Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

wi>ip%%1
M r
* . * • « . ' .
DOSSIER III TROBADA D'ESCRIPTORS
\C»^·'V
•nií-* t* fr
^r% w"^
^ • ' ^
1 f**
vament! -vaig pensar, alleujat, com si
temés que el bosc hagués tocat el dos.
Vaig vorejar l'estany pel seu cantó
esquerre car era el menys abrupte i, un
cop a l'altre costat, vaig descobrir que
la paret de roca era extremadament
relliscosa a causa d'algunes molses
humides que la recobrien. Amb
prudència però també amb decisió -i
mullant-me els peus més del que
desitjava-, vaig travessar en direcció al
bosquet mentre anava ascendint lleu­
gerament.
Un cop allí -un preciós bosc de pi
negre amb neret {Rhododendro-
Pinetum uncinatae)-, les dades acon­
seguides no indicaven amb precisió
cap lloc concret. Calia cercar tenint en
compte les afinitats de la planta, tants
cops consultades en vells i gruixuts
volums de botànica: "...amant de llocs
frescals però no massa humits, la
foscana sol trobar-se protegida de la
insolació directa per altres plantes més
grans -sovint el neret {Rhododendron
ferrugineum)- bé que s'observa més
fàcilment a les zones perifèriques del
matollar, com també a certes tarteres
silícies ombroses, on creix isolada a
recer dels grans blocs de pedra". Bé,
doncs -vaig pensar-, caldrà agafar-
s'ho amb paciència. Feta una primera
ullada general al bosquet, i descartades
algunes zones que no reunien els
requisits esmentats, vaig començar la
feina de recerca disposat a no deixar
un pam sense regirar. La reduïda
extensió de la massa boscosa, que no
devia fer més de vint-i-cinc o trenta
metres a la part més ampla, feia pensar
que seria possible estudiar-la en una
jornada de treball. S'havia de tenir en
compte, però, que ja era prop de
Premi Árnica
migdia i que en aquesta època les
condicions d'il·luminació quedarien
notablement reduïdes a partir de
mitja tarda. Sense oblidar el fred, el
vent o la possibilitat que el temps
pogués complicar-se abans d'hora.
Així que, després d'un breu refrigeri,
vaig posar fil a l'agulla començant
una lenta i metòdica raspallada dels
matolls de neret.
Mentre treballava em venien ai
cap les històries de personatges mis­
teriosos que, segons la mitologia
popular, poblaven els encontorns:
fades, encantades, minairons, dones
d'aigua... Somreia per sota el nas en
sorprendre'm -calia admetre-ho-
seduït per aquells relats. Si els meus
companys de feina ho sabessin! Jo,
l'exemple més acabat del dogmatis­
me científic, en braços de contes
explicats per velles a la vora del foc.
Quina ironia! Quin descrèdit per a
una carrera que promet brillants con­
questes científiques. Però no cal
patir, res d'això no es produirà. El
meu hermetisme cap a aquests temes
és total. D'altra banda, no deixen de
ser divagacions intel·lectuals, interès
per d'altres àmbits del coneixement
-el saber popular, com alguns l'ano­
menen-, que cal situar al seu lloc
just. Especulacions de l'esperit
humà, seduït ancestralment per allò
que no coneix: el misteri, embolcallat
de l'aura del sagrat per acabar con­
vertit en esoterisme o superstició.
Entretingut amb aquestes refle­
xions van anar passant les hores sense
adonar-me'n. I sense veure, tampoc,
que el temps havia canviat sensible­
ment. El dia, fins llavors assolellat i
tranquil, s'havia anat cobrint d'una