Maquetación 1 - Ador

Salutació de l’Alcalde
Resulta
molt complicat, en els temps que corren, deixar de banda les dificultats
i preocupacions que estem patint; tot i això, vull animar-vos a passar un dies
plens d’alegria, diversió i festa.
També, l’Ajuntament està passant possiblement els moments més crítics de
la seua història. Així i tot, la majoria pensem que malgrat els inconvenients i les
dificultats hem de seguir la tradició. Al llarg de la història ha hagut altres èpoques
més problemàtiques a l’hora de celebrar les Festes Patronals i els nostres
avantpassats saberen superar-les amb enginy, gràcia i valentia; ara ens pertoca a
nosaltres, segur que traurem les forces i recursos suficients per complir i honrar els
nostres patrons com es mereixen.
Enguany, totes les activitats que programa l’Ajuntament (Setmana Cultural, Moros
i Cristians i Festes Patronals) s’han organitzat de manera que s’allarguen en el temps, evitant
la saturació d’actes en poques setmanes; deixant sempre un dies de descans, i poder
així, gaudir d’elles amb intensitat. La finalitat d’aquest canvi, és reforçar les Festes Patronals per
tal de recuperar la participació i brillantor d’altres temps.
Allò que fa que les festes es valoren com a bones és la participació, Ador és un poble capdavanter
respecte a la implicació dels veïns i veïnes en la festa, no hi ha família que no tinga algú que
participe en una determinada comissió, de vegades en dos. És de justícia destacar el sacrifici que
fan durant tot l’any els festers de Sant Josep, la Divina Aurora i el Crist de l’Empar, i com no, el de
totes les “filaes” de Moros i Cristians, a tots ells el meu agraïment pel treball i la dedicació desinteressada.
Des d’ací vull convidar a totes les persones d’Ador, a aquelles que han decidit viure amb nosaltres
i també a les que per alguna raó ens visiten, a participar i gaudir de tots els actes programats.
Les diverses comissions juntament amb les Regiduries de Cultura i Festes han elaborat un programa
d’actes complet on grans i menuts podran participar i passar-s’ho d’allò més bé.
Salut i festa.
Joan Faus
Alcalde d’Ador
3

Setmana Cultural 2012
Autor de les fotos: DAVID MARÍ
4

Salutació regidors Festes i Cultura
Novament
ja tenim ací les nostres Festes Patronals. Aquesta edició serà la segona
de la qual ens fem càrrec, l’experiència de l’any passat va ser molt positiva i,
per aquest motiu, hem treballat amb més motivació que mai encara. També sabem
que no tenim gran experiència i el més important, diners. Per tant ens van
molt bé les suggerències i idees “baratetes” que ens feu arribar per tal de millorar
les activitats que organitzem des de les Regidories. Un suggeriment d’alguns veïns
va ser avançar o bé canviar la data de la Setmana Cultural per tal de dossificar els
events i evitar carregar d’activitats la setmana d’abans de festes. La intenció i el nostre
desig és que les Festes 2012 siguen encara més participatives a més d’aconseguir que les
activitats es distribuiexen durant tot l’estiu.
La imatge que hem triat enguany com a portada del llibre, és una obra d’un artista local,
Casimir Bataller, aprofitant que en el mes de febrer va exposar les seues obres a la Sala d’exposicions
del Museu Etnològic. La nostra intenció és poder oferir la portada als artistes del nostre
poble que vulguen dónar a conèixer la seua trajectòria i obra.
Mereixen un agraïment especial totes les persones que han col·laborat desinteresadament i
els treballadors de l’Ajuntament, que amb els pocs recursos què disposem han fet possible la
Setmana Cultural, la celebració del Moros i Cristians i les Festes que ara encetem. També l’esforç
econòmic i personal de tots els festers/es de Sant Josep, Divina Aurora i Crist de l’Empar, així
com Associacions que d’una forma o altra contribueixen i fan possible les nostres Festes.
Fer també una distinció especial a l’Associació de Moros i Cristians i tots els festers/es que la
formen, que enguany estan d’enhorabona amb el nou Castell. Així com els festers/es de Sant
Antoni, San Cristòfol i resta de festes i associacions pels actes que durant tot l’any ens han brindat
i dels quals hem pogut gaudir tot el poble.
Sempre s’ha dit que els veïns d’Ador en quatre duros fan festa i encara en sobren per al ressopó.
Això ho estem veient enguany. L’esforç que fem tots i totes en aquestos dies és un signe
més de l’intensa estima pel nostre poble, les nostres festes i tradicions.
Amb el desig i la il·lusió que siguen unes festes inoblidables!
Josep i Yolanda
Regidors de Festes i Cultura
5

6
EN AGRAÏMENT A LA VISITA DE LA
MARE DE DÉU DELS DESAMPARATS
ALS POBLES D’ADOR I PALMA
Verge
i Mare dels Desamparats
els vostres fills de Palma i Ador
hem vingut a prostrar-nos als vostres peus.
Agraïts per tants favors que ens concediu,
però especialment per la vostra visita als nostres pobles,
en la qual ens vareu omplir d’alegria i esperança.
Vós coneixeu les nostres necessitats,
les nostres misèries i patiments,
empareu-nos baix el vostre mant
i ajudeu-nos en totes les contrarietats.
Vós sabeu, mareta nostra,
que vos volem amb tot el cor
per això al tornar-vos la visita,
transformeu el nostre cor
per a què siguem vertaders deixebles del vostre Fill.
Gràcies Mare, pels vostres favors,
gràcies pel vostre empar i protecció,
feu de nosaltres, pecadors,
que siguem fidels i amants seguidors,
del vostre Fill.
Jesús ens heu regalat la vostra Mare,
la més santa, la més misericordiosa,
per a que la compartim entre tots,
per això acabem dient...
Valencians tots a una veu “visca la Mare de Déu”.
María Miñana

Salutació del rector
“ Xe, eixa la pague jo!” Esta frase treta de l’acerb popular, que ara ha posat de moda un
humorista, ve bé per a reflectir la situació actual.
La crisi, clar que la pagarem, faltaria més; ja ens vendran els polítics la burra que és
“por el bien de España”, i acabarem creient que tenen raó. La pagarem tots encara
que no hauria de ser aixina, perquè nosaltres som, en definitiva, uns
sofridors dels deliris de grandesa dels polítics i de l’avarícia insaciable dels
banquers. Nosaltres sols estem sofrint les conseqüències.
Açò, encara que siga un article per a desitjar a tots els veïns i veïnes bones
festes, vol ser una xicoteta aportació amb sentit crític perquè
repensem el que moltes voltes fem o deixem que ens facen i que després
no ens lamentem de les conseqüències. Hem de ser capaços de saber decidir
quines postures ens són més profitoses per a tots i no deixar-nos seduir
per les immediateses del “que bé vivim hui”, però... i demà?
Les festes, com tantes coses de les nostres vides més immediates, també
s’han desfasat i s’han tret de mare. Per a mi, han perdut el seu sentit original.
Les festes són i han de ser motiu de participació i de convivència, de relax i de germanor
entre els veïns i les veïnes d’un poble. Dic que han de ser participatives,
perquè abans tot ens ho féiem els propis veïns. La preparació era tan important com la
festa. “Qui no té la vespra no té la festa”. Des de pensar com adornar els carrers, quines
plegues faríem per poder portar alguna bona banda, un bon predicador, els coets...
En els últims anys hem anant deixant-ho tot en mans d’especialistes als qui els paguem,
perquè diem no tindre temps, perquè la societat ha anat individualitzant-nos i fent-nos
menys sociables, en definitiva, fent-nos més egoistes, més preocupats dels nostres problemes,
més obligats a treballar moltes hores per a poder pagar totes les coses que ens han
dit que ens donaran la felicitat. I com tots bé sabem la felicitat no està tant en el fet de tindre
com en el de ser; està més lligada a gojar de les persones i amb les persones. Eixe ha
sigut i és l’essència de les festes en totes les cultures, descansar del treball necessari per al
sustent i disposar de temps per a poder conviure amb més intensitat amb els altres, amb
els qui vius, amb els qui compartixes les penes i els sofriments de la vida, i també les alegries.
No em queda més que desitjar-vos que siguem més nosaltres mateixos, que no ens deixem
portar tant per les modes, que sapiguem evolucionar i avançar en el temps, però
sense perdre la nostra identitat, sense perdre el més important de les nostres vides que es
gaudir de les persones estimades, la família, els veïns, els amics, que els dediquem temps,
que val més una bona xerradeta sense pressa que qualsevol dels programes de televisió,
que et sents millor i més feliç quan fas alguna cosa pels altres i que no et paguen, que quan
anem tan de pressa a treballar.
Que els nostres patrons ens protegeixen i ens animen a mirar el futur amb esperança i
amb ganes de treballar per un món millor, ja que un altre món és possible i les coses es poden
fer d’una altra manera.
Bones i santes festes vos desitja, el vostre rector i amic, mossén Vicent Maria.
7

8
Associació Jubilats i Pensionistes
Al llarg de tot l'any i en comptades ocasions, tenim escasses
oportunitats de participar i col·laborar en activitats que per ser
un col·lectiu amb capacitats molt limitades (econòmiques i d'una
altra índole), són residuals. Pròximament es presenta eixa oportunitat,
i és que la Setmana Cultural programada, és el moment
que se'ns ofereix. Tots estem invitats i a tots vos demanem la vostra
presència.
L'ocasió que se'ns ofereix cada any de saludar i invitar a través d'estes pàgines als nostres
associats, són d'agraïr, alhora que aprofitem per a alçar la nostra autoestima
individual i col·lectiva per a així, poder reivindicar el suport i reconeixement especialment
de les institucions.
Salutacions a tots i bones festes!

Associació Ames de Casa
Benvolgudes dones d'Ador: Enguany per a celebrar les nostres festes necessitem una dosi
extra de moral i optimisme. I per això vos invite que isqueu a omplir els carrers, perquè es
pot disfrutar sense gastar. I que busqueu en els vostres rebostos les receptes tradicionals
perquè cuinar és un art i no cal renunciar al sabor per no tindre un pressupost molt airós.
I que agarreu les tisores vosaltres també, però per a tallar les flors amb què adornar
les vostres cases i per a tallar-vos un bon vestit que lluir en les revetlles.
Que es note que les nostres festes són expressió de les nostres arrels culturals,
que reflectisquen la capacitat que tenim d'organitzar-nos i
l'enorme valor de les xicotetes coses.
Bones festes a totes!
Amparo Estruch Ramis
Presidenta Associació Ames de Casa
9

