Vacca. Entre la destresa i el desastre

amb fusta noble, tot formant part de la peça i donant un sentit de fugacitat i
transitorietat a tot el conjunt. Algunes de les peces fan referència al músic de
jazz Thelonious Monk, a Wolfgang Amadeus Mozart i a Achille Varzi, un pioner
de les carreres d’automòbils. En general hi ha importants referents al món de
la música i del so —com el so d’un motor d’explosió—, de la literatura i de l’art.
Vacca recorda aquesta exposició com si ell mateix fos un estrany en el lloc,
un viatger de pas, algú que entra en un establiment, compra quelcom, paga i
se’n va. Va passar per la galeria com si no fos considerat un artista. Aquesta
experiència reafirmarà la seva capacitat crítica i de combat: les diferències
fonamentals que hi ha entre fer art, i fer i exposar el que està de moda en
funció dels interessos i les tensions del sistema “art”.
Durant aquell mateix any s’esdevenen dos successos que materialitzen la idea
de “ser un altre” presentada a l’exposició 1854. Un artista de fama internacional
confon el seu nom i es refereix a Vacca com Zacca, esmentant-lo equivocadament
com el suposat autor d’una performance realitzada a Nova York que
mai no es va esdevenir. En una altra ocasió, Jordi Benito el va anomenar Wacca
a manera d’un nom-regal. Des d’aleshores l’artista ha jugat amb aquests
noms que es converteixen en una forma d’alter ego i exemplifiquen dues de les
idees característiques en el seu treball: l’atzar i l’humor. A partir de la dècada
dels noranta inicia una activitat intensa i productiva fins a l’actualitat.
Literatura Universal, 1986
Catàleg de l’exposició 1854
Les obres que configuren la trajectòria de l’artista han anat formant un corpus
d’idees i conceptes que s’entrellacen de manera complexa, malgrat l’aparent
simplicitat amb què es presenten, en particular els treballs amb so que
són els que el defineixen i li concedeixen la seva gran importància, especificitat
i singularitat dins del context artístic.
L’interès pel so no és res de nou en el panorama de l’art; ja en les avantguardes
històriques alguns artistes van començar a explorar les seves possibilitats
i des de la dècada dels seixanta el desenvolupament de les noves tecnologies
va propiciar l’expansió creativa en aquest àmbit. Durant els darrers
anys assistim a la proliferació d’obres sonores on el so s’incorpora, o bé com
un element destacat de les mateixes obres, o com a suport addicional i complementari,
però poques vegades el so és la matèria en si mateixa o el motiu
d’investigació; quan això passa se solen reproduir sons que provenen de la
realitat o que construeixen composicions musicals.
Vacca ha explorat el so com a matèria i les seves propostes estan estretament
relacionades, d’una banda, amb pressupòsits conceptuals en què es
qüestiona, des del potencial lingüístic i comunicatiu i la importància del procés,
fins a la naturalesa o el sentit de l’art i, de l’altra, l’interès per la realitat i l’experiència
de la quotidianitat. Aquestes investigacions també estan presents
en un altre tipus d’obres que no són pas sonores i han estat realitzades parallelament.
Els seus treballs s’han anat elaborant a partir de diversos mitjans
i tècniques: fotografies, dibuixos, vídeos, accions, objectes, instal·lacions, so,
programes informàtics i escrits que no són estrictament teòrics —encara
que mostren de quina manera s’articula el seu discurs i cap a on es dirigeix la
seva crítica, la majoria de vegades àcida i combativa—, de manera que abordar-los
no pot reduir-se a principis formals o qüestions de gènere en el sentit
tradicional. Més aviat ha seguit procediments de l’art conceptual, o el que avui
podem anomenar conceptualismes, donada la varietat de propostes que s’han
desenvolupat des de la seva aparició ja històrica. La majoria de les vegades
18 19