Cultura 20040525 - aaeet.com

AAEET ~ Valls, maig del 2004 Nútn. 647
Frjca ò Torrà de campana fels per h fy/es/s
de S'JOAN SAPr/ST/t de Is Klh de Ms
O/0I3 dels pianos.
A Plano de km sohre los fonaments
B ;rf dehprimera faixà ftnsàh volte de relcíje
C huh de sobre hs roites àfi ias ape&ss Uns „- h primera
volh iel esmpané
I) éscah per pujar de k primera wlla fins s Is tercera
E Plano del relol/e.
F id de Is hnerj roí/3 «hoal se hin in posar hs nsmpauss del
vnmer cos
G Escali per pujar dek tercers vofta.aksltmj
'A Ffor.o Sd segon cas $1 verd^iids y
K rlano ne U cúpula
Els noms dels carrers de Valls al llarg de la història (i II)
Entrevista a Jaume Solé Magrinyà, artista vallenc

Segona època - Any LXXV-
Número 647 - Valls, maig
del 2004
Edita: Associació d'Alumnes
i Exalumnes de l'Escola del
Treball de Valls (muralla de
Sant Antoni, 35, baixos)
Director: Andreu Garcia Jané,president
de l'AAEET
Cap de redacció: Francesc
Murillo Galimany :
Assessorament lingüístic:
Banús & Pros, Correctors
Equip assessor: Pere Altés
Serra, David Vallverdú Queralt
i Jordi de Bofarull
Dipòsit legal: T-2192-1985
Producció i muntatge: Associació
d'Alumnes i Exalumnes
de l'Escola del Treball
de Valls '
Tel. 977613443 :
culturaAAEET@hotmail.com
Imprimeix: Formes Gràfiques
Valls SA
Membre de l'Associació Catalana
de Premsa Comarcal
Editada amb la col·laboració
de la Diputació de Tarragona i
del Consell Comarcal.de l'Alt
Camp
I Premi Tasis-Torrent (1981)
III Premi Ventura Gassol
(1995)
X Premi Ventura Gassol
(2002)
Portada
Planta i alçat del
projecte de l'any 1777
per construir un
campanar per a
l'església de Sant Joan
Baptista. Aquesta iniciativa
no va anar més
enllà dels fonaments i
es va abandonar al
final d'aquell mateix
segle. Imatge extreta
—amb permís de
l'IEV— de la segona
edició de la Historia de
la villa de Valls, de
Francesc Puigjaner.
4 Els noms dels carrers de Valls al llarg de la història (i II)
Francesc Murillo
io Entrevista: Jaume Solé Magrinyà
Francesc Murillo
14 Efemèrides comentades
Pere Altés
16 "Proyecto para la construcción del Campanario de la Iglesia
Parroquial de San Juan Bautista de la ciudad de Valls. Àno
1886" (I)
Àngel GasolSenorón
23 Al raval dels Filadors
Lluís Cebriàn i PA.S.
24 Mozart i la maçoneria
Marc Moncusí
27 ínfim pretext per tal de glossar L'origen dels Mossos
d'Esquadra, llibre important
Pere Català i Roca
28 Ressenyes culturals
Joan de Valls
32 Notícies al vol
Jordi
35 AAEET: la vida de l'entitat
Secció de Muntanya i Secció d'Espeleologia
La majoria dels carrers del barri de Mas Clariana tenen noms de plantes aromàtiques.
En la imatge, el carrer de la Sàlvia. (Foto: Mireia Huerta)

eportatge
Els noms dels carrers de Valls
al llarg de la història (i II)
En general, durant la primera
meitat del segle xix les
denominacions i els traçats
de les vies públiques es
mantindran pràcticament
sense canvis. Remarquem,
però, que s'urbanitzava la
zona del passeig dels Caputxins
i la carretera del
Pla, i que tots els carrers
d'aquesta zona es coneixien
genèricament com a arrabal
de Capuchinos.
D'altra banda l'expansió
dels antics ravals del segle
xvm provocà que alguns dels
carrers que hi estaven inclosos
tinguessin una denominació
independent d'aquests,
com fou el cas dels ravals
de Farigola, de Boronat i de
San Juan 1 —aquest darrer
comprenia el tram del raval
del Castell inclòs entre
l'actual carrer dels Germans
de Sant Gabriel i la plaça
de Sant Francesc, i tenia
aquest nom perquè hi havia
una capella dedicada a sant
Joan adossada en una casa.
També és en aquests anys
que es comencen a col·locar
rètols amb els noms
dels carrers —tot i que cap
al 1930 encara n'hi havia
alguns que no en tenien— i
diguem també que a partir
del 1829 es numeren les cases.
2 Pel que fa als noms,
cal dir que l'Ajuntament els
espanyolitzà sempre que
pogué —tot i que de fet els
vallencs continuaren emprant
el nom català de tota
la vida—: el carrer Nou passava
a dir-se calle Nueva, el
carrer de l'Església, calle de
la Iglesia; s'abstingué, però,
d'espanyolitzar els noms de
les places de l'Oli i del Blat
—que s'haurien hagut de dir
delAceite i del Trigo respectivament—
i en conservà
els noms propis.
En la dècada dels cinquanta
del segle xix, l'Ajuntament
redefineix les vies públiques
3 , per tal d'ajustar, en
alguns casos, les denominacions
i els traçats al creixement
urbà que experimentava
la població. Així,
per exemple, alguns carrers
que formaven part del raval
del Portal Nou se n'independitzen
i se'ls dóna un
nom nou, com és el cas del
carrer de la Candela —el
nom fa referència a la Verge
de la Candela—, el carrer
de Montserrat i la plaça
de las Monjas —es deia així
perquè en aquesta plaça
(ara plaça del Portal Nou) hi
havia un convent de monges
carmelites.
La mateixa cosa va passar
al raval de Sant Antoni —on
nasqueren els carrers del
Paborde (que recull el nom
medieval d'una antiga zona
d'hortes) i de la Indústria—
i al raval del Castell —on
sorgiren els carrers de la
Barceloneta, de la Fortuna
i del Teatro (ara carrer de
Jaume Huguet). També és
en aquests anys que el carrer
que separava els ravals
del Castell i de San Juan
l'anomenaren calle de Oriente
(ara carrer dels Germans
de Sant Gabriel). Pel que fa
al raval de Capuchinos, la
redefinició esmentada el limitava
a l'actual passeig
dels Caputxins i als carrers
que n'arranquen, mentre
que la zona de la carretera
del Pla i els carrers annexos
passaven a dir-se arrabal
de Misericòrdia.
Però en la segona meitat
del xix també hi hagué canvis
al centre històric i dos o
més carrers s'unificaren.
Per exemple: el vial que hi
ha entre la plaça del Portal
L'expansió dels antics ravals del segle xvm provocarà que
a alguns carrers que hi estaven inclosos se'ls doni una denominació
independent de la d'aquests ravals. D'altra banda
durant la primera meitat del segle xix s'urbanitzà la zona
del passeig dels Caputxins i la carretera del Pla, i tots els
carrers d'aquesta zona es coneixien genèricament com a
arrabal de Capuchinos.
Francesc Murillo Galimany
Nou i l'actual carrer de Sant
Antoni passava a ser calle
de San Francisco 4 ; els carrers
de Sant Francesc, de
Sant Domingo, de Sant Magí
i de la Vilafranca, acabaren
sent calle de San Antonio;
el carrer de Sant Jaume
passà a formar part del
carrer del Carme, i els carrers
de la Cort, del Roser i
del Castell, s'incorporaren
al carrer de la Cort —tot i
que la petita travessia que
era part del carrer del Roser
ha conservat el nom fins
avui.
En aquest segle també
s'incorpora un nou criteri,
força important, a l'hora de
donar nom a les vies públiques.
Aquest nou criteri
consistirà a escollir noms
relacionats amb la política o
amb les ideologies. Sovint
substituiran els noms tradicionals,
però seran força
inestables —dependran dels
canvis de govern— i pràcticament
només s'empraran
en l'àmbit oficial —el poble
continuarà anomenant les
vies públiques afectades
amb els noms de sempre.
Un bon exemple del que
diem ens el dóna la plaça
del Blat. L'any 1812 fou la
primera via pública on s'aplicà
el nou tipus de denominació
(i una de les principals
víctimes d'aquesta
moda). Amb motiu de la
proclamació de la Constitució
de Cadis, passà a dir-se
plaza de la Constitución;
posteriorment, un ajuntament
reialista va substituir
l'anterior nom —liberal—
pel de plaza del Rey; al cap
d'uns anys es digué plaza
de Isabel II, i el 1860 torna-

eportatge
El passeig dels Caputxins des de la plaça de la Font de la Manxa. El primer es digué passeig de Pi i Margall durant la
primera meitatdelsegle XX, mentre que la plaça va conservar el nom del polític catalanista Prat de la Riba fins que
arribà la democràcia. (Foto: Mireia Huerta)
va a d i r-se plaza de la
Constitución.
La Revolució de Setembre
del 1868 farà que la plaça
de la Constitució canviï el
nom pel de plaza de la Libertad
i que apareguin altres
noms de caràcter polític.
Així la plaça de l'Oli
passa a dir-se plaza de Topete;
la del Pati, Prim, i el
carrer de la Cort, Baldrích
(un general liberal, fill del
Pla de Santa Maria i força
relacionat amb Valls) —Topete,
Prim i Baldrich eren
militars progressistes que
prengueren part activa en la
revolució d'aquell any i els
seus noms perduraren en
aquells carrers fins a la dècada
dels anys trenta del
segle xx 5 .
En els anys següents altres
carrers passen a tenir noms
de polítics que en la majoria
dels casos no tingueren
cap tipus de lligam amb la
ciutat. En són exemples el
carrer de la Carnisseria,
que l'any 1889 es convertia
en calle de Cànovas del
Castillo; el raval de Capuchinos,
que en les primeres
dècades del segle xx adoptava
el nom de passeig de
Pi i Margall, i la plaça de la
Font de la Manxa —es coneixia
popularment amb
aquest nom perquè en
aquell indret hi havia la font
en qüestió—, que en aquelles
mateixes dates passa a
dir-se plaça de Prat de la
Al segle xix també s'incorpora un nou criteri, força important,
a l'hora de donar nom a les vies públiques. Aquest
nou criteri consistirà a escollir noms relacionats amb la
política o amb les ideologies. Sovint substituiran els noms
tradicionals, però seran força inestables —dependran dels
canvis de govern— i pràcticament només s'empraran en
l'àmbit oficial —el poble continuarà anomenant les vies públiques
afectades amb els noms de sempre.

eportatge
Amb l'esclat de la Guerra Civil (1936-1939), la substitució
de noms tradicionals per noms relacionats amb la política
o amb les ideologies esdevindrà espectacular, no només
pel fet que afectarà gairebé trenta carrers i places,
sinó també pel fet que els noms que s'escolliran estaran
tots vinculats a les esquerres i, en bona part, estretament
relacionats amb la guerra.
Riba, nom que conservarà
fins als darrers anys de la
dècada dels setanta 6 .
Tot i el canvi oficial de nom,
el poble —tal com ja hem
dit abans— sempre continuà
anomenant aquelles
vies amb el nom tradicional.
Malgrat l'aparició d'aquest
darrer model de denominació
de les vies públiques, es
continuava emprant la tipologia
tradicional amb els
nous vials. En són una bona
mostra el passeig de
l'Estació —se'n digué així
perquè en el tram final hi ha
l'estació del ferrocarril—, la
plaça del Quarter —en
aquest cas un nom popular
es convertí en el nom oficial
al començament del segle
xx— i el carrer de l'Hort dels
Alls. D'altra banda, per iniciativa
de les autoritats municipals
o d'entitats locals,
van començar a aparèixer
noms de vallencs destacats
i considerats fills il·lustres de
la ciutat, o de forasters relacionats
més o menys amb
Valls. Per això trobem el carrer
d'en Veciana, de Bonifàs,
del Bisbe Palau i d'Anselm
Clavé, entre altres.
Més endavant, l'any 1931 la
Segona República torna a
provocar que es canviïn alguns
noms de caràcter polític
—la plaça de Prim passa
a d i r-se plaça de la República.
Tot i això, fins ara hem
vist que els noms tradicionals
només se substituïen
per altres de caràcter polític
o ideològic en un reduït
nombre de vies públiques
—normalment les principals.
Amb l'esclat de la
Guerra Civil (1936-1939),
però, aquest fenomen esdevindrà
espectacular, no només
pel fet que afectarà
gairebé trenta carrers i places,
sinó també pel fet que
els noms que s'escolliran
estaran tots vinculats a les
esquerres i, en bona part,
estretament relacionats
amb la guerra.
D'aquesta manera trobem
que poc després de començar
la guerra, el carrer
de Baldrich passava a dirse
carrer de Durruti. Més
endavant, el 16 de novembre
del 1936 els regidors del
PSUC i del POUM demanaven
a l'Ajuntament que substituís
els noms de sants per
altres relacionats amb la
lluita que estaven portant a
terme. Així ho plantejava el
PSUC:
La religió catòlica, en el seu
llarg domini sobre el nostre
país —domini que a Catalunya
i a bona part d'Espanya
finí d'una manera radical
el19 de juliol— ha deixat
arreu del país un sens fi
d'empremtes que no solament
no tenen cap valor
històric ni científic, sinó que
constitueixen un testimoni
repetit de la despòtica
opressió en què vivien els
nostres avantpassats i de la
tirania a què volien sotmetre'ns
ara sota la mateixa
bandera i sota el mateix
simbolisme.
Molts carrers i places de la
nostra ciutat estan retolats
amb noms d'un pretès valor
ultraterrenal que el fanatisme
d'altres èpoques havia
imposat i que les darreres
generacions havien tolerat
per indolència o per rutina.
Però avui que estem presenciant
la total transformació
de la nostra societat, és
hora de fer desaparèixer
tots aqueils símbols que res
no signifiquen si no és un
record d'opressió i obscurantisme,
i en canvi s'han
La plaça del Quarter deu
el seu nom a la caserna
de cavalleria que hi hagué
en aquest indret des
del segle XVIII.
L'Ajuntament oficialitzà
el nom actual al començament
del segle XX,
que era el nom amb què
el poble coneixia aquesta
plaça. (Foto: Mireia
Huerta)

