Veure publicació completa en PDF - Atles de la mediterrània i altres ...

ÍNDEX
1. Estats, capitals i grans ciutats
Demografia
2. Població actual, població futura i densitat de població
3. Taxa de fecunditat
4. Moviments de població
Cultura
5. Les llengües de la Mediterrània
6. Les religions a la Mediterrània
7. El patrimoni històric i cultural
Democràcia i pau
8. Democràcia i drets humans
9. Conflictes armats
10. Armamentisme i militarització
Economia
11. Renda per càpita
12. Distribució de la renda
13. Sectors econòmics i atur
14. El turisme
15. Les comunicacions
Benestar humà
16. Esperança de vida
17. Accés als serveis de salut
18. Alfabetització
19. Index de Desenvolupament Humà
20. Desigualtat de gènere, política i economia
21. Desigualtat de gènere i educació
Medi ambient
22. Clima i relleu
23. Degradació terrestre i marina
24. Emissió de gasos hivernacle
25. Accés a l’aigua potable
26. Petjada ecològica
27. Qualitat de vida ambiental

Presentació
Mediterrània: la paraula ens remet a la regió del món que envolta la mar d’Ulisses, i l’associam a segles d’història i a l’esplendor de cultures i civilitzacions. “Mediterrani” és,
també, un adjectiu que aplicam a coses tan diverses com un dels climes més amables del planeta i a un estil de vida caracteritzat per la calidesa en les relacions humanes.
Aquest atles vol ser una aproximació a l’àrea mediterrània més enllà del tòpic, en tota la seva complexitat. Fer de la Mediterrània un espai de convivència, de llibertats, de benestar
humà i de sostenibilitat requereix una mirada franca als països que conformen la regió. En aquesta mirada hi trobarem, sense dubte, la impressionant riquesa cultural i els valors
del patrimoni natural, però també les realitats de la pobresa i els moviments migratoris per fugir-ne, els conflictes armats i la manca de llibertats, les mancances de serveis públics
essencials i l’impacte sobre els ecosistemes.
S’ha escrit mil vegades que la Mediterrània és l’escenari històric de la confluència de cultures i civilitzacions, i que la seva fesomia actual és el resultat de segles d’un intercanvi fructífer.
Aquesta realitat innegable no pot amagar tampoc la d’una història que sovint s’ha construït sobre els enfrontaments. Pel que fa a la història més propera, el conflicte d’Orient Mitjà,
les recents guerres dels Balcans, o els diferents conflictes de l’àrea del Magrib ens han de fer veure que encara cal avançar molt en la construcció d’una Mediterrània en pau.
Potser allò que més revelen els mapes de la regió mediterrània és el seu desequilibri. Desequilibri en la distribució de la renda, òbviament, però també en tots els indicadors de
desenvolupament humà, una qüestió sobre la qual aquest atles posa un especial èmfasi. Desequilibri també en la situació de la dona i desequilibri en potència militar.
La Mediterrània és, per a la geografia física i per a la història, una unitat. En la configuració actual del planeta, la Mediterrània hauria de ser, sobretot, un espai d’encontre, no
sempre fàcil, entre el Nord (els països rics, o industrialitzats) i el Sud (els països empobrits). Tanmateix, la mar que han recorregut vaixells en totes les direccions és, a hores d’ara,
una línia de fractura. La frontera entre Ceuta/Melilla i el territori marroquí és la frontera més desequilibrada del món, és a dir, la frontera amb més diferències relatives de renda
per càpita a un costat i l’altra de la línia.
No es pot comprendre la Mediterrània del s.XXI sense reflexionar sobre aquesta línia de fractura. Els intensos moviments migratoris Sud-Nord que es donen a l’àrea mediterrània
en són la manifestació més visible. El risc d’un enfrontament cultural (el que alguns han anomenat la “guerra de civilitzacions”) entre Occident i l’Islam, alimentat per la ferida
d’Orient Mitjà i pel desequilibri en la riquesa, afegeix complexitat al panorama de la regió.
No podem oblidar, tampoc, la dimensió ambiental d’una Mar Mediterrània que rep els impactes d’un litoral superpoblat i d’un model de desenvolupament que ha tingut poca
consideració cap a aquest ecosistema fràgil. La comunitat científica mundial assenyala la Mediterrània com una de les regions del planeta que més patirà l’impacte del canvi
climàtic, el principal problema ecològic a escala global.
Fer que la Mediterrània sigui un espai de democràcia, de pau, de convivencia i de sostenibilitat és responsabilitat de tots i és d’interès per a tots. En un món interrelacionat no
té sentit basar la seguretat i el benestar de la ribera Nord en la construcció de murs. Les societats del Nord hem estat històricament potències colonials, hem acumulat poder
militar, hem causat la major part dels impactes ambientals, i hem donat suport a dictadures als països del Sud: no podem esquivar la nostra responsabilitat. És necessari apel·lar
a aquesta responsabilitat per concitar les energies i la voluntat política necessàries per avançar cap a una mediterrània de pau i desenvolupament. Una Mediterrània per a pobles
que puguin gaudir del seu clima benigne i les seves relacions humanes càlides.

preguntes
ESTATS, CAPITALS I GRANS CIUTATS
El mapa mostra els estats que s’han considerat per a aquest atles. A més dels països que tenen
litoral a la Mar Mediterrània, han estat inclosos tres estats que, sense tenir litoral al nostre
mar, formen part de conjunts regionals amb països de la Mediterrània i que, per tant, podem
considerar que formen part de l’àrea mediterrània: Portugal, Macedònia i Jordània. Els territoris
ocupats palestins (Cisjordània i Gaza) han estat presos com si d’un estat es tractàs, si bé es
parla de la seva especial situació política en els mapes que fan referència a la qüestió. No
s’han pres en consideració els micro-estats de l’àrea (Andorra, Mònaco, San Marino i Ciutat
del Vaticà): d’una banda, perquè sovint és difícil trobar les dades necessàries, i, d’una altra,
perquè la seva consideració afegiria un nivell important de complexitat gràfica als mapes
sense aportar informació significativa a la visió de conjunt. Respecte de la nomenclatura dels
països, cal puntualitzar que s’ha optat per la forma “Macedònia” en lloc del nom oficial de
l’estat, “Ex-república Iugoslava de Macedònia”, admès internacionalment per salvar les
reticències gregues (part de la Macedònia històrica es troba a Grècia).
Aquest primer mapa de presentació, per tant, situa els països sobre els quals es basa l’atles.
La divisió en estats no deixa de ser un resultat de processos històrics i sovint se superposa
a altres divisions (en comunitats lingüístiques, i també, per exemple, en zones climàtiques)
i tendeix a deixar en l’ombra l’existència de realitats diferents a l’estat-nació. Prendre els
estats com a punt de partida, però, resulta útil com a metodologia, sobretot tenint en
compte la disponibilitat de les dades sobre qüestions socials, econòmiques i de
desenvolupament que configuren el gruix d’aquest atles. Als mapes corresponents (sobre
llengües, sobre religions, sobre patrimoni cultural) es dóna la informació necessària per
entendre que existeixen altres divisions possibles, i que existeixen tant conjunts supraestatals
com comunitats nacionals que tenen una realitat històrica anàloga a la dels estats.
És evident que la divisió en estats canvia històricament: aquest mapa hauria considerat,
si s’hagués fet el 1990, Iugoslàvia com una unitat. En canvi, el mateix espai geogràfic ara
incorpora set estats: Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Macedònia, Sèrbia, Montenegro i, de
naixement molt recent, Kosovo. Respecte d’aquest últim país, no se l’ha considerat als
mapes basats en dades estatals, a causa de la manca d’estadístiques disponibles.
Pel que fa a les capitals, cal aclarir l’especial cas d’Israel i Palestina. Tant un com l’altre
consideren Jerusalem com la seva capital. En el cas d’Israel, però, Tel-Aviv és la capital
reconeguda internacionalment a pesar de la declaració israeliana de Jerusalem com a la
seva “capital eterna i indivisible”. Per la seva banda, els palestins també reclamen la
Jerusalem àrab com la seva capital, tot i que la seu política i administrativa de l’Autoritat
Nacional Palestina és, en aquests moments, Ramal·lah.
- Completa el mapa amb el nom dels estats (majúscules) i capitals que falten.
- Quina diries que és la capital d’Israel? I la de Palestina?
Estat Capital Superfície (km 2 )
Albània Tirana 28.748
Algèria Alger 2.381.740
Bòsnia Sarajevo 51.129
Croàcia Zagreb 56.414
Egipte El Caire 1.001.450
Eslovènia Ljubljana 20.273
Espanya Madrid 504.782
França París 547.030
Grècia Atenes 131.940
Israel Tel·Aviv 20.770
Itàlia Roma 301.230
Jordània Amman 92.300
Kosovo Pristina 10.877
Líban Beirut 10.400
Líbia Trípoli 1.759.540
Macedònia Skopje 25.333
Malta La Valetta 316
Marroc Casablanca 446.550
Montenegro Podgorica 13.812
Palestina Jerusalem 6.257
Portugal Lisboa 92.391
Sèrbia Belgrad 77.484
Síria Damasc 185.180
Tunísia Tunis 163.610
Turquia Ankara 780.580
Xipre Nicosia 9.250
Què et fa pensar aquesta situació?

PORTUGAL
MARROC
Rabat
Casablanca
ESTATS, CAPITALS I GRANS CIUTATS
ESPANYA
Madrid
FRANÇA
Barcelona
Alger
Marsella
ITÀLIA
TUNÍSIA
Milà
Nàpols
Ljubljana
Zagreb
CROÀCIA
BÒSNIA I
HERCEGOVINA
Sarajevo
MONTENEGRO KOSOVO
Pristina
Podgorica
Skopje
Tirana
ALBÀNIA
MALTA
La Valetta
Trípoli
LÍBIA
Belgrad
MACEDÒNIA
GRÈCIA
ESTATS, CAPITALS I GRANS CIUTATS
Ankara
Istambul
Izmir
Capital d’estat
Ciutat de més de 3.000.000 d’habitants
Ciutat de més d’1.000.000 d’habitants
Ciutat de menys d’1.000.000 d’habitants
Bursa
Alexandria
El Caire
Giza
Ankara
Nicosia
XIPRE
LÍBAN
Beirut
ISRAEL
Adana
Tel-Aviv
PALESTINA
Jerusalem
Alep
SÍRIA
Amman
1

preguntes
POBLACIÓ ACTUAL, POBLACIÓ FUTURA I DENSITAT DE POBLACIÓ
Les dades de població ens indiquen que la Mediterrània és, en termes generals, una àrea
densament poblada. De fet, els únics dos països que, com a conjunt, tenen una baixa
densitat de població són Algèria i, molt especialment, Líbia, a causa de les grans extensions
de desert. Tanmateix, fins i tot països amb extenses zones desèrtiques com són Marroc
o Jordània tenen densitats que no són baixes. En tots els països de la ribera Sud de la
Mediterrània amb grans àrees desèrtiques la població es concentra al litoral. A la ribera
Nord, encara que la densitat de població al litoral és superior a la del interior, les diferències
són menys exagerades.
Destaquen, d’altra banda, els casos de països amb altes densitats de població. En el cas
del Líban, Israel i Palestina, aquesta alta densitat va associada a una gran heterogeneïtat
cultural i religiosa. L’escassesa del territori i els recursos (tals com l’aigua) per a una elevada
població són un factor més de conflicte i inestabilitat. El cas de Malta és el d’un petit país
insular que ha esdevingut, tot ell, territori urbanitzat.
Més indicativa, per la importància que té respecte a l’estabilitat i el benestar humà futurs
de la regió, és la diferent evolució demogràfica d’uns i altres països. Les projeccions del
Fons de Nacions Unides per a la Població donen, per a la majoria de països d’Europa
Occidental, una perspectiva de pèrdua de població. Aquest és el resultat del creixement
vegetatiu de la població (naixements i defuncions), però en països com Espanya, que està
rebent una forta immigració, segurament aquest factor alterarà a l’alça aquesta projecció
de futur.
En qualsevol cas, és evident la diferència entre els països del Nord i Oest, amb tendència
a un creixement molt baix o fins i tot negatiu, i els països del Sud i de l’Est, que tenen la
perspectiva d’un creixement demogràfic més alt. Una dada il·lustrativa posa de manifest
com en un futur proper canviarà radicalment l’equilibri demogràfic entre les riberes Nord
i Sud de la Mediterrània. D’acord amb les xifres de 2007, Espanya, França i Portugal, amb
115,1 milions, tenen un 50% més de població que Marroc, Algèria i Tunísia, els tres països
que els queden a l’altra banda de la mar, mentre que el 2050 (si es compleixen les
projeccions de Nacions Unides) les poblacions seran pràcticament les mateixes: 116,3 per
als tres països de la ribera Nord, i 108,8 per als tres països de la ribera Sud.
- L’any 2008 les Illes Balears, amb 4.992 km 2 de superfície,
tenien una població d’1.094.972 habitants. Calcula la seva
densitat de població i compara-la amb la dels països de la
Mediterrània.
Població 2007 Projecció Superfície Densitat
(milions) població 2050 (km 2 ) (hab/km 2 )
(milions)
Albània 3,2 3,5 28.748 111,3
Algèria 33,9 49,5 2.381.740 14,2
Bòsnia 3,9 3,2 51.129 76,3
Croàcia 4,6 3,7 56.414 81,5
Egipte 76,9 125,9 1.001.450 76,8
Eslovènia 2,0 1,6 20.273 98,7
Espanya 43,6 42,5 504.782 86,4
França 60,9 63,1 547.030 111,3
Grècia 11,2 10,7 131.940 84,9
Israel 7,0 10,4 20.770 337,0
Itàlia 58,2 50,9 301.230 193,2
Jordània 6,0 10,2 92.300 65,0
Líban 3,7 4,7 10.400 355,8
Líbia 6,1 9,6 1.759.540 3,5
Macedònia 2,1 1,9 25.333 82,9
Malta 0,4 0,4 316 1.265,8
Marroc 32,4 46,4 446.550 72,6
Montenegro 0,6 0,6 13.812 43,4
Palestina 3,9 10,1 6.257 623,3
Portugal 10,6 10,7 92.391 114,7
Sèrbia (*) 9,9 8,8 88.361 112,0
Síria 20,0 35,9 185.180 108,0
Tunísia 10,3 12,9 163.610 63,0
Turquia 75,2 101,2 780.580 96,3
Xipre 0,8 1,2 9.250 86,5
(*) Les dades de Sèrbia inclouen també Kosovo.
- Els països del Sud de la Mediterrània presenten densitats
de població baixes. On creus que es concentra la població
d’aquestes regions?
- La previsió de població l’any 2050 als països de la ribera
Sud i Est de la Mediterrània indica uns creixements molt
significatius. Quins països canviarien de color al mapa?

