Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

"Nadal al seminari"
Í8 Feia una estona que tenia els ulls oberts, desvetllat
per la claror de cendra que s'esmunyia pels porticons
mal ajustats que donaven al pati. Em quedava immòbil,
disminuït en el clot que s'havia format al mig del
matalàs de llana, que era la millor peça del meu aixovar
de seminarista pobre. Ensumava perplex l'estranya
barreja de pudor de boira i d'alè calent que desprenia
el son dels trenta companys del quart curs
d'humanitats. Com cada matí, des de la porta dels lavabos
i anunciada per un fort baf de pixum, va emergir
la silueta del prefecte de disciplina cordant-se la
sotana com si fos una bragueta interminable. El vaig
sentir passar davant del meu llit fins a col·locar-se al
bell mig de la "L" que dibuixava el dormitori, va aixecar
lentament el cap, es va empènyer les ulleres al
llarg del nas i va picar de mans mentre cridava un estentori
"Benedicamus Domino".
"Deo Gratias", vam contestar els més optimistes.
D'un temps ençà, havien circulat per les classes rumors
insistents sobre la possibilitat de passar aquelles
vacances de Nadal amb la família. Encara recordava
amb nostàlgia la primera vegada que vaig tornar al poble
després dels nou mesos del primer curs. Acostumat
a les noves dimensions de Lleida (que gran que em
semblava aleshores la ciutat!), vaig tenir la sensació
El desinterès
per Texercici
físic era una
de les moltes
coses que
compartia
amb el Xavier
que el poble s'havia encongit, que les cases eren més
baixetes i els carrers, més curts i solitaris... com de
joguina. Quina gràcia, vaig pensar, creixés uns centí­
metres i no només t'ho recorda la parentela de manera
incessant, sinó que et varia la perspectiva de les coses.
El prefecte va tallar de soca-rel l'estat d'excitació
provocat per la possibilitat que els rumors fossin,
aquest cop sí, certs. Va donar-nos la notícia amb un
deix de malícia: el rector havia decidit que ens
quedàvem un any més a passar el Nadal al seminari.
Camí del refectori, barrinava sobre la lentitud amb
què podia transcórrer el temps quan no ets feliç,
imagineu-vos, ens acabava d'explicar el director espi­
ritual en la prèdica matinal que el planeta Terra està
fet de l'acer més resistent i que a l'entorn de l'equador
dóna voltes, voltes i més voltes... una formiga. Quan
l'erosió provocada per les petjades del petit insecte
hagi dividit l'esfera en dues meitats... (pausa estudia­
da), no haurà passat ni el primer segon de l'eternitat.
Baixàvem les amples escales de marbre diamantí i
vaig comprovar amb estupor que, erosionades pel pas
d'incomptables fileres d'alumnes silenciosos i avo­
rrits, els esglaons s'aprimaven al costat de la barana i
de la paret fins a fer-se tallants com ganivets de sílex.
Merda, el que em faltava... existia l'eternitat!