EL CEL SOBRE LA TERRA - Biblioteca Astrología
EL CEL SOBRE LA TERRA - Biblioteca Astrología
EL CEL SOBRE LA TERRA - Biblioteca Astrología
You also want an ePaper? Increase the reach of your titles
YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.
<strong>EL</strong> C<strong>EL</strong> <strong>SOBRE</strong> <strong>LA</strong> <strong>TERRA</strong><br />
<strong>LA</strong> DIVISIÓ ASTROLÒGICA DE <strong>LA</strong> PENÍNSU<strong>LA</strong> IBÈRICA,<br />
CATALUNYA, ANDORRA<br />
I <strong>LA</strong> CIUTAT DE BARC<strong>EL</strong>ONA<br />
FRANCESC CAST<strong>EL</strong><strong>LA</strong>NO I VI<strong>LA</strong>MÚ<br />
Barcelona 2004<br />
EN RECORD DE JOAN M. BADIA, <strong>EL</strong> PROFESSOR LESTER
2<br />
INDEX<br />
Introducció - pg. 3<br />
D'Hispània, Sagitari, a Catalunya, Escorpí - pg. 6<br />
Recerca, troballa i justificació del centre - pg. 15<br />
Els dotze sectors astrològics de Catalunya - pg. 19<br />
Andorra, un país marcat per Verge - pg. 40<br />
Barcelona, divisió d'una ciutat - pg. 45
INTRODUCCIÓ<br />
L'astròleg que es mostra curiós per tot allò que l'envolta veu com la Terra li<br />
parla; observa com cada cosa que apareix al seu voltant és a un lloc precís i compleix<br />
unes funcions específiques, i el que és més important per a ell, pot ésser analitzat<br />
astrològicament. Les dues eines de treball més meravelloses que disposa l'Astrologia<br />
són per un costat el llenguatge simbòlic i analògic, que permet connectar i relacionar<br />
elements ben diferents sota el fil conductor d'un planeta, un signe, o una combinació<br />
astral, i per l'altre la classificació que al llarg dels segles s'ha fet de tot allò que s'ha<br />
observat, seguint els paràmetres astrològics. La combinació de les dues, junt amb el<br />
seny i la lògica, permeten a l'observador fer unes deduccions i arribar a unes<br />
conclusions que el refermen encara més fort en el seu convenciment essencial: a<br />
l'Univers tot és connectat i el més gran es reflecteix en el més petit. Quod superius<br />
sicut est quod inferius, allò que és superior és similar a allò que és inferior, resa l'antic<br />
adagi de la "Taula de Maragda" d'Hermes Trimegist, i aquest aforisme és la clau per a<br />
qualsevol mena de treball que vulgui lligar la Terra i tot allò que en ella hi succeeix<br />
amb el cel. El Macrocosmos celestial es reflecteix en el Microcosmos terrenal, i de la<br />
mateixa manera que hom estudia el Microcosmos humà usem les mateixes eines i<br />
formes de treball per a estudiar el terrenal i amb la mateixa intencionalitat, la de lligar<br />
el món inferior amb el superior.<br />
Aquí volem centrar la connexió cap a la Terra concretament cap a un espai<br />
molt específic del nostre planeta, Catalunya. Hem agafat el país i l'hem inspeccionat,<br />
hem anat buscant les característiques que presenta i el seu simbolisme o forma que<br />
les permeten interpretar, sempre segons els paràmetres astrològics, i hem tret les<br />
nostres conclusions. Hem vist com hi ha espais al territori català que apareixen<br />
clarament "tenyits", marcats o tocats per la força de signes astrològics, i que aquests<br />
espais guarden no tant sols una similitud amb els pressupostes astrològics sinó que<br />
també tenen una diferenciació ben clara amb els altres que els envolten. Tot allò que<br />
hi ha de dominant a un indret guarda una correspondència precisa amb els models<br />
superiors, celestials; i encara podem afegir que allò que hi passa segueix exactament<br />
els ritmes que el moviment dels planetes pel cel estan indicant-nos a cada moment.<br />
L'Astrologia ens permet viatjar en el temps, moure'ns des d'aquest instant<br />
filosòficament intangible que anomenem present vers totes les direccions; tant anem<br />
cap al passat, amb la memòria d'allò que fou i amb la tècnica astral d'interpretar-ho<br />
cercant-ne les causes, com podem projectar-nos vers el futur, amb el coneixement de<br />
les causes astrals, i amb el concurs de certes tècniques anem a la recerca del lloc on<br />
situar els efectes que es preveuen. El coneixement astrològic d'un país no tant sols es<br />
pot fer sobre uns esquemes polítics (horòscop natal del país, en el cas de ser possible)<br />
sinó també sobre uns esquemes geogràfics, tal i com proposem en aquest treball.<br />
Sabem pel tema astrològic del país, és a dir, per la seva carta astral (que no sempre<br />
és possible calcular degut al desconeixement del moment precís de naixement), que<br />
passarà quelcom, però no sabem exactament on; però si hi afegim un coneixement<br />
astrològic de les zones geogràfiques que es presenten sota la influència de cada<br />
signe, aleshores la possibilitat de tenir un coneixement del què, quan i on, es<br />
converteix en certesa plena i exacta, sols deformada per les errades d'interpretació<br />
possibles de l'astròleg. Com sempre ens trobem davant de l'imprevisible factor humà.<br />
Aquí és on entra en acció el servei pràctic d'aquest treball que us presentem<br />
ara. La visió astrològica de l'espai geogràfic català permet centrar sobre l'espai físic els<br />
esdeveniments que hom espera que succeeixin a nivell col·lectiu, però també ens<br />
permet fer una aplicació molt més personal veient la nostra relació íntima amb el<br />
3
terreny. Tots els astròlegs hem passat per l'experiència de la pregunta d'un consultant<br />
sobre si el lloc on va a viure és bo o no, si li és favorable o no acabarà d’encaixar-hi, o<br />
bé si ha d'obrir un negoci a un indret o a un altre; no hi ha dubte que disposem de<br />
suficients eines de treball per a donar resposta satisfactòria a la demanda, i en aquest<br />
sentit l’Astrologia Horària és força precisa, però si podem afegir-hi la visió de l'espai<br />
geogràfic concret, quines influències pesen allà, sota quina regència astrològica es<br />
posa, i el comparem amb el tema astral de la persona, el resultat és una ampliació<br />
magnífica de la nostra eficàcia. Podem acabar d’harmonitzar la plena integració de la<br />
persona en l'espai físic, i així crearem un diàleg que ja no serà tant sols cel/persona,<br />
sinó que s'estableix a tres bandes, cel/persona/terra. Molts cops ens trobem també<br />
amb l’experiència real i objectiva de sentir-nos molt millor a un indret que no pas a un<br />
altre, sense que hi hagi aparentment cap cosa que ho justifiqui, o que tenim més tirada<br />
a anar a passejar per un espai que ens atreu més que els altres, i això succeeix d’una<br />
manera absolutament irracional, més enllà de qualsevol justificació ni racional ni<br />
emocional que ens ho pugui explicar; doncs bé, amb el coneixement de les<br />
característiques astrals de cada lloc i fent la comparació amb el tema astral de la<br />
persona es pot entendre el perquè d’aquest fenomen.<br />
Aquest és un treball pràctic, es tracta de posar la persona sobre el país i veure<br />
quina relació concreta té amb ell, què pot fer-hi, com pot usar aquesta realitat<br />
astrològica en profit seu. Tant vàlid és enfocant-ho per cercar una nova residència com<br />
per a buscar un espai de retir solitari profitós; tant serveix per buscar zones d'inversió<br />
econòmica com per anar-hi de vacances. Tot allò que fa la persona que el posa en<br />
contacte amb un espai geogràfic es pot posar dins aquest servei. A banda de ser (si es<br />
vol) una curiosa aplicació de l'Astrologia, hi ha un interès utilitari obvi en ella, he volgut<br />
veure-hi una aplicació pràctica que cadascú pot emprar i adequar a les seves<br />
necessitats. L’Astrologia com a eina de servei per a integrar la persona en el seu món<br />
terrenal; aquesta és la intenció que es porta a aquest treball. En aquests moments en<br />
que molts éssers humans estan cercant una major integració en el seu espai natural<br />
per a desenvolupar una qualitat de vida millor, i en el que intentem retornar a la Mare<br />
Terra de la qual en els darrers dos-cents cinquanta anys ens en hem allunyat, un<br />
treball presentat sota els paràmetres astrològics pot ésser una bona eina per a tots<br />
aquells que cerquen el seu espai.<br />
Hem de fer abans de res una distinció aclaridora entre els conceptes d'espai<br />
geogràfic, espai humà, i espai polític. En primer lloc, un espai geogràfic és un conjunt<br />
unitari marcat per uns límits naturals; la Península Ibèrica és un sol espai geogràfic<br />
marcat pels Pirineus, l'oceà Atlàntic i la Mediterrània, per bé que dividit en aquests<br />
moments en quatre espais polítics (Espanya, Portugal, Andorra i Gibraltar); l'illa de<br />
Creta és un espai geogràfic que forma part ara d'un altre de polític, Grècia. Podem dir<br />
que un espai geogràfic és un espai immutable, i teòricament sols alterable per les<br />
possibles catàstrofes de la dinàmica del planeta. Un espai geogràfic forma una unitat<br />
que transcendeix les possibles divisions de caire administratiu o polític, la qual cosa no<br />
invalida que en alguns moments coincideixin les dues coses; com a exemple podem<br />
posar l'illa de Sri Lanka, que és un espai alhora geogràfic i polític.<br />
En segon lloc tenim un espai polític, que és una divisió artificial, és el resultat<br />
d'una evolució històrica, amb unes organitzacions que li donen coherència, i que pot<br />
estar format per diferents espais geogràfics o humans; com a creació temporal<br />
humana és subjecte de transformacions (segregar-se una part, ésser conquerit per un<br />
altre, etc.). Amb tots els ets i uts que vulgueu, aproximadament podem dir que un<br />
espai polític coincideix amb una nació o un estat; Rússia és un espai polític format per<br />
diferents espais humans i geogràfics.<br />
4
El tercer espai es l'humà, marcat per l'àmbit on viu una comunitat que<br />
s'identifica amb uns valors i unes tradicions que considera pròpies, col·lectives i que la<br />
distingeixen de les altres al seu voltant, com pot ésser la llengua. Tornant a Espanya i<br />
veient-la com un espai polític, en aquests moments dins hi ha diversos espais humans,<br />
com Euzkadi, Catalunya, Galícia, l'Aragó, etc., on cada comunitat té els seus trets<br />
distintius. Quan es parla de la divisió astrològica de la Península Ibèrica cal tenir això<br />
ben clar, que parlem d'espais geogràfics si no indiquem clarament el contrari, i en el<br />
cas de Catalunya ens referim a un espai humà, el d'una comunitat que comparteix una<br />
llengua i una tradició comú, ja que en el nostre treball ens en anem més enllà de la<br />
Catalunya estrictament tancada per unes fronteres polítiques.<br />
A aquesta obra anirem passant de l'àmbit espacial més gran al més petit;<br />
anirem fent un recorregut per la Península Ibèrica com a símbol de l'espai major,<br />
presentant la seva divisió però sense entrar profundament a les interioritats de cada<br />
zona ja que no és el nostre objectiu, l'espai geogràfic català com a un bon<br />
representant d'un espai mig, el Principat d'Andorra com a símbol d'un espai geogràfic i<br />
polític petit, i la ciutat de Barcelona com a representant d'un espai humà, ciutadà en<br />
aquest cas. Veurem que en tres d'ells es poden aplicar idèntics principis de treball i<br />
que sols a un, Andorra, ens haurem de regir per altres principis astrològics. I és que,<br />
sens dubte, a la Terra hi ha tanta varietat dins la unitat com es pot veure al Cel.<br />
Aquí no he volgut tant sols presentar el resultat d’un treball sinó mostrar-vos<br />
una eina per a fer-ho; la meva visió i punt d’origen és que tot allò que es pot analitzar<br />
respon sempre a uns paràmetres astrològics i que una mena d’impuls humà del tot<br />
inconscient va projectant-los en tot allò que fa i viu; per exemple, havent treballat amb<br />
la toponímia he vist que es posen els noms de lloc ens els indrets que acorden<br />
perfectament amb els esquemes astrològics i això fer per gent que no sabia res en<br />
absolut del món astral.<br />
Aquest estudi l'he volgut dedicar a la memòria de Joan Muñoz Badía, el<br />
Professor Lester, ja que fou el primer que me'n parlà, i tot i no estar gaire d'acord (per<br />
no dir gens) amb ell amb les distribucions astrològiques que feu ni del país català ni de<br />
l'andorrà, no puc sinó retre-li un petit homenatge personal amb aquesta obra. Lester<br />
fou un pou de saviesa astrològica i un dels mantenidors de la Tradició Astrològica en<br />
els anys de la dictadura, i de les seva escola deriven molts dels que ara ens dediquem<br />
a aquest coneixement.<br />
Espero que sigui una eina útil a les vostres mans.<br />
5
1<br />
D'HISPÀNIA - SAGITARI A CATALUNYA - ESCORPÍ<br />
L'Astrologia és un camí que ens porta a fer-nos moltes preguntes i a contestarles<br />
amb l'eina que tenim, el ric món del simbolisme astrològic. El fet d’estudiar<br />
qualsevol cosa astrològicament fa que s'estableixi un diàleg entre l'astròleg i allò<br />
estudiat, i aquest és un diàleg que funciona realimentant el coneixement que l'astròleg<br />
té; no es pot veure un tema astral d'una persona que passi per un procés de<br />
creixement sense que deixi alguna mena d'empremta sobre la realitat de l'astròleg, i<br />
tots els astròlegs tenim l'experiència de veure com en el moment en què tenim un<br />
aspecte tens en el nostre propi tema astral ens apareix gent amb el mateix problema o<br />
aspecte, com si se'ns donés l'oportunitat de veure al mateix temps diferents<br />
aplicacions i sortides de la mateixa configuració astral; això es pot anomenar la<br />
realimentació del coneixement.<br />
D'idèntica manera, estudiar astrològicament un país com Catalunya es<br />
converteix en un diàleg entre el país, l'astròleg i els cels, el Cosmos sencer, diàleg que<br />
passa per diferents fases de comprensió. Aquest estudi sobre Catalunya vista<br />
astralment és un reflex d'un camí fet sobre el terreny; no ha estat tant sols un treball de<br />
biblioteca aplegant dades i ordenant-les, sinó que he trepitjat el país, m'he deixat<br />
envoltar pel flaire de cada indret i he tret les meves conclusions; molts anys d’anar<br />
amb la motxila a l’esquena m’ha portat a conèixer el país de manera molt completa. En<br />
aquest estudi es demostra que hi ha una realitat d'influència astral que no es pot negar<br />
i que apareix arreu, en aquest cas un tros de terra, un país. Si tant clarament es veu<br />
sobre això ¿com negar que també sobre els éssers humans, que al cap i a la fi ens<br />
movem sobre aquesta terra, també ho estem?<br />
Forma part de la tradició astrològica correntment assumida per tots els<br />
astròlegs occidentals que cada part del món, cada país i fins i tot cada ciutat té el seu<br />
signe astral; tot allò que neix en un moment determinat absorbeix les característiques<br />
dominants al cel en aquell instant; això significa que totes les característiques que el<br />
fan propi (siguin geogràfiques, històriques o socials) l'identifiquen amb aquelles que<br />
tradicionalment s'atribueixen al signe que se li dóna com a regent i dominant, com a<br />
propi. Cada cop que hi ha algun fenomen astral que afecta a un signe específic amb<br />
major força que un altre, la porció de la Terra on hi té la seva regència se'n fa ressò i<br />
allà hi passen les coses que són de preveure, segons les característiques del signe.<br />
Claudi Ptolomeu al segle II, recollint una tradició anterior molt probablement<br />
d'origen babilònic, dedica tot el tercer capítol del segon llibre del seu Tetrabiblos a<br />
presentar les atribucions astrals de les terres conegudes al seu temps, veient la Terra<br />
com una projecció del cel. Sense apartar-se ni un mil·límetre de l'adagi "com és a dalt,<br />
així és a baix" crea tota una visió terrenal a la que cada indret correspon a un signe o a<br />
la influència d'un planeta, passant de la totalitat d'un gran espai a la particularitat<br />
d'espais més petits. Ptolomeu posa el centre del món a la Mediterrània Oriental,<br />
dividint el món en quatre quadrants; sense explicitar tota la seva divisió podem indicar<br />
que el quadrant noroccidental correspon a Europa central i occidental, i d'acord amb<br />
això dóna a l'occident europeu la regència de Sagitari, fent-la correspondre a un arc<br />
que inclou Malta, Toscana, Cèltica (que per a ell sols és la part inferior de la Gàl.lia) i<br />
Hispània. Tota la Península Ibèrica, doncs, és regida pel signe de l'arquer, segons<br />
aquesta antiga tradició. La mateixa fórmula apareix a la seva Geografia i és recollida<br />
pels astròlegs àrabs medievals, hereus de la tradició babilònica i hel·lenista<br />
alexandrina.<br />
6
El mateix Ptolomeu indica que, d'acord amb la regència de Júpiter i Sagitari<br />
sobre aquestes terres, els seus habitants estimen la llibertat, la senzillesa, la neteja i<br />
l'elegància. És la seva opinió...<br />
Ara bé, no tothom està d'acord amb això, i ja Alfons X de Castella al "Libro de<br />
las cruzes" parla del problema del signe d'Espanya i les diverses opinions i diu: "Hi ha<br />
una part dels savis que diuen que el signe de Gèminis té poder sobre tota Espanya en<br />
general. I hi ha un altre grup que diu que el signe de Gèminis és el del seu regne, la<br />
qual cosa vol dir que és el signe de la seva casa X, i segons aquesta opinió serà el seu<br />
signe Verge. I això es diu segons l'opinió dels savis egipcis i amb Messa'al.la i els seus<br />
companys, puix que Messa'al.la diu que el signe d'Espanya és Verge. Més Tolomeu<br />
diu al seu llibre anomenat Quatripartit, quan parla de descriure els signes: posa-hi<br />
Espanya a la partició de Sagitari; així segons aquesta opinió Sagitari és el signe<br />
d'Espanya, ja que totes les opinions atorguen que el signe de Gèminis és un dels<br />
angles ja que Gèminis i Sagitari són oposats. Però tots els astròlegs que nasqueren a<br />
Espanya de totes les gents anaren provant els fets d'Espanya, l'un darrera l'altre. Tots<br />
diuen que el signe de Gèminis és el més adient d'ésser el signe d'Espanya més que<br />
cap dels altres, i això diuen tots els espanyols i sobre aquesta arrel porten llurs judicis.<br />
Mes sembla segons llurs dites i llurs judicis que a aquest signe de Gèminis donen el<br />
regne d'Espanya, i això s'atorga segons l'opinió dels egipcis, i contra l'opinió d'Hermes<br />
i d'un gran grup dels savis antics. I aquesta és la veritat i l'arrel que cal guardar en tots<br />
els judicis d'Espanya" (Traducció personal del text editat pel C.S.I.C., Madrid, 1961).<br />
Per a aquells que volen mantenir el sentit nacionalista espanyol en contra de les altres<br />
nacionalitats peninsulars cal dir que en el temps del rei castellà el concepte Espanya<br />
equivalia al de la Península Ibèrica amb tots els seus regnes, i en res s'apropava al<br />
concepte d'estat unitari tant al gust a partir del segle XVIII. Personalment, discrepo<br />
absolutament de l'opinió del monarca i en decanto com la majoria dels altres astròlegs,<br />
cap al signe de Sagitari tant per a la Península Ibèrica en conjunt com un espai<br />
geogràfic, com per a l'estat espanyol com a ens polític, com a regne que deia el<br />
monarca; la nostra pràctica astrològica ens demostra que Sagitari s’hi escau del tot i<br />
que no cal donar-hi més voltes, tot i que reconeixent que es pot aplicar en certs<br />
moments de treball el concepte axial Gèminis/Sagitari.<br />
Alí ben Ragel atribueix també el signe de Sagitari a Hispània, que val tant com<br />
dir la Península Ibèrica. William Lilly, probablement el major astròleg anglès del segle<br />
XVII, va donar a la Península Ibèrica una triple regència; la part oriental era sota<br />
Escorpí, la central sota Sagitari i l'occidental sota Peixos; és molt interessant aquesta<br />
divisió que coincideix força amb la que ens mourem nosaltres. Podria ser que pensés<br />
en Lilly amb la triple divisió política de Portugal- Castella/Lleó- Corona d'Aragó, i<br />
aleshores encara s'hi ajusta amb major precisió. També Adolfo Weis a "La <strong>Astrología</strong><br />
racional" s'ajusta a l'atribució de Sagitari a Espanya i Escorpí a Catalunya. Idèntica<br />
atribució per a Espanya fa en José P. Garaña ("<strong>Astrología</strong> magistral", ed. Kier), però<br />
donant a la ciutat de Barcelona la d'Escorpí, sense anomenar Catalunya. El genial<br />
Diego de Torres Villarroel (i amb ell mai se sap si és un cop d'humor) al "Viaje<br />
Fantástico" dóna a la ciutat de Barcelona el signe de Cranc, Àries i Capricorn a<br />
Tortosa (no entenem per quina raó donar-li una doble atribució ni la cita d’aquesta<br />
ciutat que en el seu temps era important, però no tant...), Taure a Girona, Lleida la fa<br />
Verge, i de Catalunya se n'absté de parlar. Ni cal dir que no podem estar d'acord amb<br />
ell de cap manera per les atribucions de les ciutats, com veurem en la divisió<br />
astrològica de Catalunya, i que més aviat ens sembla un parlar per parlar del bon<br />
Torres. Podríem seguir amb més exemples, però per acabar sols indicarem que en<br />
Boris Cristoff accepta també Sagitari per a Espanya ("Un retorno del pasado", ed.<br />
Kier). És una de les coses en la que, com podem veure, pràcticament tothom hi<br />
coincideix plenament.<br />
7
Anant, però, una mica més enllà de Tolomeu, Lilly, i tots els que han fet cites<br />
d'Astrologia geogràfica, podem afegir que cada sector astral funciona no com ell sol<br />
sinó complementat amb el reflex del signe oposat. La característica que un signe dóna<br />
a una zona geogràfica s'equilibra per un costat amb el signe oposat, però al mateix<br />
temps aquest signe por actuar com a l'ombra del primer, en el sentit de fragment fosc<br />
de la persona que rebutgem i que projectem sobre els altres. És un punt que cal<br />
retenir, ja que ens explica la causa de dinàmiques i funcionaments socials que no<br />
acaben d'encaixar dins l'idea d'un signe regent propi. Això explica les vacil·lacions a<br />
Hispània entre Gèminis i Sagitari indicades abans.<br />
Tal i com en una persona cal distingir allò que anomenem el seu signe astral de<br />
tota la resta de les influències que el conjunt planetari i celeste li donen, i sabem que<br />
dins de la seva unitat personal cada fragment del seu organisme és regit per un<br />
planeta o un signe, la mateixa idea projectada sobre la terra ens diu que dins de la<br />
unitat que cada zona de la Terra té pel seu signe propi podem establir-hi encara una<br />
divisió interna en dotze parts, i cadascuna amb el seu signe dominant. Aquella antiga<br />
idea que l'home és el punt de referència, un model a l'abast de tothom que vulgui<br />
estudiar la realitat puix que reflecteix tota l'estructura de l'univers, també sobre l'espai<br />
que l'home trepitja, és a dir la Terra, s'ha d'observar el mateix mirall, idèntica reflexió.<br />
Com al cel cada sector és dins d'un signe i tot allò que hi passa ho posem sempre en<br />
referència a un signe concret, també a la Terra s'ha d'observar la mateixa estructura,<br />
no podent estar estructurada la part de manera diferent que la totalitat. Si la Terra és<br />
un element més del Cosmos, no poden regir en ella regles diferents de les còsmiques,<br />
salvant les naturals diferències.<br />
Ja hem indicat que la Península Ibèrica és Sagitari en conjunt geogràfic, i tota<br />
la llarga història acumulada ens ho demostra. Com tot signe, segons dèiem abans, cal<br />
veure'l sempre comparat amb el seu contrari, fent un eix amb els dos; si voleu<br />
l'aspecte Gèminis de l'eix el podem veure en la constant presència de dues comunitats<br />
i dues tendències, siguin ètniques com íbers-celtes, moros-cristians, jueus-cristians, o<br />
siguin de caràcter, l'aglutinador vers el centrifugador, de la dinàmica de la població del<br />
país. Allò de les dues Espanyes poetitzades per Machado és un fet que no arrenca del<br />
segle XIX sinó que podem trobar-nos-el durant tota la dilatada història dels pobles<br />
peninsulars. Si el fet sagitarià apareix en la capacitat de moure's com un sol home en<br />
contra o a favor d'un fet especialment rellevant, llençant tota la força ígnia del signe i<br />
l'ímpetu expansiu anant més enllà, el fet dels Bessons a l'espectre peninsular el<br />
podem apreciar en les constants divisions de la seva societat. Fins i tot s'aprecia a<br />
l'actual divisió peninsular en dos grans estats, Espanya i Portugal, que curiosament<br />
són Sagitari i Peixos (recordem Lilly), signes ambdós regits pels mateixos planetes,<br />
però amb força diferència d'acció en cada cas.<br />
Les dues Espanyes... ¿Sabeu que Alfons X s'anomenava Hispaniarum Rex, rei<br />
de les Espanyes, en genitiu plural? Molt més proper, Felip V, el primer Borbó, també<br />
s'hi anomenava, i la mateixa titulació apareix als gravats que ens mostren a la seva<br />
muller Isabel Farnesio, "Hispaniarum regina". Parlar d'unicitat on fins el reis<br />
s’anomenen senyors de terres plurals és una mostra d’ésser curts de gambals.<br />
Sols a una nació tocada per Sagitari se li acut travessar l'oceà i colonitzar<br />
pràcticament un continent exportant-hi totes les institucions religioses i polítiques,<br />
convençuda que eren les úniques veritables teològicament i vàlides políticament.<br />
Només a un espai sagitarià podia haver-se implantat el fanatisme inquisitorial amb<br />
tanta força. Sols a una nació sagitariana se li pot ocórrer ésser més papista que el<br />
papa, fer una croada al segle XX, posar-hi al davant un cabdill Sagitari (Franco) i<br />
deixar-lo manar 40 anys; mai s'havia vist una identificació major del país amb una<br />
8
persona, la famosa "Espanya de Franco", amb tota la mística nacional-catòlica (Neptú<br />
actuant amb molt baixes vibracions) i la duresa de la llei aplicada a cop de garrot<br />
(Júpiter mal entès, sens dubte), sense oblidar els desapareguts i les fosses comunes,<br />
o bé els infinits negocis bruts dels aprofitats del règim (casa XII a Escorpí). No és el<br />
dictador l'únic Sagitari que vol "salvar el país" durant la història; sense rebuscar gaire,<br />
el general Joan Prim també fou Sagitari, i Sagitari era Manuel Fraga Iribarne, el vell<br />
dinosaure de la dreta "salvadora" del país. Fins i tot l'actual regim estatal, la<br />
monarquia, va néixer amb l'entrada del Sol a Sagitari l'any 1975. Sagitari la Península<br />
Ibèrica, Sagitari Espanya com a estat, Sagitari Espanya com a regim actual. Com a<br />
curiositat podem afegir que no ens sembla estrany que alguns dels artistes més<br />
identificats amb allò que s'anomenaria "el fet espanyol" (lo español que dirien els<br />
castissos) hagin estat d'aquest signe; Lope de Vega, amb les obres sobre la honra i<br />
l'honor, Joaquín Rodrigo, Manuel de Falla i Joaquin Turina amb les seves<br />
composicions inspirades en aspectes i temes espanyols, Tomás Bretón amb les<br />
sarsueles populars, etc.<br />
Tornant vers la tradició astrològica, el mateix Ptolomeu afirma que cada signe<br />
es divideix internament en dotze parts de 2º 30' (dodecatemories), i cadascuna d'elles<br />
és sota el domini d'un governant seguint la regència dels signes (Tetrabiblos, llibre I,<br />
capítol 22); així es mostra el fet que la part - el signe com a fragment del total zodiacal-<br />
