Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

eu: 750 PTA re 19 9 6
nseli Cultural de les Valls d'Aneu
5^,i^e,i

LA PIPIDA
A
L'ARNA
^
LA LLUCANA
^
MANAIRONS
4-4-
R A S T E L L
Entrevista a Pepito de Casa
Sossís de Peramea
Un home de ferro
Per Carme Mestre
Gastronomia i salut;
dieta mediterrània
Per Albert Algueró
L'Alta Ribagorça
El DNI, com si diguéssim
Per Xavier Maàà
Un home als fogons:
Josep Castellarnau
Per Mònica Bardella
LA MOSQUERA
C3)
LO ROVELL DE L'OU
1 *
1 .1
m
FULLS DEL CONSELL
^Q ( —(- BEÇULLA D \\\l LAGRÍPIA B
Portada: III Trobada d'escriptors
al Pallars Sobirà (Valls d'Àneu)
Foto:]. Blanco
Una cabalera de Mont-ros
Per Josep Vallverdú
El teatre dins
l'àmbit amateur
Per Josep Rafecas
L'explotació hidroelèctrica dels rius
del Pirineu: Anàlisi històrica del
procés i de les seves repercussions
socials i econòmiques
Per Xavier Tarraubella
DOSSIER
III Trobada d'escriptors
al Pallars Sobirà
(les valls d'Aneu)
E^ VENT DE PORT
^s '^\§) SALISPÀS m 1 1 LOCODER ^n / \ CAP DE CASA

Ai patrimoni!!!
NIAL
El sol maldava encara per fer-se via, la boirina tardorenca s'ensenyoria
de la ciutat. Un fregadís, pràcticament inaudible, de talons, esquerdava l'ai­
re fred del matí i els murs gruixuts i sords de la catedral no es despertaven
per fer-ne eco. Cinc minuts després, una de les peces manuscrites més
valuoses del patrimoni medieval català -el Beatus d'Urgell- despareixia.
Una seqüència com aquesta, de ritme ràpid, viu i trepidant, la firmarien
bons especialistes de cinema negre que es complaurien de mostrar-nos, a
cavall de la ficció, la més crua de les realitats. Llavors, nosaltres, espectadors
interessats, expressaríem, encastats en els seients, un trèmul: ai patrimoni!!!
Aquesta escena que podria reproduir-se amb facilitat davant la ineficaç
protecció de què gaudeixen les joies artístiques qüestiona esforços, dedica­
ció, voluntat i resolució. Què hem de fer, doncs, tots aquells que ens dedi­
quem, lluny de Barcelona, a la recuperació, la conservació, la difusió i la res­
titució del patrimoni cultural en observar com la feina d'anys s'esfuma en
minuts? Què hem de fer, en constatar, sobretot, com la difusió i la restitució
en els llocs d'origen col·lideixen brutalment amb l'esperit de conservació?
Què hem de fer davant la impotència per salvaguardar amb garanties tècni­
ques i humanes el patrimoni artístic que encara atresoren les nostres esglé­
sies? Tot, però, no sembla pas perdut allà dalt, on paradoxalment som més a
prop del cel. Mentre encara s'escolta la remor de l'espetec de rock que l'estiu
portava sota el braç, una promotora made in USA pretén que Aneu sigui el
centre de l'univers encara que s'hagi d'escalfar l'aigua de Sant Maurici per­
què l'histriònic Robin Williams s'hi pugi capbussar.
Ja voldríem, ja, que \'Árnica del Consell (tan polideta, ella), entre
ensurts cleptòmans, pictòrics aplecs musicals i miratges cinematogràfics,
esdevingués patrimoni temptador i relíquia beneïda que, com l'apèndix
papal, tothom volgués tenir a casa.
Bones festes de Nadal, salut i dilecció per al 1997!!!
Director: Ferran Relia i Foro.
Coordinador: Joan Blanco i Barrilado.
Equip de redacció: Pep Coll. Carme Font, Ester Isus,
Xavier Macià. Carme Mestre, Andreu Loncà,
Ramon Sistac. Albert Turull i Miquel Viladegut.
Producció gràfica: Raül Valls - Disseny: Anna Tor. Àrnico fa constar

^^ ••• JP^L I '• • •! •WF JF"^
Per Carme Mestre
Fotos: ¡oan Blanco
Entrevista a Pepito de Casa Sossís de Peramea
Un home de ferro
El Pepito va néixer ara fa 71 anys al poble de
Peramea, al municipi del Baix Pallars, i és conegut
com el ferrer. Li ve de família, ja que va començar
amb el seu pare, que va morir molt jove, als 50 anys.
El Pepito aleshores feia el servei militar. Al lloc on hi
ha la ferreria, el seu padrí hi tenia dos telers. Era teixidor.
Però com que el negoci no anava gaire bé a causa
de l'aparició de tècniques més noves, com també ha
passat en altres oficis, el seu pare va decidir aprendre
de ferrer i posar la ferreria. En va aprendre a Tremp, a
la Pobla, a Senterada, treballant a la central hidroelèctrica
de Cabdella...
-Així, el vostre pare us va fer de mestre?
-Sí. Jo només de veure'l i d'anar treballant al seu
costat que en vaig aprendre. De ben jovenet que vaig
començar a treballar amb ell. Abans d'anar al servei
militar n'havia fet moltes, de ferradures. A l'hivern,
quan feia mal temps, ens posàvem a la ferreria i au, i au,
vinga fer ferradures de tota classe. I ara seré jo qui tancaré
l'ofici.
-No n'hi ha cap més aquí Peramea, de ferrer?
-Érem tres. Els altres dos ja no treballaven gaire, i
com que el meu pare era qui tenia les eines més modernes,
diguem que es va quedar soL I feina aleshores en
teníem molta. Totes les eines de l'agricultura... perquè
llavors es llaurava tot, no com ara, i tot amb animals,
amb bous, amb vaques que s'havien de ferrar. Hi ha
molt terreny per aquí. Es molt pU. Tot se sembrava. I, a
més d'aquest bestiar hi havia moltes mules que s'havien
de ferrar per portar-les a les fires.
-I teníeu alguna altra activitat, a més de la de
ferrer?
-Sí, tenia una mica de propietats i de bestiar Una
miqueta de pagès, feia. També havia fet de lampista.
Pepito de Sossís.
Totes les canonades de Peramea les havia posat jo. De
treballar es trebalhva molt, des de punta de dia fins que
es feia fosc.
-Tot l'any treballàveu per ferrar els animals, o hi
havia una temporada que es treballava més?
-A l'estiu era quan es ferrava més. I quan s'anava a
les fires de Salàs. Totes les mules que portaven a la fira.
En aquell temps, tothom treballava amb animals.
LA P I P I D A

^ ^
Després va començar a arribar
el carro... i aleshores havíem
de ferrar les vaques. Fins que
va arribar el moment que es
van acabar les vaques, els
caballs i les eqües i els anys
bons.
-És clar. Va ser l'època
de la mecanització del
camp... els primers tractors...
-Tot va anar de baixa. Es
van acabar de fer les arreus i
d'apariar-les. Hi havia molta
feina a arreglar les eines de
llaurar, perquè aquesta terra
és molt arenosa i desgastava
força els aparells.
-Llavors, quines altres
coses treballàveu? Us dedicàveu
més a la construcció?
—Fèiem una mica el que
convenia. Per això ens vam
dedicar més a la kmpisteria.
-I d'on portàveu el ferro?
-Anava a buscar-lo a
Gerri. El portaven de Lleida,
de Tàrrega i fins i tot del
Corona de Tremp. El meu
pare n 'havia comprat a
Barcelona també. L'any 37,
per la Guerra Civil, no es trobava
ferro enlloc i el meu pare,
que era comerciant i molt treballador,
en va fer una bona
Treballant el ferro a l'enclusa.
compra en una casa de Barcelona. Ell va pensar que des­ 0 tres d'anys. El meu pare també es va acostumar a fer
prés de U guerra Us coses anirien escasses i com que tenia claus per ferrar, que lUvors tampoc no n'hi havia. Els
quatre pessetes estalviades les va voler invertir en ferro, feia amb ferro d'aquest de balcó, més primet, i em sem­
pagant al comptat. I van quedar que ja li enviarien. bla que els venia a trenta cèntims cadascun. N'havia
Això era el mes d'agost. Va passar l'hivern i tot l'any enviat als ferrers de Sort, als deh magatzems Trepat de
següent i mai més no va veure el ferro. Ja el donaven per Tàrrega, al Corona de Tremp...
perdut que al febrer del 59 li arriba el ferro a Gerri.
-I el forjat, el tocàveu?
-Deuríeu tenir ferro per molt temps...
-A mi sempre m'ha agradat el forjat, el que passa és
-Aleshores en vam tenir per fer ferradures un parell que mai no he tingut gaire temps per dedicar-m 'hi.
LA P I P I D A

Perquè allò vol feina, passar-hi moltes hores.
-De claus per a panys en fèieu, és clar.
-I tant. No costa pas gaire, de fer-ne. Has de menester
el pany i fer la clau segons U seua forma. Jo, de les feines
de ferrer penso que les havia fet totes. Últimament
havia fet portes i tot
-Expliqueu-nos el procés de fer una ferradura,
per exemple.
-Primer que res havies de tallar el ferro a la mesura
de k ferradura que volies fer, entre 20, 25 o 30 cm. El
ruc en necessitava una de petita; la mula feia diverses
mesures. Jo quan veia una mula sabia de seguida el tros
de ferro que havia de tallar.
-No les fèieu al moment?
-Jo les tenia sempre fetes. El que passa és que una
ferradura en fred sempre la pots estirar o engrandir una
miqueta. Aquí es ferrava més aviat gran. Sobretot per
anar a Us fires, perquè els compradors ho miraven molt,
era la primera cosa en què es fixaven, si tenia la pota
Manxo.
grossa. De vegades et trobaves amb animals que dèiem
que eren esquerrers, que tenien les potes una mica obertes,
i això no agradava a U gent. Però l'animal que neix
així, ho té sempre així. Aleshores el que havíem de fer
era enganyar h ferradura quan hposàvem a l'animal
posar-U una mica entregirada, que fos gran i, per acabar
bé la feina, després fèiem anar l'animal per algun
camí on hi hagués fang. D'aquesta manera, amb les
potes plenes de fang, no es notava ni el defecte ni la
correcció.
-Però els compradors experts devien tenir algun
mètode per adonar-se'n?
-Si no se li llevaven les potes, no es coneixia pas el
que s'hi havia fet. A kfira no tan sols hi havies d'anar
amb bona confiança... Perquè de portar un animal ben
ferrat a no portar-li hi havia unes quantes pessetes de
diferència.
-Per quant es venia, aleshores, una mula?
-De Za millor muU que he vist, que mai més se n 'ha

Forn al. Davant de Casa Sossis de Peramea.
vist una de tan bona com aquella, va ser la reina de
Salàs, en aquell temps se'n va fer 42.000 pessetes.
-Quan dieu "aquell temps", a quins anys us referiu?
-Cap allà al 1960 si fa no fa, que va ser quan es
van pagar més. A partir d'aleshores van començar a
anar de baixa. I quan va arribar el tractor, es van acabar
eh animals.
-Veiem que a la ferreria encara hi teniu totes les
eines de quan us hi dedicàveu plenament.
-Si, i tant. Ara últimament, quan es va acabar la
forja, havia posat un ventilador elèctric enlloc de la
manxa, però eh meus fills em van dir: "No et venguessis
pas la manxa. Conserva-la". El que passa és que si la
conservo l'he de fer treballar, sinó es farà malbé. Aquesta
enclusa també ens va sortir molt bona. La va comprar el
meu pare quan van acabar eh treballs de les centrals de
Cabdella, que ell hi treballava. Així com de vegades en
LA P I P I D A
veus en alguna ferreria que al lloc on s'ha picat més s'hi
fa com una mica de clot, en aquesta tan soh al mig se
n 'hi veu tot just una miqueta.
-Què fèieu servir com a combustible?
-Carbó vegetal i mineral. Venien carboners cada
any. Aquí se 'n va fer molt, de carbó. Hi havia molta
alzina i molt roure. Jo, per exemple, tenia dos o tres
homes a tallar la llenya, l'arreglaven a U mida i, una
vegada tallada, eh carboners U portaven a U carbonera,
la colgaven i U cremaven. Després, un transportista la
portava cap aquí. Però més que res era carbó vegetal,
perqué el mineral era molt escàs ah primers temps. Ara
ja fa molts anys que al fornal no hi fem gairebé res. Es
pot dir que no el fem servir. Vam començar a soldar i a
tallar les peces. Per això quan es va acabar de fer ferradures
i d'arreglar relies de llaurar també es van acabar
d'utilitzar molts aparells com ara l'enclusa o el fornal,
tret que s'hagués d'adreçar un ferro tort i que no es

^
Peramea, al Pla de Corts.
ET
pogués adreçar en fred. Al començament tots aquests
estris estaven sempre en funcionament, però des que
tenim corrent elèctric fem anar aparells més moderns.
-I aquests prestatges, per a què els fèieu servir?
-Per posar-hi les ferradures. Eh teníem sempre plens.
-Us costava molt de fer una ferradura? Quant de
temps necessitàveu?
-Amb el meu pare n 'havíem fet, de les petites per ah
rucs, fins i tot cent amb un dia. Però no pas amb vuit
hores, no, des de primera hora fins que es feia de nit, i
només paràvem per fer una mossegada. I quan en fèiem
de les grans, una setantena més o menys.
-Ara que ja no acaben de quedar ferrers, com es
fa per ferrar el animals?
-Ja fa temps que no se 'n ferren gaires. Ara espot dir
que eh animals no van al camp a treballar Quasibé no
es mouen. I si hi ha alguna vaca que va coixa, de vegades
li posen una ferradura de fusta enganxada amb cola. No
duren gaire però van bé fins que eh torna a créixer l'ungU.
-Fins a quina edat us heu dedicat a fer de ferrer?
-Oi fins ara, que m'he jubilat
-I amb les vaques i la pagesia hi continueu, encara?
-He plegat de tot alhora. No m'he deixat res. Ara el
dia que vull marxar, tanco la porta i marxo, i no em cal
passar maldecap del que queda aquí. Tinc un fill a qui
li agrada molt la caça i em va dir: "Pare, et compraré un
gos i me 7 cuidaras per anar a caçar, així encara et distreuràs".
I jo li vaig dir: "Tu porta-me'l. Mentre seré
aquí, te 7 cuidaré. Ara, el dia que vulgui anar-me 'n, el
gos es quedarà aquí". No vull tenir cap obligació.
-Així no viviu tot l'any aquí?
-A l'hivern me'n vaig a Barcelona. Allí hi tinc els
filk
-Quants en teniu, de fills?
-Tres. I tots tres estan a Barcelona. ^^
LA P I P I D A

L'ARNA
Per Albert Algueró
Metge diplomat en sanitat
Gastronomia i salut; dieta mediterrània
Una de les característiques més favorables del nostre
país ha estat la seva rica, variada i sàvia gastronomia.
La nostra dieta, anomenada mediterrània, es considera
un model de nutrició, si bé les coses, actualment, com
en tants altres hàbits de la nostra societat, estan canviant
ràpidament. Les darreres enquestes alimentàries
demostren que hi ha hagut canvis importants en el
consum d'aliments: una minva substancial del consum
de pa, d'hidrats de carboni complexos, de fruites,
d'hortalisses i de llegums, i un gran augment del consum
de carns (hi ha la creença que la carn dóna força i
moltes mares estan convençudes que si els seus fills o
filles no es mengen a diari un bon bistec no s'alimenten
degudament) i de greixos saturats, una gran quantitat
dels quals apareix dissimulada en productes precuinats
o ja cuinats.
El desequilibri alimentari que s'està instaurant amb
aquesta mena de productes, per cert molt energètics,
provoca en els infants una acceleració del creixement
(la talla mitjana ha augmentat uns 6 cm en pocs anys),
però, d'altra banda, es corre el risc de transformar-los
en adults arterioescleròtics i amb moltes probabilitats
de contreure malalties cardiovasculars. Actualment,
alguns estudis denoten l'existència de més d'un 10 per
cent de nens amb excés de colesterol. Es dóna la paradoxa
que, amb l'augment del nivell econòmic, el desenvolupament
de la indústria alimentària, la introducció
de noves tecnologies, els nous sistemes de distribució,
la varietat dels estils de vida i, en especial, la gran pressió
publicitària, s'està provocant un canvi radical en els
nostres hàbits alimentaris. En aquest canvi es fa notar la
influència que hi té la proliferació d'establiments de
menjars ràpids (fast-foot).
Els nous hàbits provoquen un excés de consum de
productes carnis i greixos, a més de lactis complets, pas­
L'ARNA
tisseria, begudes refrescants (coles) i altres productes
preparats o cuinats amb greixos de mala qualitat. La
majoria dels deu mil tipus d'aliments que es poden
adquirir a qualsevol gran supermercat han estat sotmesos
a un procés industrial. Tanmateix no es tracta d'avaluar
els beneficis o els inconvenients de la moderna tecnologia
agroalimentària, sinó de remarcar que per
aquest camí estem abandonant la dieta tradicional i ens
apropem cada cop més a una dieta de tipus anglosaxó.
A l'inrevés de la tendència que s'observa als Estats
Units.
Científicament, ha quedat ben demostrat que els
hàbits alimentaris inadequats són, entre molts altres factors
que conformen l'estil de vida, els principals responsables
de moltes malaties, sobretot de tipus degeneratiu,
com malalties cardiovasculars (arterioesclerosi), càncer,
hipertensió, diabetis, obesitat, osteoporosi, gota, artrosi,
anèmia, goll endèmic, caries dental i algunes més.
La corba de mortalitat d'un país en reflecteix d'alguna
manera la història i, en el nostre cas, si mirem
enrere fins arribar a la nostra llunyana guerra civil, comprovarem
que en aquella època hi havia raons molt
poderoses per morir, però la incidència de malalties
com la cardiopatia isquémica (coronàries) i el càncer era
molt baixa. Pel que fa a les malalties cardíaques, durant
els anys cinquanta, els cors que havien aguantat moltes
coses van començar a enregistrar el tamponament de les
seves coronàries, i tot degut en gran part a l'augment
del consum d'aliments rics en colesterol (la ingesta de
colesterol s'ha duplicat durant els últims trenta anys),
que provoca un augment progressiu de les taxes de mortalitat
per afecció coronària (prop del 50 per cent de les
defuncions són avui per aquesta causa). És el cost, caldria
dir, del canvi cap a un millor nivell de vida, ja que
ens acostem en aquest sentit, i cada vegada més, a la res-

A
L'olivera i la vinya, cultiu ancestral de la Mediterrània.
ta de països que, essent precisament els més avançats,
són també els que en presenten uns índexs més elevats.
No hem d'oblidar que existeixen molts altres factors de
risc com el tabac, l'estrès, el sedentarisme, etc., però els
estudis científics indiquen que almenys un 30 per cent
de les malalties de tipus degeneratiu tenen molt a veure
amb la dieta.
Es molt important intentar mantenir el patró gastronòmic
propi, en primer lloc en benefici de la salut, i,
en segon lloc, per respecte a la nostra identitat cultural
(Josep Pla deia que la cuina del país és el paisatge dins la
cassola), davant la modificació dels hàbits alimentaris
que afecten especialment la joventut, molt influïda per
la pressió publicitària.
Justament la nostra dieta tradicional és considerada
una de les més saludables, amb l'afegit que forma part
dels fonaments de la cultura occidental, assentada a la
història dels països mediterranis. El patró comú es basa
en el consum de cereals, llegums, fruites, hortalisses,
peix i, en menor quantitat, carn, sense oblidar el vi. I
com a gran estrella, l'oli d'oliva.
Aquesta dieta, qualificada de mediterrània i que els
països anglosaxons han convertit en mite d'un model
sui generis gràcies als seus períodes de vacances en aquesta
àrea, resumides en sol, mar i sexe, és, amb les seves
variacions, la dieta de les illes gregues, d'una bona part
de la bota italiana, de la costa adriàtica, de la costa
mediterrània francesa i de Catalunya i el llevant espanyol,
països als quals es podria afegir la major part de
Portugal, ja que tot i estar-ne allunyat geogràficament.
comparteix molts dels hàbits alimentaris dels habitants
de la riba nord de la Mediterrània.
Els grans experts en epidemiologia dels aliments i la
seva incidència en les malalties cardiovasculars
(Balaguer-Vintró, Grande-Covian, els americans germans
Keys, Anderson, etc.), estan d'acord que les principals
característiques d'aquesta dieta són:
- Utilització de l'oli d'oliva.
- Consum important de pa.
- Peix.
- Vi durant les menjades.
- Fruita per postres.
- All, ceba, tomàquet i fruits secs.
Quines són les qualitats saludables que comporta
aquest grup d'aliments? Caldrà que les estudiem per
separat.
L'oli d'oliva: Juntament amb el seu gran valor culinari
i el seu gust característic, és, dels tres tipus de greixos
(saturats, poliinsaturats i monoinsaturats) l'exponent
principal del grup dels monoinsaturats i la major
garantia de la dieta mediterrània. L'oli d'oliva, en contenir
gran quantitat d'àcid oleic, té un efecte saludable
superior a la resta d'olis vegetals obtinguts de llavors,
compostos en gran part de greixos poliinsaturats, més
inestables i més fàcilment oxidables per la temperatura.
En tot cas, els efectes de la dieta sobre els lípids (greixos)
del plasma sanguini responen al tipus de greix que s'ingereix
i, llevat del del peix que és insaturat, quasi tots els
greixos saturats són de procedència animal. Aquest
tipus de greix no sols és perjudicial (augmenta el colesterol),
sinó que no és essencial en la nostra alimentació.
No passa el mateix amb els greixos poliinsaturats, que
formen part de les membranes cel·lulars de l'organisme,
que no les pot sintetitzar. El peix, com ja hem indicat, i
l'oli de soja, són rics en greixos poliinsaturats.
Insistint en l'oli d'oliva, estudis recents demostren
que el seu consum produeix una reducció del colesterol
i els triglicèrids amb augment de la fracció colesterol-
HDL (el colesterol bo). A més, l'oli d'oliva comporta
una acció antioxidant i, per tant, un efecte protector
contra l'arterioesclerosi. Precisament per la seva acció
antioxidant s'utilitza per a la conservació natural de
molts aliments.
Un àpat normal ha de contenir entre un 25 i un 30
L'ARNA

per cent del total de calories grasses. En estudis realitzats
pels citats experts, s'ha recomanat que el percentatge
en la dieta d'àcids grassos saturats (d'origen animal)
hauria de representar menys del 10 per cent del total de
calories; aquests greixos afavoreixen el dipòsit de colesterol
LDL a les artèries i precisament són les que més
abunden a les carns grasses, la llet completa, els formatges,
la mantega, els embotits, etc. En canvi, d'àcids
grassos monoinsaturats (l'oli d'oliva) se'n recomana
fins a un 15 per cent.
Pa i cereals: Són una font barata d'energia. Amb els
nous hàbits alimentaris, el consum de pa ha minvat
molt. El pa artesana!, ric en hidrats de carboni complex
(almidó) conté a més fibra, vitamines i minerals, i és un
element important de la dieta mediterrània. No s'ha de
confondre amb el pa fabricat i envasat, que conté en la
seva elaboració greixos saturats. A l'illa grega de Creta,
el 50 per cent de les calories de la dieta les aporta el pa i
l'oli d'oliva (en aquesta illa l'infart de miocardi és gairebé
desconegut).
Pa amb tomàquet o pa torrat fregat d'all i untat
d'oli d'oliva, o fins i tot pa remullat amb una mica de vi
El peix, element fonamental d'una dieta saludable.
L'ARNA
A
negre i sucre, resulten esmorzars o berenars molt saludables.
Peix: Conté proteïnes d'alta qualitat (en especial el
peix blau, que justament és el més barat). Inclou també
una gran dosi de minerals; aporta a l'organisme calci,
fòsfor, iode, ferro i zinc, i vitamines A, B, D i PP, alhora
que té una perfecta tolerància i digestibilitat. El consum
de peix contribueix, sobretot durant la infància, a fer
que l'organisme es revesteixi d'una qualitat preventiva
davant les malalties degeneratives cardiovasculars en
assolir l'edat adulta. El poc greix que conté és insaturat.
Es important menjar-ne força, sobretot de peix blau, ja
que repercuteix positivament en la salut. Els esquimals
d'Alaska consumeixen grans quantitats de peix i presenten
índexs baixíssims de malaltia coronària, en canvi, en
els mateixos esquimals emigrats als EUA, en canviar els
hàbits alimentaris, la incidència coronària s'equipara a
la de la població autòctona.
Vi durant els àpats: És sabut el gran perill que comporta
el consum excessiu d'alcohol; res més lluny de la
nostra intenció fer-ne propaganda. Es comprensible
que no sigui sanitàriament recomanable promoure el

A A
consum de vi per a tothom, però petites quantitats
durant les menjades, un parell de vasets, augmenten el
colesterol HDL (el bo) i tenen una acció antioxidant i
per tant saludable. L'experiència demostra que el vi,
especialment el negre, conté unes substàncies (flavonoides
i catequines) que tenen una acció antioxidant i
actuen inhibint l'oxidació del colesterol LDL (el
dolent), dificultant-ne l'adherència a les artèries i disminuint
de passada la tendència a la trombosi. Altrament,
és un fet demostrat que els aliments que contenen flavonoides
minoren el risc de mort per cardiopatia coronària,
sobretot en la gent gran.
La fruita per postres: Constitueix una font important
de vitamines i de fibra. La fibra, que a algunes persones
0 presa en quantitats determinades pot produir
molèsties com la flatulència abdominal, retarda l'evacuació
gàstrica, regula el trànsit intestinal, redueix l'absorció
de colesterol i retarda la de la glucosa, i a més -i
és molt important ressaltar-ho-, té una acció preventiva
del càncer de còlon. Gràcies a la publicitat, l'interès pel
consum de fibra està augmentant, si bé la nostra preferència
s'inclina per la fruita, les verdures i els llegums,
sense necessitat d'haver de recórrer a productes comercials.
El consum de fruita ha minvat en més d'un 15 per
cent els darrers anys; els nens i els joves són reticents a
consumir-ne i prefereixen gelats industrials, pastissos i
llaminadures. També als restaurants cada vegada és més
gran l'oferta de gelats i pastissos per postres. Tots ells són
aliments superflus i contenen molts greixos saturats.
L'all i la ceba, el tomàquet i els fruits secs: No es
concebirla la nostra dieta tradicional sense aquests tres
elements fonamentals. Els dos primers són plantes
aromàtiques. L'all té propietats antisèptiques, és vasodilatador
i antiescleròtic. La ceba, entre altres qualitats, té
una acció diurética i, segons un estudi presentat al 17è
Congrés Europeu de Cardiologia celebrat a Amsterdam,
un gran efecte cardioprotector. Tots dos són
molt rics en àcids grassos poliinsaturats i en vitamina E,
que és un potent antioxidant i un gran escombrador de
radicals lliures de l'organisme. Els radicals lliures són
molècules d'oxigen soltes en l'organisme, que quan es
produeixen en excés esdevenen molt nocives, ja que oxiden
les cèl·lules i n'acceleren la degeneració i l'envelli-
Fruites i hortalisses, aliments bàsics per al control de les
lesions induïdes per els radicals lliures.
ment. Aquesta reacció augmenta el risc de malalties
cardiovasculars (arterioesclerosi) i d'alguns tipus de
càncer com el de pulmó i de pell, i produeixen envelliment
prematur.
Pel que fa al tomàquet, originari d'Amèrica, igual
que el blat de moro i la patata, s'utilitza a la cuina des
de fa poc més d'un segle i actualment n'és un element
indispensable. Recordem, per exemple, el pa amb
tomàquet. El tomàquet és ric en vitamina C i en Betacarotens,
també és un potent antioxidant que, en certa
dosi, una vegada a l'interior de l'organisme passa a formar
part del seu sistema immunitari.
Els fruits secs integren les nostres típiques postres
de músic. Encara que són aliments hipercalòrics, la seva
riquesa en àcids monoinsaturats és notable (semblant a
l'oli d'oliva) -estudis realitzats a Reus per a l'avellana i a
Califòrnia per a les nous així ho han demostrat-; això
significa que tenen una acció favorable en el control de
l'infart i fins i tot del reinfart de miocardi.
Per acabar, direm que la dieta ideal o perfecta no
existeix, ara bé, podem afirmar que els experts coincideixen
a reconèixer que la que més s'hi aproxima és la
nostra reputada dieta mediterrània, els components
bàsics de la qual hem intentat descriure. A més, té l'avantatge
que conjuga uns objectius sanitaris de prevenció
amb el plaer de menjar.
El professor Grande-Covian, gran expert en nutrició,
desaparegut fa poc temps, deia: "No és suficient
menjar per viure, sinó que cal que ho passem bé menjant
d'una forma adequada per tal de viure més i amb
més salut". A
L'ARNA