Estimats veïns/es del poble d'Ador:
Com ja és tradicional per aquestes dates i des de
l'Agrupació Musical Santa Cecília d'Ador volem
aprofitar aquestes linees per desitjar-vos que passeu
uns dies d'alegria i germanor amb les vostres
famílies i la gent del voltant i com no la resta dels
pobles veïns que ens visiten.Un any més, la nostra
societat ha contribuït a enriquir culturalment el nostre
poble tot oferint un seguit de concerts de les
diferents seccions de l'Agrupació: la Banda, la Coral
i la Banda Jove.
Pel que fa a la Banda de l'Agrupació, aquest any
ha oferit diversos concerts entre els que destaquen
els tradicionals concerts de Santa Cecília i Nadal, el
Concert del Mig Any Fester de Moros i Cristians i el
Concert Homenatge al Soci. Tot just després d'aquest,
la nostra banda va ser triada per a participar
en el cicle de concerts Les Bandes a les Arts organitzat
conjuntament amb la Fundació del Palau de les
Arts Reina Sofía i la Conselleria de Governació.
Aquest cicle constitueix una vella reivindicació de
les bandes a l'emblemàtic recinte valencià. La nostra
banda va ser la primera a actuar en aquest cicle
de concerts i va oferir un concert molt digne que no
va deixar cap amant de la música indiferent.
La Coral de l'Agrupació també ha realitzat diversos
concerts, tot i estrenant nou director en la figura
de Juan Carlos Sempere Bomboí que ha sabut ex-
10
Agrupació Musical Santa Cecília
prèmer als seus integrants traguent lo millor d'ells.
La Coral ha oferit els tradicionals concerts de Santa
Cecília i Nadal, participat en la Campanya Retrobem
la Nostra Música i al setembre participará a la veïna
població de Ròtova amb el cicle d'Intercanvis
Musicals promogut per la Federació de Societats
Musicals de la Comunitat Valenciana.
Quant a la Banda Jove, la formació dels nostres
educands ha continuat el seu treball tot oferint concerts
a Santa Cecília i Nadal i com no, el Concert de
Fi de Curs on els membres d'aquesta secció musical
han pogut anar millorant la seua formació i ha servit
un estímul per tal de preparar-los a l'entrada a la
banda.
Com l'any anterior, la Banda i la Coral de
l'Agrupació han preparat un concert per al proper
dia 17 d'agost (pròleg de les nostres festes patronals)
on s'interpretarán peces de diferents estils
musicals i on les dues seccions tractaran de donar
de sí el millor possible.
Per finalitzar, en nom de l'Agrupació Musical
Santa Cecília d'Ador convidem a tots els amants de
la música a gaudir d´aquest concert i de tots els que
ofereix la nostra societat i animem a la genta participar
de les propostes que hi organitza i com no
desitjar-vos que passeu unes bones festes.
La Junta Directiva

Colla de Dolçainers i Tabalaters Fa-Ressol
Pot ser siga per les Entrades de moros i cristians, per les tradicions que l’Ajuntament sempre ha intentat
mantindre, com els fanalets o els correfocs en festes. El cas es que el so de la dolçaina i el tabal
pareix que s'introdueix en nosaltres i ens porta alegria.
Per aquest motiu ens vam ajuntar un dia per crear una colla de dolçainers i tabaleters
ací a Ador. Si a més d'això, afegim una gent meravellosa i bona companyia, tot va resultar
molt fàcil.
Ara, després d'uns anys, tenim una escola en un local cedit per l’Ajuntament i
un conveni que ens permetrà seguir superant-nos amb la direcció de músics qualificats.
Però tot açò no val per a res si al eixir al carrer no transmetem eixa alegria de
la que parlàvem abans. Som un grup que estem obert a tot el qui vulga aprendre
i aportar el millor d’ell mateix.
A més, tenim que donar les gràcies al poble per la seua confiança i demanem
disculpes si fem alguna "pitaeta" en alguna processó o cercavila, és pels nervis.
La Colla de Dolçainers i Tabaleters vos desitja unes Bones Festes!!!!
Jordi Ferri
President de la Colla de Dolçainers i Tabaleters Fa-Ressol
11

12
Classe 1-2 anys Classe 1-2 anys
Classe 1-2 anys Classe 2-3 anys
L’Escoleta
Classe 2-3 anys Classe 2-3 anys

Carnestoltes Falles
Contes Menjador
Excursió Mercat
L’Escoleta
Els xiquets, xiquetes i
mestres de l’Ecoleta
desitgem que passeu
unes Bones Festes.
13

14
Associació Cultural Alfàs
L’any 2011 ha nascut un nou projecte que porta la força de la
il·lusió de les seues fundadores (disculpeu els xics que en formeu
part, però la presència femenina és aclaparadora). L’Associació
Cultural Alfàs està formada per un grup de persones interessades en oferir
al poble activitats culturals i d’ oci tant per a grans com menuts. El nostre treball espera
només a canvi un somriure, un agraïment o un senzill veure gaudir els altres. I la nostra lluita,
aconseguir un món millor a través de l’aportació i col·laboració de tots i totes, extraient allò
que tothom portem dins i donant l’oportunitat de compartir-ho amb els altres.
Estem oberts a tots aquells que vulgueu col·laborar i participar amb nosaltres. La nostra
intenció es poder treballar amb qualsevol institució que lluite pel benefici de tots i que no
vulga fer del nostre treball el seu triomf.
Enguany, com alguns ja sabreu, hem fet les següents activitats: tallerets a la setmana cultural,
celebrar el dia de Halloween, tallerets per a Nadal, celebrar el Carnestoltes, fer uns
tallers a Pasqua, celebrar el dia del llibre, participar a la trobada de Joves de Simat de la
Valldigna. A més a més hem creat un grup de teatre i un altre de conversa en Anglès i aquest
estiu hem organitzat uns tallerets durant el mes de juliol. També per a setembre estem preparant
un cinefòrum.
Si s’animeu, us assegurem treballar amb un bon equip i passar bons moments. Seran molt
ben rebudes les idees fresques.
Podeu posar-vos en contacte amb nosaltres a través del correu electrònic:
aculturalalfas@hotmail.com AC Alfàs
Finalment agrair a l’Ajuntament d’Ador la seua col·laboració deixant-nos
les seues instal·lacions i finançant algunes activitats.

Homenatge a Adrián
Miñana Rojano jove pilot
de 17 anys d’Ador
que recentment ha
participat en dos
competicions internacionals
incloses en el
Campionat Mundial
de Superbikes.
MotorLand d’Aragó
a principis de juliol i
en la carrera de
Brno (Txèquia) el
22 de juliol.
Homenatge a Adrián Miñana Rojano
• Entrevista a Adrián Miñana publicada
el mes de juliol de 2012 en la revista Motociclismo de tirada internacional.
15

Incendis forestals
D
16
e sobte un silenci de mort i destrucció s’apoderà de
la muntanya, ni un xiu-xiu, ni cant de la xixarra, ni fullam
al vent. Silenci. On fa unes hores corria el conill
d’amagatall en amagatall, els perdigots passejaven en
fila i les abelles anaven de flor en flor ara s’ha instal·lat
un negre de dol. Són imatges molt dolentes i esborronadores,
imatges difícils d’oblidar. D’aquestes visions
esgarrifoses dues llàgrimes rellisquen pesadament fins
arribar a la terra de cendra grisenca.
Un any més estem vivint de forma dramàtica la problemàtica
dels incendis forestals i això que, al redactar
aquestes lletres, estem a mitjans de juliol. És clar, ningú
em negarà, que un incendi forestal és un dels pitjors
sinistres que pot sofrir la natura, ja que, directament
afecta a les plantes i animals, criatures de Déu a la fi i al
cap, que tenen el mateix dret a viure què nosaltres els
humans. De vegades se m’inflamen les venes a l’escoltar
que diuen: sols són unes plantetes i uns animalets
que no han pogut fugir del foc o que han tingut que
anar-se’n de corre-cuita en el millor dels casos. I els dic
que eixes plantetes i animalets neixen, creixen, es reprodueixen
i moren, casualment, igual que ens passa a
nosaltres (també criatures de Déu). Fa unes setmanes
el tinguérem, novament, a les portes del poble. Al terme
d’Ador se’ns cremaren al voltant de 190 hes de
gran valor paisatgístic, biològic, faunístic, botànic, hídric,
a la fi tot el sistema biològic que representa. Gran
part d’aquest mateix terreny ja va ser assolat per un
altre incendi l’any 1994 i ara que començava a mostrarse
en el seu esplendor, ala a fer punyetes!
Incendi de La Cuta, panoràmica des de Llocnou
Després d’aquestes catàstrofes, en la majoria dels
casos per culpa de la mà traïdora o imprudent de l’home,
sempre s’obri en la societat el debat sobre els
problemes de coordinació en les tasques d’extinció i el
de la mancança de mitjans materials i humans per fer
front al sinistre, i per descomptat a parlar de la política
forestal de les diferents administracions. Tant s’hi val,
les hectàrees cremades van a ser les mateixes i després
de córrer prou tinta en diaris i manifestacions en
altres mitjans de comunicació no escrits, tot queda
oblidat com per art de màgia i ràpidament altres temes
passen a ocupar el nostre pensament i quefer diari
com la prima de riesgo o els acomiadaments de Faus
Group o el pagament de les medecines o l’inici del curs
escolar o la pujada de l’IVA, etc.
Incendi del Barranc de La Cuta, des de Terrateig

Jo com a representant del col·lectiu que té entre altres
tasques la defensa i custòdia de la nostra forest,
m’agradaria que no fóssim tan aigualits i anàrem més
enllà de la pura queixa contemplativa i teatral. Front a
qualsevol sinistre sempre trobarem problemes de coordinació,
ja que aquests tipus de catàstrofes no solen
anunciar-se, no saben ni el dia, ni l’hora
ni el lloc. La gent no se n’adona,
però són molts els conats
d’incendis que tenim al
llarg de l’any, dels quals
no se’ns fa cap menció
al mitjans de comunicació.
En aquests casos,
ningú s’enrecorda dels
diferents elements humans
que intervinent en
la prevenció activa que realitzem
els professionals del
sector (agents mediambientals,
Unitats de Prevenció, pics
de vigilància i voluntariat ambiental)
L’administració també col·labora en la
prevenció passiva mitjançant basses d’aigua, camins, tallafocs,
faixes auxiliars, etc. I tampoc hem d’oblidar als
professionals dedicats pròpiament a l’extinció d’eixos
“conats” d’incendi. Quants incendis com els recents de
Cortes de Pallás o Andilla haurem evitat?
Per altra banda, cal que parlem de la política forestal
de les administracions, dels nostres polítics. La societat
deu exigir als nostres governants una major planificació
encaminada a la preservació de la nostra forest. Sense
cap mena de dubte és el llegat més important
i valuós que podem deixar-li
als nostres fills. Seent així, ens escau
donar resposta a les següents
preguntes: Què tenim?, què volem?,
què fem?, de quins recursos
humans i econòmics disposem? i
quan és el moment idoni per actuar?.
Per tant, caldrà marcar-se uns objectius
clars i possibles, després s’hauran d’estudiar
els recursos que ens permetran aconseguir els objectius
proposats i finalment cal temporalitzar les
diferents actuacions per aconseguir la millor rendibilitat
possible. Això no vol dir que tinguem que tirar el
burro per la finestra, i menys en la situació econòmica
actual, l’administració ha de ser la primera en observar
la coneguda expressió de màxima eficàcia amb el mínim
esforç.
Tanmateix, un aspecte a tenir en compte, i que no ha
estat suficientment estudiat, és el de fomentar la implicació
dels propietaris de terrenys forestals. Sense cap
mena de dubte, un repte per dur a terme el sosteniment
de la forest.
No vull acomiadar-me sense recordar-vos que el medi
ambient és de tots, ens va la vida en ell i qui ho
negue és un neci. El medi ambient és cosa de tots i totes,
hem d’assegurar la sostenibilitat del medi, exigint
als nostres responsables polítics una major implicació
en la seua preservació i participant de forma activa en
associacions o grups que realitzen tasques encaminades
a promocionar, defensar i posar en valor el medi
ambient.
La Cuta cremada, de del camí Barranc d’Andreu
Text i fotos: Joan Gabriel Maronda Mas
Cap de zona mediambiental de Cullera
Incendis forestals
17

