Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

-=c
n
La vestimenta dels estudiants feia joc amb les parets escrostonades del pati del seminari (jo sóc el segon dels ajupits començant per l'esquerra).
Jo, però, només tenia ulls per a la
polpa de síndria dels seus llavis, encesos
per la xafogor, i vaig passar el
viatge donant-hi voltes com una papallona
de nit atrapada en la incandescència
d'una bombeta.
No era el primer cop que notava
el formigueig de l'atracció física cap
a la persona que seia al meu costat.
Més aviat tímid i discret, tenia l'única
gràcia d'aplicar-me amb tossuderia
en les assignatures on no hi
hagués números. Era tan bon estudiant
de lletres com mal esportista.
Durant el darrer trimestre del curs,
però, vaig estar més pendent del
somriure trist del meu company de
pupitre que de les explicacions dels
professors de quart any d'humanitats,
la qual cosa va fer que les notes
finals minvessin molt i per poc que
no suspenc la famosa revàlida. Al
mateix temps que, en passar la clamor
d'Almacelles, l'autobús travessava
la frontera difusa de les dues
províncies, la visió dels llavis d'aquella
noia desconeguda va fer que
jo deixés també enrere la frontera de
la infantesa i la més subtil que separa
els destinataris dels nostres
desigs.
Aquell estiu m'esperava, a més,
l'inici d'una altra aventura fantàstica.
Vaig anar a treballar a Sarinyena,
a l'hotel d'uns amics de la família.
Sarinyena era aleshores un poble de
més pretensions que realitats, de
més soroll que no res, capital de la
comarca on s'acaben els rius d'evocacions
clàssiques (el riu Flumen o
l'Alcanadre) i comencen les estepes
desolades dels Monegros. Marisa, la
mestressa, pertanyia a una nissaga
de gent ferma i emprenedora que
havia convertit l'hotel Anoro, ja
quasi centenari, en un lloc obligat
de parada i fonda en la comarca, sobretot
a partir del moment en què
Pío Baroja -a qui agradava definirse
com un home humil i errant- el
va fer sortir en una de les seues novel·les.
Mariano, l'amo, havia baixat
de la muntanya tocat pel vent esbojarrat
del port de Canfranc i per
l'esperit arrauxat dels tractants de
bestiar i els contrabandistes. Sota
l'administració de la parella, la casa
va començar una etapa anàrquica,
divertida i, a voltes, dramàtica que
la portaria gairebé a la desaparició,
com si la vida volgués donar la raó a
Ramón j. Sender, que era un quasi
parent meu i que explicava que
sempre havia sentit dir en la vella íab\a
aragonesa que "muller d'abaxo
amb home d'alto, casa abaxo". Per