LA LLIlCANA
Per Xavier Macià ^
Fotos: jep de Moner W
L'Alta Ribagorça
El DNI, com si diguéssim
L'Alta Ribagorça és, de les diverses comarques pirinenques,
la més joveneta de totes -encara no ha complert
els nou anys-, perquè en rigor neix per decret llei de la
Generalitat de Catalunya el dia 28 de març de 1988.
Amb tot, tant el seu nom com la seva realitat històrica i
geogràfica es remunten ja a dates tan reculades en el
temps com el segle IX, tot just després que un gendre del
gran Carlemany, el cavaller Bigó, alliberés aquestes terres
de la dominació sarraïna i que els comtes de Tolosa
donessin carta de naturalesa i unitat espiritual al territori.
L'actual comarca de l'Alta Ribagorça, però, situada a
la part més occidental dels Pirineus i en el límit politicoadministratiu
de Catalunya i Aragó, no és sinó un petit
reflex del que havia estat aquell antic i puixant comtat de
Ribagorça, que abraçava també les conques pirinenques
de l'Éssera, l'Isàvena i la Noguera Ribagorçana.'
La nova entitat comarcal, d'uns 427 km^ d'extensió i
amb una població d'uns 3.500 habitants de dret,
comprèn des dels pics dels Pirineus axials, el sector dels
massissos de Besiberri i Montardo d'Aran, fins a la serra
de Sant Gervàs, situada a les serres interiors dels
Prepirineus, i abraça el vessant esquerre de la vall de
Barraves, la vall de Boi i la vall de Viu, a la Llevara i fins al
riu Bugia.
La comarca limita al nord amb la Vall d'Aran, al
nord-est amb el Pallars Sobirà, a l'est i al sud amb el
Pallars Jussà i al sud i a l'oest amb les comarques aragoneses
dels Sobrarb i la Baixa Ribagorça. Tot i el nombrós -i
selecte- veïnatge, i bàsicament com a conseqüència d'una
orografia força agresta i inhòspita, la comarca s'ha
caracteritzat històricament per un marcat ostracisme i un
persistent aïllament que n'han determinat l'evolució, el
caràcter i una molt particular indefinido i asincronia
socioeconòmiques i culturals, que s'han posat sobretot de
manifest aquests darrers anys, precisament d'ençà que ha
LA L L U C A N A
Pont sobre la Noguera de Tor, a l'antic camí ral del Pont fins
a Boi.
tingut lloc el seu reconeixement com a entitat comarcal
de ple dret.
El conjunt de la comarca s'articula actualment en
tres zones o àmbits territorials molt definits, que es
corresponen de fet amb els seus tres municipis, els únics
que queden després de les últimes annexions dels anys
seixanta: el Pont de Suert, Vilaller i Barruera. El més
important és, lògicament, el Pont de Suert, capital administrativa,
cultural i econòmica de la comarca, cruïlla de
rius, camins i carreteres i punt de trobada de les valls de

Viu, Barraves, Boi i Castanesa. El Pont de Suert és el
municipi més poblat, on es concentra gran part de la
població ribagorçana i gairebé tots els serveis i les infraestructures
comarcals.
Virtuts i defectes
Tres són també, i indiscutibles, les grans virtuts de la
comarca (de fet, els seus màxims atractius turístics): l'art
(sobretot el romànic de la vall de Boi), l'aigua (preses,
barrancs, Aigüestortes, Caldes) i la neu (les pistes d'esquí
de Boí-Taüll). Tres virtuts que han de ser -i ja són en
gran part- el motor del reviscolament econòmic de la
comarca, però que no han de comportar, en cap cas, una
explotació indiscriminada i especuladora dels recursos
propis, sinó un respecte cada cop més gran pel propi
patrimoni cultural, humà i natural.
L'Alta Ribagorça no té pròpiament defectes, però sí
greus mancances pel que fa a serveis i a infraestructures.
I aquest no és pas un tema fàcil de solucionar, precisament
perquè demana la col·laboració del conjunt de les
administracions públiques. D'altra banda, un seguit de
factors d'índole prou diversa (climatologia extrema,
Vall de Boi.
població escassa i envellida, desequilibris estacionals, inexistència
d'actius...) fan que l'Alta Ribagorça sigui la
major part de l'any un territori trist, desemparat i sense
gairebé cap tipus d'oferta ludicocultural.
"Poema del Ribagorça"
L'Alta Ribagorça, com la majoria de comarques i de
valls pirinenques, té una orientació ben definida, de nord
a sud, la mateixa que segueixen les aigües, prou abundants
i saludables a tot el territori. Unes aigües, però, que
en general han estat tradicionalment més generoses i
benignes amb la gent de la plana que amb els mateixos
muntanyencs.
Des de les fonts de Mulleres
a les planes de Corbins,
rodolant entre cingleres
alegrant els vells camins,
les aigües del Ribagorça
van cantant una cançó
que és el símbol de llur força
i la veu d'un gran dolor,
que és la santa profecia
de la glòria del futur,
esperança i alegria,
oració, plany i conjur.
No sabem exactament a què es referia el ribagorçà
Antoni Navarro quan, a començament de segle, parlava
en els seus versos de la "cançó" que canten les aigües de la
Noguera Ribagorçana, que és alhora, segons ell, "símbol
de llur força" i "veu d'un llarg dolor". Sí que ens podem
imaginar, però, el sentit que el poeta donaria avui a
aquestes imatges: La "força de les aigües" seria, amb tota
seguretat, una referència explícita a l'energia elèctrica que
aquestes generen i que és alhora el motor de l'economia
de les grans ciutats i la seva font de riqueses i comoditats
més preuada. La "veu d'un llarg dolor" faria esment a la
situació present del territori: progressivament despoblat i
amb un futur que, si no s'hi posa remei, amenaça amb
substituir absolutament les formes de vida tradicionals.
El "Poema del Ribagorça", l'única composició d'aquest
tipus que existeix -em sembla- exclusivament
dedicat a la Noguera Ribagorçana, és de fet molt poc
LA LLUCANA

Vall de Boi.
Església de Barruera.
LA L L U C A N A
\
Civés.
y
D D
conegut entre els ribagorçans. I malgrat tot, defineix i
sintetitza prou bé, com hem vist, allò que ha estat i és, en
essència, la realitat d'aquestes terres, almenys d'ençà que
es va inaugurar el segle. És a dir, un permanent fluir, de
nord cap a sud (o de sud cap a nord, que és l'orientació
habitual dels darrers temps), un moviment continu (de
coses i de persones), però sense canvis substancials, sense
grans transformacions, perquè en el fons, aquí dalt, tot
es manté encara massa inalterat -hi ha una inèrcia secu-

D u
El Pont de Suert.
lar que arrossega- i el cant de força i de dolor, expressió
de caràcter, en definitiva, com el de l'aigua i de la gent de
muntanya, tenaç i soferta, no acaba d'esdevenir mai
"santa profecia de la glòria del futur".
El futur
El futur de l'Alta Ribagorça és i serà, en bona part, el
mateix que el de les altres comarques pirinenques. Vull
dir que, com a germaneta petita que és de la família, no
li toca altre remei que pujar al tren dels Pirineus (quina
ironia, en aquestes muntanyes!) i pregar perquè l'estació
més propera sigui un còmode balneari o, com a mínim,
un bon refugi de muntanya i no pas un barrancot de
mala mort.
Pujar al tren, però, no vol dir anar sempre a remolc.
L'Alta Ribagorça, per jove i per petita, té un avantatge
davant les seves germanes: que ha estat la darrera a adaptar-se
a les exigències dels nous temps. I això li dóna un
cert marge de maniobra i una relativa possibilitat d'innovació.
Vull dir que des del punt de vista del rellançament
econòmic comarcal, que és en el fons l'únic que
preocupa perquè és el que farà possible el manteniment
de la població i dels pobles, l'Alta Ribagorça pot i deu
aprendre dels encerts -i dels errors- de les altres comarques
i actuar en conseqüència. És obvi que l'Alta
Ribagorça ara tot just es troba a l'inici del procés de reajustament
i de reconversió socioeconómica. Cal que els
ribagorçans en siguin conscients i que actuïn amb responsabilitat
i rigor. I cal, sobretot, que les administracions
locals es comprometin a tirar endavant una
doble actuació política: d'una banda, reforçar els signes
d'identitat entre els ribagorçans (pas previ per implicarlos
en la construcció del futur de la comarca); d'una altra,
afavorir el debat i la reflexió sobre les necessitats i les possibilitats
reals del territori, la planificació i la gestió adequada
dels recursos i la fixació dels objectius a aconseguir
i dels criteris generals d'actuació.
Però potser el primer pas per aconseguir "la glòria del
futur" sigui de rellegir el Poema del Ribagorça. !
' La comarca administrativa no es correspon, doncs, amb la comarca
natural tradicional I, malgrat tot, el vincle entre els homes i les
dones dels pobles d'una banda i l'altra de la conca fluvial de la
Noguera Ribagorçana és intens i manifest. És d'esperar que les administracions
autònomes implicades -i eh poders fàctics del territorisàpiguin
reconèixer i respectar aquesta unitat espiritual i cultural i
aquesta realitat i que actuïn consegüentment, és a dir, amb actitud
dialogant i positiva i amb actuacions que anteposin el benestar i la
idiosincràsia de les persones a tota altra mena de foscos interessos.
LA LLUCANA

M A N A I R O N S
Per Mònica Bardella
Un home als fogons
Entrevista a Josep CastelUrnau
A casa el Fuster d'Escaló, d'on és fill en Josep
Castellarnau, tenen un hotel des de fa diverses generacions
i ell ha crescut sempre envoltat de clients que
pujaven a pescar truites o a passar uns dies tranquils a
la muntanya. A la cuina, però, sempre hi havia vist una
de les mestresses de la casa, primer la seva padrina i
després la seva mare.
Quan anava a escola a Esterri i es passava les
estones que podia jugant a futbol o a cavall fort, poc
s'imaginava que de més gran tindria una afició ben
diferent: la cuina; una feina que probablement ell veia
més adequada per a la seva germana, mentre que ell
podia atendre els clients i fer les tasques que de sempre
s'havien considerat més masculines en aquest cap de
muntanya.
-Quan va començar la teva afició per la cuina?
-La veritat és que de petit no hi havia pensat mai.
Tot va començar quan vaiganar a Lleida per fer COU; jo
estudiava COU nocturn i als matins no feia res, i per
aprofitar el temps em vaig apuntar a un curs de cuina que
feia riNEM. Va ser una mica per casualitat però em va
agradar tant que vaig decidir que volia fer hoteleria.
-Si no haguessis estudiat hoteleria, què t'hauria
agradat fer?
-Sempre m'ha agradat molt el tema del turisme, estar
en contacte amb la gent, parlar amb tothom, etc. Jo tenia
pensat fer turisme, però arran del curs de cuina vaig
decidir que faria turisme i hoteleria.
-On vas fer els estudis?
-Vaig començar a buscar una escoU i la millor era a
Sant Pol de Mar. Hi vaig anar i em va anar molt bé, fins
llavors jo sempre havia estat mal estudiant, que si ara
suspenc, que si ara aprovo... i vaig acabar hoteleria i
M A N A I R O N S
Josep amb un pastís de noces.
turisme en tres anys. La cuina va ser el que més em va
agradar, el que més bé se'm donava.
-Els estudis d'hoteleria han de ser molt pràctics i
amb moltes hores a la cuina, però se surt preparat per
entrar al món laboral?
-A Sant Pol la meitat de les hores són teòriques i la
resta és pràctica. Jo en vaig sortir una mica desenganyat;
vas amb la intenció d'aprendre les coses bàsiques, però
també vols estar al dia de k nova cuina i de les últimes
tècniques i, en general, el professorat està poc recickt. El
tema restaurant està molt bé, però la cuina no em va
convèncer. Quan surts de l'escola tens el títol de xef de
cuina, però no pots anar al cap d'una cuina, pots anar al
cap d'una partida... et falta molta experiència. A l'escok
treballes tres o quatre hores i quan vas a una cuina de
veritat has de treballar moltes hores.
-Has concursat alguna vegada en proves de cuina?

¿> ^ ^ ^
-Estant a Sant Pol vaig quedar dues vegades quart en
el concurs de joves cuiners que organitzava l'escola; arran
d'això em vaig presentar al Sub-25, premi Àngel
Montcusí, on es presenten professionals de tot Catalunya
menors de 25 anys. Jo hi anava una mica per veure què
passava, però no m'imaginava que podia quedar ben ckssificat,
vaig quedar el primer i U veritat és que va ser una
gran sorpresa, un dels moments més emocionants de la
meva vida. Després d'això vaig representar Lleida al
Campionat Professional de Catalunya. També he participat
en el Campionat de Catalunya de cocteleria, on vaig
queL·r quart
-Quan vas acabar els estudis d'hoteleria i turisme,
què vas fer?
-Quan vaig guanyar el Sub-25 se 'm van obrir totes
les portes, vaig conèixer els millors cuiners de Lleida i
també em va donar molt suport la Federació d'Hoteleria.
A Nimes, França, es feien uns cursos de cuina i jo hi vaig
anar conviclatper h federació; va ser molt interessant per
conèixer la cuina que es fa allà. Quan vaig tornar de
França volia aprendre anglès i vaig anar a estudiar-lo cinc
mesos a Edimburg i després vaig fer un curs de gestió hotelera
a Newcastle, també a Escòcia.
-I quan vas tornar d'Escòcia, vas decidir quedar-te
a Escaló?
-Sí, després d'haver voltat bastant, tenia ganes de
tornar a casa, però sabent que havia après coses, content
de mi mateix perquè ara era un professional i podia
millorar el negoci de casa. Ara no parem, anem innovant
i reformant contínuament.
-\ a l'hotel, quines feines hi fas?
-]o a casa hi faig una mica de tot, perquè m'agrada
la gent i no vull fer només cuina. A la cuina m'hi poso per
fer un sopar especial, quan fem un civet o qualsevol plat
més elaborat, però no faig la cuina de cada dia. En definitiva,
intento que U padrina em deixi posar k sala l'olla,
i això és difícil és canviar tota una manera de fer les coses.
Però quan veuen que tinc bones idees i que queda bonic,
cada cop m'hi deixen posar més.
-T'agrada viure a les valls d'Àneu, o preferiries
tenir el negoci en un lloc més gran?
-M'agrada viure aquí. Però, mantenint la casa d'on
vinc, m'agradaria poder muntar algun restaurant a
Lleida o a Barcebna. Jo crec que avui el cuiner ha de ser
una mica empresari i per això no tinc intenció de passarme
les 24 hores als fogons, penso que puc fer diferents
coses.
-I ara estàs en contacte amb altres cuiners, o pel fet
de pujar a viure aquí quedes una mica desconnectat de
tot el que es fa a fora?
-La Federació d'Hoteleria ha promogut recentment
una iniciativa molt interessant per a k cuina cataUna; hi
participem professionals de tot Catalunya, fem xerrades,
demostracions i es pretén adquirir un millor coneixement
i intercanvi entre la cuina de les diferents zones de
Catalunya. També s'editarà una guia i hi haurà un distintiu
de qualitat per als establiments participants. Jo
estic molt animat i molt content.
-Estant a Escaló pots fer la cuina que realment t'agrada?
-A mi m'agrada fer una cuina bonica, cuina sofisticada,
amb un procés lUrg d'elaboració i que t'hi puguis
lluir; fer plats que quan eh portes a la taula la gent faci:
ohha Però el que faig realment és la cuina pallaresa, la
cuina mediterrània, tot i que m agrada anar-hi posant
M A N A I R O N S

Creacions pel paladar.
-Tu creus que la relació qualitat/preu és bona a la
nostra zona?
-Jo crec que és molt bona, n 'estic convençut
-Tradicionalment, la cuina al Pallars era cosa de
dones. Creus que el fet que els homes entrin a la cuina
suposa un canvi de mentalitat?
¿>
innovacions i anar millorant algunes coses.
nades gastronòmiques del Pallars Sobirà, què en
-Creus que el Pallars s'ha quedat una mica estan­ penses?
cat en la restauració que ofereix?
-Es molt bonic; suposa poder ensenyar la nostra feina
-Sí, crec que si. Però la veritat és que no dóna per i els nostres productes a tothom, demostrar que podem
més. La infraestructura de les nostres valls no és suficient cuinar bé. Aquí és on es pot demostrar que no tan sols hi
per tenir una clientela assídua, passen molts mesos que no ha foc a terra i olUs grosses, si no que hi ha bons professio-
hi ha gent i un restaurant de nova cuina no tindria continah i una cuina molt elaborada. Jo personalment faig una
nuïtat, no podria viure només de la gent que estem aquí cuina rebuscada, bonica i amb tots eh gustos de k terra.
tot l'any. La gent de fora, quan puja, el que volen és -Quins plats vas preparar aquest any?
menjar bé, que no els costi gaires quartos i aixecar-se tips -Aquest any tots els pUts eren a base de bolets, ja que
de tauk, i això saben que ho trobaran.
hem tingut una temporada molt bona. Primer vaig fer
una emulsió de múrmula blanca, després un milfulls de
bacallà i ceps gratinats amb musselina d'all i unes galtes
de porc revolcades amb bolets. Per postres vaig preparar
harmonia de fruites amb aroma de menta.
-Com veus el futur de la nostra comarca?
-El futur el veig totalment turístic, b resta ha passat
-Al Pallars fa trenta anys hi havia molt pocs restau­ a segon pU. De totes maneres, no ho veig gaire clar si no
rants, només cuinaven les dones, que eren les que tenien ens convertim en una zona de pas, és a dir, si no tenim
temps per guisar. Avui les coses han canviat molt, la cuina una sortida cap a França o cap a la Vall d Aran. De
és una professió i cal una especialització com en qualsevol moment, tenim molts mesos en què no circuk gent, i això
altra feina; és per això que igual hi treballen homes que vol dir que quedem molt limitats a l'hora de fer inversions
dones; d'aficinats ja no en poden quedar
i modernitzar-nos. Quan hi hagi unes bones comunica­
-El mes d'octubre es van fer, com cada any, les jorcions, serem una de les principah zones de muntanya. 0
M A N A I R O N S

B E Ç U L L A
Per Cisco Farràs
La tomba del baró d'Eroles
A l'estiu, al poble de Daimiel, igual que a la resta
de la Manxa, la calor és insuportable. Les úniques que
semblen no sentir-la són les aus que clapotegen als
aiguamolls, cada dia més assecats, de Las Tablas de
Daimiel. A l'interior de la població, els jubilats
busquen l'ombra sota els arbres de la plaça de l'església
de Santa Maria la Mayor. La porta principal d'aquest
monument gòtic està tancada. Darrere l'edifici hi ha
una petita porta, mig oberta, des d'on es pot accedir al
temple. A l'interior, les dones que netegen l'església es
queden sorpreses davant la nostra pregunta:
-Ens podrien dir on podem localitzar la tomba
d'un militar català, anomenat baró d'Eroles, que va
morir prop d'aquí fa més de 150 anys.'' Segons la nostra
informació està enterrat en aquesta església.
Les tres dones es miren estranyades. No han sentit
parlar mai d'aquest personatge i no han vist mai cap
làpida commemorativa.
Després d'un infructuós escorcoll per tota l'església,
comencem a posar-ne en dubte la localització.
Potser les obres d'arranjament de l'altar major han
tapat la tomba.
En sortir de l'església, una noia ens acompanya a la
rectoria. Pensem que el capellà del poble és l'únic que
ens pot donar raó de la nostra recerca. Trobem el
mossèn preparant el sermó dominical i també es
mostra força estranyat davant la nostra consulta. No
sols no ha sentit parlar mai del baró d'Eroles, sinó que
sembla tenir dificultats per localitzar Lleida en un
mapa provincial.
L'últim recurs és consultar els registres parroquials.
Tenim la sort que es conserven els llibres de defuncions
del segle passat. En un moment localitzem l'acta de
defunció del baró d'Eroles, juntament amb una àmplia
nota necrològica impresa. La lectura de l'acta ens situa
exactament el lloc d'enterrament "en el hueco que se
halla al lado derecho del Coro de esta misma Yglesia".
Església de Santa María de Daimiel on està enterrat el baró
d'Eroles. (Foto Garcia Garrabello)
Tornem ràpidament a l'església, on les tres senyores
estan acabant la neteja. Per fi, sota el cor i al costat dret
de la capella de la Virgen de la Cabeza, hi localitzem,
mig tapada per un canelobre, una làpida on es pot
llegir:
AQUÍ YACE
EL EXMO. S.D. JOAQUIM YBAÑEZ
BARON DE ERÓLES
MARQUES DE LA CAÑADA YBAÑEZ
CAPITÁN GRAL. DE LOS RS. EXTOS.
CABALLERO GRAN CRUZ
DE LA R. ORDEN DE CARLOS III,
Y DE LA D 4^ CLASE DE S.FDO.
COMDOR. DE LA DE S.LUIS Y OPAL.
DE LA LEGN.DE HOR.DE FRCIA.
FALLECIÓ EL 22 DE AGOSTO DE 1825
A LOS 40 AÑOS DE EDAD
DESPUÉS DE HABER PRES(T)ADO
• A SU REY Y PATRIA
ESCLARECIDOS SERVICIOS.
SU FAMILIA PERDIÓ UN ESPOSO
Y PADRE TIERNO,
SUS AMIGOS UN BUEN AMIGO
EL REY Y LA RELIGIÓN UNO DE SUS MAS
ILUSTRES DEFENSORES
ROGAD A DIOS POR EL
B E Ç U L L A

C3- C3 CZ^ c^
^r. ^i-wf^
El baró d'Eroles segons un dibuix del segíe passat.
Les circumstàncies de la mort del baró d'Eroles
encara estan envoltades d'alguns interrogants. Dos
exemples com a mostra: què hi feia el baró prop de
Daimiel l'estiu de 1825? i, quina va ser la causa real de
la seva mort?
Pel que fa a la primera pregunta, la nota necrològica
que acompanya l'acta de defunció esmenta que "sus
grandes fatigas corporales y mentales debilitaron su
salud (y) pasó a tomar los baños de la Fuensanta, en la
Mancha". El Diccionari Geogràfic At Pascual Madoz
ens dóna una informació força valuosa sobre les raons
que degueren empènyer el baró a anar a descansar en
un lloc tan remot. Segons ens explica el geògrafpolític,
en un redactat molt confús, aquest balneari
pertanyia a D. Carles, el qual hi va fer construir "una
gran casa con habitaciones para los bañantes".
Suposem que es tracta del germà de Ferran VII, que a
partir de 1823 començà a aglutinar entorn seu els
sectors més absolutistes del règim, que van acabar
donant lloc al carlisme. Si fos certa aquesta interpretació,
és fàcil d'imaginar que el baró d'Eroles, clarament
identificat amb els sectors polítics més reaccionaris,
hagués acceptat l'oferiment del futur Carles V d'anar a
descansar a una casa balneari de la seva propietat.
Pel que fa a la causa de la seva mort, Federico
Camp' comenta que "el fallecimiento a causa de enaje­
B E Ç U L L A
nación mental es una incógnita, que la crítica debería
despejar. Ignórase si fué una locura súbita, o si tenía
antecedentes. Carecemos de datos pero acaso tal
dolencia fuera motivada por las fatigas y la tensión de
las guerras en que se encontrara". L'atac de follia és,
doncs, la causa comunament acceptada pels biògrafs
del baró.
Els documents localitzats a l'arxiu parroquial de
Daimiel no acaben de dilucidar la causa real de la
mort, però proporcionen algunes dades d'interès. En
l'acta de defunció es pot llegir que va morir "haviendo
recivido solo el Sto Sacramento de la Estrema-Unción
y no los demás por no haverlo permitido su Accidente...".
També en la nota necrològica es diu que durant
el viatge de retorn, després de prendre els banys de la
Fuensanta, "fue acometido en Daimiel de un insulto,
que cortó prematuramente el hilo de una vida tan preciosa
para todos". De la lectura de les dues cites es
dedueix que la mort va ser fulminant i, per tant, inesperada.
Fulminant perquè no va poder ni tan sois rebre
l'atenció religiosa adequada. En aquest sentit, la utilització
de la paraula insulto, en la seva accepció d'atac
sobtat, és prou explícita. D'altra banda, el seu estat
físic no feia preveure una mort imminent. Si hagués
estat realment malalt, difícilment s'hauria aventurat a
fer un llarg i penós viatge fins a Madrid, on l'havien
cridat per col·laborar a la reorganització de l'exèrcit.
Però, al marge de la polèmica sobre la seva mort, el
fet és que la tomba del baró d'Eroles resta absolutament
oblidada en una església de Daimiel. Ningú no
ha pensat a reparar aquest oblit reivindicant el trasllat
de les despulles a Talarn. Encara que, ben mirat, aquest
tipus de cerimònies sempre són estèticament desaconsellables
i, en les circumstàncies actuals (recordeu la
polèmica provocada pels papers de Salamanca), també
són políticament inoportunes. Al cap i a la fi, és més
raonable pensar que un personatge com el baró, que va
passar els darrers anys de la seva vida amb el cap atribolat
per la demència, preferiria estar enterrat al costat de
la Virgen de la Cabeza. C3-
' F. CAMP LLOPIS, "Joaquín Ibáñez Cuevas, Barón de
Eróles", a Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de
Barcelona, Vol. XVIll, Barcelona, 1945.

