Maquetación 1 - Ador

nava la venjança. Les autoritats, conscients del perill, la
disfressaren d’home i, dissimuladament, la reclogueren
temporalment a casa del lloctinent de justícia.
Andreu Margarit, que aleshores tenia uns 35 anys,
sobrevisqué a les ferides, si bé quedà marcat a la cara i
afectat en un dels ulls. Així pogué seguir dedicant-se al
seu ofici de teixidor i als seus negocis com a comerciant.
Antoni Martínez i Maria Castelló hagueren de
deixar Ador i es traslladaren a viure a Potries. Semblava
que s ’havien fet les paus i que la distància posada entre
mig allunyava les temptacions de de prendre’s la
justícia pel seu compte. Amb tot, prudentment, quan
Margarit anava a Potries, Antoni procurava evitar-lo i la
dona es tancava en casa.
Però Andreu Margarit anà ordint la seua venjança.
Coneixia un xicon de Benirredrà, Tomàs Braco, que no
tenia ni ofici ni benefici i a qui en alguna ocasió li havia
donat de menjar. Començà a pressionar-lo i a demanar-li
insistentment que li havia de fer un favor: matar
Antoni Martínez. Li assegurava que no havia de preocupar-se
de res, que després ell el protegiria. Braco es
resistia però, finalment, pel maig de l’any següent, estant
amb Andreu a l’horta d’Ador, accedí a les seues
peticions. El problema era que no coneixia al qui havia
de matar. Andreu també havia pensat en
açò i feu cridar de seguida a Joan
Bernat, sastre i veí de Potries, que
aquell dia estava “casualment” a
Ador. Bernat s’oferí a amostrar-li
qui era Antoni Martínez. Quedaren
que l’endemà el sastre l’esperaria davall
una olivera que hi havia prop de
“la casa de l’aigua” que hi ha prop de
Potries. L’endemà de matí -14 de maig de
1655- Tomàs Braco anà a veure un amic seu de
Benipeixcar, Vicent Sacio, per a demanar-li que l’acompanyara,
però no li va dir a on. Amb l’excusa de que
havien d’anar a menjar gaspatxos a Marxuquera,
Tomàs li amprà una caravina a un cunyat seu –per a recórrer
segons quins llocs de la comarca era millor anar
armat– i així se n’anaren els dos. De vesprada, ja tard,
confessà a Sacio el que anava a fer i aquest acceptà
acompanyar-lo. Tots dos acudiren, com tenien acordat,
a l’olivera de la casa de l’aigua de Potries –la Casa
Clara-on, ja fosquejant, els esperava Joan Bernat.
A Potries, només fer-se de nit, Antoni Martínez havia
ordenat –aquesta és la paraula exacta– a la seua
dona que es gitara i ell se n’eixí a la porta de sa casa on
s’assegué tranquil·lament. Al poc hi arribaren els tres
hòmens i Bernat assenyalà la víctima. Immediatament
Braco disparà ferint a Antoni Martínez mortalment sobre
la part esquerra del cos. De seguida arrancà a
córrer però a les seues espatlles sonaren dos escopetades
i Braco caigué en terra al carrer de Baix, davant
el cantó de casa el notari Joan Vicent. Aquesta era la segona
part del pla de Margarit. Matant Braco li segellava
definitivament la boca. Bernat i Sacio desaparegueren
d’allí però Braco no estava mort, l’entraren a casa Joan
Gregori, lloctinent de justícia del poble, on quedà custodiat.
Tres hores més tard moria Antoni Martínez.
L’endemà, que era dissabte, abaixaren Braco a Gandia.
Allí l’interrogaren, segurament amb turment, i acabà
per confessar-ho tot, delatant els còmplices que havien
fugit. No faltava qui pensava que la nova viuda
Castellona també estava en l’all.
A Braco l’ajusticiaren i als altres tres –Margarit,
Bernat i Sacio– els condemnaren també a mort però
com que estaven fugits no els pogueren penjar. Per això
foren condemnats i sentenciats “en absència” a ser
portats per los carrers públics acostumats de la present
ciutat de Gandia ab un dogal al coll i ab so de
trompeta davant que manifeste son delicte fins lo lloc
del suplici eo forca on sien penjats i detenguts fins
tant les ànimes sien separades de llurs cossos i d’allí no
sien tocats fins expressa llicència de Sa Excel·lència.
No sabem què va ser finalment de Joan Bernat i
Vicent Sacio però sí sabem que Andreu Margarit residia
tranquil.lament a Ador el 1668 i encara hi vivia
el 1685.
Vicent Mahiques Roig
AHns Medinaceli, L- 190/1. FJ 31, fot. 320 i seg.
A. Nobleza, Osuna, C-614, D. 13. AHCG FC 335.
21