conté la mostra concentrada de la totalitat. Si ho passem a l'objecte del nostre estudi,<br />
podem dir que això que es treballa sobre el paper on es dibuixa la carta astral pot<br />
ésser projectat idènticament sobre un espai geogràfic que sapiguem que és d'un signe<br />
concret. D'aquí neix la possibilitat de dividir un espai donat en altres de menors, tenint<br />
cadascun d'aquest una característica específica.<br />
Aquest concepte l'apliquem doncs a la Península Ibèrica i veiem que cada part<br />
peninsular té la seva atribució astral dins del conjunt d'un espai sagitarià. Situant-nos a<br />
un centre que és a un indret proper a Madrid (molt probablement el Cerro de los<br />
Ángeles, cosa que no pot deixar d’ésser curiosa ja que els àngels conceptualment<br />
corresponen a Gèminis), la divisió peninsular en dotze sectors o zones astrològiques<br />
es pot fer sense gaires complicacions. En aquest terreny hi ha certa unanimitat entre<br />
astròlegs en les atribucions de cada zona i una acceptada força correntment és la que<br />
segueix, tot i que personalment l'he ampliat fent-la sortir dels límits estatals espanyols<br />
per a incloure-hi, com és lògic, tots els espais estatals peninsulars; estem parlant<br />
òbviament d’Astrologia geogràfica i no pas política.<br />
- Aries = les províncies d’Àvila, Salamanca, Càceres, la part occidental de Toledo, les<br />
terres portugueses de Beira Alta, Beira Baixa i Extremadura litoral fins al riu Tajo;<br />
- Taure = Badajoz, Huelva, el sector occidental de Ciudad Real i el central de Toledo, i<br />
les portugueses de Ribatejo, Alemtejo i Algarve;<br />
- Gèminis = Sevilla, Còrdova occidental, Cadis, part occidental de Ciudad Real;<br />
- Càncer = Camp de Gibraltar, Còrdova central, part central de Ciudad Real i de<br />
Toledo;<br />
- Lleó = Ciudad Real (ciutat), Toledo (ciutat), la meitat occidental de la província de<br />
Jaén amb la ciutat inclosa, Granada, Costa del Sol, Màlaga;<br />
- Verge = sectors orientals de Toledo i Ciudad Real, Albacete i Múrcia;<br />
- Balança = Alacant, València, Castelló, Conca, meitat sud de la província de Terol;<br />
9
- Escorpí = l'Alcàrria, meitat nord de Terol, tot Catalunya, la part oriental de Saragossa<br />
amb els Monegros;<br />
- Sagitari = Guadalajara, sector oriental de Sòria, parts occidentals, central i nord de<br />
Saragossa, Osca;<br />
- Capricorn = la Rioja, meitat occidental de Sòria, Navarra i Euzkadi, Burgos;<br />
- Aquari = Cantàbria, Palència, Segòvia, Astúries, meitat oriental de Lleó;<br />
- Peixos = Galícia, part occidental de Lleó, Zamora, i la part de Portugal inclosa entre<br />
la frontera amb Galícia i el Duero.<br />
Fent un comentari una mica simplista i tant reduccionista que pot semblar<br />
anecdòtic, ningú podrà negar el caràcter piscià dels gallecs com a poble, sempre<br />
perduts en les seves boires i les enyorances indefinides de la morriña, (comparable a<br />
la saudade portuguesa); fins i tot la tradició pesquera i marítima d'aquest poble s'escau<br />
al signe; el sagitarià més clarament manifestat a l'Aragó, amb la seva obsessió per la<br />
noblesa de caràcter; la monolítica duresa del Capricorn basc, la força que la pedra té<br />
encara a aquest poble i l'arrelament amb la Terra dels avantpassats; o la típica i<br />
sevillana simpatia geminiana; a l'escut de Jaén hi ha un Lleó, al de Granada un altre, a<br />
banda del Pati dels Lleons de l'Alhambra, i la Costa del Sol no poc amagar per enlloc<br />
el seu nom; la Costa Blanca murciana proclama que és Verge als quatre vents; les<br />
festes de Foc del País Valencià, les de moros i cristians tant populars a les comarques<br />
meridionals del país, el barroquisme de les esglésies valencianes, totes aquestes<br />
s'inclouen dins la dinàmica de l'eix Balança/Àries. Podem seguir oferint nombroses<br />
dades que ajudarien a justificar més clar encara cada sector peninsular, sense jugar<br />
amb les més aparents com fins aquí, però el nostre objectiu és arribar a l'espai català.<br />
Si contemplem la Península en funció del vell camí iniciàtic que ara coneixem<br />
con Camí de Sant Jaume, camí que hom ha anomenat esotèricament "camí de la<br />
mort", aquest comença al Cap de Creus a Catalunya per Escorpí, segueix per l'Aragó<br />
amb Sagitari, les terres del Navarra, la Rioja i Burgos capricornianes, les del nord de<br />
Castella i la part llevantina de Lleó amb Aquari dominant, i acabant al Finisterre de la<br />
Galícia dels Peixos. Sembla gaire bé obligatori que comenci a un lloc regit pel signe de<br />
la mort i la transformació, i aquest és un factor als meus ulls clau per a tenir en compte<br />
a l'hora d'atorgar un signe a les terres catalanes dins les peninsulars en el seu conjunt.<br />
Parlem, ja ho haureu suposat, del veritable Camí de les Estrelles, no d'aquella<br />
mistificació medieval controlada pels monjos i que és la base de l'actual Camí de<br />
Santiago que sols té sentit turístic.<br />
Sense moure'ns de l'observació global, els dos puntals sobre els que s'alça el<br />
cristianisme ibèric són Saragossa i Compostel·la, un a la zona Sagitari i l'altre a la<br />
Peixos, que ens apareixen no tant sols lligats pels seus planetes regents al cel, sinó<br />
també a la terra quan tenim en compte que el mateix apòstol que s'associa amb<br />
Saragossa ho fa també amb Compostel·la. No crec que sigui casualitat que dins les<br />
atribucions simbòliques dels apòstols, Sant Jaume es consideri Sagitari, que manta<br />
ocasió es representi dalt de cavall ("Santiago matamoros" l'anomenen els integristes),<br />
que sigui el patró d'una orde de cavalleria, i que en el procés de sincretisme del<br />
cristianisme amb els cultes autòctons americans pre-colombins s'equipari amb el<br />
Senyor del Llamp o el Senyor dels Quatre Vents, sempre genet d’un cavall.<br />
Considerant tots els arguments i elements (i molts més que podríem afegir-hi),<br />
no podem dubtar que l'atribució sagitariana de la Península i la que hem fet en dotze<br />
parts són correctes i una bona base per a qualsevol treball posterior.<br />
10
Dins d'aquesta divisió feta, hem assumit que l'espai que anomenem Catalunya<br />
és regida pel signe d'Escorpí, com amb encert veia Lilly també. Trobem la mateixa<br />
atribució a la "Enciclopedia Astrológica", de Nicholas Devore, que ens remet a Alan<br />
Leo. Si analitzem allò que s'ha volgut denominar trets diferencials dels catalans, veiem<br />
que entren perfectament dins les característiques que s'atorguen al signe d'Escorpí, i<br />
alguns d'una manera que gaire bé diríem ofensiva. Podríem fer un llistat, que es pot<br />
ampliar fins a nivells subtilíssims que ens ho mostraria ben clar, però ens concretarem<br />
en uns punts sols remarcables i que gaire bé podem dir que són els típics tòpics que,<br />
si bé mai responen exactament a la realitat ens en parlem de manera força propera.<br />
Pot ésser bo que recordem que les associacions astrals es fan per un doble procés,<br />
lògic en uns aspectes i analògic en altres, i per tant els arguments en defensa de les<br />
atribucions astrals en alguns moments poden semblar agafats pels pèls als ulls dels<br />
que no entenen aquest art, però cal deixar que el símbol parli i ens causi un impacte,<br />
ens doni la resposta sobtadament.<br />
- Escorpí és el signe tradicionalment associat amb la mort i el renaixement :<br />
Catalunya és un país que celebra com a diada nacional no un guany o una victòria,<br />
sinó una pèrdua, no un naixement sinó una mort, no l'inici sinó el final. Dins la vida<br />
anual catalana la festa dels morts, la famosa castanyada, és un altre element a sumar<br />
a aquesta presentació; tot el ritual que se seguia quan moria una persona (ara<br />
desaparegut per culpa dels tanatoris i de l'intent d'amagar-nos la realitat de la mort) fa<br />
que el tarannà català s'avingui força amb aquesta faceta del signe. Sols un país<br />
escorpinià pot permetre's el luxe de posar-se a menjar pastissets (els dolcíssims<br />
panellets) en diada tant luctuosa. Però més enllà de la mort hi ha el renéixer, i els<br />
catalans som mestres en ressuscitar coses, des dels Jocs Florals a la Generalitat; és<br />
com si no acabéssim d'entendre el sentit de la transformació, aixequem morts esperant<br />
que siguin com foren en altres moments. Possiblement formi part del nostre karma...<br />
La llegenda de l'origen de l'escut català, els quatre pals de sang, lligada a l'agonia d'un<br />
comte és un bon exemple de la mort dominant a Catalunya. Anem a dur flors a les<br />
tombes dels Presidents morts, fem exposicions sobre ells que semblen rituals<br />
necrofílics, vivim el record de la mort a cada moment. Anecdòticament, podem dir que<br />
un dels més curiosos escàndols dels darrers anys del segle XX fou provocat pel cos<br />
dissecat d'un negre boiximà exposat al museu Darder de Banyoles, i si això no és cosa<br />
escorpiniana, ja em direu què és. Seria bo recordar que a l'únic lloc d'Ibèria on es<br />
conserva la medieval Dansa de la Mort és a Catalunya, al poble empordanès de<br />
Verges.<br />
- L'animal tòtem d'Escorpí és el porc : ¿cal que recordem la matança del porc<br />
convertida en un ritual sencer i una festa que "reclama" tenir tota la família i amics al<br />
voltant? A Catalunya hi ha un veritable culte al porc i als seus derivats alimentaris, i tot<br />
i que ara s'hagi convertit en un reclam turístic encara la matança és un fet important a<br />
tota la Catalunya rural. Òbviament l'animal del signe contrari, el toro, és el nostre<br />
animal "ombra", i - menys a uns indrets molt concrets i que corresponen a la zona més<br />
antigament islamitzada del país- les curses de braus són un fet del tot aliè a la nostra<br />
cultura. Les curses de braus entraren a Catalunya de mà dels soldats castellans del<br />
duc de Cardona per a mantenir-se distrets i no pensar en batalletes i forçar donzelles.<br />
Quan es parli de la distribució interna catalana veurem molt clarament que exactament<br />
aquestes contrades tauròfiles tenen la seva explicació, fins i tot una de tant insòlita<br />
com la plaça de braus d'Olot. Lògicament no hem de considerar les places de braus<br />
aixecades per imperatiu del comerç del turisme... Ni tant sols arqueològicament hi ha<br />
cap element lligat amb el brau en tot el territori català; ni a les pintures rupestres ni a<br />
les restes de ceràmica ibèrica trobades a l'actual Catalunya podem apreciar cap brau.<br />
L’antiga Era de Taure va passar per les nostres terres deixant-nos nombroses<br />
11
construccions megalítiques, dòlmens i menhirs, però no hi ha restes que reprodueixin<br />
elements taurins com passa a terres de Castella o fins i tot a les Illes Balears.<br />
- El regent d'Escorpí és Mart : Dins el procés de cristianització, a banda dels<br />
santificats predicadors vinguts de fora com Fèlix o Cugat, el primer sant que fou tingut<br />
en compte de manera massiva fou Martí, la forma que les energies simbolitzades per<br />
Mart entren tornades cap a l'esperit dins la mitologia cristiana. Sant Martí va entrar<br />
amb força sobre tot durant els primers segles de la lluita contra l'islam, i són<br />
nombrosos els pobles de la Catalunya Vella que el tenen per patró o que fan la Festa<br />
Major per la seva diada l'onze de novembre, sota Escorpí; fins i tot hi ha arreu del<br />
Principat més de vint-i-cinc pobles que els tenen com a topònim. Més tard, i no sense<br />
que l'Orde del Temple tingués la seva part de responsabilitat, el culte patronal es<br />
decantà cap a monsenyor Sant Jordi, establint-se clarament la dicotomia arquetípica<br />
de Mart entre el sentit militar del primer i el cavalleresc del segon, que es pot entendre<br />
perfectament pel lligam amb la sensibleria de la donzella i la rosa que entra dins del<br />
pol Taure de l'eix. Per molt que Sant Martí acabés essent Bisbe, la gent el té més<br />
present per la seva iconografia que el presenta com a soldat tallant la seva capa per a<br />
compartir-la amb un pobre. No oblidem que les dues grans festes religioses catalanes,<br />
Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat se celebren el més de Taure, el 23 i el 25<br />
d'abril. Martí quedà per al poble, Jordi per als nobles, i actualment és Jordi qui mana...<br />
Les dues muntanyes sagrades i simbòliques catalanes són Montserrat (amb la seva<br />
Moreneta) i el Canigó, on hi ha el vell monestir de Sant Martí, gaire bé la casa mare de<br />
la cristianització després de la reconquesta de les terres del centre i l'orient pirinenc.<br />
Sant Martí se celebra l'onze de novembre, més escorpinià, i Sant Jordi a Taure, signe<br />
de l'exili de Mart. Mart és el senyor de la guerra, i una de les hosts guerreres més<br />
temudes medievals foren els almogàvers, mercenaris a sou de senyors catalans, que<br />
marxaren fins terres de Grècia i Turquia i fent grossa destrossa per una simple<br />
revenja; encara avui es parla a Grècia de la "revenja catalana", i a Sicília per fer por a<br />
la mainada els hi diuen "compte, que vindrà el català!", com aquí parlem de l'home del<br />
sac. Si això no és escorpinià, ja podreu dir dins quin signe ho posem.<br />
- Escorpí simbolitza la tensió entre matèria i esperit : Una tensió que hom<br />
simbolitza astrològicament amb el concepte de mort i transformació inherent al signe,<br />
de transcendir els lligams aparents de la matèria per a matar-la i alliberar l'esperit que<br />
hi roman presoner. És si més no curiós senyalar que un bon grapat de sants catalans<br />
tenen força a veure amb aquesta tensió; tenim un sant alquimista, Sant Maurici Proeta,<br />
fill de Castelló d'Empúries i que segons conten era tintorer i tenyia amb aigua de mar;<br />
un de levitador, el barceloní Sant Josep Oriol; un altre que lluitava amb dimonis, el<br />
pare Palau d'Aitona; podríem seguir encara fins omplir moltes pàgines. Un dels<br />
aspectes de la tensió que porta a la lluita entre les dues polaritats de l'ésser humà es<br />
manifesta amb l'anacoretisme, la recerca solitària de la transcendència, que d'alguna<br />
manera podem dir que és preparar-se en vida per a la mort aïllant-se del món, i no<br />
podem obviar els nombrosos nuclis d'ermitans i anacoretes que hi ha hagut a<br />
Catalunya (al Montseny, Montserrat, Montsant, el Cardó, la Garrotxa, a la península de<br />
Creus, etc.). Pot ser per aquesta característica que a Catalunya fou on discretament<br />
però amb certa força arrelà la representació religiosa medieval de la dualitat, el<br />
catarisme, que, per altra banda dels Pirineus començà a manifestar-se a aquella part<br />
de la Gàl.lia que Tolomeu donava com a Escorpí també.<br />
- Escorpí ens ve associat amb el món ocult i tenebrós : Els grans mites, les<br />
llegendes que més impacte han fet a la consciència catalana, tenen un doble sentit<br />
que les fa ésser portadores de missatge; tradicions que se centren als castells, tot el<br />
cicle llegendari del Comte Arnau, moltes de les tradicions de bruixeria que ens porten<br />
directament al record dels temps xamànics, no és aquest el lloc de parlar-ne a l'abast,<br />
però és sols una indicació. Si hem de creure en les tradicions, tot Catalunya és plena<br />
12
de túnels i galeries subterrànies que comuniquen llocs força allunyats i fins i tot amb<br />
Mallorca... Aquest món ocult, però en un sentit notablement més pur i elevat, es fa<br />
palès també als cultes a les Marededéus més populars que són totes negres excepte<br />
aquelles que l'església ha imposat. Núria, Montserrat, la del Claustre de Solsona, la<br />
Cisa, el Vinyet, Bastanist, Foix, són les que de sempre han atret a la gent, mentre que<br />
amb les blanques imposades per l'església ha calgut fer una gran pressió per a les<br />
adoptés el poble, i tot i així el seu tracte amb elles és molt formal al davant del més<br />
intensament emocional que les negres reben. Les Marededéus Negres són l'aspecte<br />
escorpinià de l'eix Taure- Escorpí que representen.<br />
- tossuderia i permanència : la capacitat de mantenir-nos capficats en una idea,<br />
un projecte, un record, una tradició, forma part de la característica escorpiniana que li<br />
confereix l'ésser un signe Fix. Sols aquesta permanència explica la supervivència de la<br />
llengua després de tres segles de pressió castellana, i quatre de francesa.<br />
- recerca de les coses internes : Escorpí és un signe que va més enllà de les<br />
aparences i s’interessa per tot allò que hi ha al seu voltant i a vegades de manera fins i<br />
tot obsessiva; a Catalunya tot ha estat estudiat; els aspectes més ínfims de la<br />
geografia, història, biologia, llengua, geologia, tradicions, fins i tot s'ha fet catàleg de<br />
totes les esglésies del país; pràcticament podem dir que no hi ha res que no hagi estar<br />
estudiat i analitzat fins al fons, fins les seves arrels i components més inversemblants.<br />
Rar és el poble mitjanament gran, i molts dels petits, que no tingui el seu lletraferit que<br />
hagi ocupat moltes hores en estudiar les tradicions, la història o qualsevol altre<br />
aspecte del seu indret natal. Hem volgut arribar fins a conèixer les arrels més<br />
profundes de la nostra realitat.<br />
- Els catalans som interessats pels diners : Aquesta és una etiqueta que se'ns<br />
ha enganxat molts cops. És la nostra ombra, que no és sinó el compliment de l'eix<br />
Escorpí/Taure, amb la matèria fixa. La fixació en la matèria (la gasiveria) no sol ésser<br />
cosa normal dins les persones escorpinianes sinó més aviat és pròpia dels signes de<br />
Foc i de Terra; al ser Taure el contrari d'Escorpí, els defectes potencials d'aquell signe<br />
es projecten com a ombres al segon. A la Divina Comèdia, Dant Alighieri ja parla de<br />
"l'avara povertà di Catalogna...".<br />
- Els catalans de les pedres en fem pans : Si per un costat és un elogi de la<br />
capacitat laboriosa (com sempre tòpica) del poble català, per un altre ens remet a tot<br />
un grapat de refranys i dites que parlen de la capacitat de fer diners dels catalans, de<br />
fer negocis; hom ha dit que som els fenicis ibèrics. Ara bé, la gran riquesa de<br />
Catalunya ha vingut pel comerç amb terres llunyanes; els diferents consolats catalans<br />
arreu de l'espai mediterrani medieval en poden ésser una mostra, i tot el<br />
desenvolupament dels segles XIX i XX un altre. Si posem la casa II d'Escorpí a<br />
Sagitari, no hi trobareu cap problema per a veure-hi aquí el moviment dels diners, van i<br />
vénen de lluny. Encara podem fer una altra interpretació de la dita a la que podem<br />
veure-hi la capacitat transmutadora i transformadora del signe.<br />
- L'estètica ens perd : No sé qui fou que va dir-ho (podria haver estat<br />
Unamuno), i certament tenia tota la raó... Davant de l'activitat fins i tot barroera i massa<br />
directa de Mart, l'eix amb Taure ens dóna la suavitat, l'esteticisme sensual de Venus.<br />
Els catalans sempre hem de vestir d'estètica els nostres quefers i sols una burgesia<br />
com la catalana podia haver tingut necessitat d'un art propi (el modernisme) per posar<br />
una pàtina de llustre sobre la força més dura de l'esperit marcià representada per la<br />
lluita pel negoci. Si la nostra perdició és l'estètica, si és el nostre perill, ¿no hi veiem<br />
també l'efecte de la casa XII a Balança? Hi ha una frase catalana definitiva: "no fa<br />
senyor". Podem admetre totes les potineries que vulgueu per a justificar un afer, però<br />
un "no fa senyor" vol dir que ha trencat les mínimes lleis d'harmonia, que ha trencat la<br />
13
llei no escrita però acceptada de l'estètica pública, que té tanta o més força sota el<br />
nostre punt de vista com la moral pública, i així hom pot dir que la casa XII ha sortit a<br />
la llum.<br />
- Escorpí regeix els genitals i les funcions de micció : Conta una tradició que en<br />
el moment de la confusió de llengües quan allò de la Torre de Babel, un bon home<br />
tenia ganes d'orinar i s'apropà a una paret a fer-ho; al poc, un altre home que passava<br />
per allà se li acostà i també orinà. En acabar el primer digué "Quin descans, noi!",<br />
paraules que el segon entengué perfectament puix li contestà "Ja pots ben dir-ho!". Els<br />
dos es van entendre del tot i parlaven català. Des d'aquell moment si un català veu<br />
que un altre orina, al moment li agafen ganes de fer el mateix, i el refrany diu "si vols<br />
conèixer un català, pixa i el veuràs pixar". Aquesta és una característica que sols tenim<br />
nosaltres i és desconeguda en altres pobles, és la nostra "marca divina". Ja en Joan<br />
Amades en parlava d'aquesta tradició, que sota la meva perspectiva astrològica sols<br />
puc fer que posar-la dins les pròpies funcions d'Escorpí. Ja he dit en altre lloc que<br />
treballar astrològicament vol dir a vegades agafar el rave per les fulles i que podem<br />
trobar-nos amb fets insospitats, però que s'integren dins les formes estereotipades de<br />
cada component astrològic, signe, planeta, casa, etc.. Potser podríem posar aquí les<br />
diferents pedres fàl·liques anomenades aufemísticament Cavall Bernat que en el seu<br />
origen eren Carall Bernat (Montserrat, Illes Medes, etc.).<br />
- Escorpí mostra un interès pels temes escatològics superior als altres signes,<br />
sense que sigui una qüestió patològica : deixant a banda la riquíssima tradició<br />
humorista i popular sobre la merda que té el país, la màxima sublimació d'aquest<br />
interès ens l'ofereix una tradició que afirma que Rupit és el poble més antic del món,<br />
perquè el pare Adam ja va "cagar arrupit"... Francament, lligar el primer home amb la<br />
funció corporal més escorpiniana ens sembla una mostra perfecta i no crec que la<br />
tinguin a gaires pobles més. Dos exemples més força arrelats i populars són per un<br />
costat la tradicional figura del caganer en els pessebres, probablement la barreja més<br />
surrealista de totes les iconografies sagrades i que actualment s’ha convertit en una<br />
figura clau i constantment reinterpretada convertint en caganers els polítics del<br />
moment, i per un altre costat el “caga tió”, aquell tronc sec que convenientment<br />
atonyinat ofereix caramels i llepolies per a la mainada la nit de Nadal.<br />
Si seguim els ritmes astrals, veiem que l'estudi dels trànsits dels planetes lents<br />
pel signe d'Escorpí mostra ben clar que es connecten constantment amb els canvis,<br />
els moments tensos o puntuals de la història del país, els moments de major<br />
prosperitat, d'arribada de gent forana, etc. Sense anar més lluny i sols mirant de<br />
passada els últims anys, podem dir que el darrer pas de Plutó pel nostre signe (1983 -<br />
1995) ha marcat el darrer moment de transformació, i que la conjunció de Júpiter i<br />
Saturn a 23º de Taure de l'any 2000 va marcar el principi del declivi del govern<br />
monolític de CiU al país.<br />
Crec que no cal insistir més afegint més exemples; Catalunya és un país<br />
marcat i regit pel signe Escorpí dins un macro espai sagitarià, i aquest signe marca la<br />
seva dinàmica social, cultural i política.<br />
14
15<br />
2<br />
RECERCA, TROBAL<strong>LA</strong> I JUSTIFICACIÓ D<strong>EL</strong> CENTRE<br />
Per poder-nos enfrontar a l'anàlisi astrològic d'un indret concret cal prèviament<br />
que ens situem al centre, des d'on podrem començar a fer la distribució de cada espai<br />
astral del mapa del país; si aquest concepte el portem al tema astral d'una persona<br />
diríem que el primer que cal cercar és la posició del Sol, centre del nostre sistema i<br />
centre organitzador de la totalitat que es reflecteix a la carta astral. El centre és el punt<br />
de confluència de totes les possibilitats i des d'on aquestes es van desplegant; per a<br />
observar la totalitat d'un territori cal situar-nos al bell mig d'aquest i, si pot ser, a un<br />
indret que sigui elevat, on res ens privi de l'amplitud de l'observació.<br />
El centre ha de complir una sèrie de condicions que l'imposin i el designin com<br />
a tal, que van del factor geomètric al simbòlic, unes condicions que no hagin estat<br />
manipulades per cap grup de pressió i, sobre tot, ha d'ésser un punt des d'on es pugui<br />
començar a fer la divisió de manera coherent, que no sigui dubtosa. D'alguna manera<br />
hem de dir que el centre ha de ser un lloc que estigui buit o, com a molt, marcat per<br />
una cosa molt lleu o indefinida, però que compleixi la funció. Quants cops hem vist que<br />
el centre d'un indret concret és indicat exactament per l'absència de cap indicació, o bé<br />
per una pedra, un arbre centenari,...<br />
Abans d’indicar la posició del centre cal dir què entenem, astralment parlant,<br />
per Catalunya, quines són les terres que hem de tancar dins una figura geomètrica,<br />
més o menys regular, que ens serveixi de punt de referència per poder treballar per a<br />
situar-hi el centre. Aquesta figura ens ve marcada per un rectangle irregular on els<br />
angles es disposen a Salses a les terres del Rosselló, Bausen a la Val d'Aran,<br />
Aiguaviva de Bergantes a la punta més sud occidental del Matarranya, i Sant Carles<br />
de la Ràpita al Montsià. Si fa no fa, tota la terra catalana entra dins d'aquest espai, i<br />
per tant ja tenim una concreció tangible per a poder estudiar. El nostre concepte de<br />
Catalunya inclou, doncs i com és lògic, les terres del Principat amb el petit espai de<br />
parla occitana de la Vall d'Aran, les comarques de l'anomenada Catalunya Nord, i la<br />
Franja de Ponent. Malgrat les divisions administratives entre dos estats en primer lloc, i<br />
entre dues "comunitats autònomes" dins l'estat espanyol, hi ha una unitat territorial de<br />
base eminentment lingüística (menys l’Aran) i històrica que cal mantenir ben present a<br />
l'hora de fer qualsevol treball amb ella.<br />
La recerca del centre de Catalunya es va convertir en una interessant dèria<br />
durant un llarg temps, ja que no era tant sols el fet objectiu de la seva posició, sinó tot<br />
el treball de buscar elements externs que ens ho justifiquessin i que, sobre tot,<br />
permetessin treballar amb la resta del país amb objectivitat. Les possibilitats eren<br />
diferents i anaven correntment en funció no de la veritat sinó de les preferències<br />
personals dels que el volien marcar. El Professor Lester fou el primer que se n'ocupà<br />
seriosament, i ja cap a l'any 1975-76 ens en parlava; com a bon solsoní el tenia que<br />
posar a prop de casa seva dubtant entre Solsona i el Port del Comte, on sembla ser<br />
que va tenir algunes experiències paranormals. Tot i que ell hi treballava i n'estava<br />
convençut i que cada cop que parlava de Catalunya ho feia en funció d'aquest centre,<br />
a un nivell pràctic i que ens servís no tant sols per fer previsions sinó per entendre la<br />
seva gent i dinàmica, no era l’indret que acabés de complir del tot les expectatives i<br />
característiques que jo cercava. La passió, si bé és un factor d'impuls personal prou<br />
acceptable, pot ésser un element distorsionador de la realitat.