SA L I S P A S
Per Ester Isus
Els pegats de trementina, de pega
i d'oli de ginebró
La trementina és la resina d'avet i s'acumula a les
vesicales que cada primavera apareixen a l'escorça de
l'arbre. Es tallen amb un estri esmolat i en regalima un
líquid que es recull en un recipient, normalment una
esquella, es filtra i es deixa reposar, i dóna una mena
d'oli viscos i transparent amb una olor característica
d'aiguarràs, que, per cert, s'obté destil·lant la trementina.
Les seues virtuts balsàmiques, vulneraries, diurètiques
i laxants fan de la trementina un excel·lent bàlsam
natural per desinfectar, consolidar i encarnar ferides,
úlceres i contusions, i també un component de molts
xarops i tisanes d'ús intern. Externament s'usa directament
estenent-la sobre la pell com un liniment, es deixa
assecar i forma una mena de pegat. També s'usa en
forma d'aiguarràs per fer fregues que alivien el dolor.
La pega s'obté cremant soques de pi negre en forns
sota terra (pegueres), on es van consumint lentament
sense flama i així van alliberant l'essència que, barrejada
amb el carbó, forma una pasta negra i enganxosa que
s'anomena pega grega i que, si es destil·la, dóna una
resina grogosa anomenada colofonia. De l'escorça del
pi, per un procés semblant al de l'avet, també s'obté trementina.
La pega s'usava per fer pegats en cas de trencadures:
primer calia posar bé l'os trencat estirant-lo per
evitar que en soldar quedés superposat. Es posava a
escalfar la pega i mentrestant es tallava un drap de llana
gran i damunt s'hi posava la pega bullent i un pols de
sal. S'embolicava el braç o la cama trencat i es lligava
amb cordes també de llana empastifades de pega;
damunt s'hi posaven unes canyes per immobilitzar i es
tornaven a lligar amb cordes de llana i pega. Es deixava
el pegat com a mínim quaranta dies i llavors es tallaven
les cordes i les canyes i es deixava que caigués per ell
mateix.
Els pegats de pega s'usaven més que res per al
bestiar. Hi ha altres varietats de pegats que s'elaboren
mesclant pega amb colofonia, trementina, greix dolç i
oli d'oliva.
L'oli de ginebró s'extreu d'aquest arbust. És un
líquid viscos i negre, que fa una olor especial, i s'usa
com a diurètic i desinfectant, sobretot quan hi ha
ferides amb pus, per fer madurar grans i furóncols i per
a les picades de serp. Es un vermífug excel·lent que pot
usar-se internament o bé per a les ferides del bestiar,
que a l'estiu amb la calor i les mosques s'omplen de
cucs. S'usa també per fer pegats i cataplasmes que es
posen sobre el pit per estovar la tos, a la panxa per
calmar els dolors de la menstruació o als genolls per
alleujar el dolor de la gota.
Del ginebró s'aprofiten també les baies per fer
tisanes, vins, licors i ratafies. Les branques i les fulles es
cremen per purificar l'aire en cas de pestes. -^
S A L I S P À S

h
Per Josep Vallverdú
"^'í-éí
Una cabalera de Mont-ros
Plana de Mont-ros. A dalt, la Maria.
La Maria té la mirada directa, la veu forta i el somriure
fàcil. El capellà va tenir tot just temps de batejar-la abans
d'amagar-se a Ancs, esconillar-se cap a Barcelona i passarse
tota la guerra treballant d'escombriaire; la Maria havia
nascut el 18 de juliol de 1936. A Mont-ros, casa Jan Cuell
es troba en entrar al poble, i conserva encara les espidieres
al sector semicircular de l'alta paret de la part de baix: per
la part de dalt dóna a la plaça. Les restes del castell del
poble es poden veure encara: eren dels Castellarnau.
El cognom Portella prové, en el cas de la Maria, tal
vegada de la Bastida. Ella diu, al llarg de la conversa diversos
cops, que dubta que avui la canalla siguin tan feliços
com ells ho foren aquells anys quaranta, prop dels cinquanta,
per aquelles prades del bon Déu.
-La casa tenive tretze eugues de cria, quatre mules i
uns quants matxos, sis vaques, dues-centes ovelles, tres o
quatre verres i un fotimer de conills i aviram. Recordo que
LA MOSQUERA
els porcs es criaven en part a la serra, i els garrins de
vegades naixien al bosc, i els recollíem en cartres, a banda i
banda de l'animal de pota rodona. Teníem una mossa i un
pastor, però també, a temporades, a l'hivern, un eugasser.
Sempre menjava sopes. Al juny, les eugues anaven a Llesui,
a la muntanya, i a Filia.
Les olles amb la llet les baixaven les germanes a la
carretera, on les recollia i passava a cantines el Pepito de
Molinos, que la portava a Sort. "Al cap del mes ens
pagaven segons grau".
-L'escola tenia mestre i mestra, perquè a més de la
canalla de Mont-ros, venien nens i nenes de Paüls, Pobellà
i Gramenet. Feia fred a l'escola, i cada alumne hi portava
un tronc, el partíem i anava a la llenyera. Ara porten els
alumnes a la Pobla. 1 recordo que hi havia gent del poble
que, per estalviar-se de pagar l'autobús, hi anaven a peu:
deu hores entre anar i tornar. El servei regular de passatgers

el feien els autocars de La Primera del Flamicell: els amos
eren de casa Jaume, de la Torre. El dimecres tothom anava
a mercat a la Pobla i a l'octubre teníem la fira a la Pobleta
de Bellvei.
El menjar no faltava mai: a les valls la gent s'ha espavilat
a ser autosuficient. La neu obstruïa camins i adormia
l'agricultura. Poc hort a l'hivern, i sort de les cols. Quan
apuntava la primavera, la xicalla, enyoradissa de verd fresc,
anava a gratar sota la neu en cerca de xicoires.
-La tenda-fonda era a cal Serni, que acollia els estiuejants,
i fora de temporada els homes hi anaven a fer una
partideta. Però la fonda era per als de fora, és clar. A casa,
amb la mare i quatre noies, ens repartíem la feina d'allò
més bé: això sí, tot molt regulat. I també, al poble, les hores
eren estrictes. Malgrat que el pare deia: "Casa de dones és
casa ensorrada", es va veure goig de les dones de la casa. A
les set posàvem els fesols a coure i fèiem el menjar dels
porcs i anàvem a alimentar conills i gallines. Tot seguit preparàvem
la "berena" dels pastors (sopa, llom, costella de
tupina, truita...). Esmorzàvem fort: sopa amb suc de
mongeta, i cassola. A dinar olla amb costella, cols, patates,
fideus i arròs, i botifarra. Per cert que els fideus ens els feien
uns fideuaires que es portaven els atuells, feien els fideus en
forma de farcells amb dibuix de vuit, i els posàvem a
eixugar damunt uns andans, que ens havíem fet nosaltres
mateixos. Casa de dones, diu? I a l'hivern amanida de conserva:
tomata, pebrot i col en vinagre... Casa de dones? Es
va casar el germà, també la germana gran, el Pepito i la
Paquita, la Lola se'n va anar a treballar a la bona costura a
Barcelona i jo feva de mestressa, per tenir cura, també, de la
germana petita, que era la Pepita. Ara està casada amb un
metge a Alemanya. Ah, i per sopar sopa escaldada, i col
amb rostes de cansalada i all per sobre, i un ou ferrat o
bacallà.
En Josep Portella, el pare, tenia sentit de la hisenda i els
feia anar ben drets. Vigilava tant el bestiar com l'agençament
de la casa. I cada feina a la seva hora.
-A les nou una de nosaltres treia les eugues al prat i les
altres excusaven, a l'escola, si feia un xic tard. A les 12,
finida la sessió del matí, una altra duia les vaques al prat, i
per torns després de dinar fregàvem els plats. A les cinc
anàvem a buscar el bestiar i recollíem fulles de remolatxa i
de col i de patatera per als vedells i els porcs. Ja tocaven a
doctrina i tot seguit rosari, i hi anava tot el poble. En sortir
el mossèn explicava a tothom les notícies del diari: de la
guerra, dels maquis. Un rector molt actiu, de Llimiana,
mossèn Francesc Bergua, ja saps, 1'"escombriaire" que se
salvà fugint a Ancs i a Barcelona.
Quan arribava la festa major, el 8 de setembre. Mare
de Déu del Boix, llogaven la Fustera de la Plana de Montros,
i la Luanta de Molinos, que venien dos dies abans,
mataven el que calia -un o dos corders hi queien- i anaven
al barranc del Foguer a netejar les tripes per fer la girella,
que es menjava per esmorzar. A banda els grans àpats, feien
ball amb quatre o cinc músics de Salàs o de la Pobla, els
quals dormien a les cases. Els convidats familiars enllestien
plat rere plat, però no hi faltava provisió de mel, feta amb
un saguer, provisió de formatge -en feien ben bé cent, d'ovella
(la Maria encara recorda el quall, l'herbacol, els girs a
la post, la desada als "calassos" del blat i també el formatge
llenguat de tupí)- i d'embotit i cansalada.
-Ara ha canviat, i molt. Va decréixer la cria de bestiar
quan es va generalitzar el transport amb camions. Les botigues
i els súpers han fet minvar el rebost. Totes nosaltres
som fora del poble, les cabaleres, ja se sap, ens n'anàvem
una rere l'altra... Havíem fet, de petites, de tot: uns escarrassos
de feina, bestiar, olles de llet, cassoles de muntanya
amunt, ara muny, ara sala, ara toca les campanes, ara vés a
fer companyia a les nits a la mestra... però érem escarrassos
felices.
La Maria diu que aquella vall és una bellesa: entre el
serrat del Pui, el tossal de Sant Quiri, el cap de Ginebrera i
la collada de Fadigues a l'est i el Flamicell a l'oest, en el tros
que va de la Torre a Senterada. Vall Fosca, de gran lluminositat.
Un dia arribà un xicot formal, que treballava com a
tècnic cadastral per a la Diputació de Lleida. El Josep
Portella el va acompanyar a recórrer les finques més altes,
que s'acostava l'hivern. Aquell jove formal, el Josep, visità
els de casa Jan Cuell i allí es va produir un cert caldo de vistaire.
En tornar després de Reis, ja va portar un mocador
de seda per a la Maria i demanà permís per escriure-li.
Aquell noi formal, esdevingut un gran expert en temes
agraris, va endur-se'n la Maria terres avall. Van ser a
Balaguer, a Reus, han tingut triple filiada, pròspera, i per
ara tres néts. Viuen a Tarragona, primera línia de mar.
-Però jo continuo essent aquella cabalera de Montros,
eh? #
LA MOSQUERA

LO ROVELL
Per Josep Rafecas
El teatre dins l'àmbit amateur
He mort el llop!
Aquesta frase, popular com cap entre el nostre
teatre amb més tradició, és el final de l'obra d'Àngel
Guimerà Terra baixa. En aquesta obra es glossa la
diferència entre l'idealisme de la terra alta, la muntanya,
i les "misèries de la terra baixa", el pla. Potser per
això ara encara, als qui som d'una terra baixa, ens
agrada tant de venir a compartir uns dies en una vall
com la d'Aneu, on encara es respira aire net i pur.
Grup Escènic d'Aneu. (Foto: Joan Blanco)
LO ROVELL DE L'OU
DE L ' O U
Aquesta frase i la reflexió que l'acompanya fa
evident que el teatre no és altra cosa que posar una
realitat en un escenari, o al carrer, tant se val, en forma
de ficció. O a l'inrevés, representar una ficció com si
fos realitat. En una mena de miracle, unes persones es
transformen en unes altres, prenen una altra personalitat,
ja no són elles, són les que algú ha ideat. O intenten
ser-ho. Perquè sempre, en cada interpretació, hi ha
una part de l'actor, la seva empremta. I moltes vega-

C3>
r
Teatre d'improvisació, amb actuació enmig del públic. Grup de teatre El centre de Llorenç. Abril 1996. Actuació a Banyeres.
(Foto: Josep Rafecas)
des, també, cada personatge que s'interpreta deixa
alguna cosa en l'interior de qui l'està representant. I
aquesta és una altra dimensió del teatre: el teatre és
font de cultura i de formació per als qui en fem.
Perquè, fixem-nos, sinó, en la vida mateixa: és una
constant comèdia. Moltes vegades simulem ser allò
que no som. Moltes vegades hem de representar,
davant dels altres, que sentim el que no sentim. Moltes
vegades hem d'afrontar el repte de ser davant de molta
gent que ens està mirant i dirigir-los la paraula. Si ho
hem fet dalt d'un escenari, si ja hem passat la prova de
foc, tot ens resultarà més fàcil... I se'n podrien citar
molts exemples, començant pel món de la política,
passant pel món de les vendes i el màrqueting, fins a les
mateixes relacions socials. I aquest és un dels tresors
amagats dins aquesta activitat cultural, que tants
estimem i que es fa més palesa quan es tracta del món
amateur, dels qui ens diem aficionats. I acaben de
farcir el pastís l'esperit de voluntariat, les relacions
entre membres del grup, l'amistat que pot sorgir de fer
una mateixa activitat, el repte d'assolir un objectiu
comú, la satisfacció d'haver-lo assolit, que en aquest
cas va acompanyada del reconeixement d'un públic
que gaudeix d'allò que li estem oferint i ho jutja. Tot
això és l'ànima del teatre "d'aficionats", el que s'hi
respira, el que li dóna vida...
Però, i el cos? allò que es veu? allò que aparentment
és el teatre? En el context teatral, pròpiament
dit, hi trobem quatre elements principals: el lloc, el
text, la posada en escena i el públic.
El lloc més habitual és el que rep el mateix nom
que l'art: teatre. Si bé la situació també pot ser el
carrer, la plaça, un envelat... i darrerement, fins i tot,
un poliesportiu. A l'edifici que anomenem teatre, hi
ha un lloc per al públic que assisteix a l'espectacle i un
altre on es representa l'obra teatral: l'escenari. A
LO ROVELL DE L'OU

Traducció d'un text forà: "L'aniversari" d'A. Txèkhov. Grup
de teatre El centre de Llorenç. Abril 1996.
(Foto: Josep Rafecas)
vegades s'utilitza també el pati de butaques, o cadires,
per actuar enmig del públic. Un escenari equipat adequadament
consta de molts elements, amb un lèxic
propi i específic: els focus, l'equip de so, les cortines, el
teló de boca i el teló de fons, les bambolines, les cametes,
l'escotilló, la corbata, el coverol...
El text és el primer dels dos components que
formen el nucli de la representació teatral. Semblaria
que sense text no podria haver-hi obra. Però el teatre és
prou ric per trobar altres formes d'expressar-se, sense
necessitat de dir res. Les actuacions del Tricicle, no són
LO ROVELL DE L'OU
C3>
teatrals perquè no hi ha text? I com ells, el món del
mim, de l'expressió corporal. Potser cal substituir la
paraula text per guió. És a dir, allò que cal fer en cada
moment. Però fins i tot trobem teatre sense argument:
el teatre de la improvisació o el teatre de
cabaret, on cal respondre en cada moment els reptes
del públic. La gran majoria de grups amateurs, però,
treballem amb obres de text, algunes vegades propi,
però quasi sempre d'altres autors, siguin catalans o
traduccions de literats estrangers. Perquè, també,
quasi tot el teatre que els aficionats fem a Catalunya és
fet en la nostra llengua pròpia, i cada vegada més. En
parlar de textos s'ha de remarcar la diversitat de continguts,
des de comèdies fins a tragèdies, intentant en
cada moment fer riure o plorar, fer sentir, transmetre a
l'espectador allò que l'autor vol o sent.
Però, per aconseguir-ho, cal representar-ho. El
teatre no està escrit per ser llegit, sinó que està fet per
ser interpretat. Cal donar vida als personatges, cal
simular aquella ficció com si fos realitat. I ara em refereixo
al tercer element, el que és imprescindible, sense
el qual no hi ha teatre: la posada en escena. Sense un
lloc exprés, hi pot haver teatre, sense text hi pot haver
teatre, sense públic hi pot haver teatre, sense interpretació,
no hi ha teatre. Però això que s'anomena posada
en escena és, a la vegada, un conjunt d'elements
El que pot fer el maquillatge. Actors a punt d'intervenir en el
muntatge de "Mikado". Grup de teatre El centre de Llorenç.
Abril \996. (Foto: Josep Rafecas)

C5>
^^.«-~^^
Escenografia complexa i espectacular de l'obra "Terra baixa". Grup de teatre El centre de Llorenç. Abril 1995. (Foto:Josep Rafecas)
(feines) que han de funcionar alhora. Cal treballar en
equip, no individualment: un altre aprenentatge amb
el qual ens trobarem molts cops en la vida quotidiana.
Per representar una obra cal, en primer lloc, un director,
una persona que llegeixi el text, que en faci una
interpretació, que, en part, el recreï i que sigui capaç
de transmetre aquestes idees als altres, que les han d'executar.
Cal crear un espai escènic, que molts cops el
text ja indica, però que permet moltes variacions,
segons la inspiració de qui concep l'escenografia.
Després d'aquests dos apartats, comença la llarga tasca
dels assaigs dels actors, que han estat escollits pel director
segons les aptituds de cadascun, i la feina dels
muntadors, que han de materialitzar allò que l'escenògraf
ha pensat i dibuixat en un paper. Per fer-ho possible,
cal buscar els materials, i picar, i pintar, i... treballar
molt. Els actors, per la seva banda, han de
memoritzar el text i, sota les ordres del director, donar-
hi l'entonació adequada, assajar els moviments escènics,
allò que cal fer mentre es diu el que cal dir...
Aquests assaigs són molt variables de temps, segons la
dificultat de l'obra, la disponibilitat dels actors, el
nombre d'assaigs per setmana; però es pot considerar
un temps mínim de tres mesos.
Quan el muntatge està acabat, cal buscar la
il·luminació adequada, que també dependrà de les
idees del director i de l'escenògraf, però, sobretot, dels
recursos del grup de teatre, segons la infraestructura de
material que tingui. La majoria de vegades també s'hi
incorpora un fons musical i els corresponents efectes
de llum i de so (llamps, trons, sirenes, cops, telèfons...).
Aquest escenari, que ja imaginem acabat, amb
la llum adequada, s'omple dels mobles que calen, i ja
és a punt per a l'estrena, quan els actors tinguin ben
assumits els seus personatges, uns personatges que
caldrà acabar de dibuixar amb un vestuari adequat, el
LO ROVELL DE L'OU

^"•'í**-.
toc de perruqueria i el miracle del maquillatge que fa
que un jove pugui semblar vell, o que una persona
maca esdevingui lletja. A l'inrevés ja és més difícil... A
més, es procura l'atrezo corresponent, que no és res
més que el conjunt d'estris que cal fer servir per representar
l'obra (bastons, ganivets, barrets, plats...). I
arriba el dia màgic per a qualsevol grup, el dia de l'estrena:
la constatació del propi treball davant d'un
públic.
El públic, quart element a considerar, és qui ha de
valorar l'esforç realitzat, el mèrit de la feina feta, però,
sovint, es mou només pels paràmetres de si li agrada o
no allò que està veient. El públic és qui, amb els seus
aplaudiments, si n'hi ha, compensa actors, director,
tècnics i, fins i tot, l'autor, dels sacrificis fets, de les
hores esmerçades, dels nervis previs... Perquè, en el
Cs>
món amateur del teatre, no hi ha cap remuneració, cap
interès lucratiu, només la satisfacció de la feina ben
feta, de l'esforç abocat en un projecte comú. Perquè a
cada representació, a més del que es veu, hi ha un
segon espectacle, rere les cortines, dins l'escenari: tota
la gent que treballa de manera anònima: apuntadors,
regidors, tramoistes... Aquí cal valorar la dimensió
social del grup de teatre.
Un grup amateur de teatre és un col·lectiu que treballa
de manera altruista, per un ideal cultural. En
molts moments de la nostra història, no gaire llunyans,
les representacions teatrals eren una de les formes principals
de refermar públicament la nostra identitat, un
dels vehicles prioritaris de difusió i de defensa de la
nostra llengua. Ara ha desaparegut aquest aspecte reivindicatiu
per esdevenir una manifestació cultural, que
Escena de l'obra "Terra baixa", clàssic d'Àngel Guimerà. A destacar el vestuari confeccionat expressament per a l'obra . Grup de
teatre El centre de Llorenç. Abril 1995. (Foto: Josep Raféeos)
LO ROVELt DE L'OU

C3> C3>
Teatre d'ara amb temàtica actual, "Comèdies de corral" de Serra Fontelles Grup Tebac de Reus. Lloret de Mar. Abril 1996.
(Foto: Josep Rafecas)
cada cop ha de ser més acurada, per mantenir la fidelitat
del públic, que, en el fons, és el que dóna sentit de
projecció i de continuïtat al grup.
Els grups estan organitzats (o desorganitzats) de
diverses maneres. N'hi ha d'independents i n'hi ha que
depenen d'una entitat, de la qual en són una secció.
N'hi ha amb local propi per assajar i actuar i n'hi ha
que han de fer-ho en locals deixats o llogats.
Els objectius i els textos que es representen també
són diferents. Des de clàssics, com Sagarra o Guimerà,
fins a traduccions d'autors forans, passant per obres
anomenades "de tresillo" i, molts, amb la posada en
escena dels típics Pastorets. Hi ha grups que fan diverses
representacions de la mateixa obra o d'obres diferents,
durant l'any, mentre que d'altres es limiten a feries
molt més espaiades, cada dos o tres anys. Com a
referència més propera, podem citar el Grup Escènic
d'Aneu i el moviment teatral que l'ha precedit, on
queden reflectides moltes de les característiques
comentades: representació dels Pastorets, una obra
cada dos anys... Cada cop és més important, dins l'activitat
del grup, la possibilitat d'actuar en altres llocs,
fora de l'àmbit propi, mitjançant intercanvis, rodes,
mostres o concursos.
Tot aquest mosaic de grups s'ha integrat des de fa
onze anys en una federació per treballar en un projecte
comú. En aquests moments, formen part de la
Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya
230 grups d'arreu del Principat, però l'existència de
grups es podria xifrar en més del doble.
Tot plegat és treballar tots junts per incentivar,
millorar i donar a conèixer una activitat que fa gaudir
els qui la fan i els qui la veuen i que forma culturalment
i socialment els qui la practiquen. Tot plegat és
estimar cada cop més aquesta mena de rauxa que ens
enverina i que es diu teatre. c;3>
LO ROVELL DE L'OU

LA G R I P I A
Per Lluís Puig
Coordinador de l'organització del Dansàneu
Fotos: Joan Blanco
Dansaneu, una experiència
insòlita en dansa catalana
Resum dels objectius i activitats d'enguany
Enguany, tot i les restriccions pressupostàries que
tant repercuteixen en tots els àmbits socials i culturals,
ha calgut fer un exercici d'imaginació i d'il·lusió
considerables, per tal de poder definir i elaborar una
programació que respongués al nivell i a la qualitat a
què el Dansàneu ens tenia acostumats.
Així, la celebració i commemoració del 40è
aniversari del traspàs de Ramon Violant i Simorra era
una ocasió única i excepcional per donar a conèixer la
seva figura i la seva obra. Conclusió: tant l'exposició
muntada com el catàleg publicat, iniciativa excel·lent de
Garsinen edicions, han assolit una projecció nacional,
que ha estat felicitada i aplaudida per totes les persones
que han presenciat la mostra i han llegit el llibre (una
recomanació: compreu-lo i llegiu-lo).
Una novetat d'enguany va ser l'experimentació
d'obrir l'església de Sant Joan d'Isil a activitats culturals.
De la mateixa manera que va ser un encert per part del
Consell Cultural de les Valls d'Àneu obrir les portes de
Santa Maria, la iniciativa d'enguany a Isil cal veure-la
amb els mateixos ulls: aquests meravellosos espais
heretats de generació en generació tenen en l'activitat
cultural, social i turística una funcionalitat que pot
ajudar molt a mantenir les belles pedres velles en bon
estat de salut i conservació, alhora que permeten oferir
als habitants de les valls una oferta de sa consum
cultural en les èpoques de l'any en què,
malauradament, no sobra feina.
Pel que fa al taller de dansa tradicional, tot i
destacar tant la bona tasca divulgadora de les amigues
del Lluçanès i igualment la dels experts pedagogs de la
cultura tradicional amb infants -dues de les
LA G R f P I A
Esbarts dansaires.
assignatures impartides-, permeteu que vulgui centrarme
en el treball esplèndid i rigorós del taller de
reconstrucció de danses portat a terme per Montse
Garrich i Ferran Martínez.
Aquest taller tenia els antecedents en dues sessions
celebrades dins l'Aula de Dansa Tradicional que,
organitzada pel Centre de Promoció de la Cultura
Popular i Tradicional Catalana, va tenir lloc a Sant
Cugat del Vallès ara fa uns anys. Aquelles dues sessions
tenien la pretensió d'esdevenir una veritable
assignatura de treball teòric i pràctic sobre com cal
treballar per reconstruir una dansa perduda en la
memòria col·lectiva però documentada pels folkloristes
o cronistes de la seva època.
De llavors ençà, tot el treball iniciat dormia com
l'ós a l'hivern, i podem dir, seguint el joc de la
metàfora, que amb el Dansàneu li va arribar la
primavera. Crec reflectir, sense exageracions, el grat i la
sorpresa que van quallar en tot l'equip d'alumnes,
professors i organitzadors i la coherent i seriosa forma
de plantejar amb claredat i sinceritat tots els entrebancs
amb què ens podem trobar a l'hora d'intentar
reconstruir una dansa. El Dansàneu, amb la gent que
hi creu i hi treballa, continua dient-hi la seva de
manera callada i eficient.

x^ XiX
Repàs als cinc anys passats
Es profitós i molt recomanable aturar per uns
instants la feina de cada dia per tal de fer, a vol d'ocell,
una reflexió i una valoració sobre ei que han estat, tant
per al territori i els seus habitants en concret com per al
país i la dansa en general, les cinc edicions del programa
Dansàneu.
En aquest mig lustre de la nostra vida, i seguint les
directrius marcades des de bon començament per assolir
un dels objectius bàsics, la recuperació del patrimoni
integral, podem fer balanç del que ens ha quedat a les
mans, tant de manera vivencial com documental:
- La restitució i el manteniment, en la festa de les
falles d'Isil, del Ball Pla, la Bolanguera, la Marxa dels
Fallaires i el Ball de Bastons. Amb el mèrit afegit que
són els mateixos fallaires els qui han assumit la projecció
d'aquestes danses vers el futur.
- La reconstrucció de diverses danses pallareses
caigudes en desús: el Ball Francès d'Enviny, les
Exposicions.
Corrandes, el Ball del Calçó... i que avui, gràcies a les
publicacions que detallarem més endavant, han passat a
formar part del domini públic i constitueixen un
material profitós per a esbarts dansaires i tallers de
danses populars.
- La restitució de la festa major d'Escalarre (potser
aquest fet va influenciar en la decisió de celebrar-hi el
Doctor Músic Festival!).
Dins l'apartat de publicacions, cal fer esment de:
- Les tres revistes Árnica dedicades al Dansàneu,
revista editada pel Consell Cultural de les Valls d'Aneu
(1992, 1993 i 1994).
-''Balls del Pallars i la Ribagorça". Revista
Trencadansa, Quaderns de Divulgació Folklòrica,
Agrupament d'Esbarts Dansaires, Barcelona, juny 1993.
- Dansàneu. Els balls populars del Pallars, per Rosa
Mas i Corretgé. El Mèdol, col. L'Agulla, núms. 12 i 14,
Tarragona 1992 i 1993, respectivament.
- Crònica i calendari de dansa tradicional, per Lluís
Puig i Cordi. El Mèdol, col. L'Agulla, núm. 16,
Tarragona 1994.
- Records d'una festa major (catàleg de l'exposició),
per Rosa Mas i Corretgé. El Mèdol, Tarragona 1995.
- Ramon Violant i Simorra, la memòria d'un etnògraf
(catàleg de l'exposició, per diversos autors). Garsineu,
Tremp 1996.
- Dansàneu, MC TRM 0024-C, Discogràfica Tram,
Premià de Mar 1992.
- Dansàneu. 17 danses tradicionals catalanes, CD,
CDDP-005. Departament de Cultura de la
Generalitat de Catalunya, Barcelona 1993.
- Danses pallareses, CD, TRM 0047. Tram ,
Barcelona 1994.
Un segon objectiu que ens havíem fixat era la difusió
de la dansa tradicional, i en aquest apartat podem citar :
- Actuacions de l'esbart Albada de Tàrrega, l'Esbart
Dansaire Lleidatà, l'esbart Sícoris de Lleida, el Grup de
Bastoners de Malpàs, l'esbart Santa Tecla de Tarragona i
l'esbart dansaire Sant Isidre de l'Hospitalet de Llobregat,
l'any 1992.
- La Mostra de danses tradicionals que encara es
ballen, amb participants de la Ribagorça, l'Alt Urgell, la
Cerdanya, els Pallars Jussà i Sobirà i la Vall d'Aran, el
1993.
LA CRfPIA

