Veure publicació completa en PDF - Atles de la mediterrània i altres ...

preguntes
CONFLICTES ARMATS
La Mediterrània ha estat sempre, dissortadament, escenari de conflictes armats. Cenyintnos
a les darreres dècades podríem destacar com a principals conflictes que afecten a
països de la Mediterrània:
Sàhara Occidental: L’any 1975, Espanya abandona l’antic Sàhara Espanyol a Marroc i
Mauritània (que més endavant el va abandonar). El Front Polisario (moviment de defensa
del poble sahrauí) proclama la República Àrab Sahrauí Democràtica: és el començament de
la guerra del Sàhara. L’inici de la guerra va generar un desplaçament massiu de població:
encara avui, més de 200.000 (la meitat de la població sahrauí) sobreviuen als camps de
refugiats de l’inhòspit desert de Tindouf (Algèria), mentre que la resta viu sota l’ocupació
marroquina o a altres països. La guerra entre el Polisario i el Marroc arriba a una treva, el
1991, amb presència de Nacions Unides, que propugna un referèndum d’audoterminació,
però el bloqueig constant de Marroc no permet avançar cap a una solució justa.
Algèria: L’any 1991, l’islamista FIS (Front Islàmic de Salvació) va guanyar les eleccions
municipals, en un context de descontent i de pèrdua de legitimitat del règim. La seva victòria
en la primera volta de les eleccions legislatives de 1992 dóna lloc a la suspensió del procés
electoral, en un vertader “autocop” del règim. Comença aleshores un sagnant enfrontament.
D’un costat hi ha les guerrilles islamistes: el GIA (Grup Islàmic Armat) i el FSPC (Front Salafista
per a la Predicació i el Combat, en l’òrbita d’Al Qaeda). De l’altre costat, hi ha l’exèrcit i les
milícies paramilitars, responsables d’una gran quantitat de massacres. La guerra civil d’Algèria
va causar més de 80.000 morts entre 1992 i 1999. A més a més, Algèria també ha d’enfrontar
la revolta dels berbers de la regió de Cabíria, que defensen la seva identitat diferent dels
àrabs, i que negocien amb el govern un major reconeixement.
Ex-Iugoslàvia: La guerra de Croàcia és el segon capítol (després de la “guerra menor” que
va conduir a la independència d’Eslovènia el 1990) de les guerres de desintegració de l’antiga
Iugoslàvia. L’arribada al poder a Sèrbia d’Slobodan Milosevic revifa els vells enfrontaments
entre serbis i croats, dos pobles amb la mateixa llengua però de religions diferents (ortodoxos
i catòlics). Després del referèndum d’independència de Croàcia (1991), Milosevic, adduint
la protecció de les poblacions sèrbies dels territoris de la Krajina i Eslavònia (als quals, el
règim nacionalista croata de Tudjman no reconeix la seva autonomia) envia l’exèrcit federal.
La guerra de Croàcia va significar la introducció de la neteja ètnica i les massacres massives,
amb episodis tan sagnants com els de Vukovar i Osijek, i va suposar prop de 10.000 morts
i mig milió de refugiats i desplaçats. Tres anys després, el 1995, una ràpida ofensiva militar
croata derrota les milícies sèrbies i reverteix la neteja ètnica.
La guerra es desplaça cap a Bòsnia, tradicionalment un territori de convivència entre serbis,
croates i musulmans. També Bòsnia vota per la seva independència (1992), i s’inicia una guerra
en què destaquen, per la seva brutalitat, els serbobosnians liderats per Radovan Karadzic,
que es proposen la creació de zones “ètnicament pures” mitjançant la utilització de la violència
massiva contra la població civil. La massacre de Srebrenica i el setge de Sarajevo són mostres
d’una brutalitat que pensàvem desterrada d’Europa. També es donen (com a Mostar) violents
enfrontaments entre croats i musulmans. El 1995 els acords de pau de Dayton posen fi als
combats, amb la configuració d’un estat dividit en dues entitats gairebé independents (la
República Sèrbia de Bòsnia i la Federació Croatobosniana), una solució que molts han interpretat
com una consolidació de la separació del territori per criteris ètnics. La guerra a Bòsnia deixa
un saldo de 278.000 morts, i un país amb una difícil tasca de recuperació de la convivència.
- Situa sobre les zones assenyalades al mapa el nom del països o regions que han estat escenari de conflictes armats els darrers anys.
