El convent del Carme de Valls - aaeet.com

AAEET - Valls, març del 2005 Núm. 656
El convent del Carme de Valls (i III)
Entrevista a Lídia Garzón Escarré, exregidora de Cultura de VAjuntament d
Valls i mestra del col·legi Mare de Déu del Lledó

oXattcafct
FEllX
:r r, /7
fefi
Calçotades tot l'any
Tel. 977 601 350
Pax 977 600 014
, * *
J
V
HOTEL
Ctra. de Tarragona, km 17 • Tel. 977 609 090 - Fax 977 605 007 «VALLS

Segona època - Any LXXVI-
Número656-Valls,març del
2005
Edita: Associació d'Alumnes
i Exalumnes de l'Escola del
Treball de Valls (muralla de
Sant Antoni, 35, baixos)
Director: Andreu Garcia Jané,
president de I'AAEET
Cap de redacció: Francesc
Murillo Galimany
Assessorament lingüístic:
Banús & Pros, Correctors
Equip assessor: Pere Altés
Serra, David Vallverdú Queralt
i Jordi de Bofarull
Dipòsit legal :T-2192-1985
Producció i muntatge: Associació
d'Alumnes i Exalum'nesde
l'Escola del Treball,
de Valls
Tel. 977 613 443
culturaMEET® hotmail .com
Imprimeix: Formes Gràfiques
Valls SA
Membre de l'Associació Catalana
de Premsa Comarcal
Editada amb la col·laboració
de la Diputació de Tarragona I
del Consell Comarcal de l'Alt
Camp
I Premi Tasis-Torrent (1981)
lli Premi Ventura Gassol
(1995)
X Premi Ventura Gassol
(2002)
L'AAEET no es responsabilitza
dels articles que els col laboradors
publiquen a CULTURA.
Portada
El diumenge i6 de
gener la Societat de
Sant Antoni Abat de
Valls va tornar a
organitzar els
tradicionals Tres
Tombs pels carrers de
la nostra ciutat. A la
portada hi veiem un
dels carros més grans
que hi participaren a
la carretera del Pla.
(Foto: Marc Lladó / El
Vallencj
SUMARI
10.
M.
16
22
(ímMML.
El convent del Carme (i III)
Francesc Murillo
Entrevista: Lídia Garzón Escarré
Joan Canela
Efemèrides comentades
Pere Altés
Estiu del 1936. Notes d'història oral (V)
Àngel Gasol
Escoles verdes
Anselm Crusells
El cor
Josep M. Ferré
La masia de Plana
Lluís Cebriàn
Ressenyes culturals
Joan de Valls
Notícies al vol
Jordi
AAEET: la vida de l'entitat
Secció d'Espeleologia de I'AAEET, Secció de Bàsquet de I'AAEET
La gran sala d'actes que van construir els jesuïtes al primer pis del cos frontal de l'antic
convent del Carme. (Foto: Francesc Murillo)

eportatge
El convent del Carme de Valls (i
Les transformacions del
segle xvtii
La puixança econòmica del
XVIII al Camp de Tarragona i
en el conjunt de Catalunya
va fer possible que moltes
comunitats aixequessin de
nou les seves esglésies i ermites.
El convent del Carme
de Valls no en fou una excepció,
i és en aquest moment
que es construeix
l'església actual, d'estil barroc.
Les obres del nou temple
s'iniciaren a mitjan segle
i es van acabar el 1777.
Segurament el- mestre d'obres
que inicià la nova església
fou Ramon Salat.
Aquest, però, hi deixà de
treballar el 1761. Aquella
baixa motivà que el 15 d'octubre
d'aquell any la comu­
nitat —sota la direcció del
prior Tomàs Bohigas— fixés
les pautes que calia seguir
per continuar les obres.
Aquestes pautes contemplaven
construir el presbiteri
i el creuer aprofitant les parets
de l'antiga església (tot
i que malauradament no
sabem fins a quin punt les
van conservar incorporades
a l'obra nova). També preveien
construir un frontis, el
cor i quatre capelles —les
de Sant Josep, Sant Pere,
Sant Albert i del Sant Crucifix.'
Un parell d'anys més
tard es construïa la façana
del temple —damunt de la
porta d'entrada hi trobem
cisellada la data 1763, en
xifres romanes.
La construcció de la nova
ir i'>
església en el mateix indret
on s'aixecava l'antiga provocà,
és clar, la inutilització
d'aquesta darrera. Per tant,
els frares hagueren d'adaptar
un espai com a església
per tal de celebrar-hi el culte.
D'acord amb l'estat en
qué es trobaven els treballs
de construcció del temple,
alguna part de l'antiga església
que encara no estigués
afectada per les obres
devia servir per a aquella
funció.
Així devia ser en els primers
anys. Però, quan les obres ja
no ho van permetre, s'adaptà
una part del convent —fet
que hem documentat— i se
la denominà iglesia interina.
D'aquesta manera trobem
que el 20 de febrer del 1764,
l'albat de Marina Martorell
fou enterrat "en la Iglesia interina,
entre mig del altar de
Sant Joseph, y lo quadro de
Sant Albert".
Si bé aquesta darrera referència
no ens permet assegurar
si es tractava d'una
part de l'antiga església o
d'un altre espai del convent
en què haguessin col·locat
els altars, la següent elimina
qualsevol dubte: el 17 de
juny del 1765, el cos de Maria
Vives, dita Bayrona, va
ser enterrat "a la Iglesia interina,
que és als claustres"^.
Així observem que
com a mínim el 1765 una
part del claustre del convent
es va convertir en l'església
provisional.
Però tot i les obres de construcció,
es continuaren fent
Façana de l'església del
Carme. (Foto: Francesc
Murillo)
Francesc Murillo Galimany
enterraments a l'església.
Això fa suposar que, per a
l'obra nova, possiblement
s'aprofità alguna part de
l'antiga església. Constatem
que, mentre duraren les
obres, diversos cossos foren
enterrats en les sepultures
que tenien les seves famílies
en algun punt concret
de l'església, sobretot en les
tombes que hi havia a la
zona del presbiteri —com
ara la sepultura de la casa
Fargas^
També se n'hi feren de manera
interina —per exemple
el de l'albat Franciscà Cusidor,
filla de Ramon Cusidor,
pagès de Valls, el 26 de
gener del 1764, "y se ha posat
per lo interin fins que lo
convent li fassia la sepultura,
que espatllà per la fàbrica
de la nova Iglesia, dins
la Capella de las Ànimas".
Amb tot, com hem dit, altres
persones s'enterren al
claustre —com ara Jacinto
Magrinyà, pagès de Fontscaldes,
el 30 d'octubre del
1764.
L'església nova
El nou temple consisteix en
una nau de sis trams amb
cor als peus, capelles laterals
i creuer. La nau —espaiosa—
i els braços del
creuer es cobreixen amb
volta de canó amb llunetes,
mentre que el creuer es cobreix
amb una cúpula sobre
petxines.
La façana de l'església és
simètrica, centrada per la
porta d'entrada, arquitravada,
flanquejada per pilastres
i amb un nínxol damunt, que
conté la imatge de la Verge
del Carme. En els laterals
de la façana hi ha dues. fi-

lK,^

El 1835, la desamortització de Mendi-
zóbal afectà el conjunt de convents
masculins vallencs i les seves comuni­
tats foren exclaustrades definitiva­
ment. El 27 de juliol els carmelites
abandonaren, per sempre, l'edifici que
havia estat el seu convent al llarg de
més de cinc-cents anys.
guessin deformat l'aparença
que tenia al final del xviii. A
més, en el cas de la façana
de les dependències conventuals,
és molt possible
que el dibuix ens mostri
l'aspecte que ja tenia en el
XVII 0 fins i tot abans.
En el cas de l'església i el
campanar, el dibuix gairebé
no ens mostra diferències
de com és l'edifici que podem
contemplar avui. En
canvi, la façana del convent
és bastant diferent de l'actual,
que és fruit d'una im­
portant reforma efectuada
el 1868.
D'entrada, l'antiga façana
era més baixa que l'actual
—en el dibuix, el segon pis
de l'ala dreta del convent
sobresurt clarament per damunt
d'aquesta. Aquella
façana només estava formada
per una planta baixa
i un pis.
A més tenia dues portes
rectangulars —la principal
(molt a prop del campanar)
•i la secundària (a l'altre ex­
reportatge
trem de la façana)— i moltes
finestres de diverses mides
—sobretot en el pis superior
Una de les finestres,
situada just damunt de la
porta secundària, tenia una
gelosia de ferro treballada.
I la coberta sembla que era
de doble aiguavés.^
Guerra del Francès
Durant la Guerra del Francès
(1808-1814), la comunitat
carmelita vallenca va
prendre part activa en la
lluita contra l'Exèrcit francès
—almenys durant el primer
any de lluita. La comunitat
fii va contribuir mitjançant
donatius voluntaris destinats
a cobrir les despeses
de guerra.
En tenim documentat un de
8 duros de plata mensuals
—que començaren a pagar
l'11 de setembre del 1808—
i dos de 150 rals cadascun
—datats el 16 de setembre
i el 6 d'octubre del 1808.
Però la contribució dels carmelites
no va ser només
econòmica: el superior del
convent i dos frares més
s'incorporaren al sometent
de 400 homes que organitzà
la vila al desembre del
1809."
D'altra banda el convent i la
comunitat patiren directament
els efectes de la guerra.
El 22 de febrer del 1809
les tropes franceses entraren
a Valls i saquejaren el
convent. A més l'utilitzaren
com a caserna —també els
altres convents, i. el Quar-
El campanar de l'església
del Carme vist des del
claustre de l'antic
convent. Al peu del
campanar hi veiem, molt
transformada pels
jesuïtes, la façana del
claustre que es correspon
al cos frontal de l'antic
convent. (Foto: Francesc
Murillo)
ter— durant els dos mesos
que s'estigueren a Valls.
D'aquest fet en deixà constància
Francesc Aurizó, subprior
del convent, en la següent
anotació escrita en
un llibre d'òbits: "Dia 22 de
Febre, entraren los Francesos
a la vila de Valls y en
el convent ahont perseveraren
fins a 21 de Març del
matix any 1809, per miracle
se salvaren estos llibres."^
L'expulsió dels carmelites
Una vegada acabada la
Guerra del Francès, la vida
de la comunitat carmelita
va tornar a la normalitat fins
al 1821. Aquell any un decret
de les Corts espanyoles
l'exclaustrà —també les
comunitats de franciscans i
caputxins vallencs— i les
rendes del convent passaren
a les mans del Govern
espanyol.^ Aquella va ser la
primera vegada que els carmelites
van haver d'abandonar
el convent com a conseqüència
d'un decret d'exclaustració.
Poc després la comunitat
tornava al convent, però al
cap de pocs anys, el 1835,
la desamortització de Mendizàbal
afectà de nou el
conjunt de convents masculins
vallencs i les seves comunitats
foren exclaustrades
definitivament. El 27 de
juliol els carmelites abandonaren,
per sempre, l'edifici
que havia estat el seu convent
al llarg de més de cinccents
anys.
L'expulsió dels frares fou
pacífica. La vigilaren les autoritats
municipals, la milícia
nacional i tres companyies
de veïns honrats
creades especialment per
ajudar a mantenir l'ordre.
Amb aquestes mesures es
garantí la seguretat personal
dels frares i la integritat
dels edificis, a diferència del
què havia succeït a Reus.'°
Quan se n'anaren, els car-

La façana de l'antic
convent tal com la podem
veure avui. L'aspecte
actual respon a la reforma
iniciada pels jesuïtes
el 1868, que modificà
completament la façana
del convent. (Foto:
Francesc Murillo)
melites lliuraren la relíquia
de la Santa Espina a la priora
de les monges carmelites
calçades, del convent del
Portal Nou. Ho van fer així
complint les disposicions de
la reina Elionor de Xipre,
que, si bé havia lliurat la
Santa Espina als carmelites
perquè la custodiessin,
l'havia donada a la vila de
VallsJ'
Els tres convents masculins
vallencs —Carme, Sant
Francesc i Caputxins— pas-
saren a ser propietat de
l'Estat, que en cedí l'ús al
municipi sempre que els
destinessin a la beneficència
(gmïïBuia
reportatge
0 a l'escola pública. L'Ajuntament
no desaprofità l'ocasió
i el convent del Carme fou
hospital militar des del 1836
fins que s'acabà la primera
Guerra Carlina (1833-1840).
El 1847 l'Hospital Civil de
Al'esquerra, l'inici de l'escala noble construïda durant la reforma feta pels jesuïtes. Hi manca la meitat esquerra, que
no s'arribà a dur a terme. (Foto: Francesc Murillo) A la dreta, el vestíbul de l'edifici vist des de l'escala noble. A la
part superior s'hi reconeix el replà superior de l'escala i la porta d'accés a la sala d'actes. (Foto: Pere Català Pic/AMV)