Una paradoxa es un raonament, basat en els coneixements
que en cert moment es tenen, la
conclusió lògica dels quals va en contra del sentit
comú o inclús de la veritat.
Quan una paradoxa condueix a una falsedat és
per que el raonament ha sigut incorrecte i aquesta
incorrecció acostuma ser a causa de la ignorància
sobre la Naturalesa, la Ciència, …, més que a una
mala intenció. La paradoxa més cèlebre es coneix
com la paradoxa d’Aquiles i la tortuga formulada
per Zenó d’Elea (490-430 a.C.) (sobre aquesta paradoxa
ja vaig escriure al llibre de festes de Palma
l’any 2001).
Pel contrari, una fal·làcia és una falsedat que
acostuma a obtindre’s sota un raonament aparentment
cert o, senzillament, enganyós amb la
pretensió d’arribar a aquesta falsedat, per raons diverses.
Segons el nivell de coneixements entre els estudiants
acostumen a circular diverses fal·làcies. Així,
per exemple, partint de si a=b, i fent ús de la divisió
(inexistent) per 0, s’acostuma a demostrar que 2=1.
En efecte: Si a=b, aleshores a2=b2, a2-b2=a2-ab,
(a+b)(a-b)=a(a-b), a+b=a, 2a=a, 2=1. (L’estudiant de
batxillerat haurà observat l’error del raonament).
Però la fal·làcia de la que vull parlar la vaig conéixer
pels anys 70 de boca d’un llaurador i jo crec que
pot ser entesa per la majoria dels lectors. En realitat,
el que pretén l’interlocutor amb aquesta
fal·làcia és fer-nos creure que la Matemàtica falla (la
qual cosa és impossible). En aquell moment em
vaig prendre el problemeta que em va plantejar
com una broma. Li vaig donar la solució correcta,
que de fet és molt senzilla, però no vaig aconseguir
convéncer aquell bon home. En aquell moment
vaig pensar que el motiu del meu fracàs era que tal
18
Paradoxes i fal·làcies en matemàtiques
3x5
vegada el bar on ens trobàvem i alguna copa de vi
(barat) que duria el meu interlocutor no ajudaven
l’argumentació.
Amb el pas dels anys, quasi com un malson, altres
personatges em plantejaven el mateix
problema i pràcticament amb les mateixes paraules
(ja que l’enunciat és molt senzill), però jo
escarmentat de la primera vegada, vaig optar per
fer-me el sord. El cert és que aquesta qüestió corre
també entre alumnes de batxillerat i de la
Universitat, i a punt vaig estar de tirar alguns d’ells
a patades del despatx.
De nou, fa pocs anys, vaig escoltar el mencionat
problemeta, presentat per un personatge (suposadament
de reconegut prestigi pedagògic) convidat
a una ràdio d’àmbit nacional, que no vull mencionar.
Tal personatge pretenia
mesurar d’alguna forma la
formació o intel·ligència
dels oients, i realçava el
problema a nivells inaudits.
Tot allò em va causar
estupor i preferesc no
parlar més d’això.
Ara em propose mostrar
de quina forma s’ha creat
aquesta ridícula fal·làcia al plantejar
el problemeta que, com veurà el
lector, no mereix la pena anomenar-lo ni tan
sols problema. Més aviat, jo diria que es tracta d’una
desencertada anècdota. Abans vull recalcar
l’adequada conducta d’aquells pares que, de manera
delicada, als inicis del xiquet en la resolució d’un
problema, amonesten els seus fills quan tracten de
fer una operació amb els nombres de l’enunciat
d’un problema, si observen que aquella operació

no té cap sentit. Vegem a continuació el problemeta
que, després dels anys, expressaré en euros per
comptes de pessetes tot i que avui dia encara s’escolta,
fidelment al seu origen, amb pessetes:
Tres homes van a un bar i consumeixen unes copes.
A l’acabar, el cambrer els hi
porta el compte global
que és de 30 euros.
Els homes paguen
10 euros cadascún.
Després d’això es
queixen al cambrer
perquè creuen que
els ha eixit car. El cambrer
transmet l’opinió a
l’amo que decideix tornar 5 euros.
Els tres homes decideixen quedar-se
cadascún amb un euro i els dos restants els deixen
de propina al cambrer. Així els homes han pagat 9
euros cadascún. Doncs bé, “tres per nou són vint-iset,
i dos són vint-i-nou. On està l’euro que hi
falta?”
El lector veurà que he posat entre cometes el final
del problemeta que tots repeteixen amb
fidelitat quan el plantegen. Anem a analitzar-lo:
Ens diuen que 3x9=27 i 27+2=29 i a això no tenim
res que objectar: són càlculs molt senzills. El primer
3x9=27 expressa la quantitat que, finalment,
ha eixit de les butxaques dels 3 homes.
Tanmateix, el segon càlcul 27+2=29, no té cap
significat, ja que suma diners que eixen
de les butxaques dels 3 homes
amb diners que entren a la
butxaca del cambrer (això
és el que vulgarment
s’entén com sumar peres
i pomes, per tal de
refutar una operació).
Així que conformemnos
amb amonestar
6+9
afectuosament, com als xiquets, aquell que ha sumat
(sense sentit) aquests dos nombres.
La casualitat vol que el nombre 29 (que no correspon
a res en aquest problema) està prop de
30, i que , ara sí, un malintencionat pretenga amb
la seua pregunta que 29 coincidesca amb la quantitat
inicial pagada pels tres homes, que ja no té res
a veure amb la situació última real.
El problemeta és un bon exemple que mostra a
l’absurd (categòric) al que es pot arribar amb operacions
(i preguntes) sense sentit. Concloem doncs
que la frase: 27+2=29, on està l’euro que hi falta? és
un cúmul de despropòsits.
Per cert, la solució, com saben els lectors, és
que 27 és la quantitat que ha eixit de la butxaca
dels tres homes i que s’ha dividit de la següent manera:
25 per a l’amo i 2 per al cambrer.
Si vosté planteja correctament el problema al
seu fill, sense induir-lo a l’engany, veurà que el seu
fill arriba fàcilment a la conclusió: 27= 25+2.
En tal cas, no el amoneste perquè és l’única formulació
de l’inexistent problema.
Ja ens agradaria als matemàtics que altres
paradoxes molt més interessant i il·lustratives
que aquesta foren tan conegudes almenys pels
estudiants de batxillerat i universitaris, com per
exemple:
Aquiles i la tortuga (ja mencionada), l’arc i la
fletxa, la paradoxa de Bertrand Russell, paradoxa
de Banach-Tarski, ...
Valentín Gregori
10:3
19

Si, com deia el poeta, solem considerar qualsevol
temps passat més plàcid i feliç, aquesta sensació es fa
ara, amb la crisi que ens atenalla, més evident encara.
Però, en realitat, no és més que això, una sensació, perquè
si ens aproximem amb rigor i sense romanticismes
als temps precedents les conclusions que extraiem són
ben diferents. Sovint, per exemple, per a il.lustrar la
tranquil.litat en que es vivia abans es recorden els no tan
llunyans temps en que passejant pels carrers del nostres
pobles –i també d’Ador- totes les cases tenien la clau posada
despreocupadament al pany. Ara les coses han
canviat, la impressió d’inseguretat és gran i a ningú no se
li ocorreria cometre una insensatesa així. És cert això,
però també ho és que hi van haver temps incomparablement
més truculents que els actuals. Viatgem a l’Ador
del segle XVII i ho podrem comprovar. Només en la segona
meitat d’aquell segle sabem que hi van haver
bregues, escopetades, acosament sexual, robatoris... i
almenys quatre assassinats. I tot això en un poble que
aleshores no arribava a les 250 ànimes. Fent una simple
proporció és com si en els darrers cinquanta anys hi hagueren
hagut al nostre poble 24 assassinats, per no
parlar d’altres delictes menors. Vegem un d’aquells succeïts,
un que va ocórrer una nit d’estiu de 1654.
La poqueta nit d’aquell primer de juliol Andreu
Margarit i Jaume Mascarell, dit del Raval, acabaven la
partida de quinoles, un joc ara desconegut, que estaven
fent. No eren encara les 10, es despediren els dos amics
i Andreu agafà la seua escopeta i eixí de sa casa amb la
intenció de fer de son cos. Pel carrer de l’olivera abaixà
cap a l’horta per una senda que passava entre terres de
Josep Faus i Miquel Mascarell. A la meitat de la senda
distingí la figura d’un home darrere d’una morera grossa
que hi havia al cantó del moreral de Josep Faus.
Sense temps de reaccionar veié una flamerada i el tro
d’una arcabussada. A l’instant se sentí ferit en la cara i,
com va poder, se’n tornà fugint cap al poble a demanar
ajuda. Andreu Margarit explicà molt bé després -i convalescent
encara- els efectes de l’arcabussada: se sentí
nafrat en lo cap damunt la cella esquerra d’un colp de
bala i per la cara molts perdigons en ramat. Jaume
Mascarell, qui havia estat el seu company de joc feia un
instant, s’havia assentat al llindar de sa casa després de
la partida a fumar-se tranquil·lament la darrera pipa de
la jornada. Mirant carrer amunt, va veure un home que
se’n baixava horta avall pel carrer de l’olivera i, poc des-
20
Aquells temps antics no tan feliços
prés, sentí sobtat el tro de l’arcabussada
i, tot seguit, distingí un home que
venia devers el poble i tirava carrer avall
fins arribar enfront de la portella de ca Nofre
Ferriol, al Raval, on caigué cridant confessió, jo sóc
nafrat! Jaume Mascarell arrancà a córrer cap a ell, i va
veure que era el seu amic Andreu que li demanava que
cridara el vicari. Mascarell se n’anà tan apressa com podia
cap a la plaça de l’església on a estava la casa abadia
a avisar al vicari. A mitjan camí trobà a Joan Feriol i alenant
– passava de llarg la cinquantena- li digué Joan, vos
que teniu millors cames anau-se’n i dieu al vicari que
Andreu Margalit està nafrat al Raval. A la porta de ca
Jeroni Estruc jeia Margarit mentre les dones del veïnat
cridaven per la desgràcia. Una d’elles era Francesca
Vidal, la dona de Margarit, que ja es veia viuda i repetia
desconsolada: Ah, que m’han mort mon marit! Per una
bagassa han mort el meu marit! M’han mort a mon marit
per una vellaca mala dona bagassa! Fillets,
per una bagassa han mort a vostron pare!
Fora de si, es llançà per la finestra volent
anar a veure el seu marit —el bac no
tingué conseqüències.
La campana d’Ador no tardà a tocar
a rebat i pel poble ja circulaven
les primeres especulacions sobre el
responsable de l’arcabussada. Antoni
Martínez, que aleshores tenia arrendada la
tenda del poble, era el principal sospitós. Feia dies que
no el veien i per això alguns creien que se n’havia anat
a segar. En aquells temps, per guanyar-se algun jornal
extra, hi havia qui se n’anava als pobles del Comtat i
l’Alcoià a segar blat que en aquells encontorns venia
més tardà que a les terres baixes de las Safor. D’altres,
en canvi, no creien que se n’haguera anat tan lluny. I
és que al poble hi havia el rumor generalitzat de que la
dona d’Antoni s’entenia amb Andreu així que, segons
els criteris de l’època, havia d’haver estat l’ofés, o algú
per ell el culpable. Avisat, per fi, mossén Pere Mayor,
el vicari, acudí a combregar al ferit. El barber, ajudat
per Joan Mallol, fuster del poble, mirava de curar les
doloroses nafres de Margarit.
Maria Castelló, la dona d’Antoni Martinez, tement alguna
agressió per part dels familiars o amics de Margarit
o de Francesca Vidal, demanà protecció a les autoritats
del poble, sabedora que aleshores el codi d’honor dema-

