Vacca. Entre la destresa i el desastre

Portada i contraportada d’un disc ”guia” de l’artista
les versions, una cosa és copiar una obra i se li atorga la categoria de falsificació,
i una altra és fer una nova versió sobre el mateix tema. La història de
l’art ens demostra un gran nombre d’obres versionades; des de les Maries
Immaculades que apareixen en moltes pintures fins a les Meninas de Picasso,
totes elles representen relectures que destaquen algun aspecte determinat.
També poden tenir finalitats diferents, com L.H.O.O.Q. de Marcel Duchamp,
amb una gran càrrega humorística i crítica. En aquest darrer sentit destaquen
les còpies literals de Sherrie Levine sobre artistes famosos; després
de l’escàndol inicial, van rebre acceptació internacional perquè funcionaven
com a treballs crítics contra l’autoria masculina, el paternalisme i la genialitat
masculina del món “art”. La mateixa acceptació existeix per a totes les posades
en escena dels autors teatrals, les obres operístiques i les interpretacions
musicals. Sobre Shakespeare hi ha infinitat de versions, tant en teatre
com en films, i precisament sobre una de les seves obres Akira Kurosawa va
realitzar el film Tron de sang, una versió de Macbeth de la qual a ningú se li va
acudir mai qüestionar l’originalitat i legitimitat del seu director, potser perquè
els hereus legítims dels drets sobre Shakespeare no existeixen. Es fa evident i
es pot constatar que les tecnologies reproductives i comunicacionals no afecten
només a la producció de l’art i a qualsevol creació cultural sinó també a
la seva distribució; així doncs, resulta comprensible la recerca i la creació de
nous canals d’emissió que permetin mostrar les produccions artístiques en la
perifèria del sistema, fora del seu domini, com és ara l’art a la xarxa.
L’art artístic, en el cas que pugui considerar-se com una versió del film, ho és
de la relació entre les imatges i el so, però no pas de la banda sonora en si
mateixa, que és la que realment l’artista substitueix tot transformant-la en
una banda sonora original. Com a tal, contribueix a realçar les imatges en la
mesura que el so, com a constructor d’un ambient, modifica l’obra inicial, dóna
un altre cos a la pel·lícula i altre sentit psicològic als personatges.
Un procediment molt semblant però amb un sentit diferent és el de la peça
Mite III (2008), on s’apropia d’una altra obra amb intenció de crear-ne una de
nova. El resultat és la imatge d’una intervenció en la caràtula d’un film del realitzador
Ridley Scott acompanyada d’un text que ens dóna instruccions per
realitzar una altra peça diferent a partir de la banda sonora i de les imatges
de la pel·lícula resultants després del procediment proposat. Mentre la peça
per si mateixa és i es configura com una forma d’art sobre l’art, també funciona
com l’enunciat d’un futur projecte que és possible de dur a terme. Des
d’aquesta perspectiva aquest treball es pot relacionar amb el grup d’”Ítems”
que formen part de Mite II.
Autories (entre ésser o ésser un altre, no ésser o ésser a estones). Les
primeres experiències expositives ja mostraven la idea d’ésser un altre, però
paral·lelament, àdhuc abans, apareix el problema de l’ésser no sols com un
joc o un interrogant ontològic sinó com una estratègia crítica per referir-se a
l’autoria i la funció de l’artista en diverses obres en les quals es presenta com
si no existís o ja s’hagués mort.
Estic mort (1995-2009) recull un conjunt d’autoretrats on l’artista es fotografia
i es dibuixa habitualment, en fals color, de diverses maneres fins a aparèixer
gairebé irrecognoscible; en formen part, Estic mort (1984), una instal·lació on
per primera vegada l’artista exposa de manera clara el qüestionament de la
seva presència, i Virgil (1988), on es mostra com si ja s’hagués mort. És una
manera d’alleugerir el protagonisme, deixa que el protagonista sigui un altre i
és una forma de qüestionar aquesta autoria, sobretot l’egocentrisme de l’artista
i la idea de genialitat. Això també representa una manera de distanciar la
relació que es genera entre l’obra —terme que substitueix posteriorment per
“cosa”— i l’autor. En Allez vite (1990) apareix com un contra-autoretrat, una
ombra irrecognoscible, i How High the Moon (1995) és la inexistència gairebé
absoluta.
38 39