A l'abril del 1868 els pares jesuïtes
arrendaren l'antic convent i el destina­
ren a col·legi de segon ensenyament.
Aleshores van començar una impor­
tant reforma de l'edifici, que restà in­
acabada a causa de l'esclat de la Re­
volució de Setembre del 1868, que
comportà l'expulsió dels jesuïtes de
Valls.
Valls, que des del 1835 havia
estat a l'antic convent
dels Caputxins, fou traslladat
al convent del Carme.
S'hi va mantenir fins al
.1868.'^ L'aspecte i l'estructurà
de. l'edifici no és trans-.
formaren gaire durant la
seva etapa corri a hospital.
Només s'hi degueren fer les
obres habituals.pér mantenir
l'edifici i algunes obres
mínimes necessàries per
adaptar-lo al nou ús.
Pel que fa a l'església, el
1878 fou convertida en parròquia.
Això féu que una
part de l'antic convent —el
pis superior de l'ala esquerra
del claustre i les dependències
de la part posterior
que limiten amb l'església—
es destinés a rectoria
(cBmMM
reportatge
i passés a ser propietat de
l'Església. Per facilitar un
accés independent de la
resta de l'edifici, es va obrir
una porta nova a la façana
de l'església.
Els jesuïtes i els usos
posteriors de l'edifici
A l'abril del 1868 els pares
jesuïtes arrendaren l'antic
convent i el destinaren a
col·legi de segon ensenyament.
Aleshores van començar
una important reforma
de l'edifici —sobretot
en la part frontal—, que restà
inacabada a causa de
l'esclat de la Revolució de
Setembre del 1868, que
comportà l'expulsió dels
jesuïtes de Valls.
En aquest curt període de
temps els jesuïtes convertiren
magatzems en aules,
construïren una sala de
grans dimensions —l'actual
sala d'actes del Col·legi
Enxaneta, que ocupa la major
part del primer pis d'aquella
ala de l'antic convent—,
afegiren unes golfes
damunt de la sala i construïren
una escala noble de
dos ramals que comunicava
la planta baixa i la sala
esmentada.^'
La reforma de l'interior de la
part frontal transformà la
façana i li donà l'aspecte
d'avui: simètrica i eclèctica.
A la planta baixa hi ha dues
portes de dos arcs —un
d'exterior gairebé de mig
punt i un d'interior rebaixat—
emmarcades per pilastres
—una de les obertures
ara està tapiada i l'altra,
la d'accés a l'edifici, desplaçada
cap al lateral dret
de la façana, on hi havia
l'antiga porta secundària del
convent.
EI replà superior de
l'escala noble. A la dreta
hi veiem la porta per
accedirà la sala d'actes.
(Foto: Francesc Murillo)
També a la planta baixa hi
ha diverses finestres i el primer
pis té balcons —alguns
estan paredats—, decorats
amb motllures i balustres
de ceràmica. El terrat està
decorat amb una balustrada.
La separació entre les
diverses plantes està marcada
per impostes."
Aquestes obres van restar in:
acabades fins als primers
anys de la dècada dels noranta
del XIX. Aleshores a
l'edifici s'hi instal·là un col·legi
dirigit pels pares escolapis.
Aquests finalitzaren parcialment
les obres començades
pels jesuïtes, de manei;a que
només fou construïda la
meitat de l'escala noble ^al
com podem" comprovar avui.
Els escolapis s'estigueren a
l'antic convent del Carme fins
al 1905.
El 1906 els germans de
Sant Gabriel sol·licitaren a
l'Ajuntament establir un
col·legi a Valls. Volien que
el col·legi fos a l'antic convent
del Carme i que l'Ajuntament
els el cedís en propietat.
El consistori, davant
del dilema de cedir-lo o no,
convocà un plebiscit local i
guanyà el no.
Aleshores els germans,
aquell mateix any, establiren
el col·legi en una casa
del carrer de l'Església. Al
cap d'uns quants anys s'instal·laren
definitivament al
carrer d'Anselm Clavé, on
s'estigueren fins al 1936.
Des dels primers anys del
segle xx i fins avui, l'antic
edifici ha hostatjat diversos
col·legis i centres docents.
En destaquem l'Escola Elemental
d'Indústria (1903-
1915), l'Escola del Treball
(1924-1939), el col·legi de
primer i segon ensenyament
del Pare Claret (1945-
1969) i l'Escola Enxaneta
(des del 1972 fins avui).
D'altra banda durant molts
anys l'edifici fou compartit per
dos centres docents —un

dels quals eren les escoles
nacionals, que hi foren fins
a les primeres dècades del
XX. A més, durant la major
part del període en què s'hi
hostatjà el col·legi Claret,
l'orde dels claretians hi va
allotjar el seu teologat —els
estudis dels darrers cursos
de la carrera per assolir el
sacerdoci.'^
Tots aquests hostes s'han limitat
a mantenir l'edifici, a
fer-hi les reformes mínimes
per adaptar els espais interiors
a les necessitats de
cada centre i a obrir-hi algunes
finestres. Tot i això, algunes
de les modificacions que
s'hi han fet han transformat
de manera més o menys
destacada l'aspecte d'alguna
part del convent del Carme.
Potser el millor exemple
d'aquestes transformacions
és la que afectà l'ala esquerra
del claustre en els anys
que acollí l'Escola del Treball.
En aquells anys es tapiaren
parcialment els arcs
d'aquella ala i es transformà
l'espai en una gran sala
allargada, que es convertí
en un dels tallers. Quan
acabà la Guerra Civil, l'ala
recuperà l'aspecte original.
Notes
1. Mercadé (Inèdit).
2. AHCVa.
3. AHCVa.
4. Mercadé (Inèdit).
5. ACOACT
6. AMV.
7. AHCVb.
8. AHCVa.
9. AMV.
10. Puigjaner (1981: 316)
11. Català (1985: 36).
12. Puigjaner (1981: 316-
317 i 437).
(Cg[LÏÏ[!][R^
reportatge
13. Puigjaner (1981: 437-
438).
14. ACOACT
15. Batet (1991:5-6).
Bibliografia
BATET, Candela. (1991). "Recull
històric del convent del
Carme de Valls. Kon Tiki
[Valls], n.° 32.
CATALÀ ROCA, R (1985). "L'etapa
vallenca de la reina Elionor
Maria d'Aragó". A Monografies
vallenques 3. Valls:
lEV
MERCADÉ CIUTAT, A. Història
del convent del Carme de
Valls. [Inèdit]
PUIGJANER, F. (1981). Historia
de la Villa de Valls. Valls:
lEV [1^ edició: 1881]
VENTURA SOLÉ, D. (1983). Batalla
de Valls. Pont de Gol,
25 de febrer de 1809. Valls:
Gràfiques Moncunill.
Vista actual del conjunt
de l'antic convent des de
l'altre costat del torrent
del Catllar. (Foto:
Francesc Murillo)
Arxius
AHCVa (Arxiu Històric Comarcal
de Valls), Llibre
d'Òbits 1761-1827, fons
Mercadé, secció Mercadé,
sèrie Convent i Parròquia
del Carme, caixa 21.
AHCVí). Despeses Generals
de l'Exèrcit, 1808, fons
municipal de Valls.
AMV (Arxiu Municipal de
Valls), Llibre de Notes de F.
Miracle, fons Moragas.
ACOACT (Arxiu del Col·legi
d'Arquitectes de Catalunya
a Tarragona), fitxes del Servei
del Patrimoni Arquitectònic
de la Generalitat de
Catalunya, Valls IC.2, n.°
161.57 •

'@ÍM1M.
parleu-me'n
Entrevista a Lídia Garzón Escarré, exregidora
de Cultura de l'Ajuntament de Valls i mestra
del col·legi Mare de Déu del Lledó
Lídia Garzón ha estat sense
cap mena de dubte un dels
referents del món polític vallenc
dels últims anys. Llicenciada
en Història i diplomada
en Magisteri, aquesta
vallenca de 35 anys lia estat
membre del consistori
vallenc entre el 1999 i el
2005.
Durant la major part d'aquest
període ha estat regidora de
Cultura, una de les àrees
més importants dins de
l'Ajuntament. Fortament
vinculada al món de la cultura
popular, sempre va tenir
molt clar que aquesta
era l'àrea que dominaria
millor.
D'altra banda apuntem que
Lídia Garzón és professora
al col·legi Mare de Déu del
Lledó. Ja fa 14 anys que hi
exerceix de mestra.
—i,Com va entrarà l'Ajuntament
de Valls?
—El 1999 la meva situació
familiar em permetia que
em dediqués íntegrament a
l'activitat política. Va ser per
això que al desembre del
1998 em vaig comprometre
a formar part de les llistes
d'ERC d'aquella legislatura i
hi vaig anar de número tres.
»Amb el partit hi tenia relacions
però no gaire fortes.
Tot i que estava al corrent
de tot pel fet de tenir ideologia
d'esquerra, no havia
actuat mai en cap acte públic
ni en res similar com a
militant d'ERc. Va ser a partir
de llavors que hi vaig començar
a prendre part i el
19 de març del 1999 vaig
fer la primera inten/enció en
públic com a candidata de
les llistes d'ERC El 13 de juny
vam aconseguir 5 regidors
i vam formar govern amb el
PSC.
»Jo sempre vaig demanar
la Regidoria de Cultura perquè
era on em sentia més
còmoda. Considero que per
ser regidor d'una àrea n'has
de conèixer la problemàtica
i les mancances; per això,
vaig comprometre'm fermament
amb Cultura, ja que de
"Sempre vaig demanar la Regidoria de
Cultura perquè era on em sentia més
còmoda. Considero que per ser regidor
d'una àrea n'has de conèixer la proble­
màtica i les mancances; per això, vaig
comprometre'm fermament amb Cul­
tura. Finalment em va correspondre
Cultura, Joventut i Lleure."
10.
la majoria dels altres temes
no en tenia prou coneixements.
L'altra àrea que m'era
propera era la d'ensenyament
perquè és la meva
professió. Finalment em va
correspondre Cultura, Joventut
i Lleure.
»He de dir que els dos primers
anys van ser molt
durs, ja que eren els previs
a les Decennals. Jo era novella:
no en tenia ni idea, de
com funcionava un ajuntament.
Des de fora pot semblar
molt fàcil, però hi ha
uns engranatges que has
de conèixer per fer que tot
rutlli i, lògicament, des del
carrer això no t'ho imagines.
»Va ser molt angoixant.
Vaig tenir sort que la gent
que va formar part de les
comissions era gent responsable
i em van ajudar
moltíssim, i també hi va haver
professionals que també
m'ajudaven d'allò més.
Quan faig balanç, em sento
orgullosa d'haver format
part d'aquelles Decennals,
perquè és un record històric.
«També és una satisfacció
veure que aquelles festes
van anar molt bé. I malgrat
l'esforç d'alguns per emmascarar
els èxits assolits,
les Decennals del 2001 van
fer història i els mitjans de
comunicació van catalogaries
com les millors Decennals
celebrades. Comen-,
çàvem bé ei mil·lenni. Tot
allò ara són records inesborrables,
i el Jordi Castells i
tots els meus companys,
també.
Joan Canela Gràcia
«Després de les Decennals
vaig començar a respirar
(tot s'ha de dir). No és el
mateix preparar les activitats
habituals de la Regidoria
que preparar el "boom" dels
10 dies de les Decennals.
Un cop passaren, doncs, em
semblà que era tot més fàcil:
ja tenia més rodatge i
amb els tècnics de la casa
ja hi havia.més confiança.
Començàrem a programar i
a desenvolupar activitats
culturals i de cop es va acabar
la legislatura i vaig
veure que encara em quedaven
moltes coses a fer.
»Per això vaig decidir d'anar
a les llistes per segona vegada.
Pensava que amb
l'experiència que tenia podia
ser útil i millorar moltes
coses: com ara canviar algunes
coses de la festa
major o recuperar el malaurat
Carnaval.
«Des de la Regidoria no
vam impulsar la recuperació
del Carnaval, però teníem
en ment de fer-ho, ja
que era la voluntat de la
ciutadania. Vist el que ha
passat enguany, no sé què
farà el meu successor, el
Jordi de Bofarull.
»Jo crec que la ciutadania
ha de respondre i lluitar per
les seves festes. És molt important
que el poble col·labori
amb la Regidoria. No
podem pretendre que un regidor
sol faci tot el que el
poble vol. Crec que hem
d'anar per aquí.
«Si volem un Valls que culturalment
parlant sigui un

eferent, hem d'aconseguir
implicar-hi totes les entitats.
La participació ciutadana en
les Decennals va ser molt
important. Crec que en l'organització
de totes les activitats
culturals hi hauria de
participar la ciutadania.
"Després, malauradament,
a l'inici de la campanya electoral
d'aquesta legislatura
vaig emmalaltir i a partir
d'aquí no vaig poder treballar
tant com hauria volgut.
Em van haver d'operar i, tot
i que ja ha passat un any,
encara estic recuperant-me.
»La veritat és que la malaltia
m'ha passat factura. Potser
m'hauria d'haver dedicat
més a la meva salut, però
aquesta manera meva de
ser ho feia més difícil. Un
company em va dir: "A la
vida s'ha d'aprendre a dir
no." I a mi em costa molt dir
no; però aquesta vegada he
hagut de dir un no rotund.
La vida són etapes. Ara en
tanco una i en començo una
altra.
—cPer què ERC i no un altre
partit?
— Doncs perquè jo sóc de
les últimes generacions que
han viscut amb els avis a
casa, i el iaio Joan era d'ERc,
de soca-rel: va ser republicà
i antifeixista convençut,
i el van empresonar durant
la guerra.
«Quan tens els avis a casa
es fan moltes xerrades. Tu
ets petita, passen els anys
i sembla que no t'hagi quedat
res del que havies sentit.
Però vaig conservar ben
vius els seus comentaris i
les anècdotes que explicava
dels seus amics que
també eren republicans.
»EII sempre deia que el seu
partit era ERC, i em parlava
de Macià, de Companys...
Amb el pas del temps jo em
vaig identificar completament
amb ERC, mentre que
altres membres de la famí­
lia no s'hi van identificar
tant.
»En les eleccions municipals
del 1999 vaig acompanyar
a votar el meu avi, i es
va emocionar. Però encara
s'emocionà més quan va
conèixer els resultats i va
veure que la seva néta era la
primera dona d'ERc que entrava
a l'Ajuntament de Valls.
—cEm podria dir un moment
dolç del seu pas per la
Regidoria? il un d'amarg?
—Un moment dolç va ser el
dia del castell de focs de les
Decennals. Jo havia parlat
amb tots els representants
de les pirotècnies i m'havien
dit: "Decideix tu." Quan vaig
veure el castell que havia
escollit, em va agradar molt
perquè la gent en va quedar
completament satisfeta.
»Un altre moment dolç va
ser la relació que vaig mantenir
amb gent de les entitats.
Em van donar molts
moments de complicitat i
quan anava als actes a què
&mm\j\/js
parleu-me' n
em convidaven em tractaven
com si fos una persona molt
important, com si fos un honor
que estigués amb ells.
»En canvi, diria que els dos
últims anys de la primera
legislatura van ser amargs.
Veure com ens tractaven
els socis de govern era molt
amarg. I en aquesta última
legislatura, els fets de Carnaval,
més que amargarme,
m'han ferit. Tens ganes
de fer coses i queden esquinçades.
»L'any passat també em
van afectar els problemes
que vaig tenir amb la Federació
de Veïns pel tema de
la revetlla al Pati. Va ser
molt desagradable perquè
no hi havia cap intenció de
perjudicar ningú, i hi va haver
persones que es van
sentir ferides. L'únic que
vam fer va ser el que la gent
volia. No em va agradar tot
el que vaig haver de passar
Al final arriba un punt en
què et sents sola i aquest
moment ha arribat amb el
Carnaval.
Lídia Garzón Escarré
(Foto: cedida per Lídia
Garzón)
—cLa polèmica del Carnaval
ha sigut la gota que ha
fet vessar el got?
—Sí. A veure, jo a vegades
tenia disgustos, me'ls enduia
cap a casa i anava aguantant.
Però aquest em va superar,
fins al punt que la recuperació
de la meva operació
estava retrocedint.
Emocionalment la polèmica
em va guanyar.
»EI metge em va dir: "Tu
saps el que tens i el que has
de fer; si no ho fas, el problema
anirà a més." Al cap
d'un mes d'haver plegat ja
havia tornat al nivell de recuperació
a què havia arribat
abans de la polèmica.
»Més clar, l'aigua. Vaig fer
el que havia de fer Però és
clar que ara m'involucraré
més en l'executiva del partit
i treballaré perquè el Jor-
11

