Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

n
A les terres del Matarranya, l'última frontera descoberta.
ria fet la Silvie Vartan amb el seu
estimat Johnny. Fa temps que no la
trobo. Tampoc no en tinc fotografies.
El que tinc és por que aquella
aventura no fos real, perquè, sovint,
la meua memòria s'extravia com un
excursionista novell per la frontera
entre els records reals i els imaginats.
Si no va ser veritat, penso per
reconfortar-me, d'on vaig treure l'afecció
prematura a llegir Verlaine i
Rimbaud? Com vaig aconseguir un
nivell de francès tan acceptable
amb entonació dels Monegros? Perquè
al seminari a penes ens ensenyaven
llengües vives.
No he dit encara que el meu
col·legi de capellans era el Seminari
Conciliar de Lleida, on anàvem a
estudiar tots els nens pobres de la
diòcesi. Una diòcesi que també saltava
les fronteres més enllà dels límits
de l'administració civil i dels
més antics de la llengua. Santa Le-
cina, el meu poble, està en aquests
límits inestables i camina entre les
Vaig intuir que
Espanya no aniria
mai bé i em vaig
prometre que en
acabar de fer el
soldat, marxaria
a escampar la
boira a Testranger
verdors de la vall del riu Cinca i les
inclemències marronoses del secà.
Encara que, als anys cinquanta,
estava més aviat en mig del no-res
de la postguerra.
Quan als onze anys em van dur
al seminari amb cara d'espant i un
aixovar de nuvi cabaler, era bisbe de
Lleida Don Aurelio del Pino Gómez,
confessor de Doña Carmen
Polo de Franco. Quan uns anys més
tard, vaig deixar el vell casalot convertit
ara en seu de la Universitat de
Lleida, la meitat dels capellans estaven
a punt de secularitzar-se o de
fer-se comunistes. Un salt tan enorme
com si hagués passat una era
històrica de dos segles. Guardo la
col·lecció de vivències de tots
aquells anys ben embolicada en la
boira espessa de la ciutat. És una novel·la
extraordinària que ja està feta:
només he d'escriure-la.