d'honorar les gestes i els
màrtirs i els herois que ha
creat la lluita per la Llibertat.
La minoria consistorial del
PSUC preveu, en el sentit
exposat, una total transformació
en la nomenclatura
dels nostres carrers i places.
I com sigui que tots els
partits i organitzacions sindicals
que composen aquest
Ajuntament tenen noms
meritíssims d'afiliats que
han donat generosament la
vida en defensa de la llibertat,
caldrà establir contacte
per a designar els qui, tot
perpetuant llur memòria, honorin
les nostres vies ciutadanes.
En aquella sessió del consistori,
el PSUC va proposar
que el raval de Sant Antoni
es digués carrer del Periodista
Sirval i el carrer de
Sant Antoni, carrer de Lina
Odena. Pel que fa al POUM,
els regidors s'expressaren
amb uns termes similars als
del PSUC però encara més
contundents; proposaven el
nom de Joaquim Maurin per
al carrer de Sant Antoni.
L'Ajuntament va estudiar
ambdues proposicions i, en
la sessió del 7 de desembre
d'aquell any, acordà donar
el nom de Lina Odena al
carrer de Sant Antoni i el de
Joaquim Maurin al raval de
Sant Antoni.
Les propostes de substituir
tots els rètols dels carrers
que tinguessin noms religiosos
van interessar força al
consistori. La Comissió de
Governació hi va treballar
en ferm i el Ple, el 12 d'abril
del 1937, aprovà els canvis
següents —tot i que no cal
dir que aquests noms, com
sempre, no foren adoptats
pel poble i no s'usaren més
enllà dels rètols i de la documentació
oficial—:
La plaça del Carme passava
a dir-se plaça del Primer
de Maig; la plaça de Topete,
Salvador Seguí; el raval
dels Caputxins, Francesc
En aquesta imatge hi
veiem un rètol de carrer
del segle XIX que encara
es conserva testimonialment
al carrer de Tomàs
Caylà. Aquest carrer es
digué Cànovas del Castillo
durant les darreres
dècades del segle XIX i
les primeres del segle XX.
(Foto: Mireia Huerta)
Ascaso; el carrer de Santa
Marina, Madrid; el carrer de
Montserrat, Fidel Martí; el
carrer de Sant Isidre, Salvador
Ciutat; el carrer de Sant
Sebastià, Mèxic; el raval de
Sant Joan, Carles Marx; el
raval de Sant Francesc,
Pau Iglesias; el carrer de
Santa Margarida, Jaume
Compte; el carrer de Sant
Oleguer, Matteotti; el carrer
del Roser, Dr. Pujol; el carrer
de les Monges, Germinal
Vidal; el carrer de Santa Úrsula,
Miquel Pedrola; el raval
del Carme, Lenin; el carrer
de l'Abat Eixamús, Carles
Liebknecht; el carrer de Sant
Benet, Rosa Luxemburg; el
carrer del Bisbe Palau, 19
de Juliol; el carrer de Sant
Pere, Josep Colldeforns; el
carrer de Sant Francesc, 6
d'Octubre; el carrer de Sant
Josep, Capità Molins; la
costa de l'Església, carrer
de Salmerón; el carrer del
Carme, Àngel Guimerà; el
carrer de l'Església, Astúries;
el carrer de la Candela,
Ignasi Iglesias, i el carrer
de Cànovas del Castillo,
Francesc Layret. 7
L'any 1939 la victòria franquista,
és clar, va eliminar
tots els noms anteriors, i
molts carrers recuperaren
Durant un parell d'anys,
el raval del Carme fou
oficialmentraval de Lenin,
un nom que ara pot
semblar-nos sorprenent.
(Foto: Mireia Huerta)
reportatge
els noms tradicionals, tot i
que espanyolitzats. Amb
tot, però, de la mateixa manera
que havia passat en els
anys 1936 i 1937, el franquisme
també va substituir
alguns noms per altres relacionats
amb el nou règim.
Així la plaça de la Llibertat
passava a ser plaza de Espana;
la plaça de la República,
los Màrtires; la plaça
del Quarter, retiro de José
Antonio; el passeig de l'Estació,
avenida del Generalísimo;
el carrer de Francesc
Layret, Tomàs Caylà —que
era vallenc—, i el carrer d'en

L'any 1939 la victòria franquista, és
clar, va eliminar tots els noms anteriors,
i molts carrers recuperaren els
noms tradicionals, tot i que espanyolitzats.
Amb tot, però, de la mateixa
manera que havia passat en els anys
1936 i 1937, el franquisme també va
substituir alguns noms per altres relacionats
amb el nou règim.
Bosch, Miguel Colom —que
també era vallenc i que, a
més, havia nascut en aquest
carrer. Totes aquestes denominacions
també s'usaren
només en la documentació
oficial i poc més.
Alguns carrers —pocs—
que es construeixen a partir
de l'expansió urbana iniciada
als anys seixanta tin-
dran noms relacionats amb
el règim: calle del Alférez
Provisional—la part final de
la carretera del Pla— o calle
de las Brigadas de Navarra
—el carrer de la Vallvera.
Sobretot, però, tindran
noms de vallencs més o
menys destacats, com ara
els carrers de Galofré Oller,
de Melitón Gonzàlez —actualment
aquest carrer té el
"*«>-•
Carrer de fs \ j
Bous ':
nom de Pau Parellada, el
pseudònim del qual era Melitón
Gonzàlez—, de l'Abad
Llort, de l'Obispo Sitjó, del
Doctor Carlos Cardo i d'Ignacio
Sarró, entre molts altres.
També es recorrerà, però, a
altres noms tradicionals.
Per exemple s'intentarà relacionar
el nom de la via pública
amb l'indret on es trobi
aquesta via; en són
exemples el carrer del Freixa
i el del Vilar —en ambdós
casos el nom és el de la partida
del terme en què es troben—,
i el carrer de la Creu
de Cames —és on hi ha
aquesta creu de terme.
Però també s'ampliarà considerablement
el ventall de
noms amb noms de literats
o arquitectes catalans —és
el cas, per exemple, al barri
de Sant Josep Obrer, dels
carrers de Santiago Rusinol,
d'Amadeo Vives, de Juan
Maragall o d'Antonio Gaudí—,
amb els noms de les
capitals de província catalanes
—també al mateix barri—
i amb els noms de Mallorca,
Menorca i Ibiza —al
barri de la Candela.
Amb l'arribada de la democràcia
es catalanitzaran els
noms de les vies públiques.
Així recuperaran les denominacions
de tota la vida.
Amb tot, volem destacar el
fet que hi haurà algun canvi
poc encertat, cas del carrer
que fins aleshores sempre
s'havia dit carrer del
Pantano i que de cop i vol-
Dos rètols del mateix
carrer, però de períodes
històrics diferents. Al
peu, en espanyol, el nom
antic que va perdurar
fins que s'acabà el règim
franquista. Al damunt, el
nom actual, escrit en
català, és clar. (Foto:
Mireia Huerta )
ta passà a d i r-se carrer del
Pantà. Aquest canvi hauria
estat acceptable si a Valls hi
haguéssim tingut alguna
vegada un pantà. Aleshores,
per què tenia aquest
nom? Doncs perquè el carrer
s'havia obert en un indret
que des de feia més de
cent cinquanta anys es coneixia
com a hort del Pantano,
i Pantano era el renom
de la família propietària
de l'hort en qüestió.
Per acabar també cal dir
que els ajuntaments democràtics
tendiran a recuperar
els noms tradicionals —que
mai no s'havien oblidat— i
a suprimir els noms franquistes
i altres que també
eren de caràcter polític i que
havien sobreviscut des del
segle xix. Això permetrà que
puguem tornar a tenir la
plaça del Blat, la plaça del
Pati, el carrer de la Cort, el
passeig de l'Estació, etc.
Als nous vials, fruit de l'expansió
urbana, se'ls continuarà
donant els noms dels
indrets on es troben les vies
públiques, i també els noms
de vallencs i de personatges
històrics catalans que
sovint tenen poca cosa a
veure amb la nostra ciutat.
El ventall de noms, però,
s'ha ampliat encara més,
tant que avui en trobem de
tota mena: de castells —al
barri del Fornàs—, de comarques
—al barri de les
Comarques—, de rius de
l'Alt Camp —al barri de la
Xamora—, de plantes aromàtiques
—al barri de Mas
Clariana—, etc.
Notes
1. AHCV, Fons Municipal de
Valls, Sèrie Hisenda, Secció:
Estimes, cadastre. "Estadística
de les cases de la
vila de Valls 1848", ST 2.5.2.
2. Secall (1989: 25).
3. AHCV, Fons Municipal de
Valls, Sèrie Obres i Urbanisme.
Pla general 1847/
1853, ST 3.1.39.

4. Fins en aquell moment,
el tram de l'actual carrer de
Sant Francesc que hi ha entre
la plaça de la Fusta i el
carrer del Carme formava
part del carrer dels Metges
(juntament amb els actuals
carrers de l'Enxaneta, del
General Reding i de Marc
Anton), el tram que hi ha del
carrer del Carme fins al carrer
d'en Flavià pertanyia al
carrer del Carme, el del carrer
d'en Flavià fins al carrer
d'en Gavarró (l'actual carrer
de Santa Marina) formava
part del carrer d'en Flavià,
etc; és a dir, els diferents
trams de l'actual carrer de
Sant Francesc tenien successivament
els noms dels
carrers transversals fins a
arribar al carrer de Sant Antoni.
AHCV, Fons Municipal
de Valls. Pla general 1847/
1853, ST 3.1.39.
5. Martinell(1972: 124-125).
6.Secall(1989:49,191 i 252).
7. AMV, Fons Municipal de
Valls. Llibre d'actes de sessions
de l'Ajuntament, 1933-
1938.
Bibliografia
MARTINELL I BRUNET, C. (1972).
Valls, segle XIX. Valls: IE.
MURILLO GALIMANY, F. (S. d.).
"L'evolució urbanística de
Valls al llarg de la seva història".
Inèdit.
PUIGJANER, F. (1981). Historia
de la villa de Valls. Valls:
IEV(2 a ed.; 1 a , 1881).
SECALL I GÜELL, G. (1982).
"Valls, 1568. Aproximació a
l'estudi urbanístic i demogràfic".
Cultura [Valls], núm.
404.
—(1989). Els antics carrers
de Valls. Valls: IEV, 1989. B
reportatge
Molts carrers han tingut noms de vallencs il·lustres o de
forasters relacionats amb Valls. En la imatge hi veiem
un dels carrers del barri del Fornàs, el de Francesc
Gumà i Ferran, a qui, tot i que era fill de Vilanova i la
Geltrú, Valls deu molt perquè promogué l'arribada del
ferrocarril a la nostra ciutat. (Foto: Mireia Huerta)
Els ajuntaments democràtics tendiran
a recuperar els noms tradicionals
—que mai no s'havien oblidat— i a
suprimir els noms franquistes i altres
que també eren de caràcter polític i
que havien sobreviscut des del segle
xix. Això permetrà que puguem tornar
a tenir la plaça del Blat, la plaça del
Pati, el carrer de la Cort, el passeig
de l'Estació.

parleu-me'n
Entrevista a Jaume Solé Magrinyà,
artista vallenc
Jaume Solé és un vallenc
de seixanta anys, casat i
pare de tres fills. Tota la
vida s'ha dedicat al món de
la pintura i des de fa uns
quants anys també realitza
gravats. Al llarg de la seva
carrera artística ha evolucionat
des de l'estil figuratiu
dels inicis fins a l'estil conceptual
o abstracte pel qual
és reconeguda la seva obra.
Jaume és un vallenc internacional:
les seves obres
han estat exposades arreu
del món i algunes les podem
trobar en els fons de
museus europeus i americans.
Ara prepara una exposició
en què es repassaran
els darrers anys de la
seva extensa producció
d'obres conceptuals. L'exposició
tindrà lloc al final
d'aquest any al Palau de
Congressos de Madrid.
—D'on prové el seu interès
per la pintura ?
—Des de ben petit em vaig
enamorar de pintar, ho portava
a dins meu. L'ambient
familiar es prestava perquè
m'interessés per la pintura,
ja que el meu pare, Ramon
Solé Rodon, era pintor de
cases, però a més havia
après a dibuixar i a pintar
quadres a l'Escola del Treball,
i li agradava —encara
conservo algun dels seus
dibuixos de carrers i torrents
de la nostra ciutat. Jo
l'ajudava al taller que teníem
—a mi, per exemple,
m'encarregava de fer els dibuixos
amb motius infantils
que decoraven els llits de la
canalla. I sovint també l'acompanyava
quan anava a
pintar cases. En aquest cas,
normalment la meva feina
consistia a dibuixar les sanefes
i altres motius que decoraven
les habitacions.
—Qui va ser el seu mestre
i quins estudis va fer?
—Les primeres classes de
dibuix i pintura les vaig fer a
l'Escola del Treball de Valls;
per tant, el meu primer mestre
va ser Josep M. Tost, l'artista
vallenc que impartia
aquestes classes. Tost va
adonar-se que jo tenia aptituds
per dedicar-me al dibuix
i a la pintura, i en va
parlar amb el meu pare, a
qui aconsellà que m'enviés
a estudiarà Barcelona, per-
"Inicialment feia obres d'estil figuratiu,
com ara paisatges, figures femenines,
retrats. Aquest era el tipus d'obres que
vaig començar a exposar a partir de
l'any 1961, en què vaig prendre part
per primera vegada en una exposició
col·lectiva, la «2a Exposició de Tardor»,
celebrada a Valls."
10
què a Valls ja no em podien
ensenyar res més. I, dit i
fet, me'n vaig anar a Barcelona,
al taller de Josep Soiigó,
un mestre figuratiu,
molt perfeccionista. Als matins
treballava al taller, fent
les parts delicades —les
mans i cares— dels grans
cartells de les sales d'espectacle
de la ciutat, com
per exemple d'E! Molino,
mentre que altres pintors
s'encarregaven dels cossos
i de la resta del cartell. I a
les tardes estudiava dibuix
i pintura amb Josep Soligó.
A més d'aprendre d'altres
mestres, també vaig començar
la carrera de Belles
Arts al Centre Artístic de
Sant Lluc, però no la vaig
acabar perquè les assignatures
que es feien en els
darrers anys de Belles Arts
eren massa acadèmiques i
no m'interessaven. I bé, després
ja vaig tornar a Valls.
—Ens podria explicar la
seva carrera artística? Quina
evolució ha experimentat?
Què el va portar a iniciar-se
en els camins del
conceptualisme ?
—Bé, inicialment feia obres
d'estil figuratiu, com ara
paisatges, figures femenines,
retrats, fins i tot tinc un
autoretrat que em vaig fer
davant d'un mirall i que ha
fet dubtar a més d'un que
l'ha vist si sóc dretà o esquerrà.
Aquest era el tipus
d'obres que vaig començar
a exposar a partir de l'any
1961, en què vaig prendre
part per primera vegada en
una exposició col·lectiva, la
"2a Exposició de Tardor",
celebrada a Valls. L'any següent
participava en la ter-
Francesc Murillo Galimany
cera edició d'aquesta exposició
i, a més, feia la meva
primera exposició individual
a la Sala Guàrdias, de Tarragona.
Però tinc un esperit
inquiet i tenia ganes
d'innovar, d'experimentar,
d'anar més enllà de l'art figuratiu,
i això em va portar
a l'estil conceptual, a intentar
extreure el concepte del
que vull pintar —un paisatge,
un sentiment, etc.
»Els meus inicis en el conceptualisme
estan lligats a
la creació del grup Un Nus.
El vam fundar el 1971 cinc
artistes vallencs: Joan Serafini,
Pere Queralt, Maria Teresa
Sanromà, Joan Cuni-
Ilera i jo mateix, que n'era
el més jove. Tots nosaltres
teníem clar que volíem fer
alguna cosa més innovadora
i avantguardista, i vam
formar un grup de debat i
de treball, amb un esperit
de recerca. Ens reuníem un
dia a la setmana per parlar
de la nostra obra i per plantejar
un tema que cadascú
havia de treballar a la seva
manera per a la setmana
següent. Ens vam convertir
en el primer grup d'artistes
conceptuals de l'Estat espanyol.
»La primera exposició d'Un
Nus la vam fer l'any 1973 a
Santes Creus, al claustre
del palau de l'Abat, i a partir
d'aquell moment no vam
parar de fer exposicions, projectant-nos
en l'àmbit nacional
i en l'internacional. Sovint
la gent no acabava d'entendre
la nostra obra, molt
avantguardista i trencadora
amb el que estaven acostumats
a veure els vallencs i
el públic català en general.

