la resistència musical de sarajevo campanya d ... - MOC - Barcelona

- PRIMAVERA 1994 350 PTS 17
FF
LA RESISTÈNCIA MUSICAL DE SARAJEVO
CAMPANYA D'OBJECCIÓ FISCAL
MODEL DE DEFENSA DE CATALUNYA

- Entrevista
-
- Contra
- Primeres
- Presó
OPINIÓ
De l'objecció a la solidaritat: un exemple.Dany Lopez 3
la política posibilista o el GAL,
la PSS i les ONGs.Patric 8
INSUBMISSIÓ
dades 1993 d'insubmissió i objecció de
consciència a l'Estat espanyol.KEM 4
d'Iruha 13-2-94.Col.lectiu d'Insubmisos
Presos en 2n. Grau 7
a Gabriela Serra. 9
EL MOVIMENT PER LA PAU DAVANT LA GUERRA
-
Dilemes del pacifisme davant el conflicte
de l'ex-lugoslàvia.Jordi Foix 12
-La resistència musical de Sarajevo.Música per la pau14
- Campanya
- La
europea d'acollida i ajut als desertors
de l'ex-lugoslavia. 16
INTERNACIONAL
nova guerra maia.Luis Hernandez Navarro 18
SUMARI 28
REDACCIONS
- Campanya
- XII
- Tendències
- L'objecció
-
-
- Pel
-
-
- Agenda.
- El
MOCADOR 28
Amb la vista al futur d'Ucraina.Mary Kaldor 21
ECONOMIA DE DEFENSA
Contra el Comerç d'Armes (C3A).
Pere Ortega 25
Trobada de l'European Network Against Arms
Trade (ENAAT).Arcadi Oliveres 26
actuals a la indústria militar. 28
Fiscal: la nova campanya contra les
despeses militars. Assemblea d'Objecció Fiscal 31
MODELS DE DEFENSA
Exèrcit: ni espanyol ni català, europeu.
Miquel Sellarès 32
Exèrcit: ni, ni, ni, desarmament ja.Pepe Beúnza 33
desarmament unilateral.
André Weiss i Francisca Martínez 35
-
Notícies de la i.r.g.
CUL DE SAC
wri news.
38
Breus.
39
39
Kleenex. 40
- MOCADOR CASAL DE LA PAU: Cervantes, 2, pral. 1. 08002 Barcelona. tfn: 93-318.39.94
- MOCADOR EMPORDÀ: Apartat 337. 17600 Figueres. tfn/fax: 972-56.31.17
- MOCADOR VALÈNCIA: Pca. Manisses, 2, 3=‘, porta 15. 46003 València. tfn: 96-392.30.95
El MOCADOR d'estiu es preveuque surti a principisde juny.Els originals per ser publicats hauran d'arribar aqualsevol de les redaccions
abans de mitjans de maig.
s'admetenarticles,dibuixositotamena decol.laboracionsoriginals.Dirigiu-les aqualsevoldeles redaccionsde la revistao al FAX972-56.31.17.
Subscripcions i distribució: RedaccióCasal de la Pau
DIP. LEG. B-1292-87
BUTLLETA DE SUBSCRIPCIO MOCADOR
nom i cognoms
adreça població
codi postal comarca tel.
Se subscriu a la revista MOCADOR per un període d'UN ANY, prorrogable si no hi ha ordre en contra, i un import
de 1.100 pessetes (4 números) a pagar mitjançant:
UXec adjunt
LlIngrés en el compte corrent de la Caixa: 2100-1395-71-0200007716(envia copia resguard ingrés).
LjDomiciliació bancària (emplena les dades bancàries).
Distingits senyors:
Banc/Caixa Domicili agència Població
CP
Jo (Titular compte/llibreta)
domiciliat al c/pç núm de CP
autoritzo el pagament dels rebuts que al meu nom presentarà MOCADOR
,a de de 199...
(Signatura)
- Envia-ho a: MOCADOR Apartat 337. 17600 Figueres (Alt Empordà).
(1) El número s'ha de composarde 20 xifres: 4corresponents a l'Entitat (Banc o Caixa), 4 més de l'oficina, 2 del Codi de Control i finalment 10
del compte o llibreta. Les domiciliacions es passaran a principis d'any. Pels subscriptors donats d'alta al llargde l'any anterior s'afegirà a
Lmport anual la part proporcional corresponent als números rebuts.

MOCADOR 28 OPINIÓ 3
DE L'OBJECCIÒ A LA SOLIDARITAT:
UN EXEMPLE.
En els dos darrers números d'aquesta revista he defensat
els lligams entre objecció i solidaritat, i he intentat fer
proselitisme d'aquesta opció. En aquesta ocasió vull
presentar-vos un exemple pràctic, real, per tal d'incitar-vos
a iniciar el vostre treball de solidaritat al vostre poble o al
vostre barri.
A Caldes de Montbui (Vallès Oriental) des de fa força anys
existeix un grup d'objectors "mínimament" organitzats. Del
treball per l'objecció, del treball anti-mili de forma natural
vam convertir-nos en objectors fiscals. Davant la qüestió de
promoure l'objecció fiscal (OF) a nivell local vam descobrir
la necessitat que la nostra objecció donés un rendiment
clarament visible per la resta de vilatants. Indiscutiblement
la millor manera de fer aixà era destinar els diners desviats
per objecció fiscal a algun grup o activitat local. El primer any
vam destinar els diners a la biblioteca d'una escola pública
de la població. Com a resultat d'aquella acció els nens
d'aquella escola poden gaudir d'uns quants llibres més. En
anys posteriors vamanar avançant en la nostra anàlisi, i vam
"
constatar que el més coherent i "pedagògic era desviar els
diners destinats als exèrcits a la solidaritat amb els més
desvalguts: els pobles de l'anomenat Tercer Món. Tot i així
era fonamental mantenir els lligams de la nostra acció amb
la nostra població. Aconseguir a aquests dos objectius va
ser senzill perquè des de fa molts anys un calderí està
treballant al Senegal en feines de promoció agrícola. Aquest
calderí rep la simpatia iadmiració de bona part de la població
per la dura i interessant tasca que està realitzant. Tot i
aquesta admiració el seu treball ha estat oblidat durant molts
anys per la vila de Caldes. Quan el primer any va rebre els
diners de l'objecció fiscal va mostrar-nos el seu agraïment i
sorpresa. Cal dir que any darrera any les quantitats desviades
han estat semprede l'ordre de 120.000 pessetes, recollides
entre uns 10 objectors.
Aquesta elecció de destí dels diners de l'OF al meu parerva
ser un bon encert. Que unes quantes persones de la
població facin objecció fiscal ja es sorprenent, que destinin
aquests diners a solidaritat internacional i en concret a un
calderí que treballa al Senegal i que a més a més es capellà,
va crear interrogants en molts. L'OF va guanyar-se el
respecte d'un ampli espectre de la població: la gent anarco
de Caldes, fins els socialistes, o fins i tot la gent més
conservadora. Malgrat tot, el nombre d'objectores i objectors
fiscals s'ha mantingut aproximadament constant, hi ha
hagut una rotació, uns han començat a fer OF,altres ho han
deixat. Probablement el nombre d'objectors no ha crescut
perquè hem tingut unes "amables" relacions amb Hisenda:
multes, interessos, embargaments, visites de "goril.les",...
Mantenir el nombre d'objectors fiscals al llarg dels anys
potser ho hem de considerar un èxit.
Una altra conseqüència de lanostra opcióva ser l'aproximació
a nivell personal dels membres del grup d'objectors fiscals
vers la realitat del Tercer Món. Això va fer néixer dins nostre
la necessitat de que el nostre treball de cooperació
internacional superés l'àmbit de l'OF. Com a conseqüència
d'aquest neguit vam proposar la creació d'un grup de
solidaritat a nivell local.lho vam aconseguir. Es va crear una
associació que amb el nom de "Caldes Solidària" treballa per
promoure la cooperació internacional des de Caldes de
Montbui. El nombre de persones que treballen en aquest
grup és força nombrós, molt superior al d'objectors fiscals,
el sectorde població que veu amb simpatiala tasca realitzada
encara és més gran.
Corn a conseqüència de l'OF s'ha creat un grup que ha
realitzat una tasca important dins del poble:
1) Pagament de projectes (l'any anterior el grup va fer-se
càrrec dels costos de constitució d'un grup de pescadors
al Senegal amb un cost de 1.100.000 pts).
2) Participació humanai econòmica en diverses campanyes
(ajut a Somàlia, a camps de refugiats a Croàcia,a Cuba,...).
3) Exposicions sobre el Tercer Món visitades per tots els
escolars de la població.
4) Acolliment i xerrades amb persones de diferents països
del Tercer Món (Senegal, Sàhara Occidental, El
Salvador,...).
5) Estada de calderins en camps de treball al Tercer Món.
6) Hem provocat que l'Ajuntament destini una part del seu
pressupost a cooperació internacional a través del Fons
Català de Cooperació al Desenvolupament (el darrer any
van ser dos milions que van permetre la construcció d'un
taller tèxtil al Senegal i l'enviament de llet en pols a Cuba).
7) etc, etc.
A Caldes hem fet un camí que ens ha portat de l'objecció a
la solidaritat. A nivell personal ha estat enormement
interessant i enriquidor. Fins i tot si el nostre treball acabés
així, ja hauria valgut la pena tot l'esforç realitzat. Però als
objectors de Caldes de Montbui encara ens queda molta
feina per fer. L'objecció, la insubmissió han de ser postures
radicals i coherents, ens cal transmetre la necessitat de ser
radical i coherent als que volen ser solidaris. Si algú està
convençut de la necessitat de ser radical i coherent en la
solidaritat, haurà de descobrir la necessitat de ser objector
fiscal, de ser insubmís. Per petit que sigui el coneixement
que es tingui de les diferents realitats dels països del Tercer
Món és fàcil constatar que elsexèrcits són una de les causes
més importants de la pobresa, de la desigualtat, de la
violència, del patiment. Alguns d'aquests emprendran un
camí que els portarà de la solidaritat a l'objecció.
Els objectors de Caldes ens comprometem a ser molts més
objectors i objectores fiscals d'aquí a pocs anys. Esperem
que sigueu molts els que des de l'objecció emprengueu el
camí vers la solidaritat.
Daniel López.
Caldes de Montbui, Vallès Oriental.

INSUBMISSIÓ
MOCADOR 28
1993,
D'INSU,BMISSIO I OBJECCIO DE
CONSCIENCIA A L'ESTAT ESPANYOL
Quan ja s'ha compiert cinc anys d'existència, la insubmissió, Iluny de desaparèixer, s'ha convertit en un fenomen d'indiscutible
força iincidència. Aquesta desobediència
civil escapa als intents erradicadors del
Governo) i està provocant una creixent
deslegitimació de l'Exèrcit. Símptomes
eloqüents d'aquest creixent
antimilitarisme impulsat per la
insubmissió són l'augment imparable de
l'objecció de consciencia, el refús
majoritari a la despesa militar o les cada
cop més habitualsmanifestacions afavor
de la reducció progressiva de les Forces
Armades i fins i tot de la seva desaparició
definitiva.
1. LA INSUBMISSIÓ CREIX UN 19%
RESPECTE 1992, TOT I LA FORTA
REPRESSIÓ QUE PATEIX. ELS
INSUBMISOS A L'ESTAT ESPANYOL
SÓN JA 9.393
El 1993 la insubmissió ha viscut un
increment del 19% respecte 1992. El
MOC té constància de 1.171 nous
insubmisos el 1993, la qual cosa eleva el
seu compte a 4.083 pel període 1989-93.
Aquest número és el resultat de
comptabilitzar els censos dels grups
antimilitaristes i pertant, com anticipàvem
l'any passat, ha de ser considerat com un
número mínim d'insubmisos doncs en
algunes zones els grups no tenen els
censos al dia. Sabem amb seguretat
que, any rera any, la realitat d'insubmisos
coordinats supera cada cop més el
número que consta en els censos propis.
Essent molt conservadors, podem xifrar
en com a mínim 5.000 els insubmisos
coordinats que hi ha a l'Estat. Són els
que de veritat compten pel moviment
antimilitarista.
Aquest creixement desmenteix l'eficàcia
repressora del Govern. L'aprovació de
majors penes pels insubmisos en el marc
de la Llei del Servei Militar de 1991 o la
posterior entrada a la presó d'alguns
d'ells no serveixen sinó per alimentar la
desobediència a l'Exèrcit. Si la llei fos
aplicada amb diligència i tots els
insubmisos fossin empresonats, el
Govern es veuria obligat a construir com
a mínim 16 presons noves. Com que aixà
és impossible físicament i social, el
Govern ha decidit dues mesures. En
primer lloc evitar l'empresonament de la
▪
INSUBMISSIÓ RESPECTE DEL CONTINGENT MILITAR (%) A
gran majoria dels insubmisos. D'aquí la
gran quantitat de penes inferiors a un any
i el fet de que el 94% dels insubmisos
haguts des de 1989 estiguin encara
pendents de judici. I en segon lloc, la
concessió automàtica del tercer grau o
règim obert pels pocs que arribessin a
ser empresonats. La negativa a signar la
remissió condicional dels que tenen
condemnes d'un any o inferiors tot
seguit, la desobediència al tercer grau
està tancant tota via de sortida
governamental front al que sense dubte
és una exigència majoritària: acabar amb
la mili i la seva prestació substitutória i
caminar cap a la progressiva desaparició
de les estructures militars.
L'ESTAT ESPANYOL
Però a més hi ha els que van "per lliure"
no estan coordinats amb cap grup
antimilitarista. Les xifres oficials del
Ministeri de Justícia ens permet apropar
nos a la xifra real del total d'insubmisos
de fet en aquest país. Ens "parlen" de
6.529 insubmisos tan sols a la PSS
(veieu apartat 4). En els censos dels
grups antimilitaristesconsten 1.219, així
que estaríem parlant d'un total de 9.393
insubmisos de fet. I tot això sense
comptabilitzar els insubmisos a la mili
que no estan censats i/o coordinats. La
insubmissió aqui és la més alta d'Europa
possiblement, del món.
NÚMERO D'INSUBMISOS DE FET TANT A LA PRESTACIÓ
MILITAR COM A LA SUBSTITUTÓRIA
Andahicia
• Aragon
o Asturiza
• Baleares
Canarias
Cantabria
• Castilla-LeOn
• Castilla•Mancha
0 Catalunya
111 Euskal Herria
• Extremadura
•Galua
•Madrid
0Murcia
Ci Pais Valeocia
• La Rioja
Ceutay Melilla
111 Extraqjero
Ell
IMMEE
-sesaFs,-.
2
52
14
126
322
1061
1467
3282
0 500 1000 1500 2000 2500 3000 3500

MOCADOR 28
Tant el Govern com l'oposició
parlamentaria ens estan intentant
convèncer de que la solució passa per la
professionalització accelerada de les
Forces Armades. Tot i això, sociolegs de
l'alçada de Francisco Alvira, catedràtic
de la Universitat Complutense, afirmen
que això és impossible. Primer, perquè
"si s'introdueix el reclutament voluntari,
aquest serà un fracàs car és impossible
de realitzar en la quantitat i qualitat
requerides"(2). Segon, perquè el necessari
augment de la despesa militar és refusat
per l'opinió pública. L'eix comú a tot això
és la forta deslegitimació social, el refús
social que pateix les FAS(3!. El Govern ha
decidit silenciar aquests problemes i
convèncer a la societat del contrari. Està
mentint. La insubmissió juga aquí un
paper triple: 1) manté viu un debat que
vol evitar el Govern; 2) aprofundeix en el
refús social a l'Exèrcit i a les despeses
militars; i 3) impossibilita amb el
creixement de la desobediència que hi
hagi soldats, voluntaris o forçosos, pels
plans de l'Exèrcit/Executiu. La
insubmissió, per tant, i tot i que ho negui
el Govern, està bloquejant la
professionalització de l'Exèrcit
simultàniament, dinamitzant el consens
a favor d'una ràpid abolició de la
conscripció. En aquest carrer sense
sortida, el que està en joc és la pròpia
supervivència de les Forces Armades.
2. L'OBJECCIÓ DE CONSCIENCIA
CREIX EN UN 46% RESPECTE 1992,
SITUANT-SE EN EL29,06%RESPECTE
DEL CONTINGENT MILITAR. EL
GOVERN VOL AMAGAR-HO.
Una conseqüència de l'empenta de la
insubmissió, com a desobediència més
radical, és la facilitació de vies de
desobediència aparentment menys
reprimides. L'objecció de consciència a
l'Estat espanyol és la de creixement més
ràpid atota Europa, gairebé en progressió
geomètrica. Aquestcreixement començà
INSUBMISSIÓ
a multiplicar-se el 1990, l'any següent al
naixement de la insubmissió, com una
conseqüència directa d'ella. El 1993,
l'objecció de consciència ha arribat al
29,06%" De seguir així, en aquest any
1994 ens aproparem ambfacilitat al 50%,
percentatge que ja ha superat Euskal
Herria. D'aquesta forma, el servei militar
passaria a ser l'excepció que confirmi la
El Govern (Ministeri de Justícia) està
manipulant les dades reals per amagar
aquest creixement imparable. La seva
opció és considerar l'objecció per edats,
per quintes, agafanttan sols als objectors
de 19 anys. Tot i això, des de fa més de
deu anys, el reemplaçament anual de
conscriptes no s'organitza en base a
l'any de naixement sinó a partir de latotal
OBJECCIÓ DE CONSCIÈNCIA EL 1993 PER COMUNITATS
AUTÒNOMES (Mitja de l'Estat: 29,06%)
• Andalucia
o Aragón
• Astunas
Saleares
Canerias
• Cantabria
111Casfilla-León
D Castilla-La Mancha
• Catalunya
• Euskal Hrffill
111 E xtrestnadura
Galiza
• Mactrid
13 Murcia
• Pais
Valen121
LA Rioja
• Cetsta y Melilla
0
20.14
15.75
_ 119.05
15.56
iu-,;pioesiitaiaba -15.53
3.57
1
10 20
norma de declarar-se nsubmís i/o
objector de consciència. Podem
concloure ja que el Govern ha fracassat
en aquesta matèria, doncs l'objectiu
manifest de la Llei d'Objecció de
Consciència ha estat sempre garantir
que l'objecció es mantingués com una
opció minoritària que no posés en qüestió
la continuïtat de la prestació militar.
L'objecció de consciència segueix la
tendència ja apuntada en el nostre
Informe 1992 d'homogeneftzar-se en tot
l'Estat: l'anterior àmplia avantatge
d'Euskal Herria respecte altres
comunitats com Astúries, País Valencià,
Catalunya o Madrid és menor cada any.
OBJECCIÓ DE CONSCIÈNCIA RESPECTE DEL CONTINGENT
• 1985
•1986
111 1987
01988
01989
13 1990
• 1991
•1992
• 1993
1.15
MILITAR (%) A L'ESTATIESPANYOL
2.51
3.34
—. 3.92
10 15 20 25 30
19.94
25 39
24.08
22.99
29.62
35.28
130.81
133-4
39.39
37.82
50 04
30 40 50 60
disponibilitat per incorporar-se. l si el
reemplaçament de 1993, els 210.822
conscriptes, inclou persones de totes les
edats que han d'incorporar-se a l'any, el
criteri més racional és comparar-lo amb
els objectors haguts a l'any (sobre tot
perquè la majoria de les objeccions
esdevenen als 22/23anys quan s'acaben
les pròrrogues per estudis). És el que
venim fent des de 1985, d'aquí la seva
validesa compar.ativa. El canvi de criteri
d'un any per altre (ha arribat a utilitzar
oficialment les nostres dades) invalida
qualsevol aproximació comparativa a
partir de les dades governamentals i ens
fa pensar que el Ministeri de Justícia està
cercant un criteri que sembli creïble i al
mateix temps disfressi la realitat a la
seva conveniència.
3. LA BOSSA D'OBJECTORS
PENDENTS ÉS JA DE 138.878, CINC
VEGADES I MITJA LA DE CINC ANYS
ENRERA, EL 1989, ANY DEL
COMENÇAMENT EFECTIU DE LAPSS.
EL GOVERN MENTEIX PER AMAGAR
UNA REALITAT QUE EL DESBORDA.
Fins el 31 de desembre de 1993 hi ha
hagut un tota! de 189.925 objectors (n'hi
ha prou en sumar les dades del CNOC).
Si descomptem d'aquest número els
objectors no subjectes a la prestació