Una segona possibilitat que vaig estar meditant un temps era la que ens oferia<br />
el petit poble de Serrateix, a cavall entre el Berguedà i el Bages, però malgrat que ens<br />
oferia algunes expectatives interessants i fins i tot curioses a un nivell molt simbòlic<br />
que serien ara llargues d'explicar, no ho era tampoc ja que la divisió que d'allà sortia<br />
no acabava d'encaixar del tot en la dinàmica del país.<br />
Una tercera opció era la que defensava un manresà que el situava a la mateixa<br />
ciutat de Manresa o bé a la Torre del Breny, a Sant Vicenç de Castellet, un vell<br />
monument funerari romà; òbviament tampoc ho era, ni de bon tros, i sols es podia<br />
justificar amb uns adhesius que els manresans portaven als vehicles fa uns anys on<br />
turísticament posava "Manresa, cor de Catalunya", però oblidant que el cor no és al<br />
centre, tot i que simbòlicament ho sigui, sinó lleugerament desviat. Aquesta<br />
consideració de la Torre del Breny l'he escoltat més d'un cop, però ja se sap que<br />
tothom vol tenir la fama o a casa seva o al costat. I si hem de posar ciutats, ben mirat<br />
Cardona s'apropa més al centre real, i encara podríem afegir-hi Calaf com a vila<br />
important molt més propera.<br />
El centre de Catalunya fou identificat més tard sense cap mena de dubte<br />
(permeteu-me guardar una mica més el secret del nom de l'indret) a un lloc d’on es<br />
poden remarcar algunes característiques i totes elles importants:<br />
- És a un indret que té encara avui dia una certa dificultat per a arribar-hi, que<br />
fins i tot d'una manera una mica maximalista podríem dir que comporta una mena de<br />
peregrinació el fet d'anar-hi, i no per manca de carretera sinó perquè si no s'hi ha de<br />
fer res concret, ningú hi puja;<br />
- És un indret apartat de qualsevol nucli gran de població, la qual cosa és una<br />
petita cura d'humilitat per a altres opcions;<br />
- Aquesta posició llunyana de qualsevol lloc habitat important (i més en temps<br />
pretèrits!) propicià que hi hagués un assentament eremític abans del segle XII;<br />
- És un lloc des d'on es gaudeix d'una perspectiva circular de totes les terres de<br />
la Catalunya interior i que sols resta limitada per l'horitzó que les serralades creen:<br />
Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montseny, les serres entre l'Osona, el Ripollès i<br />
el Berguedà, la Tossa d'Alp, el Cadí, la serra del Bou Mort, s'obre a l'infinit per les<br />
planes de Lleida, i torna a tancar el cercle per les serres que s'estenen entre la Conca<br />
de Barberà, l'Anoia i l'Alt Penedès fins tornar a Montserrat, generant un cercle gaire bé<br />
perfecte. A la llunyania s'albira clarament el massís de l'Aneto cap a mestral, i el<br />
Canigó cap a l'altre costat, cap a gregal.<br />
- És marcat per una simple creu de pedra clavada a terra, com aquelles que es<br />
veuen a les entrades de molts pobles i que, cosa insòlita del tot i única a Catalunya, la<br />
seva base és un rellotge de Sol, l'únic que coneixem situat a terra i no a una paret.<br />
- A una distància en línia recta de 3 kms. hi ha un dolmen conservat força bé,<br />
anomenat de la Pera; un xic més allunyat n'hi ha un altre anomenat del collet de Su; i<br />
encara n’hi ha un tercer anomenat de la Casa Cremada; ja és sabut que la majoria<br />
d'aquestes construccions són fetes a llocs d'intensitat energètica o de cruïlles de línies<br />
energètiques, el drac de la terra;<br />
- Hi ha un santuari dedicat a una Marededéu trobada, amb una creu paté a la<br />
porta, la mateixa creu que amb variació de color va identificar al seu temps l'Orde del<br />
Temple i l'Orde de Malta encara avui dia. No us deixeu aixecar la camisa amb la<br />
16
història de l'aparició de la Verge al segle XVI a un home de la contrada, ja que l'indret<br />
era ja dedicat a la Verge molt abans d'aquell segle (400 anys, pel cap baix...). Com a<br />
tants altres llocs sagrats i màgics, és més important el contingut intern i soterrat que hi<br />
ha que no tot el folklore que hom hi ha posat al damunt.<br />
- Fou possessió directa del Temple, que sembla que aixecà la primera capella<br />
vers l'any 1312, molt poc abans de la dissolució de l'Orde, probablement la darrera<br />
adquisició de l’Orde, i va passar després a mans dels Hospitalers. És sabuda la dèria<br />
del Temple per obtenir i establir-se a indrets molt concrets, sigui per haver estat llocs<br />
de culte pre-cristià, sigui per estar a llocs amb una càrrega energètica o simbòlica molt<br />
específica, a banda del valor estratègic o militar que podien tenir, la qual cosa no és<br />
especialment important en aquest cas. Dins les lleis de la geoestratègia qui domina el<br />
centre té poder sobre tot allò que d'ell depèn, sigui dins un nivell polític, social o màgic.<br />
- És un lloc que estigué en mans d'una de les famílies nobles catalanes més<br />
lligades amb el Temple i amb altres elements d'allò que anomenem "l'altra història", la<br />
història màgica i espiritual del país, la família que dóna nom, aparentment, al santuari.<br />
- Finalment, és un lloc on el nom ja ens remet a un dels arbres simbòlics<br />
sagrats d'Escorpí, el pi, del que segons la tradició fou fet el sarcòfag d'Osiris,<br />
consagrat a Attis i del que fou feta la creu de Jesús; el pi té idèntic sentit simbòlic que<br />
l'acàcia maçònica. L'adagi diu que "per Sant Martí, la pinya a collir", el mateix dia de la<br />
matança del porc, l'animal que hem identificat totèmicament amb Escorpí en altre lloc.<br />
Sense donar-hi més voltes, estem parlant del santuari de la Mare de Déu de<br />
Pinós, just al límit on conflueixen les actuals comarques del Solsonès, el Bages,<br />
l'Anoia i la Segarra. S'hi arriba, anant-hi per l'Anoia, per una carretera que surt de<br />
Calaf, passa per Sant Pere de l'Arç i les casetes de Puigpelat, el poble de Pinós, i<br />
s'enfila fins al santuari; si hi aneu per la banda del Solsonès, cal arribar a Su i allà<br />
seguir per la carretera que hi porta directament. Hi ha encara una tercera carretera,<br />
aquesta per la Segarra, que surt de Torà, va a Cellers i puja a Pinós; finalment una<br />
darrera que ve pel Bages, surt de Salo i passa per Matamargó i Vallmanya. Una per<br />
cada comarca que s'ajunten aquí formant una creu gaire bé perfecta. I si voleu anar-hi<br />
a peu, és lloc de pas d'un Sender de Llarg Recorregut, el GR-7. Pinós és a poc més de<br />
900 m. d'alçada sobre el nivell del mar.<br />
Les coordenades geogràfiques del centre de Catalunya són 41º 50' 20" Nord i<br />
1º 32' 28" Est. Hom pot trobar el mapa topogràfic de la zona al full 330-III del "Mapa<br />
Topográfico Nacional de España", escala 1:25.000, que correspon a Ardèvol. Cal<br />
avisar, però, que a la darrera edició (2001) consten encara com a pistes forestals<br />
algunes carreteres, com la de Pinós a Su.<br />
Tothom que vulgui entendre Catalunya ha de pujar a Pinós; sols és possible<br />
establir un diàleg astrològic amb un espai observant-lo directament, essent-hi. El<br />
diagrama representat a una carta astral ens parla de molts factors i elements diferents<br />
que ens apropen, i molt !, a la realitat que estudiem, però sols vista des del lloc on la<br />
centrem ens ofereix la possibilitat d’establir contacte amb el genius loci, amb l'esperit<br />
del lloc que ens donarà la inspiració que ens cal per a entendre-la. Sols estant al<br />
centre es pot començar a desgranar el rosari d'elements per a fer-los parlar i trenar-se<br />
entre si per a donar un resultat coherent. Si hi pugeu, no tindreu cap mena de dubte<br />
que sou al centre d'alguna banda, veureu tot Catalunya en un preciós cercle al vostre<br />
voltant, i si allà hi escolteu vostra veu interna tindreu la més absoluta certesa de la<br />
realitat d'aquesta tria.<br />
17
La justificació més clara de l'acceptació de Pinós com a centre de Catalunya la<br />
trobem en el moment en què comencem a estudiar els dotze sectors astrals; posant el<br />
centre en els altres indrets de proposta no acaben de lligar exactament les<br />
característiques d'allò que hi ha amb les possibilitats d'interpretació astrològica, però<br />
posant-lo a Pinós, les línies divisòries entre els sectors s'ajusten força a formes<br />
regulars i definides molt clar, com veurem en parlar de cada sector.<br />
El santuari de Pinós és dalt d'una serralada (no és, però, el punt més elevat, el<br />
qual se situa a un turó molt proper), que segueix l'eix 0º Cranc - 0º Capricorn. Aquesta<br />
serralada sembla com si ens donés ja una indicació escrita a la terra de la direcció cap<br />
on teníem que començar a posar els límits a cada lloc i així va ser com es va anar<br />
treballant, sempre a la vista dels mapes i comprovant sobre el terreny en moltes<br />
ocasions la certesa de l'atribució donada. No em cansaré de lloar les excel·lències de<br />
tenir en compte el genius loci, és fonamental; és ell qui et fa veure a cada moment allò<br />
que hi ha latent i que esperar ésser desvetllat. En aquest cas, la mateixa orientació de<br />
la serralada ja ens ho estava indicant i sobre el mapa es podrà comprovar. A tots els<br />
altres llocs proposats com a centre, no es donava cap altra condició de similar<br />
importància, i fou una de les tantes raons que ens forçaren a escollir Pinós.<br />
Un cop amb la certesa de la posició central de Pinós vàrem donar una ullada a<br />
les terres més properes al santuari, i ens trobàrem amb la sorpresa que en un radi<br />
circular de 6 kms. en línia recta i a vol d'ocell, apareixien perfectament ordenats els<br />
dotze signes, indicats com sempre, i tal i com anirem treballant d'ara endavant, per<br />
formes simbòliques (topònims i advocacions); aquests signes s'ajustaven força amb la<br />
seva projecció més enllà d'aquesta línia de limitació.<br />
Començant per l'angle sud-est i seguint l'ordre de les sagetes del rellotge,<br />
tenim a 6 kms. el caseriu de Puigferrer, que és el simbòlic Àries amb qui es connecta<br />
per ferrer-ferro-Mart; la Caseta, Casanova, Plans de la Casanova i església de Santa<br />
Maria de la Molsosa, que ens indica Taure; Les Caselles i l'església de Santa Llúcia de<br />
Cuiner, però que abans era dedicada a dos patrons, Sant Pere i Sant Feliu, que ens<br />
parlen de Gèminis, no pel simbolisme de cada sant, sinó per la dualitat de culte, i per<br />
les cases petites; capella de Santa Anna de Can Guilella, o l'Aliguella, i Santa Anna és<br />
la Mare de la Mare, la qual cosa la significa com a Càncer; capella del Sagrat Cor de<br />
can Peça Rodona, essent Lleó sens dubte pel simbolisme del cor; església de Santa<br />
Maria d'Ardèvol que és Verge; la capella de Sant Francesc a can Tristany, de qui la<br />
seva festa és el 4 d'octubre, mes de Balança; l'obaga de l'Espinagosa i la Casa<br />
Cremada que ens remeten a Escorpí, per les espines i la destrucció, a través les dues<br />
del simbolisme marcial; el Puig Ventós i Sant Grau, que els veiem Sagitari; la capella<br />
de Sant Pere de Matamargó, sabent que Sant Pere simbolitza dins els apòstols el<br />
signe de Capricorn; el Pla de la Ciutat i un del tot insòlit Tossal de Montjuïc, ambdós<br />
orientats en direcció exacta a Barcelona i per tant a la zona Aquari; la capella de Sant<br />
Pelai de can Oliva, essent en llatí Pelagius i etimològicament ve del grec significant<br />
"aquell que ve del mar", la qual cosa el posa sota Peixos, que per cert és un dels sants<br />
menys venerats a Catalunya i és del tot insòlit trobar una capella que li sigui dedicada i<br />
de manera sorprenent a un indret tant lluny del mar.<br />
Vistos aquests elements no es pot negar que sembla fet per una mena de<br />
voluntat superior que ho ha disposat així. La major sorpresa, us ho juro, és la<br />
presència de Montjuïc a un indret que apunta directament a Barcelona, ciutat on la<br />
muntanya d'aquest nom és característica. I que com una mena de confirmació al<br />
costat hi hagi el pla de la Ciutat, a un indret del camp entre mig de la buidor més<br />
absoluta, però indicant la mateixa direcció ja em va semblar fer-ne un gra massa.<br />
Acostumat com estic a treballar amb el llenguatge de les conversions simbòliques i les<br />
situacions insòlites que confirmen intuïcions més diverses, no he tingut cap problema<br />
18
per a acceptar per la via de l'acte de fe la plena certesa de la meva disposició dels<br />
signes respecte al territori català veient la dels llocs propers a Pinós.<br />
Podem tenir el dubte si no hem patit una obsessió en la recerca d’elements<br />
simbòlics que no ens ha fet caure en una mena de sana paranoia, una obsessió<br />
simbòlica, veient fantasmes on no n’hi ha i volent forçar els fets obligant-los a encaixar<br />
dins els nostres propòsits. Però ens ho desmenteix el tenir la confirmació que anàvem<br />
en el bon camí que ens va venir més tard, quan tots els altres elements que hem usat<br />
per a justificar la divisió astrològica del país ens encaixaven del tot. Per tant, no hi ha<br />
res forçat i tot és en el seu lloc, on ha d’estar.<br />
Podem començar ara, doncs, a parlar de la divisió astrològica interna de<br />
Catalunya.<br />
19
20<br />
3<br />
<strong>EL</strong>S DOTZE SECTORS ASTROLÒGICS DE CATALUNYA<br />
Hem vist anteriorment com la Península Ibèrica era susceptible d'ésser dividida<br />
en dotze parts; ara anem a fer el mateix procés sobre Catalunya. En el cas de la<br />
Península hem fet la divisió d'un signe en un espai geogràfic ampli, i ara aplicarem les<br />
mateixes regles a un espai força més petit, una dotzena part del tema peninsular, un<br />
espai regit per un sol signe, Escorpí.<br />
Un cop determinat el centre, el punt de confluència dels eixos, és possible<br />
començar a fer una distribució. No podem caure en l'error de pensar que hi ha una<br />
mena de línies rectes que fan que aquí acabi una cosa i en comenci una altra i que<br />
sols ens cal seguir-les. No, la veritat és que una carta astral és un diagrama ideal,<br />
modèlic, d'una distribució de l'espai on cada element ocupa un lloc i genera unes<br />
relacions geomètricament exactes, però que cal adaptar-la a la realitat i aquesta no és<br />
exacta. Els models ideals sempre baixen de categoria quan passen al nivell de la<br />
materialització, de la concreció, perdent límits geomètrics però guanyant-hi amb la<br />
incorporació d'elements associats. Els límits dels sectors astrals posats sobre el<br />
terreny no són línies rectes, sinó que van fent ondulacions, entrant a un lloc, apartantse<br />
d'un altre, però sempre conservant una plena coherència. Alguns astròlegs diuen<br />
que en el cel no hi ha res exacte, tot és aproximat, i no tant sols hi estic plenament<br />
d'acord sinó que això ho veig clarament projectat a la terra. És més, si mirem el cel,<br />
com podem dir exactament que aquesta estrella és d'una o altra constel·lació, si l'espai<br />
de l'una envaeix o envolta l'espai de l'altra?. No, les coses plenament definides són<br />
únicament les artificials, les que pertanyen a les creacions de la ment humana. En<br />
certes ocasions seran els cims de les muntanyes o les carenes de serralades que ens<br />
marquen els límits, en altres són edificacions posades a llocs molt concrets o capelles<br />
dedicades a sants molt específics, en altre pot ésser un riu que ens estigui fent de<br />
partió entre zones, com el Llobregat en dos trams del seu recorregut. Tot i que<br />
marquen grosso modo una forma rectilínia, si teniu la paciència d'anar situant els llocs<br />
sobre un mapa veureu com van fent les ondes que abans hem indicat.<br />
Per a ésser justificat, cada sector ha d'oferir un seguir de condicions que el<br />
facin ésser fàcilment identificable amb un signe. Aquestes condicions les hem de<br />
cercar dins un ventall molt ampli de factors que van de la toponímia a les llegendes,<br />
passant pels escuts dels pobles i la seva història, i sols una eina com l'Astrologia ens<br />
ofereix un camp tant gran de possibilitats d'utilització de coses que aparentment no<br />
tenen cap relació entre elles, però que per l'estructura simbòlica i analògica astral es<br />
lliguen i connecten generant una totalitat coherent. La toponímia ens ofereix un grapat<br />
de noms que són suggeridors, les llegendes centrades a un indret vénen lligades a un<br />
simbolisme o característica simbòlica que pot ésser interpretada astrològicament, els<br />
escuts dels pobles treballen amb figures simbòliques; totes les informacions que<br />
arriben són útils. També es tenen en compte les advocacions marianes o els sants que<br />
es veneren a ermites situades a indrets concrets, ja que dins la seva forma fonètica o<br />
de les atribucions que tenen amaguen molts cops la clau d'una connexió astral. Martí<br />
és Mart, Sadurní és Saturn, Cosme i Damià o Abdon i Senén són parelles de sants<br />
Gèminis, Corneli o Cebrià són sants de Taure, Pelai és Peixos, Pere és Capricorn, i<br />
així podríem seguir.
