Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

Viu, Barraves, Boi i Castanesa. El Pont de Suert és el
municipi més poblat, on es concentra gran part de la
població ribagorçana i gairebé tots els serveis i les infraestructures
comarcals.
Virtuts i defectes
Tres són també, i indiscutibles, les grans virtuts de la
comarca (de fet, els seus màxims atractius turístics): l'art
(sobretot el romànic de la vall de Boi), l'aigua (preses,
barrancs, Aigüestortes, Caldes) i la neu (les pistes d'esquí
de Boí-Taüll). Tres virtuts que han de ser -i ja són en
gran part- el motor del reviscolament econòmic de la
comarca, però que no han de comportar, en cap cas, una
explotació indiscriminada i especuladora dels recursos
propis, sinó un respecte cada cop més gran pel propi
patrimoni cultural, humà i natural.
L'Alta Ribagorça no té pròpiament defectes, però sí
greus mancances pel que fa a serveis i a infraestructures.
I aquest no és pas un tema fàcil de solucionar, precisament
perquè demana la col·laboració del conjunt de les
administracions públiques. D'altra banda, un seguit de
factors d'índole prou diversa (climatologia extrema,
Vall de Boi.
població escassa i envellida, desequilibris estacionals, inexistència
d'actius...) fan que l'Alta Ribagorça sigui la
major part de l'any un territori trist, desemparat i sense
gairebé cap tipus d'oferta ludicocultural.
"Poema del Ribagorça"
L'Alta Ribagorça, com la majoria de comarques i de
valls pirinenques, té una orientació ben definida, de nord
a sud, la mateixa que segueixen les aigües, prou abundants
i saludables a tot el territori. Unes aigües, però, que
en general han estat tradicionalment més generoses i
benignes amb la gent de la plana que amb els mateixos
muntanyencs.
Des de les fonts de Mulleres
a les planes de Corbins,
rodolant entre cingleres
alegrant els vells camins,
les aigües del Ribagorça
van cantant una cançó
que és el símbol de llur força
i la veu d'un gran dolor,
que és la santa profecia
de la glòria del futur,
esperança i alegria,
oració, plany i conjur.
No sabem exactament a què es referia el ribagorçà
Antoni Navarro quan, a començament de segle, parlava
en els seus versos de la "cançó" que canten les aigües de la
Noguera Ribagorçana, que és alhora, segons ell, "símbol
de llur força" i "veu d'un llarg dolor". Sí que ens podem
imaginar, però, el sentit que el poeta donaria avui a
aquestes imatges: La "força de les aigües" seria, amb tota
seguretat, una referència explícita a l'energia elèctrica que
aquestes generen i que és alhora el motor de l'economia
de les grans ciutats i la seva font de riqueses i comoditats
més preuada. La "veu d'un llarg dolor" faria esment a la
situació present del territori: progressivament despoblat i
amb un futur que, si no s'hi posa remei, amenaça amb
substituir absolutament les formes de vida tradicionals.
El "Poema del Ribagorça", l'única composició d'aquest
tipus que existeix -em sembla- exclusivament
dedicat a la Noguera Ribagorçana, és de fet molt poc
LA LLUCANA