6 INSUBMISSIÓ
substituthria (PSS), bé perquè han
objectat un cop han realitzat la mili (2.213)
o bé per haver entrat en l'amnistia de
1989 (20.752), descomptant també els
exclosos totals (2.632), els exclosos per
edat (5.943), els que gaudeixen d'una
llicència absoluta (2.383), els que ja han
realitzat la PSS (6.534) o bé l'estan fent
en l'actualitat (10.590), obtenim un
número de pendents de 138.878(5). El
1989, descomptats ja els beneficiaris de
l'amnistia, eren 25.064 els pendents. És
a dir, una quinta part dels que hi ha ara.
Anar sumant.
El Govern (El País 21-12-93) altre cop
intenta confrondre'ns -o millor, menteix
al donar números avui (ha dit 60.000
pendents) que veritablement
corresponen a la realitat de fa any i mig
(per la descoordinació burocràtica
comentada anteriorment), a més de no
incloure en lesseves xifres, per exemple,
els que estan gaudint d'algun tipus de
pròrroga(6) o els que son massa joves
(categoria que no té cap sentit quan
l'espera normal per ser efectivament
cridat a la PSS arriba als quatre anysm).
això quan no ens dona tan sols el
número d'objectors catalogats com a
útils (la catalogació d'util li arriba a
l'objector que porta prop de tres anys
reconegut oficialment i com a pas previ a
la crida per la PSS). Aquesta bossa de
pendents creix cada any. El 1993 han
estat convocats efectivament (8) a la PSS
un total de 12.381 objectors, xifra que
constitueix tan sols una quinta part dels
nous objectors de 1993.
4. ENTRE ELS CRIDATS A LA PSS HI
HA UN 27,6% DE NO
INCORPORACIONS. EN NÚMEROS
ABSOLUTS: 6.529 FINS SETEMBRE
DE 1993.
En l'informe oficial de 30-9-93 tan sols
aparèixen 10.590 com objectors
incorporats ala PSS. Si sumema aquesta
xifra els que ja han complertamb aquesta
obligació substitutória (6.534), obtenim
un total de 17.124(9). Tenint present que
els cridats a complir amb la PSS des dels
seu inici fins l'abril de 1992 (i estem
donant un marge de 18 mesos per que la
incorporació tingui efecte, quan la Llei
estableix un termini màxim de dotze
mesos), han estat 23.653, podem deduir
que els no incorporats, per les raons que
siguin (insubmissió coordinada o no
coordinada, places inexistents, no
col.laboració de les entitats receptores,
etc.) constitueixen ni més ni menys que
el 27,6% del total del cridats. En números
absoluts, 6.529 desobedients fins
▪
MOCADOR 28
NO INCORPORATS A LA PSS ENTRE ELS CRIDATS A FER-LA (%)
(Mitja estatal: 27,6%)
• Andalucia
o Aragón
•Anurias
Balearez
o Canarize
• Cantabria
• Caetilla-León
0 Canilla-Mancha
• Catalunya
• Euslud Herria
•Eetrentedtra
oGaliza
O Madrid
O Murcia
111 Pais Valeacb1
• La Rioja
• Ceuta y Melilla
setembre de 1993.
Neemeem~,24
,
~10.47
El Govern està enganyant a l'opinió
pública donant incorporats a la PSS el
que no és altra cosa que les seves
intencions de convocatòria, intencions
que no tan sols es desinflen a la pràctica
(finalment sempre acabacridant a menys
dels que anuncia públicament) sinó que
a més es veuen disminuïdes per les no
incorporacions. Per posar un exemple, a
l'informe "Cuestiones particulares sobre
prestación social de los objetores de
conciencia" que l'Oficina de Premsa del
Ministeri de Justícia va fer arribar a tots
els mitjans de comunicació amb data 14-
1-93, aquesta Oficina quantificava la
incorporació a la PSS pel període 1 988
92 en 35.780, més del doble de la real
fins i tot passats nou mesos des de
llavors. l tot plegat perquè va incloure els
que havien d'incorporar-se al llarg d'aquell
any i ignorà les no incorporacions fins la
data.
Dues són les causes principals d'aquest
fracàs, la insubmissió dels cridats a
incorporar-se i la no col.laboració de les
entitats potencialment receptores de
prestacionistes en la creació de lloc per
ells. És Euskal Herria el lloc on ambdues
causes es manifestes amb majorclaredat
(seguirien Canàries i Castella-Lleó), fent
que els no incorporats siguin tants com
els incorporats. Això ha portat al Ministeri
de Justícia a reconèixer en el seu informe
intern del 12 de juliol de 1993 que "en el
País Basc la situació de places és
insostenible per la nova crida (desembre
1993). Tal vegada es faci necessari
adoptar criteris singulars per aquesta
Comunitat, com per exemple cridar a un
20
30,2
29,07
27,23
125,24
33,04
10 20 40 50
49,89
número menor d'objectors..." Els punts
suspensius són seus. La no col.laboració
d'objectors i entitats esdevé pel que
sembla en una exempció de l'obligació.
La conscripció està començant a abolir
se en la pràctica.
Kontzientzi Eragozpen Mugimendua
(KEM-MOC)
c/ Iturribide 12-1Q
48006 Bilbao
(1) El text base per la Llei del Servei Militar
aprovat en el Parlamentel 27-6-91 qualificava
a la insubmissió de "delictiva, socialment
insolidària, per la qual cosa es fa necessari
establirles mesures oportunespererradicar-la"
(2) Taula Rodona "El factor humano y la
defensa", a Aguilar y Bardají (eds) El servicio
militar, obligatorioo voluntario?, Ed. Tecnos,
Madrid 1992.
(3) Francisco Alvira: "Opiniónpública, servicio
militar y Fuerzar Armadas en España, en
Política Exterior n'226 (1992)
(4) El número de sol.licituds presentades a 30-
11-93 era de 60.684, un 58% més que pel
mateix període de 1992. Una regla de tres ens
permetapropar-nosalquehauràestatel número
total de sol.licituds presentades el 1993, al
voltantde 67.000. El 1992hi vahaveruntotalde
42.453 sol.licituds. El Govern amaga
sistemàticament el número de sol.licituds i
substitueix aquesta dada sensible per la dels
objectors reconeguts, inferior en gran mesura
per un simple endarreriment burocràtic
(intencionat?)del Consejo NacionaldeObjeción
de Conciencia (en els primers onze mesos de
1993 aquest endarreriment afectava a 16.509
sol.licituds) i també per la descoordinació
existent enlatramesadedadesentre el CNOC
il'Oficina para la Prestación Sustitutoriade los
Objetores de Conciencia (OPSOC),
l'encarregada d'elaborar els informes per la

MOCADOR 28
premsa. El silenci del Govem avui sobre aquest
temacontrasta significativamentamb la pressa
amb que es va moure a donar les dades de
1991, sobre les que es van permetre afirmar
que "el fenomende l'objecció de conscienciaes
va normalitzant a Espanya, com a succeït en
altres països, itendeix a estabilitzar-se, sinó a
decréixer, desprès de la inicial explosió" (EI
País 21-1-92). Evidentments'equivocaren.
El percentatge d'objecció de 1993 és el resultat
d'aplicar aquesta regla de tres al número
(depurat)desol.licituds presentadesanovembre
per dividir-lo pels 11/12 del reemplaçament
anual de conscriptes (210.822). Parlem de
número "depurat" de sol.licituds doncs hem
descomptat totes aquelles que no condueixen
al reconeixement legal d'objecció. A 1993 les
sol.licituds que han acabat per reconèixer
INSUBMISSIÓ 7
constitueixen el 91,6% del total de les
presentades. Perqualsevol aclariment sobreel
procés de càlcul (que és reconegut
intemacionalment com el de major validesa),
dirigiu-vos al Grupo Antimilitarista de Bilbao
(KEM-MOC)
(5) Totesaquestesdades iaquestes categories
aparèixen en els informes mensuals de
l'OPSOC.
(6) Tampoc és cert que els no inclosos en les
estadístiques oficials com "pendents" no ho
siguin per estat gaudint de pròrrogues. Les
pròrrogues (estudis, malaltia, consolidació del
lloc de treball...) tan sols constitueixen el 15,3%
del total oficial de pendents.
(7) Ara, iniciat 1994, comencen a rebre l'ordre
d'incorporacióels objectors reconeguts el 1990.
(8) Amb efectivament volem qualificarals que
havien d'iniciar la PSS al llarg de 1993.
PRESÒ D RtAA 13-2-94
Des de la presó d'Irufia, els Insubmisos Presos en
2n. grau volem manifestar el nostre total
incondicional suport pels nous desobedients a
les normes del 3r. grau penitenciari que venen a
refermar l'estratègia iniciada a princípís de
desembre.
Aquesta nova presentació és signe de que cada
cop la pressió és més forta i que les nostres idees
antimilitaristes i per una societat més justa van
prenen cos en la població.
Els objectius marcats amb aquesta nova estratègia
de desobediències periòdiques es van complint.
El debat antimilitarista de fons es troba de nou
sobre la taula. S'ha demostrat que la concessió del
3r. grau no és sinó un mal pedaç per un problema
que no admet solucions parcials, ni penals, ni
jurídiques. Requereix, senzillament, elcompromís
d'oferir una so!ució política i col.lectiva a aquesta
demanda social.
La insubmissió s'ha legitimat com una pràctica de
desobediència civil perfectament vàlida en un
procés de progrés social. El suport majoritari de la
població a aquesta pràctica de desobediència
significa la deslegitimació absoluta de la posició
governamental, posa de manifest la fractura
existent entre la voluntat institucional i la realitat
social.
Com a víctimes de la repressió, volem deixar clar
que a la presó s'obre un nou front de Iluíta
antimilitarista que aquesta repressió no dona
altre resultat que el de reafirmar-nos en les nostres
idees antimilitaristes i conductes conseqüents,
com la desobediència civil, i que elciment gris i el
fred de l'acer no fa sinó donar-nos forces per la
nostra lluita.
(9) En aquestes incorporacions els Govem ha
inclòs els "còmputs de serveis aprovats" o
convalidació de prestacions anteriors ala crida
de la PSS. El seu número està creixent
significativamentany reraany, enel que sembla
ser una altra sortida en fals per la manca de
places d'activitat iper evitar que aquesta gent
es converteixin eninsubmisospassius. El 1989,
aquestes convalidacions afectaren a un de
cada 1.700objectors reconeguts, augmentant
el 1990 fins 1/90, el 1991 fins 1/57, el 1992 fins
1/40 iaquestdarrerany 1993 fins 1 de cada 30.
L'increment dels desobedients i la solidaritat que
aquesta nova actitud provoca venen a confirmar el
pes de la raó front a l'ús de la repressió.
Per últim, volem fer arribar una salutació calorosa
i solidària atotes les persones col.lectius abocats
en aquesta lluita i enviar un missatge de reflexió a
la societat en general, cap el camí en elque volem
avançar.
Quants nous presos de consciència seran
necessaris?
La lluita ens dona el que les lleis ens treu.
Salut, Llibertat i Insubmissió.
Col.lectiu d'Insubmisos Presos en 2n. Grau.
Pamplona.

8 OPINIÓ MOCADOR 28
- ASSOCIACIÓ
- INTERMÓN
- FUNDACIÓ
- ALTERNATIVA
- CENTRE
- MEDICOS
- SETEM
- ASSOCIACIÓ
- DEPANA
- MEDICUS
CONTRA LA POLÍTICA POSIBILISTA
0 EL GAL, LA PSS I LES ONGS
/ recolzament a l'entitat / No / biòlegs o advocats;
MUNDI / administratives, documentalista, sani
tàries, difusió / No / coneixements d'informàtica, sanitat o
periodisme;
MANS UNIDES/ administratives, traduccions,
cooperació internacional / No / coneixements d'idiomes i
administratius, carnet de conduir;
/ administratives, documentació, coop. inter
nacional / No / mestres, periodistes o enginyers; Universita
ris;
CIDOB / documentació, administratives,
informació / No / ;
SOLIDARIA PLENTY / administratives,
educació / No coneix. d'informàtica o d'ensenyament;
UNESCO / Biblioteca, publicacions, coop. interna
cional / No / ;
SIN FRONTERAS/ administratives, coop. interna
cional / No / universitaris, rnetges, sanitaris, enginyers;
CATALUNYA/ administratives, informació / No /
universitaris, coneixements d'idiomes;
LES SEGOVIES / Cooperació internacional /
No /
Aquesta es una petita relació d'entitats I ONGs que surten a la
darrera "borsa de treball de PSS publicada per l'Ajuntament de
Barcelona i que se suposa que són l'alternativa a les altres
PSSes. Si observeu les activitats a realitzar (1a referència),
l'allotjament i manutenció que s'ofereix (2a referència) i el perfil
del personal que es demana (3a referència), sense ser gaire
demagògics podreu arribar, més o menys, a les següents
conclusions:
1-la PSS treu llocs de treball, només cal mirar les tasques a fer
i les condicions exigides;
2-el que hauria de ser una PSS alternativa (pel caliu de les
entitats) és normalment una PSS elitista a la que només té
accés el jovent amb estudis (o els de la pròpia entitat amb
plaça reservada);
3-les entitats no aporten ni allotjament ni manutenció; la
formació que puguin oferir serà segurament ben limitada,
atès que l'exigeixen a la bestreta;
4-aquesta PSS serveix per rentar la cara a les altres PSSes.
Tot això ja es veia venir. Catalunya es la nacionalitat de l'Estat
on més consolidada està la PSS, és a dir, on més col.laboració
hi ha per part d'entitats no governamentals. Potser és injust
posar-les totes al mateix sac, però el cas és que elles són les
responsables d'haver-s'hi ficat. I a més, no totes hi col.laboren.
Hi ha unes quantes que s'hi resisteixen, malgrat la pressió
governamental, malgrat la pressió econòmica i política (si
agafeu objectors, us donarem...; us retallem per aquí, però a
canvi us donem objectors; si no agafeu objectors, us treurem
...), malgrat la competència deslleial que suposen les altrés
entitats amb objectors.
No sé que en pensen les entitats amb objectors dels 120
insubmisos empresonats; potser pensin que això no té res a
veure amb elles. No les he sentides pas queixar-se, ni denunciar
aquesta situació; suposo que estan molt ocupades solidaritzant
se amb l'anomenat TercerMón, que no és poca cosa, però que
no és excusa per no ocupar-se del món més proper. El Tercer
Món necessita de tota la nostra solidaritat, encara que suposo
que més solidaritat els arribaria si comencéssim per canviar
aquest món, el nostre, el més proper, el que denuncien i
rebutgen els insubmisos, i que és la causa detotes les misèries
que les ONGs intenten mitigar. És molt demanar. Desapareix
lacultura reivindicativa i de denúncia i s'està imposant la cultura
del pacte i de la subvenció, de les prebendes i del silenci... A
Catalunya al possibilisme li diuen seny. El poder ho integra tot,
fins i tot la solidaritat.
El que m'agradaria de veritat saber és que en pensen dels nous
projectes governamentals d'organització del"voluntariat" i dels
serveis civils. Els intents de generalitzar l'obligatorietat dels
serveis civils ja sigui amb compensacions pels "voluntaris" (és
a dir, càstigs per als no voluntaris: no accés al funcionariat o a
determinades feines, no accés a beques, subvencions, aju
des...) o amb un servei obligatori per homes (servei militar o
civil) i dones (servei civil).
De moment, per causa de l'allau d'objectors i la insuficiència de
places de PSS per a tothom, el Ministeri d'Afers Social ja ha
amenaçat a no donar subvencions procedents del IRPF a
entitats que no agafin objectors. Suposo que si s'aprovés un llei
de servei civil obligatori o similar, les pressions creixerien, i
evidentment també els interessos en joc. M'agradaria saber si
hi haurà entitats i ONGs insubmises, solidàries amb les
sancionades o perjudicades i oposades a aquest nou intent de
militaritzar la societat civil i degradar encara més la solidaritat
i el dret a l'assistència sanitària i social.
Els insubmisos, mentrestant, continuen a ia presó; el govern
continua amb la política d'indults i premis als torturadors,
colpistes i feixistes al servei del terrorisme d'Estat (aquest cop
amb la complicitat de la Generalitat al cas Linaza) i moltes
entitats callen i posen la mà.
74(. OBJECTOR
Patric

MOCADOR 28 ENTREVISTA A GABRIELA SERRA 9
ENTREVISTA A GABRIELA SERRA
Feiatemps que ens havíem proposat fer una
xerrada amb la Gabriela. El record de la seva
presència al Casal de la Pau; el seu paper en
la campanya Anti-Otan; aquella
hetereodóxia al costat del rigor dels seus
companys de partit i les recents peripècies
perCentramèricaeren prouexcusa.Enentrar
al despatx que té a Entrepobles la vam
- Quan comences a treballar al Casal
de la Pau?
- Uh!
Quan erem quatre desgraciats al
carrer Bruc.
- I amb quina "secta" t'identificaves,
tú, llavors?
- Allà al Casal s'hi movia tot el que era de
missa, pau, solidaritat i tot això. Hi havia
tot: Agermanament, la Lliga dels Drets
dels Pobles...
Us explico la meva vida política... Jo vaig
començar a militar l'any 1973 a les
Plataformes Anticapitalistes
d'Ensenyants. Després, al COC (Círculos
Obreros Comunistas). El COC va passar
a ser l'OICE (Organización de Izquierda
Comunista de España) i després OEC
(Organització d'Esquerra Comunista).
L'OEC es va fusionar amb I'MC
(Moviment Comunista).
Vaig començar a anar al Casal
voluntàriament, no per militància al partit.
El partit (OEC) tenia la idea aquella de
treballar des de dins de l'exèrcit per a
convertir-los, crear un sindicat de soldats,
etc.
Quan començo a anar al Casal rebo la
primera educació no-violenta de les
discusions amb en Xavier Rius i en Jordi
García.
A l'Angel Colom, el vas conèixer al
Casal, també?
-
A l'Angel Colom el vaig conèixer quan
ell era a l'Assemblea de Catalunya, però
el vaig conèixer millor, diguem-ne, quan
va començar a muntar la Crida.
- La
incorporacióde la Lliga Comunista
Revolucionària (LCR) i I'MC a temes
antimili o a la campanya del
referèndumde l'OTAN van crear molta
mala maror. Fins fa poc, la seva
discusió entrava en contradicció amb
l'antimilitarisme.
-
Jo només puc parlar per I'MC. A I'MC,
gràcies a factorscom els grups de pau de
fora i gent individual que treballava en els
grups de pau, es fan replantejaments de
tots aquests temes. S'ha discutit molt a
I'MC. Una altra cosa són els problemes
que hi hagin hagut per plantejaments
individuals o mentre el procés estava en
discusió. L'MC, però, mai no s'ha
identificat amb l'insubmís d'Herri
Batasuna, per posar un exemple: no s'ha
objectat a aquest exèrcit perquè envoliem
un altre. Realment, l'opció de no servir
l'Estat, de treballar pel referèndum, és
un acostament a l'antimilitarisme.
Algunes persones ho havíem treballat
més i ens n'havieu convençut.
De tota manera, quan sento alguns
discursos... Aquí, a Entrepobles, no
acceptem objectors per fer la prestació,
però un dia hi va aparèixer un noi que la
volia fer aquí. Una persona en concret,
per mi cap problema. No se n'acceptaran
sistemàticament. Va haver-hi gent que
va posar el crit en el cel. I és que no hi ha
un respecte per la llibertat individual. Cal
tenir clar que els objectors que fan la
prestació no són els causants de la presó
dels insubmisos. Jo he fet campanya per
la insubmissió, però mai atacant els
objectors. Cal respectar la llibertat
individuai.
A més, els objectors, normalment, fan
tasques pel conjunt de la societat. Els
insubmisos no tant. Ningú no et pot
obligar a fer res; no vull ferjudicis morals
de qui és bo i qui dolent, però sí sobre la
tasca social d'uns i altres. On són els
insubmisos que no venen del MOC?
- Però
la prestació social per als
objectors és obligada, no es pot posar
al mateix nivell que una tasca social
voluntària.
- Sí, ara sí. Però em mereixen un gran
respecte.
- El
servei a la societat es pot fer
també amb l'actitud d'insubmissió, o
a la mateixa organització.
-El problema és la incoherència. Si sento
discursos contra l'Estat i amb
l'antimilitarisme i no hi treballem, què? Si
algú diu no hi vaig perquè no em passa
pels collons, no li demanaré res.
Hi ha un problema d'actitud de vida. No
trobar enfeinada, barallant-se amb
l'ordinador i amb un informe sobre
Guatemala. Diu, entre acudit i sentència,
que es definiria com un compendi entre les
"Hazarias Bélicas" i les "Vidas Ejemplares",
les lectures de joventut, entre la maldat
humana i el martiri; que potser li n'ha quedat
alguna cosa.
puc demanar que la gent pensi com jo
sense la meva experiència. Però si hi ha
un discurs antisistema i una vida dins el
sistema, malament. Si només ens
diferenciem per les sigles que hi ha a
l'entrada de la sala de reunions,
malament. El sistema el canviarem fent
"manis", però només si canviemla nostra
manera de viure individual.
Jo no demano grans coses. Només que
si et dius d'esquerres, on és el teu paper
social? Quina força moral tens només a
partir d'un discurs intel.lectual? L'únic
que demano és coherència.
- En
un moment donat, deixes I'MC,
precisament quan hi havien converses
amb la LCR peralfusionament. Quines
van ser les raons?
- Sempre he tingut la falera de marxar
cap a Amèrica Llatina. Sempre emvenien
ganes d'anar-hi quan demanaven suport
a I'MC per alguna cosa. Però va sortir la
campanya del referèndum de l'OTAN i hi
vaig treballar molt i moltes hores, amb la
CDDT (Coordinadora per a la
Desmilitarització i la Desnuclearització
Totals de Catalunya). Hi vam treballar
molt i crec que jo vaig fer una tasca
aglutinadora, de consens entre els
diferents comitès. Almenys la CDDT a
Catalunya es va mantenir, al contrari que
a la resta de l'Estat.
Després del referèndum, però, la gent
estava desanimada i van desaparéixer
molts comitès que s'havien creat només
per a la campar•ya.
Jo volia marxar fora. L'MC no ho veia bé
i jo sempre he estat molt disciplinada.
Però, en un moment donat, un any
després del referèndum, emvaig decidir.
Vaig dir-ho a I'MC, vaig proposar-los
d'anar-hi per alguna tasca social (això
era important per a mi) que fos de l'interès
del partit, però em van dir que si hi anava
ho feia individualment.
Llavors vaig pensar en l'Arcadi Oliveras,
perquè m'orientés, on podia adreçar-me
i tot això. 1 em va parlar de Brigades de
Pau. Jo ja coneixia al Paco Gascón, de
Brigades de Pau, però, és clar, tenia un

