De l'Avencó d'Aiguafreda a l'Avencó de Bigues (Ferran Cardona).pdf

De l’Avencó d’Aiguafreda a l’Avencó de Bigues.
Més de deu quilòmetres de curs subterrani
Ferran Cardona - Àngel de Arriba - Josep Cuenca
PRIMERA PART
Antecedents històrics
De l’Avencó a l’Avencó.
Un és engolidor; l’altre és brollador. Un es troba
a Aiguafreda; l’altre, a Bigues. Un recull les
aigües de muntanya del Montseny; l’altre rega
les hortes del Vallès. Un pren les aigües del
Congost; l’altre les aboca al Tenes. Però tots dos
es diuen igual: l’Avencó. Per a diferenciar-los,
l’Avencó d’Aiguafreda i l’Avencó de Bigues.
Dos fenòmens separats per més de 10
quilòmetres en línia recta, amb els imponents
cingles de Bertí pel mig. I, amb tot, es diuen
igual: l’Avencó. Casualitat?. No, no és tracta
d’una casualitat: la saviesa popular fa temps que
relaciona ambdós fenòmens. La deu que neix
d’un forat abocant les aigües al Tenes es tinguda
com la sortida de les aigües que s’engoleixen a
la riera de l’Avencó, a Aiguafreda, poc abans de
l’aiguabarreig amb el riu Congost. D’aquí que el
brollador de Bigues hagi estat batejat, des de
temps immemorials, amb el nom de la riera d’on
donaven per suposat que provenien les seves
aigües.
L’aigua tarda en sortir de 24 a 26 hores, i es diu que hi havia a
Bigues qui estava convingut amb el moliner de l’Abancó
d’Aiguafreda perquè els estius d’eixut no engegués la molinada
sinó en els dies que a ell li tocava l’aigua per regar.
Maria de Bell-lloc
Costums i tradicions del Vallès. Any 1882
I és que els nostres avantpassats – sense disposar de coneixements de geologia – basaven
la creença de la relació entre ambdós fenòmens en l’observació secular de la natura: al dia
següent de fortes pluges a la zona d’Aiguafreda, l’Avencó de Bigues brollava crescut, encara
que no hagués plogut per la contrada.
Sobre el topònim “Avencó”
L’Avencó d’Aiguafreda i l’Avencó de
Bigues estan separats per més de 10 km.
Entre ambdós fenòmens, es troben els
imponents cingles de Bertí
Per als espeleòlegs, la similitud entre el topònim “Avencó” i el substantiu “avenc” no passa
desapercebuda. Molt més si tenim en compte que ens trobem a un indret proper a
Aiguafreda on referències antigues esmenten l’existència d’un petit avenc (és a dir, un
avencó, que és diminutiu d’avenc), el qual engolia les aigües de la riera que – qui sap si per
aquest motiu - es diu de l’Avencó.

El barri de l’Avencó d’Aiguafreda. Hi podem veure l’aflorament de calcàries del Muschelkalk inferior.
L’aigua de la riera de l’Avencó, que fins aquí ha transcorregut per terrenys pissarrosos, se sumeix al
poc d’arribar a les calcàries, just davant d’aquestes cases.
El que si és cert, és que el topònim ja surt esmentat l’any 898 en l’acta de consagració i
dotació de Sant Martí del Congost (l’actual Aiguafreda de Dalt), fent referència a un vilaret
situat a l’entorn de l’actual barri de l’Avencó d’Aiguafreda. Al Segle XII, el topònim es
documenta a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. També prendria el nom d’Avencó el molí que
encara avui en dia trobem en aquest indret.
Tot i que originàriament el topònim fa referència a unes cases, mai no sabrem si aquestes
prengueren el nom pel fet d’haver-les construït al costat d’un avencó que engolia l’aigua de
la riera. Sota la perspectiva dels espeleòlegs, però, resulta difícil no relacionar l’origen del
topònim amb l’existència de l’engolidor.
I si les línies anteriors han intentat esbrinar l’origen del topònim a Aiguafreda, l’origen del
mateix topònim a Bigues és indiscutible: la imaginació – o la saviesa – popular ha relacionat
l’origen del brollador de Bigues amb la pèrdua d’aigua de la riera de l’Avencó. Així, doncs, no
haguessin pogut trobar un nom millor per a batejar el brollador que el nom de la riera d’on
donaven per suposat que procedia l’aigua: l’Avencó.
Esmentarem que, en documents antics, el topònim “L’Avencó” també el trobem escrit
“L’Abancó” o “La Bancó”. Sens dubte, es tracta de diferents maneres de traslladar al paper
una mateixa unitat fonètica, ja que, en català, totes tres grafies sonen exactament igual.
El molí de l’Avencó. Aigües avall d’ell, la riera perd
cabal pels engolidors existents,
Les Barbotes
Proper a l’Avencó de Bigues hi ha un
altre fenomen prou interessant. A un
centenar de metres aigües amunt de
l’Avencó i a l’altre cantó del Tenes
(marge dret del riu), hi ha un aiguaneix
que brolla a nivell de terra, originant
una petita zona d’aiguamoll gairebé a
tocar a la llera del riu. El barboteig creat
per l’aigua que neix de manera
ascendent i amb certa pressió, ha
donat nom al fenomen: les Barbotes.

