Maig 1996 - Arxiu Municipal de Llagostera

PREMI SANT JORDI
GUANYADOR DE LA CATEGORIA ADULTS:
El vertader amor no mor mai
E nelcloquerdelavelíaesglesiolaromànicad'unpoblelque
corona una muntanya molt propera al Pirineu, una campana,
una de !es poques que sobrevisqueren aquells anys
dels quals, bo i.esforçant-s'hi, cap persona d'edat madura no pot
oblidar, deixa sentir el primer d'aquells lúgubres sons que, cadaquart
d'hora, havia d'anar repetint.
És amb aquesta campana que el seu rector, després'de llargs
anys de tocar-la, ha aconseguit molt destrament fer-se escoltar i,
alhora entendre's. Mitjançant esbojarrats, suaus o tristos tocs, que
repeteix cadaquartd'horadel seu particular rellotge, assabenta els
seus dispersats feligresos, dels bateigs, misses dominicals o funerals
que, en el termini d'aquella mateixa hora, es celebraran a la seva
parròquia. L'últim i més allargat toc, acostuma a deixar-lo sentir,
gairebé coincidint amb l'entrada dels assistents.
Lògic és que aixi ho faci, perquè té més feligresos escampats
aquí, allà i més avall, bé que potser més exacte seria dir més amunt,
que no en el propi nucli.
Moltes d'aquestes masies que es troben a la llunyania, són
habitades per persones que ja hi van nàixer i que , de grans, les
heretaren dels seus pares, com aquests ho havien fet dels seus. Bona
part d'elles acusen la seva antiguitat per les esquerdes que es
produeixen en les seves parets de pedra, que, cada any van
eixamplant-se sense que cap dels seus propietaris en vulguin
remarcar la perillositat. I això és degut a que, molts d'ells, no han
acabat de liquidar encara les hipoteques que pesen sobre les seves
vivendes, perquède les inmillorables terres que conreen, per petites,
no n'han pogut treure els fruits amb els quals, qui arriscaren de feries
construir, comptaven pagar-les.
En aquella matinada de començaments de febrer, el dia es
presentava més rúfol del que ho haviaestat durant tota la nit. El vent
que venia del nord, sobre el que els veïns mai no arribaven a posarse
d'acord, ja que uns en deien mestral, i altres, només per portarlos
la contrària, tramuntana, bo i no bufant tan fort com en altre's
ocasions, era portador del fred que desprenien aquellscimsblanquejats
per la neu, eisquals, d'ésservermells, molt bé se'Ishagués pogut
comparar amb la cresta d'un gall, formant entre tots, aquella
cordillera que els separava de França, la qual, per la seva llargària,
no podien veure on començava ni on acabava, .
Difícilment hagués pogut trobar-se en hores de treball,
persones pujant o baixant d'aquel la xarxa de cam ins veïnals que, més'
bé o més malament, unia les masies amb el poble, jaqué, a cada veí,
temps li mancava per fer tot el treball que, només de posar els peus'
a terra, s'havia proposat, però aquell toc, de significat inconfusible,
era prou perquè tothom, deixés l'arada o el que fos, es vestís amb
roba diumengera i anés cap el poble.
Ningú no sabia dir d'on ni de qui va sortir la idea, però deS'
de sempre, quan la vella"Sinforosa" nom quealguh bromista degué
posar a la campana, perquè ningú no creu que sigui el seu vertader,
deixa sentir el seu plany, o aquell altre cop tan ràpid com alarmant,
que els vells diuen que"cridaa sometent", i que sols el mossèn deixa
Ei Butlletí - 55
sentir quan té notícia de la proximitat d'un incendi que, per
experiència, sap que si no s'apaga a temps, podria arribar fins ales
seves espesses pinedes, i de rebot a les altes i esbeltes fagedes que
hi ha més amunt, ningú, fora dels malalts, no deixa d'acudir-hi,
perquè; malgrat les crítiques diàries que entre ells es prodiguen, a
l'hora de la mort o del foc, tothom es reconcilia, perquè saben molt
bé que són coses que, a tots per igual afecten. ^
EIsprimersaprendre aquell camí de baixada, tan malmèsper
les pluges caigudes en aquells darrers dies, foren els amos de can
Vilaret, que són els que del poble, més apartats es troben. Bo i tenirne
ells la mateixa responsabilitat, rondinen perquè cap veí, no ha
estat capaç d'arranjar la part que passa per la seva propietat,
probablement perquè tots ells tenen la certesa que l'Alcalde, a no
tardar, hí enviarà aquella màquina que per a tantes coses ser\'eix, i
que l'Ajuntament comprà amb diners de tots, ja que, altrament,
aquelles rases que cada dia més van aprofundint-se, farien perillar
les potes dels cavalls que, a diari, han de passar-hi, així com també
els turmells dels que han de fer aquell cami a peu.
En aquesta ocasió decidiren ésser ells i no el seu fill, els que
baixessin les quatre cantines d'alumini que, qui sap els anysquefa,
porten la llet que extreuen de les seves vaques, al porxo de ca