"Si volem un Valls que culturalment
parlant sigui un referent, hem d'acon­
seguir implicar-hi totes les entitats. La
participació ciutadana en les Decen­
nals va ser molt important. Crec que
en l'organització de totes les activitats
culturals hi hauria de participar la ciu­
tadania."
di de Bofarull se senti còmode
i segur. Dos anys
passen ràpid a l'Ajuntament
per a un que és nou.
—^S'ha sentit sola moltes
vegades clavant d'aquests
problemes?
—Sí, però potser passa que
els regidors anem una mica
per lliure i potser no sabem
demanar ajuda. Potser en el
moment que havia de demanar
aquesta ajuda no ho
vaig fer i, per això, no puc
culpar els altres. Ara bé, en
l'afer del Carnaval m'he
sentit molt sola; al meu entendre
va ser una qüestió
que va afectar tota la ciutat,
i la ciutat no és d'un sol regidor,
sinó de tots.
—^Té la sensació d'haver
deixat molts projectes pendents?
— Sí, però estic satisfeta
perquè estan iniciats i molt
ben encarrilats, i el Jordi de
Bofarull n'està al corrent.
No sé si es faran enguany
0 l'any que ve però estic
convençuda que es faran.
»Per exemple: el Festival de
Titelles ja està engegat i
amb una mica de sort per
Santa Úrsula estrenarem el
primer festival de titelles de
la província. Pel que fa al
gir que volíem donar a la
festa major de Sant Joan,
òbviament ens haurem
d'esperar: no hi ha temps
de canviar Sant Joan perquè
és a tocar.
»Amb l'aire fresc que du el
Jordi de Bofarull i les ganes
que té la Montse Fàbregas
(la tècnica de Cultura), podrem
preparar un nou Sant
Joan. A més tenim gent que
té ganes de col·laborar-hi
perquè la festa no caigui en
la monotonia de cada any.
—cQuins aspectes es voldrien
potenciar de Sant
Joan?
—Busquem involucrar la
ciutat. Pretenem que des de
les escoles es motivi els
"Amb l'aire fresc que du el Jordi de Bo­
farull i les ganes que té la Montse Fà­
bregas (la tècnica de Cultura), podrem
preparar un nou Sant Joan. A més te­
nim gent que té ganes de col·laborar-
hi perquè la festa no caigui en la mo­
notonia de cada any."-
12
iT| r_ Jú
parleu-me n
nens perquè visquin la festa
i se la facin més seva.
Els podem motivar amb el
bestiari, amb tots els balls
populars que tenim. Pensa
(i t'ho puc dir gràcies a la
meva experiència com a
mestra) que hi ha nens que
no saben que a Valls hi ha
gegants.
«Tampoc no saben què és
la Mulassa, què és el Tomb
del Poble. No hi participen.
Però, si ho portes a l'aula,
si presentes un projecte a
les escoles i el desenvolupes
a començament de
curs 0 al juny, pots aconseguir
que, quan s'acabi el
curs, la feina feta es vegi
reflectida al carrer. Jo això
ho tenia en el pensament i
volia continuar treballantho.
Si finalment es fa, s'hi
haurà d'implicar també la
Regidoria d'Educació.
"També podem redecorar la
ciutat mentre dura la festa.
I ho pot fer qualsevol posant
en el balcó de casa un domàs
de roba o de paper que
es pot fer en una impremta
i a un cost barat.
»La idea no és fer més concerts
i més cercaviles, sinó
aconseguir que la gent
s'impliqui en la festa. Amb
el Jordi de Bofarull en parlem
sovint. A veure si l'any
que ve ho podem començar
a veure reflectit al carrer.
Cal convertir la ciutat en
una ciutat viva.
—I Les entitats vallenques
haurien de treballar més
unides?
—^Sí. Quan el 1999 vaig entrar
a l'Ajuntament vaig mantenir
converses amb el malaurat
Anton Farré. Ell em
deia: "Lídia, Valls és un poble
de capelles i capelletes."
M'ho deia perquè jo li deia
que calia que ens uníssim,
que era possible...
"Mentre no hi hagi unitat
serà difícil avançar. De tot
en tenim dos o més. Ca­
dascú va pel seu costat, tothom
fa la seva festa particular.
L'entitat més solitària
i que no té competència és
la UAF. També hi ha l'Agrupació
Musical del Calçot.
"Volíem canviar els estatuts
de la Fundació d'Acció Cultural
0 dissoldre-la. Volíem
que hi hagués diferents comissions
en què hi participés
gent de totes les entitats.
Vam convidar gent a
les reunions, però no venien.
Sigui com sigui hem
parlat amb gent que havia
estat a la Comissió de Festes
i sabem que, amb la participació
de la gent, la Comissió
havia funcionat molt
bé.
"Altres ciutats no tenen una
fundació i actuen amb comissions
ciutadanes, i els
resultats són molt bons. Hi
ha gent que opina que hem
fet les coses sense pensar.
No és cert. Hi ha gent d'ERc
que ha visitat altres ajuntaments
per veure com s'ho
fan sense una fundació i
han comprovat que les comissions
ciutadanes funcionen
bé. A més cada entitat
organitza actes i, més que
mirar pels guanys, miren
d'implicar-hi la ciutat, que
és el més important.
—cHa pogut combinar bé la
feina i la Regidoria?
— He d'agrair que l'escola
sempre m'hagi donat totes
les facilitats per poder-les
combinar. Però quan vaig
tenir el fill la cosa es va complicar,
tot i que en un principi
encara era fàcil perquè
el fill era petit i no se n'adonava
(o almenys vull pensar
que no se n'adonava). Últimament
em costava molt
perquè les hores que em
quedaven lliures de l'escola
les havia de fer servir per
anar a l'Ajuntament i no les
podia dedicar al meu fill.
"La Regidoria, l'escola, la
feina que tens a casa (per
més ajuda que tinguis), tot

junt acaba sent una càrrega
feixuga que acaba desgastant-te.
Combinar-ho tot
ha estat complicat i a la
Regidoria de Cultura hi ha
prou feina per dedicar-s'hi
exclusivament.
— cÉs mestra per vocació?
—Sí. Sempre vaig dir que
quan fos gran volia ser
mestra i, a mesura que vaig
anar creixent, cada cop ho
vaig tenir més clar. Ensenyar
era una cosa que duia
a dins. Als 16 anys ja vaig
formar part com a monitora
de l'esplai La Baldufa, de
Picamoixons. Hi havia infants
i preadolescents.
"Després vaig estudiar IVIagisteri
i també vaig anar a
l'esplai de la UAF. ÉS a dir,
sempre he buscat vincles
amb la canalla. Ser a classe
m'ha permès desconnectar-me
dels mals moments
que he passat personalment
0 políticament. M'agrada
molt estar amb els nens
i les nenes.
—i,Ens podria explicar alguna
anècdota com a professora
del Lledó?
—Moltíssimes. Des de preguntes
dels alumnes que et
fan pensar: "i,Ara com me'n
surto?", a situacions diverses.
He viscut moltes anècdotes
amb els companys,
amb els pares... (a vegades
les reunions amb els pares
arriben a ser com una teràpia).
»A veure, com a mestra, el
primer any va ser difícil perquè
només tenia 9 anys
més que els alumnes de vuitè.
Passava tan desapercebuda
que un dia va entrar
una de les germanes a l'aula
i va preguntar si no hi havia
cap mestra a la classe. Després
es va disculpar: "Em
pensava que estaven sols."
»Una vegada vam guanyar
un concurs sobre el medi
ambient que organitzava Vichy-Codorniu.
Com a premi
ens van pagar un dinar a
l'Hostal El Senglar, a l'Espluga.
A l'hora de dinar als alumnes
i als professors ens van
posar en dues sales diferents
i un senyor em volia fer anar
al menjador dels nens. Li
vaig haver de dir que era una
mestra i, després, en els parlaments
fins i tot van demanar-me
disculpes...
»Quan me'n van passar
més va ser durant els primers
anys que vaig fer de
mestra, per la poca diferència
d'edat que hi havia entre
els alumnes i jo.
— Del món cultural vallenc,
lamb quines coses es queda?
—Semblarà que vulgui escombrar
cap a casa, però
primer de tot em quedo
amb la cultura popular per-
(GfL·ïï[OKlZJ\
parleu-me'n
"IQ Regidoria, l'escola, la feina que
tens a casa, tot junt acaba sent una
càrrega feixuga que acaba desgastant-
te. Combinar-ho tot ha estat compli­
cat i a la Regidoria de Cultura hi ha
prou feina per dedicar-s'hi exclusiva­
ment. "-===:-^
què és d'on jo he sortit (la
meva base cultural és aquesta).
Després em quedo amb
els artistes vallencs, que tenen,
segons el meu parer,
un merescudíssim reconeixement
arreu; m'han transmès
coses que no sabia i que
m'han enriquit d'allò més.
Em quedo també amb la
Colla Joves, però haig de dir
que amb la Colla Vella m'hi
he trobat molt bé (el meu
marit n'és simpatitzant).
«Finalment em quedo amb
la UAF, i treballaré amb l'entitat
perquè el meu fill que té
tres anys s'hi sent atret i ja
coneix totes les músiques
dels balls que fa l'entitat. Balla
el ball de l'Àliga, el dels
gegants... Aquesta implicació,
que la va començar a
viure des de casa, la continuarem
perquè ell sigui un
puntal en el futur de la UAF.
—cQuè prefereix, una classe
plena de nens o una plena
de regidors?
—Plena de nens. Són més
sincers.
—Espero que, després de
tots aquests anys que ha
treballat a l'Ajuntament i de
tot el que hi ha fet, els vallencs
sapiguem recordar-la
d'una manera generosa. I
també espero que en aquesta
nova etapa de la vida que
enceta li vagi tot molt bé •
"Sempre vaig dir que quan fos gran
volia ser mestra i, a mesura que vaig
anar creixent, cada cop ho vaig tenir
més clar."
SERVEIS ADMINISTRATIUS
Alt Camp SL
Assegurances generals
tfEït ADMINISTRATIU
a/e: servad@teleline.es Alt Carn ipSL
Avinguda del Fornàs, 12 «Tel. 977 614 071 • Fax 977 608 846 • 43800 VALLS
i3_

èi
i ^U.L
el temps corre
Efemèrides
comentades
De nit guardaven el campanar. Un
senyor rector que venia aiguardent
fraudulentament. El batlle fa escorco­
llar el convent del Carme. Moliners no
prou legals. Enderroquen una casa en
mal estat. Una pedregada causa danys
incalculables.
O El 15 de juny del 1598 el
clavar! paga la quantitat estipulada
a Gabriel Serra pel
servei de guardar de nit el
campanar.
Observació:
El clavari, com a bon vigilant
de les claus on es guardaven
els diners —en aquest
cas de la parròquia—, havia
satisfet la quantitat que es
devia convenir amb Gabriel
Serra per vigilar el campanar
a la nit. Això fa pensar
que en aquell temps el campanar
devia ser molt assequible
i tal vegada accedir-hi
era perillós.
O El 10 de juny del 1657 el
senyor rector Francesc Muntet
i el veí Jacint Esteve,
abusivament, però amb tota
tranquil·litat, venen aiguardent.
El segon ho fa en el
celler fondo de l'arquebisbe.
El Consell n'està queixós.
Determina suplicar a l'arquebisbe
"sia servit desistir
per no llevar a la vila algunes
imposicions com son
fleca, oli i aiguardent".
Observació:
Se n'han sentit dir de tota
mena, quant a abusos. A
hores d'ara només ens faltava
llegir el que estava cometent
el veí Jacint Esteve
amb la connivència del senyor
rector: vendre aiguardent
fraudulentament. El
Consell de la Vila n'estava
queixós perquè aquest procedir
impedia d'obtenir més
ingressos —recordem que
la venda d'aiguardent estava
gravat amb un impost.
D El 20 de juliol del 1672
Joan Morell, batlle de l'arquebisbe,
amb sometent
alçat, constituït davant la
presència del pare fra Àngel
Palau, prior del Carme, trobat
a la porta del convent,
diu que hi ha arribat amb el
propòsit d'escorcollar el
convent per veure si hi troba
Joaquim Ramon, pagès.
El 10 de juny del 1657 el senyor rector Francesc Muntet i
el veí Jacint Esteve, abusivament, però amb tota tran­
quil·litat, venen aiguardent. El segon ho fa en el celler
fondo de l'arquebisbe. El Consell n'està queixós. Deter­
mina suplicar a l'arquebisbe "sia servit desistir per no lle­
var a la vila algunes imposicions com son fleca, oli i ai­
guardent".
14_
Pere Altés i Serra
que fa poc ha clavat unes
punyalades a Pau Pallejà,
sabater
El batlle creu que l'assassí
s'ha retirat al Carme i, per
tant, demana que li siguin
obertes totes les portes. Entén
que no causa cap perjudici
al convent en valer-se
del sometent alçat. El prior
respon que consent que entri
el batlle amb el nombre
més reduït possible de persones,
però s'assegura que,
a causa de l'escorcoll, no
serà fet perjudici a ningú, ni
a la immunitat eclesiàstica,
ni al mateix Joaquim Ramon,
si el trobessin, perquè
estaria retirat en lloc sagrat.
Afegeix, encara, que si el batlle
vol dur-se'l pres, incumbirà
al prior l'obligació de
demanar la restitució de la
persona perjudicada.
Observació:
El batlle devia estar molt
segur que el registre donaria
resultats positius; ens ho
fa pensar que el prior invoqués
que el convent era lloc
sagrat i, doncs, de refugi per
a aquest Joaquim Ramon.
D El 19 de maig del 1679
hi ha queixes que els moliners
del molí del Riu i del
molí de la Granja s'acullen
a la moltura i prenen gra
dels clients. Se'ls mana que
"no se atrebescan a pendrer
palmada, sinó que fassan
pagar amb diners, com està
acostumat en los demés
molins del terme".
Observació:
Segons la redacció de l'efemèride,
hom diria que els
moliners furtaven pes de la
mòlta, cosa que era il·legal.
La moltura, però, era