Demografia
10,6
10,7
POBLACIÓ ACTUAL, POBLACIÓ
FUTURA I DENSITAT DE POBLACIÓ
32,4
46,4
43,6
42,5
33,9
49,5
60,9
63,1
10,3
12,9
2,0
1,6
0,4
0,4
58,2
50,9
4,6
3,7
3,9
3,2
0,6
0,6
3,2
3,5
6,1
9,6
9,9
8,8
2,1
1,9
11,2
10,7
POBLACIÓ PER PAÏSOS (milions)
Població actual
(2007)
DENSITAT DE POBLACIÓ (hab/km 2 )
Menys de 50
de 50 a 100
0,8
1,2
3,9
10,1
Previsió de
població any
2050
de 100 a 300
Més de 300
Sense dades
3,7
4,7
7,0
10,4
6,0
10,2
2
75,2
101,2
20,0
35,9
76,9
125,9

preguntes
TAXA DE FECUNDITAT
La “taxa de fecunditat” del mapa correspon al que tècnicament el Fons de Població de
Nacions Unides anomena “taxa de fecunditat total (període 2005-2010)”, i que defineix
com a “el nombre de fills que tindria una dona en la seva etapa de procreació si donàs
a llum de conformitat amb la taxa estimada per a diferents grups d’edat en el lapse
especificat”. Per entendre’ns, ve a representar la mitjana de fills que tenen les dones en
edat reproductiva.
Per sota d’una taxa de 2, ens situam en un patró característic dels països de nivell de
desenvolupament alt, en què les diferents expectatives de vida de les dones, i importants
canvis culturals, redueixen la natalitat de manera molt important. Les taxes de Bòsnia,
Croàcia, Eslovènia, Espanya, Itàlia o Grècia es troben entre les més baixes del món. D’entre
els països amb un nivell de desenvolupament alt, només crida l’atenció la taxa d’Israel,
molt més alta, explicable per una multiplicitat de causes: sectors ultrareligiosos, voluntat
de creixement demogràfic per motius “racials”, existència d’una part molt important de
població àrab…
Cal assenyalar que els països de la ribera Sud es troben en taxes de fecunditat d’entre 2
i 4, les que corresponen a països “de desenvolupament humà mitjà” que ja han iniciat
un procés de transició cap a patrons demogràfics diferents dels tradicionals. Cal destacar
que la població dels territoris ocupats de Palestina registren una taxa de 5,1 fills per dona,
molt superior a la de qualsevol altre país de l’àrea i assimilable a les de l’Àfrica subsahariana.
És evident que existeix un factor “polític” de voluntat de creixement demogràfic, explicable
en el context del conflicte amb la potència ocupant.
El següent quadre de dades dóna les xifres de la taxa de fecunditat, juntament amb la
taxa mitjana de creixement demogràfic (del període 2005-2010, expressada com a
percentatge de creixement anual), amb la qual, lògicament, existeix una relació, però no
una correspondència exacta, ja que hi ha molts de factors que incideixen en el creixement
demogràfic (com poden ser les migracions). També dóna la mitjana d’edat de la població,
una dada en clara relació amb la taxa de fecunditat: com més alta és la taxa de fecunditat,
més baixa és la mitjana d’edat de la població.
- Quins cinc països tenen la taxa de fecunditat més alta i
quins cinc la tenen més baixa?
- Quins cinc països tenen la mitjana d’edat més alta i quins
cinc la tenen més baixa?
Més alta Més baixa
Més alta
Més baixa
Taxa de Taxa mitjana Mitjana
fecunditat de creixement d’edat
total demogràfic (anys)
(Fills per dona) (% anual) 2007
2005-2010 2005-2010
Albània 2,2 0,5 30
Algèria 2,4 1,5 26
Bòsnia 1,3 0,1 39
Croàcia 1,3 -0,1 41
Egipte 3,0 1,8 25
Eslovènia 1,2 -0,1 41
Espanya 1,3 0,4 41
França 1,9 0,3 39
Grècia 1,3 0,2 42
Israel 2,7 1,7 29
Itàlia 1,4 0,0 43
Jordània 3,2 2,1 24
Líban 2,2 1,1 29
Líbia 2,8 1,9 24
Macedònia 1,5 0,1 35
Malta 1,5 s.d. 39
Marroc 2,6 1,4 25
Montenegro s.d. s.d. s.d.
Palestina 5,1 3,1 19
Portugal 1,5 0,4 39
Sèrbia (*) 1,6 0,0 38
Síria 3,1 2,4 21
Tunísia 1,9 1,0 29
Turquia 2,3 1,3 29
Xipre 1,6 s.d. 35
(*) Les dades de Sèrbia inclouen també Kosovo.
- Quina relació veus entre la mitjana d’edat de la població
de cada país i la seva taxa de fecunditat?

Demografia
39
25
TAXA DE FECUNDITAT
41
39
26
29
43
24
41
39
41
39
30
38
35
42
TAXA DE FECUNDITAT
(Fills per dona)
Menys de 2
de 3 a 5
de 2 a 3 Més de 5
29
25
40 Mitjana d’edat
35
29
Sense dades
29
19
24
21
3

preguntes
MOVIMENTS DE POBLACIÓ
La Mediterrània ha estat històricament escenari d’intensos moviments de població. Sense
aquests moviments no hi hauria hagut el fèrtil intercanvi cultural que constitueix l’essència
de la seva història.
En l’actualitat, els moviments de població principals són les migracions en sentit Nord-
Sud, de persones que fugen de les difícils perspectives dels seus països per cercar noves
oportunitats als països del Nord. Les desigualtats entre Nord i Sud, i les polítiques cada
vegada més restrictives dels països del Nord, expliquen les realitats de les persones que
moren en l’intent, i de la situació d’exclusió en què es troben molts d’aquests immigrants.
A la taula s’indica el percentatge, per a cada país, de població expatriada. S’observa com
alguns dels països del Nord continuen tenint una gran part de població a l’exterior (Grècia,
Portugal). La manca de dades sobre les repúbliques de l’ex-Iugoslàvia no deixa veure com
la guerra dels 90 també va causar un massiu moviment de població cap a l’exterior (com
sí es veu en les dades, que ofereix l’OCDE, de comunitats estrangeres residents als diferents
països). Cas diferent és el de Palestina, en què més que d’emigrants hauríem de parlar
de refugiats: actualment es parla de més de quatre milions de refugiats palestins, que
constitueixen la major població refugiada del món.
Per valorar la magnitud dels moviments de població actual, val la pena fixar-se en una
selecció de comunitats de persones nascudes en un país determinat que resideixen en
altres. L’any 2000, a França residien 1.246.706 persones nascudes a Algèria, i 709.521
nascudes a Marroc. A Espanya 313.739 persones nascudes al Marroc. A Alemanya hi havia
una comunitat d’1.189.250 de persones nascudes a Turquia. I Albània, un país petit, tenia
403.823 persones que hi havien nascut i que residien a Grècia, i 159.207 a Itàlia.
Aquests moviments de població fan que als països del Nord la població immigrant suposi
una part significativa de la seva població. El mapa assenyala la taxa d’immigrants l’any
2005, que reflecteix el percentatge de població immigrant que resideix a cada país.
Taxa Taxa Taxa
d’expatriats d’immigrants neta de migració
(% de població) (% de població) (% de població)
2000 2005 2007
Albània 16,7 2,6 -4,41
Algèria 4,2 0,7 -0,31
Bòsnia s.d. 1,0 6,38
Croàcia s.d. 14,5 1,58
Egipte 0,5 0,2 -0,21
Eslovènia s.d. 8,5 0,64
Espanya 1,9 11,1 0,99
França 2,0 10,7 1,48
Grècia 6,7 8,8 2,33
Israel 2,9 39,6 2,52
Itàlia 4,0 4,3 2,06
Jordània 1,4 39,0 5,97
Líban 7,4 18,4 s.d.
Líbia 1,3 10,5 s.d.
Macedònia s.d. 6,0 -0,57
Malta 20,1 2,7 2,03
Marroc 5,2 0,4 -0,77
Montenegro s.d. s.d. s.d.
Palestina s.d. s.d. 0,00
Portugal 11,5 7,3 3,23
Sèrbia s.d. s.d. s.d.
Síria 0,9 5,2 s.d.
Tunísia 4,3 0,4 -0,44
Turquia 3,0 1,8 0,00
Xipre 16,5 13,9 0,42
- Quines creus que són les principals causes que motiven les migracions de població? - Emigraries del teu país per alguna d’elles? Per què?

Demografia
ESPANYA
MOVIMENTS DE POBLACIÓ
FRANÇA
BÈLGICA I HOLANDA
FRANÇA
ALEMANYA
ESTATS UNITS
ALEMANYA
ESTATS UNITS
ITÀLIA
ALEMANYA
GRÈCIA
TAXA D’IMMIGRANTS
Menys del 2,5%
del 2,5 al 5%
ALEMANYA
del 5 al 10%
Més del 10%
Sense dades
Principals moviments
migratoris dels últims anys
4

preguntes
LES LLENGÜES DE LA MEDITERRÀNIA
El primer que salta a la vista és que la distribució de les àrees lingüístiques no coincideix
amb les fronteres estatals. A la Mediterrània hi ha molts pocs països monolingües (Portugal
o Eslovènia en serien exemples). Sí que podem parlar d’àrees monolingües, que són
aquelles que al mapa apareixen de color uniforme.
Pel que fa a les zones ratllades, hauríem de parlar, més que de zones bilingües, de zones
“bilingüitzades”. La situació habitual, en aquests casos, és que es tracti de territoris que
no tenen una estructura estatal i que formen part d’un territori amb una altra llengua
oficial. Són les anomenades “llengües sense estat”: el català, el sard, el cors, el kurd (la
“llengua sense estat” amb més parlants del món), les llengües amazigh, entre d’altres.
La seva vitalitat depèn de la cohesió de la comunitat de parlants i de les polítiques
públiques: l’occità i el bretó són exemples de llengües que la minorització ha conduït al
caire de la desaparició.
Un cas diferent és el de les llengües que tenen un territori amb estat però que tenen
comunitats fora de les fronteres estatals: és el cas de les minories hongareses a Croàcia
o Sèrbia, les minories búlgares a Sèrbia o Turquia, la minoria armènia a Turquia o la
minoria àrab dins de les fronteres d’Israel. Es tracta de comunitats que també se solen
veure sotmeses a un procés de minorització.
Italià
Cors
Sard
Friülà
Romàniques Cèltiques Eslaves Albanès Armení Indoiranianes Grec
Portuguès/gallec Bretó Búlgar Kurd
Castellà Eslovè
Català Serbocroata
Francès Macedoni
Occità
Indo-europees
- Quines són les sis llengües que més es parlen a la Mediterrània? Ordena-les de més a menys.
- Situa al mapa els nombres que corresponen a les diferents llengües.
Cal fer, respecte d’aquest mapa, alguns aclariments. En primer lloc, que suposa un cert
grau de simplificació, en la mesura que no pot recollir àrees lingüístiques molt reduïdes
(un exemple seria el català de la ciutat sarda de l’Alguer). En segon lloc, que recull les
llengües normalment reconegudes acadèmicament com a llengües diferenciades i vives
(no apareixen llengües que recullen altres mapes lingüístics, com per exemple l’aragonès).
Pel que fa a les llengües de la vorera Sud, dos aclariments. Respecte de l’àrab, s’ha definit
una única àrea lingüística, en la mesura que tots aquests països comparteixen una mateixa
modalitat literària, l’anomenat àrab clàssic. És evident, però, que els àrabs parlats dels
diferents països són molt diferents i arriben a ser mútuament incomprensibles, pel que
també es parla, com a llengües distintes, de l’àrab dialectal marroquí, l’àrab dialectal
algerià, etc. Respecte de les “llengües amazigh”, o llengües de les àrees bereber (el Rif
marroquí, la Cabíria algeriana, o les àrees dels tuareg), també s’ha assenyalat una única
àrea lingüística per a un conjunt de modalitats d’una mateixa família molt fragmentada,
en què diferents fonts assenyalen diferents fronteres entre llengües diferents.
Les llengües del mapa (les que es parlen dins dels estats considerats a aquest atles, cosa
que ens porta a incloure llengües com l’hongarès o el búlgar) pertanyen a diferents
famílies lingüístiques, tal com recull l’esquema següent:
Llengües del Mediterrani
Altaiques
Turc
Semítiques
Afro-asiàtiques Basc Uràliques
Àrab
Hebreu
Maltès
Llengües
amazigh
Hongarès
- Algunes de les “llengües sense estat” tenen més vitalitat que d’altres. Diries que el català
és una de les que es troba en bona situació? Per què?

Cultura
1
Mediterrâneo
LES LLENGÜES DE LA MEDITERRÀNIA
3
Mediterraneoa
2
Mediterráneo
4
7
Méditerránee
6
5
Mediterrània
25
9
10
Sredozemlje
15
12 13
Mediterranska
14
8
Mediterraneo
11
Mediterran
17
Mesdheut
24
18
19
Mediterrán
16
LLENGÜES
Àrees monolingües Àrees bilingüitzades
1. Portuguès/gallec
2. Castellà
3. Basc
4. Català
5. Francès
6. Occità
7. Bretò
8. Italià
9. Cors
10. Sard
11. Maltès
12. Friülà
13. Eslovè
14. Serbocroata
15. Hongarès
16. Bùlgar
17. Albanès
18. Macedoni
20
Akdeniz
19. Grec
20. Turc
21. Armeni
22. Kurd
23. Hebreu
24. Àrab
25. Llengües
amazigh
(bereber)
23
22
21
5

preguntes
LES RELIGIONS A LA MEDITERRÀNIA
El Mediterrani és l’espai on conflueixen el que han estat anomenades “les tres grans religions
monoteistes”: judaisme, cristianisme i Islam. La història del Mediterrani és també la història
de la relació entre aquestes tres confessions, una història que és al mateix temps
d’enfrontaments i d’intercanvis i influències mútues. Cal destacar que totes tres procedeixen
d’un tronc comú, són les tres religions que descendeixen d’Abraham, o, com també s’ha
dit, les religions del Llibre, pel lloc fonamental que totes tres donen a un llibre sagrat.
Podem parlar, en primer lloc, d’un espai de majoria catòlica: Portugal, Espanya, França,
Itàlia, Malta, Eslovènia, i Croàcia. Aquesta àmplia majoria no pot deixar de banda dos
fets. En primer lloc, que són societats en què la presència d’immigrants fa que hi hagi
una presència creixent de col·lectius d’altres confessions (musulmans, de forma especial).
En segon lloc, que són les societats més laiques i les societats en què hi ha un major
nombre de persones que, essent o no nominalment catòliques, no professen cap religió.
Hi ha, també, un espai cristià de majoria ortodoxa: Grècia, Albània, Sèrbia, Montenegro,
Xipre i Macedònia. En el cas de Macedònia, cal destacar l’important col·lectiu musulmà que
suposa la població de llengua albanesa. En el cas de Xipre, el cristianisme ortodox majoritari
conviu amb la religió musulmana de la minoria turca. Cas especial és el de Bòsnia, un país
multiconfessional, amb un 40% de musulmans, un 31% d’ortodoxos, i un 15% de catòlics.
- Classifica els països segons sigui la religió majoritària de la seva població:
L’Islam és la religió majoritària al Magrib, a l’Orient Mitjà (excepte Israel), a Kosovo i a
Albània. A tota aquesta àrea, els musulmans són molt majoritàriament sunnites, si bé
podem trobar xiites entre els musulmans del Líban, de Síria i d’Albània i Kosovo. Al Líban
i Síria també existeixen altres grups musulmans com són els drusos. Els països del Magrib,
amb una amplíssima majoria de musulmans, han tingut històricament uns col·lectius jueus,
que avui dia gairebé han desaparegut.
També és important assenyalar la presència històrica de cristians als països àrabs, com són
els coptes d’Egipte o cristians de confessions molt diverses al Líban, a Jordània, Síria o a
Palestina. Avui, els països musulmans amb una presència de cristians que supera el 10%
són Albània, el Líban i Síria. El Líban constitueix un exemple extrem de fragmentació:
tant els musulmans com els cristians estan dividits en una diversitat de grups, de manera
que l’Estat reconeix oficialment 17 confessions diferents.
Israel és l’únic país de majoria jueva. És, de fet, un país en què l’adscripció religiosa forma
part, per dir-ho així, de la seva essència nacional. Tanmateix, dins del propi territori
d’Israel, existeix el col·lectiu dels anomenats “àrabs israelians”, població de llengua àrab
i religió majoritàriament musulmana (però també cristians), que s’aproximen a la cinquena
part de la població.
cristiana catòlica cristiana ortodoxa musulmana jueva