La connexió Congost-Tenes al Diccionari de Pascual Madoz (1845)
El “Diccionario geogràfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar”,
escrit el 1845 i del que és autor Pascual Madoz, ja deixa constància de l’existència de
l’Avencó i les Barbotes, en fa la descripció i no dubta a esmentar la connexió subterrània
entre les conques dels rius Congost i Tenes. Concretament, en tractar l’entrada “Bigas”,
esmenta:
“...le fecundiza la riera de Atenas, en la que desaguan dentro de la jurisd. varios torrentes y
manantiales, entre ellos los denominados Barbotas y la Bancó; brota el primero, inmediato al
camino que dirige á Vich, en una especie de pozo que rebosa hasta la superficie, del cual se
ven salir grandes borbotones de agua, semejantes á los de una caldera en estado de
ebullición, pero fria y de esquisita calidad; arroja de dos á tres muelas de agua, que toda se
aprovecha para el riego por medio de una acequia, y en tiempo de estraordinaria sequía,
suele disminuir su caudal en una mitad; la Bancó nace unos 20 pasos mas abajo, en la orilla
opuesta de la riera, en una especie de caverna abierta entre las rocas; lleva comunmente
una muela de agua, y esta fuente tiene al parecer relación con la riera del Congost, pues se
observa que sus aguas se aumentan i enturbian, cuando llueve por la parte en que está
dicha riera.”
Maria de Bell-lloc: “Costums i tradicions del Vallès”
Després d’un llarg
recorregut , l’aigua
del curs subterrani
veu per fi la llum
en brollar a
l’Avencó de
Bigues.
Darrera el pseudònim de Maria de Bell-lloc, trobem a Maria del Pilar Maspons i Labrós
(1841-1907), germana del conegut folklorista Francesc Maspons i Labrós. Com el seu
germà, recollí un bon nombre de llegendes i tradicions populars. Va ser l’autora de “Costums
i tradicions del Vallès”, publicat a Granollers el 1882. Entre d’altres, hi recull les creences i
observacions sobre els fenòmens hidrogeològics d’Aiguafreda i Bigues. Vegem que ens diu
al respecte:
“En el terme de la casa Noguera hi ha dues coses notabilíssimes, dues boques o deus
d’aigua, una de les quals se sap d’on ve, mes l’altra no. La primera és coneguda per
l’Abancó, per portar aigua d’una riera anomenada així en el terme d’Aiguafreda. Abans
d’arribar dita riera a travessar la carretera que baixa de Vic, té dos o tres xucladors per on es
fon tota l’aigua i surt després en el terme de la casa Noguera de Bigues. Tarda en sortir de
24 a 26 hores, i es diu que hi havia a Bigues qui estava convingut amb el moliner de
l’Abancó perque els estius d’eixut no engegués la molinada sinó en els dies que a ell li
tocava l’aigua per regar.

Can Noguera (Bigues). Al seu entorn es localitzen els fenòmens de l’Avencó i les Barbotes.
De l’altre deu se’n diu les Barbotes, de borbollar, perquè l’aigua neix a la mateixa boca de
la riera, sota una roca, i fins al mig d’ella borbollant, brotant amb abundosos grífols, que
constitueixen la riquesa del país perque sempre porten aigua. Moltes vegades amb prou
feines en porta la riera i d’allí n’ixen dues o tres moles.
Ningú no sap d’on ve; i si el sifó de l’Abancó ha de ser immens, perque ha de travessar
llargues i altes muntanyes, el de les Barbotes ho ha de ser molt més, ja que, al cap i a la fi,
Aiguafreda i Bigues pertanyen a una mateixa comarca. Però el de les Barbotes ho ha de ser
més encara ja que, moltes vegades, estant el cel serè sense veure’s cap núvol per tot el
voltant ni per dalt de les muntanyes, ha tingut una grossa avinguda i, el que és més
particular, d’aigua clara i transparent, per grossa que sigui l’avinguda; prova certa del molt
lluny que ve”.
I com acostuma a passar, no falten interpretacions sobre l’origen de les aigües basades en
creences o llegendes populars sense cap fonament científic:
“Respecte d’elles en conta el poble una tradició: Diu que un dia un pastor estava pasturant el
seu ramat a la muntanya de Montserrat. Menjant prop d’una font li caigué el plat i la cullera
de fusta amb què menjava, i l’aigua els engolí cap a dins. Al cap d’uns quants dies el plat i la
cullera eixiren a les Barbotes. Per això diu el poble que aquella aigua ve de Montserrat”.
“Aigua de Bigues”
És ben clar, que aquest recó de Bigues proper a Can Noguera, on trobem l’Avencó i les
Barbotes, és un lloc ric en naixements d’aigua, ja que a les dues deus esmentades s’ha
d’afegir una tercera: la font de Can Noguera, dita també de l’Argelich donat que a l’any 1947
Agustí Argelich, l’antic masover, la va refer al lloc on la trobem actualment. Brolla per ella un
bon broc d’aigua.
Maria de Bell-lloc també ens parla de la importància de l’aigua d’aquest indret:
“Venuda casa Noguera per la Desamortització, per haver pertangut a mans eclesiàstiques,
l’Hospital de Vic, va ser comprada només per dita aigua, per veure de dur-la a Barcelona.
Així és que el nou amo es posà a buscar-la, a fer pous i tirar barrinades, i mai no va trobarla,
de tant fonda com deu passar”.
Ja en temps més recents, a la dècada de 1960, es va obrir una planta embotelladora que
aprofitava l’aigua de la font de Can Noguera. L’aigua embotellada era venuda a Barcelona
amb el nom comercial de “Aigua de Bigues”. El negoci durà pocs anys; es diu que va tancar
per manca de rendibilitat, per bé que el masover de Can Noguera ens deixà entreveure que

