Maig 1996 - Arxiu Municipal de Llagostera

PREMI SANT JORDI El Butlletí - 59
Ja que, a estones perdudes, jugava. Junts vam fer-nos grans, jaqué
pocs mesos de diferència ens ponàvem. Sense que ni nosaltres
maleixosens n'adonéssim, començàrem aestimar-nosd'una manera
diferent de quan érem mésjovenets. Jo notava que sentiauna passió
perella de lamateixamaneraque, malgrat intentar dissimular-ho, ella
la tenia per mi. No obstant, un i l'altre sabérem resistir els nostres
desitjós carnals, que neixen del mateix amor, bo i sabent que potser
mai no podríemarribarasatirfer-loscom Déu mana. Però un dia, que
potser millor seriadir un mal dia, que per això tampoc mai no podré
oblidar, un altre mosso de la casa, que era dos anys més gran que jo,
anà a denunciar a l'amo, el pare deia Núria, que ens havia trobat
besant-nos. Això eraexactament el dia del seu sant, el 8 de setembre.
Com el tro segueix al llamp, segons després, aquell home,
amb una cara que espantava, es presentà davant meu, i cm donà una
bufetada tan forta que per poc que em fa caure, al temps que de la
seva boca en sortien tan grans insults que em faria ara vergonya de
repetir. No cal dir que em feu fora de la casa com potser no ho hauria
fet amb un gos carregat de tinya.
Vaig estar-ne malalt, perquè sense la Núria no podia viure.'
Diesdesprés vaigsaberque ella. per lasevapart,haviarenunclaí fins
i tot amenjar, perquè volia morir-se.
Aquell mosso, arrepentitpeique havia fet i perquè suposo
quetambéencallatre5timava,vaassabentar-me'n amb llàgrimes als
ulls, al temps que me'n demanava perdó. No dubtant ja d'ell, un i
altre li confiàrem les nostres missives. En una d'elles, vaig dir-li que
m'havia allistat voluntari per anar a fer de soldat a la Guinea, a
l'objectcdequcdar-mea treballar en alguna d'aquelles plantacions
i aixi poder fer ràpids I segurs diners, amb la confiança que, arribats
alamajoriad'edat, podríem casar-nos, Jo em pensavaque amb quatre
anysjan'hihauriabenbéprou, majorment quan un d'aquells patrons
que era català com nosaltres, aconseguí tres mesos després de la meva
arribada, lliurar-me dels serveisquarterersperportar-meacasa seva.
En saber ellael quejoemproposavai que li semblàmolt bé,
emdemanàdè veu're'm abans de marxar, perquè volia renovar-me el
jurament d'esperdr-me alhora que volia donar-me quelcom perquè
mai no deixés de recordar-la.
Aquellatrobadalarecordarépermésque visqui. Després de
fer-me un i cent petons, cosa que no havia fet mai amb aquella
fogositat, em donà una estampeta de la Mare de Déu de Núria, però
en repetir les nostres abraçades, em donàquelcom'més del que ara,"
més que mai, m'arrepenteixo. Em donà et que per a ella era el seu
millor tresor. No crec que hagi de dirres més, senyor Martí, perquè
vostè m'entengui.
El mossèn, a fí de no interrompre'l, es limità a fer un
assentiment amb el cap,
-Amb l'arnbadaalaplantació que es trobava mesa l'interiOr
-continuà explicant en Toni- arribaren també els problemes. Primer
un paludisme que degué injectar-me algun d'aquells mosquits que
tant hi abunden. Després, aquell clima sufocant, capaç d'aigualir la
sang del més fort, i que és el que m'ha fet canviar el color de la pell.
