Maig 1996 - Arxiu Municipal de Llagostera

PREWII SANT JORDI
Núria, una correspondència on mai no hi han mancat petons,
.abraçades i propòsits, cosa que ja no serà més possible trobant-se
com es troba, enterrada darrera d'aquestes parets, encara que vostè
digui que la seva ànima ha volat a! cel.
-Que impacient ets Toni! Deixa'm que acabi de dir-te lot el
que em passa pel cap i que, com un rosari, estic desgranant.
EmdiguerestambéqueUrafadeuanys, laNúria va regalarte
una Mare de Déu que porta el se nom, una estampeta a la que mai
no has deixat de posar una flor fresca al davent, i que aquestes dues
darreres nits, li has resat, malgrat sembtar-te una ridiculesa. Doncs
bé, continua fent-ho. Continua oferint-li flors i resant-li o parlanthi,
si així ho trobes més natural. Fins i tot, i que Ella em perdoni,
deixantquelaquehivegis, sigui laNúria, en lloc de lasagrada imatge,
Si d'aquesta manera has passat deu anys, molt bé podràs passar-ne
tots els que Déu vulgui donar-te. Dia vindrà en què la retrobaràs i
podràsdir a aquella animeta, tot el que avui hauries volgut dir al seu
COS.
I ara baixem del Cel, on mentalment havíem anat, I tomem
a aquesta terra, on a pesar de les seves misèries, també hi ha coses
molt bones, com són aquestes botifarres que hem deixat de costat,
i com aquell conillot que la Càndida, lameva majordoma, ens courà •
per dinar.
Amb aquestes paraules, aquell vell capellà, no solament
voliadonar per acabada aquella nova i especial homilia que havia
iniprovisat per les circumstàncies, sinó que, a més, volia alleugerir
en Toni del pesar que sols els anys podrien arribar a guarir del tol.
De nou ala cara de'n Toni s'insinuà un altre somriure.
-Que n'és de bo vostè senyor Martí, i que bé he fet
d'acceptar la seva invitació. Ara, per si les meves paraules el
poguessin fer content, permeti'm que li digui, emprant la seva
manerade parlar, que el diaque vostè vegi laNúriaallà dalt del Cel,
si hi arriba abans que jo, li digui que cada dia parlaré i posaré flors
ala seva estampeta. I això ho juro amb la mateixa serietat amb que
aella vaig jurar-li que, tant bon punt com pogués, tornaria per ferla
la meva esposa.
Com tot moiial sol dirquan de ta mort es parla, el bon mossèn
estigué a punt de contestar-li que no tenia cap pressa per pujar-hi,
però va pensar que, en aquella ocasió, potser no hauria estat massa
adequat de fer-ho. El somriurea què es limità per tota contesta, podia
tenir tots els significats.
-Havent dinat - continuà dient en Toni - tomaré a casa dels
Viladesau, que és on heestat en aquests dos darrers dies, perquè, a
més de recollir el meu sac de viatge, que és tot el que vaig emportarme
per venir, he de tomar-los e! cavall.
-No et sabrà greu que l'acompanyi? Em faria gràcia de tomar
muntar a la sella del cavallet que tinc a la quadra d'aquí al costat.
Supo5oquem'hoagrairà,jaque molt poc arael faig sortir. D'aquesta
maneraencarapodréajudar-tea portar el teu equipatge alatornada.
El que el mossèn pretenia amb aquestes paraules era evitat
que en Toni tornés al seu mas, ja mig en runes per estar deshabitat,
o al del pare de lanoia, per la que tant aquell matí haviaplorat.Votia
que tot ho'oblidés, fins i tot el poble què no li havia donat més que
disgustos.
El Butlletí - 61
A l'endemà, el mossèn, amb el carret amb el qual de tant en
tant visitavaalgun veí per estirar-li amistosament les orelles, cosa que
només es permetia quan creia quejafeia massa tempsque no s'havia
deixat veure per l'església, acompanyà en Toni fins a l'estacióque hi
havia dos poblets més avall, primera de les. etapes que havien de
portar-lo al seu darrer destí, i qui sap si fins í tot a una altra felicitat.
Allà, ambdós quedaren sorpresos en-veure l'Andreu que, havent
deixatja les cantines del Mas Gran, com en tenia diàriament el costum,
després que el parc de la Núria s'hagués enfadat amb «l'Espavilat»,
decidí esperar-se per acomiadàr-se de'n Toni.
Fou en Benet, un dels fills dels Viladesau qui, per encàrrec
del mossèn, assabentà l'Andreu d'aquella precipitada marxa, tfo i
aconsellant-lo de no deixar-se veure, perquè no volia per res del món,
que aquell desconsolat jove es tomés enrera en la decisió que havia
pres, i a la que, per donar-li més força, fms i tot havia jurat. Però
l'Andreu, comprenentquejamaimés no eltornariaa'veure, no volgué
fer cas'd'aquell suggeriment, ja que volia abraçar-lo per danera
vegada. Ell, després que se sabé perdonat, considerava en Toni com
un germà, i no dubtava que també ell, amb la mateixa estimació era
correspost. Prova d'això és que quan.es veieren, ambdós correren a
abraçar-se. Aquesta demostració d'afecte fou llarga i apretada, i no
cal dirqueemocionanL
Recordant el que li havia fet dir el mossèn, i mig avergonyit
peraquella falta de respecte, l'Andreu es retirà cap on hi havia aquella
campanaqueelcapd'estacióhEviafetíocar, per anunciar que el tren
ja no podia trigar a arribar.
Una abraçada entre un pare i un fijl, no hagués estat més
cordial que la que aquell vell capellàintercanviàamb aquell ric-pobre
feligrès, amb.qui haviaarribat aferunaentranyable amistat, bo i que
no pogué durar més que un sol dia.
Jadalt del tren, i mentre amb el seu mocador els feia adéu, en
Toni pogué veure aquells dos homes, que ja s'havien acostat, i que_
també ambelsseusel corresponien. El tren haviaja deixat de veure's
quan aquells mocadors'tornaren a les butxaques d'on havien sortit,
jaqué abans, serviren per eixugar unes llàgrimes que, ara, no tenien
ja perquè ser reprimides.
* * * PI * *-*
LEMA: Res no hi ha de millor que un bon amic. .
Franciscà Pujol Masferrer
il·lustracions extretes del llibre
'50 dibuixants de Catalunya" (Ed. Glosa)