Lo Rat 3 - Lo Rat Penat

lo Rat Penat
.....................................................................................
LR.......1

lo Rat Penat
.....................................................................................
Provablement estem tan
acostumats a patir des de fa
anys els deliris expansionistes
del nacionalisme catalaniste que alguna
de les seues ultimes actuacions ens han
passat per baix cama degut al nostre
menimfotisme caracteristic.
U ya no sap cóm calificar la patetica
actuacio d’alguns governants catalans
que s’encaboten en malforjar una
patria mes alla de les seues fronteres.
Tal vegada les seues pareguen
insuficients o estretes.
Editorial
Catalanisme entre
el deliri i el ridicul
Diuen que el President del Govern,
José María Aznar, mostrava la seua
preocupacio a l’alcalde de Perpinya
davant el possible incentiu
expansioniste catala que podria
causar la construccio d’una llinia
d’alta velocitat entre Barcelona i
Perpinya. Habil i saviament, l’Alcalde
li contestava que “hui les fronteres no
se mouen sino que desapareixen”.
En el segle XXI els valencians som
afortunadament, com en unes atres
epoques dorades de la nostra historia,
un poble vertebrat i prosper.
Unicament pel fet de ser valencians
ens sentim plens i la nostra
generositat i les nostres tradicions ens
fan sentir-nos orgullosos de la nostra
pertinença a Espanya i a Europa.
Tradicio i modernitat, Espanya i
Europa, han segut els referents mes
alla de les nostres fronteres virtuals,
puix el valencià es universal i no està
acotat, com demostrà per tot el mon
el nostre mes ilustre valencià Sant
Vicent Ferrer.
Desgraciadament, quan un magnific
teniste d’Ontinyent, Juan Carlos
Ferrero, guanya un important trofeu de
tenis, el patetic governant de tanda
catala delira declarant que “un teniste
dels Països Catalans…”. Tambe, en
Josep Vicent Navarro i Raga
celebrar l’any dels Papes valencians
Borja, Alexandre VI i Calixt III, els
catalans dediquen ingents sifres a la
celebracio de l’efemerides dels “dos
papes de Xativa-Catalunya”. I no es
perque hagen estudiat en la ESO, en la
nova LOGSE, i se’ls done mal la
geografía, es perque deliren
grotescament en l’importancia i
magnificencia de la nostra historia
dorada d’ahir i del nostre present actual.
Si patetica es esta actitut, rebujada per
l’immensa majoria dels valencians, pijor
es la posicio dels dirigents del PSPV,
colaboracionista i servil en els interessos
catalanistes. ¿Que busca sino el
Secretari General del PSPV, Pla, en
l’ultima estrategia d’atacs cap a la
cultura i a les Institucions valencianistes
realisats des de les Corts Valencianes i la
Diputacio i l’Ajuntament de Valencia?
Possiblement si coneguera un poc de la
cultura valenciana de l’ultima centuria,
reconeixeria i no atacaria, en la manera
en que ho fa, la gran labor difusora de la
Real Academia de Cultura Valenciana i
de Lo Rat Penat. Provablement, si aixina
fora, no afirmaria que les Gayates
castellonenques se cremen i sabria que
les dos Entitats senyeres de la cultura
valenciana, reconegudes d’Utilitat
Publica, no han de ser objectiu del seu
sectarisme i persecucio.
LR.......2

lo Rat Penat
.....................................................................................
LR.......3
lo Rat Penat
.....................................................................................
LR.......4

lo Rat Penat
.....................................................................................
Sr. Ortolá no siga intolerant
Estem en democracia
i tots tenim drets
VALENCIA CIUTAT, 27 DE FEBRER DE 2002
M’he quedat gelat i sorpres en vore els
atacas censurants, intransigents,
irresponsables i falts de fonament de
Ramon Ortolá, diputat provincial del
partit socialiste en la Diputacio de
Valencia. Primer fon el Senyor Chimo
Puig en el debat de presuposts de la
Generalitat Valenciana i ara li ha tocat
a Ortolá. ¿Es esta la nova estrategia
del PSOE? ¿Som una atra vegada les
entitats culturals valencianistes fruit
d’una campanya de persecucio i
insults dels representants del PSPV?
LR.......5
Enric Esteve i Mollà
President de Lo Rat Penat
¿Per que estos atacs contra dos
estandàrts del valencianisme i per al
poble valencià com son Lo Rat Penat,
Entitat que tinc l’orgull de presidir, i la
Real Academia de Cultura Valenciana?
Com a President de Lo Rat Penat,
m’agradaria dir-li, que quan ell encara
no havia ni naixcut estes dos entitats
senyeres ya duyen molt de temps
defenent l’identitat del nostre poble. Lo
Rat Penat des de 1878 i la Real
Academia de Cultura Valenciana des de
1915 estan incansablement treballant,
defenent i fent cultura valenciana. Sense
elles, possiblement, els valencians
hauriem perdut la nostra identitat.
Potser els socialistes estiguen molests
per aço degut a que ells durant anys i
anys han intentat deixar-nos orfens
d’identitat, atacant a les nostres
entitats culturals, els nostres signes
d’identitat i els nostres interessos a
favor d’uns atres pobles. ¿Continuen,
encara, delirant en els Països
Catalans? El PSPV te clar que un
poble que no sap d’a on ve, mai pot
tindre un futur propi i aixo el deixaria
a expenses dels demes pobles.
Pareix mentira, Sr. Ortolá, que com a
diputat triat democraticament pel poble
valencià estiga anant en contra del
sentiment dels qui l’han triat. ¿Es voste el
Torquemada de la cultura valenciana, el
nou censor a l’estil del ‘Regim’...? Tambe,
Sr. Ortolá, haure de recordar-li, ya que
pareix que haja perdut la memoria
historica, cosa que no m’extranya en vore
les seues afirmacions, que fon la
Diputacio de Valencia, en un gran
recolzament popular, qui donà vida a lo
que hui en dia es coneix com a RACV en
1915 per a que velara per la nostra
cultura autoctona.
Vullc recordar-li qué es lo que feya Lo
Rat Penat quan l’esquerra valenciana
estava covartment amagada en l’etapa
mes forta del franquisme. Lo Rat
lo Rat Penat
.....................................................................................
Penat s’enfrontà al poder establit i
lluità contra la censura per a poder
oferir els primers cursos de llengua
valenciana al nostre poble. Estem
parlant, Sr. Ortolá, de l’any 1949.
Voste actua del mateix modo que les
dictadures. Intenta aniquilar tota
identitat cultural i popular per a poder
sembrar els seus plantejaments. Els
socialistes com voste encara tenen la
pocavergonya d’autonomenar-se
valencians despres de la persecucio i la
censura a les entitats culturals i
populars valencianistes en els seus 12
anys de desgovern. Perque li recorde
que durant la seua etapa en el poder
tragueren tota l’artilleria pesada haguda
i per haver per a deixar als valencians la
memoria en blanc i intentar fer un
comportament de servilisme front als
interessos catalanistes.
Si voste ens diu ofensivament
cavernicoles per defendre des de fa mes
de 123 anys la nostra idiosincrasia, per
estar sempre al costat del nostre poble,
per desmentir totes les falacies que des
de molts fronts s’han intentat inculcar
en la nostra gent, per manifestar-nos
publicament en defensa de la llengua
valenciana i per promoure tot lo que
puga enaltir i reafermar el sentiment
d’identitat colectiva valenciana. Sapia
Sr. Ortolá, que a nosatres no ens senta
mal, mes be al contrari, ens enorgullix,
perque aixo significa que la nostra labor
està obrint els ulls als qui es revelen
contra l’adoctrinament impost durant
tants anys des de la dictadura catalanista
i catalanisadora en les escoles, en
l’administracio i en els mijos de comunicacio
que vostes mamprengueren.
Sapia Sr. Ortolá, que en 1983, el llavors
Conseller de Cultura, Sr. Ciprià Císcar,
membre com voste del PSPV, va tindre
la pocavergonya de llevar l’oficialitat
que tenien els tituls de Llengua
Valenciana de Lo Rat Penat. Oficialitat
que junt als tituls de l’Universitat de
Valencia els havia segut conferida per
l’anterior Consellera d’Educacio,
Ampar Cabanes. Gracies ad esta actitut
injusta i autoritaria hui els valencians
estem patint una escola catalanista,
rebujada per l’immensa majoria dels
Lo Rat Penat des de 1878 i la Real Academia de
Cultura Valenciana des de 1915 estan incansablement
treballant, defenent i fent cultura valenciana.
valencians, pero per contra, pagada en
els nostres diners.
Per a finalisar, deixe’m que li recorde
que vostes son els unics responsables
del conflicte llingüistic per incentivar
i mantindre en mils de millons de
pessetes, que ixqueren de la boljaca
dels nostres ciutadans, una
Universitat catalanista que no ensenya
la llengua valenciana. Vostes crearen i
cultivaren la llavor de la discordia
enfrontant-nos als valencians en els
nostres simbols d’identitat (bandera,
idioma, tradicions, himne...etc),
marejant la perdiu en els utopics
Països Catalans, intentant capgirar el
sentiment valencià del nostre poble i
traïcionant a molts valencians que
desigem que la nostra personalitat
siga mes lliure i mes plural.
Mes val que rectifiquen i demanen
perdo als valencians pels seus erros i
atacs i deprenguen d’una vegada per
totes Llengua Valenciana.
LR.......6

lo Rat Penat
.....................................................................................
Prou d’insults
cap al poble valencià
Davant les preocupants informacions
aparegudes en els mijos de comunicacio
valencians sobre l´intencio de la Sra.
Ascensión Figueres, Presidenta de
l´Academia Valenciana de la Llengua,
d´adherir-se a cert diccionari de l´Institut
d´Estudis Catalans, Lo Rat Penat vol
denunciar publicament l´intolerable
actuacio de la Sra. Figueres en funcio del
seu carrec, celebrant reunions secretes
en el President del IEC. ¿Que ha
d’ocultar a l´opinio publica valenciana,
Sra. Figueres?: ¿que vol adherir-se al
diccionari del IEC per la modica oferta
de 10.000.000 de pessetes que li ha fet
LR.......7
el Sr. Castellet? No el volem ni per 10, ni
per 1.000, ni regalat.
Molt nos temem Sra. Figueres que li han
clavat un bon gol ¿Com se li pot passar
a voste pel cap adherir-se a un diccionari
en el que vostes no han participat i no
han controlat, Sra. Figueres?
¿No sería mes be una obligacio de la
AVLl, que voste presidix, fer un
Diccionari de la Llengua Valenciana o,
mes be, adherir-se al Diccionari de la
Real Academia de Cultura Valenciana
que ha segut realisat per filolecs
valencians i que te la garantia
cientifica d´esta venerable institucio
valenciana?
¿Com pot tindre, Sra. Figueres, la
poca vergonya de "...apelar a la
generosidad del pueblo valenciano
para cerrar las heridas del conflicto
lingüístico"? ¿Per que no apela voste
als pancatalanistes que controlen la
nostra Universitat i que han segut els
que han creat eixe conflicte, anant en
contra de la voluntat de tot un poble,
que sap i sent en llengua valenciana?
No volem mes enganys Sra. Figueres,
els valencians duem molts anys patint
un feroç i atroç pancatalanisme, i en tot
este temps no ha deixat de manifestar-se
en multitudinaris actes d´afirmacio
valencianista demanant respecte i
proteccio a la nostra irrenunciable
Llengua Valenciana. Llengua Valenciana
que li recordem, Sra. Figueres, està
reconeguda oficialment en el nostre
Estatut d´Autonomia.
En tot este temps, els valencianistes
hem segut un eixemple d´educacio i
respecte, i sempre hem demostrat una
disposicio al dialec des de la mes bona
voluntat per a solucionar este tema.
Lamente dir-li, Sra Figueres, que no ha
estat a l´altura de les circumstancies.
Sapia voste que per eixe cami sols
tindra la repulsa i el rebuig del poble
valencià. No acceptarém cap imposicio
que atente contra el nostre Estatut
d´Autonomia. Si se posa en contra de la
voluntat de l´immensa majoria del
poble valencià, que sols vol ser i sentirse
valencià, i va igualment, en contra de
les promeses del partit politic que l´ha
colocada en eixe carrec, sapia, Sra.
Figueres, que per eixe cami sempre nos
trobarà enfront.
lo Rat Penat
.....................................................................................
LR.......8

Cartas desde el Valencianisme
.....................................................................................
LR.......9
Cartes
des del
valencianisme
Joan Costa s.j.
Amic llector:
Des de la procupacio
d’aünar forces, de sumar i
no de restar en l’immensa
tasca que tenim per davant,
en front de les series i reals
amenaces a la supervivencia
de la nostra llengua
valenciana, m’arriscare en
esta carta a tocar algun
tema discutit i discutible,
que podria ser malentes per
no saber yo expressar-me
adequadament o perque
alguns no pensen lo que
pense yo. Demane de
bestreta comprensio i
tolerancia davant d’aquells
que, dins del mateix
valencianisme, puguen
tindre opinions diferents.
L’intencio i l’objectiu, repetixc, es
unir i no dividir, aprofitar al
maxim, de cara a una accio efectiva,
totes les opinions i sensibilitats
diverses dins del valencianisme
basic que en la passada carta definia
com un sentiment comu en la gran
majoria del poble valencià respecte
a tot lo nostre. Perque estic
convençut de que no podem
permetre-nos el lux, en les presents
circumstancies, de desaprofitar la
mes minima adhesio, ajuda o
colaboracio en un empeny comu
per a salvar la nostra llengua i
lliberar-la dels intents fagocitaris
per part del dialecte barceloni, ni
menys encara d’enfrontar-nos dins
del valencianisme en agres
condenes mutues i esterils
discussions. L’objectiu prioritari es
hui, crec yo, la major possible unio
entre tots, per damunt de
diferencies no essencials, o de
protagonismes, sempre destructius.
Tots tenim suficients experiencies
recents dels resultats catastrofics a
que duen en un colectiu la divisio i
les ambicions particulars.
Tal com les coses s’han fet i seguixen
fent-se, o no fent-se, en les altes
esferes oficials del govern valencià, i
tambe del central, nos mantenim en
una total desconfiança respecte a les
ultimes intencions dels qui manen
sobre el futur de la llengua
valenciana. Mirar, no lo que diuen,
sino lo que fan i deixen de fer, nos
du a la conclusio de que no van a
regalar-nos res que no guanyem a
base d’esforç i de pressio constant, a
Cartas desde el Valencianisme
.....................................................................................
base, si es precis, d’una unanim
clamor incessant i de ficar-los en el
cos la por de perdre vots a grapats i
a cafiços, posant en entredit la falsa
confiança de que en Valencia la
qüestio de la llengua no dona o
lleva vots i que es pot fer en ella lo
que be els pareix.
Una prova sagnant de lo que estic
dient es el proces de la constitucio
de la AVLL. Des del cap a la fi s’han
complit inexorablement els auguris
pijors, sense una concessio ni tan
sols al nom estatutari de “llengua o
idioma valencià”, que eviten
pronunciar com si fora el nom de
l’escurço. Els senyorets politics de
parla castellana habitual no fan
ascos als “amb, meravella o milió”,
quan l’assessor llingüistic, ya vell
en l’ofici, els prepara el discurs o
l’escrit oficial, pero es cusen la boca
abans de dir “la llengua
valenciana”, com si fora una
expressio inconvenient, un dialecte
de ranc inferior en eixa
classificacio, tan rancia com
igualment profitosa, que s’ha
inventat per a us païsenc l’Institut
d’Estudis Catalans, en pretensions
de ciencia filologica mondial. Com
si qualsevol usuari de la llengua
valenciana mijanament cult no
sabera a estes hores en quines
mentires podrides i enredros han
venut als politics la burra morta del
“llenguage cientific” i “unitat de
llengua catalana”. Tenen molts
d’ells la pomposa seguritat del bovo
que va davant en un perol al cap i
un cullerot en la ma pensant que
dirigix la provesso del soterrar de la
sardina.
Davant d’estos fets reals i
consumats, davant de la seguida
que porten els qui tenen poder i
prenen decissions, ¿qué cap fer?
¿Seguir entre el public passiu o
anar-nos-en a casa? ¿Proclamar
manifests que apenes recullen els
mijos principals de comunicacio i
lligen nomes els de sempre?
¿Tancar-nos en una endogamia, en
la marginacio permanent, i des
d’ella aücar als pocs que treballen i
fan alguna cosa dins del sistema
omnipresent? ¿Enrollar-nos al cos
la senyera i tractar de venut i
traïdor a tot valencianiste que
acepte un carrec politic o entre a
formar part d’un organisme oficial?
Yo voldria que no en foren nomes
una mija dotzena, sino cent o
cinccents. Si d’una atra manera no
pot ser, i mentres ser-ho no puga,
es precis, es del tot necessari, que
gent valencianista ocupe espais i
competencies dins del sistema de
“
Tal com les coses s’han
fet i seguixen fent-se, o no
fent-se, en les altes esferes
oficials del govern valencià,
i tambe del central, nos
mantenim en una total
desconfiança respecte a les
ultimes intencions dels qui
manen sobre el futur de la
llengua valenciana.
“
poder, sempre que siga fidel als
principis que tota la vida ha defes.
Si un fa poc o fa molt, es cosa d’ell.
Pot ser ben profitos o decisiu en un
moment donat, estant dins i no
fora. A mi valencianiste, no
m’importa tant que siga d’un partit
politic o d’un atre; m’importa que
defenga com puga l’identitat i
llengua del poble valencià.
L’atre dia, en un debat, sentia
entre el public alguna remor de
desgrat mentres parlava un home
que presidix una associacio d’ajuda
economica a una entitat valenciana
i valencianista, es dir, un grup de
persones que es rasquen
periodicament la bojaca per a que
es faça cultura i llengua valenciana.
¡Home! Yo no dic que tot haja de ser
cabotades, pero tampoc que
tractem a l’amic com si fora enemic.
Podrem discutir internament si es
convenient o no ho es que algun
valencianiste notable ocupe llocs al
mateix temps en orguens oficials de
govern, i segons quins. Pero no uns
sí i uns atres no, seguint mires
politiques. La politica es necessaria,
pero el valencianisme no es un
partit politic, si be necessita el
poder d’un fort partit politic decidit,
per tot i per totes, a defendre lo
nostre. Pero yo no m’apunte ni vote
a un partit per ser tal partit, sino en
tant en quant de fet defen les meues
conviccions i els meus interessos,
cosa que els politics tendixen a
oblidar facilment quan toquen
poder. Es curios cóm s’unflen d’ell i
es creuen deus, quan, si ho fan
malament, quatre, huit o deu anys
son suficients per a que passen a ser
fantasmes del passat apenes
recordats.
Puix be, arrepleguem i no escampem
o rebugem. Tragam profit de tot i de
tots per a una causa que tots portem
en el cor. I, si tenim ganes de
descarregar les moltes i no
mereixcudes frustracions que patim,
aüquem als qui d’una manera
declarada es mostren enemics de la
llengua valenciana i obertament la
volen dialectal barcelonina; no als
qui seguixen demostrant de paraula i
de fets les seues conviccions
valencianistes. Ad estos, i mentres no
mostren lo contrari, els necessitem
ara mes que mai alla a on estan.
No vullc acabar sense un sentit
recòrt i homenage a una persona
que, sempre i a on ha estat, ha
donat mostra d’un valencianisme
recte i honest, que ha promogut,
vixcut i patit en anima i carn propia.
Pepe Boronat nos ha deixat, pero la
seua figura i la seua obra seguix viva
i perenne entre nosatres.
LR.......10

Prohoms
.....................................................................................
LR.......11
Josep
Boronat
Gisbert
El passat dia 18 de giner de 2002, nos deixava Josep Boronat
Gisbert. Valencianiste eixemplar va dedicar una gran part de
la seua vida i pot ser els seus mes intims anhels a la defensa
i a l´estudi de la llengua valenciana. Gran ratpenastiste,
colaborà en la nostra centenaria institucio fins als ultims
moments de la seua vida.
Prohoms
.....................................................................................
Un eixemple
J
de valencianitat
Tambe va realisar diferents cursos i
masters de perfeccionament i
relacionats en l'activitat pedagogica, a
la que es va dedicar des de 1942.
Dedicà gran part de la seua vida a
l´ensenyança en coleges de la
Congregacio Salesiana en la que fon
ordenat sacerdot en 1954.
Estudià la llengua valenciana en son
pare, seguint el text de la Gramatica
Elemental de la Llengua Valenciana
del R. P. Lluïs Fullana i Mira,
coneiximent que perfeccionà en els
Cursos de Llengua i Lliteratura de Lo
Rat Penat entre 1976 i 1978.
Dins del seu quefer educatiu va ser
Director del Colege Sant Joan Bosco i
del Colege Sant Antoni Abat, els dos
de Valencia.
Elegit Decà del Colege Oficial de
Doctors i Llicenciats en Filosofia i
Lletres i en Ciencies del Distrit
Universitari d'Alacant, en 1980.
Agregat Colaborador de la Seccio de
Llengua i Lliteratura de la Real Academia
de Cultura Valenciana des de 1979.
Fon nomenat membre de la Comissio
Mixta per a l'incorporacio de la Llengua
Valenciana al Sistema d'Ensenyança en
1979, presentant la seua dimissio
posteriorment per la politisacio
introduida en un tema que considerava
havia d'haver segut basicament cultural.
Publicà diversos articuls sobre temes de
cultura i llengua valencianes, va
participar en taules redones, entrevistes
televisives i va dictar conferencies,
destacant la seua disertacio en el Dia de
la Llengua Valenciana de la "I Semana
Bibliográfica de las Lenguas Ibéricas"
celebrada en Lugo, 1981. Participà
com a ponent en el "I Congrés de la
Llengua Valenciana", celebrat en Elig,
en el tema "Lexic quimic en Llengua
Valenciana". En 1987 va publicar Pomell
de valencianitat, obra editada per ADIA
d´Alacant en 1987. L´any 2000 Lo Rat
Vicent Xavier Navarro
osep Boronat naique en Alcoy el 16 de maig de 1922, ciutat en la
que cursà els seus primers estudis i el Bachillerat. Va estudiar
Magisteri en l'Escola Normal de Girona, 1941; filosofia i Teologia en
diferents centres de la Congregacio Salesiana -Girona, Barcelona i
Madrit-; i Ciencies Quimiques en l'Universitat de Valencia a on es
llincenciaria en 1959.
Penat li editava el llibre FONO,
Introduccio a la Fonologia Valenciana,
treball premiat en el Premi de l´Excm.
Ajuntament de Valencia en els CXIV
Jocs Florals de la Ciutat i Regne de
Valencia corresponents l´any 1997. Fon
Mantenedor en els CIV Jocs Florals de
la Ciutat i Regne de Valencia, celebrats
en 1987. Estava en possessio de la
"Palma Daurada", distincio que li
concedi el Grup Cultural Ilicità-Regne
de Valencia en 1985 i de la "Medalla del
Centenari de Lo Rat Penat", que li fon
otorgada per esta Entitat en 1986.
Des de l'any 1992 i fins a la seua mort
va ser Conseller del Consell Valencià de
Cultura de la Generalitat Valenciana,
elegit per les Corts Valencianes.
En l´acte d´adhesio a la normativa
ortografica de l´Academia de Cultura
Valenciana, celebrat el dia 7 de març de
1981 en el Monasteri de Santa Maria
d´El Puig, va participar representant a
Alacant i entre atres coses digue:
LR.......12

Prohoms
.....................................................................................
"Soc d´Alcoy i vinc d´Alacant... estem
aci per a testimoniar un agraïment:
agraïment a l´Academia de Cultura
Valenciana que ha fet possible primer i
ha refrendat despres l´elaboracio d´una
ortografia que no està feta mirant als
costats i que, al meu entendre... ha
conseguit trasladar al paper el parlar
dels valencians, la llengua valenciana,
en precisio, claretat i adequacio entre
els sons, entre els fonemes existents i
les grafies corresponents... tot aço s´ha
fet seguint les mes modernes corrents
llingüistiques..."
La defensa de la llengua valenciana va
fer que fora perseguit dins de l´Orde
Salesiana fins al punt de ser desterrat
del Regne de Valencia. Professor de
Fisica i Quimica i Matematiques en el
Colege Don Bosco d´Alacant dedicava 5
minuts de la seua classe a ensenyar
ortografia de la llengua valenciana. La
professora de "valencià" el va denunciar
davant de la Conselleria de Cultura i des
d´alli van cridar al Superior amenaçantlos
en llevar-los la subvencio educativa.
La seua integritat i la negativa a deixar
d´ensenyar als seus alumnes la llengua
valenciana front al "valencià" catalanisat
que patien va fer que l´Orde el
desterrara al Colege Salesia de
Cartagena. Sabedors de l´injusticia, el
moviment valencianiste es va volcar en
denunciar est atentat a la llibertat, i molt
especialment Lo Rat Penat, va escriure
cartes als superiors de l´Orde Salesiana
al mateix temps que denunciava
publicament a tots els mijos de
comunicacio este fet. Les protestes
valencianistes ocasionaren que el
desterro no durara ni un any.
L´inspector salesia el va enviar
d´Administrador al Colege Salesia de
Burriana en la condicio de no causar
problemes...No donava classe pero com
predicava en la parroquia i els seus
sermons no varen agradar... els seus
superiors arribaren a "recomanar-li" no
dir missa en public.
LR.......13
Esta total falta de llibertat per a
desenrollar la seua vocacio religiosa el
va dur a recapacitar la seua trayectoria
vital i va decidir finalment deixar l´Orde
Salesiana despres de 50 anys dedicant
ad ella. Aixina i tot va mantindre fins a
la seua mort una relacio d´afecte i
devocio a la familia salesiana. El 10
d´abril de 1994 s´acollia a una atra
familia de tradicio valenciana i es casava
en Amparo Giner, en la mateixa iglesia
dels salesians, i que seria la seua
companyera i esposa fins a la seua mort.
El 18 de giner de 2002, a les 10,28 h.,
Josep Boronat Gisbert deixava de
respirar suaument, en coneiximent i
sense patiment, en l´unica companyia
Professor de Fisica i Quimica i Matematiques en el
Colege Don Bosco d´Alacant dedicava 5 minuts de la seua
classe a ensenyar ortografia de la llengua valenciana.
de la seua volguda esposa Amparo, qui,
a pesar de la seua gravetat, mai va rebre
del seu marit una queixa de dolor.
Com a President dels Jocs Florals me
queda l´orgull d´haver contat en la
valuosa ajuda i colaboracio de Josep
Boronat com a membre del jurat dels
CXVIII Jocs Florals de la Ciutat i Regne
de Valencia. En la memoria sempre em
quedarà l´ultima visita que feu a Lo Rat
Penat el passat dia 26 de novembre de
2001 per a deliberar en els atres
membres del jurat. En acabar li vaig dir
que contava en ell i la seua dona en el
Teatre Principal el dia 11 de decembre
en la cerimonia dels Jocs Florals, i em
va demanar que els disculpara per
motiu de la seua salut. Ni se me passà
pel cap que el valencianisme molt
pronte perdria a una gran figura. Fins a
l´ultim moment de la seua vida no
deixà de colaborar en Lo Rat Penat, en
la Societat d´Amadors de les Glories
Valencianes.
Pero a Lo Rat Penat tambe li queda
l´orgull d´haver-li reconegut en vida la
seua valua i la seua valentia en la
defensa de la nostra irrenunciable
llengua valenciana: el dia 28 de maig de
1986, Lo Rat Penat li feu un homenage
i li va concedir la Medalla del Centenari
de la Societat( Vore llibre "Historia de
Lo Rat Penat", pag. 325, Ed. Lo Rat
Penat, Valencia, 2000).
En l´acte, Josep Boronat pronuncià
una conferencia en el titul "Al Azraq,
el Blau, un espill de resistencia i
accio". Com a Secretari General de Lo
Rat Penat en aquells moments, vaig
tindre l´orgull de lluirar el certificat
pel qual se li concedia la distincio,
segons acort de la Junta de Govern
del 2 de giner de 1986:
"...concedir la MEDALLA DEL
CENTENARI DE LO RAT PENAT a
mossen Josep Boronat Gisbert en rao
als seus merits treballant des de
sempre en la defensa i l´investigacio
de la Llengua i Cultura Valencianes en
terres d´Alacant, i ara per haver segut
apartat forçosament del Regne de
Valencia."
El dia 13 de juny de 1998, el Consell
Valencià de Cultura va aprovar el
dictamen sobre el valencià, en tres
vots en contra, el de Xavier Casp, el
de Lleopolt Penyarroja i el de Josep
Boronat.
Vullc acabar este articul, que no es
sino un atre homenage ad eixe gran
patriota valencià que fon Josep
Boronat, en les savies paraules que ell
utilisà en l´introduccio del "Vot
particular de Josep Boronat Gisbert,
explicacio del vot negatiu al dictamen
sobre la llengua del Consell Valencià
de Cultura a les Corts Valencianes. 4
de juliol de 1998":
"En les meues actuacions tracte de
buscar la veritat, la justicia i la pau, per
est orde. Primer "la veritat", eliminant
enganys; acceptant despres "lo just",
que no es pot confondre en lo llegal; i
crec que solament des d´estes premises
es pot arribar a "la pau". No es pot
tindre com a punt de mira la pau si no
es basa en la veritat i la justicia".
Li demane que des del cel nos envie les
seues bendicions i que -en el trellat que
sempre el caracterisà- guie les nostres
actuacions.
lo Rat Penat
.....................................................................................
LR.......14

Reflexions
.....................................................................................
LR.......15
¿Entelequia o
proyecte real?
José Vicente Gómez Bayarri
El debat entorn dels origens i evolucio del valencià comporta rellevants
implicacions sociollingüistiques, historiques i politiques, motivades per
l'especial interes que suscita.
Segons subrallà l'alacanti Vicente Ramos, academic de la Real
Academia de Cultura Valenciana, la postura llingüistica encobrix una
atra mes transcendent, de naturalea geografica-politica, ya que,
sofisticadament, una vegada admesa la "tesis absorcionista" de la llengua
valenciana per la catalana, i d'usar este ultim gentilici, s'intentarà
procedir a l’integracio cultural i territorial del nostre antic Regne en
l'entelequia dels denominats "Països Catalans" o "La Gran Catalunya".
Reflexions
.....................................................................................
R
esulta que lo que
aparentment es una
controversia filologica,
substancialment lo que
es preten es materialisar una vella
aspiracio politica, de cuny
imperialiste, per via seudocultural.
Per este cami, no sols s'acaba en
la molesta existencia de la
llengua i cultura valenciana sino
tambe en la particular i rica
historia de l'antic Regne de
Valencia, actual Comunitat
Valenciana.
Ya en 1962, intelectuals natius i
forans, prebosts del catalanisme,
advertits de la dificultat que
tancava els seus proposits, en
molta diplomacia, proyecten el
pla estrategic d'actuacio "(...)
esta aspiracio hi ha d’ajornar-se
sine die". Consideraven que
encara no estava abonat el
terreny per a procedir a
conseguir el seu objectiu, i
treballen en l’idea de "preparar
les condicions materials i morals
perquè un dia sigui ja factible".
Demanen prudencia als seus
correligionaris i justifiquen esta
manera d'actuar al senyalar que
"en certs moments caldria
recomanar una cautela esmolada
en l’us de la paraula "Catalunya".
Hauriem de fer majors esforços
per reservar-li en el futur esta
amplitut integral. Manifestacions
explicites que posen, ben clar,
els metodos d'actuacio i
l'objectiu final.
La "praxis" de la seua actuacio
està encaminada a que es faça
realitat l’idea que "un dia siga
suficient dir català per alludir a
la nostra condició de poble únic
i agregar-hi una precissió
comarcal per localitzar la cosa o
persona de què és tracti (...). No
som pocs els catalans que ens ho
hem proposat i marxem ja en
esta linía".
Tals declaracions evidencien que
no es una qüestio nominalista o
simple "qüestio de noms", sino
l'intent de conseguir una
ambicionada i inedita realitat
geopolitica que satisfaça ansies
expansionistes.
Sense subterfugis, i de manera
clara, s'han marcat la llinia
d'actuacio i l’intencio ultima, que
no es una atra, que l'absorcio i
subjugacio dels valencians, en
nom de la creacio dels
anticonstitucionals "països
catalans", en el pretext del nostre
alliberament centraliste de Madrit
per a caure en el de Barcelona.
En este proces programat, la
primera fase, ya en desenroll, es
llimita a pertorbar i confondre al
poble, centrant-se en l'us i nom
de la senyal social d'identitat
mes entranyable: la llengua
autoctona valenciana.
La tactica solapada està donant
els seus fruits, com ya subrallaria
l'ensagiste Joan Fuster: "No ha
calgut fer massa esforços per
aconseguir-ho. Ha estat suficient
que, dónes dels diaris, dónes
dels tribunes publiques, dónes
dels llibres firmats pels
indígenes (....) l’expressió
"llengua catalana" hagi estat
emprada amb naturalitat per
referir-se a la parla local. La
insistència ho ha acabat de
refermar".
L’ incredulitat i el pseudopatriotisme
valencià pot contribuir a que es faça
realitat el proyecte.
N’hi ha moments i decisions
determinants en l’intrahistoria
d'un poble. Per a molts
valencians la qüestio llingüistica
no es un tema banal, i consideren
que no es un tema exclusiviste de
doctrina filologica. Partixen de la
premissa que la llengua es
patrimoni de tots i funciona per i
per als parlants, o com afirma el
llingüiste i politolec Noam
Chomsky, "que no siguen els
llingüistes ni els politics els que
decidixquen qué es lo que han de
parlar els ciutadans, sino que, en
tot cas, es llimiten a arreplegar la
realitat llingüistica de cada
societat".
En este proces programat, la primera fase, ya en
desenroll, es llimita a pertorbar i confondre al poble,
centrant-se en l'us i nom de la senyal social d'identitat
mes entranyable: la llengua autoctona valenciana.
Certament, el llingüiste estudia
la llengua, des d'una optica de la
seua ciencia, pero d'aci, a traure
conclusions politiques excloents
baix pretext filologic no es lo
mes coherent.
La consciencia idiomatica d'una
llengua i conseqüentment el seu
nom no l'han d'impondre els
filolecs. El poble es qui la crea i
qui la bateja. D'aci, que resulta
contraproduent denominar a la
llengua valenciana de manera
diferent de com la nomena el
poble, els seus usuaris, i que ya
en la Baixa Edat Mija va ser
elevada a la categoria lliteraria.
LR.......16