Les obres i els muntatges
que fèiem tenien un missatge
reivindicatiu o de denúncia,
de caràcter polític o cultural,
ja que tractàvem la
llengua catalana, l'estatut
d'autonomia, la llibertat,
etc, en el context dels darrers
anys del franquisme i
dels inicis de la transició
democràtica. Pel que fa al
nivell tècnic o formal, cadascú
de nosaltres treballava
un element concret —en
el meu cas van ser els fils,
que incorporava a les meves
obres i que es convertiren
en una característica
dels meus quadres. Des
d'aquells anys faig servir
tècniques mixtes en els quadres
i combino la pintura
amb altres materials, com
ara fils, plàstics, relleus fets
amb pintura, fibra de vidre,
etc. Treballo molt la matèria,
fins i tot el suport de l'obra,
que tant pot ser tela, fusta,
lona, lli o cartró. Així, per
exemple, molts quadres de
la sèrie Ignis estan fets sobre
fusta i incorporen fragments
d'escorça o branques
d'arbres cremats.
»La darrera exposició d'Un
Nus la vam fer al juliol del
1984, al Palau de Congressos
de Portschach (Àustria),
però llavors el grup ja
estava pràcticament desfet
a causa que els components
defensàvem diferents
criteris. Amb la desaparició
del grup, vaig tornar a treballar
en solitari, mantenintme
sempre en el conceptualisme.
Des del 1984 fins
avui en dia, he anat estructurant
la meva producció artística
en un seguit de sèries
en què he tractat temes que
m'han colpit —els paisatges
d'una zona concreta, la creació
de la vida, els conflictes
bèl·lics, la violència domèstica
o els incendis forestals
(no cal dir que aquests darrers
sempre els he tractat
des de la denúncia). Normalment
cada sèrie ha durat
uns dos o tres anys i recull
totes les obres que hagi
fet en aquest espai de temps.
L'única excepció en aquest
sentit són els dos o tres
quadres de paisatges conceptuals,
fruit del parell de
viatges que acostumo a fer
cada any.
—Parli'ns d'aquestes sèries.
Quines ha fet i sobre quins
temes tractaven?
—La primera de les sèries,
Natura, la vaig fer entre els
anys 1984 i 1987 i consistia
en paisatges dels Boscos
de Valls i de Miramar.
La següent va ser Ignis, en-
v parleu-me'n
tre el 1988 i el 1992, que
tractava el tema del foc, del
bosc cremat, i era conseqüència
dels incendis forestals
que van afectar Miramar
i diferents punts de Catalunya.
Vaig viure de molt a
prop algun d'aquests incendis
i l'aspecte que oferia el
bosc cremat em va impressionar,
no tan sols per la devastació
de la natura, sinó
també per la força plàstica i
estètica d'aquesta devastació.
Això em va portar a pintar
aquesta sèrie com una
reflexió sobre la destrucció
Jaume Solé Magrinyà
(Foto: cedida per Jaume
del medi natural, en aquest
cas mitjançant els incendis.
»Del 1993 al 1995 vaig centrar-me
en la sèrie Estampes
dels 90. Aquí denunciava
els diferents conflictes
bèl·lics que hi havia en
aquells anys, entre els quals
destacava la Guerra dels
Balcans. Amb la sèrie següent,
Contrastos, també
"Els meus inicis en el conceptualisme estan lligats a la creació
del grup Un Nus. El vam fundar el 1971 cinc artistes
vallencs: Joan Serafini, Pere Queralt, Maria Teresa Sanromà,
Joan Cunillera i jo mateix, que n'era el més jove. Tots
nosaltres teníem clar que volíem fer alguna cosa més innovadora
i avantguardista, i vam formar un grup de debat
i de treball, amb un esperit de recerca. Ens vam convertir
en el primer grup d'artistes conceptuals de l'Estat espanyol."

12
AUTOMATITZACIÓ D'OFICINES
ABAT LLORT, 4 • 43800 VALLS
Tel. 977 603 074 - 977 605 803 - Fax: 977 606 154
a/e: aymerich@minorisa.es
PEIXATERIA I PESCA SALADA
VIDAL
Peixateria, 15
Tel. 977 600 951
Carrer de la Cort, 18 -Tel. 977 601 468 - 43800 VALLS
DOMÈNEC
ABILLAMENTS & MODA
Carrer de la Cort 27. Tel. 977 600 852. VALLS
VIATGES
abeiux
Plaça del Pati, 12 B
Tel. 977 600 729 - 977 603 709
ror/oc
# Avda. de Catalunya, 31
# Tel. 977 216 917
# 43002- TARRAGONA
SERVEIS TÈCNICS DE NETEJA
VALLS
Te!. 977 609 300
Fax 977 613 429
a/e: central@cosip.com
web: www.cosip.com
Viu la dinàmica
de l'esport
C/ del Tren, 8
Tel. 977 613 828
43800- VALLS
\iriti tritures «^
óolé SA.
Abat Llort, 22 • Tel. 977 600 456
Fax 977 600 454

continuava la meva tasca
de denúncia contra la intolerància
i el fanatisme, en
aquest cas en el context de
la violència de gènere. Finalment,
la darrera ha estat
Nucli. M'hi he dedicat entre
el 1997 i el 2002 i tracta sobre
la creació de la vida: la
genètica, els cromosomes,
la fecundació dels òvuls,
etc. Amb aquesta sèrie he
recuperat els fils, que havia
deixat de banda amb la
desaparició d'Un Nus, tot i
que a partir del 2002 ja no
els he tornat a fer servir.
—Quan i com va iniciar la
seva carrera a l'estranger?
Quin paper hi han representat
els marxants d'art en la
projecció internacional de la
seva obra?
—Tot va començar amb els
marxants d'art. En tenia un
que anava a Cuba i als Estats
Units i hi va vendre algunes
de les meves obres.
D'aquestes n'hi va haver
que van acabar formant
part dels museus d'art de
San Francisco i Miami. Més
endavant, l'any 1987, vaig fer
la meva primera exposició
individual a l'estranger, al
castell de Stolborg (Alemanya).
Però no serà fins
al començament dels noranta
que es dispararà el
nombre d'aquest tipus
d'exposicions, tant pel que
fa a les individuals com a
les col·lectives. Així, per
exemple, entre el 1992 i el
2003, les meves obres han
estat exposades als Estats
Units d'Amèrica —a la Soho
Gallery, de Miami Beach,
i a la Flax Art Gallery, de
San Francisco, entre altres
galeries i museus—, a Itàlia
—a Bèrgam, Milà, Bolonya,
Roma, Siena i Brescia—, a
l'Estat francès —a París,
Perpinyà i Anglet—, a Alemanya
—a Berlín... La darrera
exposició en què he
pres part a l'estranger va
ser en una de col·lectiva
que es va organitzar l'any
passat a la ciutat belga de
Gant amb motiu d'una fira
internacional d'art.
»Des del primer moment, la
projecció de la meva obra a
l'estranger ha estat en gran
part lligada als marxants
d'art amb qui he estat en
contacte, que treballaven
sobretot per Alemanya i
Itàlia. Els marxants són professionals
que s'encarreguen
de buscar llocs apropiats
perquè pugui exposar,
d'apuntar-me a fires internacionals
d'art o senzillament
de vendre quadres.
Com a salari reben un tant
per cent de les vendes.
D'altra banda, també he
combinat el treball amb
marxants individuals i amb
marxants de les diverses
galeries d'art de Madrid i
Barcelona (aquestes darreres
estableixen acords amb
una sèrie d'artistes i aquests
periòdicament hi fan exposicions;
després aquestes
galeries porten les obres
per la resta de l'Estat o a
l'estranger quan participen
en alguna exposició).
—Quines exposicions ha fet?
Ens podria dir de quina en
conserva un millor record?
—Abans ja us he parlat de
les primeres exposicions
tant col·lectives com individuals
en què vaig participar
els anys 1961 i 1962. Durant
la resta de la dècada
dels seixanta vaig fer una o
dues exposicions anuals
d'un tipus o d'un altre. La
majoria d'aquestes exposicions
van tenir lloc a Valls,
a Sant Roc, però també en
vaig fer alguna a Barcelona,
a Vic i fins i tot a Andorra
la Vella. Però quan nasqué
Un Nus vaig deixar de banda
les exposicions individuals
i em vaig centrar només
en les col·lectives que
feia el grup. Un Nus es va
moure molt, volíem que es
conegués la nostra obra i,
per això, el nombre d'exposicions
es disparà: n'arribàrem
a fer sis el 1980 i deu
el 1978. I no només les vam
fer a Catalunya, sinó que
parleu-me'n
"Des del 1984 fins avui en dia, he anat
estructurant la meva producció artística
en un seguit de sèries en què he
tractat temes que m y han colpit—els paisatges
d'una zona concreta, la creació
de la vida, els conflictes bèl·lics, la
violència domèstica o els incendis forestals
(no cal dir que aquests darrers
sempre els he tractat des de la
denúncia)/'
també vam exposar a Conca,
Sevilla, París, Lisboa i
Portschach (Àustria). Quan
el grup es va desfer, l'any
1984, vaig tornar a combinar
exposicions individuals
i col·lectives, i des d'aleshores
n'he fet una gran quantitat
—entre dues i deu cada
any— repartides per Catalunya,
Espanya, França,
Itàlia, Alemanya, Bèlgica i
els Estats Units.
»Pel que fa a quina exposició
prefereixo, doncs la veritat
és que les considero
totes com si fossin filles
meves. Però potser les que
més em van impactar van
ser les de la sèrie Estampes
dels 90 —pel seu contingut
de denúncia contra els conflictes
bèl·lics i els genocidis
que hi havia als Balcans
i a Ruanda al començament
dels noranta— i sobretot
l'exposició de la sèrie Ignis
que vaig muntar al Tinglado
1 del port de Tarragona
l'any 1993: la sala era un
bosc cremat en què hi havia
les meves obres i troncs i
branques d'arbres cremats.
—Fins ara només hem parlat
de pintura, però vostè
també confecciona gravats.
Ens podria explicar una
mica aquest altre vessant
artístic?
—Fa cosa d'uns deu anys
que combino la pintura amb
els gravats. Vaig un dia a la
setmana a un taller de Barcelona
on tenen la maquinària
necessària per poder
fer les planxes metàl·liques
per als gravats —és a
dir, els negatius— i allí els
confecciono. Es tracta d'un
vessant molt poc conegut
de la meva obra, ja que encara
no he fet cap exposició
individual de gravat i
només he participat en algunes
mostres col·lectives.
De totes maneres, al llarg
dels anys no només he treballat
la pintura i el gravat,
sinó que alguna vegada
també he fet escultura, he
dissenyat joies i algun cartell,
gairebé sempre en funció
d'algun encàrrec.
—Quins són els seus darrers
projectes? Ens podria
dir en què consistiran?
—En aquests moments preparo
una exposició que es
farà, al novembre, a la Sala
Joan Miró del Palau de
Congressos de Madrid. Hi
haurà trenta quadres amb
què repassaré la meva obra
del 1997 al 2002, és adir, la
que es correspon a la sèrie
Nucli. Aquesta exposició
l'està muntant un dels meus
antics marxants, el crític
d'art Joan Lluís Montané.
—Doncs que tot li vagi bé i
moltes gràcies per concedirnos
l'entrevista. M

el temps corre
Efemèrides
comentades
Dubtes sobre on assentar Sant Joan.
Construir una carretera nova. Enterrament
i despeses. Una excusa acceptada.
Calaix amb tres panys.
H El 15 de febrer de 1563
el senyor arquebisbe ha
manat que sigui començada
l'obra de l'església nova.
Fa molt de temps que el
Consell General va determinar
d'alçar-la en el mateix
indret on hi ha la vella "i
molts fan contradicció y
diuen may se farà gens be
sinó al Castell o en altra
part". S'acorda consultar el
Consell General i cridar alguns
mestres constructors
hàbils "a coneguda dels jurats
y vegin com per menos
gasto y millor se pot fer".
Observació:
La construcció de l'actual
església de Sant Joan portà
anys de discussió sobre
el lloc on s'havia d'assentar.
En el número de març, en
una efemèride del 5 de febrer
de 1570, encara se'n
parlava després de set anys
El 15 de febrer de 1563 el senyor arquebisbe
ha manat que sigui començada
l'obra de l'església nova. Fa molt de
temps que el Consell General va determinar
d'alçar-la en el mateix indret on
hi ha la vella "i molts fan contradicció
y diuen may se farà gens be sinó al
Castell o en altra part."
de dubtes. S'argumentava
de construir l'església al
castell, però va prevaler
l'opinió d'aixecar-la al mateix
lloc on hi havia la vella,
tot i que, segons l'efemèride,
si es construïa en
aquest indret "no es faria
gens be". Al castell, molts
anys més tard, s'hi féu un
teatre que després es transformà
en un garatge i ara
s'hi fan, a més a més, habitatges.
• El 12 de febrer de 1592,
Me. Moreig, comprador de
ferments per a la ciutat de
Barcelona, proposa que la
carretera que va a l'Urgell i
travessa l'estret de la Riba
passi pel coll de Lilla. Com
que la modificació és molt
convenient per al comerç de
la vila, el Consell General
disposa que els jurats,
acompanyats de carreters i
persones expertes, visitin el
lloc per on podria passar la
nova carretera, sia pel coll
de Lilla sia pel coll de Prenafeta.
Els encarrega, també,
que procurin concentrarse
amb els de Montblanc, a
fi que aquests influeixin en
el seu terme perquè sigui
realitzada l'obra projectada.
Observacions:
a) En l'efemèride es menciona
el coll de Prenafeta.
Quan es projectà l'autopista
hi hagué opinants que també
van veure possibilitats
d'obrir camí a través d'aquest
coll. Podria ser cert que la
banda de l'Alt Camp oferís
algunes possibilitats, però
la caiguda que la muntanya
té mirant a la Conca de
Barberà féu desestimar
qualsevol possibilitat i hom
preferí que la carretera dis-
Pere Altés i Serra
corregués tocant al poble
de Cabra del Camp.
b) Forment: blat xeixa; és
una varietat de blat comú
que era conreada al Principat,
al País Valencià i a les
Balears.
H 1 de gener de 1692. El
rector Bernat Copons reconeix
haver rebut de la senyora
Pasquala de Bellver i
Marquès, vídua del senyor
Joan de Bellver, ciutadà
honrat de Barcelona, entre
altres quantitats, 4 lliures
per l'import donat, a la porta,
als pobres els dies de
l'enterrament i la novena, i
3 sous a cada una de les
següents confraries que hi
assistiren amb lluminària i
creu: Santíssim Sagrament,
Santa Caterina, Sant Marc,
Sant Esteve, Sant Jacint,
Sant Sebastià, Santíssima
Trinitat, Ascensió, Puríssima
Sang de Jesucrist, Puríssima
Concepció, Soledat
i Santa Llúcia. El difunt Bellver
havia traspassat en el
poble de Cabra, però rebé
sepultura a Valls.
Observació:
Alguns enterraments, segons
es llegeix, havien constituït
un acte socioreligiós
que costava alguns diners
extres, al marge de les despeses
inherents al fet de
donar sepultura als difunts.
En aquest cas, una almoina,
probablement promesa,
féu que es congreguessin a
Tacte de l'enterrament, amb
lluminàries i creus, ni més
ni menys que dotze confraries,
cosa que, de passada,
ens dóna una idea de la vitalitat
que aquestes tenien
en l'època moderna.