TÇ^ XÍS- t3?^ X5?^ V:X
Í0K
^^^^1 ^
% i
1
^H^^-|wwH«iç5ggg||m VHH
I i .k.,...;A J
'JH(->'' ^^^^^^IKI^BR "^^^H
^^El "«^M^
Balls al carrer.
- La Mostra de danses i entremesos tradicionals de la
Garrotxa, l'any següent.
- Els balls vuitcentistes, a càrrec de la Cobla Juvenil
de Bellpuig, l'any 1995.
- L'enregistrament per al programa Tarasca, de TV3,
tant de les danses pallareses treballades en el Dansàneu
com de les danses tradicionals de la festa major d'Esterri
d'Aneu (sense dates previstes d'emissió en el moment
d'escriure aquestes radies).
- Els balls tradicionals i d'envelat, a càrrec dels
músics del taller de dansa d'enguany que a causa de la
pluja no es va poder fer a Son i es va haver de celebrar al
poliesportiu d'Esterri.
Pel que fa a l'aprenentatge de dansa tradicional, a
més dels cursos impartits durant quatre anys a les
escoles públiques de les valls d'Aneu, podem dir amb
orgull que tant el professorat' com les temàtiques que
s'han tractat han deixat una petja profunda i un savoir
faire en la manera com cal treballar la didàctica i la
pedagogia en dansa catalana.
Tot això amanit amb activitats complementàries.
LA CRiPIA
sempre entorn de la música, la cançó i la dansa
tradicional, com han estat els concerts a Santa Maria
d'Aneu, les cantades i ballades improvisades a les
tavernes nocturnes, les cercaviles de cloenda, els
espectacles a Casa Picólo d'Aurós, les exposicions
Dansar, Records d'una festa major. Bitlla! El joc de
bitlles a Catalunya, Instruments de festa: el flabiol, el
sac de gemecs i la gralla, Ramon Violant i Simorra, la
memòria d'un etnògraf.. I segurament això no és pas
un buidat exhaustiu de les vivències i els records dels
qui hem tingut la sort de poder-ho viure intensament i
de ben a prop.
Projectes i perspectives de futur
Si bé fins ara només n'hem cantat les excel·lències,
per poder reflexionar sobre el futur ens cal també ser
crítics amb allò que no hem sabut aconseguir
plenament o que no hem tingut la saviesa necessària per
poder encarrilar.
Si bé la implicació d'alumnes del propi territori ha
estat minsa, però de qualitat, hem de dir en veu alta que
ens dol que l'ajuntament d'Espot no hagi volgut

x^ x^ x^
Música en viu.
involucrar-se en el Dansàneu els darrers anys; tot i que,
a efectes oficials, sempre s'ha difós la imatge dels
municipis aneuencs, englobats tots quatre en un sol
escut.
Si la implicació de l'Ecomuseu i de l'associació
Joventut d'Aneu és un símbol evident de treball i de
coordinació amb el món associatiu, hem de dir, en
veritat, que el regust que ha deixat la desvinculació del
Consell Cultural del projecte Dansàneu -per les
circumstàncies que hagin estat- dóna un mal gust de
boca que dol de tot cor. A més -cal dir-ho públicament-
, aquesta entitat va ser precisament el motor, amb turbo
i setze vàlvules, que va fer néixer el projecte.
Si el sector turístic hoteler sol·licitava que el taller se
celebrés durant el mes de juliol, tal com va ser el cas del
tercer i el quart any, a fi de poder oferir una millor
atenció i preus més econòmics -malgrat que no totes les
portes que vam trucar van contestar-, ha quedat palès
que és durant el mes d'agost que podem comptar amb
la participació de més gent vinguda d'arreu del
Principat, siguin quines siguin les seves dedicacions
laborals.
Si la potencialitat de creixement del Dansàneu és
inqüestionable, és veritat que les infraestructures i els
equipaments no permeten un fort augment quantitatiu
de participants...
Ben segur que si tots hi diguessin la seva opinió,
aquesta llista de greuges comparatius seria molt més
extensa i interessant. Malgrat tot, i ni que pugui
semblar agosarat, cal plantejar el futur immediat del
Dansàneu a partir de:
- La creació d'una doble línia de treball d'aprenentatge,
que permeti agrupar els balladors/res segons
Tallers de dansa.
d'un nivell introductori o un nivell mitjà de coneixement
dels passos de la dansa catalana.
- L'establiment d'una taula de treball on s'impliquin
totes les entitats culturals i les institucions públiques, per
poder recollir i programar en funció de les inquietuds
i/o les necessitats específiques de cada part del territori.
- L'establiment d'una línia editorial ben programada
que, en el camp de la divulgació, nodreixi de materials
d'interès mestres, grups de dansa, músics i altres sectors
interessats.
- La inclusió del Dansàneu dins una sòlida escola
d'estiu de cultura tradicional catalana. Escola que pugui
establir-se, de manera radial, en diferents punts del territori
i de la qual la branca de dansa tradicional es mantingui,
per descomptat, a les valls d'Aneu.
- L'establiment de contactes amb altres organitzacions
similars, preferentment mediterrànies, per interrelacionar
i coordinar projectes de dansa tradicional, xsíïï-
* Jaume Amella, M. Carme Balagué, Ramon Halagué, Artur Blasco,
Glòria Borraileras, Mercè Bosch, Enric Boya, Jusép M. Boya, Xavier
Català, Pep Coll, Jordi Cloquell, Carles d'Abàsolo, Joan Figueres, Cese
Franquesa, Montse Garrich, Miqui Giménez, M. Antònia Juan, Pep
Lizandra, Francesc Marimon, Ferran Martínez, Carles Mas, Bernat
Menetrier, Xavier Orriols, Salvador Palomar, Vicenç Prades, Llorenç
Prats, Roser Reixach, Josefina Roma, Miqueu Rouch, Joan Serra, J.
Solé i Amigó, Eduard Ventura, Josep Vidal i J. Vila i Folch.
LA G R I P I

-\fl^
s
Consell Cultural
de les valls d'Aneu
^ \
C3
'^^

Per Joan Blanco
G R I P I A
X&
• Presentació del Quadern 2 del Consell Cultural - 7 de setembre
El 7 de setembre va tenir lloc al local social de València d'Àneu la
presentació del Quadern 2 del Consell Cultural, que recull la
recerca portada a terme des de l'any 1990 al conjunt arqueològic
de València d'Aneu.
• III Exposició de la cultura dels bolets - 21 i 22 de setembre
Organitzada conjuntament pel Parc Nacional i el Consell
Cultural, es va portar a terme al Paller de Casa Gassia la III
Mostra de la cultura dels bolets, que enguany va aplegar més de
150 espècies diferents. L'activitat va incloure, igualment, una
xerrada-col·loqui a càrrec del micòleg Manuel Tabarés.
• Fira de Santa Teresa -19 i 20 d'octubre
El tercer cap de setmana d'octubre es va celebrar a Esterri d'Aneu
una nova edició de la tradicional fira de Santa Teresa, amb la par­
ticipació d'un gran nombre de ramaders i firandants i l'assistèn­
cia de molts visitants que ompliren de gom a gom la plaça de
l'Areny i el Firal.
• Aplec de Santa Caterina -23 de novembre
Un cop més, i tal com marca la tradició, els veïns del poble de Jou
van celebrar l'aplec de Santa Caterina a la petita capella del
mateix nom.
• Fira de Santa Caterina - 25 de novembre
El 23 de novembre va tenir lloc la darrera fira agroramadera i
comercial de l'any a Esterri d'Aneu.
LA S R i PI A

V-V
LA C R f P I A
'"^
• Festa major vella de València - 30 de novembre
La festa i el ball van fer que el fred tardorenc no se sentís tant a la
festa dedicada a sant Andreu, a València d'Àneu.
• Cavalcada de Reis - 5 de gener
Els Reis de l'Orient, carregats amb regals per a petits i grans, visi­
taran les valls d'Àneu el proper 5 de gener. Encara hi sou a temps
de fer bondat.
• Festa major vella de Sant Vicenç - 22 de gener
Esterri celebrarà el mes de gener la festa major vella de Sant
Vicenç amb balls i diversió assegurada.
• Festa de Santa Águeda - 5 de febrer
La comissió organitzadora de la festa de les dones ja ha començat
els preparatius per fer que el dia de Santa Águeda sigui un èxit un
any més.
• Carnestoltes - / / de febrer
Dijous gras. Carnestoltes, la Calderada, temps de disfressa i dis­
bauxa per omplir de caliu l'hivern aneuenc.

•??
LO C O D E R
Per Andreu Loncà
í %
La tradició literària a Ponent:
Les terres de Ponent vistes des de fora
Notes de hctura de Viatges per Ponent, a cura de Joan Ganau.
Biblioteca literaria de Ponent. Lleida (1996)
Fa dies, Manuel Lladonosa, una persona amb una
especial percepció de les generacions i que n'ha servit
d'enllaç, recordava en públic com a la societat lleidatana,
cada generació inquieta recomençava sense assentar-se
ni gota ni mica en el coixí del que havia fet la
generació anterior.
En efecte, a Lleida cada generació delerosa d'incidir
en la vida cultural col·lectiva expressava que "abans
no hi havia res" o "abans no s'havia fet res". Aquesta
dificultat de conèixer la pròpia tradició amb ulls nets i
crítics aboca a la societat a haver sempre de recomençar.
I al cap i a la fi, a desconèixer-se profundament, i, per
tant, a ignorar-se en el magma de la indiferència o bé
en la coentor d'autoodiar-se i menysprear-se.
Ponent és un territori sense literatura. O exactament:
no sabem quina mena de literatura hi ha, ni
quina qualitat té perquè no la coneixem prou bé. No
l'hem estudiat a fons i no tenim edicions útils per
poder-la llegir sense prejudicis. Davant d'aquesta
situació, la publicació de la Biblioteca Literària de
Ponent és la primera temptativa sòlida de treure a la
llum pública tot allò que ha deparar la lletra impresa a
LO C O D • R

Ponent. Des de l'edat mitjana fins a la modernitat.
En una societat sense complexos provincials, una
iniciativa d'aquesta mena no caldria justificar-la, però
aquí sí.
Una societat a la perifèria
Al fons del fons hi ha la qüestió nuclear de la
perifèria. Dit d'una manera simplificada, i per entendre'ns:
el model d'organització territorial, demogràfic,
cultural i econòmic de Catalunya és centralista. Hi
podríem esbossar algun matís, però comptat i debatut,
és el model nacional francès: una gran capital on s'hi
concentra el govern, la indústria, el comerç, la cultura
i la gent amuntegada en una construcció densa, vertical
i compacta. Naturalment, aquest model ha funcionat
més o menys bé fins ara. La societat moderna
demana equilibri i demana creixement esponjós i
horitzontal. Demana que hi hagi més centres.
Tal vegada, com a botó de mostra d'aquesta tendència
que despunta (que pot ser fructífera perquè pot
educar persones situades en aquesta perifèria que he
esbossat) hi ha una col·lecció literària que es diu
Biblioteca Literària de Ponent. És una col·lecció de
textos que naix contra un context implícit que miraré
d'explicitar. Ponent és una societat provinciana, en la
nostra terminologia és una societat perifèrica que es
concep a si mateixa com a fora dels centres de poder (i
de prestigi) perquè l'estructura econòmica bàsica és,
sobretot, agropecuaria, amb poquíssima densitat
industrial i amb un comerç que s'ha tornat antiquat.
Aquesta economia poc moderna produeix una societat
amb poc excedent de riquesa, amb pocs recursos
sobrants per dedicar-los a la cultura científica o literària.
Ponent vist des de fora, tot passant
Viatges per Ponent, preparat per Joan Ganau, el
mateix que va enllestir un excel·lent volum de la
col·lecció Seminari intitulat La idea de ciutat a Lleida
(Segles XVIII i XIX) recull de manera exhaustiva i
amena tots els textos coneguts que parlen de Ponent
des de Juli Cèsar (49 aC) fins a Jacint Verdaguer
(1882) i una excursió al Cogul de 1910 de Manuel
Herrera i Ges. En els primers viatgers fins al segle
LO C O D E R
XVII, hi destaquen Eh comentaris de la guerra civil, de
Juli Cèsar. En efecte, emergim a la lletra escrita per
iniciar un dels tòpics més tristament repetits en la
nostra història: Ponent ha estat terra de guerres i fronts
des de temps immemorials. Els historiadors àrabs són
més succints i solen confegir descripcions geogràfiques
en què el riu Cinca -el riu de les olives- i Aragó hi
tenen un paper destacat. Els àrabs enceten un altre
tòpic més benigne per als ponentins: sovint parlen de
les aigües abundants del riu i de la fertilitat de l'horta.
Es una pregunta ociosa, però que em balla pel cap:
com és possible que l'Estudi General medieval no
produís cap mena de literatura? Només unes ratlles
d'Anselm Turmeda escrites originàriament en àrab són
la parca herència literària de l'Estudi General medieval.
Els viatgers del segle XVI inauguren un altre tòpic:
dibuixen una terra de pas i un camí cap a l'interior de
la península o cap a la marina que sol incloure la
mateixa ruta que l'actual carretera nacional: Fraga,
Alcarràs, Lleida, Bell-lloc, Sidamon, Mollerussa,
Golmés, Cervera...
Els il·lustrats són implacables i enceten un nou
tòpic: fan esment de les desgràcies i mancances (se
suposa que objectives) de la ciutat que ja ha patit els
estralls de la guerra de Successió. Parlen sovint del mal
menjar de les posades i fan esment de les puces, entre
les quals les de Mollerussa eren especialment rabioses.
Com a mostra de les crítiques, Giusseppe Baretti
(1760) diu de Lleida: "Actualment, és petita i està mal
construïda, només és notable per les fortificacions i la
ciutadella..." Joseph Townsend (1786) diu que Lleida
és un jardí continu, ple de cereals, d'oliveres i de
vinyes... però és molt lluny de ser sana perquè hi ha
abundància d'aigües i hi ha febres malignes escampades
per les tropes franceses de retorn de Portugal.
Arthur Young (1787) no té rival: fa el camí des de
Viella per tot el Pirineu i descriu per primer cop els
Pallars. Fa posar els pèls de punta: "No hi havia vidres a
les finestres. Al mig del sostre, un gran forat per pujar a
dalt de la casa, on unes finestres sense finestrons deixen
entrar el vent i la pluja", i més endavant diu que va preparar-se
a Escaló un llit sobre la taula, on gràcies a les
puces, xinxes, ratolins i rates, no va poder aclucar els

ulls en tota la nit. És summament interessant la crònica
de viatge de Gaspar Melchor de Jovellanos (1801). A
Fraga anota, "!Diós nos asista! Nueve mujeres asquerosísimas
entraban y salían, una madre y ocho
hijas; pero tan zafias, tan feas, y tan molestas con su
guirigay catalán que recomendaron muy mal el hospedaje".
De la ciutat de Lleida, en fa una nota exemplar:
"Es población de 25-000 almas, mantenida de la
labranza, y sin otra industria. Catedral, tropa y un
cuerpo de nobleza medio, que llaman gaudentes,
ayudan a mantenerla". De la posada de Mollerussa
escriu: "La posada puerca, como de catalanes, y mal
asistida según costumbre". La gran obsessió de
Jovellanos és el camí, ple de fang i penalitats. Escriu:
"El camino siempre malo". No hem de perdre de vista
que anava empresonat al seu desterrament a Mallorca!
Els romàntics no solen prendre en compte Ponent
ni Catalunya. Joan Ganau indica: "Els destins preferits
serien, sobretot, Madrid i Andalusia. Els itineraris canviaren".
Alexandre de Laborde insisteix en les notes
àcides sobre Lleida: "Aquesta ciutat és allargada,
estreta, gairebé triangular, poc oberta i mal construïda.
Els carrers són estrets, tortuosos, desiguals..."
La descoberta del Pirineu
La darrera part del llibre inclou una altra mentalitat:
la de l'excursionista amarat de curiositat que descobreix
el Pirineu. Les notes de viatge de Jacint
Verdaguer (1882) són excel·lents. Verdaguer queda
embadalit pel Pirineu. Escriu, des de les comes de
Rubió: "La vista és magnífica. Lo panorama és hermós
e inmens. Se veu tota la vall de la Seu, dominada per les
serres de Cadí, Labansa, Organyà". D'Esterri, apunta:
"(...) hi ha Esterri, en un pla d'hora i mitja de llarg, i un
quart o mitja hora d'ample, verd, hermós, ple d'arbres i
de ramades. S'hi veuen més prats que camps". I
afegeix: "Esterri és modern". Verdaguer descriu i
recorre minuciosament pràcticament tot el Pirineu, i
en queda bocabadat. Joan Ganau escriu que
"Verdaguer ens presenta uns Pirineus sense gent. Es la
natura, que domina arreu. Una natura que aclapara per
la seva grandesa, que per a Verdaguer gairebé esdevé
sobrenatural". Una natura que Verdaguer veu com a
magna obra de Déu. jj
Per Miquel Viladegut
Pallars, Alt Urgell, Alta Ribagorça
• Fritz KRÜGER, Los Altos Pirineos, vol. IIL
Labores del campo. Transportes y medios de comu­
nicación (Primeraparte) [Trad. Xavier Campillo
i Besses]. Saragossa, Osca, Tremp, Diputació
General d'Aragó, Diputació d'Osca, Garsineu
edicions, 1996.
• Joan PORTELL i Leonor SESÉN, Els
Pirineus. Col. Catalunya en Bicicleta de
Muntanya, 3. Barcelona, Edicions Proa, 1996.
• Núria GARCIA i QUERA, Refugi d'Amitges.
Col. Guies del Centre Excursionista de
Catalunya, 1. Barcelona, Publicacions de
l'Abadia de Montserrat, 1996.
• Jordi MIR i PARACHE, Llimiana i l'ermita de
Sant Andreu. Col. La Cullereta, 8. Tremp,
Garsineu edicions i Ajuntament de Llimiana,
1996.
• DD.AA., Ramon VIOLANT i SIMORRA.
La memòria d'un etnògraf. Tremp, Garsineu edi­
cions, 1996.
• Antoni ARAGÓN, Jordi LALUEZA, Jordi
PORTELL, Cadí, Moixeró i Pedraforca. Col.
Caminant per Catalunya, 3. Barcelona,
Edicions Proa, 1996.
• Chaime MARCUELLO, Huesca. Col. El
Viajero Independiente. Xixón-Madrid,
Ediciones Júcar, 1996.
LO C O O E R

desembre 1996
FULLS DEL CONSELL
L'explotació hidroelèctrica dels rius del Pirineu:
Anàlisi històrica del procés i de les seues
repercussions socials i econòmiques
El dossier que es presenta en aquest número pretén
ser una aproximació i, alhora, una reflexió sobre un
aspecte cabdal de la història de les comarques pirinenques
al segle XX: la implantació de les empreses productores
d'electricitat i la construcció de centrals i
aprofitaments hidroelèctrics.
En l'Estat de k qüestió s'analitza el procés cronològic
i geogràfic d'aquesta implantació, així com les conseqüències
que aquest fet tindrà, tant des del vessant
econòmic com des dels vessants social, cultural i de
canvi de les mentalitats.
En comptes de l'habitual apartat Documents i testimonis
es presenten algunes imatges fotogràfiques inèdites
procedents dels fons documentals de les empreses
FECSA (dipositades actualment a l'Arxiu Nacional de
Catalunya) i HECSA.
Aquest dossier ha estat preparat amb la col·laboració
de Martí Boneta, llicenciat en història i autor d'una
tesi de llicenciatura sobre la construcció de la central
hidroelèctrica de Cabdella, fins ara inèdita.
Desitgem que tots aquests materials serveixin per
donar a conèixer o per augmentar l'interès, tant de les
Treballs de construcció de la resclosa de l'embassament de Sant
Antoni al riu Noguera Pallaresa. Any 1915 (Arxiu FECSA).
persones que viuen al Pirineu com de les foranes, sobre
un aspecte de la nostra història contemporània que va
suposar el trencament definitiu de l'aïllament de les
comarques pirinenques, i l'inici de la transformació
d'una societat tradicional i rural cap a relacions i formes
de producció més vinculades a una economia
moderna i integrada en un mercat d'intercanvi molt
més ampli que l'estrictament local.
© Consell Cultural de les Valls d'Àneu • Editan Xavier Tarraubella • Disseny: Raül Valls
ELS FULLS DEL CONSELL fa constar que el contingut dels articles publicats reflecteix
únicament l'opinió de llurs sotasignats.
Xavier Tarraubella
N 17

^ ^ ^
' ^ ^ ^
Vista general de la sala de màquines de la central hidroelèctrica
de Cabdella, construïda entre 1914 i 1917. (Arxiu Nacional de
Catalunya. Fons FECSA).
Estat de la qüestió
Introducció
Catalunya és un país que tradicionalment ha tingut
una forta implantació industrial, però que alhora ha patit
greus mancances pel que fa a recursos energètics. Com a
conseqüència d'aquestes mancances, l'aprofitament de les
diverses possibilitats que oferia i ofereix l'aigua dels nostres
rius ha esdevingut una de les fonts d'energia més
importants i ha contribuït, en part, al seu desenvolupament
econòmic en general i industrial en particular.
En el període preindustrial, bona part del que podríem
anomenar indústria tradicional ja utilitzava l'aigua
com a força motriu: fargues, serradores, molins fariners,
molins paperers, empraven l'aigua de rius, torrents i rierols
per moure els estris i artefactes necessaris en les diverses
fases dels processos de producció.
Més endavant, i entrant en el procés d'industrialització
pròpiament dit que es porta a terme durant el segle
XIX, l'energia hidràulica esdevé un dels elements cabdals
per al desenvolupament de la indústria tèxtil i paperera en
el curs dels rius de la Catalunya central i un complement
important de l'energia obtinguda mitjançant el carbó.
A partir de mitjan segle XIX i d'una manera progressiva,
la indústria catalana intentarà alliberar-se amb força
de la dependència excessiva de l'energia obtinguda del
carbó (mineral que s'havia d'importar de l'exterior, fet que
18
^ ^ ^ '\fd^ ^ - ^ ^
encaria el procés de producció), i es decantarà cada cop
més vers una nova font d'energia que es podia obtenir mitjançant
l'explotació de l'aigua dels rius: l'electricitat.
En aquest context, al començament del segle XX -en
el moment en què els avenços tecnològics permeten el
transport de l'energia elèctrica a grans distàncies i a uns
costos assumibles- es produeix el desplaçament de la producció
d'electricitat des del seu emplaçament inicial, vora
els centres industrials de l'àrea barcelonina, cap a les
comarques del Pirineu occidental, que reuneixen unes
condicions naturals i geofísiques idònies per a l'obtenció
d'energia elèctrica a partir de l'explotació dels seus rius i
llacs.
El procés d'implantació i de construcció de
centrals hidroelèctriques
Aquest procés el podem dividir en tres etapes: la primera
va des dels inicis, al començament d'aquest segle,
fins a la Guerra Civil; la segona, des del començament dels
anys quaranta fins a la crisi energètica de 1973; i la tercera
des d'aquesta data fins al final dels anys vuitanta.
la etapa (1910-1939)
Es caracteritza per l'arribada al Pirineu de les grans
empreses de producció d'electricitat. Durant aquests anys,
els aprofitaments hidroelèctrics que es construeixen són,
bàsicament, en mans de tres companyies:
Riegos y Fuerza del Ebro, creada l'any 1911a Toronto
(Canadà) per E S. Pearson, i per això coneguda popularment
com la Canadenca. El seu objectiu principal era l'explotació
de les grans possibilitats que oferien els rius
pirinencs per produir energia elèctrica i les de consum d'aquesta
energia a l'àrea industrial de Barcelona. La
Canadenca comença el seu procés d'implantació al
Pirineu amb la construcció de la central de Sossís l'any
1912, concebuda com a auxiliar de les obres de construcció
de la central i embassament de Sant Antoni o de
Talarn, finalitzades l'any 1916. A aquesta la segueixen les
centrals de Camarasa (1920), Gavet (1931) i Terradets
(1935), totes situades al riu Noguera Pallaresa. La història
de la Canadenca acaba l'any 1951, quan es declara la seva
fallida després d'un llarg procés judicial, i els seus béns i
N

í£0
0 í!©
i© í!0
^ ^ ^ * ^ ^=^' ^ * ^ ^ * «
La resclosa i la central hidroelèctrica de Terradets, sobre el riu Noguera Pallaresa, es van construir entre els anys 1931 i 1935. (ANC. Fons
FECSA)
propietats són adquirits per Fuerzas Eléctricas de Cataluña
(FECSA), empresa de creació recent, que es farà càrrec de
la xarxa de producció i distribució d'electricitat que havia
anat bastint la que havia estat la major companyia elèctrica
del país durant la primera meitat del segle XX.
Energia Eléctrica de Cataluña, creada pel financer
català Emili Riu gairebé de manera simultània a la
Canadenca. En lluita amb aquesta, Riu aconseguí algunes
concessions per a l'explotació hidroelèctrica dels rius del
Pirineu, i l'any 1913 es posava en marxa la primera central
d'aquesta empresa, la de Cabdella, que aprofitava l'aigua
captada dels nombrosos llacs situats a la capçalera de
la vall Fosca. Uns anys després, l'any 1919, es posava en
marxa la que seria la darrera central construïda per aquesta
empresa, la de Molinos, abans de la seva absorció per
Riegos y Fuerza del Ebro l'any 1923.
Productora de Fuerzas Motrices, creada l'any 1917
també pel financer Emili Riu, amb la intenció d'explotar
algunes concessions obtingudes en el curs inferior del riu
Flamicell. Aquesta empresa només va poder construir un
aprofitament hidroelèctric abans de ser absorbida també
per la Canadenca: la central de la Pobla de Segur (1920).
2a etapa (1939-1973)
La Guerra Civil suposa un important fre al procés de
construcció de centrals hidroelèctriques al Pirineu, per raó
sobretot de dos factors: la caiguda en la demanda d'electricitat
i la congelació de les tarifes elèctriques per part del
govern de l'Estat. Durant els anys quaranta només es construiran
dues centrals: la de la Plana (1940), al riu
Flamicell, i la de Vielha (1947), al riu Carona.
A partir del final dels anys quaranta i sobretot entre
1950 i 1960, es produeix una nova empenta en el procés
de creació de noves explotacions, amb la construcció de 23
centrals. En aquesta etapa, la producció d'electricitat al
Pirineu està encapçalada per la Empresa Nacional
Hidroeléctrica del Ribagorzana (ENHER), creada l'any
1946 amb capital públic, que s'encarregarà de l'aprofitament
integral del riu Noguera Ribagorçana mitjançant la
construcció de les centrals de Senet (1951), Vilaller
(1952), Bono (1953), Escales (1955), el Pont de Suert
(1955) i Caldes de Boi (1958).
Encara que amb una activitat molt menor, les empreses
Fuerzas Eléctricas de Cataluña (FECSA) i
Hidroeléctrica de Cataluña (HECSA), també construiran
u N 19

^ ^ ^ -^:fi^ 0 ^
^ o^ ^
o ^
^ ^
algunes explotacions durant aquests anys: Espot (1953),
Sant Maurici (1954), Arties (1955), la Terrassa (1955),
Esterri (1958), Unarre (1958), etc.
Al començament dels anys seixanta, i motivat per l'esgotament
gairebé total de les possibilitats d'explotació dels
rius pirinencs a gran escala, es produeix una nova aturada
en la construcció de centrals hidroelèctriques. Malgrat
això, encara es posaran en funcionament dos nous aprofitaments
hidroelèctrics: la central de Llavorsí-Cardós
(1965) i la central de Tavascan (1971).
3a etapa (1973-1989)
Malgrat el retrocés de la importància de les centrals
hidroelèctriques en el volum total de producció d'electricitat,
la possibilitat d'introduir novetats tècniques, adaptades
a les necessitats derivades de la utilització de l'energia
excedent produïda per les centrals nuclears i tèrmiques, ha
- ^ ^
comportat la construcció d'alguna explotació d'envergadura
al Pirineu durant aquests anys. Es tracta de centrals
anomenades reversibles o de bombament, que aprofiten
l'energia sobrant de les centrals nuclears o tèrmiques en les
hores de baix consum, per elevar l'aigua que s'ha utilitzat
en la central reversible en les hores puntes de consum i
poder ser novament utilitzada atès que forma un circuit
tancat. En concret, en aquesta etapa es construeixen dues
centrals hidroelèctriques reversibles: la de Moralets a l'Alta
Ribagorça, propietat d'ENHER, i la d'estany Gento-
Sallente al Pallars Jussà, propietat de FECSA.
Per acabar aquest recorregut pel procés d'implantació
de centrals hidroelèctriques al Pirineu, només comentarem
que, malgrat haver-se ja explotat al màxim les possibilitats
dels nostres rius per a la producció d'electricitat,
ens podríem trobar en l'inici d'una nova etapa que, si es
consolida, es caracteritzaria per l'aprofitament de cabals
La central hidroelèctrica de Vielha es construeix entre 1942 i 1947 per aprofitar les aigües del riu Carona. En aquesta imatge de l'any 1948
es pot veure la canonada de conducció acabada de construir, i en primer terme, les edificacions complementàries destinades a tallers,
magatzems i habitatges per als tècnics i treballadors. {MiC. Fons FECSA).
20 u N