10 ENTREVISTA A GABRIELA SERRA MOCADOR 28
problema: jo venia de I'MC. Tant l'Arcadi
Oliveras com en Rafael Grasa em van
recolzar convencent-los que jo creia en
la no-violència.
- De
- Bé,
què coneixies al Paco Gascón?
tota la colla de Brigades de Madrid
eren al MOC, i jo sempre havia tingut
bona relació amb el MOC.
- Quina és la teva tasca a Brigades de
Pau?
- Ara
mateix estic directament vinculada
a l'equip de Guatemala. M'he compromès
amb ells a anar a Guatemala quatre cops
l'any i a mantenir-hi comunicació via fax.
- A
Barcelona no hi ha Brigades de
Pau.
- No, a Barcelona ja no funcionen. De fet,
si em pregunteu com és possible que
Brigades de Pau funcioni, jo crec que és
perquè Gandhi ens vigila. No, de debò,
crec que es manté per les comandes que
fa la gent des dels països en conflicte.
El que passa és que la part maca de
Brigades és que tot és voluntariat. Però,
és clar, entre els voluntaris et ve gent de
tot. l, segons qui conforma un equip,
funciona millor o pitjor; i, a més, tots els
integrants ho són per períodes diferents
i van canviant, i no tothom té el mateix
nivell...
Però el problema més gran són els diners.
No hi ha més equips per manca de
diners, però cal temps per moure's, tocar
aquí i allà, i això és difícil sent voluntari.
La gent s'assabenta que existeix Brigades
quan va a Guatemala, on se'n parla
contínuament. I és que falten diners per
publicitat, informació. Algú ha de treure
temps,
- A
Brigades es treballa des d'aquí i
des del país en conflicte, oi?
- Si. Icada any es munta una assemblea
general. Aquí és on es nota la visió
diferent dels problemes segons siguis
aquí o allà. A vegades les discusions són
una mica surrealistes.
A més, publiquem uns butlletins
informatius periòdics que donen unavisió
general del que passa. Amnistia
Internacional ens ha felicitat pels
butlletins, perquè són estables, es
publiquen amb regularitat i donen molta
informació que, a més, no és partidista.
-Parla'ns una mica de la teva feina a
Entrepobles. Què és Entrepobles?
- Entrepcbles és una ONG (Organització
No-Governamental). DONG hi ha les
confessionals, que són les tradicionals, i
les laiques, que a Espanya apareixen a
partir dels anys 80. Entrepobles neix
l'any 1988 dels Comitès de Solidaritat
amb països centramericans.Treballem
amb Guatemala, Nicaragua, El Salvador
i els refugiats guatemalencs a Mèxic.
L'any passat es va ampliar a Cuba i ara
hi ha un sondeig d'exploració a la zona
andina.
- Com
funciona?
- Elfuncionament és com una associació.
Hi ha 1200 socis. que són la gent dels
Comitès de Solidaritat. Hi ha una
Assemblea anual de socis que elegeix el
President, que és en José María Valverde,
i el Secretari General, que sóc jo, a
proposta de la Junta Directiva. La Junta
Directiva la formen Vicepresidents i
Vocals triats per les Comissions de Suport
i Delegacions Territorialsd'entre els seus
- Com
membres.
escolliu la feina que feu? Quins
són els criteris?
- Els
projectes s'aproven a la Junta
Directiva segons criteris que venen
donats per l'Assemblea. Elscriteris bàsics
són que els executors dels projectes han
de ser organitzacions d'allà que formin
part del moviment popular i que siguin
conegudes.
- Què
vol dir del moviment popular?
-Organitzacions de dones, de camperols,
de veïns, eclesiàstiques de base... És
una manera de saber amb qui jugues. No
fem una selecció política, perquè tothom
té gana. Treballem amb tot l'espectre del
moviment popular.
- El
projectes que endegueu, els
proposeu vosaltres o ho fan ells?
- De
tot una mica. Hi ha tres formes de
treballar-hi: ells ens envien un projecte -
quan hi ha guerra és una solidaritat
d'emergència; si no, fan un diagnòstic de
què falta en eduació, sanitat,
infrastructures, i agafem una cosa de
cada àrea o una àrea sencera nosaltres
l'estudiem i veiemsi té viabilitat; una altra
via és que, quan fa temps que treballes
en una zona, coneixes gent i preguntes
què necessiten i ho discutim; i la tercera
possibilitat és que nosaltres coneguem
un problema i proposem una primera
elaboració d'un projecte a un moviment
d'allà per després treballar-hi
conjuntament en la conceptualització.
Ens arriben molts projectes. Primer hem
de saber qui els envia. A més, n'hi ha de
bons i de dolents: cal perfeccionar-los.
- Hi ha alguna mena de coordinació
amb altres ONG? Perquè pot haver-hi
duplicitat de projectes, oi?
-
Entre ONG l'únic que hi ha és algún
consorci quan es posa en marxa un
projecte gran. Llavors, la duplicitat és
inevitable a l'hora de confeccionar
projectes, però no hi ha greus problemes
perquè són els moviments d'allà els que
coordinen i això evita que es materialitzin
les duplicitats.
Una altracosa és que s'hagin fet bestieses
amb projectes on s'han gastat molts
diners. Per exemple, s'ha enviat
maquinària sense capacitar la gent que
l'havia d'usar; com que no hi ha
capacitació, quan s'espatIla la màquina o
no hi ha peces, ja no serveix. 0, també,
una vegada es van enviar a El Salvador
màquines de cosir, amb molt bona
intenció, però sense pensar que els
usuaris no tenien diners per a l'adquisició
de roba i els salvadorencs van haver de
vendre les màquines. I és que cal fer
càlculs de viabilitat econòmica, els
mateixos que quan es munta una
empresa aquí.
- Entrepoblestreballaambvoluntaris?
- Amb
voluntaris i amb cooperants.
Nosaltres fomentem els voluntaris i
muntem brigades per projectes i
organitzacions concrets. Molts dels
nostres projectes són de suport a
organitzacions, com ara les campanyes
d'exhumació de cadàvers, contra la
impunitat; també ésfamós l'efectecadira,
ser assegut al costat del presoner com a
mesura de força, perquè un internacional
sempre impresiona. El que no fem és
donar diners alfront. Però totes aquestes
altres coses, nosaltres les entenem com
a cooperació, perquè la ratlla entre la
solidaritat i la cooperació és molt difusa.
Les institucions de cooperació no entenen
aquesta tasca com a cooperació.
Treballem, ja ho he. dit, amb voluntaris i
cooperants. Els cooperants són
professionals que reben un sou. Però jo
no sóc gaire partidària d'enviar
cooperants d'aquí: sihi ha gentcapacitada
allà, noté sentit enviar gent d'aquí. Només
cal gent d'aquí quan allà no es troben
professionals.
- Creus que s'ha de professionalitzar
la cooperació?
- I tant! A vegades es donen des d'aquí
diners a particulars, de bona fe. Però ells
tenen gana i se'ls gasten per sobreviure.
Noes poden fer les coses alegrement. 0
els exemples que posava abans, d'enviar
material sense pensar en la viabilitat.
- Quines
són les fonts definançament
d'Entrepobles?
-
Les quotes dels socis, les aportacions
de particulars, les campanyes que es fan
amb gent vinculada a les organitzacions
o comitès. L'aportació més important ve
de les institucions: Ministeri d'Afers
Estrangers, ajuntaments, diputacions,

MOCADOR 28 ENTREVISTA A GABRIELA SERRA 1 1
governs autònoms. El problema dels
diners públics és que un cop els donen
insisteixen a que presentis un informe
que a vegades no pots fer. Per exemple,
si han donat diners per llavors, volen
l'informe sensepensar que potser encara
no ha arribat l'època de sembrar. l no ho
entenen.
- Com
es pot col.laborar amb
Entrepobles?
- De
moltes maneres. Es pot treballar a
les campanyes de difusió de les
comissions de suport, comles que s'estan
duent a terme: eleccions a El Salvador,
la plataforma de recolzament als
zapatistes, el casal d'acolliment als
marroquins. Hi ha també una tasca de
classificació de documents i elaboració
d'arxiu; ara mateix, no sabem què fer
amb tota la informació que ens arriba. De
feina a fer n'hi ha molta.
Pel que fa a treballar allà, es pot fercom
a cooperant, si es respon als perfils que
es necessiten. Els voluntaris o brigadistes
van a fer una feina concreta en una
projecte o un suport concret a una
organització. La presència és molt
important, el fet que consti que hi ha
internacionalistes. Un cop allà, depen de
cadascú si es fa més o menys.
- Canviem
una mica de tema. En el
número anterior, el Mocador va
publicar un articleteu sobre la situació
a Guatemala. Després vas comentar
que havia quedat desfassat.
• És que el canvi ha estat radical. L'article
el vaig escriure a principis de setembre,
perquè vaig ser-hi a l'agost. Des de
llavors, en Ramiro de León Carpio s'ha
decantat cap a postures tradicionals.
Quan era a la Comissió de Drets Humans
defensava postures més obertes, però
ara recolza els militars, amb
ornamentació, però, en definitiva, és el
mateix. S'esperava que mantigués la
mateixa postura, però algunes coses
són encara pitjors que amb en Serrano.
Molt ha de canviar tot perquè l'exèrcit
deixi de governar a Guatemala.
S'ha tornat a sentir que és possible la
victòria militar. Ara demanen a la guerrilla
que es desarmi i després arribarà
l'amnistia. Això, l'URNG (Unitat
Revolucionària Nacional Guatemalenca)
no ho pot permetre. L'URNG demana
acords que tractin dels problemes socials
i econòmics.
S'han de tenir en compte també les
pressions internacionals, que són molt
fortes, perquè hi hagi acord. De moment,
però, l'exèrcit té la paella pel mànec.
- El
paper de Brigades de Pau en tot
això, tornant al tema d'abans, no és
actiu. No provoca mals d'estómac?
Quan hi vas hofas voluntàriament. És un
paper optatiu i, per tant, obliga més. Si
pots optar ets lliure.
Els guatemalencs alucinen molt quan
ens veuen allà. Diuen que debem tenir
molta fe, que ells són allà perquè no
tenen més remei. Però, és clar, si optes
és amb totes les conseqüències: la
llibertat és esclavitzant.
- l
què passa amb Mèxic?
D'entrada, Chiapas era guatemalenca
fins fa poc. Tots són maies. La part que
van perdre els mexicans per dalto), la van
guanyar per baix.
Tota l'àrea fronterera entre Guatemala i
Mèxic és indígena. És una zona molt
difícil, perquè d'una banda és muntanya
i de l'altra selva.
Els refugiats guatemalencs viuen molt
bé a la banda de Mèxic, estan protegits
pel govern mexicà; però els mexicans,
tot i ser el mateix poble, no.
Mèxic és el país de la dislèxia. D'una
banda, una política exteriorprogressista,
encara que hagin signat el Tractat de
LliureComerç, i d'altra una política interna
molt repressiva: cada dia hi ha morts. De
tant en tant hi ha una neteja de l'exèrcit:
mata 25 o 50 persones per un problema
de terres. l això no surt a la premsa. Cal
recordar que cinc anys després de la
revoluciózapatista van començar a matar
gent. En aquests cinc-cents anys hi han
hagut desenes d'alçaments indígenes,
però sempre amb la perspectiva indígena
d'anar fent.
L'exèrcit zapatista porta deu anys
preparant-se. Per l'indígena, el temps és
diferent. Han replegat armes poc a poc,
han fet servir petits robatoris -
a
Mèxic
tothom va armat Només han fet un
robatori gran, la dinamita. Tenen una
manera lenta de treballar.
segur que hi ha guerrillers no indígenes
o de l'FMLN. l que el comandant Marcos
no sigui un indígena desgraciat no el
desautoritza. Els indígenes, pobrets, són
ximples i desgraciats i això no ho poden
haver muntat: hi ha algú altre que els ha
- ensarronat teologia de l'alliberament,
nicas, i perquè ara no hi ha soviètics.
Denuncien que s'han aixecat els de fora.
Però això és com si diguéssim que aquí
la guerra civil la van fer les brigades
internacionals. Utilitzem paràmetres
diferents a l'hora de valorar el que passa
aquí i allà.
ara la repressió a Mèxic és fortíssima.
Ha servit per fer una neteja general.
- El govern guatemalenc es vaoferir al
mexicà en rassessorament contra
l'aixecament.
- Al
govern guatemalenc li ha anat molt
ve tot el que ha passat a Mèxic, perquè
té una excusa per militaritzar tota la zona
i crear una mena de reserva.
(Hi ha una interrupció, una trucada des
de Guatemala. No és la primera.
Contínuament n'arriben faxos)
- T'han
fet ofertes importants,
polítiques, i les has rebutjat(2).
- Sempre
tens temptacions. Penses que
potser sí que series útil aquí o allà, però
l'Esperit Sant m'il.lumina i m'aturo abans
de caure-hi. Porto molts anys darrere i he
après molt. He après molt més amb les
Brigades de Pau a Guatemala que ells de
mi. Això ho dec a la no-violència: formes
de discutir, judicis de valor. Tampoc no
necessito que se'm reconegui la raó. Si
no convenço amb el que faig, per molt
que parli...S'ha de treballar.
MOCADOR
(1) Es refereix a l'ocupació del Nord de Mèxic
dels EUA
(2) La gent d'ERC li va proposar encapçalar la
llista a les darreres eleccions al Parlament a
Madrid.

12 EL MOVIMENT PER LA PAU DAVANT LA GUERRA MOCADOR 28
DILEMES DEL PACIFISME DAVANT EL
CONFLICTE DE L'EX-IUGOSLAVIA
On és el moviment pacifista?
Possiblement aquesta ha estat una
pregunta que hem sentit més d'un cop en
els transcurs d'aquesta guerra
interminable, i és segur que tindríem
bastants elements i experiències per
argumentar sobre el caràcter injust i
interessat d'aquesta pregunta feta des
dels media. Però... un cop fet això, cal
reflexionar també i especialment sobre
tots aquells elements que han portat al
moviment pacifista a un sentiment de
desconcert, paràlisi i impotència. Totes
aquelles dificultats que han sorgit
principalment a l'hora d'elaborar
respostes més polítiques. Més enllà de
l'ajuda humanitària, que per altre cantó
cal valorar en tota la seva importància,
principalment totes les experiències
d'autoorganització motivades per aquest
sentiment. l més que això, en totes
aquelles iniciatives autònomes de
col.lectius que han practicat una filosofia
alternativa a la guerra, participant en
camps de refugiats, impulsant nous
col•ectius específics, etc.
És en aquest sentit que crec queté molta
importància reflexionar entorn de tots
aquells elements que han pogut dificultar
aquí l'organització d'una resposta activa
i popular contra la guerra.
LA IMATGE DE L'ENEMIC
Fins a quin punt els estereotips i les
imatges simplificades i maniquees no
operen també en nosaltres?
Un exemple clar d'això últim ha estat la
utilització massiva per part dels mèdia de
simplificacions de l'estil d'anomenar
"musulmans" a una molt heterogènea
realitat bòsnia. Això afavoreix la
justificació que tots els governs
occidentals donenper bones lessolucions
fetes sobre l'acceptació del criteri de la
divisió ètnica/territorial, malgrat facin
veure el contrari.
De fet el poble bosnià, amb totes les
seves contradiccions, representa avui la
reivindicació de la multiculturalitat i la
multietnicitat davant el que representen
els governs serbi i croat.
Per altre cantó, les simplificacions i
estereotips que ajuden a construir la
"imatge de l'enemic" han impedit en gran
mesura veure que tant a Sèrbia com a
Croàcia s'han desenvolupat moviments
civils de desobediència a la guerra (com
ara les dones de negre de Zagreb) els
Cal afegir, crec, a tot
aquest panorama la
necessitat de recordar el
caràcter profundament
militaritzat de les realitats
socials de l'antiga
lugoslàvia.
quals s'han trobat extremadaments sols
en la seva cridaa un suport internacional.
LA QÜESTIÓ DELS NACIONALISMES
"INTRÍNSECAMENT PERVERSOS"
És possiblement un dels elements
importants que, tant a Catalunya con a la
resta de l'estat, ha pogut paralitzar
l'organització d'una resposta ampla
contra la guerra als Balcans.
Fins a quin punt no és encara present, i
molt, una culturaclàssica i dominant dins
de l'esquerra que ha valorat sempre
d'entrada i per definició més bo allò
abstractament cosmopolita -màscara
sota la que s'amaga molts cops una
variant del nacionalisme- en front d'allò
petit? Però, per reacció tampoc no
semblen gaire adients, com s'ha
demostrat, determinades reaccions
celebrant tot allò nou i petit que sortia.
Sense pensar com aquest nacionalisme
emergent no era altra cosa que un
substitutiu ideològic per mantenir les
relacions de poder anteriors a la desfeta
dels sistemes polítics de l'Est.
El què és cert és que una consigna de
l'estil "ajudem el poble de Bòsnia",
acompanyada d'un rebuig a la guerra, no
ha estat engrescadora més enllà de l'ajut
humanitari. Ajut que, de fet, no han estat
les organitzacions clàssiques qui l'ha
impulsat.
En definitiva: és el fet nacional sinònim
inevitable d'intolerància i xenofòbia
malgrat certament una cosa pugui portar
l'altra? Defet comja he dit, en aquest cas
existeix l'autoafirmació d'una identitat
bòsnia precisament multi i intercultural,
heterogènia i no basada en una
interpretació ètnica de la ciutadania. Això
no impedeix pensar que necessàriament
el procésés un exemple de com cal tenir
molt presents les.potencialitats negatives
dels nacionalismes i d'altrespensaments
que, necessàriament es construeixen en
front i en funció de "l'altre".
Cal afegir, crec, atot aquest panorama la
necessitat de recordar el caràcter
profundament militaritzat de les realitats
socials de l'antiga lugoslàvia, cosa que
ha ajudat a que s'enfrontessin els
conflictes de la forma en què s'està fent.
això que el model defensiu iugoslau
s'havia pensat des de Ilibres
antimilitaristes com un model de defensa
defensiva. Potser sense pensar que un
morter disparat des d'un balcó no és mai
una arma defensiva.
EL DILEMA DE LA INTERVENCIÓ
Crec que un dels dilemes més profunds,
ja ho han dit d'altres, ve plantejat pel
convenciment que reconèixer la
intervenció militar ens porta
inevitablement a acceptar la legitimitat
de la guerra com a mitjà de la política
com a conseqüència el tutelatge dels
exèrcits. És compatible aquesta posició
amb el pacifisme antimilitarista? Penso
que no. Evidentment és important, i això
sí que és fonamental, constatar que no
estem parlant de filosofies sinó de vides
humanes. Però, precisament per això:
on porta la lògica militar com a instrument
De fet entra de ple en les
utopies negatives pensar
que un conflicte com el
que estem tractant es pot
resoldre a mig termini per
la força de les armes,
sense negar que una
amenaça militar pugui
frenar els agressors.
de pacificació? De fet només donant una
ullada ràpida al planeta surten molts
conflictes on aquest raonament de "la
intervenció militar humanitària" seria
igualment lògic, o ilògic: Somàlia -on ja
hem vist on porten aquestes

MOCADOR 28 EL MOVIMENT PER LA PAU DAVANT LA GUERRA 13
intervencions-, Sudan, Angola, Timor
oriental...
De fet entra de ple en les utopies
negatives pensar que un conflicte com el
que estem tractant es pot resoldre a mig
termini per la força de les armes, sense
negar que una amenaça militar pugui
frenar els agressors. Més quan estem
parlant d'organitzacions com !OTAN o
l'actual Consell de Seguretat de l'ONU.
De fet és molt angoixant pensar que
aquesta lògica de pensament porta
inevitablement i per extensió a imaginar
algun tipus "d'exèrcit mundial pacificador",
sustentat precisament pels governs dels
principals països constructors i
exportadors d'armes del planeta.
*Prendre partit, no ser neutral, no implica
necessàriament recolzar una intervenció
militar.
*Pensar necessària una intervenció no
implica inevitablement que hagi d'estar
basada en la "raó de les armes".
Cal reflexionar com s'ha negat
permanentment l'existència de
moviments civils contra la guerra a les
diferents repúbliques o l'existència de
més de 300.000 desertors sçrbis i croats.
No s'ha fet el mateix esforç per crear la
necessitat d'aquesta xarxa d'intervenció
civil, que per cridar per"l'inevitabilitat" de
la intervenció militar. Perquè doncs,
només podem imaginar solucions
militars? Penso que aquest és un altre
dels dilemes centrals: com trenquem
una "cultura de les armes" de la qual
venim molts de nosaltres, que espresenta
a si mateixa com a defensora de la pau
i que és fonamentalment una cultura de
l'obediència. De fet en el nostre cas, del
referèndum de l'OTAN fins avui, hem
anat veient un procés de legitimació de
l'exèrcit que ara agafa especial força
amb la "legión" fent de cascos blaus.
Fenomen que afortunadament s'ha
desenvolupat en paral.lel amb un
espectacular augment de l'objecció de
consciència.
Per altre cantó, crec que el moviment
pacifista no està obligat a donar una
resposta en el sentit militarista, pel fet de
no tenir-ne d'altres, a una pregunta que
està sustentada en la doble moral dels
estats. Moralitat tan perversa que pot
acabar culpabilitzant el pacifisme dels
Del referèndum de l'OTAN
fins avui, hem anat veient
un procés de legitimació
de l'exèrcit que ara agafa
especial força amb la
"legión" fent de cascos
blaus.
,
crims dels militaristes. Pensant com s'ha
demostrat mil vegades que les solucions
militars no sols no resolen els problemes
de convivència entre comunitats sinó
que en creen de nous. Si no és que
parlem de la pau dels cementiris.
COM IMAGINEM UNA INTERVENCIÓ
CIVIL
Aquest ésun dels principals reptes. Penso
que cal cercar altres sortides no
fonamentades en la lògica militar que
ens portin necessàriament a reivindicar i
aprofundir en un altre sentit. Centrar els
esforços en imaginar respostes de
resistència i solidaritat de caràcter civil.
Construïdes sota els criteris de la
necessitat del desenvolupament d'una
cultura de caràcter ecumènic. De la
desobediència civil, la noviolència i la
tolerància com a exigència ètica de la
convivència i del reconeixement de la
diversitat. Cultura que no ha estat gaire
ben vista, i menys practicada dins del
pensament clàssic de l'esquerra.
ALGUNS ELEMENTS QUE ES
PODRIEN PENSAR I IMPULSAR DES
D'UNA PERSPECTIVA CIVIL
*
*
Reforçar una política del que és local i
civil. Establir xarxes de solidaritat que
impliquin els municipis de l'ex
iugoslàvia amb municipis i districtes
municipals del nostre país.
Recolzar i donar a conèixertots aquells
moviments d'oposició a la guerra
existents en les diferents repúbliques.
Reivindicar que aquestssectors socials
antiguerra siguin reconeguts com a
interlocutors davant els governs
occidentals. Recolzar activament
desertors i refugiats i denunciar al
mateix temps les noves polítiques dels
governs europeus sobre el dret d'asil.
* Impulsar i col•laborar en el
desenvolupament d'organitzacions
*
com: Internacional de Resistents a la
Guerra, Fòrum Cívic Europeu,
Brigades Internacionals de Pau...
Reivindicar com a moviment pacifista
una orientació política basada en els
criteris de la noviolència i la justícia
social, la desobedièricia civil i el
desarmament unilateral. La
popularització de l'educació per la pau
i la resolució noviolenta dels conflictes.
En conclusió: Existeixen conflictes post
guerra freda però no existeix encara una
anàlisi del pacifisme antimilitarista situada
en aquestes noies realitats, que sàpiga
cercar noves preguntes i respostes, i
noves pràctiques. Sempre pensant que
avui el pacifisme antimilitarista és una
subcultura que poc pot fer més enllà de
treballarper un futur que no sabem si mai
serà possible. En tot cas, val la pena
intentar-ho.
Jordi Foix.
Campanya per la Desnuclearització i
la Desmilitarització Totals.
_