Cultura
LES RELIGIONS A LA MEDITERRÀNIA
Majoria catòlica
Majoria ortodoxa
RELIGIONS
Majoria ortodoxa, amb important presència musulmana
Majoria musulmana
Majoria jueva, amb important presència musulmana
Majoria musulmana, amb important presència cristiana
Multiconfessionals (musulmans, catòlics i ortodoxos)
6

preguntes
EL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC I CULTURAL
Poques regions del món tenen la densitat històrica i cultural de la Mediterrània. L’antic
Egipte, els antics fenicis, la Grècia homèrica i la Grècia clàssica, la Roma imperial: les
voreres de la nostra mar han conegut algunes de les civilitzacions més brillants de
l’Antiguitat. El món actual seria mal d’entendre sense el llegat de Grècia i Roma, on
tenen la seva arrel la nostra manera d’entendre realitats culturals com el pensament
filosòfic, la poesia, el teatre o el dret.
La Mediterrània també ha estat un lloc de confluència de religions. Les tres grans
religions monoteistes estan lligades a la regió. El judaisme té a l’actual territori
d’Israel/Palestina el seu bressol i els seus llocs sants. El cristianisme també hi va néixer
i té al voltant de la Mediterrània l’àrea històrica de dues de les seves branques principals,
el catolicisme i el cristianisme ortodox. Pel que fa a l’Islam, a la Mediterrània han florit
algunes de les seves manifestacions històriques més rellevants, tals com l’antic Al-
Andalus o l’Imperi Otomà.
Fruit d’aquesta història és la riquesa patrimonial del Mediterrani. És significatiu (acceptant
les reserves amb què hem de prendre una relació oficial com aquesta) que Espanya i
Itàlia són els dos països del món amb més béns declarats Patrimoni de la Humanitat per
la UNESCO (amb 38 i 37 declaracions, respectivament), mentre que França, amb 28
declaracions, és el quart.
La distribució d’aquests llocs que constitueixen un llegat per a tota la humanitat és ben
indicativa de com la història de la Mediterrània és una història d’intercanvis i de trobada.
Un dels temples cristians més bells del món, Santa Sofia d’Instambul, es troba en un país
actualment de majoria musulmana, mentre que a Espanya es troben algunes de les joies
de l’arquitectura islàmica (a Granada, a Córdova, a Sevilla, etc.). Les restes de la civilització
romana, considerada el bressol del que avui anomenam Occident, es troben a Itàlia o
Espanya, però també a Algèria, Líbia o Tunísia. Hi ha ciutats que són, elles totes soles,
un compendi d’aquesta densitat i d’aquestes confluències. L’exemple més clar és el de
Jerusalem, ciutat en què coincideixen el lloc més sagrat del judaisme (el Mur de les
Lamentacions, única resta de l’antic Temple de David), una de les mesquites més sagrades
de l’Islam (la Mesquita d’Al-Aqsa, que conté la roca des de la qual el profeta Mahoma
va fer un viatge al Cel), i llocs tan emblemàtics del cristianisme com l’Església del Sant
Sepulcre o l’hort de Getsemaní.
- Amb el llistat de béns declarats Patrimoni de la Humanitat que apareix al quadre indica el país on és cadascun i posa nom a les il·lustracions del mapa.
Patrimoni de l’Humanitat
Catedral de Nôtre-Dame
Centre de Florència
Cúpula de la Roca
Església de Santa Sofia
L’Acròpolis
L’Esfinx i Piràmide
País Patrimoni de l’Humanitat País
Medina de Fes
Mesquita de Córdova
Monestir d’Studenica
Ruïnes de Cartago
Ruïnes de Petra
Ruïnes romanes de Leptis Magna

Cultura 7
EL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC I CULTURAL

preguntes
DEMOCRÀCIA I DRETS HUMANS
El mapa presenta la classificació de països recollida de The Freedom House, una organització
internacional que fa un informe anual sobre la situació de la democràcia i les llibertats
al món. Per a cada país, l’informe analitza la situació de la democràcia, les llibertats i els
drets humans. A partir d’aquestes dades, els països són classificats en tres categories:
lliures (en què els ciutadans gaudeixen d’un alt grau de llibertat), parcialment lliures (en
què hi ha restriccions a les llibertats, sovint en un context de corrupció, estat de dret feble
o lluites internes) i “no lliures”, en què el procés polític està molt controlat i les formes
bàsiques de llibertat són negades. S’ha seguit aquesta classificació, excepte per al cas
d’Israel, en què la situació dels drets humans als territoris ocupats i la discriminació que
pateixen els ciutadans àrabs del país no ens permet parlar d’un país lliure.
Cal evitar, però, la complaença, d’un mapa que situa la Mediterrània Occidental i del
Nord com a la Mediterrània “lliure” i la resta com a la “no lliure”. En primer lloc, perquè
molts dels règims opressius de l’àrea (especialment els del món àrab: Marroc, Tunísia,
Egipte) es mantenen gràcies al suport dels països occidentals, que són així còmplices de
la manca de llibertat en què viu la població.
D’altra banda, és necessari també fer una mirada a la situació dels drets humans, tal com
és presentada pels informes de les organitzacions internacionals més prestigioses
especialitzades en la qüestió (Amnistia Internacional i Human Rights Watch). Israel és
assenyalat per les greus violacions dels drets humans (morts a mans de l’exèrcit, ocupacions
de terres, demolicions d’habitatges, detencions il·legals...) als territoris ocupats palestins.
A tota l’àrea dels Balcans s’assenyalen problemes d’impunitat dels responsables de crims
de guerra (tot i que la col·laboració amb la justícia internacional, en països com Sèrbia i
Croàcia, ha millorat als darrers anys), problemes de retorn dels desplaçats (a Bòsnia, per
exemple) i de convivència entre grups ètnics (a Kosovo o a Macedònia). Els règims àrabs
(Marroc, Algèria, Tunísia, Egipte o Síria) presenten un historial molt pobre en matèria de
llibertats civils i s’hi registren casos de detencions arbitràries.
Completam la informació amb l’Índex de Percepció de Corrupció, elaborat per l’organització
Transparency International a partir d’enquestes, i que reflecteix la percepció del nivell
de corrupció amb què té lloc la vida social i econòmica d’un país. Es determina amb una
xifra entre 0 i 10: el nivell més alt del món (el de menys corrupció) és el 9,3 de Dinamarca,
i el més baix és l’1,0 de Somàlia. Es pot observar que, en termes generals, la corrupció és
més grans als països amb nivells inferiors de llibertat.
- Quins drets humans i llibertats consideres que no es respecten als països qualificats com
parcialment lliures o no lliures?
L: lliures; PL: parcialment lliures; NL: no lliures
Classificació segons Índex de Percepció
nivell de llibertat de Corrupció, 2008
(segons The (segons Transparency
Freeedom House) International)
Albània PL 3,4
Algèria NL 3,2
Bòsnia PL 3,2
Croàcia L 4,4
Egipte NL 2,8
Eslovènia L 6,7
Espanya L 6,5
França L 6,9
Grècia L 4,7
Israel PL 6,0
Itàlia L 4,8
Jordània PL 5,1
Líban NL 3,0
Líbia NL 2,6
Macedònia PL 3,6
Malta L 5,8
Marroc PL 3,5
Montenegro L 3,4
Palestina PL s.d.
Portugal L 6,1
Sèrbia L 3,4
Síria NL 2,1
Tunísia NL 4,4
Turquia PL 4,6
Xipre NL 6,4
- Quina relació veus entre els nivells de llibertat i els de corrupció?

Democràcia i pau
DEMOCRÀCIA I DRETS HUMANS
CLASSIFICACIÓ SEGONS
NIVELL DE LLIBERTAT
(segons The Freedom House)
L (lliures)
PL (parcialmente lliures)
NL (no lliures)
Violacions de drets humans
lligades a conflictes
8

preguntes
CONFLICTES ARMATS
La Mediterrània ha estat sempre, dissortadament, escenari de conflictes armats. Cenyintnos
a les darreres dècades podríem destacar com a principals conflictes que afecten a
països de la Mediterrània:
Sàhara Occidental: L’any 1975, Espanya abandona l’antic Sàhara Espanyol a Marroc i
Mauritània (que més endavant el va abandonar). El Front Polisario (moviment de defensa
del poble sahrauí) proclama la República Àrab Sahrauí Democràtica: és el començament de
la guerra del Sàhara. L’inici de la guerra va generar un desplaçament massiu de població:
encara avui, més de 200.000 (la meitat de la població sahrauí) sobreviuen als camps de
refugiats de l’inhòspit desert de Tindouf (Algèria), mentre que la resta viu sota l’ocupació
marroquina o a altres països. La guerra entre el Polisario i el Marroc arriba a una treva, el
1991, amb presència de Nacions Unides, que propugna un referèndum d’audoterminació,
però el bloqueig constant de Marroc no permet avançar cap a una solució justa.
Algèria: L’any 1991, l’islamista FIS (Front Islàmic de Salvació) va guanyar les eleccions
municipals, en un context de descontent i de pèrdua de legitimitat del règim. La seva victòria
en la primera volta de les eleccions legislatives de 1992 dóna lloc a la suspensió del procés
electoral, en un vertader “autocop” del règim. Comença aleshores un sagnant enfrontament.
D’un costat hi ha les guerrilles islamistes: el GIA (Grup Islàmic Armat) i el FSPC (Front Salafista
per a la Predicació i el Combat, en l’òrbita d’Al Qaeda). De l’altre costat, hi ha l’exèrcit i les
milícies paramilitars, responsables d’una gran quantitat de massacres. La guerra civil d’Algèria
va causar més de 80.000 morts entre 1992 i 1999. A més a més, Algèria també ha d’enfrontar
la revolta dels berbers de la regió de Cabíria, que defensen la seva identitat diferent dels
àrabs, i que negocien amb el govern un major reconeixement.
Ex-Iugoslàvia: La guerra de Croàcia és el segon capítol (després de la “guerra menor” que
va conduir a la independència d’Eslovènia el 1990) de les guerres de desintegració de l’antiga
Iugoslàvia. L’arribada al poder a Sèrbia d’Slobodan Milosevic revifa els vells enfrontaments
entre serbis i croats, dos pobles amb la mateixa llengua però de religions diferents (ortodoxos
i catòlics). Després del referèndum d’independència de Croàcia (1991), Milosevic, adduint
la protecció de les poblacions sèrbies dels territoris de la Krajina i Eslavònia (als quals, el
règim nacionalista croata de Tudjman no reconeix la seva autonomia) envia l’exèrcit federal.
La guerra de Croàcia va significar la introducció de la neteja ètnica i les massacres massives,
amb episodis tan sagnants com els de Vukovar i Osijek, i va suposar prop de 10.000 morts
i mig milió de refugiats i desplaçats. Tres anys després, el 1995, una ràpida ofensiva militar
croata derrota les milícies sèrbies i reverteix la neteja ètnica.
La guerra es desplaça cap a Bòsnia, tradicionalment un territori de convivència entre serbis,
croates i musulmans. També Bòsnia vota per la seva independència (1992), i s’inicia una guerra
en què destaquen, per la seva brutalitat, els serbobosnians liderats per Radovan Karadzic,
que es proposen la creació de zones “ètnicament pures” mitjançant la utilització de la violència
massiva contra la població civil. La massacre de Srebrenica i el setge de Sarajevo són mostres
d’una brutalitat que pensàvem desterrada d’Europa. També es donen (com a Mostar) violents
enfrontaments entre croats i musulmans. El 1995 els acords de pau de Dayton posen fi als
combats, amb la configuració d’un estat dividit en dues entitats gairebé independents (la
República Sèrbia de Bòsnia i la Federació Croatobosniana), una solució que molts han interpretat
com una consolidació de la separació del territori per criteris ètnics. La guerra a Bòsnia deixa
un saldo de 278.000 morts, i un país amb una difícil tasca de recuperació de la convivència.
- Situa sobre les zones assenyalades al mapa el nom del països o regions que han estat escenari de conflictes armats els darrers anys.
- Pel que saps, quines haurien de ser les bases per a una solució pacífica al conflicte entre Israel i Palestina?
El capítol següent és el de Kosovo, una província del sud de Sèrbia habitada majoritàriament
(el 90%) per població albanesa, de religió musulmana i amb una llengua diferent del
serbocroata. L’any 1989, Slobodan Milosevic havia suspès l’autonomia de Kosovo, un
territori que té per als serbis un valor simbòlic com a bressol de la seva nació. A la lluita
pacífica per la independència que encapçalava Ibrahim Rugova se li suma la lluita armada
de l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo (UCK). El règim de Milosevic respon (1998) desfermant
a Kosovo campanyes de neteja ètnica. A començaments de 1999 centenars de pobles
havien estat arrasats i un quart de milió d’albanokosovars (sobre una població d’1,8
milions) havien estat desplaçats. Llavors té lloc la intervenció de l’OTAN (primer bombardejos
i, després de la retirada de les forces sèrbies, desplegament terrestre), amb el resultat
d’un gran èxode de la població sèrbia. Després d’anys d’independència de facto, amb
administració de Nacions Unides, Kosovo assoleix la independència l’any 2008. Prèviament,
també Montenegro havia esdevingut un país sobirà (2006).
Orient Mitjà: L’origen del conflicte d’Israel/Palestina s’ha de buscar en la creació de l’estat
independent d’Israel (1948), amb fronteres establertes per Nacions Unides. Palestina era,
però, una terra de població àrab i el mateix 1948 es va declarar una primera guerra
àraboisraeliana. Des de llavors, la història d’Orient Mitjà ha estat una successió
d’enfrontaments entre Israel, d’una banda, i els palestins i els països àrabs veïns, d’una
altra: Guerra dels Sis Dies (1967), Guerra del Yom Kipur (1973), invasió israeliana del
Líban (1982), Intifada (1987-1992). L’esperança dels acord de pau d’Oslo (1993) va trencarse
el 2000, quan una provocació d’Ariel Sharon va fer saltar una segona Intifada. L’espiral
de violència ha conegut un dels seus capítols més sagnants amb el brutal atac israelià
sobre Gaza de 2008-2009. La pau només serà possible si s’acaba l’ocupació israeliana de
Palestina, hi ha un reconeixement mutu del dret a l’existència com a estats sobirans i
viables, si s’atura la política israeliana d’assentaments al territori palestí i si es troben
solucions als contenciosos sobre Jerusalem i sobre els palestins refugiats.
Íntimament lligat a aquest conflicte va ser la guerra del Líban, un dels conflictes més llargs i durs
del s.XX, desenvolupada entre 1975 i 1990. El conflicte entre els libanesos i els palestins expulsats
al Líban se superposa al tradicional enfrontament entre musulmans i cristians (els cristians maronites
de la Falange Libanesa). La guerra del Líban no s’entén sense les intervencions estrangeres d’Israel,
Síria i Iran. El Líban va viure anys submergit en una guerra caòtica. Beirut, dividida entre una part
“cristiana” i una part “musulmana”, ha quedat per a la història com un emblema de devastació
urbana a causa de la guerra. L’estiu de 2006 Israel torna a intervenir al Líban per atacar el Hezbol·là,
causant centenars de morts entre la població civil i una gran destrucció al país.
Xipre: L’any 1960 la república de Xipre proclamava la seva independència. Des dels primers
anys d’independència, sorgeixen conflictes entre la comunitat grecoxipriota (un 80% de la
població) i la comunitat turcoxipriota (20%). El 1974, es produeix un cop d’estat dels grecoxipriotes,
dirigit des d’Atenes, que Turquia aprofita per envair el terç nord de l’illa, amb el pretext de
protegir els turcoxipriotes. El territori queda dividit entre la part grega (un 62% de l’illa) i la
part turca (un 38%). Les poblacions es desplacen a les zones respectives. La part grega constitueix
el Xipre reconegut internacionalment, mentre que l’anomenada República Turca del Nord de
Xipre només és reconeguda pel govern de Turquia. La capital, Nicòsia, també queda dividida.
El conflicte ha quedat sense resoldre durant dècades, amb èpoques de gran tensió. L’ingrés
de Xipre a la Unió Europea va donar un impuls a les negociacions. Malgrat l’enderrocament
del mur de separació (març de 2008), encara no s’ha assolit una solució definitiva.

