IVa Conferència sobre comunicacions pirinenques. Intermodalitat ...

ple. Abans, quan els nostres avantpassats
van fer els túnels per carretera
i sobretot els túnels ferroviaris amb els
mitjans tècnics de l’època, van buscar
la muntanya en la seva part més alta,
perquè era el lloc més curt per poder
passar.
Quan Sommeiller va creuar el túnel
del Mont Cenis, va fer una cosa que
en l’actualitat cap inversos públic no
hauria tingut el valor de fer. Va obtenir
de Cavour el dret de començar a
foradar el túnel del Mont Cenis, sense
saber com fer explosionar la roca de
manera veritablement industrial.
Va fer l’aposta durant el temps que va
durar l’obra, perquè no estava molt
lluny, la tècnica evolucionaria, i és el
que va passar. És tanmateix extraordinari!
En l’actualitat, qui gosaria fer una cosa
així? Però, al mateix temps, van anar
a foradar pel lloc més curt, encara
que fos el més elevat, per prendre un
exemple que conec, al túnel del Mont
Cenis, amb seccions de pendent de
30 per 1.000. És a dir, radicalment incapaços
d’acceptar els trens de transport
pesants, amb bones prestacions,
moderns, actuals.
És per això que fem túnels de base.
No és perquè ens agrada creuar i
perquè ens agradar fer funcionar el
mercat de treball local. Fins i tot si,
d’altra banda, hi ha repercussions. És
perquè en l’actualitat estem obligats a
portar la muntanya al nivell de la plana.
És un repte. Hi ha hagut sempre
aquest repte a la muntanya, existeix
als Pirineus, existeix potser una mica
als Alps. Diria en la mitologia alpina
amb aquesta qüestió de l’esport de
muntanya, de les grans cimes.
Aquí trobem això en els reptes tècnics,
en la creació dels túnels també si no
és per això que els fem. La geografia
també, si prenc l’exemple dels Alps.
Per exemple, amb Itàlia, hem hagut
de fer entendre als nostres amics italians
que els preAlps són a casa nostra.
Sortiu de Tori, aneu cap als Alps,
esteu a la plana. La carretera de la
Vall de Suse entra als Alps. Però quan
sortim de Lió per anar als Alps, ens cal
creuar Cartreuse, Belledonne. Nosaltres
tenim els preAlps. No impedeix
que això sigui el que ha portat França
i Itàlia a redefinir l’ampliació de la secció
internacional del projecte Lió-Torí
per fer acceptar per Itàlia la presa en
compte dels preAlps que eren a casa
nostra.
Hi ha també, l’especificitat d’ordre institucional
de les grans serralades. Per
natura, a les grans serralades, en tot
cas les nostres, els Pirineus, els Alps,
d’una banda a l’altra, hi ha països sobirans,
amb regions que tenen la seva
identitat. Això vol dir que hem de tenir
en compte la cooperació entre estats
i entre autoritats locals.
Hem de tenir en compte també diferents
cultures. Ja no parlo de diferències
de llengua i Déu sap que és
important. Potser ho és menys als
Pirineus, no per l’occità com he entès
aquest matí, sinó jo penso que la
pràctica de l’espanyol o del basc, del
català, de banda i banda dels Pirineus,
és molt més imbricada. Ho tenim a
França amb Itàlia en algunes zones,
però no de manera massiva.
Per treballar de manera permanent sobre
els documents tècnics, dels quals
la part esquerra és en italià i la dreta
en francès, us garanteixo que tenim
interès tanmateix a saber de vegades
que què parlem. De vegades, les discussions
no vénen de divergències
sobre el fons, vénen d’incomprensions
de traducció sobre les subtilitats
de diversos raonaments o de diversos
llenguatges que tenim els uns i els altres.
Heu parlat d’aquesta necessitat
institucional en les grans serralades
frontereres de cooperar, de negociar.
Jo m’he mostrat molt sensible quan
els responsables afectats han parlat
de cooperacions amb les autoritats, ja
sigui d’autopistes, ferroviàries, d’ambdós
costats.
El finançament de les infraestructures
a les serralades és particular perquè
és encara més pesat que d’altres,
més llarg i més complicat que en al-
119