14 EL MOVIMENT PER LA PAU DAVANT LA GUERRA MOCADOR 28
LA MUSICAL DE
SARAJEVO
El legítim dret a la defensa exercit de forma alternativa a través de la ciutadania
(Aquest escrit són fragments del
comunicat de l'Organització Internacional
Música per la Pau -Music for Peace
presentat al 1er. Congrés de Música a
Catalunya celebrat a Barcelona els dies
10,11 i 12 de febrer )
La música no és una forma d'expressió
del gènere humà que es pugui aïllar del
context en el que es genera. Cada obra
musical manté una correspondència
directa amb el temps en que va ser
escrita, rebent l'estetica de l'època com
a ingredients inseparables del seu estil.
Però aquesta influència, no és
unidireccional de la societat als músics,
sinó que també circula dels músics cap a
la societat. Així és com sovint l'evolució
de la societatha estat anticipada pel món
cultural i artístic, que ha actuat no només
de reflex sinó també de guia dels valors
amb els que s'ha estructurat una societat
en el futur.
Així contemplem com a voltes de la
música s'ha convertit en emblema social
ihumàcontribuint, amb elseu compromís
social, a propagar uns valors d'harmonia
universal, que poden servir de base per
l'organització d'unes societats que trien
entre viure en estats democràtics
avançats que garanteixen les sensibilitats
de forma plural i diversificada, a voltes
contraposades i estats que només es
universal de la música i el seu rol en la massacre de Bòsnia
limiten a conceptualitzar la ciutadania
com uns principis i regles de joc vàlids
per a una població homogènia, sense
contemplar el concepte d'identitat
privada, nacional o ètnica en laciutadania.
Un dels problemes irresolts de les
ideologies polítiques il.lustrades des del
segle XVII ha estat i és com organitzar la
convivència política pacífica dels estats
permetent al mateix temps que els
diversos grups ètnics o nacionals
desenvolupin la seva identitat particular.
És precisament aquest obstacle el que la
cultura en general i especialment la
música ha aconseguit salvar en
determinades àrees del planeta. l és
aquesta la funció que la música ha tingut
durant cincsegles a Bbsnia i Herzegovina,
i que manté durant la dramàtica situació
actual, convertint la interculturalitat en
l'orgull i la riquesa patrimonial més
preuada dels ciutadans de Bósnia i
Herzegovina. l és precisament aquesta
interculturalitat la víctima i no la causa de
l'agressió feixista. Només cal constatar
que a Sarajevo, els arxius, les
biblioteques, els edificis culturals i
qualsevol testimoni historiogràfic o
monumental representant de la memòria
col.lectiva de la convivència entre
cultures, van ser els primer acremar i ser
bombardejats. Estem parlant del genocidi
en tota regla d'una interculturalitat, i de la
derrota d'un determinat concepte de la
humanitat.
En general, hom creu que la resistència
d'aquella gent assetjada a Sarajevo és
una resistència militar amb armes,
comprades al mercat negre, per tal de
salvaguardar la vida biològica dels
ciutadans d'aquella ciutat. Però si només
fora per salvaguardar la vida potser
aquest conflicte ja s'hagués acabat.
L'instint de supervivència té un límit i ja fa
temps que les mateixes Nacions Unides
han començat a detectar en adults i nens
clares tendències suïcides. Algun
sentiment més hi ha d'haver perquè
aquells ciutadans de Bòsnia Herzegovina
i Sarajevo mantinguin durant més de
vint-i-dos mesos l'actitud de preservació
d'una societat multicultural. Si
aprofundíssim en determinats postulats
antropològics potser ens enduríem una
sorpresaen comprovar que en un individu
mateix existeix un múltiple concepte
d'identitat i alteritat, i que no totes les
reaccions humanes es deuen a una única
definició grupal, ètnica o nacional. Durant
elconflicte i fins itot abans podem afirmar
que els músics, per exemple, s'han
identificat més amb la seva activitat com
a lluita per la defensa de la dignitat
humana que no amb el respectiu grup
cultural. El compromís adquirit és total i
en aquestcomunicat en donarem alguns
testimonis musicals ben significatius.
Ara per ara, podem comprovar que la
qualitat artística és millor que abans. Els
sofriments del poble i la tensió que els
artistes senten dins seu fa que
aconsegueixin manifestar-se i creard'una
forma molt més profunda. La temàtica
artística està relacionada amb la situació
que s'esta vivint a Bbsnia: Els artistes
estan ara menys ocupats en disquisicions
intel.lectuals o especulacions teòriques.
No tenen temps per això. En canvi, la
cruesa de la massacre, amb tots els seus
impactes emotius, resulta inevitable per
als seus sentiments creatius.
Per un altre costat, la població ha respost
amb una paradoxal necessitat assistint
massivament a les improvitzades sales
de concert en soterranis i refugis on
s'han programat 30 concerts i recitals
musicals del Xè Festival d'Hivern de
Sarajevo. El IXè Festival (hivern 93)
també es va realitzar en condicions de
guerra). Setmanalments'estrenen noves
obres de compositors bosnians, mentre
que cada dia hi ha al menys dos o tres
concerts a diferents punts de la ciutat. Al
marge d'aquests concerts professionals,
diàriament se celebren gran quantitat de
concerts en cases i pisos particulars
organitzats per l'Akademija Sarajevska
(Conservatori de Sarajevo) i altres
escoles de música con la Nize Muzicka
Skole, d'estudis musicals primaris i la
Frednja Muzicka Skole, d'estudis
musicals secundaris amb alumnes
d'aquests centres docents.
Durant el curs 92-93 tots elsconservatoris
i escoles de música de la ciutat van
realitzar moltes més activitats de les que
inicialment tenien programades. Les
necessitats psicològiques del ciutadans
de Sarajevo ho exigien. Només l'escola
de música "Mladen Pozajid va impartir
classes amb els seus 25 professors de
música a 83 punts de la ciutat, per tal
d'evitar que els alumnes fossin objecte
dels franctiradors en desplaçar-se a
l'escola, o que el mateix centre docent
fos objectiu d'alguna granada.
Però aquests centres no són els únics
que ofereixen una clara resistència a la
massacre cultural (...)
Sarajevo era una de les capitals del rock
iugoslau tal com ho demostren els
famosíssims conjunts que la ciutat va
generar com Indexi, Merlin, etc... El
músics de rock s'han agrupat a Sarajevo
perfer nombrosos concerts entre el quals
destaca el muntatge en el soterrani d'un
hotel derruït de l'Opera-rock "Hair" en
anglès. Una trentena de músics de jazz
també s'han unit sota la Sarajevo Big
Band, realitzant nombroses gravacions

MOCADOR 28 EL MOVIMENT PER LA PAU DAVANT LA GUERRA 15
televisives i radiofòniques.
En un altre aspecte, diverses editorials
de les quinze que encara avui funcionen
a Sarajevo, han editat partitures, i
cançoners de música tradicional bósnia
i de cançons infantils en condiciones
increïbles, sense electricitat, sense aigua,
sense llum...
A nivell coral, els principals cors de
Sarajevo han continuat amb més
intensitat que mai, ja que no precisaven
de res més que de la pròpia veu. Corre
una dita: "a Sarajevo, mentre hi hagi algú
que canti, la ciutat mai morirà"; i aquesta
consigna ha estat fonamental per al Cor
Gaudeamus amb 45 membres i per al
cor musulmàde noies, per al cor Naprabak
així com per al cor Palcici, integrat per
120 nens de tots els grups culturals. La
multiculturalitat del components de les
formacions musicals bósnies és una
bandera intocable per als habitants de
Sarajevo, si algú gosa posar-hoen dubte,
el sentiment d'ofensa és molt gran (...)
Vedran Smailovic(...) ha dut a terme una
acció personal que ha traspassat
fronteres. A partir del 27 de maig de
1992, dia en que amb una granada van
assassinar 22 persones que feien cua
per la distribució del pa, diàriament
interpreta l'Adagi d'Albinoni al carrer, en
cementiris i monuments destruïts,
desafiant granades ifranctiradors, donant
testimoni viu i sonor de la continuitat de
la vida i la cultura. Aquesta actitud
personal s'ha convertit en un símbol per
a tota la resistència musical, cultural i
humana de Sarajevo, i li ha valgut el
reconeixement mundial de moltes
consciències que gràcies a la seva
música, s'han desvetllat del son de la
indiferència. La seva afirmació que "la
meva nacionalitat és la música" ha quallat
fortament entre els músics de molts
països, i ha superat la dita del músics
bósnis que sempre havien afirmat que la
seva nacionalitat era "Sarajevo" (...)
Però no són només els músics Bosnians
els participants en el Xè Festival d'Hivern
de Sarajevo: Delia Varga, de França i
Deban Gerhardt, d'Alemanya, hi han
interpretat un concert per a violoncel i
piano. J. M. Hardesty, d'Estats Units hi
ha interpretat un concert de música
electroacústica contemporàniacomposta
per cinc autors Nord-Americans. De
França, el quartet Manfredde Borgonya
hi ha fet un programa de concert i B.
Dubedout amb l'Ensemble de Musique
Contemporaine Pythagore, de Tolosa hi
ha interpretat amb cinc músics el
programa anomenat "Vibrations
Composees". Barbara Hendriks hi ha
ofert un recital per a soprano i orquestra
amb l'orquestra de la radio i televisió de
Bosnia i Herzegovina que es va
retransmetre per cap d'any a tot el món.
No entenem per què Carme Alborch, que
es va oposar obertament a la denegació
de la candidatura "Sarajevo Capital
Cultural d'Europa 1994" en la reunió dels
ministres de cultura de la comunitat, no
es decideix a facilitar i coordinar els
canals culturals de comunicació amb
Bósnia als que es va comprometre en
aquella reunió, ja que té la possibilitat
d'accedir a Sarajevo amb avió, tenint-hi
dret l'Estat Espanyol per haver-hi
destacats cascos blaus. Diverses entitats
de l'Estat Espanyol compromeses amb
l'ajuda cultural a lesvíctimes de la guerra
atenen una resposta des de fa mesos.
Hom es pregunta per què no s'han posat
a la pràctica el corredors culturals que va
prometre la UNESCO per establir una
lliure circulació d'artistes, i idees i
sensibilitats entre Sarajevo i el món.
Potser el feeling intercultural que podria
transmetre l'Orquestra Filharmònica
Ciutat de Sarajevo, podria perjudicar els
obscurs interessos dels qui estan parlant
en una hipòcrita taula de negociacions,
de la política forma salomònica per
consagrar les conquestes territorials per
la força realitzades per criminals de
guerra i on l'únic que no es discuteix és
la multiculturalitat de Bósnia, perquè tal
com ha deixat ben clar els seus músics,
artistes, i els 380.000 habitants que
encara resisteixen a
Sarajevo, aquesta
multiculturalitat és
indiscutible i a prova de
bomba.
Però aquesta
sensibilitat no és
exclusiva dels músics
bosnis. Músics croats,
com el pianista Fred
Dosek, o la formació
Zagrabaski Solisti, i
músics serbis com el
conjunt de música
antiga Renaissance,
establerts actualment a
Barcelona, així com
membres de l'Opera de
Belgrad s'han
manifestat clarament en
contra dels fets
realitzant concerts
benèfics per la
recuperació tant de les
formacions musicals
desintegrades per la
guerra, com per la reconstrucció de les
escoles de música de les zones
arrasades. A Belgrad mateix, músics de
rock han estat oferint concerts circulant
per la ciutat dalt d'un camió per evitar la
policia, manifestant-se amb la música en
contra de l'agressió del seu govern a
Bosnia i Herzegovina. El mateix podem
dir d'algunes emissores musicals no
estatals com Ràdio B 92, que han emès
en directe concerts en contra de la guerra
(.-.)
La resistència musical és un fet, però, on
arriba el seu clam? On s'escolten els
valors quetransmeten les notes d'aquests
músics? Per què acceptem d'esquena i
amb els ulls clucs, que la força feixista de
les armes que massacra la població civil
acabi amb una convivència, un respecte
entre cultures i una tolerància exemplar
i ancestral? Serà necessari que, com a
ciutadans de Catalunya, ens haguem de
trobar en una situació similar a la de
Bosnia per adonar-nos que la causa dels
músics de Sarajevo és la nostra causa,
i que ni que per egoisme personal hauríem
d'actuar?. Avui encara som a temps
d'adornar-nos que el nostre futur musical
i humà s'està jugant a Bósnia i que, corn
a músics i com a persones, hem de
reaccionar en cadena. Simplement per
que potser demà ja no hi serem a temps.
Moltes gràcies per la seva atenció i per
resistir el nostre deliri obsessiu per la
Pau, i per la Música.
MUZICA ZA MIR
MÚSICA PER LA PAU

Campanya europe
als desertors de
Després de més de dos anys de guerra, els governs
europeuscontinuensense prendremesuresqueportin
a una solució al conflicte a l'antiga Iugoslàvia o que
com a mínim ajudin a minvar el patiment de les
víctimes de la guerra.
Bona prova del paper vergonyós que estan
jugant els governs europeus és la hipocresia
manifestadaenvers alsrefugiatsidesertors d'aque sta
guerra. Els Estats més rics de la terra adopten el
paper de víctimesdavant l'arribada de refugiats i en
comptes de preocupar-se per fer-lis la situació més
fàcil, el que els preocupa realment és com desfer-se
el més aviat possible d'aquestes persones neces
sitades, tot oblidant que no fa tant que els seus
ciutadans van necessitar de refugi a l'estranger,
víctimes també de la guerra.
Els refugiats necessiten de la nostrar
solidaritat, per tal de garantir-lis un tractament humà,
una situació legal estable i el dret a tornar a la seva
terra,quanacabielconflicte, tot evitanlaconsumació
de la neteja ètnica. L'Estat espanyol ha estat dels
primers en oferir contribuir al contingent militar de
l'ONU, omplint-se la boca de solidaritat de cara
enfora, però en canvi és qui menys refugiats acull a
tota Europa: una vuitena part de la mitjana europea,
el que equival a uns 1.500 refugiats. Hi ha uns 1.000
refugiats més en situació ilegal o irregular.
Un problema encara més preocupant és el
que afecta alsdesertors. Els govems europeus diuen
que estan per la pau i condemnen la guerra, però
després es neguen a acollir i a reconèixer com a
refugiats a aquelles persones que més esjuguen, que
més tenen a perdre i que més contribueixen a lafi del
conflicte: els desertors. Cap llei d'asil europea
reconeix la deserció com a motiu per a donar asil
polític, malgrat que els desertors arrisquen llargues
condemnes de presó, ser enviats als llocs més
perillososdel fronto Iamort. La situaciódels desertors
a molts països com Alemanya, Dinamarca, Austria
i l'Estat espanyol la situació es crítica i ja s'han
produït algunes expulsions.
Gràcies a les gestions del Forum Civique
Européen, representat a varios països i amb seu
central a Marsella(França), el passat 28 d'octubre de
1993 el ParlamentEuropeu vaaprovarperunanimitat
una resolució a la que
1.convidaa lacomunitat internacionala laprotecció
de desertors i insubmisos que no vulguin participar
en guerres nacionalistes que la pròpia comunitat
internacional ha denunciat sense cap dubte";
2. "dentana al Consell i als Estats membres que
acordin les mesures adients per a l'acolliment de
desertors i objectors de consciència que abandonin
les diferentes forces armades que combaten sobre
territori de l'ex-lugoslàvia";
3. "convida als Estats membres a reconèixer als
desertors i als insubmisos un estatut legal i a no
a d'acollida i ajut
l'ex-Iugoslavia
autoritzar llur expulsió";
(...)
5. "convida als Estats membres a afeblir, a l'ex
Iugoslàvia, la potència militar dels agressors, tot
encoratjant la deserció i la insubmissió, és a dir,
manifestant claramente llur intenció d'atorgar el
dret d'asil als desertors de lesforces arntades dels
païsosagressors iaaquellsque refusin desotmetre's
al constrenyiment";
6. "convida els Eskus membres i la Comissió a
desenvolupar programes i projectes encaminats a
oferir possibilitats de formació i pe7feccionamente
professionals a desertors i insubmisos".
Preocupats per la situaciódels refugiats de
antiga Iugoslàvia i, en especial, per la situació de
desprotecció dels desertors i insubmisos s'hainiciat
a casa nostra la Campanya Catalana d'Ajut als
Resistents a la Guerra de l'ex-Iugoslàvia,
iniciativaque s'uneix ad'altres semblantsjaexistents
a 16 Estats europeus (els 12 de la CEE i Suècia,
Noruega, Suïssa i Austria) i a diferents llocs de
l'Estat espanyol, i que coordina a nivell europeu el
Forunt Civique Européen.
La campanya té per objectiu recollir un
milió de signatures fins al juny del 94 (100.000 a
l'Estat espanyol), quan es celebraran les eleccions
al Parlament Europeu, a més de crear una xarxa
d'acollida i ajut als desertors. D' aquesta manera es
vol pressionar als govems europeus per tal de que
facin realitat la resolució que han aprovat els seus
parlamentaris al Parlamet Europeu i obrin així una
via real de distensió i de resolució no militar de la
guerra a l'ex-Iugoslàvia.
Si voleu participar a la campanya us
demanem que signeu o us encarregeu de recollir
signatures i de difondre la present iniciativa i, per
tal de finançar la campanya i formar un fons per a
la xarxa d'acollida, us demanem que col.laboreu
amb un mínim de 100 pts. per signatura.
La Campanya Catalana d'Ajut als
Resistens a laGuerrade l'ex-Iugoslàvialaformen
inicialment les següents organitzacions i entitats:
Artesans de la Pau, Assemblea d'Unitat Popular,
Campanya Ajudem el Poble de Bósnia, Campanya
Contra el Comerç d'Armes, Centre de Treball i
Documentació, Contrabanda FM, Coordinadora
Mili-kk, Coordinadora e1 Desarmarnent i la
Desnuclearització Total, Dones per les Dones a
l'ex-Iugoslàvia, El Lokal, Fundació Intemacional
Olof Palme, Fundació per la Pau, Fundació Pau i
Solidaritat-CC.00., Àmbitde laPau JOC-JOBAC,
Justíciai Pau, Moviment d'ObjecciódeConsciència
(MOC), Pacifistes i Ecologistes de 9Barris, SOS
Racisme, 9Barris per Bosnia.
agSTASM
(llistat a 1/3/94)
CATALUNYA
Campanya Catalana de
Solidaritat amb els
resistents ala guara de
fex-lugoslavia
ViaLaietana, 16 56.
08003-Barcelona
Telf: 93/3198522
Fax: 93/3151724
MADRID
Derechos Humanos
Campaiiaapoyo adeser
tores de la ex-lugoslàvia
Ottega y Gasset, 77 2°
Madrid
Telf: 91/4022312
SEVILLA
Caravana por La Paz
Dr. Gonzalez Mene
ses, 6 Bajo Denecha
41009-Sevilla
COORDINACIÓIN
TERNA CIONAL
(FRANÇA)
FotumCiviqueEuropéen
B.P. 42
F-04300 Forcalquier
Telf: +33-92
730598
Fax: +33-92
731818
SUÏSSA
ForumCiviqueEuropéen
B.P. 2780
C11-4002 Bale
Telf: +41-61
446619
Fax: +41-61
446620
ALEMANYA
Klosterstr, 14
D-52146 Wünelen
Telf:+49-2405-92432
Fax:+49-2415-13102
BÈLGICA
"Maíson Comune"
70 rue E. Banning
B-1050 Bruselas
ANGLATERRA
National Peace Council
88 Islington Higg_Street
London N1 BEG
Telf:+44-71-3545200
HOLANDA
Hellen Slutjs-Cappon
Bopulieren straat- 103
NL-2925
CR Krimpenaande Yssel
Telf:+3 f- 1807-20054
ÀUSTRIA
EuropiiischesBürgerforum
Hol Stopar
Lobnig, 16
A-9135 Elsenkamel
- -
Fax: -I- 4 3 4 2
388232
Per infonnaciórespecte
ad'altres estats uspodeu
adreçar al Forum
Civique Européen, com
a coordinador interna
cional(França).

MANIFEST
CAMPANYAD'AJUDA ALS DESERTORS DE l'EX-IUGOSLÀVIA
Nosaltres, ciutadanes i ciutadans d'Europa
Horroritzats/es per la guerra que arrifina
l'antiga Iugoslàvia.
Alarmats/es pel destí reservat a les
persones que deserten d'aquest conflicte,
que es poden comptar en centenars de
milers, dels quals només una minoria ha
aconseguit fugir a l'extranger.
Indignats/es pel doble llenguatge
utilitzat pels estats europeus que, alhora
que condemnen la guerra, es neguen a
fer un gest en favor de les persones
prbfugues, desertores i insubmises, les
expulsen i/o les obliguen a tomar, un
altre cop, als horrors en els quals s'havien
negat a participar.
Conscients que els i les resistents/es a la
guerra són ambaixadors/es de la
reconciliació i la pau futures, i que, en
aquest sentit, representen l'esperança
del seu país on, fins ara, en el millor dels
casos, han rebut incomprensió i rebuig
alhora, fins i tot, per les seves famllies
en el pitjor dels casos, han sofert
persecusió sota l'acusació de traïció pels
criminals de guerra.
NOM i COGNOMS
1.Ens congratulem per la iniciativa
del Parlament Europeu que, per
unanimitat, acaba d'aprovar una
resolució
'
que demana als estats
membres i a la Comunitat Europea, que
reconeguin com a refugiats, acullin i
ajudin els desertors i objectors de
conciència que abandonin les diferents
forces armades que combaten
actualment sobre territori de l'ex
Iugoslàvia.
2.Ens comprometem personalment a
acollir, protegir i donar suport als
desertors, d'acord amb les nostres
possibilitats (allotjament, assitència
jurídica, formació...).
3.Exigim dels responsables polítics,
talcomho demanaelParlamentEuropeu,
que, pelque fa a lespersonesquedeserten
i fan insubmissió de léx-Iugoslàvia:
a-Convidin la comunitat
internacional a desenvoluparnormatives
per la seva protecció,
b-Prenguin, amb previsió, les
mesures necessàries per l'acolliment,
c-Els concedeixin un estatut legal
No. de DNI
i s'oposin a qualsevol expulsió,
d-Desenvolupin programes i
projectes adreçats a la seva formació i
perfeccionament professional
iqueexerceixinlespressionsnecessàries
sobre tots els governs de l'antiga
Iugoslàvia per tal d'aconseguir una
amnistia general per a tots els desertors/
es i isubmisos/es i el compromís de que
no se'ls tornarà a cridar a incorporar-se
a l'exèrcit.
•
Ésbellde desobeir les ordres criminals
(Anatole France). Bell però difícil.
Organitzem a tot arreu xarxes
dacollimenti de suport als que deserten
i realitzem una campanya perquè els
governs, finalment, posin d'acord els
seus actes amb els seus discursos.
' Presentadapels grupsdel Partit dels Socialiste-s
Europeus, del Partit Popular Europeu, Grup
Lliberal, Democràtic i Reformista i pel Grup
dels Verds, i aprovada per unanimitat el 28/10/
93
SIGNATURA Ptes.