Democràcia i pau
Marroc
CONFLICTES ARMATS
169.000
Algèria
1.000.0000
8.000
Croàcia
Bósnia
Tunísia
3.000
Eslovènia
2.000
7.000
94.000
180.000
200.000
Albània
Líbia
2.000
Sèrbia
Macedònia
Palestina
14.000
Xipre
1.000
8.000
Líban
225.000
Israel
NIVELL DE CONFLICTE
Menys d’1
d’1 a 2
Desplaçats interns
de 3 a 4
Més de 4
de 2 a 3 Sense dades
Refugiats a altres països
Principals zones de conflictes
de les darreres dècades
210.000
Egipte
Turquia
800.000
12.000
1.588.000
2.939.000
420.000
1.000
8.000
Síria
Jordània
9
1.201.000
227.000
305.000
12.000
800.000
2.000

preguntes
ARMAMENTISME I MILITARITZACIÓ
El mapa presenta un indicador del nivell de militarització dels diferents països: el
percentatge sobre el Producte Interior Brut de la despesa militar. Destaca l’alt nivell de
militarització que, seguint aquest indicador, presenta la regió de l’Orient Mitjà, amb
països com Israel, Jordània i Síria que presenten percentatges que se situen entre els més
alts del món. Cal relacionar aquesta dada amb les guerres araboisraelianes que s’han
succeït durant aquest segle. Les greus mancances en desenvolupament humà de Jordània
i Síria posen de manifest una altra realitat: la del “cost d’oportunitat” de la despesa
militar. És a dir, gastar en armes suposa desatendre capítols essencials de política social.
Cal recordar, d’altra banda, que Israel és l’únic país de l’Orient Mitjà que posseeix armament
nuclear (i l’únic país del món del seu tamany que posseeix aquestes armes). No hi ha un
vertader futur de pau i estabilitat a la regió sense un procés de desarmament.
També presenten percentatges alts Líban (també a l’Orient Mitjà), Grècia (amb un conflicte
històric amb Turquia), i Marroc (amb un conflicte històric al Sàhara, i una gran rivalitat
amb Algèria). Armamentisme i conflicte creen un cicle viciós, en el qual un major nivell
d’armentisme, lluny de garantir la seguretat, genera inestabilitat. L’àrea mediterrània
necessita apostar per la pau mitjançant la desmilitarització. D’altra banda, la dada de
membres de les forces armades fa palesa l’existència d’exèrcits de tamany absolutament
desproporcionat en relació a la població (Algèria, Egipte, Grècia, Jordània, Israel, Marroc,
Síria i Turquia), cosa que també és un indicador de les àrees de risc de conflicte.
Cal destacar també la brutal desigualtat entre la potència militar dels països del Nord i
la del Sud. El cas de França és el més il·lustratiu: les xifres absolutes de despesa militar
de França (53.091 milions de dòlars) equivalen a cinc vegades i mitja les de Turquia, o a
sis vegades les que resulten de sumar les d’Algèria, Marroc, Tunísia, Líbia i Egipte. França
és, a més, la tercera potència nuclear del món (després de Estats Units i Rússia) i també
una de les primeres potències mundials en indústria militar.
Com ja s’ha dit, el cost de la despesa militar és també el que es podria fer i no es fa amb
els diners que se hi destinen. El següent quadre és molt il·lustratiu:
El llistat de la dreta indica
diferents equipaments i
despeses militars; la
columna del centre indica
la despesa que representa
en euros; la columna de
l’esquerra reflecteix el que
es podria fer amb aquest
diners. Uneix amb fletxes
els elements dels llistats
Amb el que costa... ...que representa es podria pagar...
una despesa de...
1 míssil
1 tanc
1 helicòpter de combat
1 avió de combat
1 fragata
la despesa militar de
França durant 1 mes
la despesa militar
d’Espanya durant 1 any
1.000.000 ¤
4.500.000 ¤
12.000.000 ¤
100.000.000 ¤
600.000.000 ¤
4.400.000.000 ¤
12.300.000.000 ¤
% del PIB Despesa Membres
destinat a militar de les forces
fins militars (milions de $) armades
Albània 1,4 139 11.000
Algèria 2,9 3.014 138.000
Bòsnia 1,9 174 12.000
Croàcia 1,6 684 21.000
Egipte 2,8 2.710 469.000
Eslovènia 1,5 610 7.000
Espanya 1,1 12.328 147.000
França 2,5 53.091 255.000
Grècia 4,1 9.642 147.000
Israel 9,7 11.373 168.000
Itàlia 1,9 29.891 191.000
Jordània 5,3 659 101.000
Líban 4,5 899 72.000
Líbia 2,0 741 76.000
Macedònia 2,2 121 11.000
Malta 0,7 39 2.000
Marroc 4,5 2.314 201.000
Montenegro 2,6 32 s.d.
Palestina s.d. s.d. s.d.
Portugal 2,3 3.980 44.000
Sèrbia 2,6 530 s.d.
Síria 5,1 5.526 308.000
Tunísia 1,6 395 35.000
Turquia 2,8 9.600 515.000
Xipre 1,4 239 10.000
atenció social per a 130.000.000 persones que viuen amb
necessitat extrema durant 1 mes
3 hospitals
8 escoles infantils
atenció durant 1 any per a tots el nins d’Àfrica
menors de 5 anys que viuen amb menys d’un euro al dia
(30.000.000 nins)
1 centre cultural
3 escoles infantils
18 hospitals

Democràcia i pau
3.980
ARMAMENTISME I MILITARITZACIÓ
2.314
12.328
53.091
3.014
395
610
39
741
29.891
684
174 530
32
139
121
9.642
PERCENTATGE DEL PIB DESTINAT
A FINS MILITARS
Menys de l’1,5% del 2,5 al 4,0%
d’1,5 al 2,5%
Més del 4%
Sense dades
Despesa militar (milions de $)
239
2.710
9.600
11.373
899
659
10
5.526

preguntes
RENDA PER CÀPITA
La renda per càpita és l’indicador més clàssic per reflectir la riquesa relativa de diferents
països. És el resultat de dividir la riquesa total d’un país (el seu Producte Interior Brut),
entre el nombre d’habitants. Tanmateix, la comparació entre països de la renda per càpita
així calculada no reflecteix la diferència real entre el poder adquisitiu dels seus habitants:
normalment, als països que tenen una renda més baixa, amb menys diners es poden
comprar més coses, i a l’inrevés. Per tant, sovint es maneja l’anomenada “renda per càpita
ajustada”, és a dir, la renda per càpita que reflecteix la diferència real en termes de poder
adquisitiu. Aquesta ha estat la dada que s’ha pres de base per a l’elaboració del mapa.
És evident que ni la renda per càpita clàssica ni l’ajustada constitueixen, per elles totes
soles, una mesura completa del benestar de la població, per múltiples raons: no té en
compte la distribució de l’ingrés, no considera treball informal no remunerat que contribueix
al benestar d’una població (com el treball domèstic), i comptabilitza igual els doblers que
s’adrecen a satisfer necessitats humanes o d’altres, etc. En aquest sentit, resulta molt
indicatiu comparar els nivells de renda per càpita dels diferents països amb el seu
desenvolupament humà tal com el mesura el PNUD (veure mapa 19).
En qualsevol cas, les xifres són prou eloqüents de com la regió mediterrània és un àmbit
profundament desigual, on es pot definir una frontera entre la Mediterrània “rica”
(França, Itàlia, Espanya, Israel, i, en un altre esgraó, Grècia, Xipre, Eslovènia, Portugal i
Malta) i una Mediterrània “pobra” (tota la resta, amb una renda molt inferior, amb només
Croàcia i Líbia en una certa posició intermèdia). Una bona mostra de la desigualtat la
dóna el fet que la renda de França (la més alta) equival a 20 vegades la de Marroc (la més
baixa sense considerar el cas de Palestina), considerant la renda per càpita clàssica (i a
gairebé 7 vegades si considerem la renda ajustada).
La taula següent ens dóna les xifres del Producte Interior Brut de cada país, renda per
càpita, renda per càpita ajustada i taxa de creixement anual.
- Amb el PIB de cada país i la seva població pots obtenir la renda per càpita dels seus
habitants. Tanmateix, s’utilitza la renda per càpita ajustada, que té en compte les
diferències de poder adquisitiu d’un país respecte d’un altre. Compara la renda per càpita
i la renda per càpita ajustada de Líban i Tunísia. Quina població té més poder adquisitiu?
On són més cars els preus dels productes de consum?
PIB Renda per Renda per Taxa de
(milions de $) càpita càpita ($) creixement
ajustada ($) (% anual)
Albània 8.380 5.316 2.678 5,2
Algèria 102.256 7.062 3.112 1,1
Bòsnia 9.949 7.032 2.546 s.d.
Croàcia 38.506 13.042 8.666 2,6
Egipte 89.369 4.337 1.207 2,4
Eslovènia 34.354 22.273 17.173 3,2
Espanya 1.124.640 27.169 25.914 2,5
França 2.126.630 30.386 34.936 1,6
Grècia 225.206 23.381 20.282 2,5
Israel 123.434 25.864 17.828 1,5
Itàlia 1.762.519 28.529 30.073 1,3
Jordània 12.712 5.530 2.323 1,6
Líban 21.944 5.584 6.135 2,8
Líbia 38.756 10.335 6.621 s.d.
Macedònia 5.766 7.200 2.835 -0,1
Malta 5.600 19.189 13.803 2,7
Marroc 51.621 4.555 1.711 1,5
Montenegro 1.494 s.d. 2.500 s.d.
Palestina 4.014 s.d. 1.107 -2,9
Portugal 183.305 20.410 17.376 2,1
Sèrbia (*) 24.720 s.d. 2.500 s.d.
Síria 26.320 3.808 1.382 1,4
Tunísia 28.683 8.371 2.860 3,3
Turquia 362.502 8.407 5.030 1,7
Xipre 15.400 22.699 20.841 2,3
(*) Les dades de Sèrbia inclouen també Kosovo
- En temps de crisi es parla de recessió. En saps què significa aquest terme? Si la població
d’un país no disminueix, com serà la seva renda per càpita els anys de recessió?

Economia
183.300
51.620
RENDA PER CÀPITA
1.124.640
2.126.630
102.260
28.680
33.350
1.762.520
5.600
38.760
38.510
9.950
1.494
8.380
26.210
5.770
225.210
RENDA PER CÀPITA ANUAL
PER HABITANT (dòlars)
3.000 a 6.000
6.000 a 12.000
15.400
21.940
123.430
12.000 a 24.000
24.000 a 36.000
Sense dades
26.320 PIB (milions de $)
89.370
4.100
362.500
26.320
12.710
11

preguntes
DISTRIBUCIÓ DE LA RENDA
Cada vegada més, les reflexions sobre desenvolupament que es fan als diferents organismes
internacionals posen l’accent en la distribució equitativa de la renda com un element
central de qualsevol estratègia de desenvolupament. El mapa anterior agrupa els països
segons l’anomenat coeficient de Gini, un indicador que utilitza el PNUD per mesurar la
desigualtat en la distribució de la renda. El coeficient de Gini mesura el grau en que la
distribució dels ingressos (o del consum) es desvia respecte d’unes condicions de perfecta
igualtat. El valor 0 representa la igualtat absoluta, i el valor 100 la desigualtat total (per
tant, i al contrari del que succeeix amb l’Índex de Desenvolupament Humà, un valor
numèric més alt suposa estar més lluny de l’objectiu d’un bon desenvolupament).
Les dades de desigualtat de la renda a l’àrea mediterrània confirmen una tendència
general a la coincidència entre un menor desenvolupament i una major desigualtat: els
països més desiguals de l’àrea (dels que es té aquest indicador) són Turquia, Tunísia i
Marroc, és a dir, països de desenvolupament humà comparativament baix. Cal dir, però,
que el coeficient més alt (el 43,6 de Turquia) queda lluny del de països com Namíbia (74,3),
Sierra Leona (62,9), Bolívia (60,1) o Haití (59,2). S’ha d’assenyalar com els països més
igualitaris de l’àrea mediterrània no són els de renda més alta sinó els de la zona balcànica,
amb índexs de Gini iguals o inferiors a 30, que són els corresponents als països amb millors
nivells d’igualtat del món.
Podem observar que existeixen països amb semblant renda per càpita i coeficients de Gini
molt diferents. És el cas, per exemple, de Turquia respecte de Bòsnia: encara que el primer
té una renda per càpita superior al segon, el coeficient de Gini de Bòsnia és molt més baix
que el de Turquia, i això vol dir que la major part de la població de Bòsnia gaudeix de
més renda que la de Turquia. D’aquí que Bòsnia tingui un millor nivell de desenvolupament
humà (veure mapa 19).
La taula següent ofereix el valor d’aquest coeficient per a cada país, juntament amb dues
dades més que acaben de donar una mirada al panorama de la desigualtat: percentatge
de participació a l’ingrés o consum totals que correspon al 10% més pobre de la població,
i el que correspon al 10% més ric.
- Què penses que és millor, un país amb una renda per càpita de valor mitjà i un coeficient
de Gini molt alt, o un país amb una renda per càpita una mica més baixa i un coeficient
de Gini molt baix?
Participació a Participació a Coeficient
l’ingrés o consum l’ingrés o consum de Gini
del 10% del 10%
més pobre més ric
(% del PIB) (% del PIB)
Albània 3,4 24,4 31,1
Algèria 2,8 26,8 35,3
Bòsnia 3,9 21,4 26,2
Croàcia 3,4 24,5 29,0
Egipte 3,7 29,5 34,4
Eslovènia 3,6 21,4 28,4
Espanya 2,6 26,6 34,7
França 2,8 25,1 32,7
Grècia 2,5 26,0 34,3
Israel 2,1 28,8 39,2
Itàlia 2,3 26,8 36,0
Jordània 2,7 30,6 38,8
Líban s.d. s.d. s.d.
Líbia s.d. s.d. s.d.
Macedònia 2,4 29,6 39,0
Malta s.d. s.d. s.d.
Marroc 2,6 30,9 39,5
Montenegro s.d. s.d. 30,0
Palestina s.d. s.d. s.d.
Portugal 2,0 29,8 38,5
Sèrbia s.d. s.d. 30,0
Síria s.d. s.d. s.d.
Tunísia 2,3 31,5 39,8
Turquia 2,0 34,1 43,6
Xipre s.d. s.d. s.d.
- Compara la renda per càpita i el coeficient de Gini de Turquia i Bòsnia. Què en penses?

Economia
DISTRIBUCIÓ DE LA RENDA
de 30 a 35
COEFICIENT DE GINI
(Desigualtat)
Menys de 30 de 35 a 39
Més de 39
Sense dades
12

preguntes
SECTORS ECONÒMICS I ATUR
Tradicionalment, es divideix l’activitat econòmica en tres sectors: primari, secundari i
terciari. En les dades usades per al mapa, es pren com a sector primari únicament el sector
de l’agricultura i la ramaderia. El sector secundari correspon a la indústria (incloent
l’extracció i processament de recursos minerals i hidrocarburs). El sector terciari és dels
anomenats serveis: comerç, serveis financers, assegurances, turisme, restauració, lleure,
cultura, etc. El percentatge del sectors indica l’aportació al Producte Interior Brut, és a
dir, al conjunt de la riquesa del país.
Pel que fa al sector primari, es pot observar com el seu pes és més petit en el cas dels països
de majors nivells de renda. Típicament, els països més rics tenen un sector primari d’un pes
inferior al 10% o fins i tot al 5%. En el cas dels països de la Unió Europea, cal dir que, tot
i aquest poc pes, l’agricultura està fortament subvencionada, de manera que els països
europeus poden col·locar els seus productes als mercats exteriors per sota del seu preu de
producció, cosa que impedeix un accés equitatiu als mercats dels països del Sud.
S’observa també que un pes important del sector de la indústria no es correspon als majors
nivells de riquesa i benestar. Destaquen els països del Magrib (Líbia, Algèria, Marroc) amb
un alt pes del sectors secundari, degut a la important presència de gas natural i petroli
(i, en el cas del Marroc, a la implantació d’empreses estrangeres que cerquen mà d’obra
barata). Molt sovint, aquesta riquesa es reparteix poc entre el conjunt de la població, i
una part important resta en mans d’empreses estrangeres.
Un altre indicador essencial de la salut econòmica d’un país és el seu nivell d’ocupació.
En aquest cas, veiem que hi ha països de nivell de desenvolupament humà alt amb una
taxa de desocupació alta (com és el cas d’Espanya), cosa que suposa una feixuga hipoteca
sobre el seu futur i sobre el benestar de la població. S’observa també que la desocupació
afecta de manera greu els països de l’àrea balcànica, on les recents guerres van destruir
el teixit productiu, així com Palestina, on l’enduriment del règim d’ocupació militar israelià
ha suposat un empitjorament de tots els indicadors econòmics.
- Quins països tenen menys percentatge del sector primari a la seva economia?
Per què?
Taxa d'atur (% de % sector % sector % sector
la població activa) primari secundari terciari
mitjana anual
1996-2006
Albània 14,4 23 22 55
Algèria 15,3 9 62 29
Bòsnia s.d. 10 25 65
Croàcia 12,7 7 31 62
Egipte 11,0 15 36 49
Eslovènia 5,8 3 34 63
Espanya 12,2 3 30 67
França 9,9 2 21 77
Grècia 10,3 5 21 74
Israel 9,0 3 37 60
Itàlia 9,4 2 27 71
Jordània 12,4 3 30 67
Líban s.d. 7 22 71
Líbia s.d. 8 46 46
Macedònia 37,3 13 29 58
Malta 7,5 3 23 74
Marroc 11,0 14 30 56
Montenegro 15,2 16 33 51
Palestina 26,7 9 28 63
Portugal 5,9 3 25 72
Sèrbia 15,2 16 33 51
Síria 11,7 23 35 42
Tunísia 14,2 12 29 59
Turquia 8,6 12 24 64
Xipre 5,3 4 20 76
- Quins països tenen major percentatge del sector secundari? A quin tipus d’activitat
industrial creus que es correspon?