Una de les característiques que mostra la riquesa de treball de l'Astrologia és<br />
que durant molts segles s'han anat confeccionant taules d'atribucions a les que els<br />
més diversos elements de la natura y de les accions humanes entraven en una<br />
classificació; es parla de tot allò que s'associa amb Venus, p. ex., i començant pel<br />
coure, seguint pel color verd, la pedra maragda, l'amor sensual com a concepte, les<br />
formes voluptuoses fins arribar a l'olivera, hi ha una multitud de coses que s'hi poden<br />
associar. Per tant, qualsevol cosa que intentem analitzar, segur que hi ha en ella un<br />
element que tingui una correspondència astrològica evident i que per tant podem<br />
incloure dins un àmbit superior o més ampli. Així, per poder treballar bé i amb prou<br />
riquesa de matisos en la recerca dels elements que caracteritzen i justifiquen la divisió<br />
astrològica de Catalunya, s'han considerat la major part d'elements possibles.<br />
Com a mètode de treball, abans de començar a dividir Catalunya sols teníem<br />
clar que la ciutat de Barcelona i la seva àrea d'influència propera era regida per Aquari,<br />
cosa que ha estat acceptada tradicionalment i que la dinàmica i tarannà de la ciutat<br />
ens ho justifica perfectament i en aquest punt no hi cap discussió, i a ella tornarem en<br />
son moment. Ja era un punt de partença, petit si voleu, però amb la importància de<br />
tenir un punt de referència i a partir del qual es podria generar tot el conjunt. Sols es<br />
pot argumentar que si bé Aquari és el signe de la ciutat res ens obliga a pensar que<br />
tota la seva comarca i altres de properes també ho siguin. I com que en certs moments<br />
cal fer una mena d'acte de fe, es va incloure tota l'àrea circumdant-la, i la cosa va<br />
funcionar, desfent així l'objecció.<br />
Un cop segur al menys d'aquest sector calia plantejar-se on posar Capricorn i<br />
Peixos, si cap a llevant o cap a ponent. L'opció de posar Peixos cap al Vallès i el<br />
Maresme (la terra de Marina, que prou sembla connectar-se amb el signe) finalment<br />
ens va semblar amb poc fonament, i tot intentant-la no ens portava cap a enlloc quan<br />
ho relacionàvem amb els altres llocs i quan ho analitzàvem internament; però si<br />
posàvem la part Peixos del Llobregat enllà la cosa encaixava força bé tant geogràfica<br />
com simbòlicament. Així comptaven amb dos sectors ja marcats, Peixos i Aquari, i no<br />
es pot dir que la resta fos bufar i fer ampolles però si que els diferents elements que<br />
anàvem trobant de mica en mica encaixaven oferint-nos un tapís clar i coherent, allò<br />
que es pot dir una demostració astrològica feta i treballada a molts nivells diferents al<br />
mateix temps.<br />
Feta la divisió que ens semblava correcta calia fer-la passar per un altre<br />
procés, el contrari i que és el d'unir-les, fent-nos ressò de la vella operació alquímica<br />
de solve et coagula; vam analitzar el resultat fent servir les divisions quaternàries de<br />
l'Astrologia, per elements, i vàrem veure que tots els sectors regits per signes del<br />
mateix element tenien elements comuns que no apareixen als altres sectors, o que si<br />
be ho feien no tenen la importància que adquireixen els agrupats. D'una manera força<br />
simplificada i resumint tot allò que s'ha anat trobant a cada lloc, es pot dir que:<br />
- als sectors regits per l'Element Foc el factor bèl·lic i militar hi apareix de<br />
manera constant; els tres focus importants, les capitalitats, del món romà a Catalunya -<br />
Empúries, Tarraco i Ieso (Isona)- eren als sectors d'aquest element; els fets més<br />
importants de la història catalana que posen en contacte amb l'exterior tenen lloc a les<br />
zones de Foc. També s'hi poden trobar les casernes militars més importants o més<br />
estratègiques, si més no històricament parlant.<br />
- als sectors corresponents a l'Element Terra és on hi trobem les muntanyes<br />
més altes, els paisatges més aspres, els penya-segats més impressionants; són<br />
encara els espais on el treball de treure fruit al bosc, de l'agricultura i de la ramaderia<br />
tenen un pes més important a l'economia. La societat d'aquests sectors sol ésser la<br />
més conservadora del país, la que avança amb més calma. Han estat les zones on hi<br />
21
ha hagut històricament una major presència eremítica, específicament de solitaris que<br />
s'han entafonat dins una cova o balma i l'han convertit en capella o ermita, al recés de<br />
l'úter simbòlic de la Mare Terra. A tots els sectors de Terra hi ha una figura femenina,<br />
real o mítica, que sobresurt i que ens parla o del poder o de la dignitat de la dona. Per<br />
acabar és, si més no, curiós destacar que als indrets de Terra apareix la figura mítica<br />
d'Hèrcules/ Herakles, el protegit d'Hera, una primigènia deessa de la Terra.<br />
- als sectors de l'Element Aigua es localitzen els costums més insòlites, les<br />
llegendes més tenebroses, i els santuaris de Marededéus negres més importants, que<br />
comparteix amb Terra com a l'altra part de la polaritat; aquestes Marededéus negres,<br />
molt fosques o morenes, són insòlitament més abundoses a les zones d'Aigua que a<br />
les altres, i sens dubte les més conegudes. Els conceptes que es lliguen amb els<br />
naixements (a tots nivells) són dins d'aquests sectors.<br />
- als sectors marcats per l'Element Aire són els elements intel·lectuals els que<br />
ens donen les pistes per a identificar-los; sembla com si a l'Aire li costés una mica<br />
concretar-se materialment, però malgrat això deixa la seva senyal si se sap cercar. És<br />
curiós que fins i tot dins el calendari festiu que recorda dins el cristianisme les antigues<br />
festes de cada signe, les festes que pertanyen a l'Aire han perdut del tot la seva força,<br />
com si s'haguessin esmunyit. La Candelera d'Aquari, Sant Miquel de Balança, Sant<br />
Cosme i Damià de Bessons, sols queden com a festes molt locals, fires comarcals i<br />
poca cosa més. L'element Aire ens ve marcat per conceptes més que per fites<br />
geogràfiques concretes, que també hi són, però no sempre clares. Una de les més<br />
curioses constants als sectors d'Aire és que hi ha una constant dualitat entre dos<br />
pobles o ciutats que estan renyits, picats, són contraris des de sempre, gaire bé com<br />
una cosa folklòrica. La dualitat ens apareix amb la presència constant de dues<br />
comunitats (jueus/cristians, gitanos/paios).<br />
Podem encara afegir la complexitat i subtilitat de jugar amb els simbolismes<br />
dels noms o dels escuts; per exemple l'àliga és un animal que s'associa amb el ternari<br />
d’animals simbòlics d’Escorpí (escorpí/serp/àliga), però que en la seva qualitat d'àliga<br />
real, tal i com apareix en els escuts, pren una categoria lleonina.<br />
Hem vist també que a molts llocs dels punts de límit entre una zona i una altra<br />
(no sempre fàcils d'establir) solen haver-hi o pics o construccions (castells, ermites,<br />
pobles) que porten un nom simbòlic que s'escau del tot al signe o el planeta que el<br />
regeix, i fins i tot podem trobar-nos dos noms propers que ens indiquen ben clar que<br />
cada lloc pertany a un signe diferent. Com un exemple dels dos casos, a la línia entre<br />
Àries i Taure a la comarca del Baix Camp trobem Montroig del Camp dins Àries i<br />
Escornalbou ja dins Taure, essent ben propers, i acaba a la ratlla de la costa al Puig<br />
Moltó, que és òbviament Àries. En aquestes circumstàncies no ha estat difícil d'establir<br />
el pas de línia. En altres casos tota una carena de serralada o la vall d'un riu ens<br />
marquen les zones, com el Segre o la Garona.<br />
No podem esperar que hi hagi una línia marcada sobre terra que ens indiqui<br />
clarament per on passa la divisòria, però, com hem dit abans, qui és capaç de saber<br />
exactament on acaba una constel·lació? Es veu com es va passant d'una zona<br />
característica a una altra, gradualment a uns indrets, o bé com en altres és un barranc<br />
o un turó els que marquen diferències prou apreciables entre els dos vessants com per<br />
a veure-hi els dos signes separadament. No hi ha una sola línia recta, però el conjunt<br />
dels límits van seguint una coherència feta de punts clau que els determinen amb una<br />
certa precisió. Al límit entre la zona Àries i la Taure, a la Segarra, a la banda d'Àries hi<br />
ha el castell de Pujalt, la Guàrdia Pilosa i Sant Martí de Sesgueioles, coses força<br />
arianes, amb qui es lliguen totes elles per Mart, mentre que a la banda de Taure<br />
queden els camps de blat de la Segarra que s'obren cap a l'infinit i s'enllacen amb els<br />
22
de la zona Gèminis. El primer santuari que hi ha a la zona Taure, encara al terme de<br />
Pujalt, és el de la Mare de Déu del Puig del Ram al poble de Segur, pràcticament en<br />
línia a La Guàrdia Pilosa; aquest és un exemple de com es determina el pas d'un<br />
sector a un altre.<br />
Un altre factor interessant a destacar és que a molts indrets és exactament el<br />
complementari el que apareix marcant o actuant al lloc, l'element important a tenir en<br />
compte és el que pertany al signe que se li oposa (una plaça de braus a una zona<br />
Escorpí, p.ex.), refermant la visió dels signes astrològics actuant com a eixos duals.<br />
Aquesta és una idea que cal tenir molt present ja que en ella rau la clau de bona part<br />
de la dinàmica astrològica. Els signes es poden prendre per parells de contraris com si<br />
fossin eixos, i molts cops hi haurem de recórrer per a poder aportar arguments.<br />
Un cop plantejades aquestes consideracions prèvies anem ara a parlar de cada<br />
sector en concret.<br />
ÀRIES<br />
Espai geogràfic = Tarragonès, Alt Camp, Baix Camp, Conca de Barberà, punta<br />
occidental de l'Anoia, sud-est de la Segarra.<br />
Un excel·lent exemple del paisatge que associem amb Àries és el del Camp de<br />
Tarragona; fixem-nos que no són prats ni pastures sinó "camp", en abstracte. La seva<br />
vegetació és feta de matoll, pi mediterrani, garrofers, molta planta amb espines,<br />
esbarzers, etc. És la terra on l'anomenada fruita seca constitueix un element clau de la<br />
seva economia (la fruita seca aporta una elevada dosis d'energia al cos que es<br />
recupera de l'esforç, essent tant ràpid l'esforç com la recuperació, dues coses típiques<br />
d'Aries i Mart). Les ovelles eren el bestiar normal en els ramats d'altre temps. Aquest<br />
factor de sequera i eixut la trobem també a la hidrografia, on a tota aquesta terra<br />
tarragonina sols hi ha el Francolí (que, entre nosaltres i a cau d’orella, no és un riu sinó<br />
una pixarada una mica més gran, per bé que quan plou de valent se’n surt de mare ), i<br />
el Gaià (que ni tant sols arriba a ser-ho). Les construccions tradicionals són de pedra<br />
seca, com ens ho mostren les cabanes al mig dels camps i les parets de partió entre<br />
els diferents bancals.<br />
Si els gran fets bèl·lics van lligats a Àries, podem indicar que del cap de Salou<br />
partiren les naus del rei En Jaume per anar a la conquesta de Mallorca. El monument<br />
al rei que hi ha a Tarragona és al costat de la muralla ciclòpia i la muralla romana, a un<br />
indret plenament Àries. Aquesta muralla ciclòpia és la darrera supervivència de la<br />
Tarraco de l'Era d'Àries. Durant el pas de l'Era d'Àries a la de Peixos la ciutat de<br />
Tarragona fou la capital d'una gran província romana, l'Hispania Tarraconense, i<br />
encara conserva aquesta capitalitat però sols en la divisió eclesiàstica, que segueix el<br />
model romà. L'altra gran capital era Empúries, a la zona Sagitari, també de la triplicitat<br />
de Foc, com veurem al seu lloc.<br />
Gairebé la pràctica totalitat de la Conca de Barberà fou feu de l'Orde del<br />
Temple, la més important de les ordes militars medievals, a l'igual que molts pobles del<br />
Camp de Tarragona. A la Conca, Montblanc conserva el conjunt de vila amb muralla<br />
més ben conservat de tot Catalunya.<br />
Les torres, en la seva accepció de construcció de defensa, són un element<br />
característic constructiu d’Àries; a aquesta zona, a banda dels castells que en el seu<br />
moment van marcar la ratlla entre les zones cristianes i musulmana de Catalunya, hi<br />
ha esparsos arreu del terreny moltíssims masos amb torre de guaita o de defensa,<br />
23
cases fortificades, etc., en una proporció clarament superior a la resta del territori, i que<br />
sols pot comparar-se amb les que podem veure per les terres empordaneses, també<br />
d’un signe de Foc.<br />
Ja que hem anomenat torres i castells, el de Tamarit és l'únic castell català que<br />
és a frec de mar (a Barcelona, Montjuïc és dalt d'un turó, la Vila Vella de Tossa també,<br />
així com el de Begur). I just on acaba aquest sector, al Coll de Balaguer, hi ha encara<br />
les restes d'una fortificació de l'Orde de Sant Jordi d'Alfama, que junt amb la de l'Aixa<br />
eren les úniques ordes religioses i militars estrictament catalanes.<br />
Mart ens apareix en la seva cristianització com a Sant Martí; sortint de Pinós<br />
tenim ja un primer poble que hi porta el nom, com indicant-nos clarament que som dins<br />
la zona Àries, Sant Martí de Sesgueioles, a l’Alta Anoia. Al seu costat hi ha La Guàrdia<br />
Pilosa, un petit poble de quatre cases al voltant de l'església en una punta de turó, on<br />
tant el nom com la posició denoten aquesta presència ariana.<br />
La casa XII d'Àries és Peixos, és on hi ha els problemes que amb el temps es<br />
converteixen en enemics, i el greu problema del camp tarragoní és precisament una de<br />
les atribucions neptunianes de Peixos, les refineries de petroli, el complex petroquímic<br />
i les indústries químiques en general.<br />
Àries sempre vol posar-se al davant dels altres lluitant més que per la primacia,<br />
pel simple fet de manar; ¿hi posem aquí la tradicional brega/rivalitat entre Tarragona i<br />
Reus, o entre Reus i Valls, o entre Vila-seca i Salou?.<br />
Dins aquest sector hi ha el santuari de Sant Magí de la Brufaganya, anacoreta<br />
que va donar de beure, fent brollar una font, als soldats romans (Mart) que el portaven<br />
pres a Tarragona. El simbolisme del pas d'Eres d'Àries a Peixos és clar.<br />
Si treballem amb eixos de signes, a l'eix Foc/Aire hi correspon la presència de<br />
comunitats duals a ciutats importants. A banda de les nombroses comunitats jueves<br />
medievals, cal marcar la tradicional presència de gitanos a Reus (els seus habitants<br />
fins i tot en són motejats tradicionalment).<br />
El límit amb la zona Taure el marca una línia que començant sempre a Pinós,<br />
passa per la serra de Puigdac, lo Tossal, on queden a la banda Taure els camps de<br />
blat de l'Alta Segarra, el castell de Pujalt, Segur (també amb castell, per bé que<br />
enrunat), Montfalcó Gros, el Tossal de les Arnes, el Puig Gros d'Argençola, Rocamora<br />
(del llatí maura, és a dir, vermella, tradicional color del signe), Almenara, el castell de<br />
la Roqueta, Grony de Miralles - deixant a la banda de Taure el tossal de la Bovera i el<br />
puig del Bou-, Serra i castell de Queralt, Pontils, Montclar, Puig de Comaverd, Turó de<br />
Conills, Cabra del Camp, Tossal Gros, la Cogulla, Coll de l'Illa, Puigcabrer, Tossal<br />
Pedregós, La Mussara, Els Castillejos (un antic campament militar ara abandonat), el<br />
Cingle Blanc, el coll d'Alforja, lo Molló, Mare de Déu de Puigcerver, coll de la Teixeta,<br />
serra de Pradell, Puig Ferrós (que amb el seu nom ja ens remet al ferro, metall del<br />
signe) i ermita de Santa Bàrbara (patrona de l'artilleria i la gent que treballa amb<br />
explosius), Mont-roig del Camp (altra cop el roig com a color del signe i del planeta que<br />
el regeix), la Muntanya Blanca, Puig de Cabrafiga, Puig del Marquès, Molló Puntaire -<br />
deixant dins la part Taure Pratdip i el santuari de Santa Marina -, Tossa de l'Alzina,<br />
Coll del Ferro (on hi havia una antiga mina de ferro), la Roca Blanca, Puig de Parracoll,<br />
Torre dels Moros, i acaba a la costa al Puig Moltó (!), al costat del coll de Balaguer, on<br />
hi ha les restes d'un castell.<br />
24
TAURE<br />
Espai geogràfic = Centre de la Segarra, meitat sud de l'Urgell, sud de les<br />
Garrigues, Priorat, Ribera d'Ebre, Terra Alta, Matarranya, Baix Ebre, Montsià.<br />
L'element Terra hi és predominant amb les alçades dels Ports de Tortosa-<br />
Beseit, on el Mont Caro arriba als 1.442 m.; la serra de Prades, el Montsant, la serra<br />
de Pàndols, la dels Cavalls, etc. El sentit de sacralitat de la terra es conserva en el<br />
topònim del Montsacre, a Horta de Sant Joan i Arnes, antiga muntanya sagrada pre-<br />
romana de la contrada.<br />
Les comarques de l'Urgell i la Segarra són les tradicionalment tingudes com a<br />
productores de cereals, blat i ordi sobre tot. El cereal ve lligat (per Verge i Ceres) als<br />
signes de Terra. Un altre exemple, i aquest ja definitiu, el tenim que just a la punta<br />
d'aquest sector, al Delta de l'Ebre - espai neptunià com és de lògica -, s'hi conrea<br />
l'altre cereal bàsic de la nostra dieta, l'arròs.<br />
Un altre conreu lligat a Taure és de l'olivera, i les comarques de l'Ebre i la zona<br />
de les Garrigues que s'hi inclou són les tradicionalment productores d'oli de Catalunya.<br />
Si Taure l'associem amb les pastures i els indrets on s'hi aplega el bestiar, hem<br />
de marcar que tant la Segarra i l'Urgell com les terres de l'Ebre han estat<br />
tradicionalment el punt final dels camins de transhumància dels ramats d'ovelles.<br />
No és una zona geogràfica especialment dotada pels ramats de vaques, però<br />
aquest animal ens apareix a aquesta zona amb escreix, ja que les terres de l'Ebre,<br />
sobre tot el Baix Ebre i el Montsià, són les úniques de Catalunya on la festa amb bous i<br />
braus és tradicional. El bou o vaca ens apareix també a l'escut del Prat del Comte.<br />
La gran patrona de Tortosa és la Verge de Cinta, que ajuda en el moment del<br />
part, funció procreadora típica de Taure; fins i tot a les reines espanyoles se les hi<br />
enviava la sacrosanta cinteta quan anaven a parir; parlant clar, d’ això se'n diu "parir<br />
amb Déu i ajuda". Paisatgísticament, les rodalies de Tortosa són un exemple<br />
d'integració de l'horta amb la ciutat, envoltada de tarongers i oliveres, un exemple<br />
perfecte d'urbanisme Taure. Una tradició diu que a Tortosa ja es venerava la Verge<br />
¡quan encara era viva!.<br />
Entre els déus més importants de la època de romanització, si bé Júpiter<br />
sembla que era el protector de Tortosa, hi sobresortia, i de molt, el culte a Hèrcules,<br />
que va lligat tradicionalment amb el simbolisme heretat de l'Era de Taure, per ésser en<br />
el seu origen un seguidor del culte de la Gran Mare sota l’advocació d’Hera. Fins i tot<br />
una llegenda diu que Tortosa va ser fundada per aquest heroi, cosa que trobem a<br />
altres ciutats i viles catalanes també.<br />
Dins aquesta àrea Taure hi ha també els santuaris de Santa Marina a Pratdip,<br />
on les noies fadrines anaven a cercar marit, i de la Fontcalda a Gandesa que ajuda a<br />
quedar prenyada.<br />
A Siurana es localitza la llegenda del Cingle del Salt de la Reina Mora, llegenda<br />
que ens parla de la dignitat i la fermesa femenina en el darrer reducte sarraí a<br />
Catalunya. Recordem que astrològicament la Lluna té la seva exaltació a Taure, i això<br />
la lliga amb aquestes tradicions femenines i feministes. Ja hem dit que a totes les<br />
zones de Terra ens apareix una figura femenina molt destacada, real o folklòrica.<br />
25
La recerca i connexió espiritual personal amb la Terra, aixoplugar-se a una<br />
cova on fer-hi un procés espiritual, la tenim en els exemples dels anacoretes i ermitans<br />
de les Serres del Montsant i de Prades, les capelles troglodítiques del Priorat, els<br />
eremitoris d'Ulldecona o el convent d'Horta de Sant Joan i la muntanya de Santa<br />
Bàrbara, i el ja esmentat Montsacre. Podem afegir-hi encara la vella cartoixa de Scala<br />
Dei, o el convent (després balneari i ara negoci d’aigua) del Cardó i tot el reguitzell<br />
d’ermites que hi ha al seu voltant, algunes tant terrenals que han estat excavades dins<br />
la mateixa roca de la muntanya.<br />
El treball tradicional terrissaire més conegut i valorat de la Catalunya Nova es<br />
desenvolupa a aquesta zona, a Miravet i a Verdú. Aquest element del treball amb la<br />
terrissa ens el trobarem també a altres zones de Terra.<br />
Els límits entre la zona Taure i la Gèminis vénen marcats per la línia que,<br />
començant a Pinós, va cap a la serra de Cellers, Ivorra, Gospí (amb l'ermita de Sant<br />
Cosme i Damià que ens entra dins la zona Gèminis), les Olugues, Gramuntell, el<br />
Tossal dels Emprius entre Ciutadilla i Nalec, Puig de Gardeny, quedant a la banda de<br />
Gèminis Vallbona de les Monges i a la de Taure els Omells de Na Gaià, Puig Pedrós,<br />
ermita de Sant Bonifaci, Cervià de les Garrigues, Tossal Gros, Juncosa, La Bovera<br />
(marcant just el límit), segueix aleshores per la línia que ens marca la carretera fins<br />
Flix i remunta l'Ebre fins a la ralla de l'Aragó.<br />
GÈMINIS<br />
Espai geogràfic = Segrià, Baix Cinca, meitat nord de l'Urgell, centre de la<br />
Segarra, zona de les Garrigues al nord de les Borges Blanques.<br />
Com no podia ésser menys, tota aquesta zona és plena de dualitats, de jocs<br />
que s'estableixen entre dos pobles; fins i tot a la darrera divisió comarcal de Catalunya<br />
es va segregar un "germà petit" del Segrià, el Pla d'Urgell. Hi ha una rivalitat entre<br />
Lleida i Mollerussa, ciutat que fa de focus d'atracció de bona part de les sortides<br />
nocturnes de la gent lleidatana, que amb el temps s'ha fet força notable. Torrefarrera i<br />
Torreserona són a tocar l'un de l'altre, com un exemple de dos pobles de nom similar<br />
que es contemplen com a germans. Els castells i petits poblets de la Segarra sembla<br />
que estiguin constantment aparellats, l'un davant de l'altre. Tot i que Fraga pertanyi a<br />
Saragossa i Tamarit de Llitera a Osca, van a Lleida a fer compres i vida social, un altre<br />
exemple de les duals realitats del signe. Ja hem indicat a l'exposició del tema que la<br />
característica de l'Aire és que necessita constantment un parell de ciutats, pobles,<br />
capitals, caure sempre en la doble presentació. Però les manies entre germans i el fet<br />
que l'un vulgui ésser com l'altre o més que l'altre adquirint trets personals forts porta a<br />
situacions tant absurdes com que la gent de Fraga parla el mateix català que a Aitona i<br />
Serós, però segons ells parlen "lo fragatí", que ja és demanar particularisme.<br />
Si hi ha una ciutat que pot ésser model d'un signe, en aquest cas Gèminis, és<br />
Lleida. És l'única ciutat de Catalunya que té dues catedrals, la Seu Vella i la Seu Nova.<br />
Té dos castells, l'àrab i després cristià al turó de la Seu, i el templari de Gardeny. Hi ha<br />
dos centres de la ciutat, el de la part antiga a la plaça de Sant Joan, i el de la part nova<br />
a la plaça de Ricard Vinyes. La ciutat és partida pel Segre en dues parts, i durant molt<br />
de temps quant la guerra civil de 1936-39 estigué cada meitat en mans d'un bàndol<br />
diferent. Hi ha dos rius, el Segre i la Noguerola. A la part nord del Segre hi ha el<br />
santuari de la Mare de Déu de Granyena, i aigües avall la de Butsènit, dues<br />
Marededéus trobades. S'hi fan dues Festes Majors, la de Sant Anastasi i la Fira de<br />
26
Sant Miquel. A la porta de la muralla hi ha el monument a dos germans defensors<br />
contra els romans, Indíbil i Mandoni. Humorísticament es diu que a Lleida no coneixen<br />
la veritat puix la varen tirar al riu, i és sabuda la capacitat de Gèminis com a signe (a<br />
l'igual que Peixos) d'emmascarar la veritat fins a fer-la semblar mentida, i a l'inrevés.<br />
Durant un bon grapat d'anys va tenir dos ponts sobre el Segre, i sols dos diaris<br />