En profunditat
.....................................................................................
El Real
Monasteri
de la Puritat
i de Sant Jaume
Mª dels Desamparats Cabanes Pecourt
En el discret carrer del Convent de la Puritat, a esquenes del palau de
la Generalitat i junt al del Marqués de Scala, es troba situat el monasteri del
mateix nom, habitat per religioses franciscanes de l'orde de Santa Clara. Les
damianites o Dames pobres de Sant Julià - primitives clarisses- van arribar
a la ciutat de Valencia en els primers repobladors despres de la conquista de
la ciutat. En el "Llibre del Repartiment" i com una mes entre ells s'assenta
Cecilia, "soror Sancti Damiani", a qui Jaume I va donar unes cases en la
partida dels homens de Lleida, tres fanecades en Roters per a hort i dos
jovades en Petraher Afauquia el 18 de decembre de 1239. No era una
fundacio, per descontat, pero l'hort va poder ser el germen de la mateixa, ya
que el posterior monasteri s'alçaria en el districte de Roters citat.
LR.......17
En profunditat
.....................................................................................
Des d'eixe moment fins a 1249 res es
coneix de les damianites ni de la seua
habitacio, pero en esta ultima data, el
noble aragones Jimeno Pérez d'Arenós
els va fer entrega d'unes cases, una
mesquita i una era que posseia en
Roters, a fi que, en el termini de dos
anys, es construira domum ad opus
sororum ordinis Sancti Damiani, i a
partir d'ella es considera fundada esta
Casa religiosa.
El nou monasteri es va colocar baix
l'advocacio de Santa Isabel d'Hongria.
Quan en la segona mitat del segle XIII
(1264) la comunitat va admetre la
Regla d'Urba IV, les seues religioses,
com totes les de les cases franciscanes
femenines sense distincio, es van
“
En els ultims anys
del segle XV va haver
una progressio gradual
del cult a l'Immaculada
Concepcio en el monasteri
de Santa Clara i
Santa Isabel…
“
denominar "de l'Orde de Santa Clara" i
a partir de llavors, com pot constatar-se
en la documentacio de l'epoca, estes
monges son nomenades indistintament
pel nom del monasteri i/o pel de l'orde.
Possiblement esta practica es la que
portaria, en el temps, a substituir o a
afegir al nom del monasteri el de la
titular de l'Orde, pero la veritat es que
en 1373 ya es troba documentat el nom
de "Santa Clara" per a referir-se al
mateix.
No obstant encara havia de canviar la
titularitat del monasteri. En els ultims
anys del segle XV va haver una
progressio gradual del cult a
l'Immaculada Concepcio en el
monasteri de Santa Clara i Santa
Isabel, anotant-se per primera vegada
el titul de Puritat en 1496, en motiu
LR.......18

En profunditat
.....................................................................................
del pagament d'una campana per a la
Senyora Nostra de Puritat; campana
que va ser batejada en el nom de
Maria de Puritat.
Tambe per eixos anys es va reconstruir
la capella del monasteri i es va
encarregar un retaule denominat de la
Verge Maria de la Puritat, i en 1500 es
va instituir en la mateixa capella la
Confraria de la Purissima Concepcio,
que sería confirmada dos anys mes tart
per bula apostolica de la Penitenciaria.
El nom de la capella i confraria anaren
a poc a poc transformant el del
monasteri, que, finalment, va solicitar
de la Santa Seu el canvi de titular.
Clement VII, en breu donat en Roma el
8 de maig de 1534, va autorisar la
substitucio del nom de Santa Clara pel
de la Purissima Concepcio, vulgarment
de la Puritat, que inclus perviu
actualment.
La primera ubicacio del monasteri
claria apareix senyalada en el
document fundacional i tenia per
llimits: una sequia (la de Rovella), la
moreria, el cami que anava a Quart i
dos horts propietat de Jofre i Joan de
Borja respectivament, la qual cosa el
situava en l'inici del carrer de Quart,
cantó a Bosseria i Tossal, i davant del
barri de la Moreria.
Les obres van durar diversos anys i
com, al pareixer, el solar format per les
cases, la mesquita i l'era encara que
important resultava insuficient, en els
anys que van seguir a la donacio de
Jimeno Pérez es van succeir les
adquisicions dels immobles veïns per a
ampliar el recint.
Deixant a un costat els avatars que el
monasteri de la Puritat poguera patir a
través dels temps, a l'arribar el segle
XVIII era un bell conjunt arquitectonic
d'estil mudeixar que el Pare Sorribas va
descriure de la següent manera:
Labróse espacioso Templo de hermosa
simetría, y claustros tan magníficos y
espaciosos, que no solo en aquellos tiempos
eran los más crecidos y sumptuosos entre
muchos Monasterios de Religiosas, sino que
en los presentes se duda se hallen Claustros
LR.......19
que les excedan en capacidad y hermosura,
en cuantos Monasterios oy son sagrado
honor, y lustre de la Corona de Aragón. A
magnífica proporción de los Claustros
labráronse dos dormitorios, capaces de dar
decente espacio para tomar el sueño a más
de trescientas religiosas. El refitorio labróse
a modo de Iglesia, tan desahogado y
decente, que sin exageración alguna puede
servir de Templo. No menos que en las
referidas piezas de esta Real Fábrica,
resplandece la magnificencia del Serenísimo
Rey y del nobilísimo don Ximén Pérez de
Arenós, en las estructuras de la Enfermería,
Sala Capitular, Antesalas, y demás oficinas;
siendo un primor del Arte en la perfecta
simetría, y crecido coste de la materia.
Tot lo anterior quedava separat de
l'exterior per alts i forts murs que
resguardaven a les seues inquilines de
mirades estranyes. El conjunt monacal
es completava en dos horts, un dins i
un atre fora de la clausura, comunicats
per un arc que creuava el carrer, mes
dos vivendes anexes, una per als Pares
Franciscans, encarregats del servici
espiritual i l'atra morada de les beates -
piadoses dones retirades i dedicades a
la contemplacio que entregaven els
seus bens al monasteri que les
mantenia- i el cementeri.
Al costat del patrimoni arquitectonic,
constituit per la propia fabrica del
monasteri i edificis anexos, la
comunitat va contar en un important
i interessant patrimoni artistic en el
que cal destacar el retaule gotic de la
Puritat, obra de la familia Forment,
Pau, Onofre i Damia (1500-1502),
pintat i daurat pel pintor Nicolas
Falcó (1507-1515), hui conservat en
el Museu de Belles Arts de Valencia.
Al monasteri de la Puritat, com a tants
atres, li va afectar el decret de
Mendizábal de 11 d'octubre de 1835,
pel qual se suprimien les comunitats
religioses i es posaven a la venda els
seus bens. Els efectes del decret
desamortisador es van materialisar en
el derrocament del monasteri, la venda
dels seus bens, la dispersio del seu
patrimoni artistic i documental i
Les religioses van solicitar d'Isabel II un lloc
on poder alçar nou monasteri o adquirir-ne algun dels
que havien quedat deshabitats, sent-los oferit en un
principi el monasteri de Sant Miquel i els Reis que no
acceptaren per alluntat.
““
l'exodo de la comunitat. En el seu
solar, entre 1843 i 1850, van sorgir
noves vivendes, el teatre de la Princesa
i es van obrir les noves vies de la
Conquista, Moro Zeyt i rei En Jaume.
Com s'ha dit, la comunitat va abandonar
la seua primitiva casa, possiblement a
finals de giner 1837, i durant desset anys
va viure refugiada en el monasteri de la
Trinidad de la nostra ciutat, casa de la
mateixa Orde. Passat eixe temps,
desijant reprendre la seua vida
independent, les religioses van solicitar
d'Isabel II un lloc on poder alçar nou
monasteri o adquirir-ne algun dels que
havien quedat deshabitats, sent-los
oferit en un principi el monasteri de
Sant Miquel i els Reis que no acceptaren
per alluntat. En 1852 van solicitar i van
obtindre de la Junta General de la Real
Confraria de Sant Jaume la cessio de la
seua Casa-Palau; cessio que fon
autorisada per Isabel II el 2 d'abril de
1853 per mig d'un real decret.
La comunitat de la Puritat va abandonar
el monasteri de la Trinidad i va prendre
possessio de la seua nova casa el 22 de
febrer de 1854, intitulant-se a partir de
llavors i fins al present "Real Monasteri
de la Puritat i Sant Jaume".
lo Rat Penat
.....................................................................................
LR.......20

En profunditat
.....................................................................................
C
Davant mateix, l'unic edifici
emblematic de la meua ciutat, el
temple de Sant Jordi Martir, en dos
Segles i mig a punt de complir, en ple
proces de rehabilitacio.
Per a colaborar en les Institucions en la
consolidacio i reconstruccio del
Temple, un Rector decidit i
emprenedor, D. Vicente Santamaría
García i un atre industrial naixcut en
Paiporta, i dedicat tambe al noble art
de teixir la seda, José Bartual Tarazona,
han conseguit conjugar eixa tradicio,
en la devocio que molts valencians
senten per la Mare de Deu Dels
Desamparats, oferint-nos uns tapissos
de la Verge, que son una verdadera
Obra d'Art, fent honor al privilegi, que
el 31 d'Octubre de 1686 va concedir
Carles II, a este colectiu gremial.
Baix la Direccio Artistica de D. Vicente i
la Direccio Tecnica de D. José, pretenen
LR.......21
Una tradicio
i una devocio
Juan Oliver Chirivella
ada mati, a l'alçar els meus ulls cap al cel quasi sempre blau del meu
Paiporta natal, contemple a l'esquerra un edifici, hui abandonat, Casa
Català, on generacions de paiportins han eixercit el noble art de
teixir brocats, domassos i teixits usats per decoradors i modistes, fins per
a vestir a Reines i Princeses.
en la seua obra, exhortar als grans
teixidors d'estes terres, a que
assumixquen el repte de recuperar la
memoria historica colectiva, el renom i
la fama, que des del segle XV, ha tingut
el Gremi de la Seda en Valencia, i en tot
el mon. Invitar a les administracions
publiques i a les organisacions
corporatives, a recolzar a la sederia
valenciana, apostant per una adequada
promocio cultural, que la faça eixir de la
crisis actual i recupere el seu antic
prestigi, com encoraja en els seus escrits
l'investigador Germà Navarro Espinach.
I cóm no, fomentar la devocio a la
Mare de Deu Dels Desamparats, en
uns tapissos pensats per a que
transmeten en tots els seus detalls la
dolçor acollidora de l'image
protectora de la Verge.
El disseny presenta un primer pla de
la Verge en el Chiquet Jesus, que
sorgix del ric adomassat propi
Valencià, on els espectadors es senten
els "Innocents Desamparados", que
en l'image sancera s'alberguen baix el
mantell protector de la Mare.
L'image central es la "Image retallada"
de la Verge, en el que s'accentua el
traç de "Geperudeta", que ens mostra
en els seus braços l'image sancera del
Chiquet Jesus, inspirat en el plomi de
Blasé.
El Chiquet Jesus, en tot el barroquisme
dels seus tirabussons i les seues galtes
infantils, està mirant a la Verge. Ella, en
els seus traços suaus (Image de la Verge
Chiqueta) i la mirada dolça i pensativa
de Mare, segons l'Image captada en
1923, per una fotografia de Sanchis,
transmet la pau, la confiança i l'ampar a
l'espectador, que per la mare
“Medianera”, es troba en el Messies
Salvador.
La tradicio del noble art de
la seda, exalta la devocio a
la Mare de Deu Dels
Desamparats, per mig d'uns
tapissos , verdaderes obres
d'art, al servici de la
consolidacio del Patrimoni
Historic Artistic com es en
este cas l'Esglesia de Sant
Jordi Martir de 250 anys.
Aixi descriu el tapis de forma
entusiasta D. Vicente, despres d'un
meditat i llarc estudi d'imagens, fotos
i estampes, arreplegades en un
maravellos llibre publicat en 1998,
pel Rvnt. D. Andrés de Sals Ferri
Chulió, titulat "La iconografia popular
de la Mare de Deu dels Desamparats".
Les joyes en les seues perles i pedres
precioses, la corona, la diadema, i les
aureoles de la Verge i el Chiquet,
s'han tractat recordant l'obra mestra
d'orfebreria del Sr. Pajarón per a la
Primera Coronacio Canonica del 12
de Maig de 1923, per ser l'expressio
del gran fervor popular, que les regala
En profunditat
..........................
a la Verge , al costat del silencios
clamor de les pregaries dels afligits i el
sorollos fervor dels que la piropegen
en els seus vitors, els seus versos i les
seues emocionades llagrimes.
Tecnicament, els tapissos son el
resultat obtingut en els mes sofisticats
telers actualisats, i els millors filaments
de rayo-seda i rayo-or-plata del mercat.
El Director Tecnic, D. José Bartual ha
assumit el repte, en 4800 fils d'ordit,
en mes de 100 passades per centimetro
i en 16 selectors diferents de color, la
qual cosa, segons els experts suma mes
de 48.000.000 de punts de definicio
en el dibuix del tapis, conseguint esta
maravellosa obra de l'antic art gremial
de la seda de les nostres terres, en el
tapis de la figura mes emblematica dels
Valencians.
No cal ni dir-ho, que impressionat per
la bellea del tapis, pero llec en la
materia, exponc en conviccio el relat
entusiasta dels artifexs d'esta
autentica obra d'art.
I considere que es senzillament
eixemplar que els valencians sapiam
dedicar una part important dels
nostres esforços personals i economics,
a la recuperacio de les nostres activitats
tradicionals, que com en el cas de
teixir la seda potser arranque des de
l'epoca en que les nostres terres
estaven ocupades per valencians
d'orige arap , si be va conseguir
la seua major esplendor en el Segle
XV que es van agrupar en un Gremi i
van promulgar unes Ordenances,
confirmades per Fernando el Catolic
el 13 d'Octubre de 1479 , adquirint la
casa Colege de l'Art de la Seda,
actualment en fase de restauracio.
Com a valencià, que la Tradicio del
noble art de la seda, exalte la devocio
a la Mare de Deu Dels Desamparats,
per mig d'uns tapissos, verdaderes
obres d'art, al servici de la
consolidacio del Patrimoni Historic
Artistic com es en este cas l'Esglesia
de Sant Jordi Martir de 250 anys, em
pareix senzillament colossal, i un
eixemple a seguir.
LR.......22

El Sant Ofici
de l’inquisicio
en Valencia
Antonio González
Molt s’ha escrit al
voltant de l’Inquisicio
espanyola: els seus
principis en temps de
Jaume I, la seua
implantacio en el regne
aragones i en el regne
de Navarra, el periodo
d’hivernacio en estos
dos regnes fins a l'any
1478 i, per fi, quan els
Reis Catolics li demanen
al Papa Sixt IV
(Francesco della Rovere),
el dret a que el Tribunal
del Sant Ofici de
l’Inquisicio tinguera
jurisdiccio en tota
Espanya. A partir d’este
moment i fins a la seua
abolicio, es el periodo
mes estudiat pels tecnics
i historiadors de tot
arreu, uns a favor i
atres en contra.
En profunditat
.....................................................................................
Tot està suficientment estudiat i
comprovat, pero queda el dubte de
quina va ser l’actuacio del Sant Ofici
en Valencia, des del moment del
reconeiximent, per Jaume I, de la seua
llegalitat en tots els territoris de la
Corona d’Arago, en l'any 242.
“
Recordant el naiximent
de l’Inquisicio, ens
trobem en que el Tribunal
del Sant Ofici, se crea per
a perseguir i eliminar les
heregies que, des del sigle
XII i XIII, aparegueren per
tota Europa
“
Encara que, en el Regne de Valencia,
s’establirà cent anys despres, per Pere
II el Cerimonios.
En la Corona de Navarra, s’instaura
l’Inquisicio, en l’any 1248.
Sí que sabem que els valencians tenim
la desagradable fita de que un valencià
va ser l’ultim ajusticiat per l’Inquisicio.
Era un mestre d’escola, de nom
Cayetano Ripoll, que fon ajusticiat,
penjat, un 31 de juliol de 1826. En
l’obra “La Inquisición Española”, de
Turberville, editada en Mexic, en l’any
1965, en la pagina 129, se pot llegir:
“Su cadáver, encerrado en un barril
que llevaba pintadas llamas rojas, para
que, de cualquier modo, aunque solo
fuese simbólicamente, se cumpliese
con el antiguo precepto, fue enterrado
en lugar profano”.
Quasi exactament huit anys despres,
el 15 de juliol de 1834, se va abolir
l'Inquisicio Espanyola definitivament.
Havia impost el terror i l’horror
durant sis sigles i havia facilitat, als
nostres enemics, un motiu mes per a
la creacio de la “leyenda negra
española”. Encara i tot que, en atres
llocs d’Europa, fora la seua actuacio,
mes “negra” que en Espanya.
Recordant el naiximent de
l’Inquisicio, ens trobem en que el
Tribunal del Sant Ofici, se crea per a
perseguir i eliminar les heregies que,
des del sigle XII i XIII, aparegueren
per tota Europa: allumenats,
“fraticelli”, catars o albigenses, etc.,
quasi tots ells pel sur de França i
d’Italia, encara que en la Corona
d’Arago i Navarra existiren alguns
catars o albigenses, entre els subdits
dels dos regnes.
Es de curiositat morbosa, que el pare
de Jaume I, perguera la vida lluitant
per a defendre als seus subdits
hereges, catars i albiguenses, front a
Simo de Monfort, cap de la Creuada
de l’Iglesia contra l’heregia.
No deixa de ser tambe curios
que s’establira el Sant Ofici en la Corona
d’Arago, Catalunya i Montpelier, cent
anys, aproximadament, abans que en el
Regne de Valencia.
LR.......24

En profunditat
.....................................................................................
Per lo anteriorment vist, durant
l'Edat Mija, tan sols l’Inquisicio
tingue poder en el Regne d’Arago i
en Navarra, sent, al principi,
encarregats de mantindre la purea
de la fe cristiana, els franciscans i el
dominics, pero posteriorment,
estos ultims, foren els unics
encarregats de portar el Tribunal
del Sant Ofici de l’Inquisicio,
perque els franciscans, segons
opina un Consell, reunit en
Tarragona, en 1291, les seues
mides no eren lo suficientment
energiques.
Fins ad este moment, la repressio
contra l’heregia es llimitava, a l'exili i
a la confiscacio de bens, mida esta
ultima que interessava molt als reis,
puix aumentava les seues rendes i
possessions.
A partir del sigle XIV, la situacio
canvia. L’Inquisicio es realment
poderosa. Se cremen alguns hereges,
uns Inquisidors apleguen a Cardenals
(Roselli), uns atres s’atrevixen a
acusar (Eymeric) a Raimon Lull
d’heregia. Se funden nous Tribunals,
en Valencia i Mallorca. Pero
novament, en el sigle XV, l’influencia i
el prestigi del Sant Ofici, torna a
decaure.
Es en l’any 1401, quan el Papa
Bonifaci IX, intenta establir en
Castella el Tribunal del Sant Ofici,
pero entropeça en l'oposicio del rei
Enric III.
Pero es l’Inquisicio, per excelencia,
l'establida per els Reis Catolics, ya que
de fet es distinta als Tribunals
Migevals, fins ad este moment
existents, puix estara intimament
unida al poder politic.
El Tribunal de Valencia no comença a
jujar fins a 1485. Les sifres dels set
primers anys, des de 1485 a 1592,
son prou eloquents:
Cremats en persona . . . . . . . 1.538
Cremat en efigie . . . . . . . . . . . 869
Penitenciats . . . . . . . . . . . . 16.677
Totals . . . . . . . . . . . . . . . . . 19.084
LR.......25
Estes sifres son preses de l’ Informe
d’En Joan Antoni Llorente, Conseller
d’Estat, dignitat de Mestreescola i
Canonge de la Catedral de Toledo,
Cavaller Comanador de la Real Orde
d’Espanya, Comissari General
Apostolic de Creuada i, lo mes
important per al nostre motiu,
Secretari General del Sant Ofici de
l’Inquisicio i colaborador de Napoleo
per a la dissolucio d’este Tribunal.
Informe que va llegir en la Real
Academia de l’Historia, en 1811, al ser
nomenat membre de la dita Academia,
per iniciativa de Floridablanca.
Del restant d’ anys no nos aporta mes
sifres referents al Regne de Valencia,
pero tenint en conte que nos dona el
total de condenats, durant tota la
vigencia del Tribunal del Sant Ofici,
que son :
Cremats en persona . . . . . . 31.912
Cremats en efigie . . . . . . . . 17.659
Penitenciats . . . . . . . . . . . 291.450
Totals . . . . . . . . . . . . . . . . 341.021
nos es facil colegir, que uns 30.000
valencians, foren victimes del
Tribunal de l’Inquisicio del nostre
Regne, sifra mes que significativa per
a tindre-la molt en conte.
Dos arquebisbes de Valencia, foren en
els seus temps, nomenats Inquisidors
Generals. Varen ser:
Joan Tomas de Rocaberti, dominic
llogicament, General d’esta Orde.
Nomenat per el Papa, en 18 de Juliol
de 1695, va morir el 19 de Juliol de
1699. En el seu mandat, se cremaren:
240, en persona, 80, en efigie i 960,
foren penitenciats. Un total de 1280
victimes.
Dos arquebisbes de
Valencia, foren en els
seus temps, nomenats
Inquisidors Generals.
Andres d’Orbe i Larreateagui, Bisbe de
Barcelona, Arquebisbe de Valencia,
Governador del Consell de Castella.
Confirmat per el Papa el 28 de Juliol de
1733, mori el 4 d’agost de 1740. Se li
calculen set anys d’Inquisidor, i les
seues sifres son: 238 cremats, en
persona, 119 cremats, en efigie i 1428
penitenciats. Total 1785 victimes.
Per un atra part, Lluïs Vives, naixcut en
Valencia, en 1492, i mort en 1540 en
Brujas, que fon figura cumbre de
l’humanisme europeu, tingue, per
culpa de l’Inquisicio, que fugir de
Valencia i d’Espanya, degut a que sos
pares, judeus conversos, foren
condenats i cremats. El u, son pare, en
persona, i l’atra, sa mare, ya morta,
desenterrada i cremats els seus ossos.
A pesar d’estos antecedents, encara el
Rei d’Espanya, li oferi ser preceptor
del princip, carrec que, llogicament,
no va acceptar.
Estos chicotets apunts, nos permeten
coneixer, somerament, el fanatic pas
pel Regne de Valencia, d’una de les
institucions eclesiastiques mes
vilipendiades, en rao, de tota l’historia
de la religio cristiana. Obligant a
l'actual Papa, a demanar, mes d’una
vegada, disculpes per la seua actuacio.
Que el llector juge per ell mateix.
LR.......26

LR.......27
L
a desvirtuacio
i despersonalisacio
del vestit popular
tradicional, proces
que arranca en la
segona mitat del
segle XIX, quan
les classes altes
abandonen la manera
tradicional de vestir
i adopten unes
noves formes
indumentaries mes a
l’europea, arribà al
seu punt algit
despres de la Guerra
Civil (1936-1939), en
el concepte del
traje regional que
impondra la Sección
Femenina en la
decada dels anys 50,
basant-se en la
creacio d’un uniforme
que representarà un
poble, una provincia o
una regio. Apareixen
d’esta manera els
nomenats “trajes
regionales”.
En profunditat
........................................................
La indumentaria
valenciana
Fragment de plafo de ceramica
d’una cuina valenciana.
Finals del s. XVIII.
i les falles
Ramón Martínez i Miñana
Este nou concepte de la indumentaria
tradicional es popularisarà en la
societat del moment, la qual adoptarà,
en les festes rellevants o actes
folclorics, este uniforme estandarisat i
deformat a partir de les peces mes
luxoses o mes cridaneres conservades,
i, en menor mesura, de les referencies
directes de la gent major. Eixemples
dels diversos uniformes que es
crearen son els d’arrebacaora en
Xixona, de colivenca en Onil, de
pastora en Ibi, de randera en
Monover, i per supost els de faller i
fallera en Valencia, o els de novia
alicantina o foguerer en Alacant,
ideats estos ultims durant els anys 70
per Tomás Valcárcel. Castello de la
Plana tampoc es va lliurar d’este
proces en els trages utilisats en les
festes de la Magdalena.
LR.......28

En profunditat
.....................................................................................
Es cert que, durant molts anys, les
Falles foren quasi exclusivament
l’unic ambit public en el qual es
mantinguem allo mes proxim a
l’indumentaria tradicional valenciana.
Pero des de finals de la decada dels 70
i durant tota la dels 80, apareixen
persones i colectius diversos, com es
el cas del Grup de Danses de Lo Rat
Penat i el d’atres grups de danses, que
s’interessen per esta qüestio i que
donaran els seus fruits en la
LR.......29
publicacio de llibres, articuls i
edicions diverses que profundisaran
en l’estudi i divulgacio de
l’indumentaria tradicional valenciana.
Hui en dia es abundant l’informacio
que hi ha a l’abast com per a que les
Falles comencen a canviar eixe
concepte “tabu” que representa per a
molts fallers el deixar d’utilisar
l’erroneament nomenat vestit “de
fallera” i, per supost, el negre i quasi
antiestetic uniforme dels fallers (que
encara es mante oficialment en el
Reglament de la Junta Central Fallera
de Valencia), substituint-los per les
peces tradicionals adequades i, sobre
tot, utilisant-les correctament.
Es cert que un canvi de mentalitat no
pot fer-se de hui per dema, pero cal
que algu done el primer pas i
s’atrevixca a lluir l’abundosa riquea i
varietat de l’indumentaria tradicional
valenciana en el mon de les Falles,
fugint de l’uniformitat existent en
l’actualitat. Cal que algu aporte el seu
chicotet gra d’arena.
Els components d’algunes comissions,
encara que pocs, han donat eixe primer
pas d’una forma decidida i, a voltes,
atrevida, perque tambe es una actitut
criticada pel propi colectiu faller, influit
en la majoria de casos pels interessos
economics de suposts “estudiosos” de
l’indumentaria valenciana que, en
realitat, no passen de ser simples
entesos en les coses del fil i l’agulla que
es permeten innovar i traure modes i
novetats en allo que es supon que es
tradicional. ¡Quina paradoxa!.
Estos intrepits fallers i falleres donen
una autentica lliço d’estima per
l’indumentaria valenciana, lluint en
els actes fallers uns vestits diferents
als que estem acostumats a vore, i que
reproduixen fidelment models molt
comuns entre les classes valencianes
del segle XVIII, si nos atenem a
les numeroses referencies grafiques
que nos han arribat (com
per eixemple, les imagens que
ilustren este articul), o inclus, anant
mes alla, abillant-se en l’indumentaria
valenciana del segle XIX (i d’esta
si que no caben interpretacions
“ El Grup de Danses de Lo Rat Penat esta treballant
des de fa ya molts anys per la recuperacio i la dignificacio
de la indumentaria tradicional valenciana.
“
perque la documentacio fotografica es
absolutament definitoria).
El Grup de Danses de Lo Rat Penat està
treballant des de fa ya molts anys per la
recuperacio i la dignificacio de
l’indumentaria tradicional valenciana, i
aixina ho demostrem en cada una de
les nostres actuacions i sempre que
participem en actes publics (com es el
cas de l’Ofrena a la Mare de Deu dels
Desamparats en motiu de la festa de les
Falles). El reconeiximent de la nostra
labor es lo que nos anima a continuar
per este cami. Esperem que, cada
vegada mes, es desperte en les falleres i
els fallers la voluntat de coneixer,
apreciar i utilisar correctament cada
una de les peces de la nostra
indumentaria tradicional, i des del
Grup de Danses de Lo Rat Penat estem
sempre dispostos a informar, a
colaborar i a participar en este proces
sempre que nos ho demanen.
Perque coneixent i utilisant com cal
l’indumentaria tradicional valenciana,
entendrem millor la nostra historia
particular com a poble, pero al mateix
temps nos donarà la suficient
capacitat per a superar els localismes i
sentir-nos part integrant d’un
proyecte comu de futur, en el qual la
superacio de les fronteres entre els
pobles i el respecte i consideracio a les
particularitats d’atres cultures sera
l’eix primordial.
Raonant en
.....................................................................................
Filiberto
Crespo
Filiberto Crespo, 70 anys, naixcut en Valencia.
Fon president del Colege d'Arquitectes de
Valencia, de L'Ateneu Mercantil i ex diputat en
les Corts Valencianes per Unio Valenciana.
LR.......30

Raonant en…
.....................................................................................
LR.......31
Li agraden Les Falles?
-Crec que son una excusa per a
vendre diversio. Son com les
corregudes de bous, evolucionen
molt poc.
-¿Ha segut faller?
-Vaig naixer en la Plaça del Mercat de
Valencia. Antigament esta falla era
una de les millors. Mon pare tenia un
comerç en la plaça i arribà a ser
president de la falla del barri.
-¿Guarda algun recòrt especial
d’aquelles falles?
-Recorde una falla, poc abans de la
Guerra Civil, que tenia una atraccio
de fira de cavalles mecanics que es
menejaven. En aquella epoca les
dones falleres practicament no
intervenien. Tambe tinc fotografíes
de la falla de la Plaça del Mercat
plena de neu.
-¿Quines eren les millors falles en
aquells moments?
-Les millors eren la del Doctor
Collado, la Merce, i la de la ‘La Pelota’,
que actualment es Marià Benlliure. La
falla de l’Ajuntament va ser un invent
relativament recent.
-La seua familia sempre ha estat
molt unida al valencianisme
cultural...
-Sí, per eixemple ma mare, Pepica
Samper, fon dos voltes Regina dels
Jocs Florals de Lo Rat Penat. La
segona, ademes, va coincidir en el
centenari de Lo Rat. Ma mare tambe
va ser la primera Miss Espanya de
l'historia.
Raonant en…
.....................................................................................
-¿Com va entrar en Unio
Valenciana?
-Els fundadors d’Unio Valenciana
varen ser Ramon Izquierdo i Vicente
González Lizondo. Als tres o quatre
anys de crear el partit, Lizondo em
va convencer per a que entrara a
formar part del seu proyecte
valencianiste.
-¿Com el va convencer?
-Yo era el President de l'Ateneu
Mercantil. Una volta, en unes
conferencies, vaig manifestar
publicament el meu valencianisme. A
partir d’eixe dia, Lizondo em va
visitar varies voltes fins que finalment
em vaig decidir a incorporar-me a
Unio Valenciana.
-Al poc de temps va ser elegit com
a diputat en les Corts Valencianes
-Sí, en les elecciones autonomiques
de 1987, UV va obtindre sis
diputats i yo vaig tindre la sort de
ser el primer en la llista. Els
socialistes van arrasar en 42
diputats i governaren.
-¿Com pensa que va ser la politica
llingüistica del PSPV-PSOE?
-Crec que va ser una politica
d'humillacio. Yo vaig tindre prou
enfrontaments en Ciprià Ciscar, en
eixe moment conseller de Cultura. Va
fomentar el catalanisme entre els
estudiants valencians i, per aixo
tenim una de les Universitats mes
miserables.
-¿El catala i el valencià son la
mateixa llengua?
-Tenen un orige comu, el llati, pero
a lo llarc del temps han
evolucionat. Yo se parlar catala,
perque vaig estudiar arquitectura
en Barcelona, i tinc clar que son
llengües diferents.
-¿Que opina de l'Academia
Valenciana de la Llengua?
-Es un intent politic d'acabar en un
conflicte llingüistic. Yo me vaig
abstindre en les Corts perque sospite
que es un engany al poble valencià.
En els països lliures i democratics
com Anglaterra o Estats Units no
existix cap academia llingüistica. Les
academies van ser un invent nazi,
d'Adolf Hitler, per a controlar la
cultura.
“
Yo vaig tindre
prou enfrontaments en
Ciprià Ciscar, en eixe
moment conseller de
Cultura. Va fomentar el
catalanisme entre els
estudiants valencians i,
per aixo tenim una de
les Universitats mes
miserables.
“
-Hitler dia que alema es qui parla
alema...
-Exacte, es lo mateix que ocorre ara.
Els que volen l'unitat de la llengua
catalana saben que en el fondo estan
dient que els valencians som catalans,
perque parlem catala. Lo mateix que
fea Hitler. La llengua es la
companyera de l’Imperi.
-¿Hi ha un intent de crear un estat
catala, que incloga a la
Comunitat Valenciana i a les Illes
Balears?
-Per supost, es l'objectiu ultim. Pero
s'ha de recordar que en la Corona
d'Arago, que es el model que agafen
els catalanistes per a inventar-se els
països catalans, tambe estava Arago.
Lo que fan es llevar als aragonesos
perque parlen en castella.
-¿N'hi ha atres interessos per
impulsar els hipotetics països
catalans?
-Pero tambe n'hi ha interessos
economics. Per eixemple, de les
empreses editores de llibres. Ells
diuen que el mercat catala es de sis
millons de persones, i pensen que en
la Comunitat Valenciana i Balears
passarien a ser el doble, dotze
millons. Pero lo cert es que ni molt
menys tots els catalans lligen llibres
i encara menys en catala. Per
eixemple, en la ciutat catalana de
Tortosa la majoria de gent parla en
castella.
-¿Que opina de les declaracions de
la presidenta de la AVL, Ascensión
Figueres, que va dir que
s'adheririen al diccionari catala?
-Eixa dona es desastrosa. No se per
qué presidix la AVL si no te cap
curriculum sobre valencià. Les seues
declaracions em van indignar.
-¿Els defensors de l’unitat
llingüistica els acusen de
secessionistes?
-Historicament n'hi ha diferencies
clarissimes tant en fonetica, com en
sintaxis. A soles s'ha de llegir a Jaume
Roig per a donar-se conte. L’influencia
del mossaraps en Valencia es molt
important.
-¿L'esquerra valenciana sempre
ha denunciat que per culpa del
conflicte llingüistic ha alvançat el
castellanisme?
-Es cert que el castellanisme en
Valencia es brutal. Pero tambe es cert
que el conflicte el provocaren ells, per
tractar d'impondre una llengua
artificial al poble valencià. Aixo
provocà un rebuig cap a eixa llengua
inventada, que favori el castella. Esta
Comunitat no es bilingüe, els unics
bilingües som els que sabem parlar
valencià i castella.
LR.......32

