You also want an ePaper? Increase the reach of your titles
YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.
Wacca<br />
a <strong>la</strong> vista i penjats de manera grollera, queden dignificats p<strong>el</strong> marc barroc, i<br />
creen no només una altra ridiculesa sinó que subverteixen <strong>el</strong>s principis d<strong>el</strong><br />
bon disseny i de les presentacions acceptables. Mentre mostra <strong>el</strong>s <strong>el</strong>ements<br />
representacionals <strong>el</strong>s desvirtua en tant que qüestiona <strong>la</strong> importància d<strong>el</strong>s recursos<br />
tecnològics. Al seu torn, ensenya de quina manera està realitzada <strong>la</strong><br />
peça —n’és visible <strong>la</strong> seva part posterior— i com funcionen les interferències<br />
sonores.<br />
Tant les obres sonores que mostren <strong>el</strong>s <strong>el</strong>ements formals com les que <strong>el</strong>s<br />
oculten evidencien <strong>la</strong> cloenda de <strong>la</strong> representació com a expressió i simbolització<br />
de l’imaginari, les unes perquè <strong>el</strong>s <strong>el</strong>ements formals presenten només<br />
<strong>la</strong> seva pròpia tecnofisicitat, les altres perquè són pur so que per si mateix no<br />
representa res per <strong>la</strong> seva qualitat inenarrable.<br />
Versió, autoversió, subversió. Gran Hall és una obra formada fins ara per<br />
nou versions diferents realitzades en <strong>el</strong> transcurs de deu anys (1997-2007).<br />
Totes <strong>el</strong>les són apropiacions musicals que es construeixen com un col<strong>la</strong>ge<br />
—en modifica parts, hi interposa <strong>el</strong>ements, n’<strong>el</strong>imina fragments— tot formant<br />
noves composicions, noves partitures, en realitat i paradoxalment sense que<br />
hi hagi res de nou. Un gran banc de sons amb <strong>el</strong> nexe comú de pertànyer a<br />
l’entorn de <strong>la</strong> nota musical Fa, un pur formalisme, com podria haver estat<br />
qualsevol altra nota musical.<br />
Aquestes obres, en <strong>el</strong> fons <strong>la</strong> mateixa, creen un corpus de possibilitats musicals,<br />
de vegades amb variacions insignificants i subtils que posen de manifest<br />
l’innecessari de <strong>la</strong> visibilitat, així com <strong>la</strong> qualitat no narrativa igual que<br />
les altres obres sonores. Al mateix temps, <strong>la</strong> possibilitat de versionar-se rau<br />
en l’aleatorietat que permeten <strong>el</strong>s mitjans, <strong>el</strong> que confereix un sentit atzarós<br />
i incontro<strong>la</strong>ble a les composicions, com si <strong>el</strong>s sons fluïssin per accident i cada<br />
moment resultés irrepetible.<br />
Logo de Jordi Benito per a Gran Hall, 2007<br />
La voluntat de repetició de l’artista sobre aquesta obra suggereix una primera<br />
lectura: <strong>la</strong> idea d<strong>el</strong> reaprofitament, una activitat afí a <strong>la</strong> situació social<br />
actual en què <strong>el</strong>s recursos comencen a veure’s com a extremadament limitats<br />
en un futur. Això imposa <strong>la</strong> reflexió sobre les tecnologies en re<strong>la</strong>ció amb <strong>la</strong> idea<br />
de novetat de <strong>la</strong> mercaderia, quan <strong>la</strong> voracitat d<strong>el</strong> mercat malda per l<strong>la</strong>nçar<br />
nous productes i <strong>el</strong> consumidor corre per aconseguir-los. Gran Hall, com a<br />
obra múltiple, també mostra <strong>la</strong> conveniència de repensar l’acte artístic versus<br />
<strong>el</strong> fet tecnològic, i l’innecessari d’una tecnologia sofisticada que acaba per<br />
convertir-se més en aparatositat i espectacu<strong>la</strong>ritat que no pas en un mitjà<br />
per desenvolupar qualsevol tipus de pensament que tingui <strong>la</strong> fita més enllà de<br />
<strong>la</strong> seva pròpia especificitat mediàtica.<br />
Gran Hall condensa gran part de totes les investigacions i propostes de l’artista,<br />
però també amplia <strong>el</strong> seu horitzó. Insatisfet amb l’acte de l’apropiacionisme<br />
i <strong>la</strong> reproductibilitat benjaminiana —ja gairebé una banalitat en gran part de les<br />
produccions artístiques contemporànies que se serveixen de les tecnologies<br />
reproductives—, <strong>Vacca</strong> opta per donar un altre gir a <strong>la</strong> qüestió sobre l’originalitat<br />
de l’obra d’art: autoversionar-se. En <strong>la</strong> història de l’art es troben artistes<br />
que han produït noves versions sobre alguna de les seves obres, però que un<br />
artista realitzi aquest acte autoafirmatiu amb una so<strong>la</strong> obra tant assíduament<br />
resulta força insòlit, ja que no estem tractant <strong>la</strong> noció clàssica d’estil. A <strong>la</strong><br />
qüestió de <strong>la</strong> reproductibilitat se li dóna <strong>la</strong> d’autorepetir-se amb petites variacions,<br />
mai no és <strong>el</strong> mateix, però és qu<strong>el</strong>com semb<strong>la</strong>nt, gairebé és <strong>el</strong> mateix,<br />
però no és mai igual, i aquestes variacions, en tenir sempre en compte l’aleatorietat,<br />
l’atzar, ens suggereix que l’autoversió reiterativa es comença a intuir<br />
com una forma d’autoretrat. Tot i que no apareix cap imatge especu<strong>la</strong>r —no hi<br />
ha mirall, com en <strong>el</strong> retrat pictòric—, aquí no hi ha reconeixement d<strong>el</strong> subjecte<br />
com a alteritat ni d<strong>el</strong> subjecte com a “si mateix”, <strong>el</strong> cos no existeix. Tampoc no<br />
hi ha visibilitat, ni tan sols com a imatge fotogràfica producte d’una tècnica<br />
reproductiva. Cada vegada que l’obra s’exposa en un lloc nou es readapta,<br />
es presenta com un nou esdeveniment, i aquesta ocurrència lleugerament<br />
34 35