seriosos per llegir, "La Mañana" i "El Segre". Durant el segle XIX, cap al 1883, hi<br />
hagué una lògia maçònica actuant-hi que s'anomenava "Victòria Fraternal", que per a<br />
un espai Gèminis ja és filar prim. A Lleida sempre hi ha hagut dues comunitats, els<br />
gitanos i els paios, que ara ja s'ha alterat amb l'arribada de nous emigrants. Aquesta<br />
dualitat de comunitats és típica i constant a les zones regides per l'element Aire. Si<br />
posem Gèminis com a signe de comunicació (per Mercuri i la casa III), a Lleida<br />
confluïen les vies que venien de la costa i dels Pirineus per anar cap a Compostel·la.<br />
Tan doble i dual és el joc, que als habitants de la capital de la Terra Ferma se'ls<br />
anomena indistintament lleidatans o ilerdencs.<br />
Una interessant observació i de total actualitat és que l'AVE comunica<br />
Catalunya sortint cap a Espanya pel sector Gèminis (i la primera parada la fa just a<br />
Lleida, que ara ha canviat el nom de la seva estació ferroviària fent-la dual,<br />
anomenant-la "Lleida- Pirineus"), i amb França pel sector Sagitari, els dos signes que<br />
s'oposen i indiquen comunicacions.<br />
Entre els arquetips de Gèminis hi ha la creença en el doble, en la dualitat del<br />
cos humà partit entre visible i material i no visible o espiritual, que un cop mort el cos<br />
físic perdura en un altre nivell existencial. Sobre aquesta creença arquetípica es<br />
connecta i fonamenta l'espiritisme, que a les terres de Lleida incloses dins d'aquesta<br />
zona Gèminis va tenir una implantació fantàstica durant el segle XIX, fins i tot amb el<br />
que podríem anomenar una escola lleidatana d'espiritisme. Encara restaven algunes<br />
escorrialles d'això a finals del segle XX. A molts pobles hi ha mèdiums i sanadors que<br />
entrant en tràngol es comuniquen amb els éssers desencarnats, i tradicionalment n'hi<br />
ha hagut en una proporció superior a la de la resta de Catalunya.<br />
Al terme de Llanera (al sector del Solsonès regit per Gèminis), hi ha el monestir<br />
de Sant Celoni i Sant Ermenter, doble patronatge d'un indret.<br />
Els límits entre Gèminis i Càncer, començant a Pinós, passen per la serra de<br />
Claret, l'ermita de la Mare de Déu de Camp-ral, Guarda-si-venes, puig de Sant<br />
Cristòfol, les Pallargues, turó de Sant Ermengol, Pilar i serra d'Almenara, Castellserà,<br />
casa Falcons, torre de Sant Josep, torre Cardona, Térmens, Torrelameu, Benavent,<br />
Rosselló, Malpartit, Raïmat, Gimenells (deixant a la banda Càncer el Pla de la Font), i<br />
acabant al turó de la Tossa.<br />
CÀNCER<br />
Espai geogràfic = la Llitera, Baixa Ribagorça, la Noguera, nord oest de la<br />
Segarra.<br />
Si Càncer s'associa amb les aigües dels llacs i pantans artificials, canals de rec<br />
i els rius que reguen horts casolans, una ullada a aquest sector ens mostra els pantans<br />
de Santa Anna (que era la Mare de la Mare de Déu, és a dir, Càncer clarament), el de<br />
Camarasa i el nou de Rialb, a banda del canal d'Urgell, el canal del Sió, la Sèquia<br />
primera, la Sèquia segona, el projectat durant tant de temps i per fi començat canal<br />
Segarra- Garrigues, etc., que tots comencen aquí o reguen aquestes terres.<br />
27
No tant sols les corrents artificials d'aigües, sinó les naturals, i aquesta zona és<br />
marcada pel Segre, la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana, i altres rius de<br />
menor importància que hi vessen les aigües.<br />
El santuari de Montmagastre (antic mama castrum, castell de la mamella), és<br />
dins aquesta zona. És una muntanya cònica del tot semblant a un pit, com els<br />
coneguts "Pits d'Annu", a Irlanda. Com a altres muntanyes similars a Catalunya (el<br />
Puiggraciós al Vallès Oriental, p. ex.) hi havia un santuari i una Mare de Déu<br />
miraculosa que protegia les mares. No es pot deixar de banda la presència de la Serra<br />
i l'ermita de Sant Mamet (=mamella) on les dones parides de poc anaven a demanar<br />
abundància de llet als pits, molt probablement atretes per la fonètica del nom,<br />
Si hi afegim l'eix de dualitat muntanya/cova que entra dins els paràmetres<br />
simbòlics de Càncer i el seu oposat Capricorn, tenim a Vilanova de Meià, Colobó i<br />
Cèrvoles tot un reguitzell d'esglesioles i capelles troglodítiques, en una concentració<br />
molt superior que a la resta de Catalunya.<br />
A Capricorn sortirà l'os com a animal tòtem, i allà en parlarem; aquí, al signe<br />
contrari de Càncer, hi ha Os de Balaguer, on també gira sobre aquest animal l'origen<br />
popular del nom del poble; també tenim Ossó de Sió.<br />
La línia limítrofa entre Càncer i Lleó surt de Pinós i va cap a Sant Serní de<br />
Llanera (Serní= Sadurní= Saturn, que té el seu exili a Cranc), el Tossal de la Creu,<br />
Sanaüja, Serrat de Balaguer, Castell de Ribelles, Gualter (antic monestir dedicat a<br />
Santa Maria, on es guardava una espina de la corona de Crist), Montmagastre,<br />
segueix per la carena del Montsec de Rúbies, Terradets, carena del Montsec d'Ares,<br />
castell de Sant Llorenç, fins a la Noguera Ribagorçana.<br />
LLEÓ<br />
Espai geogràfic = Subcomarca del Mig Segre, Pallars Jussà, Vall d'Aran, Alta<br />
Ribagorça, part occidental del Pallars Sobirà, sector sud occidental de l'Alt Urgell,<br />
sector occidental del Solsonès.<br />
L'escut de Vielha mostra un lleó, com els de Benés, Durro, Sant Salvador de<br />
Toló, Erill, i Es Bòrdes; el del Pallars una àliga real bicèfala, a l'igual que els del Pont<br />
de Suert i de Salàs de Pallars, elements ben característics del signe de Lleó. A l'escut<br />
de Bossost apareix una ciutat cremant i una au fènix renaixent per sobre; tinc els meus<br />
dubtes sobre si aquest sentit de renéixer pel foc podria entrar dins el món conceptual<br />
de Lleó.<br />
A la Vall d'Aran hi hagué durant l'Edat Mitjana el Castèl León, una gran<br />
fortificació de la que sols en resten uns petits vestigis.<br />
Sense voler remetre'ns a la llarga història passada, els elements bèl·lics i<br />
militars els tenim en l'escola militar de Talarn, el destacament de muntanya de Vielha, i<br />
en la invasió pels maquis de la Vall d'Aran, que també patí en el seu temps la dels<br />
hugonots francesos, a banda de les constants bregues amb els comtes de Pallars<br />
durant tota l'Edat Mitja.<br />
El comtat de Pallars fou el més ferreny i rebec a integrar-se en els dominis de<br />
la casa comtal barcelonina; fou el darrer espai pràcticament independent (ferotge<br />
independència i sobirania lleonina) de Catalunya.<br />
28
L'element Foc ens apareix amb les festes de les falles dels pobles de la Vall de<br />
Boí i el "haro" de Lés; també se'n fan als pobles de l'Alt Pallars, però just a la zona que<br />
limita amb Lleó. Aquestes festes són les úniques santjoanenques al voltant del foc<br />
estructurades amb un ritual precís; les que es fan als altres pobles de Catalunya són<br />
lliures, cadascú a la seva; per això les considero com indicadores del signe.<br />
Sincrònicament, mentre estic escrivint això en Pep Coll ha tret un nou llibre "El<br />
Rei de la Vall d'Aran", just quan Júpiter passava per Lleó, símbol de la monarquia. Les<br />
confirmacions arriben pels mitjans més insospitats.<br />
El límit entre Lleó i Verge, sortint com sempre de Pinós, passa per la rasa<br />
d'Ardèvol, Santa Maria de Llanera, Sant Salvador, el Pedró de Peracamps, Sant<br />
Climenç, Serrat de la Bandera, església de Sant Serní de la Salsa d'Ogern (comença<br />
Lleó amb un Serní a un costat fregant Càncer i acaba a un altre a l'altre costat tocant<br />
Verge), coll de l'Aigua, Roc de les tres creus, segueix el Segre per la riba del pantà<br />
d'Oliana, tossal de Sant Miquel, muntanya de Nargó, el Cogulló, Serra de Sant Joan,<br />
Roques de Senyós, Cap de Boumort, Torre de Senyús, ermita de la Mare de Déu<br />
d'Esplà, coll de Collegats on segueix la Noguera fins Sort, Llessui, Bony de l'Arquer,<br />
Tossal del Pàmano, segueix el riu Flamicell entrant al Parc de Sant Maurici (on queden<br />
dins el vessant Verge els Encantats), Port de Ratèra, llacs de Colomers, Riu de<br />
Valarties, Artíes i segueix la Garona fins Bossost.<br />
VERGE<br />
Espai geogràfic = Alt Urgell, Alt Pallars, Vallferrera, Vall de Cardós, comarca de<br />
Sort, Andorra, centre del Solsonès.<br />
L'element Terra és clarament dominant en totes els cims dels Pirineus al sector<br />
de la Vall d'Aran l'Alt Pallars i Andorra, els punts on aquesta muntanya arriba a major<br />
alçària de Catalunya (3.141 m. a la Pica d'Estats, pocs menys el Sotllo, i n'hi ha varis<br />
que freguen o passen els 3.000 m.). I si la terra ens apareix elevada per la banda de<br />
dalt, per la de baix les cingleres al voltant del pantà d'Oliana que tanquen la zona ens<br />
ho acaba de mostrar.<br />
Dins aquest sector tenim un espai geogràfic concret, el Principat d'Andorra, que<br />
serà objecte d'estudi per separat més endavant però que ja podem avançar que<br />
compleix totes les condicions per a ser un espai modèlic Verge i que per ell sol ja té<br />
prou requisits com per a donar signe a aquesta zona. Andorra ens donarà un altre<br />
grapat d'elements que podem sumar a la consideració Verge de la zona, i ens<br />
remetem al capítol que se li ha dedicat. Aquí ens interessa senyalar la presència de la<br />
mítica Dama Blanca d’Aubinyà, que és la forma en que se’ns manifesta a aquest<br />
indret la constant femenina de totes les zones de Terra.<br />
Una llegenda vol que La Seu d'Urgell hagi estat fundada per en Hèrcules, el vell<br />
Herakles, fidel protegit d'Hera, un dels noms de la Gran Mare Terra, element que sens<br />
dubte podem afegir a l'argumentació pel signe i que ens apareix com una constant en<br />
tots els sectors de l’element Terra.<br />
Una de les Verges Negres més importants de Catalunya és la del Claustre de<br />
Solsona, que és tallada en pedra i fou trobada al fons d'un pou on havia caigut un nen<br />
(eix Terra/Aigua). L’anomenada Mare de Déu d'Andorra, que es pot veure a la catedral<br />
de la Seu d'Urgell, sense arribar a ésser del tot negra és molt fosca. La de Lord, a un<br />
29
santuari proper de Sant Llorenç de Morunys, també ho és, així com la dels Colls que<br />
es venera a l'església parroquial del mateix poble.<br />
Sense ésser negres però tenint (o havent tingut en altre temps) un culte<br />
realment important i popular hi ha a aquesta zona la de Montgarri a la Vall d'Aran,<br />
patrona dels pastors de la Vall, l'Alt Pallars i l'Alt Arièja, la de Besàn a la Vallferrera,<br />
patrona de les abelles, les de Meritxell i Canòlic andorranes, realment "senyores" de<br />
les valls; podríem seguir...<br />
Als termes d'Odèn i Canalda, al Solsonès, hom pot trobar edificacions rupestres<br />
(les "coves dels moros"), habitades fins fa pocs anys; la connexió Verge/signe de Terra<br />
i el fet de viure dins de la pedra o terra és obvia. Curiosament, les altres zones on es<br />
poden detectar alguns habitacles rupestres (no ermita) són a Talamanca, al sector<br />
Capricorn, i a un indret de Les Garrigues fregant la zona Taure.<br />
L'eix Verge/Peixos el tenim marcat per la capitalitat de bisbat de la Seu d'Urgell,<br />
el més important dels Pirineus Catalans tant d'antic com de modern, i encara més per<br />
la relació especial que manté amb Andorra.<br />
El gran mite de l'eix Peixos/Verge és el de la recerca del Grial; doncs bé, entre<br />
els diferents indrets on es diu que aquest restà amagat hi ha Sant Joan de l'Erm, un<br />
indret on ara hi ha una pista d'esquí (¡...!); és interessant marcar-ho perquè és molt a<br />
prop de Castellbò, un antic senyoriu feudal tacat de catarisme, la més griàlica de les<br />
religions medievals. L'estella Labrum, δ crateris, actualment vers 26º de Verge,<br />
s'associa amb el Grial tradicionalment. Ens preguntem si és sols una coincidència.<br />
Si Verge és el signe que ens simbolitza el treball ben fet i amb el màxim profit,<br />
no ens sobtarà que a aquesta zona hi hagi la tradició dels Meneirons, una mena de<br />
follets molt petis que sempre demanen feina, ajudant a l'afortunat que en té uns<br />
quants, però que si l'acaben i no en tenen més, es mengen l'amo...Hi ha moltes<br />
construccions, amuntegaments de pedres pels barrancs i les costes de les muntanyes,<br />
munts de pedra al costat d'un camp, que els naturals d'aquí els hi atribueixen.<br />
La línia que separa Verge de Balança passa, començant a Pinós, pel Rastell,<br />
turó de Sandiumenge, Castell de Riner, Olius on segueix el riu Cardener aigües amunt<br />
fins la Serra del Verd, concretament al Cap del Verd (2.288 m.), els Cloterons, Coll de<br />
Josa, pic de Costa Cabirolera i la Roca Verda, tossal del Puig, tossal del Quer, serrat<br />
de Cogulló, Roc de l'Àliga, pla de la Llet, turó Punçó, Monturull a la ratlla fronterera<br />
amb Andorra, i segueix aleshores tota la carena fronterera fins pràcticament al Pas de<br />
la Casa, pic de les Valletes, pic de Fontfreda, coll de Pimorent, pic de Coma de l'Orri i<br />
pic del Carlit.<br />
BA<strong>LA</strong>NÇA<br />
Espai geogràfic = Nord i occident del Berguedà, Cerdanya, Capcir.<br />
Si llegim la lletra de l'himne cerdà veurem que comença dient: "Meitat de<br />
França, meitat d'Espanya,...", que ens descriu la situació de la comarca; i no tant sols<br />
hi ha una partició, sinó que la part espanyola es divideix entre les províncies de<br />
Girona i de Lleida, amb tots els problemes que comporta. I per complicar-ho encara<br />
més dins la part francesa tenim Llívia que és espanyola. No hi ha manera de "casar"<br />
tota la comarca si no és veient-la sobre el paper dibuixada. És una comarca en<br />
constant recerca d'un equilibri trencat en altre temps i que es perpetua.<br />
30
Tant clara apareix aquesta partió "desequilibrada" que al costat de la<br />
monstruosa destrucció de l'harmonia causada per les urbanitzacions de la zona sota<br />
domini espanyol, trobem la cura del paisatge i de l'espai que es nota a la banda<br />
francesa; no tot allà són flors i violes ni vull dir que sigui meravellós, però el contrast és<br />
evident i sens dubte vergonyós. El creixement incontrolat de les urbanitzacions a la<br />
Cerdanya ha estat fruit del pas entre els darrers anys del segle XX i primers del XXI<br />
d'Urà per Aquari, la seva casa V, que podem sens dubte marcar com a "cases de<br />
segona residència lligades al lleure i oci". Si mirem aquestes construccions veurem<br />
que totes les que són juntes són iguals, com si hi hagués una mena de por a trencar<br />
l'equilibri de la igualtat, que volen aparèixer força rústiques però amb grans comoditats<br />
internes, plenes de modernitat, element força uranià,<br />
Dues Cerdanyes, dues capitals, Mont-Lluís i Puigcerdà; encara en podem<br />
posar una altra doble capitalitat si sols parlem de la Cerdanya d'ençà la frontera,<br />
Puigcerdà i Bellver. Totes aquestes dobles situacions o dualitats entren dins les<br />
característiques comunes dels signes d'Aire.<br />
La forma del paisatge cerdà podem associar-lo també amb Balança. Per un<br />
costat els cims dels Pirineus i el Cadí que tanquen la vall del Segre, per altra la<br />
placidesa de la vall, suaument ondulada, on cada cosa és al seu lloc; les infinites<br />
tonalitats del verd, color tradicional del signe, és el dominant a tota la comarca. Un<br />
escriptor l'anomenà "la maragda màgica dels Pirineus", i ens sembla un nom prou<br />
escaient puig que aquesta pedra preciosa s'atribueix tradicionalment sota la regència<br />
de Venus i Balança.<br />
La dualitat de comunitats que ens apareix com una constant a les zones d'Aire<br />
la tenim present aquí amb la notable presència de jueus a Puigcerdà durant l'Edat<br />
Mitjana, i el fet que als habitants de Montellà siguin motejats de gitanos.<br />
És si més no curiós senyalar que a l'Alta Cerdanya hi ha un forn alimentat per<br />
energia solar a Odelló, i la curiositat rau en què Balança és el signe de caiguda<br />
astrològica del Sol; sembla com si en el lloc on perd força el volguessin concentrar.<br />
A banda dels referits a la Cerdanya, no hi hem trobat més elements que<br />
puguem aportar com a proves, però ens sembla que amb la comarca sols, cas únic a<br />
l'espai català, ja n'hi ha prou.<br />
La línia entre Balança i Escorpí, començant a Pinós, passa pel Puig Ventós,<br />
serra de Vilalta, Borrelles, el castell de Clariana, turó de Comabella, el coll de les<br />
Bruixes, serrat d'Obaga Negra, Serrateix ja fregant la zona escorpiniana, Montbordó,<br />
Sant Joan de Montdarn, tossal de la Roca del Mill, la ciutat de Berga i seguint aigües el<br />
Llobregat amunt fins Guardiola, per bé que deixant la riba de ponent del riu dins la<br />
zona Escorpí, el riu de Gréixer, Bagà, santuari de la Mare de Déu de Roca Sança, el<br />
Pedró dels Quatre Batlles, el Pla de la Bassa on troba la frontera de França que va<br />
seguint fins al Puig de Dòrria, Puigmal, i aleshores entra dins França, passa pel puig<br />
Cucurucull i es perd per Toès.<br />
ESCORPÍ<br />
Espai geogràfic = centre i nord-est del Berguedà, Ripollès, nord de la Garrotxa,<br />
Conflent, Vallespir, Rosselló, part nord oest de l'Alt Empordà.<br />
31
El sector Escorpí dins un país Escorpí hauria de reflectir potser amb més força<br />
totes les característiques que a aquest signe s’atribueixen, i en aquest cas no ens<br />
decep aquesta suposició, ja que trobarem tot allò que vulguem i més encara que ens<br />
ho confirmarà. Aquesta zona és com una mena de resum o extracte de tot Catalunya;<br />
no és casualitat que hagi nascut per aquestes contrades el país.<br />
Serà simple casualitat que les restes humanes trobades en terra catalana<br />
(l'home de Talteüll, amb més de 450.000 anys d’antigor) sigui exactament a aquest<br />
sector? Sembla con si el naixement humà de la nostra població hagi estat aquí.<br />
Dins aquesta zona hi trobem els santuaris de les Verges Negres de Montgrony,<br />
Núria, el Coral, el Tura, etc. Dues d'elles ens criden força l'atenció: la del Tura, puig es<br />
venera al costat d'un volcà, element òbviament plutonià, i la de Montgrony<br />
(anomenada de la Llet) que va lligada a l'origen llegendari de Catalunya. Totes<br />
aquestes imatges compleixen fil per randa amb l'eix amb Taure ja que foren trobades<br />
amb l'ajuda d'un bou segons conten les llegendes.<br />
Recorda la tradició que a Montgrony començà la reconquesta catalana, un país<br />
Escorpí naixia a un lloc Escorpí, políticament parlant, i abans hem vist que<br />
humanament també ho féu. Aquí a Montgrony es reuniren els Nou Barons de la Fama,<br />
nou senyors feudals que començaren a moure brega contra el sarraí.<br />
També a Montgrony hi ha el focus principal de la llegenda del comte l'Arnau, el<br />
més tenebrós personatge del nostre llegendari, lligat amb les monges de Sant Joan de<br />
les Abadesses que foren castigades per luxurioses (pecat d'Escorpí), i les del monestir<br />
llegendari de Sant Aimanç, igualment castigades per lascives, segons recorda una<br />
tradició i una cançó. Tots els elements escorpinians s'apleguen dins aquesta llegenda,<br />
de la seva luxúria fins a la condemna per gasiveria, passant per apareguts, túnels<br />
subterranis, cavalcades infernals, tractes amb el diable al Forat de Sant Ou, i tot allò<br />
de tenebrós que voleu posar-hi. És probablement el personatge del nostre llegendari<br />
que més ha estat estudiat, més poemes se li ha dedicat, obres de teatre, peces<br />
musicals i fins i tot una sèrie per a la televisió. Cap altre dels nostre herois mítics ha<br />
merescut l’atenció que el comte l’Arnau ha tingut.<br />
Els pics que hi ha al voltant de la vall de Núria s'anomenen de l'Infern, Puigmal,<br />
de l'Àliga, tots ells elements clarament escorpinians. I sense moure'ns de Núria no<br />
podem oblidar que el Primer Congrés Català de bruixeria tingué lloc aquí, a banda de<br />
l'Ibèric d'Astrologia de l'any 1999, el congrés que girà al voltant del famós eclipsi<br />
pronosticat per Nostradamus i que molts interpretaren com de la fi del món, de la mort<br />
d'una època de la humanitat.<br />
El ferro, metall de Mart i que per ell es connecta amb Escorpí, el trobem amb la<br />
tradicional indústria de la farga ripollesa, especialitzada en el seu moment en fer<br />
pistoles...<br />
Òbviament la zona volcànica de la Garrotxa entra de ple dins les atribucions<br />
Escorpí amb qui es connecta per Plutó. El símbol més perfecte de Plutó el tenim al<br />
volcà de Santa Margarida, on dins el cràter hi ha una ermita amb aquest nom, i<br />
Margarida significa "perla" en llengua llatina. Si el cràter com a buit es pot associar<br />
amb el simbolisme femení, no gaire lluny hi ha l’element masculí que ens ofereix el<br />
menhir de Santa Pau anomenat Pedra del Diable, notable pedra fàl·lica.<br />
La capital de la Garrotxa, Olot, és voltada de volcans i és una ciutat<br />
absolutament escorpiniana; és l'única, que jo sàpiga, amb capacitat de dictar cançons<br />
32
dedicades als carrers on hi havia les "cases de senyoretes"; no en conec de cap altra<br />
ciutat. Olot té una plaça de braus, un element que sembla incongruent a aquests<br />
indrets pirinencs, però és que ja els hi va agafar el gust al segle XIX, com una mena de<br />
compensació dins l'eix Taure/Escorpí. Ja hem vist que l'única zona de Catalunya on el<br />
brau és tradicional és a Taure.<br />
També podríem senyalar com a escorpinià el poble de Castellfollit de la Roca,<br />
construït sobre una massa de basalt volcànic.<br />
Ignoro el signe que tenia el Dr. Darder, però el museu a Banyoles que porta el<br />
seu nom, i fundat per ell, és un exemple de la morbositat que sol atribuir-se a aquest<br />
signe; des del boiximà dissecat que hi hagué durant cent anys pràcticament, fins les<br />
pells humanes adobades, els "monstres" i anomalies de la natura, tot el museu respira<br />
un aire que s'adiu perfectament amb aquest signe. I el llac de Banyoles té un origen<br />
volcànic, la qual cosa el posa dins d'Escorpí. I ja que parlem de museus, n'hi ha un de<br />
volcànic a la Garrotxa.<br />
La muntanya que fa de contrapès masculí de Montserrat és el Canigó, que<br />
entra dins aquesta zona. Al seu peu hi ha el monestir de Sant Martí, que ens indica<br />
ben clar Mart. Una llegenda ens diu que al seu cim hi vivia un drac; una altra que el<br />
pare Noè va encallar l'arca al cim d'aquesta muntanya, tot i que no és l'únic lloc on es<br />
diu que ho feu (vg. Fontargent, a Andorra).<br />
Si Sant Martí del Canigó, junt amb Santa Maria de Ripoll i Sant Miquel de Cuixà<br />
són els monestirs sobre els que reposa el pes fonamental de l'articulació del país en<br />
els primers segles de la lluita contra l'islam, en ells hi podem veure el tercer naixement<br />
del país, l'espiritual, al menys del present cicle de l'Era de Peixos. Precisament una de<br />
les primeres manifestacions del renaixement català del segle XIX fou la reconstrucció<br />
del monestir de Ripoll.<br />
Un dels arbres més típicament escorpinians és el teix, del que hom diu que "la<br />
seva ombra mata", i amb els fruits verinosos; és un arbre que molts cops es planta als<br />
cementiris junt amb els xiprers; dins aquesta zona hi ha un dels monestirs que en<br />
l'Edat Mitjana tingué gran importància, el de Santa Maria de Serrateix, al límit entre el<br />
Berguedà i el Bages.<br />
A la nostra divisió hem passat la línia fronterera actual amb França i em inclòs<br />
la Catalunya Nord, com no podia ésser menys, i hem donat a la plana del Rosselló el<br />
signe d'Escorpí; si algú ho vol posar en dubte podem argumentar que en la divisió<br />
astrològica de França també la zona Escorpí s'estableix exactament a aquesta zona,<br />
com Sagitari a l'Arièja i Capricorn a les terres basco- franceses i la Gasconya.<br />
La ciutat de Berga penso que té moltes possibilitats d'ésser dins Escorpí per la<br />
festa de foc i pólvora de la Patum; a Berga hi ha un monument on a plaques hi ha<br />
