Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

DOSSIER III TROBADA D'ESCRIPTORS
Haveries humanes en corrua cap a la
màgica Mare de Déu de la Roca
d'Escart.
vull la condemnació eterna (i no em
fareu creure que al cel s'ho munten
de biomanans). Al capdavall, dels set
pecats capitals, la gola i la luxúria són
els més humans. I els més bonics. No
sé pas per què els hi han hagut de
posar. Si no és pecat admirar un bon
quadre o sentir una bona música, per
què ho ha de ser delectar-se amb un
bon àpat? L'única diferència que hi
trobo és que el cuiner, a diferència del
pintor o del músic, és l'únic artista
que es menja la seua propia obra
d'art; pero no hi sé veure implica­
cions morals més pregones. De la
luxúria ja no en parlo, que això anava
de literatura juvenil. En tot cas, no hi
aniré sol, a l'infern. La imponent i
constant salmodia de les llengües i de
la saliva en el paladeig, la suau har­
monia dels sorolls de deglució, el
rítmic esclat dels capellans impactant
contra els plats, la suau música del vi,
tot saltant del brocoló del porró gola
avall, com en un amable i constant
suïcidi... voleu dir que no hi anirem
una bona colla? Fins i tot el magre
Ponç, que confessa que no li agrada
l'embotit, se'n fa un bon tip...
Però la vida és cruel, i els pecats
demanen penitència. L'escalforeta
inicial ha anat fent osca en els nostres
colls, coronetes, clatells, nuques i bes-
colls. I, ai, las! les orelles. Les meues, a
hores d'ara, semblen orellanes. I això,
és clar, ens passa als qui hem tingut la
prudència de posar-nos d'esquena al
sol. Els qui s'hi han posat de cara
pareixen carn a la brasa. I, a mesura
que passen les hores, l'efecte va
pujant. Les dones semblen turistes de
Calella. Els homes, rubicunds guer­
rers wagnerians. Ningú no ha portat
after sun. Ni nivea. Ni mustela.* To­
thom es recorda de la dermatitis quan
no trona!
Han passat les hores i, per avorri­
ment, abandono el present històric.
Amb la pell tibant i la panxa plena (i
ni molla de mala consciència), les
sensacions es van anar succeint
durant tot el dia i el matí següent.
L'olor d'humitat a Santa Maria
d'Àneu (literalment farcida de
cagades de muricec), les discussions
acalorades a l'església de Son, on per
primera vegada en ma vida vaig tenir
l'ocasió de parlar des de la trona, com
sant Vicent Ferrer; la visita al sostre
del món -del món conegut, com a
mínim, per a molts de nosaltres-, les
muralles d'Escaló, les ruïnes del
castell de València,** el santuari de la
Roca d'Escart, on vam arribar esbufe­
gant... I, és clar, la visita a l'Ecomu-
seu. Al vespre vam sopar minairons
saltats, cuinats per la mà experta -en