algunes anàlisis de l’aigua no donaven les garanties sanitàries que calia exigir a un aigua
embotellada comercial.
A la dècada de 1950, tot l’indret va ser arranjat a manera d’un parc de propietat privada, per
a convertir-se després en un parc d’esbarjo. Així, l’edifici de les antigues quadres de Can
Noguera va ser reconvertit en bar i es construïren barbacoes a l’aire lliure per a encendre
foc. Durant uns anys, especialment a la dècada de 1970, l’indret s’emplenava de gent que
venia a passar el cap de setmana per a fer la costellada i per a banyar-se al gran toll que
forma el riu Tenes, just a continuació de l’Avencó. Actualment, tot aquest parc el trobem en
estat d’abandonament.
Font i Sagué i l’excursió de 1897
Norbert Font i Sagué, mossèn i geòleg, considerat el
pare de l’espeleologia catalana, s’interessà per aquest
fenomen hidrològic i espeleològic. I ho va fer atret per
les informacions facilitades, precisament, per Francesc
Maspons i Labrós, del qual hem fet referència més
amunt. I es que la família Maspons i Labrós pertany a
un llinatge ben arrelat a Bigues, on tenen la masia pairal
de Can Maspons.
L’amistat entre Font i Sagué i Francesc Maspons venia
de lluny pel fet que aquest últim va ser president
honorari del Centre Excursionista de Catalunya. Així les
coses, la família Maspons i Labrós invità a Font i Sagué
a pasar uns dies a Can Maspons i, d’allà, fer excursions
cap a l’Avencó, les Barbotes i els cingles de Bertí.
Mossèn Norbert Font i Sagué, geòleg i
espeleòleg considerat el pare de
l’espeleologia catalana, ja s’interessà
pel fenomen a l’any 1897
Font de Can
Noguera,
adossada a
l’antiga planta
embotelladora.
Una mostra més
de la riquesa en
aigua de l’indret

L’excursió tingué lloc el dia 26 de juliol de 1897. L’any següent, Font i Sagué publicà els
resultats al butlletí del Centre Excursionista de Catalunya sota el títol “Excursió
espeleològica a la Bancó, les Barbotes i singles de Bertí”. En ell trobem el detall de les
exploracions, amb les observacions i deduccions científiques efectuades en el decurs de la
visita a l’Avencó de Bigues i les Barbotes. Com agraïment a l’hospitalitat i amistat de
l’amfitrió, Font i Sagué dedicà aquest número del butlletí a la família Maspons i Labrós.
Pel seu valor documental, reproduirem les línies que fan referència a la visita a les Barbotes
i l’Avencó de Bigues:
“Començàrem per examinar les Barbotes, prenent la
temperatura de l'aigua y observant la naturalesa y
disposició geològica de les roques per on brollen. Les
Barbotes augmenten o disminueixen sensé que hagi
plogut o hi hagi sequedat en les montanyes vehines; y
aço ha sigut causa de que se les consideri procedents
de paisos mes o menys llunyans, havent inventat en
apoyo d'aital idea, la poètica imaginació del poble, y
segons és costum en quasi totes les comarques on se
presenten fenòmens semblants, el cuento del pastor a
qui li cauen él plat y cullerà de fusta en una font dels
Pireneus pera reapareixer, arrastrats per aiguës
subterranies, a una gran distancia. Aquell dia les
Barbotes ab prou feines brollaven, y aço que pochs
dies abans, ab tot y la gran sequedat, anaven
abundantissimes: ja donarem l'explicació de semblant
fenòmen”.
“A molt poca distancia de les Barbotes, en la mateixa
riera de Tenes, se troba la Banco, font molt caudalosa
y intéressant per l'origen que en el pais se li atribueix,
puix és opinió general que ses aigües provenen de la
riera de la Banco, situada en la conca del Congost,
prop de les cases del mateix nom d'Aiguafreda. En
prova d'aço's diu que la font s'enterboleix a les 24
hores pròximament de les avingudes que sofreix
l'esmentada riera, quals aigües desapareixen en diversos xucladors que hi ha vora son lloch
de confluencia ab el Congost. Aquest dato és cert, com tindrem ocasió de provar.
A fi d'observar la manera corn naix l'aigua de la Banco y si hi havia algun forat o esquey
practicable, en Pages y jo'ns descalçàrem, y ajupits, y de peus a l'aigua, ens internàrem per
la seva boca. Als 4 mètres escassos ja trobàrem el pas interceptat, y a la llum del
magnésium examinàrem l'interior on nos trobavem. Forma aquest una reduhida caverna
oberta en el quaternari per les avingudes de la Banco, la qual, brollant de dintre la roca viva,
al trobar-se ab aquella capa de terra que li privava'l pas, l'anà esgratinyant fins a formar
l’actual caverna. Al fons d'aquesta, y per dessota una gran roca sobreposada, surt quasi tota
l'aigua. Sondejàrem l'escletxa per on sortia, y no trobàrem més que un metre de profunditat.
La temperatura de l'aigua era exactament la mateixa que la de les Barbotes”.
Les conclusions de Font i Sagué
Portada de “Excursió
espeleològica a la Bancó, les
Barbotes i Singles de Bertí”,
publicat el 1898 per Font i Sagué
al Butlletí del CEC (Centre
Excursionista de Catalunya)
Que tinguem constància, l’excursió de Font i Sagué de 1897 pot ser considerada com la
primera visita de caire científic al fenomen hidrològic del l’Avencó i les Barbotes. Dels seus
raonaments científics, queda clar que Font i Sagué no té cap dubte en considerar que les
aigües que brollen per l’Avencó de Bigues procedeixen dels engolidors situats a la riera de
l’Avencó d’Aiguafreda.