explicada bona part de la història de Catalunya, amb la qual cosa reprenem el fil dels<br />
naixements del país, tots lligats a aquesta zona astrològica.<br />
Entra dins el sector Escorpí una franja que va de Berga cap al Coll Negre (a<br />
l'antiga carretera de Guardiola), el tossal de la Guàrdia, Sant Jordi de Cercs (que ni cal<br />
comentar, com símbol de l'eix Taure/Escorpí), i entrant dins els pobles de Fígols,<br />
Fumanya, Sant Corneli i Vallcebre, amb les mines de carbó de tota aquesta contrada.<br />
La línia que separa Escorpí amb Sagitari passa, sortint de Pinós, pel<br />
Puigventós, Sant Quintí, Cardona, Can Santamaría i Puigventós, Navàs, Turó de Cal<br />
Ponç, Sant Miquel de Terradelles, Sant Feliu Sasserra, Sant Bartomeu del Grau,<br />
33
Castell de Voltregà, Torelló, Serrat de la Cavorca, La Vola, Puig de l'Àliga, Puig del<br />
Tosell Gros, Puigsacalm, Puig Corneli, Roca Lladre, Puigsallança (indicant la<br />
presència al costat de Sagitari), Santa Maria de Finestres, Llobera, Turó de can<br />
Ramió, Collet de Pujarnol, Borgonyà, El Bon Aire, Puig de les Guardes, Pla de la<br />
Casilla (Navata, però, és dins Sagitari), la Fàbrega, Cistella, Sant Quirze d'Olmells,<br />
Puig d'en Clos i Puig de les Forques, Pont de Molins i segueix recte el Llobregat<br />
d'Empordà fins la Jonquera, el Pertús, i aleshores continua per tota la carena de<br />
L'Albera pel Puig de la Pluja, Puig del Llobregat, amb Sant Martí d'Albera dins Escorpí<br />
a la banda Nord, Puig Neulós, Puig de Corbassera, Querroig, Puig Pelat i el mar.<br />
SAGITARI<br />
Espai geogràfic = sud del Berguedà, nord del Bages, meitat nord d'Osona,<br />
meitat sud de la Garrotxa, Pla de l'Estany, Alt Empordà.<br />
Sagitari, tant pel signe com per la seva associació simbòlica amb la casa IX<br />
d’una carta astral, designa els llargs viatges i les vies de comunicació; doncs bé, per la<br />
Jonquera entrava la Via Augusta romana que anava de Roma a Cadis i seguia, si fa no<br />
fa, l'actual traçat de la carretera de la Jonquera a Girona. L'ermita de Sant Pau de la<br />
Calçada a Figueres en la recorda encara. Ha estat el punt tradicional d'entrada i de<br />
sortida de gent entre la Península i la resta d'Europa, dels romans als exiliats del 1939.<br />
Avui hi ha dos passos fronterers de carretera i un de ferrocarril a aquesta zona (que<br />
amb l'AVE en seran dos). Cada cop que els francesos ens han envaït ho han fet per<br />
aquests punts fronterers, de Felip l’Ardit a Napoleó.<br />
El primer gran viatge que va veure la terra ara catalana fou el dels grecs que<br />
vingueren fins terres empordaneses fundant Rodes i Empúries, i les dues a aquest<br />
sector. El retorn dels grecs en forma de torxa olímpica a les Olimpíades de l'any 1992<br />
tocà terra peninsular exactament aquí, a Empúries. És clar que entre mig també els<br />
catalans anàrem a Grècia i no de forma tant pacífica, parlem dels almogàvers, que per<br />
cert, sortiren d'aquestes platges empordaneses.<br />
El factor militar que apareix com constant a les zones de Foc el veiem als<br />
castells de Figueres i Roses (el primer encara amb una petita guarnició i essent<br />
presó), i la base del Pení. L'enrunat de Bellaguarda ha perdut el seu sentit important<br />
durant els segles XVIII i XIX. La comunicació a llarga distància (i en mans estrangeres<br />
en el seu origen) en apareix a l'emissora de Pals, ara ja desapareguda, especialitzada<br />
en emetre pels països de l'antic bloc comunista de l'Europa Oriental, intentant difondre<br />
i predicar- els- hi (Sagitari) les virtuts del món occidental i capitalista.<br />
Ja hem indicat que el camí de Compostel·la comença al cap de Creus, a la<br />
punta més oriental de la zona sagitariana de Catalunya, i res millor que aquest camí<br />
per il·lustrar el sentit viatger del signe.<br />
A banda de la ciutat de Barcelona, Figueres és la ciutat que rep major nombre<br />
de visitants forans, sens dubte atrets pel Museu Dalí.<br />
Si la casa XII de Sagitari és Escorpí no ens sobtarà que sigui una zona amb<br />
una tradició de bruixeria ben arrelada de vell (Llers, Cadaqués, etc.) i amb<br />
testimoniatge de repressió inquisitorial.<br />
34
Tenint en compte que el signe contrari i la casa VII solar és Gèminis, tampoc és<br />
cosa sorprenent que fos la zona catalana castigada amb més processos inquisitorials<br />
¡per bigàmia!.<br />
Podem indicar la dualitat de l'eix que forma amb Gèminis amb la presència<br />
d'una important comunitat gitana a Figueres al menys des del segle XVIII o principis<br />
del XIX. A això podem sumar-hi la presència d'importants comunitats jueves medievals<br />
a Castelló d'Empúries, Figueres, Cadaqués, Vilajuïga, etc.<br />
Serà la dualitat amb Gèminis, signe d'Aire, que propicia que a Requessens<br />
s'hagués fet l'únic aplec amb intenció de demanar vent? A aquest santuari hi anava<br />
gent de tot l'Empordà per demanar que bufés la tramuntana, i quan s’havia complert el<br />
ritual encenien fogueres als cims de les muntanyes que es veien de tota la comarca.<br />
Dins aquesta zona Sagitari hi entra la comarca del Lluçanès, dedicada al déu<br />
Lug, un déu igni, solar i plurifuncional; ens torna a aparèixer el mateix déu a Lledó<br />
(antic Lugdunum) i al monestir de Sant Llorenç de Sous a l'Empordà, i en la seva<br />
forma femenina a Santa Llúcia de Tonyà, també a la mateixa comarca, on es fa un<br />
important aplec.<br />
Al nord d'aquesta zona hi ha un petit enclavament capricornià format per la<br />
península del Cap de Creus i el monestir de Sant Pere de Rodes (el més capricornià<br />
dels apòstols), i una mica més avall n'hi ha un altre de Peixos, als Aiguamolls i tot el<br />
sistema de canals de la urbanització de Santa Margarida, a Roses.<br />
Els límits amb la zona Capricorn, començant com sempre a Pinós, passen per<br />
Turó de Passaportella, Sant Quintí, Comabella, la Garriga, Turó de Pi de Malla, Turó<br />
dels Olivers, Roca Gran, Castell de Balsareny, Collet dels Plans, Santa Eugènia de<br />
Relat, Puig Cornador (de les cornamentes, que ens remet clarament a Capricorn),<br />
Serrat dels Trons, Permanyer, Sant Bartomeu del Grau, Castell de Voltregà, Madiroles,<br />
Puig Sec, Serra de Cabrera (que ja comentarem en la propera secció), Puig de la<br />
Bastida, Turó d'Armadans, Puig del Moro, Santuari del Far. Turó del Bruguer, Puigdalí,<br />
Cingles de Sant Roc, la Banya de Boc (capricornià fins la medul·la) , el Puig de Canet<br />
d'Adri, Puig de Sant Dalmau, Montaspre, i el riu Ter fins al mar.<br />
CAPRICORN<br />
Espai geogràfic = centre del Bages, meitat sud d'Osona, sector nord del Vallès<br />
Oriental, la Selva, el Gironès, Baix Empordà.<br />
La serra i el santuari de la Mare de Déu de Cabrera, la comarca del Cabrerès i<br />
el Collsacabra semblen ser elements de pes. A Maçanet de la Selva hi ha una altra<br />
Mare de Déu de Cabrera, venerada dins un castell.<br />
La cabra, animal simbòlic del signe, ens apareix a l'escut de la Cellera, de<br />
l'Esquirol, de Maçanes i de Riells del Montseny.<br />
Bona part del terreny inclòs dins aquesta zona fou domini de la casa vescomtal<br />
de Cabrera.<br />
Un dels animals tòtems de Capricorn és l'ós; hi ha una divertida rondalla que<br />
explica els noms d'Osor, Susqueda, Querós i Osormort a través d’una cacera d'aquest<br />
35
animal i les diferents facècies que en ella passaren. Curiosament, a la zona Càncer hi<br />
ha dos pobles de nom semblant (Os de Balaguer i Ossó de Sió).<br />
L'element Terra el veiem prou representat pel massís del Montseny que arriba<br />
als 1.714 m. al Turó de l'Home, el de les Gavarres, i tots els penya-segats de la Costa<br />
Brava. També les cingles de les Guilleríes que entren dins aquesta zona són un<br />
exemple de paisatge capricornià. Fins i tot les Illes Medes semblen quatre pedrots<br />
insolentment col·locats per la natura per recordar-nos que Capricorn és aquí; les seves<br />
germanes petites són les Illes Formigues. Els cingles del Congost entre Osona i el<br />
Vallès Oriental també formen part d'aquesta geografia. I la toponímia ens mostra un<br />
Montnegre entre Girona i les Gavarres, i un Sant Sadurní (=Saturn) de l'Heura a la<br />
mateixa contrada, a banda de Peratallada, Santa Susanna i Sant Climent de Peralta.<br />
Al terme de Calonge hi ha el Puig Cabrer al costat del Puig Caragol, complint la<br />
dualitat axial Capricorn/Cranc.<br />
Tant la ciutat de Girona com la de Vic poden ésser considerades models de<br />
viles capricornianes; el temps s'hi escola lentament, el pes del passat s'imposa sobre<br />
el present, la boira de la Plana de Vic és com una llosa hivernenca, els colors foscos<br />
de Girona (beneïdes cases de colors del riu...!) ens parlen de Saturn. Haig de marcar,<br />
però, que durant els anys de pas d'Urà per Capricorn (1987-1995) hi hagué una<br />
important transformació de les dues, obrint-se realment al present, revolucionant-se<br />
velles estructures de funcionament. El mateix podem dir de La Bisbal d'Empordà.<br />
Aquest argument crec que és important a tenir en compte per a determinar el signe<br />
dominant.<br />
A la ciutat de Girona hi havia una confraria de picapedrers i altra gent que<br />
treballa amb la pedra, que encara al segle XIX feia la seva festa davant una talla de<br />
pedra representant als Quatre Sants Coronats, de la tradició maçònica. Aquests sants,<br />
segons la llegenda local, eren de La Pera, forma antiga catalana de designar la pedra.<br />
Com veiem tot gira al voltant del simbolisme petri de Capricorn.<br />
Fins i tot el tarannà murri, pràctic, de paraula precisa i que a l'oïda dels altres<br />
catalans fins i tot pot semblar massa seca i austera, tant típics de Girona i les zones<br />
properes a les Guilleries, entren dins el concepte capricornià d'ésser.<br />
No puc deixar de banda que els tres principals centres d'indústria terrissaire de<br />
la Catalunya Vella són a aquesta zona, Quart d'Onyar, Breda i La Bisbal. Treballar la<br />
terra per a fer-la útil per a la llar, Capricorn/Càncer.<br />
L'eix amb Càncer el podem veure també a les infinites fonts d'aigua del<br />
Montseny (Viladrau, Arbúcies, Sant Hilari Sacalm, etc.) que s'envasa per a consum<br />
domèstic, o a les termes i balnearis de Caldes de Malavella i de Santa Coloma de<br />
Farners. L'antic estany de Sils era un enclavament Càncer dins aquesta zona. Hi<br />
afegim els embassaments de Sau i Susqueda, i el més petit d'El Pasteral.<br />
A banda del santuari de Cabrera ja anomenat, dins aquesta zona hi ha el de<br />
Rocacorba i sobre tot el de la Mare de Déu dels Àngels, a Madremanya, un antic<br />
"Mater Magna", que sols amb el nom ja deixa clara l’antigor del seu culte. La Mare de<br />
Déu de l'Estany, al Moianès, pot incloure's dins l'eix Capricorn/Cranc.<br />
La connexió espiritual personal amb la Terra, tal i com la trobem a les zones de<br />
Terra, la podem veure en els ermitans i anacoretes que al llarg dels segles han estat a<br />
diferents ermites dels Montseny. I si és per la via femenina, no ens estranya que tant el<br />
Montseny com les Guilleries o les terres de les Gavarres conservin moltes tradicions<br />
36
de bruixeria, presents a la memòria tradicional i a la toponímia (Saplà de les Bruixes,<br />
Collet de les Bruixes, torrent de les Bruixes, etc.).<br />
Si el paper de Capricorn i de Saturn és el de fornir d'estructures sòlides i amb<br />
intenció universalista allò que es va construint, no ens sobtarà que la Càbala jueva<br />
medieval es desenvolupés i florís exactament a la ciutat de Girona; al seu call se li va<br />
donar una estructura precisa i que ha continuat fins avui dia.<br />
A les zones dominades per l'element Terra hi ha sempre una figura femenina<br />
arquetípica; si a Verge és la Dama d'Aubinyà andorrana i a Taure la Reina Mora de<br />
Siurana, a aquesta zona Capricorn la tenim a la dama encantada del castell de<br />
Montsoriu, que guarda un tresor encantat i que sols es desfà l’encanteri mentre toquen<br />
les campanes de Breda a la mitjanit de Sant Joan, en el moment del Solstici d'estiu i<br />
just començant Càncer.<br />
Un altre element constant als sectors Terra és la presència d'Hèrcules; la ciutat<br />
de Girona fou fundada per Gerió, un gegant de tres caps segons la llegenda, o bé un<br />
gegant amb tres fills segons una altra tradició, a qui va matar Hèrcules. Una variant de<br />
la llegenda afirma que Hèrcules va fundar la ciutat anomenant-la en record de Gerió.<br />
El límit amb Aquari, començant com sempre a Pinós, passa per Montjuïc, Puig<br />
de Llívol, Serra de Castelltallat, Serra de la Sala, Puig Altet, Serra del Globus (és el<br />
topònim més sorprenent de tots i el més perfecte per a marcar un límit amb un signe<br />
d'Aire), el Pla de Gàver, trenca per un indret proper a Navarcles i s'enfila cap al Serrat<br />
dels Alous, Talamanca, Puig de Rossinyol, el castell de Granera, puig d'Olena,<br />
Tagamanent (vella muntanya sagrada amb culte a una Verge Negra, ara perduda), el<br />
Pla de la Calma (on bufa un vent notable molts cops), el Sui o Sull, Santa Susanna, i<br />
segueix aleshores la Tordera fins al mar.<br />
AQUARI<br />
Espai geogràfic = sector sud est del Bages, Vallès Occidental, meitat sud del<br />
Vallès Oriental, Maresme, Barcelonès, la part del Baix Llobregat situada entre el riu i el<br />
Barcelonès.<br />
Tothom coincideix en atribuir a la ciutat de Barcelona el signe d'Aquari, i d'ella<br />
ens n'ocupem en un altre apartat; ara bé, no tant sols la ciutat ho és, sinó que ens cal<br />
ampliar-ho a tota la seva àrea d'influència, molt més gran per la quantitat de gent que<br />
hi viu a la zona Aquari de Catalunya propera a la capital. Les aglomeracions dels nous<br />
barris del Vallès, Barcelonès i Maresme, on hi viu gent vinguda d'arreu de la Península<br />
abans i ara d'arreu del món, donen un aspecte del tot aquarià a aquesta zona.<br />
Les concentracions de mitjans de comunicació ultra moderns, les indústries de<br />
noves tecnologies, estudis cinematogràfics i de tècniques audiovisuals, el Parc Vallès<br />
(humorísticament anomenat Silicon Vallès), les diferents antenes de comunicació i<br />
repetició de senyal que hi ha esparses, tot això són elements aquarians. Podríem<br />
posar com un símbol perfectament aquarià la Torre de Collserola, amb totes les<br />
antenes concentrades allà. Totes aquestes indústries i tècniques surten del silici,<br />
l'element natural que associem amb l'Era d'Aquari que se'ns presenta a la porta.<br />
I enllaçant amb l'esperit de progrés aquarià citat fa un moment, podem senyalar<br />
que la primera línia de ferrocarril de la Península fou entre Barcelona i Mataró. I que la<br />
primera Televisió Local fou a Cardedeu, també dins aquest sector. La primera<br />
37
emissora de ràdio de l'estat espanyol sonà a Barcelona. Sempre, com podem veure i<br />
al parlar en concret de la ciutat comtal ampliarem, la visió de futur i avançar-se als<br />
temps tant típics del tarannà aquarià es manifesten amb més força a aquest sector que<br />
no pas en els altres, com era d'esperar.<br />
El gran esdeveniment Aquari, els jocs Olímpics de 1992, no tant sols van ser a<br />
Barcelona, sinó també a diferents ciutats del seu voltant (a banda de Banyoles i La<br />
Seu d'Urgell). L'altre esdeveniment, el Fòrum Mundial de les Cultures del 2004, també<br />
es feu a aquesta zona de Catalunya, a Barcelona i Sant Adrià del Besòs,<br />
L'eix amb Lleó el tenim tant en la capitalitat de Barcelona sobre Catalunya (Lleó<br />
com a signe de poder i domini) com en el monestir de Sant Llorenç del Munt, un<br />
centre de polaritat solar on els hi hagi; encara podem afegir-hi el Temple Expiatori del<br />
Sagrat Cor del Tibidabo, per la connexió del cor amb el Sol i per ell amb Lleó.<br />
Sembla que Barcelona ens absorbeixi l'atenció, però si recordem que les<br />
dualitats són una de les constants de l'Aire hem de fer esment de l'antiga i coneguda<br />
rivalitat entre Sabadell i Terrassa. Per cert, a aquesta ciutat hi ha un grapat de noms<br />
de carrers que poden entrar dins els conceptes tècnics aquarians : Volta, Faraday,<br />
Progrés, etc., tots ells dedicats a eminents científics dels que la tècnica actual deu tot<br />
el què és, i no podem deixar de banda el Museu de la Tècnica que fa parella amb el<br />
de la Ciència de Barcelona. Unes altres dualitats les tenim als pobles de la línia<br />
costanera entre Premià de Mar i Premià de Dalt, Vilassar de Mar i Vilassar de Dalt,<br />
Arenys de Mar i Arenys de Munt.<br />
La dualitat de comunitats humanes típica dels signes d'Aire ens la trobem amb<br />
la presència tradicional de gitanos a Barcelona, Mataró, Granollers, Mollet; no parlem<br />
dels vinguts durant el segle XX, sinó dels establerts de segles.<br />
El límit amb Peixos, començant a Pinós, passa per Ca de l'Ase Negre, Puig de<br />
la Vall, Castell de Castellar, Cogulló de Cal Torre, Sant Pere de Castellfollit del Boix,<br />
Colldarborç, i la riera de Marganell fins al riu Llobregat, que segueix fins al mar com un<br />
límit natural.<br />
PEIXOS<br />
Espai geogràfic = la part del Baix Llobregat situada a ponent del riu, l’Anoia,<br />
l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf.<br />
La beguda sagrada de l'era de Peixos és el vi; dins aquesta zona hi ha tot el<br />
Penedès, el Garraf i l'Anoia, terres productores vitivinícoles tradicionals. Sense<br />
desmerèixer cap altra comarca, la producció dels vins de la contrada la situen pel<br />
davant de les altres. Fins i tot el cava, que d'alguna manera podríem considerar la<br />
sublimació neptuniana del vi que desemboca al final en l'alquímica màgia del marc de<br />
cava, el cava del Penedès és conegut arreu del món. I si volem jugar una mica més<br />
amb el vi, us diré que els dos més sublims de tot Catalunya, el Muscat de Ribesaltes i<br />
la Malvasia de Sitges, són fabricats dins la zona Escorpí el primer i Peixos el segon.<br />
Per cert, un bon dia va caure a les meves mans vi de missa fet a Sitges amb una<br />
etiqueta que assegurava que proveïen el Vaticà...<br />
Dins aquesta zona hi ha el gran santuari de l'Era de Peixos a la terra catalana,<br />
Montserrat, tant Peixos que antigament estigué la muntanya sota el mar i és plena de<br />
fòssils marins, a banda que a la plaça d'entrada al l'església del monestir, al terra, hi<br />
38
ha un mosaic on tot són animals marins formant un magnífic i insospitat mandala. Si el<br />
Canigó és la muntanya de polaritat masculina essencial de Catalunya, Montserrat és la<br />
femenina; són els dos xakres sobre els que s'ha articulat tota la dinàmica del país, i no<br />
em deixa de semblar força simptomàtic que estiguin situats a Escorpí i Peixos.<br />
Sense deixar les Marededéus que marquen llocs sagrats o simbòlics, a Sitges<br />
hi ha la del Vinyet, que no tant sols és molt morena (gaire bé negra) sinó que fou<br />
trobada per un esclau moro sota la soca d'un cep de vinya, la planta sagrada. Pel<br />
demés, té cura dels mariners i pescadors (una de les de major anomenada de<br />
Catalunya), estant el seu santuari ple d'exvots mariners. La de Foix, perduda l'original<br />
al 1936, era negra com la de Montserrat, o més; les fotografies conservades d'abans<br />
de la guerra ens ho mostren.<br />
Els aiguamolls que configuren un dels trets característics de les zones Peixos i<br />
amb qui es connecten per Neptú els tenim en els estanys del delta del Llobregat, i els<br />
que hi ha per les zones costaneres del Garraf i el Baix Penedès.<br />
Neptú com a senyor de Peixos ens apareix també en els seves dues vessants;<br />
per un costat tota la indústria pesquera (Vilanova amb el port pescador), i dels ports de<br />
lleure de tota la seva zona costanera, i per l'altre costat amb els complexos d'indústria<br />
química de Martorell o del Prat del Llobregat, i encara podríem afegir-hi la fàbrica de<br />
pneumàtics de cautxú, a Vilanova. Podem sumar-hi la tradicional indústria de l'adob de<br />
la pell a la zona d'Igualada, ara ja perduda.<br />
I si voleu deixar-vos emportar pel sentit melangiós, lànguid, eteri, neptunià<br />
aplicat al passat, què me'n dieu dels dos Museus Romàntics, el de Sitges i el de<br />
Vilanova, únics a Catalunya? O si preferiu el sentit voluptuós i espirituós del planeta<br />
us convido al Museu del Vi, a Vilafranca. I si encara teniu tirada cap a les coses<br />
amuntegades, múltiples i confoses, d'orígens infinits i que provoquen no menys infinits<br />
suggeriments, aneu a la <strong>Biblioteca</strong> Museu Víctor Balaguer, a Vilanova; de mòmies<br />
egípcies a manuscrits àrabs, de tot hi ha a aquesta casa. Tant misteriós és Neptú que<br />
es dubte si el bon Balaguer és dins la seva tomba o no... Què me'n dieu del somni<br />
neptunià d'aquell que al bell mig de l'Arborç va alçar una rèplica de la Giralda sevillana<br />
i una altra del Pati dels Lleons granadí?. Ho va fer per amor, és clar... Terra de somnis,<br />
com la fallida explotació agrícola "modèlica" de La Plana Novella, al Garraf, ara un<br />
monestir budista, representant de la darrera religió en expansió de l'Era de Peixos.<br />
Tanta imaginació que el Festival de Cine Fantàstic es fa a Sitges. La mateixa<br />
que anima els dos Carnestoltes potser més famosos de Catalunya, Sitges i Vilanova,<br />
festes neptunianes de disbauxa i confusió.<br />
El límit que tanca la roda zodiacal limitant amb Àries passa, com sempre<br />
començant a Pinós, pel Turó i Castell de Boixadors, Sant Pere Sallavinera, Sant Martí<br />
de Massana, Còpia de Palomes, Morrocurt, Puig de Sant Miquel, Puig de la Guàrdia,<br />
Mare de Déu de la Sala, la Tossa de Montbui (deixant dins Àries Sant Martí de Tous),<br />
Pujol d'Orpinell, Sant Pere de Màger, Puig Estraver, Clapí Vell, Puig de l'Ullat, Puig de<br />
Sumoi, la pedra Blanca, Puig de Sant Antoni, Puig Rodó, el Roc de Sant Gaietà i la<br />
Punta de la Guineu.<br />
Fins aquí hem anat presentant les diferents zones astrològiques de Catalunya;<br />
com hem pogut veure hi ha tota una justificació interna que ens justifica l’atribució de<br />
cada sector i penso que qualsevol cosa que es pugui afegir no faria sinó confirmar tot<br />
allò que hem dit.<br />
39
ANDORRA, UN PAÍS MARCAT PER VERGE<br />
Andorra és un exemple perfecte de la coexistència d'un espai polític i un espai<br />
astrològic; en efecte, per la seva posició respecte a la totalitat del mapa català, del<br />
qual forma part com a espai geogràfic, entra dins de la zona que hem vist regida per<br />
Verge, signe que domina a aquest tros dels Pirineus. Per altra banda, pel fet de ser un<br />
estat independent el situa dins la categoria d'un espai polític que té també el seu<br />
signe, Verge, coincident en aquest cas amb el geogràfic. Sabem que és Verge ja que<br />
hom coneix el que es considera el naixement d'Andorra, la firma dels "Pariatges" el 8<br />
de setembre del 1278. També la festa nacional andorrana és el 8 de setembre, la<br />
diada de la Mare de Déu de Meritxell, patrona de les Valls, festa de Verge que<br />
anomenem de les Marededéus trobades.<br />
Andorra és un lloc on apareix l'eix Verge/Peixos perfectament indicat,<br />
començant ja per la dualitat de govern; dels dos coprínceps que comparteixen la<br />
presidència andorrana, l'un és civil que és el president de la República Francesa, com<br />
a hereu en funcions dels reis francesos i aquests dels comtes de Bearn, i l'altre religiós<br />
que no és sinó el bisbe de la Seu d'Urgell, entrant així dins la categoria de Peixos el<br />
segon i de Verge el primer. La tradicional economia del Principat ha estat el treball de<br />
la terra (Verge), el contraban i el conreu del tabac, dues coses clarament neptunianes,<br />
que les connecta amb Peixos. També l'actual economia andorrana descansa en bona<br />
part en el comerç, activitat mercurial, sobre tot dels grans espais comercials, els<br />
supermercats, sens dubte construccions de caire Verge, i on la gent hi va a comprar, a<br />
