Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

i!^% '
DOSSIER 111 TROBADA D'ESCRIPTORS
tt *1sí 11^
. ^ '
ft ¿%t f"
-*l» i
tat, és mentida, però una mentida creï­
ble.
Aquesta lliçó magistral de la tradi­
ció de l'home narrador que recrea la
vida tot contant-la i narrant-la ve de la
tradició de la literatura i de les ronda­
lles. Crec que sempre fem literatura de
rondalla perquè sempre fem aquest
pacte d'això era i no era.
Tinc una altra anècdota personal
de fa anys. Vaig escriure una biografia
d'una actriu còmica, Cristina Valls,
molt famosa. Havia estat una gran
actriu de teatre, potser perduda pel
món petit que va haver de viure.
Aquesta dona em contava una anècdo­
ta preciosa. Quan era jove, havia
començat a fer teatre dramàtic. Ella i
sa germana feien teatre pels pobles.
Com que estava mal vist que les dones
fessin teatre, als pobles, els homes pre­
paraven l'obra i, un o dos dies abans,
hi arribaven elles, feien els assaigs i
feien la funció. L'actriu m'explicava
que una vegada, en una obra d'Eche-
garay què era molt dolenta, el públic
s'ho creia de veritat i volia que n'hi
passés alguna. L'obra acabava quan un
altre personatge agafava un ganivet, li
pegava una ganivetada i ella quedava
estesa a terra. El públic aplaudia rabio­
sament per haver-la abatuda. Doncs,
hi va haver un poble en què l'escenari
era petit i, quan van tancar el teló, les
cames li van quedar a fora. Es va aixe­
car per poder saludar després el públic,
i el públic va protestar dient que no
era morta. Ja ho sabien, és clar, el que
passava és que no volien que es tren­
qués aquell pacte de ficció abans d'ho­
ra. I allò no es podia trencar fins que el
teló no es tornés a obrir per saludar.
Això també és a les rondalles. El
millor homenatge que podem fer a la
tradició, com s'ha dit, és seguir essent
uns conservadors d'aquest pacte de fic­
ció, com una espècie de bruixots que
ajuden a fer aquest pacte de ficció. Si
vivim en una societat sense ficció, per­
drem una forma d'humanització, una
forma de créixer. Hi perdrem molt.
Com deia un important pedagog
francès, la col·lectivitat que no té una
tradició per contar als seus joves està
condemnada a morir de fred.
Teresa Duran: Es evident que hi ha
un pòsit de cultura popular. Es evident
que quan una societat deixa de ser molt
patriarcal i esdevé bidireccional, la
transmissió es trenca. I és precisament
en aquell moment quan comencen a
aparèixer els autors de literatura infantil
i juvenil. Aquest és un fenomen que és
així. Diem si són uns arguments deter­
minats o no els que interessen a la lite­
ratura. Personalment, n'estic una mica
farta que els referents de la literatura
infantil i juvenil siguin sempre els refe­
rents argumentáis. És a dir, es recoma­
nen llibres i es fa una projecció del que
ha de llegir el jove partint que el llibre
parla de tal o tal altre tema. I el que
realment importa és com en parla. En
aquest aspecte em confesso deutora de
la sòlida estructura narrativa de la ron­
dalla popular. M'interessa l'estructura
de la rondalla, independentment que la
princesa sigui rossa o que el príncep
vagi a maldades a llom d'un cavall que
no es cansa mai. I m'interessa l'estruc­
tura perquè és el que provoca una reac­
ció en la ment de l'oient o en el lector i
per això deia que me'n sento deutora.
Crec que aquesta és l'estructura que
s'ha generat en el segle XX en gèneres ja
no tradicionals, sinó populars. L'estruc-