La riera de l’Avencó a
l’alçada del molí del
mateix nom, poc abans
de la pèrdua.
La riera, que fa de partió
entre els municipis
d’Aiguafreda i de
Tagamanent, recull les
aigües de bona part del
vessant occidental del
Montseny
Aquesta seguretat sobre la procedència de les aigües queda reflectida al següent paràgraf,
en el que fa referència a l’acord entre el moliner d’Aiguafreda i el de Bigues per aprofitar
l’aigua de la molinada:
“Que la Banco té son origen en la riera d'Aiguafreda és induptable. Veus-aquí lo que
respecte aquest punt me diu el Sr. Maspons y Labrós: «És veu general de tot lo país, après
per experiencia propria, que tot aiguat a Aiguafreda portava a les 24 o 26 hores revinguda
d'aigua a la Banco de Bigues; per manera que en anys de seca'l Moliner de can Barri de
Bigues (molí de farina mes avall de casa) estava avingut ab lo moliner de la riera de la
Banco d'Aiguafreda pera que en los dies convenients per aquell li deixés anar la molinada, la
qual en lo dalt referit período de temps arribava a la Banco de Bigues y d'allí a son molí de
can Barri”.
Però la formació de geòleg i espeleòleg de Font i Sagué li permet arribar a d’altres
conclusions força interessants.
- Entre elles figura la de considerar que el trajecte subterrani de l’aigua té lloc a través
de fissures estretes, sense eixamplaments que puguin generar llacs. Arriba a
aquesta conclusió pel relativament poc temps que l’aigua triga en fer tot el recorregut
(24-26 hores) i pel fet que l’aigua surt tèrbola en les avingudes. L’existència
d’embassaments subterranis faria més lenta la circulació de l’aigua i, també,
permetria la sedimentació de les partícules en suspensió en el cas d’aigües tèrboles.
- Pel mateix motiu, i per l’estructura geològica de les capes a Bigues, arriba a la
conclusió de que és probable que mai ningú pugui recórrer el curs subterrani d’aigua.
- Pel que fa a l’origen de les Barbotes, diu que: “han de tenir si no’l mateix origen, un
de proper al de la Bancó”. Per a mantenir aquesta hipòtesi, Font i Sagué ha de
recórrer a explicacions al nostre entendre poc fonamentades, ja que d’altres
evidències fan pensar que l’origen de les Barbotes no té res a veure amb l’origen de
l’Avencó. Així, les Barbotes poden augmentar de cabal i treure l’aigua tèrbola sense
que l’Avencó experimenti cap variació en el seu cabal i sense que plogui per les
rodalies. Per a explicar aquest cas, Font i Sagué creu que la deu de les Barbotes
“està alimentada per grans dipòsits d’aigua qu’es buiden per un sistema de sifons”.

SEGONA PART
Anàlisi i discussió
Les incògnites plantejades
És certa la hipòtesi de que l’Avencó d’Aiguafreda i l’Avencó de Bigues estan relacionats
hidrogeològicament?. En conseqüència, hi ha un transvasament d’aigua del Congost cap el
Tenes?. Quins fonaments científics recolzen aquesta hipòtesi?. O, per contra, és una
creença sense cap base científica fruit de la imaginació popular?.
Si ens atenem al que hem comentat fins ara, basat en les creences populars i en les
observacions de Font i Sagué, conclourem que és certa la connexió hidrogeològica entre
l’Avencó d’Aiguafreda i el de Bigues. Ara bé, en altres fonts aquesta connexió està
seriosament qüestionada, quan no negada.
Per exemple, a la guia que acompanya el mapa “Cingles de Bertí” de l’Editorial Alpina, edició
1976, i dins de l’apartat “Hidrogeología y Espeleología”, podem llegir, referint-se a les fonts
de la zona:
“(...) Algunas de ellas son fenómenos hidrogeológicos interesantísimos y mal conocidos,
como Les Barbotes y L’Avencó de Bigues, que aparecen por una importante dislocación
entre el triásico calizo y el granito del zócalo paleozoico. Font y Sagué, admitiendo viejas
tradiciones lugareñas, creía que estas aguas provenian de las absorbidas en el lecho de
l’Avencó de Aiguafreda. Esta idea primitiva no tiene ninguna base de sustentación
geológica, aunque no se ha estudiado nunca a fondo el problema”.
I si consultem edicions més recents del mateix mapa de l’Editorial Alpina, veurem que es
refermen en qüestionar la connexió, i fins i tot la neguen obertament. Així, a l’edició 2004-
2005, amb dades aportades pel geòleg i espeleòleg Josep Maria Cervelló, després de
tractar la creença popular que relaciona l’Avencó d’Aiguafreda amb el de Bigues, conclou:
“De fet l’única cosa en comú que tenen ambdós fenòmens càrstics és que s’emplacen en
les calcàries triàsiques que afloren a la vall del Congost"
I, d’aquestes calcàries, en parlarem més endavant.
Qui té la raó?. En aquesta segona part aportarem dades en un intent de donar resposta a
les preguntes amb que s’iniciava.
Punt on el cabal d’aigua
que brolla per l’Avencó
de Bigues s’afegeix al riu
Tenes.
Cabal d’estiatge.

