Vacca. Entre la destresa i el desastre

Història de la Música (1996) és un altre treball en el qual l’humor gira entorn
de la dificultat de la comunicabilitat del llenguatge. Dos busts antropomòrfics
pengen d’un sostre; un d’ells rep un so a través d’un altaveu penjat prop d’ells
a la mateixa alçada i suggereix com aquest tractaria d’explicar a l’altre el so
que està escoltant.
Encara esdevé més irònica l’obra Música para Z y todos los animales (1996).
L’escultura d’un bust humà i un eriçó de mar reben respectivament la mateixa
quantitat d’hipotètics sons d’uns altaveus, en realitat, muts. Però, no
és el silenci part constituent de molts registres sonors? O com Hugo Mujica
encerta a formular: “Comença a descobrir-se que el silenci no és un mer buit,
una simple manca de sons, una mera negativitat: comencem a descobrir que
aquest silenci és expressió”, encara que sigui la de la pròpia impotència de
la possibilitat comunicativa en un sentit “absolut”. Vacca és conscient de la
immensa dificultat de percebre el silenci, fins i tot el silenci íntim, personal, i
en moltes ocasions se serveix del silenci per destacar el que és oïble, gairebé
per magnificar-lo.
El so no és un complement ni un afegit en els seus treballs sinó un element
que, com la matèria, pren corporeïtat. Si el so es caracteritza per la seva immaterialitat,
també esdevé espacialitat. Algunes propostes de Duchamp van
contribuir a pensar el so des de la seva qualitat plàstica, escultòrica.
L’obra Cec, espill 5 (1995) consta de cinc parells d’altaveus; cada parell reprodueix
sons diferents sense relació aparent entre un parell i un altre, encara
que tots pertanyen a la mateixa partitura. Aquesta obra es presenta com un
passadís pel qual es pot circular. La ceguesa a què fa referència el títol es
refereix a l’innecessari de la visió, alhora que la idea del mirall ens proposa
una única visió: la d’un mateix.
El fet d’enfrontar-se o de veure’s un mateix com un reflex mental i imaginari
Zacca Catàleg Alfa & Omega, 1995
El 1995, Vacca va organitzar l’exposició Alfa & Omega, una
aproximació a l’exposició col·lectiva total a la Sala de Cultura Sant
Jordi de Granollers. L’únic requisit era la dimensió i el format de
les peces exposades; 50 x 50 cm per a ser penjades en una paret.
Es va fer una crida i s’hi van apuntar noranta-quatre persones
que consideraven que el que presentaven era el que s’acostuma
a denominar art. Gent nascuda el 1906, gent jove, figuratiu,
conceptual, abstracte, fotografies, retrats, paisatges, relleus, etc.
Tot es va penjar sense cap ordre preestablert i es va editar un
catàleg de totes les peces presentades, ordenat pels noms dels
participants en ordre alfabètic.
se suggereix de nou en Cec, espill 4 (1995). Quatre equips autònoms emeten
a l’uníson quatre fragments diferents i de diferent longitud de l’estudi núm.
9 de Chopin que es repeteixen contínuament. Es pot sentir com si el so es
convertís en un reflex de la nostra imatge. Vacca proposa un joc d’inversions
significatives. Les obres mudes són “escultures-objecte” que funcionen com a
imatges el silenci de les quals suggereix el que és audible, mentre que les peces
sonores ens adrecen cap a un potencial imaginari on el so es materialitza
en l’espai com un objecte escultòric.
Aquesta aparent dialèctica és un joc que no pretén ni cerca cap essencialitat
en l’art. Per a l’artista l’art no té cap propòsit essencial, o dit d’una altra manera,
el que no té propòsit és la mateixa essència de l’art. L’artista entén que
el propòsit de l’art que es mostra habitualment en l’actualitat es troba en la
seva instrumentalització política, el seu potencial turístic i el joc al qual se sotmet
amb les institucions i les entitats que tenen poder. En aquest sentit, per a
Vacca l’art assoleix una dimensió política sense que sigui necessari que l’obra
contingui cap narració ni enunciat explícit sobre el que és polític. Quan anteriorment
assenyalava el seu interès per les mostres insignificants, això també
té a veure amb aquesta postura antiessencialista respecte a la qual ell mateix
afirma: “L’art no existeix per si mateix, per si mateix només hi ha la mort.”
L’actitud i els procediments. L’antiessencialisme de l’artista respecte a la
seva descreença en grans veritats i en la idea d’un subjecte centrat té poc a
veure amb la banalitat. Això comporta una actitud, el procés de creació de la
qual pot ser un moviment a la deriva, ple de trobades fortuïtes, d’elements a
l’atzar, si bé l’origen de l’obra s’organitza sota l’impuls d’una idea inicial, o com
ell l’anomena, la idea d’allò que és real. D’una banda, Vacca uneix a aquesta
deriva i a la idea d’allò que és real l’experiència vital, l’experiència de la realitat
i el seu sentit de l’humor provocatiu per tal de generar la producció de les
obres; d’una altra, se serveix de diversos procediments tàctics, entre ells
l’apropiació, que es constitueix en una manera de fer fonamental.
26 27