Economia
SECTORS ECONÒMICS I ATUR
Menys del 7,5%
del 7,5 al 10%
TAXA D’ATUR
% Sector primari
% Sector secundari
% Sector terciari
del 10 al 12,5%
Més del 12,5%
Sense dades
SECTORS ECONÒMICS
13

preguntes
EL TURISME
La Mediterrània és, presa com regió de conjunt, la primera zona turístic del món. Les dades
de l’Organització Mundial de Turisme indiquen que els 24 països presos per a aquest atles
varen sumar, l’any 2005, més de 260 milions de visites turístiques, que corresponen a una
tercera part del total mundial (mentre que la població d’aquests mateixos països suposa
només un 8% de la població del planeta). Aquesta posició com a primera regió mundial en
turisme es mantén any rere any, malgrat la puixança que en els darrers anys guanyen regions
com Àsia. També és ben indicatiu de la posició preeminent del Mediterrani el fet que, en
el ranking dels destins turístics mundials segons nombre de visites, hi ha tres països mediterranis
entre els cinc primers: França (1r), Espanya (2n) i Itàlia (5è). Cinc països més (Turquia, Grècia,
Portugal, Croàcia i Egipte) es troben entre els més importants països receptors de turistes.
Veient les dades de visites turístiques del quadre adjunt podem destacar l’existència de
tres “potències turístiques” molt consolidades, com són França, Espanya i Itàlia. L’anàlisi
de l’evolució durant els últims anys, però, permet veure com països com Turquia, Croàcia,
Marroc i Tunísia estan creixent molt com a destí turístic.
Pel que fa a la pressió turística en relació a la població resident, hi ha set països que reben
anualment un nombre de turistes superior a la seva població. Ordenats segons aquest
indicador (nombre de visites / població), són Xipre, Malta, Croàcia, Espanya, Grècia, França
i Portugal. Considerades separadament, les Illes Balears, amb una població d’un milió
d’habitants i més de 10 milions de turistes anuals, se situarien al capdavant d’aquest ranking.
La lectura de les dades turístiques també permet veure com la inestabilitat política i la
por a l’amenaça terrorista són factors determinants. Les baixes xifres de visites turístiques
a llocs de la densitat monumental i simbòlica com Israel i Palestina són mostres clares de
la incompatibilitat entre conflicte i desenvolupament turístic. El cas d’Egipte, un país amb
un immens potencial d’atractiu turístic, exemplifica com la incertesa del context de “topada
de civilitzacions” és una llosa sobre les possibilitats del turisme: les seves xifres de 2002
són inferiors a les de 2000, és a dir, a les anteriors a l’11-S.
El desenvolupament del turisme s’ha d’enfrontar a reptes importants. Un és el d’aconseguir
que les rendes que genera vagin en benefici del conjunt de la població. Sovint les societats
turístiques (especialment en països del Sud) són societats molt polaritzades entre els que
se’n beneficien i els que no. L’altre és el de l’harmonització amb la preservació del medi
ambient. El turisme mal entès condueix a la degradació paisatgística i del litoral, i pot ser
altament consumidor de recursos, de manera que degrada l’entorn atractiu que el fa possible.
- Escriu ordenats de major a menor els deu països de la
Mediterrània amb major nombre de visites turístiques
anuals.
- A quins països el nombre de turistes que reben durant
un any supera la seva població? Ordena-los, de major a
menor, en funció del nombre de turistes per habitant.
Visites turístiques (any 2005)
Albània 46.000
Algèria 1.443.000
Bòsnia 213.000
Croàcia 8.467.000
Egipte 8.244.000
Eslovènia 1.555.000
Espanya 55.577.000
França 76.001.000
Grècia 14.276.000
Israel 1.903.000
Itàlia 36.513.000
Jordània 2.987.000
Líban 1.140.000
Líbia s.d.
Macedònia 197.000
Malta 1.171.000
Marroc 5.843.000
Palestina 88.000
Portugal 11.617.000
Sèrbia i Montenegro 725.000
Síria 3.368.000
Tunísia 6.378.000
Turquia 20.273.000
Xipre 2.470.000
- Les Illes Balears van rebre l’any 2007 més de 10.000.000
turistes. On situaries les Illes Balears al llistat anterior?

Economia
11.617.000
5.843.000
EL TURISME
55.577.000
1.443.000
76.001.000
36.513.000
6.378.000
1.555.000
8.467.000
1.171.000
213.000
46.000
725.000
197.000
14.276.000
VISITES TURÍSTIQUES ANUALS
Visites turístiques (2005)
Principals zones turístiques
20.273.000
2.470.000
8.244.000
1.140.000
1.903.000
88.000
3.368.000
2.987.000
14

preguntes
LES COMUNICACIONS
Es descriu sovint el món d’avui, el de la globalització, com el de les comunicacions i les
noves tecnologies de la informació. Alguns han dit que és el món de les oportunitats per
a tots: el món interconnectat mitjançant el correu electrònic, una telefonia cada vegada
més operativa i Internet ofereix a tots les oportunitats per accedir al coneixement i al
mercat global. Altres han dit, amb més raó, que aquest és el món de la fractura digital,
el món de la divisió entre els “connectats” i els “desconnectats”, que queden cada vegada
més enrere en el gran mercat global.
Les dades que aquí s’ofereixen també parlen de manera clara d’una Mediterrània en que
existeix una “fractura digital” entre el Nord i el Sud. Al cap i a la fi, per accedir a les noves
tecnologies es requereix una infraestructura material de la qual no totes les poblacions
gaudeixen per igual: ordinadors, línies telefòniques, línies elèctriques. I es requereixen
nivells de formació que no tothom pot assolir en igualtat de condicions. Tot això fa que
parlem de països situats de manera molt desigual en el món de la globalització econòmica.
Sense un seriós esforç de transferència de tecnologia, el món de les noves tecnologies de
la comunicació pot aprofundir en la desigualtat.
Les dades d’usuaris d’Internet per cada 1.000 habitants són ben expressives, en manifestar
unes diferències més abismals que les que s’observen en altres indicadors: mentre hi ha
països amb menys de 80 usuaris d’Internet per cada 1.000 habitants (Albània, Algèria,
Egipte, Líbia, Macedònia, Palestina, Síria), n’hi ha que superen els 400 (Eslovènia, França,
Israel, Itàlia, Xipre). La taula següent dóna les dades completes, al costat de les dades de
línies telefòniques bàsiques i usuaris de telèfons mòbils per cada 1.000 habitants.
- Què diries que és la “fractura digital” entre el Nord i el Sud? Creus que el concepte es
pot aplicar a la Mediterrània?
Línies Usuaris Usuaris
telefòniques de telèfons d'Internet per
bàsiques per mòbils per 1000 hab.
1000 hab. 1000 hab.
Albània 88 405 60
Algèria 78 416 58
Bòsnia 248 408 206
Croàcia 425 672 327
Egipte 140 184 68
Eslovènia 408 879 545
Espanya 422 952 348
França 586 789 430
Grècia 568 904 180
Israel 349 1120 470
Itàlia 427 1232 478
Jordània 119 304 118
Líban 277 277 196
Líbia 133 41 36
Macedònia 262 620 79
Malta 501 803 315
Marroc 44 411 152
Montenegro s.d. s.d. s.d.
Palestina 96 302 67
Portugal 401 1085 279
Sèrbia s.d. s.d. s.d.
Síria 152 155 58
Tunísia 125 566 95
Turquia 263 605 222
Xipre 554 949 430
- Quines implicacions té això de cara a la igualtat d’oportunitats en el món de la globalització
econòmica?

Economia
LES COMUNICACIONS
USUARIS D’INTERNET
PER 1.000 HAB.
Menys de 80
de 80 a 200
de 200 a 400
Més de 400
Sense dades
15

preguntes
ESPERANÇA DE VIDA
El PNUD (Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament) defineix l’esperança de
vida com “el nombre d’anys que viurà un nadó si les pautes de mortalitat per edats
imperants en el moment del seu naixement segueixen essent les mateixes al llarg de tota
la seva vida”. L’esperança de vida ve a ser, per entendre’ns i encara que no sigui la definició
exacta, la mitjana d’anys que viuen les persones en una població determinada. L’esperança
de vida és un dels índexs més usats per il·lustrar el nivell de desenvolupament o de benestar
d’una societat, ja que hi incideixen una multiplicitat de factors: disponibilitat d’aliments,
accés a aigua potable, qualitat dels serveis de salut, mortalitat materna i infantil, nivells
de violència, etc. El propi PNUD, a l’hora de definir en un sol indicador el nivell de benestar
humà d’un país (veure mapa 19) fa que l’esperança de vida pesi una tercera part en la
configuració d’aquest valor de conjunt.
A la taula adjunta es donen els valors de l’esperança de vida per als països de l’àrea
mediterrània. Podem advertir com els 77 anys situen una frontera per sobre la qual se
troben els països d’alt nivell de desenvolupament humà. Els 80,5 anys d’Espanya només
són superats, al conjunt del planeta, per Japó, Islàndia, Suïssa i Austràlia. En canvi, a la
part “baixa” de la classificació, dos països superen per molt poc els 70 anys d’esperança
de vida: Marroc i Egipte.
Cal dir, però, que l’esperança de vida és un indicador que no registra diferències tan grans
entre països de desenvolupament humà alt i el que el PNUD anomena països de
“desenvolupament humà mitjà” (com són, entre molts d’altres, Algèria, Marroc i Egipte)
com les que es donen entre aquests i els anomenats “països menys desenvolupats”, que
registren xifres tan dramàtiques com les de Zàmbia, Zimbabwe o Angola, països en què
l’esperança de vida se situa al voltant dels quaranta anys. Podem assenyalar, a més, que
no hi ha cap país de l’àrea que no se situï per sobre de l’esperança de vida del conjunt
del món, que és de 68,1 anys. Tot i les evidents mancances, la dada de l’esperança de vida
ens permet veure una Mediterrània en què no trobam els nivells de desenvolupament
humà més baixos del planeta.
Esperança de vida (2005)
Albània 76,2
Algèria 71,7
Bòsnia 74,5
Croàcia 75,3
Egipte 70,7
Eslovènia 77,4
Espanya 80,5
França 80,2
Grècia 78,9
Israel 80,3
Itàlia 80,3
Jordània 71,9
Líban 71,5
Líbia 73,4
Macedònia 73,8
Malta 79,1
Marroc 70,4
Montenegro 74,1
Palestina 72,9
Portugal 77,7
Sèrbia 73,6
Síria 73,6
Tunísia 73,5
Turquia 71,4
Xipre 79,0
- L’esperança de vida del conjunt del món és de 68,1 anys. La de països de l’Àfrica com Zàmbia o Zimbabwe és de 40 anys. Quina conclusió en treus, respecte de la posició de l’àrea
mediterrània en comparació amb altres regions i al conjunt del planeta?

Benestar humà
ESPERANÇA DE VIDA
ESPERANÇA DE VIDA (anys)
Menys de 70
de 70 a 72
de 72 a 77
Més de 77
Sense dades
16

preguntes
ACCÉS ALS SERVEIS DE SALUT
L’accés a un bons serveis de salut és una de les condicions d’un bon desenvolupament
humà. El mapa mostra les diferències que hi ha, en aquest aspecte, entre uns països i
altres amb un indicador ben il·lustratiu: el nombre d’habitants que hi ha per cada metge.
Els millors indicadors són, naturalment, les xifres més baixes, que a l’àrea mediterrània
corresponen als països amb menys de 330 habitants per metge. El pitjors indicadors són
les xifres més altes, que corresponen a Egipte i Marroc, amb prop de 2.000 habitants per
metge: sis vegades més.
La taula mostra un altre indicador útil: l’esforç en serveis de salut que fa cada país, mesurat
en despesa pública en salut com a percentatge del Producte Interior Brut. Les xifres
permeten observar, com a tendència, que els països més desenvolupats destinen una
major part del seu PIB als serveis de salut (sobre un PIB que ja és molt superior).
Una baixa despesa pública en salut es tradueix, de manera immediata, en pitjors condicions
de salut per a la població. Comparant aquestes xifres amb les d’esperança de vida (veure
mapa 16) es pot observar aquesta correlació.
Naturalment, l’accés a una alimentació adequada, així com l’accés a aigua potable i serveis
de sanejament (veure mapa 25) són altres factors claus perquè millorin els indicadors
d’una població. A la taula adjunta, al costat de les dades esmentades indicatives dels
serveis de salut, s’hi afegeixen les de desnutrició, en termes de percentatge de persones
desnodrides (segons definició del Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament:
“persones amb una ingesta d’aliments crònicament insuficient per satisfer les seves
necessitats energètiques mínimes).
Despesa pública en Habitants per Persones
salut per capita cada metge desnodrides
(% del PIB) 2000-2004 (% població)
2004 2002-2004
Albània 3,0 763 6
Algèria 2,6 885 4
Bòsnia 4,1 746 9
Croàcia 6,2 410 7
Egipte 2,2 1.852 4
Eslovènia 6,6 444 3
Espanya 5,7 303 -
França 8,2 297 -
Grècia 4,2 228 -
Israel 6,1 262 -
Itàlia 6,5 238 -
Jordània 4,7 493 6
Líban 3,2 308 3
Líbia 2,8 775 -
Macedònia 5,7 457 5
Malta 7,0 314 -
Marroc 1,7 1.961 6
Montenegro 7,3 485 s.d
Palestina 7,8 s.d. -
Portugal 7,0 292 -
Sèrbia 7,3 485 s.d
Síria 2,2 714 4
Tunísia 2,8 746 -
Turquia 5,6 741 3
Xipre 2,6 427 -
- Cerca i escriu el llistat de països de la Mediterrània que dediquen més percentatge del seu PIB a despeses militars que a despeses de salut (ajuda’t amb el mapa 10). Són països amb
nivells de desenvolupament alt o baix? Quina conclusió en podríem treure?