^ ^ I© - ^tSü ^ - > ^ S) - ^ ^
'^Si^ ^
d'aigua reduïts mitjançant la construcció de minicentrals
que permeten satisfer la demanda i les necessitats de nuclis
0 zones concretes amb un impacte ambiental mínim.
Però, de moment, encara no disposem dels elements
d'anàlisi suficients que ens permetin valorar-ho objectivament.
Les conseqüències econòmiques, socials i culturals
La presència i implantació de les empreses de producció
d'electricitat ha estat un dels factors més importants
de transformació de les comarques del Pirineu
durant tot el segle XX. La constriicció de centrals i explotacions
hidroelèctriques suposarà, en major o menor
mesura, tot un seguit de canvis i de conseqüències de tipus
econòmic, social i cultural, algunes d'elles amb una
incidència immediata o de curta durada i altres amb un
impacte a més llarg termini, però amb un major arrelament.
En parlar d'aquestes conseqüències ens hem de referir,
en primer lloc, a la millora de les xarxes de comunicació
i de transport. Per una banda, la necessitat d'accedir
als indrets on s'han de realitzar les obres suposa la construcció
de noves carreteres o la modificació, ampliació i
millora de les existents. Com a exemples, podem mencionar
la construcció de la carretera de Terradets (1912), la
construcció de la carretera de la Pobla de Segur a Cabdella
(1911) o la modificació del traçat de la carretera de Tremp
-..V
En alguns casos, la construcció dels embassaments va suposar la
possibilitat d'ampliar considerablement el nombre d'hectàrees de
terres de regadiu, amb la millora que això suposava per a la pro­
ducció agrícola. A la imatge es pot veure la construcció, l'any 1933,
d'un canal de rec al terme municipal de Llimiana (Pallars Jussà).
La central hidroelèctrica de Tavascan es construeix entre els
anys 1966 i 1971, però els primers estudis per a l'explotació de
l'aigua dels rius de la vall de Cardós i de la Vatifarrera s'havien iniciat
ja feia anys. En la imatge, campament aixecat l'any 1936 al
pla de Boavi pels tècnics i topògrafs. (ANC Fons FECSA).
a la Pobla de Segur (1912-1913). Per altra banda, la creixent
necessitat de transportar persones i mercaderies
necessàries en la realització de les obres incentivará la creació
de noves empreses dedicades a aquestes tasques: La
Primera del Flamicell es crea l'any 1913 per posar en
marxa una línia regular d'autobusos entre la Pobla de
Segur i Cabdella; la Pirenaico-Pallaresa crea una línia diària
d'autobusos entre Tàrrega i Sort l'any 1912. Aquesta
millora de les comunicacions possibilitarà, a més a més,
una projecció econòmica exterior del territori afectat i la
introducció de canvis i innovacions en les activitats agrícoles
i ramaderes.
Un altre element de transformació important és el
demogràfic: la sobtada i important immigració que es
produeix, com a conseqüència de la necessitat de mà d'obra
abundant per a la construcció dels aprofitaments
hidroelèctrics, provoca transformacions econòmiques
adreçades a satisfer la forta demanda de productes i de serveis
provinent d'aquesta població flotant, però sobretot
introduirà modificacions en la cultura tradicional i en les
relacions socials existents en unes comarques aïllades i
tancades en elles mateixes fins aquell moment.
Si parlem en termes estrictament econòmics, un altre
element a destacar és el de la revifalla de les activitats
comercials de tot tipus que es produeix en les poblacions
més properes als indrets on es realitzen les obres i, especialment,
en els centres de serveis tradicionals que acostumen
a ser les capitals de comarca. Aquesta revifalla es
u N 21

^ ^ ^ ^^j5_^ ^a^
Imatge de la construcció de la presa de Borén, acabada el novem­
bre de I9S8. (Arx/uHECSAj.
concreta en l'important augment del nombre d'establiments
comercials de productes de primera necessitat (alimentació,
vestit, calçat) i de serveis diversos (barberies,
fusteries, ferreteries); i en la proliferació de locals destinats
a la diversió i l'oci, com ara cafès, tavernes, cases de prostitució,
sales de joc, o espectacles d'entreteniment.
Un altre element a tenir en compte en parlar de les
conseqüències econòmiques és el de la situació de crisi en
què es trobaven algunes de les comarques afectades, en el
moment d'iniciar-se la construcció de les explotacions
hidroelèctriques. Un cas paradigmàtic el constitueix la
Conca de Tremp on, al final del segle XIX i primers anys
d'aquest segle, una crisi agrícola generalitzada, provocada
per la desaparició del conreu de la vinya a causa de la
fil·loxera, i els successius anys de males collites de cereals
motivades per la sequera, ocasionarà la pèrdua de prop del
50% de la població en pocs anys. La construcció de les
centrals hidroelèctriques solucionarà, si més no temporalment,
aquesta crisi, en proporcionar llocs de treball per a
la població i facilitar la recuperació econòmica mitjançant
la important injecció de capital que es produeix.
En aquest repàs de les conseqüències no podem oblidar
un element de transformació que pot ser variable en
funció de l'època i el lloc, però que és força important a
mitjà i llarg termini. Ens referim al que es deriva de les
compensacions atorgades per les mateixes companyies
hidroelèctriques a les poblacions de l'entorn de les explotacions:
construcció de canals de rec que permetran transformar
terres de secà en terres de rec, instal·lació de xarxes
22
^ O^ ^
"^fi-!^ ^
.

^ = ^ ©
^ ^
© r,r^
^ ^
Presa construïda al llac de Peguera per augmentar la seva capa­
citat i aconseguir un major aprofitament per a la producció d'e­
lectricitat. (Pere Català Roca. Arxiu HECSA).
Conclusió
^
^^fij^
01^
^^fij^
Com a resum del que hem exposat fins aquí i a tall de
conclusió, cal retenir tres idees bàsiques del procés de
construcció de les centrals hidroelèctriques a les comarques
del Pirineu:
• Les comarques del Pirineu van contribuir decisivament
a la materialització de la 2a revolució industrial a
Catalunya, mitjançant l'explotació de l'aigua dels seus rius
per a la producció d'energia elèctrica.
• La construcció de centrals i aprofitaments hidroelèctrics
va suposar grans transformacions econòmiques,
socials i culturals a curt, mitjà i llarg termini, algunes positives
i altres negatives.
• La implantació de les empreses hidroelèctriques està
extraordinàriament vinculada amb la integració definitiva
d'aquestes comarques a la xarxa de relacions pròpies d'una
economia de mercat, i amb el trencament progressiu de les
formes de vida tradicionals i amb l'aïllament secular.
Xavier Tarraubella
Marti Boneta
Vista interior de la central hidroelèctrica d'Esterri on destaquen les turbines de producció d'electricitat. La central d'Esterri fou construïda
entre els anys 1955 i 1958. (Arxiu HECSA).
U N 23

.éQ
^ ^
^ ^ ^ . ^
'\fd^ 0 ^
^ ^
• Bibliografia comentada
• SÁNCHEZ I VILANOVA, Llorenç
L'aventura hidroelèctrica de la vall de
Cabdella. La Pobla de Segur: Història i
Cultura del Pallars, 1984.
La Canadenca: un fenomen econòmico-social
que transformà el Pallars. La Pobla de
Segur: Història i Cultura del Pallars, 1990.
L'aventura hidroelèctrica de k Ribagorçana.
[s.l.]: Associació d'Amics de l'Alta
Ribagorça, 1991.
Aquestes tres publicacions de Llorenç
Sánchez i Vilanova, gran aficionat a la
realització d'estudis històrics d'índole molt
diversa, suposen un repàs del procés de
construcció de centrals hidroelèctriques en
tres zones cabdals de les nostres comarques:
la vall de Cabdella, el tram mitjà i final del
riu Noguera Pallaresa, i l'Alta Ribagorça.
Malgrat tractar-se de tres publicacions
diferents, les seves característiques són
força similars: es tracta de treballs emi­
nentment descriptius de les obres de
construcció de les diverses centrals hidro­
elèctriques, amb una acumulació de dades
tècniques i anecdòtiques ressenyades
seguint un fil bàsicament cronològic.
Aquestes circumstàncies permeten definir
aquestes obres com a cròniques, més que
no pas com a obres d'investigació històrica
sobre el fenomen estudiat. Mereix ser
destacat, pel seu interès, el recull força
complet d'imatges inèdites sobre el procés
de construcció de les diverses explotacions
hidroelèctriques estudiades, que apareix en
cada una de les publicacions.
• TARRAUBELLA I MIRABET, F. Xavier.
La Canadenca al Pallars: repercussions
socioeconòmiques de la construcció de
l'embassament de Sant Antoni a la Conca de
Tremp (1910-1920). Lleida: Virgili i Pagès,
1990.
Es tracta d'un estudi, presentat per l'autor
com a tesi de llicenciatura a la Universitat
de Barcelona l'any 1987, en el qual
s'analitza la implantació de la societat
Riegos y Fuerza del Ebro, coneguda
popularment com la Canadenca, al Pallars,
per explotar l'aigua dels rius pirinencs per a
la producció d'electricitat. A partir de
l'estudi d'aquesta implantació,
s'aprofundeix sobretot en les transforma­
cions econòmiques, socials, culturals i de
mentalitat que la construcció de
l'embassament de Sant Antoni va suposar
per a la Conca de Tremp durant la segona
dècada d'aquest segle, i en com aquest fet
serà un factor cabdal per entendre la
història del Pallars al segle XX.
24 u K
^ ^ ^

fe4Í^'< * T
lm%% ú:%'
Sf*"* ?•* »*

&Km
Dibuix de Fina Rifà.
DOSSIER III TROBADA D'ESCRIPTORS
Hll «.-^
^ ^ 1 «^•HMMJW^*^
(¿V
1.1 tr
H* -·*1í % «%

H »
SSIERIII TROBADA D'ESCRIPTORS
:Joan BUnco
Àíex Broch
Tercer any, tercera trobada
Àlex Broch presentant "Herba de prat"
acompanyat de Ponç Pons
i Ferran Relia.
Andreu Loncà, feina poètica feta.
ovel·la, poesia, literatura
infantil i juvenil... la
figura literària va prenent
una forma cada cop més rica i com­
plexa, més ambiciosa, més global. El
mes de juny passat, els dies 28, 29 i
30, tingué lloc, com en anys ante­
riors, la III Trobada d'escriptors a les
valls d'Aneu, organitzada pel Consell
Cultural de les valls. Amb tres anys
poden dir que la iniciativa encara és
jove, però pels resultats hem de dir
que cal considerar-la plenament con­
solidada. El testimoni literari que en
resta és el seu primer crèdit. A hores
d'ara, dos llibres són al mercat recor­
dant les dues primeres trobades. Nar­
radors i poetes que visitaren els anys
1994 i 1995 les valls i les terres del
Pallars Sobirà en fan memòria escrita
a Crestes i crestons (El Mèdol) i a
Herba de prat (Pagès editors). La des­
coberta de les valls pels escriptors que
les visitaren, el que imaginaren, els
estímuls rebuts, els records familiars
que en alguns casos tornen a la me­
mòria, la imaginació literària que
suggereix històries possibles, s'ha
solidificat en unes proses o uns
poemes que avui són tribut a un ter­
ritori més obert que mai al coneixe­
ment dels escriptors.
En aquesta tercera trobada, els
escriptors invitats han estat autores i
autors que conreuen la literatura
infantil i juvenil. I ja hi ha un nou
llibre en procés. Quan surti aquest
número à'Árnica, probablement el
llibre ja estarà enllestit, perquè els
autors hauran lliurat els seus origi­
nals, però ens caldrà esperar encara
uns mesos per poder-lo llegir. Frisem
per conèixer-ne el resultat. Quan has
estat testimoni i has compartit l'esta­
da amb els escriptors encarregats d'e­
laborar aquest tercer volum, has des­
cobert els llocs, el paisatge, has sentit
històries de la tradició, la mitologia
pirinenca, i, d'altra banda, coneixes
la seva obra i la seva personalitat lite­
rària, sempre et preguntes de quina
manera prendrà cos i forma aquest
repte de fer de les valls d'Àneu esce­
nari, espai i vida d'uns nous textos
que es puguin incorporar a la tradició
literària iniciada amb els llibres ante­
riors. Què pot haver cridat la seva
atenció? Quin factor, personatge,
lloc, pot haver suggerit la possibilitat,
la idea d'un conte? Reconeixerem
alguna dada, alguna referència, que

pertanyi al petit secret de la trobada?
De moment, ells juguen amb
avantatge sobre els escriptors dels
altres anys perquè tenen uns prece­
dents escrits. De la mateixa manera,
els escriptors de la quarta edició es
trobaran amb tres experiències ante­
riors. Es interessant, des d'un punt de
vista humà i literari, seguir l'expe­
riència, veure com es modifiquen les
perspectives, com varien els enfoca­
ments, descobrir com es va configu­
rant i es diferencia allò que és subs­
tancial del que es transitori o
accidental, com cada gènere estableix
els seus referents. Descoberta, sorpre­
sa, coneixement, descripció, records,
tot això és en els primers llibres. Què
faran els nous escriptors invitats?
Aquesta és la pregunta. D'aquí ve
l'interès a conèixer els nous materials,
aquest cop adreçats a un lector
juvenil. Aquest any, l'editorial res­
ponsable de l'edició és Bromera,
d'Alzira, amb la qual cosa, després
d'una de tarragonina i una de lleida­
tana, una editorial valenciana s'im­
plica en el projecte de coneixement i
difusió de la realitat d'Aneu.
El fet que els escriptors que
visiten les valls any rere any siguin
diferents permet que en l'organitza­
ció de les activitats hi hagi uns llocs
comuns i d'altres que varien. Així, la
visita guiada a Casa Gassia, cap de
l'Ecomuseu; la visita a Santa Maria,
centre espiritual; el coneixement del
conjunt arqueològic de València i el
seu castell comtal o la visita al
conjunt monumental de Son, junta­
ment amb els actes públics al Paller
de Casa Gassia, amb taules rodones i
l'atorgament del premi Árnica de
DOSSIER 111 TROBADA D'ESCRIPTORS
narrativa breu, són les activitats nu­
clears de les trobades. Després, els iti­
neraris per la diversa geografia de les
valls, que permet la descoberta i un
millor coneixement físic del territori.
Però, com que cada any els escriptors
varien, el factor humà és diferent, i la
petita crònica de les trobades no pot
ser mai igual. L'any passat, per exem­
ple, hi va haver una esplèndida vetlla­
da poètica en el sopar que es va cele­
brar al restaurant Costa d'Esterri,
que fou fonamental perquè els assis­
tents es coneguessin millor i es tren­
quessin totes les barreres de distància
entre escriptors que no sempre han
coincidit abans. Fou, recordo, una
sessió memorable.
Aquest any ha estat el debat, fins i
tot, diria, la controvèrsia. Atès que els
escriptors que es reunien practicaven
com a gènere la literatura infantil i
juvenil i, atès, també, que a vegades
els personatges d'aquestes narracions
participen, viuen, sorgeixen, de la
memòria col·lectiva de la tradició
pròpia, es va presentar una proposta
de manifest per debatre i discutir que
reivindicava la necessitat de no
oblidar, d'envigorir i d'enfortir el
recurs, la pràctica i la utilització d'a­
quells personatges que són referents
d'identificació d'una tradició
popular catalana, és a dir, referents
d'un imaginari col·lectiu propi. Això,
El públic i la Trobada d'Escriptors.
i >* t,
^*VV%* I %%t
Miquel Viladegut llegint poemes.
t% \
t i
%m'^"

V • í 5 % ^í
DOSSIER III TROBADA D'ESCRIPTORS
. f Z*-*»^
«3 •*»*£*
^ïl*^ í*"*
naturalment, no vol dir, en una so­
cietat que ja no té fronteres mediàti-
ques, pretendre barrar el pas a res ni
a ningú, cosa d'altra banda impossi­
ble i impensable. El tema no era el
refüs sinó l'afirmació. Però malaura­
dament vam ser incapaços d'arribar
a bon port. Perduts entre comes,
matisos, equívocs o a atorgar sentits
diferents a paraules idèntiques, el cas
és que no poguérem consensuar el
que hauria estat el primer manifest
d'escriptors adreçats a l'opinió
pública i a les administracions cata­
lanes sorgit de les trobades de les
valls d'Aneu. Probablement, també,
i com a conseqüència d'una atapeïda
agenda d'activitats, no vam tenir
temps per trobar els acords, per llimar
les poques frases, les poques idees que
ens separaven els uns dels altres. Fou
una llàstima. Però l'esborrany del text
existeix i cal esperar que un dia o altre
el retrobem i amb ell l'esperit d'arri­
bar a un acord que pugui ser assumit
per tots. Entre les feines que els
escriptors encara poden fer hi ha
generar idees o ajudar a crear estats
d'opinió que, lliurement, les unes i
els altres, puguin circular i ser co­
neguts per tots aquells que encara re­
coneixen en la literatura funcions que
no sempre acaben amb el llibre
imprès.
Manifest per a L· defensa deh nostres herois i heroïnes tradicionah
Un grup d'escriptors i il·lustradors de literatura infantil
i juvenil, convidats pel Consell Cultural de les Valls
d'Àneu, amb la intenció de conèixer el territori, intercanviar
experiències i, també, debatre la situació actual de la
literatura per a infants, volem fer públic el manifest
següent:
1. Estem plenament convençuts que els personatges
procedents de les narracions tradicionals de cada poble de
la Terra constitueixen un dels teixits bàsics per vestir l'imaginari
dels nostres infants. Tots ells, a més dels personatges
creats per un autor en un moment històric concret, són
patrimoni de totes les persones del món.
2. En l'època de la comunicació i de les migracions que
vivim, observem com cada dia desembarquen al nostre país
personatges procedents de cultures, de pobles i d'autors de
tots els racons de la Terra. Aquesta mena de mestissatge de
h fantasia és, d'entrada, enriquidor des de tots els punts de
vista.
3. Amb tot, és evident que els mitjans tècnics i econòmics
de què disposa cada emigrant són desproporcionats. I
com que es tracta d'una societat competitiva on se sol
imposar el més fort, sovint el qui crida més ofega la veu
dels altres.
4. Els catalans assistim resignats a l'espectacle, sovint
embadocats pels qui fan més soroll, sense adonar-nos que
els rugits dels lleons que vénen d'Occident o el fragor dels
guerrers futuristes de l'Orient ofeguen també la veu dels
nostres personatges.
5.1, tanmateix, disposem d'una bona recula de simpàtics
personatges -alguns morts d'ensopiment- nascuts en
tots els indrets de la nostra variada geografia: al mar, a les
muntanyes i a les planes de l'interior. A la vegada, els
nostres escriptors, al llarg del segle, han augmentat la
família amb noves criatures, des del Massagran fins al
Petri.
6. La majoria dels nostres herois i heroïnes, per
damunt de barreres polítiques i lingüístiques, conserven la
mateixa fesomia que els europeus, amb qui formen una
gran família. En aquest sentit, lamentem que les nacions de
la vella Europa, tan riques en fantasies tradicionals, no
facin res en aquest sentit perquè els seus fills disposin,
almenys, dels mateixos mitjans que els qui arriben de fora
per fer sentir la seva veu.
7. Davant d'aqüesta situació, demanem als nostres
companys escriptors i il·lustradors que facin un esforç per
donar veu i forma als personatges tradicionals, especialment
els més marginats. Finalment, exigim una actitud
decidida dels nostres governants envers la potenciació i la
divulgació del patrimoni fantàstic tradicional. Només així,
un dia podrem ser de debò catalans i europeus.
Valls d'Àneu, 29 de juny de 1996

Ramon Sistac
La insostenible lleugeresa de la vianda
scalfor. O, més ben dit,
escalforeta. Un raig de
sol de primavera il·lu­
mina el meu clatell poc colrat. En
pic els núvols han marxat, la llum
envaeix lentament la prada i aug­
menta el joc de contrastos entre el
verd homogeni de trèvol, gespet i
gram i els colors bigarrats de l'indis­
ciplinat exèrcit de flors que n'ha
pres possessió. No m'agrada got fer
de Heidi, pero cal reconèixer que
s'hi està bé. Odio, blasmo i execro
els picnics. I intueixo que bona part
dels participants, encara més urba-
nites amb mala consciència d'urba-
nites que jo, comparteixen la meua
fòbia. I la meua filia per una taula
ben parada i sota cobert. Ara bé: ací
ens hem rendit, ens hem lliurat a l'e­
nemic amb tot el bagatge i la
munició. I algun dia ens en penedi­
rem. La traïdoria es paga sempre
amb el remordiment.
Ara per ara, comprovo que he
perdut el costum de seure damunt
l'herba humida. Ja ho sé prou, que
ho pagaré car. Penso que tots, fins i
tot els de secà, en som ben cons­
cients, del perill que sotja la nostra
renyonada. Pero hi ha camins que
hom té, per sort encara, la llibertat i
DOSSIER III TROBADA D'ESCRIPTORS
Intent fallit de capdesetmanari
de la in Trobada d'escriptors a les valls d'Àneu
el bon enteniment de perdre's. Si he
estat capaç d'abandonar els meus
prejudicis i prevencions -ben justifi­
cats, tanmateix- contra les Ufares
campestres, tot serà que no ho siga de
guanyar-me una mica de lumbàlgia a
canvi de la satisfacció dels més pri­
maris dels meus instints. A més,
tampoc no és qüestió de traure una
cadira-bastó, com el Franco quan
pescava salmons.
"Si es delito el quererte, que me
condenen a muerte". Si això és pecat,
Ramon Sistac, delícies aneuenques.
Ponç Pons, aires menorquins.
\m%i'^
i^ 'H^ •

DOSSIER III TROBADA D'ESCRIPTORS
Haveries humanes en corrua cap a la
màgica Mare de Déu de la Roca
d'Escart.
vull la condemnació eterna (i no em
fareu creure que al cel s'ho munten
de biomanans). Al capdavall, dels set
pecats capitals, la gola i la luxúria són
els més humans. I els més bonics. No
sé pas per què els hi han hagut de
posar. Si no és pecat admirar un bon
quadre o sentir una bona música, per
què ho ha de ser delectar-se amb un
bon àpat? L'única diferència que hi
trobo és que el cuiner, a diferència del
pintor o del músic, és l'únic artista
que es menja la seua propia obra
d'art; pero no hi sé veure implica­
cions morals més pregones. De la
luxúria ja no en parlo, que això anava
de literatura juvenil. En tot cas, no hi
aniré sol, a l'infern. La imponent i
constant salmodia de les llengües i de
la saliva en el paladeig, la suau har­
monia dels sorolls de deglució, el
rítmic esclat dels capellans impactant
contra els plats, la suau música del vi,
tot saltant del brocoló del porró gola
avall, com en un amable i constant
suïcidi... voleu dir que no hi anirem
una bona colla? Fins i tot el magre
Ponç, que confessa que no li agrada
l'embotit, se'n fa un bon tip...
Però la vida és cruel, i els pecats
demanen penitència. L'escalforeta
inicial ha anat fent osca en els nostres
colls, coronetes, clatells, nuques i bes-
colls. I, ai, las! les orelles. Les meues, a
hores d'ara, semblen orellanes. I això,
és clar, ens passa als qui hem tingut la
prudència de posar-nos d'esquena al
sol. Els qui s'hi han posat de cara
pareixen carn a la brasa. I, a mesura
que passen les hores, l'efecte va
pujant. Les dones semblen turistes de
Calella. Els homes, rubicunds guer­
rers wagnerians. Ningú no ha portat
after sun. Ni nivea. Ni mustela.* To­
thom es recorda de la dermatitis quan
no trona!
Han passat les hores i, per avorri­
ment, abandono el present històric.
Amb la pell tibant i la panxa plena (i
ni molla de mala consciència), les
sensacions es van anar succeint
durant tot el dia i el matí següent.
L'olor d'humitat a Santa Maria
d'Àneu (literalment farcida de
cagades de muricec), les discussions
acalorades a l'església de Son, on per
primera vegada en ma vida vaig tenir
l'ocasió de parlar des de la trona, com
sant Vicent Ferrer; la visita al sostre
del món -del món conegut, com a
mínim, per a molts de nosaltres-, les
muralles d'Escaló, les ruïnes del
castell de València,** el santuari de la
Roca d'Escart, on vam arribar esbufe­
gant... I, és clar, la visita a l'Ecomu-
seu. Al vespre vam sopar minairons
saltats, cuinats per la mà experta -en

minairons, que no pas en paelles-
del Pep Coll. Al migdia, la magnitud
del tec unarrí devia estar sens dubte
prohibida no ja per l'església catòli­
ca: directament per la convenció de
Ginebra. N'altero totalment la cro­
nologia, i no és qüestió de memoria,
sinó de digestió. De fet, tot podria
haver acabat en un fenomenal
empatx. No solament un empatx de
menjar, sinó un encara de més difícil
digestió: un empatx de territori. Lo-
xicot-que-exporta-territori no va
parar ni un moment. I és que, el que
se'n diu parar, no para mai. Ja fa
anys que el conec i sempre he estat
de l'opinió que té una mica de
Tintin i una mica d'Oliveira de
Figueira, encara que en algun
moment, sobretot quan et vol
vendre una revista, una ermita o un
castell restaurat, sembla més aviat el
Serafí Lian tió. Però fa la seua feina i
sap enganxar-te. Encara diria més
(això és del Dupont, crec): em té ara
enganxat, un vespre fred d'octubre,
davant del teclat. Si demà no li
porto aquestes ratlles, ben segur que
em pela. Avui, sortosament, he
sopat verdureta.
* Ara ja ho puc dir: jo en duia una
miqueta, de crema hidratant, però no ho
vaig dir -gairebé- a ningú. Aprofito l'avi­
nentesa d'aquesta oportunitat que gentil­
ment se m'ofereix per fer-ne acte públic de
contrició i, de passada, recordar als qui els en
vaig deixar que em deuen una cervesa.
"" Per què serà que en els dos llocs que
es diuen València (València d'Àneu i
València de València), la gent en diu
ValAicia.'
DOSSIER 111 TROB.'VDA D'ESCRIPTORS
Escriptors a l'empara de "lo castell" d'Escaló.
If ^irttí^ i% %y^% "ntic
I %

,rt -P
SSIER m TROBADA D'ESCRIPTORS
ittr«: ^*w
Diablessa Duran talaiant
senders de glòria.
•"' ^vri«*i
í *.
Teresa Duran
Això era i no era
partir d'unes determina-
W* • des altures, la contempla­
ció s'allargassa de manera
pràcticament indefinida, monòtona,
un si és no és calitxosa, i és llavors
quan una ment activa, predisposada
a trafiquejar, es troba en un punt
latent d'espera, desitjant qualsevol
imprevist, per minúscul, quasi
imperceptible, irrellevant, que sigui.
Aquest era l'estat d'ànim de la
Geperudeta, en el seu sitial celestial,
quan va rebre el truc insospitat i
infreqüent de la Moreneta.
-Tu, que l'Ermengol i en Tomeu
m'han dit que es prepara conxorxa
grossa cap a la banda on el nano va
perdre les espardenyes. Què et
sembla si ens ajuntàvem totes i ens
ho miràvem, de lluny estant, és clar,
per veure com va?
-Veges tu! I qui s'ajunta?
-Pots comptar! Els angelets més
bufanúvols de tots! Els escriptorets de
pela amb deu, que s'inventen contes
per a la mainada, santa ingenuïtat!
-Que innocents que són!!
Desemparadets meus! Això no m'ho
vull perdre! Ho he de veure!
I heus aquí com, just quan aquí
baix tothom -és un dir- feia ball
manetes a sant Pere, allí dalt hi havia
una vintena bona de marededéus
prenent el te en el més excels dels
sentits, rient i xalant i passant-se l'u­
llera de llarga vista, veient com
quatre arreplegats descobrien territo­
ris en nom del país, de la llengua, de
la fantasia i de no sé pas quantes
beneiteries més.
bomba!
La de la Mercè s'ho passava
-Ara sí que faran patxoca, els de
can Panga, a muntanya! I això que
me'ls han triat una mica! Si no saben
ni com anar-hi, fins allí dalt! I el més
bregat de tots ara té mal de panxa i
no hi va! Ara sí que l'hem feta bona!
-Tu no siguis tan acaparadora,
maca, que per molt que visquin a
Barcelona, més de la meitat d'aquesta
tropa no en són fills, i el veterà de la
colla sap on para Butsènit- esclatava
l'Assumpta de la Seu Vella. -Però,
què fan, ara?
-Ara sopen.
Glopet de te.
-I ara?
-Miren rajoles florides abans
d'anar adormir...