18 INTERNACIONAL MOCADOR 28
El 22 de desembre de 1867 una jova
xamula va descobrir tres pedres
d'obsidiana, les va recollir i les situà a
l'altar familiar. Molt aviat es va estendre
el rumor de que aquestes pedres li
parlaven sobre el futur. Una investigació
de les autoritats locals determinaren que
les pedres eren veritablement
missatgerés. Tzajalhemel, el lloc del
descobriment, es va convertir en un lloc
de peregrinació. Tot i que l'església oficial
desautoritzà el culte, aquest continuà.
Gairebé un any més tard, al voltant del
nou culte s'havien creat nous circuits
econòmics i comercials mentre els
mercats colonials d'altres comunitats
perdien laseva importància. Les autoritats
escoltaren les queixes dels comerciants
ivan decidir posar ordre" reprimint a una
multitud de fidels.
Pel maig de 1869, un crioll de nom
Ignacio Galindo es va presentar davant
la comunitat asseverant que venia de
part de l'antic fiscal. La multitud el va
identificar com a Sant Mateu i la seva
dona com Santa Maria. Ràpidament
organitzà un precari exèrcit i una
impressionant aixecament popular que
va arribar a les portes de la ciutat de San
Cristóbal. La força principal d'aquesta
insurrecció van ser els indis de lesfinques
sense més opció que el combat o el
retorn a la seva condició de serf.
Finalment la rebel.lió va ser aixafada.
Avui no hi ha pedres que parlin ni
revolucionaris disfressats de Sant Mateu,
però sí que hi ha una nova insurrecció
indígena en marxa. Si fa un segle es van
aixecar contra el govern liberal de Lerdo
de Tejada, avui ho fan contra el liberal
social Salines de Gortari. D'aquesta
manera, el cicle d'insurreccions maies a
la regió s'ha obert un cop més. El Mèxic
reial ha pres el lloc al Mèxic fictici aprovat
per majories al vapor de la Cambra de
Diputats i per decrets governamentals
de les noves elits educades a l'estranger.
El somni de despertar el 1 de gener de
1994 convertits en un país del primer
món va acabar amb el malson de
descobrir-nos part de Centreamèrica.
ELS TEMPS DE LA NOVA
INSURRECCIÓ
Entre octubre de 1974 i octubre de 1992
hi va haver a l'Estat de Chiapas un llarg
LA NOVA GUERRA MAIA
i persistent procés de lluita i organització
camperola-indígena.
A l'octubre de 1974 es va realitzar a San
Cristóbal de las Casas, amb motiu de la
celebració del cinquè centenari del
naixement defra Bartolomé de lasCasas,
un Congrés Indígena. Allà, representants
dels quatre grups ètnics de l'Estat es
reuniren per discutir problemes de terres,
comerç, educació i salut. D'allà naixeria
un procés organitzatiu que, en mig de
conflictes i repressions, perdura fins els
nostres dies.
El 12 d'octubre de 1992 s'efectuà, a la
mateixa ciutat, una impressionant
manifestació en el marc de la
commemoració dels 500 anys de la
Resistència Indígena i Popular. Milers de
camperols que pertanyien a diversos
grups ètnics van prendre el carrer i van
derruir i destruir el símbol dels antics
conqueridors: l'estàtua de Diego de
Mazariegos. A criteri d'algunes de les
forces participants, es va obrir, a partir
d'aquell moment, una etapa en la que la
solució dels problemes indígenes tan
sols podien provenir de la lluita armada.
La insurrecció del 1 de gener de 1994
neix aixítant de lescondicions d'opressió,
misèria i injustícia que predominen en
l'Estat, com de la suma d'una tradició
d'insurreccions indígenes i de Iluita
camperola independent durant gairebé
vint anys.
La insurrecció del 1 de gener de 1994
neix tant de les condicions d'opressió,
misèria i injustícia que predominen en
l'Estat, com de la suma d'una tradició
d'insurreccions indígenes i de lluita
camperola independent durant gairebé
vint anys.
Chiapas, és ja un lloc habitual, no va
viure en plenitud la revolució agrària de
1910-17. Van ser, irònicament, els
terratinents, hereus d'encomenderos(1)
i hisendats, els que van conduir el
repartiment de la terra. Els resultats són
evidents: aquest Estat concentra, ell sol,
gairebé el 30% de l'endarreriment agrari
nacional.
es va aixecar un poder econòmic que
generà una intrincada xarxa d'interessos
i el control del poder polític regional. Això
es particularment destacat en un Estat
que el 1990 dedicava poc menys del60%
de l'activitat econòmica al sector
agropecuari. En aquestes condicions,
l'explotació de la terra, els recursos
naturals i la força del treball s'efectuà
mitjançant pràctiques despòtiques i
arbitràries, tot sovint al marge del mínim
respecte als drets humans. El 1986,
Amnistia Internacional, en el seu informe
sobre els Drets Humans en zones rurals
en 1991, Americas Watch
documentaren àmpliament l'arcaisme i
la barbàrie dels mecanisme d'opressió
cap els indígenes i camperols de la zona.
Propietaris, ramaders i llenyataires van
organitzar els seus propis cossos
paramilitars que actuaven amb impunitat
contra els camperols, al mateix temps
que a aquests se'ls hi aplicava tot el rigor
de la llei en les seves exigències de
justícia i en la lluita per accedir a la terra.
Les teranyines del poder de grans
propietaris i ramaders assumiren
expressions no tan sols de discriminació
de classe, sinó, seguint una antigatradició
regional, generaren àmplies
manifestacions de discriminació ètnica.
Paradoxes d'un Estat que té al voltant
d'un milió d'indígenes repartits en nou
grups ètnics -onze, amb l'ingrés dels
refugiats guatemaltencs- Això no va
impedir que apareguessin i es
fomentessin també cacicats indis, tan
opressius com els
dels criolls.
Però a la pressió
camperola de la
terra se li va donar
també altres
sortides diferents a
la repressió directa.
En alguns casos
s'optà per comprar
terres als grans
propietaris per
repartir-la als jornalers. En altres s'optà
per reubicar-os a la selva Lacandona. En
lloc de tocar els interessos dels grans
terratinents de la zona Nort i el Meso
Chiapas, es llançà als sol.licitants a
l'aventura de colonitzar la selva.
L'ORGANITZACIÓ CAMPEROLA
Sobre la permanència de grans latifundis A partir de 1974 la lluita i l'organització

MOCADOR 28 INTERNACIONAL 19
camperola a l'Estat comença a estendre's
i a generalitzar-se. Diversos factors
influeixen en això: la contractació entre
15.000 i 30.000 treballadors
guatemaltencs ev.entuals per part dels
grans propietaris, amb sous inferiors als
quetradicionalment pagaven alsmigrants
originaris de la regió dels alts. El
creixement
demogràfic i l'atur i la
pressió sobre la terra
que porta associat.
L'emigració a la regió
de gairebé 80.000
ref ugiats
guatemaltencs que
fugien de la guerra
bruta en el seu país.
L'esgotament de la
frontera agrícola i el
desajustament ecològic provocat per una
colonització desordenada de la selva.
L'acció pastoral de l'Església catòlica
inspirada per lateologia de l'alliberament.
La implantació de diversos corrents
polítics a l'Estat amb vocació cap a la
promoció organitzativa de base -entre
altres: Línea Proletaria, Unión delPueblo,
CIOAC (Central Independiente de
Obreros Agrícolas y Campesinos), PCM
(Partido Comunista de México), PST
(Partido Socialista de los Trabajadores)-
El desenvolupament d'un ampli moviment
sindical democràtic entre el magisteri
estatal (a partir de 1979) i un paper actiu
d'àmplies franges seves com a
"intel.lectuals orgànics" dels camperols,
etcètera.
Com a resultat d'aquestes iniciatives,
sorgeixen tres grans pols programàtico
organitzatius i tot un seguit
d'organitzacions i lluites de menor impacte
o persistència. Els primers són: La Unión
de Uniones Ejidales i Grupos
Campesinos, implantades bàsicament a
la selva Lacandona, la zona Nort i la
serra Madre, que orienta la seva activitat
principal cap a la lluita per l'apropiació
camperola del procés productiu i
desenvolupa cap a l'Estat una política de
mobilització i negociació que cerca evitar
la confrontació directa; la CIOAC, que
concentra el seu treball en l'organització
de jornalers i sindicats agrícoles de
finques cafeteres i ramaderes dels
municipis de Simojovel, Huitiupan i El
Bosque, i busca vincular aquesta lluita
amb les activitats programàtiques i
electorals de l'antic Partit Comunista i
posteriorment PSUM (Partido Socialista
Unificado de México); i els comuners del
municipi de Venustiano Carranza i
posteriorment OCEZ (Organización
Campesina EmilioZapata), que fan de la
lluita per la terra i contra la repressió i de
la confrontació amb l'Estat les seves
principals demandes i línies d'acció.
Entre els segons es troben: l'Alianza
Campesina 10 de Abrilque, entre 1974 i
1976, va protagonitzar en la Frailesca
mobilitzacions per la terra. El persistent
conflicte contra el caciquisme disfressat
El 1986, Amnistia Internacional, en el
seu informe sobre els Drets Humans en
zones rurals en 1991, Americas Watch
documentaren àmpliament l'arcaisme
la barbàrie dels mecanisme d'opressió
cap els indígenes i camperols de la zona.
de problema religiós al municipi de San
Juan Chamula. L'aixecament de 3.000
indígenes armats amb matxets a San
Andrés Larrainzar. L'Alianza Campesina
Revolucionaria, que va efectuar 27
invasions agràries a la costa. La Iluita del
Pacto Riberefw contra Permex. El treball
agrari-electoral de forces com el PST
UNTA, amb ocupacions de terrer i
enfrontaments sagnants, iel PRT (Partido
Revolucionario de los Trabajadores)-
CCRI, etc.
Aquestes lluites van tenir resultats
diferents. Mentre que algunes obtenen
satisfacció parcial a lesseves demandes
(Unión de Uniones), a unes altres se les
reprimeix. Pel camí, moltes d'aquestes
organitzacions esdivideixen, en partcom
a resultat de la diversitat d'opinions i
interessos entre els seus membres
també en part, com a resultat de l'acció
de l'Estat sobre elles.
ELS AGENTS "EXTERNS" DE
PROMOCIÓ ORGANITZATIVA
Pràcticament senseteixit social que pugui
amortir el conflicte entre grans propietaris
i camperols, amb una classe mitja poc
nombrosa i aïllada, quatre tipus
d'institucions han jugat un paper important
en l'organització camperola de l'Estat.
Aquestes són: les esglésies en general i
l'Església catòlica en particular; el
magisteri democràtic: algunes agències
de desenvolupament estatal d'origen
federal -particularment l'INI (Instituto
Nacional Indigenista); i, de manera
menor, Organitzacions No
Governamentals (ONG).
Des de la dècada dels 60 l'Església
catòlica va començar a realitzar una
feina pastoral significativa. Destaca en
aixe, la diòcesi de San Cristóbal.
Impactada tant per la realitat económico
social dels seus feligresos com per la
teologia de l'alliberament, molts dels seus
membres s'impliquen en la construcció
d'espais organitzatius per la reflexió
cristiana que, amb el pas del temps i les
circumstàncies, esdevenen la forma
d'organitzacions de defensa dels
interessos populars. A diferència d'altres
regions del país, a Chiapas no es creen
comunitats eclesials de base, sinó
estructures basades en la feina dels
rectors i els catequistes. El paper de
l'Església catòlica en l'organització del
Congrés de San Cristobal el 1974 seria
clau. També és fonamental la seva feina
de promoció social, que comporta com a

20 INTERNACIONAL
resultat, en diverses regions, la formació
d'organitzacions camperoles. Així mateix
és clau la seva funció com a paraigües,
la legitimitat que ha atorgat a les
demandes camperoles per la terra i a la
defensa dels drets humans.
A partir de 1979,
l'aparició d'una àmplia
insurgència entre el
magisteri d'educació
primària i mitja de
l'Estat per millors
condicions salarials i
la democratització del
seu sindicat (el SNTE,
Sindicato Nacional de Trabajadores de
la Ensefianza) va tenir una incidència
important en la lluita regional. Milers de
mestres protagonitzaren vagues,
aturades, concentracions
desplaçaments a la ciutat de Mèxic
buscant resoldre les seves demandes.
Posteriorment, quan el moviment
democratitzador dels educadors van
conquerir el poder sindical local, posà la
seva interlocució amb el Govern estatal
a disposició d'amplis moviments
camperols, i va dibuixar l'orientació de
convertir als mestres en organitzadors
camperols. D'allí sortirien noves
organitzacions de diverses inspiracions
polítiques, la major de les quals
Solidaridad Campesino-Magisterial. La
participació del magisteri en la lluita dels
productors de blat de moro per l'increment
del preu de garantia el 1986 els hi va
representar a diversos d'ells la presó.
trabat de ClementMoreau,extret de PdginaAbierta.
Com a mínim des de fa dotze anys, el
Govern federal ha procurat impulsar des
de les seves agències de
desenvolupament (particularment des de
encara que no tansols ell) polítiques
específiques que alleugeixin els efectes
més perjudicials de l'endarrerimentsocial
A partir de 1990 els conflictes socials
començaren a créixer a l'Estat i s'executà
una política de mà dura que excloïa als
sectors socials que protestaven.
de Chiapas. Aquestes polítiques han
topat permanentment amb la resistència
dels diferents Executius estatals,
exceptuant excepcions significatives,
amb les seves pròpies dinàmiques
burocràtiques iamb la desconfiança cap
a les organitzacions de productors
autònomes. Aquest conflicte ha arribat a
proporcions caricaturesques com quan,
pel març de 1992, van ser empresonats
pel Govern estatal tres funcionaris de
l'INI pel delicte d'haver donat suport a
organitzacions camperoles
independents. De qualsevol manera,
aquestes agències federals i funcionaris
en particular han jugat també un paper
rellevant en l'organització de les forces
camperoles.
SALINISME I CHIAPAS
Va ser a Chaipas on, en el marc de la
seva campanya per la
presidència de la República,
Salinas de Gortari expressà les
seves idees centrals cap a la
societat rural. lrónicament, ha
estat aquest Estat on moltes
d'aquestes tesis -avui
pràcticament han
tingut més dificultats per
aterrar.
Si l'actual Administració va
començar allà alliberant presos
camperols, resolent
parcialment vells conflictes
agraris com el de Venustiano
Carranza, comprant terres per
a grups de sol.licitants i
distribuint recursos, molt aviat
va quedar clar que no hi havia
voluntat política per aplicar un
desmantellament de fons dels
vells interessos economico
polítics. Pel demés, més aviat
que tard, el governador de
l'Estat frenà molt l'alè
"modernitzador" que provenia
de la federació.
MOCADOR 28
A partir de 199.0 els conflictes socials
començaren a créixer a l'Estat i s'executà
una política de mà dura que excloïa als
sectors socialsque protestaven. Diverses
mobilitzacions camperoles a Marqués
de Comillas, Simojoval i Palenque van
rebre com a resposta a les seves
demandes repressió. La combinació
d'una àmplia mobilització regional,
protestes nacionals i la cobertura de
l'Esglésiacatólica revertiren les hostilitats
en contra seva i van obtenir la solució
parcial a les seves demandes. Així, Joel
Padrón, rector de Simojovel empresonat
per simpatitzar amb la lluita per la terra
de camperols de la CIOAC, va haver de
ser alliberat. De la mateixa manera, la
marxa per la Pau i els Drets Humans dels
Pobles Indis "Xi'Nich" alliberà presos, va
obtenir la realització d'obres públiques i
la solució d'algunes demandes agràries.
Laparticipació del bisbe de San Cristóbal,
Samuel Ruiz, en aquests conflictes, el
seu suport a la lluita per la terra i la
denúncia de laviolació dels drets humans
creà un conflicte de grans dimensions
entre el Govern estatal i l'autoritat
religiosa. En el teló de fons d'aquesta
discussió estrobava, però, lacontradicció
central de la societat de Chiapas: la
defensa dels interessos dels indis i dels
camperols.
Dos fets van fer créixer més aquesta
confrontació. El primer la intervenció de
l'Exèrcit i la policia judicial a finals de
març de 1993 a Mitzitón i San Isidro
Ocotal per investigar la mort de dos
efectius de l'Exèrcit, on es va detenir
il.legalment a 13 tzotils recorrent a la
tortura. Les denúncies de Samuel Ruiz
precipitaren una enèrgica resposta del
cap de la 7 zona militar. El segon va ser
l'enfrontament militar a Pataté Viejo el 22
de maig del mateix any entre presumptes
guerrillers i l'Exèrcit, i les posteriors
operacions militars a la regió seguides
d'empresonaments d'innocents.
Luis Hernandez Navarro.
Professor d'Antropologia Social a
l'Escola Nacional d'Antropologia i
Història a la Ciutat de Mèxic,
assessor de la Coordinadora
Nacional d'Organitzacions
Cafetaleres A. C. i membre del
Consell de Coordinació del Centre
d'Estudis pel Canvi al Camp Mexicà.
L'article s'ha extret i traduït de
Pagina Abierta nQ 36, febrer 1994. c/
Hileras, 8, 2, esq. 28013 Madrid.
(1) Personatge que perconcessió de l'autoritat
competent tenia indis encomanats.

MOCADOR 28 INTERNACIONAL 21
AMB LA VISTA AL FUTUR
D'UCRAÏNA:
Perspectives de pau i d'harmonia multi-ètnica a Ucraïna i
A l'agost passat, la Mary Kaldor va visitar
Ucraïna i Crimea com a membre d'una
delegació de l'Assemblea de Ciutadans
d'Helsinki (hCa). L'objectiu d'aquesta
delegació era investigar la situació dels
tàrtars de Crimea i discutir sobre el que es
En el transcurs del cop d'agost de 1991
els partits de l'oposició i els moviments
cívics d'Ucraïna van enviarmissatges de
suport als demòcrates russos. Es van
reunir a la plaça de la Independencia per
expressar la seva solidaritat amb els
moscovites. Després que s'hagués
vençut el cop es van posar a cridar:
"Visca Rússia! Visca els demòcrates
russos! Visca leltsin! leltsin, unitat!"
Ara, dos anys després, hi comença a
haver rumors obscurs sobre un conflicte
que va a més entre Ucraïna i Rússia. Un
conflicte d'aquesta mena "podria fer que
els Balcans semblessin un joc de nens",
com algú em va dir.
La causa bàsica del conflicte és el
creixement del nacionalisme, que de
moment es veu confinat a sectors de
l'èlite política. A Rússia, el xovinisme rus
ha esdevingut la ideologia dominant del
parlament en la seva pugna amb leltsin.
A Ucraïna, el nacionalisme està creixent
tant a lesfiles de l'oposició com al govern.
En el si dels grups que van ser actius a
favor dels drets humans en el període
previ al 1991, especialment en el
moviment independentista Rukh, es
respira una sensació d'immensa
frustració pel fet que, malgrat la
independència, ben poc ha canviat.
L'antiga nomenclatura continua en el
poder i la majoria de problemes heretats
del passat persisteixen, incloent-hi entre
ells tant els problemes econòmics com
els ecològics. (Concretament, es calcula
que entre 6 i 12 miiions de persones es
van veure afectades pel desastre de
Txerndbil; persones que pateixen uns
danys psicològics considerables i que
viuen en un estat constant d'angoixa i
desesperació). Hi ha certa tendència a
argumentar que la independència no
s'ha acabat d'aconseguir del tot, degut a
la maligna influència de Rússia. Al mateix
Crimea.
temps els cercles governants estan
buscant una nova ideologia que mantingui
les seves posicions de poder, i el
nacionalisme és la que tenen més a mà.
Ara per ara, el nacionalisme no té una
base ètnica. Tant la constitució russa
La història de Rússia és una
història d'expansionisme
imperialista, no ha de
sorprendre, doncs, que els
nacionalistes tinguin
ambicions territorials
perilloses. En el cas
d'Ucraina les reivindicacions
xovinistes russes es centren
al voltant de Crimea.
com l'ucra.inesaes basen en la ciutadania.
(Cal recordar que també ho diu la de
Sèrbia). A Ucraïna s'estan fent esforços
per afrontar de manera positiva els
problemes de les minories nacionals.
D'entre una població de 54 milions de
persones, uns 12 milions són russos. La
majoria de russos van recolzar la
independència i alguns dels mésfervents
partidarisdel concepte nacional d'Ucraïna
són russos. El nacionalisme és més aviat
un fet cultural i territorial. Neix del
matrimoni entre patriotisme, es a dir,
l'amor al teu país, i l'aspiració de ser un
estat. L'estat ha de convertir-se en
l'expressió institucional del patriotisme.
En termes de cultura, el que es discuteix,
si més no ara per ara, no és si has nascut
parlant un determinat idioma i si pertanys
a una tradició històrica concreta, sinó si
estàs disposat a fer-la teva; es tracta de
construir una cultura nacional mitjançant
l'assimilació mésque no pas l'exclusió, la
podria fer, a nivell de societat civil, per
ajudar els tàrtars i per evitar un conflicte
entre Rússia i Ucraïna. El següent article va
ser publicat per primer cop al New Statesman
a l'agost de 1193.
qual cosa també pot tenir implicacions
perilloses.
El període comunista a Ucraïna es va
carecteritzar per una russificacióf orçada.
Unes dues terceres parts de la població
parlen rus i la majoria d'escoles eren
escoles russes. Ara la tendència s'està
invertint. A partir de l'1 de septembre la
majoria d'escoles de Kiev seran
ucraïneses. Els riacionalistes ucraïnesos
es queixen que el procés d'ucrainització
ha estat insuficient i ressalten la manca
d'escoles ucraïneses a l'est d'Ucra'ina,
majoritàriament poblat per russos.La
qüestió de la llengua sembla que genera
enormes tensions. Hi ha discussions
sensefi sobre les estadístiques referents
a la proporció de rus i ucraïnès a les
escoles, a les aules, a les facultats, als
diaris, als teatres, etc. A Crimea, on
l'antiga nomencaltura es manté en el
poder, vaig preguntar a un grup de
funcionaris el que jo creia que era una
innocent pregunta sobre la situació
econòmica dels tàrtars. Per sorpresa
meva, la pregunta va causar força
rebombori i tots van començar a parlar
de cop amb to emprenyat. Llavors vaig
esbrinar que el meu amic ucraïnès, que
seia al meu costat, haviatraduit no massa
innocentment la meva pregunta a
l'ucraïnès en lloc del rus.
També lligat amb les qüestions culturals
hi ha la tendència a estereotipar. "Els
russos" diu el típic nacionalista ucraïnès
"tenen una determinada mentalitat que
es deriva de la història del tsarisme i del
posterior període comunista; no poden
acceptar la independència d'Ucraïna."
Per contra, afirma ell, la "mentalitat dels
ucraïnesos està conectada amb un
complexe de inferioritat. Ucraïna no havia
tingut mai estat i això ha sigut un procés
molt dolorós. Se'ns va prendre tot. Gogol
era ucraïnès però escrivia en rus." És