Ferran Cardona explorant l’Avencó de Bigues. Hi podem veure restes evidents de
formes de conducció forçada.
Una coloració per a comprovar la connexió?
Les preguntes exposades a l’apartat anterior trobarien fàcil resposta fent una coloració entre
ambdós punts, per exemple amb fluoresceïna sòdica. La coloració resoldria de manera
inequívoca les incògnites plantejades.
Però..., s’ha fet aquesta coloració?. El masover de Can Noguera afirma que sí, i que el
resultat fou positiu confirmant la relació hidrogeològica. El masover és un home que ha
viscut allà de tota la vida. A la dècada de 1970, ell era l’encarregat del bar que servia les
begudes als visitants que venien al parc d’esbarjo per a fer la costellada. Ens parla, no
sense enyorança, d’aquells temps en que el parc estava ben arranjat i era un goig de veure’l
a vessar de gent els caps de setmana. Ara - es queixa - està en total abandonament.
El masover afirma que la coloració es va fer ja fa molt de temps, però no sap dir quan.
Tampoc sap dir qui la va fer o on podem trobar informació. Per la nostra part, ha resultat
infructuosa la tasca de recerca per a obtenir alguna pista sobre la suposada coloració.
O sigui que, o bé hem de donar credibilitat a les paraules del masover i donar per
confirmada la relació hidrogeològica, o bé hem de continuar amb les nostres indagacions i
recerques com si la coloració mai no s’hagués efectuat. Doncs bé, davant d’aquesta
disjuntiva hem optat per la segona opció.
Segurament, el lector es preguntarà perquè no hem fet nosaltres mateixos la coloració.
Pregunta del tot lògica a la que responem que hem estat a un no res de fer-la. Fins i tot
tenint el colorant a la mà. Ens ha tirat enrere el fet de que tant el Congost com el Tenes són
rius que passen per zones urbanes, per hortes, per indústries i per regadius. I, la veritat,
arriscar-se a veure’ls baixar amb l’aigua de color verd fosforescent ens hagués creat algun
problema amb els mossos d’esquadra que no hem estat disposats a assumir. Ni molt menys
se’ns ha passat pel cap endegar la tasca burocràtica de buscar autoritzacions i permisos per
a fer-la. A més a més..., que nassos!!: ens ho hem passat pipa fent indagacions, estudis
geològics i estudis de documentació històrica per a aconseguir el resultat que teniu a les
mans. Si, més endavant, algú fa la coloració, ja confirmarà o no els trets aquí exposats.

Dades geogràfiques
Abans de passar a la descripció individual d’ambdós Avencós i d’analitzar els condicionants
geològics de la hipotètica relació hidrogeològica, donarem les dades de la seva situació
geogràfica, com també de les distàncies i dels desnivells entre els fenòmens.
Coordenades ED50:
Avencó d’Aiguafreda (punt intermedi de la pèrdua):
X = 438280 Y = 4624270 Z = 393
Avencó de Bigues:
X = 434129 Y= 4614940 Z = 221
Les Barbotes:
X = 434109 Y = 4615032 Z = 225
Font de Can Noguera:
X = 434082 Y = 4614884 Z= 220
Distàncies i desnivells:
Distància Avencó d’Aiguafreda – Avencó de Bigues: 10.200 m
Desnivell Avencó d’Aiguafreda – Avencó de Bigues: 172 m
Pendent mitjà: 1,69 % (un grau sexagesimal)
Cota de l’Aiguabarreig riera de l’Avencó – Congost: 384 m
Desnivell pèrdua de l’Avencó – aiguabarreig: 9 m
Desnivell Avencó de Bigues – Barbotes: 4 m
Lengolidor de l’Avencó d’Aiguafreda
Com hem vist a la primera part, de força temps enrere tenim referències de l’existència de
forats engolidors a la riera de l’Avencó, que els situen aigües avall del molí homònim. Des
del punt de vista espeleològic, l’Avencó d’Aiguafreda ja figura als primers catàlegs
espeleològics que es varen fer a Catalunya.
Situació del tram de la riera de l’Avencó on es produeixen les
pèrdues de cabal
Així, Al “Catàlech Espeleològich
de Catalunya”, de Font i Sagué
(any 1987), i en una mena
d’apèndix que titula “Fenomens
hidrologichs - Llochs hont se
fonen les aigües”, cataloga:
“Aiguafreda. 280) – La Bancó o
Abencó – Vora dit poble se
fonen les aigües de la riera de la
Bancó, anant a sortir a Bigues”.
Ja en temps més recents, al
Catàleg Espeleològic de
Catalunya (any 1978), surt
catalogat l’Avencó d’Aiguafreda,
amb dades aportades per Noel
Llopis Lladó en la dècada de
1940. Li atorga un recorregut de
5 metres. Defineix la cavitat com
un engolidor que s’obre en una

falla que posa en contacte les calcàries del Muschelkalk amb les pissarres paleozoiques. És
de destacar que és l’única referència que hem trobat que atorga un recorregut a la cavitat: 5
metres.
Actualment no hi ha cap engolidor visible, però si el cabal de la riera no és molt gran,
observarem que aquest va minvant progressivament al llarg d’un tram de riera fins a
desaparèixer del tot, de tal manera que no arribarà aigua al ja proper aiguabarreig amb el
Congost. Aquest tram de riera es troba just davant de les cases del barri aiguafredenc de
l’Avencó, aigües avall del molí del mateix nom. Hem de dir que pel bell mig de la riera passa
la claveguera que recull les aigües residuals del barri. La construcció d’aquest col.lector va
regirar tota la llera i ha pogut influir en la circulació subàlvia.
La riera de l’Avencó just al final del tram de pèrdues.
Aquí ja no ha arribat l’aigua. En primer terme, una tapa
de la claveguera que transcorre pel bell mig de la riera.
La seva construcció regirà tota la llera i pot haver influït
a la circulació subàlvia.
El “cabal crític” de la riera de
l’Avencó
Què és el cabal crític?
Definirem “cabal crític” com aquell
cabal de la riera de l’Avencó per sota
del qual ja no arriba aigua a
l’aiguabarreig amb el Congost.
La riera de l’Avencó constitueix una de
les línies de drenatge més importants
del sector occidental del Montseny.
Sempre porta aigua i, en períodes de
pluja, és habitual veure que el cabal
d’aigua que aporta al Congost en
arribar a aquest és superior al propi
cabal que baixa per ell.
Però en períodes d’estiatge, cosa que
ocupa bona part de l’any, el cabal de
la riera no és suficient per a superar el
tram dels engolidors i no arriba aigua
al Congost.
Establir quin és aquest “cabal crític”
per sota del qual no arriba aigua a
l’aiguabarreig és molt important, ja
que ens donarà una bona idea del
volum d’aigua que és engolida pel
subsòl.
Doncs bé, una de les tasques que
hem fet és esbrinar quin és el “cabal
crític”. L’estació d’aforaments que hi
ha a la riera mateix, situada al final del
càmping, ens ha anat molt bé per a fer
càlculs de cabal amb una precisió
acceptable. Així, i després de fer un
seguiment de la riera i de
l’aiguabarreig, hem arribat a la
conclusió de que el “cabal crític” està
al voltant dels 80 litres per segon.