Elles xerra que xerraràs, no ha­
vien buidat ni la meitat del pap que
l'endemà els escriptorets ja se n'en­
traven pel rebost de Casa Gassia, on
els cantaven les lloances de la sopa
de serp i altres herbetes que el Jordi
els feia tastar.
-Joan! La portada!!! -se sentia
bramar de dalt del cel estant.
-Aquí la teniven de fer! Això va
bé! -s'estarrufava la de Santa Maria
d'Aneu, que aquells dies tenia unes
cagarrines de no dir sobre què s'es-
devindria per aquells verals.
-O sigui que t'estimes més una
foto que un misteri de Maria? -li re­
treia, riallera, la veterana de Reque-
sens-. I ara, què fan?
-S'enfilen.
-Aquell xic suat ja els ha
mostrat l'espina de bacallà? -pre­
guntava la del Lledó, sempre interes­
sada per les rutes de la salaor.
-I ara què?
-Ara mengen!
I tant que menjaven! Enmig
d'un prat, com les vaques brunes.
Però un mos al tros a les Planes de
Son, inter nos, és una delícia que
quan la casa Kodak la descobreixi, si
se'n faran, de calendaris!
Però és que Son, sa cosa més
repolida d'aquest món, no ho desco­
breix qui vol, sinó qui pot, i
encara...! Si no, sentiu la veu rígida
d'aquell bon badle que us ensenya el
retaule proclamant com tot el poble,
"com un sol home", el va defensar de
les urpes depredadores del museu
amb el mateix to èpic amb què
Napoleó comanava els seus exèrcits.
I, si no teniu le gosadia de pregun­
tar-li de quantes persones era fet
DOSSIER 111 TROBADA D'tSCRlPTORS
aquell tot el poble, no sabreu que
només eren catorze a servar el tresor
de l'arca, i l'Indiana Jones ja se'n pot
anar de puntetes davant tanta
bravura, o enfilar-se al campanar, tan
alt i vertiginós, si vol fardar, perquè a
Son espanten les bromes foranes
amb munyidors, i reclamen les
bruixes i els ogres del territori des del
púlpit!
-Recoranta misses cantades!
Idò, això no és heretgia, per ventura?
-s'exclamava la de Lluc quan ho
veia, i sa bessona, la Lluca d'Alzira,
retrucava- Xe, mentre els pega per
la fantasia, no mos obliden...
són ara?
-Vaja per la fantasia doncs... On
allí baix.
-Ara suen tinta. Donen premis
-Fan fotos?
-1 a més a més mengen. Si no
vols caldo, dues soperes.
Pastetes a les celísties i diapositi­
ves a la vall.
-Lo Pep me'ls fa viatjar de nit!
Es que de nit els viatges són més
fantàstics. I au! Pixarrades del
dimoni, gestes del bisbe Ermengoi,
monestirs mixtos de Cassovall, ser­
pents de Collegats, gegantes que s'a-
Dolça mandra, botons d'or, menges
generoses, Tèsol olímpic.
I I
'^m >•
%ifm%^ * %^èm,-
V dV'^i if^*- *»•
Aliatge prometedor: escriptors. Sants Just i Pastor,
campanars, trones, retaule gòtic...
VHI
felíT

DOSSIER III TROBADA D'ESCRIPTORS
Prop del cel a la Roca d'Escart.
clofen, vídues ombrejades a les ro­
ques, encantaries de Bonansa, forats
del Drac, bruixes de l'Espluga, dáli
que dáli que els ulls els feien pampa­
llugues, i si l'esbojarrada aquella
arriba a fer servir les escombres guar­
nides, encara hi haurien romàs
encantats, allí dins.
-Ja es deixondiran, ja, si els arre­
plega lo Perot (Peretó?) amb el seu taxi!
-Mira-te'ls! Rostos amunt, fins a
la Creu de l'Eixol per veure les cinc
valls obertes com els dits d'una mà.
-Joan! La portada!!!
En terres d'Esbalsatossinos, qui
és a punt d'estimbar-se no són els
porcs sinó els escriptors. Camí (i dir-
ne camí és dir-ne molt) de la Mare de
Déu de la Roca se sent la pregària:
-Mesquinet de mi! Que la Mare de
Déu del Toro només arriba als 400
metres d'alçada i no sé si té cobertura
aquí dalt! {Pon(^ Pons dixit).
-Que no tenc cobertura...! Ro­
queta, som-hi, que aquí ens cal de­
mostrar que al pot petit hi ha la bona
confitura!
I a fe que se'n van eixir, aquell
parell de marededeuetes. La foto que
ho certifica la van haver de fer en for­
mat vertical perquè si la feien apaisa­
da no hi haurien cabut tots sense
minva lamentable del nombre d'ex­
pedicionaris.
-I ara què?
—Ara mengen, per variar. Men­
gen i discuteixen.
—Què discuteixen?
—Sobre el futur de la fantasia es­
crita i qui la llegeix.
-Qui mena la gresca?
-L'ambaixador del territori: en
Ferran Relia.
-El dimoni és!
-Oh, ell ho ha organitzat tot! I
que no va sol! Goita, hi ha en
Ramon, l'Albert...
d'Àneu!
-El dimoni són, aquests
-És que el terrabastall que orga­
nitzen aquesta tropa endiastrada no
s'organitza enlloc més de les terres
catalanes...
-I deixa'ls que facin! El dimoni
sempre ha tingut sobre nosaltres l'a­
vantatge de ser més ran de terra
-intercedia la Misericòrdia de Reus.
-Mentre el dimoni ens fa la
feina i vetlla per la unitat, la bellesa, i
el futur del territori -va concloure la
Moreneta, que aneu a saber per què
és tan fosca de pell-, nosaltres
podrem continuar amb la nostra
vida regalada... Au, desconnectem!
I així fou com el dimoni gros del
Consell Cultural de les Valls d'Aneu
i tota la seva cohort de dimonietxos i
minairons, llavors i ara, continuen
any rere any provocant daltabaixos,
fent les mil i una, desafiant la mono­
tonia establerta, llençant la casa per
la finestra, invocant el territori, la
llengua i la fantasia, coses eixes que,
com tothom sap, són, des que el
món és món, l'esca del pecat, i
atacant els escèptics per la més terre­
nal de les flaqueses humanes; per un
bon àpat. D'aquells que només es
poden fer a casa Tonya d'Unarre:
sopa de pastor (hi canten els àngels,
però no en tasten), i carn de poltre
(el diable és qui l'encomana).
I qui no ho vulgui creure, que
ho vagi a veure. I a qui li faci mal,
que s'hi posi Árnica.
-Joan! La portada!!!!!

Pep Albanell
1. Un heroi i una heroïna de ficció.
Guillem Brown i Mafalda.
2. L'obra que hauries volgut escriure.
Alguns dels llibres històrics de
l'Antic Testament, que són uns
magnífics i extraordinaris llibres
d'aventures.
3. La teua mania particular a l'hora
d'escriure.
Música de fons baixeta.
4. La joguina que mai no et van
portar els reis.
Una bicicleta.
5. Bolígraf, ploma, maquina d'es­
criure 0 ordinador.
Ordinador. Un PCW8256, encara!
6. Un somni no realitzat.
Escriure una novelassa de set-
centes pàgines pel capbaix.
7. Un animal un color, una flor.
Un peix al forn, el del pebrot esca­
livat, coliflor (en vinagre).
8. En que t'agrada perdre el temps?
Inventant-me coses i jugant a
cartes.
9. Un segle i un país.
Aquest, aquest!
10. Per quin pecat aniries a l'infern?
I' l'er gairebé tots, però pels verds,
més.
DOSSIER 111 TROBADA D'ESCRIPTORS
IL Raó 0 sentiment?
Sentiment enraonat.
12. Quin consell estàs content de no
haver seguit?
No faig gaire cas dels consells.
+1. El vers de la teua vida.
No tinc cap vers "de la meva vida".
Ara bé, hi ha uns quants versos que
m'han perseguit durant la meva
vida. El que ara em ve a la
memòria, posem per cas, és d'en
Gabriel Ferrater:
"No sóc sinó la mà amb què tu pal-
peges".
Mercè CaneU
1. Un heroi i una heroïna de ficció.
Momo, de la novel·la de Michael
Ende, i Gelsomino, de Gelsomino al
país dels mentiders de Gianni Rodari.
2. L obra que hauries volgut escriure.
Els narradors de la nit de Rafik
Schami.
3. La teua maniaparticuUr a l'hora
d'escriure.
M'agrada escriure amb ploma i,
depèn del que escric, ho faig amb
una o amb una altra.
4. La joguina que mai no et van
portar eh reis.
Una casa de jugar, amb tot el que ha
de tenir una casa de debò, que
pitjant un botó es feia petita, petita, i
la podia guardar en un racó del pis
Qüestionari
'Dotze més una''
Pep Albanell.
Mercè Canela.
^••Hf
.S|. í 'Wr^ t *
rtlt% i*«^%1 I?*?*
ÚI
. -^^"m^t^
,. ^\

%%*
i*#íí*«»»^'*'
DOSSIER ÍII TROBADA D'ESCRIPTORS
•^^ 1 •''%•*• A*'*^' t r^
>%% d|:¿1 1
^:^ l V
¥| % *%
¿*^'
Joaquim Carbó.
on vivíem, o es feia gran, gran, i ens
hi podíem ficar a dins.
5. Bolígraf, ploma, màquina d'escriure
0 ordinador
Ploma i després ordinador.
6. Un somni no realitzat.
Viatjar sense equipatge.
7. Un animal, un color, una flor.
El falciot, el verd del blat, la flor de
l'atmetller.
8. En que t'agrada perdre el temps?
Passejant (encara que no ho considero
perdre el temps).
9. Un segle i un pais.
El s. XVI a Itàlia (per dir alguna cosa).
10. Per quin pecat aniries a l'infern?
No m'agrada, l'infern.
11. Raó 0 sentiment?
Una bona barreja de totes dues coses.
12. Quin consell estàs contenta de no
haver seguit?
No t'ho sabria dir.
+ 1. El vers de la teua vida.
"Jónica", de Konstandinos P. Kavafis.
Joaquim Carbó
1. Un heroi i una heroïna de ficció.
El dimoni dels Pastorets; la madrastra
de la Blancaneus.
2. L'obra que hauries volgut escriure.
Sento una enveja malsana i recargolada
per tot el que escriuen els altres.
3. La teua maniaparticuUr a l'hora
d'escriure.
Que no troni ni Uampegui: si se'n va
el corrent, el meu ordinador té
pèrdues i avorta, el pocavergonya!
4. La joguina que mai no et van
portar els reis.
Les que hauria triat pel meu compte
i que no eren mitjons ni mocadors.
5. Bolígraf, ploma, màquina d'escriure
0 ordinador
Per signar rebuts, un bon bolígraf;
per fer volar la imaginació, una
ploma. D'oca, naturalment.
6. Un somni no realitzat.
Volar per l'espai i alternar amb les
estrelles (de Hollywood, s'entén!).
7. Un animal, un color, una flor
El musclo. El color de gos quan fuig.
La coliflor.
8. En què t'agrada perdre el temps?
En qualsevol cosa que no sigui despullar-me
davant d'un qüestionari.
9. Un segle i un país.
El segle XXII, als Estats Units del
Món i part de l'estranger.
10. Per quin pecat aniries a l'infern?
A l'hivern, per qualsevol que m'hi
portés ràpidament en ascensor.
11. Raó 0 sentiment?
Preservatiu o sida?
12. Quin consell estàs content de no
haver seguit?
El d'un mestre que em volia encarri­
lar cap al clergat.
+ 1. El vers de U teua vida.
Tururut, tururut, qui gemega ja ha
rebut! (en desconec l'autor).

Pep Coll
1. Un heroi i una heroïna de ficció.
El Joan de l'ós i Alícia.
2. L'obra que hauries volgut escriure.
Bearn o la saU de les nines
(Villalonga).
3. La teua maniaparticuUr a l'hora
d'escriure.
Fer un cafè i una cigarreta abans de
posar-m'hi.
4. La joguina que mai no et van
portar els reis.
Un tren elèctric.
5. Bolígraf, ploma, maquina d'escriu­
re 0 ordinador.
Ploma i ordinador.
6. Un somni no realitzat.
Volar (amb ala delta, ala de pendent
o el que sigui).
7. Un animal, un color, una flor.
L'ós bru, el roig de les penyes del
Prepirineu, la flor de neu.
8. En què t'agrada perdre el temps?
No m'agrada perdre el temps.
9. Un segle i un país.
El segle XIV, Eslovènia.
10. Per quin pecat aniries a l'infern?
Per qualsevol, tret de robar, matar o
fer mal als altres.
11. Raó 0 sentiment?
£- Tots dos són imprescindibles per
viure.
DOSSIER 111 TROBADA D'ESCRIPTORS
12. Quin consell estàs content de no
haver seguit?
De casà't jove i llevà't matí, mai te
n'hauràs de penedir.
+ 1. El vers de la teua vida.
Molts. Per exemple: "Em veig sovint
per fosques solituds" (J. V. Foix).
Teresa Duran
1. Un heroi i una heroïna de ficció.
(Els herois de ficció sempre m'han
semblat més autèntics que els de
debò).
James Hook, el pirata de Peter Pan,
exquisidament educat a Eton,
"perquè va ser fidel a la tradició de la
seva raça" i amb la seva innegable
classe "va anar content cap al cocodril".
I la fada Brancanegra, de La
rosa i l'anell, perquè va arribar a
aquesta sàvia conclusió: "Començo
de creure que faig tant de mal com
de bé amb les meves fetes.Tant se val
que plegui aquest ram dels encantaments
i permeti que les coses segueixin
el seu curs natural".
2. L'obra que hauries volgut escriure.
(Si la pregunta fos en plural, fóra
més fàcil de respondre).
El Petit Príncep, sobretot el capítol
XII.
3. La teua mania particuUr a l'hora
d'escriure.
Música, te i tabac.
4. La joguina que mai no et van
portar els reis.
Mai no em van dur la tristesa o la
malenconia que porten el primer any
en què l'infant ja sap qui són els reis.
Els reis, a casa, van ser, i són encara, la
Pep Coll.
Teresa Duran.
vnt
Qüestionari
"Dotze més una"
¡itin ií%%"^^
%y-.. ^ "
."¥• ¿^
~im % Ài
I 4l 'f%
>ir

¿T c
DOSSIER III TROBADA D'ESCRIPTORS
' '^ T % * #'»***' ', " *-
-.1 •% ^.
Josep Antoni Fluixa.
sf M^. i>
l·l·l í
1: Sr m« ^*"
i#*#l
a«*4*«1
íf A -% nirr* * I -"!»>
festa més meravellosa del món. Vaig
tenir de tot, joguines de les considerades
de noi i de les de noia, joguines
inventades, o fins i tot un tren elèctric
que em va arribar espatllat perquè
"algú" hi havia estat jugant tota la
nit... Però, la màxima joguina que em
van dur els reis fou la de no parar la
festa encara que ja sabés qui eren
aquells personatges. Va ser llavors, justament,
quan a casa el "happening"
d'Orient es va multiplicar en significat
i resultats. Tant de bo tots els infants
arribessin a tenir uns reis com els
meus...
5. Bolígraf, phma, màquina d'escriure o
ordinador
Ordinador i llapis, normalment. Quan
em toca il·lustrar, les eines poden ser
moltes més...
6. Un somni no realitzat.
Fugir Nord enllà... i no tornar!
7. Un animal, un color, una flor
Una euga (si pot ser perxerona), un
blau (si pot ser el de la vinca pervinca),
una englantina (tant a la darreria de la
primavera, quan floreix, com a finals de
tardor, quan fruita).
8. En què t'agrada perdre el temps? (Si
del que diré en dieu perdre el temps,
no sabeu el que us perdeu...).
Mirant sants. Vull dir, ara no em prengueu
per una beata, fiíUejant llibres
il·lustrats, molta, molta estona, i anant
endavant i endarrere del mateix
llibre...
9. Un segle i un país. (Com si jo conegués
tota la història i tota la geografia...)
Les darreries del XVIII a França... però
potser per les mateixes dates, Alaska o
Nova Guinea m'haurien encisat.
10. Per quin pecat aniries a l'infern?
Em vendria l'ànima al dimoni a
canvi d'un viatge a l'infern amb
bitllet d'anada... i tornada.
Conseqüentment, segons l'ortodòxia,
hauria comès tres pecats: el de
ser barruda, el de ser xafardera, i el
de ser xerrairota (no me n'estaria,
d'explicar el que hi hauria vist). Però
dubto molt que ho pugui aconseguir.
.. La meva pobre animeta no
deu pas valer tant.
11. Raó 0 sentiment?
M'agradaria molt ser sentimentalment
raonable i, alhora, raonablement
sentimental. Però normalment
trobo més raons per ser sentimental
que per ser raonable. Perquè el sentiment
em fa tendir a sentir-me optimista,
i això ho visc com a bo. En
canvi, la raó em fa tendir a frenar, i
això ho visc amb pessimisme.
12. Quin consell estàs contenta de no
haver seguit?
Quan no he seguit un consell,
poques vegades l'he recordat.
+ 1. El vers de L· teua vida.
Té prioritat "Verrà la morte e avrà i
tuoi occhi", si cal donar al Cèsar el
que és del Cesare (Pavese), però, si
per afegitó, després, cal donar a Déu
el que és de Déu, fixeu-vos en la
musicalitat d'aquest hendecasíl·lab:
"Ah!, qui, com vós, conegués la
Jamaica" (i ambiguament no cito
noms).
Josep Antoni Fluixa
1. Un heroi i una heroïna de ficció.
El Tirant i Dorothy, la protagonista
A'El meravellós màgic d'Oz.

2. L'obra que hauries volgut escriure.
La història interminable, Cien años de
soledad. Diccionari per a ociosos...
3. La teua maniaparticukr a l'hora
d'escriure.
Escriure amb tres o quatre llapis amb
la punta afilada i utilitzar-los fins
que es fan molt petits.
4. La joguina que mai no et van
portar eh reis.
Un escalèxtric.
5. Bolígraf, ploma, màquina d'escriure
0 ordinador
Faig una primera versió amb llapis,
després una altra amb bolígrafo
ploma i, finalment, use l'ordinador.
6. Un somni no realitzat.
Ser un expert en molts temes dels
quals en sé poca cosa: art, música,
matemàtica, física, biologia, astronomia,
història, etc.
7. Un animal, un color, una flor
L'elefant, el verd i el gesmil.
8. En què t'agrada perdre el temps?
Només puc estar quiet sense fer res
quan sóc davant el mar.
9. Un segle i un país.
Segona meitat del segle XX i primera
meitat del segle XXI al País Valencià,
i més concretament a la Ribera del
Xúquer.
10. Per quin pecat aniries a l'infern?
Segurament per qualsevol pecat relacionat
amb la "carn".
1L Raó 0 sentiment?
Evidentment, el sentiment raonat i
la raó sentida.
DOSSIER III TROBADA D'ESCRIPTORS
12. Quin consell estàs content de no
haver seguit?
El que em va donar l'alcalde del meu
poble ja fa més de dotze anys.
Afortunadament no li vaig fer cas i,
per això, continué essent Josep
Antoni Fluixa. Ell, per contra, ha
deixat de ser alcalde.
+ 7. £/ vers de k teua vida.
"Cada matí li canvie l'aigua a la
pena" de Vicent Andrés Estellés.
Josep Franco
1. Un heroi i una heroïna de ficció.
El caballer de llinatge Tristram
Shandy. La senyora Emma Bovary.
2. L'obra que hauries volgut escriure.
Hauria volgut escriure La muntanya
màgica.
3. La teua mania particukr a l'hora
d'escriure.
Escoltar música i fumar massa.
4. La joguina que mai no et van
portar els reis.
Els reis mai no em van portar una
guitarra, però me la vaig comprar
amb els primers diners que em
pagaren... per escriure!
5. Bolígraf, ploma, màquina d'escriure
0 ordinador.
Primer bolígraf, després ordinador;
més tard, correccions amb bolígraf i,
finalment, correccions amb l'ordinador.
I ni així.
6. Un somni no realitzat.
Si considerem que m'heu passat
aquest qüestionari perquè participe
en una trobada dedicada a la literatu-
Josep Franco.
Qüestionari
"Dotze més una"
mimi
i^fc^
^•*i^^^ Ht't ^\\
1% y*****^***
%% Ji*! \ ' X üifi^ï » ^^,1*.
,.m^r**'»«tï'i *.titeu«'*¿^»

'-^^^V* }
DOSSIER III TROBADA D'ESCRIPTORS
Àngels Gardella.
t m*\ ptwii'nr**, • %Jm^
f
*^ '^' %1 V"**^ *^'** ***^ ^'^
^ »• í'í^
.^•r*»iifc£.»t ,%t ' i' > •'*
j>T' tfi:*in < '• j ^ -Vs^HI I «f|
^ f *
»f »Tf* •%
! ! '
l'S w'O^
ra infantil i juvenil, potser és millor
no explicar-lo, perquè cal preservar
els valors morals de la nostra joventut.
7. Un animal, un color, una flor.
Un tigre, el color d'uns ulls, una rosa
(collida en el mes d'abril, si pot ser).
8. En que t'agrada perdre el temps?
En discussions estèrils amb gent
intel·ligent.
9. Un segle i un país.
El segle XX i els Països Catalans.
10. Per quin pecat aniries a l'infern?
Jo no en faig mai, de pecats; perquè
el pecat és la consciència d'haver-se
deixat vèncer per un impuls, i jo no
m'hi opose, mai, als meus impulsos.
11. Raó 0 sentiment?
La raó sense sentiment és tan perillosa
com el sentiment sense raó. El
racionalisme sentimental fóra l'estat
desitjable de l'ànima humana...
12. Quin consell estàs content de no
haver seguit?
No deixes sendes velles per novelles.
He deixat moltes sendes velles i no
m'ha anat tan malament com m'auguraven...
+ /. £7 vers de U teua vida.
N'hi ha molts:
"Viatjar terres, no quedar-se en cap,
amar en totes una noia verge;
creure en la guerra, perquè és bo el
combat.
Cada ferida, la sang d'un poema."
Joan Salvat-Papasseit
"No guru, no master, no teacher..."
Van Morrison
"Cercant senyor qui jamés fon
vassall..."
Ausiàs March
"Sea nuestra divisa
rescatar, si podemos,
la camisa."
Josep Bernat i Baldoví
Angeh Gardelh
1. Un heroi i una heroïna de ficció.
Julien Joel á'El Roig i el Negre, i
Plaerdemavida de Tirant.
2. L'obra que hauries volgut escriure.
Hamlet o El Quixot
3. La teua maniaparticuUr a l'hora
d'escriure.
Tenir la taula molt desordenada.
4. La joguina que mai no et van portar
eh reis.
La Barbie.
5. Bolígraf, ploma, màquina d'escriure
0 ordinador
Bolígrafo ordinador.
6. Un somni no realitzat.
7. Un animal, un color, una flor
Una gata. El roig i el negre, Les flors del
mal
8. En que t'agrada perdre el temps?
A badar.
9. Un segle i un país.
Països Catalans al s. XXI.
10. Per quin pecat aniries a l'infern?
Pels pecats d'amor.

11. Raó 0 sentiment?
Sentiment.
12. Quin consell estàs contenta de no
haver seguit?
Que em dediqués a alguna cosa pro­
ductiva.
+ /. El vers de la teua vida.
"Es quan dormo que hi veig clar" (J.
V. Foix).
Gabriel Janer-ManiU
1. Un heroi i una heroïna de ficció.
Ulisses. Margarida Gautier.
2. L'obra que hauries volgut escriure.
Les mil i una nits.
3. La teua mania particular a l'hora
d'escriure.
L'eròtica de la ploma i la tinta eslla­
vissant-se en el full d'un quadern
comprat en una ciutat llunyana.
4. La joguina que mai no et van
portar els reis.
Una nina.
5. Bolígraf, ploma, màquina d'escriure
0 ordinador
Ploma, bolígraf i ordinador.
6. Un somni no realitzat.
M'afany per realitzar-los quasi tots.
7. Un animal, un color, una flor.
La pantera. Vermell. L'orquídia.
8. En que t'agrada perdre el temps?
Passejant per París.
9. Un segle i un país.
Un segle és massa llarg i els països
DOSSIER 111 TROBADA DESCRIPTORS
enormes. M'agradarien alguns ins­
tants en alguns països.
10. Per quin pecat aniries a l'infern?
Per tots.
1 l.Raó 0 sentiment?
El sentiment cavalca, a vegades, sobre
la raó.
12. Quin consell estàs content de no haver
seguit?
Molts. Me n'han donat molts al llarg de
la vida.
+ 7. £/ vers de la teua vida.
"II mio sogno di te non è finito"
(Eug. Móntale).
Andreu Sotorra
1. Un heroi i una heroïna de ficció.
Adam i Eva (per poca-soltes).
2. L'obra que hauries volgut escriure.
La Bíblia (pels Drets d'Autor).
3. La teua mania particular a l'hora
d'escriure.
Contemplar el paisatge.
4. La joguina que mai no et van portar
els reis.
Un llapis carbó.
5. Bolígraf ploma, màquina d'escriure
0 ordinador
Ordinador portàtil.
6. Un somni no realitzat
Viure (bé) d'escriure.
7. Un animal, un color, una flor
Libèl·lula, lapislàtzuli, flor d'atmedler.
Gabriel Janer Manila.
«« '•- V í-
Qüestionari
"Dotze més una"
t.*«iíf • t%* '**' "iys %'
•% ^v
> • . «i * i *-.
í^

Í:^?
m
DOSSIER III TROBADA D'ESCRIPTORS
Josep Vallverdú.
'^, •xX^^itmáiMt^ •»
.tiíT^- fr% %-***'

No he perdut l'esperança, encara...
7. Un animal, un color, una flor.
El cavall, el vermell, la carxofa.
8. En què t'agrada perdre el temps?
A contemplar la gent i el paisatge.
9. Un segle i un país.
París a l'època dels impressionistes.
10. Per quin pecat aniries a l'infern?
Per tots els pecats derivats de l'activitat
amorosa.
11. Raó 0 sentiment?
Equilibri.
12. Quin consell estàs content de no
haver seguit?
No he seguit gaires consells que
anessin en contra de la meva opinió.
+ 7. £/ vers de la teua vida.
Tres versos d'À. Gardelia:
"No ens ha calgut res més que un
paper blanc
i un gest exacte i lleu
per dibuixar el paisatge de la vida".
Fina Rifà
/. Un heroi i una heroïna de ficció.
No m'interessen.
2. L'obra que hauries volgut escriure.
Orgull i prejudici; Pedra de tartera.
3. La teua maniaparticukr a l'hora
d'escriure.
Ser breu.
4. La joguina que mai no et van
portar els reis.
Una nina fosca, morena.
DOSSIER HI TROBADA D'ESCRIPTORS
5. Bolígraf, ploma, màquina d'escriure
0 ordinador.
Bolígraf, ploma i ordinador.
6. Un somni no realitzat.
Que m'endrecin les coses.
7. Un animal un color, una flor.
La mallerenga blava, el blau, el
gessamí.
8. En què t'agrada perdre el temps?
Pintant.
9. Un segle i un país.
El meu i aquí.
10. Per quin pecat aniries a l'infern?
Per molts.
11. Raó 0 sentiment?
Tot plegat.
12. Quin consell estàs contenta de no
haver seguit?
Trampejo els consells, depèn d'on
vénen.
+ 7. H vers de la teua vida.
El soldat mort de Rimbaud.
Fina Rifò.
v%1 ï:'%tt
-'yt% %ii
éf' ^
Qüestionari
"Dotze més una"
5»» I»,.
ÏKf 1^11*1 hj0£'
\ h^
zf- »*f*
»" ^·*%·J|«%
. •* fil
Wlf A -% r

