Maig 1996 - Arxiu Municipal de Llagostera

PREMI SANT JORDI
aquell noi tan att i prim que treballava més al Mas Gran que en el seu
propi,-i que el seu amo, en Pep, el va fer fora per un assumpte.que
es veu que no era massa clar? Sí dona. Si va ésser per això que va
decidir d'anar-se'n ben lluny.
-Si tu ho dius!
En Pau que anava al costat d'en Joan, tant pel balanceig de
ía tartana com pel zum-zum de laxerrada insulsa de la seva dona, a
la que ben aviatdeixàdepararatenció, es quedà del tot adormit. El
primer ronxel que se li escapà, feu girar el cap del seu veí.
-Mireu com'dorm en Pau. Si no fos pels ronxets, semblaria
unangelet. Tu Carme, hauries de fercl mateix. Aixi no t'hauriad'anar
pçssigarit quan èl pobre rector s'entesti a fer-nos sentir l'evangeü i
els seus sermons. Però ara, convé que a mi no em distragueu, queaviat
ja serem al cami que ha de portar-nos a laplaça de l'església que no
sé perquè varen haver de construir-laalapart més altadelaniuntanya
d'aquest poble. Avui, la "Negreta" esbufegarà de valent portant, a
més de les cantines, quatre persones. És tan forta la darrera pujada!
-Vols que en Pau i jo baixem? Si ja som a quatre passes...!
No ens costaria res de continuar a peu. Recorda que ja hi anàvem.
-Vajadona! No ho dic pas per això. No el sentiríem pas poc
rondinaren Pau, si ara li trenquéssim el son. Dormiu també vosaltres
dues que ja us avisaré quan arribem a dalt..
Aquestes i algun "arri petita" són totes les paraules que
poguésentiraquellapobrebèstiaabansd'arribaral seu desti, potser
perquè en Joan, en el darrer i més fort tram, baixà de la tartana i la
prengué per la brida, amb la humanitària intenció d"ajudar-la.
L'ultim d'aquells lúgubres tocs de campana es deixà sentir
quan els amos de can Vilaret i de can Vinyals entraren al temple,
desprésd'havermirataquellesperpèntic carro de color d'aladecorb,
amb adornaments daurats, sobre els quals s'alçava la creu. Mai no
havien vist unes Corones tan.granscom les dues que aquell carro
portava penjades al darrera. D'on hauria sortit tanta flor, en aquell
mes en què les glaçades no deixaven cap brot amb el cap dret? No
n'hauriencostatpocsde diners, perquè el que era scgurésque havien
hagut de fer-les venir d'alguna vila, amb bons serveis mortuoris.
Endebades buscaren el fèretre per poder llegir les inicials del difunt'
o de la difunta. Suposaren, perquè en altres casos així els havia
passat,'^queja devia ser davant Paltar.
Oberta aquella pesada porta, sobre la qual, t com adornament,
tants claus de grossa i rovellada cabota hi havia, quedaren
bocabadats en veure que difícilment podrien asseure's. Quina
gentada no hi havia! Clar que, a cada enterrament, aquella freda
església, a penés visitada els diumenges perles beates del poble iper
algun pagès de la rodalia, que aprofitava aquell dia per anar a la
barberia o a prendre un got de vi amb algun amic, més o menys
arribava a omplir-se, però del seu record, mai tant com en aquel I d ia,
' Després de senyar-se amb uns ràpids moviments de mà que
volien ser el senyal de la creu, donant cops de colze a que més els
feinanosa, intentaren fer-se llocdinsdel temple,però veient les cares
molestes de les persones atropellades, optaren per quedar-se drets
i repenjats a la columna que els quedà més propera.
El Butlletí - 57
Lamissafuneral fou ni més ni menys la de sempre. Si alguna
diferència hi trobaren fou en la homilia. En aquesta ocasió el mossèn
s'hi havia lluït. A més, semblava que mai no se li acabaria la corda,
i les paraules que pronuncià, més semblaven sortides de cor que de
la boca. Escoltant-les, foren molts els oients que hagueren de treure
dissinuiladamentel mocador, per eixugar les llàgrimesque, malgrat
volcr-Ies reprimir, eixien dels seus ulls.
Perfi lacerimònia s'acabà. El més gran silenci es feu quan
el taüt i els familiars de qui hi era tancat, passaren de retorn cap el
carrerperretrobaraquellcarro.que finalmentconduíriael difunt fins
aquell cementiri que, per vell i per petit, un altre en reclamava. Poc
trajecte els quedaria per fer, perquan aquest es trobava dacrera
mateix de l'església, fent espatlla amb l'hort del rector.
Fou després de llegides les tres inicials que hi haviadarrera
el taüt, i de donar la condo lença a la fami li a, que pogueren saber, per
fi, qui havien anat a acompanyar,
-Pobranoia-diguélaSimona, tot recollint unallàgrima-. Qui
ho havia d,e dir. Tan jove i tan guapa.
Muts, amb el cap cot i amb el cor adolorit, aquests I tots els
altres veïns del poble, que acabaven de donar el darrer adéu a laNúria,
la filla dels amos del Mas Gran, tornaren a les seves llars, on els
' esperaven les seves quotidianes i ineludibles obligacions.
* * •
El rector que, per aquell dia ja havia complert amb la seva
obligació, després de donar per acabat el funeral i d'acompanyar la
difunta al cementiri, mentre li cantavae!"Diesiraa", tomàa l'església
que, qui amb més pressa, qui amb menys, tothom anàdeixant buida,