Poeta, periodiste i professor de Lliteratura.
Director de l’Institucio Alfons el Magnanim.
Membre del Consell Valencià de Cultura.
LR.......33
Raonant en…
........................................................
Entrevista
Ricardo
Bellveser
–Voste es professor de Lliteratura.
¿Que destacaria d'Alvaro Mutis,
premi Cervantes 2001?
-Es un magnific poeta. La seua
estetica es prou dificil per al public en
general. Crec que no està a la ma de
tot el mon, pero es un lletraferit
esplendit.
-¿L’ideologia marca a un poeta?
-Sí, per supost. L’ideologia governa la
nostra vida, les nostres idees, els
nostres pensaments.
-¿Quin es per a voste el millor
poeta valencià de tota l’historia?
-Ausias March. La resposta es prou
senzilla, perque no tan sols es el
millor poeta valencià sino que es un
dels millors poetes del mon de tota
l’historia. Fixa’t si era important que
Quevedo el traduix i estes
traduccions les inclou en la seua
obra com a obra propia, cosa prou
natural en el XVII, quan s’admirava
molt ad algu. El Rei de Portugal
d’eixe moment dia que era el poeta
mes refinat.
-¿I escritor de novela?
-Tambe es facil. Joanot Martorell, en
el Tirant lo Blanch. Es un llibre
intelectualment perfecte.
LR.......34

Raonant en…
.....................................................................................
LR.......35
M’he trobat en alumnes que anys
despres m’han confessat que lligen
llibres d’autors que yo els recomanava.
-¿El millor llibre en castella?
-“El Quijote”, pero la resposta no es
un topic, es la pura realitat. Es un
llibre fet per un home en molta
inteligencia.
-¿A quin escritor li haguera
agradat coneixer?
-A moltissims. Un per eixemple es
Joyce, pero crec que en el seu caracter
i en el meu no haguerem estat junts ni
quinze minuts. Kafka es un atre cas
paregut, crec que nos haguerem
barallat prou. Tenien personalitats
molt especials. Igual que Ausias
March.
-¿Com era Ausias March?
-Era un home molt vengatiu,
arrogant. Molt despreciatiu en la
dona. Pero al mateix temps era un
grandissim poeta.
-¿En quin escritor creu que
haguera tingut una bona amistat?
-Segurament en Stevenson. Per la
forma d’escriure, pels seus pensaments,
pel seu esperit aventurer,...crec que
haguerem congeniat.
-¿Li agrada la novela d’aventures?
-Molt. Llibres com La isla del Tesoro o
Moby Dick, son obres fantastiques.
-¿En quina epoca i en quina
ciutat li hauria agradat viure?
-En una de la part mediterranea. Pot
ser en alguna ciutat de l’Italia
renaixentista, com Florencia. Pero
Valencia es una gran ciutat, en gent
molt amable.
-La juventut, ¿llig prou?
-La resposta es relativa. La juventut
© Monica Aroca/Archiu revista “Lletraferit”
llig mes que fa 40 anys, pero a mi
m’agradaria que llegiren mes. Hui en
dia lo que passa es que lligen en
movils. En certa forma es un “art
lliterari”.
-Pero posar mensages curts
menjant-se paraules, ¿es art
lliterari?
-Totes les llengües fan un sistema
economic per a estalviar paraules i
temps, tant en el codic escrit com en
el parlat. Es una cosa natural.
-¿Quants llibres recomana llegir
voste als seus alumnes durant el
curs?
-En tenen 14 o 15 obligatoris, pero en
recomane molts mes. I la realitat es
que fa efecte. M’he trobat en alumnes
que anys despres m’han confessat que
lligen llibres d’autors que yo els
recomanava.
Raonant en…
.....................................................................................
-¿Pot resumir que fan en
l’Institucio Alfons el Magnanim?
-Es una proyeccio de la cultura, tant
valenciana com en general. Publiquem
estudis, treballs d’investigacio. Per
eixemple, vam fer una biografia de
Cortázar, que incomprensiblement no
n’hi havia cap.
-Fernando Giner, president de la
Diputacio de Valencia, va dir de
voste que “valencianisaria”
l’Institucio Alfons el Magnanim,...
¿Està d’acort en ell?
-Sí, perque els anteriors directors de
l’Institucio eren bons, pero estaven
llunt de la cultura valenciana perque
eren de Madrit, de Murcia. Yo conec
la cultura valenciana i treballe per
donar-la a coneixer. Nosatres, per
eixemple, arrepleguem obres de
Xavier Casp, Jose Albi, Enrique
Cerdán, Pedro J. de la Peña,
Guillermo Carnero,...i moltissims
mes,...i les traduim al valencià, al
castella,..pero tambe a l’italia, al
portugues. Despres les enviem a
biblioteques d’eixos països. Crec
sincerament que aixo es difondre la
cultura valenciana.
-¿Creu que la Comunitat Valenciana
està creixent culturalment?
-Estic convençut. Yo viage molt i veig per
totes bandes exposicions culturals
valencianes, pintors, escritors, escultors,…
¿En veig de Castella i Lleo?,… puix no,…
¿En veig d’Extremadura?,…puix no,…
valencianes sí.
-¿El conflicte llingüistic perjudica
a la cultura valenciana?
-Ningun conflicte beneficia a la
cultura. Desgraciadament este
conflicte es historic. Fa molts anys
que existix.
-¿Que opina de l’Academia
Valenciana de la Llengua?
-Te l’obligacio de resoldre eixe
conflicte.
“ Ara be, tambe crec
en l’existencia de la
llengua valenciana,
sense dubtes, en la seua
singularitat.
“
-¿La solucio es arribar a un
consens?
-No pot haver una lluita interminable
entre secessionistes i integristes.
Ninguna postura pot impondre’s
sobre l’atra. Crec que l’Academia
Valenciana reflectirà eixa pluralitat
necessaria.
-Unio Valenciana i Esquerra
Unida s’oponen a la AVL,...
Son partits politic que entren dins de
la discussio, del debat llegitim, de la
diversitat,..
© Monica Aroca/Archiu revista “Lletraferit”
-¿Qui son, en la seua opinio, els
extrems radicals que volen
impondre la seua postura sobre
l’atra?
-El GAV i Accio Cultural del Païs
Valencià serien els extrems.
-¿El valencià es la mateixa
llengua que el catala?
-Son llengües cosines germanes. Els
filolecs poden unir-les mes o separarles
mes. Son molt paregudes. Ara be,
tambe crec en l’existencia de la
llengua valenciana, sense dubtes, en
la seua singularitat.
-¿Una llengua deu tindre
lliteratura per a denominar-la
com a tal?
-Sí. Per eixemple, en el continent africa
n'hi ha moltissimes llengües que sense
lliteratura estan condenades a morir.
-El valencià va tindre un Sigle
d’Or,...
-Sí, molt important.
LR.......36

LR.......37
LR.......38

Actualitat
.....................................................................................
Les Falles:
Molt mes
que una festa
Quan se parla de les Falles, sempre se les considera la Festa
mes coneguda de la ciutat i del regne de Valencia, que tenen el
tractament governamental d’Interes Turistic i que la seua caracteristica
es el plantar i posteriorment cremar un gran numero de
monuments satirics.
Es considerada com una festa
sorollosa, anarquica, incontrolable i
atavica per gran part dels que se
consideren intelectuals o de colectius
que s’irroguen la possessio exclusiva
de dogmatica intelectualitat cientifica
irrebatible.
Es tambe prou menyspreada per les
classes dirigents i politiques que la
consideren ingovernable per les
manifestacions que la propia
dinamica festiva trasllada al carrer i
les molesties que produix a les
persones que no poden soportar el
soroll de multituts, polvora,
musiques, desorde, ocupacio de via
publica i venjança peatonal durant
quatre dies de la dictadura del trafic
rodat dels atres trescents xixantau.
Per cert, un menyspreu que es torna
amor vehement per a aquells quan
arriben unes eleccions i s’aclamen a
un colectiu tan numerós que es capaç
de pegar la volta a unes estadistiques
o expectatives de vot.
L’oficialisme i intelectualitat han rebujat
sempre la consideracio de les Falles
com un fenomen cultural, a tot lo mes
li han otorgat una pesarosa almoina de
“cultureta” per no tindre mes remei que
admetre totes les manifestacions
lliteraries i artistiques que desenrollen.
Es molt curiosa l’interpretacio que
donen al concepte de Cultura que,
segons diccionaris, es el conjunt de
coneiximents cientifics, lliteraris i
artistics d’una persona, poble o epoca, i
Donis Martín
que es el resultat de l’aplicacio d’eixos
coneiximents per mig de l’eixercici de
les facultats intelectuals.
Per aixo, com a faller i com a Secretari
General de l’Organisme rector i
coordinador de la Festa, he d’eixir al
pas de definicions terciades i de traure
a la llum publica el pes especific i
participatiu d’una Festa, creadora
d’una cultura propia que s’integra a la
caracteristica i diferenciada del poble
valencià.
I aixina afirmaria que el concepte de
les Falles es tan ample, que el seu
tractament mereix una enciclopedia
completa per a consultar, deprendre i
evaluar cada activitat que s’integra en
la Festa.
En eixa enciclopedia trobariem
integrades una serie de disciplines
LR.......40

Actualitat
.....................................................................................
que definirien a les Falles, mes que
com una festa, com un fenomen
social. No se pot definir d’una atra
manera a una Festa que mante durant
tot un any a un colectiu de mes de
100.000 persones ocupat en
desenrollar activitats lligades a les
Belles Arts (Escultura, Pintura,
Dibuix, Musica, Dansa, Interpretacio
Teatral i Expressio Plastica) ;
Lliteratura (Ensaig, Poesia, Narrativa i
Teatre) i Deports individuals i
colectius. Una Festa que, a mes, ha
demostrat a través de l’historia ser
una ferma defensora de les tradicions
valencianes.
¿Se pot afirmar o no que les Falles
son Cultura i un gran fenomen
social? Per a la primera definicio
crec que son suficients els testimonis
deixats en museus, biblioteques i
hemeroteques, mes visitats i
consultats que la majoria dels que
guarden els “tesors” de la pragmatica
accepcio cientifica. La segona
definicio la refermen la demostrada
activitat dels fallers, i un index
revelador demostrable: l’incidencia
economica de la Festa en la vida
valenciana i la repercussio que te en
l’ambit laboral i en l’aportacio a la
facenda publica.
En Abril de l’any 2000,
l’Interagrupacio de Falles de
Valencia va elaborar un “Estudi
d’impacte economic-social de les
Falles de la ciutat de Valencia”, en
ell, declarant i demostrant que les
senyes manejades en l’estudi
s’havien ponderat a la baixa, se
resumia el moviment economic
generat per la Festa (en pessetes) en
el següent quadro:
–Moviment directe de la Festa:
40.812, 240.000 pessetes
–Treballadors directes:
5.018 persones
–Ingressos totals a Facenda:
11.058, 204.788 pessetes
per I.V.A.: 3.524.438.000 ptes.
per Beneficis: 4.372,444.800 ptes.
per I.R.P.F: 150,539.123 ptes.
per S. Social: 3.010,782.465 ptes.
LR.......41
En el Moviment directe de la Festa se
consideraven:
Hosteleria (1,500.000 de persones fent
un gast de 15000 ptes en total)
Publicitat, Loteries, Transport (500.000
persones a 3000 ptes), Import dels
monuments (1.221,000.000 ptes.),
Indumentaria (8.000 falleres o fallers
fent un gast de 150.000 ptes.), Casals
(lloguer, compra, manteniment, servicis
i barra), Pirotecnia, Fotografs, Musica
(bandes, orquestines, discomovils i
atraccions), Peluqueria, Imprentes,
Presentacions (sopar i espectaculs),
Flors, Agrupacions, Allumenat i Adorns
del carrer, Megafonia, Trofeus i Regals,
Autobusos, Tintoreria, Instalacions
auxiliars, Consum d’energia i Seguritat.
O siga un gast total de casi
¡Quarantaunmil millons de pessetes! i
una aportacio a la Facenda publica de
¡Onzemil millons de pessetes! que no
revertixen a la Festa.
Estes sifres donen la resposta a
aquelles personas que tracten als
fallers de locos per cremar mes de mil
millons de pessetes. Es molt senzilla:
les Falles generen quaranta voltes mes
allo que cremen i damunt, aporten a
la Facenda publica el seu import
multiplicat per deu.
No obstant aixo, i donat que les
conclusions de l’Estudi de l’Interagrupacio
ya afirmaven que la ponderacio
del gast era a la baixa, les sifres
estimatives (en euros) que per
diversos conductes arreplega Junta
Central Fallera per al present eixercici
del 2002, son les que a continuacio se
detallen
–Import de les Falles grans:
6,494.297,-
–Import de les Falles infantils:
865.390.-
–Flors: 1,838.333.-
–Pirotecnia: 3,260.034.-
–Casals (Lloguer, compra,
manteniment, etc.): 3,393.512.-
–Videos i Fotografies: 1,564.747.-
–Indumentaria (Trages, adreços
i peluqueria): 5,669.625.-
–Musica (Bandes, Orquestes,
Tabalets, etc.):1,805.252.-
–Locals, espectaculs, hosteleria,
servicis: 4,889.552.-
–Allumenats de carrers: 1,190.499.-
–Bandes, Faixins, Insignies,
Pergamins, etc.: 1,238.050.-
–Cavalcates i adorns de carrers:
1,041.253.-
–Edicions, Llibrets, Cartells, Llibres,
Programes: 1,217.398.-
–Servicis administratius i privats:
1,659.454.-
–TOTAL: 36,127.396.- Euros
O siga una equivalencia a l’antiga
moneda de 60.110, 929.000 ptes.
que significa el 75% del Presupost
Municipal de la ciutat de Valencia.
Actualitat
.....................................................................................
I si estes senyes son prou eloqüents,
afegirém les dels protagonistes de la
Festa: les falleres i els fallers censats
en l’any 2002
Falleres censades:
–Comissions majors 33.712.
–Infantils: 32.923
Fallers censats :
–Comissions majors 30.960.
–Infantils: 29.865
El total de 127.460 falleres i fallers
significa, tenint en conte l’aportacio
de l’entorn familiar, que les Falles
afecten com protagonistes, al 50 %
de la poblacio activa de Valencia
capital.
“
El concepte de les
Falles es tan ample, que el
seu tractament mereix una
enciclopedia completa per
a consultar, deprendre i
evaluar cada activitat que
s’integra en la Festa.
“
Una atra senyal a destacar podria ser
la cantitat d’ocupacions que dona
exclusivament la construccio de les
Falles:
270 Artistes fallers agremiats, 87
Especialistes (Fusters, Escultors i
Pintors), 1420 Aprenents i Peons i
335 Ajudants.
O siga, mes de 2000 families que viuen
exclusivament de la construccio dels
monuments, a les que s’hauria d’afegir
aquelles a les que la Festa de les Falles
proporciona una part important
d’ingressos com son: pirotectnics,
allumenats artistics, musics, fotografs,
floristeries i industrials d’argiles, carto,
pastes i coles, ferreteria, fusteria i
pintures, i especialment els artesans
ciselladors, orfebres, bordadors, telers i
indumentaristes.
Tot aixo son les Falles, mostrades i
valorades fredament i aplicades
exclusivament en el context social de
la ciutat de Valencia, perque
l’impacte economic al manco se
duplicaria a l'incorporar a les
localitats que tambe les celebren i
superen en numero a les del cap i
casal.
En el coneiximent de la seua trascendencia
en la vida valenciana podra
desvelar-se els dubtes del valor que
nosatres els donem i de l’ncomprensio
que se’ns otorga, i revelar la
significacio real que te en la nostra
economia i que es reflexa en nostra
societat.
Si a mes de tot lo dit, considerem
l’influencia que la Festa aporta al
nostre viure qüotidia, condicionant
inclus a lo llarc de l’any uns habits de
vida propia i especifica per als fallers i
el seu entorn, crec que està justificada
l’afirmacio que encapçala est articul i
que el seu autor referma en tot el lleu:
¡Les Falles son molt mes que una
Festa!
LR.......42

Actualitat
.....................................................................................
La Llum de les
imagens de Sogorp
Un gran foco musical
LR.......43
Josep Climent
Es tot un acontenyiment
que no pot deixar
de tindre reso en tota la
Comunitat Valenciana.
Es diu que durarà fins
al mes de març.
Ya ho vorem.
L’exposicio de
Sogorp te, ademes,
dos particularitats
que, obligatoriament,
l’han de fer i la fan
totalment diferent de
la que se feu en
Valencia.
Actualitat
.....................................................................................
L’abraç davant la porta dorada
La diocesis de Sogorp mai ha tingut
uns llimits vigents durant molts
segles. Fins ha tingut un unic Capitul.
Primer fon Sogorp i Albarracin, dos
capituls pero simplificats en un a
soles. Els canonges complien el seu
deure si anaven a les recialles de
Sogorp o a les d’Albarracin.
Ara, tot lo mon ho sap, Sogorp-
Castello. Un bisbe, un Capitul, que
tenia la seua residencia titular en
Sogorp. Des de fa pocs anys –poca
gent ho sap- dos capituls diferents: un
en Sogorp i l’atre en Castello. En sera
prou per a dir: ¡Adeu Sogorp!
La Llum reunix obres de diferents
diocesis com si foren sols d’una i ha
refet retaules que estaven totalment
descomposts. Alli tenim l’antic
retaule de l’altar major de la Seu, de
Vicent Macip. No se si el tornarém
a vore fent una unitat, puix no cap
dins de la Catedral a on era el seu
lloc primitiu.
“
La Llum reunix
obres de diferents diocesis
com si foren sols
d’una i ha refet retaules
que estaven totalment
descomposts.
“
Tambe ha contat en una seccio
musical, que abans no s’havia fet. La
musica te, casi casi, el lloc propi. Una
chicoteta mostra de les obres d’esta
Catedral estan expostes, i una
LR.......44

Actualitat
.....................................................................................
LR.......45
Retaule de la
vida de Crist
i de la Verge.
Actualitat
.....................................................................................
“
Un total de mes de 3000 partitures be poden clasificar
a Sogorp com un dels quatre centres historics musicals de la
Comunitat Valenciana.
interpretacio de les mateixes
acompanya al visitant. Hi ha moltes
partitures que sols existixen en
Sogorp, encara que hui son del
repertori del mon.
Un total de mes de 3000 partitures be
poden classificar a Sogorp com un
dels quatre centres historics musicals
de la Comunitat Valenciana.
La Catedral de Sogorp te un llegat que
va des del segle XVI fins a la major
part del segle XIX. Les compocicions
del XVI, tretes a llum en motiu de “LA
LUZ DE LAS IMÁGENES”, son un
bon exponent de la seua riquea
musical.
Les Lamentacions de “Juan Francisco”
d'Azín, compositor totalment
desconegut fins ara, son un bon
exponent de tota la pietat i sentiment
mistic del segle d’or espanyol.
Ademes te una curiosotat. Afig,
tambe en estes lamentacions,
recitatius gregorians a les melodies
polifoniques, ajustant-los, ademes, a
cadascuna de les quatre veus del
quartet polifonic. Aixo no es troba
tan facilment.
Cantoral. Llibre de Cor
L'extraordinari “Christus factus est”
de Joan Bate. Comes i l'Ave Maris
Stella de Ginés Pérez sols estan en
l’archiu de Sogorp. Es pot dir que
estos dos motets foren escrits
precisament per a la Catedral de
Sogorp.
Tambe hi ha moltes publicacions de
repertori nacional. Algunes d’estes
publicacions hui son ben dificils de
trobar en cap atre lloc. El mateix
Pedrell al començament del segle
passat ya no va poder trobar el
“
“Oficium defunctorum” de Tomás
Luís de Victoria, mes que l’existent en
l’archiu de Sogorp.
La LLUM DE LES IMAGENS de
Sogorp, ademes de la riquea pictorica
que presenta, i que ho fa seguint un
criteri temporal, vullc dir, seguint les
obres un ordre cronologic, te la
particularitat de donar a coneixer una
riquea musical que molts dels
valencians desconeixien.
LR.......46

Actualitat
.....................................................................................
Valencians amics de
Timor Oriental
Josep Lacomba
E
l primer contacte en el conflicte de Timor
Oriental va ser en Lisboa, durant els Nadals
del 96: els refugiats timoresos en l’exili disponien
d’un espai propi front al Parlament de Portugal.
LR.......47
Actualitat
.....................................................................................
En una de les sales hi havia una
exposicio de fotografies d’una
brutalitat feridora que no era atra que
la realitat silenciada en Occident que
vivia aquella mitat de l’illa de Timor,
ex colonia portuguesa des de
l’ocupacio per part d’Indonesia el 7 de
decembre de 1975. Les imagens en
blanc i negre mostraven escenes de la
masacre del cementeri de Santa Cruz
el novembre de 1981, els familiars en
l’exili havien identificat una per una
les victimes i posaven entre parentesis
l’edat: la major part eren jovens,
chiquets i dones que participaven en
el funeral per l’assessinat de
l’estudiant Sebastiao Gomes. Un
equip de la televisio anglesa es
trobava fent un reportage, llavors van
poder registrar la masacre, la cinta de
video va ser abandonada dins un forat
entre les tombes del cementeri, la
resistencia timoresa es va encarregar
de traure-la del païs mentres els
periodistes anglesos eren interrogats i
colpejats en dependencies policials a
la busca d’aquell testimoni
impressionant. Mentres miravem
aquelles fotografies va entrar Olimpio
que ens va preguntar d’on veniem i si
teniem algun interes pel tema.
-Ens agradaria moltissim que
divulgaren el nostre conflicte, fora de
Portugal no hi ha cap interes. Pensem
que es un tema censurat per la prensa
en Europa.
Olimpio, llicenciat en Relacions
Internacionals, era representant del
FRETILIN el partit que encapçalava la
lluita en Timor des de l'invasio per
part d’Indonesia, no entenia cóm
Occident havia reaccionat front
l'invasio de Kuwait i seguia indiferent
a l'invasio de Timor, mantenint un
silenci de complicitat en Indonesia.
En llagrimes als ulls, Olimpio ens va
contar cóm Nicolau Lobato, el
president del seu païs, la Republica
Democratica de Timor Oriental
s’havia retirat a les montanyes en un
grapat d’homens, els que es
convertirien en la guerrilla de les
FALINTIL per fer front a l’eixercit
indonesi, la lluita era completament
desigual. Despres d’estar durant
El premi Nobel
de la Pau
José Ramos Horta
visita Elig
La gent s’havia retirat a les montanyes
en el FRETILIN buscant proteccio, en baixar de les
montanyes per rendir-se les represalies havien segut
brutals: dones violades, homes fusilats, aixi fins arribar
a les 250.000 victimes.
““
semanes fugint dels bombardejos en
napalm que van destruir la selva, el
president Lobato va morir el 31 de
Desembre de 1979. La gent s’havia
retirat a les montanyes en el
FRETILIN buscant proteccio, en
baixar de les montanyes per rendir-se
les represalies havien segut brutals:
dones violades, homes fusilats, aixi
fins arribar a les 250.000 victimes
d’una poblacio de 750.000 persones,
la tercera part de la poblacio. Quan
creïen que tot estava perdut va eixir
una figura mitica de la resistencia:
l’actual president de Timor Xanana
Gusmao. Est home que veïa com era
masacrada la poblacio civil cada
vegada que recolzava les accions de la
LR.......48

Actualitat
.....................................................................................
LR.......49
El fiscal Briones torna de Timor (centre), en l’historiador
Pascual Serrano i el president de la ONG Amics de Timor
José Antonio Rocamora en roda de prensa en Aldaya.
resistencia va dir no a les armes, va
baixar de les montanyes i va encapçlar
el moviment de resistencia pacifica i
desobediencia civil mes important del
mon, des de que Mahatma Ghandi va
conseguir en la paraula lo que mai
s’havia conseguit en les armes. A
pesar del rebuig de la violencia per
part dels timoresos, els metodos
repressius indonesis eren els
mateixos: prohibit parlar la seua
llengua (el tetum o el partugues), usar
la bandera nacional, a mes per reduir
el sentiment nacionalista 200.000
colons indonesis van rebre terres en
Timor Oriental, mentres la gent del
poble moria de fam i perdia les seues
vivendes, entregades als colonos.
S’havia instalat un sistema de
apartheid que havia condenat als
timoresos a morir com a poble i com
a nacio: per la repressio, per la fam,
per la negacio d'una identitat
prohibida. Xanana Gusmao va
encapçalar la resistencia desesperada
d’un poble esgotat de lluitar, al llimit
de les seues forces, ignorat pels mijos
de comunicacio. El 1981 Xanana
Gusmao va ser detingut i encarcerat a
Indonesia a una preso d’alta seguritat.
El filosof Zacarias da Costa ens va
donar una carta manuscrita de
Xanana Gusmao dirigida a la
Comissio Internacional de Juristes
escrita des de la preso de Cipinang.
En aquell document en les mans vam
eixir de Lisboa en l’esperança de
poder divulgar aquell conflicte
silenciat. Recorde que vaig redactar
l’articul a peticio dels timoresos de
l’exili. L'Universitat de Valencia, molt
interessada pel tema, va concedir un
accessit de periodisme a la revista
DISE. Dies despres de la seua
publicacio, l’historiador d’Elig Jose
Antonio Rocamora es posava en
contacte en la revista. Havia format
una ONG l’Associacio d’Amics de
Timor (ADETIM) per divulgar el
Escenes de la masacre
del cementeri
de Santa Cruz.
Actualitat
.....................................................................................
conflicte. Des d’aquell moment la
Comunitat Valenciana es va posar al
capdavant de la solidaritat en Timor a
nivell estatal. El 1996 despres d’anys
de silenci es timoresos van vore
recompensats aquells esforços,
sempre a contracorrent, lluitant
contra una indiferencia descarada:
Jose Ramos Horta i monsenyor Belo
bisbe de Timor havien rebut el premi
Nobel de la Pau, molts dels que els
havien negat la paraula es veïen
obligats a rectificar i reclamaven al
seu costat la seua presencia.
El 1997 la ONG Amics de Timor duya
al Nobel de la Pau Ramos Horta a
Elig, era la seua visita d’agraïment a la
Comunitat Valenciana, pionera en la
solidaritat en Timor reconeguda
internacionalment pel propi Nobel,
pero van ser els testimonis dels
refugiats (Carlos Borromeo, Zito
Soares) els que mes impacte van
causar a l’opinio publica: entre atres
recorde el de Felismina una jove
guapissima escollida per l’eixercit
indonesi com a colaboradora que va
passar informacio a la resistencia
clandestina, aquella jove de llarcs
cabells negres arrissats i mirada
profunda va eixir despres de dos
semanes somesa a interrogatoris i
tortures convertida en un vegetal
incapaç de pronunciar una paraula, el
somriure mai mes va tornar al seu
rostre. Atre era el de la mestra d’una
aldea a la que havien arribat els
soldats buscant guerrillers, com no en
trobaren cap havien escollit tres fill
d’un comandant de la guerrilla,
havien entregat la pistola a la mestra i
l’havien obligada a eixecutar-los,
despres l’havien violada. En una casa
de la capital, on havien trobat en un
registre una bandera independentista
i propaganda en el retrat de Xanana
Gusmao van tancar tota la familia
dins, van llançar poals de gasolina per
“
“
Els familiars de les victimes escolten en
impotencia noticies de Timor.
les finestres i li van pegar foc a la casa,
mentres obligaven als veïns a
presenciar l’escena. Allo no eren fets
aïllats producte de ments sadiques,
eren la vida quotidiana d’una
poblacio condenada a l'extermini de
la que havia desaparegut el 1990 la
tercera part, la Comissio de Drets
Humans de Ginebra recollia milers de
testimonis similars en els que la
crueltat en les victimes era
equiparable a la dels capituls mes
negres del nazisme.
El 1997 i el 1998, dos declaracions
institucionals de Les Corts Valencianes
promogudes pel diputat ilicita Manuel
Rodríguez van ser aprovades per
unanimitat, reconeixent el dret a
l’autodeterminacio del poble de Timor,
la fi de les violacions dels drets
humans i l’alliberament del lider
Xanana Gusmao.
Els acontenyiments posteriors a
Indonesia, en la caiguda del regim del
general Suharto van obrir la porta a
l’esperança a Timor. Nacions Unides
va gestionar i finalmente arribava el
referendum per l’autodeterminacio del
territori (pendent de descolonisacio i
illegalment ocupat per Indonesia). La
ONG Amics de Timor va enviar un
representant d’excepcio, el fiscal de
l’Audiencia Provincial d’Alacant Felipe
Briones. Aquell observador de
Nacions Unides va trobar en Timor
unes milicies dispostes a boicotejar el
proces, armades per l’eixercit
indonesi. En fer publics els resultats
el 6 de setembre de 1999 els colonos
pro indonesis van sembrar el terrror:
van començar a assessinar liders
timoresos, per aterrorisar a la poblacio
els seus caps eren clavats en pals a la
vora de la carretera de l’aeroport, van
cremar les aldees de les montanyes,
van saquejar les ciutats, mentres
deportaven 300.000 timoresos a
territori indonesi a boca de cano per
dispersar-los a atres illes. L’intervencio
de Nacions Unides va ser eixemplar:
va posar fi al terror de les milicies, va
desplegar una força multinacional que
va permetre el retorn dels deportats i
va encapçalar el veredicte democratic
de les urnes. S’havia obert el cami a
l'independencia de Timor despres
de25 anys de genocidi, Timor havia
passat en lletres majuscules a l'historia
contemporanea de l'humanitat: per
merits propis s’havia convertit en un
simbol i un referent per a tots
els pobles del mon que creïen en
la llibertat, la justicia i els drets
humans.
LR.......50

