Vacca. Entre la destresa i el desastre

Fins aquí he tractat d’elaborar un mapa que permeti una comprensió i un
acostament a les obres i conceptes de Vacca, però com que qualsevol mapa
mai no és el territori, la meva anàlisi també cedeix terreny als accidents, falles
i imprevistos. Quan assenyalava que els seus treballs s’inscriuen en els
marges del conceptualisme em referia al fet que l’artista no actua sota premisses
estrictes —diria puristes—, ni amb els mitjans i procediments, ni amb
les idees. Si entenem per art conceptual el que tradicionalment es dóna per
entès —tot i que la història contemporània demostra la varietat i heterodòxia
de les propostes—, que és concedir més importància a la idea que als mitjans
o al resultat final —m’equivocaria en definir-lo sota aquesta categoria—, Vacca
no s’ajusta al determinisme, de vegades actua com un conceptual ideomàtic,
però d’altres no. Si atenem a aquelles obres que posen l’accent en la crítica a
la institució de l’art, el llenguatge, l’autoria o les obres performàtiques, llavors
sí que es pot afirmar que moltes peces formen part de propostes conceptuals,
però, tot i així, amb reserves, perquè hi ha molt d’intuïció i de casualitat.
Només els treballs sonors poden inscriure’s sota un terme històric designat
per Lucy R. Lippard, que va donar el primer sentit diferenciador a l’art conceptual
com a tendència: “desmaterialització”. Aquest terme expressava el
desinterès per la visualitat i la materialitat per part dels artistes i es trobava
subjacent en les seves obres; però en aquell moment, el so encara era un
element poc experimentat en l’art contemporani.
Després de quaranta anys, ara el terme esdevé premonitori, encara que només
ho sembla, ja que hi ha una diferència abismal que no és únicament pel
temps que ens separa sinó per l’actitud antiheroica de l’artista. El rol transformador
i messiànic que s’atorgava l’artista d’avantguarda, ple de fe en el
progrés i tot creient en un ideal utòpic del futur, en Vacca té molt poca raó
de ser, o potser cap; en ell el que es revela és un sentit nihilista de la història
i d’un futur que depèn de la consciència posada en les accions del present
i no solament en ideals i il·lusions. La realitat contemporània es mou en un
orbe dispers, fragmentat i caòtic, de possibilitats i probabilitats; en la nostra
Gran Hall Stockhausen bloc, 2000.
Conté una versió inèdita per a dos
altaveus, públic i conferenciant
cultura ja no són pertinents ni eficients més afirmacions definitives. Llavors
aquelles obres d’art que es construeixen des del coneixement del present
ja no poden definir-se pel que són en “si” sinó en relació “amb” quelcom. Les
obres de Vacca comprenen, en el sentit d’abastar, la noció wittgensteiniana,
que entén la realitat com a conjunt de fets i aquests com una interrelació
entre coses, però aquelles obres són també en gran part dialèctiques, es
construeixen en la interacció, mai no són definitives ni orgàniques, tancades
en el seu propi univers, i menys encara quan l’artista se serveix de l’atzar i
de l’error. Podem afegir, tot i que sembli un acudit, que els seus treballs es
mouen possiblement entre l’eficàcia i el fracàs. Pot ser que l’artista ho critiqui
tot, però fonamentalment es riu de tot i de si mateix, el sentit de l’humor és el
darrer que perd i serà negre humor, però mai no serà una broma.
42 43