(^jmmA
el temps corre
Segons una efemèride d'aquest mes, el 1672 el batlle de la vila va fer escorcollar el convent del Carme, amb some­
tent alçat, davant la sospita que s'hi amagava una persona que les havia emprès contra un veí de la vila i l'havia
apunyalat. La conversa sostinguda a la porta del convent entre el prior i el batlle dóna a entendre la possibilitat
que la persona buscada es trobava dins el convent, però faltava trobar-la. Encara que aparegués, però, el prior es
reservava demanar-ne la "restitució", perquè el refugi escollit era un lloc sagrat. Llàstima que no sapiguem com
va acabar aquest fet. (Foto: Ricard Ibarra /AMV)
un dret que es pagava als
moliners amb una part del
gra que molien. Amb tot,
aquest dret no es devia aplicar
al terme perquè s'explicita
que els moliners no poden
prendre'n i que han de
cobrar la feina amb diners.
Encara podria haver estat
pitjor si després de prendre
gra als clients els haguessin
fet pagar la feina amb
moneda.
H El 7 de juny del 1842
una brigada de treballadors,
en presència de l'alcalde,
Joseph Teli, comença a enderrocar
una casa del carrer
de l'Escrivania, la qual, segons
la declaració de l'Ajuntament,
es troba en estat
ruïnós. El seu propietari,
Joan Baptista Dasca, havia
deixat passar el temps sense
realitzar-hi les obres de
consolidació indispensables.
Observació:
En tots els temps l'Ajuntament
ha hagut de vetllar per
les cases que presenten ruïna
quan els seus propietaris
fan l'orni a l'hora d'enderrocar-les
0, almenys, de consolidar-les.
El cas de Joan
Baptista Dasca —un cas
que va passar ara fa 163
anys— s'ha repetit en els
nostres dies. Per això veiem,
en alguns carrers, llocs
buits on hi havia hagut cases,
els propietaris de les
quals negligeixen, per ara,
reedificar-les.
H El dia 16 de juny del
1859 cau una forta pedregada
al terme. El dany causat
a les vinyes i als arbres
és incalculable. Causa consternació
a la vila.
Observació:
Segons Francesc Alentorn
fou cursada al Govern una
demanda d'indemnització,
la qual en part fou atesa, ja
que al desembre següent
s'atorgà un auxili de 3.390
rals II
El 19 de maig del 1679 hi ha queixes
que els moliners del molí del Riu i del
molí de la Granja s'acullen a la mol-
tura i prenen gra dels clients. Se'ls
mana que "no se atrebescan a pendrer
palmada, sinó que fassan pagar amb
diners, com està acostumat en los de­
més molins del terme".
i5-

ecords
Estiu del 1936. Notes d'història oral (V)
Roman Galimany i Soler.
7 de maig del 2004^
La fesomia de Roman Galimany
no m'era desconeguda.
L'havia vist moltes
vegades passejant pel Pati,
pel carrer de la Cort, o barrejant-se
entre les parades
de fruita a la plaça de l'Oli i
de les Garrofes. A més l'havia
vist en moltes, fotografies
de l'època qúe fou alcalde
de Valls, entre els
anys 1964 i 1979 —va ser,
doncs, l'últim alcalde del
franquisme i l'antecessor
immediat de Pau Nuet, el
primer alcalde de la democràcia.
Roman —no signava Romà—
fou, doncs, tota una
institució a Valls, tant pel
càrrec que exercí durant 15
anys com pel seu "saber
estar", com es diu en espanyol,
un comportament que
se'ns mostrava a la resta
quan es passejava per la ciutat.
El seu pulcre abric fins als
genolls deixava entreveure
una impecable camisa blanca
i una molt ben nuada corbata.
Sempre anava amb el
seu inseparable bastó, que
feia que tingués un aspec­
te distingit. I tenia aquell caminar
—el seu caminar—
pausat però segur, a la manera
d'un marquès o d'algú
amb la sang d'un altre color
que el de la resta de
mortals. Durant l'entrevista
vaig entendre'n força el perquè.
Roman Galimany em va citar
al Centre de Lectura de
Valls, situat en ple carrer de
la Cort, una institució decimonònica
amb una rancior
que encara intenta desprendre
infructuosament aquells
vells aires de la seva passada
època daurada. El lloc
era, sens dubte, apropiat al
seu estatus personal i social.
I se'm va confirmar durant
la trobada que vaig
mantenir amb ell.
Quan vaig arribar a l'hora citada,
Roman Galimany encara
no hi era. Vaig decidir,
llavors, d'asseure'm per tal
d'esperar-lo en un dels diversos
particulars —així en podríem
dir d'aquesta mena de
sofàs del Centre que tenen
forma de mitja lluna, amb
una taula al mig que permet
conversar amb d'altres.
El Centre —la tapisseria
dels sofàs, la sala de billar
amb l'aranya, els homes
grans (avis) comentant l'última
del Zapatero o del tripartit
català davant d'uns
cafès al costat d'un munt de
diaris...— em transportava
a la societat aburgesada del
Valls del final del xix i començament
del XX. L'únic
home jove era jo i el més
pròxim a mi pel que fa a
l'edat devia passar de la
seixantena, com a mínim
—no hi havia ningú que hagués
d'anar a aprendre l'ofici.
"Tot s'acaba", vaig pensar
llavors.
Roman Galimany a la fi arribà.
Entrà pausadament,
fent una reverència amb el
cap al cambrer i a un senyor
que llegia el Cinco Dfas.
Sabia que era ell, però vaig
decidir de no moure'm i
veure quina era la seva actitud,
la del dia a dia.
Després baixà pausadament
dos esglaons que hi
ha havent entrat al local,
s'apropà al cambrer, hi va
intercanviar quatre paraules
i em féu un senyal. M'indi-
"Els meus pares es van traslladar a Valls pels negocis de
l'oncle. El seu contacte amb un amic francès va fer que
muntés a Espanya la primera empresa que elaborava pali-
tre (un principi actiu per matar insectes). Les terres baro-
nials de Toncle van motivar que la fàbrica s'instal·lés a
Valls, 0 prop d'aquelles terres, que ara es dedicaven ex­
clusivament 0 plantar palitre."
16.
- Àngel Gasol Senorón
cava que m'aixequés i que
m'hi atansés. Vaig abandonar
el particular i el vaig
acompanyar fins a una taula
del costat de la porta. Em
convidà a seure —encara
no havia esmorzat i li era
més còmode de fer-ho allà.
Tot va anar molt lentament,
tant que jo començava a
crispar-me una mica. Mentre
em presentava i li recordava
el motiu de la nostra
trobada, va arribar un croissant
amb un cafè amb llet.
Era clar que primer esmorzaria.
—^Si no t'importa, jo aniré
esmorzant mentre tu vas
preguntant.
i,Què havia de dir jo a un
home de 89 anys que m'ho
demanava tot tan amablement?
Amb tot, aquell croissant
tan sols va perdre les
banyes, i el cafè amb llet va
baixar només fins a la meitat
de la tassa. Aquell home
també parlava amb la mateixa
parsimònia amb què
caminava i menjava. "No
acabarem mall", vaig pensar,
jo.
Em va explicar que va néixer
a Barcelona l'li d'abril
del 1915 i que era fill de
pare barceloní i mare saragossana.
Quan tenia tres
anys, però, els seus pares,
empesos per qüestions de
negocis i familiars, van fixar
la residència a Valls.
—Resulta que el tiet Roman,
germà del pare (que
es deia Pau Galimany Parull),
es va casar amb una

senyoreta de Barcelona que
pertanyia a la família dels
Sayol. Era la filla dels barons
de Querol. Amb aquesta
senyora va tenir un fill
que va morir, i tota l'herència
de la baronia va ser per
als nebots, és a dir, per al
meu germà (Alfons) i per a
mi, que era el gran.
»Els meus pares es van
traslladar a Valls pels negocis
de l'oncle. El seu contacte
amb un amic francès
va fer que muntés a Espanya
la primera empresa que
elaborava palitre (un principi
actiu per matar insectes).
Les terres baronials de l'oncle
van motivar que la fàbrica
s'instal·lés a Valls, a prop
d'aquelles terres, que ara es
dedicaven exclusivament a
plantar palitre (una planta
molt silvestre que necessita
poc manteniment).
»Ens vam establir a la casa
de les Punxes, construïda
per l'oncle Roman i el meu
pare entre els anys 1910 i
1915. Era just al costat de
la fàbrica, on unes trenta o
quaranta dones de Valls hi
treballaven per produir el
component químic.
L'arribada del ferrocarril a
Valls provocà grans canvis
a la ciutat, i sens dubte en
transformà l'urbanisme. Si
en algunes poblacions el
camí de ferro suposà una
barrera per al seu creixement,
en d'altres domesticà
uns terrenys salvatges i
desconeguts. A Valls provocà
que es construïssin zones
ermes i de conreu ben
a prop de les instal·lacions
ferroviàries (és el cas del
passeig de l'Estació).
Amb tot, al començament
de segle, la casa de les Punxes
—un habitatge amb una
fàbrica annexa situat al
camí de la font del Catllar—
fou l'única construcció particular
que escollí un espai
més enllà de les vies del
tren —tan sols els morts
gosaren instal·lar-se també
(SgL·ïïgJRlZ^
records
En aquesta fotografia d'estudi feta als anys vint hi
veiem Roman Galimany —a l'esquerra— amb el seu
germà Alfons i els seus pares, Àgueda i Pau. (Foto:
cedida per la família Galimany)
en aquella zona allunyada. te, tot s'acaba.
Les formes i els volums de
la casa la cataloguen com
un edifici força singular i especial.
La seva torre circular
com si fos un canó d'escopeta
la corona una vistosa
punxa de rajola verda
vidrada (d'aquí el nom) de
clara inspiració medieval.
Si un dia esteu disposats a
perdre una estona fent algun
tomb profitós pels carrers,
places i camins d'aquest
oblidat Valls nostre,
aneu al Fornàs. Hi podreu
admirar la casa de les Punxes,
que, tot i que presenti
un estat decrèpit i un supermercat
se li hagi menjat
bona part dels terrenys, encara
té la suficient força de
fer-nos viatjar al seu gloriós
i efímer passat. Sens dub-
—^Vaig anar a escola als
Gabriels (va desaparèixer el
1936) i m'hi vaig estar fins
al 1930. Era una escola única,
tant per la categoria del
professorat com per la disciplina
i l'ordre que se'ns inculcava
des de ben petits.
Era modèlica en tot i més.
Allà vaig fer-hi part del batxillerat.
Després em vaig
traslladar a Barcelona per
fer els dos últims cursos. A
Barcelona vaig veure la proclamació
de la II República
—ell sol havia arribat a la
Guerra Civil—
»Els anys previs a la guerra
estava plenament involucrat
en la vida universitària,
i allà no era res nou que alguna
cosa succeiria. Tot
eren vagues, i les vagues
iZ_

"Els anys previs a la guerra estava ple­
nament involucrat en la vida universi­
tària, i allà no era res nou que alguna
cosa succeiria. Tot eren vagues, i les
vagues volien dir soroll, pancartes,
crits, assemblees... Llavors venia la ca­
mioneta de la guàrdia d'assalt amb les
porres, que ens ensenyaven de ben a
prop."
volien dir soroll, pancartes,
crits, assemblees... Llavors
venia la camioneta de la
guàrdia d'assalt amb les
porres, que ens ensenyaven
de ben a prop.
«T'ho dic perquè jo ho vaig
viure, jo en vaig ser testimoni:
durant la República hi
hàguéuna llibertat relativa.
Molts parlen de Franco, pe­
18
rò amb la República també
va córrer la gent davant de
les porres dels guàrdies —ho
explica entre rialles moderades,
com si em fes entendre
que el mite republicà
fou una utopia que no podia
anar ni amb rodes^.
»A Barcelona, la vida, durant
els mesos previs a
l'alçament, era si fa no fa
Oili/ Lb Ij tU ÜVXLAÀ
records
més aviat normal: es veia
moviment i sabíem que la
cosa petaria, però tot rutllava
prou bé. El 1936 tenia
pensat de fer la preparació
militar per anar a les milícies
universitàries i obtenir
el grau d'alferes.
»Així que a primers d'aquell
any vaig anar a una acadèmia
(bé, a una entitat militar).
Els diumenges al matí
anava amb altres companys
a la plaça de les Arnes
i, en una sala, hi fèiem
instrucció. Tot això em serviria
per convalidar en certa
manera el servei militar
Però la guerra també m'ho
va parar.
"Abans del dia de l'alçament
militar, el 17 de juliol,
vaig anar al Jutjat de Barcelona
i vaig sentir que hi
hauria una sublevació militar
al Marroc i que, si es produïa,
passaria al revés del
que havia passat el 6 d'octubre
del 1934 (llavors s'enviaren
els terços a Astúries)
i s'enviarien els miners al
Marroc.
»Jo havia de venir a Valls el
mateix dia 18, just en acabar
el curs acadèmic. Aquell
dia els trens encara van funcionar
amb normalitat (com
a mínim el que jo vaig agafar).
A l'estació de Sant Vicenç
de Calders, però, la parada
rutinària que el tren va
fer l'acompanyà una imatge
que ho deia tot: una màquina
de tren antiga plena de
cartells amb "jViva la República!",
"iViva la Revolucioni",
i cartells de la UGT, la CNT i la
FAi. Llavors vaig pensar que
la cosa ja s'havia engegat.
»En arribar a Valls a la tarda,
tot era normal. La ràdio
Roman Galimany i
Adelina Solé, la seva
futura muller, asseguts al
passeig de l'Estació l'estiu
del 1936. (Foto: cedida
per la família Galimany)
informava que la situació
estava sota control... —riu
i exclama:— i una mentida
ben grossa! A Valls es comentava
l'alçament, però
tot era força normal. No es
pensava que s'arribaria a
una guerra civil, perquè a
Espanya les sublevacions
eren una cosa força habitual.
La cosa havia d'acabar
aviat, a favor d'un costat o
de l'altre, així que la gent no
patia gaire.
»EI 19 de juliol encara vaig
anar a escoltar missa a
Sant Joan, i el mateix dia la
Generalitat explicava per
ràdio els fets de Barcelona;
la situació era sota control
del govern. Però sentíem a
la ràdio notícies que la cosa
s'anava complicant. A Valls,
l'ambient de guerra no va
arribar fins al final de l'enfrontament.
Roman Galimany parlava
pausadament, però amb
una passió que el desbordava.
Ja no recordava el
pobre croissant i el cafè
amb llet que havia demanat,
ara ja ben fred; els havia
abandonat a canvi de
l'exposició dels fets i la paraula.
Segur del que deia,
jamb quina solemnitat parlava!
—La cosa que més em va
impactar va ser veure els
extremistes de la CNT i la FAI
amb les armes a l'espatlla.
Van establir un règim de terror
a la ciutat. No hi havia
autoritat ni seguretat per a
ningú. El Comitè era l'únic
amb veu i vot (i això s'hauria
de matisar). L'anarquia va
imperar en les mans d'uns
quants exaltats que es convertiren
en delinqüents i assassins
d'un dia per l'altre.
"Poques vegades vaig sortir
de casa durant aquells
dies, i això que nosaltres vivíem
allunyats de tot el sarau.
La fàbrica seguia al
marge de tot. No hi va haver
problemes interns, com
ara que els revolucionaris

En aquesta fotografia
feta l'agost a del 1936 hi
veiem d'esquerra a dreta:
Rosendo Solé, Roman
Galimany, Adelina Solé,
Paquita Porta i Alfons
Galimany. (Foto: cedida
per la família Galimany)
ens prenguessin l'empresa
ni res d'això.
»T'he de dir que, per part
del sector revolucionari, mai
vaig ser molestat particularment.
Tan sols obligaren la
família a lliurar 10.000 pessetes
(ide l'any 36!) que tenia
al compte del Banc de
Valls per tal d'ajudar les forces
republicanes de l'Aragó.
Mai no ens sentírem intimidats
a casa. Teníem relacions
amb tothom i la meva
família era respectada per
tothom.
No es cansava de repetir
una vegada i una altra que
els veïns i les institucions
de la població els respectaren,
a ell i a casa seva. Això
m'explica que pogués anar
amb més 0 menys llibertat
pels carrers de la ciutat, tot
i que ell no es volia arriscar
per si de cas. Llavors li vaig
preguntar directament pels
avalots ocorreguts a Sant
Joan.
—Recordo que els camions
pujaven en direcció al Camp
d'Esports. Ningú no els va
dir res de paraula, però sí de
pensament. La gent estava
espantada i tenia molta por.
Sabien que no hi havia res
a fer. La tònica era deixar
fer, que allò ja s'acabaria.
Aleshores em començà a
explicar mil i una històries
que va viure amb el seu
amic Ferran Casas'. Es desviava
completament del
tema. Jo, però, amb més força
que enginy, vaig fer que
hi tornés.
—Els que més mal feren
eren de fora, en general, per-
què els d'aquí anaven a fer
mal a fora. Recordo un noi
que anava als Gabriels amb
mi, als primers cursos. Un
tal Masip. Era d'esquerres i
durant la guerra arribà a ser
capità a l'Exèrcit republicà.
»EI tenia ben considerat
com a persona i, quan vaig
ser alcalde, el vaig voler tenir
al meu costat a l'Ajuntament.
Volia contrastar idees.
Quan li ho vaig proposar,
em comentà si no recordava
qui era i què havia fet. Li
vaig contestar que el volia
per sa persona i no per allò
(^f^MM,
records
'Mr
"El 19 de juliol encara vaig anar a es­
coltar missa a Sant Joan, i el mateix
dia la Generalitat explicava per ràdio
els fets de Barcelona: la situació era
sota control del govern. Però sentíem
0 la ràdio notícies que la cosa s'anava
complicant. A Valls, l'ambient de guer­
ra no va arribar fins al final de l'en­
frontament."- là-