Sogorp
en la restauracio
Alfonso XII Rei d'Espanya
L
a conspiracio alfonsina, promoguda per D.Antonio Cánovas i els
generals Martínez Campos i el marqués de Balmaseda, plantejada
en el desig d'evitar mes derramaments de sanc i acabar en la situacio de
confusio i desorde en que es trobava Espanya, sabent que la monarquia
no podria instaurar-se per mig d'una votacio en la Cambra, sino per
clamor popular, va adoptar com a programa de govern el manifest de
D. Alfonso, fet en motiu del seu aniversari (1Dec.74), des de Sandhurst,
en resposta a les felicitacions rebudes: "Las más grandes y prósperas
naciones, donde el orden, la libertad y la justicia se adunan mejor, son
aquellas que respetan más su propia historia".
LR.......51
Elviro Adán García
Des de Castelló
.....................................................................................
El general D.Joaquin Jovellar
(1Oct.74), Cap de l'E.Centre de la
Republica, dispersades les faccions
carlistes del Maestrat (28Oct.74),
havia dispost que el brigadier D.Luis
Dabán, en el regiment de La Llibertat
num.30, el batallo Reserva num.15,
quatre peces Placencia del 3er
Regiment montat d'artilleria, un
esquadro del regiment de cavalleria
Espanya i la companyia de voluntaris
Contraguerrilla del Maestrat, quedara
encarregada de la defensa de Sogorp
(29Oct.74), poblacio situada entre els
suaus tossals de castell de L'Estrela i
del fort-convent de Sant Blai esgolantse
cap a la ribera dreta del riu
Palancia, en privilegiada situacio
economica, politica i estrategica,
atalaya vigilant sobre l'horiso de les
serres d'Espadán i Espina pel NO.;
Montmajor, Alt Romero, Pico de
l'Aguila i Gorgo pel S.; a l'Oest, fins
als contraforts de Javalambre; i pel
cami a Sagunt, que conduix fins a la
mar Mediterranea al SE.
Sugerint les instruccions rebudes, la
Brigada Dabán mantenia la vigilancia
i el control de la comarca sogorbina,
maniobrant en les seues tropes pel
curs del riu Palancia fins a Barraques,
per a espantar a les partides rebels
(31Oct.74) o creuar la Serra
d'Espadán, dividint les seues forces en
el brigadier Villacampa, per a per La
Vall i Algimia i per La Vilavella
respectivament, per a convergir en els
seus batallons en Onda, i acossar a
Cucala, que havia tornat al Regne i
s'aproximava fins a Almassora,
obligant-lo a tornar-se a introduir en
el Maestrat, on el capitost es reuniria
novament en Velasco i la seua gent,
tornant la Brigada de nou a Sogorp,
per Artana i el cami de Sagunt
(5Nov.74), i continuar en base en esta
la ciutat la direccio de les accions per
tota la zona, moure les seues tropes
per Jerica, Almenara, Sagunt, Altura,
Nules, Onda, Algimia, La Vall,
l'Alcudia i La Plana, i supervisar
l'organisacio de la defensa militar de
la poblacio, davant de la possibilitat
que els carlistes realisaren nous atacs,
encorajant la creacio d'un organisme
civil, de caracter politic lliberal, que
“
davant de la
possibilitat que els carlistes
realisaren nous atacs,
encorajant la creacio d'un
organisme civil, de caracter
politic lliberal, que es
va denominar Junta
d'Armament i Defensa
(4Dec.74), que eixerciria
les funcions de vigilancia,
policia, milicia ciutadana,
armament i municions,
recursos, prevencio
de barricades, obres d'aquarterament…
“
es va denominar Junta d'Armament i
Defensa (4Dec.74), que eixerciria les
funcions de vigilancia, policia, milicia
ciutadana, armament i municions,
recursos, prevencio de barricades,
obres d'aquarterament i reconstruccio
dels forts de Sant Blai i Estrela.
L'important plaça de Sogorp se va
fortificar, en la qual cosa els seus veïns
es van mostrar satisfets i segurs, i
esperant la pronta pacificacio de la
comarca van acodir a la ciutat
habitants dels poblats proxims, entre
atres veïns de Montan i Cirat, per a
refugiar-se a l'ampar de la seua
guarnicio, constituida per forces de
l'eixercit al comandament del seu
comandant militar, el coronel D.Leon
Ortega, procedent del regiment Arago
(7Dec.74).
El general Dabán, coneixedor de la
presencia del general carliste
Lizárraga, designat pel pretenent
D.Carlos per a concentrar les
partides del Centre i reobrir un nou
front d'operacions, a l'haver localisat
entre L'Alcora i Useres a les faccions
de Cucala i Velasco, va partir cap a
La Plana (15Dec.74), acostant-se per
Nules a Vilarreal en anim de
combatre'ls, pero, alertats els
carlistes pel desplegament de les
tropes republicanes, es van retirar
per Lucena, i els governamentals, al
rebre informacio de la presencia
enemiga en Mora de Rubielos, van
tornar en rapidea a Sogorp
(19Dec.74). Tancat l'hivern, el
general republica Despujol detingut
per la neu i el vent es va refugiar en
Cantavieja, i el general carliste
Lizárraga es va acollir en Vilafranca
(18Dec.74).
Al temps el general Dabán,
compromes en l'accio conspiradora,
en contacte en politics unionistes de
Sogorp, d'acort en els caps de Cos del
seu Brigada i en el seu Estat Major,
continuava els treballs per a l'acte de
l'exaltacio al Tro de D.Alfons,
prevenint realisar-lo en la Plaça de la
Cova Santa de la ciutat sabent que
anava a ser secundat, pero el proxim
relleu per ascens d'alguns dels seus
caps subordinats en el perill que els
LR.......52

Des de Castelló
.....................................................................................
que vingueren a posar-se al front dels
regiments no es prestaren a secundar
l'accio, el va incitar a advertir per
carta (23Dec.74), al general Martínez
de Campos "de no poder mantener su
compromiso si no se realizaba el
pronunciamiento antes de fin de
mes".
Impacient Dabán en esperar a
Martínez Campos, "el que si hubiese
llegado como esparaba hubiese dado
el grito en Segorbe, en la Plaza de la
Cueva Santa", deixant de guarnicio
al 2on Batallo de la Llealtat, va anar
en el seu brigada a Sagunt
(27Dec.74), i va notificar de seguida
LR.......53
la seua arribada al General en Cap i
al Capita General del Districte,
afegint "que al día siguiente enviaría
a Valencia los contingentes sacados
sde los cuerpos para el Arma de
Caballería y el Ejército de Cuba, i
que si en dicha capital se
encontraban ya los fusiles
destinados a los voluntarios de
Segorbe, se los remitieran, a fin de
escoltarlos a su destino".
Martínez Campos en resposta a la
missiva de Dabán va partir de
Madrit, fingint retirar-se "de cuartel"
a Avila renunciant a la causa
alfonsina, va partir cap a Sagunt
(28Dec.74). El general Jovellar
tambe en contestacio al telegrama de
Dabán des de Sagunt (29Dec.74), li
va manifestar "que para llevar a cabo
una operación, convenía que se
hallara en Segorbe el dos de enero,
adonde él llegaría el mismo día".
Reunits Martínez Campos i Dabán en
el seu Brigada a Sagunt (29Dec.74), a
les nou hores i cinquanta minuts del
mati, el Comandant Militar d'esta
Plaça va dirigir un telegrama urgent al
Ministre de la Guerra, al General en
Cap i al Capita General del Districte,
que deia aixi: "Acaba de salir la
brigada Dabán en general Martínez de
Des de Castelló
.....................................................................................
Campos, el cual me ha dejado en
pliego cerrado los adjuntos
telegramas que me apresuro a poner
en su superior conocimiento. Espero
instrucciones. Aquí no se ha dado el
grito; pero se dice que van a darlo en
las ventas de Puzol".
Formada la Brigada en quadro, a dos
quilometros de Sagunt, en la
bifurcacio del cami a Terol, en el punt
nomenat Els Alquerietes, el general
D.Arsenio Martínez Campos, va
arengar a la tropa i va aclamar a
Alfons XII rei d'Espanya.
El telegrama del general Martínez de
Campos al tinent general D.Ignacio
Maria del Castillo, capita general del
Districte, estava concebut en els
següents termes: "Al frente de la
brigada Dabán acabo de proclamar
Rey Constitucional de España al
Principe de Asturias D. Alfonso XII.
Confio en el patriotismo de VE. y sus
reconocidas ideas le obligarán a
secundar este movimiento que salvará
a la Nacion de la anarquia y de la
guerra civil; y en esta hipotesis,
espero las ordenes de VE. y del
General en Jefe".
Sogorp va saber de la proclamacio en
el mateix mati (29Dec.74), per un
comunicat del propi brigadier Dabán
dirigit al politic unioniste D.Antonio
Valero. El general Martínez de
Campos, en la Brigada Dabán va
entrar en Valencia, de la capitania de
la qual es va fer carrec el 2on Cap
general Villalón (30Dec.74), a l'haver
solicitat el seu capita general
autorisacio per a entregar el
comandament, "por no poder faltar a
sus principios". El General en CapJefe
Jovellar, que es trobava en Castello,
Formada la Brigada en quadro, a dos quilometros
de Sagunt, en la bifurcacio del cami a Terol, en el punt
nomenat Els Alquerietes, el general D.Arsenio Martínez
Campos, va arengar a la tropa i va aclamar a Alfons XII
rei d'Espanya.
acceptà el moviment iniciat en
Sagunt, decisio que comunicà a les
autoritats militars, davant la qual el
govern decretà la seua destitucio, i va
transmetre als caps de les columnes
operatives de l'E.Centre: La Guardia,
en Vilarreal, es sumà a l'accio
(29Dec.74); Lasso, en Monreal, al
sendema es va adherir al movimient
en general Morales i el tinent coronel
del Batallo de Caçadors de Sogorp,
aclamant a Alfons XII (31Dec.74); la
Brigada Arnáiz, que s'aproximava
descde Chiva, en la Venta del Poyo se
va adherir al moviment i entrà en
Valencia en el cap de la divisio,
general Macías (31Dec.74); la
guarnicio de Sogorp es sumà a la
proclamacio (31Dec.74); Villacampa
va tornar en part de les tropes de
Dabán a esta ciutat (2Gin.75); el
general Dabán en una Companyia por
Batallo, aniria a la proclamacio del Rei
en Madrit.
No es detingueren les operacions en
el Centre: La Brigada Despujols,
que es trobava en el 2on Batallo del
Guadalajara, desplaçant-se des de
Chert (24Dec.74), La Cenia
(25Dec.74), Rosell i Mas de
Barberans (26Dec.74), Santa
Barbera (27Dec.74), Tortosa
(28Dec.74) i Cherta (30Dec.74),
reunint les barques del riu a fi de
traslladar-se a Tortosa, per a despres
tractar de tornar per Gandesa, trobà
a l'enemic en Ayud de Cherta
(31Dec.74), atacant en corpenta les
seues posicions en el barranc de
"Las Armas del Rey", operacio en la
que es va distinguir el Guadalajara,
que marchant en vanguarda
s'enfrontà a la faccio del Capellà
Felix, fent gala del seu habitual
valor, posant-lo en completa
dispersio, per a situar-lo despres en
Calaceite (3Gin.75), al rebre la
noticia de la proclamacio d'Alfons
XII com a Rei d'Espanya, adherir-se
en entusiasme. El 1er Batallo del
Guadalajara, que des de l'any
anterior es mantenia en accio en el
Baix Arago es sumaria tambe en
retart a la proclama d'Alfons XII.
"Los voluntarios de la milicia
continuaron prestando con
entusiasmo el servicio propio del
instituto, pues se defienden no de
un adversario político, sino de
guerrillas de bandoleros".
En Madrit, el ministre de la guerra
LR.......54

Des de Castelló
.....................................................................................
tinent general D.Francisco Serrano
Bedoya, havia realisat una visita als
quarters de la capital (29Dec.74), per a
confirmar l'actitut de la tropa disposta a
sostindre l'orde pero no a batre's en els
defensors de la causa de D.Alfons, "que
li era simpática" i suponien la fi d'una
guerra inacabable, i del seu capita
general Primo de Rivera, que es va
adherir al moviment restaurador de la
monarquia, incorporant-se darrere
d'ell, l'E.Nort i la resta de les Unitats
d'Espanya: I el Govern, no volent
assumir la tremenda responsabilitat
d'apelar a les armes per a sostindre una
LR.......55
atra lluita que afegir a les de les guerres
civils en la Peninsula i Cuba, i en
l'opinio de Sagasta que el moviment
restaurador no tenia mes objecte que
portar al princip Alfons, pero no anava
contra el Govern presumint-se
l'acceptacio governamental de la
situacio creada despres del
pronunciament de Sagunt, va declinar
les seues facultats en D.Fernando
Primo de Rivera (30Dec.74), no sense
protesta dels seus drets vulnerats, qui
manant lliberar a Cánovas del Castillo li
va encarregar la formacio d'un govern,
nomenat Ministeri-Regencia, per a la
monarquia reinstaurada. I la barba i el
bigot que durant el segle XIX havia
quedat per a bandits i contrabandistes,
en Alfons XII, va renaixer la tradicio
quedant nomes rasurats sacerdots,
comics i toreros.
"A la reina Isabel: Los ejércitos del
Centro y del Norte y la guarnición de
Madrid y las provincias han
proclamado a D.Alfonso XII rey de
España. Madrid y todas las
poblaciones responden a esta
aclamación con entusiasmo. Ruego a
VM. lo ponga en conocimiento de su
augusto hijo, cuyo paradero se ignora
en este momento, y de todo corazón
felicito a VV.MM. por este gran triunfo
alcanzado sin lucha ni derramamiento
de sangre. Primo de Rivera —
Cánovas del Castillo".
El general D.Genaro de
Quesada i Matheos, que nomenat
cap de l'E.Centre en substitucio de
Jovellar (1Gin.75), va passar revista
a la guarnicio militar de Valencia,
entre les unitats de la qual es trobava
el Batallo provincial num.41, de la
Reserva, formant la parada a lo llarc
del cami del Grau, des de la Porta de
la Mar, per a desfilar a continuacio
pel passeig de L'Albereda, Pont del
Real, plaça de Tetuan, i de Sant
Domenec per a vitorejar a D.Alfons
al passar enfront de l'autoritat
militar situat en el canto de la casa
dels senyors de Sardañola, cridant
l'atencio del nomerós public
l'elegancia i gallart aspecte de la
tropa (6Gin.75).
Traslladat des de Marsella D.Alfons va
desembarcar en el port de Barcelona,
entrant a cavall en la ciutat en salves i
repicaments de campanes (9Gin.75), i
una atra vegada alt de la fragata a
heliç Navas de Tolosa, va continuar
marcha fins a Valencia (10Gin.75), on
va ser rebut en un entusiasme
indescriptible. El 5nt Montat
A la reina Isabel: Los ejércitos del Centro y
del Norte y la guarnición de Madrid y las provincias
han proclamado a D.Alfonso XII rey de España.
Madrid y todas las poblaciones responden a esta
aclamación con entusiasmo.
““
d'artilleria va fer salves en el port del
Grau (11Gin.75), i els cossos militars
del districte van cobrir la carrera del
Rei fins al centre de la ciutat, i
l'endema les autoritats i corporacions
valencianes van ser rebudes per SM.,
que va eixir a continuacio en tren cap
a Aranjuez, despedit en immensa
alegria en l'estacio (13Gin.75),
repetint-se les aclamacions al Rei en
Madrit (14Gin.75), i l'alabança de la
prensa nacional a que s'haguera
realisat un canvi politic de tanta
transcendencia sense efusio de sanc.
Sogorp va vore acabades les obres de
fortificacio del Castell de l'Estrela a
costa de la facenda nacional, i, encara
que tardanament, per decret d'Isabel
II, reconeguda la seua adhesio a la
Monarquia constitucional en els tituls
de MOLT LLEAL I HEROICA
CIUTAT.
Des de Castelló
.....................................................................................
Lluis Revest Corzo
(Valencia, 1892 – Castello,
1963) va ser archiver i
cronista oficial de la ciutat
de Castello; Professor de
Lletres en l’Institut Francisco
Ribalta des de 1917 i de
Filosofia entre 1948 i 1959.
Fon Membre Fundador i
Secretari de la Sociedad
Castellonense de Cultura
en1919 i discipul del nostre
Patriarca En Gaeta Huguet
i Breva (1848 – 1926),
del qui rebia classes de
la nostra llengua.
E
l proposit d’est articul es fer un
extracte lliteral purament
testimonial de l’obra que Lluis
Revest escrigue en 1930: “La Llengua
Valenciana. Notes per al seu estudi i
conreu”. El mateix llector podra traure
aixina les seues propies conclusions
sobre el pensament d’est ilustre valencià
materialisat en este document:
(…) De gran utilitat, per no dir
necessitat, és armonisar i coordinar
los esforços. Potser fora un bon
procediment la creació a València
d’una Acadèmia o Institut de la
Llengua Valenciana presidida per
l’acadèmic numerari valencià en la
Espanyola al qual podria asistir i
sustituïr lo respectiu corresponent,
Institut que, com a cosa feta de bell
nou, podrien organisar conforme a
Lluis
Revest
per la
llengua
valenciana
Vicent Saura
orientacions modernes fent-lo molt
profitós. Més encara: creem molt
fàcil obtindre per ad eixe Institut
l’ajuda oficial vist l’interés mostrat
per lo Govern en favor de les
llengües no oficials portant los
representants d’estes a la Reial
Acadèmia Espanyola. (…)
(…) Léxic.- Seria ben interessant un
estudi dels desgavells introduïts per la
coentor, com diuen a València, de
moltes gents i pel desconeiximent de
les fonts de la llengua per part de
molts escriptors. Los primers podrien
comprobar-se per tot arreu fins
arribar a les meses de madera que la
meua madre vol limpiar per a que no
estiga feo, fórmula del dernier cri de
les elegàncies valencianes en punt de
llenguatge. (…)
LR.......56

Des de Castelló
.....................................................................................
(…) Altra forma, adoptada per
l’Institut (IEC) i la qual creem
francament rebujadora es l’amb en
sustitució de l’ab usat pels clàssics. Al
nostre Regne la forma usual rònega i
secular es en: ni amb ni ab passaràn
mai segurament al llenguatge parlat.
¿A qué acceptar exclusivament una
forma no gens eufònica preterint la
més sonora, universalment emprada
en los bons temps de la llengua, sens
altra raó que d’ésser l’altra usual huí
en lo parlar de Barcelona?
I no és prou emprar paraules pures: cal
afegir la propietat a la puritat. No fem
com aquells qui omplin llurs escrits de
paraules arcàiques sens esme,
ignorant-ne la valor i fan llurs escrits
incomprensibles. Regla general és que
fan molt bé aquells qui fan això si llur
desig és de que no comprenguen los
llegidors allò que ells escriuen. No cal
reptar-los massa que eixe és un deport
tan ignocent com lo fer solitaris ab la
baralla; l’escriure vacuïtats no és cap
deshonor per a un bon pare de familia.
L’article definit.- En les obres clàssiques,
i en general, en los escrits dels bons
temps de la llengua trobem lo, los, la,
les, tretes molt poques excepcions les
quals serien magnífics exemplars per a
un Museu Arqueològic. (…)
(…) Ara, la manera de determinar
quínes son les formes normals de
l’article creem que és la següent:
Tenim com a forma normal clàssica
lo, los. (…)
(…) Eixa forma normal clàssica viu,
excluïnt les formes el i els a totes les
localitats de la mitat septentrional de
la província de Castelló; viu en la
ciutat de Castelló i viu fins a la
mateixa ciutat de València, (…)
(…) Pronoms personals.- (…) Quant
a les formes àtones viuen al Regne de
València les clàssiques me, te, se, ne,
lo, los, nos, vos: les cinc primeres
elidixen la vocal davant d’altra vocal i
donen m’, t’, s’, l’; totes darrere de
vocal, llevat vos se refermen en ella i
donen ‘m,‘t, ‘s, ‘n, ‘l, ‘ls, ‘ns. (…)
LR.......57
“
No fem com aquells qui omplin llurs escrits de
paraules arcàiques sens esme, ignorant-ne la valor i fan
llurs escrits incomprensibles.
(...) Possessius.- Sols direm que n’hi ha un
clàssic, perdut huí completament en la
llengua viva, que cal portar a la llengua
literària i que no hi ha mans per a que
l’empren bé los mateixos qui volen a
València restaurar-lo: lo pronom llur. (...)
(...) Quant a les formes meva, meves,
teva, teves, seva, seves devem rebujarles
perque ni són clàssiques, ni tenen
representació en cap de les varietats
dialectals valencianes.
Demostratius.- Huí són completament
mortes ací, sau potser alguna de les
“
localitats de la ralla de Catalunya, les
formes aquest, -a, -s, -es i aqueix, -a, -
ixos, -ixes. Les formes est o este, eix o
eixe, etc., són les úniques vives. Encara
que l’Institut diga que “són poc
recomanables” (Gram. Cat. De Fabra,
1919, pàg. 59), creem que les formes
este, esta, eixe, etc., són perfectament
lleg´times i per als valencians preferibles
a les altres, per les següents raons: 1.ª
Perque són com diem les úniques vives
ací. 2.ª Perque, en realitat aqu

Des de Castelló
.....................................................................................
LR.......59
Museu d’Historia
militar de Castello
Vicent Saura
Des de Castelló
.....................................................................................
Sera, sobre tot, un lloc dedicat al
recòrt de molts valencians
vinculats als fets d’armes, a lo
llarc dels temps, per tot arreu del mon.
Son histories humanes de persones del
poble que patiren les conseqüencies de la
guerra i la movilisacio. Del soldat de a
peu, qui fon el que lluità; homens en
nom i identitat propis naixcuts en pobles
de la provincia de Castello que tingueren
gran protagonisme en accions com la
lliberacio de Paris de 1944, la guerra
d’Independencia americana, Cuba,
Filipines, Rusia, Marroc, l’independendia
d’Argentina, etc. en capituls que ningu
ha contat.
L’impulsor d’esta iniciativa es Ricardo
Pardo Camacho, Delegat de Defensa
de Castello, fundador de l’Associacio
Cultural “Aula Militar Bermúdez de
Castro”, qui ha trobat en Castello un
filo d’or per al desenroll d’esta
Uniformes de les unitats valencianes creades en
1794 per a la Guerra dels Pirineus. El futur Museu
honrarà la memoria del heroes silenciats de tota la
provincia.
activitat cultural que l'apassiona i que
nomes una persona en les seues
qualitats podria haver ficat en marcha
un proyecte d’esta envergadura.
L’Alcalde Jose Luis Gimeno anunciava
el 24 de maig de 1999 la creacio
d’este centre, dedicant instalacions
d’us municipal per a la fi: un edifici
dels que fea entrega en eixe mateix
moment el Ministeri de Defensa a
l’Ajuntament de Castello i a on havia
estat ubicat el Regiment TETUAN-14.
No es tracta puix tans sols d’un
proyecte ya que en el present les obres
de remodelacio estan practicament
acabades i s’estima poc mes o manco
que en el plaç d’un any se podria
inaugurar.
Um museu per a la Pau
La nostra ciutat sera pionera en
Espanya en dispondre d’un museu
d’estes caracteristiques, constituit per
una associacio cultural de caracter
privat al servici de tots els ciutadans i
que te com a objectiu donar a
coneixer cóm han patit els pobles de
Castello les successives guerres des
del sigle XVIII. Sera, sobre tot, un
centre divulgatiu.
L’idea que se planteja es que en cada
raco el visitant tinga una percepcio de
qualsevol de les guerres des de 1700,
vistes sempre baix l’aportacio dels
castelloners i dins d’un ambit purament
didactic, en grafics divulgatius,
documents i objectes propietat
d’aquells mateixos soldats, coneixent
els seus sacrificis i a sovint inclus a
costa de les seues propies vides.
L’iniciativa d’este museu arribà a
estendre’s i han sorgit numeroses
colaboracions per part de la gent, fent
donacions o cessions constituint un
patrimoni mes que respectable que
permetra obtindre un bon resultat,
digne de ser conegut per tots aquells
que se consideren exigents i no volen
eixir defraudats davant de l’expectativa
de desenrollar l’imaginacio historica i
formar les opinions en relacio als fets
de l’historia comuna.
El Museu rendira homenage als
heroes silenciats de tota la provincia.
Investigacio
Un dels treballs del Museu d’Historia
Militar sera el de mantindre
l’investigacio dels seus fondos i dels
que puguen ser d’interes per a
l’historia de Castello. Es ficaran a
disposicio dels investigadors els locals
i equips necessaris, aixina com una
Biblioteca, en la que de moment en
son mes de cincmil els llibres
incorporats. S’ha constituit un Centre
de Documentacio enfocat a la
recuperacio de documentacio inedita
de caracter historic-militar com, per
eixemple, Diaris de guerra de militars
carlistes del Maestrat, Ordens
d’operacions de la guerra civil, etc.
Es poden trobar entre atres la
documentacio que fa referencia a les
unitats del “Ejercito de Voluntarios
Honrados del Reino de Valencia”
format en 1794 per a participar en la
Guerra dels Pirineus o, tambe, la del
Regiment de Sogorp durant la guerra
de l’Independencia, completament
desfet i aniquilat en la Defensa de
Saragossa contra els francesos. Els
fondos disponibles passen de les
dosmil unitats.
LR.......60

lo Rat Penat
.....................................................................................
La Torre del Rei en
Oropesa formava
part del dispositiu
defensiu de les costes
del Regne de Valencia
front als atacs turcs
i berberiscs.
LR.......61
Proyecte d’esquema
expositiu
El Museu dispondra d’una sala que
podriem nomenar com a cronologica,
a on vindran expostes les següents
campanyes: Guerra de Successio,
Guerra dels Pirineus, Guerra
d’Independencia, Periodo liberal,
Primera guerra carlista, Segona guerra
carlista, Guerra d’Africa, Cantó
castellonense, Tercera guerra carlista,
Cuba, Filipines, Puerto Rico, Guerra
del Marroc, Guerra Civil, II Guerra
Mundial, Guerra d’Ifni i missions
ONU i OTAN.
Tambe es dispondra d’una sala
tematica que tindra com a objectiu
tractar de temes concrets: armes,
condecoracions, cartografia,
instalacions, personages, etc. sempre
sense perdre de vista la referencia
especifica a l’historia.
Està previst fer exposicions
monografiques depenent de l’interes
en un moment donat per un tema
concret o per a conmemoracions que
se vullguen destacar aprofitant per a
dur a Castello fondos de gran valor
que nomes estaran per un temps
llimitat. Estos temes poden ser, per
eixemple, l'Orde de Montesa, una
batalla concreta, un tema biografic,
coleccions de soldats de plom,
fotografies, etc.
El Museu tambe contempla
fortificacions del sigle XVI i XVII i
estara obert a l’investigacio de fets
d’armes anteriors i com no, a
profundisar i ampliar les exposicions
tematiques ya existents.
Tot este contingut, dins d’una
presentacio exquisita, fara molt
atractiva la visio de l’historia i,
sense cap dubte, el Museu sera de
gran interes per a qualsevol
visitant.
• El Tinent Amado Granell, de
Burriana, fon el primer militar dels
aliats que entrà en Paris el dia de sa
lliberacio durant la II Guerra
Mundial.
• Dels 33 Ultims de Filipines, 2 eren
naturals de la provincia de Castello. El
panader de Salsadella, Emilio
Fabregat, i el sastre de Morella,
Ramon Ripolles.
• El primer Guardia Civil de tota
Espanya en rebre la Creu Laureada
de San Fernando era de Cirat. Fon
Bernardo Badal (any 1897, Cuba).
• Ramon Sentmanat, de Penyiscola, va
combatre baix les ordens del general
Washington en la Guerra
d'Independencia dels EE.UU. obtenint
el carrec de Tinent Coronel.
• Carlos Bayer, de Castello, fon
condecorat en 5 ocasions en la Creu
de San Fernando per sa participacio
en guerres del XIX.
• Un veï d'Almassora fon fusilat dos
voltes en la Guerra Civil i en les dos va
sobreviure.
• De 1700 homens que componien el
regiment de Sogorp en Saragossa
en la Guerra d'Independencia
contra els francesos, nomes van
sobreviure 26.
Des de Castelló
.....................................................................................
La Creu coberta
de la Balma
Gonzalo Romero Casaña
En
el municipi de Sorita del Maestrat, en el nort del Regne, es
troba junt al riu Bergantes, el Santuari de Nostra Senyora de la Balma,
que rep al viager en la seua Creu coberta, des de la qual ya
comencem a viure la presencia de la Balma, i que s’aposenta a on
existia en anterioritat una atra creu en cupula semiesferica.
LR.......62

Desde Castello
La ultima renovacio de la Creu
es va fer, com a consecuencia
de la peticio de molts soritans
al capella de Forcall-Sorita i
administrador del Santuari,
Don Tomas Pallares, que en
1977 assumix la tarea, gens
facil de renovar la Creu.
.....................................................................................
LR.......63
Des de Castelló
.....................................................................................
Degut a la destruccio de l’archiu
de l’Ajuntament de Sorita durant les
Guerres Carlistes (no podem oblidar
que la comarca d’Els Ports fon
territori dominat pels carlistes durant
molts anys, en dita comarca va
prendre fama Don Ramon Cabrera
General carliste mes conegut per “el
Tigre del Maestrazgo“) i la destruccio
de l’Archiu parroquial en 1936,
durant molts anys l’unica font de
noticies nos la va donar el Dr. Ejarque
en el seu llibre “Historia de la Balma”,
que apareix en 1934.
Respecte a una de les puntualisacions
del paragraf anterior, hauria de destacar
com a nota anecdotica que un dels
ermitans mes famosos de la Balma fon
el General Cabrera, puix a canvi de
custodiar la Verge, establix en el
Santuari el seu quarter militar per a
controlar esta zona del Bergantes.
En el “Boleti de la Societat
Castelloneneca de Cultura” el
Sr. Francisco Olucha Montins, en un
treball que titula “Nuevos datos para la
Historia de la Balma“, dona la noticia
que en l’Archiu Municipal de Castello se
conserva un interessant llibre que
correspon als Contes del Santuari de la
Balma des de 1644 i per lo que se referix
a l’autor de l’escrit acaba en 1939.
Sorita, segons el Dr. Ejarque, es va fer
carrec de la major part dels treballs
per alçar la Creu Coberta pero es obra
conjunta dels pobles veïns, tant
d’Arago com de Valencia, dels devots
de la Verge de la Balma i de Viagers
que estan enamorats del païsage de la
Tosa, lloc que ha interessat als
homens de totes les edats i cultures
des de temps molt remots.
Des del sigle XIII, despres de
l’aparicio de l’image de Nostra
Senyora de la Balma i aprofitant restes
d’antigues construccions, alcen la
enorme paret per a tancar la cova i
construixen un bonic absit per al
“Altar Major de Santa Maria
Magdalena”, a la que està dedicada
l’Ermita des de molt antic. No se van
realisar obres de tanta importancia
com en el sigle XVII, en la construccio
de la frontera actual, l’atrevit
campanari i la plaçoleta front l’Ermita.
Estes obres s’acabaren en 1670 des
del estiu de 1686 al 1687 s’alça la
Creu Coberta que estimem com a
data de construccio.
Estem en el mes de juny de 1687, quan
fea tot un any que se treballava
activament en les obres de la Creu. Baix
les instrucciones de Pau Simo
s’urbanisa la plaçoleta i el seu contorn a
on hi ha la creu, inclos l’entarimat
d’obra per a escenificar la Lluita de
l’Angel i el Dimoni, i se van amontonant
les pedres per alçar el templet.
El reputat escultor del Mas de las
Matas (Terol), Baltasar Mateo, anava
acabant les escultures de la creu.
“
Un dels ermitans mes
famosos de la Balma fon el
General Cabrera, puix a
canvi de custodiar la Verge,
establix en el Santuari el
seu quarter militar per a
controlar esta zona del
Bergantes.
“
D’un moderat estil barroc, esta Creu
destacava com una vertadera obra d’art,
presidint tot el monumental conjunt.
No res costa de la bendicio i
inaguracio de la creu, a soles se
presumix per el Dr. Ejarque, autor de
la ya aludida “Historia de la Balma“
unes solemnes festes el 8 de setembre
de l’any 1687.
El dia 8 de setembre, Nativitat de Santa
Maria, fon festa de precepte fins a l’any
1908. Esta Missa en la Creu Coberta
facilitava als assistents a les festes de la
Balma el compliment de sentir Missa.
Tal vegada per la celebracio d’esta
missa i atres actes liturgics que tenien
en el seu ritual les provessons que
venien dels pobles davant d’esta Creu,
fon la tenacitat de Sorita en reparar i
ornamentar a traves d’estos tres sigles
la Creu Coberta de la Balma.
Suprimit el precepte de sentir missa en
el dia 8 de setembre, continúa
celebrant-se la Missa d’Alba sense
interrupcio fins 1931. No es va celebrar
en 1932 i 1933, pero es va celebrar en
1934 i l’ultima Missa fon en 1935.
En anys successius es va celebrar
Missa primera dins de l’Ermita que
aten la devocio dels devots que en
numero reduit estan en la Balma a
primera hora de la matinada.
L’ultima renovacio de la Creu es va fer,
com a conseqüencia de la peticio de
molts soritans al capella de Forcall-
Sorita i administrador del Santuari,
Don Tomas Pallares, que en 1977
assumix la tasca, gens facil de renovar
la Creu. Dita renovacio va finalisar-se
el dia 3 de setembre de 1977.
En Valencia les tres Creus mes
antigues aço es, les situades en les
carreteres de Barcelona, Alacant i
Madrit son des de fa molts d’anys
cobertes, si be en un principi no ho
van ser. A totes se’ls van construir les
cobertes d’un mateix estil en 1432 per
Joan Llobet, imaginer, i va pintar els
escuts de la ciutat Nicolás Querol. La
teixa blanca i blava es de Paterna. El
seu nom era el de Creu del Carraixet,
la de la Carretera de Barcelona; Creu
Coberta a la de la Carretera d’Alacant;
i Creu de Mislata per estar prop de dit
poble en la carretera de Madrit. Totes
permaneixen en peu pero dins del
casc urba, segons informa D. Emili
Beüt Belenguer, en 1833, que les
elogia per la seua bona conservacio.
En les comarques de Castello hi hauria
que destacar la Creu Coberta que nos
trobem a dos quilometros de Traiguera
prop del Santuari de Nostra Senyora de
la Salut, esta es l’ultima de set creus de
pedra en representacio dels set Dolors
de Maria Santissima. Tambe destaca la
Creu Coberta de Jerica, que segons
D. Emili Beüt Belenguer fon construida
en el sigle XVI, per l’any 1511 degut a
la pietat d’un vasc que vivia en Jerica.
LR.......64