22
difícil d'entendre perquè aquesta
mentalitat russa només és certa pel que
fa als russos de Rússia, i també perquè
els ucraïnesos semblen ignorar
l'existència de russos antinacionalistes.
Jo estava a Kiev just després que el
parlament rus hagués decidit de
reivindicar Sevastopol. Els ucraïnesos
esvan queixar que ningú a Rússia hagués
criticat aquesta decisió. No obstant, els
meus amics russos em van dir que
gairebé tots els grups cívics i també
molts diaris havien protestat.
L'amor per al país propi no és només
l'amor per a la cultura; és l'amor per a la
terra. Les fronteres de laterra d'un vénen
definides per la història i, a l'est d'Europa
en particular, aquestes fronteres no han
parat de ser objecte de disputes. Les
definicions històriques de les fronteres
de diferents països no solen coincidir. La
història de Rússia és una història
d'expansionisme imperialista, no ha de
sorprendre, doncs, que els nacionalistes
tinguin ambicions territorials perilloses.
En el cas d'Ucraïna les reivindicacions
xovinistes russes es centren al voltant de
Crimea.
Crimea ha estat sempre una regió multi
ètnica i multi-cultural habitada pertàrtars,
armenis, grecs,
búlgars, i també
russos, que hi
arribaren després de
l'enderrocament del
Khanate tàrtar al
1783. Els intelectuals
i escriptors russos,
incloent-hi Tolstoi,
Txekhov i Pushkin,
van escriure sobre ella
i la van estimar. Al
segle XIX els
nacionalistes russos
van reivindicar la idea
de Crimea com a
bressol de la
civilització russa. A
l'any 1917 els tàrtars
ja hi eren en minoria.
Al 1944 tota la
població tàrtara de
Crimea va ser
deportada amb motiu
d'haver col.laborat
amb els nazis. Molts
tàrtars ja havien estat
executats durant la
reconquesta de Crimea per part de
l'exèrcit roig (es diu que selsva penjar de
cada fanal de Simferopol), i una tercera
part dels tàrtars van morir en el procés de
deportació. Se'ls va enviar a camps de
concentració i després a l'Asia central.
INTERNACIONAL
Les autoritats actuals de
Crimea, que van ser elegides
al 1990, van recolzar el cop
d'agost i, en el referèndum
per a la independència
d'UcraTha, Crimea va votar
per la independència amb
només una ajustada majoria.
Abans d'ells ja s'havia deportat altres
nacionalitats com a part de la política
estalinista de deportació de les minories
nacionals. Es va repoblar Crimea amb
membres russos de la nomenclatura; va
esdevenir un lloc freqüentat pels cabdills
del partit i, a més, a Sevastopol s'hi va
instaliar laflota del mar Negre..Khrushev
va regalar Crimea a Ucraïna al 1954,
principalment per motius econòmics.
Les autoritats actuals de Crimea, que
van ser elegides al 1990, van recolzar el
cop d'agost i, en el referèndum per a la
independència d'Ucra'ina, Crimea va
votar per la independència amb només
una ajustada majoria. A l'agost de 1992
es va proposar un referèndum per a la
independència de Crimea però aquest
referèndum es va desconvocar després
que les autoritats de Crimea haguessin
arrancat concessions al govern
d'Ucra.ina. Des del 1990 els tàrtars estan
retornant a Crimea. Uns 250.00 tàrtars ja
MOCADOR 28
han retornat i l'èxode encara continua.
Els russos ocupen ara les seves cases i
la seva terra, de manera que han
d'afincar-se en terres no ocupades, fer
se les seves pròpies cases i cultivar el
seu propi aliment. En alguns casos se'ls
dóna permís per instal.lar-se en certes
franges de terreny. Les autoritats
ucraïneses afirmen que s'han destinat
16 milions de rubles en ajuts per als
tàrtars i que s'ha introduit l'ensenyament
en llengua tàrtara a les escoles i
universitats, que també és present en
diaris i al teatre. Els tàrtars amb qui vaig
poder parlar es van mostrar perplexos i
escèptics en relació a aquestes
afirmacions. Són objecte d'un continu
fustigament per part de les autoritats i
viuen en condicions extremadament
precàries. En un dels assentaments que
vaig visitar els havien tirat les cases a
terra quatre cops i ara ja no hi havia
diners per completar les cases ni
perspectives de feina. La diàspora tàrtara
de Turquia els havia proporcionat una
quantitat limitada d'ajuda financera que
incloia la provisió de mestres islamistes
turcs, però això sembla ser tot el que han
rebut de fora.
Malgrat tot, els tàrtars estan totalment
compromesos amb la repoblació. Tot i
que la majoriaestaven
molt millor a nivell
material a l'Asia
central, a nivell
psicològic es senten
molt millor a Crimea.
Després de la
desintegració de la
Unió Soviètica molts
temien per les seva
situació a les joves
repúbliques
independents. Els
seus assentaments
s'assemblen als dels
primitius kibbutz
organitzats amb
principis cooperatius.
Un home ja gran em
va dir que durant els
48 anys que va durar
la seva deportació no
havia deixat de somiar
en Crimea ni un sol
dia. La població
tàrtara de Crimea ha
organitzat un Congrés
dels Tàrtars de
Crimea anomenat Kurultai ( al 1917 esva
organitzar un congrés similar quan
Crimea va declarar la seva
independència, que va ser posteriorment
aixafada pels boltxevics). El Mejlis va ser
elegit pel Kurultai i es considerat l'órgan

MOCADOR 28 INTERNACIONAL
representatiu dels tàrtars, encara que ni
les autoritats de Ucraïna ni les locals de
Crimea el reconeguin com a tal.
L'actual tragèdia dels tàrtars és que se'ls
podria fàcilment convertir en l'instrument
La proposta que actualment
està sent considerada pel
Consell Suprem d'Ucra'ina
recomana que Ucraïna signi
el tracta START com a estat
nuclear, però s'hi expressa
la intenció de convertir-se
amb el temps en un estat no
nuclear.
de les ambicions nacionalistes. Si la
tensió ètnica anés a més, es posaria més
llenya al foc de les reivindicacions russes
per a la reunificació amb Rússia, i es
podria provocar un sentiment anti-rus a
Ucraïna. A l'octubre passat forces de
seguretat van atacar un petit enclavament
tàrtar prop d'Alushta. Van destruir les
cases, van apallissar de valent els
habitants i van detenir algunes persones.
Com a resposta, els tàrtars de Crimea
van assaltar l'edifici del Consell Suprem
de Crimea. Ara com ara, les relacions
entre els tàrtars i la població local no són
obertament hostils. Un grup de tàrtars
m'explicaven que havien organitzat una
taula rodona amb vi i menjar per als
russos que vivien a les seves cases quan
ells van retornar. Tot i així, s'ha anat
proporcionant propaganda alarmista a la
població russa sobre el passat nazi i
terrorista dels tàrtars. Un element a afegir
és també la crida per part de líders
polítics tàrtars a l'autodeterminació -la
qual crida pot ser interpretada de manera
ambigua-. Encara que el que diguin els
tàrtars és que volen una autodeterminació
dins d'una Crimea autònoma dins
d'Ucraina, el terme autodeterminació,
significa que volen el seu propi estat?
L'altre punt calent a Crimea és Sevastopol
i la flota del mar Negre. L'any passat
Kravtxuc i leltsin van acordar dividir la
flota per la meitat. Però això és
extremadament difícil de portar a terme.
Abans que res, no hi ha cap port rus que
sigui capaç d'acollir els grans vaixells,
especialment els portaavions. Les
autoritats locals de Sevastopol han
suggerit de cedir la base a Rússia en
arrendament, la qual cosa semblaria un
compromís factible; significaria que
Rússia no hauria de construir unes
instal.lacions alternatives cares i que la
sobirania d'UcraYna quedaria
explícitament reconeguda. Les autoritats
ucraïneses esvaren mostrarescèptiques
cares a aquesta proposta però es varen
mostrardisposades a parlar-ne; en canvi,
els russos la van refusar.
Aquests punts de contovèrsia es van
veure incrementats per tota la qüestió de
les armes nuclears, que plana pel damunt
de les relacions russo-ucraïneses.
Immediatament després de la
independència, Ucraïna va acordar
retornar totes les arrmes nuclears
tàctiques a Rússia. Actualment Ucraïna
disposa de 46 míssils SS-24, 130 míssils
SS-19 i 41 bombarders nuclears amb
uns 600 caps nuclears. Arran del tractat
START 1 Ucraïna s'ha de desfer dels
míssils SS-19. D'acord amb el Protocol
de Lisboa, a través del qual Ucraïna va
passar a participar en el procés START,
Ucraïna també va prometre signar el
tractat de no-proliferació i desfer-se dels
altres míssils i dels bombarders. No
Esgarrifa especular sobre el
que podria passar amb les
armes nuclears en el tipus
de situació militar de campi
qui pugui que caracteritza
l'antiga lugoslàvia o el
Transcàucas.
obstant, ara, tant el governcom l'oposició
s'ho estan repensant. Concretament, els
nacionalistes del Partit Republicà estan
a favor de mantenirles armes.La proposta
que actualment està sent considerada
pel Consell Suprem d'Ucraina recomana
que Ucraïna signi el tracta STARTcom a
estat nuclear, però s'hi expressa la
intenció de convertir-se amb el temps en
un estat no-nuclear.
El raonament per conservar les armes
nuclears presenta dues vessants. En
primer lloc s'argumenta que Rússia està
considerada com l'estat succesor de
l'Unió Soviètica i que, com a tal, rep un
ajut i una atenció desproporcionats per
part d'Occident. Amb el manteniment de
les armes nuclears, Ucraïna comparteix
amb Rússia el status de gran potència
a més, pot negociar amb Occident ajuts
adicionals. En segon lloc, s'argumenta
que les armes nuclears són un factor
d'estabilitat que, per exemple,
dissuadeixen d'atacs sobre centrals
atòmiques. El problema rau en què
malgrat que les armes siguin armes de
23
llarg abast, dissenyades per fer blanc als
Estats Units i no a la veïna Rússia, i
malgrat que Ucraïna encara no tingui el
control sobre lesarmes, la mateixa decisió
de mantenir-les, encara que sigui de
forma temporal, presuposa un conflicte
subjacent amb Rússia i posa en marxa el
procés d'acció-reacció d'una creixent
desconfiança mutua. La noció que les
armes nuclears són un element efectiu
de dissuació de cares a un conflicte
assumeix un paper de situació
relativament estable i suposa l'existència
d'uns líders racionalsque poden controlar
les seves societats; és a dir, presuposa
.
que elconflicte ja és sota control -tal com
era el cas en l'Europa de la post-guerra
Esgarrifa especular sobre el que podria
passar amb les armes nuclears en el
tipus de situació militar de campi qui
pugui que caracteritza l'antiga Iugoslàvia
o el Transcàucas.
De totes formes Rússia i Ucraïna no són
ni l'antiga lugoslàvia ni la regió del
Transcàucas. En comparació amb
aquestes altres regions el que hi manca
és la base social del nacionalisme. Les
enquestes d'opinió demostren que la
majoria dels ucraïnesos estan a favor de
forts lligams amb Rússia i que la major
part de la població russa s'oposa a les
solucions extremes. Concretament s'hi
troben a faltar dos ingredients que han
resultat ser greus en qualsevol altre lloc.
L'un és la presència general de grups
paramilitars que provoquen la por entre
la població, i l'altre és l'ociositat, la
inseguretat i la frustació que van
associades amb una desocupació a gran
escala. Naturalment que hi ha grups
paramilitars i que resulta prou fàcil fer-se
amb excedents d'armes i, fins i tot, amb
excedents de soldats. L'organització
nacionalista radical russa, Moviment
Republicà de Crimea, té la seva pròpia
organització paramilitar. De manera
similar, la radical Assemblea Nacional
Ucraïnesa, principalment formada per
gent de leszones catòliques occidentals
La desintegració de les
economies d'aquesta part
del món és la desintegració
de l'estat i el colapse de
l'autoritat. Es la recepta per
a la naixença de senyors de
la guerra locals, de
intervencions nacionalistes
i d'un violent caos de caire
sistemàtic.

24 INTERNACIONAL
d'Ucra•na (predominanment catòlics
grecs)tambété la seva rèplica paramilitar,
les forces d'auto-defensa ucraïneses
(UNS0). L'UNSO es nodreix en gran
part de joves desocupats a qui agrada
vestir uniformes fets a casa i que tenen
una visió romàntica dels partisans que
operaven a Ucraïna occidental durant la
segona guerra mundial. Després també
hi ha els cosacs russos, homes que
diuen ser els descendents dels cosacs i
que porten uniformes cosacs, que
s'apoderen d'armes i que diuen defensar
els drets dels russos de tot l'antic imperi;
en concret s'han mostrat actius a
Abkhàsia i a la regió del Trans-Dniester,
a Moldàvia. I per últim, hi ha les "forces
fosques" de qui ningú no en sap gaire
res. Són les restes de l'antic aparell de
l'estat soviètic, especialment els serveis
de seguretat, inexplicables institucions
secretes que es comporten com si l'Unió
Soviètica encar existís. El general
Martirosian, antigament diputat popular
de l'URSS i cap de la Comissió de
Conflictes del Consell Suprem Soviètic,
diu que darrera de tots els nous conflictes
a l'antiga Unió Soviètica hi ha la mà de la
gent del vell politburó, que es creuen els
responsables del manteniment de l'unió
i que creuen que a base de crear
problemes arreu s'acabarà reconeixent
la necessitat de restablir l'ordre.
Concretament, moltes d'aquestes
persones eren membres del Congrés de
Diputats del Poble elegit el 1989, que, tot
i haver estat dissolt, es segueixen
considerant legitimats fins que el seu
mandat formal no abcabi el març del
1994. Entre les seves activitats hi ha les
provocacions de les forces de l'OMON
alsestats bàltics, les matances d'armenis
en mans de tropes de la KGB a Nagorno
Karabakh i, més recentment, un violent
incident entre una unitat anti-aèrea
ucraïnesa i una unitat naval russa al mar
Negre.
L'attre element de difusió del nacionalisme
militant és la desocupació. Ara per ara
els grups paramilitars tenen un paper
marginal. Però els paramilitars es
nodreixen de l'atur i de la delinqüència.
Com que Ucraïna ha retardat la
introducció de les reformes del mercat,
l'atur és encara més aviat baix. Hi ha
hagut una forta devallada de la producció
deguda alacaiguda de la despesa militar,
de les exportacions d'armes (el ministeri
de de la indústria de defensa representa
al voltant d'un 30% de la producció
industrial) i de la caiguda del comerç
entre les repúbliques. Però com que no
hi ha hagut privatitzaciohs, les empreses
han anat acumulant mà d'obra i el deute
empresarial ha incrementat de manera
alarmant. La conseqüència ha sigut un
ràpid creixement de la inflació, que haurà
de ser frenat. A més, la recent reforma
del ruble pot ser ben bé que s'arribi a
interpretar com a un atac del parlament
rus a les altres repúbliques. L'economia
russa estava tan centralitzada que totes
les empreses depenen de Rússia, tant
pel que fa a les inversions com als
mercats. A Ucraïna, que ja està afectada
per la desfeta de l'antic sistema de
pagaments i per les restriccions de
subministrament de combustible de
Pot ser que soni utòpic, però
la solució més senzilla al
problema de les armes
nuclears i la flota del mar
Negre és el desarmament
nuclear i la desmilitarització
del mar Negre.
Rússia, els efectes podrien ser
devastadors. La desintegració de les
economies d'aquesta part del món és la
desintegració de l'estat i el colapse de
l'autoritat. Es la recepta per a la naixença
de senyors de la guerra locals. de
intervencions nacionalistes i d'un violent
caos de caire sistemàtic.
Es pot evitar aquest panorama
depressiu? Es poden treure lliçons
d'altres conflictes nacionalistes que
puguin ser aplicades a la situació de
l'antiga Unió Soviètica, i especialment a
Ucraïna i Crimea? Una lliçó és econòmica.
En lloc de centrar-se en les reformes del
mercat -privatització i estabilització
macro•económica-, per més que siguin
necessàries, els països occidentals han
d'obrir els seus mercats al comerç; cal
que ajudin acrearfacilitats per reconstruir
el comerç entre les repúbliques i que
s'engresquin en tot tipus de projectes per
a la reconstrucció
econòmica i ecològica,
sobretot la neteja
nuclear, de manera que
el nivell d'activitat
econòmica
mantingui.
es
Una segona lliçó és de
caire polític. A lugoslavia
els governs occidentals
van ignorarpercomplert
el paper dels grups
d'oposició ant
nacionalistes, que van
ser considerats com a
marginals i poc
MOCADOR 28
importants. És molt important propiciar
alternatives als agrupaments polítics
nacionalistes, fer cas de les seves idees
i consells, i fer que siguin més visibles.
Particularment important en aquest punt
és el recolzament als mitjans de
comunicació independents, en especial
la televisió, que pot contrarrestar la
propaganda nacionalista, la imatge de
l'enemic i els estereotips.
Hi una tercera lliçó que és militar. Pot ser
que soni utòpic, però la solució més
senzilla al problema de les armes nuclears
i laflota del mar Negre ésel desarmament
nuclear i la desmilitarització del mar Negre.
L'encaparrament que algunes nacions
occidentals tenen pel status de Gran
Potència, que troba la seva expressió en
les flotes i les armes nuclears, fa que tot
tipus de pressió sobre Ucraïna o Rússia
sembli hipòcrita. Més encara, el
desarmament ha de implicarla destrucció
de les armes i una reconversió de les
persones, si és que no volem que les
armes i els soldats reapareguin de forma
més perillosa sota el control de grups
paramilitars de nova formació; i això
costa uns diners que Ucraïna i Rússia no
tenen.
La lliçó que sobretot s'ha d'aprendre
d'altres llocs és que la capacitat que els
de fora puguin tenir per fer alguna cosa
depèn de la capacitat de mantenir la
legitimitat i la credibilitat de les institucions
internacionals. Depèn de si l'anomenada
comunitat internacional pot representar
o no una font alternativa d'autoritat. Si no
som capaços de fer res a l'antiga
lugoslàvia, què es pot esperar que fem
en una situació molt més amplia, més
complexa i més perillosa?
Mary Kaldor
Co-presidenta de l'hCa
Extret del número 8 de tardor 1993
del Quarterly de l•hCa

MOCADOR 28 ECONOMIA DE DEFENSA 25
Espanya fomenta
l'exportació d'armes.
La Direcció General d'Armament i Material dependent del
Ministeri Espanyol de Defensa ha creat la "Oficina de
Promoción de Mercados y Apoyos" amb l'encàrrec d'ajudar
a la indústria militar espanyola a trobar mercats a l'exterior,
degut a la difícil situació per la que travessa la indústria de
producció d'armes a Espanya. Així ho ha dit Antoni Flos,
secretari d'estat d'armes espanyoles a l'exterior. Qui ha
afegit que l'oficina tindrà com a missió més important la
coordinació icanalització de l'ajuda institucional a l'exportació
de material militar, i impulsar la participació de les indústries
d'armament espanyoles a les fires i congressos internacionals.
D'aquesta manera se'ns confirma el queja anunciava l'Informe
del Servei d'Investigació del Congrés dels Estats Units, que
col.loca a Espanya en l'any 1992 en el setè lloc de la llista de
màxims exportadors d'armament, darrera -per ordre- d'EUA,
França, Anglaterra, Alemanya, Rússia i Xina. I, com també
assenyalava un altre informe del Parlament Europeu -octubre
del 93- sobre les indústries d'armes a l'Unió Europea,
anunciava que Espanya, juntament amb França i el Regne
Unit, practiquen la política més "agressiva" en l'exportació
d'armes. Amb l'obertura d'aquesta "Oficina, l'actual govern
espanyol pretén impulsar l'exportació d'armament, per no
recular en aquest vergonyós setè lloc del ranquing
internacional d'exportadors de misèria i mort. I per això
segurament CASA (Construcciones Aeronauticas, S.A.) té
oberta una oficina en el sud-est asiàtic, a Singapur, una de
les zones més conflictives del planeta; i com ho confirmen les
vendes a Corea del Sud (12 avions CN-235 de CASA per
14.000 milions); a Tailàndia (el portaavions de Bazán per
30.000 milions); i potser a Indonèsia, avui el més important
comprador d'armes de tot l'Extrem Orient i sense cap dubte
una de les dictadures més sagnants de totes les realment
existents.
Armes espanyoles per a
Marroc
El mes de setembre passat el govern espanyol va autoritzar
una operació de venda d'armes a Marroc per l'important xifra
de 50.000 milions de pessetes. La qual, tot s'ha de dir, no ens
ha sorprès, doncs és una de més de la llarga llista de vendes
d'armament espanyol al país veí i que han convertit en
l'actualitat al govern alahuïta en el principal comprador de
material militar espanyol. Vendes que, s'ha de recordar un
cop més, van dirigides a un govern que manté al seu poble
sota una dictadura policíac; país on es multipliquen les
denúncies per violació dels drets humans; i que, per major
vergonya, manté un conflicte armat amb el poble saharaui
producte de l'ocupació dels territoris del Sàhara Occidental,
a l'hora que impossibilita la celebració del referèndum
d'autodeterminaciódel pobla saharaui acordat per les Nacions
Unides. Per altra banda, convé recordar que el Marroc
inverteix en despeses militar el 5,1% del PNB (en 1994 ha
representat el 20% del seu pressupost) quan tan sols es
gasta un 1% per salut pública. Al mateix temps té un deute
exterior de l'ordre d'un 8,2% del seu PNB, la qual cosa
segurament dificultarà enormement el cobrament de les
vendes espanyoles.
El que és més sorprenent es veure com dos mesos més tard
-el 3 de desembre passat- Felipe González ha rebut el primer
ministre marroquí, Karím Lamrani, per manifestar-li que s'ha
concedit al Marroc crèdit per valor de 30.000 milions de
pessetes per aquest any -i que arribaran fins els 150.000 en
propers anys- com a contribució espanyola al
desenvolupament industrial de Marroc. Iens hem de preguntar
quina classe d'ètica política és aquesta que per una banda
concedeix crèdits de cooperació- que benvinguts siguin- i per
una altra ven armes a un país molt militaritzat i que manté un
conflicte armat amb el poble del Sàhara Occidental. ¿No es
tractarà d'una política dirigida a aturar la crisi de la indústria
militar espanyola, concedint crèdits a països del Tercer Món
a canvi de que ens comprin armes?
Més armes per Tailàndia
Espanya vendrà 8 avions Harrier de segona mà a Tailàndia
per 15.400 milions de pessetes, si ho autoritza Estats Units
a qui van ser comprats fa vint anys. Amb aquesta operació
el govern espanyol dona pas a la compra anunciada ja fa sis
mesos de vuit nous Harrier II Plus procedents d'Estats Units
amb un cost de 51.500 milions; avions que aniran destinats
a substituir als vuit Harrier vells que equipaven el portaavions
espanyols Príncep d'Astúries. Ara se'ls endossa a Tailàndia
per que formin part de l'equipament del polèmic portaavions
que s'està construint a l'empresa Bazán del Ferrol, també
amb destí a Tailàndia, amb un pressupost de 300 milions de
dòlars. La venda dels vuit caces no tindria cap importància
sinó fos perquè la transacció incidirà sobre el cost final del
portaavions, que haurà de ser adaptat a les necessitats dels
Harrier. Les autoritats espanyoles es mostren eufòriques per
la transacció i es fan l'orni davant les veus de la gent de pau
que han denunciat la venda d'un portaavions a un país
governat per una dictadura militar, que manté al seu poble
sota una forta repressió, que menysprea els drets humans
fins el punt d'haver convertit a Tailàndia en un infern on les
drogues i la prostitució -de nens i joves- s'ofereixen com a
principal reclam turístic del país. I el govern espanyol es
mostra orgullós pel bon negoci realitzat.
Pere Ortega.
Campanya Contra el Comerç d'Armes (C3A).
Rivadeneyra 6, 10è. 08002 Barcelona.