20
AUTOMATITZACIÓ D'OFICINES
ABAT LLORT, 4 • 43800 VALLS
Tel. 977 603 074 - 977 605 803 - Fax: 977 606 154
' a/e: aymerich@minorisa.es
PEIXATERIA I PESCA SALADA
VIDAL
Peixateria, 15
Tel. 977 600 951
DOMÈNECH
ABIL·LAMENm & MODA
Carrer de la Cort, 27. Tel. 977 600 852. VALLS
"T—I—]
avasal Í H ^ I viatgesl
Tel. 977 600 729
Plaça del Pati, 12 B
43800 VALLS
1 a 1
www.abelux.com
valls@abelux.com
TCíf^QC
a Avda. de Catalunya, 31
• Tel. 977 216 917
• 43002- TARRAGONA
Pi COSIP
EMPRES* DE SERVEIS
SERVEIS TÈCNICS DE NETEJA
VALLS
Tel. 977 609 300
Fax 977 613 429
a/e: central@cosip.com
web: www.cosip.com
Viu la dinàmica
de l'esport
C/del Tren, 8
Tel. 977 613 828
43800-VALLS
f^^^l
mil
1 390/ER/03;01 B
\t ritures

que havia fet anys endarrere.
Ell, lògicament, no va
acceptar la. meva proposició.
".i,Què diran els meus
companys de partit?", em
respongué. Era lògic.
Fou aquest l'únic nom que
digué en tota l'entrevista.
Però no m'aclarí què havia
fet, aquest Masip, que l'impedís
de formar part de
l'Ajuntament. Vaig donar
per sobreentès que Roman
Galimany em volia dir que
les accions d'aquell home
no eren del grat (diguem-ho
així) de la banda nacional i
el que havia fet; per la manera
en què m'ho havia
deixat caure, l'apropaven
més a l'extrem que no pas
a una posició moderada.
És, aquesta, una més de les
milers d'històries que durant
aquells agitats dies de
l'estiu del 1936 es van donar
arreu del país, unes històries
que encara són fosques
per a aquells que no
en vam ser testimonis, perquè
se segueixen amagant.
Totes són experiències personals
i úniques que el pas
dels anys s'està emportant
d'una manera irreversible,
fent-com si mai no haguessin
passat.
Aquell matí al Centre de
Lectura, compartint taula
amb tot un senyor baró,
vaig veure clar que les ferides
encara no s'havien tancat
del tot. Vaig veure que
la confrontació bèl·lica s'havia
convertit en una animadversió
silenciada gràcies
a un pacfe establert per
ambdues parts.
Però també vaig veure que
aquella confrortació, tot i el
pas del temps, seguia furgant
amb certa intensitat
dins la ferida que s'obrí ara
fa més de seixanta anys.
Així, doncs, els silencis seguien
parlant més que la
pròpia veu. Paradoxal, no?
Nota
1. Roman Galimany ens ha
Roman Galimany l'any
1939, als jardins del Parc
Barrau. (Foto: cedida per
la família Galimany)
deixat. Traspassà el 27 de
gener del 2005 als 89 anys.
Ha marxat sense quasi acomiadar-se
dels amics i companys,
sense tenir temps
per poder llegir aquesta última
entrevista, que, com
les altres de la sèrie "Estiu
del 1936. Notes d'història
oral", reproduïm en aquestes
pàgines per evitar que el
nostre passat més proper
acabi desapareixent. Ha
marxat —com hO: farem
tots nosaltres un dia o altre—
de manera pausada,
de forma silenciosa.
A Roman Galimany li ha
faltat temps, temps per
compartir les seves vivències,
la seva experiència,
les seves històries... Roman
Galimany tenia rriolt per explicar,
tenia molt encara per
aportar: ens podia ensenyar
tota una vida, la seva vida,
feta de moments únics i
particulars, moments seus,
que ara, com ell, també ens
han deixat. Veiem que, després
de viure intensament
89 anys, a Roman Galimany
encara li ha faltat temps.
Els humans podem viure la
nostra existència tranquil·lament,
sense quasi fer soroll;
però també ens hi podem
passejar creant terrabastall
i agitació, implicant-nos en
cada passa que fem. Tant
una manera com l'altra ens
ÍMJM
records
W^^"
• . ' '
' '-# '
*í"^Ç^^H
yk\\'
P^^^m^lVi^^^^^^l
" -
/ . , ^ - . , „ • , ; = / . • '
ofereixen una trajectòria exclusiva
amb un inici i un final,
un camí que de vegades
serem lliures de triar,
però que altres vegades ens
trobarem imposat.
La nostra riquesa, la nostra
particularitat és saber que la
nostra vida —com la de
tots— és única i irrepetible.
És això allò que fa que sigui
tan important que la puguin
conèixer els altres, que
la puguem compartir amb
els altres.
"WKKSttKl^'^ "'' ""
. - ' .*: '
' • ' • • • ' : ' ' "
RQH
j '
^W^
. r ,',~M^
Roman Galimany se n'adonà
i va voler explicar una
part del camí que va recórrer.
Ara el millor homenatge que
li podem fer és deixar constància
que allò que un dia va
ser la seva història va ser
escoltada i que, per tant, no
ha marxat amb ell. Hem dit
que Roman Galimany encara
li faltà temps, però penso
que va saber aprofitar el
temps de què va disposar.
Gràcies per fer-ho. Descanseu
en pau, amic Roman S
"La cosa que més em va impactar va ser veure els extre­
mistes de la CNT i la FAI amb les armes a l'espatlla. Van es­
tablir un règim de terror a la ciutat. No hi havia autoritat
ni seguretat per a ningú. El Comitè era Túnic amb veu i
vot (i això s'hauria de matisar). L'anarquia va imperar en
les mans d'uns quants exaltats que es convertiren en de­
linqüents i assassins d'un dia per l'altre."
21

Escoles
verdes
Als que passem diverses
hores al dia a les aules amb
joves no ens passa desapercebut,
sobretot alguns
dies a la tarda, que l'aula
necessita una mínima restauració
de l'ordre: les taules
i cadires s'han d'alinear,
alguna carpeta o motxilla
que és per terra s'ha de posar
al seu lloc, algun paper
recaragolat o trossets de
paper s'han de tirar a la paperera.
Quan el professor pregunta
com és que l'estat de la classe
no és perfecte, ningú no
n'és responsable, ningú no
sap qui n'ha trencat l'ordre
i l'harmonia. Finalment l'estat
de l'aula s'arregla, cada
alumne ordena la seva petita
parcel·la —mai, però,
sense intents de protestes
prèvies.
Probablement, una manera
paral·lela de fer la podríem
trobar en diversos àmbits
de la vida humana (destrosses
en parcs i jardins, brutícia
acumulada aquí i allà...);
però ningú no en vol assumir
la responsabilitat. Al final
hi ha d'haver algun po-
LAgenda 21 marca una sèrie de pau­
tes medíambíentals que cal portar a
terme durant el principi del segle xxi,
per tal que tots assolim un desenvolu­
pament més sostenible. Un dels capí­
tols de l'Agenda 21, el 28, està dirigit
a les autoritats municipals a fi que tots
els municipis elaborin les respectives
agendes 21 locals.
22
medi ambient
der que restitueixi, normalment
amb cost econòmic,
les coses tal com eren al
principi, unes coses que no
haurien d'haver canviat en
cap cas.
En observar el medi ambient
—el nostre particular o
el medi ambient global, que
afecta tot el planeta Terra—
passa una cosa igual a la
que he descrit abans. Està
malmès en molts aspectes,
hi ha molta porqueria en alguns
llocs, però ningú no
se'n vol fer responsable. Algun
poder, com ha passat
en els casos descrits abans,
s'haurà d'encarregar de corregir
tots aquests problemes
generats.
Tornant a les aules, una
educació perfecta i desitjable
faria que ningú no embrutés
les aules ni amb una
punta de llapis que cau casualment
al terra. Arribar a
aquest nivell de conscienciació
comporta un esforç
per part de tots i, com ja
sabem per l'experiència, no
s'hi arriba d'un dia per l'altre.
És, per tant, necessari un
esforç proporcional per mantenir
el medi ambient en
perfectes condicions. Tothom
hi ha de col·laborar i
s'hi ha implicar. Sortosament
fa anys alguns experts
van prendre consciència
d'aquest fet i van promoure
reunions internacionals perquè
tots els països arribessin
a acords globals.
A Roma el 1968 ja s'hi va
celebrar la primera conferència
0 reunió internacional.
El 1972 a Estocolm s'hi
van trobar 113 països, però
la reunió va acabar sense
Anselm Cruselh Domingo
acords. A Tbiüssi el 1980
s'hi va concloure que tots el
països del món havien d'introduir
l'educació ambiental
en els seus sistemes educatius
i que, a través dels mitjans
de comunicació, havien
de fer arribar l'educació
ambiental a tota la població.
El 1991 la Comissió Mundial
per al Medi Ambient i el Desenvolupament
de les Nacions
Unides publicà l'informe
Brundtland, en el qual
—i per primera vegada— es
parla que la humanitat ha
de desenvolupar-se de manera
sostenible —és a dir,
la humanitat ha de desenvolupar-se
de manera que
no comprometi el seu futur.
Arribem així a la Cimera de
la Terra del 1992 a Rio de
Janeiro. Els 120 països que
s'hi van reunir arribaren a
acords importants; entre altres,
es va elaborar la Carta
de la Terra i l'Agenda 21.
Posteriorment hi ha hagut
altres conferències o reunions
internacionals (Kyoto,
Buenos Aires...); però
centrem-nos de moment en
l'Agenda 21.
L'Agenda 21 marca una sèrie
de pautes medíambíentals
que cal portar a terme
durant el principi del segle
XXI, per tal que tots assolim
un desenvolupament més
sostenible. Un dels capítols
de l'Agenda 21, el 28, està
dirigit a les autoritats municipals
a fi que tots els municipis
elaborin les respectives
agendes 21 locals.
Moltes ciutats europees van
prendre ràpidament consciència
de la sostenibilitat i el
1994 van organitzar la Conferència
Europea sobre Ciu-

tats i Pobles Sostenibles.
En aquesta conferència van
aprovar la Carta d'Aalborg,
un document que ja és més
concret i que es dirigeix sobretot
a pobles i ciutats perquè
encarin definitivament
el desenvolupament sostenible.
És en el marc d'aquesta
Agenda 21 que el Departament
de Medi Ambient de la
Generalitat de Catalunya ha
redactat el Programa escoles
verdes. L'objectiu és que
cada escola de Catalunya
tingui la seva Agenda 21 de
centre on impulsi criteris de
sostenibilitat tant en la gestió
com en el currículum docent
que s'ha de portar a
terme en els diferents cursos
escolars.
D'altra banda el programa
preveu que les escoles verdes
no romanguin aïllades i
soles, sinó que s'englobin en
els respectius projectes de
sostenibilitat del seu municipi
—és a dir, que l'Agenda
21 de l'escola sigui una part
activa de l'Agenda 21 local.
Perquè una escola o un centre
d'ensenyament sigui declarat
escola verda ha de
portar a terme un calendari
d'actuació concret que comporta
una sèrie d'accions.
Fins al curs 2003-2004 hi
havia 175 centres d'ensenyament
de primària i secundària
de Catalunya inscrits
en el programa. No n'hi
PASSEIG DE L'ESTACIÓ, 29
TEL. 977 612 189 • FAX 977 613 591
43800 VALLS
a/e: fredi@fredi-valls.com
www.fredi-valls.com
(gmïïsa.
medi ambient
Es en el marc de l'Agenda 21 que el Departament de Medi
Ambient de la Generalitat de Catalunya ha redactat el Pro­
grama escoles verdes. L'objectiu és que cada escola de Ca­
talunya tingui la seva Agenda 21 de centre on impulsi cri­
teris de sostenibilitat tant en la gestió com en el currículum
docent que s'ha de portar a terme en els diferents cursos
escolars.-===-
havia cap de l'Alt Camp.
Aquest curs 2004-2005, però,
a l'Alt Camp hi ha 10 escoles
(set centres d'educació
infantil i primària, un
col·legi i dos instituts d'educació
secundària) aspirants
a ser escoles verdes. El procés
per arribar-hi no és fàcil.
Les escoles, per aconseguir
el títol, s'han de comprometre
a millorar, a poc a
poc, l'ús de l'aigua, l'energia,
els recursos en general i els
residus, i millorar el coneixement
del medi natural a fi
que es respecti més. La sola
intenció d'aquestes escoles
aspirants és molt lloable.
Val a dir que les escoles aspirants
disposen d'equips
d'assessorament per arribar
als objectius proposats. I les
actuacions que es porten a
terme en aquestes escoles
impliquen a tota la comunitat
educativa —professors,
alumnes, pares i personal
d'activitats i serveis.
L'aula, el planeta Terra, el
nostre medi ambient, mentre
hi hagi ocupants dintre,
potser no arribaran a estar
mai perfectament nets i ordenats;
però, si entre tots
aconseguim transmetre a la
major part possible d'habitants
de la Terra la importància
d'ordenar i netejar —sobretot,
en aquest cas, el
nostre medi ambient (aire,
aigua, sòl...)—, podrem continuar
fent classe, podrem
continuar vivint IS
El programa preveu que les escoles
verdes no romanguin aïllades i soles,
sinó que s'englobin en els respectius
projectes de sostenibilitat del seu mu­
nicipi —és a dir, que l'Agenda 21 de
l'escola sigui una part activa de l'A­
genda 21 local.
emmi
FOTOCOPIES EN COLOR DE GRAN FORMAT
Productes i
[ serveis per la seva]
oficina
PLOTEJAT, EN BLANC I NEGRE 0 EN COLOR, DE PLÀNOLS
IMPRESSIONS EN COLOR DE PÒSTERS
AMPLIACIONS I REDUCCIONS DEL 25% AL 1.000% experts
23-