H El 12 de gener de 1708
es reuneix el Consell General
per tal de llegir la lletra
de S. M., de data 7 d'aquest
mes. S'acorda que, en nom
de la Universitat, hom vagi
a postrar-se davant S. M. El
doctor Pere Andreu, que
s'elegeix per a la comanda,
s'excusa a causa de la seva
avançada edat. De moment,
s'escriurà al rei per donar-li
les gràcies per la mercè de
la seva lletra.
Observació:
El doctor Pere Andreu s'excusava
d'anar a palau a
postrar-se davant el rei
adduint la seva edat. Hom
pot considerar tèbia la voluntat
del Consell General
de la vila de no nomenar un
altre comissionat per a la
mateixa feina. El fet que
s'esquivi el petit conflicte
escrivint una carta al rei pot
fer-nos pensar que s'obria
el temps corre
Interior de la capella del Roser de Valls, situada al carrer de la Cort, segons, una imatge
de 1924 de Pere Català i Pic, captada per al llibre que sobre la capella escriví el
distingit arquitecte Cèsar Martinell. (Foto: AMV/Pere Català Pic)
la porta a elegir un nou representant.
H 7 de gener de 1778. El
"R. Acuerdo", del 17 de novembre
de 1777, havia manat
als regidors del Pla de
Cabra que es construís un
calaix de tres panys i claus
perquè fos col·locat a la capella
del Roser. Una de les
claus ha de tenir-la el rector.
En el calaix s'hi tanquen
diners. Avui el rector, mossèn
Francesc Martí, requereix
als regidors perquè executin
en tot el manament
davant dit.
Observacions:
a) Es tracta d'una efemèride
una mica confusa pel
que fa a aclarir si el mana-
ment que es feia als regidors
del Pla de Cabra (avui
Pla de Santa Maria) de
construir un calaix amb tres
panys es referia a la capella
del Roser de Valls o a la
del Pla —en el cas que n'hi
existís una. Hem recollit
l'efemèride com si es tractés
d'un afer de la nostra localitat,
atès que totes les
notes que s'aporten hi fan
referència.
b) Construir portes i calaixos
amb diversos panys
era una pràctica que hem
llegit manta vegades en els
relats d'èpoques passades
—recordem que, per obrirlos
i tancar-los, calia la
presència dels dipositaris
de les diverses claus. H

apunts històrics
"Proyecto para la construcción del Campanario
de la Iglesia Parroquial de San Juan Bautista de
la ciudad de Valls. Ano 1886" (I)
La construcció de l'església
gòtica de Sant Joan Baptista
de la nostra població
—duta a terme entre el 1570
i el 1583— no es va poder
finalitzar completament perquè
s'acabaren els cabals i
el campanar que li havia de
fer ombra no es va poder
alçar. Des d'aquest mateix
moment (final del segle XVI)
es palpa un interès per
construir aquesta obra i es
comença, en un primer moment,
a construir el que
haurà de ser-ne la base; el
projecte, però, no es finalitzarà.
Durant la segona meitat del
segle XVIII es fa el primer
intent amb cara i ulls per dur
a terme la construcció: és la
litografia que Francesc Puigjaner
rescata per a la seva
Historia de la villa de Valls.
Fou aquest, però, un altre
projecte funest. Haurem
d'esperar la fi del segle XIX
(1895-1897) per poder
veure aixecar l'obra arqui-
tectònica que avui dia contemplem.
Amb tot, i malgrat l'interès
que els vallencs sempre han
tingut per aquesta causa,
trobem pocs exemples documentals
que el reflecteixin.
Ara, però, datat l'any
1886, surt a la llum un projecte
anònim sobre com es
podria construir un campanar
per a l'església arxiprestat
(AHCV, Fons Municipal
de Valls, Secció Obres i Urbanisme,
Sèrie Immobles
Municipals, ST 3.1.52.).
Com els anteriors, però,
tampoc no es va dur a terme.
El llarg document investigat,
que consta d'una trentena
de pàgines, podria considerar-se
dividit en cinc parts
diferents: història, situació
actual (de 1886) i justificació;
projecte: idea i obstacles;
projecte particular de
l'autor; configuració del
campanar i possible partici-
Malgrat l'interès que els vallencs
sempre han tingut per la construcció
del campanar, trobem pocs exemples
documentals que el reflecteixin. Ara,
però, datat l'any 1886, surt a la llum
un projecte anònim sobre com es
podria construir un campanar per a
l'església arxiprestal. Com els anteriors,
però, tampoc no es va dur a
terme.
16
pació d'Andreu Avelí Comerma,
i conclusió. Com
que aquest document no és
de l'àmbit notarial o d'un altre
àmbit similar, la seva divisió
és ben simple —de fet
ens fa pensar que tenia una
finalitat únicament privada i
que era com una mena de
reflexió.
L'autor del projecte és per
a nosaltres un desconegut.
Malgrat això, en podem
treure dues conclusions: la
primera és que aquesta persona
era natural de Valls; la
segona és que tenia un ofici
d'aquells que podem catalogar
de lletra (es tractava
d'una persona culta o
amb unes inquietuds mínimes
per poder plasmar en
un paper els successos culturals
que llavors podien interessar
a un lletrat de la
ciutat).
L'autor explica els vells projectes
que havien d'alçar
l'obra, en destaca el del segle
XVIII (del qual l'autor
ens descriu l'estat inicial en
què havien quedat els treballs,
és a dir, tal com es
podien observar cap al
1830), esmenta la problemàtica
econòmica que sempre
havia envoltat l'obra,
descriu l'evolució econòmica
de la població al llarg del
segle XIX i se centra després
en l'etern problema de
les finances municipals i en
la lògica pressió fiscal que
es produïa sobre els contribuents.
Davant d'aquesta situació,
el nostre autor proposa un
projecte que representarà
Àngel Gasol Senorón
una despesa mínima per a
les arques municipals i per
a la població en general. De
fet planteja unes propostes
força atrevides que, si s'haguessin
dut a terme, haurien
convertit el campanar
en una obra singular, així
com en un punt de referència
pel que fa al mode de finançar-lo
i construir-lo.
Què aporta el document a
la història de la ciutat?: ens
parla de la història des de
baix, la història de la gent
corrent i el seu entorn més
immediat. Arribats a aquest
punt, permeteu-me fer una
reflexió. Pràcticament fins
ara els reis, els governs, els
imperis, els descobriments
importants... que han produït
grans canvis han estat
considerats els protagonistes
de la Història.
Però en aquest discurs hi
faltava l'essència dels mateixos
successos: el poble
—que havia viscut i sofert
les alteracions dels moviments
de les altes esferes,
que molts cops era el motor
dels canvis i moviments
de la Història i que, per tant,
es converteix en l'artífex de
la roda que mou tota la maquinària.
Són els pagesos,
els pastors, els orfebres, els
jornalers, els basters, els
fusters, les obreres, les mestresses
de casa, els nens...
tots amb noms i vides pròpies,
amb existències concretes
i particulars; són ells
els vertaders responsables
que la Història camini.
Però el seu reconeixement
com a pares de tot el que

avui som o podem arribar a
ser encara no ha acabat
d'arribar del tot a les aules.
Hem d'apostar fort per
aquest camí, pel camí per
on nosaltres avancem diàriament,
observant els paisatges
quotidians, aquells que
ja són nostres per dret i
convicció. És aquesta la
certesa que ens mou cap
endavant: saber que som
fruit d'allò que ens toca de
més a prop i que els canvis
que s'hi donen ens formen
com a individus i membres
d'aquesta comunitat, que és
l'energia motora del lent caminar
de la nostra pròpia
història.
Proyecto
Muchos afïos han pasado
sin que nuestra ciudad haya
visto realizado el proyecto
de construir un Campanario
en debida forma como requiere
la importància de la
misma.
Que el proyecto existia, no
hay duda como lo comprueba
el que allà por los afïos
1830 y anteriores, se veian
en la plazuela contigua à la
Casa Rectoral algunas piedras
de silleria de grandes
dimensiones, que yacian
esparramadas por el suelo,
en cuya plazuela se decia
debia emplazarse el Campanario,
y cuyos cimientos
parece estan ya construídos
hasta flor de tierra.
Ahora bien: dos problemas
pueden deducirse en esta
cuestión: Primero: ^quién
debia construir el Campanario?
Segundo: conocida
la entidad que debia construirlo,
ipor qué no llevo à
cabo la construcción?
No conocemos sinó dos entidades
que hubiesen podido
realizar semejante obra;
esto es: el Clero y el Pueblo.
Si bien el Clero hubiera podido
construir el camparario
valiéndose de su influencia
para allegar recursos, conocemos
que no tendria prensa
obligación para ello, por
cuanto la Iglesia de San
Juan Bautista de Valls, pertenece
esclusivamente al
Pueblo, como se demuestra
por la preeminència que tienen
sus Ayuntamientos de
fijar a la hora en que deben
principiarse las funciones
de Iglesia à que suele asistir
la Corporación Municipal,
preeminència que sin obstàculo
ni oposición alguna
han consentido y respetado
siempre la Comunidad de
Presbiteros de la Iglesia y la
Autoridad eclesiàstica superior
de la Provincià.
Tampoco es de extrarïar
que el Clero no hubiese
pensado en acometer voluntariamente
la empresa
de la construcción del Campanario,
si se tienen en
cuenta las vicisitudes políticas
porque ha pasado
nuestra población desde la
guerra de la Independència,
las que han debido producir
necesariamente la natural
apatia para formar pensamientos
seriós de ninguna
clase.
Tenemos por tanto que
quien podia acometer la
empresa de la construcción
del Campanario era el pueblo,
y en su representacion
los distintos Ayuntamientos
que se han continuado de
mas de cincuenta afíos à
esta parte.

este Principado, si que tambien
tienen resonancia y
aceptacion en toda Espana,
y en algunos mercados del
extrangero.
Y de dia en dia prometen
mas.
Ahora bien:

\
a punts històrics
URf: »• . . t
M*l I i t ^ J «I. ••••••i v a
.£>z aquesta vista de Valls, presa per un fotògraf desconegut cap al 1890, hi podem reconèixer l'església de Sant
Joan amb l'aspecte que mostrava abans de la construcció del seu característic campanar. Sobresortint damunt de
la nau de l'església, hi tenim la petita capella en forma de torre on hi havia la Veracreu, situada a sobre de la clau
de volta de l'absis, i, més o menys en l'indret on després s'aixecaria el campanar, hi veiem l'estructura que feia la
funció de campanar improvisat des de la darreria del segle XVI. (Foto: AMV, Col·lecció Gabriel Secall)
do algun aliciente ó algun
grande estimulo, pronto
caen en desuso, y en vez de
entusiasmo en continuarlos
solo causan tedia y aburrimiento.
El modo pues de crear ese
entusiasmo y este aliciente
es lo que vamos à expresar.
Tenemos dicho que una
obra se construye con materiales
y jornales; y los materiales
para el campanario
deberían ser: piedras de silleria,
piedra comun ó de
manpostería, ladrillos, cemento,
cal y arena.
Vamos por partes.
Supongamos que en la
construcción de nuestro
campanario entran dos mil
sillares. ^Qué dimension y
precio han de tener, y quién
o quienes han de facilitar
estos sillares?
La dimension del sillar ha
de determinarlo su precio
que debería ser de cinco
duros; y el aliciente ha de
ser el derecho que tendràn
los donadores de poner en
cada sillar una inscripcion
que conmemore ó recuerde
ad perpetuam memoríam
algun fausto suceso de su
familia.
He aquí el aliciente primero,
despues vendrà otro.
i,Cuales podran ser estos
faustos sucesos?
A nuestro entender los siguientes.
Individualidades
Casamiento - Natalicio -
Restablecimiento de enfermedad
grave - Adquisicion
de Beneficio eclesiàstico -
Celebracion de Misa nueva
-Terminacion feliz de carrera
literària ó profesional -
Brillante nota en unos exàmenes
- Adquisicion de una
finca - Feliz conclusion de
un edificio - Toma de posesion
de un empleo - ídem
de un empleo - Buen resultado
de un negocio - Balance
satisfactorio de una indústria
ó comercio - Buena
suerte en el sorteo de la
quinta - Premio de la loteria
- Feliz terminacion del servicio
militar - Felicidad de un
viage marítimo - Apertura
de un establecimiento - Buena
cosecha - etc.
Asimismo los titulos y empleos
à saber:
Arzobispo - Senador - Di-
putado à Cortes - Canónigo
- Gobernador - Cura
Pàrroco - Diputado Provincial
- Alcalde - Juez de 1 a
Instància - ídem Municipal
- Gefe en la milícia -ídem
en la Guardia Civil - Concejal
- Secretario - etc.
Y de estos, no solo los actuales,
sinó los anteriores.
Igualmente los pasajeros notables
que vengan à Valls.
Colectividades
Gobierno - Diputacion -
Ayuntamiento - Cabildo -
Comunidad de Presbiteros
- ídem de M. Monjas Carmelitas
- ídem M. Monjas
Minimas - Hermanas de
ensenanza - Centro de Lectura
- Casino Catalàn -
Ateneo Católico - Círculo
Espafíol - Hermandades -

Cofradías - Gremios - Sociedades
industriales -
ídem mercantiles - Obreros
de una fàbrica - Concurrentes
à un cafè - ídem à un
sitio de recreo - Sociedades
corales - Músicas - Profesorado
- Colegios - Colegio
de abogados - ídem de
notarios - ídem de Procuradores
- ídem de médicos -
Cooperativas - etc.
Estàs y algunas mas que
ocioso enumerar, son las
individualidades y colectividades
que de segura con el
aliciente, emulación, temor
al ridículo, y la vanidad, por
aquello de que "Yo no quiero
ser menos" contribuiran
con sus sillares à la construccion
del Campanario.
Las individualidades, según
se ha dicho, por el derecho
de poner una inscripcion en
el sillar que conmemore ó
recuerde la fecha de un
fausto suceso; y las colectividades
la inscripcion que
recuerde su existència ó
fundacion.
Debemos aquí advertir que
las inscripciones deberàn
ser con letras gravadas en
relieve ó como las de las là-
pidas mortuorias y no pintadas,
para que asi puedan
resistir mejor la accion de
los tiempos.
El segundo aliciente ha de
ser la formacion de un libro
ó registro en el que constaran
los nombres de los que
hayan contribuido con sus
donativos, consejos ó prestaciones
personales, de
cuyo registro impreso se regalarà
un ejemplar à cada
uno de los mismos.
Con menos alicientes y
emulación un digno Cura
Pàrroco de la Parròquia de
San Juan Bautista de Valls,
con sola su confianza en
Dios, su fé y su constància
inalterable, fundo en esta
ciudad la Institucion de las
Hermanas del Hospital, y
supo allegar recursos para
construir à este objeto el
hermosos y magnifico edificio
de San Roque, de coste
tal vez superior al de un
Campanario.
jLo que puede una firme y
decidida voluntad!
Sentiríamos oir la mezquina
objecion de que un campanario
con inscripciones no
apunts històrics
"Supongamos que en la construcción
de nuestro campanario entran dos mil
sillares.