Benestar humà
ACCÉS ALS SERVEIS DE SALUT
POBLACIÓ PER CADA METGE
Menys de 350
de 350 a 500
de 500 a 1.000
Més de 1.000
Sense dades
17

preguntes
ALFABETITZACIÓ
El nivell d’educació d’un país és un dels indicadors bàsics del seu desenvolupament humà.
El Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), a l’hora d’elaborar un
indicador global del desenvolupament d’un país, fa que les seves dades d’alfabetització
i escolarització tinguin un “pes” d’una tercera part sobre aquest indicador (veure mapa
19). La raó és evident: el nivell de formació d’una població té una relació directa amb les
seves possibilitats de sortir endavant. Un país amb una població formada és un país amb
futur, mentre els dèficits d’educació pesen com una llosa sobre les possibilitats de
desenvolupament. És ben justificat, per tant, considerar l’educació com una de les necessitats
bàsiques, i també és ben justificat l’èmfasi que fan les campanyes d’algunes ONG en la
necessitat d’aconseguir l’escolarització universal.
La següent taula mostra els dos indicadors usats pel PNUD en la confecció del seu Índex
de Desenvolupament Humà. D’una banda, la taxa d’alfabetització, definida com a
percentatge de persones de 15 anys o més capaces de llegir, escriure i comprendre un
text breu i relacionat amb la seva vida quotidiana. D’altra banda la taxa bruta de
matriculació combinada, que és el percentatge d’estudiants matriculats en els nivells
primari, secundari i terciari, al marge de la seva edat, sobre la població en edat escolar
oficial per als tres nivells.
Una altra mesura del nivell de compromís dels diferents països amb l’educació és el
percentatge de despesa pública que hi destinen. Només Eslovènia, Israel, Marroc, Tunísia
i Xipre se situen en el 6% de despesa pública en educació que demana la UNESCO. D’altra
banda, un percentatge semblant sobre el PIB, per a països de riquesa molt desigual, es
tradueix en nivells molt diferents de despesa pública per alumne. El baix nivell de despesa
pública en educació dels països menys desenvolupats és una altra hipoteca sobre les seves
possibilitats de desenvolupament.
Alfabetització Matriculació Despesa pública
d'adults combinada en educació
(% persones > en primària, (% del PIB)
15 anys) secundària i terciària 2002-2005
1995-2005 (% població) 2005
Albània 98,7 68,6 2,9
Algèria 69,9 73,7 5,1
Bòsnia 96,7 69,0 s.d.
Croàcia 98,1 73,5 4,7
Egipte 71,4 76,9 3,9
Eslovènia 99,7 94,3 6,0
Espanya 99,0 98,0 4,3
França 99,0 96,5 5,9
Grècia 96,0 99,0 4,3
Israel 97,1 89,6 6,9
Itàlia 98,4 90,6 4,7
Jordània 91,1 78,1 4,9
Líban 88,3 84,6 2,6
Líbia 84,2 94,1 2,7
Macedònia 96,1 70,1 3,5
Malta 87,9 80,9 4,5
Marroc 52,3 58,5 6,7
Montenegro 96,4 74,5 s.d.
Palestina 92,4 82,4 s.d.
Portugal 93,8 89,8 5,7
Sèrbia 96,4 74,5 s.d.
Síria 80,8 64,8 3,9
Tunísia 74,3 76,3 7,3
Turquia 87,4 68,7 3,7
Xipre 96,8 77,6 6,3
- Algunes ONGs han fet grans esforços amb campanyes a favor de l’escolarització universal. Creus que aquest és un tema clau per al desenvolupament d’un país? Per què?

Benestar humà
ALFABETITZACIÓ
ALFABETIZACIÓ D’ADULTS
Menys del 60%
del 60 al 80%
del 90 al 95%
Més del 95%
del 80 al 90% Sense dades
18

preguntes
ÍNDEX DE DESENVOLUPAMENT HUMÀ
L’Índex de Desenvolupament Humà és un indicador creat pel Programa de Desenvolupament
de Nacions Unides (PNUD) a partir del propi concepte de “desenvolupament humà”, és
a dir, de la constatació que el desenvolupament va més enllà del creixement econòmic.
La mesura del benestar d’una població, per tant, no pot ser una simple qüestió de renda
per càpita.
L’IDH vol esser una resposta al repte de sintetitzar en un indicador (de manera que serveixi
de mesura comparativa i de mesura d’avaluació de progressos) aquesta visió integral del
desenvolupament. Per ser efectiu havia de ser, a més a més, simple, i poder-se obtenir
de dades accessibles a tots els països.
L’IDH és un indicador agregat a partir de tres variables: l’esperança de vida, un índex
d’educació que combina taxes d’alfabetització i d’escolarització, i un índex de renda per
càpita ajustat (ajustat segons l’equivalència en poder adquisitiu real entre països). A cada
un d’aquests índexs se li assigna un valor entre el 0 (que representaria el pitjor possible)
i l’1 (que representaria el millor nivell raonablement assolible). L’IDH és la mitjana dels
tres: per tant, també una xifra entre 0 i 1, que indica un major nivell de benestar com
més propera a l’1.
L’Informe de Desenvolupament Humà divideix els països en tres grans grups: els de
“desenvolupament humà alt” (per sobre 0,8), els de “desenvolupament humà mitjà (entre
0,5 i 0,8) i els de “desenvolupament humà baix” (per sota 0,5). Els països de la Mediterrània
es troben entre els dos primers grups, amb valors que van des del 0,952 de França al 0,646
de Marroc. En aquesta taula es troben ordenats pel valor de l’IDH, amb indicació del lloc
que ocupen a la classificació global dels 177 països de l’informe del PNUD. A títol
comparatiu, s’inclouen el primer i el darrer país del llistat i la mitjana mundial.
IDH Lloc al llistat de
països del món
Islàndia 0,969 1
França 0,952 10
Espanya 0,949 13
Itàlia 0,941 20
Israel 0,932 23
Grècia 0,926 24
Eslovènia 0,917 27
Xipre 0,903 28
Portugal 0,897 29
Malta 0,878 34
Croàcia 0,850 47
Líbia 0,818 56
Bòsnia 0,803 66
Albània 0,801 68
Macedònia 0,801 69
Turquia 0,775 84
Jordània 0,773 86
Líban 0,772 88
Tunísia 0,766 91
MÓN 0,743
Algèria 0,733 104
Palestina 0,731 106
Síria 0,724 108
Egipte 0,708 112
Marroc 0,646 126
Sierra Leona 0,336 177
- Què penses dels tres elements que es prenen com a base per a l’elaboració de l’IDH? Són adequats per a mesurar el desenvolupament global dels països? Ens consideraries d’altres?

Benestar humà
ÍNDEX DE DESENVOLUPAMENT HUMÀ
ÍNDEX DE DESENVOLUPAMENT HUMÀ
Menys de 0,7
de 0,7 a 0,8
de 0,8 a 0,9
Més de 0,9
Sense dades
19

preguntes
DESIGUALTAT DE GÈNERE, POLÍTICA I ECONOMIA
El mapa divideix els països segons un dels indicadors que més reflecteixen la igualtat real
entre dones i homes: la relació de entre els ingressos estimats dels homes i les dones. En una
escala en què a la igualtat li correspondria el valor 1, la primera dada a destacar és que fins
i tot el país amb un millor indicador (Croàcia, amb un 0,67) queda lluny de la igualtat. És a
dir, que, encara que als països occidentals s’ha avançat en matèria d’igualtat de gènere, encara
queda camí a fer. Les xifres apunten a nivells de desigualtat més alt per als països d’un
desenvolupament més baix. També cal destacar les mancances dels països àrabs i de Turquia,
que són els que presenten el major nivell de desequilibri econòmic entre homes i dones.
Amb caràcter general, s’ha d’assenyalar que un menor nivell d’ingressos es correspon, en
part, amb una menor quantitat de dones que fan feina remunerada respecte dels homes
(com reflecteix a la taula la taxa d’activitat econòmica que correspon a les dones respecte
dels homes), però també al fet que les dones fan feines pitjor remunerades i, sovint, per
a una mateixa feina reben menys salari que els homes. A més, les dones realitzen una
major quantitat de treball no remunerat (treball domèstic, cura dels infants, etc.). Per
tant, encara que la taxa d’activitat econòmica sigui inferior, una vegada més cal apuntar
que una taxa inferior no significa menys treball real.
A la taula també hi ha el percentatge de dones que ocupen escons al parlament de l’estat.
És un indicador que s’ha de prendre en el valor que té, ja que hi ha països que poden
haver fet un esforç en aquest terreny, però continuar lluny de la igualtat de gènere en
altres àmbits. Tanmateix, es pot observar com els països de religió islàmica són els que
presenten un percentatge més baix de dones als cossos legislatius. Hi ha excepcions a
remarcar, com la de Tunísia, un règim que, no ho oblidem, té moltes mancances en altres
aspectes de democràcia i llibertats. També val la pena destacar com països de
desenvolupament humà alt presenten un índex decebedorament baix en aquest terreny,
molt singularment els casos de França i Itàlia. El 30% del país amb el millor indicador
deixa clar que l’àmbit de la política és encara un terreny difícil per a les dones. I no tan
sols a la política; al costat del percentatge de dones en escons parlamentaris, hi ha el de
dones en llocs d’alta responsabilitat política i econòmica (legisladores, altres funcionàries
governamentals, líders tradicionals, directives d’organitzacions i empreses).
El Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament ha elaborat un indicador, l’Índex
de Potenciació de Gènere, que, d’acord amb el model de l’IDH (veure mapa 19), sintetitza
una sèrie d’indicadors en un sol valor entre 0 i 1. En aquest cas, les dimensions considerades
són la participació econòmica, la participació política i el control sobre els recursos (el valor
1 representaria la igualtat perfecta). Aquest indicador ens mostra com, dins de l’àrea
mediterrània, Espanya ha assolit un lloc capdavanter en la igualtat entre homes i dones, tot
i que el seu IPG (0,794) continua situant-se lluny del de Noruega (0,910), el més alt del món.
% de dones % de dones Taxa d'activitat Relació Índex de
en escons legisladores, (% taxa d’ingressos Potenciació
parlamentaris altes econòmica estimats entre de Gènere
funcionàries masculina) homes i dones
i directives
Albània 7,1 s.d. 70 0,54 s.d.
Algèria 6,2 s.d. 45 0,34 s.d.
Bòsnia 14,0 s.d. 86 s.d. s.d.
Croàcia 21,7 24 74 0,67 0,612
Egipte 3,8 9 27 0,23 0,263
Eslovènia 10,8 33 80 0,61 0,611
Espanya 30,5 32 66 0,50 0,794
França 13,9 37 79 0,64 0,718
Grècia 13,0 26 67 0,55 0,622
Israel 14,2 26 85 0,65 0,660
Itàlia 16,1 32 62 0,47 0,693
Jordània 7,9 s.d. 36 0,31 s.d.
Líban 4,7 s.d. 41 0,31 s.d.
Líbia 7,7 s.d. 40 0,30 s.d.
Macedònia 28,3 29 63 0,48 0,625
Malta 9,2 20 49 0,50 0,514
Marroc 6,4 12 33 0,25 0,325
Montenegro 8,6 s.d. s.d. s.d. s.d.
Palestina s.d. 11 15 s.d. s.d.
Portugal 21,3 34 79 0,59 0,692
Sèrbia 20,4 s.d. s.d. s.d. s.d.
Síria 12,0 s.d. 44 0,34 s.d.
Tunísia 19,3 s.d. 38 0,29 s.d.
Turquia 4,4 7 36 0,35 0,298
Xipre 14,3 15 76 0,60 0,580
- Creus que el fet que els ingressos de les dones siguin inferior al dels homes vol dir que fan menys feina? De quina altra manera ho explicaries?

Benestar humà
21%
6%
DESIGUALTAT DE GÈNERE, POLÍTICA I ECONOMIA
30%
6%
14%
19%
11%
9%
22%
14%
7%
20%
28%
13%
9% 4%
RELACIÓ D’INGRESSOS ESTIMATS
ENTRE HOMES I DONES
Menys de 0,40
de 0,40 a 0,50
4%
4%
14%
14%
de 0,50 a 0,60
Més de 0,60
Sense dades
% dones en escons
parlamentaris
5%
8%
12%
20

preguntes
DESIGUALTAT DE GÈNERE I EDUCACIÓ
Un dels àmbits en què és més important i avaluar la desigualtat entre homes i dones és
el de l’educació: la desigualtat en l’educació entre homes i dones és una feixuga hipoteca
sobre les possibilitats de desenvolupament d’una població. Cada vegada més, les entitats
i organismes que treballen en desenvolupament posen l’èmfasi en la necessitat de millorar
el nivell formatiu de les dones com a condició bàsica per a un adequat desenvolupament
humà. Està demostrat que una millor formació de les dones incideix positivament en el
desenvolupament per una sèrie de factors: fa minvar les taxes de fertilitat altes, repercuteix
més en una millor formació dels fills, fa augmentar els ingressos destinats al benestar de
les famílies, etc.
L’indicador pres per al mapa és el del nivell d’alfabetització d’adults (tal com es defineix
per al mapa 18) comparat entre homes i dones. En la majoria de països (amb les excepcions
d’Espanya, França, Israel, Líban i Malta) el nivell d’analfabetisme és superior entre les
dones, si bé es donen diferències molt importants en el grau de desigualtat. Els nivells
superiors de desigualtat corresponen a Egipte i Marroc, és a dir, als països amb un menor
nivell de desenvolupament humà: es compleix la tendència segons la qual a un nivell baix
de desenvolupament li correspon un nivell alt de desigualtat de gènere. La taula següent
dóna les xifres completes, que permeten veure com en aquests països (Egipte i Marroc)
existeix un nivell d’alfabetització d’adults, entre les dones, inferior al 50 %.
La taula també inclou les dades comparades de la taxa de matriculació combinada per a
educació primària, secundària i terciària (tal com és definida, també, al mapa 18). És ben
significatiu com, mentre el nivell de d’alfabetització és major entre els homes, a la majoria
de països el nivell d’escolarització és superior entre les dones, en alguns casos amb molts
de punts de diferència. Les dones estudien durant més anys, i això és, sense dubte, una
dada per a l’esperança, en la mesura que apunta una tendència a una societat més
igualitària. Així succeeix als països mediterranis, de la Unió Europea, als països balcànics,
a Israel, i fins i tot a Jordània, Líban, Líbia, Palestina i Tunísia. Només a Marroc, Síria i
Turquia (amb la salvedat de la manca de dades d’Egipte) hi ha una diferència significativa
desfavorable a les dones i podem parlar, per tant, d’una situació de discriminació cap a
la dona en el terreny de l’escolarització.
- Per quin motiu creus que s’ha dit sovint que una millora en la formació de les dones és
essencial per al desenvolupament humà dels països?
Taxa d’alfab. Taxa d’alfab. Alfabetització Taxa de Taxa de
d’adults d’adults de dones com matriculació matriculació
(dones) (homes) a percentatge (dones) (homes)
respecte a homes
Albània 98,3 99,2 99,1 68 69
Algèria 60,1 79,6 75,5 74 73
Bòsnia 94,4 99,0 95,4 s.d. s.d.
Croàcia 97,1 99,3 97,8 75 72
Egipte 59,4 83,0 71,6 s.d. s.d.
Eslovènia 99,6 99,7 99,9 99 90
Espanya 99,0 99,0 100,0 101 95
França 99,0 99,0 100,0 99 94
Grècia 94,2 97,8 96,3 101 97
Israel 97,7 97,7 100,0 92 87
Itàlia 98,0 98,8 99,2 93 88
Jordània 87,0 95,2 91,4 79 77
Líban 93,6 93,6 100,0 86 83
Líbia 74,8 92,8 80,6 97 91
Macedònia 94,1 98,2 95,8 71 69
Malta 89,2 86,4 103,2 81 81
Marroc 39,6 65,7 60,3 55 62
Montenegro s.d. s.d. s.d. s.d. s.d.
Palestina 88,0 96,7 91,0 84 81
Portugal 92,0 95,8 96,0 93 87
Sèrbia s.d. s.d. s.d. s.d. s.d.
Síria 73,6 87,8 83,8 63 67
Tunísia 65,3 83,4 78,3 79 74
Turquia 79,6 95,3 83,5 64 73
Xipre 95,1 98,6 96,5 78 77
- La dada d’alfabetització, reflecteix una desigualtat en perjudici de les dones? Succeeix
el mateix, en general, amb la dada de taxa de matriculació? Què et suggereix això de
cara al futur?

