Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

^
El comerç
Esterri d'Àneu. Evarist Birbe Blasi llaurant. (4-9-1943)
L'estima que per tants motius he
hagut de tenir pel comerç, amb les
ocasions que aquesta activitat ofereix
per a les relacions humanes, i la
influència mútua d'uns i altres, amb
vista a una entesa de tothom, pot tenir
alguna arrel en els records que
s'han guardat a la família, de la
manera de funcionar de casa Casovall
d'Esterri, i també de la d'altres
parents, d'una i altra banda, que es
dedicaren a aquesta activitat.
A la casa pairal d'Esterri tenien
botiga de queviures i de tot allò que
a les zones rurals se sol necessitar
per a la subsistència, i s'ocupaven
també de la distribució de la Tabacalera
per a un ampli sector de la
muntanya. A tal fi era necessària una
bona organització del transport de
les mercaderies -la logística diríem
ara- que en aquest cas era pròpia,
amb bones recules de mules, menades
per acreditats traginers, i una
bona entesa amb els hostals en què
s'havien d'aturar, al llarg del camí,
entre Esterri i Tàrrega -o Targa, com
deien per allà-, i Barcelona o Lleida,
0 per anar a la Vall d'Aran.
Havien de vendre en molts casos
a terminis, i cobrar en l'època de la
fira 0 de la collita, però no succeïa
pas com en aquells establiments en
què les factures s'engreixen sense
seriosa comprovació, i el comerciant
acaba rescabalant-se del pagès,
econòmicament endarrerit,
amb una finca, o dues.
Hi ha un episodi que ho podria
confirmar: el visqué, a Barcelona,
als primers temps de la guerra, una
de les filles de casa Casovall -Tomassa-,
mestra i que dirigia, com a
funcionària de la Diputació, un centre
de protecció de menors, siti a l'avinguda
de Vallvidrera.
Anava un dia pel carrer, i de
lluny la veu un home jove, i se li
adreça sense dubtar-hi: "Tu et dius.
de cognom, Birbe i Blasi, i ets d'Esterri."
I en confirmar-li que així era,
un cop refeta de la sorpresa, és ella
qui replica: "I en què ho has conegut?"
L'home respon: "T'assembles
molt a la teua mare, Rita Blasi."
I llavors li explica que ell era fill
d'un oficial de carrabiners, i havia
viscut a Esterri. "Érem molts germans,
i la teua mare, quan anàvem
a la botiga a comprar, sempre hi afegia
coses de més, sense cobrar-les."
Deia aquest jove que era una manera
bonica d'ajudar-los, i remarcava
la diferència que en això hi havia
amb altres botigues.
La informà que es deia Ortiz, i
que tenia comandament en determinat
vaixell de l'armada, i insistí perquè,
en cas de qualsevol necessitat,
l'anés a veure, i faria el que calgués.
I per aquest camí, aquella tia meua,
no sense audàcia, va aconseguir
treure de la presó primer un parent, i
després, almenys un altre.