26 ECONOMIA DE DEFENSA MOCADOR 28
XII TROBADA DE L'EUROPEAN NETWORK
AGAINSTARMS TRADE (ENAAT)
LA DIMENSIÓ EUROPEA DEL
COMERÇ D'ARMAMENTS
La producció i el comerç d'armament, tot
i que es tracta en general d'una activitat
directament realitzada o controlada molt
de prop pel sector públic de cada estat,
ha anat adquirint en els darrers anys una
dimensió europea. Aquesta dimensió
europea es manifestatant en els projectes
conjunts de recerca de nous sistemes
d'armes com en els programes de
fabricació en els que s'impliquen
empreses de diferents països. Igualment
algunes institucions europees (Unió
Europea, Consell
d'Europa...) han elaborat
recomanacions,
normalment de caràcter
restrictiu, sobre el comerç
d'armaments.
El moviment per la pau va
copsar bastant aviat la
necessitat d'actuar dins
d'aquesta perspectiva
europea. Des de l'any 1984
han vingut organitzant
trobades en les que, amb la
participació d'entitats
cíviques, grups d'activistes i
centres de recerca per la
pau de diferents països,
s'han intercanviat dades i
experiències, s'han elaborat
informes i s'han endegat
campanyes conjuntes
contra la venda de
determinats tipus d'armes,
per evitar les exportacions a
certs països o per protestar
per la realització de fires o
exposicions d'armament.
L'any 1988 la Fundació per
la Pau i Justícia i Pau, que
venien participant en
aquestes trobades, van
promoure juntament amb altres
organitzacions catalanes la "Campanya
Contra el Comerç d'Armes" (C3A) que
des d'aleshores s'ha responsabilitzat en
dues ocasions -primavera de 1989 itardor
de 1993- de l'encontre semestral de
l'ENAAT.
Referir-se, ni que sigui molt breument,
als temes que confegiren l'agenda de
treball de la Trobada de Sant Cugat, ens
permet conèixer les prioritats i les
urgències d'una de les més importants
facetes del desarmament. Caldrà però
distingir entre elstemes que foren objecte
d'informació mitjançant conferències
d'experts i els que representaren
propostes d'acció -individuals o
conjuntes- per part de les organitzacions
membres.
LES TRES CONFERÈNCIES
Tres temes foren escollits en aquesta
ocasió: "La seguretat a la Mediterrània"
per raó del context geogràfic de la
Trobada; "Laproliferació nuclear id'altres
armes de destrucció massiva" en funció
de la seva màxima actualitat; i "La
reconversió de les indústries d'armament"
com a rerafons permanent i
imprescindible en tota campanya contra
el comerç d'armaments.
En laprimera de les conferències, Vicenç
Fisas va evidenciar amb un ampli ventall
de dades com tant per raons
econòmiques i tecnològiques com per
raons ecològiques i per potencial militar
no existeix la mal anomenada "amenaça
del Sud", sinó que més aviat al contrari:
és el Sud quis'hauria de sentiramenaçat.
Les raons migratòria, encara
estadísticament febles, representen en
to cas una realitat de diferenciació en la
riquesa i en la renda que exigeix una
resposta de tipus econòmic. Tambépot
existir segons Fisas i com a fruit dels
fenòmens migratoris un repte cultural
que de cap manera es pot confondre
amb una amenaça militar.
El. segon tema fou
desenvolupat per Vicente
Garrido el qual va alertar
sobre l'equívoca sensació
de tranquil.litat que al
respecte de la proliferació
nuclear s'ha generat en els
darrer anys per raó de les
importants reduccions en
els arsenals mundials
d'armes estratègiques.
Segons Garrido el perill
nuclear es cada cop més
manifest per múltiples
raons: l'aparició d'Ucra'ina
i Kazakstan (Bielorrússia
ha renunciat al seu
armament) com a noves
potències nuclears
nascudes del
desmembrament de la
Unió Soviètica; l'emigració
de científics nuclears de la
Confederació d'Estats
Independents; la venda de
materials i tecnologies
radioactives amb la
conseqüent aparició de
més estats amb capacitat
de desenvolupament
sovintassoliment- d'armes
nuclears; el perill
d'accidents en les centrals nuclears dels
antics països de l'Est i les dificultats de
desmantellament de les mateixes; la
manca de capacitat sancionadora i les
limitacions en les seves capacitats
inspectores per part de l'Organització
Internacional de l'Energia Atòmica.
Sembla que una oportunitat de superar
alguns d'aquests riscos es trobaria en la
conferència prevista per a 1995 i
encarregada de preparar la renovació

MOCADOR 28 ECONOMIA DE DEFENSA
millora- del Tractat de No Proliferació
Nuclear (TNP)
La tercera intervenció, de Jbrg
Huffschmid, va plantejar el marc
econòmic per a la reconversió de les
indústries d'armament, reconversió que
sembla venir propiciada per la reducció
dels pressupostos militars mundials que
es veu constatant des de l'any 1987.
Huffschmid va constatar però la
inexistència de plans estratègics pel
sector defensa, tant als països de l'Est
(amb l'excepció de l'antiga República
Democràtica Alemanya) on s'han preferit
les divises de les vendes d'armes a la
reconversió, com als països occidentals
on els governs centrals s'han desentès
del tema, les empreses han optat o bé
per un reforçament de la seva postura o
bé per una diversificació, i els sindicats
han fet declaracions de bona voluntat
sense acompanyament de projectes
concrets. L'única esperança, segons el
ponent, sembla trobar-se en els governs
regionals i en la seva possible vinculació
amb els fons que el programa Konver de
les Comunitats europees ha creat amb
aquest objectiu de reconversió.
LES PROPOSTES D'ACCIÓ
Mines de terra
Des de fa alguns anys la "Vietnam
VeteransofAmerica Foundation" (VVAF)
de Washington, la "Medico Intemationar
de Frankfurt i altres ONG venen demanant
que per part de les Nacions Unides sigui
aprovada una convenció que prohibeixi
l'ús de les mines de terra en les seves
dues modalitats: anti-persones i anti
tancs.
L'any 1980 fou aprovada per les Nacions
Unides una convenció que prohibeix o
restringeix. segons els casos, l'ús
dalgunes armes convencionals que es
consideren excessivament injurioses o
que tenen efectes indiscriminats", però
el seu caràcter és limitat, les seves
restriccions són molt parcials i no tenen
en compte aspectes tals com la
permanència de les mines desprès de
les guerres, l'ús d'armes encegadores o
amb càrregues energètiques.
Existeix una campanya de la Creu Roja
Internacional d'un ordre similar però
limitada a les mines anti-persona. En la
mateixa línia el govern dels Estats Units
ha proposat una moratòria en l'exportació
d'aquests tipus de mines. Tanmateix
sembla millor no limitar la prohibició a les
mines anti-persona sinó fer-ho també
extensiu a tot tipus de mines. I això per
dues raons: per la seva pròpia naturalesa
mortífera i perquè significaria una
discriminació en contra dels països del
Tercer Món que poden disposar de les
mines anti-persona però no de mines de
major potencial que sovint disposen de
control remot i amb una tecnologia que
no els hi resulta fàcilment assolible.
L'ENAAT participa d'aquest criteri de
prohibició total i en aquest sentit demana
una acció decidida de les ONG membres.
Turquia
Turquia està esdevenint una potència
regional receptora d'armaments en
quantitats cada cop més importants. La
seva pertanença a l'OTAN i la seva
situació geogràfica l'han transformat en
una valuosa peça estratègica del món
occidental. Turquia pot regular els
cabdals d'aigua vers la Mesopotàmia; és
propera a la zona de conflicte del Caucas;
i disposa d'un ampli territori en el que es
poden "refugiar" les armes que d'acord
amb les converses sobre reducció
d'armament convencional s'han de retirar
d'Europa. S'oblida però que l'exèrcit turc
va envair l'any 1974 la zona Nord de lilla
de Xipre; que es troba en permanent
conflicte amb Grècia; que reprimeix
constantment al poble kurd; i que el
respecte pels drets humans a l'interior
del país deixa molt que desitjar.
Les organitzacions holandeses de
l'ENAAT han publicat un llibre sobre el
paper de Turquia com a "gendarme" de
la zona, que en bona mesura recorda a
la situació d'Iran durant l'època del Xà.
L'esmentada publicació, que apareixerà
en la seva versió anglesa, pot servir de
base per tal que les organitzacions
membres analitzin quin és el paper del
seu país en aquest procés armamentístic.
Registre d'armes
Poques setmanes abans de la Trobada
de l'ENAAT es va fer públic el primer
Informe del Secretari General de les
Nacions Unidescorresponent al"Registre
sobre armes convencionals"; registre que
li fou encarregat per l'Assemblea General
de l'any 1991 i que d'acord amb la
resolució presa en aquell moment, hauria
de contenir informació comunicada pels
estats membres i referida a les
transferències d'armament, a les
disponibilitats militars i a les adquisicions
en els mercats interiors.
Aquest primer registre, que correspon a
l'any 1992, malgrat constituir un
interessant element d'informació ens
27
mostra lesseves limitacions en la mesura
en que només es refereix als grans
sistemes d'armes; en que la declaració
de cada país es fa voluntàriament; i en
que tan sols s'han fet públiques les
transferències d'armament de caràcter
internacional.
Toti així, algunes conclusions són de per
si valuoses: les importants adquisicions
registrades per. Grècia i Turquia; el
preponderant paper dels EUA en el
mercat mundial de les armes; i l'escassa
voluntat espanyola de donar a conèixer
les activitats del seu comerç d'armament
tota vegada que en el registre no hi
apareixen les exportacions i com a
importacions tan sols hi figuren les que
els EUA havien registrat com a
exportacions amb destinació espanyola.
Indonèsia
L'Extrem Orient ha esdevingut en els
darrers anys el mercat d'armes amb un
creixement més gran. Segons un informe
delCongrés Nordamericà l'any 1992 dels
10 compradors mundials més importants
d'armes, 5 -Taiwan, Indonèsia, Mailasia,
Singapur i Thailàndia- pertanyien a la
zona.
El cas d'indonèsia és ben significatiu: la
majoria de països europeus hi exporten
o hi han concedit llicències de fabricació
d'armament. Al mateix temps el govern
del general Suharto va envair l'any 1975
Timor Oriental i des d'aleshores hi ha
mantingut una constant política de
repressió i extermini que també manté
en altres illes de l'arxipèlag. Sembla que
les espectatives de mercat es troben per
damunt de qualsevol consideració de
respecte pels drets humans.
Aquesta manca de respecte pels drets
humans, que es repeteix sovint a molts
països de la zona i que segons diverses
organitzacions internacionals hauria
d'ésser un dels elements originadors de
restriccions en les vendes d'armaments,
i l'evidència de les implicacions europees
en aquest mercat han originat la decissió
presa per l'ENAAT de promoure que les
diferents organitzacions representades
demanin als governs respectius que
decretin l'embargament sobre les vendes
d'armes amb destinació a Indonèsia.
Així es posa en marxa una de les
campanyes que exemplifica el sentit que
pot tenir l'existènciad'una xarxa europea
contra el comerç d'armaments.
Arcadi Oliveres
Campanya Contra el Comerç
d'Armes (C3A).

ECONOMIA DE DEFENSA MOCADOR 28
TENDENÇIES ACTUALS A LA
INDUSTRIA MILITAR
A continuació us presentem dos articles,
publicatsal diari alemanyTAZ, queanalitzen
a grans trets els moviments que es
produeixen a la política de producció i venda
d'armes. Aquest sector està passant per un
moment de forta reestructuració, el que no
vol dir ni molt menys que es tendeixi cap a
una reconversió de la indústria militar en
civil ni cap a una reducció de les despeses
militars, malgrat la fi de la política de blocs,
sinó a una readaptació a les noves cir
AMB TRACTORS CONTRA LES
DEIXALLES MILITARS
Des que els russos han deixat
de comprar, ja no es pot aturar
l'enfonsament de la indústria
militar ni tan sols amb l'exporta
ció. La conversió fa pocs
progressos.
TAZ, Budapest, 27-12-93, per Keno
Verseck
Per a l'antic ministre d'hisenda txec el
cas estava clar. El país, afirmà Véclav
Klaus durant la campanya electoral de
juny del 92, no podia ser el més pacífic
del món ifer baixar a zero les exportacions
d'armes. Aquesta bella visió havia estat
imposada a Txecoslovàquia precisament
per aquells països que practiquen ells
mateixos l'exportació d'armes a tot el
món. D'una manera més retòrica que
l'actual primer ministre txec ho va
expressar en el seu moment el ministre
d'Economia eslovac en funcions Stefan
Petras. Per cada tanc no fabricat, segons
Petras, s'haurien de produir 86 tractors
per aconseguir el mateixos guanys.
Declaracions semblants es poden sentir
des de fa temps en boca de polítics de
tots el països de l'est europeu que havien
format part del Pacte de Varsòvia. Elfinal
de la Guerra Freda ha portat a la ruïna
total de la indústria militar a Polònia,
l'antiga Txecoslovàquia, Hongria,
El final de la Guerra Freda ha portat a
la ruïna total de la indústria militar a
Polònia, l'antiga Txecoslovàquia,
Hongria, Rumania y Bulgària.
cumstàncies i a un nou repartiment del
mercat. A l'Estat espanyol això es tradueix
en una política de foment de l'exportació
d'armes (el govern acaba de crear una Oficina
per al Foment de la Venda d'Armes a l'es
tranger) i de participació en projectes com
el de l'Avió de Combat Europeu, que ens
costarà a tots i a totes 870.000 milions de
pessetes (es va signarl'acord de participació
el dia de la vaga general!), el 13% del cost
total.
Rumania y Bulgària. Alguns dels països
antigament agermanats han perdut
importants ingressos de l'exportació; en
d'altres s'han perdut desenes de milers
de Ilocs de treball i a certs llocs, fins i tot,
el problema de la indústria militar ha
portat a crisis polítiques internes greus.
La indústria militar europea-oriental era
molt més depenent que altres sectors
econòmics de les necessitats i demanda
soviètiques. Quan els comunistes es van
fer amb el poder després de la Segona
Guerra Mundial a Europa de l'Est, per
mitjà, entre d'altres, de la creació
d'enormes indústries militars es vaforçar
la industrialització de països d'economia
agrícola como ara Eslovàquia, Rumania
i Bulgària.
La indústria militarcomparativament més
gran de tota l'Europa de l'Est l'havia
edificat Bulgària després de la Segona
Guerra Mundial. Dóna treball directe a
140.000 persones abans de 1989, i treball
indirecte a 300.000 persones més. La
producció armamentista representava
una sisena part del Producte Interior Brut
(PIB), i només l'exportació d'armes a
països no socialistes reportava uns
ingressos anuals al país de 800 milions
de dòlars, aproximadament una quarta
part de tots els ingressos per exportació.
Avui dia a les empreses com el gegantí
complex industrial de Kazanlak
s'acumulen, segons dades oficials,
mercaderies per valor de
mil milions de dòlars. Els
principals mercats de
venda de Bulgària ja no
existeixen. L'antiga Unió
Soviètica ja va baixar les
seves despeses militars
durant la perestroika; la
caiguda de les comandes afectà sobretot
Bulgària i Eslovàquia. Quan al gener de
1991 els "Estats agermanats"
introdueixen preus de mercat mundial i la
liquidació en dòlars, el mercat s'acaba
d'enfonsar.
Bulgària perd dos dels seus millors clients
del Pròxim Orient i del Nord d'Africa,
després que l'ONU imposés sancions en
contra seva: Iraq i Líbia. L'Iraq sol deu
uns mil milions de dòlars al país balcànic;
les perspectives que arribi acobrar alguna
vegada els diners són mínimes. Van ser
en definitiva sobretot els números
vermells els que van portar al país a
intentar també lliurar-se de la imatge
negativa de ser un exportador d'armes
sense escrúpols.
El primer govern no comunista acabà
amb la pràctica de negociar amb tot
aquell que pogués pagar i aconseguí
d'aquesta manera recuperar part de la
bona imatge perduda; però els països
occidentals que havien proposat
expressament una reconversió a
Bulgària, es van introduir per la seva
banda en el que havien estat els mercats
d'aquell país. L'ajuda per a la
transformació de la producció per a
mercaderies civils no va arribar; el país
tampoc ha rebut de l'ONU el pagament
de compensacions per haver respectat
les sancions contra l'Iraq. El govern de
Dimitrov no només s'ha hagut d'enfrontar
a vagues i manifestacions multitudinàries
de treballadors de la indústria militar; la
seva política respecte a l'exportació
d'armament va ser una de les causes de
la seva caiguda a finals d'octubre de
1992.
De tots els països de l'Europa de l'Est el
menys afectat es Hongria. La seva

MOCADOR 28 ECONOMIA DE DEFENSA
Els països occidentals que havien
proposat expressament una reconversió
a Bulgària, es van introduir per la seva
banda en el que havien estat els mercats
d'aquell país.
producció d'armament nomésva suposar
el 3% del PIB l'any del seu apogeu el
1988. A l'actualitat la participació essitua
a 11%. Ha estat un avantatge per al país
que algunes empreses es decidissin des
d'un primer moment a concentrar-se en
la producció de productes de menys
complexitat tecnològica com armes de
foc, munició, aparells electrònics i
vehicles. Un efecte negatiu el tingué la
forta baixada de la demanda de l'exèrcit
hongarès, atès que als mercats
internacionals són pocs els productes
que reporten guanys.
Eslovàquia, al contrari, és després de
Bulgària el país a qui més durament ha
afectat la crisi de la indústria militar.
L'enfonsament dels mercats de l'Est li va
ser devastador, si tenim en compte que
la Unió Soviètica es quedava anualment
amb el 80 a 90% de la producció. De la
mateixa manera que a Bulgària, l'antic
president de Txecoslovàquia Vaclav
Havel i el ministre d'Afers Exteriors Jiri
Dienstbier es proposaven limitar radical
ment el comerç d'armes amb altres
països. La imatge política exterior de
Txecoslovàquia no patia només pel fet
que el país fos un dels vuit majors
exportadors mundials d'armes, sinó
també per causa de diversos negocis
amb països de regions en conflicte o
amb aquells que els EUA havien posat a
la llista dels Estats que recolzen el
terrorisme.
A Eslovàquia els esforços de Havel i
Dienstbier van ser interpretats com un
intent d'af eblir l'economia eslovaca.
Segons l'opinió d'alguns observadors,
això va contribuir en certa mesura a la
victòria electoral de Vaclav Klaus a
Txèquia i de Vladimir Meciar a Eslovàquia.
Aquests últims van poder argumentar,
amb raó, amb la ingenuïtat d'aquests
tipus d'intencions -el que Havel mateix
va reconèixer més tard-: es va saber, per
exemple, d'un cas el 1991, en el que els
EUA van impedir la venda de 500 tancs
txecoslovacs a Egipte, només per fer
després ells mateixos el negoci.
Malgrattotes les declaracionscontràries,
Meciar no ha pogut aturar l'enfonsament
de la indústria militar. Les xifres oficials al
respecte són
exagerades, segons
els experts. A finals
de 1992 elvalor total
de la producció
només arribaria als
50 milions de dòlars,
davant dels prop de
700 milions de dòlars
de l'any 1988. Dels
52.000 treballadors n'haurien estat aco
miadats ja 42.000.
Alguns polítics de l'oposició eslovaca
han fet referència a que la indústria
militar només suposa aproximadament
el 6% de la producció industrial total del
país i que només una quarta part dels
treballadors aturats procedeixen de la
indústria militar. Darrera de lessorolloses
queixes, apunten les suposicions,
s'amagaria la por del lobby armamentista
a perdre el seu estatus privilegiat, si les
empreses haguessin de transformar la
seva producció, haguessin de ser
racionalitzades o fins i tot tancades.
La conversió, la transformació de la
indústria militar per a la producció civil no
ha fet a Eslovàquia gaire progressos.
L'ajuda occidental exigida pel govern no
ha arribat en bona part, els polítics es
queixen -no sense raó- que a Occident
l'únic que li interessa és la conquesta
dels mercats dominats abans pels països
de l'Europa de l'Est.
D'altra banda, tampoc han estat molt
exagerats els esforços realitzats a favor
de la conversió per part del govern i del
president de l'Estat Meciar, qui no només
cuida els bons contactes amb el lobby
armamentista, sinó que també disposa
29
d'una forta base electoral a les regions
amb presència de la indústria militar.
Eljuliol el govern va anunciar un programa
quinquenal i va perdonar, a la vegada, a
les empreses armamentistes uns 100
milions de dòlars en antics deutes. El
ministre d'Hisenda Julius Toth subratllà,
però, que com a màxim es convertiria
d'un 5 a un 10% de la producció en
mercaderies civils.
REARMAMENT EN COMPTES DE
DESARMAMENT
Quatre anys després del final de
la Guerra Freda es veuen
decebudes les esperances
d'acabar amb el car
armamentisme sofisticat gairebé
a tot el món.
TAZ, Ginebra, 15-11-93, per Andreas
Zumach
Després de la caiguda del mur de Berlín,
fa ara exactament quatre anys, regnava
una gran eufòria. Per fi els governs
consideraven possible allò que les
organitzacions pacifistes reclamaven feia
anys: el desmantellament dels arsenals
d'armes acumulats durant més de
quaranta anys, una disminució de les
tropes i una retallada dels pressupostos
militars.
Fins ara no s'han vist complides ni per
aproximació les esperances posades.
Les úniques informacions positives al

