Vacca. Entre la destresa i el desastre

46
Banda Holst Morocco, 1996
renúncia, provoca hilaritat entre els qui encara han de construir-se la identitat,
perquè un vol ser el que vol fer-se. I en realitat la proposició no diu que un
no pugui ser artista, o que per ser poeta —per a ell, que era investigador en
poesia— no s’hagi de ser Professional —ell que aspirava a clàssic—. El que J.V.
Foix ens venia a dir, sota l’experiència d’algú que havia viscut entremig de la
revolució feixista, engreixada de superjo, i de la revolució bolxevic, de números
quadrats, era que per ser artista un ha de ser lliure, és a dir que no es deu ni
a una doctrina estètica, ni al mercat, ni al sindicat: “No concurseu, no floregeu,
no acontenteu les tietes” —proclamà.
Érem a les primeries dels anys setanta, en el tardofranquisme. Érem una generació
que es formava en plena revolta, sense clara distinció entre una revolució
política, que la volíem també cultural, i una revolució estètica. Un canvi del
tot pel tot. El nostre present, més enganxat al futur i a l’incert, participava de
les runes i estralls de les derrotes del passat. Consegüentment, com tota cosa
que es vol nova, la iconoclàstia postmoderna es malfiava dels premoderns.
Entre aquests, materialistes, els procomunistes situaven l’artista com una
força del treball en la cadena de la producció, i reivindicaven una categoria
professional no idealista. En art, triomfava l’art conceptual que posava en crisi
els espais d’exhibició tradicionals, les galeries, i la supeditació de l’obra a
les lleis del mercat. D’aquestes dues tradicions deriva, trenta anys després
d’arribada la democràcia, la situació actual: sense pràcticament clients, els
artistes es deuen a l’estat; i, oh paradoxa, el pare poder al qual volen matar, els
manté! M’esparvera de veure tantes o més entrades a la cua de la subvenció
pública, com a la de la greu situació d’aturats. El pretès pas de la societat del
consum a la societat del coneixement està obturat.
Enfront de l’ortodòxia formal del conceptual sociopolític o lingüístic, i de l’artista
pidolaire del sistema o dels saltataulells, crec veure en l’obra de Vacca
la independència d’algú que malda per restaurar la hipnosi conceptual i exis-
47