nava la venjança. Les autoritats, conscients del perill, la
disfressaren d’home i, dissimuladament, la reclogueren
temporalment a casa del lloctinent de justícia.
Andreu Margarit, que aleshores tenia uns 35 anys,
sobrevisqué a les ferides, si bé quedà marcat a la cara i
afectat en un dels ulls. Així pogué seguir dedicant-se al
seu ofici de teixidor i als seus negocis com a comerciant.
Antoni Martínez i Maria Castelló hagueren de
deixar Ador i es traslladaren a viure a Potries. Semblava
que s ’havien fet les paus i que la distància posada entre
mig allunyava les temptacions de de prendre’s la
justícia pel seu compte. Amb tot, prudentment, quan
Margarit anava a Potries, Antoni procurava evitar-lo i la
dona es tancava en casa.
Però Andreu Margarit anà ordint la seua venjança.
Coneixia un xicon de Benirredrà, Tomàs Braco, que no
tenia ni ofici ni benefici i a qui en alguna ocasió li havia
donat de menjar. Començà a pressionar-lo i a demanar-li
insistentment que li havia de fer un favor: matar
Antoni Martínez. Li assegurava que no havia de preocupar-se
de res, que després ell el protegiria. Braco es
resistia però, finalment, pel maig de l’any següent, estant
amb Andreu a l’horta d’Ador, accedí a les seues
peticions. El problema era que no coneixia al qui havia
de matar. Andreu també havia pensat en
açò i feu cridar de seguida a Joan
Bernat, sastre i veí de Potries, que
aquell dia estava “casualment” a
Ador. Bernat s’oferí a amostrar-li
qui era Antoni Martínez. Quedaren
que l’endemà el sastre l’esperaria davall
una olivera que hi havia prop de
“la casa de l’aigua” que hi ha prop de
Potries. L’endemà de matí -14 de maig de
1655- Tomàs Braco anà a veure un amic seu de
Benipeixcar, Vicent Sacio, per a demanar-li que l’acompanyara,
però no li va dir a on. Amb l’excusa de que
havien d’anar a menjar gaspatxos a Marxuquera,
Tomàs li amprà una caravina a un cunyat seu –per a recórrer
segons quins llocs de la comarca era millor anar
armat– i així se n’anaren els dos. De vesprada, ja tard,
confessà a Sacio el que anava a fer i aquest acceptà
acompanyar-lo. Tots dos acudiren, com tenien acordat,
a l’olivera de la casa de l’aigua de Potries –la Casa
Clara-on, ja fosquejant, els esperava Joan Bernat.
A Potries, només fer-se de nit, Antoni Martínez havia
ordenat –aquesta és la paraula exacta– a la seua
dona que es gitara i ell se n’eixí a la porta de sa casa on
s’assegué tranquil·lament. Al poc hi arribaren els tres
hòmens i Bernat assenyalà la víctima. Immediatament
Braco disparà ferint a Antoni Martínez mortalment sobre
la part esquerra del cos. De seguida arrancà a
córrer però a les seues espatlles sonaren dos escopetades
i Braco caigué en terra al carrer de Baix, davant
el cantó de casa el notari Joan Vicent. Aquesta era la segona
part del pla de Margarit. Matant Braco li segellava
definitivament la boca. Bernat i Sacio desaparegueren
d’allí però Braco no estava mort, l’entraren a casa Joan
Gregori, lloctinent de justícia del poble, on quedà custodiat.
Tres hores més tard moria Antoni Martínez.
L’endemà, que era dissabte, abaixaren Braco a Gandia.
Allí l’interrogaren, segurament amb turment, i acabà
per confessar-ho tot, delatant els còmplices que havien
fugit. No faltava qui pensava que la nova viuda
Castellona també estava en l’all.
A Braco l’ajusticiaren i als altres tres –Margarit,
Bernat i Sacio– els condemnaren també a mort però
com que estaven fugits no els pogueren penjar. Per això
foren condemnats i sentenciats “en absència” a ser
portats per los carrers públics acostumats de la present
ciutat de Gandia ab un dogal al coll i ab so de
trompeta davant que manifeste son delicte fins lo lloc
del suplici eo forca on sien penjats i detenguts fins
tant les ànimes sien separades de llurs cossos i d’allí no
sien tocats fins expressa llicència de Sa Excel·lència.
No sabem què va ser finalment de Joan Bernat i
Vicent Sacio però sí sabem que Andreu Margarit residia
tranquil.lament a Ador el 1668 i encara hi vivia
el 1685.
Vicent Mahiques Roig
AHns Medinaceli, L- 190/1. FJ 31, fot. 320 i seg.
A. Nobleza, Osuna, C-614, D. 13. AHCG FC 335.
21

HISTÒRIA, “HISTORIETES” I ANÈCDOTES
Divendres, ja tard, i dissabte en la matinada del dia
30 de Juliol, quan encara tenim una setmana per davant
perquè comence l'activitat (diguem, “oficial”)
frenètica dels grups que mantenen “viu” l'esperit fester,
s'escolten els sons de la melodiosa dolçaina i
l'estrèpit del tabalet. Està clar que els prolegòmens de
la nostra festa van prenent cos, i les goles dels protagonistes
van “patint” les conseqüències.
22
De les festes 2011
... Y que decir del afanoso grupo que intenta con
acoplar el laberíntico entramado del andamiaje,
sostén del emblemático castillo donde van a desarrollarse
incruentas batallas entre moros y cristianos (me
decían, que el mérito consistía en construir sin planos).
Se merecían mínimamente la “cerveza” que
nunca llegó. Sospesaba días atrás, la idoneidad de su
ubicación vista la actual obra del centro social, pero
parece que no va a excederse en exceso del espacio
acotado en la plaza para los actos posteriores a celebrar.
Probablemente sea el más adecuado desde el
punto de vista del espectador.
La “retreta” va ser el primer
dels actes que tenien programat
la junta de
moros i cristians.
La veritat és que
cada any em
sorprén un poc
més. En este, la
sospita que minvaria
la participació
directa (d’“actors” em referisc,
no d’espectadors) es confirmava en certa
manera; no així de públic, que a mesura anaven passant
les hores de la matinada del dissabte 30, era
major la curiositat, almenys per comprovar l’enginyós
vestuari que lluïen els protagonistes. Per descomptat
la xaranga ajudava a donar-li el to carnavalesc que requeria
l’acte.
La tarde-noche-madrugada del viernes-sábado
ha sido especialmente intensa sobre todo en cuanto
a música y sarao se refiere. "Les filaes” de uno y
otro bando salieron de sus “cábilas” para dirigirse a
la plaza, lugar de encuentro para escuchar el pregón
que anuncia el inicio de las fiestas de moros y
cristianos. Su recorrido es todo un espectáculo
festivo de buen “rollo” y animoso espíritu de confraternidad.
Todos escuchábamos al delegado de la
U.N.D.E.F. Espectacular fue el colofón con la interpretación
del himno local acompañado por las
nueve agrupaciones musicales.
La veritat és que tenia els meus dubtes però… “van
tirar la resta”. No és una frase gastada, és la pura realitat.
La genialitat i gust en vestuaris, el bon fer,
meticulositat en l'organització, tot, es va confabular
perquè les “entraes” resultaren un complet èxit. La incorporació
de noves ostentacions (boatos). Els
presagis de les vespres em feien pensar que existirien
“retalls” (frase, hui repetida per tot “quisqui”) en acte
de tanta vistositat i per tots esperat. No conforme
amb la meua “subjectiva” visió de la festa, vaig estar
polsant l'opinió de molta gent (en especial, no autòctona)
i tots coincidien (els que en altres ocasions van
presenciar l’espectacle) que s'havia superat amb escreix
el d'altres anys. Coincidisc totalment.

Al llarg de més d'una hora disfrutem de l'estrepitós
so dels arcabussos en un intent d'assaltar el castell ocupat
pels moros, posteriorment reconquestat. El dia va
ser extremadament calorós i el nombrós públic va haver
de resguardar-se del fort sol que “queia a plom” a la
plaça. Els personatges es van desembolicar amb soltesa
i de forma especial la joglar narradora de l'auca,
Imma, que en esta ocasió reemplaçava a l'absent
Miguel. Un dinar fraternal i amistós tancava el solejat
matí. La vesprada immersa de nou en el fragor de la batalla
intentant la reconquesta pels moros,
interrompuda per l'aparició de l'adalil, el rei Jaume I,
que establix la pau entre els contendents. Va ser l'epíleg
final de tres intensos dies tremendament
esgotadors, però espectaculars i de gran brillantor.
Com a espectador, fervent
seguidor d'una festa treballosament
recuperada, trasllade
la felicitació a tots els que
participen en la mateixa
amb l'entusiasme
que en ella es transmet.
Atenguem les
arengues del rei
Jaume que tancava el
seu parlament:
Anem a beure i menjar,
al só dels joglars ballar,
a cremar pólvora i cridar,
a riure i a desbarrar!
Celebrem les festes del poble
que són les festes de tots,
fem ací mateixa vots
perqué les gaudim el doble.
Les cròniques diran que s'ha consolidat una festa
que els nostres avantpassats van iniciar. Amén.
Un denso programa cultural de ocio y deporte para
todos los gustos, aficiones y edades, era el compendio
de la XXV Semana Cultural y Deportiva. Los pequeños
disfrutaron de una entretenida feria popular, pruebas,
juegos tradicionales y talleres didácticos, cerrando la
semana con la nocturna exhibición “dels farolets”
Los deportistas tenían donde elegir y participar:
campeonatos de natación; fútbol infantil/juvenil; diversidad
de juegos de mesa, etc.
Los mayores son los invitados a una cena de “bocata
de jamón”. Nos acompañó el insustituible showman
Vicent Torres, y el ayuntamiento como anfitrión.
La gentileza se extiende a la siguiente noche en la
que el exquisito “bonyitolet al forn” es el manjar
siempre presente en esta fecha. El baile post-cena tiene
una entusiasta acogida.
Entre todo, destacaría la ruta nocturna a la fuente
“del sister”. Fue multitudinaria la respuesta (me dijeron
que alrededor de 300 caminantes) Es la mejor
promoción de una atractiva ruta de la que durante
muchos años se ha hablado pero en contadas ocasiones,
concurrida. Es un principio.
En el día de la música el contraste era evidente, una
tarde con el extraordinario concierto ofrecido por
nuestra laureada Agrupación Musical, y por otra la novedosa
noche de rock en la que los cinco grupos
participantes “animaron” (con creces) a los jóvenes
adeptos.
Cuestión “muy aparte” es en lo que se refiere a dos
de los actos de mayor atractivo popular, difícilmente
superables como son “les paelles” y el “tío de la porra”.
Cada año es mayor la acogida de “paelleros/as”
(inscritos 757 comensales; condimentadas 71 paellas)
como de exhibidores de trajes, disfraces y expertos
maquillajes.
El “tío de la porra” forma parte indisoluble de
nuestras fiestas. Es el mejor y más multitudinario pregón
sin necesidad de palabras, mucha música sí,
23