Des d’Alacant
.....................................................................................
Benidorm
i les
falles
Marivi Ferrandis i Olmos
D'entre els municipis
que conformen la
comarca de la Marina
Baixa, centrem la
nostra atencio en
Benidorm, bella villa
ancorada en la costa
mediterranea, entre
la Serra Gelada i el
Puig Campana.
LR.......65
Des d’Alacant
.....................................................................................
G
eograficament, contrasta la
superficie plana del terme en la
seua part central, en
l'accidentada al SE per la Serra
Gelada i al NO per les estribacions de
Puig Campana. Dignes de visitar son
les esplendides plages d'arena fina
les dos en cinc Km. de passeig: la
de Llevant, la qual s'obri entre el
promontori de Canfali, lloc on va viure
el primitiu port de peixcadors i el Raco
de l'Oix, la qual fon la primera que
s'urbanisà i conta en numeroses
terraces de bars i la de Ponent, que
comença al O. del port i s'esten fins a
La Cala, al peu del cerro de Montbenidorm.
Tambe cal citar la bahia de
Benidorm, la qual s'assenta entre la
punta de les Caletes i la punta del
Tossal i enfronta en l'illa que porta el
mateix nom, estant les seues aigües
habitades per un gran numero
d'especies marines.
Si viagem a través de l' historia de
Benidorm, descobrim que conta en
un important conjunt de jaciments
iberics en el Tossal de la Cala; tambe
en el camps d'Ors i en la partida del
Ravalet.
L'orige de l'actual vila es musulma. En
1249, Jaume I fa donacio de l'alqueria
de Lliriets, al terme de la qual estava
ubicada Benidorm, a P. Gual de
Villamajori. El primer senyor del
castell i pobla de Benidorm fon
l'almirant Bernat de Sarrià, el qual
concedirà ad esta vila la Carta Pobla
el 8 de maig de 1325.
A partir d'este moment la vila de
Benidorm va patint successives
vicissituts , que faran prenga part en
els episodis historics tant de la nostra
nacionalitat com de l'Estat Espanyol.
Arribats ya al segle XX, des de que en
1925 es construixen els primers
chalets fins als nostres dies, Benidorm
ha creixcut considerablement. De
Si centrem la nostra atencio en les
festes de les falles, direm que Benidorm
les celebra des del dia 16 fins al dia 19 de març,
dia de la "cremà".
““
1950 a 1960 la poblacio creix un
129% degut a la gran afluencia
turistica. En la decada dels 90 es
consolida una fita historica que arriba
fins a l'inici del segle XXI, a lo que
contribuix el fet rellevant de
l'apertura del gran parc tematic
"Terra Mitica".
Si centrem la nostra atencio en les
festes de les falles, direm que
Benidorm les celebra des del dia 16
fins al dia 19 de març, dia de la
"cremà".
L'orige d'esta festa en la vila que nos
ocupa es remonta a 1972, fa trenta
LR.......66

Des d’Alacant
.....................................................................................
anys, quan un grup de valencians,
majoritariament de Valencia capital,
que residien en Benidorm, decidiren
celebrar en esta vila esta festa de les
falles i contagiar del seu entusiasme
en viure la musica, la polvora, la
bellea i el foc als seus conciutadans i
turistes que es trobaven en Benidorm
estiuant. Primer fon la falla
Benidorm, despres la de "Rincón de
Loix" i despres la d'Els Tolls.
Ininterropudament, des d'aquell
moment, s'han anat plantant els
monuments fallers en estos tres
districtes, momuments que fan la
delicia de tots aquells que els
contemplen.
Enguany, la falla Benidorm, presidida
per Enrique Escandell, la seua Fallera
Major, Rosario Pagés, la Fallera Major
Infantil, Ana Villalobos i tota la
Comissio, celebren el XXX aniversari,
en tot l'entusiasme i dedicacio que
esta efemerides es mereix.
I tambe com a recòrt i homenage a
aquella que en el mateix lloc es
plantara fa trenta anys, la falla
d'enguany està dedicada al mon del
turisme, i tambe com aquella la figura
central es un avio, encara que en esta
ocasio es mes modern, ya que la
tecnica ha alvançat molt des d'aquell
temps.
LR.......67
La falla Benidorm, presidida per Enrique Escandell, la seua Fallera
Major, Rosario Pagés, la Fallera Major Infantil, Ana Villalobos i tota la
Comissio, celebren el XXX aniversari, en tot l'entusiasme i dedicacio que
esta efemerides es mereix.
““
I es que el mon faller,el colectiu
de gent que fa del seu treball altruiste,
abnegat i ilusionat, es el motor i la rao
de ser de la festa. Per aixo, tots els
fallers i les falleres es mereixen un
homenage, pel carinyo i l'amor que
dediquen a les seues falles, verdaderes
obres d'art, reblides d'esperances i
anhels. Monuments- compendi de
gracia, ingeni i humor- que son
l'anima de la festa, una festa que no
mai ha de morir per a orgull de propis
i reconeiximent i admiracio de
visitants.
lo Rat Penat
.....................................................................................
Parlem com cal
A nem a dedicar la
nostra atencio a unes
quantes paraules
bandejades de la
llengua que s’utilisa
en els mijos de
comunicacio i
l’ensenyança. Unes
paraules valencianes,
com tantes atres, que
son sistematicament
substituides per unes
atres, sense motiu,
i que nos creen el
dubte de si son o no
son correctes les que
utilisem normalment .
En primer lloc parlem del substantiu
raïl, substituit sistematicament per la
forma rel. La seua timologia llatina es
la següent:
RADICE > rahiu >raïl.
La forma rel deriva de la nostra raïl de
la següent manera:
raïl > rael > rel, i per aglutinacio de la
a de l’article la, dona tambe arrel.
De manera que la forma valenciana
raïl es molt mes etimologica que la
forma rel, i de fet trobem raïl utilisada
pels nostres classics dels segles XIV i
XV.
Tambe son formes valencianes: arraïl
i arrel, pero no rel, que es la forma
catalana.
En segon lloc el substantiu renoc
(sapo en castella) es substituit pel
catala gripau. L’etimologia de renoc
cal buscar-la en el llati RANA,
granota.
Alguns diccionaris diuen que un
renoc es un amfibi en la primera fase
del seu desenroll, pero aço no es
correcte i en este cas en valencià es
diu cullerot (renacuajo en castella). El
Voro López
renoc es un amfibi adult paregut a la
granota, pero en costums terrestres,
de pell aspra en glandules que
segreguen un liquit acre. La forma
renoc existix per terres valencianes i
fon utilisada pels nostres classics,
encara que hui se sol substituir pel
castellanisme sapo o pel catalanisme
gripau.
Finalment, per a la pluja intensa i de
poca duracio tenim moltes paraules
en valencià; el Diccionari de la
RACV dona les següents formes:
“arruixada, arruixo, aiguarrada,
aiguaço, sacso d’aigua, alaboc,
ramassada, glopada, garrotada,
diluviada, chapallo”. Encara en
podriem afegir alguna mes, com ara
aiguada i qualsevol d’elles es pot
utilisar, si be arruixada, arruixo o
ramassada son les mes generals.
Curiosament en els mijos de
comunicacio s’utilisa exclusivament
la forma ruixat, que no es
valenciana, i s’obliden totes les atres
possibilitats.
El millor consell davant d’un dubte
sobre el vocabulari es consultar el
Diccionari de la RACV, preguntar als
nostres majors i, si aço no es possible,
seguir utilisant les formes que hem
utilisat tota la vida.
LR.......68

Lliteratura valenciana clàsica
.....................................................................................
Miquel Pereç
“Natural de Valencia,
ciudadano de antiguo
linaje, y según se cree
de los que vinieron
de Aragón a conquistar
este reino, o a poblarle
después del conquistador.
Fue muy estimado
por su ingenio, arte,
eloqüencia y erudición
de nuestro Calixto III
cuando era obispo
de Valencia.”
L´ilustre bibliograf Ximeno,
dins la seua obra Escritores
del reino de Valencia, nos
presenta d´esta manera al valencià
Miquel Pereç. Efectivament, este
autor i traductor d´obres religioses,
gojà d’una indubtable popularitat en
el seu temps gracies a la traduccio del
Kempis i a la seua participacio en el
famos Certamen maria de 1474. Del
seu exit nos parlen les reedicions de
les seues obres com: el Verger de la
Verge Maria i l´Explanacio de lati en
valenciana lengua del Libre de Mestre
Joan Gersón, canceller de Paris, de la
Imitacio de Jesu Christ, e del
menyspreu de aquest mon miserable.
Esta “explanacio” de llarc titul no es
una atra que el Kempis, publicada en
Barcelona 1482 i en Valencia l´any
1491 i que està dedicada a l´escritora
sor Isabel de Villena:
LR.......69
Artur Ahuir
Lliteratura valenciana clàsica
.....................................................................................
“Scriu Miquel Peres a la molt illustre
dona Ysabel de Billena, abadessa del
monestir de la Sancta Trinitat.
Molt illustre e virtuosa senyora: perque
de aquesta trista, enujosa e desestimable
vida son breus los miserables dies e
perque en la peregrinacio de aquest mon
miserable no ençopegasseu en los grans
laços que´l enemich de natura humana
tots jorns nos para, vos sou aturada en lo
repos de religio, tan benaventurada,
oblidant los bens, los amichs e parents
de real linatge… E perque per prechs
del reverent mestre, Pere Calaforra,
Si la Vita Christi va ser
un gran exit editorial, lo mateix
haurem de dir d´esta traduccio
que conegue repetides edicions.
mestre en sacra theologia del sagrat orde
de sant Agosti, he yo traduit de lati en
valenciana prosa lo libre de mestre
Johan Gerson, canceller de Paris,
intitulat lo menyspreu del mon, he
deliberat endreçar lo present libre a la
senyoria vostra, puix essent gran
senyora e de real linatge, haveu menys
preat de aquest trist mon les honors e
riquees.”
““
Si la Vita Christi va ser un gran exit
editorial, lo mateix haurem de dir d´esta
traduccio que conegue repetides
edicions: la princeps es la feta en
Barcelona, de la que es conserva un unic
eixemplar conservat en la Biblioteca
Nacional de Paris. D´este eixemplar
donà noticia, com nos diu Ribelles
Comín, el bibliofil alema Conrado
Haebler en The early printer of Spain
and Portugal . Al respecte d´esta versio,
falsament atribuida a Gersón, direm que
l´edicio valenciana de 1482 fon la
primera en llengua vulgar; sis anys mes
tart, en 1488, es feren les estampacions
italianes i franceses i la castellana en
Sevilla l´any 1493.
L´obra està dividida en quatre llibres; el
primer “libre interior”, el segon “la
conversacio”, el tercer “ de les interiors
paraules de Jhesu Christ ab la feel
anima christiana” i el quart que tracta
“de la Comunio”. Respecte a l´estil i
llengua en la que està escrit, mereix la
pena reproduir unes paraules de
Manuel de Montoliu al respecte:
“La traducción del Kempis de Pérez es
la piedad ascética diluida en el
almíbar de la más refinada retórica; es
una elegante profanación. Es una de
aquellas muestras de ese espíritu de
profanación de aquel siglo que no
tenía escrupulo en inundar los
templos góticos de altares, estatuas,
relieves y sepulcros de estilo
grecorromano. La traducción de
Miguel Pérez viene a ser la atrevida
transformación de un altar del más
puro gótico en una obra, no ya de
sobrio estilo renacimiento, sino de
hasta de cierto gusto plateresco”.
Una atra traduccio de Miquel Pereç es
la de la vida llatina de sant Vicent
Ferrer; dedicada a la muller de Pere
Dalpont, va vore la llum l´any 1510.
No es estrictament una biografia del
sant, sino mes be un elogi de la seua
santa vida i mort, un recull de lo que
la tradicio dia d´ell. No ha aplegat fins
a nosatres l´original llati, aixina es que
no sabem quin grau de llibertat va
tindre Pereç a l´hora de traslladar-lo a
la valenciana prosa. Esta versio
valenciana de 1510 va servir per a la
castellana anonima impresa en
Valencia l´any 1589. De Pereç es
tambe el “Canticum Virginis”, un
comentari al “Magnificat” que dedicà
sor Isabel de Villena, i que tant diu,
de nou, del nivell cultural de
l´abadesa.
LR.......70

Lliteratura valenciana contemporanea
.....................................................................................
LR.......71
Es
Vicent Casp
poeta que pertany
cronologicament
a la generacio de
preguerra encara
que la seua obra
publicada la trobem
a partir dels anys
40. Naixcut en
Carlet el 12 d´agost
de 1906, Vicent fon
el major dels sis fills
del matrimoni
Vicent Casp-
Herminia Vercher,
familia que es
trasllada a viure
a Valencia en
maig 1928.
Vicent Casp
Alicia Palazón
Lliteratura valenciana contemporanea
.....................................................................................
La relacio entre “Amigos de la Poesía” i Vicent Casp fon
molt estreta ya que va ser soci fundador de l´agrupacio, pertanyent a
la Junta Directiva des de 1950 fins a 1956, any de la seua partida
a Venezuela a on residi fins a l´any 1969.
En la capital entra en contacte en
Lo Rat Penat i en el poetes de la
Valencia de preguerra com Josep
Mª Bayarri, publicant les seues
primeres composicions cap a
1929, any en el que comença a
colaborar en “Levante”, “La
correspondencia de Valencia”, “El
calpense” o “Pensat i fet”. Son anys
estos en els que es viu el debat
sobre la poesia vanguardista,
moviment en el que se l´ha volgut
incloure tal volta per l´enganyos
titul que du el seu llibre de poemes
publicat en Accio l´any 1936:
Instantànies, pictopoesia en el que
s´inclouen poemes com “No sé”
No sé
Què té
La teua hidròpica mirada
Ni què
La teua seràfica somrisa,
Sols sé
Que em miren els teus ulls i m´abrasen,
Somriu la teua boca i m´encisa.
Encara i tot, les seues composicions
no deixen la tradicional tematica
descriptiva, distanciat aixo si del
conegut com a païsagisme
sentimental, movent-se entre tituls
com “moreres”, “bodegó”, “espera”,
“relleu de sol”...
En 1949 i en Torre publica Polsina
d´hores i Alguns poemes, breu
poemari que es refon dins Polsina.
Es esta una de les millors mostres de
la poesia de Vicent Casp; un
poemari dividit en “melodies”,
“tornaveus”, “silencis” i “cants” que
han abandonat ya la primera poesia
de tall tradicional. Els epigrames de
“silencis” i les cançons mostren un
domini expressiu en el que la
paraula ix naturalment:
Hi ha un ultim llibre de poemes en
Torre l´any 1951, A temps de cor per
a començar la seua etapa de
publicacions en els “Cuadernos de
Amigos de la Poesía” com son Foc de
1952, i L´Ondina un breu relat
publicat en 1953. La relacio entre
“Amigos de la Poesía” i Vicent Casp
fon molt estreta ya que va ser soci
AL BES DEL CREPUSCUL
T´he vist nua, besada pel crepuscul.
T´he vist d´or, besada pel crepuscul.
T´he vist meua, besada pel
crepuscul.
T´he vist flor, besada pel crepuscul.
Pel crepuscul al cel.
Per l´albada al cor.
Nua a amor naixent.
D´or a sol morint.
Flor a aroma intens.
Meua a tot delit.
Ple d´anhel de tu.
Plens de tu els palmells.
Tu omplint-me els ulls.
Ple de tu l´ambient.
Tu en cada sospir.
Tu en cada batec.
““
fundador de l´agrupacio, pertanyent
a la Junta Directiva des de 1950 fins
a 1956, any de la seua partida a
Venezuela a on residi fins l´any 1969.
D´esta llarga etapa en terres
d´Hispanoamerica naixen els llibres
en castella, publicats ya de retorn a
Valencia, La catira de las sospresas
(relats) AdlP 1973 Tu silencio
Adelapos 1979 i Tu voz Adelapos
1980 i un ultim poemari en valencià
Batecs al tropic de 1984 en el que els
poemes es conformen com a “viu
recort” dels anys passat en
Venezuela. Veja’m un poema d´este
ultim llibre:
Tu en cada somrís.
Tu en cada gemec.
Al bes del crepuscul, t´he vist nua.
Ai, ¡del teu enchis!
Al bes del crepuscul, t´he vist d´or.
¡Ai, de l´encant teu!
Al bes del crepuscul, t´he vist meua.
¡Ai, del meu desig!
Al bes del crepuscul, t´he vist flor.
¡Ai, de l´amor meu!
El crepuscul i tu, tu i el crepuscul.
Yo, el crepuscul i tu. Crepuscul
tu i yo...
I els florits “bucares”
de cresta encesa
Coronant-nos l´hora i l´horiso.
LR.......72

Publicacions
.....................................................................................
LR.......73
Publicacions
.....................................................................................
Orguens i organistes
catedralicis de
la Valencia del sigle XIX
A
l meu parer , sempre es bo i
bonico reconeixer als antepassats, i
encara mes si son antecessors personals
per molt lluntans que siguen. Es lo
primer que yo he volgut fer en este
treball: rendir afectuos homenage a tots
aquells que treballaren tant o mes que
yo, que tingueren moltes de les
mateixes dificultats que yo he tingut, i
que tambe tingueren que escoltar allo
de: “aténgase al edicto de oposición…”
Anglés, el pobre Chulvi en totes les
manies que li tenien, el ben volgut
Pérez Gascón, etc.etc.
Els organistes de la Catedral d’este
sigle XIX encara foren forjadors de la
vida musical del nostre poble. Molts
dels musics nostres tingueren per
mestres als organistes i als mestres de
capella de les catedrals. Els diaris en
parlaven estos dies de Martin Soler.
Puix Martin Soler rebe les primeres
solfes de les mans d’estos musics
catedralicis. D’atra part, la prova es
ben clara. ¿A sant de qué Pérez
Gascón estaria present en el Salo
d’Actes del Conservatori de la plaça
de Sant Esteve?.
Despres d’una passada pels
organistes, encara que no tot lo
completa que yo havera volgut, entre
en el mon dels orguens. L’orgue gran
de la Catedral, sense dubte, era un
orgue monumental que, fins ara,
ningu ha volgut refer . Tots estan
d’acort. Tots parlen maravelles d’eixa
caixa, pero… Pels racons de la Seu
estan molts fragments d’aquella
esplendorosa caixa de l’orgue gran
que caldria refer.
Tambe calia parlar-ne dels orguens,
perque tot no estava massa clar. Tots,
fins ara, havien begut en Sanchis
Sivera i clar l’orgue gran de la
Catedral tenia mes registres dels que,
de veres, tenia. Sanchis Sivera va
copiar la descripcio dels alemans i va
pendre per registres lo que no ho
eren, puix ¿ell que sabía d’estes
guilindaines?.
I de l’orgue chic, crec que en saben
alguna cosa mes de lo que teniem
sabut, documentant lo que diem,
puix a l’extraordinari canonge
archiver de la Seu li passà un poc de
lo mateix que en l’orgue gran.
LR.......74

Lliteratura i musica
.....................................................................................
Lliteratura
i musica
M
es que siga volent o
aposta, lo normal es que
entropecem en els topics, al
referir-nos a les dos tangencials
arts que encapçalen est
escrit, pero el sostraure-les
de son ambit universaliste, i
donar-los un toc valencià,
representa un repte que la
AELLVA va fer seu en les
X JORNADES DELS ESCRITORS,
que des del 10 al 14 d'este
decembre tinguerenenen lloc
en el Palau dels Scala,
acollides en la protectora seu
de la Diputacio de Valencia.
Es ben cert que els ahucs dels primers
humans sobre la terra, al temps que
donarien pas a les incertes per
primerenques notes musicals, tambe
sonorisaven lo que despres i per a
reinterpretar-se devindria en lletres
per als parlars. Des de tot allo i sense
propondre's res mamprendria el cami
de la musica i la lliteratura, apoyantse
en signes que depurant-se i
millorant-se ininterrompudament,
conseguixen: que hui fruim d’elles
totes les sensibilitats proclius a l'art, al
temps que fan que s'universalise la
cultura. Definint cada so com un
LR.......75
respirar de cada lletra, tambe
sostenim que cada concrecio musical
es l'ale que vivifica l'engraellat d'un
supost pentagrama. Aixina la suma de
lletres fa llibres, expressant situacions
reals o imaginaries i l'harmonia de
notes reglades i acompassades, al fluir
i ser rectament interpretades, nos
donaran igualment uns fruts dolços
de creacio, que al temps nos
despertaran emocions i nos seran
regal de l’esperit. Faran falta en el
primer cas els escritors i els
divulgadors i en el segon els
compositors i els musics que
interpreten. Quan no existia el paper,
la viva veu divulgava i reproduia
musica i lliteratura, d’alli naixqueren
els trovadors, que aparellaven lletra i
musica, poesia i cant. L'alvanç del
soport multiplicà i vulgarisà les
creacions i universalisà les obres dels
incipients globalisadors de la cultura;
l'instrumentacio, la tecnologia i la
cibernetica nos fan arribar hui, tan sol
apretar la tecla, musica i lliteratura a
voluntat: sons, cants; lletres, llibres...
Per aixo i perque de la globalitat
devem extraure els pessiguets que
mes nos acomoden als valencians -no
tan minsos, que a bon nivell hem
rallat en musica i lletra-Aixina heus
aci que uns experts en les materies de
l’alçada de Xavier Casp, Josep
Climent, Mª Teresa Oller, Salvador
Segui... uns estudiosos, uns practics,
han profundisat en els lligams que en
l'ambit valencià s’han vist naixer i
Vicent Ramon Calatayud
creixer. Perque les costums que
envolten, la carrega de folclor que
soporta o l'ambient social que
acaronà i acarona "El Misteri d'Elig",
"la nova canço valenciana", el
fenomen de les nostres bandes, etc.
etc. i sobretot "la musica de la nostra
poesia", com expressio de la llengua
valenciana, han fet que se
n’aprofitarem de l’any del Mestre
Rodrigo, per a donar testimoni del
seu talent i dels valors concrets o
anonim d’aquells que ajuden a
conformar-nos culturalment. Tot aixo
i molt mes, es el temari que es
desenrolla, ben conegudes les
personalitats que ho tracten, selecte
l'interessat auditori que pot acodir i
acodix al debat i a l'enriquiment, en
les dolces i esperançades vespradetes
cap als Nadals.
I perque al resonar per les nostres valls
i montanyes braves veus, imitant a la
naturalea, han fet art i perque des dels
silencis sonors de les plomes, fets
llibres, s'ha creat poesia, narrativa o
teatre, podem els valencians sentir-nos
devanits. Que el llustre que els propis
musics i lliterats han donat i nos donen
seguixca en bona hora, ¡conegam-lo,
estimem-lo i divulguem-lo! Per ad aixo
d’estes comunicacions, com sempre,
l’Associacio d’Escritors en Llengua
Valenciana, farem un llibre. En el
Sopar dels Escritors del dia 13 de
decembre, de l’any que corre, vora la
llum i el farem arribar a qui acodixca.
Com sempre avisem en temps.
lo Rat Penat
.....................................................................................
LR.......76

Musica
.....................................................................................
LR.......77
De Bach a Ligeti
Dos mons paralels:
Manuel Añón Escribá
Una atra manera de
referir-nos a este
articul podria ser:
"Lo vell en lo nou
dos mons paralels",
ya que la musica
contemporanea o
millor dit, coetanea,
es el resultat de
l'evolucio artistica a
lo llarc dels segles,
sintetisada per la
visio particular de
cada creador en la
seua propia epoca.
Musica
.....................................................................................
L
‘historia, ens ensenya que les
arts i en especial la musica
camina en circuls; l'estil que es
manifesta en una epoca, es
descarta en la següent rallant-lo de
passat de moda i en posterioritat, es
descobrix com alguna cosa novedosa.
No obstant, cada estil es l'hereu
directe del seu predecessor, no en la
manifestacio mes visible -que sol ser
l'antipoda del passat-, sino en
l'essencia mateixa del llenguage.
(Conduccio de veus, textures,
harmonies, duracio...)
Els elements, que s'alternen
ciclicament, estan composts de dos
idees generadores, les quals, encara
que antagoniques en forma i
presentacio, posseixen similituts que
es manifesten en tots els periodos
independentment de l'epoca.
Aixi, ens podem trobar seccions
fugades dins de sonates de Beethoven
o periodos de melodia acompanyada
en les "Suites" de J S. Bach. Estes dos
idees son: l'homofonia i la polifonia,
(al principi sera la monodia, una sola
linea melodica sense acompanyament;
cant Gregorià S. X. Cantigues de S.
Maria i el Codex de les folgues
d'Alfonso X el Sabi S. XIII.)
L'homofonia consistix en una linea
melodica en un acompanyament.
Estariem parlant de l'agregacio
d'instruments en melodies, que
anteriorment s'interpretaven a capella.
El moment just que passem de la
monodia a l'homofonia es impossible
de dir ya que devien alternar-se estes
dos practiques. (Encara que a un
nivell cult, l'escritura per a
instruments es posterior al S. XIII.)
L'homofonia classica i romantica
sustenta la mateixa base que les obres
de l'antiguetat classica i migeval que
ya hem comentat, una linea melodica
i un acompanyament pero baix una
atra perspectiva harmonica, melodica,
i sobre tot cultural.
La polifonia consistix en diverses
linees melodiques superpostes,
(contra punt, nota contra nota) les
quals configuren un entramat
musical. Encara que generalment una
d'elles es la portadora del tema, pot
ocorrer que totes posseixquen la
mateixa importancia. Estariem
parlant d'una textura polifonica.
Este sistema comença a configurar-se
a partir de la monodia en l'agregacio
d'un unison a l'octava inferior del
cant original o cantus firmus, en
posterioritat la distancia s'estreny a la
quarta i a la quinta. (organun) Baix
este principi de moviment de veus
sobre un cant ya donat (cantus
firmus) van a sorgir totes les primeres
manifestacions polifoniques: Diafonies,
Discantus, Conductus, fins a arribar
al Motete i Madrigal precursors de la
fuga.
En respecte al proces d'ordenacio del
material, (-el que hui nomenem
formes musicals-) te una estructura
llogica ya que l'idea essencial es el
recòrt i assimilacio del tema. (A
Exposicio, B Desenrollament,
C Reexposicio.) Si interiorisem, si
entenem, es quan podrem apreciar la
bellea de l'obra.
En estes epoques no hi havia mijos de
reproduccio sonora i els concerts
generalment nomes es podien escoltar
una vegada. En un context actual, on
disponem de mijos de reproduccio i a
la vegada estem acostumats a
processar gran quantitat d'informacio,
esta forma de repetir els temes a
manera de recordatori constant ens
pot resultar cansat i monoton.
Podriem dir, que el concepte d'obra
esta unida a l'evolucio de l'humanitat,
als avanços socials en totes les seues
facetes, al costat dels exits en la
tecnica de cada instrument.
Una musica escrita per un
compositor del S. XVIII estava
dirigida als seus contemporaneus,
per la qual cosa hauria d'estar
condicionada a la manera en que
eixa societat vivia i sentia. Per esta
rao una musica escrita per un
compositor del S. XXI haura d'estar
condicionada per tots els factors
musicals i extra musicals de la seua
epoca, ¿Podriem imaginar-nos el
concepte de velocitat d'un ciutada
del S. XVIII? ¡Si al nostre Mozart li
costava quasi mig any el viajar d'un
païs a un atre!.
Per esta rao, els temps rapits o lents,
els matisos d'expressio, fort i pianos,
no els podrien sentir igual que un
music que arriba als ensajos en el seu
coche a 120 Km / h, en una ciutat
saturada pels decibels .
El folclor ha segut un gran catalisador
i filtre de les tendencies artistiques, i a
ell devem les escoles nacionalistes.
Estes escoles han realisat la labor
d'assimilacio del concepte de folclor
destilant els seus elements i
fusionant-los en els ya existents en el
mon classic i romantic.
Estes tradicions artistiques han segut
gestades i utilisades pel poble en
multiples fins d'expressio La fusio
LR.......78

Musica
.....................................................................................
LR.......79
“Pot ser el cas de Manuel de Falla, el qual eleva al
ranc d'obra d'art la seua visio particular del folclor
Andalus, no prenent-lo en tota la seua expressio i
significat, sino servint-se de la seua essencia.”
entre estos dos mons, ha donat en
ocasions magnifics resultats.
Pot ser el cas de Manuel de Falla, el
qual eleva al ranc d'obra d'art la seua
visio particular del folclor Andalus,
no prenent-lo en tota la seua
expressio i significat, sino servint-se
de la seua essencia.
Quan escoltem el concert per a
orquestra de Béla Bartók, estem
escoltant el folclor Hongares, en els
seus ritmes sincopats i les seues
segones i quintes aumentades. El
folclor es la senya d'identitat d'un
poble, el qual està present encara
d'una manera imperceptible en els
creadors d'eixe lloc.
La mencio en est articul del
compositor Hongares György Ligeti,
no ha segut arbitraria. L'idea principal
consistia en interrelacionar idees
essencials en l'evolucio musical:
Un estil o tendencia artistica no es
casual, sino que es el fruit d'una
evolucio estilistica i sobre tot cultural.
György Ligeti (1923) compositor
Hongares que hui en dia permaneix en
actiu, sustenta un estil en part de les
seues obres de caracter contrapuntistic,
en entramats polifonics, imitacions i
canons, una escritura que en essencia
podriem denominar renaixentista o
barroca, salvant les distancies entre la
tonalitat de J.S Bach i les trames
atonals de Ligeti. (¿reapareix un
llenguage de fa cinc segles d'antiguetat
i es pren com contemporaneu?.)
A este compositor tambe podem
qualificar-lo com un dels hereus
directes de la musica Bartokiana la
qual està arrelada en el folclor
d'Hongria, per la qual cosa: Ligeti
tambe seguix el folclor del seu païs,
¿sería un barroc a la manera
Hongaresa?.
Esta chicoteta reflexio, l'unica cosa
que buscava es posar en relleu que la
definicio de "nou" en art, sempre
resulta sospitosa i que lo nou en si
consistix a transformar lo ya existent
en una visio particular i subjectiva del
mon que embolica a l'artiste.
Discografia
Comparacio auditiva entre epoques:
J. S. Bach:
Clave bien temperado.
(Clave o Piano.)
Partitas para clave. (Clave o Piano.)
Suites francesas e Inglesas.
(Clave o Piano.)
Fantasía cromática y fuga en re meno.
(Órgano o Piano.)
Variaciones Goldberg.
(Clave o Piano.)
Seis sonatas para violín solo.
Seis suites o sonatas para
violonchelo solo.
Conciertos de Branderburgo.
(Orquesta.)
El arte de la fuga. (Clave o Piano.)
La ofrenda musical. (Clave o Piano.)
Corales (Vocales - Órgano - Piano.)
Misas Luteranas. (Coro-Orquesta.)
La pasión según S.Mateo.
(Coro-Orquesta.)
György Ligeti:
"Musica Ricercata" per Pianoforte
(1951 – 53)
San Francisco Polyphony
(1973 – 74)
Cuarteto de cuerda Nº 1
"Métamorphoses nocturnes"
(1953 – 54)
Continuo para cembalo (1968)
Réquiem.
Lux Aeterna (Obra vocal)
Béla Bártok:
Concierto de Celesta y Percusión.
Concierto para Orquesta.
Cine
.....................................................................................
E l passat mes
de giner va ser el
noranta aniversari
del naiximent d’un
director valencià,
encara que figura
en l'historia del
cine espanyol,
com a naixcut en
l’Havana, lo cert
es que va naxier
al barri de Russafa,
de Valencia, en el
Cami Real de
Madrit, nº 181,
el 11 de giner de
1912. Adoptà el
nom artistic de Raul
pel de Francisco.
Francisco Alcantud Carreño
Vicent Raga Talamantes
Raul Alfonso
Realisador cinematrogafic
LR.......80

Cine
.....................................................................................
Son pare Francisco Alfonso Nácher
era natural de Massanassa, on encara
te familiars.
Va estudiar Art Dramatic i
Declamacio. Sos pares varen emigrar
a l’Havana. Alli treballà com a actor
tant en teatre com en pelicules
mudes. A l’arribada del sonor es va
traslladar a Hollywood on va
treballar per a la FOX com a ajudant
de camara i maquillador, aixi com a
especialiste de so. Fon corresponsal
de la prensa Hispanoamericana,
despres va tornar a Cuba, on treballà
com a adaptador i guioniste. En
1945 debutà com a director en el
curt Vaya Musica del que va ser
guioniste i interpret. Va prestar la
seua figura per a la publicitat de la
colonia Varon Dandy.
Va ser maquillador en les pelicules de
la factoria Iquino com: Cabeza de
hierro, Hombres sin Honor, Culpable...
Com a relisador cinematografic son
seues les pelicules: Heroes del 95
(1946), episodi glorios de l'historia
d’Espanya; un film que no es de
guerra, pero hi ha molts tirs; L’Heroe
de Cascorro, torna a la pantalla. Tambe
va ser argumentiste d’esta pelicula.
Sent els seus actors: Alfredo Mayo,
Maria Eugenia Branco, Rafael Calvo,
LR.......81
Eduardo Fajardo, Jorge Mistral,
Fernando Sancho...
Hoy no pasamos lista (1948), la seua
publicitat dia: excepcional astre de la
grandiosa produccio nacional, tema de
gran bellea moral, perceptible per a
tots els cors i tots els publics, un film
que entrete, emociona, divertix i
commou i fa sentir i pensar, en un
Raul Alfonso en
companyia dels
seus familiars
de Massanassa
magnific repartiment de primerissimes
figures del cine espanyol: Fernando
Fernan Gómez, Nani Fernández, Jose
Maria Lado, Fernando Fernández de
Córdoba...
La danza del corazon (1951) , la part
musical es compon de conegudes
melodies de Caballero, Chapi, Vives,
Serrano, Luna i Valverde. Com si es
tractara d’una verdadera antologia de
la sarsuela; foren els seus actors: Toni
Leblanc, Isabel de Castro, Manuel
Monroy, Paco Martínez Soria...
El cruzado de oriente (1951), pelicula
inacabada que tenia com a actor a
Mariano Asquerino.
Cine
.....................................................................................
LR.......82