Avui parlarem del cor com a
símbol dels sentiments humans,
ja que antigament es
creia que era d'allí d'on procedien,
i es creia perquè els
batecs s'acceleraven davant
d'una emoció. Ara ja sabem
que és en aquesta part espiritual
de la persona que en
diem ànima on es forneixen
totes aquestes manifestacions
de la nostra personalitat.
No obstant això, el simbolisme
del cor ha perdurat
a través del temps, com ens
diu Anita Geigges en el principi
del seu llibre De tot cor.
El cor és un dels símbols
que més es fan servir en la
majoria dels pobles. Des de
fa milers d'anys, els homes
hi reconeixen una al·legoria
de la vida. Durant l'edat mitjana,
hom considerava, fins
i tot, que el cor era una part
immortal del cos humà. Encara
avui, igual que en l'antiguitat,
hom el considera sojorn
de tots els sentiments
de l'home. La pena i la felicitat,
la tristor i l'alegria, la
temença i el valor, l'admiració
i l'enveja, l'odi i l'amistat,
però, sobretot, l'amor, sor­
2íf_
El cor
SBMMA
temes per a la reflexió
geixen, segons creença generalitzada,
del nostre cor
Malgrat els avenços científics,
continua essent la metàfora
més divulgada per referir-se
a la substància espiritual
de l'ésser humà.
En la més antiga "novel·la
d'amor" de la humanitat, el
Gilgamesch Epos, de Babilònia,
es glorifica l'al·legoria
del cor Sense aquesta al·legoria,
els trobadors medievals
tampoc no haurien sabut
sobre què cantar Heus
ací uns versos del trobador
català Jordi de Sant Jordi
(1395-1424) que ens parlen
del simbolisme del cor:
Un cors gentil m'ha tant
enamorat
lo cor els ulls e mon fin pensament
que nit e jorn n'estan en
gran debat
qui l'amarà d'ells tres primerament.
Fem un salt endavant en el
temps per recordar uns versos
d'un altre poeta català,
Josep M. López-Picó (1886-
1959):
Toma l'amor, el vent espolsa
la neu d'ahir
El meu cor vol
no recordar I un raig de sol
damunt l'oblit és com damunt
la molsa.
Passem ara a la Bíblia, on
el simbolisme del cor hi és
present molt sovint, com
veurem en els paràgrafs següents
que hem espigat
d'allí. Diu Ezequiel (Ez 36,
26): "Us donaré un cor nou
i posaré un esperit nou dins
vostre; trauré de vosaltres
aquest cor de pedra i us en
donaré un de carn." Per
això, David demana un "cor
pur" (Ps. 50.12) i parla d'un
cor extraviat que no coneix
el camí de Déu (Ps. 94.10).
Jesús també utilitza en diverses
ocasions el simbolisme
del cor Per exemple, a
l'Evangeli de Mateu diu:
"Perquè on tens el tresor, hi
tindràs el cor" (Mt 6. 21) o
"Feliços els nets de cor: ells
veuran Déu!" (Mt 5. 8). També,
com a resposta a uns
fariseus i a uns mestres de
la Llei que s'escandalitzaven
perquè els seus deixe­
FES-TE SOCI DE L'AAEET
Hi trobaràs les següents seccions;
Josep M. Ferré Ferré
bles no es rentaven les
mans ritualment abans de
menjar, segons la tradició,
afirma Jesús (Mt 15. 16-20):
^ També vosaltres sou incapaços
d'entendre-ho? i,No
compreneu que tot allò que
entra a la boca passa al
ventre i és tret fora del cos?
Allò que surt de la boca ve
del cor, i això sí que fa impur
l'home. Perquè del cor
de l'home surten les intencions
dolentes que el porten
a assassinats, adulteris, relacions
il·legítimes, robatoris,
falsos testimonis, injúries.
Això és el que fa impur
l'home, però menjar sense
rentar-se les mans ritualment
no el fa pas impur
També el llenguatge popular
parla de: cor d'or —amb
Déu, amb els familiars, amb
la humanitat—; cor de fang
—brut, groller, inadequat—;
cor de bronze; cor fort; de
bon cor; de gran cor. I jo, influenciat
per aquestes al·legories,
em permetreu que
m'acomiadi desitjant de tot
cor que us hagi complagut
aquesta breu selecció •
' Secció de Bàsquet • Secció de i\/luntanya • Secció d'Espeieologia • Secció de Ràdio • Secció de Fotografia
• Secció de Cinema • Secció de Filatèlia, Numismàtica i Col·leccionisme • AAEET Secció Grup Atlètic
I a més rebràs, de franc, els onze números anuals de la revista Cultura, editada per l'AAEET.
Quotes anuals:
42 € (majors de 25 anys)
18 € (menors de 25 anys)
18 € (altres membres de la unitat familiar)
Associació d'Alumnes i Ex-alumnes
de l'Escola del Treball de Valls
Muralla de Sant Antoni, 35, baixos. 43800 VALLS
Tel. 977 613 443 (a partir de les 7 del vespre)

La masia de Plana
HljSA . .
Durant la Segona Carlinada, el 13 de desembre del 1848
els carlins —també coneguts com a matiners— intentaren
prendre Valls per sorpresa. I gairebé ho van aconseguir. A
les 6 del matí entraren dins la vila pel portal de Sant Francesc
i la lluita s'allargà pels carrers fins a les 10 del matí,
hora en què els matiners es retiraren.
Com a punt per concentrar el gruix dels assaltants abans
de l'atac, els matiners van escollir la masia de Plana, que
és al començament del tomb del Balcó. Aquesta elecció és
encertada, ja que la masia de Plana domina l'antic camí
de Barcelona —el té als peus— i ofereix una vista panoràmica
esplèndida de Valls. Per tant, constituïa un punt estratègic
per als carlins, des d'on vigilaven la vila. A més
aquesta situació privilegiada els oferia avantatges per dirigir
l'atac.
Antigament, la masia era propietat de ca Dasca —encara
MIM.
masies
Dibuix i text: Lluis Cebriàn
s'hi conserven unes fites que antigament acotaven la finca
i en què podem llegir el cognom Dasca cisellat—, però al
llarg dels anys ha passat per altres mans. D'altra banda,
aquest casalot de planta baixa i dos pisos disposa d'aigua
pròpia de pou, d'una enorme era per batre el blat o altres
cereals i d'uns quinze jornals de terra, que arribaven fins a
la carretera de Nulles i que avui travessa la variant de la
carretera N-240.
D'aquesta masia cal destacar-ne un subterrani que arriba
a uns quinze o vint metres de profunditat i que no deixa
d'impressionar si pensem en el treball que devia representar
construir-lo. Està format per passadissos molt amples
en què hi ha uns compartiments laterals que —se suposa—
servien per col·locar-hi les bótes de vi. Durant la Guerra
Civil aquest subterrani va servir de refugi per a la gent
de les masies del voltant per protegir-se dels bombardejos
de l'aviació feixista H
25_

EXPOSICIONS
Pintures de Josep M. Queralt Belles
Pintures de Josep M.
Queralt Belles. Centre de
Lectura. Festes de Nadal.
«Valls al cor»
26
£70C

de presents nadalencs.
L'exposició
Una quinzena de fotografies
componien l'exposició. En
comentarem algunes. Emplaçats
a l'estació d'autobusos
veiem una vista de
Valls i els seus campanars.
L'escultor Josep Busquets,
el 1968, treballa en el monument
als castells. Una visió
de les escultures de la
façana de l'església de Sant
«Qui no anuncia no ven!»
«Qui no anuncia no ven!».
Pati de Sant Roc. Del 17
de desembre del 2004 al
16 de gener del 2005.
La mostra presentada al
pati de Sant Roc portava un
eslògan molt suggeridor:
"Qui no anuncia no ven! Els
artistes catalans i la publicitat
(1888-1929)." L'organitzà
l'Institut d'Estudis Vallencs,
amb la col·laboració
de la Fundació Caixa de Sabadell.
A l'entorn del pati s'installaren
6 vitrines amb llibres,
cartells, postals, etc. Al voltant,
13 plafons titulats: "Els
artistes", "Impressors, editors
i llibreters", "El tèxtil i la
moda", "Alimentació", "Remeis",
"Alcohol i tabac", "La
Joan. L'emblemàtica fumera
de l'antiga fàbrica tèxtil
de can Vallduví i el monument
de Pere Solé als teixidors
vallencs, el 1982.
El bust de Narcís Oller en
bronze situat a la plaça que
porta el seu nom. En una
cruïlla de carrers de la ciutat
hi podem veure el cap
de pedra del bandoler Joan
Serra (la Pera) —és on la
llegenda conta que fou esquarterat
el 1815. Una com­
vida quotidiana", "Els infants",
"Perfumeria", "Articles
de luxe", "Grans indústries i
petits comerços", "Decoració
de la llar", "Els adelantos del
segle". En cada un s'hi mostraven
anuncis publicitaris.
L'exposició convidava a fer
un recorregut per la història
de la publicitat des del final
del segle xix fins als nostres
dies. Cal dir que fou molt interessant
i que molts dels
anuncis són coneguts des
de fa molts anys —el del
Cerebrino Mandri, entre altres,
que serví per il·lustrar
el catàleg. També fou molt
curiós veure com ha evolucionat
el llenguatge visual
publicitari.
Esmentarem els artistes
(SJL·MM,
ressenyes culturals
«Els Moragas de Valls, passió per la fotografia»
«Els Moragas de Valls,
passió per la fotografia»,
exposició fotogràfica. Museu
de Valls. Del 18 de
desembre del 2004 al 13
de gener del 2005.
El Museu de Valls va presentar
l'exposició fotogràfica
"Els Moragas de Valls,
passió per la fotografia". La
mostra, realitzada inicialment
per al Museu d'Art
Modern de la Diputació de
Tarragona amb motiu de la
Primavera Fotogràfica 2004,
fou ampliada amb fotografies
de l'Arxiu Municipal de
Valls i de col·leccions de
membres de la família Moragas,
una de les nissagues
més fortes de la burgesia
catalana.
L'exposició ens féu conèixer
dos dels personatges històrics
dels inicis de la fotografia
a Catalunya: Vicenç
posició aplega el monument
a Anselm Clavé de Barcelona
i els castells. Una foto
curiosa: l'enxaneta s'enfila al
monument de pedra als castells
que hii ha al Penedès.
Els retrats de Porcioles, alcalde
de Barcelona, amb
Galimany, alcalde de Valls.
Un retrat de Daniel Ventura.
Una visió amb molta perspectiva
de l'obelisc vallenc
dedicat als castells —el relleu
té molta expressió i
creadors dels dibuixos que
il·lustren els anuncis —la
majoria són considerats
grans mestres i reconeguts
mundialment—: Alexandre
Riquer, Ramon Casas, Josep
Lluís Pellicer, Picasso, Junceda.
Apel·les Mestre, Galeta
Cornet, Joaquim Renart,
J. Aragay, Xavier Nogués,
Ricard Opisso, Joaquim Torres
Garcia, Josep Sala.
D'altra banda es van realitzar
quatre conferències. La
primera amb el mateix títol
de la mostra. La segona,
"Noves tendències en el
món de la publicitat". La tercera,
"Publicitat i públic". I
l'última, "Tècnica i estètica
de la publicitat a la televisió:
evolució". Totes es feren a
la sala d'actes de I'IEV i van
Rodes i Àries i Fidel de Moragas
i Rodes. Vegem-ne
algunes dades necessàries
per situar els vincles familiars
dels protagonistes i per
situar, també, l'activitat fotogràfica
de la família Moragas-Rodes.
Vicenç Rodes i Àries (Alacant
1783 - Barcelona 1858), dibuixant,
pintor i divulgador
de la daguerreotípia, fou director
de l'Escola de la Llot­
força amb les llums. Un
fragment del monument a
Anselm Clavé que hi ha la
rotonda del Passeig de
l'Estació —la foto en recull
el retrat i la llegenda: "Força,
equilibri, valor i seny.
Per acabar, hem d'afegir que
aquesta mostra ha estat un
exponent viu del vallenquisme
del Pere Català. Però
tampoc no podem estar-nos
de remarcar-ne, és clar, la
qualitat de les fotografies.
ser molt interessants í profitoses.
y m. x
|l\ ji\] 1:.) iXi
NO^VEN'J
I/EXPOSICIÓ I CONFERÈNCIES \
> VaJK'd'esembre 2004 i gener 2005
^ )!N.STITUT Ip'tatUDIS iy*lLENCS £.
ja de Barcelona. La seva filla
Júlia contragué matrimoni
amb l'hereu Josep
Moragas i de Tabern el
1857. El 1859 naixia a Valls
un nou hereu: Fidel de Moragas
i Rodes (1859-1951).
Amb la incorporació de Vicenç
Rodes a la família, els
Moragas s'afeccionaren a la
fotografia i foren dels primers,
a Barcelona, que tingueren
una daguerreotip. La
2Z-