24
mucha intensidad y colorido también, pero de forma
especial es el jolgorio y “divertimento” (dicho con finas
palabras) en el que los jóvenes están inmersos
durante dos o tres horas. La novedad de este año (ya
saben, el pasado) ha sido la incorporación de los cabezudos
que se “atrevieron” a dar unos pasos de
baile que registran los tratados de nuestras tradiciones
valencianas. Fue una sorpresa agradable. No
mayor, la que nos ofreció el inmenso gentío que se
agolpaba en la plaza para presenciar la bajada de la
imagen de San José, desde la ermita. Fue muy llamativa
la presencia de tal número de gente. Interpreto
que el atractivo acto va tomando cuerpo en la historia
local. Se acabaron esas dudas de años anteriores; de
si apropiado o no; de acabar con las intransigentes
sospechas de decoro ú oportunidad, etc. Las muchas
medallas se las impongo a muchas directivas pasadas
y presentes de una fiesta que perdura a pesar de las
dificultades. Gracias a todos.
La transició d'una llarga nit, la de Sant Josep, amb
la matinada del dia de l'Aurora, ens deparava alguna
que una altra sorpresa. Acabada la processó rebíem la
notícia que “la nit del foc” patiria un retard a causa
d'uns focs que els bombers havien de sofocar.
Comencem el sopar amb els dubtes que tal retard poguera
convertir-se en un ajornament definitiu, amb el
que això significava per a la pròpia festa. La veritat és
que s'havia posat molt èmfasi en què l'espectacle pirotècnic
seria “diferent”. No va defraudar quan per fi
(ja ben entrats les postres), es va poder contemplar el
que en molts anys no teníem ocasió de disfrutar.
Espectacular, molt diferent i una varietat de colorit difícil
de superar.
Vaig anar a descansar un parell
d'hores, perquè més tard tenia
un compromís adquirit amb la
“xicalla” de l'Aurora per a acompanyar-los
en la seua vetlada
nocturna. Els trobe molt predisposats.
Se “encabotaven” a ser partícips
d'estes xicotetes “històries que conte i
escric”; tenen un fons emotiu que en determinades
ocasions es reviuen, i eixe era el significat del
“cant de l'Aurora” per a les seixanta-setanta persones
que entonaven les estrofes, més un altre reduït grup
que les acompanyaven amb els seus instruments de
canya i de percussió.
Públicament vaig agraÏr a aquestos joves de la
quinta del setanta-nou que han tingut esta sensibilitat
al recuperar (insistisc) eixes xicotetes històries locals
en què, en passats temps, els seus pares i iaios van ser
protagonistes. Afortunadament, segons pareix (per
les notícies de què dispose), continuarà la “saga” de
joves altruistes.
Como diría el metódico abogado: “estos
son los hechos”; los “intríngulis”
(eso lo digo yo), iremos desmenuzándolos
en el apartado de ¿xafarderies?
Xafarderies:
La crisi també es deixa notar en la cultura
de l'oci (i en qualsevol altra cultura), sinó que ho diguen
als que a males penes mantenen el tipus per a
col·laborar en el manteniment d'una festa (de moros i
cristians) ja prou consolidada. És molt d'agrair l'esforç.
A propòsit de la nit festiva de la “retreta”, i per als
que tenen que “carregar” amb el cost, cal encoratjar-los
perquè no caiguen en el desànim. Alguns/es d'ells em
deien: “que els resultava molt difícil quadrar les seues
“raquítiques” economies si no retallaven determinats
actes i així poder dedicar-se en cos i ànima (i euros) als
actes més representatius”. Per molt aguerrits siguen
els dos bans, no són immune a la crisi que ens colpeja
directament a la butxaca.
Acabat el muntatge del castell, m’embarga el dubte
a saber si seria definitiu per a un futur l'emblemàtic

centre de conquestes i reconquestes històriques. No
és així. Van haver d'esperar un any més. Els 15.000 € de
la subvenció que va concedir la Diputació i que anaven
a destinar-se per a la seua construcció, no van arribar a
temps. Bellreguard els ha salvat el compromís per un
any. Espere que quan puga repassar i rellegir estes xafarderies
tinguen “castell propi”. Així siga.
Dos detalls cridaners del pregó (*): no sé si la megafonia;
no sé si la multitud, però només sé que a
males penes vaig poder entendre del que ens volien
transmetre des dels merlets del castell. No hi haurà
més remei que cuidar este important detall d'ara en
avant. Considere un acte molt important, encara que
a altres els parega un “rotllo”.
L’altre, a propòsit de l'himne (**). Em
deia un “responsable” que l'ideal seria
poder cantar-ho a viva veu. Em
pareix molt encertat el comentari…
sí s'aconseguix. M'apunte a la
idea.
Els assegure que l'epíleg d'este
dia és absolutament “aborronador”.
Ho dic perquè escoltar des de les altures,
a totes les bandes de música al mateix
temps, no pot deixar d'impressionar a qualsevol que
tinga ocasió de disfrutar de semblant moment. La
sensibilitat fa que el “borrissol es pose com a escàrpies”.
Després sí. Un sopar ben adobat per la música
que acompanya fins passades les 3 o 4 de la matinada,
és el moment idoni per a iniciar el son reparador.
Una jornada completa.
El personal de la escuadra de hombres de ALA-
FIESFA tuvo que ser “evacuado urgentemente” al
centro de asistencia médica. No se trataba de un
“empacho” consecuencia de un “atracón culinario”
como pudiera parecer en un día eminentemente
gastronómico dado el desgaste físico que les esperaba.
Simplemente, un fijador del maquillaje produjo
una reacción que disminuyó alarmantemente la visión.
Fue un “morrocotudo” susto que estuvo a
punto de suspender su desfile en día tan señalado.
Hi ha les paelles de les meues entreteles! L'eterna
pregunta de qui va ser abans, l'ou o la gallina; és el dilema
que s'actualitza amb este etern problema
gastronòmic. La idea d'anar suprimint eixe in dissimulat
abús de rebre (condiments) a canvi de no donar
(participació), és d'aplaudir. Ara bé, cal sospesar els
pros i contres de semblant decisió (que repetisc, estic
absolutament d'acord) vist lo vist en enguany. Només
falta polir certs detalls perquè l'esforç realitzat siga recompensat
amb l'èxit.
Hay que erradicar con todos los medios posibles a
ciertos “elementos” que distorsionan y enrarecen
momentos cumbres y de mayor concurrencia de público
como son en la “noche de rock” y el “tio de la
porra”, actos propicios para “camuflar” impresentables.
Pasadas “gamberradas” no llegaron a mayores
porque la sensatez imperó en la “mayoría”. Sería triste
que la diversión y “buen rollo”, acabara en bronca
y lamentos.
Les verdaderes artífexs de la festa Sant Josep
25

26
Els majorals de Sant Josep “identificats”
La lotería y la refrigeración dieron para mucho en
estas fiestas. Fue llamativa la coincidencia. Un feligrés
(?) “reclamaba al retor” una buena inversión de las ganancias
de la lotería seria instalar aire acondicionado
en el recinto parroquial. Al siguiente día “aparecían”
los ventiladores. No obstante, el “tradicional orador
sagrado” tuvo la misma idea reivindicativa del feligrés:
“refrigerar una parroquia con tanta suerte”, sugerencia
muy bien aceptada, a juzgar por el “run-run” de
todos los presentes.
Han sigut alliçonadores i profundament il·lustratives
les llargues conversacions hagudes en estos dies
amb “amants” de les nostres tradicions que, encara
que parega estrany (per als temps que corren) encara
existixen. T'abaixen els “fums” de l'egocentrisme, sobretot
quan un crega que ho coneix tot sobre el tema.
S'aprén molt, sobretot a plantejar-se l'autocrítica.
També, agraïr el reconeixement que es té de la tasca
efectuada tant des de la responsabilitat d'un càrrec
com de forma altruista i desinteressada. Per la meua
part, en tant i quant m’ ho permeten continuaré donant
el suport públic a estes tradicions (en este cas
festives) tan les nostres,”adobant-les” amb alguna
que una altra crítica que sempre es diu constructiva,
que els assegure està en el nostre ànim.
Es curiosa la letra que encabeza las estrofas interpretadas
por noctámbulos/as acompañantes de la
Aurora, y que transcribo y remito a quien corresponda:
"padre cura, licencia pedimos
porque ya es hora- para despertar,
os devotos del Santo Rosario.
sí salimos tarde, ninguno vendrá"
¿curiosa?, sí, ¿significativa?, también.
El parc automovilístic local acostuma a estar de sobra
permanent, i amb major “virulència” durant les
festes. Per molts bans municipals; per molts senyals
de prohibició d'aparcament, es fan oïdes sordes. Em
deien “que un repàs de grua previ a la celebració de
determinats actes, poguera molt bé servir d'escarment”.
Perquè no provar un any a veure quin resultat
dóna?
Sufrí por mi presencia algún que otro problema
(no se si pequeño o grande para quien
lo padece) que tiene fácil solución. Les
cuento. Si va uno cerca de la imagen
del Cristo en su recorrido callejero,
comprobará las "dificultades físicas"
que significa tener que subir y bajar
el pesadísimo porte ante la encrucijada
de cables que surgen de improviso
en nuestras estrechas calles. El remedio
"casero" se estuvo aplicando muchos años cuando las
guirnaldas y banderolas eran la base del ornato callejero.
Una simple caña convenientemente manipulada
en su extremo, era la fórmula para sortear todos los
obstáculos. ¿Tan difícil es?
Tinc la “mania” de fer anotacions en els marges
en blanc de la premsa diària, d’idees que d'imprevist
sorgixen, o bé de comentaris “caçats” a l'atzar de
les conversacions amb el “assabentat” públic bon
observador de les festes per a, posteriorment, plasmar-los
en les pàgines que hui llegiu. És la manera de
no perdre “fil” de quan ocorre, a més de ser el millor
substitut de les desorientacions i “llacunes” mentals
que sorgixen ocasionalment.
Tomás Mascarell
Cronista oficial

En aquests temps de dificultats econòmiques on la
creença en el lliure mercat predomina tot i estar inmersos
en una espiral de penúria, és inevitable buscar
alternatives que ens aporten solucions que escapen
del reformisme d’un sistema econòmic que agonitza a
la vegada que ho fa el nostre benestar. És per tant,
quan mirant enrrere, sobre el nostre passat pròxim,
ens em de detindre sobre la història d’Ador d’entre els
anys 1937-1939, és a dir, per tal d’ubicar-nos en el
temps, durant l’alcaldia de Casimiro Bataller Arlandis
(novembre de 1936 a juliol de 1938) i la de segona alcaldia
de Bautista Estruch Mascarell.
Durant aquests escasos tres anys contextualitzats
en la Guerra Civil, els treballadors d’Ador van buscar
el camí a seguir que havia de proporcionar-los la
igualtat de condicions i possibilitats, de manera que
les jerarquíes polítiques, econòmiques i socials no tingueren
cabuda.
En aquest marc és quan va nàixer la Cooperativa
Col·lectvista Agrícola, de la qual intentarem fer una
aproximació en la mesura que la documentació i l’extensió
ens ho permitisca.
Ja des dels inicis de la Guerra Civil, gran part de la
classe treballadora de les localitats situades a la zona
republicana optaren per organitzar la vida econòmica
de la reraguarda al marge de les autoritats republicanes,
incautant les terres i propietats abandonades o
confiscant-ne d’altres per tal de col·lectivitzarles i gestionar-les
mitjançant un règim cooperatiu.
Depenent de la tradición sindical de cada localitat,
les col·lectivitzacions estarien formades per CNT,
UGT o CNT UGT que eren les organitzacions sindicals
amb més afil·liació. A la provincia de València CNT
comptava amb 131 col·lectivitats, 16 eren UGT-CNT i
18 eren d’UGT, una de les quals era la col·lectivitat
que formava part de la Cooperativa Col·lectivista
Agrícola d’Ador.
No obstant, la Cooperativa, de caire ugetista, estava
sota el control de la seua filial, la Federació
Espanyola de la Terra (FETT).
Encara que l’ú de febrer del 1937, els habitants
d’Ador que formaven part de l’Associació de
Treballadors de la Terra decidiren realitzar una
Assemblea Extraordinària per tal de constituïr una
Cooperativa Agrícola de Base Múltipe i de carácter popular,
no fou fins al 10 de setembre quan la Secció de
28
Cooperativisme i col·lectivisme a Ador
Cooperatives de la FETT rebia la
sol·licitud per la qual s’informava
de la constitució d’una Cooperativa
Agrícola a Ador. S’adherien a la Federació
de Cooperatives Agrícoles d’Espanya a través de
la Secció de Cooperatives Agrícoles de la FETT, a més
de comprometre’s a cotitzar 25 cèntims mensuals per
soci per tal de participar en l’autogestió de l’Oficina
Central de Cooperatives Agrícoles de la província.
107 foren els socis fundadors que aquest 10 de setembre
de 1937 acordaren que el Consell d’Administració de
la Cooperativa estaria format per: Ismael Serra Estruch
(President), José Estruch Estruch (vicepresident), José
Estruch Estruch (Secretari), Arturo Bataller Vidal
(Vicesecretari), Rosendo Vitoria Estruch i Jesús Bataller
Estruch (Tresorers-Comptadors) i Bautista Maronda
Balbastre (Capataç Major).
La Cooperativa, partia de l’essència de donar-li a la
força de treball el valor que li corresponia per tal d’avançar
cap a formes més perfectes d’organització
socioeconòmiques i evitar els intermediaris entre els
productors i els consumidors. Aleshores entengueren
que la cooperació i el col·lectivisme era la forma més
eficaç per tal de donar un pas endavant cap a l’erradicació
de les desigualtats.
Lluïnt el nom de Cooperativa Agrícola Col·lectivista
d’Ador i amb domicili social al nº 24 del carrer
Fernando Valera, la Cooperativa tot i ser de responsabilitat
limitada, a través de l’Assemblea General
acordava les respostes a determinades operacions
amb garantía solidària i mancomunada dels associats.
Tot i estar sotmesa als dictamens que desde el
Secretariat de la Terra arribaven gaudia d’una autonomia
interna considerable.
Els requisits per tal de poder ser socis eren basicament
pagar la quota i ser treballador agrícola, és a
dir, podria ser soci aquell que vivia de l’esforç dels
seus braços o dels seus familiars; podia ser el jornaler
del camp, l’aparcer, l’arrendatari, el coló o el
xicotet propietari. D’altra banda, els menors de vinti-i-vuit
anys no podien ingressar si abans els seus
pares no ho havien fet, així com tampoc podien els
majors de vint-i-vuit, els quals per estimació del
Consell Administratiu, els seus pares foren propietaris
de finques amb terreny suficientment gran per al
manteniment de la familia.

