Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

1W
sa d'una guerra a la Catalunya
Nord, poc després de l'ocupació
francesa. No debades, diuen les cròniques
que l'aixecament dels
Angelets de la Terra, l'any 1651, fou
inicialment un motí contra la negativa
de les noves autoritats franceses
de permetre el transport de sal des
de les comarques del sud.
Al Pirineu també ha estat tradicionalment
un element imprescindible.
I no només per a la gent, sinó
també per als nombrosos ramats de
bestiar que hi peixien, als quals la
sal aportava els minerals indispensables.
A les comarques de muntanya,
el nom d'aquesta espècie està
lligat des de l'antigor a la vila de
Gerri de la Sal, ja que la seua producció
a gran escala, documentada
ja al segle ix, va ser el motor econòmic
de la població fins ben entrada
la centúria passada.
Actualment, però, la producció
de sal a Gerri ja no és més que un
record encarnat en les desenes de
salins, cada cop més deteriorats,
que s'aixequen entre les cases de la
població i el riu Noguera Pallaresa.
L'any 2001, Felip Montoliu, el
darrer dels saliners de Gerri, va
decidir abandonar per sempre més
aquesta tasca ancestral. Amb el seu
gest simbòlic va acabar-se una activitat
econòmica que agonitzava des
dels anys seixanta del segle xx, quan
la irrupció en el mercat de la sal
marina, molt més barata, va condemnar
a una mort lenta els centenaris
salins de la població.
L'ajuntament de Baix Pallars,
amb capital a Gerri, organitza unes
visites guiades que recorren les diferents
etapes de la ruta de la sal al
poble. Són visites plenes de nostàlgia,
ja que contemplar avui aquest
indret és copsar la desaparició definitiva
d'un dels símbols d'identitat
w
«g»
Interior de l'Alfolí.
més importants del Pallars Sobirà. És
veure desaparèixer els pocs salins
que encara mantenen part de la
seua antiga fesonomia. Es reconèixer
que els antics oficis tradicionals
no tenen espai en el nostre món modern
i global itzat.
Però també és imaginar el Gerri
de la Sal amb majúscules, el de la
bomba treballant a tot drap del juny
al setembre i transportant l'aigua salada
del brollador subterrani, mitjançant
nou quilòmetres de rudimentàries
canaleres de fusta, fins als
centenars de salins en plena activitat.
És remembrar el pas de l'aigua
del toll fins a l'arcabota, on durant
tres dies, gràcies a la base d'argila
del recipient, l'aigua s'alliberava de
les impureses i adquiria el grau de
salinitat necessària. I d'allà a l'era,
on la força del sol estiuenc evaporava
el líquid i permetia que emergís
amb tota la maduresa la sal de Gerri.
Només cal saber escoltar per
aprendre que llavors era el moment
d'arremangar-se els pantalons i,
amb els peus descalços, anar fent
passar l'escampa de comerá o el
rastill per formar aquells impressionants
munts de sal que, amb l'ajut
iV .y-^'r "
^ ^ I»,
%
de la cibera o el cartró, es dipositaven
a les casetes que hi havia al costat
de cada salí.
Protagonista de l'Exposició Uni­
versal
Posteriorment, amb l'arribada de
la tardor, la sal de les diferents casetes
era transportada, mitjançant una
munió de mules -l'anomenat tirofins
a l'edifici més emblemàtic de la
part alta del poble: el Reial Alfolí o
Casa de la Sal. Allà quedava dipositada
i llesta per iniciar els diferents
processos d'acabat -pesar, moldre i
empaquetar o ensacar- i ser destinada
a la comercialització.
L'estat actual dels salins de Gerri
constrasta amargament amb la seua
època daurada, quan aquest mineral
inundava bona part de les llars
de Catalunya i Occitània. Quan
l'Exposició Universal de París del
1889 reconegué la seua qualitat.
Eren uns temps en què la vida de tot
un poble pirinenc girava al voltant
de la producció de sal. Uns temps
en què, segons l'escriptor Joan
Obiols, "el poble era glòria, les
cases dels saliners feien patxoca. El
raval del Roser, que s'estira per la