ano
188...
BB
Canónigo
ano
188...
CC
Cura Pàrroco
ano
188...
DD
Vicario
ano
188...
EE
Canónigo de
ano
188...
FF
Cura Pàrroco de
ano
188...
GG
Vicario de
ano
188...
HH
Comunitario de
ano
188...
Pasando del Clero à las
Autoridades, y principiando
por el Alcalde y Juez de
primera instància, que so
pena de caer en el ridículo
tampoco podrian negarse
por cinco duros à colocar
su sillar, tendríamos ya à
remolque la secuela concejil
y curial, cuyos individuos
pudiesen gastar aquella
cantidad.
Los alicientes y la emulacion
y hasta la vanidad,
sin duda han de poder mucho,
lo mismo que el temor
al ridículo y à la crítica.
Siguiendo este órden y
método de propaganda y
vistos tan notables modelos,
téndremos à continuacion
los sillares de algunas
Autoridades de la Provincià,
y en fin de todas aquellas
individualidades y colectividades
de que tenemos
hecha mencion.
(i,Y que son cinco duros,
comparados con la glòria
de que sus nombres sean
esculpidos en un obelisco
por toda una etemidad? Por
mucho menos y hasta por
objetos mas frívolos hay
quienes derrochan el dinero.
iHabrà algunos tan pesimistas
que crean que los
particulares se reiràn del
estimulo y alicientes, y desdenaràn
colocar un sillar en
la obra del Campanario?
No lo admitimos.
Supongamos un hijo de
Valls, casado y con hijos,
que haya sido Diputado à
Cortes; que haya querido
gastar cuatro cientos duros
en un refresco por haber
sido nombrado pendonista
en una procesion; que haya
querido gastarse ocho ó
diez mil duros en la construccion
de una preciosa
Casa de campo de nuestro
termino municipal, que
haya tenido una hermosa
hija reina de un brillante
Certamen; que sea proverbial
su amor à esta pàtria
nativa; y que tenga su corazon
abierto, lo mismo que
su mano para todo lo que
se le pida: este sujeto, decimos,
i,se negaré à poner
en el Campanario no uno
sinó mas sillares que conmemoren
los faustos sucesos
de su vida?
Supongamos otro sujeto,
heredero de un tío millonario,
que haya comprado
ricas fincas urbanas y rústicas,
que haya gastado
miles de duros en la construccion
de una hermosa
casa de campo, que tenga
una fabricacion notable, y
cuya mano esté siempre
dispuesta para socórrer à
los desvalidos; i,se negarà
à colocar uno ó mas sillares
con las inscripciones que
sean de su gusto?
apunts històrics
"Sentiríamos oir la mezquina objecion
de que un campanario con inscripciones
no existe en ningun pais del
mundo. Pues que: idebemos esperar
que esta novedad la introduzcan los
ingleses, franceses, alemanes ó norteamericanos?
dCon que los espanoles y
especialmente los catalanes, no
podemos tener inventiva pròpia, y
debemos solo limitarnos a copiar lo
bueno, lo malo y hasta lo pésimo de
los extrangeros?"
Y con estos y otros modelos,

"

Al raval dels Filadors
.V...-:
fumeres
Dibuix: Lluís Cebriàn Text: PA.S.
Es tracta d'una vista presa des de
l'estació d'autobusos, si fa no fa.
L'edifici que sustenta la xemeneia
de què parlem avui té la porta en
el raval dels Filadors, i tant l'edifici
com la mateixa xemeneia estan
prou ben conservats perquè
hom pugui pensar que hi ha algú
que en té cura.
Quina indústria devia ser la causa
de la xemeneia? No ho hem
pogut esbrinar, per bé que fullejant
la Guia de Valls y su partido,
de l'any 1900, feta per Emilio
Pedrero y Caballero, hi apareix
la fàbrica de curtits de Tomés
Hermanos assentada a Varrabal
del Castillo —denominació que
també abastava el que després
fou raval de Sant Joan i que actualment
porta el nom ja esmentat:
raval dels Filadors (aquest
nom ens recorda que per aquí
s'accedia a un dels filadors de
Valls).
Tomàs Hermanos es dedicaven a
fabricar soles de diverses classes.
El fet d'associar la xemeneia
amb aquesta indústria és purament
conjuntural i cal admetre'l
amb moltes reserves.
A vegades tenim la sort —com és
el cas d'ara— que algú, com ara
un fotògraf o un dibuixant, aixequi
acta de la presència pretèrita
d'una font, d'un arc, d'una xemeneia,
abans que desaparegui del
mapa urbà. La xemeneia de la
qual avui parlem està situada en
un terreny en què encara no han
arribat les immobiliàries —potser
perquè es tracta d'un espai poc
o molt abrupte, però tot arribarà
així que el sòl cèntric disponible
es vagi esgotant cada cop més.
La panoràmica d'aquesta fumera
també ens mostra, amb la seva
silueta inconfusible, el campanar
de Sant Joan, conegut arreu com
el campanar de Valls. H
A vegades tenim la sort —com és el cas d'ara— que algú,
com ara un fotògraf o un dibuixant, aixequi acta de la
presència pretèrita d'una font, d'un arc, d'una xemeneia,
abans que desaparegui del mapa urbà.
''1

Mozart i la maçoneria
24
Arran de la fundació de la
Gran Lògia d'Anglaterra, a
Londres, el 24 de juny del
1717, la maçoneria havia
experimentat una forta expansió
arreu del món. Tot i
la butlla papal del 1738 que
la condemnava, la francmaçoneria
va ser tolerada
en un principi i admesa
posteriorment a Àustria, on
es fundà la primera lògia
l'any 1742.
Aquesta associació secreta
era el punt d'encontre més
adequat per a l'elit intel·lectual
de l'època. Inspirada en
tradicions procedents del
cooperativisme medieval —i
més concretament del cooperativisme
dels arquitectes
i paletes— i de ritus d'iniciació
que es remuntaven a
l'antic Egipte, la maçoneria
estava predestinada a subscriure
les idees humanistes
del Segle de les Llums.
Generoses idees que tenien
com a finalitat la felicitat
humana havien de seduir,
evidentment, un personatge
tan sensible com Wolfgang
Amadeus Mozart. I el 14 de
desembre del 1784 Mozart
entrà en la lògia vienesa
Per a la Beneficència amb
el grau d'aprenent.
Durant els set anys que fou
maçó (1784-1791), Mozart
aportà a l'associació una
sèrie de composicions que
encara avui dia són universalment
interpretades i utilitzades
en cerimònies maçòniques.
Per exemple, a
les lògies s'hi celebrava amb
freqüència el concert de Caritat
i Mozart va escriure
molta música per a aquest
acte.
Les composicions de Mo-
musica
zart per a l'associació es
poden dividir en tres categories:
la música que escriví
específicament per a la
lògia, la que va escriure per
al públic en general però
sobre idees maçòniques i la
que compongué per a altres
propòsits però que, al llarg
de la seva vida, fou adaptada
per ell mateix o per altres
compositors per a l'ús
maçònic.
Una qüestió que es por formular
un no-maçó pot ser:
i,per què necessitava tanta
música la maçoneria? El ritual
maçònic en necessita
molta: el moviment d'un lloc
a un altre en l'habitació de
la lògia anava i va freqüentment
acompanyat de música.
També s'utilitzava quan
s'entrava a la lògia. A Anglaterra,
encara ara és normal
cantar l'"Oda final"
quan s'acaba una trobada
de la lògia.
La lògia blava de la maçoneria,
que és l'original i la
que origina tota la fraternitat,
divideix els membres en
tres graus o etapes: aprenent,
company d'ofici i mestre
maçó. El primer grau representa
la joventut; el grau
de company d'ofici, l'estatus
de l'home que recorre un
trajecte —que en termes
francmaçònics és la virilitat,
el vigor i la força—, i el darrer
grau representa la sapiència
i la maduresa.
El grau de company és molt
important en la història de
la música mozartiana, ja
que fou en aquest moment
que escriví les obres més
boniques. En destaca Gesellenreise
(El trajecte del
company d'ofici), escrita per
iniciar el seu pare Leopold
Marc Moncusí
el 16 d'abril del 1785.
El ritual de la graduació de
company té com a símbol
més fort l'educació clàssica.
El maçó, quan rep la graduació,
és recordat com
l'exponent de les cinc ordres
clàssiques de l'arquitectura,
com també de les set arts i
ciències liberals: Gramàtica,
Retòrica, Lògica, Aritmètica,
Geometria, Música
i Astronomia.
La instrucció en eJ ritual
pren la forma d'ascens de
tortuosos esglaons, cadascun
dels quals representa
una nova adquisició de coneixement
i perspicàcia.
Aquest ascens és el trajecte
per arribar al grau de
company; però és molt més
que una mera instrucció
perquè simbolitza el trajecte
de la vida en què el maçó
es prepara per viure espiritualment
i per arribar al lliure
pensament amb un esperit
il·limitat.
El text que Mozart seleccionà
per a Gesellenreise diu,
entre altres versos: "Tu, que
ara t'has elevat més alt en
l'alta sapiència que no té
lloc, vagues ferm més alt,
més alt. Saps, aquest és el
camí més noble. Solament
l'esperit sense frustrar es
pot atansar a l'origen de la
Llum." En aquest passatge
s'hi reflecteixen moltes
idees de la maçoneria: la
idea de la vida i la iniciació
com un trajecte per etapes;
la idea de la llum com a sapiència
i enteniment.
Sembla que, per ingressar
en la maçoneria, Mozart fou
guiat pel baró Otto von Gemmingen-Hornberg
—mestre
de la lògia Per a la Benefi-

cència, escriptor, traductor i
gran admirador de Rousseau
i Diderot. Mozart, que
conegué el baró a Mannheim,
fou proposat a la lògia
el 5 de desembre del
1784 i hi començà a participar,
havent rebut el grau
d'aprenent, el 14 de desembre.
El 7 de juny del 1785 rebé
el grau de company a la
lògia Zur Wahren Eintracht
(Veritable Harmonia) i el 22
d'abril del 1786, el grau de
mestre maçó.
Tot i així, l'estudiós Jacques
Chailley assenyala que Mozart
s'havia relacionat amb
la francmaçoneria molt
abans d'entrar-hi. Quan tenia
11 anys Mozart musicà
el poema maçó "An die
Freude" i envià la composició
com a obsequi al seu
conegut Dr. Joseph Wolf.
Quan en tenia 16 escriví
una ària a partir de l'himne
ritual "O heiliges Band". I
quan en tenia 17 fou seleccionat
per Gebler perquè
compongués la música incidental
del drama maçònic
Thamos —una música que
revisà el 1779.
El seu pare va ser proposat
a la lògia del seu fill el 28 de
març del 1785. El 6 d'abril
obtingué el grau d'aprenent;
el 16, el de company, i el
22, el de mestre maçó. Dos
dies més tard pare i fill anaren
a la lògia Per a la Beneficència
en honor a la lògia
mare: Ignaz Born, i Wolfgang
va escriure una cantata
(la K. 471). L'endemà del
concert el seu pare viatjà
cap a Salzburg; Wolfgang no
el tornaria a veure mai més.
Algunes de les obres maçòniques
més importants de
Mozart són: el Concert per
a piano i orquestra en mi
bemoll major (K. 482) —escrit
i tocat en un concert ofert
musica
Durant els set anys que fou maçó
(1784-1791), Mozart aportà a l'associació
una sèrie de composicions que
encara avui dia són universalment interpretades
i utilitzades en cerimònies
maçòniques.
per la lògia Per a la Beneficència
al desembre del
1785—, la Simfonia n.° 39
(K. 543), l'òpera La clemenza
di Tito, el Rèquiem i
l'òpera La flauta màgica (K.
620) —potser la més important
de la seva producció de
caire maçònic: és un oratori
maçònic construït sobre
una intriga, aparentment frívola,
que amaga les moralitats
que constitueixen
l'essència maçònica i és, a
la vegada, una farsa destinada
a divertir la població
dels suburbis de Viena. D
SERVEIS ADMINISTRATIUS
Alt Camp SL
Assegurances generals
Assessoria fiscal,
r-jaborali comptable
p
&íò A OlÚHSíòíKAli I U U
a/e: servad@teleline.es /\ií
Avinguda del Fornàs, 12 «Tel. 977 614 071 • Fax 977 614 071 «43800 VALLS
Sant Antoni, 58
Tel. 977 600 457
VALLS
CA LES TARONGES
1901
ÚltYil) L·

Exposició de les obres presentades al XVI Premi Nacional
d'Artesania Ramon Barbat i Miracle
Sala de Sant Roc
Organitza: IEV
—Del 4 a l'11 de juny. Exposició de fotografies .
II Concurs Fotogràfic de l'Associació de Comerciants del Barri Vell
Local de la Sal Grossa
Organitza: Associació de Comerciants del Barri Vell
Hi col·labora: Sal Grossa
—5 de juny. Acte cultural .
Celebració dels 25 Anys d'Escola Pública
1
Centre Cultural Municipal, a 2/4 de 5 de la tarda
Organitza: CEIP Eugeni d'Ors
agenda cultural - JUNY
—1 de juny. Concert _ _ —17 de juny. Presentació
Concert a càrrec dels alumnes de flauta de l'Escola
• • " Presentació de la nova pàgina web de la Sal Grossa
de Música Robert Gerhard. de Valls
Local de la Sal Grossa, a 2/4 de 9 del vespre
Aula noble de l'Escola de Música Robert Gerhard, a les 8 del vespre
Organitza: Sal Grossa
Organitza: Escola de Música Robert Gerhard
_ —18 de juny. Exposició
—2 de juny. Contes .
Inauguració de la exposició "Imatges 2003"
La Parra, Activitats de Petit Format: "L'apassionant món de la parella", '
Sala de Sant Roc, a les 8 del vespre
a càrrec dels contacontes Carles Alcoy i Montse Bosch
Organitza: Ajuntament de Valls
Pati de Sant Roc, a les 8 del vespre
Organitza: IEV
Hi col·labora: IEV
_ —Del 18 de juny al 7 de juliol. Exposició
—Del 2 al 27 de juny. Exposició .
—5i 6 de juny. Teatre
El GTP presenta La importància de ser Frank
Teatre Principal, el dia 5 a les 10 de la nit i el dia 6 a les 7 de la tarda
Organitza: GTP
, _
1
•
•
—6 de juny. Ball de tarda
Ball de tarda amb el grup Zandalee
. _
1
_ —21 de juny. Concert
•
" Concert de final de curs a càrrec d'una representació dels
Centre Cultural Municipal, a 2/4 de 7 del vespre
alumnes de l'Escola de Música Robert Gerhard, de Valls
Organitza: FPMAC—Ajuntament de Valls
Jardins del Parc Barrau, a 2/4 de 8 del vespre
Organitza: Escola de Música Robert Gerhard
—8 de juny. Audiovisual .
L'Estiu Temps de Viatjar: "Chott el Djerid (a través del Gran Sud tunisià)", ' 1
—24 de juny. Teatre
audiovisual a càrrec de Joaquim Montoriol
Pepa Plana presenta Hatzàrdia
Sala d'actes de l'IEV, a 2/4 de 8 del vespre
Teatre Principal, a les 11 de la nit
Organitza: IEV
Organitza: FPMAC—Ajuntament de Valls
—9 de juny. Dansa
La Parra, Activitats de Petit Format: "Dansa",
a càrrec del Centre de Dansa Paquita Sugranes
Pati de Sant Roc, a les 8 del vespre
Organitza: IEV
—10 de juny. Audiovisual
L'Estiu Temps de Viatjar: "Camí de Tombuctú", '
audiovisual a càrrec de Teresa Vidal i Joan Antoni Anglès
Sala d'actes de l'IEV, a 2/4 de 8 del vespre
Organitza: IEV
—10 de juny. Cineclub . •
Good ft/e, Lenin (2003), de Wolfgang Becker
1
Sala d'actes de l'IEV, a 2/4 de 10 de la nit
Organitza: Cine Club Valls — IEV
—11 de juny. Audiovisual
L'Estiu Temps de Viatjar: "Egipte, passeig pel passat",
audiovisual a càrrec de Toni Ficapal
Sala d'actes de l'IEV, a 2/4 de 8 del vespre
Organitza: IEV
—11 de juny. Fi de curs .
L'Últim Full del Calendari Escolar, acte de final de curs de l'IES Jaume Huguet '
Teatre Principal, a les 8 del vespre
Organitza: IES Jaume Huguet
—De l'11 al 27 de juny. Exposició . •
La Parra, Activitats de Petit Format: "Exposició fotogràfica dels 45 Anys de la
Fundació de l'Agrupament Escolta i Guia Verge de la Candela, de Valls"
Pati de Sant Roc
Organitza: IEV
—12 de juny. Nit de l'Esport _ •
Nit de l'Esport Va/fenc
1
Teatre Principal, a 2/4 de 8 del vespre
Organitza: Patronat Municipal d'Esports
26
1 '
_ |
1
• 1
1 1
i
1
1
_ —20 de juny. Festa Major de Sant Joan
1
Acte de commemoració dels 25 Anys d'Ajuntaments Democràtics
Saló de Plens de l'Ajuntament de Valls, a la 1 del migdia
Organitza: Ajuntament de Valls
1
1
1
1 "RETALLS"
Local de la Sal Grossa
Organitza: Joan Grau i Carbonell
Hi col·labora: Sal Grossa
—19 de juny. Teatre
Alumnes del CEIP Mare de Déu de la Candela presenten
La biblioteca de llibres buits / Ara anem de colònies
Teatre Principal, a 2/4 de 6 de la tarda
Organitza: CEIP Mare de Déu de la Candela
—20 de juny. Cant coral
XIV Trobada de Corals Vallenques
Centre Cultural Municipal, a les 6 de la tarda
Organitza: FPMAC — Ajuntament de Valls i Corals Vallenques
—25 de juny. Concert vermut
Amb l'Orquestra de Jànio Martí
Centre Cultural Municipal, a 2/4 d'1 del migdia
Organitza: Ajuntament de Valls — ACAPS
_ —25 de juny. Ball
Ball amb l'Orquestra de Jànio Martí
Centre Cultural Municipal, a 2/4 de 8 del vespre
Organitza: FPMAC —Ajuntament de Valls
—26 de juny. Concert
Concert d'homenatge a Frederic Mompou, a càrrec d'Elena Gragera, mezzosoprano, /
Anton Cardo, piano
Teatre Principal, a les 8 del vespre
Organitza: FPMAC —Ajuntament de Valls
—27 de juny. Teatre
Set vídues
Teatre Principal, a les 8 del vespre
Organitza: Associació de Dones de Valls
. —30 de juny. Poesia
La Parra, Activitats de Petit Format: "Poesia, un recital especial",
a càrrec d'alumnes i exalumnes de l'IES Narcís Oller
Pati de Sant Roc, a les 8 del vespre
Organitza: IEV
Per raons d'espai no podem incloure tots els actes de la
Festa Major de Sant Joan 2004. Els trobareu detallats en
el programa oficial de les festes.
amb el suport de: 4?qjï
XF Ajuntament de Valls

