Maquetación 1 - Ador

32
Famoses foren les batudes que les milícies revolucionàries
feren en zona republicana (com el cas
d’Ador). En aquestes batudes, els milicians buscaven
gent de dreta o conservadors, per directament assassinar-los
a sang freda, sense haver comés cap tipus de
delicte. Inclús anaven al poble amb llistes de gent de
dreta, ja que en el pobles menuts, com el nostre, sabem
quasi tots de quin peu coixejem a nivell de
política municipal.
Aquestes llistes, eren les anomenades “sacas”. Es
dien així perquè conteníen el nom de persones que
havíen de “sacar” de casa per a portar-les a camps
d’afusellament. A més, quan una de les milícies es presentava
a un poble, l’Alcalde havia d’assenyalar
quines eren les persones mencionades en les llistes ja
que no fer-ho, implicava insubordinació a un ordenança
militar amb les conseqüències pertinents…
Però el nostre protagonista no permití que això
passara al nostre poble, i arriscant la seua pròpia vida
realità accions com: quan arribaven les milícies
ell demanava la llista i pregava a les milícies que partiren,
que ell “ja s’encarregaria” de les persones de
la llista (amb el significat que aquesta frase podia
tindre). Però el que realment feia era anar persona
per persona de la llista i avisar-la per que s’amagara
o per a que fugira del poble. I així moltes persones
salvaren la seua pell. Conten també els majors del
poble, que una nit, les milícies arribaren i Casimiro
amablement, els convidà a un bon borrego rostit
acompanyant d’abundant beguda, massa per al pobres
milicians que acabaren bufats i no recordant
que anaven a fer al poble.
Però aquest acte heròic, prompte quedà en l’oblit,
Casimiro fou cessat en juliol de 1938 per incorporar-se
al front, i després del nomenament del govern franquista
en 1939, fou condemnat a 12 anys de presó dels
qual en compliria 3, entre 1939 i 1942, en la presó del
monestir de San Miquel dels Reis a València, seu actual
de la biblioteca valenciana.
De fet, és més trist aquest oblit després del següent:
una volta acabada la Guerra, el govern
franquista, de la mà del seu Ministre de Justícia
Eduardo Aunós, decidí que tots els actes a favor de la
República en temps de guerra, constituïen el delicte
de “adesión a la rebelión” (delicte pel qual condemnaren
Casimiro), començant així la Causa General
Sobre la Dominación Roja, que durà fins 1969. Aquest
ministre, enviaba a tot ajuntament tres documents
anomenats “Estados 1, 2, 3”.
En el primer d’ells, preguntava si
algún veí del poble havia estat assassinat
permotius polítics en terme
municipal, a lo que el govern municipal
d’Ador contestà: “ninguna”
En el segón, es preguntava si algún
foraster havia estat assassinat per motius
polítics en terme d’Ador, a lo que el govern
municipal franquista contestà: “ninguna”
I finalment el tercer estat preguntava sobre les
destrosses d’objectes religiosos en el poble, a lo
que el govern franquista contestà: “fueron quemadas
imágenes de santos que resultaron dañadas
levemente”.
Ni un sol mort, adorer o foraster, per motius polítics,
imatges danyades lleument…en una època
d’odis que encara de vegades continuen vius, un home
va estar per damunt de les circumstàncies, i es va
comportar con un autèntic veí, que mirà per tots, més
enllà de les inclinacions polítiques tan candents en el
seu temps, i ell, realment, si que va governar per al
poble i amb el poble.
Casimiro, va ser un exemple, que després va ser injustament
condemnat, i que sobretot, cap de les
persones a les que ell va salvar, va ixir en defensa seua,
cap persona de dretes del poble li digué a les autoritats
franquistes “aquest home em va salvar la vida avisantme
de que jo estava en una llista negra”, o “aquest
home no va acomplir les ordres republicanes d’eliminar-mos”.
Es comprensible que tal volta aquestes
persones, tingueren por de defendre a un republicà en
una època de repressió massiva com la posguerra espanyola,
tal volta no volíen posicionar-se i que els
etiquetaren de prorepublicans, però… no es posicionà
Casimiro? No va arriscar la seua vida?
Per això aquesta història, no ha de caure en l’oblit,
tenim l’exemple de com en les situacions difícils, el
companyerisme i la coherència personal poden superar
les condicions més adverses. Podem pensar, opinar
de forma diferent, però el que no pot ser és que això
determine les nostres relacions personals amb els
veins del poble, els governants actuals han de prendre
exemple de Casimiro, demostrant que realment, si que
es pot governar per a tots i amb tots.
Pau Mascarell Mascarell
Professor titular de Geografia i Història
de l’IES Macià Abela de Crevillent (Alacant)