Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

22.04.2013 Views

DOSSIER III TROBADA D'ESCRIPTORS Haveries humanes en corrua cap a la màgica Mare de Déu de la Roca d'Escart. vull la condemnació eterna (i no em fareu creure que al cel s'ho munten de biomanans). Al capdavall, dels set pecats capitals, la gola i la luxúria són els més humans. I els més bonics. No sé pas per què els hi han hagut de posar. Si no és pecat admirar un bon quadre o sentir una bona música, per què ho ha de ser delectar-se amb un bon àpat? L'única diferència que hi trobo és que el cuiner, a diferència del pintor o del músic, és l'únic artista que es menja la seua propia obra d'art; pero no hi sé veure implica­ cions morals més pregones. De la luxúria ja no en parlo, que això anava de literatura juvenil. En tot cas, no hi aniré sol, a l'infern. La imponent i constant salmodia de les llengües i de la saliva en el paladeig, la suau har­ monia dels sorolls de deglució, el rítmic esclat dels capellans impactant contra els plats, la suau música del vi, tot saltant del brocoló del porró gola avall, com en un amable i constant suïcidi... voleu dir que no hi anirem una bona colla? Fins i tot el magre Ponç, que confessa que no li agrada l'embotit, se'n fa un bon tip... Però la vida és cruel, i els pecats demanen penitència. L'escalforeta inicial ha anat fent osca en els nostres colls, coronetes, clatells, nuques i bes- colls. I, ai, las! les orelles. Les meues, a hores d'ara, semblen orellanes. I això, és clar, ens passa als qui hem tingut la prudència de posar-nos d'esquena al sol. Els qui s'hi han posat de cara pareixen carn a la brasa. I, a mesura que passen les hores, l'efecte va pujant. Les dones semblen turistes de Calella. Els homes, rubicunds guer­ rers wagnerians. Ningú no ha portat after sun. Ni nivea. Ni mustela.* To­ thom es recorda de la dermatitis quan no trona! Han passat les hores i, per avorri­ ment, abandono el present històric. Amb la pell tibant i la panxa plena (i ni molla de mala consciència), les sensacions es van anar succeint durant tot el dia i el matí següent. L'olor d'humitat a Santa Maria d'Àneu (literalment farcida de cagades de muricec), les discussions acalorades a l'església de Son, on per primera vegada en ma vida vaig tenir l'ocasió de parlar des de la trona, com sant Vicent Ferrer; la visita al sostre del món -del món conegut, com a mínim, per a molts de nosaltres-, les muralles d'Escaló, les ruïnes del castell de València,** el santuari de la Roca d'Escart, on vam arribar esbufe­ gant... I, és clar, la visita a l'Ecomu- seu. Al vespre vam sopar minairons saltats, cuinats per la mà experta -en

minairons, que no pas en paelles- del Pep Coll. Al migdia, la magnitud del tec unarrí devia estar sens dubte prohibida no ja per l'església catòli­ ca: directament per la convenció de Ginebra. N'altero totalment la cro­ nologia, i no és qüestió de memoria, sinó de digestió. De fet, tot podria haver acabat en un fenomenal empatx. No solament un empatx de menjar, sinó un encara de més difícil digestió: un empatx de territori. Lo- xicot-que-exporta-territori no va parar ni un moment. I és que, el que se'n diu parar, no para mai. Ja fa anys que el conec i sempre he estat de l'opinió que té una mica de Tintin i una mica d'Oliveira de Figueira, encara que en algun moment, sobretot quan et vol vendre una revista, una ermita o un castell restaurat, sembla més aviat el Serafí Lian tió. Però fa la seua feina i sap enganxar-te. Encara diria més (això és del Dupont, crec): em té ara enganxat, un vespre fred d'octubre, davant del teclat. Si demà no li porto aquestes ratlles, ben segur que em pela. Avui, sortosament, he sopat verdureta. * Ara ja ho puc dir: jo en duia una miqueta, de crema hidratant, però no ho vaig dir -gairebé- a ningú. Aprofito l'avi­ nentesa d'aquesta oportunitat que gentil­ ment se m'ofereix per fer-ne acte públic de contrició i, de passada, recordar als qui els en vaig deixar que em deuen una cervesa. "" Per què serà que en els dos llocs que es diuen València (València d'Àneu i València de València), la gent en diu ValAicia.' DOSSIER 111 TROB.'VDA D'ESCRIPTORS Escriptors a l'empara de "lo castell" d'Escaló. If ^irttí^ i% %y^% "ntic I %