apunts
/
ínfim pretext per tal de glossar L'origen
dels Mossos d'Esquadra, llibre important
Una obra històrica de gran
categoria, apareguda en els
darrers temps i relacionada
amb Valls, és L'origen dels
Mossos d'Esquadra, signada
per Joan Papell i Tardiu,
director de l'Arxiu Històric
Comarcal de Valls (AHCV), i
publicada per Pagès Editors,
de Lleida (1 a ed.: abril
de 1999).
Com bé assenyala en el
pròleg el director del Museu
d'Història de Catalunya, Josep
Maria Solé i Sabaté, les
certeses i inexactituds que
es divulgaren i les llegendes
que es van crear al voltant
de la família Veciana i dels
Mossos d'Esquadra es desprenen,
en bona part, de la
historiografia del segle xix.
Recordem, sobretot, la popular
Historia de las Escuadras
de Cataluna (dues edicions
el 1859 i una altra el
1876) de J. Ortega i Espinós,
que ja fou plagiada en
el segle xix per M. Falguera.
Per fortuna, els estudis posteriors
—i ací el nom de
Núria Sales cal mencionarlo
forçosament per la seva
Història dels Mossos d'Esquadra
(Barcelona, 1962)—
i la col·lecció documental
Impremta Castells —sèrie
Mossos d'Esquadra - família
Veciana (avui a I'AHCV)—
determinen unes conclusions
que Papell concreta a les
pàgines 182-186 de la seva
important monografia, subtitulada
Guerra de Successió
i postguerra a Valls:
Pere Anton Veciana.
Un dels capítols tracta de la
guerra entre Felip V i la
Quàdruple Aliança. S'hi indica
(pàgina 131) que: "A
l'estiu de l'any 1717, el cardenal
Alberoni va concebre
la conquesta de Sicília, per
satisfer les aspiracions dels
Farnese." Expliquem que
Isabel de Farnese era la segona
muller del rei Felip V.
"El 12 de juliol, un estol, comandat
per José de Armendàriz,
de 12 navilis de guerra,
un centenar de transports,
més de 8.000 infants
i uns 600 cavalls, partia del
port de Barcelona rumb a
Sicília. Com a general en
cap actuava el marquès de
Lede. La campanya es va
donar per acabada el 30 de
setembre, després de ser
conquerida la ciutat de Cagliari.
Rendida, doncs, aquesta
plaça, Armendàriz va retornar
a Barcelona i Lede es
quedà de guarnició a Sicília
per a futures campanyes
que s'haurien de dur a terme
per a la conquesta total
de l'illa. [...]A l'estiu de l'any
següent, el 18 de juny de
1718, va sortir de nou l'esquadra
de Barcelona. Va
posar rumb a Cagliari on va
recollir Lede. En aquesta
campanya d'estiu es varen
conquerir Palerm i Messina."
L'ínfim pretext que m'indueix
a parlar, ací, de la meritòria
tasca de l'arxiver Papell,
i que —entenguis bé—
no pretenc pas elevar a retret,
és que el lector del llibre
pot arribar a creure, d'acord
amb el text, que Cagliari es
troba situat a l'illa de Sicília.
No pas: Cagliari és la
capital de l'illa de Sardenya.
Per això, i també per raó de
la circumstància històrica
encara no italianitzant, millor
fóra que en una altra
edició del llibre aparegués
Pere Català i Roca
Any 2003: mossos d'esquadra en dia de gala. (Foto:
P.C.R.)
el topònim escrit a la catalana:
Càller.
A propòsit de Càller —amb
pronúncia italiana: Càllari—,
diguem que hi ha, a la catedral,
el mausoleu de Martí
el Jove, el fill i hereu (que
hauria estat) de Martí l'Humà,
el darrer rei autòcton de
la dinastia catalana. L'historiador
Ferran Soldevila deia
que els catalans, en visitar
Sardenya, tenim dues estades
obligades: l'una, a Càller,
per pregar davant la
tomba de Martí el Jove, i
l'altra a l'Alguer, on la persistència
de la llengua ens
necessita. H
Les certeses i inexactituds que es divulgaren
i les llegendes que es van
crear al voltant de la família Veciana i
dels Mossos d'Esquadra es desprenen,
en bona part, de la historiografia del
segle xix.

EXPOSICIONS
Exposició fotogràfica d'Albert Rovira
«Un passeig per la Rambla»,
fotografies d'Albert
Rovira. Local social de
I'AAEET. Del 27 de març al
14 d'abril del 2004.
Recordem l'exposició que
aquest fotògraf vallenc —prou
conegut— va protagonitzar
al maig de l'any passat a El
Corbatí.
La mostra actual és una
col·lecció de divuit fotografies
de temàtica molt diversa.
Presenta una obres molt originals
amb el títol «Un passeig
per la Rambla» —es refereix
a la rambla de la
ciutat comtal. Amb la seva
màquina, ha captat tot un
seguit de persones peculiars:
aquelles que —disfressades
i pintades— representen
estàtues que
imiten personatges ben di-
Els misteris de la Setmana Santa
«Els misteris de la Setmana
Santa». Sala Sant Roc.
Del 20 de febrer al 6 de
març del 2004.
A la nostra ciutat des de
sempre s'havien fet les processons
de Setmana Santa.
És una tradició molt antiga
i, amb el temps, la processó
del Divendres Sant es va
guanyar la reputació de ser
piadosa i solemne. L'any
1979 va ser l'última vegada
ARI I SILENCI
28
que es va fer. L'any passat
es va reprendre la tradició i
la processó tornà a sortir al
carrer. Enguany es consolida
amb el desig que continuï
duent-se a terme els
propers anys i que s'aconsegueixi
harmonitzar la tradició
i l'esperit religiós.
La mostra de què parlarem
està composta de vint-iquatre
quadres amb fotografies
acompanyades de
comentaris molt interessants.
Hi podem veure els
diferents passos —o misteris—,
que esmentarem per
ordre de col·locació, i les
vestes que duen els confrares
de cada misteri.
ressenyes cultu rals
Els primers són Jesús al
camí del calvari i Simó Cirineu
(1950) i Jesús troba la
seva mare i les dues Maries
(1951). Les talles dels dos
passos són de l'escultor Josep
Busquets i pertanyen a
la germandat claretiana.
ferents. Aquests "actors" es
mantenen immòbils, esperen
la contribució econòmica
del públic i aleshores interpreten
el seu paper.
N'esmento alguns: Charlot
fent equilibris; una balladora
flamenca; un futbolista
aguantant una pilota; un
home, tot pintat de blanc,
amb un barret rodó, llegint
un llibre assegut en un vàter;
una pietat amb el Crist
a la falda; un personatge
africà; un gos Pluto gran
amb dos infants; un cap
d'home dins d'una paella
d'arròs col·locada al mig
d'una taula parada on un
Després veiem La crucifixió
(1949), que és de pasta de
fusta i fou realitzada per
l'escultor Joan Borrull i els
seus deixebles.
Ecce Mater Tua participà en
la processó per primera vegada
l'any 1952, fou realitzat
per l'escultor Josep Busquets
i pertany a la Germandat
del Sant Crist de
Lepant.
L'escultura de la Germandat
del Sant Crist és una talla i
la va fer l'escultor Joan Matamala.
(En aquest cas, pel
que fa a la vesta de la confraria,
podem veure la dels
adults i la dels infants.)
Tot seguit veiem dos passos
molt antics, de l'any 1766.
Són obra de l'escultor Lluís
Bonifàs. El primer és El davallament
de la creu —en
aquest pas les figures van
vestides i només tenen de
fusta el cap, les mans i els
Joan de Valls
rètol diu: "Paella con cabeza"
—molt original—; un
àngel i una noia embarassada;
un Che Guevara; etc.
D'altra banda a la Rambla
hi ha retratat altres persones:
una dibuixant mentre
feia un retrat, tres noies turistes
refrescant-se i, finalment,
una noia bevent a la
font de Canaletes.
Aquest és un reportatge molt
simpàtic que reflecteix un
sentit de l'humor agradable,
ple de tendresa i poesia. Les
fotografies —molt ben realitzades—
demostren també
molta qualitat artística.
peus. L'altre és La Mare de
Déu dels Dolors —aquí la
Verge també va vestida,
però el Crist és tot de fusta.
El Sant Sepulcre és el darrer
misteri que podem
veure. El Crist d'aquest pas
fou realitzat per Josep Busquets
l'any 1941. Fem notar
especialment la palma
monumental que completa
el conjunt.
D'altra banda i per acabar
trobem un maniquí amb
l'uniforme nou dels armats.
A més, en dues vitrines hi
podem contemplar diversos
llibres antics: el de la Confraria
de la Sang de Crist,
de l'abril del 1632 a l'agost
del 1737; el d'inventaris,
gremis i confraries, de l'abril
del 1589 al març del 1730,
i el de comptes de la Germandat
del Sant Crist, de
l'abril del 1840 al desembre
del 1950.

També podem veure en
aquelles vitrines els Estatuts
del 1893 i els capítols del
1953, a més a més de diver-
Exposició de pintura i gravat
Exposició de pintura i
gravat, d'Encarna Pérez.
Sala Sant Roc. Del 2 al 18
d'abril del 2004.
Encarna Pérez és una artista
reusenca que va realitzar
els estudis artístics a l'Escola
d'Art de Reus. A partir
del 2001 va començarà presentar
les seves obres a la
Sala Accés, de Reus; a la
Galeria Toronto, de Barcelona
(2002); al Restaurant
Albareda, de Girona (2003);
a la Sala d'Art Anna Bescons,
de Comarruga; al Tinglado
n.° 3, del port de Tarragona,
i al Consell Comarcal
de l'Alt Penedès.
La mostra que presenta a
Valls està composta de pintura
i gravats. La matèria
que usa per a la pintura és
l'oli i l'acrílic. Fa servir poca
sos llibres i fulls parroquials
antics que l'Arxiu Històric
Comarcal de Valls ha cedit
per a aquesta exposició.
varietat de colors —dos o
tres en cada obra—, que
poden ser el groc, el taronja,
el blau, el marró, el blanc
o el negre. El seu concepte
artístic és la simplificació i,
per representar les seves
pintures, es val d'un seguit
de signes i de traços
geomètrics que s'apropen a
l'abstracció amb un sentit
cinètic amb què assoleix
una obra espontània, plena
de dinamisme.
En el gravat també usa els
colors, i segueix la mateixa
intenció que persegueix en
les pintures, però en té alguns
en què incorpora figures.
Els comentarem: dues
obres on el motiu és una
baldufa molt realista amb
un conjunt de ratlles que
donen a la composició un
dinamisme incipient. En les
Pintures de Teresa Ruiz de Lobera
«Les meves imatges», de
Teresa Ruiz de Lobera.
Sala Julià — Espai d'Art.
Del 3 al 30 d'abril del 2004.
Aquesta artista espanyola
primer es diploma en Publicitat
per la CENP de Madrid.
Després es va traslladar a
Anglaterra, on va residir uns
quants anys. En aquest
país va tornar a estudiar i
es llicencià en Belles Arts
(Ba-Hons) en el Falmouth
College of Arts, i s'especialitzà
en pintura.
Del 2000 al 2003 ha participat
en diferents exposicions
de diverses ciutats
d'Anglaterra —com ara Falmonth,
St. Anstel, Londres,
Newlyni Truro. El 1997, exposà
a Guadalajara. Al nos-
tre país, a l'abril de 2003 va
presentar la seva obra a
Reus, i al juliol i a l'agost,
a Comarruga, Cambrils i
Tarragona, entre altres poblacions.
La major part de la mostra
són pintures a l'oli, tres quadres
amb pintura acrílica i
un amb tècnica mixta. És
una pintura molt creativa,
d'origen figuratiu, que estilitza
les figures i les formes.
Gairebé en totes les pintures
hi predomina la figura
femenina. En el quadre
Peacok representa l'home
amb un gall dindi; en un altre,
Mrs/Miss Rose, una parella.
En destaca l'obra Dieron
luz, una maternitat —on
també apareix la figura del
pare, molt expressiva i ori-
ressenyes culturals
Per concloure, diguem que
completen la mostra tot un
seguit de fotografies de la
processó del 2003. A més,
altres obres hi trobem una
muntanya blava i una altra
de vermella.
En una bona part de la resta
dels gravats hi contemplem
una abstracció cinètica.
Tots estan realitzats
amb planxa metàl·lica i amb
peces de fusta. Hi veiem:
una xilografia de les fulles
ginal— en què predominen
els tons vermells.
La pintora utilitza una gamma
molt àmplia i esplèndida,
amb colorits molt intensos
i valents. Però la cosa
més transcendent d'aquesta
obra és que els temes i les
figures que hi participen estan
envoltats d'una fantasia
poètica. En podem trobar
de surrealistes, com ara
Los Jordies, on persones i
cavalls fan una composició
original; un altre és Amaneció
joven, fet de forma molt
despreocupada; a Tralara
Dog, on apareix una noia
acompanyada d'un gos,
veiem que les formes van
cap a una abstracció. Podríem
continuar comentant
així —ja que totes són prou
a la sala, un vídeo hi projecta
les processons i altres
imatges relacionades amb
la Setmana Santa.
del roure, una de color verd
fosc i l'altra de color verd
clar; un caragol de color
marró i ocre, i un altre que
és gris i blau. Els gravats
estan interpretats figurativament.
Remarquem aquestes
obres per la diversitat
estilística, que dóna a
l'autora més possibilitats
creatives.
interessants— altres obres
en què les figures comparteixen
el tema amb animals,
arbres, plantes, flors i ocells.
29