Benestar humà
DESIGUALTAT DE GÈNERE I EDUCACIÓ
ALFABETIZACIÓ DE DONES COM
A PERCENTATGE RESPECTE A HOMES
Menys del 80%
del 80 al 90%
del 90 al 97%
Més del 97%
Sense dades
21

preguntes
CLIMA I RELLEU
La Mediterrània té un clima característic, que pren el seu nom del nostre mar. Això no
vol dir que sigui el clima de tot aquest conjunt de països. El clima mediterrani pròpiament
dit, tal com s’aprecia al mapa, és el de les àrees més properes al litoral, i encara amb
l’excepció de les zones costaneres de bona part del nord d’Àfrica, on ja hem de parlar
d’altres climes més àrids. El clima mediterrani es caracteritza pels estius calents, les
temperatures moderades la resta de l’any, i un nivell baix de precipitacions (entre 400 i
700 litres per metre quadrat i any).
Els estius mediterranis estan marcats per les altes pressions, que determinen un temps
amb molta calor, calmes i gairebé sense pluges. Les temperatures són més suaus al costat
de la mar, a causa del règim costaner de vents. La tardor és, a la Mediterrània occidental,
l’estació més plujosa, amb temperatures mitjanes d’entre els 10 i els 17º C. L’hivern és una
estació moderadament freda (amb fred intens ocasional degut a les arribades d’aires del
nord), i menys humida que la primavera i la tardor, amb temperatures mitjanes entre els
9 i els 12º C. La primavera torna a ser plujosa, amb temperatures molt suaus, que s’eleven
a mesura que s’acosta l’estiu.
Cal dir que aquesta mena de clima pren el seu nom de l’àrea mediterrània, però que
també el podem trobar a altres continents, a algunes zones costaneres de latitud mitjana:
és el cas de Califòrnia, de la part central de Xile (on es troba Santiago), l’extrem més al
sud de Sud-àfrica (àrea de Ciutat del Cap) i àrees de l’oest i sud d’Austràlia (on hi ha Perth
o Adelaide).
Als països de la regió mediterrània es troben altres climes. A la meitat nord-oest de la
Península Ibèrica i gairebé tota França el clima és atlàntic, molt més humit i d’estius més
frescos. A la zona dels Alps (a més de les petites àrees amb altituds superiors als 2.000
metres) hem de parlar d’un clima d’alta muntanya, amb hiverns de fred intens i precipitacions
en forma de neu i estius frescos. El clima continental de la regió dels Balcans presenta
temperatures extremes, tant a l’estiu com a l’hivern. A l’est i al sud de la Mediterrània,
hi ha les àrees de clima més sec: podem distingir entre una franja amb un clima d’estepa
de latitud mitjanes (estius molt calents, i un clima molt àrid sense arribar als extrems del
clima desèrtic), i una franja de clima pròpiament desèrtic, amb poquíssimes precipitacions
al llarg de l’any, estius de temperatures altíssimes, i gran oscil·lació tèrmica entre el dia
i la nit.
- Quines creus que són les àrees amb clima més dur per a la vida humana a l’àrea
mediterrània?
El quadre següent dóna una idea de la diversitat climàtica que trobam als països
mediterranis:
Mitjana de Mitjana de Precipitacions
temperatures temperatures (litres per m 2
mínimes del màximes del a l’any)
mes de gener mes de juliol
Palma de Mallorca 3,5 30,8 406
Lisboa 8,2 27,4 690
París 2,5 24,4 649
Roma 3,7 28,6 733
Sarajevo -4,4 25,5 931
Atenes 5,2 33,5 414
Ankara -3,5 29,9 382
Jerusalem 6,4 29,0 554
Amman 3,6 32,0 269
Ghat (Líbia) 3,5 39,7 6
Tunis 7,2 32,6 465
- Assenyala sobre el mapa els rius Ebre, Rodan, Poo i Nil. Assenyala també els mars Adriàtic,
Negre, Roig i Egeu.

Medi ambient
CLIMA I RELLEU
CLIMA I RELLEU
Àrees situades per sobre dels 2.000 metres
sobre el nivell del mar
Clima mediterrani Clima atlàntic
Clima d’estepa de
latitudes mitjanes
Clima continental
Clima desèrtic
Clima d’alta
muntanya
22

preguntes
DEGRADACIÓ TERRESTRE I MARINA
La deforestació, la urbanització intensiva del litoral, l’agricultura intensiva i l’emissió al
medi marí i al medi terrestre de substàncies contaminants procedents de la indústria,
entre d’altres, són factors relacionats amb l’activitat humana que tenen un greu impacte
sobre els ecosistemes. Són realitats que afecten, en major o menor mesura, totes les
regions del planeta. La Mediterrània és una mar petita o tancada, i és una regió densament
poblada i, per tant, la seva vulnerabilitat és molt alta.
Més de la meitat del sòl cultivable del món es troba degradat. Les formes de degradació
del sòl són múltiples: erosió hídrica (l’aigua separa i arrossega partícules de sòl), erosió
eòlica (per l’acció del vent), alteració de la composició química (canvis als nivells de
minerals, acidificació, salinització, acumulació de contaminants), compactació. Aquestes
formes de degradació tendeixen a potenciar-se una a l’altra: un sòl empobrit en la seva
composició és menys resistent a l’acció de l’aigua o del aire. Són, també, factors íntimament
lligats a l’activitat humana, que habitualment actua com a causant o agreujant de la
degradació.
- Quins són els distints factors que creus que incideixen en la contaminació del litoral?
A l’àrea mediterrània, la degradació del sòl està molt generalitzada, coincidint sovint les
àrees de major degradació amb les de presència humana més intensa. En alguns casos,
es pot relacionar amb l’agricultura intensiva o la indústria (zones amb alteració química
del sòl), i en altres amb la interacció entre l’activitat humana i unes condicions naturals
d’especial fragilitat: és el cas de l’erosió hídrica a zones de relleu accidentat (Balcans,
Turquia) o de l’erosió eòlica a zones desèrtiques. A àrees com el Nord d’Àfrica o el Sud
de la Península Ibèrica, la degradació suposa un avanç de la desertització, un procés de
molt difícil reversibilitat. El fet que en aquestes àrees es practiquin formes d’agricultura
intensiva (conreus massius en hivernacle) no fa més que afegir pressió als sòls.
El mapa també mostra les àrees de major contaminació del litoral. Els “punts negres”
solen correspondre a àrees industrials, que molt sovint aboquen al mar elements
contaminants. De totes maneres, el conjunt del litoral mediterrani presenta nivells alts
de contaminació, a causa de la multiplicitat de factors que estan presents, un o altre, a
la pràctica totalitat de la costa: indústria, agricultura intensiva, sobreexplotació urbanística,
activitat portuària i nàutica, abocament de residus, etc.

Medi ambient
DEGRADACIÓ TERRESTRE I MARINA
ALTERACIÓ QUÍMICA
EROSIÓ EÒLICA
EROSIÓ HÍDRICA
DEGRADACIÓ DE SÒLS
no degradat
Poc degradat
EROSIÓ HÍDRICA
Degradat
litoral molt contaminat
Bastant degradat
Molt degradat
23

preguntes
EMISSIÓ DE GASOS HIVERNACLE
Als països amb un índex més alt de desenvolupament humà els sol correspondre un nivell
superior de consum energètic i, conseqüentment, una taxa superior d’emissió d’elements
contaminants, és a dir, de responsabilitat en el deteriorament del medi ambient.
La taxa d’emissió de diòxid de carboni és una bona mesura del “comportament ambiental”
dels diferents països. El diòxid de carboni és el principal dels anomenats “gasos hivernacle”,
és a dir, dels gasos que provoquen el canvi climàtic. Aquest canvi climàtic està considerat
com el principal problema ecològic global. Al Mediterrani, a més a més, tindrà un greu
impacte: els informes de l’IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change, el grup
internacional de científics consultor de Nacions Unides en matèria de canvi climàtic) parla,
per a aquesta regió, d’estius més llargs i secs, augment dels fenòmens climàtics extrems
(inundacions, onades de calor), una pujada del nivell de la mar de fins a un metre durant
el s.XXI i una disminució de les reserves d’aigua. (Font: http://www.ipcc.ch/)
La dinàmica del canvi climàtic és global, és a dir, les emissions generades en qualsevol país
repercuteixen en el conjunt del planeta. Això ha fet parlar que els països que més emeten (i
que també solen ser els responsables de més emissions històricament acumulades) tenen
contret un “deute ecològic” amb el països que menys emeten. Un deute que, naturalment,
va en sentit Nord-Sud, inversament al deute financer convencional. És a dir, els països “rics”
s’apropien d’una part major de l’espai ambiental que el planeta ens ofereix a tots.
La taula següent aporta les dades d’emissió de diòxid de carboni (les xifres absolutes i les
emissions per càpita), al costat de les dades de consum energètic (prenent com a indicador
el consum elèctric en kwh per càpita) i el nombre de reactors nuclears existents al país.
La taula permet veure la tendència a la correspondència entre un nivell alt de consum
energètic i un nivell alt d’emissions. Hi ha excepcions assenyalades, com el cas de Líbia, un
país poc poblat però amb una potent indústria d’hidrocarburs (cosa que determina un alt
nivell d’emissions per habitant que no es correspon a un alt nivell de consum elèctric per
habitant). En sentit contrari, França presenta un nivell d’emissions inferior a països amb
menys consum energètic, però tampoc no ho podem valorar com un bon “comportament
ambiental” tenint en compte que aquesta dada està relacionada amb l’alt percentatge de
producció elèctrica d’origen nuclear: França produeix més de 63.000 MW d’electricitat
d’origen nuclear, vuit vegades més que Espanya, l’altre país nuclearitzat (juntament amb
Eslovènia, amb un únic reactor) de la Mediterrània. L’energia nuclear, però, és una forma
de producció elèctrica que presenta greus problemes ecològics (contaminació, risc d’accidents,
residus radioactius durant milers d’anys, etc.). Després d’uns anys en què ha no s’han
considerat nous projectes de centrals nuclears, existeix actualment un debat viu, amb
països, com França i Itàlia, que semblen tornar a apostar aquesta font d’energia.
- Quina relació existeix entre la emissió de gasos d’efecte
hivernacle i el canvi climàtic?
- Quines conseqüències tindrà el canvi climàtic als països
de la regió Mediterrània?
Emissions de CO2 Emissions de CO2 Comsum elèctric Nombre de
(milions de tones (tones per (kwh / hab.), reactors
per càpita), 2004 càpita), 2004 2002 nuclears
Albània 3,7 1,2 1.847 0
Algèria 193,9 5,5 889 0
Bòsnia 15,6 4,0 2.690 0
Croàcia 23,5 5,3 3.818 0
Egipte 158,1 2,3 1.465 0
Eslovènia 16,2 8,1 7.262 1
Espanya 330,3 7,6 6.412 9
França 372,5 6,0 8.231 59
Grècia 96,6 8,8 5.630 0
Israel 71,2 10,4 6.924 0
Itàlia 449,7 7,8 6.029 0
Jordània 16,5 2,9 1.738 0
Líban 16,3 4,2 2.691 0
Líbia 59,9 9,3 3.147 0
Macedònia 10,4 5,1 3.863 0
Malta 2,5 6,1 5.542 0
Marroc 41,1 1,4 652 0
Montenegro s.d. s.d. s.d. 0
Palestina 0,6 0,2 513 0
Portugal 58,9 5,6 4.925 0
Sèrbia s.d. s.d. s.d. 0
Síria 68,4 3,8 1.784 0
Tunísia 22,9 2,3 1.313 0
Turquia 226 3,2 2.122 0
Xipre 6,7 9,2 5.718 0
- Com és possible reduir les emissions de CO2?

Medi ambient
58,9
41,1
EMISSIÓ DE GASOS HIVERNACLE
9
330,3
193,9
372,5
59
22,9
1
16,2
449,7
2,5
23,5
59,9
15,6
3,7
10,4
96,6
EMISSIÓ DE CO2 PER CÀPITA
(Tones mètriques per habitant)
Menys de 2
de 2 a 4
158,1
6,7
Nombre de
centrals nuclears
Emissions totals de CO2
(milions de tones)
226
de 5 a 10
Més de 10
Sense dades
16,3
71,2 0,6
68,4
16,5
24

preguntes
ACCÉS A L’AIGUA POTABLE
El mapa acoloreix els països segons l’anomenat estrès hídric, és a dir, la relació entre
l’aigua disponible que s’obté de recursos renovables i l’aigua consumida. Un nivell d’estrès
hídric superior al 100% (Egipte, Israel, Jordània, Líbia) significa que s’estan consumint els
recursos per sobre de la sostenibilitat, és a dir, que s’estan exhaurint les reserves (aqüífers,
embassaments, llacs...). Això implica l’esgotament final d’aquestes reserves, en un procés
d’alteració i deteriorament gradual a causa d’aquesta sobrexplotació: salinització dels
aquifers, assecament de llacs i mars interiors, contaminació de rius, etc.. Una vegada que
s’esgoten els recursos, s’ha de recórrer a processos tecnològics per obtenir aigua potable
(com la dessalinització), molt més costosos i únicament a l’abast d’alguns països i en
determinades circumstàncies.
La taula també inclou les dades d’accés a l’aigua potable i d’accés a un bon servei de
sanejament, que tenen la consideració de necessitats bàsiques. Tant una cosa com l’altre
tenen una importància capital com a condicions de salut pública essencial. De fet, tant
la manca d’accés a aigua potable en bones condicions, com la manca de bons serveis de
sanejaments, estan molt lligades a malalties infeccioses i a mortalitat associada a malalties
curables tals com la disenteria.
La taula següent fa ús dels paràmetres establerts pel Programa de Desenvolupament de
Nacions Unides (PNUD). La dada de la primera columna reflecteix el percentatge de
població amb un accés raonable a qualsevol dels tipus següents de fonts d’aigua potable:
connexions a l’habitatge, pous perforats o pous excavats protegits, manantials protegits
i dipòsits d’aigua de pluja. Aquest “accés raonable” es defineix com la disponibilitat
d’almenys 20 litres per persona diaris d’una font situada en un radi d’un quilòmetre des
de l’habitatge. Pel que fa a la segona columna, indica el percentatge de població amb
accés a instal·lacions adequades per a l’eliminació d’excrements, com la connexió a xarxes
de sanejament i fosses sèptiques, o distints tipus de latrines.
La tercera columna recull dades de consum d’aigua per càpita. Cal aclarir que no es
refereixen al consum domèstic sinó al volum total d’aigua usada pel país (per tant, inclosa
indústria i agricultura) dividida pel nombre d’habitants. No s’estableix una relació directa
entre el “nivell de desenvolupament” i el consum d’aigua, ja que el consum d’aigua té
molt a veure també amb el grau de dependència del sector primari (el principal consumidor).
- Quines conseqüències creus que pot tenir que un país tingui un estrès hídric superior
al 100%?
% Població amb % Població amb Consum d’aigua Estrés hídric
accés a aigua accés a (m 3 / hab) (consum d’aigua, %
potable, 2004 sanejament, 2004 2000 s/total de recursos)
Albània 96 91 558 4
Algèria 85 92 199 52
Bòsnia 97 95 s.d. s.d.
Croàcia 100 s.d. s.d. s.d.
Egipte 98 98 1.015 117
Eslovènia 100 100 s.d. s.d.
Espanya 100 s.d. 875 32
França 100 s.d. 674 20
Grècia 100 s.d. 708 10
Israel 100 s.d. 337 123
Itàlia 100 s.d 769 23
Jordània 97 99 203 115
Líban 100 99 406 31
Líbia 72 97 804 711
Macedònia s.d. s.d. s.d. s.d.
Malta 100 100 129 s.d.
Marroc 81 68 431 43
Montenegro 93 87 s.d. s.d.
Palestina 92 100 s.d. s.d.
Portugal 100 s.d. 1.101 16
Sèrbia 93 87 s.d. s.d.
Síria 93 90 1.187 76
Tunísia 93 84 276 57
Turquia 96 90 550 18
Xipre 100 100 305 s.d.
- Quin és el país amb les pitjors taxes d’accés a l’aigua potable i al sanejament? Quina relació
pots establir amb els seus nivells d’esperança de vida o de desenvolupament humà?