Cine
.....................................................................................
LR.......83
La reina mora (1954) la popular
sarsuela del Mestre Serrano, tercera
versio en color, modernisada en
suplements humoristics, en els actors
Antoñita Moreno, Pepe Marchena,
Antonio Riquelme, Miguel Ligero,
Conchita Bautista... A la bellea de la
partitura de Jose Serrano s’afegiren
cançons de Quintero Leon y Quiroga.
Sevilla... La creu de maig... La fira
d’abril.... Els mes grandiosos
personages i les mes belles cançons
andaluses feyen eco de la seua
publicitat. Com a curiositat direm que
va ser la primera pelicula on apareixia
Concha Velasco com a membre del
ballet de Jose Toledano; tenia tan sols
quinze anys.
“ A l’arribada del
sonor es va traslladar
a Hollywood on va treballar
per a la FOX
com a ajudant de
camara i maquillador,
aixi com a especialiste
de so.
“
Piedras Vivas (1956) les seues frases
publicitaries dien: la lluita heroica i
tenaç d’un home que suscita la mes
fonda emotivitat cristiana i que ens
oferix una radiant lliço d’amor al
proxim; forta i dura com la vida en el
suburbi on transcorre la seua accio;
els critics valoraren l’estil neorrealista
de la pelicula. L'interpretacio
francament bona correspongue a
Alfredo Mayo, Maria Dulce, Maria
Piazzai, Julio Riscal i un llarc etcetera.
Recuperem aixi en este chicotet relat,
la figura d’un valencià molt
mamprenedor i que forma part de
l'historia del cine, com hem vist per
les seues pelicules de tanta varietat
tematica.
Teatre
.....................................................................................
Les
comparacions
Rafael Melià Castelló
sempre
son odioses
LR.......84

Teatre
.....................................................................................
E
l titul en el que encapçale el
present articul ve donat per
eixe sentiment que naix de
l’anima humana, per mig del
que, en moltes facetes de la vida, per
no dir que en totes, nos veem
impulsats a utilisar-lo. ¡Quantes
vegades nos trobem en disposicio de
posar-lo en practica, front a casos que
ho demanen a veu en crit! ¡I quantes
atres vegades, devent-lo traure a la
llum, el deixem soterrat en la fosca nit
del lloc a on descansen el respecte
huma, la por a molestar a tercers, i
eixe tan estupit com gens aconsellable
“qué diran”, que a res positiu nos
conduix.
I que les comparacions son odioses
realment tambe en el capitul referent
al teatre, es lo que tracte d’explicar en
esta ocasio. Perque, ¿acas no li ve a la
ment al llector haver oit en mes de
quatre ocasions la consabuda frase de
“A mi m’agrada mes el cine que el
teatre”? Segur estic de que sí. Esta
frase, tan impensadament llançada a
l’exterior, com enganyosament
inexacta en la seua totalitat, sol vore la
llum en massa freqüencia, per
desgracia.
I en este moment comença el motiu
del titul. Perque, ¿a quin sant
manifestar tal comparacio? ¿Que te
“Al cine, moltissimes; al
teatre, no he anat mai.”
que vore el cine en el teatre? Sí, ya se
que molts podran opinar que tenen
algun nexe d’unio, que en definitiva sí
que tenen que vore alguna cosa; pero
yo no ho veig aixina. Potser, i de fet
es, que pogam considerar-los com a
cosins germans, aixo no ho negue,
pero existixen tantes diferencies entre
l’u i l’atre, que formular eixa
LR.......85
comparacio es, una vegada mes, un
fet tan odios com ho son tots els atres
que utilisen el verp “comparar”.
El cine es el cine, i el teatre es el
teatre. Pareix una perogrullada, pero
rapidament m’explicare, i pense que
el llector estara a la fi totalment
d’acort en les meues opinions; i si no
es aixina, ho llamentare, pero lo unic
que ya faç de bestreta es demanar-li
disculpes, mes yo seguire pensant
exactament igual que ho faç ara i que
sempre ho fare.
Les dos facetes de l’art interpretatiu
son iguals en una cosa: en que son un
espectacul. Son coincidents tambe en
una atra, que es despren en bona
llogica de la primera: que per a ser
dutes a efecte necessiten d’actors que
desenrollen allo que el guioniste o
l’autor han plasmat sobre uns fulls en
blanc. I, allargant-me en les meues
concessions, estic dispost a acceptar
tambe que cine i teatre formen part
d’eixe mon tan discutit que es
nomena Belles Arts, pero crec que en
res mes.
Des de l’atalaya en la que contemple
el devindre dels acontenyiments,
sobre tot els ya passats, els que
pertanyen a l’historia, observe que si
es duguera a efecte una enquesta
general, en la que la pregunta
llançada a l’aire fora la de “¿Quantes
vegades va voste al cine i al teatre?, de
segur que la resposta faria tremolar els
fonaments de l’edifici a on se sustenta
la encara viva flama de l’amor per l’art
de Talia. No em cap ningun dubte de
que molts, moltissimes persones
enquestades, donarien com a resposta
un “Al cine, moltissimes; al teatre, no
he anat mai.”
Esta feridora contestacio demostraria
una vegada mes lo del titul d’este
articul, perque no s'ha de comparar
per a valorar. No s'ha de triar entre
cine o teatre, del mateix modo que no
hi ha que fer-ho tampoc en el
moment de triar entre la carn o el
peix. A cada ser huma li podra
agradar mes un aliment que l’atre, o
potser que els dos, en similar
magnitut. O tal volta un carnivor
convençut odie de tal forma al peix,
que no vullga vore’l ni en pintura, ni
molt menys encara oldre’l. I en el cas
contrari, lo mateix. Qui aço escriu,
per eixemple, es un defensor a
ultrança de tots els productes de la
mar, mentres que els derivats de
l’industria carnica no se’ls engul ni a
duro el pam. I no per aixo li negue el
pa i la sal a l’importancia de la carn
per a la vida humana. Puix be, d’igual
modo ocorre en el teatre i en el cine.
El teatre es tot un art; el cine, no tant.
El teatre es un fet que es desenrolla en
directe, al moment, sobre un escenari
que es troba davant de l’espectador,
que es qui viu lo que sobre ell s’està
duent a efecte, i que capta totes les
sensacions que els actors li
transmeten: dol, angoixa, intriga,
comicitat, etc. etc. Tot allo que l’actor,
mes o menys encertat en la seua
No s'ha de triar entre cine o
teatre, del mateix modo que
no hi ha que fer-ho tampoc
en el moment de triar entre
la carn o el peix.
interpretacio, tracta de fer arribar a
l’espectador, arriba ad este, per a que
senta lo que aquell està simulant
sentir en el propi instant, i qualsevol
erro que l’actor cometa, quedarà ben
patent per a l’espectador, sense poder
gojar de lloc per a la rectificacio, cosa
que en el cine mai succeirà, per les
ventajoses circumstancies que
l’envolten, i que permeten la
repeticio, una o mil vegades, de
l’escena en la que l’erro s’ha comés.
No fa molt vaig presenciar una obra
en un teatre de Valencia, a on en una
escena en la que una de les actrius,
passant al costat d’una tauleta, sobre
la que descansava un picher ple
d’aigua, en una de les seues
gesticulacions, per mig d’un energic
moviment de ma, el colpejà de tal
manera, que el picher es tombà, caent
sobre l’escenari i derramant-se l’aigua
sobre este. Com resulta que la
Teatre
.....................................................................................
mentada tauleta es trobava en primer
terme, l’aigua arribà a caure al pati de
butaques, provocant en el public una
certa hilaritat, llogica per les
circumstancies del fet. Pero lo que
ocorregue immediatament es lo que
vullc resaltar.
L’escena era completament
dramatica. Estava tenint
lloc una discussio entre
l’actriu i l’actor. La força i
profunditat del dialec eren
estremidores, i aquell
desagradable i inesperat
erro de l’actriu, en un
moment tan crispant com
aquell, quedà sols en eixa
ya comentada chicoteta
hilaritat, gracies a la rapida
intervencio de l’actor, qui
tingue la suficient sanc
freda per a, acostant-se a la
tauleta, per a colocar el
picher en la posicio
correcta, despres d’agarrarlo
de terra, dir en to
energic, tal i com
corresponia al dramatisme
de l’escena que estaven
interpretant: “¿Pero qué
haces? ¿Es así como
pretendes dar rienda suelta
a tu condenado carácter?
¿Qué daño te ha hecho esta
pobre jarra?” I estes
paraules serviren per a que l’actriu
poguera seguir, com si res haguera
passat. Eixa es una de les maravelles
que tanca dins d’ell el teatre.
L’improvisacio es una mes de les facetes
que el fan senzillament encantador.
Si no haguera segut per eixe actor,
¿que haguera ocorregut? La veritat es
que yo no ho se, pero lo que sí quedà
del tot clar es que ella, la pobra actriu,
s’havia quedat en la sanc feta un
tempan, incapaç d’amollar una sola
paraula. Aixo, d’ocorrer en el cine, no
haguera arribat a l’espectador jamai.
Esta es una de les moltes diferencies
que existixen entre els dos espectaculs,
que mai no es deurien de comparar.
Una atra es, sense dubte, molts dels
temes que es desenrollen en les obres.
Hi ha molts d’ells que nomes es poden
dur a efecte sobre un escenari, i mai en
el celuloide. ¿Per que?, es preguntarà el
llector. Molt senzilla es la resposta:
perque el tema ha segut creat nomes
per a que siga interpretat en el reduit
lloc d’un escenari teatral.
Com a mostra, sobra un boto. I vaig a
referir-me precisament a una obra,
posada en escena fa poc de temps en el
teatre Rialto de nostra ciutat. Una obra,
original d’un autor de la terra, com es
Sanchis Sinisterra, i que responia al
titul de “La raya del pelo de William
Holden”.
Per a començar dire que per a mi
representà una agradabilissima
Res podria millorar lo que
eixa obra tanca dins d’ella,
que no fora l’escenari.
sorpresa, constituint-se en la millor
obra teatral que he presenciat en els
ultims temps, pero aixo es una mera
opinio del que escriu, que pot no ser
compartida per atres. No obstant, aci
la pose, deixant constancia de que em
paregue una maravella el seu
contingut. Puix be, esta obra està
escrita unicament per a ser
interpretada en l’escenari, i mai per
al cine. Senzillament,
perque – i aço te gracia –
es desenrolla total i
unicament en l’interior
d’un antic cine de barri.
El pati de butaques forma
l’unic punt d’accio
possible, donades les
circumstancies del tema.
Se que algu que l’haja
vista em podria dir que el
cine podria oferir-li a dit
tema atres amples camps
d’accio, com exteriors en
algunes escenes, per a
que quedara millor, pero
yo no compartiria mai
eixa opinio. Res podria
millorar lo que eixa obra
tanca dins d’ella, que no
fora l’escenari. Ningun
atre mig sería capaç
d’enviar a l’espectador el
mensage que li envia, i
que trobe encantadorament
esplendit.
Per lo tant, recapacitem
quan fem comparacions, perque una
vegada mes es demostra que son
odioses, i mes en la que este articul
comenta. El teatre, gracies a Deu i als
grecs, es un art que mai ningu podra
canviar per un atre modo d’expressar
lo que la vida tanca, com puga ser el
cine.
Potser per encara no haver comprés la
gran diferencia existent, els nostres
organismes ciutadans continuen
donant-li molta mes importancia
(practicament tota) al nomenat septim
art, que al que volen fer-lo viure en el
raco de l’oblit i del mes pur
ostracisme: al nostre benvolgut teatre.
¿Algun dia vorem que canvia la cosa?
Esperem-ho. Yo al menys, tinc fe en
que aixina sera.
LR.......86

Teatre
.....................................................................................
LR.......87
Butaca de pati
Carles Bori
A grait de Bestreta
me reconcilie
en estes lletres en
un parell de vicis
que tinc des de fa
uns quants anys, dos
vicis tan sans com
maravellosos per al
meu esperit i la meua
filosofia del viure
valencià.
Estos dos son el teatre i Lo Rat Penat que
des del seu escaparat en forma de revista
me comunicarà en la gent que ya seguia
els meus articuls en l’anterior etapa.
La tonica a seguir sera la mateixa que
vaig dur abans, en l’actualitat teatral, en
la picara i justa critica davant la desidia
teatral per part de... ya sabeu tots, que
qui s’ho mereixca tindra llenya al cul. I
tambe mantindre la seccio del recòrt,
que tant me varen comentar la gent en
anys passats pels bons recòrts i les coses
que varen descobrir sobre la nostra
entitat cultural, que tant apreuem.
D’entre les variades ofertes teatrals que
tenim en les nostres terres, i no tantes
com desijariem, naturalment, m’agradaria
destacar una obra en especial. En
un articul meu editat per Lo Rat per les
rodalies de març del 1995 en la revista nº
24, ya pronosticava el bon futur d’este
montage, com ha segut passat el temps.
Un producte valencià que ya va tindre un
notable exit al vore la llum de les
bambalines per primera vegada. En
acabant recorregue part del territori
peninsular i ara retorna al Talia en la
mateixa frescor en que va naixer fa ya
temps. M‘estic refrerint a IMPREBIS. Es
un montage per a qui no el conega en
que el public es el qui marca el rumbo de
l’obra a on els dos genials Carles, Castillo
i Montoliu de la ma de Michel López i
Santiago Sánchez en la ¿direccio?,
improvisen durant el temps que els
marca un rellonge, el qual sonarà com un
despertador llevant-nos de damunt la
soneguera plaententera que acabem de
Teatre
.....................................................................................
gojar davant uns actors de categoria.
Total que cada dia se pot gojar d’una
representacio distinta en el mateix lloc i
en els mateixos actors. Un luxe escenic
sense decorat ni guio, pero aixo si, en un
music i una perfecta iluminacio, per
supost. Si teniu ocasio no vos pergau este
sorprenent eixercici teatral.
Recorde que fa unes decades al
construir-se les escoles municipals de
teatre i els seus respectius auditoris, sales
teatrals o teatres municipals, nomes se li
donava utilitat ad estos espais escenics
per a que la nomenada escola fera un
parell d’obretes a l’any i que la banda del
poble donara un concert per a festes, si
no es que contractaven a un grupet local
o conegut per riure’s en el sainet de
costum.
Afortunadament eixos teatres molt ben
equipats, lo seu costaren, i en unes
condicions fabuloses per a acollir obres
de certa envergadura hui per hui acullen
obres en autors, directors i actors a nivell
estatals i que fan les delicies d’un public
amant del teatre que ya no està obligat a
anar a les nostres principals ciutats per a
embeure’s en l’enchisadora Talia o plorar
junt a la sempre crua Melphomene.
Els premis Ciutat de Valencia, ya no
son lo que eren. I tot es culpa de la
manieta del consistori municipal de
“normalitzar” tot lo que passa per les
seues mans. Les bases de concurs
varen vore la llum en un Valencià en
un accent molt barceloni. I clar els
premis els guanyen autors, que sense
discutir la seua valia, puix guanyar un
premi sempre la te, miren mes per
tindre un bon vocabulari a base de
diccionari homologat pels “països”
que en reflectir el veritable parlar del
nostre poble i la riquea dialectal de la
nostra nacio, valenciana de naiximent
com la nostra llengua fins al juï final.
cada dia se pot gojar d’una representacio distinta
en el mateix lloc i en els mateixos actors.
Per a mes sorpresa l’ajuntament nos
diu este any que se pot fer tant en
¿Valencià? com en castella, o siga que
si tenim sort i nos podem llevar el
conflicte llingüistic d'enmig puix molt
millor. ¡Quina llastima! En els autors
tan bons i de tant de prestigi que
estaven guanyant el premi Eduart
Escalante i ara... ¿qui donarà la
categoria que li falta ad este certamen?
Segurament molts que ni escriuen en
la nostra llengua, ni se senten tan
prop a l’obra del mestre Escalante
com molts dels naixcuts per sort en la
nostra terra o se senten valencians
d’adopcio i cor, que tant val.
¿A que no sabieu que...?
En 1717 en Valencia ciutat se reforma el
Teatre de l’Olivera situat en el carrer de
les Comedies. La custodia del teatre
estava a carrec d’un alcaide que vivia en
la casa del costat nomenada la “Casa de
l’autor”. Les seues obligacions eren llogar
lloges i cadires que no estigueren
establides, portar el llibre de contes i la
recaudacio. Com a privilegi era l’unic
que podia vendre dins del teatre pastes,
aigua de neu, palmitos i fruites.
Contava este teatre en un sistema
d’abonos que servien unicament “per
als primers dies de comedia nova”. Els
demes dies era per al public sense
abono i les entrades estaven a
despensa de l’Hospital. L’escenari era
senzill a base de cortines o llenç
pintat. Si en l’obra apareixia una torre
o element que engalanara el foro estos
se ficaven damunt de la cortina
aumentant el preu de l’entrada. En
temps de Nadal i Carnestoltes se
solien fer comedies en bastidors i
maquines. Se ficava orquesta i segons
el numero de musics s’aumentava el
preu d’entrades i llongetes. Els
dissabtes no hi havia representacio per
considerar-se un dia de devocio.
Arribà a tindre trescentes trentados
cadires establides i produia mes de
“tresmil pesos anuals”. El 4 de maig de
1749, per orde de l'arquebisbe Andres
Mayoral, se tancà en contra de l’opinio
popular derrocant-se un any despres.
(Text tret del treball d’investigacio “El
Teatre Valencià mes popular” de
Germana Oltra i Carles Bori, Premi de
la Excma. Conselleria de Cultura,
Educacio i Ciencia en els Jocs Florals
de la Ciutat i Regne de Valencia 1999).
Per ultim recomanar-vos un llibre,
perque el teatre com a part
imprescindible de la lliteratura, servix
per a llegir-lo i fruir del text original del
seu autor “Com un gos fidel ” d’Antoni
Ruiz i Negre. Ed del Cenia al Segura.
Una obra que dona molt que pensar,
ben construida i molt actual. La
podem trobar fins en la versio en
Esperanto feta pel mateix autor “Kiel
Fidela Hundo” .Ed Estro.
Bo i com es de costum ya fa uns anys
sabeu que vos espere i nos vorem en
el pati de butaques.
LR.......88

LR.......89
Art i Patrimoni
........................................................
L’ antic Convent
de Sant Agusti
Conjunt cap a 1960
de Valencia
Fernando Pingarrón - Esaín
P
ortic.- El pare fra Jaime Jordán
(en la seua Historia de la Provincia
de la Corona de Aragón de la sagrada
Orden… de… San Augustin…, Valencia,
1704, llibre II, capitul primer, nums.
1 a 12, pp. 189-194), atribuix la
fundacio del convent de Sant Agusti
de Valencia, de religiosos calçats de la
seua orde, a fra Francisco Salelles,
el qual va posar la primera pedra,
afegint que con brevedad fabricaron
nuestros Religiosos el convento, que
fue Iglesia, primer Claustro, Dormitorio
y Refitorio, que son las piezas antiguas
que le componian
LR.......90

Art i Patrimoni
.....................................................................................
Mante el temple els
traços habituals de
la planta gotica
de nau unica, tipo
salo sense creuer:
capçalera poligonal,
capelles entre
contraforts, que
resulten mes
estretes i elevades
que en atres
ocasions, nau ampla
i relativament mes
alta que atres tipos.
Despues en el año 1300 les concedió el
Rey Don Iayme el Segundo otra
cahizada y media de tierra de realenco
para poder ampliar mas el Convento,
segons constava per privilegi donat en
Lorca a 27 de decembre del dit any,
conservat en l'archiu de Sant Agusti.
El cenobi major de l'orde agustiniana
en la nostra ciutat, com va ocorrer en
LR.......91
els principals de les dels franciscans,
dominics i carmelites, va ser establit
fora de la muralla arap, i despres en
estos inclos en el circuit urba de
1356, pero contigu a la nova muralla
en un lloc estrategic: la porta de Sant
Vicent, principal punt cap a migdia
(la guia Valencia en la mano…,
imprenta de José Gimeno, Valencia,
1825, situa el convent "á la Puerta de
S. Vicente, n. 1, m. 278"). A Pesar de
ser obra petrea i construir-se en
celeritat, l'esglesia hui subsistent va
haver d'amplificar-se provablement a
lo llarc del XIV, segons les seues
dimensions, 36 m. de longitut per 14
m. d'amplaria, aproximadament, i
esplendor: la mayor que ay en esta
ciudad de una navada, segons
Gerónimo Martínez de la Vega en
1619 (en ses Solenes i grandiosas
Fiestas… por la Beatificacion de su
Santo Pastor i Padre D. Tomas de
Villanueva, celebrades en Valencia en
1619, publicades a l'any següent per
Felipe Mey, p. 60). El dit Jordán, per
la seua banda, igualment la pondera
en estes paraules:"Tiene una Iglesia
Plaça de Sant Agustí
a inicis del segle XX
que es una de las mayores y mejores
naves de quantas se admiran en esta
Ciudad, la qual tiene siete Capillas
por banda, sin la mayor, adornadas de
hermosos y dorados Retablos y
famosas pinturas".
Mante el temple els traços habituals
de la planta gotica de nau unica, tipo
salo sense creuer: capçalera poligonal,
capelles entre contraforts, que
resulten mes estretes i elevades que en
atres ocasions, nau ampla i
relativament mes alta que atres tipos.
Els trams son obloncs i tetrapartits,
utilisant-se els repeus, com en
l'esglesia de Sant Joan de l'Hospital de
Valencia, per a reafonar els arcs
perpianys. En el presbiteri tambe lo
classic: estructura radial, aristons,
clau, lligadura a mes de tercelets. Hi
ha vans alancetats, tancats per
alabastres, a la manera del referit Sant
Joan de l'Hospital i de l'esglesia de
Santa Maria de Sagunt. Igualment cor
elevat als peus com a esglesia
conventual. En la vista general de
Valencia de Wijngaerde (1563) es
En la vista general de Valencia de
Wijngaerde (1563) es reconeix perfectament
la seua capçalera poligonal i la teulada que
cobria ya tot el temple.
““
reconeix perfectament la seua
capçalera poligonal i la teulada que
cobria ya tot el temple.
El dit esquema, en algunes
modificacions puntuals, van desenrollar
tambe els temples parroquials i els
majors dels convents de les ordens
mencionades en el mig valencià.
Intervencions en el segle XVII i
posteriors.- Esta centuria va ser
important en quant a intervencions
en el convent. En 29 de maig de 1607
el prior del convent hi havia supplicat
a ses señories (de la Fabrica "Nova del
Riu") li feren merce y caritat de donar
pedra de la dita Fabrica del Riu pera
rehedificar y construhir lo dit convent de
Sent Agosti per haver caigut part de
aquell, conforme ses señories han
acostumat donar als convents de Sent
Frances de la present ciutat y de Nostra
Señora del Socos, fora de la present
ciutat construhit. Tambe, l'ampla
arquitectura gotica d'esta esglesia va
ser primerament enblanquinada per
Marco Borrás i Juan Figuerola,
pedrapiquers, i Guillermo Blay,
mestre d'obres, per 288 lliures i en el
determini de cinc mesos, segons
contracte, datat en 11 de febrer de
1624, molt semblant al verificat en
Antonio Gallego en la mateixa ciutat
per a l'esglesia parroquial de Sant
Marti en 1618, i en unes caracteristiques
formals que degueren ser
proximes a este i al siscentiste del vell
temple parroquial de Sant Andreu
(hui esglesia de Sant Joan de la Cruz).
El dit interior va ser tornat a reformar
en 1692, data aportada per l'aludit
Campanar del temple al
començament del Nou-cents

Art i Patrimoni
.....................................................................................
Jordán, en un barroc decoratiu molt
voluminos d'adorn de figuracio
vegetal i atres motius al que este estil
en Valencia havia arribat en l'ultima
decada del Siscents. Ponz (Viage de
España, Madrit, 1789, tom IV, carta V,
num. 37, p. 120-121) es va fer eco
d'este reparat en el seu habitual to
despectiu, dient que, encara que
l'esglesia es grande y espaciosa, se ve
cubierta de tanto targeton y hojarasca
que es una compasion el considerar
LR.......93
semejante superfluidad y disparate. Dit
lluit, molt maltractat durant la guerra
d'Independencia, va ser reemplaçat
per un atre, cap a 1818, de tall
classicista pero mantenint els vells
capitells composts de fins del segle
XVII. Lluit que a la vegada, en la
guerra de 1936-39, va ser victima del
següent gran acontenyiment belic del
nostre païs; episodi despres del qual
s'ha tornat uniformement el semblant
gotic al temple. El resultat va ser
encertat en l'interior i parcialment en
l'exterior especialment en el seu absit,
pero inacceptable als peus en tota la
seua frontera (1971), en l'introduccio
d'una portada central abans
inexistent.
La capella de la Mare de Deu de
Gracia. Tingue mes d’una ubicacio a
lo llarc del temps i fon una de les mes
celebres del convent. Per a esta
capella va iniciar retaule i pintures
Francisc Vergara el Vell, els quals, per
mort de l'artiste en 1753, serien
acabats pels seus fills Ignaci i Josep,
respectivament. El referit Ignaci
Vergara tambe apareix vinculat al
convent per ser membre de la
confraria de Ntra. Sra. de la Correja,
el qual va ser soterrat en 1776, en la
sepultura i capella de l'esglesia. A
l'exterior, a la plaça de Sant Agusti,
existia un cos ixent pertanyent al
temple en llinia en coses particulars
cap a la capçalera, tot aixo
desaparegut en la restauracio del
temple despres de l'enfrontament del
segle XX. En este succes, l'obertura de
l'avinguda de Baro de Carcer,
delineada ya en 1910 en una via mai
completada que acabaria en el pont
Interior del temple
despres de la guerra
de 1936-39 i en
l'actualitat.
Art i Patrimoni
.....................................................................................
de Sant Josep, l'alineacio i
eixamplament del costat dels
numeros impars del carrer de Sant
Vicent Martir, i l'alçament de la
nomenada finca de Ferro començada
a finals de la decada de 1950, van
canviar substancialment la fisonomia
de la dita plaça en la seua perspectiva
des del carrer de Xativa.
El campanar.- En 1563 era del tipo
comu quadrat i en chapitel de remat
(Wijngaerde). S'ubicava als peus del
temple en el costat de l'Evangeli, tal
com el situen Mançeli, en el seu pla
de Valencia de 1608, que el mostra
emmarletat, reemplaçant el citat
chapitel per una prematura llanterna
(num. 34) i el pare Tosca en el seu
pla de 1704 (num. 20). Este últim el
representa ya modernisat en pilastres
en el cos de campanes i llanterna en
aletes en els anguls. (*) A principis del
segle XX es va alçar un neogotic
sobre el mur del temple, als peus, en
el costat opost a l'antic, intervingut i
elevat en forma octogonal despres de
1960.
Portada lateral exterior.- Situada en el
mur de l'Epistola, es d'un elegant
doric roma en parells de columnes
exentes en sistema de volta a
l'entaulament. Oferix un esquema
evolucionat i clarament derivat de la
portada exterior del vestibul de la
capella del colege de Corpus Christi o
del Patriarca. Senyala el resenyat
Ponz que es trobava coberta esta
portada per un portic; portic derrocat
en 1840 i que es va conformar en
1736, substituint a un vell cobert de
1640 que es va alçar quan va
desapareixer el carrero que s'estenia
fins llavors per aquell costat, segons
ens informa el marqués de Cruilles
(Guía urbana de Valencia antigua y
moderna, Valencia, 1876, p. 165).
Molt poc agraciat resulta tambe el
parament exterior d'este flanc recaent
a la mencionada plaça de Sant Agusti,
que va ser intervingut despres que
fora eliminat el nomenat ixent.
L'ambit d'esta part oriental del
temple apareix voltat en el referit pla
de Mançeli en creu al mig que es
manté en el de Tosca.
Els antics claustres.- Com els
convents de Sant Francesc, El Carme
o El Remei en la mateixa Valencia va
gojar este cenobi de dos esplendits
claustres, desapareguts en 1903, la
magnitut i extensio de la qual cap a
ponent del temple es perceben en
l'esmentat pla de Tosca, coneguts
com l'antic i el modern, en relacio a
“
El convent de Sant
Agustí va ser suprimit el 6
d'agost de 1835 (segons la
guia Valencia en la
mano…, imprenta i llibreria
del senyor Julián
Mariana, en el carrer dels
Cavallers num. 25,
Valencia, 1852, p. 155)
establint-se despres en ell
presidi correccional, que
va permaneixer fins a
principis del segle XX, en
que es va derrocar la seua
fabrica.
“
la seua cronologia: un gotic i l'atre
s'havia acabat recentment el seu
primer cos quan el 10 de giner de
1622 s'ajusta la construccio del
segon en el pedrapiquer Juan
Jerónimo de la Ranyaga per 2.400
lliures, en 32 archs i pilars a
concloure per a febrer del següent
any. No obstant aixo, Mançeli (num.
34) oferix ya complets estos dos
claustres pels menys en la cruixia
meridional, unica visible. Dos anys i
uns mesos despres es concertava en
els referits pedrapiquers Juan
Figuerola i Marco Borrás per a actuar
en la cornisa d'este nou claustre.
Tambe al setembre de 1640 es confia
al mestre Pedro Valls una atra
reforma per 1.525 lliures en els
anguls d'un dels claustres, que en
este cas no s'especifica quin d'ells.
Dels claustres ens parla tambe
Jordán, dient-nos que existixen dos
(*) Orellana (Biografia pictórica valentina, Valencia, 1967, p.527) atribuix el seu acabament a Juan Pérez Castiel.
Claustros grandes, que constan de diez
y seis angulos; y assi los Claustros,
como la Iglesia, son obra de silleria. Del
gótico, o primero, que está contiguo á la
Iglesia, destaca sa antigüetat, si be
(alega) en nuestros tiempos se ha luzido
tambien de nuevo, devent coincidir tal
revocadura en la del temple de 1692,
donada la publicacio de l'obra d'este
autor en 1704. Sobre el nou,
expressa que es este mayor que el
primero y muy despejado: tiene todas
las paredes chapadas de azulejos, y
pintada en lienços la Vida de nuestro
padre San Augustin; y en cada coluna
uno de los insignes Heroes de nuestra
sagrada Religion; de manera que el
primer angulo se compone de Sumos
Pontifices y Cardenales; el segundo de
Reyes y Reynas; el tercero de
Patriarcas; y el quarto de Arçobispos y
Virreyes.
Atres peces.- Entre els dos claustres
es va ubicar el refectori, salo de 140
pams de llarc; i sobre ell la
biblioteca, que va gojar de mes de
120.000 volums; tot arrasat durant
la guerra d'Independencia. Destaca
tambe Jordán la porteria com de les
millors d'Espanya, afegint que se
compone de tres salones grandes y todos
adornados de vistosas pinturas de
Historias y Santos de la Orden; i tambe
la referida biblioteca, Escalera,
Enfermeria, Noviciado y Refitorio.
Atres obres en el convent, en les
celes i atres punts, es mamprenien en
1647 en el mestre Pau Romeu,
continuades a l'any següent per
Matías Sanchís.
Final.- El convent de Sant Agustí va
ser suprimit el 6 d'agost de 1835
(segons la guia Valencia en la mano…,
imprenta i llibreria del senyor Julián
Mariana, en el carrer dels Cavallers
num. 25, Valencia, 1852, p. 155)
establint-se despres en ell presidi
correccional, que va permaneixer
fins a principis del segle XX, en que
es va derrocar la seua fabrica.
L'esglesia es va respectar per al cult a
partir de la desamortisacio, establintse
en ella en 1903 la parroquia de
Santa Caterina Martir i Sant Agusti
Bisbe.
LR.......94