L’òrgan de decissió fonamental era la Junta General,
convocada trimestralment pel Consell Administratiu per
a exposar els comptes de l’explotació col·lectivitzada, la
qual rebia les reclamacions que els socis efectuaven per
tal d’ocupar-se d’elles i donar una resposta.. No obstant,
el Consell es reservava el dret de convocar l’Assemblea
General Extraordinària quan ho dessitjara convenient.
L’assistència era obligatoria i el funcionament era assambleari,
és a dir, les votacions eren secretes per als
casos de possble expulsió o d’assumptes personals. En
canvi, els membres del Consell Administratiu no tenien
dret a vot en les qüestions relatives amb comptes i gestions
del mateix Consell.
El cooperativisme col·lectivista s’aplicava com hem
dit sobre aquelles terres incautades o confiscades, però,
també sobre aquelles terres o productes que
aportaven els socis. També s’aplicava sobre les finques
treballades col·lectivament, sobre indústries cooperatives
com pogueren ser molins o bodegues i sobre
adquisicions d’adobs, animals de tir, llavors, maquinaria
o ferramentes. S’intentava traure el màxim rendiment
mitjançant l’existència de patrons i intermediaris per a
després distribuïr la producció col·lectivament entre els
integrants de l’entitat.
Entenent que era una Cooperativa de Base
Múltiple, s’acceptava també als individualistes que,
tot i no ser partidaris del col·lectivisme, aportaven
productes per tal d’incorporar-los al comú dels que
posseïa la Cooperativa.
El funcionament bàsic seria: els individualistes i
col·lectivistes obtenien adobs, llavors, etc, dels magatzems
de les seccions de compra i venda. Quan la
producció arribava, aquesta havia d’entregar-se al
Consell d’Administració de la Cooperativa, el qual venia i
repartia els beneficis segons la quantitat
aportada per cada unitat de cultiu.
Però, la normativa interna regulava altres
aspectes que solien ser similars
en totes les cooperatives ugetistes.
Així doncs, les terres de la col·lectivitat
es dividien en parceles equitatives
que eren treballades per un nombre
màxim de 10 persones dessignades per el
capataç nombrat per la Junta General. Aquest
era qui proposava al Consell quants obrers fixes o eventuals
treballarien cada finca, i depenent de l’estat de les
terres s’adjudicava la varietat de cultiu escaïent, així com
els carros, cavalls, ferramentes i maquinaia que calia adquirir
o alquilar. A més a més, era la Junta qui anualment
nombrava als socis que tenien que cultivar les finques,
procurant sempre que hi hagueren treballadors per a to-
tes les feines agrícoles com la sembra, l’escarda, la recol·lecció
o el transport.
Respecte als individualistes que eren socis de la
Cooperativa, aquests entregven els productes que estimaven
convenients, rebent de forma proporcional al
que havien entregat els serveis dels que disposava la
Cooperativa.
Però, també adoptaven competències en quant a
l’organització i estalvis dels associats així com de l’assegurança
dels ramats, collites, accidents de treball o
incendis. Calia ampliar les funcions de la Cooperativa
materialitzant-se a través d’un sistema de crèdits i assegurances
que hauria de crear un actiu inversor per al
seu funcionament.
Per una banda, un aspecte curiós a la vegada que rellevant
és que la Cooperativa facilitava, a aquells
col·lectivistes que portaven un any i mig a la col·lectivitat
i que es trobaven en edat matrimonial, les despesses
econòmiques necessàries per tal que pogueren contraure
el matrimoni. D’altra banda, existia un reglament per
el qual els excessos de percepció de la Cooperativa es
repartirien entre un 25% per al fons de reserva; un altre
25% per a obres socials, assistencials i de cultura, mentre
que la resta havia de ser repartit entre els socis en proporció
a les jornades fetes.
S’anava més enllà d’allò purament econòmic i laboral
per tal de fer de l’entitat una mena d’obra social.
El sistema d’anticipaments aixó ho demostra. El
col·lectivista rebia un anticipament mínim setmanal(que
assignava el Consell d’Administració en
funció de la viabilitat econòmica de la col·lectivitat)
per tal que la familia tinguera el necessari per a viure.
Respecte als socis que tenien al seu càrrec a la familia
(cap de familia o fill de vídua) rebria a banda l’anticipament,
per cada fill o germà de fins a vuit anys un
10% i de nou a setze un 20% adicional. En el cas dels
majors de 65 anys, aquests percibien un 20% fins al
cinqué fill si eren col·lectivistes.
Podem extraure de la documentació que a Ador no
va haver cap assassinat durant la Guerra Civil. Per tant,
és un exemple de localitat de reraguarda que va portar
endavant un assaig revolucionari que intentara
proporcionar uns mínims a la seua població, la qual es
veïa empobrida i lluny dels familiars que havien marxat
al front. Amb tota probabilitat no fou gens fàcil
dur a terme aquest model socioeconòmic en un context
bèl·lic i en una economia tocada de mort. No
obstant, Ador, cregué que aquest era el camí i el va
emprendre fins a la fi de la guerra.
Aitor Noguera Estruch
29

Casimiro Bataller Arlandis, un alcalde del poble
Ha passat ja quasi un any, des que l’actual Alcalde
d’Ador, en Joan Faus, i un servidor que els escriu, van
tindre una trobada informal en la qual van abordar temes
diversos: família, ocupacions, plans personals per
a l’estiu… però hi ha un que va sorgir i em va deixar
pensant. L’Alcalde em va demanar preparar una conferència
històrica, sobre el tema que jo vullguera, per
a la Setmana Cultural.
En un principi em vaig negar ja que la data era massa
propera per a fer un treball històric en condicions i
vam decidir fer-la per als dies de celebració de l’aprovació
de l’actual Constitució Espanyola per al mes de
desembre. I en meitat de la conversa, vam decidir que
l’actuació d’ en Casimiro Bataller Arlandis, Alcalde republicà
del poble d’Ador durant els mesos més durs
de la Guerra Civil Espanyola, seria el tema central del
treball.
Perquè vam decidir tractar aquesta figura i en unes
dates tan assenyalades com el mes de desembre?
En desembre de 1978, el poble espanyol ratificà en
referèndum l’actual texte constitucional espanyol, la
Carta Magna que recull els nostres drets i deures, i
que suposava la instauració de l’Estat de Dret i de
l’Estat de les Autonomíes. Aquesta constitució, sempre
ha sigut presentada com un símbol de consens,
d’entesa per part de les diferents visions polítiques de
la societat espanyola, una constitució redactada per
representants de les principals forçes polítiques espanyoles
del moment (UCD, PSOE, PCE, Aliança
Popular i CIU), que mostra que la societat espanyola,
tancava ja el període de la dictadura franquista i es
preparava per a acollir la llibertat i la democràcia sense
odis ni rencors.
Aquestes actituds, voliem relacionar-les amb el govern
de Casimiro Bataller Arlandis, unes actituds que
Casimiro va defensar durant el seu mandat i que inclús
les portà fins a l’últim extrem.
El govern de Casimiro, es troba situat en ,possiblement,
l’episodi més trist de la història d’Espanya: la
Nostra Guerra Civil, el conflicte sobre el que més bibliografia
s’ha publicat (més que les dues guerres
mundials juntes), un enfrontament fratricida entre
compatriotes, farcit d’un odi extrem, irracional i acèrrim,
contra els que, simplement, pensaven diferent
d’un mateixa.
30
No va ser tasca fàcil el seu mandat.
Casimiro, naixcut a Ador en 1905, i mort a
Gandia en 1966, ja havia viscut diverses
“aventures” com la d’embarcar-se en un vaixell
camí dels Estats Units, per a treballar d’obrer a ciutats
com Philadelphia o Chicago.
El que més em va sorprendre d’aquest home, a primer
cop, va ser el següent: si un investigador mira els
noms dels membres dels governs republicans del poble
d’Ador, apreciarà, que molts d’ells es repeteixen,
però el de Casimiro no apareix per a res. Mai havia tingut
una colaboració directa en política, ni va
participar de manera activa en el govern municipal.
De fet, la seua filla Adelina, qui va ser la que va donar
permís per investigar el passat del seu pare, em manifestà
personalment que no recordava al seu pare
parlar mai de política.
Però, de bot i braç, el dia 19 de novembre
de 1936, Casimiro Bataller Arlandis, en
sessió extraordinària, va ser nomenat
Alcalde d’Ador. La tasca semblava titànica,
assumir el govern d’un
municipi pobre, eminentment agrícola,
i mantindre l’ordre i el benestar
en un temps de odis histèrics per simples
motius polítics. A més, cal afegir,
que en temps de Guerra, l’Estat Marcial de
caràcter militar s’imposa en tots els aspectes de la vida,
l’objectiu és la Guerra i totes les accions de
govern són encaminades per a resultar vencedor del
conflicte. Però sobretot, s’imposa la jerarquia militar:
una ordenança que arribe des de València o
Madrid, ja no és una ordenança simple, és una ordre
de caràcter militar, i el seu incumpliment o no realització
implicava un Consell de Guerra que sempre
abocava a la mort per afusellament.
Com actuà Casimiro en aquesta situació? La seua
actitud, va marcar la seua grandesa i sobretot el seu
exemple a seguir per els actuals governants, independentment
del color polític que tinguen. Un governant
ha de mirar per tots, i no solament pels que li han votat,
i és el que va fer Casimiro, va ser un alcalde
proper, i sobretot es comportà com un autèntic veí,
arriscant la vida quan no tenia perquè fer-ho com ara
després demostrarem.