DOSSIER III TROBADA D'ESCRIPTORS<br />

Haveries humanes en corrua cap a la<br />

màgica Mare <strong>de</strong> Déu <strong>de</strong> la Roca<br />

d'Escart.<br />

vull la con<strong>de</strong>mnació eterna (i no em<br />

fareu creure que al cel s'ho munten<br />

<strong>de</strong> biomanans). Al capdavall, <strong>de</strong>ls set<br />

pecats capitals, la gola i la luxúria són<br />

els més humans. I els més bonics. No<br />

sé pas per què els hi han hagut <strong>de</strong><br />

posar. Si no és pecat admirar un bon<br />

quadre o sentir una bona música, per<br />

què ho ha <strong>de</strong> ser <strong>de</strong>lectar-se amb un<br />

bon àpat? L'única diferència que hi<br />

trobo és que el cuiner, a diferència <strong>de</strong>l<br />

pintor o <strong>de</strong>l músic, és l'únic artista<br />

que es menja la seua propia obra<br />

d'art; pero no hi sé veure implica­<br />

cions morals més pregones. De la<br />

luxúria ja no en parlo, que això anava<br />

<strong>de</strong> literatura juvenil. En tot cas, no hi<br />

aniré sol, a l'infern. La imponent i<br />

constant salmodia <strong>de</strong> <strong>les</strong> llengües i <strong>de</strong><br />

la saliva en el pala<strong>de</strong>ig, la suau har­<br />

monia <strong>de</strong>ls sorolls <strong>de</strong> <strong>de</strong>glució, el<br />

rítmic esclat <strong>de</strong>ls capellans impactant<br />

contra els plats, la suau música <strong>de</strong>l vi,<br />

tot saltant <strong>de</strong>l brocoló <strong>de</strong>l porró gola<br />

avall, com en un amable i constant<br />

suïcidi... voleu dir que no hi anirem<br />

una bona colla? Fins i tot el magre<br />

Ponç, que confessa que no li agrada<br />

l'embotit, se'n fa un bon tip...<br />

Però la vida és cruel, i els pecats<br />

<strong>de</strong>manen penitència. L'escalforeta<br />

inicial ha anat fent osca en els nostres<br />

colls, coronetes, clatells, nuques i bes-<br />

colls. I, ai, las! <strong>les</strong> orel<strong>les</strong>. Les meues, a<br />

hores d'ara, semblen orellanes. I això,<br />

és clar, ens passa als qui hem tingut la<br />

prudència <strong>de</strong> posar-nos d'esquena al<br />

sol. Els qui s'hi han posat <strong>de</strong> cara<br />

pareixen carn a la brasa. I, a mesura<br />

que passen <strong>les</strong> hores, l'efecte va<br />

pujant. Les dones semblen turistes <strong>de</strong><br />

Calella. Els homes, rubicunds guer­<br />

rers wagnerians. Ningú no ha portat<br />

after sun. Ni nivea. Ni mustela.* To­<br />

thom es recorda <strong>de</strong> la <strong>de</strong>rmatitis quan<br />

no trona!<br />

Han passat <strong>les</strong> hores i, per avorri­<br />

ment, abandono el present històric.<br />

Amb la pell tibant i la panxa plena (i<br />

ni molla <strong>de</strong> mala consciència), <strong>les</strong><br />

sensacions es van anar succeint<br />

durant tot el dia i el matí següent.<br />

L'olor d'humitat a Santa Maria<br />

<strong>d'Àneu</strong> (literalment farcida <strong>de</strong><br />

caga<strong>de</strong>s <strong>de</strong> muricec), <strong>les</strong> discussions<br />

acalora<strong>de</strong>s a l'església <strong>de</strong> Son, on per<br />

primera vegada en ma vida vaig tenir<br />

l'ocasió <strong>de</strong> parlar <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la trona, com<br />

sant Vicent Ferrer; la visita al sostre<br />

<strong>de</strong>l món -<strong>de</strong>l món conegut, com a<br />

mínim, per a molts <strong>de</strong> nosaltres-, <strong>les</strong><br />

mural<strong>les</strong> d'Escaló, <strong>les</strong> ruïnes <strong>de</strong>l<br />

castell <strong>de</strong> València,** el santuari <strong>de</strong> la<br />

Roca d'Escart, on vam arribar esbufe­<br />

gant... I, és clar, la visita a l'Ecomu-<br />

seu. Al vespre vam sopar minairons<br />

saltats, cuinats per la mà experta -en

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!