O, si ho volem veure des de l’altre perspectiva: la capacitat màxima dels engolidors és de 80
litres per segon. Si per la riera baixa més cabal, els engolidors no donen a bast i l’aigua els
supera arribant al Congost.
Estació d’aforaments de la riera de l’Avencó, situada una mica aigües amunt del molí. Ens ha
permès fer mesures amb les que hem calculat el “cabal crític” de la riera. És a dir, aquell cabal
per sota del qual ja no arriba aigua a l’aiguabarreig amb el Congost: 80 litres per segon.
L’Avencó de Bigues
Localització: Sortint de Bigues direcció a
Sant Feliu de Codines, a cosa de 150 m
més enllà de la darrera casa del poble la
carretera fa un suau revolt a la dreta. Just
aquí, i a l’esquerra, neix un corriol entre el
bosc que ben aviat ens conduirà a la boca
de la cavitat, ja molt a prop de la llera del
Tenes en un indret on aquest fa uns bonics
salts d’aigua per a superar la barrera
calcària on s’obre la cova.
Descripció: És una cova activa que permet
ser recorreguda al llarg de nou metres.
Això si, ens haurem de mullar fins a la
cintura. L’aigua sembla provenir d’unes
esquerdes impenetrables. La morfologia de
la cavitat presenta formes d’erosió
evidents, amb restes de conductes de
circulació forçada. L’aigua que hi surt va a
trobar el Tenes, però, abans, una petita
resclosa desvia part del cabal cap a una
segona coveta que travessa un pany de
roca; a l’altre banda, l’aigua és canalitzada,
suposem que per a regar horts veïns.
Situació de l’Avencó de Bigues, les Barbotes i la
Font de Can Noguera

Règim hídric: Segons el masover de Can Noguera, l’Avencó sempre treu aigua. Recorda
que en una època de gran sequera la cova només treia un fil d’aigua, però seca del tot no
l’ha vist mai. Quan brolla crescut, les aigües són tèrboles pel sediment en suspensió que
porta, però recobra la transparència quan el cabal minva. La creença popular afirma que el
cabal augmenta al dia següent de ploure per la zona d’Aiguafreda, encara que a Bigues no
hagi plogut. En el curt període de temps en què hem fet seguiments de cabals no se’ns ha
presentat l’ocasió per a confirmar dita creença, però si poden afirmar que la cavitat brollava
crescuda quan la riera de l’Avencó portava cabal suficient com per arribar al Congost (>80
l/seg), i minvava progressivament a mesura que el cabal de la riera també ho feia. Però això
no ho podem considerar una prova concloent de res. Tampoc volem considerar una prova
concloent el fet que hem observat coincidència en la terbolència de l’aigua; així, quan la riera
de l’Avencó baixa tèrbola, l’Avencó brolla tèrbol.
Les Barbotes
Boca de l’Avencó
de Bigues.
Cabal d’estiatge.
Localització: A cosa de 400 m de sortir de Bigues direcció a Sant Feliu de Codines, trobarem
un trencall a l’esquerra que travessa el Tenes per un pont i es dirigeix a Can Noguera per un
camí paral.lel al riu. Les Barbotes es troben pocs metres abans d’arribar a la primera
edificació, en l’espai que queda entre el camí i el riu.
Descripció: L’aigua brolla a pressió ascendent per diversos forats impenetrables, originant
un petit aiguamoll fangós. Els cabals s’ajunten i tot seguit s’afegeixen al que porta el Tenes.
Règim hídric: Poca cosa podem afegir al que ha estat comentat més amunt en tractar la
documentació històrica. En el període en que hem fet seguiment de cabals, però, hem
constatat que les variacions de cabal de les Barbotes no són tan brusques com les que hem
observat a l’Avencó.

La relació hidrològica Barbotes-Avencó de Bigues
Una qüestió interessant a resoldre és si les Barbotes i l’Avencó estan relacionats
hidrogeològicament, o bé són aparells emissors del tot independents. Malgrat la proximitat
d’ambdós fenòmens, separats per un centenar de metres, creiem que hi ha prou arguments
com per a considerar-los del tot independents. N’exposarem alguns:
- L’Avencó brolla al marge esquerre del Tenes, mentre que les Barbotes ho fa al
marge dret. La riquesa en naixements d’aigua de l’indret està determinat per
condicionats geològics i topogràfics que obliguen les aigües subterrànies a sorgir
justament aquí, tant les que provenen del vessant oriental com les de l’occidental. És
lògic pensar que ambdues procedències han de tenir aparells emissors
independents, situats a banda i banda de la llera.
- Les Barbotes es troben a una cota 4 m superior a la de l’Avencó. Tot i això, les
Barbotes brollen sota una pressió hidrostàtica evident, mentre que l’Avencó ho fa en
circulació lliure, sense prejudici del règim de circulació que pugui tenir cova endins.
Si fossin dos aparells emissors connectats, molt abans que l’Avencó arribés al cabal
d’estiatge les Barbotes deixarien de brollar. Però no és el cas. Això vol dir que les
Barbotes no actuen a manera de “trop plein” de l’Avencó.

