Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

Aquest despreniment no privava
que aquelles generacions haguessin
tingut molta iniciativa i sentit dels
negocis. Es conta que un any el
padrí Joan havia fet una bona provisió
de calendaris i que, en espera de
distribuir-los, compareix a Esterri un
venedor ambulant oferint també el
mateix producte i que, immediatament
va reaccionar, encarregant a
un dels seus fills, Manuel, encara un
nen, que sortís immediatament al
carrer a vendre'ls, i li ensenyà un
eslògan amb el qual els podia anunciar:
"El calendari nou, que endevina
quan plou i el vent que bufa."
El continuador de la botiga,
Agustí, que no tenia res de calculador,
i era molt desprès, sempre estava
disposat a fer un favor. I també en
aquells temps de desori, que foren
els de la guerra, no tingué enemics, i
no va ser mai greument molestat, ni
pels uns ni pels altres, tot i que no
deixà de dir les coses clares a tothom,
sense abdicar de les seues
conviccions. Tanmateix, va haver de
sofrir també les requises de què eren
objecte els qui no figuraven com a
amics dels qui manaven. I com que
no els podia donar diners, l'anaven
espoliant del que li quedava a la
botiga.
Era bon caçador, com el seu
pare. I quan el dia no li era propici,
tenia els seus recursos. Vet aquí que,
en una ocasió, per no tornar a casa
amb el sarró buit, va comprar un
parell de guatlles en un poble de les
rodalies -Son del Pi- i, com és natural,
no va explicar a ningú l'origen
del botí fins que un dia, una dona
d'aquell poble va entrar a la botiga i
adreçant-se a la padrina li demana
que li canviï les monedes que li va
donar el seu fill, en pagament de la
caça, perquè eren falses. No cal
aclarir que no era pas a propòsit que
havia agafat aquelles, sinó que van
ser les primeres amb què es va topar
al calaix de la botiga.
I tornant a la tenda, no crec pas
que fos per una forma generosa de
comportar-se que es va anar reduint
el volum fins a tancar-se com a tal,
sinó per les dificultats del moment, i
per circumstàncies familiars: en
pocs anys, van morir dos fills de
l'Agustí-Neus i Joan-, i ell i la seua
esposa Ares. Més tard, cap als anys
50 es va tornar a obrir -era el temps
de la construcció de la gran central
d'Hidroelèctrica de Catalunya-, bé
que per poc temps, fins que els
altres dos fills -Rita i Josep- van
anar a viure a Barcelona i a
Cerdanyola, respectivament.
A l'esmentada àvia, Rita, li va
tocar de sofrir molt, i ha quedat com
a paradigma de persona pacient; va
perdre el marit, molt jove, i sola va
haver de tirar endavant els nou fills;
va arrossegar tota la vida dolors ciàtics,
i va patir les conseqüències
d'un greu accident d'automòbil que
l'obligà a estar gairebé un any ai llit;
va veure la mort, primer d'un fill solter,
i després de l'hereu i de la nora
La Guingueta, edifici de l'antiga escola. {Orca 1982)
que havien de continuar la casa, i
ella va acabar de fer pujar els dos
néts que hi quedaven: els esmentats
Rita i Josep; i va morir, a Barcelona,
de les complicacions d'una fractura
de fèmur, de la qual s'estava recuperant.
Sempre va tenir l'ajut d'una fe
profunda i d'una pietat sincera.
A Isil
Des d'Esterri, la meua mare va
fer algun viatge a Barcelona, i també
el meu pare, en l'altre sentit, pujava
de tant en tant al Pallars. D'acord
tots dos, la mare va demanar una
plaça de mestra interina, i va procurar
que fos a prop de la frontera, per
si es feia convenient, vista l'evolució
de les coses, passar a França. Li
van donar la d'Isil (Gil). L'estada en
aquest poble, situat al costat de la
Noguera Pallaresa, va anar acompanyada
de moltes satisfaccions,
per la bona acollida de tothom. Ens
van allotjar a l'immoble que reunia
segurament més bones condicions:
Casa d'ignàsia on, a més dels amos
-Ferran Sempau i la seua muller Elvira
i els fills- hi havia també altres
estadants forasters. Era una família
4/
^c