Vacca. Entre la destresa i el desastre

Wacca
a la vista i penjats de manera grollera, queden dignificats pel marc barroc, i
creen no només una altra ridiculesa sinó que subverteixen els principis del
bon disseny i de les presentacions acceptables. Mentre mostra els elements
representacionals els desvirtua en tant que qüestiona la importància dels recursos
tecnològics. Al seu torn, ensenya de quina manera està realitzada la
peça —n’és visible la seva part posterior— i com funcionen les interferències
sonores.
Tant les obres sonores que mostren els elements formals com les que els
oculten evidencien la cloenda de la representació com a expressió i simbolització
de l’imaginari, les unes perquè els elements formals presenten només
la seva pròpia tecnofisicitat, les altres perquè són pur so que per si mateix no
representa res per la seva qualitat inenarrable.
Versió, autoversió, subversió. Gran Hall és una obra formada fins ara per
nou versions diferents realitzades en el transcurs de deu anys (1997-2007).
Totes elles són apropiacions musicals que es construeixen com un collage
—en modifica parts, hi interposa elements, n’elimina fragments— tot formant
noves composicions, noves partitures, en realitat i paradoxalment sense que
hi hagi res de nou. Un gran banc de sons amb el nexe comú de pertànyer a
l’entorn de la nota musical Fa, un pur formalisme, com podria haver estat
qualsevol altra nota musical.
Aquestes obres, en el fons la mateixa, creen un corpus de possibilitats musicals,
de vegades amb variacions insignificants i subtils que posen de manifest
l’innecessari de la visibilitat, així com la qualitat no narrativa igual que
les altres obres sonores. Al mateix temps, la possibilitat de versionar-se rau
en l’aleatorietat que permeten els mitjans, el que confereix un sentit atzarós
i incontrolable a les composicions, com si els sons fluïssin per accident i cada
moment resultés irrepetible.
Logo de Jordi Benito per a Gran Hall, 2007
La voluntat de repetició de l’artista sobre aquesta obra suggereix una primera
lectura: la idea del reaprofitament, una activitat afí a la situació social
actual en què els recursos comencen a veure’s com a extremadament limitats
en un futur. Això imposa la reflexió sobre les tecnologies en relació amb la idea
de novetat de la mercaderia, quan la voracitat del mercat malda per llançar
nous productes i el consumidor corre per aconseguir-los. Gran Hall, com a
obra múltiple, també mostra la conveniència de repensar l’acte artístic versus
el fet tecnològic, i l’innecessari d’una tecnologia sofisticada que acaba per
convertir-se més en aparatositat i espectacularitat que no pas en un mitjà
per desenvolupar qualsevol tipus de pensament que tingui la fita més enllà de
la seva pròpia especificitat mediàtica.
Gran Hall condensa gran part de totes les investigacions i propostes de l’artista,
però també amplia el seu horitzó. Insatisfet amb l’acte de l’apropiacionisme
i la reproductibilitat benjaminiana —ja gairebé una banalitat en gran part de les
produccions artístiques contemporànies que se serveixen de les tecnologies
reproductives—, Vacca opta per donar un altre gir a la qüestió sobre l’originalitat
de l’obra d’art: autoversionar-se. En la història de l’art es troben artistes
que han produït noves versions sobre alguna de les seves obres, però que un
artista realitzi aquest acte autoafirmatiu amb una sola obra tant assíduament
resulta força insòlit, ja que no estem tractant la noció clàssica d’estil. A la
qüestió de la reproductibilitat se li dóna la d’autorepetir-se amb petites variacions,
mai no és el mateix, però és quelcom semblant, gairebé és el mateix,
però no és mai igual, i aquestes variacions, en tenir sempre en compte l’aleatorietat,
l’atzar, ens suggereix que l’autoversió reiterativa es comença a intuir
com una forma d’autoretrat. Tot i que no apareix cap imatge especular —no hi
ha mirall, com en el retrat pictòric—, aquí no hi ha reconeixement del subjecte
com a alteritat ni del subjecte com a “si mateix”, el cos no existeix. Tampoc no
hi ha visibilitat, ni tan sols com a imatge fotogràfica producte d’una tècnica
reproductiva. Cada vegada que l’obra s’exposa en un lloc nou es readapta,
es presenta com un nou esdeveniment, i aquesta ocurrència lleugerament
34 35