Només ser nomenat alcalde, Casimiro es va
implicar en la construcció del que havia d’haver
sigut l’Hospital Mèdic Quirúrgic de la Safor, participació
aprovada en un plenari del 6 de desembre de
1936, mes en el qual, els carrers del nom del poble
d’Ador camviaren els seus noms per eliminar tota significació
religiosa (per exemple l’actual Carrer del
Calvari passà a anomenar-se Calle Santiago
Carrillo). Però la cosa no va acabar ahí,
la feina s’acumulava, però el que més
preocupava Casimiro era el benestar
dels seus veins i conciutadans, ja que
no només s’acumulava la feina, sino
que augmentaven les penúries del poble.
Raó per la qual, en un plenari del 18
de febrer de 1937, Casimiro demanà una
petició d’auxili al Ministeri d’Agricultura davant
la falta de productes de primera necessitat. Però
aquestos productes no eren gratuïts, el poble havia de
pagar-los, i davant la falta de recursos dels veins,
Casimiro va decidir fer una de les seues accions més
nobles: emetre pagaresos per valor de una, dues pessetes
i 50 cèntims de pesseta, que els habitants que
els adquiriren tornaríen sense cap interés, i quan la si-
tuació els fora favorable (cosa que a alguns avui en dia
els vindria que ni pintat, ja podríeu prendre exemple
vosaltres, banquers). L’esforç de Casimiro fou enorme,
ja que el poble d’Ador, que només disposava de
5000 pessetes de l’època en la seua caixa del Banc
d’Espanya, va emetre pagaresos per valor de 3500
pessetes!, repartits en 1000 pagaresos de dues pessetes,
1000 d’una pesseta i 1000 de 50 cèntims, que
permeteren als habitants d’Ador abastir-se modestament
durant la Guerra.
Però la raó per la qual hem de recordar Casimiro, i
el seu exemple no ha de ser oblidat, és perque, com
he assenyalat abans, va salver vides, vides que no tenia
la obligació de salvar, vides que el fet de salvar-les,
posaven en perill la seua pròpia. Ell es va implicar i posicionar,
i ningú li ho ha pogut agrair mai.
De tots es sabut que en la Guerra Civil, les víctimes
no morien totes en el front de combat, les matançes de
persones per motius polítics estaven a l’ordre del dia en
qualsevol zona del pais. Pobles, pedanies, ciutats, res
escapava a les morts irracionals i indiscriminades. Però
Casimiro, prengué la ferma decisió que cap veí del poble,
cap germà seu, moriria per motius polítics si ell
podia evitar-ho.
31

32
Famoses foren les batudes que les milícies revolucionàries
feren en zona republicana (com el cas
d’Ador). En aquestes batudes, els milicians buscaven
gent de dreta o conservadors, per directament assassinar-los
a sang freda, sense haver comés cap tipus de
delicte. Inclús anaven al poble amb llistes de gent de
dreta, ja que en el pobles menuts, com el nostre, sabem
quasi tots de quin peu coixejem a nivell de
política municipal.
Aquestes llistes, eren les anomenades “sacas”. Es
dien així perquè conteníen el nom de persones que
havíen de “sacar” de casa per a portar-les a camps
d’afusellament. A més, quan una de les milícies es presentava
a un poble, l’Alcalde havia d’assenyalar
quines eren les persones mencionades en les llistes ja
que no fer-ho, implicava insubordinació a un ordenança
militar amb les conseqüències pertinents…
Però el nostre protagonista no permití que això
passara al nostre poble, i arriscant la seua pròpia vida
realità accions com: quan arribaven les milícies
ell demanava la llista i pregava a les milícies que partiren,
que ell “ja s’encarregaria” de les persones de
la llista (amb el significat que aquesta frase podia
tindre). Però el que realment feia era anar persona
per persona de la llista i avisar-la per que s’amagara
o per a que fugira del poble. I així moltes persones
salvaren la seua pell. Conten també els majors del
poble, que una nit, les milícies arribaren i Casimiro
amablement, els convidà a un bon borrego rostit
acompanyant d’abundant beguda, massa per al pobres
milicians que acabaren bufats i no recordant
que anaven a fer al poble.
Però aquest acte heròic, prompte quedà en l’oblit,
Casimiro fou cessat en juliol de 1938 per incorporar-se
al front, i després del nomenament del govern franquista
en 1939, fou condemnat a 12 anys de presó dels
qual en compliria 3, entre 1939 i 1942, en la presó del
monestir de San Miquel dels Reis a València, seu actual
de la biblioteca valenciana.
De fet, és més trist aquest oblit després del següent:
una volta acabada la Guerra, el govern
franquista, de la mà del seu Ministre de Justícia
Eduardo Aunós, decidí que tots els actes a favor de la
República en temps de guerra, constituïen el delicte
de “adesión a la rebelión” (delicte pel qual condemnaren
Casimiro), començant així la Causa General
Sobre la Dominación Roja, que durà fins 1969. Aquest
ministre, enviaba a tot ajuntament tres documents
anomenats “Estados 1, 2, 3”.
En el primer d’ells, preguntava si
algún veí del poble havia estat assassinat
permotius polítics en terme
municipal, a lo que el govern municipal
d’Ador contestà: “ninguna”
En el segón, es preguntava si algún
foraster havia estat assassinat per motius
polítics en terme d’Ador, a lo que el govern
municipal franquista contestà: “ninguna”
I finalment el tercer estat preguntava sobre les
destrosses d’objectes religiosos en el poble, a lo
que el govern franquista contestà: “fueron quemadas
imágenes de santos que resultaron dañadas
levemente”.
Ni un sol mort, adorer o foraster, per motius polítics,
imatges danyades lleument…en una època
d’odis que encara de vegades continuen vius, un home
va estar per damunt de les circumstàncies, i es va
comportar con un autèntic veí, que mirà per tots, més
enllà de les inclinacions polítiques tan candents en el
seu temps, i ell, realment, si que va governar per al
poble i amb el poble.
Casimiro, va ser un exemple, que després va ser injustament
condemnat, i que sobretot, cap de les
persones a les que ell va salvar, va ixir en defensa seua,
cap persona de dretes del poble li digué a les autoritats
franquistes “aquest home em va salvar la vida avisantme
de que jo estava en una llista negra”, o “aquest
home no va acomplir les ordres republicanes d’eliminar-mos”.
Es comprensible que tal volta aquestes
persones, tingueren por de defendre a un republicà en
una època de repressió massiva com la posguerra espanyola,
tal volta no volíen posicionar-se i que els
etiquetaren de prorepublicans, però… no es posicionà
Casimiro? No va arriscar la seua vida?
Per això aquesta història, no ha de caure en l’oblit,
tenim l’exemple de com en les situacions difícils, el
companyerisme i la coherència personal poden superar
les condicions més adverses. Podem pensar, opinar
de forma diferent, però el que no pot ser és que això
determine les nostres relacions personals amb els
veins del poble, els governants actuals han de prendre
exemple de Casimiro, demostrant que realment, si que
es pot governar per a tots i amb tots.
Pau Mascarell Mascarell
Professor titular de Geografia i Història
de l’IES Macià Abela de Crevillent (Alacant)

Fotos record
Cedides per: Lola Miralles - Pepa Estruch - Encarna Estruch
Virginia Estruch - Ángeles Santamaria - Ángeles Miñana.
33

PROGRAMACIÓ
36
PAELLES TIO DE LA PORRA
DIUMENGE 19 D’AGOST
12:00 h. PAELLES POPULARS al carrer Xamberí.
Repartiment de condiments i beguda a càrrec
de l’Ajuntament.
13:00 h. Començarem a fer les paelles i després
ens les menjarem al Frontó Municipal.
19:00 h. TIO DE LA PORRA. Tots disfressats i a
donar la volta al poble!! Després de baixar a
Sant Josep de l’Ermita hi haurà discomòbil en
la plaça.

PROGRAMACIÓ
FESTIVITAT DE SANT JOSEP
DILLUNS 20 D’AGOST
08:00 h. Despertà general amb Música i Trons.
09:00 h. Esmorzar al Raval per als festers.
11:30 h. Passacarrer i concentració dels festers i dones per
oferir una ofrena de flors a la imatge de Sant Josep.
12:30 h. Solemne Missa cantada per la Coral d’Ador i a l’eixida
Gran Mascletà.
14:00 h. Vermut al Raval per als festers.
17:30 h. Orxata I fartons.
18:00 h. Festa de l’espuma amb discomòbil.
18:00 h. Partida de pilota.
20:30 h. Concentració dels majorals al Raval per a fer el
Passacarrer.
21:30 h. Solemne processó i Castell de focs d’artifici a
càrrec de la Pirotècnia Dragón.
23:30 h. Sopar al carrer per a tots els festers i acompanyants.
24:00 h. Revetlla al Raval amb orquestra.
DIVENDRES 24 D’AGOST
09:00 h. Esmorzar salat per als festers.
11:00 h. Parc aquàtic.
15:00 h. Paelles per als festers.
18:00 h. Partida de Pilota.
37

PROGRAMACIÓ
38
FESTIVITAT DE LA DIVINA AURORA
DIMARTS 21 D’AGOST
04:00 h. Passacarrer amb el Grup de Batukada Kum Kum Trà.
05:30 h. Cant de l’Aurora.
08:00 h. Despertà amb Música i Trons.
11:00 h. Parc infantil al Frontó Municipal.
11:15 h. Passacarrer per arreplegar els festers.
12:30 h. Solemne Missa en honor a la Divina Aurora.
18:00 h. Parc Infantil al Frontó Municipal.
18:00 h. Partida de Pilota al carrer del Raval.
20:30 h. Passacarrer per arreplegar els festers.
21:30 h. Processó i en acabar Castell de focs d’artifici a càrrec de la
pirotecnia Dragón.
23:00 h. Sopar de Quintes al Raval.
00:30 h. Revetlla al Raval i en acabar discomòbil.

PROGRAMACIÓ
FESTIVITAT VERGE DE LORETO
DIMECRES 22 D’AGOST
8:00 h. Passacarrer per l’Associació Musical Santa Cecilia d’Ador.
11:00 h. Parc infantil aquàtic a la Piscina Municipal.
12:30 h. Solemne Missa cantada per la Coral d’Ador. En acabar, vermut
per a tot el poble al Frontó Municipal.
18:00 h. Partida de pilota al Raval.
21:00 h. Ofrena a la Verge de Loreto.
21:30 h. Solemne processó en honor a la Nostra Patrona la Verge de
Loreto.
00:00 h. Revetlla a la plaça la Font i al descans Correfoc amb sorpresa.
39

40
FESTIVITAT CRIST DE L’EMPAR
DIJOUS 23 D´AGOST
08.00 h. "Baixà" del Santíssim Crist de l'Empar des de
l'ermita de Sant Josep fins a la Parròquia, acompanyat
per l'Agrupació Musical d'Ador i la Colla de Dolçainers i
Tabaleters Fa Ressol d'Ador.
12.30 h. Solemne Missa en honor del Nostre Patró cantada
per la Coral d'Ador.
13.30 h. Mascletà.
18.00 h. Partida de Pilota al Raval.
18.00 h. Espectacle infantil d´animació: "Las doctoras
chifladas" al Frontó Municipal. A continuació Gran Font
de Xocolata.
20.00 h. Passacarrer amb Ninots Infantils.
21.00 h. Solemne Processó del Santíssim Crist de l´Empar
i pujada a l'Ermita. En acabar Castell de focs d´artifici a
càrrec de la Pirotècnia Aitana.
00.30 h. Gran Espectacle de Varietats en el Frontó Municipal.
En acabar discomòbil com a fi de festa.
de la Festa del Crist de l'Empar recau
sobre la gent que fa o que va a fer els
65 anys. Aquest any, els encarregats
són els naixcuts a 1947. Portem tot
una any sencer juntant-nos per tal
que tot isca com cal i quan arribe la
setmana gran de les nostres festes
patronals i, especialment eixe dia,
volem que siga inoblidable.Esperem
que els actes programats siguen del
gust de tot el poble i animem a tots a
participar-hi.
Com no, volem donar les gràcies a
tots els veïns d'Ador i a tota la gent
que ens ha ajudat per a fer possible
aquesta festa. També agraïr a la
Regidoria de Cultura i Festes de
l'Ajuntament d'Ador el seu suport i
col·laboració.
Per finalitzar, els festers volem
desitjar-vos que passeu unes bones
festes i que el Santíssim Crist de
l'Empar ens ajude i empare quan tingam
alguna dificultat a la nostra vida.
BONES FESTES!
PROGRAMACIÓ Des de fa uns anys l'organització