LR.......95
Jardins valencianes
................................
L
a palmera datilera
(Phoenix dactylifera L.) es
denominada en el llibre
del Genesis el "arbre de la
vida" i va ser batejada en
el nom de Phoenix pel
filosof grec Teofrasto fa
2.300 anys, fent referencia
a la seua resistencia al foc
del que renaix com l'au
mitologica. La rao d'esta
resistencia radica en que,
a diferencia dels arbres, la
llacor de la palmera no
circula proxima a la
corfa sino en zones mes
profundes del tronc.
Orige i passat
de la palmera
datilera
en Valencia
Jose F. Ballester-Olmos i Anguís
Jardins valencianes
.....................................................................................
Des de Teofrasto, van haver de passar
2.000 anys perque la palmera datilera
unira al seu nom de Phoenix el seu
llinage o nom especific de dactylifera,
que li va ser donat pel botanic suec
Linneo, recordant la similitut dels seus
fruits, els datils, en els dits de les mans.
En els llibres huitcentistes, a l'associar
romanticament les palmeres en la
cultura arap, els seus autors
afirmaven que la palmera datilera, tan
abundant en el tradicional païsage
valencià, havia segut introduida en el
Regne de Valencia i resta del llevant i
sur espanyols per les gents
islamites. Mes tart, a mitat del
segle XX, llegiem que
l'introduccio de les palmeres
en la Regio Valenciana era
molt anterior als araps i
datava del temps dels
fenicis, i serien estos els
que portarien les plantes o
llavors que donarien lloc
als primers eixemplars en
Espanya.
L'arqueologia actual ha
demostrat lo contrari: En la cova
dels "Tiestos", situada en la vertent
nororiental de la serra de les Cabres,
en el parage conegut com "Las
Somblancas", a uns 60 qm al nort-est
d'Elig, va apareixer en la decada dels
anys setanta una importantissima
troballa que està exposta al public en
el Museu Municipal "Jeronimo
Molina" de Jumilla.
Es tracta d'un enterrament en una
ofrena funeraria que inclou un grup de
llavors de palmera datilera fossilisats i
l'antiguitat d'estes, determinada per
mig del C14, es remonta a 2.800 anys
a.C., en el periodo Eneolitic. Esta
troballa es provatoria de l'existencia de
palmeres datileres en el llevant
espanyol en epoques remotissimes.
En temps anteriors al començament de
la presencia de l'home sobre la terra les
palmeres vegetaven en profusio sobre
el continent europeu, on regnava
llavors un clima semblant al que en
l'actualitat te el Nort d'Africa. L'Eoce,
periodo geologic en el que comença
l'Era Terciaria, es va caracterisar per
l'abundancia de palmeres, la qual cosa
s'ha posat de manifest en diferents
jaciments fossils europeus en els que
apareixen restes fossilisades de
palmeres del genero Phoenicites,
antecessores de les palmeres datileres.
En els ultims periodos de l'Era
Terciaria i principis del Quaternari, les
palmeres van estar someses a
alternances d'epoques de fret i calor
“
Al començament
de la presencia de l'home
sobre la terra les palmeres
vegetaven en profusio
sobre el continent europeu,
on regnava llavors un
clima semblant al que
en l'actualitat te el Nort
d'Africa.
“
durant milers d'anys i nomes van
poder subsistir en els llocs mes calits
del sur europeu, entre ells l'est i surest
espanyol, la qual cosa es provat per les
nomeroses restes fossils de palmeres
del genero Phoenix aparegudes en
diferents llocs de l'Europa meridional.
Totes estes proves i el fet de que ni una
resta de fossil pertanyent a palmera
datilera ni a una atra especie del mateix
genero han aparegut en Orient Mig, a
pesar de les innumerables i rigoroses
excavacions que s'han realisat en
aquella zona, deixen sense valor la
teoria de Beccari, qui fins a la mitat del
segle XIX va defendre a l'Orient Mig
com a zona d'orige de les palmeres del
genero Phoenix.
En la prehistoria la palmera va tindre
una gran importancia, tant simbologica
com utilitaria per a l'home. El caracter
religios que posseien les palmeres en la
cultura iberica es posa de manifest en
les excavacions realisades en el
poblat iberic de La l'Alcudia, en
Elig, on s'han trobat restes
ceramiques de l'epoca iberica
datades en el segle III C. en
les que s'aprecien detallats
dibuixos de fulls de palmera
datilera. Aixi mateix, en
alguns fragments de
ceramica ibero-romana d'un
periodo comprés entre el
segle I a.C, i I d.C., trobats en
el jaciment d'El Pontón, de
Jumilla, tambe apareixen
representades palmeres.
El testimoni de Cayo Plini Segon tambe
demostra l'antiquissima existencia de
palmeres datileres en les nostres terres.
Plini, despres d'haver eixercit en
Hispania com a procurador de
l'emperador Vespasia, va escriure el seu
Naturae Historiae, on dona conte de la
presencia de palmeres en fruit en el
llevant de la Peninsula Iberica.
A mes de la palmera datilera, una atra
palmacea forma part de la nostra
vegetacio autoctona: el margallo
(Chamaerops humilis), que tantes
aplicacions ha tingut en l'artesania
valenciana.
Rebujada l'idea de que la palmera
datilera arribara a Elig i atres llocs de
la nostra Comunitat portada pels
fenicis des d'Orient Mig, i deixant
clara l'afirmacio de que no arribara a
Espanya portada pels araps, es evident
que els islamites la van trobar com a
part de la flora autoctona valenciana.
No obstant aixo, es clar i cosa
LR.......96

comprovada que van ser els araps els
que van multiplicar notabilissimament
la poblacio d'este vegetal.
A mijan segle XII els sarraïns van
començar en Elig una gran obra de
canalisacions d'aigua per a rec que
desenrollarien a lo llarc de la seua
enriquidora estança en les nostres
terres. Va ser en aquell moment quan
tambe va començar la massiva
plantacio de palmeres datileres en les
hortes d'Elig que constituiria l'orige
de l'actual Palmerar d'esta ciutat. Les
palmeres tenien una gran carrega
simbologica per a la religio islamica i
posseien una tremenda importancia
economica per al poble arap, a causa
de la resistencia que esta especie
vegetal posseix enfront de la salinitat
de les aigües. Era multiplicada,
plantada i cultivada pels araps a causa
del grat microclima que proporciona
baix les seues palmes, la qual cosa
possibilitava que es pogueren fer
cultius associats a la palmera i fora
possible un aprofitament ramader en
les zones de palmerar.
Curiosament, Muhamad Al Idrisi, en
l'esplendida descripcio que fa en la
seua obra sobre l'Espanya del segle XII,
al parlar d'Elig escriu sobre la salinitat
de les seues aigües i la seua
LR.......97
“
no hi ha en Valencia jardi antic o modern sense
ella, ni barraca o casa de labor mes o menys antiga que
no s'avente en les seues palmes.
infraestructura de regadiu, pero no cita
les palmeres; com tampoc apareixen en
la cronica de Jaume I al descriure la nit
de vigilia davant dels murs de la ciutat
aludida. No obstant aixo, no van poder
creixer repentinament els centenars
d'hectarees de palmeres d'Elig en un
moment: el geograf arap Yaqut ens trau
de dubtes quan en la seua obra migeval
cita les palmeres i els palmerals de la
ciutat i hortes d'Elig.
Tambe Jeroni Munzer, espia alema
que va viajar per terres valencianes a
finals del segle XV, va quedar sorpres
per la bellea vegetal que contemplava
al seu pas per la provincia alacantina:
"El 12 de octubre, saliendo de Alicante
a través de una planicie estéril y muy
peligrosa antiguamente a causa de los
salteadores sarracenos, cabalgando dos
leguas, llegamos a otra llanura muy
fecunda y regada por ríos, a la villa de
Eltsch (...) Es aquel lugar tan fecundo
y tan abundante en aceite que no lo hay
más. Nunca hasta hoy, en aquel
camino recorrido, he visto tantas
palmeras, cuyos dátiles, aunque llegan
“
a madurar, no son tan dulces como en
África, porque esta región es menos
cálida. ¡Oh! ¡Qué fecunda es aquella
villa! La habitan cristianos y muchos
sarracenos”.
De tal manera van impondre els araps
el seu amor per l'airosa i decorativa
palmera datilera, que no hi ha en
Valencia jardi antic o modern sense
ella, ni barraca o casa de labor mes o
menys antiga que no s'avente en les
seues palmes; inclus en l'actualitat
s'estan plantant en quants jardins,
passejos o avingudes ho permeten.
No obstant aixo, una atra especie
palmacea, l'americana Washingtonia,
cada vegada mes freqüent en els
carrers i zones verdes valencianes pel
seu menor preu i mes rapit
creiximent, vol llevar-li la supremacia
en els nostres nous jardins, la qual
cosa esperem no obtinga la
benediccio dels nostres jardiners, en
evitacio que les nostres avingudes,
bulevars i parcs perden el llinage de
les seues classiques siluetes per a
imitar inabastables trasunts del
Sunset bulevar america.
Entrevista
.....................................................................................
Preguntes personals:
Encarna
Albarracín
-¿Que opina de les Falles?
-Son unes festes que m'encanten.
Goge moltissim durant eixos dies per
tot l'ambient. Totes les Falles estic en
Valencia. No soc d'eixes persones que
a voltes aprofiten les festes falleres per
a anar-se'n fora de Valencia.
-¿Que es lo que mes li agrada de
les Falles?
-Lo que mes l’ofrena de flors a la
maredeueta. Es un acte precios i molt
emotiu. Vaig sempre en Lo Rat Penat.
-¿Que preferix, vore una "mascletà"
o un castell de focs artificials?
-Els castells son preciosos, pero
personalment preferixc acodir a vore
una "mascletà", es un fet maravellos,
impressionant.
-¿Bunyols a churros?
-Bunyols, per supost, i si poden ser de
carabassa molt millor. Acompanyats
d'una bona tassa de chocolate calent.
Tambe m'agrada molt l'orchata,
fresqueta.
-¿Voste es o ha segut fallera?
-La veritat es que no. He segut
alcaldesa del parador pero mai
fallera.
-No es fallera, pero de trages fallers
sap a monto…
-La veritat es que sí. Son molts anys
fent trages fallers i per força he de
saber. Pero la realitat es que m'agrada
molt el meu treball.
-¿Cap a on tendix la moda fallera
femenina en trages?
-S'està tornant als arraïls, als
trages de valenciana dels segles
XVIII i XIX. El trage oficial faller
de la Junta Central Fallera es el
del XIX, mentres que els restants
tendixen a incorporar trages del
segle XVIII.
LR.......98

Entrevista
.....................................................................................
LR.......99
Entrevista
.....................................................................................
-¿I la moda masculina?
-Fa uns cinquanta anys es va instituir
en la Junta Central Fallera el trage
negre de faller, en la "jaquetilla". Pero,
a poc a poc, se tornen a recuperar els
trages valencians de saragüells o
llaurador torrenti, en les espardenyes,
els pantalons tipics.
-¿Quan pot costar un trage de
fallera?
-Els mes barats es poden trobar
per unes 150.000 pessetes, mes o
manco. El mes car, un trage a
mida de molta calitat textil, pot
arribar a costar uns dos millons
de pessetes.
-¿Li demanen trages fora de
Valencia?
-Per supost. En moltissims pobles de
la provincia d'Alacant i de Castello.
En general, en qualsevol lloc on es
celebren festes falleres em poden
demanar un trage. Per eixemple, es
molt curios que en Requena, com fa
molt mes fret que en Valencia capital,
els trages de fallera porten "falda de
panyete", que es molt mes calent.
-¿Quins son els materials textils
mes utilisats?
-Els materials que mes s'utilisen en els
trages fallers son la seda, el poliester,
l'espoli, la manteleta. Les combinacions
de materials son molt freqüents.
Preferixc acodir a
vore una "mascletà", es
un fet maravellos,
impressionant.
-¿Suponc que en Falles faran
l'agost?
““
Dependix molt. Normalment es fa
bona caixa. Enguany hem realisat tots
els trages de la Cort d'Honor fallera.
Nosatres obrim tots els dies fins al dia
18, que es quan tanquem i gogem de
la festa.
-¿Des de quan regenta la tenda?
Mon pare la va fundar en l'any 1920.
Al principi era de roba laboral.
Despres, a poc a poc, varem anar
incorporant tota la roba relacionada
en lo valencià. Yo soc una enamorada
de la moda valenciana i tracte de
tindre tot tipo de trages valencians.
-¿La dona valenciana sempre ha
portat la pinta?
En el segle XVIII tan sols es portava
una pinta en un sol monyo. Un segle
despres, en el XIX, s'incorporaren tres
pintes mes en tres monyos, per
influencia de la Dama d'Elig.
LR.......100

Entrevista
.....................................................................................
LR.......101
Entrevista
Ricardo Caballer
La pirotecnia Caballer va naixer
l'any 1881. La va fundar el
meu besyayo. Despres la
pirotecnia es va dividir entre els meus
familiars. Antigament es feya un treball
purament artesanal, manual. Ara, ha
canviat molt. Les maquines faciliten
molt la labor perque per eixemple
servixen per a prensar els coets, les
serpentines,...pero encara n'hi ha
alguns petarts que es fan en la ma com
les carcasses, els volcans,...
“ Nosatres som els primers interessats en tindre la
maxima seguritat perque nos juguem la vida. No
escatimem en despeses. Sempre hem posat tota la
seguritat que nos han dit i mes.”
-Ademes, ara utiliseu els ordenadors
per a llançar els castells, ¿no?
Bo, el sistema pirodigital es el mes
alvançat. Nomes l'utilisem dos pirotecnies.
Guanyes moltissima precisio. En
l'ordenador li dones direcciones,
seqüencies i ell fa la resta. Necessites uns
cables que van a un modul i des d'ahi ho
controles tot. El sistema pirodigital es va
inventar en els Estats Units. Ells son els
millors en quant a tecnica de dispar,
pero no en quant a qualitat artistica o
precisio. A pesar dels ordenadors encara
hem de que fer molt de treball manual.
-¿Quins països son els millors en
quant al nivell de les
pirotecnies?
Sense dubte Espanya. Despres
vindrien Italia i Japo. Nosatres tenim
la ventaga de les festes falleres i les
fogueres, pero en la resta de països fan
Entrevista
.....................................................................................
castells d'artifici en qualsevol festa
important.
-¿Quantes mascletades i castells
d'artifici tiraréu enguany en Falles?
Tots els anys tirem una mascletada i
un castell. Fins ara erem cinc
pirotecnies les que nos repartiem els
dies de falles: Brunchu, Arnal, Vicent
Caballer, Antoni Caballer i Ricardo
Caballer. Este any s'ha incorporat la
pirotecnia de Turis. Per eixemple, la
nit del foc va canviant, cada any la
llança una pirotecnia.
-¿Quin es el recort de cantitat de
polvora que s'ha tirat en una
mascletada?
Jo crec que lo maxim que tirem està
entre 3.000 i 3.500 kilos de polvora.
Pero lo cert es que sempre tirem molt
mes de lo que nos paguen. Per lo tant
pots tirar lo que vullgues. Realment
en Falles les pirotecnies nos juguem el
prestigi i sempre gastem molt mes
que lo que nos subvencionen, posem
diners de la nostra bojaca.
-¿Quins son els events mes
importants on heu tirat un castell
d'artifici?
Sense dubte la cerimonia de clausura
dels Jocs Olimpics de Sydney, en
Australia. Va ser molt emocionant,
una experiencia irrepetible. A mes va
eixir perfecte. Tambe hem tirat
castells en Japo i Canada, en els
denominats piromusicals, on es
reunixen els millors pirotecnics del
mon. Despres, hem llançat focs
artificials per tota Europa i Espanya
en diferents events.
-Recentment tinguereu una desgracia
en la pirotecnia,...¿que va ocorrer?
Nosatres som els primers interessats
en tindre la maxima seguritat perque
nos juguem la vida. No escatimem en
despeses. Sempre hem posat tota la
seguritat que nos han dit i mes. Per
aixo me molesta molt que vinguen
uns que no tenen ni idea del nostre
treball parlant de ‘riesgos laborales’.
Va ser una desgracia. Treballem
rodejats de molta polvora i sempre
estas expost a estes tragedies. Pero ha
quedat demostrat que tenim excelents
mides de seguritat puix va esclafir una
caseta, pero no la resta de la
pirotecnia, com ha ocorregut en atres
llocs. Desgraciadament van morir dos
persones, aixo es lo mes tragic.
-¿T'agraden les Falles?
M'agraden quan estan cremades. No,
es broma. Lo que passa es que els
pirotecnis nos passem les Falles
treballant sense descans i, quan
“La cerimonia de clausura dels Jocs Olimpics de
Sydney, en Australia. Va ser molt emocionant, una
experiencia irrepetible. A mes va eixir perfecte”
s'acaben, es quan nos sentim orgullosos
del treball que hem fet.
-¿Has segut faller?
Sí, de chicotet. Vaig ser faller fins als
quinze anys. Despres vaig haver de
començar a ajudar a mon pare, que
sempre es passava les Falles
treballant.
-¿Com es viuen les Falles en el teu
poble, en Godella?
La veritat es que, a pesar de ser un
poble de gran tradicio pirotecnica,
Brunchu i els Caballer, no n'hi ha
moltes falles. Crec que tan sols n'hi ha
tres o quatre. Ademes, estem molt
prop de la ciutat de Valencia i la gent
sol acostar-se pel centre de Valencia.
- Anem a canviar de tema. Tu eres
un gran aficionat al futbol i al
Valencia,....
Sí. He estat en totes les finals mes
recents. En Madrit, contra el Depor, va
ser una desgracia. En Sevilla, contra
l'Atletic de Madrit, impressionat, la
final somiada. Despres, en Paris contra
el Madrit i en Mila contra el Bayern de
Munich, per a plorar les dos. Este any
crec que arribarém a la final de la
UEFA, pero no se sí vullc, perque tinc
por de tornar a perdre-la. En la Lliga
crec que quedarém entre els quatre
primers i tornarém a jugar la
Champions League.
LR.......102

Publicitat
.....................................................................................
La firma comercial Albaes, avalada per la trayectoria empresarial de la coneguda
indumentaria valenciana Encarna Albarracín, es distinguix per oferir al client la
major oferta de teles i complements, sense oblidar la confeccio dels seus trages de
valenciana realisats en atencio i dedicacio i sempre fidels a la tradicio mes arraïlada
dels nostres antepassats que nos llegaren la maravellosa indumentaria que fa dels
nostres trages regionals un dels mes bonics i complets del panorama mundial.
LR.......103
Publicitat
.....................................................................................
Albaes:
La tradicional
servici del
client
Publicitat
Durant est any, Albaes ha tingut
l’honor de confeccionar els trages
de valenciana que lluiran les 12
chiquetes que componen la Cort
d’Honor Infantil, i la Fallera Major
Infantil de Valencia, a lo llarc del
seu regnat.
Albaes ha confeccionat a cada una de
les chiquetes, dos trages de
valenciana, un d’ells el tradicional o
tambe conegut com del segle XX, que
ya estrenaren el dia de la seua
presentacio, i un segon vestit d’estil
segle XVIII, que molt pronte prodrem
contemplar.
El dia d’entrega dels trages a les
components de la Cort i a la Fallera
Major Infantil de Valencia, Encarna
Albarracín tingue el detall de regalar a
totes les chiquetes una nina vestida de
valenciana en una replica exacta dels
trages que du cada una d’elles.
Esta graciosa nina, de la que les
chiquetes no se desprengueren ni un
sols moment, unida a l’admiracio pel
resultat final dels trages, va fer que
eixa vesprada es començaren a
complir els primers somis d’estes
tretze chiquetes que jamai oblidaran
l’any 2002.
LR.......104

El Grup de Dones Valencianes
XIX
Concurs de
declamacio
Art i Patrimoni
.....................................................................................
en llengua
valenciana
en honor a la
Verge dels Desamparats
Per a parlar d'este Concurs
cal fer una miqueta d'Historia
sobre el Grup que l'organisa.
El Grup de Dones Valencianes
es casi desconegut fora de
l'ambit estrictament valencianiste,
per lo que considere
convenient parlar-vos d'ell i
dels seus origens.
La denominacio de l'Entitat es
CULTURAL I VALENCIANA i fon
creada per a defendre la Llengua,
Cultura i Personalitat Valencianes en
un moment (¡Aquell Any 1976!) en
que eren atacades d'una manera salvage
per les propies autoritats, que eren les
mes indicades per a defendre-les.
Nos negaven Bandera, Llengua i
Personalitat i la creacio del Grup va
ser com un crit de mare enfebrit,
quan veu que li ataquen allo que mes
vol. Allo en lo que no pot deixar de
creure perque es lo mes intim i
volgut... Lo que ha parit.
Des d'aquell historic moment no ha
deixat d'estar present en totes les
manifestacions i en tots els actes en
els que era de llei manifestar la nostra
fortalea de Poble i nostre rebuig a les
manipulacions politiques que se feyen
en contra lo que mai deu posar-se en
dubte: Nostra Llengua i Personalitat
Diferenciada.
LR.......106

Art i Patrimoni
.....................................................................................
Te a gala ser una de les Agrupacions,
Grups o Associacions Valencianistes
sense cap connotacio que no siga el
seu mes arraïlat valencianisme.
En 1987 conseguirem tindre en
propietat una image de "La Mareta"
que es la que presidix el Concurs de
Declamacio i la que guarden com al
LR.......107
tesor mes preuat les nostres
dignissimes camareres.
Per destacar les activitats a lo llac d'un
any qualsevol, triarem el de 1991.
Est any, nostra Presidenta Na Teresa
Molla i Ferrer va assistir en
representacio del Grup a la Festa de la
Rosquilleta de Santa Monica, a la
presentacio del llibre "Judes
Valentinus" de Pepe Payà i Alberola.
Va organisar unes conferencies en el
Salo de Regines de Lo Rat Penat.
Va dur avant l'organisacio del
mereixcut homenage que se li va rendir
a un valencià de cor En Vidal Valle Ortí.
Art i Patrimoni
.....................................................................................
Va realisar una Pelegrinacio al Poble
de Torrent junt a la nostra image per a
fer un intercanvi de medalles en la
Verge de Fatima (Parroquia de la
Sagrada Familia).
En l'Alameda Palace va organisar la
despedida del Capita General de la
Regio Militar, Don Andrés Freire Conde,
imponent a la seua muller, el titul de
Socia d'Honor de la nostra Entitat, en la
insignia del Grup de Dones.
En Elig este mateix any va rebre les
Palmes Daurades del Grup Cultural
Ilicita pel seu treball en defensa de
l'identitat valenciana...
Te la publicacio de dos llibres de
poesies dedicades a la Verge en el seu
haver. El primer arreplegant totes les
poesies presentades al Concurs els
primers cinc anys. I l'atre, una
Corona Poetica en vora d'un centenar
de poesies inedites en motiu del 500
Aniversari com a Patrona del Regne
de Valencia. Este llibre va ser
presentat en tota solemnitat en el
Palau de la Musica i es un recull de
poesies des de l'any 1989 a 1994.
D'este Concurs, proxim ya a celebrar el
seu XX aniversari, hem de dir que està
molt orgullos el Grup, perque es, cada
any una miqueta mes, un exponent de
l'amor que la chicalla i els poetes senten
per la nostra Patrona.
De la calitat lliteraria sols cal dir uns
quans noms dels poetes premiats a lo
llarc d'estos dihuit anys i desde l'inici,
J. M. Bayarri, J. V. Sabater Pardo, Pere
Delmonte, Anfos Ramon, J. Calatayud
Bayà, Rosa Armiñana, R. Andres
Cabrelles, F. Mateu i Llopis, Emili
Camps, J. Peris Celda, J. J. Roda,
Josep Meliá, J. R. Llopis i un llarc etc.
que faria masa pessada la relacio.
Destacant darrerament, una poetesa
premiada en els dos ultims anys,
Paqui Llopis Martínez, que escrivint
poesies per a que les recite el seu fill,
Carles, ha guanyat un tercer premi i
l'any passat el primer per la seua
emotiva composicio "Un Palleter
Chicotet"...
Recordem l' assistencia a este concurs,
sempre que estava en Valencia, d'una
figura entranyable, al que es veïa
seguir cada recitacio en una cara de
goig i plaer... Esta figura valenciana
de l'escena i del cine, era N’Antoni
Ferrandis.
Entre les personalitats i Entitats que
han colaborat en este concurs
citarém nomes com eixemple, el
Club Rotaris la Junta Vicentina, el
president de la J. C. F. i esposa, Na
Mairen Beneyto, Na Amparo Peris,
En Vicent Ramírez, El Titi, En J. L.
Simó Santonja...
“
Est any, nostra
Presidenta Na Teresa
Molla i Ferrer va assistir
en representacio del Grup
a la Festa de la Rosquilleta
de Santa Monica, a la presentacio
del llibre "Judes
Valentinus" de Pepe Payà i
Alberola.
“
En este Concurs es posa de manifest
el gran entusiasme, en primer lloc
de tots els chiquets que en plena
tasca de "Evaluacions", "Controls" i
demes "martiris chinencs" que els
posen en l'Escola no dubten en
ensajar una i atra vegada per a tindre
l'Honor de dir-li amorets a la "Mare",
i en segon lloc la devocio dels poetes
que tots els anys escriuen poesies
inedites.
Este concurs es un espectacul
inoblidable per a tot aquell que
senta, en primer lloc el
valencianisme, perque totes les
composicions son un cant a la Patria
Valenciana, i en segon lloc a qui
siga... (¿I qui no ho es en Valencia?)
un enamorat de la Verge dels
Desamparats.
Des d'estes linies invite a que aço, que
sembla una bogeria siga comprovat
per tot el que es senta valencià i
amant de la Verge.
Les bases i els bolletins d'inscripcio es
poden demanar a l'Apartat de Correus
nº 1.571 de Valencia.
LR.......108

lo Rat Penat
.....................................................................................
Lo Rat Penat
convoca el concurs
LR.......109
C
om ve fent des
de 1903, Lo Rat
Penat ha convocat el
tradicional Concurs
de Llibrets de Falla
fent l´anual crida a
les Comissions
Falleres i als nostres
poetes per a participar
en este certamen
on l´humor, l´ingeni i
la gracia, a mes de
la rima i tecnica dels
seus versos son els
protagonistes d´esta
part fonamental de la
cultura valenciana i
de la nostra Festa
mes universal.
Antoni González Martínez
de llibrets de falla 2002
lo Rat Penat
.....................................................................................
Este concurs, en el que es repartiran
un total de 150 premis en estandart
per a les falles, es possible gracies a la
colaboracio dels següents
patrocinadors: Excm. Ajuntament de
Valencia, Excma. Diputacio de
Valencia, Canal 9-Televisio
Valenciana, diari Levante-EMV, diari
Las Provincias, Diario de Valencia, El
Corte Inglés, Rodalia-RENFE-
Valencia, Hipermercado Carrefour,
Encarna Albarracín (La Casa de los
Falleros), Rafael Catalá, Sala Canal de
Pinedo, Armando Serra, Familia
Camps, Familia Peris, Familia Bea-
Gilabert i Estuches Sauquillo.
Inscripcio:
Podran participar totes les comissions
de falla que ho desigen, sempre que
estiguen censades com a tals en la
Junta Central Fallera.
En la Seccio "Regne de Valencia" nomes
podran participar els llibrets de les
falles que no estiguen integrades en la
Junta Central Fallera.
Els treballs hauran d’estar escrits en
vers, i en llengua valenciana segons les
normes de la Real Academia de Cultura
Valenciana. En primer lloc se
presentaran escrits a maquina, en
format A4, totalment anonims, en un
lema, en la Secretaría de Lo Rat Penat,
C/ Aparisi i Guijarro, nº 10, 46003
Valencia, Tel. 96 391 09 92, de 18.00 a
21.00 de la vesprada, quedant
automaticament descalificats els treballs
que porten seudonims o firma que
permeta al jurat identificar a l’autor.
Se presentaran SET copies dels
treballs.
La data per a la presentacio dels
treballs finalisarà improrrogablement
el dia 8 de febrer de 2002, divendres,
a les 21.00 h.
Entre els dies 18 i 25 de febrer de 2002,
totes les comissions hauran de presentar
en la Secretaría de Lo Rat Penat, C/
Aparisi i Guijarro nº 10 de Valencia, Tel.
96 391 09 92, de 18.00 a 21.00 h. DEU
eixemplars dels llibrets, impressos i tal
com van a ser distribuits.
Des del dia 26 de febrer fins al dia 5
de març, se comprovarà en Lo Rat
Penat, que els treballs presentats
coincidixen en els que se van a
divulgar, quedant automaticament
descalificats tots aquells que
sufrixquen modificacions, aixina com
aquells que no hagueren aportat els
eixemplars editats. En tots els llibrets
editats haura de figurar expressament
el nom de l´autor o autora, no sent
admesos els llibrets anonims o firmats
per la Comissio.
El jurat se reunirà en Lo Rat Penat el
dia 7 de març i emetra el veredicte, el
qual sera inapelable. Tan sols despres
d’assignar la puntuacio a cada treball,
s’informarà als membres del jurat del
nom de l’autor aixina com del de la
comissio de la falla.
Els originals que participen en el Premi
de Portada "Armando Serra Asensio"
podran presentar-se fins al dia 1 de
març, valorant-se al maxim la relacio
del dibuix de la portada en el tema de
la falla.
Seccions:
Les Seccions a les que se podra
concorrer seran les següents:
GENERAL:
Optaran als premis extraordinaris
“Bernat i Baldovi”, “Almela i Vives”,
“Maximilia Thous”, “Andres Cabrelles”,
“Peris Celda”, “Esteve Victoria”, “Emili
Panach (Milo)” i “Emili Camps i
Gallego”.
El "Bernat i Baldovi" estarà dotat en
600€ i els demes premis extraordinaris
estaran dotats en 300€ i el primer
premi de cada u d´ells en 60€ per als
poetes guardonats. Igualment, en cada
u d´estos premis estaran dotats en
estandart per a la falla: el premi
extraordinari, cinc premis i cinc
accessits.
NOVELLS:
Optaran al premi extraordinari “Josep
Bea Izquierdo”.
No podran participar en esta seccio
aquells poetes que en anys anteriors
hagen conseguit qualsevol premi
extraordinari de la Seccio General o
Regne de Valencia, ni aquells poetes que
hagen obtingut el premi extraordinari
d’esta seccio en anys anteriors.
El premi extraordinari estara dotat en
300€ i el primer premi en 60€ per als
poetes guardonats. Igualment, estaran
dotats en estandart per a la falla: el
premi extraordinari i deu premis mes.
INFANTILS GENERAL:
En esta seccio participaran els llibrets
de les falles infantils.
Optaran al premi extraordinari
"Josefina Lázaro".
El premi extraordinari estara dotat en
300€ i el primer premi en 60€ per als
poetes guardonats. Igualment, estaran
dotats en estandart per a la falla: el
premi extraordinari i deu premis.
INFANTILS NOVELLS:
En esta seccio participaran els llibrets
de les falles infantils realisats per
autors novells.
Optaran al premi extraordinari “Raül
Alapont”. Este premi està destinat a
promoure als autors novells que
comencen el seu cami en la redaccio de
llibrets de falla, part fonamental de la
lliteratura en llengua valenciana, per lo
que unicament podran participar en
esta Seccio aquells poetes que en anys
anteriors no hagen conseguit quansevol
premi extraordinari de quansevol atra
seccio.
El premi extraordinari estara dotat en
300€ i el primer premi en 60€ per
als poetes guardonats. Igualment,
estaran dotats en estandart per a la
falla: el premi extraordinari, deu
premis i deu accessits.
LR.......110

lo Rat Penat
.....................................................................................
LR.......111
“
El jurat se
reunirà en Lo Rat Penat
el dia 7 de març i emetra
el veredicte, el qual
sera inapelable. Tan
sols despres d’assignar
la puntuacio a cada
treball, s’informarà als
membres del jurat del
nom de l’autor aixina
com del de la comissio
de la falla.
“
REGNE DE VALENCIA:
Optaran al premis extraordinari
"Excma. Diputacio de Valencia". En
esta seccio, participen els llibrets de
les falles plantades fora del terme
municipal de la ciutat de Valencia que
no estiguen integrades en la Junta
Central Fallera.
El premi extraordinari "Excma.
Diputacio de Valencia" estara dotat en
500€, el primer premi en 200€ i el
segon en 100€ per als poetes
guardonats. Igualment, estaran dotats
en estandart per a la falla: el premi
extraordinari, deu premis i cinc
accessits.
PREMI DE PORTADA:
Optaran al premi extraordinari
“Armando Serra Asensio” a la millor
portada de llibret, el qual estara dotat
en 600€ i estandart. Podran
participar els llibrets que s´hagen
presentat a qualsevol de les atres
seccions del concurs, valorant-se al
maxim la relacio del dibuix de la
portada en el tema de la falla.
lo Rat Penat
.....................................................................................
Els originals hauran de presentar-se fins
al dia 1 de març de 2002 , de 6 a 9 de
la vesprada, en la Secretaría de Lo Rat
Penat i podran estar realisats en
qualsevol tecnica artistica. El tamany de
l’original sera del gust de l’autor.
Els originals no premiats podran ser
retirats fins el dia 30 d’abril de
2002, data des de la qual Lo Rat
Penat no es responsabilisarà dels
referits treballs.
PREMI “LO RAT PENAT-
CONSTANTI LLOMBART”:
Per a optar ad este premi
extraordinari, els llibrets, sense contar
la publicitat, hauran d’estar totalment
escrits en llengua valenciana, segons
les normes de la Real Academia de
Cultura Valenciana, i es concedirà ad
aquell llibret de falla que havent
obtingut qualsevol dels premis
extraordinaris o ordinaris -excepte de
la Seccio Regne de Valencia-, siga
considerat, per un jurat que es
nomenarà per al cas, el millor en el
seu conjunt. Estara dotat en 300€ i
estandart.
PREMI “REGNE DE VALENCIA":
Per a optar ad este premi extraordinari,
els llibrets, sense contar la publicitat,
hauran d’estar totalment escrits en
llengua valenciana, segons les normes
de la Real Academia de Cultura
Valenciana, i es concedirà ad aquell
llibret de falla de la Seccio Regne de
Valencia, que havent obtingut
qualsevol dels premis extraordinaris o
ordinaris, siga considerat, per un jurat
que es nomenarà per al cas, el millor en
el seu conjunt. Estara dotat en 300€ i
estandart.
Dins de les activitats de difusio i
promocio de la cultura valenciana, Lo
Rat Penat, en l´objectiu de promoure
la participacio en este Concurs de
Llibrets de Falla i ajudar a les noves
generacions de poetes festius, ha
celebrat enguany el II Curs d´Iniciacio
a la Poesia Valenciana.
Este curs s´ha desenrollat en gran exit
de participacio en les aules de la
Seccio de Cursos de Llengua i Cultura
Valencianes de Lo Rat Penat, tan ben
dirigida per la nostra admirada amiga
Marivi Ferrandis, que conta en
l´inestimable ajuda de Vicenta
Salvador en la secretaría.
El curs ha segut una introduccio a la
poesia valenciana, estudiant
especialment la seua tecnica, recursos
lliteraris i llicencies poetiques, i ha
tingut com a finalitat basica la de
contribuir a millorar la tecnica poetica
a la vegada que profundisar en les
particularitats de les composicions
poetiques valencianes.
“
El curs ha tingut
uns ponents d´indiscutible
categoria en el mon de la
lliteratura en llengua
valenciana i d´una forma
molt especial enl a redaccio
de llibrets de falla.
“
El seminari s´ha dirigit, especialment,
ad aquelles persones que mostren un
interes i sensibilitat per la lliteratura i
especialment per l’art poetic i que
desigen millorar la seua tecnica. Els
objectius del curs ha segut, entre
atres, coneixer el genero lliterari de la
poesia, els seus conceptes, tecnica i
recursos; valorar l'utilisacio de les
figures lliteraries de la poesia com a
l'expressio del sentiment dels autors i
introduir als cursillistes en el nom de
la poesia de les obres per tal de
fomentar esta forma d'expressio.
El programa -en teoria i practica
aplicada- ha contat en els següents
punts: 1.- Introduccio al concepte de
poesia, 2.-Nocions gramaticals
practiques, 3.- El vers, la metrica i la
rima, 4.- Classes de versos. Recursos i
llicencies lliteraris, 5.-Estrofes,
classificacio, 6.- La poesia en els
llibrets de falla.
El curs ha tingut uns ponents
d´indiscutible categoria en el mon de la
lliteratura en llengua valenciana i d´una
forma molt especial enl a redaccio de
llibrets de falla: Joan Antoni Alapont i
Pérez, maxim guardo en el Concurs
poetic de Llibrets de Falla i Pere
Delmonte i Hurtado, Mestre en Gai
Saber i, maxim guardo en el Concurs
poetic de Llibrets de Falla.
Finalisat el Concurs de l´any 2001, se
va celebrar en Lo Rat Penat una reunio
en diversos poetes que participen
tradicionalment en este certamen i se
varen debatre diverses propostes, entre
elles la de separar la Seccio de Llibrets
Infantils en dos seccions, la Seccio
d´Infantils General i la Seccio
d´Infantils Novells, i aixina s´ha fet en
l´edicio de 2002, mirant d´ajudar aixina
a promoure als autors novells que
comencen el seu cami en la redaccio de
llibrets de falla, part fonamental de la
lliteratura en llengua valenciana. Al
Premi Extraordinari de la Seccio
Infantils General li hem posat el nom
de la recordada Josefina Lázaro, que tan
be sabia arribar als chiquets, als que se
volcà en cos i anima, ratpenatista i
valencianissima dona que tantes
mostres d´amor a Valencia deixà en els
seus llibres i publicacions i tambe en els
seus llibrets.
A data d´escriure est articul, quan
encara no s´ha tancat l´admissio de
llibrets, ya hem superat en un 5 % la
participacio respecte a l´eixercici
passat, per lo qual tots devem
felicitar-nos.
Volem agrair la gran labor que
realisen els membres del Jurat del
Concurs de Llibrets de Falla per tal de
llegir-se i evaluar la gran cantitat de
llibrets que participen en les diverses
seccions del concurs, valorant la rima,
l´ingeni i gracia i la tecnica.
No vullc acabar est escrit sense tornar
a agrair als nostres patrocinadors la
seua ajuda que fa possible que el
Concurs de Llibrets de Falla de Lo Rat
Penat vaja avant.
L´any que ve, si Deu vol, celebrarém
el centenari.
LR.......112