banda de menjar, tabac, licors, cosmètics i parafarmàcia, tots ells sota la regència de<br />
Neptú i per tant de Peixos.<br />
La típica atribució dels museus (com a centres classificadors d'objectes) al<br />
signe de Verge ens apareix a Andorra amb la presència de museus tant insòlits com<br />
un de matriuxques russes (aquelles curioses nines que van encaixades l'una dins<br />
l'altra, com en una infinita virginitat prenyada), o un altre que aplega una col·lecció de<br />
relíquies de sants, com una mena d'impertinència astrològica unint a un sol lloc Verge<br />
= museu i Peixos = els sants, o un tercer de maquetes d'esglésies romàniques.<br />
De manera un tant irònica, diríem que Verge és tant "pur" que rebutja<br />
contaminar-se de materialisme i aleshores veiem com una mena de broma del destí<br />
que Andorra es l'únic estat europeu que no ha tingut moneda pròpia, usant en temps<br />
passats tant el franc francès com la pesseta espanyola, i ara l'euro comunitari. La<br />
faceta d’ombra d’això és que ha estat un paradís fiscal durant molts anys. De diners<br />
nostres no en tenim, però porteu els vostres i els tindrem ben dissimulats, ben<br />
camuflats, d’una manera que podríem dir neptuniana.<br />
Andorra té una figura llegendària protectora que entra dins les atribucions de<br />
Verge, la Dama Blanca d'Aubinyà, que vigila no hi hagi abusos de poder a les valls. A<br />
la divisió de Catalunya, a cada sector corresponent a signes de Terra, hem vist que hi<br />
ha una dona o figura femenina llegendària característica.<br />
Per acabar la demostració de les característiques del signe que atribuïm al<br />
Principat una lectura de l'himne andorrà ens mostra ben clar el component Verge :<br />
El gran Carlemany mon pare<br />
40<br />
4
dels alarbs em deslliurà<br />
i del cel vida em donà<br />
de Meritxell la gran Mare.<br />
Princesa nasquí i Pubilla<br />
entre dos nacions neutral;<br />
sols resto l'única filla<br />
de l'imperi de Carlemany.<br />
Creient i lliure onze segles<br />
creient i lliure vull ser.<br />
¡Siguin els furs mos tutors<br />
i mos Prínceps, defensors!<br />
Tot i que Carlemany i la Mare de Déu siguin els pares d'Andorra, una llegenda<br />
tant impertinent com curiosa ens diu que el país realment fou fundat per una parella<br />
formada per una meuca i un lladre que fugien de la justícia espanyola (¡...!), establintse<br />
a aquestes valls i on van tenir sis fills, que van originar les sis parròquies primitives.<br />
Si apliquem el principi de les oposicions i dualitats, no tant sols hi entren els conceptes<br />
(Verge- meuca, Emperador- lladre) sinó que fins i tot hi podem veure les "il·legalitats"<br />
de Júpiter senyor de Peixos que a Verge té el seu exili. A tall de curiositat podem<br />
posar encara un altre exemple de l'eix Verge/Peixos; durant molts anys la major part<br />
dels treballadors emigrants a Andorra (a banda dels espanyols) han estat els<br />
portuguesos, vinguts d'una nació a la que tradicionalment hom li aplica el domini de<br />
Peixos i que ja en William Lilly li donà com abans hem vist.<br />
Andorra ens presenta una anormalitat astrològica; que és Verge és clar i obvi,<br />
però tots els intents de fer una distribució de les dotze zones astrològiques a les terres<br />
andorranes fetes fins ara han fracassat, tant les meves com les que conec fetes per<br />
altres astròlegs (en Lester, concretament), i és que tots hem partit d'un principi erroni,<br />
voler projectar-hi el dotze signes quan realment el que s'hi ha de projectar són els<br />
planetes tradicionals. Tots els intents que hi ha hagut i els que he fet de poder fer una<br />
distribució per signes han fracassat ja que cap element prou consistent ho justificava.<br />
Però quan s'aplica la divisió per planetes, la cosa canvia.<br />
Durant segles, Andorra ha estat dividida en sis parròquies, divisió tant<br />
administrativa política com religiosa, però a la segona meitat del segle XX es creà una<br />
nova parròquia, la de Les Escaldes- Engordany, amb la qual cosa el nº 7 amb tot el<br />
seu simbolisme d'obra acabada després de la qual cal reposar començà a dominar al<br />
país, i aleshores fou més clarament possible fer la distribució astrològica d'Andorra.<br />
Tot intent de posar parts marcades per signes acabava per fracassar ja que no hi<br />
havia cap element que el podés justificar, i fins i tot els problemes apareixien en el<br />
moment de determinar el centre, però amb la partió en set parròquies totes les coses<br />
que no lligaven començaren a fer-ho.<br />
Fent un incís, el pas del 6 nom a nombre andorrà al 7 ha marcat l'entrada real<br />
del país al món modern, actual; es pot dir que Andorra restava ancorada en el passat<br />
pel pes numerològic del 6. És un nombre passiu, per tant de poc moviment, fet per la<br />
duplicació del 3, la qual cosa ens remet a la conjunció del doble poder a Andorra, i que<br />
per ell mateix no pot evolucionar, li cal un trencament, una sotragada, simbòlics tots.<br />
En el moment en què el 7 fou el nombre que entrà a dominar la vida de l'administració<br />
andorrana, just en aquell moment començà la ferma activació de la seva vida<br />
econòmica i d'integració europea més enllà de l'estricte espai pirinenc. El triomf VII del<br />
Tarot és "El Carro", i podem ben dir que el carro andorrà va començar a moure's.<br />
Tornant al tema que ens ocupa, tenim un argument que podem aportar i que<br />
creiem important als nostres ulls per a fer aquesta partió en planetes i no en signes. Si<br />
41
Verge és un signe que porta amb ell el concepte de la classificació ordenada de les<br />
coses, no seran els altres signes sinó els planetes, regents dels signes, els que es<br />
poden ordenar. L'element ordenador no pot entrar dins els elements ordenats, i per<br />
tant les nostres mirades anaven cap a una altra banda, els planetes. Una anomalia?<br />
Bé, també és anomalia en el concert internacional la forma de govern andorrà<br />
compartida per dos coprínceps, i els dos estrangers!. També és anomalia dins la<br />
cultura patriarcal europea que fins fa pocs anys, sols es podia obtenir la nacionalitat<br />
andorrana per casament amb una pubilla que ho fos, com una mena de projecció de<br />
Verge. Però és una anomalia plenament coherent i així la considerem.<br />
Tot i que en el cas de Catalunya es treballi sota l'esquema dels signes i a<br />
Andorra dels planetes, la tècnica de treball ha estat la mateixa, buscant a la Terra allò<br />
que s'identifica o es relaciona amb un planeta, sigui un fet simbòlic, un edifici, un<br />
topònim o una advocació.<br />
Vegem el resultat de l'anàlisi que hem fet i els fets que aportem per a cada cas<br />
per justificar les atribucions.<br />
Andorra la Vella<br />
Per ser la capital òbviament hem de donar-l'hi una atribució solar com a<br />
element central. És la seu del govern andorrà i de les legacions estrangeres.<br />
Curiosament, la parròquia que se segregà al segle XX és la que regeix la Lluna, com si<br />
se l'hagués tret de sobre. Ho indico perquè encara hi ha una altra església que segueix<br />
fent les funcions diguem-ne d’equilibrar de cara a un excés solar, la de Santa Coloma,<br />
que la tradició fa ser protectora (i patrona) de les bruixes, element antisolar de totes,<br />
totes, pel component femení que té.<br />
Les Escaldes- Engordany<br />
Aquesta Parròquia és sota la regència de la Lluna, que ens apareix<br />
simbòlicament al mateix nom d'Escaldes, és a dir, de fonts d'aigua calenta, calidae en<br />
llatí, i que ha donat origen a les diferents Caldes de Catalunya. Hi ha el complex de<br />
Caldea que gira tot ell al voltant de l'aigua termal. Si la Lluna és el més aquàtic dels<br />
planetes tradicionals, podem trobar aquí diferents topònims que ens la recorden, com<br />
Entremesaigües i el riu Madriu, sens dubte recordant la funció maternal. La mateixa<br />
funció, però elevada a les altures, la tenim al Pessebre Vivent d'Engordany, l'únic que<br />
es fa a Andorra, la representació teatralitzada del naixement més celebrat<br />
històricament.<br />
Sant Julià de Lòria<br />
És una Parròquia regida per Mercuri. No tant sols és l'entrada duanera a<br />
Catalunya sinó que també és pas per anar a Civís i Os de Civís, un parell de pobles<br />
pallaresos a la banda d'ençà de la frontera però que sols tenen comunicació amb<br />
Andorra; els dos són dins la franja Verge de Catalunya. Sant Julià se l'anomena<br />
l'hospitalari, no en el sentit actual d'hospital de malalties sinó de donar hospitalitat,<br />
d'acollir al caminant, la qual cosa el posa sota el simbolisme d'Hermes- Mercuri com a<br />
regent dels camins. I com que Mercuri regeix Gèminis, no se'ns farà rar que l'església<br />
parroquial estigui dedicada a Sant Julià i Sant Germà, que no és un sant gaire corrent<br />
ni a Andorra ni a Catalunya, a banda del sentit fraternal que amaga el seu nom.<br />
Mercuri, com a planeta, no té una atribució de color, puix que pot prendre'ls tots,<br />
42
tenyir-se de qualsevol tonalitat; la Mare de Déu de Canòlic, a aquesta Parròquia, fou<br />
mostrada a un pastor per un ocell de mil colors, cas únic dins les tradicions de Verges<br />
trobades...<br />
Encamp<br />
Tot i que costi una mica seguir el rastre astral, podem dir que és Venus qui<br />
domina a aquesta Parròquia. La patrona d'Encamp és Santa Eulàlia, que significa la<br />
"bona parladora" o "ben parlada" (del grec ευ λαλεω) cosa sens dubte venusiana per la<br />
seva regència sobre Taure, signe de la boca. Sota el terme hi ha dipòsits de malaquita,<br />
mineral tradicionalment atribuït a Venus. També hi ha coure gris i calcopirita, que<br />
associa el coure amb el ferro. Recordant la regència de Venus també sobre Balança,<br />
entre aquesta Parròquia i la de Canillo hi ha un gran tros de muntanya que s'anomena<br />
"terreny de Concòrdia", en una mena d'equilibri entre les dues.<br />
43<br />
Ordino<br />
Tot ens porta a donar-hi regència de Mart a aquesta Parròquia. En primer lloc<br />
pel patronatge de Sant Corneli i Cebrià a l’església parroquial, essent els dos<br />
protectors dels animals de banya, el primer de cabres i el segon de bous. Hi ha el<br />
monument de l'Anella d'Ordino, que no és sinó una roda d'acer de l'escultor M.<br />
Staccioli de l'any 1991. El Castell dels Moros és el més cèlebre dels andorrans, i és a<br />
aquesta Parròquia, i hom associa els castells amb Mart i Àries. Entre Llorts i El Serrat<br />
hi ha la Font del Ferro amb l'aigua saturada d'aquest metall, i a l'entrada d'El Serrat hi<br />
ha les ruïnes d'una antiga farga ja destruïda l'any 1840. A Ordino hi havia una mina de<br />
ferro explotada d'antic, i ara es fa una ruta turística que la mostra, junt amb tots els<br />
altres elements de l'antiga indústria. Per acabar, el patró de l'església de La Cortinada<br />
és Sant Martí, que ja sabem, que és la cristianització de Mart, i és la millor i més<br />
interessant de totes les esglésies que a Andorra se li dediquen.<br />
La Massana<br />
Cal donar Júpiter com a regent d'aquesta Parròquia i la patrona de l'església,<br />
santa Victòria, ja ens parla d'una de les atribucions simbòliques del planeta. A Anyós hi<br />
ha la Serra de l'Honor, on els andorrans foren arengats per Carlemany; també al<br />
mateix poble la seva església és dedicada a Sant Cristòfol, un gegant (Júpiter que ho<br />
exagera tot...) que portava a coll-i-bè Jesús. N'hi ha més a Andorra, però aquesta és<br />
una de les millors. Junt amb l'honor i la victòria podem posar com a qualitat jupiteriana<br />
la clemència; doncs bé, el patró del poble de Pal és Sant Climent. Comparteix amb<br />
Canillo els cims més alts d'Andorra.<br />
Canillo<br />
Finalment, aquesta Parròquia ens queda per Saturn. Per la seva connexió amb<br />
Capricorn com a símbol de les muntanyes altes no ens sobtarà que hi podem trobar<br />
els cims pirenaics més elevats, dels que alguns passen dels 2.900 m. d'alçada. A<br />
Soldeu l'església és dedicada a Sant Bartomeu, que per martiri li arrancaren la pell,<br />
element sota la regència de Saturn. Al cim del Fontargent diu la llegenda que hi ha una<br />
roca amb una argolla on Noè hi lligà l'arca i Carlemany el cavall. Fontargent simbolitza<br />
la seguretat, fermesa, l’estabilitat, el tocar literalment de peus a terra, signes tots ells<br />
saturnins. No diu la tradició de què és feta l'anella, però sí que a la nit de Sant Joan es
torna tota d'or. El santuari de la Mare de Déu de Meritxell es perfila com a autèntica<br />
Senyora de la Muntanya; aquest santuari és absolutament auster de línies, molt fosc<br />
de color (negre i gris), que el converteix en un indret clarament saturní malgrat la seva<br />
advocació virginal. Hi ha el Roc de les Bruixes, roca sagrada de vell i usada durant<br />
diferents etapes culturals, on es diu que el dimoni hi va deixar marcades les urpes.<br />
Si posem sobre el paper la posició de les regències, veiem que el Sol i la Lluna<br />
són al centre, i que les entrades i sortides del país, els dos límits, els marquen Mercuri<br />
amb Catalunya i Saturn amb França, el primer i darrers planetes tradicionals o<br />
clàssics. Si en el cas de Mercuri el trànsit és fàcil, i la primera cosa important que hi ha<br />
passant la duana és un centre comercial, en passar la de Saturn, amb tota la<br />
complicació d’un port muntanyenc, hi ha un complex hoteler d'alta muntanya i unes<br />
pistes d'esquí. Mercuri crea una facilitat de comunicació, i la duana i pas de la farga de<br />
Moles és l'exemple; per la seva banda Saturn crea dificultats, i les muntanyes altes<br />
dels Pirineus sols es poden travessar pel Pas de la Casa, just a aquest sector saturní.<br />
Crec que l'argument ja és definitiu, per demostrar la validesa de les atribucions.<br />
Encara podem afegir un altre element, si més no curiós, que lliguem amb el<br />
sentit classificador primordial del signe de Verge, i és que la bandera andorrana conté<br />
els tres colors primaris, groc, blau i vermell; com sabem, tots els altres colors<br />
perceptibles per l'ull humà no són sinó combinacions més o menys graduals i intenses<br />
d'aquests tres.<br />
M'he reservat pel final una reflexió treta d'unir dues tradicions llegendàries. La<br />
primera conta que el vell Noè lligà l'arca a Fontargent quan acabà el diluvi, començant<br />
allà la nova humanitat i tornant a repoblar la terra; la segona ens diu que el món<br />
s'acabarà quan tots els estels del cel caiguin dins el llac d'Engolasters, que en altre<br />
temps ja s'engolí una ciutat sencera, segons conten (Engolasters vol dir "engolaastres",<br />
d’acord amb la tradició popular). Si Noè marca el principi d'una humanitat i<br />
Engolasters el fi d'una altra, podem afirmar que Andorra és un lloc total, absolut,<br />
principi i fi, és un centre de món.<br />
44
45<br />
5<br />
BARC<strong>EL</strong>ONA, DIVISIÓ D'UNA CIUTAT<br />
Nota prèvia = entre el moment en què això fou escrit i ara que és publicat hi ha hagut alguns<br />
petits canvis a la ciutat, com la desaparició de la Universitat Pompeu Fabra de les Rambles,<br />
però cap d’aquests canvis altera en absolut el sentit essencial del nostre treball.<br />
Hem anat reduint la categoria, la mesura d'espai geogràfic, passant de la<br />
Península Ibèrica (500.000 kms2) a Catalunya (32.000 kms2), a Andorra (464 kms2)<br />
fins arribar a un espai relativament petit, la ciutat de Barcelona (poc més de 100<br />
kms2). En tots els casos hem estat treballant sota la mateixa òptica, que era la de<br />
deixar que la terra ens parlés i agrupar-ho en unes constants astrològiques. Ara<br />
podem veure com això s'aplica a una ciutat.<br />
Estan d'acord la majoria dels astròlegs que a la ciutat de Barcelona<br />
tradicionalment se li confereix el signe d'Aquari; tot el tarannà de la ciutat ens ho està<br />
mostrant constantment, essent lloc de convivència de gent arribada dels llocs més<br />
insospitats del planeta que, sense perdre la seva identitat, acaben fonent-se en l'ampli<br />
espai barceloní. Si parlem dels aspectes tècnics moderns del signe, no podem sinó<br />
senyalar que fou la primera ciutat de l'estat espanyol en tenir ferrocarril metropolità, en<br />
tenir una emissora de ràdio, en tenir el primer enllumenat elèctric, i això sense parlar<br />
de les més modernes formes de comunicació que amb motiu dels Jocs Olímpics del<br />
1992 s'han instal·lat a la ciutat. Si parlem dels aspectes conceptuals del signe, tots els<br />
moviments més moderns i lliberals o llibertaris han tingut i tenen una forta implantació<br />
a la ciutat, i van del camp de les arts al de la política. Les noves reformes de la ciutat<br />
marquen a una punta (a Diagonal Mar) el sentit de contacte social que Aquari ofereix<br />
al món amb l'espai on es va fer el Fòrum de les Cultures del 2004, i a l'altra punta de la<br />
Diagonal, a Les Corts i Pedralbes, la Porta del Coneixement ens portarà el sentit més<br />
modern en l'aspecte tècnic i científic. Hem de recordar també que el sentit de llibertat i<br />
convivència religiosa el tinguérem quan les Olimpíades amb l'església de Sant<br />
Abraham, que va funcionar per a totes les branques del cristianisme, i amb espai per a<br />
sinagoga i mesquita.<br />
Una curiosa tradició barcelonina que lliguem amb el sentit de llibertat és el de la<br />
crema d'esglésies i convents, considerats de sempre com els més clars representants<br />
de l'obscurantisme moral i polític; 1835, 1909, 1931, 1936 són anys de crema de llocs<br />
religiosos. També el sentit de progrés i revolucionari del signe es fa palès recordant<br />
que el primer Congrés Obrer Espanyol es va fer a aquesta ciutat (18 de juny de 1870),<br />
que el sindicat anarquista CNT s'hi va fundar (9 de setembre de 1911), o que va veure<br />
la primera manifestació feminista de l'estat espanyol (10 de juliol de 1910), i fins i tot<br />
que l'únic moment en que el govern franquista es va haver de baixar els pantalons fou<br />
degut a la vaga de tramvies barcelonina. Molt abans, l'any 1764, s'hi va fundar la<br />
primera Acadèmia de Ciències i Arts de tot l'estat espanyol, un bon exemple del<br />
progressisme del signe.<br />
Una de les constants que hem trobat a la divisió de Catalunya és que als<br />
sectors d'Aire hi ha la constant presència de dues comunitats que hi viuen; a<br />
Barcelona hi ha hagut tradicionalment dues comunitats sempre; primer ibers i romans;<br />
més tard iberoromans i visigots; després musulmans i cristians, que foren substituïts<br />
per la dualitat de jueus i cristians; el buit que deixaren els jueus fou omplert pels<br />
gitanos ja presents abans del 1450. Al segle XX han estat els "murcianos", nom
genèric dels emigrants de la primera onada de principis de segle; seguiren els<br />
"andalusos" com a genèric dels de l'onada dels anys '60. I acabem ara als primers<br />
anys del segle XXI amb una nova onada d'emigració que torna a marcar una doble<br />
comunitat. El pas i l'establiment sedentari de cadascuna de les anteriors ha anat<br />
enriquint el fet vital de la ciutat, totes les possibilitats d’integració i de respecte Aquarià<br />
han pogut mostrar-se plenament desenvolupades; caldrà veure ara com es tracta i què<br />
aporta aquesta nova onada.<br />
Si volem marcar l'Eix astral simbòlic Aquari/Lleó sols ens cal mirar la ciutat des<br />
del mar, des d'on contemplarem a la llunyania de l’horitzó el temple del Sagrat Cor del<br />
Tibidabo, com si estigués vigilant-la allà al fons. I al peu del monument a Colom un bon<br />
grapat de lleons ens hi esperen, la primera cosa que hom veu de la ciutat quan hi<br />
arriba per via marítima. Vull veure-hi a aquests lleons una prefiguració del domini, de la<br />
capitalitat, del Lleó de la ciutat. Si juguem amb una mica d'imaginació, no ens costarà<br />
veure a la façana litoral del port tots els elements modernistes aquarians (la gamba de<br />
Mariscal, el monument de Roy Lichtenstein, els locals de disseny ultra modern que van<br />
funcionar uns quants anys després de les Olimpíades, etc.), tots ells fent de peu al<br />
Sagrat Cor. Aquari al Pla de Barcelona i Lleó dominant des les altures. Si ens arribem<br />
al Port Olímpic (i les Olimpíades són un esdeveniment en bona part aquarià per<br />
mesclar gent d'arreu del món), podem veure-hi un curiós rellotge de sol que torna a<br />
marcar la polaritat entre Aquari i Lleó. Aquest curiós rellotge és molt proper a les dues<br />
torres (Mapfre i Arts), una mostra de construccions que requereixen una tècnica<br />
avançada, aquariana, al qual cosa la posa sota la regència d'Urà; Sol-Urà, Lleó-Aquari.<br />
Entre les dues torres uranianes podeu veure-hi l’escultura d’un peix notablement gran,<br />
però sense cap; Peixos deixant pas a Aquari, a l'espai més aquarià de la ciutat més<br />
aquariana de la Mediterrània. Aquestes dues torres són el monument maçònic modern<br />
més gran que coneixem, just a una ciutat on els principis de Llibertat, Igualtat i<br />
Fraternitat (els tres conceptes dels signes aeris) es viuen amb més intensitat de tot<br />
l'occident mediterrani i europeu.<br />
I si encara volem veure-ho més clar, a la carena de Collserola a banda del<br />
Sagrat Cor a la punta del Turó de Vilana hi ha la torre de comunicacions inaugurada<br />
pels Jocs Olímpics, obra de l’arquitecte Foster, i de simbolisme aquarià tant per la<br />
seva forma moderna com per la seva funció de comunicacions.<br />
A la façana de l'Ajuntament hi ha dues estàtues a unes fornícules; a un costat<br />
de la porta veiem el rei en Jaume el Conqueridor i a l'altre en Fivaller, un dels prohoms<br />
i consellers de la ciutat del segle XV. El rei té la mà indicant porta de l'Ajuntament i en<br />
Fivaller una altra mà alçada, com barrant-li el pas. Tot i que els dos, històricament, no<br />
foren contemporanis, la llegenda ciutadana explica la actituds de els dues estàtues<br />
assegurant que el rei diu "Aquí és a casa meva", i en Fivaller li respon "Atura't; primer<br />
paga si hi vols entrar, que aquí paguem tots, fins el rei". Una curiosa explicació que<br />
traduïda al llenguatge astrològic ens mostra la dualitat entre el poder reial (Lleó) i les<br />
obligacions sorgides de la lliure igualtat (Aquari). Aquest esperit s'ha mantingut fins<br />
avui dia i podríem comptar amb els dits d'una mà els alcaldes que no han tingut que<br />
veure-se-les amb alguna revolta o moviment popular, i, el que és més curiós, que la<br />
majoria ha unit gent de classes socials ben diferents, totalment aquarià.<br />
La tradició conta que, molt abans del cartaginès Amílcar Barca (a qui diuen deu<br />
nom la ciutat) ja existia Barcelona, bé que no amb aquest nom, és clar, i que havia<br />
estat fundada per en Hèrcules. Havent vingut aquest a lluitar per casa nostra contra el<br />
gegant Gerió (que donà nom a Girona, segons segueix contant la tradició), un cop<br />
assolit el triomf es retirà a la vora de la mar i hi fundà una ciutat, Barcelona. Hèrcules<br />
el tenim ara present en un monument d'aquells que han anat donant voltes amb els<br />
anys i actualment és a la cruïlla del Passeig de Sant Joan amb el carrer Còrsega. Al<br />
46
carrer d'Avinyó, al nº 17, hi ha l'anomenada casa d'Hèrcules, on és lluitant amb el lleó<br />
de Nemea; de totes les possibles representacions iconogràfiques derivades dels seus<br />
dotze treballs és ben curiós que sigui exactament la del lleó la que ens apareix al bell<br />
mig de la Ciutat Vella. I al cim del Tàber, el turonet a prop del mar que acollí el primer<br />
poblat ibèric antecessor de la ciutat, encara es poden veure unes poques columnes del<br />
temple romà anomenat d'Hèrcules, que encara que no li sigui dedicat, la vox populi<br />
mana que tingui el seu nom. I no s'acaba aquí el joc herculi; al costat de l'església de<br />
Sant Just i Pastor hi ha el carrer d'Hèrcules, que si ara és recte abans resseguia l'absis<br />
del temple; aquesta església es diu que és la més antiga de la ciutat i que fou el primer<br />