- De les nostres observacions, dels comentaris dels naturals de la zona i de la
documentació analitzada, es desprèn que ambdues surgències tenen règims de
cabal independents. Així, l’Avencó pot augmentar el seu cabal sense que ho facin les
Barbotes, o a l’inrevés. I, en qualsevol cas, l’Avencó té un règim relativament
torrencial (crescudes ràpides per a desprès minvar d’una manera també ràpida)
mentre que les Barbotes, no semblen tenir fluctuacions de cabal tan brusques.
En conseqüència, pensem que ambdós brolladors no solament no tenen cap connexió sinó
que, a més a més, les aigües procedeixen d’àrees diferents i allunyades entre si.
Els condicionants geològics
Entrant a
l’Avencó
de Bigues
Analitzarem els aspectes geològics, primer identificant els factors que han condicionat
l’existència d’engolidors a Aiguafreda i de brolladors a Bigues, per passar tot seguit a
analitzar la continuïtat geològica entre ambdós punts amb la finalitat de recavar arguments,
a favor o en contra, que puguin justificar o no l’existència d’una hipotètica connexió
hidrogeològica entre ells.
Condicionants geològics a l’Avencó d’Aiguafreda)
La riera de l’Avencó transcorre gairebé tota ella entre materials paleozoics (fonamentalment
de tipus pissarrós). Al seu tram final, just en arribar a l’alçada del barri de l’Avencó, troba les
calcàries triàsiques del Muschelkalk inferior. És just aquí on se situen les pèrdues de cabal
de la riera. L’aigua se sumeix en les calcàries, visiblement fracturades per una xarxa de
diàclasis. A més a més, l’existència d’unes falles de certa importància, gairebé
perpendiculars a la riera, confereix a l’indret una certa complexitat tectònica.
Condicionants geològics a l’Avencó de Bigues
A Bigues trobem un encavalcament del granit sobre els materials del Triàsic (Buntsandstein i
Muschelkalk). El contacte passa a poca distància de l’indret on es troba l’Avencó, complicant
localment l’estructura. L’Avencó brolla en una barra de calcàries del Muschelkalk inferior,
ben visible al paisatge, que el riu travessa tot originant uns bonics tolls i salts d’aigua. Aquest
privilegiat indret constitueix el punt topogràficament més baix de tot l’aflorament calcari i, en

conseqüència, el punt que les aigües càrstiques que hi circulen tendeixen a buscar per a
sorgir.
La continuïtat geològica entre ambdós Avencó
Entrem aquí en un punt clau de l’anàlisi i discussió que ens permetrà arribar a conclusions
sobre si és geològicament possible la connexió de l’Avencó d’Aiguafeda amb el de Bigues.
O si, per contra, hi ha barreres geològiques que la facin descartable de totes totes.
Hem vist que tant l’engolidor com el brollador es troben en el mateix material: les calcàries
del Muschelkalk inferior. Hem vist, també, que ambdós punts es troben a llocs de certa
complexitat tectònica. Però en el territori situat entre ambdós punts la tranquil.litat tectònica
s’imposa: la podem observar al tall geològic que aquí presentem i la podem resumir als
punts següents:
- La característica estructural més destacable és un lleu basculament general de tota
la zona. Les capes presenten cabussaments suaus (de l’ordre dels 3-5 graus) cap
l’Oest o Noroest.
- Fora d’això, no hi ha cap falla, plegament o alteració estratigràfica que trenqui la
continuïtat o el pendent de les capes.
- Les calcàries del Muschelkalk inferior, per les que hipotèticament ha de transcórrer el
curs subterrani, es recolzen sobre els materials del Buntsandstein, que són del tot
impermeables (gresos i argiles vermelles). També ho són els materials que hi ha
damunt les calcàries (Muschelkalk mig).
Per tot això, existeix continuïtat geològica entre ambdós Avencós. A més a més, els
materials impermeables sobre els que descansen les calcàries constitueixen un nivell de
base càrstic que l’aigua no pot sobrepassar. D’aquesta manera, l’aigua que ha penetrat a les
calcàries ha de circular a través d’elles i no pot sortir a l’exterior si no és a través de
brolladors situats en la mateixa capa calcària.
Podem concloure, doncs, que no hi ha cap barrera geològica que impedeixi que l’aigua que
entra per l’Avencó d’Aiguafreda pugui sortir per l’Avencó de Bigues. És més, el pendent de
les capes i l’existència de materials impermeables infrajacents faciliten la circulació de
l’aigua entre ambdós punts.
Tall geològic esquemàtic entre l’Avencó de Bigues I l’Avencó d’Aiguafreda. Es pot observar la
simplicitat de l’estructura, la continuïtat geològica de les calcàries i l’absència de barreres
geològiques que dificultin la progressió de l’hipotètic curs subterrani.