Cal puntualitzar que, per a
l'artista, el motiu és un pre-
text per fer la pintura, que
realitza d'una manera es-
ressenyes culturals
pontània i despreocupada,
amb un traç d'esbós que li
Exposició de l'Associació Reusenca d'Artistes (ARA)
•••ï-Si.'-·s·i &•:
«30 artistes i la immigració»,
de l'Associació Reusenca
d'Artistes (ARA).
Centre de Lectura. Del 3
al 25 d'abril del 2004.
L'ARA és un col·lectiu d'artistes
de Reus i rodalies que
fa gairebé un any que existeix.
Ha realitzat diferents
exposicions sobre el món
dels somnis, l'erotisme o la
guerra. En aquesta mostra
se centren en la immigració
i hi participen 27 pintors, un
escultor i 2 fotògrafs, que
anomenem seguint l'ordre
de l'exposició a la sala.
Els pintors són: Rafa del
Real, Antoni Badia, Jordi
Iglesias, José Carlos Civit,
Pedró Osorio, Joan Grau
Escultura, pintura i dibuix de Josefina Miralles
Exposició d'escultura,
pintura i dibuix, de Josefina
Miralles. Sala Sant
Roc. Del 23 d'abril al 9 de
maig del 2004.
L'artista vallenca Josefina
Miralles, que resideix a la
ciutat comtal, es llicencià en
Belles Arts per la Universitat
de Barcelona i és professora
de dibuix. Va exposar
en aquesta mateixa sala el
1990 i el 1996. Ara torna a
presentar una mostra molt
àmplia d'escultura, pintura i
dibuix. L'escultura és l'especialitat
a què més recorre:
hi trobem una trentena
d'obres, dinou en bronze,
tres en alabastre i nou terracotes.
Deixant a part el relleu dels
castells i dos retrats de
nois, en la resta de la mostra
la temàtica gira a l'entorn
de la figura femenina
en diferents manifestacions,
en què predomina, però, el
nu. En destaquem La ben
plantada, que és la primera
escultura que trobem en entrar
a la sala. És de bronze
i té un bon format —també
Carbonell, Jordi Mané Jané,
Deli Martí, Anna Guardiola,
Sànchez Abelló, Eduard Julian,
Alfredo Garín, Antoni
Gil, Xavier Borràs Roca,
Carles Borriach, Xavier Aluja,
Josep M. Paniagua, Pablo
Méndez Caballero, Ferré
Martra, Teresa Ruiz de
Llobera, Carmen Delgado,
Fina Viciana, Queralt, Osorio
Pelàez, Marta Fàbregas, Andrea
Balza i Batista Gallart.
Paco Mora presenta una
escultura amb ferro; Juan,
una fotografia d'un trompeter
en blanc i negre; F.
Núrïez, una fotografia on
veiem vies i trens, en blanc
i negre i en vermell; finalment
J. Grau firma una pintura,
Paisatge de Valls, que
figura a la portada del catàleg.
Els altres nus tenen
diferents formes, poses i
formats. El conjunt constitueix
una bona col·lecció.
Altres escultures interessants
són les cinc maternitats
—totes diferents—,
que assoleixen un encant
molt expressiu. Un altre
tema que podem veure són
dues balladores flamenques
com a exponent del
ritme i el moviment. Dues
figures són representatives
de la diversitat regional
d'Eïvissa i Galícia. Esmentem
també dues escultures
molt estilitzades que destaquen
per la simplicitat i que
es diferencien de la resta
per l'afany de buscar formes
noves.
Pel que fa a la pintura, presenta
set obres a l'oli amb
temes variats: flors, natura
morta, figura humana, etc;
atorga un estil molt personal.
està destinada a la col·lecció
del Centre.
L'exposició és molt variada
pel que fa als estils. Hi trobem
art figuratiu, expressionista,
surrealista, abstracte;
també hi ha algun collage i
fins i tot alguns autors fan
intents minimalistes. En
moltes obres hi predomina
una gamma esplèndida de
colors, variada, lluminosa i
vibrant.
Per acabar, diguem que
l'objectiu principal de la
mostra és protestar contra
la situació en què han de
viure els immigrants en el
món actual i denunciar-ho.
Creiem que aquests artistes
han assolit el seu propòsit.
però el que més sorprèn són
dues teles que interpreten
l'interior d'un pis i el terra,
com a motiu principal, amb
un mosaic modernista molt
ric en la cal·ligrafia dels dibuixos
i en el colorit.
El dibuix completa l'exposició:
catorze obres il·luminades
amb colors pastel. Hi
ha diferents interpretacions
de noies, retrats, un nu i quatre
versions de les xemeneies
de la Pedrera.
Per acabar, comentem que
aquesta artista ha fet diverses
exposicions a Barcelona,
a la resta del nostre país
i a l'estranger: Lausana,
Santiago de Xile, Alemanya
—dues vegades—, etc. Té
obres en col·leccions particulars
i en diferents museus.
Va guanyar una beca
d'estudis de la Fundació
Amigo Cuyàs i un premi a
Sao Paulo (Brasil).

essenyes cu Itura Is
Fotografies de Josep M. Magrané i Vernet
«Racons», fotografies de
Josep M. Magrané i Vernet.
Sal Grossa — Espai
d'Art. Del 2 al 30 d'abril
del 2004.
Aquest veterà i bon fotògraf
va néixer a Reus, però ja fa
temps que resideix a Valls.
Ha participat en moltes exposicions
i també en diferents
concursos del nostre
país, en els quals ha obtingut
diversos premis. També
va guanyar una medalla a
la Unió Soviètica.
Coneixem molt bé la seva
obra a través de les diferents
mostres que ha exposat
al Restaurant El Corbatí,
i n'hem pogut constatar
la vàlua. D'altra banda l'any
«Els Dalí de Català Roca»
«Els Dalí de Català Roca».
Museu de Valls. Del 15
d'abril al 16 de maig del
2004.
Enguany celebrem el centenari
del naixement de l'artista
Salvador Dalí. Per aquest
motiu la Primavera Fotogràfica,
el Museu de Valls i
la Fundació Caixa Tarragona,
han promogut l'exposició
«Els Dalí de Català
Roca».
A la dècada dels anys cinquanta,
Dalí i el fotògraf
Francesc Català Roca es
conegueren i es feren amics
treballant junts. La relació
va ser curta però intensa.
Dalí, bon coneixedor de la
imatge, s'enfronta amb la
camera de Francesc, un fotògraf
genial que copsà
molt bé l'esperit de l'artista
i l'immortalitzà. Una seixantena
d'imatges en blanc i
passat, com a homenatge,
li dedicaren, a l'esmentat local,
una sèrie d'exposicions
de diferents fotògrafs.
Ara l'entitat Sal Grossa,
dins del marc de la Primavera
Fotogràfica, presenta
la col·lecció «Racons». Són
fotografies de diferents indrets
de la nostra ciutat,
molts dels quals són a prop
d'on resideix Magrané; per
això, després de veure la
mostra, creiem entendre'n
el propòsit. Amb sensibilitat
i ulls d'artista i de bon observador,
Magrané passeja
a poc a poc, sense presses,
i ens ofereix, a través de
l'objectiu, un recorregut per
tot un seguit de racons de
la nostra ciutat. Aquests ra-
negre de diferents formats
és la conseqüència de la
relació i l'amistat que uní
els dos artistes coneguts
mundialment.
El pintor empordanès va
posar per fotografiar-se en
tres escenaris: el parc Güell
de Barcelona —Dalí admirava
Antoni Gaudí i la seva
obra—, Cadaqués —població
on estiuejava i on començà
a pintar— i la seva
casa de Port Lligat.
En entrar a la mostra podem
veure el retrat de Dalí i
Català Roca al parc Güell.
En una altra fotografia, al
mateix parc, Dalí, assegut,
destaca entre altres persones.
En una altra —molt
curiosa— salta a corda
amb uns infants. És solemne
quan el retraten sota les
columnes i el cap coincideix
amb la clau de volta de les
cons, però, són intranscendents,
perquè Magrané esquiva
el tradicional barri històric
i els seus monuments
—sobretot perquè són motius
més coneguts i divulgats.
En les seves fotografies
l'autor hi reflecteix les coses
senzilles de la vida
quotidiana de la ciutat: les
places, els passeigs i els
carrers, sense oblidar-ne
les dones, els homes i els
infants. I hi tornem a descobrir
el parc Barrau, el passeig
de l'Estació, els edificis
i els comerços del carrer de
l'Avenir, de la plaça del
Quarter i, sobretot, del parc
del Mas Miquel, entre altres
indrets.
arcades, que forma una aurèola.
També, assegut en
un banc, el fotògraf li fa coincidir
una creu al cap.
Impressionen els cinc retrats
amb una creu de pedra
al darrere, i també un
altre en què el cap sembla
que surti del terra —era
aquell temps en què va fer
públic, en francès i en llatí,
el Manifest Místic. Veiem,
encara, un gran retrat fet a
Port Lligat: Dalí, amb el
bastó, porta sota el braç un
llibre del pintor Vermeer i un
altre de l'arquitecte Juan de
Herrera.
Finalment, veiem quatre fotos
de Dalí nedant al mar.
El pintor, amb barretina i un
bastó, destaca en uns indrets
de parets blanques.
També podem gaudir de les
fotos de dins l'estudi, que
fins ara eren inèdites. Però
Tot això ens estimula a conèixer
millor la nostra ciutat
i a contemplar-ne la transformació
a través del temps.
Ens ajuda, també, a valorar-la
tal com és i a aspirar
que millori en el futur.
les dues fotos en què Dalí
porta la creu hipercúbica
potser són les més representatives
i les que n'han
immortalitzat la imatge arreu
del món. HI
31.

NOTICIES AL VOL
Noves en titulars.
Abril
H Josep M. Pallàs, delegat
territorial d'Ensenyament,
considera inviable que la
Conselleria pagui el sobrecost
de la reforma de l'escola
Enxaneta. La consellera,
Marta Cid, visità aquest
centre escolar el 16 d'abril.
H El comitè del Pio Hospital
nega que el col·lectiu
mèdic cobri més del que
diu el conveni, però sospita
del quadre directiu.
• L'enderroc de l'antiga
empresa MAI dóna una nova
imatge al passeig de l'Estació.
M Les obres del TGV entren
en la recta final en aquest
sector. Els trens carrilers,
que munten les vies, ja han
començat a arribar.
ü El vallenc Jordi Castells,
exalcalde de la ciutat, ha
pres possessió com a diputat
del Parlament de Catalunya.
H El Museu de Valls obre el
15 d'abril l'exposició "Els
Dalí de Català-Roca". Es
tracta d'una seixantena de
fotografies fetes per aquest
fotògraf vallenc.
B L'Arxiu Municipal de Valls
rep documentació de diversos
ciutadans i entitats. Entre
les donacions hi ha 452
fotografies.
H El Valls Fèlix Hotel de
bàsquet ha tancat la fase
regular com a líder després
d'aprofitar una carambola
històrica.
H El 4 d'abril Caterina Mieras,
consellera de Cultura,
va participar en una calçotada
a Masmolets.
H Una delegació vallenca,
encapçalada per l'alcaldessa
Dolors Batalla, va ser re-
noticia ri
buda a Settino Torinese,
amb motiu d'unes jornades
dedicades a les ciutats
agermanades amb aquesta
vila.
H El barri de la Colla Vella
reclama a l'Ajuntament que
pavimenti el camí de l'era
dels Quatre Vents.
H Més de 400 persones assistiren
a la processó de Divendres
Sant; aquesta xifra
supera la participació de
l'any passat.
Bl L'alcaldessa deixa en
mans del Departament d'Ensenyament
la rehabilitació
del convent del Carme. Diu
que l'Ajuntament no pot assumir
el cost fntegre de les
obres de reforma d'aquest
edifici.
H Un incendi destrueix un
immoble deshabitat de cinc
plantes al carrer dels Espardenyers.
L'Ajuntament ha
ordenat que s'enderroqui
l'edifici.
Jordi
H El conseller en Cap, Josep
Bargalló, es compromet
a desencallar el projecte del
Museu Casteller Nacional
de Catalunya, tot i la manca
de dotació pressupostària.
La Coordinadora de
Colles Castelleres de Catalunya
es reuneix amb el nou
govern.
H El vallenc Gabriel Guasch
publica un llibre de poesia
amb el títol La descripció
del blanc.
M El centre històric centra
les inversions del pressupost
per al 2004 de l'Ajuntament:
3,6 milions d'euros
d'una previsió de 40 milions.
H L'Ajuntament es troba
amb un dèficit de 3,5 milions
d'euros que no estaven
comptabilitzats.
H Ensenyament acceptarà
rehabilitar l'Enxaneta si altres
departaments en paguen
el sobrecost. L'alcaldessa
va anunciar una
reunió amb totes les parts
implicades per al 6 de maig.
M La llar d'infants de l'Hort
del Carme de Valls s'obrirà
al llarg del curs vinent. La
Generalitat hi destinarà una
subvenció de 150.000 euros
i l'Ajuntament iniciarà les
obres al setembre.
H Arxiven la denúncia contra
Francesc Moreno, exalcalde
de Valls, per haver
Molta animació per Sant
Jordi al Pati i al carrer
de la Cort per visitar les
parades de llibres i roses.
(Foto: Diego Gonzàlez /
El Vallenc)

autoritzat una batuda contra
gossos i gats.
B La Fundació Ciutat de
Valls col·laborarà en la restauració
del pas del Davallament,
obra de l'escultor
Lluís Bonifàs.
11 La pujada de la Mulassa
a Miramar—una cita que ja
és clàssica— ha estat tot
un èxit. Enguany arribava a
la tretzena edició.
13 Valls fa els primers passos
per tenir una televisió
per a les comarques tarragonines.
H El nou organigrama de
l'Ajuntament de Valls aixeca
polèmica. L'oposició critica
amb duresa l'augment
de sous a causa dels nous
càrrecs de confiança.
II El gerent del Pio Hospital,
Albert Pons, serà rellevat.
II Valls potenciarà el petit
comerç i limitarà les mitjanes
i grans superfícies.
L'Ajuntament vol revitalitzar
els eixos comercials dels
carrers de la Cort, de l'Avenir
i de l'Abat Llort.
II Voluntaris treuen terra i
runa de l'antic refugi antiaeri
de la Guerra Civil que
hi ha sota la plaça del Blat.
El projecte del refugi és
una obra que va dissenyar
el que fou arquitecte municipal
Josep M. Vives Castellet.
li El 28 d'abril els alumnes
de batxillerat de I'IES Narcís
Oller van recollir el premi
nacional de redacció de La
Vanguardia.
M El pianista Joan Salto i
el saxofonista Valero Llusà
—tots dos vallencs— van
protagonitzar un concert per
Sant Jordi que va tenir lloc
al Centre de Lectura.
II Molta animació per Sant
Jordi al Pati i al carrer de la
Cort per visitar les parades
de llibres i roses.
• Pau Nuet, exalcalde de
Valls, ha estat escollit Vallenc
de l'Any. El lliurament
del guardó tindrà lloc el 29
de maig durant la Nit de
Premis, que se celebrarà
al Centre Cultural Municipal.
II
noticiari
L'enderroc de l'antiga empresa MAI dóna una nova
imatge al passeig de l'Estació. (Foto: Mireia Huerta)
Més de 400 persones assistiren a la processó de Divendres
Sant; aquesta xifra supera la participació de l'any
passat. (Foto: Marc Lladó /El Vallenc)
33

34
SERRALLERIA D'ALUMINI •
Finestres
Portes
Divisions d'oficina
Mampares de bany
Persianes mallorquines
Persianes de seguretat
Mosquiteres
Sostres
Cobertes
SERRALLERIA DE FERRO •
Portes enrotllables
Portes corredisses
Portes batents
Portes de ballesta
Solucions en serralleria Automatismes
Reixes
Forja artística
Manteniments
VIDRES •
Vidres amb cambra
Vidres laminats
Vidres decorats
BoNAchi si
SERRAUERÍA dEL FERRO i I'AIUMÍNÍ
Taller i exposició: Polígon Industrial • d dels Li coristes, 44
Telèfon: 977 614 097 - Fax: 977 601 365 • 43800 VALLS