NIT DE LES RATES PENADES
DIJOUS 30 D’AGOST
Com ja avançarem a la programació de la Setmana Cultural, passem a explicar-vos en què
consistirà l’activitat:
Data prevista per a desenvolupar l’activitat: 30 d’agost de 2012 (hi ha un canvi de data
respecte l’Avanç de programació de la Setmana Cultural).
Els quiròpters europeus són insectívors i per aquest motiu els hàbitats que seleccionen
amb més freqüència són aquells que presenten més quantitat i diversitats
d’insectes. Els hàbitats aquàtics presenten gran diversitat d’insectes i són excel·lents
zones de caça de quiròpters. A més, els rius exerceixen de corredor biològic per a les
espècies de quiròpters migratòries.
El riu Serpis, llavors, constitueix un lloc idoni per a desenvolupar activitats en les que
es vol introduir al descobriment dels costums i biologia d’aquestos mamífers nocturns.
Objectius:
- Introduir-se en el món dels quiròpters.
- Descobrir la vida que aporta el riu.
- Valorar la importància dels quiròpters en el medi com a indicadors del bon estat
del medi i concretament del riu.
- Traslladar als participants els objectius del projecte QuiroRiuSerpis i incloure’ls en
ell de forma activa per a que formen part del grup de camp.
Dirigida a:
- A joves i a famílies.
Estructura de l’activitat:
Aquesta jornada estarà guiada per personal especialitzat en el món dels quiròpters. Es farà
una xerrada introductòria al món de les Rates Penades. S’explicarà on i com buscar-les, i com
identificar-les a través dels seus sons. Farem un recorregut pel riu.
Amb aquesta activitat es convidarà a la gent a participar en un projecte nou de seguiment dels
quiròpters en el riu Serpis, QuiroRiuSerpis, un projecte del que es pretén localitzar les espècies
que habiten en el riu Serpis, conèixer-les, implicar a la gent amb la col·locació de caixes niu tant
en camp com en la pròpia casa si tenen una família de quiròpters i traure conclusions respecte a
la relació de la presencia d’aquestos mamífers amb l’estat del riu.
Agents implicats:
- Servei de Biodiversitat de la CITMA.
Convocatòria:
Esta activitat tindrà un termini d’inscripció i estarà subjecta a un nombre de participants en
funció del personal disponible per guiar-la, garantint la bona execució de la mateixa.
41

Te’n recordes?
Érem amigues des de ben menudetes, jo crec si no recorde mal que des de que anàvem a l'escola de Donya
Agueda; sempre el mateix grupet de xiquetes, les “meues amigues” :Trini,Isabel, Feli,Encarna (Villagrasa), Pepa
(Farinera), Ángeles, Rosarito (Retoret), Pepa (de Angelina), Mª. Rosa (Pauet), Lola (Pellicer) i jo. Després ja vingué
Amparo Vallet quan destinaren a son pare de practicant i posteriorment com a mestre d'escola d'este poble.
Sempre anàvem juntes a tots els llocs. Des de ben menudes hem destacat per “voler fer-ho tot”, ja fora teatre,
cantar , disfressar-nos, etc. Quant arribava l'estiu ens agradava fer-nos els gelats en aquella gelatera de
manivela. També ens ho passàvem d'allò més bé fent teatre i cantant, anàvem totes les vesprades a fer una visita
al sagrari de l’església, érem les “adoradores”. Tot allò ho fèiem guiades per Adelita (la Senyoreta).També
ens agradava molt disfressar-nos, però recorde que quan més imaginació li posàvem era quan arribava el
dia del Domund on col·laboràvem amb ajuda al tercer món. Des de l'escola agafàvem les “huches de
xinitos” (Se'n recordeu aquella del cap negre i l'altra de “xino mandalín”?). Igualment, com que no
hi havien mitjans materials o econòmics, ni cases de lloguer per a disfressar-se, recurríem a la
nostra imaginació per disfressar-nos. Hi havien monges, infermeres, metges, rectors, etc.
Però en el nostre grupet anàvem més enllà que aquestos que vos he anomenat; Qui no recorda
les faldes, vestits, sombreros, bolsos, i, com no els “mantons de Manila” de la tia
Isabel (la Rejolera)? De vegades fins i tot discutíem per veure qui s'emportava la falda
més bonica. Ah! I les sabates de tacó.
Bona part de tot això li ho devem a una gran mestra, Donya Josefina, que ens va fer
a totes les xiquetes (perquè en aquell temps no anàvem xics i xiques junts a les classes
d'escola) agradar-nos fer teatre. Ella, havia interpretat moltes obres amb un bon grapat
de gent del poble, allà pels anys 50-60 en el “Cine Noguera” els quals podríem
considerar-los com a professionals d'allò més bé que ho feien. Se'n recordeu, així per
exemple, unes obres que es deien “La herida luminosa”, “La Muralla”, “El Padre Pitillo”
entre moltes altres? i Se'n recordeu del “Fi de Festa” amb imitacions de “Los 5 latinos”,
“Mariachis” i el boom de les adolescents “Fulleraca”?
Deixant de banda les obres per a adults, nosaltres com a xiquetes, també assajàvem el teatre
en l'escola, entre altres, una obra anomenada “Una que se pasa de lista” (Isabel- Encarna i jo); algunes
d'eixes obres les havia escrit Donya Josefina. Se'n recordeu d´un fragment que deia: “A on vas tan de pressa
Visantica? - A on tinc que anar? A costura”. Després de molt d’assajar arribava l’hora d'estrenar l’obra. Recorde
que preparàvem l'escenari ajuntant les taules de la classe; de casa, agafàvem llençols i cobertors i per a fer els
decorats agafàvem cortines i posàvem un cordill per poder obrir la que faria de “teló”. Les representacions les
fèiem diumenge per la vesprada; fèiem pagar a les mares i “ueles” i a tots aquells que venien a veure'ns 1 pesseta.
Hi havia, per a quan s'acabava la representació un “fi de festa” amb cançó popular espanyola (alguna inclús
s´arrancava per Conxa Piquer i alguna cantant espanyola més) i peces que ens preparava la mestra.
Recorde d’una manera molt especial una “coreografia” de Marujita Díaz que es deia “Banderita tu eres roja”.
Molt de temps i esforç va costar fer els trages ja que eren de paper de seda de colors roig i groc i amb una bandereta
del mateix color. Però vos puc assegurar que la representació i la indumentària va ser tot un èxit. Amb
42

els diners que arreplegàvem a les funcions, fèiem una excursió al Preventori i els donàvem per a les xiquetes d'allí
on passàvem el dia amb elles jugant i rient.
També recorde les vegades que anàvem a jugar dalt a la “cambra” de casa ma uela. Ens posàvem els vestits
que havien estat guardats dins dels “baüls”; a totes ens agradava el vestit de filets d'or (encara que picava molt)
que era de quan ma mare i les meues ties eixien al Betlem de xicotetes i sempre em deia ma mare que
era de “El Belén de Don Emilio”. Ma mare ens el contava tantes vegades que ja quasi se'l sabíem
de memòria. Recordava el paper de cadascuna: Tamar, Sara, Judit i altres pastoretes.
Ella era la “traviesa Cis” que fins i tot els meus fills recorden algun dels seus diàlegs de
tant d'escoltar-la. Amb eixos vestits vam començar a prendre-li gust al teatre i a ser un
poc “artistes” perquè molts anys després, ja en companyia de xics-xiques, en el cine
“Miami” ens vam atrevir a fer “La casa de Quirós”, dirigida per Donya Josefina. A
més del teatre, ens ensenyava “labors” meravelloses al temps que les matèries pròpies
de l'ensenyança, tot dins de l'escola. També teníem un equip femení de
“balonmano” escolar, totes amb davantal blanc . Se' n recordeu de Donya Josefina
fent d'arbitre? Segurament en altres llibres de festes, en la pàgina de fotos antigues
ja s'han vist reflectides.
Quan vam arribar a l’adolescència, només volíem que arribara l’estiu per organitzar
els “guateques” que montàvem a ma casa (amb la complicitat de ma mare). També anàvem
a casa Feli i quan venien les nostres amigues franceses, Mari Lou i Jeanette, portaven
el picú on escoltàvem lo milloret de la música francesa d’aquell temps. Se’n recordeu de
Silvie Vartan i Françoise Hardy, de “Roberta”, Los Brincos i com no els nostres preferits El Duo
Dinámico? He de dir que també els xicons participaven al “guateque” i he dir que ballaven el twist,
la yenka, el rock, etc i ho feien molt bé.
Gràcies a Donya Josefina vaig conéixer a Ramon que va vindre a substituir a Don José Madrigal per malaltia
i es va quedar ací al poble. Això era allà per 1967, el mateix any que vam fer la festa de la Mare de Déu del
Roser algunes de les meues amigues i altres xiques del poble. Estàvem molt il·lusionades, igual que ho estem
aquest any quan ens hem juntat tots els nascuts en 1947 per a fer la festa del Santíssim Crist. Som una bona “colla”,
però podíem haver sigut molts més. Un record molt especial per a Pepito Mascarell, Juanito “Melxoret”,
Pepe “Peña”, Antonio “Choli”, Luís Dauder, Fernando Bataller “Sabater”, Feli Morant i Ramon Cuenca, tots ells
“quintos”. Un record per sempre per els no presents.
Encara hui, quan ens juntem, recordem tot allò viscut i espere que tot açó serveisca per juntar-nos moltes
vegades més.
Dedicat per a Ramon, un record per sempre.
Pepa Estruch
43

Casimir Camarena Mascarell
44
Del 3 al 17 de febrer de 2012 vam tindre el plaer d’organitzar
des de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament
d’Ador l’exposició d’aquarel·les ESPAI VITAL del veí
d’Ador Casimir Camarena Mascarell a la Sala Municipal
d’Exposicions del Museu Etnològic d’Ador, la qual va
tenir un gran èxit de públic.
En aquesta mostra pictòrica, vam poder veure paisatges
d’Ador, de la Safor i de les comarques veïnes,
com diu Casimir, el seu ESPAI VITAL.
Casimir començà a pintar de jove encara que sense massa continuïtat.
Malgrat això, sempre ha tingut relació amb la pintura: esbossos, pintura
mural, retolació, etc. Es va dedicar a pintar a l’aquarel·la de forma més seriosa quan ja era més
major, fent exposicions individuals a Bellreguard, Gandia (a la Mancomunitat de Municipis de la
Safor i a Foment A.I.C), Guardamar, entre d’altres llocs, així com també, varies col·lectives, l’última
a l’Espai d’Art de Gandia, organitzada per l’Ajuntament de Gandia, amb els companys del
col·lectiu artístic de La Safor Ulls de Mussol.
L’Ajuntament d’Ador vol agrair públicament la seua col·laboració en l’organització de l’exposició,
abans anomenada, amb aquest xicotet homenatge que li fem publicant una de les seus
obres a la portada del Llibre de Festes 2012. També volem agrair la donació que recentment ha fet
Casimir de l’obra Casa de l’Alfàs que des de febrer forma part del nostre Patrimoni Cultural i
Artístic.
Regidoria de Cultura