- Pel que saps, quines haurien de ser les bases per a una solució pacífica al conflicte entre Israel i Palestina?
El capítol següent és el de Kosovo, una província del sud de Sèrbia habitada majoritàriament
(el 90%) per població albanesa, de religió musulmana i amb una llengua diferent del
serbocroata. L’any 1989, Slobodan Milosevic havia suspès l’autonomia de Kosovo, un
territori que té per als serbis un valor simbòlic com a bressol de la seva nació. A la lluita
pacífica per la independència que encapçalava Ibrahim Rugova se li suma la lluita armada
de l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo (UCK). El règim de Milosevic respon (1998) desfermant
a Kosovo campanyes de neteja ètnica. A començaments de 1999 centenars de pobles
havien estat arrasats i un quart de milió d’albanokosovars (sobre una població d’1,8
milions) havien estat desplaçats. Llavors té lloc la intervenció de l’OTAN (primer bombardejos
i, després de la retirada de les forces sèrbies, desplegament terrestre), amb el resultat
d’un gran èxode de la població sèrbia. Després d’anys d’independència de facto, amb
administració de Nacions Unides, Kosovo assoleix la independència l’any 2008. Prèviament,
també Montenegro havia esdevingut un país sobirà (2006).
Orient Mitjà: L’origen del conflicte d’Israel/Palestina s’ha de buscar en la creació de l’estat
independent d’Israel (1948), amb fronteres establertes per Nacions Unides. Palestina era,
però, una terra de població àrab i el mateix 1948 es va declarar una primera guerra
àraboisraeliana. Des de llavors, la història d’Orient Mitjà ha estat una successió
d’enfrontaments entre Israel, d’una banda, i els palestins i els països àrabs veïns, d’una
altra: Guerra dels Sis Dies (1967), Guerra del Yom Kipur (1973), invasió israeliana del
Líban (1982), Intifada (1987-1992). L’esperança dels acord de pau d’Oslo (1993) va trencarse
el 2000, quan una provocació d’Ariel Sharon va fer saltar una segona Intifada. L’espiral
de violència ha conegut un dels seus capítols més sagnants amb el brutal atac israelià
sobre Gaza de 2008-2009. La pau només serà possible si s’acaba l’ocupació israeliana de
Palestina, hi ha un reconeixement mutu del dret a l’existència com a estats sobirans i
viables, si s’atura la política israeliana d’assentaments al territori palestí i si es troben
solucions als contenciosos sobre Jerusalem i sobre els palestins refugiats.
Íntimament lligat a aquest conflicte va ser la guerra del Líban, un dels conflictes més llargs i durs
del s.XX, desenvolupada entre 1975 i 1990. El conflicte entre els libanesos i els palestins expulsats
al Líban se superposa al tradicional enfrontament entre musulmans i cristians (els cristians maronites
de la Falange Libanesa). La guerra del Líban no s’entén sense les intervencions estrangeres d’Israel,
Síria i Iran. El Líban va viure anys submergit en una guerra caòtica. Beirut, dividida entre una part
“cristiana” i una part “musulmana”, ha quedat per a la història com un emblema de devastació
urbana a causa de la guerra. L’estiu de 2006 Israel torna a intervenir al Líban per atacar el Hezbol·là,
causant centenars de morts entre la població civil i una gran destrucció al país.
Xipre: L’any 1960 la república de Xipre proclamava la seva independència. Des dels primers
anys d’independència, sorgeixen conflictes entre la comunitat grecoxipriota (un 80% de la
població) i la comunitat turcoxipriota (20%). El 1974, es produeix un cop d’estat dels grecoxipriotes,
dirigit des d’Atenes, que Turquia aprofita per envair el terç nord de l’illa, amb el pretext de
protegir els turcoxipriotes. El territori queda dividit entre la part grega (un 62% de l’illa) i la
part turca (un 38%). Les poblacions es desplacen a les zones respectives. La part grega constitueix
el Xipre reconegut internacionalment, mentre que l’anomenada República Turca del Nord de
Xipre només és reconeguda pel govern de Turquia. La capital, Nicòsia, també queda dividida.
El conflicte ha quedat sense resoldre durant dècades, amb èpoques de gran tensió. L’ingrés
de Xipre a la Unió Europea va donar un impuls a les negociacions. Malgrat l’enderrocament
del mur de separació (març de 2008), encara no s’ha assolit una solució definitiva.