lloc on es venerà la Mare de Déu de Montserrat, molt abans d'anar-la a amagar a la<br />
muntanya... També es diu que és fet sobre l'antic temple d'Isis de la ciutat romana; a<br />
sota el temple hi ha un seguit de túnels i galeries, com velles catacumbes, on alguns hi<br />
ha volgut veure llocs de culte isíac, i qui sap si Mitraic. Hèrcules Taure, la Moreneta<br />
també, i Isis i Mitra per acabar d'engreixar-ho. ¿Què voldrà dir tot això?<br />
La resposta la tenim per aquest Hèrcules que ens ha aparegut connectat amb<br />
les zones catalanes dominades per l'element Terra; què hi fa, doncs, a una ciutat<br />
d'Aire? Si Hèrcules és segons la tradició el pare de la ciutat, en un tema astral<br />
l'hauríem de posar a la casa IV, la que ens parla del pare, els avantpassats, les<br />
nostres arrels; i si sabem que Hèrcules entra dins els personatges que carreguen la<br />
mitologia de l'Era de Taure, del record del culte a les deesses, podríem suposar que<br />
aquest Taure és a la casa IV, la qual cosa ens posa a Aquari a l'Ascendent, el signe de<br />
la ciutat a la casa I; amb aquesta casa IV a Taure ens cabria perfectament la<br />
continuïtat de cultes taurins, d'Isis a la Moreneta. I tant taurins! Sabeu que Barcelona<br />
és una de les poques ciutats (i l'única a Catalunya) que ha tingut durant molts anys<br />
dues places de braus? Això ens ha conduït a mostrar que Barcelona és, doncs, una<br />
ciutat Aquari amb l'Ascendent al mateix signe, doblement Aquari, d'essència i<br />
presència.<br />
La ciutat comtal ens presenta un curiós i interessant problema que s'afegeix als<br />
ja tradicionals que trobem a l'hora de començar a buscar el centre, i és que "la ciutat<br />
es mou i el centre no roman quiet". En efecte, el creixement històric de la ciutat i<br />
l'evolució que la seva estructura social i d'activitats ha tingut han provocat que el<br />
centre real de la ciutat anés canviant d'indret amb el temps. Ningú dubta que durant<br />
els segles medievals i moderns el centre es podia situar entre l'actual Plaça de Sant<br />
Jaume i el Carrer del Paradís, al cim del Mons Tàber, origen de la ciutat. Aquest centre<br />
va romandre inalterable fins a la meitat del segle XIX, però amb l'enderroc de les<br />
muralles i el naixement de l’Eixampla el centre es mogué cap a la plaça de Catalunya, i<br />
allà hi ha estat actuant fins finals del segle XIX. Actualment, després de les<br />
incorporacions dels municipis del voltant i el creixement experimentat durant el segle<br />
XX, el centre cal situar-lo a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb la Diagonal. Qualsevol<br />
intent de divisió que es pugui fer seguint amb el centre antic, a la plaça de Sant<br />
Jaume, va abocat al fracàs, com la meva experiència m’ha ensenyat.<br />
Ni cal dir que en aquest estudi s'han acceptat i respectat els límits municipals<br />
actuals de Barcelona, per bé que si algun dia hipotèticament creix la ciutat incorporant<br />
part de Sant Adrià i l'Hospitalet, és a dir movent-se del Besòs al Llobregat, en poc ens<br />
canviarà aquesta actual distribució, essent aleshores el fragment de Sant Adrià sens<br />
dubte del signe de Peixos, i l'Hospitalet del de Verge; caldrà, però, esperar fins el<br />
moment per estudiar-ho de manera adient. Qualsevol mena d'intent de dividir<br />
astrològicament la ciutat des dels centres antics fracassa avui dia i ens hem de<br />
remetre sempre al centre actual.<br />
Els elements que van apareixent agrupats als diferents barris de la ciutat són<br />
els que ens donen, sobre tot, la clau per poder atorgar-les-hi un signe concret. Entre<br />
47
aquests elements podem posar-hi institucions, santuaris urbans, monuments, formes<br />
d'urbanisme, grups socials que hi viuen, etc..<br />
Hi ha una línia axial molt definida que ajuda a situar les parts de la ciutat, i és la<br />
Diagonal, que segueix un traçat absolutament rectilini de mar a muntanya, de llevant a<br />
ponent. Si a la part de llevant marca zona Aquari cap a ponent ho fa amb la zona Lleó.<br />
Totes les altres línies de demarcació segueixen en alguns moments carrers molt<br />
concrets mentre que en altres tallen més o menys pel mig. És interessant marcar que<br />
quan va entrar Urà a Aquari la Diagonal ha assolit el seu primitiu propòsit de sortida al<br />
mar i s'han enderrocat les darreres dificultats, transformant-se completament la zona<br />
que toca amb el sector Peixos, l'anomenat Diagonal-Mar.<br />
Fetes aquestes consideracions, presentem els sectors astrològics de la ciutat.<br />
Àries<br />
Ciutat Meridiana, Vallbona, Trinitat Vella i Trinitat Nova, Roquetes, Can Dragó,<br />
les Cases del Congrés, Plaça Maragall, Camp de l'Arpa, Hospital de Sant Pau, sector<br />
més baix de Gràcia tocant al carrer Còrsega.<br />
Dins aquest sector hi ha les antigues casernes militars de Sant Andreu i de la<br />
Travessera de Gràcia (ara de la guàrdia urbana), així com les de la guàrdia civil de<br />
Gràcia i de Navas de Tolosa, elements força marcials i arians. La Torre del Baró, un<br />
edifici amb pretensions de castell, s'aixeca com una indicació del signe en l'horitzó de<br />
la muntanya. Al carrer Còrsega el monument a Hèrcules indica el límit amb Taure; és<br />
si més no curiós que sigui situat just a aquest punt.<br />
El límit amb Taure el marca una línia imaginària que va del centre cap al camp<br />
d'esports del Guinardó, avingudes de la Mare de Déu de Montserrat (la seva festa en<br />
el més de Taure!), Borbó, Pi i Molist, Llucmajor, parc de la Guineueta i torrent de la<br />
Font d'En Canyelles.<br />
48<br />
Taure<br />
Turó de la Peira, Horta, Vilapiscina, Guinardó, Baix Guinardó.<br />
L'antiga població rural d'Horta amb les seves cases amb horts (encara en<br />
queda alguna), i els turons arrodonits del Turó de la Peira (pedra!) i del Guinardó<br />
entren dins un paisatge Taure, el dos amb parc forestal urbà inclòs. Els sectors de la<br />
Font d'en Fargas i de la Font de la Mulassa conformen també un exemple d'urbanisme<br />
Taure, ara en procés de transformació. Durant els anys que Plutó estigué transitant pel<br />
signe contrari d'Escorpí a aquesta zona es detectaren els greus problemes d'aluminosi<br />
de les cases del Turó de la Peira. Una de les places més grans de la ciutat és a aquest<br />
sector i és dedicada (de moment) a una persona Taure, Karl Marx; no m'he pres la<br />
molèstia de buscar el signe de cada personatge dels carrers de Barcelona, però<br />
aquest és prou significatiu, o si voleu curiós, donada la importància històrica de la<br />
persona, que fos un economista, cosa força agradable al signe, i el fet de la seva<br />
presència en una ciutat que no era d'un país del bloc socialista.<br />
La línia que separa amb Gèminis seguiria, més o menys, l'avinguda de Pi i<br />
Margall, el parc de les Aigües, la vertical del Túnel de la Rovira i la Rambla del Carmel,<br />
avinguda de l'Estatut de Catalunya i pujaria per una línia més o menys recta fins al
Forat del Vent (bon nom, per separar el sector d'un signe d'Aire), a la carena de<br />
Collserola.<br />
Gèminis<br />
Gràcia, Parc Güell, el Carmel, Vallcarca, Vall d'Hebrón, Llars Mundet, Montbau.<br />
Si Gèminis té fama d'imitació, de còpia dels altres, d'ésser el doble, un cop d'ull<br />
al barri de Vall d'Hebrón ens porta una còpia dels noms de la Palestina del Nou<br />
Testament (carrers Perea, Nínive, Idumea, Judea, Naïm, Sidó, etc.); sembla com si s'hi<br />
hagués agermanat. Una de les atribucions del signe són les Arts en general com a<br />
factor de posar l'intel·lecte en servei d’una creació; doncs bé, a la part de dalt de la<br />
Ronda de Dalt, entre els carrers de l'Arquitectura i el de l'Harmonia tots els carrers<br />
duen noms d'artistes i de la Dansa, del Ritme, de les Muses, de la Mímica, i no cal<br />
seguir. Hi ha el barri de Sant Genís dels Agudells, que exemplifica una advocació<br />
Gèminis quan sabem que el nom (i l'església ens confirma) es refereix a Sant Genís<br />
Escriba i Sant Genís Comediant, parella de sants Gèminis. Hi ha l'edifici del Patronat<br />
Ribes, que fou antic internat i orfenat. Pel sentit lúdic i destinat bàsicament a la<br />
mainada, crec que el Parc d'Atraccions del Tibidabo cal incloure'l dins aquesta zona<br />
Gèminis, i aleshores posar la via del Tramvia Blau i el Funicular com a límits amb la<br />
zona Cranc (funicular i tramvia com a comunicacions properes mercurials, cosa de<br />
Gèminis i casa III). Els carrers de la part baixa de Gràcia (Plaça Raspall, Plaça del<br />
Poble Romaní i voltants) són un altre exemple de Gèminis per la convivència<br />
tradicional de dues ètnies, la paia i la gitana. ¿Voleu cosa més ingènuament Gèminis<br />
que el Parc del laberint?; penseu-hi. El monument a Antoni Clavé, al passeig de Sant<br />
Joan, fundador de les societats corals, seria just al límit entre Taure i Gèminis. Com en<br />
el cas de la zona Gèminis en el conjunt de Catalunya, els espiritistes barcelonins es<br />
concentraven sobre tot a Gràcia. El Turó del Carmel i el santuari del Carmel entren<br />
dins Gèminis; la imatge que s'hi venera és la Mare de Déu de l'Alegria, concepte força<br />
adient al signe, i el Carmel és un orde religiós que s'entronca amb una fraternitat de<br />
profetes que s'aplegaven a aquesta muntanya de Palestina al voltant d'Elies.<br />
La línia que separa amb Cranc passa pel carrer Gran de Gràcia, plaça Lesseps<br />
i avinguda República Argentina, gira a l'esquerra pel Passeig de Sant Gervasi fins a<br />
l'avinguda Tibidabo, per on gira i segueix amunt fins al cim de Collserola.<br />
Càncer<br />
El Putxet, Turó de Monterols, zona de Gràcia al voltant de la plaça de Gal·la<br />
Placídia, la Bonanova, Sant Gervasi de Cassoles.<br />
Hi ha res més Càncer que les cassoles? No en el sentit que ara donem a<br />
aquesta paraula sinó en l’antic de casetes, cases soles, que és l’origen del topònim.<br />
Sols amb això ja en tindríem prou per a justificar-nos. És una zona eminentment<br />
conservadora i tradicionalista, molt lligada als conceptes de la terra, la pàtria, la<br />
família, tots ells eminentment cancerians. Molts dels patricis de la ciutat viuen, o han<br />
viscut en altre temps, al voltant del carrer Balmes, l'eix central d'aquesta zona. Al Turó<br />
de Monterols s'hi trobaren restes preromanes que poden considerar-se part de<br />
l’origen, dels avantpassats (Càncer) de Barcelona. La força de Càncer i, per regència<br />
de la Lluna, és tant que fins i tot la primitiva advocació de l'església de Sant Gervasi i<br />
Sant Protasi es canvià per la de la Mare de Déu de la Bonanova, degut al predicament<br />
que aquesta tingué. El parc de la Font del Racó és dins aquesta zona, així com la<br />
49
Clínica Dexeus, el més important centre de medicina maternal i ginecològica de la<br />
ciutat.<br />
La línia que separa amb Lleó va per la Diagonal i segueix exactament la Via<br />
Augusta a partir del carrer Muntaner.<br />
50<br />
Lleó<br />
Pedralbes, Sarrià, Parc de Cervantes, parc de l'Oreneta, Sant Pere Màrtir,<br />
Palau Reial, Turó Parc, les Tres Torres.<br />
L'anomenada part alta de la ciutat, on es concentren les "millors famílies", les<br />
fortunes i les cases en consonància, veritables palaus en moltes ocasions. Aquí hi ha<br />
la Font del Lleó, abans una font a la muntanya i ara dins un restaurant. El monestir de<br />
Pedralbes, fundat per una reina i on anaven les filles de casa bona de la ciutat, i el<br />
Palau Reial són símbols clarament lleonins. Les escoles d'alta direcció empresarial,<br />
d'alta economia, i les escoles selectives i exclusives s'hi concentren. La caserna militar<br />
del Bruc, amb l'aspecte de castell neoromàntic, il·lustra també una arquitectura<br />
pretensiosa lleonina. Altres edificis d'aquesta zona com els dels jesuïtes o els<br />
caputxins de Sarrià, o el de Bellesguard, ens mostren també aspectes d'arquitectura<br />
lleonina, impressionant.<br />
La Diagonal és la línia que separa amb Verge.<br />
Verge<br />
Les Corts, Sants, Hostafrancs, La Bordeta, Parc de l'Escorxador, Escola<br />
Industrial, Hospital Clínic, presó Model, Zona Franca i Mare de Déu del Port.<br />
La presència aquí de l'Hospital Clínic, la Maternitat i l'Institut Frenopàtic, ja seria<br />
prou per justificar l'atribució mèdica de Verge. L'Escola Industrial és un exemple<br />
perfecte de l'acció de Mercuri a Verge pràctic, sobre tot. L'eix amb Peixos es forma<br />
amb el camp i complex esportiu del Barça (el futbol i altres esports de masses com<br />
una droga social de la fi de l'era de Peixos). La mateixa connexió amb Peixos ens ve<br />
per la presència de la presó, per simbolisme de casa XII (vegeu el sector Peixos). I<br />
encara podem afegir-hi la Mare de Déu del Port, una antiga ermita i ara parròquia.<br />
Aquí hi ha el barri de Sants que tingué tradició d'acumular la major quantitat i els<br />
millors sanadors de la contrada, seguint la tradició mèdica del signe, que curiosament<br />
s'ha mantingut amb la presència de diferents laboratoris farmacèutics a aquesta zona<br />
de la ciutat (Bayer, Hubber, etc.), tot i que en el moment d’escriure això ja han marxat<br />
o són a punt de fer-ho. Sants va néixer al voltant d'una església d'un poble rural que<br />
era dedicada a Santa Maria de Tots els sants, òbviament Verge. No puc deixar de<br />
senyalar que als dos signes regits per Mercuri és on se situen tradicionalment els<br />
gitanos barcelonins, fora de Ciutat Vella i dels nous barris; a aquesta zona els tenim<br />
establerts a Hostafrancs. És com si un poble marcat per Mercuri com és sense cap<br />
mena de dubte el gitano, instintivament s'hagi establert sedentàriament a indrets<br />
marcats per aquest planeta.<br />
El límit amb Balança passa per una línia que va del centre a la cruïlla del carrer<br />
Aragó amb l'avinguda de Roma, es prolonga fins la plaça d'Espanya i pel carrer Mèxic<br />
fins l'avinguda del Marquès de Comillas, a Montjuïc; voreja aleshores la part de jardins<br />
de la muntanya fins al cementiri.
Balança<br />
Mercat de Sant Antoni, Poble Sec, tot el Paral·lel fins la ronda de Sant Pau,<br />
zona de Museus de Montjuïc (Nacional de Catalunya, Fundació Miró, Poble Espanyol),<br />
Plaça del Dr. Letamendi.<br />
El cèlebre Paral·lel amb els locals d'oci i els nombrosos jardins de Montjuïc ja<br />
indiquen el caràcter venusià de la zona, sense parlar dels volts del mercat de Sant<br />
Antoni amb tota la concentració comercial de la contrada que ens mostren l'aspecte<br />
d'intercanvi del signe. Aquest mercat en concret, on entre setmana es ven menjar,<br />
quatre dies roba i complements, i els diumenges llibres, és un exemple de l'equilibri<br />
entre aliment pel cos i per la ment. A Montjuïc l'avinguda Maria Cristina, amb les torres<br />
venecianes i l'equilibri perfecte entre banda i banda, ens il·lustra de com hauria d'ésser<br />
un espai Balança. L'anomenat "gaixample" és dins d'aquesta zona i ningú pot negar el<br />
caràcter eminentment esteticista i sensual, i per tant venusià, que tenen els negocis de<br />
la zona.<br />
El límit amb Escorpí el marca una línia que va del centre fins la plaça<br />
Universitat i segueix per les rondes de Sant Antoni i de Sant Pau, i pujant pel carrer<br />
Nou de la Rambla arriba fins Montjuïc.<br />
Escorpí<br />
El Raval, delimitat per les Rondes, el Paral·lel, i les Rambles; bona part de la<br />
muntanya de Montjuïc, la part baixa del Poble Sec fins al Port.<br />
No tenim cap mena de dubte que és el Raval; sense entrar en detalls, la<br />
persistent presència de la prostitució i els baixos fons de la ciutat durant molts anys a<br />
bona part d'aquest barri donen un aire que s'associa a Escorpí. Hi hagué al Raval el<br />
convent de les "arrepentides" que aplegava les meuques velles, i el de Santa Maria<br />
Egipcíaca (que era morena, com les verges negres), on encara al segle XIX s'hi feina<br />
una processó de penitents fuetejant-se que a vegades acabava de manera poc<br />
decorosa. També al Raval hi hagué el Pou Sec, un pou a un hort proper a una<br />
capelleta amb una imatge de la Verge, on els que anaven de meuques s'hi rentaven<br />
les seves parts púdiques, i la Verge va fer el miracle d'assecar el pou. La muntanya de<br />
Montjuïc és dins d'aquesta zona, i si abans hi hagué el cementiri jueu, ara n'hi ha un<br />
altre d'immens. La part baixa de Montjuïc, en front de l'actual Estació Marítima, rebia el<br />
nom de la Terra Negra, pels dipòsits de carbó que donaven el color, i on s'hi aplegava<br />
una prostitució de molt baixa estofa. Si fa no fa, vers l'actual cruïlla dels carrers Tallers<br />
i Ramalleres hi havia el Pati del Carall, on una pedra vertical clavada a terra inspirava<br />
el nom. La Plaça del Pedró ens recorda una altra pedra vertical, ara cristianitzada amb<br />
el monument a Santa Eulàlia. Els carrers i carrerons enrevessats, foscos, pudents en<br />
moltes ocasions, poden ser un exemple d'urbanística escorpiniana. El pas de Plutó per<br />
Escorpí va marcar els anys de transformació urbanística i social radical del Raval.<br />
El límit amb Sagitari va seguint una línia imaginària des del centre fins la Font<br />
de Canaletes i baixa per una línia paral·lela a les Rambles, deixant les Drassanes dins<br />
Sagitari.<br />
Sagitari<br />
La zona compresa entre les Rambles i el Parc de la Ciutadella; barri Gòtic,<br />
barris de Sant Pere i Santa Caterina, la Ribera, Port, Barceloneta.<br />
51
Dins s'hi situen la majoria de les administracions, siguin locals, autonòmiques o<br />
de l'Estat = l'Ajuntament, Generalitat, Govern Militar, Comandància de Marina,<br />
Delegació del Govern central, Jefatura central de Policia, caserna dels Mossos<br />
d'Esquadra, diverses conselleries de la Generalitat, Correus; abans la Diputació també<br />
hi era, i ara és just a tocar el centre, a la Rambla de Catalunya/Diagonal; la cúpula<br />
eclesiàstica també és aquí, amb la Catedral i el Palau Episcopal; les comunicacions<br />
amb el port i l'antiga Estació de França, a banda de les de Catalunya i Passeig de<br />
Gràcia/Aragó de ferrocarril i enllaços amb diferents línies de metro. La banda de<br />
ponent de la Rambla conserva una franja sagitariana que inclou el mercat de la<br />
Boquería, el teatre del Liceu i més avall s'obre incorporant-hi les Drassanes, la Duana i<br />
l'Estació Marítima. L'Arc del Triomf i els Jutjats encara entren dins Sagitari, per llur<br />
simbolisme jupiterià, així com la Universitat Pompeu Fabra a una antiga caserna militar<br />
(universitat connectada amb casa IX i Sagitari). La primera Universitat de Barcelona<br />
era a la part alta de la Rambla, que encara ara ho recorda amb el nom de Rambla dels<br />
Estudis. El pas actual de Plutó per Sagitari està indicant la transformació de barri de<br />
Santa Caterina, i la Via Laietana es començà a obrir, enderrocant les cases del barri<br />
d'una manera similar a l'actual, amb el pas de Plutó per Gèminis, just el signe oposat<br />
(any 1908).<br />
La línia que separa amb Capricorn passa del centre recte fins l'Arc del Triomf,<br />
gira fins Roger de Flor, baixa aquest carrer fins al parc de la Ciutadella, el Passeig de<br />
Pujades i tomba pel carrer Francesc d'Aranda fins el mar.<br />
Capricorn<br />
La línia de costa entre el parc de la Ciutadella i el cementiri del Poble Nou; la<br />
Vila Olímpica, que fou la zona de la ciutat que tingué una major transformació amb el<br />
pas d'Urà i Neptú per Capricorn. Plaça de Tetuan, barri de Fort Pienc, Mercat de la<br />
Concepció.<br />
Era una zona poc poblada en la seva meitat inferior i plena d'indústries, de<br />
magatzems, solars sense construir, una zona un tant erma socialment, com s'escau al<br />
signe. A la platja d'aquesta zona hi havia el barri de barraques del Somorrostro i el de<br />
darrera del cementiri del Poble Nou. Probablement el Tanatori Municipal entra dins<br />
d'aquest sector (per Saturn, símbol del temps i la mort); el poso dins aquesta zona pel<br />
sentit mercantilista que comporta el tanatori, més proper a un sentit Terra de la mort,<br />
que no del sentit Saturn/Escorpí/casa VIII, que és la mort com a procés natural<br />
existencial, i que es viu amb el mort entre les parets de casa seva i amb la família, no<br />
a uns "grans magatzems funeraris".<br />
El límit amb Aquari el marca una línia que va del centre fins a la cruïlla dels<br />
carrers Marina i Almogàvers, i es prolonga fins al cementiri del Poble Nou.<br />
Aquari<br />
La franja marítima entre el cementiri del Poble Nou i la prolongació de la<br />
Diagonal fins al mar, les platges de la Mar Bella i Nova Mar Bella. Poble Nou, Taulat,<br />
Barri del Besòs, La Llacuna, Camp de la Bota.<br />
Dins aquesta zona hi ha l'anomenat districte 22@, que vol ser un barri<br />
d’indústries centrades sobre tot en les noves tecnologies, i el complex del Fòrum de<br />
les Cultures, dos elements aquarians. Els barris del Poble Nou i el Teulat foren<br />
52
tradicionalment el focus de l'anarquisme i els moviments utòpics de les acaballes del<br />
segle XIX i bona part del XX, avançades del pensament llibertari d’Aquari. El pas d'Urà<br />
per Aquari durant els darrers anys ha marcat la transformació més gran que ha tingut<br />
el Poble Nou, que encara no ha acabat i no ho farà fins que Neptú surti d'aquest signe;<br />
de moment els projectes es mouen entre la genialitat uraniana i els deliris i somnis<br />
neptunians. El nou edifici de la Companyia d'Aigües a la Placa de les Glòries és un<br />
exemple de Neptú/Urà/Aquari. La plaça de braus de la Monumental on s'aplega gent<br />
de tot el món i on es va fer el primer concert "aquarià" de Barcelona, el dels Beatles<br />
poden ser exemples d'acció del signe.<br />
La línia que separa amb Peixos és la Diagonal.<br />
Peixos<br />
Barris de la Pau, el Besòs, La Mina, Sant Martí, Sant Andreu, el Clot de la Mel,<br />
Sagrera, Verneda, Bon Pastor, zona de La Maquinista, el barri del Poblet i la Sagrada<br />
Família (la glorificació de la religió de Peixos i el major deliri neptunià d'En Gaudí!).<br />
A la punta del sector hi ha el barri de la Trinitat (voleu misteri major de la religió<br />
dominant a aquesta Era?), amb la presó de menors, cosa molt de casa XII i Peixos. No<br />
tant sols la parròquia és dedicada a la Santíssima Trinitat, sinó que hi ha la placa de<br />
Ramon Berenguer III (¡...!). És la zona on domina amb major força i de més antic en el<br />
temps la construcció anònima dels blocs de pisos, on es dissolen i desdibuixen les<br />
característiques personals en una agrupació comunitària major, l'acció de Neptú. És<br />
simptomàtic que la Sagrada Família, la darrera "catedral" de l'Era de Peixos, sigui a<br />
aquesta zona. És d'esperar que el pas d'Urà pel signe de Peixos (del 2003 al 2010)<br />
marqui la transformació de bona part d'aquest sector, com el Barri de la Mina, el Bon<br />
Pastor, sectors de la Trinitat, l'estació de l'AVE de La Sagrera amb la nova<br />
urbanització de l'entorn, etc.<br />
Tot i que ja han desaparegut, durant molts anys hi va haver els nuclis de<br />
barraques dels barris del Camp de la Bota i de la Perona, amuntegaments insalubres<br />
de gent tant pobre i en molts casos emigrada com d’altra de molt baixa estofa social,<br />
cosa força de Peixos i casa XII, pel sentit de total marginació que comportaven.<br />
Començant al centre, els carrers Còrsega, Concepció Arenal i Meridiana<br />
marquen el límit amb Àries.<br />
Després de tots els elements (o arguments, segons com ho considereu) que he<br />
aportat a cada sector, no crec necessari afegir-hi res més per demostrar la validesa no<br />
tant sols d'aquesta divisió de la ciutat de Barcelona, sinó de la certesa absoluta de la<br />
influència del Cosmos sobre l'organització de les menors coses de la Terra, que és allò<br />
que al cap i a la fi estudia l'Astrologia, et quod erat demostranda.<br />
ACABAT DURANT <strong>LA</strong> NIT D<strong>EL</strong> 30 D'ABRIL AL 1 DE MAIG DE L'ANY 2003<br />
FESTA DE TAURE<br />
53