Els condicionants orogràfics:
La superació del Congost
Vist que no hi existeixen barreres geològiques, analitzarem els possibles obstacles
orogràfics que siguin susceptibles de trencar la continuïtat de l’hipotètic curs subterrani. De
l’observació del relleu i de la ubicació tridimensional de la capa calcària en el context
orogràfic, és desprèn que només pot haver un possible obstacle: el riu Congost.
Si el curs subterrani existeix, aquest ha de superar el Congost passant per sota d’ell. Si
analitzem les cotes, veurem que tan sols hi ha 9 m de desnivell entre l’engolidor de l’Avencó
i l’aiguabarreig de la riera amb el Congost. A poc que l’aigua engolida agafi fondària
superarà fàcilment aquest desnivell.
Si suposem que el curs subterrani no supera el Congost, això implica que ha de brollar en
ell. Però el tram de riu on ho pot fer està acotat per la geologia. Així, a un quilòmetre aigües
avall de l’aiguabarreig, just a la corba de la Fontmolsa, el riu entra als nivells impermeables
del Buntsandstein. Dit d’altra manera, de brollar al Congost, ho haurà de fer necessàriament
en aquest tram d’un quilòmetre. I es dóna el cas que en ell no es coneix cap surgència, tret
d’una font de muntanya (Font de la Fontmolsa), avui desapareguda en construir l’autovia, el
cabal de la qual no justificava, ni de lluny, el cabal engolit a l’Avencó.
No sembla probable una alimentació subàlvia del Congost, ja que no passaria desapercebut
l’augment de cabal en el riu. I, pel tipus de terreny, és del tot descartable que l’aigua
engolida nodreixi cap aqüífer.
O sigui, que tot apunta a que el curs subterrani passa per sota del Congost. Superat aquest,
no hi ha obstacle - ni geològic ni orogràfic - que impedeixi la continuïtat del curs. L’aigua que
circula per la capa calcària buscarà el punt topogràficament més baix d’aquesta per a sorgir.
Justament, en el punt topogràficament més baix de l’aflorament calcari es troba l’Avencó de
Bigues.
A l’esquerra: Tram de la riera de l’Avencó on es produeixen les pèrdues, ja amb el cabal molt minvat.
L’aigua que hi veiem no arribarà al Congost. Arribarà potser al Tenes?
A la dreta: El mateix indret després d’una forta pluja. Obviament, l’aigua arribarà al Congost.
La riera de l’Avencó té un règim torrencial. Quan va crescuda, aporta al Congost un cabal superior al
que baixa per ell.

Anàlisis sedimentològiques
Hem pres mostres de sediments de l’Avencó de Bigues per tal d’analitzar-los i poder obtenir
informació sobre la seva procedència. A tal fi, els hem comparat amb els sediments de
granulometria similar del Tenes, de la riera de l’Avencó i de les Barbotes.
L’anàlisi dels sediments ha consistit, d’una banda, en l’examen òptic amb lent de 10
augments i, d’una altra, a sotmetre’ls a l’acció d’un àcid per tal de comprovar la fracció
calcària que contenen. Pensem que els resultats aporten unes dades prou interessants.
El sediment de l’Avencó de Bigues, recollit del fons de la galeria inundada, està composat
principalment de llims i de sorres de granulometria fina a mitja. L’observació amb lent de les
fraccions més gruixudes deixa veure grans de pissarra i, en conseqüència, paleozoics.
L’anàlisi amb àcid aporta dades que, si més no, donen que pensar:
- L’acció de l’àcid clorhídric sobre el sediment de l’Avencó de Bigues no produeix
efervescència, indicant una mancança de component carbonatada.
- L’acció de l’àcid sobre el sediment de la riera de l’Avencó, tampoc produeix
efervescència, com era d’esperar ja que tota ella, fins que arriba a l’engolidor,
transcorre pel Paleozoic (materials silicis).
- Per contra, l’acció de l’àcid sobre les sorres de la llera del Tenes produeix forta
efervescència, indicant una important fracció carbonatada.
- I el mateix podem dir de les sorres agafades de les Barbotes, que també tenen
component calcària.
D’això es desprèn que la composició dels sediments de l’Avencó de Bigues presenta
similituds amb els de la riera de l’Avencó d’Aiguafreda, aportant un argument més a favor de
la hipotètica connexió entre ambdós punts.
CONCLUSIONS
Deixant de banda que només una coloració pot confirmar d’una manera inequívoca la
connexió hidrogeològica entre l’Avencó d’Aiguafreda i el de Bigues, el que si és cert és que
hi ha prou arguments que apunten a que la connexió, més enllà de creences populars, té
visos de realitat.
Si més no, i malgrat la distància, no hi ha cap barrera geològica ni orogràfica que ho
impedeixi. La continuïtat geològica, el pendent de les capes i les lleis de la hidrogeologia
càrstica semblen coincidir per a conduir les aigües engolides a la riera de l’Avencó cap el
punt més baix de l’aflorament calcari: la llera del Tenes. Els arguments exposats en aquest
article aporten dades que complementen la saviesa popular, que – sense coneixements de
geologia i basant-se en observacions seculars de la natura - de sempre ha relacionat
ambdós fenòmens fins al punt de donar-los el mateix nom: l’Avencó.
Aclariment final
Aprofitant el present article, i a fi d’evitar futures confusions,
volem fer l’aclariment següent:
Al número 24 de “Cavernes”, pàgina 70, surt publicada la
fitxa d’una cova anomenada “Avencó”, d’uns 40 m de
recorregut, que situen a Aiguafreda. La fitxa presenta la
topografia sense afegir gaires més dades. Doncs bé,
l’esmentada cavitat és en realitat una mina situada a la riera
del Pujol (nom que rep la riera de l’Avencó en el seu tram
superior), ja dintre del terme municipal del Brull.

BIBLIOGRAFIA
Bell-lloc, Maria de (1882).- “Costums i tradicions del Vallès”. Granollers. (Reproduït al llibre
“Llegendes de Sant Miquel del Fai”, Editorials del Brau, Girona 1993).
Borras, J.; Miñarro, J.M.; Talavera, F. (1978).- “Catàleg Espeleològic de Catalunya”. Volum
6. Ed. Políglota. Barcelona.
Editorial Alpina.- Mapa i guia “Cingles de Bertí”. Diferents edicions.
Font i Sagué, N. (1897).- “Catalech Espeleològich de Catalunya”. Butll. CEC (24-26-26-27-
29-31-32-33-35)
Font i Sagué, N. (1898).- ·Excursió espeleológica a la Bancó, les Barbotes i Singles de
Bertí”. Butll. CEC (41): 165-168 (42): 184-186 (43): 194-205.
IGME (1976).- Mapa geológico de España. Serie 1:50.000. Hoja 364 “La Garriga”. Madrid.
Madoz, P. (1845).- Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones
de Ultramar. Madrid.