lo Rat Penat
.....................................................................................
LR.......113
Elvira Selva Catalá,
CXVIII Regina dels
Jocs Florals de la
Ciutat i Regne de
Valencia
lo Rat Penat
.....................................................................................
El vestit
d’una
regina
M. Victoria Liceras
L
o que a primera
vista pareix ser el titul
d’una novela historica,
no es mes que una
aproximacio a la forma
de vestir d’una Regina
actual. Regnat simbolic,
carregat de tradicio,
embolicat en poesia, en
fragancia de joventut,
bellea, amor i roses.
En un acontenyiment cultural de
l’envergadura dels Jocs Florals de Lo
Rat Penat, en este cas els CXVIII, en
una solera de CVII ya passats, s'havia
de buscar una digna representant:
Elvira Selva i Catalá, avalada no tan
sols pel seu prestigi personal i
familiar, sino per la tradicio repetida
en la seua besyaya, Regina de la
mateixa Institucio fa ya cent anys.
I tot el seu entorn l’intenta embolicar
com a una joya.
Es preparà en molta atencio i
mirament. Es buscà en els archius. Es
recuperà lo desijat: un trage digne per
a tan digne personage.
La tela: dissenyada en un antic dibuix
de la Casa Rafael Catalá, establida en
Valencia des de 1770. Empresa en
vinculs familiars directes en la que sis
Elvira Selva Catalá acompanyada per sos pares, Elvira
Catalá Ruiz de Galarreta i José María Selva Ros
generacions han passat de pares a fills
art i tradicio.
Es va triar un lampás espolinat de nom
Avignon. Riquissim teixit estret,
elaborat en primes sedes de varis
colors,la caracteristica principal del
qual es la noblea de l’ornament que
emmarca tota la composicio floral del
ramejat. Centres asimetrics matisats
en un total de cartorze colors diferents.
Flors policromes que formen una
preciosa tela tupida de seda.
Un gran pomell per a rebre una atra
rosa: La Flor Natural guanyada pel
poeta i oferida delicadament a la
Regina.
Tambe la confeccio del vestit es basa
en models antics, una verdadera
replica reprodui l’indument d’una
valenciana del segle XVIII.
LR.......114

lo Rat Penat
.....................................................................................
Cos ajustat, cenyit al tall i a la cintura.
Manegues estretes com indiquen els
canons de l’epoca.
Falda despegada, airosa que permet
ensenyar un peu delicat i inclus un
prim turmell.
Calces suaus.
Lligacames ocultes.
Fulgor de llentilles en un fragil
devantal i un mocador al coll donant
classes de pudor a una jove.
Feminitat abundant. Silueta de
campana com ensenyen les regles
artistiques historiques. No es va
escatimar vol. No es varen permetre
llicencies a l’hora d’utilisar armassons
o conseguir apretaments. No es
pensà en l’incomoditat. Es tractà de
conseguir una image real en un
personage convençut.
LR.......115
Tot es complementà en bells encaixos
antics i s’orlà en cintes de seda.
Sols faltaven les joyes que arremataren
un conjunt ya de per si, magnific.
“
“
La confeccio del vestit
es basa en models antics.
una verdadera replica
reprodui l’indument d’una
valenciana
XVIII.
del segle
I es dispongue d’un fermos adreç
valencià, compost per arracades, joya
i agulles per al cabell.
Procedent d’herencia familiar, i datat de
finals del segle XVIII, les esmeraldes que
el guarnixen irradien llum i trasmeten
un llenguage intim de valenciania i
tradicio. Joyes autoctones.
Elvira Selva Catalá, acompanyada per la Fallera
Major de Valencia, Sara Martín Marín, i per la CXVII
Regina dels Jocs Florals, Alicia Giner Castelló.
¿Sería acas el que va lluir la seua
antepassada Regina?
Fins i tot es va permetre a la Regina
l’us d’un sol rascamonyos fent gala
d’una costum ancestral.
El cabell arreplegat. Les trenes apretades.
I com a remat, orlant el seu cap, una
classica pinta reblida de flors i
d'angelets, paradigma de joventut i
simbol de la seua dolçor i inocencia.
El Regnat, vigent hui en dia, passarà
com passen els temps. I una nova
Regina vindra a ocupar eixa “Cadira
d’Or” que a la vegada Elvira va rebre
de la seua predecessora.
Pero el recòrt d’un dia, d’un any ple
d’actuacions, en els que la dona
valenciana està representada i
dignificada, perdurarà en la memoria
i quedarà plasmat per a sempre, en el
seu retrat en el Salo de Regines.
Excursionisme
.....................................................................................
Proxima eixida de la
seccio d’excursionisme
El dia 21 del mes
d’Abril proxim sera
una data raonable
a Bocairent
A
mics, una volta mes, vos
informem del nou dia de
convivencia que hem triat
per a eixir junts i de la
mateixa manera coneixer cada
vegada mes, la Comunitat que
tenim tan bonica i tan rica en
contrasts i patrimoni. Si no existix
ninguna contraorde, penseu que el
dia 21 del mes d’Abril proxim sera
una data raonable, ya que haurem
descansat de les festes de Falles i
Pasqua.
Coneixerem una maravellosa poblacio
de la Comarca de la Vall d'Albaida:
BOCAIRENT.
Victoria E. Moreno i Ballester
Coneixerem una maravellosa poblacio
de la Comarca de la Vall d'Albaida
Creem que com existixen tantes coses
per a visitar, no sería convenient voler
acodir a llocs proxims ad esta localitat
i per eixe motiu deixar-nos part de
Bocairent per visitar ya que podem
deixar-ho per a un atre viage, aixina
tindrem nova excusa per a juntar-nos.
Quan estiga mes proxima la data de
l'excursio, ens posarém en contacte
per a concretar mes sobre el preu,
horari i tambe per a fixar el dia
d'eixida.
¡Anima't i vine!, ¡no t'ho pergues!,
pensa que com en unes atres ocasions
nos ho passarém molt be.
LR.......116

Art i Patrimoni
.....................................................................................
Cor popular
Cor popular
de lo Rat Penat
Per a remat, en l’any 2001 les
activitats del Cor com atres
anys, han consistit en una serie
de recitals de cançons populars
nadalenques que començaren en la
“Felicitacio” que tots els anys li fem a
la nostra Patrona el tercer dumenge
d’Advent, precedida per la visita als
vellets de l’Asil dels Desamparats.
LR.......117
En els salons de l’Estacio del Nort
intervinguerem per a ajudar a
l’Institucio “Nuevo Futuro” que es
dedica a ajudar a jovens i chiquets
que no tenen familia ni llar; està
composta per dames de
l’aristocracia valenciana i presidida
per la germana del Rei, Dª Pilar de
Borbón.
Rosa Bartual i Oliver
Seguiren ad estos recitals un atre per a
la Junta de Falles de Russafa, en Sant
Valero; atre en la Colegiata de Sant
Bertomeu; atre en el Salo d’actes de
Bancaixa, per a l’Associacio de Jubilats i
Pensionistes de l’Entitat; en la Sala
Iturbi del Palau de la Musica i per al
“V Festival de Canço Popular
Nadalenca” de la Federacio de Folclor
Art i Patrimoni
.....................................................................................
de la Comunitat Valenciana; en
l’Emissora Valencia T. V., la vespra de
Nadal, en el programa de Julio Tormo;
i finalment, el segon dia de Nadal, el
tradicional concert nadalenc en la Sala
gran del Palau de la Musica que com
tots els anys va estar acollit per un
public numerosissim. Un any mes
ferem alli la "demanà" de les estrenes en
la que arreplegarem 300.000 ptes. que
enguany hem entregat a una institucio
benefica valenciana que en els seus
estatuts te prohibit que se faça public el
seu nom i que casi tots sabem quina es.
Despres del concert, un any mes, nos
reunirem en un sopar de germanor
totes les Seccions de Lo Rat.
“
En quant a proyectes, el mes immediat i per al que
estem treballant intensament, es la gravacio d'un nou
C. D. que es titularà "Cants en Llengua Valenciana"
En quant a proyectes, el mes
immediat i per al que estem
treballant intensament, es la
gravacio d'un nou C. D. que es
titularà "Cants en Llengua
Valenciana", en la finalitat concreta
de que els fidels de la Comunitat
Valenciana puguen resar i cantar en
valencià, ya que per desgracia
l'Iglesia fins fa poc exigia que se fera
en castella. Cert que hi ha uns
“
cançoners religiosos escrits en un
valencià totalment catalanisat, pero
eixa no es la nostra llengua, la que
parla el poble pla i sa. Este C. D.
tracta de completar, en cants al
nostre Senyor, la "Corona Lirica"
que li gravarem a la Mare de Deu.
Per a la caratula hem triat un Crist
de J. Sorolla molt poc conegut i que
es una preciositat. Esperem que
agrade.
LR.......118

Art i Patrimoni
.....................................................................................
LR.......119
Fallers de Catarroja
Mari Carmen Hernandez “Mari”
interessats pel
cant d’estil
E
l Grup de Cant d’Estil va tindre la satisfaccio de ser
convidat a participar en la tertulia que la Falla
L’Albufera, de la veïna poblacio de Catarroja, organisa
tots els anys per a parlar del tema principal que tracta la
falla per a confeccionar el seu llibret.
Art i Patrimoni
.....................................................................................
En la meua opinio, els que varem vore
d’uns atres anys, son autentiques
obres lliteraries, a mes d’un
fenomenal llibre d’estudi del tema
que tracta, molt ben documentats
historica i graficament en lo qual ya
demostren que saben fer les coses ben
fetes que es com es deuen de fer.
Nos feu molta ilusio compartir taula i
lloc en la tertulia en persones de la
categoria de Dª Rosa Bartual i D. Jesus
Madrid que representaven, com
ningu, a la canço popular valenciana,
compartir en ells i uns atres tertulians
els coneiximents que tenim nosatres
del Cant d’Estil o Cant a l’Aire i el seu
mon, va ser verdaderament gratificant
i aleccionador.
Tots els membres de la falla es
portaren de maravilla i es quedaren
gratament impressionats dels
coneiximents aportats per la nostra
part, segons nos manifestaren,
maxim quan escoltaren l’estil tan
bonic i diferent que tenen Isabel
García i Carmina Forner, que varen
tindre l’atencio de cantar per a tots
els presents, L’U, L’U i Dos, i L’U i
“ Tambe tinguerem
ocasio d’escoltar cóm
interpretaven les “albades”
uns cantadors del poble i
membres d’esta falla, com
son Pepa Guison i Manolo
Chilet.
“
Dotze, per tal de que pogueren
diferenciar un estil d’uns atres i fins
i tot les dos cantaren a mes d’unes
“albaes”, unes Riberenques, que es
un estil prou extinguit i que no
coneixien. Es quedaren realment
satisfets.
Tambe tinguerem ocasio d’escoltar
cóm interpretaven les “albades” uns
cantadors del poble i membres
d’esta falla, com son Pepa Guison i
Manolo Chilet. Tan grata va ser la
convivencia que abans d’acabar
varen tindre ells l’atencio de
convidar-nos i nosatres la satisfaccio
d’acceptar l’invitacio de la
presentacio del llibret.
L’enhorabona ad estos fallers
treballadors incansables per realçar
tot lo relacionat en la nostra cultura, i
especialment enguany, gracies per
haver triat com a tema “LO CANT
VALENCIÀ”
LR.......120

Raconet de la cultura
.....................................................................................
“Es puix el moment de retraure les antigues festes que a lo llarc de tota la Comunitat
Valenciana trobarém per a festejar el pas al bon temps i que culminarà, en una de
les festes valencianes mes conegudes mundialment, com son les falles.”
LR.......121
Raconet de la cultura
.....................................................................................
L’entrada de
la primavera
Enric Martí i Mora
Despres d’assistir a la serietat i al
temps d’espera que nos ha
donat el llarc periodo de
l’hivern, passem a introduir-nos
de cap en un temps de fertilitat, que
donarà ocasio al poble per a celebrar
les mes antigues costums que
recorden, des d’epoques primitives, la
necessitat de l’alabança cap als distints
deus que han anat existint, dins de la
nostra cultura, per a demanar-los que
siguen beningnes i que cuiden de les
collites per a que puguen arribar a bon
terme els productes que en estos
moments estan sent fertilisats.
Es puix el moment de retraure les
antigues festes que a lo llarc de tota la
Comunitat Valenciana trobarém per a
festejar el pas al bon temps i que
culminarà, en una de les festes
valencianes mes conegudes mundialment,
com son les falles.
A l’entrada al mes de febrer trobem
que els arbres mes alvançats, com son
el armelers, ya han florit, per lo que
Torrent celebrarà una de les festes
arcaiques mes importants d’esta
epoca, si no per la seua vistositat i
popularitat, si per la seua antiguetat,
ya que es pert en el temps, sent l’any
1601 el que nos donarà les primeres
noticies escrites sobre tal celebracio.
Esta festivitat consistix en fer l’entrada
d’una branca florida des del camp fins
a la ciutat, que sera passejada pels
clavaris de la Mare de Deu del Roser i
acompanyada per musiques i coets
fins arribar a l’Iglesia principal de la
poblacio, a on se li tallarà una
branqueta per a poder-li-la ofrenar a
la Mare de Deu, sent beneida pel
Retor, en recòrt de les antigues
tradicions de beneir les collites, com
ya hem indicat abans.
Tan sols 24 hores despres, es a dir el
dia 2 de febrer, trobem la festivitat de
la Candelaria, que recorda el sacrifici i
ofrena que la Mare de Deu feu en el
temple per a donar gracies del
naiximent del seu fill Jesucrist i que
nos recorda cóm les arcaiques
LR.......122

Raconet de la cultura
.....................................................................................
LR.......123
ya s’aproximen de la propia i exacta entrada de la
primavera, segons el calendari roma, que es celebrarà
esta data el 21 de març, coincidint en els focs de
purificacio que l’iglesia traslladà cap a l’exaltacio i en
honor del nostre benvolgut Sant Vicent
cultures festejaven per mig del foc els
moments importants de la vida
quotidiana i en especial dels diferents
cicles de la vida: naiximent, plenitut i
mort, i que, en quant a la naturalea,
tambe es celebraran: primavera
(gestacio), estiu (naiximent),
primavera d’hivern (madurea) i
l’hivern (la mort).
Per este motiu trobem que en estes
dates esistixen, com comentavem,
moltes celebracions festives per a
demanar la proteccio, tant agricola
com per a la salut, trobant entre uns
atres a Sant Blai Glorios, patro de les
afeccions de gola, refredats i grips,
que per mig d’engolir pa, elaborat de
distintes maneres i formes (gayatos,
rollos, estreles, coques, panets, etc
segons el poble, i despres d’haver
segut beneit, fara de protector contra
les afeccions nomenades.
Tambe trobarém que l’oli sera
fonamental dins d’estes celebracions
i que despres d’haver segut beneit,
s’utilisarà per a, per mig de creus,
aplicar-se sobre la zona afectada, en
este cas la gola, en unes atres sobre
cames, braços, caps, etc. depenent
de l’afeccio, trobant d’esta manera
dos elements fonamentals per a la
bendicio com son l’oli i el pa, que
junt a la sal, l’agua i el foc, formaran
la base primordial per a qualsevol
bendicio. I aixina, protegir-nos i durnos
a poder celebrar les futures festes
que ya s’aproximen de la propia i
exacta entrada de la primavera,
segons el calendari roma, que es
celebrarà esta data el 21 de març,
coincidint en els focs de purificacio
que l’iglesia traslladà cap a l’exaltacio
i en honor del nostre benvolgut Sant
Vicent, formant la festivitat fallera
que ha anant evolucionant cap a lo
que hui coneixem, a on se barreja
l’estructura arcaica del foc, la
religiositat d’un poble i el
popularisme que fa de la Mare de
Deu dels Desamparats el punt mes
important de tota una festa, per mig
d’una ofrena floral que sera l’inici de
les proximes celebracions
primaverals a on s’exaltarà la riquea
floral i la bellea de la dona, sent esta,
la porta a les futures festes de les
quals ya parlarém en el proxim
numero.
Inquietuts
.....................................................................................
L
'epoca desbordant de vitalitat i
sense obligacions familiars
pareixia extraordinariament
lluntana. En freqüencia el seu
marit i ella es dien que havien
d'organisar una bona escapada per a
reviure aquelles sensacions.
Feliç
aniversari
Beatriz Rabasa Sanchis
Pero ara per primera vegada presentia
en claritat que eixes vivencies eren ya
irrecuperables. Es podrien repetir els
viages realisats durant aquella epoca,
es podrien buscar els restaurants de
llavors, els acollidors hostals que van
ser complices de la seua passio, pero
els sentits endormiscats es llimitarien
a reviure tots eixos itineraris com a
mers espectadors. Lo mateix que es
reviuen els llocs de joc de l'infancia,
les fotos de la primera comunio o dels
primers amors, en melancolia, sentint
que eixe rostre que es supon nostre es
LR.......124

Inquietuts
.....................................................................................
el d'un desconegut que ens va
abandonar fa ya molt de temps.
Havia passat la semana i, reclinada
sobre el sofa, meditava sobre els
episodis menors que li havien agobiat
a lo llarc dels ultims dies. Reunions de
treball absolutament demencials, sense
cap resultat. On tots sense excepcio es
dedicaven a cridar, interromputs per
l'urgent timbre de telefons, ells
mateixos transmissors de veus ansioses
que reclamaven respostes impossibles.
En el fondo no podia queixar-se de la
seua situacio actual: Tenia un treball
un tant rutinari pero ben remunerat,
els seus dos fills ya en edat
universitaria estaven en una proxima
ciutat fent la seua vida, excepte els fins
de semana en que desembarcaven per
a la bugada i l'avituallament general. I
el seu marit, bo el seu marit era atent,
no la maltractava com a tantes atres
dones, treballava molt i quan arribava
a casa, per la nit, es desplomava en el
sofa i no creava problemes. Ben mirat
feya molt de temps que no parlaven
entre ells, no per enuig sino
simplement perque estaven esgotats.
El passat any ell va oblidar la data de
l'aniversari i ella ni tan sols li ho va
censurar encara que es va sentir
profundament dolguda. Potser eixe
oblit del seu marit fora determinant
per a lo que va ocorrer despres pero
aixo nomes ho va saber passat molt de
temps.
Lo que va desencadenar tot va ser
certament una chicoteta minucia. Un
dia com a tants atres, immersa en una
interminable reunio de treball, el seu
movil va rebre un estricte mensage. Va
pensar que sería el seu marit anunciant
que no anava anar a sopar o els seus
fills dient que necessitaven mes diners,
pero no, el mensage esta vegada era
molt diferent: "feliç aniversari fins a la
nit el teu enamorat". Vaja, resulta que
algu sí s'enrecordava de l'aniversari de
la seua dona. Va sentir enveja d'eixa
feliç esposa: Bo mes que enveja va
sentir rabia, se la va imaginar molt
jove, en el seu primer any de
matrimoni i despres com a venjança se
la va imaginar envellida pel pas del
LR.......125
temps, abandonada i sense rebre ya
mes mensagets d'amor. Es va
avergonyir dels seus pensaments i al
mateix temps va pensar que l'enamorat
havia equivocat la direccio del seu
mensage i la destinataria no havia
pogut rebre'l i potser per aixo se
sentira impacient en eixe moment.
La resta del dia va transcorrer sense
mes sobresalts, dins de lo previsible.
Arribada la nit el seu marit va anunciar
que no acodiria a sopar per motiu de
negocis, havien vingut uns clients i allo
s'allargaria un poc, li va dir que no feya
falta que l'esperara desperta. Un atre
dijous puix en l'unica companyia de
les imagens mudes del televisor. En el
teleinterruptor a distancia podia
silenciar-les a diferencia dels seus
agobiants companyers de treball que
cridaven de forma constant i
compulsiva.
Estava desvestint-se quan el seu movil
va anunciar un atre mensage:
"mengem en el refugi el teu enamorat".
L'enamorat tornava a equivocar-se de
destinataria.
Va pensar que un sopar intim esperava
a la feliç parella, un sopar d'aniversari
com aquells que va fruir en el seu
marit abans que els chiquets
naixqueren i la seua vida s'inundara
d'absurdes obligacions i sacrificis.Va
pensar tambe, i va sentir un sobtat
estremiment, que ella mateixa coneixia
eixe coqueto restaurant, en un barri no
molt llunta de sa casa i que havia segut
el preludi de tantes nits de bogeria
vixcudes en el seu marit. Finalment va
pensar que en la nevera nomes li
quedava un miserable envas de menjar
precuinat. Tant d'esforç, tant de treball
i la velada unicament li oferia soletat
en companyia d'alguna cosa en calories
que ni tan sols era apetitos. Bo, no era
qüestio de deprimir-se, havia de
reaccionar, devia eixir i regalar-se en
un sopar ben sabros.
Aniria al supermercat i sense escatimar
es compraria una botella de champany
i una taula de formages i se'ls menjaria
lentament, saborejant-los. Era una
tonteria pero ella ho vivia com un acte
de rebelio. La feliç enamorat no sería
l'unica en menjar be eixa nit.
Va eixir en rapidea. Faltava poc per a
que tancara el supermercat de l'hiper.
Va comprar lo previst i inclus es va
permetre un atre caprig, una caixa de
tentadors bombons farcits de licor. De
tornada va vagarejar, i sense donar-se
conte, atreta per un ocult designi ana
acostant-se al restaurant dels seus
recòrts. "El Refugi" estava davant
d'ella, en el mateix aspecte, una
chicoteta porta de fusta en un rotul
discret i unes cortinetes que
proporcionaven l'intimitat buscada
pels comensals. Va fantasiejar en els
dos enamorats que celebraven en el
seu interior el seu feliç aniversari. I
quan, en un llauger sospir
d'enyorança, es disponia a alluntar-se,
una escena li va invadir la retina, una
maçada seca que la va deixar sense ale,
els enamorats estaven entrant en el
restaurant, ella era efectivament molt
jove, prima, cridanera, pero el feliç
enamorat era massa conegut, o potser
per aixo mateix un perfecte estrany, el
feliç enamorat era el seu avorrit i
esgotat espos. La rabia va deixar pas al
menyspreu absolut. Es va alluntar
lentament.
Va arribar a casa i es va posar comoda,
va saborejar com mai el champany, els
formages i els bombons. L'alcohol li va
produir una certa euforia. Va agarrar
diners i un chicotet necesser. Va
somriure. Tenia humor suficient per a
una broma. Li va deixar una noteta
aprofitant un impres de propaganda:
"Volgut: T'aconselle que revises les
instruccions per a memorisar els
numeros del teu movil"
Va tornar a somriure i quan ya se
n'anava abandonant eixa llar que se li
antoixava totalment aliena es va parar
i, com un ultim gest de maldat o, qui
sap, tendrea cap a qui havia sigut el
seu marit durant tants anys, va afegir:
"La llet per al desdejuni està en
l'armari". Ningu podria dir-li que no
havia sigut una amant i complidora
esposa fins al final. Va soltar una
carcallada i va tancar la porta en
atencio. Allo havia acabat.
lo Rat Penat
.....................................................................................
Jacint
Labaila
i Gonzalez A. Ros Biot
En Jacint Labaila
i Gonzalez naixque
en Valencia el dia 11
de setembre de l’any
1833, sent batejat en
la parroquia de Sant
Miquel Arcangel.
Fill del jurisconsult En Francesc de P.
Labaila que va ser alcalde de Valencia
i de la seua muller Na Vicenta
González, deprengue les primeres
lletres en el colege de les Escoles Pies.
Cursà en la nostra Universitat
lliteraria la carrera de Dret i la de
Filosofia i Lletres en l’Universitat de
Valencia, obtenint el titul de llicenciat
en jurisprudencia el dia 16 d’agost de
1856.
El professor En Vicent Boix donava
conferencies i lliçons en l’antic Liceu i
una pleyade de novells escritors
universitaris eren els assistents: els
nomenats “poetes de guant blanc”, en
mig dels quals es trobava el nostre
Jacint Labaila.
En el seu discurs inaugural de la
societat de Lo Rat Penat, de la que fon
president en 1880, marcà la pauta a
seguir per l’institucio en materia
politica i lliteraria.
Colaborà en el “Diario Mercantil”, dirigi
el “Bolleti Revista del Ateneu de
Valencia”durant dos anys, i fon
membre fundador del semanari lliterari
“Silvana”dedicat a les dames.
Poeta elegant i prolific, per a l’epoca, te
publicades diversos llibres de versos en
llengua valenciana i castellana .
Les seues obres principals foren en
teatre, El arte de hacerse amar (1856),
La nave sin piloto, drama en vers,
estrenat en el Teatre Principal en 1861
i que va obtindre un gran exit. El grito
de la conciencia (1862), ¿Me entiende
usted? (1867), La Providencia (1867)
¡Ojo al Cristo! (1871)
En novela: La Espuela (1872).Las
mujeres en venta (1873) Misterios del
corazón (1876); i en poesia Flors del
Turia (1868) Poesias serias i jocosas
(1876) i Flors del meu hort (1882).
Realisà tambe algunes traduccions, de
les quals, destaca la valenciana del
Cant a Teresa de Espronceda, aixina
com joguets a l’estil de l’epoca.
Soci fundador de Lo Rat Penat fon un
dels mes grans propagandistes de la
nova societat. En els primers Jocs
Florals, el treball presentat per ell,
obtingue el “clavell d’argent”.
Per la seua alta personalitat, fon
nomenat tercer President de Lo Rat
Penat, en l’any 1880 fins a 1881, sent
u dels mes actius presidents de la
primera epoca social.
LR.......126

lo Rat Penat
.....................................................................................
LR.......127
Des del balco
de la memoria
Historia d’un refugi
Pere Delmonte Hurtado
En l’estiu passat es va
descobrir un refugi,
o lo que resta d’ell, de
‘nostra guerra’ de 1936-39.
lo Rat Penat
.....................................................................................
Aparegue baix de la font-monument
dedicada ‘als Maulets’ en l’Avinguda del
Regne de Valencia, cantoner a Ciscar, al
fer-li la reforma de llum i sortidors en
forma circular, la mitat de la qual es
custodiada com a centineles de pedra per
unes columnes modernistes que estaven
decorant el mercat de les flors de la plaça
de l’Ajuntament abans de la reforma
antiestetica que patí -i seguix patint pero
mes fosca- despres de la riuada de 1957.
Fins aci la sorprenent noticia com a
trobada paleontologica, pero que ve a
destapar al temps la poca o nula
informacio lliteraria o grafica que es
guarda del 43 refugis que tenia la
ciutat i dels 115 sotols (sótanos) que
s’habilitaren per a la proteccio civil
davant dels atacs belics de l’aviacio o
els bombardejos per mar, ademes dels
que les fabriques o industries dels
poblats maritims es feren per ad elles
com, per eixemple, la factoria de
Campsa que en tenia dos dins les
seues instalacions, i dels militars que
es farien pels seus quarters o recints.
Dels que yo recorde no queden mes que
el del carrer de Serrans i en Alt-Soguers.
Fa poc desaparegue el que hi havia en el
carrer del Governador Vell; abans el del
carrer de Sornells; i el del carrer de
l’Hospital, ocupant el jardinet del Baro
de Càrcer; el de la plaça del Patriarca; el
de la Gran Via de Germanies, en l’espai
ajardinat que tenia, al mig de la mateixa,
front del que fora el Cine Coliseum, i
que desaparegue al fer-se el tunel que
unix les dos bandes de la ciutat partides
per les vies ferrees, i que pels anys 40
s’usà per a Iglesia; el de la plaça del
Carme, el del jardi de la Generalitat... i
un grapat mes que, pel temps,
s’eliminaren.
El de l’Alt cantoner a Soguers fon cedit
a la falla de Ripalda-Soguers i el de
Serrans a la falla de la plaça de Santa
Creu, por lo que estos dos seguixen
‘vius’ encara i com a reliquia vergonyosa
de lo que mai deguera haver passat
entre espanyols... pero que passà.
Per cert que en el de Serrans, -del que
guarde recòrts en la carn propia per
ferides fetes entre els chiquets quan es
construia- i en l’eixida a Palomino,
posaren els fallers junt a la porta esta
socarrona quarteta: ‘Viu en este panteo
-que per a refugi es feu- la castiça
comissio - de la Plaça Santa Creu’. Este
ocupa un lloc historic que, creem, val la
pena recordar, puix alli estague la
primera Casa de Socors que tingue
Valencia i que fon inaugurada el 18 de
juny de 1879. Despres vindrien atres
com la de Russafa, la del Colon, la del
Grau i la del Museu, junt al pont de
Sant Josep i que encara està en peu
la casa era modesta
i es llimitava a tindre
dos llits per als homens
i dos per a les dones
l’edifici, les quals donaren servici
sanitari als veïns fins que es creà el
Segur Obligatori -1943- i es tancaren.
Nos diu Teodor Llorente Falcó en
‘Memorias de un Setentón’, que la Casa
de Socors ocupà l’edifici de les ‘Olles’,
dit aixina perque en ell es cuinaven en
grans calders els menjars per als presos
que complien condena en les Torres de
Serrans; que el dia de l’inauguracio fon
de gran festa: s’enramà el carrer i la
comissio municipal, presidida per
l’alcalde, Emili Borso di Carminatti i
seguit pels consejals -que per cert no
lluien faixi perque encara no existien,
sino medalla penjada al coll- i en
companyia de l’Arquebisbe, doctor
Monescillo, que va beneir les
instalacions, feu l’entrada solemne als
compassos musicals de la Banda de
Bombers -encara no s’havia fundat la
Municipal- i dels timbalers. L’alcalde
pogue demostrar les seues qualitats
oratories davant del poble ilusionat per
aquella innovacio i l’alegria i
l’aplaudiment popular -res diu de
traques- posaren l’apoteosis a l’acte.
Nos diu tambe, abundant en la seua
descripcio efemerica, que la casa era
modesta i es llimitava a tindre dos llits
per als homens i dos per a les dones,
ademes d’una saleta per als meges i un
llit per al de guardia, i que en la planta
baixa es va dispondre d’una
dependencia per a deixar alli als ‘curdes’
que abundaven per aquells temps ya
que les tavernes estaven obertes tota la
nit. I finalment que l’obligacio mes
penosa de la Guardia Municipal, unica
encarregada de vigilar la ciutat perque el
Cos d’Orde Public no s’havia organisat
encara, era el d'arreplegar als bufats i el
dur-los a la Casa, puix el transport
mecanic era el del simple carret de ma
del que anava tirant u d’ells i un l’atre
l’espentava i l’ajudava a carregar-lo i a
baixar-lo de l’ambulancia-carret, i que es
donava el cas -segurament freqüent- en
que al despertar-se el begut i vore’s
arrastrat pels ‘guiris’ diguera alçant la
veu: ¡Arre, monocipal!
El punt darrer el posa dient-nos que
el poc edificant espectacul solia
portar darrere una casi manifestacio
de chiquets cridant i rient-se de
l’alcoholisat i dels guardies…
Estampa historica d’un temps i d’uns
refugis que apareixen quan manco u
es pensa en l’excusa d’una edificacio,
reforma urbana o millora d’una font
moderna... i antibelica.
LR.......128

lo Rat Penat
.....................................................................................
LR.......129