Maig 1996 - Arxiu Municipal de Llagostera

PREMI SANT JORDI
ja que molta feina els esperava a casa seva, Quan es disposava a
passar aquell gruixut forrellat al darrera de la porta per anar a
esmorzar, s'adonà que, en un racó, potser el menys visible, hi havia
un home agenollat i amb les mans tapant-se lacarà. Tan quiet estava,
quetalmentsemblavaunaestàtua. Pensà que era un devot que estava
resant o qui sap si complint una penitència que ell mateix podria
haver-se imposat, perquè no tenia ni la més petita idea de qui era,
ni ques'haguésatansatmai al seu confessionari. Feia tants anys que
coneixia tots els seus feligresos! Cregué prudent esperar. Ho feu
durantcinc, deu"i fins i tot un bon quarl d'hora. No volia interrompre'l
perquè tampoc no hi teniacapdret. Nialansant-s'hi una mica
més, aquell home feu cap moviment. De sobte, tota classe de
pensaments vingueren aíaseva ment. 1 si li hagués passat
alguna cosa? Amb tota la suavitat de la que fou capaç, yK4»
el mossèn el tocà del braç, i amb aquella veu dolça que ff j
havia après per sermonejar li digué:
-Que no es troba bé? No puc pas ajudar-lo
enalgunacosa?
EriToni Capdevila, aquell genet que, per
la seva pressa, de poc li anà que no encabrités la
mula dels Vilaret, era la persona aia qual el rector
dirigia les seves paraules. Com si retornés d'un
somni es girà. En veur&'ssolet, sense més companyia
que la d'aquella persona ensotanada,
amb veu mig tallada per un sanglot, intentà de
justificar-se.
-Perdoni mossèn. No sé com m'ha passat
el temps. He de confessar-li que tenia el cap
en una altra cosa, jà que no m'he adonat que !a
missajahaviaacabatiquélagenfjahaviasortit.
Ara mateix me'n vaig.
-No seràque hauria de confessar-me alguna
altra cosa? Ara que estic revestit, podria fer-ho,
-Són tantes les cosesdequèm'hauriade Confessar,
que no sabria p.er on començar. Amés, qui hauriade
perdonar-me, jadeu estar reposant en unade les tombes
del cementiri.
-No sigui sacrlleg. Qui pot perdonar-lo, si és
que algun mal ha fet, es Déu. Recordi que ladoctrinadiu
que els capellans som els seus ministres, qualificatiu
que, adir veritat, mai no m'ha agradat massa.
-Potser un altre dia vindré. Ara no voldria entretenir-lo.
Adonant-seque, per lasevamaneradeparlar, no li arrancaria
cap confessió, i notant que el seu estómac ja li estava reclamant el
seu primer aliment, optà per un sistema més humà,
-Jo a vostè no el conec, encara que semblaque lé unaretirança
amb algú que, ja fa molts anys, va marxar del poble, però com que,
per altra part, jo no tinc res més a fer que preparar l'hort per quan
no faci tant de fred, molt m'agradaria, si vostè no s'hi oposa, fer-hi
petar xerradeta. Per què no m'acompanya a esmorzar? Com que la
ilardefocja és encesa, unes torrades estaran fetes en un obrir i tancar
d'ulls. A més, tinc unes botifarres queeicarnisser em va regalar, que
són una glòria. Molt diferents de les que ven a la seva botiga!
El Butlletí - 58
Aquelles paraules tant pròpies d'un pagerol, aconseguiren
el miracle d'aconseguir un petit somriure a en Toni.
-Amb molfde gust l'acompanyo, perquè jo, si que potser
més que vostè, necessito companyia.
El mossèn que d'això de la soledat un sabia més que ningú,
sobretota partir del capvespre, se' I mirà una i altra vegada, per així
demostrar-íi que compartia el seu sentiment, i'alhora per intentar de
recordar on havia vist abans aquella cara.
Fetes les torrades que aquell bon home sucà amb tomates de
lasevapròpiacollitai queregàamb un espès i verd oli quemés verge
no podia ésser, n'hi oferí una. També una d'aquelles botifarres de.
les que tant d'elogis n'havia fet. D'un armari.que no donava pas
mostres d'ésser massa ben desat, en tragué un porró de vi daurat.
Un vi -digué- que era sortit de les parres qiie, des del seu hoít,
arriben fins a la paret del cementiri.
A les clares es veia que el rectorvoliatrencarel foc,
però que no sabia com fer-ho.
-Vingal Alleugereixi d'una vegada el seu oprimit
cor, com m'ho demostren molt bé els seus ulls enrogits.
Què li passa?
-Per favor, no em tracti de vostè, ja que en un
temps, tambéjo vaig ésser un dels seus feligresos. Veig
quenoemrecorda,Sócelfilld'enCapdevila, aquell home
que també per la seva soledat, acabà tan deprimit que,
vostè, amb rnolt bona idea, aconseguí que fos
acceptat en un bOn geriàtric, on, a més de ser ben
atès, disfruta de bona companyia,
-Si mossèn, sí. EI mateix, encara que
físicament he canviat, i que encaraquevaigmarxar
molt lluny, mai no he deixat de recordar el poble
ni les persones que semblaven voler-me bé, com
vostè mateix:
-I, entre aquestes persones, casualment no'
. n'hi hauria pas alguna en particular?
El mossèn havia posat el dia a la nafra. Ho
va veure ben clar només de mirar aquells ulls tan
negres i tan profunds que tenia al davant, ara que,
de nou, havien quedat ennuvolats per unes llàgrimes
que tant s'esforçaven a sortir com ell a
retenir. .
-ExpItca'lToni.explica't.Obre'm el cor, Potseraixi alliberaràs
aquesta pena que es veu ben clar que et rosega. Espera un
moment, però, perquè abans, vull treure'm lasotana, perquèno vegis
en mi un capellà, sinó un amic, amb el que pols confiar del lot. Per
què la mort de la Núria t'ha desconsolat tant? No em resulta fàcil
comprendre què és el que podies tenir a veure-hi amb ella, quan de
fa tants anys tan allunyat n'estaves? ,,Una altra cosa abans de
contestar-me. Deixa de dir-me mossèn. N'hi haurà prou que em •
diguis simplement Marti,
-No sé si es recordarà senyor Marti, que en aquells anys a
que vostè fa referència, jo treballava al "Mas Gran'', perquè amb el
que trèiem del nostre, ens manteníem molt justament. Amb aquell
sou meu, encara que petit, podíerri almenys anar pagant el cens que
remolcàvem des de que l'avi vivia. Allà, vaig conèixer laNúria, amb •