•"^•-*TrSttj-"
''-v-'^^'ís^Mj •K^r^^
r-' *···'',*i5n^^'P
-,- .«-isaV-^ ^
^
^'"»^'>'''' ^ ,
T
t^^-!. - ~
': '-
"
; i ; --^ \j«W£_-- ri^^fT-
^ ' '' " ' •
^-'Nlii^TàLfeA.
Els Moragas de Valls
passió per la fotografia
«Bíblia í cultura»
«Bíblia i cultura». Sala de Coincidint que fa 20 anys
Sant Roc. Del 14 al 31 de que es va establir en un logener
del 2005. cal del barri de la Xamora,
28.
V —.fs~27 •r*^'-~'' ' ^ "" •Jgèaimarts a dissa^te:í'3;í;-
e.©NFERÈM©Ms' BÍ'BL·IA I eXJL·^l'JiRA: -i
ressenyes culturals
daguerreotípia és una tècnica
fotogràfica que inventà el
francès Daguerre al segle
XIX. Aquest procediment fotogràfic
consistia a fixar la
imatge en una placa de coure
argentat sensibilitzada
amb vapors de iode I revelada
amb vapors de mercuri.
En l'exposició hi vaig poder
comptar 24 daguerreotips
procedents dels Moragas
—el Museu de Tarragona
en conserva 18 i descendents
directes de la família
guarden els altres. Aquesta
és una de les col·leccions
familiars més importants de
l'Estat espanyol. Un d'aquests
daguerreotips és la
vista urbana més antiga
que es coneix de l'Estat.
Vicenç Rodes en va ser probablement
l'autor i Fidel de
Moragas va positivar les plaques
de vidre. També l'afany
innovador va fer que aquests
dos membres de la família
practiquessin la fotografia
d'una manera molt notable.
l'Església evangèlica de
Valls ha organitzat diferents
actes commemoratius. Entre
altres, n'ha destacat l'exposició
«Bíblia i cultura»,
instal·lada a la sala de Sant
Roc amb la col·laboració de
la Societat Bíblica de Catalunya.
Al centre, en unes mampares
que anaven d'una punta
a l'altra de la sala, hi podíem
llegir: "Què conté la
Bíblia", "Què és la Bíblia",
"Mapa de traduccions", "Versions
antigues de la Bíblia",
"Les llengües originals",
"Antic Testament", "Nou
Testament", "Inici de l'Església
cristiana", i també les
activitats humanes que
s'han relacionat amb la Bíblia
0 que s'hi han inspirat
—la música, l'arquitectura,
l'escultura, la pintura, la literatura,
el cinema.
Fidel de Moragas reprodueix
espais i objectes de la
casa pairal vallenca i fets
de la intimitat familiar. Els
Boscos de Valls és un tema
molt simpàtic on participa
tota la família. És interessant
veure fàbriques, farineres
i fotografies de diferents
viatges i personatges —com
ara l'escriptor Narcís Oller i
Josep Ixart, ambdós emparentats
amb els Moragas.
Fou encertat l'espai que la
mostra dedicà a Fidel de
Moragas. Ho dic per la seva
dimensió social vallenca:
fou alcalde i president de la
Cambra Agrícola i del Sindicat
Agrícola dels grans
propietaris. D'altra banda
remarco que, apassionat
per la història —sempre
s'envoltava de documents,
llibres i papers vells tant de
l'arxiu familiar com dels arxius
vallencs—, divulgà incansablement
la història de
Valls, i aquesta és l'aportació
més transcendent que
ens féu —penso.
Art, arquitectura, cinema
Els diferents apartats estaven
il·lustrats amb reproduccions
de pintures i escultures
religioses, amb
fotografies d'edificis —també
religiosos — , i també
amb fotogrames del cinema
èpic.
Art. El Sant Sopar, de Juan
de Juanes. El Crist mort,
d'Alonso Cano. David venç
Goliat, de Caravaggio. La
disputa de Jesús amb els
doctors de la Llei, de Pau
Veronès. El profeta Ezequiel
de la capella Sixtina i l'escultura
del Moisès, ambdós
de Miquel Àngel. I més, fins
a arribar al pintor modern
Marc Chagall, amb Entrada
a Jerusalem.
Arquitectura. La catedral
d'Amiens, l'Escorial, el tem-

ple de la Sagrada Família
—de Gaudí—, etc.
Cinema. Els deu manaments,
Samsó i Dalila, Salomó
I la reina de Saba, Ben-
Hur, Espartacus, Jesucrist
Superstar, L'Evangeli segons
sant Mateu —de Passolini—
0 La passió de Crist
—de Mel Gibson.
Edicions
A cada costat de la sala en
unes taules s'hi podia veure
una gran varietat de bíblies
completes, nous testaments
I diferents textos bíblics: 119
llibres, editats en moltíssims
idiomes dels cinc continents.
La Bíblia més antiga exposada
era l'anomenada de
l'Ós —perquè conté una reproducció
d'aquest animal a
la portada—, editada el
1569 i propietat de Casidora
de Reina. Una altra, la
Bíblia del Canti —amb la figura
d'un canti — , del 1602,
«Esclat d'il·lusions»
«Esclat d'il-lusions», pintures
d'Amèlia Gràcia Tomàs.
Sal Grossa-Espai
d'Art. Del 14 de gener al
6 de febrer del 2005.
La vallenca Amèlia Gràcia
Tomàs inaugurà la seva primera
exposició de pintures
a la Sal Grossa-Espai d'Art.
La va titular «Esclat d'il·lusions»,
un títol molt relacionat
amb la seva vida. Ella
des de sempre ha sentit
atracció envers l'art, especialment
la pintura, i fins que
no ha sigut més gran no ha
pogut dedicar-s'hi.
Primer va fer uns cursets per
aprendre dibuix amb l'artista
M. Teresa Sanro-mà. Després,
al Casal de l'Avi, ha
anat a classes sobre la tècnica
de la pintura artística, la
història de l'art, etc, amb la
professora Sefa Figuerola.
corregida per Cipriano de
Valera. I potser la més valuosa,
la Bíblia Hebrea, impresa
per Evarardi Van Dier
Hooghtel 1839.
Una altra d'interessant era la
Bíblia de Ferrarà, del 1553,
editada en aquella ciutat
pels jueus que van ser expulsats
de Castella. També
és important l'Antic Testament
escrit en fiebreu i arameu.
La Septuagèsima, escrita
en grec. La Bíblia traduïda
per Luter, en una edició
del 1877. El llibre de Job,
versió del segle xvi, de Jeroni
Conques, de la Universitat
de Barcelona. També
és curiosa una planxa d'impressió
del primer llibre de
les Cròniques, en rus.
També s'hi pogueren veure
moltes edicions juvenils
il·lustrades. I encara, edicions
del Nou Testament
publicades per commemorar
diferents esdeveniments
esportius mundials.
La mostra que comentem
ara constà de 24 obres de
diferents formats —hi predominaven
els formats petits.
Els temes que més
l'atrauen són els paisatges
—arbres, muntanyes, vistes
de pobles, masies, rierols,
l'aigua. Hi havia alguna marina,
un nu femení i també
natures mortes i flors.
La seva pintura és realista,
molt descriptiva. Té cura del
dibuix i treballa força bé el
color En conjunt tota l'obra
tenia una unitat d'estil, excepte
cinc teles que deixaven
entreveure una gran influència
del pintor Kandinsky
—suposem que aquesta
és una experiència que ha
superat.
Contemplant les seves
obres i conversant amb
l'autora, constatàrem
^^m^
ressenyes culturals
Llengües
Hi havia, representades, les
que s'usaren originalment
per redactar les primeres
bíblies: l'hebreu, el grec i el
llatí. I altres llengües que
s'han usat després per difondre
la Bíblia: des de l'esperanto
—una llengua artificial
que pretenia ser la
llengua internacional— fins
a un gran nombre de llengües
de tot el món; en recollim
algunes per continents:
Amèrica. Del Canadà, el
grenlandès, l'èsquim de
l'est àrtic, el tukudk i el chipewyan.
Dels Estats Units,
dues llengües: el navajo i el
jiddisch (dels jueus europeus).
De Mèxic, el totonaca
de Coyutla. De Costa
Rica, el bibsi i el cabezar.
De les Antilles Holandeses,
el paplamento. De l'Equador,
el quítxua de Chimboraza.
Del Perú, el quítxua
de Cuzco i el quítxua d'Aya-
l'interès que té per dedicarse
tant com pugui a la pintura.
Li hauria volgut suggerir
que es plantegés fer
obres inèdites i creatives,
estilitzant les formes i simplificant
els detalls, inten­
cucho. Del Paraguai, el
chalupi i l'hispanoguaraní.
D'Argentina, el mataco.
Àfrica. D'Egipte, el bohàiric
(el dialecte copte més important).
De Ghana, el twi
akuapem i el fanti. De Tanzània,
el zaramo. De la República
de Sud-àfrica, el
ndonga.
Àsia. L'àrab del Líban i
l'armeni de l'oest. Del Pakistan,
l'urdú. De l'índia, el
gujarati, el santali i el malaialam.
De Malàisia, el lun
bawang. D'Indonèsia, el
toba batala. De Filipines, el
pampango. També el xinès,
el coreà i el japonès.
Europa. Representada pel
català, l'espanyol, l'èuscar,
el lleonès (conegut popularment
per bable) i el portuguès
(gallec).
Oceania. D'Austràlia, el pitjantjara.
De Hawai, l'anglohawaià
(el hawalfj.
tant un traç i unes pinzellades
espontanis. Ara només
cal afegir que esperem que
porti a terme els seus propòsits
a fi de poder gaudir
de la se-va pròxima exposició
m
29-

NOTICIES AL VOL
Noves en titulars.
Gener i febrer
D L'IES Jaume Huguet serà
un referent a Catalunya
en tecnologies de la informació.
El Departament d'Educació
ha triat el centre
vallenc per a un pla experimental
i el dotarà amb 170
ordinadors.
D El Pio Hospital deixa el
Laboratori de Referència de
Catalunya i enviarà les mostres
que calgui analitzar a
Tarragona. La direcció del
centre calcula que així aconseguirà
un estalvi del 8%.
O L'Institut d'Estudis Vallencs
ha organitzat un curs
per ensenyar al públic a escoltar
i sentir la música.
•• /9 ÍTÏfLTPiTlí
Q L'Ajuntament vol donar
l'embranzida definitiva als
projectes de gespa artificial
al camp del Vilar, adjudicarlos
i completar la pista d'atletisme
del Fornàs.
D Els Reis d'Orient van
arribar amb tren a Valls
passades les 7 del vespre
del 5 de gener per repartir
joguines i il·lusió.
D Les malalties pel fred i la
grip col·lapsen el servei
d'urgències del Pio Hospital.
Els ingressos augmenten
un 10%.
D El 2004 la temperatura
mitjana, a Valls, va ser de
15'6°, i la pluja registrada
va ser de 430 l/m^.
O L'Ajuntament preveu generar
el 2005 un estalvi de
3'5 milions d'euros. L'opti­
noticiari
misme en la gestió fa que
l'alcaldessa anunciï una
possible congelació dels
impostos.
Q En un principi l'Ajuntament
finança el Carnaval, i la
Unió Anelles de la Flama i la
Turba organitzen la festa,
que esdevé polèmica a causa
dels cartells anunciadors.
D El Sant Crist de Sant
Joan passa pel taller de restauració
per segona vegada
des que es reprengué la
processó.
• L'equip de govern es
queda sol en l'aprovació del
pressupost del 2005, que
puja prop de 45 milions
d'euros.
D El Messies, de Hàendel,
s'escoltà en directe per primera
vegada a Valls el 23
Jordi
de gener a l'església de
Sant Joan.
• La Generalitat concedirà
la medalla del mèrit científic
al vallenc Josep Gibert, descobridor
de l'home d'Orce.
• Èxit de participació en la
tradicional Festa dels Tres
Tombs. En l'edició d'enguany
—organitzada com
cada any per la Societat de
Sant Antoni— hi van participar
unes quatre-centes
cavalleries i diversos carruatges.
• Mor als 89 anys Roman
Galimany Soler, que và ser
alcalde de Valls durant 15
anys.
• Els Serveis Territorials
d'Educació lliuren el calendari
d'obres del CEIP Escola
Enxaneta de Valls.
Èxit de participació en la tradicional Festa dels Tres Tombs. En l'edició d'enguany hi van participar unes quatrecentes
cavalleries i diversos carruatges. (Foto: Marc Lladó / El Vallenc^
30

El 20 de febrer se celebrà
un referèndum sobre el
Tractat de la Constitució
europea. (Foto: Marc
Lladó / ElYaüenc)
H El 30 de gener prop de
30.000 persones van assistir
a la Gran Festa de la Calçotada.
S'hi van repartir
4.500 racions per degustar
el calçot.
H Classificació atipica en la
20.^ edició del Concurs de
IVIenjar Calçots. Guanyà el
barceloní Ramon Caballero,
que se'n va menjar 212
(2.150 grams).
H Davant la possibilitat que
el projecte no pugui fer-se
realitat, l'Ajuntament i els
promotors dels cinemes acceleren
la recerca d'aparcament.
II Valls frega els 23.000 habitants.
Deu el seu creixement
a la població estrangera.
H El misteri del Davallament
de la Creu passarà pel
taller La restauració costarà
12.185 euros.
B Lídia Garzón (ERG) renuncia
al càrrec de regidora
per motius personals.
H Mig miler de pacients
continuen esperant, a Valls,
una operació de cataractes,
tot i que el Pio Hospital ha
augmentat les intervencions
d'aquest tipus.
H L'Ajuntament comença a
esporgar 1.468 arbres de la
ciutat.
H Class Valls —l'hotel més
gran de la ruta del Cister—
s'inaugurarà al juny.
H La Setmana del Llibre Infantil
i Juvenil obre les portes
a la Biblioteca Popular
de Valls.
9 El doctor Corbella omple
a vessar el Teatre Principal
parlant dels adolescents. La
seva conferència clausura la
programació del 80è Aniversari
de l'IES Jaume Huguet
(antiga Escola del Treball).
M La consellera Caterina
Mieras i altres autoritats inauguren
les obres per ampliar
la seu social de la Colla
Joves Xiquets de Valls.
H El regidor Romà Galimany
s'allibera de la dedicació
exclusiva. Això motiva
que es reforcin els papers
d'Albert Batet i Carme
Mansilla.
• L'Institut Català del Sòl
(INCASOL) construirà un
pont al Vilar sobre el torrent
del Catllar
9 On es construeixen els
fonaments de les futures
Instal·lacions del Servei
d'Urgències del Pio Hospital
s'hi ha trobat una cavitat
subterrània.
9 Un grup de religioses
carmelites del convent de la
Presentació (situat al Portal
gjL·ïïffl^Z^
noticiari
El so de gener prop de
30.000 persones van
assistir a la Gran Festa de
la Calçotada. (Foto: Marc
Lladó / EWaWenc)
Nou) són enviades en missió
a Kenya.
9 El 20 de febrer se celebrà
un referèndum sobre el
Tractat de la Constitució
europea. A Valls 3.899 votants
optaren pel sí, 2.152
pel no, 469 pel blanc i 10.584
per l'abstenció.
B A Toulouse-Lautrec, l'home
que va revolucionar el
món del cartell, se li dedica
una exposició al Museu de
Valls. Els cartells presentats
són de la Fundació La Caixa
II
ai-