Medi ambient
ACCÉS A L’AIGUA POTABLE
ESTRÉS HÍDRIC
(consum d’aigua
% sobre total de recursos)
Menys del 10%
del 10 al 25%
del 25 al 50%
Més del 50%
Sense dades
25

preguntes
PETJADA ECOLÒGICA
La petjada ecològica és un mètode que es va desenvolupar a finals del s.XX amb
l’objectiu de crear un indicador agregat (conformat per diversos components) que
servís com a mesura del nivell de sostenibilitat d’un mode de vida determinat. La
petjada ecològica té l’avantatge de sintetitzar en una sola xifra l’impacte ecològic
que té la forma de vida d’un grup humà sobre el conjunt del planeta. Té l’avantatge,
també, del seu valor explicatiu de la insostenibilitat: resulta molt clarificador dir
que un país o una regió, per viure, consumeixen els recursos d’un territori que és
el doble, o el triple, del seu. Té el desavantatge de la seva complexitat i de la
diversitat de factors que es poden considerar.
La petjada ecològica es defineix com a l’àrea de terra i mar biològicament productius
que una població determinada necessita per produir els recursos que consumeix i
assimilar els residus que genera. Inclou les terres de conreu i pastura, els boscos i
els recursos marins necessaris per produir el que consumeix i absorbir les seves
emissions i residus. Es mesura en hectàrees globals (hectàrees amb una capacitat
mitjana per produir recursos i absorbir residus) per persona. L’any 2003 es va calcular
que el món disposava de 1,8 hectàrees globals per persona i que la petjada ecològica
de la humanitat era de 2,2 hectàrees per càpita. Això vol dir que l’economia mundial
funciona ja per damunt dels límits de la sostenibilitat: consumin recursos més enllà
de la capacitat natural de la Terra de renovar-los i generam residus més enllà de
la capacitat de la Terra d’absorbir-los. Per restablir l’equilibri ecològic farà falta un
canvi en profunditat dels patrons de producció i consum.
La taula següent ofereix, per a la Mediterrània, les dades de la petjada ecològica
(mesurada, tal com s’ha explicat, en hectàrees globals per habitant) i les de
“biocapacitat” (les d’hectàrees disponibles per habitant).
Constatam, en primer lloc, que a la Mediterrània, com al conjunt del planeta, els
països industrialitzats presenten una petjada ecològica superior als països amb
nivells inferiors de desenvolupament. Per dir-ho d’una altra manera: els països rics
s’apropien d’un “espai ambiental” molt superior al que els correspondria
equitativament. El canvi de patrons de consum és també una qüestió de justícia
ambiental. Les 5,6 Ha/hab de França equivalen a dir que aquest país consumeix tres
vegades el seu territori. La majoria dels països de l’àrea se situen per sobre de la
mitjana mundial (2,2 Ha/hab), per sota de la qual només hi ha Albània, Algèria,
Egipte, Jordània, Marroc, Síria i Tunísia.
- Actualment la petjada ecològica de tota la humanitat sobre el planeta supera la capacitat
dels recursos del planeta. Quin efecte té això sobre la vida en el futur? Què hauríem de fer?
Amb les dades de les dues columnes de la taula podem constatar, també, que tots els
països mediterranis (fins i tot Marroc, amb l’impacte ecològic global més baix) tenen
una petjada ecològica superior a la seva biocapacitat: consumeixen més hectàrees de
les que tenen disponibles al seu territori. És a dir, tots són el que s’anomena deutors
ecològics: prenen del seu territori més del que aquest els ofereix per a una vida sostenible.
Biocapacitat Petjada ecològica
(Ha/hab.) 2003 (Ha/hab.) 2003
Albània 0,9 1,4
Algèria 0,7 1,6
Bòsnia 1,7 2,3
Croàcia 2,6 2,9
Egipte 0,5 1,4
Eslovènia 2,8 3,4
Espanya 1,7 5,4
França 3,0 5,6
Grècia 1,4 5,0
Israel 0,4 4,6
Itàlia 1,0 4,2
Jordània 0,3 1,8
Líban 0,3 2,9
Líbia 1,0 3,4
Macedònia 0,9 2,3
Malta s.d. s.d.
Marroc 0,8 0,9
Montenegro 0,8 2,3
Palestina s.d. s.d.
Portugal 1,6 4,2
Sèrbia 0,8 2,3
Síria 0,8 1,7
Tunísia 0,8 1,5
Turquia 1,4 2,1
Xipre s.d. s.d.
- Què et suggereix la comparació de les xifres de petjada ecològica entre els països del
Nord i del Sud de la Mediterrània?

Medi ambient
PETJADA ECOLÒGICA
PETJADA ECOLÒGICA
(”Hectàrees globals” per habitant)
Menys d’1
d’1 a 2
de 2 a 4
Més de 4
Sense dades
26

preguntes
QUALITAT DE VIDA AMBIENTAL
L’índex a partir del qual s’ha fet aquest mapa és el que varen crear centres d’estudi
associats a les universitats de Yale i Columbia amb el nom de Environmental Performance
Index (EPI). És, com l’IDH (veure mapa 19) o la petjada ecològica (veure mapa 26), un
indicador agregat. En aquest cas, l’objectiu és resumir en una xifra allò que podríem
anomenar la “qualitat de vida ambiental” d’un país. L’EPI valora, d’una banda, la incidència
dels factors ambientals sobre la salut (50% del valor de l’indicador) i, d’una altra banda,
la protecció de l’ecosistema del país o del territori en qüestió (50% restant). L’indicador
és una xifra entre el 0 (nivell mínim: pitjor qualitat ambiental) i el 100 (nivell màxim:
màxima qualitat ambiental).
La meitat de l’indicador referida a salut ambiental pren en compta factors com la incidència
de malalties associades a factors ambientals i d’altres com la qualitat de l’aigua de consum
humà o la contaminació de l’aire urbà o a l’interior dels edificis. L’altra meitat de la xifra
total ve de la valoració de l’estat de factors com la contaminació atmosfèrica, l’estrès
hídric, la protecció dels recursos naturals, l’estat dels recursos naturals o les emissions de
gasos hivernacle.
Cal comparar els valors d’aquest indicador per als diferents països de l’àrea mediterrània
amb d’altres indicadors tal com el de la petjada ecològica o les emissions de gasos
hivernacle. Veiem com els països del Sud tenen valors “millors” en aquests paràmetres
(contaminen menys) però no tenen un millor Environmental Performance Index, o en els
termes en què ho podem traduir, no tenen una millor qualitat de vida ambiental. Al
contrari: la tendència que és que els països del Nord tenguin una millor salut ambiental
i facin un major esforç de preservació dels seus ecosistemes.
Podem dir, per tant, que els països del Nord tenen una major responsabilitat en el
deteriorament global del planeta, ja que són més causants del canvi climàtic i consumeixen
la part principal dels recursos, i que, al mateix temps, els països del Sud tenen una pitjor
qualitat ambiental. D’una banda, perquè els factors ambientals tenen una incidència
major sobre la salut dels seus habitants i, d’una altra, perquè tenen menys recursos o
menys compromís per dur endavant polítiques efectives de protecció dels ecosistemes.
Resulta molt indicatiu, en aquest sentit, que Marroc, un dels països més pobres, sigui el
que presenta el pitjor EPI, i que França, el país més ric, tengui el millor EPI.
EPI % de superfície Parcs Nacionals
terrestre protegida
Albània 84,0 3,58 11
Algèria 77,0 5,03 9
Bòsnia 79,7 0,53 1
Croàcia 84,6 10,12 7
Egipte 76,3 14,05 3
Eslovènia 86,3 7,40 1
Espanya 83,1 9,50 11
França 87,8 13,27 5
Grècia 80,2 5,22 16
Israel 79,6 19,35 1
Itàlia 84,2 19,00 10
Jordània 76,5 10,91 0
Líban 70,3 0,75 1
Líbia s.d. 0,13 4
Macedònia 75,1 7,13 3
Malta s.d. 18,30 2
Marroc 72,1 1,27 0
Palestina s.d. s.d s.d.
Portugal 85,8 8,47 1
Sèrbia i Montenegro s.d. 3,78 6
Síria 68,2 1,93 0
Tunísia 78,1 1,58 6
Turquia 75,9 4,33 19
Xipre 79,2 9,94 1
- Els països amb major petjada ecològica, tendeixen a tenir millors valors de “qualitat de vida ambiental”? I a l’inrevés? Com ho explicaries?

Medi ambient
QUALITAT DE VIDA AMBIENTAL
Environmental Performance Index (EPI)
Més de 85%
80 - 85%
75 - 80%
Menys de 75%
Sense dades
27

CRÈDITS:
Autors: Miquel Àngel Llauger i Rodrigo del Pozo
Oikos. Acció ciutadana per la pau i la equitat
Disseny, il·lustracions, infografia i maquetació: DDC
Imprimeix: amadip.esment
Dipòsit legal: PM-1086-2010
ISBN: 978-84-613-3311-0
Col·lecció Mar i Terra, 2.
Edicions Es Moixet Demagog. www.edicionsdelmoixet.com
Palma, 2009

Fonts dels quadres:
2 Per a la població, dades de l’any 2007:
Estado de la població mundial 2007. Fondo de Población de las Naciones Unidas. New York, 2007.
Web: http://www.unfpa.org
Per a la superfície:
The World Factbook 2007. Central Intelligence Agency: http://www.odci.gov/cia/publications/factbook/
(excepte la de Palestina, procedent de l’Observatori Solidaritat: http://www.ub.es/solidaritat/observatori)
3 Per a la taxa de fecunditat, dades del període 2005-2010: Estado de la población mundial 2007.
Fondo de Población de las Naciones Unidas. New York, 2007. Web: http://www.unfpa.org
Per a l’edat mitjana, dades de l’any 2007: The World Factbook 2007. Central Intelligence Agency.
http://www.odci.gov/cia/publications/factbook/
4 Per a la taxa d’expatriats, dades de l’any 2000:
OCDE, http://www.oecd.org
Per a la taxa d’immigrants, dades de l’any 2005:
Estado de la población mundial 2007. Fondo de Población de las Naciones Unidas.
New York, 2007. Web: http://www.unfpa.org
Per a la taxa neta de migració, dades de l’any 2007:
The World Factbook 2007. Central Intelligence Agency. http://www.odci.gov/cia/publications/factbook/
5 CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals)
http: www.ethnologue.com
6 The World Factbook 2007. Central Intelligence Agency. http://www.odci.gov/cia/publications/factbook/
7 Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura, UNESCO.
http://www.unesco.org
8 2007 Annual Report. The Freedom House. http://www.freedomhouse.org
World Report 2007. Human Rights Watch. http://www.hrw.org/
Informe 2007. Amnistia Internacional. http://www.amnistiainternacional.org/
Global Corruption Report 2008. Transparency International. http://www.transparency.org/
9 Per al nivell de conflicte, considerant el període 1990-2002: PRIO (Peace Research Institute Oslo)
Per al nombre de desplaçats i refugiats, dades de l’any 2006:
Informe sobre Desarrollo Humano 2007-2008. Programa de Naciones Unidas para el Desarrollo.
http://www.undp.org/
10 Per a la despesa militar:
SIPRI (Stockholm International Peace Research Institute): www.sipri.org
Les dades de la despesa militar absoluta corresponen a l’any 2006;
les dades del percentatge de PIB destinat a fins militars, corresponen a l’any 2005.
Per als membres de les forces armades, dades de l’any 2007:
Informe sobre Desarrollo Humano 2007-2008. Programa de Naciones Unidas para el Desarrollo.
http://www.undp.org/
11 World Development Indicators Database. Banc Mundial
http://devdata.worldbank.org/data-query/
Informe sobre Desarrollo Humano 2007-2008. Programa de Naciones Unidas para el Desarrollo.
http://www.undp.org/
Les dades de Producte Interior Brut (PIB), Renda per Càpita (PP) i Renda per Càpita Ajustada (PPD)
corresponen a l’any 2005. La taxa de creixement econòmic correspon a la mitjana del període 1990-2005.
12 Informe sobre Desarrollo Humano 2007-2008. Programa de Naciones Unidas para el Desarrollo.
http://www.undp.org/
Dades corresponents a un any del període 1995-2005
13 Per als percentatges de sectors econòmics, dades de l’any 2005:
World Development Indicators Database. Banc Mundial
http://devdata.worldbank.org/data-query/
Les dades d’Israel, Líbia, Malta, Palestina i Xipre corresponen a l’any 2004, The CIA Factbook
http://www.odci.gov/cia/publications/factbook/index.html
Per a la taxa de desocupació, mitjana anual del període 1996-2006:
Informe sobre Desarrollo Humano 2007-2008. Programa de Naciones Unidas para el Desarrollo.
http://www.undp.org/
Les dades de Jordània, Sèrbia i Montenegro corresponen a l’Organització Internacional del Treball (OIT).
14 Worl Tourism Organization
http://www.world-tourism.org/facts/tmt.html
Totes les dades són de l’any 2005
15 Informe sobre Desarrollo Humano 2007-2008. Programa de Naciones Unidas para el Desarrollo.
http://www.undp.org/
Nota: les xifres corresponen a 2005 i cal advertir que, més que en el cas d’altres indicadors,
es tracta de xifres que poden variar molt considerablement en el termini de dos o tres anys.
16 Informe sobre Desarrollo Humano 2007-2008. Programa de Naciones Unidas para el Desarrollo.
http://www.undp.org/
Dades corresponents a l’any 2005.
17 Informe sobre Desarrollo Humano 2007-2008. Programa de Naciones Unidas para el Desarrollo.
http://www.undp.org/
Les dades d’habitants per cada metge corresponen al període 2000-2004, Organització Mundial de la Salut (OMS)
http://www.who.int
18 Informe sobre Desarrollo Humano 2007-2008. Programa de Naciones Unidas para el Desarrollo. http://www.undp.org/
Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciencia i la Cultura, UNESCO:
http://www.unesco.org/
Notes: les dades d’alfabetització corresponen al període 1995-2005. Les dades d’escolarització no sempre corresponen
a l’any de referència (2005). Les dades de despesa en educació corresponen al període 2002-2005
19 Informe sobre Desarrollo Humano 2007-2008. Programa de Naciones Unidas para el Desarrollo. http://www.undp.org/
Nota: la taula no inclou l’IDH de Sèrbia i Montenegro perquè aquests països no estan inclosos
a l’Informe de Desenvolupament Humà. Al mapa se’ls ha assimilat al tram 0,8-0,9 per la seva proximitat
als països d’aquest tram en esperança de vida, escolarització i renda per càpita.
20 Les dades sobre percentatge de dones en escons parlamentaris són de:
Interparlamentarian Union, (http://www.ipu.org), que recull el llistat amb informació actualitzada.
Per a la resta de dades, que corresponen al període 1995-2005:
Informe sobre Desarrollo Humano 2007-2008. Programa de Naciones Unidas para el Desarrollo. http://www.undp.org/
21 Informe sobre Desarrollo Humano 2007-2008. Programa de Naciones Unidas para el Desarrollo.
http://www.undp.org/
Dades corresponents al període1995-2005.
22 Ramon FLOCH, Lluís FERRÉS i Miquel MONGE.- Mediterrània. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1991
Per a les dades del quadre:
http://www.worldweather.org (World Meteorological Organization)
23 IEMed (Institut Europeu de la Mediterrània) http://www.iemed.org
ISRIC (World Soil Information) http://www.isric.org
24 Informe sobre Desarrollo Humano 2007-2008. Programa de Naciones Unidas para el Desarrollo.
http://www.undp.org/
25 Per a les dades d’accés a aigua potable i sanejament, any 2004:
Informe sobre Desarrollo Humano 2007-2008. Programa de Naciones Unidas para el Desarrollo. http://www.undp.org/
Per a les dades de consum d’aigua:
Earth Trends. The Enviromental Information Portal. World Resource Institute. http://www.wri.org
Per a les dades d’estrès hídric, any 2004:
Organización para la Alimentación y la Agricultura, (FAO). http://www.fao.org/
26 Living Planet Report 2006. World Wide Fund for Nature (WWF).
http://www.panda.org/livingplanet
Dades de l’any 2003.
27 Per a les dades de l'EPI (Environmental Performance Index):
Universitat de Yale. http://epi.yale.edu
Per a les dades de percentatge de superfície terrestre protegida:
IUCN (The World Conservation Union): World Database of Protected Areas.