Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

^
amb bon humor, consta que va salvar
de la mort Maurín quan va ser
detingut en plena guerra, i el va ajudar
després tant com va poder en el
judici a què va ser sotmès.
Després vam estar uns dies a
casa Visa d'Isavarre, família de fermes
arrels, molt ben considerada,
amb la qual ens unia també una
vella amistat, i vam tenir ocasió de
gaudir de la seua hospitalitat, de la
bondat de tots, i de la saviesa dels
avis, persones de gran distinció i
senzillesa -el baró de Visa: Marià
del Carme de Visa i de Sitjar, home
de conversa molt agradable i divertida,
i la muller, Francesca Liados
Marrot, originària d'Isavarre però
que havia viscut a Tolosa, al Llenguadoc-.
Ell era home de molta iniciativa,
que va reconstruir en bona
part el patrimoni, que havien perdut
a conseqüència de les guerres carlistes.
Ell deia, amb bon humor, que
havien quedat amb "molts blasons,
però amb pocs doblons". La seua
intervenció, com a home de consell
0 com a mediador, era molt recercada
per a tota classe de problemes
familiars o econòmics, ajuda que
prestava sempre desinteressadament.
Encara em vénen a la memòria
les seues facècies, com
alguns rodolins d'una llarga lletania
que en deia La can(;ó de les mentides,
que sonava així: "La cabra pels
seus pecats, en té els genolls pelats"
0 "la cabra per la seua culpa, en té
la cua curta."
Sempre més hem continuat l'amistat
amb tots ells. Modest, l'hereu,
i la muller, Claudia Vidal Perna,
descendent de Botureta, a la Ribagorça.
Tenien un fill i tres filles; la
gran d'aquestes noies, Paquita, al
cap d'uns anys es casaria amb el Dr.
Lluís Quinzaños de la Torre, que va
ser el meu metge, excel·lent inter-
Esterri d'Àneu, placeta Agustí. Cases Casovall, Riarf, Agustí, Pelegrí, Joan Blau i Sabater. Rita Birbe
Campi i Ferran Blasi Birbe. (C1982)
nista, al Col·legi de Periodistes, i ho
és encara, un cop jubilat de la seua
funció oficial.
A la Guingueta
Vam tornar a Isil, i per raó de
l'escassetat d'habitatges que havia
causat l'aiguat, ens vam allotjar, juntament
amb una altra família -els de
casa Gargall- a l'antiga rectoria, bé
que per poc temps, perquè la meua
mare va sol·licitar la plaça de mestra
de la Guingueta, que es trobava més
a prop d'Esterri i dels llocs -com Escaló
i Sort- on vivien altres familiars.
Per altra banda, el meu pare
anava i venia de Barcelona, per
atendre els seus negocis, i no semblava
pas que calgués pensar en un
trasllat a França.
Nosaltres vivíem a casa Carrera
de Jou, a la Guingueta, d'on el pare
de família -Cisco de Carrera- havia
hagut de fugir i havien quedat la
muller, Rosalia, i una de les filles,
que també es deia Rosalia, mentre
que l'altra, Maria, era a la Pobla,
amb una tia seua, i allí es va casar.
Vam viure uns contrastos molt
marcats: la grata estada en una casa
àmplia, en bona companyia; les
classes, que es desenvolupaven normalment,
i jo penso que, amb fruit,
perquè no manquen alumnes de la
meua mare que han destacat; vull
recordar que Maria Cervós va seguir
també la carrera de mestra, i el seu
germà Gener ha esdevingut alcalde
del municipi que ara comprèn la
Guingueta i Escaló. Durant el temps
anterior a l'arribada dels nacionals
no van faltar diàriament el dictat i la
lectura, que jo esperava amb deler:
un dia en català i un altre en castellà.
De tant en tant fèiem alguna
escapada, sobretot en temps de
vacances, per estar amb els parents,
a Esterri o a Escaló -generalment a
peu, i alguna vegada amb el cotxe
de línia de l'Alsina-Graells-, o a
Sort, sempre amb autocar, ben cert,
ja que la distància era llarga.
I justament a Sort, la nit del 24 al
25 de gener del 1938, es va tenir
ocasió de contemplar un estrany fenomen
-tot el cel enrogit-, al qual la
gent donava una significació apocalíptica
i hi veia una relació amb els
incendis de les esglésies i dels
objectes de culte en els primers dies
de la guerra. Potser no anaven pas
del tot desencaminats, si volem tenir