No obstant, con si aquella Mare de Déu de l'estampeta, a la que mai
no vaig deixar de posar-li una flor fresca, hagués obrat un miracle, no
solament em vaig curar,.sinó que vaig anar quedant immun itzat, i per
si encara això fos poc, feu que el meu cos s'enfortís fins arribar al
que ara vostè està veient.. • • ^
De plantador, trebal I que a mi no em gastava massa per estar-
hi acostumat, vaig passaraésser capatàs. Al meu comandament, hi
havia un bon nombre de negres que havia de tractar segons allà és
costum, 0 sigui amb unaduresa a laquemolt em costàd'acostumarm'hi.
Tot això m'anava ajudant a fer mèrits, i sobretot a guanyar
diners. Quan eín semblà que ja en tenia prou, vaíg fer-los saber que
volia tomar al meu país. Fou aleshores que, per no perdre'm
m'oferiren fer-me accionista amb un no gens menyspreable tant per
cent, dins d'aquella gran societat, propietària de tantes terres, i
exportadora de tants fruits.
Sabiaqueaquellanovai tan extraordinària oferta, m'obligava
a restar-hi uns pocs anys més, però en compensació, podria tomar
prou riccom perapoder, econòmicament, equiparar-me amb aÉ(uell
home que un dia em feu fora de casa seva de la manera més
ignominiosa. Volia, i aixKvaig fer-ho saber a la Núria, en unes
d'aquelles secretes missives que li feia arribar valent-me del meu
jjenedit denunciant, que el que més desitjava, era tomar a entrar per
aquella mateix porta, amb la confiança que, després d'escoltar la
meva història que, igualment a la seva filla afectava, aquell home,
m'allargaria lama, acceptant-me com a gendre. Altrament, lameva
persona, per a sempre més hagués estat maleïda i recordada per haver
robat la seva filla passant per la porta de l'estable. Creia, ,Í ara pel
que ha acabat de passar, veig que equivocadament, que aquell era el
millor regal que podia fera la Núria, però ella s'hi resistí tant com
va poder, suposo perquè pressentia que, a cada any que passés,
menys podriagaudlrd'aquella felicitat que tant recordava, però que
cadadiaveiamésllunyana. El cor se'm trenca quan penso que, sols
en això no li vaig fer cas. Confesso que el meu orgull d'home pogué
més que les dolces paraules de la meva estimada.
LaNúriacaiguénovamcntmalalta. Diuen quede melangia.
Això fou prou com, per després de rebre la seva última carta, que ja
em semblà rem arcar que estava escrita amb pols insegur, em donés
pressa per tornar, deixant-ho tot en un dels moments en què, allà,
més falta feia la meva presència, però ai las! Vaig arribar massa tard
per entrar aaquellacasa per poder ésser perdonat i per poder donarli
el meu darrer bes.
En Toni es tragué un paper de la boitxaca que l'aílargàa aquel I
home que amb tanta atenció se l'estava escoltant. Estava arrugat,
amb signesevidcntsd'haverrebut moltes humitats. Segurquemoltes
llàgrimes degueren de caure-li ai damunt, quan degué llegir-lo i
rellegir-lo en aquells darrers dies.
' - -Miri què em diu en el seu darrer paràgraf; «...sento que la
vidase m'acaba i que ja mai mésno podré fruir de iamel de les teves
carícies. No sé sr en el cel podré estimar-te de la manera que t'he
esti mat en aquesta terra que, per a nosaltres, ha estat tan ingrata, però
allà t'esperaré. Rep el meu últim petó. Núria.
El mossèn li tomà aquella carta. No sortint-li cap paraula,
l'abraçà. També dels seus ulls brollaven llàgrimes.
Segons 0 minuts més tard -difícil seria dir quanta estona
estigueren en aquel la commovedora postura-, en Toni pogué referse,
i fent un vertader esforç, pogué encara dir aaquell bon home que
fenia al davant:
. -Aquest matí, de bonagana, m'hauria posat dins del taüt que
se me l'emportava. De què m'ha servit tant de treballar? Què n'he
de fer ara de tots els diners que he anat amu ntegant? Què puc fer ara?
Digui'm!