Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

Ponent. Des de l'edat mitjana fins a la modernitat.
En una societat sense complexos provincials, una
iniciativa d'aquesta mena no caldria justificar-la, però
aquí sí.
Una societat a la perifèria
Al fons del fons hi ha la qüestió nuclear de la
perifèria. Dit d'una manera simplificada, i per entendre'ns:
el model d'organització territorial, demogràfic,
cultural i econòmic de Catalunya és centralista. Hi
podríem esbossar algun matís, però comptat i debatut,
és el model nacional francès: una gran capital on s'hi
concentra el govern, la indústria, el comerç, la cultura
i la gent amuntegada en una construcció densa, vertical
i compacta. Naturalment, aquest model ha funcionat
més o menys bé fins ara. La societat moderna
demana equilibri i demana creixement esponjós i
horitzontal. Demana que hi hagi més centres.
Tal vegada, com a botó de mostra d'aquesta tendència
que despunta (que pot ser fructífera perquè pot
educar persones situades en aquesta perifèria que he
esbossat) hi ha una col·lecció literària que es diu
Biblioteca Literària de Ponent. És una col·lecció de
textos que naix contra un context implícit que miraré
d'explicitar. Ponent és una societat provinciana, en la
nostra terminologia és una societat perifèrica que es
concep a si mateixa com a fora dels centres de poder (i
de prestigi) perquè l'estructura econòmica bàsica és,
sobretot, agropecuaria, amb poquíssima densitat
industrial i amb un comerç que s'ha tornat antiquat.
Aquesta economia poc moderna produeix una societat
amb poc excedent de riquesa, amb pocs recursos
sobrants per dedicar-los a la cultura científica o literària.
Ponent vist des de fora, tot passant
Viatges per Ponent, preparat per Joan Ganau, el
mateix que va enllestir un excel·lent volum de la
col·lecció Seminari intitulat La idea de ciutat a Lleida
(Segles XVIII i XIX) recull de manera exhaustiva i
amena tots els textos coneguts que parlen de Ponent
des de Juli Cèsar (49 aC) fins a Jacint Verdaguer
(1882) i una excursió al Cogul de 1910 de Manuel
Herrera i Ges. En els primers viatgers fins al segle
LO C O D E R
XVII, hi destaquen Eh comentaris de la guerra civil, de
Juli Cèsar. En efecte, emergim a la lletra escrita per
iniciar un dels tòpics més tristament repetits en la
nostra història: Ponent ha estat terra de guerres i fronts
des de temps immemorials. Els historiadors àrabs són
més succints i solen confegir descripcions geogràfiques
en què el riu Cinca -el riu de les olives- i Aragó hi
tenen un paper destacat. Els àrabs enceten un altre
tòpic més benigne per als ponentins: sovint parlen de
les aigües abundants del riu i de la fertilitat de l'horta.
Es una pregunta ociosa, però que em balla pel cap:
com és possible que l'Estudi General medieval no
produís cap mena de literatura? Només unes ratlles
d'Anselm Turmeda escrites originàriament en àrab són
la parca herència literària de l'Estudi General medieval.
Els viatgers del segle XVI inauguren un altre tòpic:
dibuixen una terra de pas i un camí cap a l'interior de
la península o cap a la marina que sol incloure la
mateixa ruta que l'actual carretera nacional: Fraga,
Alcarràs, Lleida, Bell-lloc, Sidamon, Mollerussa,
Golmés, Cervera...
Els il·lustrats són implacables i enceten un nou
tòpic: fan esment de les desgràcies i mancances (se
suposa que objectives) de la ciutat que ja ha patit els
estralls de la guerra de Successió. Parlen sovint del mal
menjar de les posades i fan esment de les puces, entre
les quals les de Mollerussa eren especialment rabioses.
Com a mostra de les crítiques, Giusseppe Baretti
(1760) diu de Lleida: "Actualment, és petita i està mal
construïda, només és notable per les fortificacions i la
ciutadella..." Joseph Townsend (1786) diu que Lleida
és un jardí continu, ple de cereals, d'oliveres i de
vinyes... però és molt lluny de ser sana perquè hi ha
abundància d'aigües i hi ha febres malignes escampades
per les tropes franceses de retorn de Portugal.
Arthur Young (1787) no té rival: fa el camí des de
Viella per tot el Pirineu i descriu per primer cop els
Pallars. Fa posar els pèls de punta: "No hi havia vidres a
les finestres. Al mig del sostre, un gran forat per pujar a
dalt de la casa, on unes finestres sense finestrons deixen
entrar el vent i la pluja", i més endavant diu que va preparar-se
a Escaló un llit sobre la taula, on gràcies a les
puces, xinxes, ratolins i rates, no va poder aclucar els