32
agenda cultural
-3 d'abril. Ball .
Ball de tarda amb el Grup Loren
1
Centre Cultural Municipal /19:00
Organitzen: Fundació Pública d'Acció Cultural (FPMAC) & Ajuntament de Valls
-5,7,12,14,19,21,26128 d'abril. Seminari .
Els Secrets del Vi: una Aproximació a l'Enologia, dirigit pel Dr. NicolàsRozès.
Sala d'actes de l'íEv/19:00
Organitzen: Consorci Prouniversitari de l'Alt Camp i la Conca de Barberà &
Universitat Rovira i Virgili
Hi col·laboren: Institut d'Estudis Vallencs (IEV) & Ajuntament de Valls
—Del B al 24 d'abril. Exposició .
"Natures al pastel sec", de Mercè Modol
Sala de Sant Roc / Dilluns-divendres i diumenges i festius: 19:00-21:00; dissabtes:
12:00-14:00119:00-21:00
Organitza: IEV
—9 d'abril. Teatre infantil .
La Bleda presenta Històries de la Bleda '
Teatre Principal /18:30
Organitza: Grup Xarxa de Valls
-10 d'abril. Ball .
Ball de tarda amb el grup Zandalee '
Centre Cultural Municipal /19:00
Organitzen: FPMAC & Ajuntament.de Valls
—De l'li d'abril al 9 de maig. Taller .
Aprendre a Escoltar Música: la Música del Barroc, a càrrec de Josep Mateu Pérez
Local de la Sal Grossa / Dilluns: 20:30-22:00
Organitza: Sal Grossa
—14 d'abril. Conferència _
"La satisfacció personal avui", a càrrec de Josep Maria Porta Roca '
Local de la Sal Grossa / 20:30
Organitza: Sal Grossa
—14 d'abril. Cineclub _
El senor Ibrahim y las flores del Coràn (2003), de François Dupeyron
Sala d'actes de l'íEv/21:30
Organitzen: Cine Club Valls & IEV
—Del 15 d'abril al 8 de maig del 2005. Exposició .
"Observació", fotografies de Josep Maria Porta Roca '
Local de la Sal Grossa / Dijous: 20:30-21:00
Organitza: Sal Grossa
—15 i 22 d'abril. Curs .
Aprendre a Mirar, a càrrec de Glòria Cot
Sala d'actes de l'íEv/19:30
Organitza: IEV
—16 d'abril. Teatre infantil .
La Bleda presenta Històries de la Bleda '
Teatre Principal/18:30
Organitza: Grup Xarxa de Valls
—17 d'abril. Concert .
Toti Soler presenta Ovidi Montilor: deu catalans i un rus
Teatre Principal / 22:00
Organitzen: Circuit Ressons & Ajuntament de Valls
—19-21 i 26-29 d'abril. Festival de teatre .
XIX Festival de Teatre Infantil i Juvenil '
Centre Cultural Municipal / Matins (dia 20, també a la tarda)
Organitza: Centre de Recursos Pedagògics
—19 d'abril. Teatre .
BIue Mango Tlieatre presenta 60 minutes
Centre Cultural Municipal /16:00
Organitza: Seminari d'Anglès de l'IES Narcís Oller
—19 d'abril. Recital poètic .
"La pell de brau", de Salvador Espriu, a càrrec dels membres del taller de '
poesia de Sal Grossa
Local de la Sal Grossa / 20:30
Organitza: Sal Grossa
'^:í^MM:
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
•
1
1
• '
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
ABRIL
. —20 d'abril. Presentació d'un llibre
'Ales terres del Quixot, a càrrec dels autors, Roger Roig i Lluís Albert Arrufat
Sala d'actes de I'IEV /19:30
Organitza: IEV
1 —21 d'abril. Teatre
' Trastienda presenta Notjust flamenca
Teatre Principal/10:00
Organitza: Departament de Llengües Estrangeres de l'IES Narcís Oller
1 —21 d'abril. Teatre
' BIue Mango Tlieatre presenta Arthur the King
Centre Cultural Municipal /16:00
Organitza: Seminari d'Anglès de l'IES Narcís Oller
1 —21 d'abril. Certamen literari
Repartiment de premis de Sant Jordi
Teatre Principal /19:30
Organitza: lES Narcís Oller
1 —22 d'abril. Certamen literari
Repartiment de premis de Sant Jordi
Centre Cultural Municipal /12:00
Organitza: lES Jaume Huguet
1 —23 d'abril. Concert
Trobada d'Orquestres d'Escoles de Música de Valls, Tarragona, Cambrils i
Móra d'Ebre
Centre Cultural Municipal /19:00
Organitza: Escola Municipal de Música Robert Gertiard '
I —23 d'abril. Concert
Concert del Cor Juvenil Divisi
Pati de Sant Roc/19:30
Organitza: IEV
1 —23 d'abril. Teatre
Titzina Teatro presenta Folie a deux. Suenos de psiquiétrico
Teatre Principal / 22:00
Organitza: Ajuntament de Valls
1 —24 d'abril. Excursió
' De l'ermita de la Santíssima Trinitat a la Pena
Local de la Sal Grossa / 08:30
Organitza: Sal Grossa
I —24 d'abril. Ball de tarda
Ball de tarda amb el grup 9 Stll
Centre Cultural Municipal /19:00
Organitzen: FPMAC & Ajuntament de Valls
1 —28 d'abril. Cineclub
' Roma (2004), d'Adolfo Aristarain
Sala d'actes de I'IEV/21:30
Organitzen: Cine Club Valls & IEV
1 —Del 29 d'abril al 15 de maig. Exposició
"Pintures", d'Elisabet Roca
Sala de Sant Roc / Dilluns-divendres i diumenges i festius: 19:00-21:00; dissabtes:
12:00-14:00 i 19:00-21:00
Organitza: IEV
1 —30 d'abril. Concert
Esclat Gospel Singers presenta The Gospel Machine
Centre Cultural Municipal / 22:00
Organitza: Coral Terpsíçore
amb el suport de: ^ ^
^^^ Ajuntament de Valls

Laïvida:de rentitat
Secció d'Espeleologia
Avenç de l'Esquerrà. Via Rat-penat
Intent fins a 236 metres
^MM-
AAEET: la vida de l'entitat
AÍÍLEÍET
Carles Figuerola i Laura Boltà
Dos espeleòlegs de l'AAEET accedeixen a l'entrada de l'avenc de l'Esquerrà. Aquesta i les altres fotografies que
acompanyen el text corresponen a una exploració d'aquest avenç realitzada fa anys pels espeleòlegs de l'entitat.
(Foto: Secció d'Espeleologia de l'AAEET)
Després de carregar el material, sortim de Valls cap a Olesa
de Bonesvalls (Garraf). Som el Xavi Torrell (futur pare de
família), la Laura Boltà i el Carles Figuerola. Pretenem fer
l'avenc de l'Esquerrà —concretament la via Rat-penat, on
s'han descobert unes galeries noves.
Aparquem el cotxe al costat mateix de la boca, que té uns
cinc metres de diàmetre i que està mig tapada per una alzina.
Aquest avenç consta de quatre vies: la via Rat-penat,
la via Normal Anna Maria Pallejà (coneguda com a via
Anna), la via Lamarca Torres i els pous concrecionats. La
profunditat i el recorregut de l'avenc han estat modificats
per la descoberta de les noves galeries.
Ens disposem, doncs, a davallar. Un passamà (10 m) ens
porta fins a l'alzina de l'entrada del pou. A sota mateix hi
ha el primer fraccionament, que ens portarà a la finestra,
després de baixar uns catorze metres. Aquest tros és el
d'inici del pou Faura i Sans (70 m). Arribem al replà de la
Providència.
Tot seguit un breu tram de galeria descendent desemboca
a un gran pou de 28 metres. Tres fraccionaments ens porten
fins a la sala A. Brussoto. Aquesta sala està ocupada
33-

per enormes blocs de pedra. Un d'aquests blocs ens permet
tocar el fons de la sala, ja que algun fraccionament
de més ha fet que la corda ens quedés curta.
Passant per sota d'un bloc enorme, arribem a una colada
en suau pendent on un passamà de 10 metres ens porta a
l'entrada de l'impressionant pou J. León. Té 36 metres de
profunditat i un gran diàmetre. Tres fraccionaments ens fan
arribar a la base.
A continuació, un pou de 6 metres ens situa a la saleta coneguda
com a cambra Nupcial (idònia per a trobades
d'amics). Eri surt la via Lamarca Torres. Seguim davallant
i continuem pels pous del Balconet. Els davallem en tres
tongades perquè, a causa de la formació de concrecions,
el pou està format per tres balcons.
Sü-^
^O L-J^ Ü ^ W l-k\~rC
AAEET: la vida de l'entitat
Després una gatera i uns ressalts ens situen en una zona
complexa. Diferents passos i pisos sobreposats que es comuniquen
entre ells ens permeten arribar a una vertical
d'uns quinze metres que ens situa a la sala de la Platja. Hi
deixem la motxilla del menjar.
La sala de la Platja canvia la direcció. Hi trobem un pas
estret entre estalagmites: és el famós Taló d'Aquil·les. És
un pas estret i descendent (5 m) força dificultós que per a
més d'un ha estat el final de la cavitat (no per a nosaltres).
El pas acaba eh una marmita amb aigua.
Una vegada superat el Taló d'Aquil·les i sucant els peus
dins de la marmita observem una sala amb la base inclinada
que condueix al pou R. Passant (15 m). Del fons en
surt una galeria en forma de meandre al final de la qual
trobarem el darrer ressalt (4 m), que ens situa al meandre
del sector terminal.
Busquem un pas estret i bastant difícil, però no el trobem.
Decidim remuntar fins a la sala de la Platja, on ens aturem
per menjar i beure. Després de recuperar forces, pugem
fins a l'exterior. Hem trigat aproximadament unes vuit
hores. Ens dol que no hàgim pogut trobar les noves galeries.
La pròxima vegada ho tornarem a intentar, però potser
una mica més informats. Fins un altre diaaaaaaaa!
Material
Plaquetes + mosquetons: 34.
Bagues (instal·lacions naturals): 8.
Cordes (en metres): 10, 60, 13, 46, 13, 44, 23, 37, 10 i 25.
Motxilles: 4 D

Secció de Bàsquet
^M^MK
AAEET: la vida de l'entitat
Victòria del sènior masculí el 27 de febrer del 2005
AAEET-Masia Bou: 56
Guillem Pantaleón, Roger Queralt (1), Jordi Cendrós, Jordi
Prats (13), David Tudela (8), Pol Ferrer (4), Ot Plana (5),
Roger Martí i Alexis Miró (25). 8 triples: Tudela (2), Miró
(5) i Plana (1). 29 faltes personals.
CB Sant Ignasi: 55
N. Gonzàlez (5), S. Balcells (13), D. Manzano (4), J. Carreras
(10), A. Piiïana, X. Monferrer, I. Àlvarez (16), F. Bassas,
J. Compte, J.M. Vilaseca, J. Carreras i A. Camí (7). 2
triples: Gonzàlez i Camí. 23 faltes personals.
Parcials: 16-9 /11-11 /13-13 /16-22
Tirs lliures: AAEET 10/17, Sant Ignasi 21/36
Eliminats: J. Prats (desqualificat) i Alexis Miró (5 personals)
de I'AAEET i J.M. Vilaseca del CB Sant Ignasi.
El 27 de febrer I'AAEET obtingué una gran victòria jugant a
casa, tot i que un altre cop —ja en són massa aquesta temporada—
es va preparar per afrontar el partit amb tan sols
7 jugadors del primer equip. Aquesta vegada, però, van rebre
l'ajuda de dos jugadors del sub-25, que van ser claus
per poder aguantar el ritme del partit i aconseguir la desena
victòria de la temporada.
El partit començà molt bé per a l'equip, ja que, amb un parcial
d'11 al, agafaren molta confiança i es motivaren molt.
Manel Odina
Damunt i a la pàgina següent, tres fotografies del partit
jugat el 27 de febrer. (Fotos: Secció de Bàsquet de I'AAEET)
35_

La defensa aetista era realment forta i només la manca
d'encert en l'atac no ens permetia avançar-nos en el marcador
més clarament. El segon quart fou força semblant
al primer, amb domini aetista, però un parell d'atacs nostres
errats i els encerts del Sant Ignasi feren que només
guanyéssim per 7 punts a la mitja part.
El tercer quart va començar amb una jugada injusta que
va afectar molt I'AAEET, ja que, en una jugada on normalment
no es xiula res, el col·legiat —Gasull— pità una falta
desqualificant a Jordi Prats, cosa que va sorprendre el jugador,
el públic i fins i tot l'equip visitant. Un dels jugadors
vitals de I'AAEET, doncs, quedava fora del partit.
SL·
EMPRESA
AAEET: la vida de l'entitat
A partir d'aquí, el Sant Ignasi va créixer i començà a asfixiar-nos.
Però nosaltres continuarem fent el nostre joc i
aconseguirem mantenir la distància de 7 punts en el marcador.
En l'últim quart, vam jugar amb una bona defensa
(2-3), però el Sant Ignasi se'ns acostava, tot i els nostres
encerts en els llançaments.
A l'últim minut no hi havia res decidit, ja que els visitants
només estaven a un punt sota nostre i els quedava un tir
lliure quan només faltaven 6 segons. El Sant Ignasi, però,
el va fallar i, encara que aconseguiren el rebot, no van poder
guanyar el partit. L'AAEET havia aconseguit una merescuda
victòria D
•VALLS. Es lloga un pis nou per estrenar I moblat (70 m2): 3 habitacions, 1 bany, 1 lavabo, terrassa i
galeria. Carrer de l'Avenir. 540 €.
•VALLS. Es ven una finca rústica (4.000 m^): una masia petita, 75 oliveres, avellaners, horta, aigua, pou
comunitari, camí asfaltat i llum fins a l'entrada de la finca. Partida dels Fontanals; a 5 quilòmetres de Valls.
•VALLS. Es ven un local comercial (38 m^): enrajolat, porta metàl·lica i magatzem (42 m^). Carrer de
Mossèn Martí. Zona en expansió. 60.000 €.
•VALLS. Es ven una finca rústica (4.000 m2): una casa (4 habitacions, 2 banys, menjador amb llar de
foc, porta automàtica, llum, aigua i telèfon), piscina, arbres fruiters. Carretera d'Alcover.
•VALLS. Es ven una finca agrícola (20.000 m2 aproximadament): una masia petita, ametllers, garrofers,
oliveres i bon camí d'accès. Partida de Baiona, a 4 quilòmetres de Valls. 40.800 €.
•VALLS. Es lloga un pis seminou i moblat (90 m^); 4 habitacions, 2 banys, cuina, menjador, galeria,
terrassa. Hi toca el sol tot el dia. Molt cèntric.
•VALLS. Es ven una parcel·la urbana (500 m^). Zona molt tranquil·la i amb tots els equipaments.
•MAS DEL PLATA. Es ven una parcel·la (760 m^). 27.000 €. ^"A Grups
-'^^ Immobiliaris

Solucions en serrallería
DMM^
SERRALLERIA D'ALUMINI •
Finestres
Portes
Divisions d'oficina
Persianes mallorquines
Persianes de seguretat
Mosquiteres
Sostres
Cobertes
— Mampares de bany
SERRALLERIA DE FERRO •
Portes enrotllables
Portes tallafoc
Portes corredisses
Portes de ballesta
Automatismes
Reixes
Forja artística
Portes de seguretat
VIDRES •
Vidres amb cambra
Vidres laminats
Vidres decorats
az_

38„
RAMON M/KGRlSlA BATALLA, S.A.
»Materials per a la construcció
* Exposició de Sanitaris Roca
• Transports propis
* Estudis, muntatges de cobertes i aïllaments
SERVEI DE FORMIGÓ PREPARAT A L'OBRA
CTRA. DE MONTBLANC, 14 • TELÈFONS: 977 600 210 - 977 600 332 • FAX: 977 603 302
43800 VALLS
ISB GARDEN
DE(S(!)im6I0)FKOR^AIÍ
:^^í« \
*« n,/ ,^
BK¥N.TAID;IN.T.ERI0R
.i^fi^'^V-'—i í'-'-:i'w-*>· \\
P.If^NíTA^Di&XíFERIOR
/Rfiíí^A ,ss,n^,J>^£S^SsSM'Ài^&k^'^dAs^^í^i^^^S:isL·^^ Í%,M n XOCO] ki^Gl ÍOKÍH*" '••' -i'" "^
>«?^»ï
r'-í % • - I -WJJ
A. x-t 'F/ii Qv-j^igj

mimi^-
39-

'?; .-Si?g:«íi;»,
El nostre restaurant li ofereix
celebracions, de qualitat
RESMJRANT
M ^lADOU
Des del 1929, família, tradició i bona cuina. ' "
Crta. de Lleida, km 21,5 - Tel. 977 600 427 - Fax 977% 13:294 - 43800 Valls