Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

El desinterès per l'exercici físic era una de les moltes
coses que conripartia amb el Xavier, el noi prim de
cabells rinxolats que seia al meu costat a les classes
de llatí. Ens acostumàvem a trobar, gossos solitaris, a
la galeria del primer pis, amb el nas enganxat al vidre
dels grans finestrals, provant de veure a través de l'entossudida
boira les dues cistelles de la pista de bàsquet
on jugaven els nostres companys. Allà mateix ~
vam decidir combatre l'avorriment dels matins de
diumenge recloent-nos a l'aula de treballs manuals i
aprofitar per participar en el concurs de pessebres que
s'organitzava cada any.
Durant el darrer mes de fred humit i anodí, vam
passar moltes hores junts a tocar de l'estufa de closques
d'ametlla. El Xavier era introvertit, de gestos
suaus, quasi femenins, però d'una gran determinació
de caràcter. Seua havia estat la idea de donar un sentit
transcendent a la nostra obra: col·locaríem el naixement
en una xiruca vella i atrotinada, oberta per la
puntera, que representaria la gana al món; al costat,
per l'interior d'una barra de pa amb la molla buidada,
avançarien els Reis Mags, que simbolitzaven l'opulència.
"Injustícia", vam decidir com a lema de l'obra.
(Anys després, eminents sociòlegs s'encarregarien
d'explicar per què els internats de capellans es
van convertir en el brou de cultiu de joves rebels que
alimentarien els partits d'esquerres i, fins i tot, els
grups que durant la transició política serien partidaris
de la lluita armada).
El menjador era una sala rectangular de sostre
altíssim i parets nues. Tres fileres llargues de taules de
marbre blanc, rajoles del mateix color fins a mitja
paret i cadires negres. De lluny i abans que s'omplís
de canalla, recordava la fredor de la sala d'autòpsies
d'una morgue. De més a prop, les taules descobrien
el pas del temps i els cops dels coberts havien excavat
profunds cràters en el marbre on es perdia una part
considerable del menjar amb què ens alimentàvem.
Patates grises, bledes grises, botifarra grisa... gust gris,
color de boira.
El prefecte havia descobert una nova i sofisticada
manera de fer-nos la guitza. Durant els àpats havíem
de romandre en silenci mentre un alumne de filosofia
del seminari major llegia des de l'estrada; relats d'aventures
al dinar i llibres d'hagiografia a la nit. En­
tremig d'un duel d'Scaramouche, o amb els mosqueters
acorralats pels esbirros del cardenal, feia sonar la
campaneta per posar fi a l'escena fins a l'endemà.
Així va nàixer la meua passió per la lectura.
Déu meu, que fart estava dels capellans i... que
afamat de manduca!
La sessió de cinema s'esllanguia des de mitja tarda
fins a l'hora de sopar. Calia aturar la projecció per
canviar manualment cada bobina del film. De vegades,
sortia la imatge al revés i el prefecte havia d'imposar
la seua autoritat per controlar el xivarri al pati
de butaques (Bé, això de butaques és un eufemisme
que escau al relat; eren, en realitat, les mateixes cadires
negres del menjador posades en fileres). Aquell trimestre
havíem vist els documentals de tots els projectes
de la NASA, cedits graciosament, i com a colofó
sideral del pla Marshall, pel consolat nord-americà de
Barcelona. Després del darrer projecte Apol·lo, va
aparèixer a la pantalla l'evangeli segons sant Mateu,
de Pasolini. El Xavier i jo ens vam quedar astorats.
Aquells Reis Mags esdentegats, famèlics i austerament
vestits eren els que hauríem volgut per al nostre pessebre
de la xiruca. Com mai fins aleshores, la presència
del meu amic en la foscor de cinema es va tornar
evident i torbadora.
En arribar al dormitori, una tristor de filòsof existencialista
es dibuixava en l'expressió dels meus companys,
decebuts per la decisió del rector de deixarnos
sense vacances amb la família. A través del
silenci feixuc que hi regnava, i com si volgués trobar
un far en la foscor, vaig girar-me per contemplar la
pell blanca i el rostre imberbe del Xavier, que, dos llits
més enllà, es posava un pijama raquític i descolorit.
Alguns minuts després que el prefecte apagués els
llums, encara notava com les rajoles perdien consistència
sota els meus peus i una sensació desconeguda
m'enviava des de tots els porus unes glopades
d'ansietat que amb prou feines em permetien respirar.
Recuperat el ritme del pols, i de nou en aquella espècie
de sarcòfag en què s'havia convertit el matalàs de
llana, la millor peça del meu aixovar de seminarista
pobre, vaig tenir la sensació que, malgrat tot, aquelles
podien ser unes bones vacances de Nadal.
19