SSIER111 TROBADA D'ESCRIPTORS
Boscana
Diari d'un naturalista obsessionat
fC%*1*nrt>4Í l'­
Atorgament del premi pel president del
Consell Cultural.
Albert Turull llegint l'acta del jurat
del 3r Concurs Árnica.
Per August Garcia i Orri
17 d'abril
Ja hi sóc. Pensava que mai no
arribaria el moment. Si la bibliografia
consultada no és errònia, aquest és el
millor lloc per trobar alguna mostra
de la foscana. I també és la millor
època de l'any, així ho afirmen les
escasses cites referents a la localització
d'aquesta planta al nostre país. Tinc la
secreta esperança que puc trobar-la.
Dic secreta perquè ningú no coneix
l'objectiu d'aquesta recerca. Cap dels
meus col·laboradors a la universitat.
Premi Árnica
Els he dit que estaré fent obser­
vacions... al Delta de l'Ebre. Ni cap
dels meus familiars o amics a qui,
d'altra banda, poc podria interessar.
Tant se val. Si aconsegueixo trobar la
foscana per algun racó d'aquesta vall
pirinenca, seré l'home més afortunat
del món. Millorarà extraordinària­
ment el meu currículum professional i
podré entrar amb majúscules a les
millors revistes científiques del país.
Però no avancem esdeveniments.
De moment ja he aconseguit les pri­
meres pistes. Una mica ambigües,
això sí, però no es pot esperar més del
poc rigor científic de la gent d'aques­
tes contrades. Les preguntes que he fet
al poble de seguida m'han adreçat a la
Lionor, una àvia encantadora per bé
que un pèl misteriosa. "Pregunti-ho a
la padrina de cal Rabellat. Si hi ha
algú que conegui les herbes d'aquestes
muntanyes és ella. Això si us ho vol
dir, perquè de vegades..." Però ha
volgut. Se li feia estrany que algú
vingués de tan lluny demanant-li per
una herba que ja ningú no coneix.
Quan s'ha convençut que les meves
intencions eren perfectament hones­
tes ha començat a parlar.
Anys enrere havia recollit herbes
per a tot tipus de remeis. Ho havia
après de la seva mare, que havia estat
una gran herbolaria. Males llengües
havien fet córrer que tenia coses de
bruixa, només perquè havia guarit
algú amb pocions que ella mateixa
fabricava barrejant les virtuts de les
herbes d'alta muntanya... "Sí, però, i
la foscana, la coneixeu?"
"L'heu vista?" -he inquirir una
mica ansiós-. "La veritat és que és una
planta que no ha abundat mai gaire"

-ha respost-. "Sempre se n'han trobat
només alguns matolls aïllats". "I
recordeu a quins llocs?" -he insistit
volent anar al gra-. "Home..., ara ja
no me'n recordo gaire, fa força anys
que no em bellugo d'aquesta casa...
però em sembla que n'hi havia hagut
a..." "On?" -em moria d'impacièn­
cia-. "Doncs n'havia vist cap als
estanys de Filià, en un bosquet de pi
negre que hi ha a mig vessant, prop
d'un rierol que baixa dels llacs. Però...
era un lloc maleït. Hi havia presències
estranyes que podien causar la dissort
de qualsevol mortal" -i en dir això,
una guspira semblava il·luminar els
seus ulls. ""Voleu dir dones d'aigua i
coses així?" "Sí, ja sé que la gent
d'avui no s'ho creu, i menys un savi
com vostè, però faci'm cas i no tempti
la sort".
M'he acomiadat agraint-li la seva
ajuda. Mentre tornava a l'hostal
pensava en com es barreja en aquests
pobles el saber científic, encara que
sigui a un nivell molt empíric, amb el
cúmul de llegendes que passen de
generació en generació. O passaven,
perquè un bon tros de saviesa popular
es perd cada vegada que mor un d'a­
quests padrins. L'important és que
demà m'espera una dura jornada. El
bosc que m'ha assenyalat és força
amunt -prop dels dos mil metres d'al­
titud- i, un cop allí, caldrà treballar
de valent si vull treure'n algun profit.
20 d'abril
Abans-d'ahir vaig pujar fins als
llacs. L'ascensió va ser prou dura.
Aviat vaig haver de deixar el cotxe en
DOSSIER III TROBADA DESCRIPTORS
uns prats i des d'allí vaig prendre un
senderol que ràpidament guanyava
alçada fins a un primer estany. La
llum del matí li donava un encant
especial, no sé, una barreja entre bell i
enigmàtic alhora. Després el camí es
perdia definitivament en un roquissar
que -tal com m'havia indicat la
Lionor- era l'únic pas possible per
arribar al següent llac. El rocam, fet de
l'acumulació de detritus granítics,
alentia el meu ritme, ja que havia d'es­
collir constantment el millor pas entre
roca i roca per no caure en qualsevol
dels esvorancs que les separaven. Això
em va entretenir força estona fins que
vaig arribar a un punt on el pendent
donava pas a un pla format per una
petita cubeta glacial.
Al bell mig hi havia un estanyol
d'aigües cristal·lines i quietes com la
lluna d'un mirall. Recorrent amb la
vista el panorama que s'obria als meus
ulls intentava recordar les paraules
exactes de la Lionor: "Veurà un llac
petit, molt arrodonit. El voreja un
prat per tot arreu menys pel cantó
oposat al del vessant de pujada. Aquell
racó, el més allunyat, situat darrere
com si diguéssim, és fet de pedra viva.
Per allí hi solen baixar alguns rierols
que vénen d'un llac situat just
damunt. Si mira cap a la dreta, a mig
pendent, veurà un petit bosquet de
pins negres. És allà". 1 allà era, efecti-
El guanyador, August Garcia i Orri,
adreçant-se al públic.
**.*%• p %.V-"* »1t-l
f>'V^·* f %*f*'*.*^- ^ %%!

wi>ip%%1
M r
* . * • « . ' .
DOSSIER III TROBADA D'ESCRIPTORS
\C»^·'V
•nií-* t* fr
^r% w"^
^ • ' ^
1 f**
vament! -vaig pensar, alleujat, com si
temés que el bosc hagués tocat el dos.
Vaig vorejar l'estany pel seu cantó
esquerre car era el menys abrupte i, un
cop a l'altre costat, vaig descobrir que
la paret de roca era extremadament
relliscosa a causa d'algunes molses
humides que la recobrien. Amb
prudència però també amb decisió -i
mullant-me els peus més del que
desitjava-, vaig travessar en direcció al
bosquet mentre anava ascendint lleu­
gerament.
Un cop allí -un preciós bosc de pi
negre amb neret {Rhododendro-
Pinetum uncinatae)-, les dades acon­
seguides no indicaven amb precisió
cap lloc concret. Calia cercar tenint en
compte les afinitats de la planta, tants
cops consultades en vells i gruixuts
volums de botànica: "...amant de llocs
frescals però no massa humits, la
foscana sol trobar-se protegida de la
insolació directa per altres plantes més
grans -sovint el neret {Rhododendron
ferrugineum)- bé que s'observa més
fàcilment a les zones perifèriques del
matollar, com també a certes tarteres
silícies ombroses, on creix isolada a
recer dels grans blocs de pedra". Bé,
doncs -vaig pensar-, caldrà agafar-
s'ho amb paciència. Feta una primera
ullada general al bosquet, i descartades
algunes zones que no reunien els
requisits esmentats, vaig començar la
feina de recerca disposat a no deixar
un pam sense regirar. La reduïda
extensió de la massa boscosa, que no
devia fer més de vint-i-cinc o trenta
metres a la part més ampla, feia pensar
que seria possible estudiar-la en una
jornada de treball. S'havia de tenir en
compte, però, que ja era prop de
Premi Árnica
migdia i que en aquesta època les
condicions d'il·luminació quedarien
notablement reduïdes a partir de
mitja tarda. Sense oblidar el fred, el
vent o la possibilitat que el temps
pogués complicar-se abans d'hora.
Així que, després d'un breu refrigeri,
vaig posar fil a l'agulla començant
una lenta i metòdica raspallada dels
matolls de neret.
Mentre treballava em venien ai
cap les històries de personatges mis­
teriosos que, segons la mitologia
popular, poblaven els encontorns:
fades, encantades, minairons, dones
d'aigua... Somreia per sota el nas en
sorprendre'm -calia admetre-ho-
seduït per aquells relats. Si els meus
companys de feina ho sabessin! Jo,
l'exemple més acabat del dogmatis­
me científic, en braços de contes
explicats per velles a la vora del foc.
Quina ironia! Quin descrèdit per a
una carrera que promet brillants con­
questes científiques. Però no cal
patir, res d'això no es produirà. El
meu hermetisme cap a aquests temes
és total. D'altra banda, no deixen de
ser divagacions intel·lectuals, interès
per d'altres àmbits del coneixement
-el saber popular, com alguns l'ano­
menen-, que cal situar al seu lloc
just. Especulacions de l'esperit
humà, seduït ancestralment per allò
que no coneix: el misteri, embolcallat
de l'aura del sagrat per acabar con­
vertit en esoterisme o superstició.
Entretingut amb aquestes refle­
xions van anar passant les hores sense
adonar-me'n. I sense veure, tampoc,
que el temps havia canviat sensible­
ment. El dia, fins llavors assolellat i
tranquil, s'havia anat cobrint d'una

espessa capa de núvols que amenaçava
tempesta. Vaig observar l'espai de
bosc que encara em quedava. N'havia
escorcollat ben bé dues terceres parts i
la resta, que era molt més atapeïda,
semblava demanar un dia sencer de
treball. Què havia de fer? Podia tornar
l'endemà, ningú no m'esperava fins la
setmana entrant. M'havia donat un
ampli marge de temps en previsió dels
problemes que poguessin presentar-
se. Però és que desitjava tant trobar
una pista de la presència de la planta!
Ni que fos algun peu marcit o sec,
restes de fulles, fruits, fins i tot alguna
herba de les que solen associar-s'hi.
Em vaig decidir a fer, almenys, un
reconeixement ràpid del terreny amb
la il·lusió que trobaria alguna cosa.
En aquell mateix moment un
llamp, seguit d'un tro eixordador,
caigué a escassos centenars de metres.
Allò va fer rectificar la meva decisió i,
esporuguit -ho confesso- vaig recollir
tots els estris i vaig emprendre la
baixada. En pocs segons, una pluja
intensa ho amarà tot. En ser a l'altra
banda del llac, a punt d'haver-me-les
amb el roquissar, vaig donar una
ullada al bosquet. Començava a ser
engolit per la boira i una espessa
cortina d'aigua. Un segon llamp
il·luminà el paisatge i un calfred reco-
rregué tot el meu cos a causa d'una
visió inquietant. En el breu espai que
durà la llum, em semblà veure una
figura femenina, dreta a l'entrada del
bosquet d'on, moments abans, havia
fugit empès pel mal temps. Vaig
romandre perplex, paralitzat, espe­
rant que un altre llamp em confirmés
que aquella imatge havia estat un
engany dels sentits. Però no vaig
DOSSIER 111 TROBADA D'ESCRIPTORS
poder aclarir-ho perquè caigué tan a
prop que m'encegà del tot i em féu
sentir l'espasme elèctric per dintre les
venes. Vaig perdre l'equilibri i vaig
caure tartera avall fent tombs fins que
vaig topar amb el cap en una roca.
En despertar-me després d'una
estona -no podria dir exactament
quant de temps vaig estar incons­
cient- sentia un intens dolor al cap.
Tenia una ferida que havia sagnat
força, contusions per tot el cos i estava
ben xop. No sé com, vaig aconseguir
anar fins al cotxe i, mig somnàmbul,
vaig arribar al poble. Just abans d'en­
trar a l'hostal vaig caure exhaust al
camp de bassals i fang en què s'havia
convertit el carrer. Ja no recordo més.
Algú degué adonar-se'n i em recollí.
Pel que he sabut, avisaren el metge del
poble, que em practicà uns quants
punts de sutura i em va donar una
medecina per evitar qualsevol possible
infecció.
Vaig passar la nit i gairebé tot el
dia d'ahir dormint o semiinconscient.
Avui em sento ja molt millor i és per
això que he pogut escriure aquestes
notes. He pensat que si ho faig potser
aclariré les meves idees abans que el
record se'm faci més confús. La veritat
és, però, que, a hores d'ara, no puc dir
si el que vaig veure era una imatge real
o una il·lusió. No puc treure'm del
cap aquella silueta, dreçada majestuo­
sa davant la tempesta, observant-me.
El seu magnetisme m'aclapara i posa
en qüestió els meus plantejaments
sobre realitat i llegenda. Necessito
constatar que el que vaig veure no és
més que un joc capriciós de llums i
ombres. Un exemple del poder dels
fenòmens atmosfèrics sobre el meu
j# T* »rt
^n f.
^|V^: Wit*%
^^«m r 1,^
Mr
'•»*•* *|!^ tt
»% % A
ï -^ ^^
%£• ís|líí"< í'^jN»::

^T' rf*^
.4,nn
DOSSIER III TROBADA D'ESCRIPTORS
;I«%1
cervell, no tan impermeable com
pensava a suggestions de la imaginería
popular. El problema és que hauré
d'esperar almenys un parell de dies per
estar en condicions de tornar als llacs.
Perquè hi penso tornar. Es l'única
manera de treure l'entrellat d'aquesta
història.
22 d'abril
He tornat a veure la Lionor.
Necessitava parlar amb ella i explicar-
li què havia vist o, almenys, el que
m'havia semblat veure. M'ha escoltat
atentament i, acabada la meva narra­
ció, s'ha quedat callada. Jo esperava
amb impaciència algun comentari, un
monosíl·lab que confirmés les meves
sospites. O la negació rotunda que
acabés amb una il·lusió sense fona­
ment. Però ella callava. Els seus ulls
semblaven mirar endins i molt enrere.
Sols un lleu tremolor del seu cap tren­
cava la immobilitat del seu cos. I quan
semblava que aquesta situació es faria
insostenible, uns mots quasi xiuxiue-
jats han sortit dels seus llavis. "És
ella." "Qui voleu dir?" "La dama fosca
dels estanys." És veritat, doncs! No ha
estat un miratge. He intentat aclarir
més coses sobre la identitat d'aquest
personatge però ha estat inútil.
Només un darrer advertiment abans
d'aixecar-se de la cadira i abandonar
l'estança: "No hi vagi. Ja li ho vaig dir
que era perillós." M'he estremit en
sentir aquestes paraules i veure-la
allunyar-se tentinejant cap a la porta
tot remugant mots que no he entès.
Quin mal s'hi amaga? No sembla
pas una criatura terrible. Sols impo­
sant i misteriosa, res més. Però... què
estic dient? Dono crèdit a les paraules
d'una dona ja gran que sempre ha
viscut entre fantasmes? És que el seu
testimoni ja és prova suficient per
concloure que el que vaig veure no era
simplement un efecte òptic? Com
aquelles terribles figures que, de
petits, crèiem veure de nit a la nostra
habitació i que, tard o d'hora, desco­
bríem convertides en la roba penjada a
la cadira, aquell moble o una joguina
mal endreçada. Hi aniré, però no per
ella. He d'acabar la feina que m'ha dut
aquí aquests dies: la foscana.
23 d'abril
L'he trobada! No era un somni.
Els estudis previs tenien raó, com
podia dubtar-ne? Només calia una
mica de sort. I treball, perquè no puc
oblidar els mesos de feina que hi ha
darrere aquest descobriment. Però
anem a pams, vull descriure artib
detall les dades de la troballa.
Avui, 23 d'abril -quin dia més
indicat- he tornat als llacs de Filià. No
feia un temps esplèndid però tampoc
res indicava que hagués de ploure. Un
dia d'aquests amb el cel encalitxat,
amb clapes de núvols blancs ocupant
amples franges del firmament deixant,
entremig, petites taques de blau. En
arribar al bosquet he tret les notes per
aclarir quin era el tros on calia treba­
llar. I quasi de seguida -en un lloc per
on ja havia passat l'altre dia- l'he vista.
Primer he pensat que era una herba
seca de la família de les saxifragàcies.
Però quan ja l'apartava d'esma per
buscar al seu voltant me n'he adonat.
Aquella tija erecta, acabada en un
ramell floral disposat en panícula;

Premi Árnica
aquelles flors que, tot i seques, con­
servaven encara la forma campanula-
da i els sèpals aguts; a la base, aquella
roseta de fulles arrodonides, profun­
dament partides en forma de palma;
i, sobretot, aquella viscositat que li
conferien els esparsos pèls glandulo-
sos que la recobrien. Sí senyor, era
ella. A més, coincidia perfectament
amb la descripció d'afinitats consulta­
da: es trobava en un dels racons on el
matoll de neret entrava en contacte
amb una petita tartera ombrejada. No
podia haver-hi error. Llàstima que fos
l'única que s'hi observava i que esti­
gués tan marcida. M'he aconsolat
pensant que sols el descobriment d'a­
questa espècie és ja un èxit sense pre­
cedents.
La prudència i el rigor professio­
nal m'obligaven a no precipitar-me i a
acumular el major nombre de dades
abans de formular la conclusió defini­
tiva. Així que m'he entretingut força
estona prenent notes al meu quadern
de camp. A més de l'acurada descrip­
ció de l'hàbitat, he mesurat la planta
en tots els sentits -tija, fulles, flors-,
he fet dibuixos i fotografies i he pres
una mostra del substrat rocós on s'a­
rrelava. De sobte, se m'ha plantejat
una qüestió que fins aquell moment,
amb l'emoció de la descoberta, no
havia previst: podia prendre la planta
per a herboritzar-la tot i que era l'únic
exemplar que havia trobat fins
llavors? O era millor esperar a confir­
mar la presència d'altres que, potser,
apareixerien, si no allà, en algun altre
racó de la zona? Dur la mostra de la
planta era la millor prova del meu
descobriment però també significava,
en cas que fos el darrer exemplar exis-
DOSSIER lli TROBADA D'ESCRIPTORS
tent, l'extinció automàtica de l'espè-
cie. Les tècniques que permeten la
reproducció al laboratori no són del
tot fiables car depenen de l'estat en
què es puguin trobar les llavors. El
dubte era, doncs, gairebé més ètic que
científic, si és que es poden separar
aquests dos àmbits de la reflexió
humana.
He decidit no arrencar-la, de
moment. Sempre seré a temps de fer-
ho. I mentrestant potser en trobaré
altres exemplars, fins i tot en millor
estat de conservació. Em sentia tan
satisfet que he volgut gaudir d'aquest
meravellós dia. Com que encara no
havia dinat, he pres un mos i m'he
disposat a fer una becaineta. A la part
més alta del bosc hi havia un racó
molt adequat. Un rierol el travessava
tot fent petits salts entre molses, i l'es­
pessor dels pins hi creava un ambient
ombrívol i humit. M'he estirat i,
mentre ressonava prop meu la suau
cançó de l'aigua, m'he adormit pro­
fundament. I he tingut un somni. Un
somni estrany.
Jo era allí mateix, al bosc,
adormit, i alguna cosa em despertava.
En incorporar-me veia la Lionor que
em mirava i em deia: "Ja li ho vaig dir
que no hi vingués. És perillós. Vagi-
se'n abans no prengui mal!", però
quan volia respondre-li que no
m'havia passat res i que havia trobat
la planta ella ja era lluny, bosc enllà.
Jo la seguia però no podia agafar-la.
Llavors, en comptes de la Lionor veia
una noia jove, tota vestida de blanc i
amb una llarga cabellera negra, que
m'observava enlairada dalt d'una
roca. Li he preguntat: "Qui ets tu ?" i
ella ha respost: "Sóc la dama fosca
V
,s**^r%*ic*"* *%t nt'*^n^ |?w^t***^
l»a,TI*"»tf, %'»·;l'V 11*1 "Ik*!
^.? ^V¿* "~v^^. r 'M^:
* 1 ^ *,**% **•
%-¥% » *"
i m% i*»;*/' »* *~

%*r
n»ií'
k" ^ 'w·C
DOSSIER III TROBADA D'ESCRIPTORS
%«m*V
,****^^^
'W%t
:«»€"
dels estanys." I ha afegit: "Deixa la
foscana i vine amb mi." Jo dubtava,
no encertava a decidir-me. Als meus
peus, la planta es gronxava moguda
pel vent mentre la remor del rierol
s'anava confonent amb la de la pluja
que començava a caure lentament.
Una tempesta s'ha desfermat tot
seguit i un llamp ha anul·lat qualsevol
imatge. A l'instant següent, dalt la
roca... no hi havia ningú. Però sota la
cúpula arbòria ressonaven aquests
mots: "...i vine amb mi... vine amb
mi...". A terra, la foscana romania
intacta. Jo m'ajupia i, mentre l'obser­
vava fet un embolic, es produïa una
lenta metamorfosi. Les fulles s'asseca­
ven i s'anaven recargolant, les flors
perdien el seu color i s'omplien d'a­
rrugues, la tija començava a cedir i
s'inclinava cap al sol. La planta s'esta­
va marcint, calia decidir-se urgent­
ment. "...Vine amb mi..." Jo restava
immòbil, a punt de tornar-me boig.
Tot s'enfosquia i, cada cop de més
lluny, aquelles tres paraules desfilaven
per la meva ment com una lletania.
M'he despertat dubtant si allò
que havia vist era o no un somni.
Mentre passejava la mirada pel racó de
bosc per on havia desaparegut la
Lionor, pensava que tot m'havia
semblat perfectament verídic. Allà hi
havia la pedra damunt la qual aquella
noia que es feia dir "la dama dels
estanys" m'havia parlat per primer
cop. Però allò havia estat un somni, res
més. Era sorprenent amb quina quali­
tat de detalls recordava aquella cara,
talment com si l'hagués tinguda al
davant. Els ulls d'un verd profund,
com el color de la boscúria; aquella
pell tendra i humida com l'herba amb
la rosada; i els llavis molsuts, formu­
lant una i mil vegades aquella ordre.
Que estrany que és el llenguatge dels
somnis...
He caminat fins a la roca. L'he
mirada atentament mentre refeia en
el pensament la imatge de la dama
-tenia un nom propi?- col·locada al
seu damunt. I és llavors quan he fet
una descoberta que m'ha deixat
glaçat. Al bell mig de la molsa que
recobria la part superior s'hi distingia
clarament la marca d'unes petjades.
Petjades humanes! Uns peus petits,
junts, col·locats amb la mateixa
orientació que el meu personatge
misteriós. He començat a pensar
seriosament que estava perdent facul­
tats per comportar-me d'una manera
raonada davant fets aïllats que, per
força, havien de tenir una explicació
lògica. O no. Hi havia indicis versem­
blants d'una presència estranya, més
enllà de tota realitat analitzable cien­
tíficament, pertanyent a un àmbit
que m'era totalment desconegut. He
començat a creure en la dama fosca
dels estanys.
S'ha fet tard. Calia baixar aviat si
no volia fer un tros del camí a les
fosques. Abans he volgut donar un
darrer cop d'ull a la planta per assegu­
rar-me que recordaria el lloc exacte
un altre dia. Es curiós, però m'ha
semblat més seca i marcida que
abans. Com si el somni s'anés com­
plint fil per randa.
24 d'abril
M'he llevat tard i he passat el dia
repassant les meves notes i consultant
els manuals de botànica.
Efectivament, la troballa és correcta.

Premi Árnica
Però no sé què tinc que no em deixa
sentir satisfet. Tant de temps esperant
aquest moment i, ara, és com si no
em fes cap il·lusió. Com si fos un
treball més. No puc concentrar-me
en la feina, constantment retornen les
imatges del somni. I les petjades a la
molsa. Faig esforços per no deixar-me
arrossegar per aquesta bogeria però...
és que és tan atraient! I si hi hagués
realment algú com la dama dels
estanys? Només de pensar-ho, tot em
sembla fútil. Si ella fos veritat... Crec
que seria capaç d'abandonar la meva
feina, la passió per la botànica, el meu
futur professional. Fins i tot, aquesta
descoberta de primer ordre que ja
tinc pràcticament a les meves mans.
25 d'abril
Ahir al vespre vaig parlar de nou
amb la Lionor. Volia intentar-ho un
cop més. Sé que hi ha alguna cosa
que ella no m'ha explicat. La vaig
trobar a la vora de la llar de foc, recol­
zada en el seu vell bastó mentre escal­
fava quatre coses per sopar. Em va
semblar que la meva presència li feia
nosa perquè va estar força esquerpa,
més que la primera vegada. "Que no
n'ha tingut prou ja, d'aquesta histo­
ria?", "no veu que s'amargarà la
vida?", i encara: "Miri, vostè faci el
que vulgui, però a mi no m'atabali
més!". Mentre em deia això la seva
mirada m'ha trasbalsat. No m'havia
fixat que tingués aquells ulls d'un
verd tan profund.
Demà tornaré al bosquet i m'hi
estaré el temps que calgui fins que
^^ arribi a una conclusió. Hi dormiré si
HI és necessari. M'enduré la tenda i
menjar per uns quants dies. Potser
hauria de trucar al departament i dir-
los que encara trigaré, però m'estimo
més no fer-ho. No sabria quines expli­
cacions donar si me'n demanaven.
Com puc donar-les als altres si no sé
què dir-me a mi mateix?
26 d'abril
He passat tot el dia aquí, al
bosquet, i no he vist res estrany, cap
indici que permeti confirmar les
meves sospites. La dama dels estanys
és una invenció de la imaginació
popular i jo he estat prou innocent
per creure-hi. No entenc com he
arribat fins a aquest punt. Ara ho veig
clar. Com puc haver-me deixat obses­
sionar per aquesta fantasia quan tenia
una cosa tan palpable davant meu? I
tan important! El fruit de mesos,
anys, podria dir, de dedicació botàni­
ca. He estat a punt d'engegar-ho tot a
rodar i perdre així l'oportunitat de la
meva vida. Sort que encara hi sóc a
temps. La planta no és marcida del tot
encara que, com en aquell somni
absurd, el procés d'assecament és
ràpid. Perquè penso prendre-la, ho he
decidit. Tota aquesta història de la
dama m'ha fet veure les coses de
manera diferent. Cal aprofitar el
moment, qui sap si després no trobaré
cap més plançó i aquest ja s'haurà fet
malbé.
La nit és molt tranquil·la. La
lluna fa el seu ple i ho vesteix tot d'un
vel especialíssim, una blancor nívia
que es perd entre ombres difumina­
des. Amb un escenari així és molt fàcil
imaginar històries de dames fosques
que
>•}%% Jll*':! vr»t •
**T
«m T i!
ri
^«•**«'
í 11

»*T .'
\.X.it•»•» tj
aV^
3ir
DOSSIER III TROBADA D'ESCRIPTORS
%

Premi Árnica
i despertava en mi noves sensacions,
però una guspira d'aquella prudèn­
cia tan meva romania desperta
avisant-me. Quin doll de dubtes i
pensaments confusos, quin aiguaba­
rreig de pors i impulsos! Un mar
revoltat en airosa tempesta on ei
meu jo esdevenia petit, ínfim, ofegat
per una voracitat que em sentia
incapaç de controlar. Lluitava en va
per ordenar el caos en què s'havia
convertit la meva ment. Intentava
confegir arguments, destriar el blanc
del negre, però era inútil. Tot girava
prenent formes i colors nous a cada
instant com en un calidoscopi.
Muntanyes i rierols, mirades i parau­
les, noies i plantes...
Mig cos de la dama estava ja
ocult sota l'aigua i continuava
avançant. De sobte s'ha girat. La
blanor de les sines s'ha insinuat sota
el vestit mentre eren acaronades pels
seus cabells, bressats pels suaus
moviments de la dama en tombar-se.
I sense apartar els seus ulls del meu
esguard s'ha enfonsat lentament
mentre esboçava un tendre somriu­
re, el més bell que jo mai hagi con­
templat. Els seus ulls han estat els
darrers a desaparèixer engolits per
l'argentada superfície del llac. I m'ha
semblat veure'ls, aigües endins, a
través del suau oneig que ha seguit a
la immersió total d'aquell cos perfec­
te.
I ara resto aquí, escrivint aques­
tes ratlles, sense saber què fer mentre
el sol surt darrera l'horitzó, impassi­
ble. Al meu davant tinc la foscana,
ajaguda com un trofeu de caça. Però
dintre meu sento, una i altra vegada,
aquells ulls, des del fons de l'estany,
cridant-me.
1X)SSIER III TROBADA D ESCRIPTORS
EPÍLEG
Aquest diari fou trobat el 7 de maig
per un pastor de la zona. El descobrí mig
amagat en uns matolls just als marges del
llac de l'Encantada. No s'ha trobat cap
rastre de l'autor de les notes, el prestigiós
botànic Frederic Sabaté, la desaparició
del qual fou denunciada per la seva
família fa uns dies. Només alguns estris
de treball, roba i aliments han aparegut
en un petit campament instal·lat a un
parell de quilòmetres del llac esmentat.
L'anàlisi de les petjades mostra que degué
entrar dins l'aigua però no en va sortir.
Segurament s'ofegà. La prova que podria
confirmar aquesta hipòtesi s'ha trobat a
la darrera pàgina del diari. Es tracta d'un
exemplar de la Nympha umbrosa, nom
científic d'una planta que era coneguda
antigament amb el nom de foscana, i que
es creia pràcticament extingida. Segons
anàlisis encara per confirmar, aquesta
planta podria contenir uns principis
tòxics fortament al·lucinògens que
haurien pogut produir la mort per acci­
dent del científic esmentat.
Desgraciadament, a hores d'ara, una
setmana després d'iniciats els treballs
d'escorcoll de la zona, incloses les aigües
dels llacs, el cos de Frederic Sabaté encara
no ha estat trobat. Aquest cas ha desper­
tat a la vall velles històries. És aquesta una
nova intervenció de la "dama fosca dels
estanys"? -es pregunten alguns veïns. El
cert és que un eminent científic ha desa­
paregut deixant-nos només l'estrany
dietari i un descobriment botànic de gran
importància. La clau d'aquest misteri
-que ningú no s'atreveix a conjurar en
veu alta- s'amaga al peu del full que
conté la foscana. Són tres mots, els
darrers que Frederic Sabaté degué es­
criure:
"Vinc amb tu".
%n%-