La vida de l'entitat
Secció de Muntanya
«Qui no en fa no n'explica»
Avui és un divendres del mes de febrer i són quarts d'11
del vespre. Albert, Llàtzer i Raül ens dirigim amb cotxe cap
a la serra del Cadí. Ja fa dies que volem anar a escalar
algun corredor de neu on hi hagi una mica de tot: gel i roca.
I tothom ens ha dit que un bon lloc per iniciar-s'hi és el
Cadí. No tenim gaire experiència en aquest tipus d'escalada,
però les ganes hi són.
Les presses —i també la mandra de buscar informació—
fa que només disposem d'un llibre vell que el Llàtzer ha
aconseguit a la biblioteca i que assenyala algunes canals
del Cadí. La informació és mínima. No sabem ni on hem
de dormir ni on hem d'arribar per dirigir-nos a les vies. De
fet, ja ens agrada aquesta incertesa: anem a l'aventura!
Però una trucada molt oportuna del Pep ens permet demanar-li
informació, i ens envia cap a Estana, punt de sortida
de moltes de les escalades d'aquell lloc. Hi arribem a
quarts d'1 de la nit, i sorprenentment encara ens serveixen
sopar. Ens ofereixen, per 2 euros, un lloc per dormir en un
galliner que tenen habilitat amb lliteres i que és molt més
acollidor del que sembla de paraula. Entre una cosa i una
altra, no són menys de les 3 que ens adormim.
Cap allà a les 8 del matí aixequem el cap. No és gaire
d'hora per anar a la muntanya, però com que vam anar a
dormir tard... la son ens venç. Tenim una son que no es
pot aguantar i decidim continuar dormint.
Ens despertem a les 12 del migdia!, i sembla que només
hagin passat cinc minuts. És molt tard per escalar una canal,
ja que, entre l'aproximació, l'escalada i la baixada, necessitem
com a mínim 6 o 7 hores. Així que, com que ja
no ve d'aquí, amb tota la felicitat del món anem a esmorzar
a la fonda. Tot esmorzant comentem la jugada. Podríem
anar a fer una canal facileta i ràpida, i diumenge ja en faríem
alguna de més difícil.
Però com que tenim bones referències de la canal de
l'Àguila —que no és precisament de les més fàcils— i estem
engrescats, decidim aventurar-nos a escalar-la, sabent
que la baixada serà de nit i, si no ens espavilem, part de
Aquesta i les altres dues fotografies que acompanyen
el text, corresponen a tres moments de l'escalada a la
canal de l'Àguila. (Fotos: Secció de Muntanya)
AAEET: la vida de l'entitat
A A E E T
Albert, Llàtzer i Raül
la pujada també. Llegim que la baixada es fa per la canal
del Mirall i la visualitzem del poble estant per tenir-ne referències.
I apa, a la 1 del migdia cap a escalar.
Arribem al pàrquing, i a l'hora d'equipar-nos descobrim que
només portem una corda de 60 m. Però on anem així? A
aquestes hores, tres escaladors i només una corda de 60
m? Per sort, els frontals no els hem oblidat, que és el que
de ben segur farem servir, i força.
35

Doncs, au, comença l'aproximació. Tenim una hora fins al
pla del Cadí, i tres quarts d'hora fins al peu de la via. Quan
hi arribem ja són les 3 de la tarda! Això fa riure. Hi trobem
quatre nois que baixen per aquesta canal i els preguntem:
—Com és que baixeu per aquí? Que no està en condicions
la via per arribar fins a dalt?
I ens contesten:
—És que anàvem una mica malament de temps, i a l'últim
ressalt de la via hem decidit baixar, per por que se'ns fes
de nit. I vosaltres, on aneu a aquestes hores? —ens pregunten.
—Nosaltres venim a escalar-la.
I en comptes de prendre'ns per bojos i per inconscients
—que més aviat és el que som—, ens prenen per bons i
experimentats escaladors que anem a fer una escalada ràpida.
Poc s'ho pensen, que som uns passerells...
Comença l'escalada i trobem el primer ressalt; normalment
es fa amb gel, però avui és de roca pelada i sense lloc per
poder-nos assegurar. A més, com que som tres i només
portem una corda, hem de fer tirades de 30 metres com a
màxim. Qui va al capdavant arriba fins on pot, uneix fissu-
AAEET: la vida de l'entitat
rers i algun pitó i assegura els altres dos, que li anem darrere.
Continuem per unes rampes de neu no gaire dretes per on
podem progressar sense assegurar-nos (això sí, encordats
entre nosaltres). La canal és força tancada i ben maca. Arribem
a un segon ressalt que ja té una mica més de gel,
però no gaire. Hi trobem algun pitó i ens podem assegurar
millor. I finalment l'últim ressalt abans de sortir dalt de tot,
que fem quasi a les fosques. Així, doncs, just en el moment
de sortir tots tres a dalt, el cel ja està replè d'estels.
Ha estat una escalada d'allò més maca. Però ara comença
l'aventura de debò: buscar com hem de baixar d'aquesta
muntanya a les fosques. Pel que tenim entès hem de pujar
al pic del Migdia, que tenim davant nostre, després hem
de pujar uns dos-cents metres més amunt i passar a l'altra
banda, on hi ha la canal del Mirall, la de baixada.
Comencem a enfilar cap a dalt del cim, però el pendent és
molt fort i la progressió lenta. Quan arribem a l'aresta cimera,
trobem "un pati" a l'altra banda que ens espanta.
L'aresta és molt aèria. No sembla gaire difícil, però no és
fàcil tampoc. No ho veiem gens clar i decidim tirar enrere i
buscar una altra baixada.
Ens aturem una estona per menjar quatre avellanes. No
tenim gens clar per on baixarem. La canal que hem pujat
fa de mal baixar. N'hem de buscar una altra. Comencem a
fer broma dient que haurem de passar la nit al ras, però
amb el fred que fot ens ho traiem del cap. No podem quedar-nos
quiets, o ens quedarem glaçats. Mal que mal caminarem...
Tot just al costat es veu el començament d'una altra canal
que baixa fins que la foscor ens permet veure-hi. Podrem
baixar per aquí? Si no ho provem, no ho sabrem mai. I dit
i fet. Comencem a baixar per una pala de neu, en forma
d'embut, que es va estrenyent fins que es converteix en un
corredor. Finalment trobem el primer tram vertical. Per sort,
hi ha una instal·lació de ràpel. El problema és que no pot
ser més llarg de 30 metres perquè no tenim més corda.
Amb la incertesa de si tindrem prou corda o no, decidim
baixar. Només són uns quinze metres i no tenim cap problema.
Continuem baixant i trobem un segon ràpel. Igual
que l'anterior, no ens queda més remei que fer-lo. Mal que
la corda no arribi a baix, portem uns pitons amb què muntarem
una altra reunió a mitja paret per continuar el ràpel.
Per sort, no cal, i en 20 metres arribem a baix.
Quan ja sembla que caminant arribarem al bosc, ens trobem
un tercer ràpel, i aquest sembla llarg. Amb els frontals
no en veiem el final. Ens hi fiquem. Aquest és espectacular:
un ràpel volat d'uns vint-i-set o vint-i-vuit metres.
Només sobren un parell de metres de corda. Quina sort!
I ja som al bosc. Terreny segur. Ara, a peu pla, només cal
trobar el camí per fer cap al cotxe. Doncs això que sembla
el més fàcil és el que ens costarà més. Totalment desorientats
dins del bosc, sense cap punt de referència, no parem
de fer voltes. Fem el mateix camí dos o tres cops en cada
sentit, i no recordem res. No sabem si hem d'anar amunt
o avall. Estem rebentats. I, a sobre, ja fa estona que s'ha

AAEET: la vida de l'entitat
acabat l'aigua, i ens anem posant grapats de neu a la boca |"
per enganyar la set.
Finalment, pugem a dalt d'un turonet i podem veure el pla
del Cadí, just a l'altra banda d'on el buscàvem. Això sí, ben
lluny. Doncs, au, comencem a caminar cap allà. Es fa llarguíssim,
i a més no ens podem treure els grampons perquè
el camí és del tot glaçat i no costaria gaire fotre'ns de
cap.
Arribem al cotxe, destrossats, a les 5 de la matinada. Anem
fins a Estana. Al mig del carrer traiem el fogonet, comencem
a cuinar uns espaguetis ben merescuts i ens fem passar
la set amb el millor que tenim: un bon vi de Bràfim.
Quan ja estem tips, cap a dormir al galliner, que ja en tenim
ganes.
Com era d'esperar, el diumenge fins al migdia no ens aixequem.
Amb tota la calma del món, ens fotem un bon dinar
a la fonda, i cap a casa hi falta gent. Ja ni ens passa pel
cap escalar res més avui. Ja en tenim prou.
Ha estat una bona aventura, que és el que buscàvem. I, a
més, ens ho hem passat d'allò més bé. Ja ho diuen que
qui no en fa no n'explica.
Secció d'Espeleologia de TAAEET
Travessia de la cova Hundidero-Gato
Del 8 al 12 d'abril d'enguany em vaig desplaçar, conjuntament
amb els companys de l'Espeleo Club Tortosa, a la
zona de la serra de Ronda (Màlaga), on ens esperaven dos
companys de la Sección Espeleològica Marbella, per realitzar
la travessia de la cavitat Hundidero-Gato.
Aquesta cavitat fou visitada l'any 1772 per uns viatgers anglesos.
Posteriorment, entre el 1920 i el 1923, en aquesta
zona la Companía Sevillana Elèctrica va construir-hi el pantà
dels Caballeros. Però un estudi geològic nefast va inutilitzar
la construcció, ja que estava damunt d'unes falles calcàries
i l'aigua s'hi filtrava.
Per aquesta raó, el 1929, sota la direcció de l'enginyer Arturo
Flash, un grup d'obrers va realitzar una obra faraònica:
unes preses a l'interior de la cova per intentar retenir
l'aigua del pantà. Per fer-les es van haver de construir
passarel·les i ponts penjats per tota la cavitat. Com era
d'imaginar, tot fou inútil. L'obra feta, però, s'hi ha quedat.
Aquesta cavitat té dues boques: la superior (Hundidero),
que és al poble de Benaojan, i la inferior (Gato), que és al
poble de Montejaque. Per l'interior de la cavitat hi circula,
al llarg de 4,5 km, el riu Gaduares, que, un cop a l'exterior,
s'ajunta amb el riu Guadiano.
La cavitat la podem dividir en tres parts:
Andreu Garcia Jané
La primera té 1,5 km i va des de la boca principal —Hundidero,
amb unes dimensions molt considerables: 70 x 30 m—
fins a la sala denominada Plaza de Toros. Aquest tram consta
d'un seguit de ressalts i llacs que s'han de superar nedant.
La segona part, d'1,8 km (aproximadament), la podem incloure
entre la cascada de Los Toriles i la galeria de Los
Tormentos, passant pel Gran Llac i el Llac Doble. És la part
més perillosa perquè les dimensions de la galeria són més
petites que en els altres trams, el cabal d'aigua és molt elevat
i a més té molta força. Tot plegat fa que sigui molt complicat
progressar-hi.
Finalment, la tercera part torna a ser molt més tranquil·la i
les dimensions de la cavitat tornen a ser grans. Aquest tram
està situat entre la galeria de l'Avorriment i la sala de les
Dunes, on ja podem observar la llum que entra de l'exterior
per la boca del Gato, que també té unes dimensions considerables.
En l'actualitat ha aparegut un plànol topogràfic de la Companía
Sevillana Elèctrica del 1930, en què figuren dues galeries
laterals que avui dia són impenetrables perquè estan
inundades per culpa de les preses fetes a l'interior.
Aquestes galeries tenen 446 metres (aproximadament);
aquests metres sumats als que tenim recollits en el plànol
topogràfic actual fan uns deu quilòmetres de recorregut. B
37

AAEET: la vida de l'entitat
^4 l'esquerra, el grup d'espeleòlegs tortosins acompanyats pels dos malaguenys a l'entrada principal de la cova
Hundidero. La fotografia permet fer-nos una idea de les grans dimensions d'aquesta boca de la cavitat. (Foto:
Andreu Garcia)
A la dreta, en aquesta fotografia hi veiem un dels espeleòlegs de l'Espeleo Club Tortosa descendint per l'accés al
primer llac de la cavitat Hundidero-Gato. (Foto: Andreu Garcia)
Gabinet dssessor
Camp
Carrer d'Ànséím ClavèT Yi~']s 3a
. Tel. 977 609 393 i fax 977 609 29p
\ 4380b VALLS ^kft Camp)/
\ a/e: gabapac®gabassaacóm
WWw.gabassac.com
•VALLS. Es ven un pis assolellat (100 m 2 ): 4 habitacions, 2 banys, galeria coberta, ascensor, gas natural.
Carrer del Bisbe Palau. Zona cèntrica, a pocs metres de l'ambulatori de la Seguretat Social. 114.192 €.
•VALLS. Es ven un pis totalment reformat (50 m 2 , 3r pis): 2 habitacions, cuina, bany, finestres amb
tancament d'alumini i terra de gres. Carrer de Santa Úrsula. 51.000 €.
•VALLS. Es ven un pis (96 m 2 ): 4 habitacions, menjador, cuina, bany complet, calefacció, tancaments
d'alumini i doble finestra. Pisos de Santa Úrsula. 116.000 €.
•URBANITZACIÓ ELS CALDERS. Es ven un xalet (220 m 2 ) i la parcel·la (2.400 m 2 ): piscina, barbacoa,
5 habitacions, 2 banys complets, menjador (55 m 2 ).
•VALLS. Es busca una casa per comprar que estigui a prop del Pio Hospital i disposi d'uns 100m 2 per
planta.
•VALLS. Es venen NAUS INDUSTRIALS NOVES (diferents mides) D'OCASIO. Polígon Industrial de Valls.
Preus diversos.
•VALLS. Es lloga un boxer tancat. Zona de l'estació d'autobusos.
•CONCA DE BARBERÀ O ALT CAMP. Es busca una casa de poble per comprar: si pot ser, feta de pedra
i amb pati. S'accepten propostes. Grups
•LA GUÀRDIA DELS PRATS. Es ven una parcel·la urbanitzable (600 m 2 ). É||rii>imobiliaris

RAMON MAGRIKÀ BATALLA, S.A,
43800VALLS
a/e: fredi@fredi-valls.com
www.fredi-valls.com
• Materials per a la construcció
• Exposició de Sanitaris Roca
• Transports propis
•Estudis, muntatges de cobertes i aïllaments
SERVEI DE FORMIGÓ PREPARATA L'OBRA
CTRA. DE MONTBLANC, 14 • TELÈFONS: 977 600 210 - 977 600 332 • FAX: 977 603 302
43800 VALLS
FOTOCÒPIES EN COLOR DE GRAN FORMAT
Productes i
serveis per la seva
oficina .
PLOTEJAT, EN BLANC I NEGRE 0 EN COLOR, DE PLÀNOLS
IMPRESSIONS EN COLOR DE PÒSTERS ^
AMPLIACIONS I REDUCCIONS DEL 25% AL 1.000% ^É, experts
Caixa Tarragona
39

Jl·lgi*.
El nostre restaurant li ofereix
celebracions de qualitat
RESIflLJRANT
TASIAUOU
Des del 1929, família, tradició i bona cuina.
Crta. de Lleida, km 21,5 - Tel. 977 600 427 - Fax 977 613 294 - 43800 Valls