V? t m
SSIERIII TROBADA D'ESCRIPTORS
Taula rodona
Xa transmissió de la cultura popular
i tradicional en la literatura que arriba als joves
Andreu Sotorra presentant la taula
rodona: Teresa Duran, Josep A. Fluixa,
Josep Vallverdú, Àngells Gardella, Pep
Coll i Gabriel Janer-Manila.
•1*1 . né*
a taula rodona celebrada a
les valls d'Aneu amb mo­
tiu de la III Trobada d'Es­
criptors va debatre aquesta proposta
genèrica: Existirien la imaginació i la
creació literària sense les fonts de la
cultura popular?
Per discutir sobre el tema, es va
comptar amb les intervencions dels
escriptors Pep Coll, Teresa Duran,
Josep Antoni Fluixa, Maria Àngels
Gardella, Gabriel Janer Manila i Josep
Vallverdú. La taula rodona va ser
moderada per l'escriptor i periodista
Andreu Sotorra.
Per Andreu Sotorra
Durant més d'una hora, els partici­
pants en el debat van exposar la seva
opinió sobre la proposta i van entrar
en aspectes com aquests: Es pot parlar
d'una cultura popular pròpia o d'una
cultura popular del mestissatge fomen­
tat pels intercanvis culturals i els mit­
jans de comunicació? L'escriptor i
l'il·lustrador es plantegen la transmis­
sió de la cultura popular i tradicional
en la seva obra? En els diversos gèneres
de la literatura per a infants i joves hi
ha la presència de la cultura popular i
tradicional? Tenen vigència, encara
avui, els contes populars i tradicionals
de sempre? Els grans canals d'informa­
ció i coneixement han anat substituint
el patrimoni fantàstic? L'assimilació
d'hàbits urbans per la societat rural
posa en perill la supervivència i la
transmissió de certs aspectes de la cul­
tura ancestral? Sobreviurà la cultura
popular i tradicional en un segle XXI
ple de parabòliques, repetidors, telè­
fons mòbils, cable, fax i correu electrò­
nic?
El que segueix és una síntesi, ne­
cessàriament reduïda per qüestions
d'espai, de les aportacions fetes per ca­
dascun dels participants en el debat.
Josep Vallverdú: Tots estem d'a­
cord que fins avui hem rebut un gran
corrent de literatura transmesa oral-

ment. Però ara que hem perdut la cul­
tura tribal, hem perdut també la cultu­
ra oral i la seva tansmissió directa.
Avui, les àvies són a la perruqueria i els
avis juguen a tennis. No són al costat
de la llar de foc, explicant històries.
Però si es manté aquest corrent a tra­
vés de la lectura, perquè no hi ha
dubte que té una càrrega literària i
màgica, potser també es mantindrà la
tradició.
Sigui com sigui, però, mentrestant
estem creant, i potser no ens n'adonem,
un altre tipus de transmissió que pot
estar basada en els invents moderns, en
el tipus de vida moderna, que conviurà
amb l'anterior durant un temps, no sé
quant, fins que el vagi substituint. Els
canvis es produeixen, a parer de les per­
sones que els viuen, d'una manera
imperceptible, però es produeixen, i és
al llarg d'un període dilatat de temps
que aquests canvis transformen com­
pletament un fons, i aquell estrat desa­
pareix i en ve un altre.
Per tant, és difícil saber si això es
pot afirmar taxativament. Potser no.
Però crec que hi intervenen aquests
dos factors. La cultura antiga encara
perviu, però haurà de conviure durant
un temps amb una nova cultura de
npus popular que anirem creant i que
pot tenir referents amb novetats com
Internet, per exemple. Aquests avenços
es precipiten a una velocitat molt gran.
De la mateixa manera que avui, quan
a la gent li parlen, en una lectura a la
Missa, de Canà i Galilea, aquell tipus
de cultura agrària i primitiva no els
diu absolutament res i és inintel·ligible
per a molts.
Si aquest llenguatge s'ha de substi­
tuir, igualment passa amb els altres.
DOSSIli R111 ÏRÜB.M)A DESCRIPTORS
Fora que algun dels mites pervisqui
perquè és un mite que sobrepassi la
cultura tradicional, que sobrepassi la
cultura elevada, i esdevingui una trans­
missió de màgia.
Maria Àngels Gardella: Penso que
no podem negar la influència de la tra­
dició. Es allò que diuen: som uns nans
a espatlles d'uns gegants. Però també
penso, com s'ha dit, que la cultura
popular no coincideix actualment amb
la literatura tradicional. Vull dir que és
més popular un cotxe que no pas una
mula arrossegant un carro. Aleshores,
des d'aquest punt de vista, els ordina­
dors són popularíssims, i més per als
nois i noies.
S'hauria de mirar des de dos punts
de vista. Del de l'autor, que pot, si vol,
ser un conservador, en les seves obres,
de la tradició popular, recollint o cre­
ant rondalles amb elements tradicio­
nals populars. Penso que fer això és
lícit, i és la meva opció personal. Uti­
litzar la tradició com un pretext però
no com una finalitat, com un pretext
per construir una història, més enllà
de la tradició, per parlar sobre l'ànima
humana, les relacions, el pensament, o
els sentiments.
Un altre punt de vista és el perquè
ens plantegem aquest tema. Sovint es
parla de la cultura popular. Per què en
aquest país en parlem tant? En altres
països també se'n parla tant? La gent
està amoïnada per si es perd o si es
conserva. He arribat a la conclusió que
això passa perquè som un país petit i
agredit, i ens sentim agredits en la nos­
tra identitat. I és per això que ens
rebel·lem. I una de les formes de rea-
firmació que tenim és la cultura popu-
í4.'ik*nr%- *,%
El moderador, Andreu Sotorra, apunt
de connençar l'acte.
^t

¥%^
DOSSIER III TROBADA D'ESCRIPTORS
f ff*^

on m'han demanat perquè han llegit
un llibre meu i em pregunten quins
llibres llegia quan era infant. Alesho­
res, la meva resposta és que no en lle­
gia cap perquè no en tenia. Vaig viure
en un món sense llibres. I així vaig
aprendre coses de la meva gent. Vaig
aprendre a sentir explicar històries.
Vaig entendre que a través de la parau­
la, del llenguatge, de la voluntat de
contar, es podien fer ficcions. Es podia
fer literatura, en definitiva.
Vaig ser afortunat de sentir contar
moltes històries. No vaig tenir accés a
cap llibre, però sí a una literatura ri-
quíssima de caràcter oral. I a tota a-
quella gent que em contava històries,
inclosos als predicadors que contaven
de sant Antoni Abat unes històries
màgiques i meravelloses, els escoltava
fascinat.
Vaig tenir la fortuna de, encara
essent un nin, poder sentir contar les
pròpies aventures d'un home que em
semblava molt vell, però que havia
estat soldat a la guerra de Cuba. Ens
reuníem a l'estiu al seu voltant i ens
contava peripècies i batalles. Allà vaig
sentir segurament els primers relats
d'aventures. Ell no contava la guerra
de Cuba, contava la seva guerra de
Cuba, la seva pròpia ficció, perquè
ningii no conta una realitat, sinó una
percepció pròpia de la realitat. Vaig
aprendre totes aquestes coses. Vaig
sentir parlar de la Guerra Civil amb
molt de secret, i vaig sentir parlar
també de la seva Guerra Civil, de com
s'ho havien passat i de com ho havien
viscut.
Tot això em va fer entendre que, a
través de les paraules, es poden crear
ficcions. Però després també vaig sentir
alguna rondalla, en veu dels padrins o
dels avis. I un dia vaig agafar rondalles
de mossèn Alcover i en vaig llegir
alguna, ja adolescent, i vaig veure que
mossèn Alvover començava els seus
relats amb la fórmula: Això era i no
era.
Crec que amb aquesta frase, que
sortosament he trobat en algun lloc
més, pocs, aprenem que aquest temps
ens du a un món de ficció, a una irrea­
litat. I mossèn Alcover n'és un mestre.
Entrem en un parany, en un bosc, en
un món on les coses que hi succeiran
són i no són. Crec que és això el més
gran i important que ens ha aportat la
cultura popular i tradicional.
I això segueix ben viu i ben latent
en tot escriptor. Qualsevol escriptor
que es proposi contar una història,
encara que no ho vulgui, ha d'acabar
dient: això era i no era. Haurà de
començar amb un pacte de ficció.
Allò que llegireu sabeu que no és veri-
DOSSIER 111 TROBADA DESCRIPTORS %nf í"
Un moment de la taula rodona.
*V
: *!»!% '«tí,
1Í, Mr »^^*^ ***»•
.•- **-
í«%*1
¡¿^i

i!^% '
DOSSIER 111 TROBADA D'ESCRIPTORS
tt *1sí 11^
. ^ '
ft ¿%t f"
-*l» i
tat, és mentida, però una mentida creï­
ble.
Aquesta lliçó magistral de la tradi­
ció de l'home narrador que recrea la
vida tot contant-la i narrant-la ve de la
tradició de la literatura i de les ronda­
lles. Crec que sempre fem literatura de
rondalla perquè sempre fem aquest
pacte d'això era i no era.
Tinc una altra anècdota personal
de fa anys. Vaig escriure una biografia
d'una actriu còmica, Cristina Valls,
molt famosa. Havia estat una gran
actriu de teatre, potser perduda pel
món petit que va haver de viure.
Aquesta dona em contava una anècdo­
ta preciosa. Quan era jove, havia
començat a fer teatre dramàtic. Ella i
sa germana feien teatre pels pobles.
Com que estava mal vist que les dones
fessin teatre, als pobles, els homes pre­
paraven l'obra i, un o dos dies abans,
hi arribaven elles, feien els assaigs i
feien la funció. L'actriu m'explicava
que una vegada, en una obra d'Eche-
garay què era molt dolenta, el públic
s'ho creia de veritat i volia que n'hi
passés alguna. L'obra acabava quan un
altre personatge agafava un ganivet, li
pegava una ganivetada i ella quedava
estesa a terra. El públic aplaudia rabio­
sament per haver-la abatuda. Doncs,
hi va haver un poble en què l'escenari
era petit i, quan van tancar el teló, les
cames li van quedar a fora. Es va aixe­
car per poder saludar després el públic,
i el públic va protestar dient que no
era morta. Ja ho sabien, és clar, el que
passava és que no volien que es tren­
qués aquell pacte de ficció abans d'ho­
ra. I allò no es podia trencar fins que el
teló no es tornés a obrir per saludar.
Això també és a les rondalles. El
millor homenatge que podem fer a la
tradició, com s'ha dit, és seguir essent
uns conservadors d'aquest pacte de fic­
ció, com una espècie de bruixots que
ajuden a fer aquest pacte de ficció. Si
vivim en una societat sense ficció, per­
drem una forma d'humanització, una
forma de créixer. Hi perdrem molt.
Com deia un important pedagog
francès, la col·lectivitat que no té una
tradició per contar als seus joves està
condemnada a morir de fred.
Teresa Duran: Es evident que hi ha
un pòsit de cultura popular. Es evident
que quan una societat deixa de ser molt
patriarcal i esdevé bidireccional, la
transmissió es trenca. I és precisament
en aquell moment quan comencen a
aparèixer els autors de literatura infantil
i juvenil. Aquest és un fenomen que és
així. Diem si són uns arguments deter­
minats o no els que interessen a la lite­
ratura. Personalment, n'estic una mica
farta que els referents de la literatura
infantil i juvenil siguin sempre els refe­
rents argumentáis. És a dir, es recoma­
nen llibres i es fa una projecció del que
ha de llegir el jove partint que el llibre
parla de tal o tal altre tema. I el que
realment importa és com en parla. En
aquest aspecte em confesso deutora de
la sòlida estructura narrativa de la ron­
dalla popular. M'interessa l'estructura
de la rondalla, independentment que la
princesa sigui rossa o que el príncep
vagi a maldades a llom d'un cavall que
no es cansa mai. I m'interessa l'estruc­
tura perquè és el que provoca una reac­
ció en la ment de l'oient o en el lector i
per això deia que me'n sento deutora.
Crec que aquesta és l'estructura que
s'ha generat en el segle XX en gèneres ja
no tradicionals, sinó populars. L'estruc-

tura de la rondalla es troba clarament
en les grans pel·lícules i en les grans
novel·les, no solament les infantils. La
PUça del Diamant, de Mercè Rodore-
da, té una estructura rondallística cla-
ríssima i molt evident. Això és el que la
fa intel·ligible a la nostra memoria
col·lectiva. Aquest és un fenomen molt
clar.
També cal estudiar el mateix
impacte en les imatges. Per exemple,
els dimonis, durant gairebé tota l'Edat
Mitjana, els van pintar verds, i el ver­
mell es reservava per a la Mare de Déu.
A mesura que la Mare de Déu deixa de
ser la reina celestial per esdevenir la
Verge, apareix blanca i blau cel, i el
dimoni s'apodera del vermell perquè
aquell sí que és el senyor del món, el
ricàs, mentre que el color verd passa als
marcianets. En fem broma, però està
estudiat científicament, els marcianets
són verds perquè tenen aquest caràcter
demoníac. Independentment que les
imatges del romànic ens hagin impreg­
nat d'imatgeria col·lectiva, la seva
influència, doncs, també es transforma.
Però, repeteixo, hi ha unes estructures,
ja sigui per recordar o per imaginar. I
no hi hauria imaginació si no tingués­
sim imatges. La seva estructura és
intrínsicament sàvia i és sàvia perquè és
intrínsicament humana.
Josep Antoni Fluixa: En principi
pense que els escriptors actuals tenim
l'obligació, abans d'escriure, de conèi­
xer un poquet la nostra tradició, tant la
popular com la culta. Com a lector
editorial, em trobo amb molts escrip­
tors que vénen amb una obra escrita
sense haver llegit gairebé res abans.
Crec que els escriptors haurien de
DOSSIER 111 TROBADA DESCRIPTORS
conèixer, evidentment, el món de les
rondalles, però tamBé el món culte. Hi
ha escriptors que es pensen que són
grans avantguardistes i no han llegit,
per exemple, Tristam Shandy de Lau-
rence Sterne. Hi ha coses inventades
molt de temps abans. La rondalla i la
tradició popular entra en tot això.
Com s'ha dit, és molt interessant que
el que aporti la rondalla sigui un pacte
de ficció. Des d'aquest punt de vista,
també m'agrada a mi fer-la servir. Ara,
l'obligació d'un escriptor, si li agrada
l'estructura de rondalla, és que escrigui
sense oblidar aquest pacte de ficció.
Vargas Llosa ja n'ha parlat en el seu lli­
bre De la verdad de las mentiras. La
narració que vol ser moderna canviant
el paper que fan els personatges tradi­
cionals és un abús. Probablement
aquest estil ve de Gianni Rodari, que
era un bon crític, però va fer molt de
mal en aquest sentit perquè hi ha qui
se'l va creure al peu de la lletra. I cal
molta gràcia per sortir-se'n bé. Vaig
veure una obra de teatre on apareixien
tots els personatges populars i ells
mateixos preguntaven al públic què
havien de fer per acabar. Si vols escriu­
re una rondalla, doncs, fes-ho bé.
Josep A. Fluixa i Josep Vallverdú,
valencians i ponentins colze a colze.
» I ^ %!*" *?i*
11

)SSIER III TROBADA D'ESCRIPTORS
Mirem-nos el melic
% Per Andreu Sotorra
• L'innominable »
Josep Albanell
La Magrana. Barcelona, 1996
Signada amb el pseudònim de Joies
Sennell, com totes les obres que l'autor
adreça a nois i noies, aquesta novel·la es
proposa aclarir d'on ve un personatge, no
pas on para. Indirectament, però, l'autor
insinua també d'on ve la fantasia, tret
identificador de la seva obra que, conjun­
tament amb el llenguatge, és una fontd'in-
terès inesgotable.
• Les portes del temps
Mercè CaneL·
Cruïlla. Barcelona, 1995 '^ >,
Novel·la ambientada a Venècia que refà un
món fantasiós a mig camí de la narració
d'aventures i la ciència ficció, amb un no­
table desplegament de llenguatge decantat
cap a la formalitat i un to narratiu solemne
adequat al marc històric on l'autora basteix
les accions al voltant de les escletxes transi­
tables d'anada i tornada en el temps.
•^C»»^«¿ í
rt
"%?•
.Mf
»l%
• L'home dels nassos
Joaquim Carbó i Fina Rifà
La Galera. Barcelona, 1995
Reedició del recull de costums, dites popu­
lars i cançons tradicionals del calendari
anual, inserits en un tendre relat de
Joaquim Carbó. Les il·lustracions de Fina
rt í'K
Rifà són generoses i, alhora, essencials, de
tal manera que un sol detall pot evocar tota
una manera de viure i entendre el món. El
text i la interpretació plàstica dels perso­
natges són poètics, però també versem­
blants, que toquen de peus a terra. El llibre
conforma una mena d'almanac del patri­
moni festiu i sentimental, recordatori per
als grans i presència actualitzada per als
petits.
TtMtm * I r**"
• La bruixa del Pla de Beret
PepCoU
Empúries-Club Súper 3. Barcelona, 1996
Un tast de la recuperació de les Uengendes i
dels mites del Pirineu. En aquest relat de
gran subtilitat en la concreció dels detalls,
l'autor convenç els lectors de la permanèn­
cia de les bruixes ancestrals malgrat els
temps que corren de bruixeria real.
Infinitat de lectors joves asseguren ja amb
aquest llibre les baules de la tradició i, amb
aquesta coedició amb el Club Súper 3,
encara més.
• Què hi ha per sopar? i Pastís d'aniversari
Teresa Duran
Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
Barcelona, 1996
Dues primeres aventures del cuiner Popof i
del gall Kocatasca que són una barreja del
gust per la cuina amb la picaresca per
sobreviure. Destaca l'equilibri compositiu
basat en el conte tradicional, servit amb un
llenguatge d'exquisida musicalitat que s'en­
ganxa des del primer paràgraf La seva
expressivitat les fa ideals per ser tant llegi­
des com escoltades.
• Viatge al país dels cocòlits
Josep A. Fluixa
Bromera. Alzira, 1992
El professor Inventatrastos s'empesca unes
sabates màgiques que el porten al país dels
cocòlits, unes persones de nas punxegut i
amb cua, acorralades per un duc malvat i
un drac espantós. Amb invents casolans del
professor (i la màgia d'una fada, tot s'ha de
dir!), SC n'alliberen. El relat destaca per la
definició moral i física dels personatges i
per la coherència interna d'un discurs ple
de referents populars ben travats.

• Quatre històries d'animals
Josep Franco
Bromera. Alzira, 1992
Unes faules intemporals que se situen quan
encara els animals del bosc, els de la selva, els
dels arbres i els de l'aigua s'entenien en la
mateixa llengua. Una expressió dúctil trans­
met la sensació de ser un conte fresc, acabat
de ser inventat i, a la vegada, amb la impres­
sió que vinguin de molt lluny, des de la
mateixa tradició que poua enllà del temps.
• Les ulleres màgiques
M. ÀngeU Gardella i Joan Antoni Poch
La Galera. Barcelona, 1992
Una història que conserva l'aparença de
simplicitat, malgrat el gran nombre d'ac­
cions arrodonides minuciosament. Tracta el
tema de la necessitat de sentir-se estimat per
poder assumir la pròpia singularitat. La jove
protagonista no se sent atractiva i es creu
rebutjada, cosa que la incapacita per comu­
nicar-se, i busca refugi en la fantasia que li
proporcionen unes ulleres. Joan Antoni
Poch en fa la presentació visual en síntesi
fidelíssima amb el text que ha escrit M.
Àngels Gardella, sobretot reproduint el gest
pacient i ric, amb uns dibuixos de dicció
clara. El resultat de la simbiosi és un llibre
amable i profund.
• El terror de la nit
GabrielJaner ManiL·
Columna. Barcelona, 1996
Tot i que la història arrenca al s. XIX a les
valls africanes amb els representants d'una
companyia francesa que trafica amb animals
exòtics dissecats, el cos sense vida d'Omaha,
dissecat com un animal exòtic més, arribarà
a un museu parisenc i finalment al d'una
ciutat innominada que no pot deixar de fer
pensar en Banyoles. La planificació artesanal
de la narració, amb procediments de relat
divulgatiu d'innegable interès, deixen en
segon terme la trama novel·lística. Premi
Gdumna jove 1995.
DOSSIER lli TROBADA DESCRIPTORS
..O-"
^ - |j,|#r ' *
• Entre el cel i la terra
PonçPons
La Galera. Barcelona, 1996
L'autor illenc parla, aquesta vegada també,
del seu àmbit, i s'implica efusivament en la
història que explica. El Damià, un noi
menorquí, vol ser frare del monestir del
Toro, a la mateixa illa. Una època, uns fets i
un tarannà que parlen també del solatge
heretat del avantpassats mediterrafiis.
Destaca la selecció lèxica i la imatgeria al
servei d'una trama desenvolupada amb pi
critud i síntesi. ^ * "^
*t t • I
• Obra Completa.
Vol. I: El vent de la mitologia
Vol. II: El vent de la història |
Josep Vallverdú
La Galera. Barcelona, 1996
V^
Per primer cop es publica l'obra completa
d'un autor català en actiu dedicat a la literjp-' *
tura infantil i juvenil. No és estrany que
hagi pres cos a La Galera, la seva casa edito­
rial de creixença, amb el director de la qual,
el dcsaparagut Andreu Dòria, Vallverdú va
contraure el compromís, cap als anys sei­
xanta, de fer una obra anual. La integraran
14 volums, amb 31 novel·les, 81 contes i 16
obres de teatre breu. El vol. 1: El vent de k
mitologia, inclou tres novel·les: El fill de la
pluja d'or, El vol del falcó i Mans de Bronze.
ií^ jCi
El vol. 11: El vent de la història, aplega Bernat ^ i'M I *%
/ ek bandolers, Un cavall contra Roma i Tres
xacals a k ciutat. Amb aquesta publicació,
l'obra de Vallverdú entra en un formM de
biblioteca que permet la seva presència de >1
luxe en col·leccions particulars o bibliote­
ques públiques i escolars.
... I ¿s qutja ho veieu.
"Gat avantat, k cua li cau"
(froverhi palUris)
.^^••' I
.'^' «TT» i
i.#*%|

DOSSIER III TROBADA D'ESCRIPTORS
Gnoscamus nos ipsum
Reportatge fotogràfic
L'orquestrina "The Books" preparant-se per entonar
"L'Esquerrana" sota l'advocació de Mossèn Alcover.
Mossèn Sistac predicant
(contra la guia?) a la trona de Son.
Fotos: Joan Blanco
Pep Coll intentant levitar com els
serafins de Santa Maria d'Aneu.
Un garriguenc i un segarrenc, Viladegut-Turull,
impressionats pels cims.
Quin parell!!! Canela i Albanell.

Escena bucólico gastronòmica a les Planes de Son
(alguns es van mullar el cul)
^ * ^'* Jv*r
Aneu a saber si aquesta patuleia lletraferida
construeix o enderroca la Mare de Déu de la Roca.
DOSSIER lli TROBADA DESCRIPTORS
La Isabel i el Josep, quins bons alumnes!!!
•^M •^·
Cal tenir bon muscle (vegeu l'lñaki, no l'Albert) pe descobrir el
Castell de València.
j! j!«j^i>> ^HHB
A la Creu de l'Eixol, la coniissiu organitzadora fent dentetes
a l'absent Macià.
1f*f'
• ^ ; ,

a
iOSSIER III TROBADA D'ESCRIPTORS
Broch-Cònsul, dos crítics sense pèls a la llengua però molts
a la cara, coronats per la Pica.
Tot s'ho creuen. Escriptors esperant el retorn de la comtessa del Pallars.
%%%m
Cara satisfeta sota el darrer sol de juny.

Dibuix de Joan Antoni Poch. "^>^r
DOSSIER III TROBADA D'ESCRIPTORS
¿\%>-
4^" *?r
\iiít',%
«1 i *%
»l H¿*#

VENT DE PORT
La tardor
La tardor va arribar enguany
a Lleida el dia primer d'octubre a
la matinada. Somiava que feia
vent i plovia i que per arribar a la
porta de la meua escola havia de
travessar un toll d'aigua bruta.
Llavors em vaig despertar i tenia
fred. I em vaig adonar que aquells
sorolls que en somnis em sembla­
ven ventades eren els roncs del
pare que dorm a l'habitació del
costat. La mare va sentir que
estossegava i es va llevar per
posar-me una manta al llit.
L'any passat vaig escriure que
a la tardor les fulles es tornen grogues i cauen dels
arbres. Aquest estiu un nen de muntanya, d'un poble
prop d'on vaig anar de colònies, em va dir que això és
mentida. Que la major part d'arbres de Catalunya
(com els pins, els avets, les alzines i les oliveres) passen
l'hivern amb totes les fulles. Que només els arbres de
ciutat es despullen a la tardor i que, per això, els nens
de ciutat, quan hem d'escriure una redacció sobre la
tardor, sempre hi posem que les fulles es tornen
grogues i cauen al carrer i quan les trepitgem amb els
peus és com si es queixessin i tota la pesca.
M'encanta la tardor perquè és l'època que com­
pleixo anys. El dia 16 d'octubre, que és d'avui en vuit,
en faré deu. Es divertit això de fer anys. Tothom et feli­
cita, els amics vénen a casa i et porten regals i els pares
et deixen beure tota la coca-cola que et ve de gust.
També m'agrada la tardor perquè quan vas pel
carrer o surts al pati no sents ni
fred ni calor. Això no vol pas dir
que els grans deixin de queixar-se
del temps per una temporada.
Ma germana rondina perquè
algun dia plou i no pot anar a
l'institut amb moto; la mare,
perquè no pot anar a la platja i el
cap de setmana no sap què fer, i el
pare, perquè aviat arribarà la
boira i ha d'agafar el cotxe per
anar a la feina... Mai no he sentit
dir, per exemple, al meu pare:
"ara sí que fa bon temps, dóna
gust d'anar a treballar!" I és que
les persones grans, ja pot fer el temps que vulgui, que
elles sempre se'n queixen. Sobretot quan és dilluns. El
temps és, al cap i a la fi, l'únic responsable del mal de
cap de la mare, del mal humor del pare i de la mala llet
de ma germana. De debò que sí.
A nivell de temps, que diu la mare (ella sempre
procura imitar el llenguatge dels mestres que tot ho
anivellen), doncs a nivell de temps, l'octubre és el meu
mes preferit. Al matí i al vespre fa una mica de fres­
quera, però amb un jersei estàs de conya. Tan sols hi
ha una cosa de la tardor que odio amb tota l'ànima:
aquesta mania de la senyoreta de llengua a manar-me
cada any la mateixa remaleïda redacció sobre la tardor.
Només per això, per alliberar-me d'aquest escrit
estúpid que acabeu de llegir, val la pena fer-se gran.
Pep Coll
V I N T DE PORT

CAP DE CASA
Fotos: E Relia ij. BUnco
CAP DE CASA
«,MtKm
m j¿^**^ • * -^«^MM Í ^B*
^^^^^HB K.-^*» I
^'^fiÉr
El passeig del rlu abans de les obres de condicionament. Esterri d'Aneu.
Vista actual del passeig del riu. d'Esterri d'Àneu.
%'"^,
r