30 ECONOMIA DE DEFENSA MOCADOR 28
Les indústries militars dels EUA i dels
Estats de la CE busquen urgentment
nous mercats d'exportació, atès que les
limitacions dels pressupostos militars
d'aquests països es deixen sentir
sobretot en la compra d'armes a la
indústria nacional.
respecte en els últims quatre anys,
analitzant-les amb més profunditat ja no
semblen tan positives. Així, per exemple,
l'Institut Internacional d'Investigacionsper
la Pau d'Estocolm (SIPRI) en el seu últim
anuari de 1992 registra en un principi un
lleuger retrocés de les despeses militars
mundials. En comparació a 1991 van
disminuir a poc menys d'un bilió de dòlars.
La causa, però, és quasi exclusivament
la dràstica retallada dels pressupostos
militars a Rússia i a les altres repúbliques
ex-soviètiques. Per al balanç del SPIRI
no tenen gairebé cap pes els mínims
retalls de despeses als EUA, i encara
menys les reduccions marginals a
Alemanya i a Europa Occidental. Pel que
fa a la resta de regions del món, el SPIRI
registra o bé despeses militars sense
canvis o bé -sobretot a Asia- augments
considerables.
Per tal de posar en pràctica la nova
doctrina militar publicada a
començaments de novembre pel ministre
de Defensa rus, s'hauran d'augmentar
necessàriament les despeses l'any
vinent. La doctrina elaborada pels
generals considera que la seguretat de
l'immens país es veu amenaçada per
tots cantons -també per Polònia a la
frontera occidental o fins i tot per les
petites repúbliques bàltiques-, el que
obliga Rússia a protegir-se militarment.
Distanciant-se de la política de Gorvatxov,
els autors no descarten ni tan sols un
possible primer ús de l'arsenal nuclear.
Això significa, per força, que es fan
necessàries diferents mesures de
modernització i que es podria tornar a
començar un altre cop amb les proves
nuclears. Encara que el president leltsin
encara no ha donat el seu vist i plau
oficial a la nova doctrina militar, les
manifestacions realitzades fins ara
permeten pensar que donarà la seva
Es multipliquen les veus que
reclamen una relaxació de les restric
cions a l'exportació d'armes amb
l'argument dels Ilocs de treball.
aprovació.
En una carta a l'OTAN
leltsin ja ha exigit un
canvi substancial del
Tractat de Cooperació
i Seguretat Europees
(TCSE) de 1990 sobre
la disminució dels
sist emes
convencionals d'armes
a l'Europa entre
l'Atlàntic iels Urals. Rússia pretén corregir
cap dalt els límits màxims per a tancs i
altres armes pesants. Un canvi de l'acord
del TCSE en favor de Rússia podria
afavorir exigències semblants per part
d'altres països de l'Est d'Europa. Però
també Grècia i Turquia podrien exigir
canvis dels límits màxims.
A la vegada, les indústries militars dels
EUA i dels Estats de la CE busquen
urgentment nous mercats d'exportació,
atès que les limitacions dels pressupostos
militars d'aquests països es deixen sentir
sobretot en la compra d'armes a la
indústria nacional. I per manca d'interès
tant dels governs com de les empreses
armamentistes, no hi ha fins ara a cap
dels Estats occidentals -tot i que les
condicions econòmiques globals són
comparativament molt més favorables
que per exemple a Rússia- projectes
importants de conversió de la producció
militar en producció de mercaderies civils.
Ja en els últims dos anys aquestasituació
ha portat a un augment considerable de
l'exportació d'armament per part d'Estats
occidentals al 'TercerMón" í a països del
sudest europeu. La RFA ja ha aconseguit
pujar a la segona plaça dels països
exportadors d'armes més grans delmón,
darrera dels EUA i per davant de Gran
Bretanya. Amb les seves exportacions
aviven en l'actualitat sobretot les tres
curses armamentitstes regionals més
importants: al Pròxim Orient, entre índia
i Pakistà així com a Asia. Aquí tenen lloc
diferents curses armamentistes relacio
nades entre si: entre Corea del Nord i del
Sud, entre Xina i Taiwan així com entre
Xina i els Estats de l'ASEAN, dels quals
alguns reclamen territoris al mar del sud
de Xina. El viatge del ministre federal de
Defensa, Volker Rühe, a aquesta regió a
començaments de novembre va servir,
sobretot, per aconseguir noves
comandes per a la
indústria militar alemanya.
També Rússia s'esforça
intensament per a
introduir-se en el negoci
armamentista a aquesta
regió.
Tambétenen lloc, no obstant, perilloses
curses armamentistes -que fins ara han
passat bastant desapercebudes- a la
pròpia Europa. En un estudi publicat el
setembre amb el títol "Llenya per a la
propera guerra als Balcans", l'institut
d'investigació sobre l'armamentisme
"British American Security Information
Council" (BASIC) prova que el gran volum
d'armes adquirit per Grècia i Turquia en
els últims tres anys ha estat superior a
l'adquirit des de la guerra de Xipre l'agost
de 1973. Les noves armes procedien
d'Estats de l'OTAN. El subministrador
més gran després dels EUA ha estat
Alemanya. Així, per exemple, Turquia va
rebre 370.000 granades d'artilleria
procedents de les existències de l'antic
exèrcit de la RDA.
Els esforços polítics per limitar les
exportacions d'armament es veuen
abandonats, sense esperança, pels
desenvolupaments reals. Les
anomenades converses P-5 dels
membres permanents del Consell de
Seguretat de l'ONU sobre directrius per
al control d'exportacions d'armes han
quedat interrompudes des de l'octubre
de 1992, perquè el president nord
americà George Bush en el seu moment
aprovà la venda de 200 avions de combat
F-16 a Taiwan. A la vegada, es
multipliquen les veus que reclamen una
relaxacióde lesrestriccions a l'exportació
d'armes amb l'argument dels llocs de
treball.
Es manté ininterrompudament a tot el
món la tendència al desenvolupament
de noves armes i tipus de munició amb
més precisió, més poder de destrucció,
d'ús més flexible, és a dir, més "intelli
gents" que les seves predecessores. De
la mateixa manera que a Alemanya,
també a la majoria dels altres Estats -on
també es van congelaro reduir, respecte
al total, els pressupostos militars- han
pujat de manera contínua les despeses
per a la investigació i desenvolupament
de noves armes. Amb les noves armes
es poden compensar les reduccions
numèriques dels antics sistemes d'armes
en conseqüència, mantenir o fins i tot
augmentar la força destructiva dels
exèrcits.
Introducció i traducció de
l'alemany: Patric

MOCADOR 28 ECONOMIA DE DEFENSA 31
L'OBJECCIÓ FISCAL: LA NOVA
CAMPANYA CONTRA LES DESPESES
MILITARS
La darrera campanya del 93, l'Objecció
Fiscal va complir 10 anys i un any mès
1.408 persones d'arreu de l'Estat
espanyol vàrem desgravar els impostos
militars de la declaració de renda. Com a
resultat d'aquestaacció, prop de 8 milions
de pessetes varen ser destinats a
projectes alternatius ( quadre ) i uns
altres 4 milions es van reclamara Hisenda
per a la mateixa finalitat.
L'OF és un acte de no col.laboració
amb el sosteniment de
l'armamentisme, que s'ofereix com a
eina a totes aquelles persones i entitats
que, coherents amb la seva consciència
antimilitarista, no volen contribuir a les
despeses militars. És per aquest motiu
que les AASS d'objecció fiscal d'arreu de
l'Estat espanyol, s'han plantejat com a
fita per enguany, oferir a les diferentes
entitats, grups, ONG's etc, que
habitualment col.laboren o reben els
diners desviats, que incorporin l'OF com
a un instrument propi en les seves
campanyes i aixi donar suport a les
seves activitats o projectes, a la vegada
que es converteixen en un mitjà més de
denúncia de les despeses militars.
També es planteja per a enguany, dins
de la habitual campanya d'OF, potenciar
projectes fonamentalment
antimilitaristes, noviolents i que notinguin
possibilitats d ésser subvencionats per
altres mitjans. Es per això que s'escull
corn a projecte per a la present campanya
el suport i la potenciació del moviment
d'objectors de consciencia del Paraguai;
que en unes condicions adverses tracta
d'obrir-se camí en una societat tan
militaritzada i repressiva com la que es
dóna als països sud-americans.
Les despeses militars de l'any 93 varen
significar el 4,7% en el pressupost del
Ministeri de Defensa i, per tant, és aquest
el percentatge que haurem de desgravar
de lacuota líquida de la nostra declaraciò
de renda o be la quota fixa de 5.000 pts.
Aquest any se celebra
del 16 al 18 de
Setembre, la V
Conf erència
Internacional d'Objecció
Fiscal i Impostos per la
Pau que reunirà a
Hondarribia (Euskadi)
representants d'arreu
del món on es fa OF en
la cual es tractaran el
temes següents:
*
L'OF i els Impostos
per la Pau com a Dret
Humà
DESVIAT REICLANIAT
*
*
*
Discurssió de les
diferents estratègies
d'OF
Iniciatives legislatives
El nou paper dels
exèrcits i la
desobediència civil
En un moment en què,
aprofitant l'excusa de
l'increment de la
insubmissió i de
l'objecció de
consciència, l'estat
propiciarà la creació de
l'exèrcit professional i el
conseqüent increment
desmesurat de la
despesa militar,
l'Objecció Fiscal
NJ
0,1331,C
I C)ItS
ANDALUSIA 824.822 685.039 124
ASTURIES 294.296 273.511 61
CATALUNYA 1.683.321 916.516 199
EUSKADI 2-328.225 459
GA LICIA 141.028 70.598 89
IRU1ST-EA 1.165.774 320.964 248
NIADRID 1.180.183 1.475.217 228
I TOTAI.S 7.617.649 3.741.845 1.408 1
s'ofereix com una de les possibilitats que
tenim per continuar oposant-nos a
l'armamentisme.
Assemblea d'Objecció Fiscal (SIOF)
Rivadeneyra, 6, 10è. 08002
Barcelona
Desarma els teus impostos
Servei d'informació de
l'Objecció Fiscal (SIOF)
Perque no podem pennetre una societat
militaritzada on es produeixen fets com al
Golf Pèrsic, Bosnia.... on els interessos
materials primen davant de les persones.
No defraudem 1lisenda, DESVIEM ELS
NOSTRES DINERS DESTINATS AL
MINISTERI DE DEFENSA A ENTITATS
ALTERNATIVES QUE TREBALLEN PER
LA PAU I LA SOLIDARITAT.
Fes objecció fiscal
Voldria informació sense compromis.
Nomicognoms
Adreça
C P Població
Retalla i envia aquest cupó
Íe.
Assemblea d'Objecció FiscaL (SLO.F.)
Rivadeneyra, 6, 10è
PF t 08002 Barcelona
. , Tel.(93)317.61.77Fax.(93)412 53 84
■._ ____.-J

32 MODELS DE DEFENSA MOCADOR 28
EXERCIT: NI ESPANYOL NI CATALÀ,
EUROPEU.
Quan el MOCADOR sigui La Vanguardia...
La voluntat dels que confeccionem la revista era aprofitar
aquest article de Miquel Sellarès per convidar a elements
representatius d'organitzacions de l'esquerra nacionalista per
que es posicionessin sobre el tema. La invitació esva ferarribar
gairebé dos mesos abans de tancar redacció i va ser acollida
favorablement. Els darrers quinze dies ha estat una persecució
per aconseguir aquella col.laboració de pàgina i mitja que
havíem demanat. Desprès d'un seguit d'excuses i nous
compromisos incomplerts, finalment ens hem quedat sense
Catalunya, els Països Catalans com a
nació, pateixen un dels complexos de
manca de sentit d'Estat més grans que hi
ha hagut mai en la història dels pobles i
de les nacions no consolidades
institucionalment. Una nació que
culturalment podria arribar a tenir 10
milions d'habitants no és un espai polític
i cultural petit i inferior, com s'ha intentat
fer creure al poble català.
Catalunya no és, per molt respectables
que siguin, ni Galícia, ni Occitània, ni
Bretanya... La nostra nació éscomparable
a Bèlgica, Irlanda, Dinamarca i Israel.
Per aquest motiu, si Catalunya vol ser
respectada en el concert de les nacions
i no ser considerada un fet residual, ha de
dotar-se de tots els eixos que configuren
el poder polític, i un d'ells, al qual la nació
catalana històricament ha renunciat
aixíli ha anat la història- ha estat el poder
coercitiu.
Catalunya, doncs, ha de dotar-se d'un
podercoercitiu en l'aspecte de la defensa
i la seguretat, però no com podrien haver
fet els nostres avantpassats, pensant en
un Estat català amb fronteres clàssiques
i sistemes defensius tradicionals com els
del segle XIX.
Avui, Catalunya, per sobreviure com a
poble i com a nació institucionalitzada,
ha de convertir-se en capdavantera de la
unitat política, social, cultural, econòmica
i també de seguretat i de defensa
d'Europa.
Hem d'aportar la nostra singularitat de
catalans a ser europeus. És en aquest
marc que intentarem esbossar els trets
fonamentals que caldria que tingués un
sistema de defensa i de seguretat propi,
absolutament integrat en la seguretat i
en la defensa d'Europa.
Els recents conflictes del Golf Pèrsic o de
l'ex-lugoslàvia han demostrat, una
vegada més, la necessitat que Europa
tingui una política de defensa pròpia, i
que avui ja no tenen cap sentit unes
forces armades o de seguretat
espanyoles.
Sols m'estendré en aquestes ratlles en el
model de defensa, perquè ja he explicat
el de seguretat en diversos articles, amb
la creació de la Policia de Catalunya,
prou conegut per tothom.
En el futur d'una Europa unida en el qual
es respectessin les nacions i els pobles,
Catalunya hauria d'aportar la seva
contribució a la defensa europea.
Creient que el sistema de lleva no és
viable políticament, ni tècnicament, ni
professionalment, optaríem per
propugnar des de Catalunya un exèrcit
europeu professional, però sòlidament
instituït en la defensa del poder civil i de
articles. I ho lamentem. Enshagués agradat conèixerper veu de
gent prou significativa el punt de vista de grups polítics
independentistes, un delsquals ambproupresènciainstitucional.
No volem creure que finalment s'esmunyissin per evitar el
debat. Tal vegada és el poc interès que desperta un mitjà tan
limitat com el nostre. Però és un tema que queda pendent. I
quan el MOCADOR sigui La Vanguardia -en recursos- ens
comprometem a reemprendre la discussió amb tots els
personatges que calguin, foto inclosa... Si no és massa tard.
L'empresa editora.
les institucions democràtiques. Serien
unes forces armades estratègiques i de
gran mobilitat, capaces d'intervenir
preventivament, però també
contundentment, en qualsevol situació
en la qual es posessin en perill els
interessos i les necessitats político
estratègiques d'Europa. En aquestes
Forces Armades Europees, els catalans
que tinguessin vocació de participar-hi
com a professionals s'hi integrarien com
a membres de la seva comunitat.
També cal, però, perquè un sistema
defensiu sigui correcte, que al costat
d'unesforces professionalscom a unitats
d'intervencióimmediata i estratègiques
hi hagi unes forces que tinguin com a
missió fonamental la defensa operativa
del territori. És aquí on el jove català que
ho cregués convenient i se sentís motivat
podria participar, enquadrant-se en
unitats d'una possible força que espodria
anomenar Guàrdia Nacional. Serien unes
unitats lleugeres, absolutament
especialitzades en tasques defensives,
de defensa operativa del territori.
S'haurien de mantenir en la reserva
durant vuit o deu anys els efectius que
voluntàriament haguessin participat en
la formació d'aquestes unitats, els qual
haurien de fer anualment un curset de
vuit a deu dies de reensinistrament i
reciclatge, cosa que permetria disposar
d'una important reserva, mobilitzable

MOCADOR 28 MODELS DE DEFENSA
immediatament. Aquestes unitats
lleugeres de la Guàrdia Nacional en temps
de pau actuarien com a reforç de la
Policia de Catalunya, i en cas de sinistres,
reforçant bombers, la defensa civil, etc.
comissari general per a la Defensa i la
Seguretat de Catalunya, nomenat pel
Govern català.
Aquest projecte està inserit en la llarga
onada de la història en que Catalunya,
El comandament d'aquesta Guàrdia com a nació, no ha de renunciar a res a
Nacional recauria en un anomenat què els altres no renunci•n, i sí a tot allò
a què els altres renunciïn.
EXÈRCIT: NI, NI, NI, NI..
DESARMAMENT JA.
L'article de Miquel Sellarès és interessant perquè es nota que
és una persona que no viu tan sols de l'ordenar i manar, sinó
que està acostumada a reflexionar i dialogar i això és el que ens
obliga a fer a nosaltres. Per que aquest diàleg sigui profitós és
necessari recordar algunes coses.
Els exèrcits actuals maten moit (massa) i Sellarès proposa per
Catalunya un exèrcit que mati una mica. Segurament és una
millora però pels que volem fruir de la vida no ens serveix de
consol. El DESARMAMENT JA no és en l'actualitat una
ingenuïtat utòpica sinó l'única opció que garanteix la meva
supervivència com a ésser humà (i la de Catalunya).
La lògica de la violència, tan utilitzada i justificada històricament
i en la que es manté l'article de Sellarès ens ha portat a la bomba
atòmica i desprès a l'acumulació de tant poder destructiu com
per eliminar moltes vegades tot senyal de vida sobre la terra.
S'hauran tornat boigs?
La lògica de la raó ens porta al desarmament i a fruir dels
immensos recursos de la terra com un paradís per tothom. És
la raó de molts la força que permet construir una societat justa
i fraterna i no les poderoses armes d'uns pocs que tan sols
aconsegueixen imposar la seva violència als demés.
ELS GOLFOS I LA GUERRA
L'única cosa que ha demostrat la guerra del Golf (dels golfos
diria), en la qual el partit al que pertany Sellarès va estar molt
d'acord en participar-hi, és que, com totes les guerres, ha estat
un crim contra la humanitat per benefici d'uns pocs.
A Irak segueix existint el mateix dictador que, pel que diuen,
frueix d'excel.lent salut bèl.lica i política. A Aràbia continua el
mateix règim feudal d'abans amb una situació d'esclavitud per
la dona que hauria d'avergonyir de tal manera a les dones
convergents i socialistes d'aquí que haurien d'abandonar el
partit. A Kuwait segueix governant la mateixa casta corrupta
que malbarata la seva insultant riquesa pels prostíbuls més
luxosos del món. El preu el van pagar amb les seves vides, com
sempre, diversos milers de paries i una destrucció ecològica de
33
Miquel Sellarès.
Ex-director general de Seguretat
Ciutadana de la Generalitat.
Extret de El Punt del dilluns 6 de
• •
desembre de 1993.
valor incalculable. l tot per a major glòria de l'Oncle Sam, els
seus negocis i els seus amiguets.
La guerra a l'ex-iugoslàvia, més complexa, i que encara no
sabem com acabarà (malament segur), permet extreure altres
reflexions. La primera és que els polítics amb molt poder són
perillosos, doncs com es proposin provocar una guerra no
tenen escrúpols en convertir-se ens monstres capaços
d'organitzar, amb els seus serveis de séguretat, crims horribles
contra el seu propi bàndol culpant a l'adversari per crear les
condicions psicològiques que permetin portar a tot un poble
obedient a un escorxador de barbàrie i desraó. Per desgràcia
és un recurs utilitzat tot sovint en la història.
La segona és que no es pot posar la guilla a vigilar el galliner.
Algun dels "pacificadors" que tot seguit es presentaren com a
mitjancers internacionals tenien forts interessos en el complex
militar-industrial. Suposa que si no se'ls hi ven armes tindran
que continuar la guerra tirant pedres i si, a sobre, animem i
ajudem als soldats a desertar la guerra durarà menys.
El que passa és que la història l'escriuen els que guanyen que
són gairebé sempre els més bèsties i que, a sobre, glorifiquen
les seves destrosses, en lloc de fer monuments als desertors
que són els únics a qui el temps dona la raó. Jo tinc l'immens
orgull de ser desertor, condemnat en consell de guerra. El que
no sé és quan em donarà el temps la raó. Espero que sigui
abans de que tot plegat peti en mil trossos.
CATALUNYA I EL MEU AVI
Sellarès parla molt de defensar Catalunya, però no explica a
quina Catalunya es refereix.
Cal defensar "la Catalunya dels especuladors" que guanyen
cent milions a l'any? Fa referència, més aviat, a la Catalunya
venuda a les multinacionals per un plat de llenties? 0 és la del
parat de Cornellà que veu amb angoixa que no pot pagar les
lletres del pis on malviu? Hem de defensar-nos dels negres del
Maresme que es desllomen per que nosaltres tinguem les

34 MODELS DE DEFENSA MOCADOR 28
mans fines?
Abans de parlar sobre com, caldrà posar-se d'acord, crec, en
el que volem defensar. l això complica encara més l'assumpte.
Sellarès proposa un exèrcit idíl.lic per una Catalunya indefinida.
Això a més de poc seriós és perillós tractant-se de factors de
mort i destrucció (encara que sigui poquet).
Perquè vull un exèrcit si no tinc ni desitjo cap privilegi? El meu
únic privilegi és el meu treball i ja estic d'acord en compartir-lo
amb altres. La malversació de la societat en la que visc és tan
escandalosa (per exemple pagar diners pertirar grans quantitats
de pomes a les escombraries) que no podria oposar-se a que
uns altres l'aprofitessin millor.
QUI ENS DEFENSA DE L'EXERCIT?
Si mirem la historia, quan l'exèrcit espanyol ens ha defensat?
Totes les invasions s'han passejat a plaer. Romans, àrabs,
francesos, etc. Si trobem alguna resistència ha estat la que va
improvisar el poble. La historia que els exèrcits d'Espanya han
deixat a Flandes, Sudamèrica o el Nord d•Àfrica és com per
posar-se a tremolar.
No entenc lafe que Sellarès manifesta per l'exèrcit. N'hi ha prou
repassant els nostres 200 anys darrers per sortit corrent cada
cop que veiem un soldat. Cap democràcia pot estar segura
mentre un tanc conduit per quatre soldats pugui destruir una
assemblea de 5.000 persones. Diu que un exèrcit cataià seria
diferent, doncs seria europeu, i ja som allà mateix. Quina
Europa defensaria aquest exèrcit? Seria l'Europa dels rics
emmurallada contra la invasió dels morts de gana del món?
Quina força moral pot al.legar aquesta Europa, responsable
amb la seva rapinya colonialista, de la misèria del tercer món?
un exèrcit senseforça moral, en que es converteix? M'estimo
més no pensar-hi.
Dels exèrcits anomenats "populars" cal explicar la paradoxa de
la incapacitat per mantenir-se en el poder, tan heroicament
conquistat, de l'exercit sandinista desprès de les eleccions
democràtiques on la majoria del poble va votar en la seva
contra. Caldria analitzar molts factors d'un procés tan nou i és
segur que l'encerclament i el bloqueig dels EUA hi va tenir un
destacadíssim paper, però la realitat és així. De l'exercit xinés
se'm va assegurar en moltes discussions que era impossible
que ataqués al poble. Els morts de la plaça de Tiananmen
desmenteixen de forma macabraaquestateoria. El FAN algerià
es troba totalment perdut en la seva lluita contra les
fonamentalistes i l'exèrcit roig rus, també d'orígens heroics,
millor no parlar-ne.
L'exèrcit que planteja Sellarès em recorda a l'exèrcit de Suïssa,
que conec bé perquè vaig participar en diverses campanya a
favor dels objectors d'allà. La veritat és el que suís mitjà té grans
privilegis per defensar doncs no endebades és Suïssa la cova
d'Ali-Baba del món, on s'amaguen les riqueses que es roben
per tot arreu i per això el nivell de vida és tan alt. Cada suís amb
el seu patriotisme delprivilegi, rep un modern fusell ametrallador
amb municions i tot, per poder participar en la ràpida defensa
del país. Penso en un jove de l'Hospitalet buscant treball i
refusat per vint empreses i que finalment rep un contracte
escombraria. Què passaria si tingués l'arma del suís a casa?
MILLOR EM DEFENSO TOT SOL
És necessari pensar altres formes de defensa. Recordem als
txecs el 68 quan resistien sense armes, en un exemple
magnífic, la invasió dels tancs russos. O als heroics seguidors
dels primers temps d'en Jomeini enfrontats sense armes a
l'exercit del Xa de Pèrsia, un dels millors exèrcits del món que
va haver de reconèixer la seva derrota. O els partidaris de
Gorvatxov paralitzant amb els seus cossos un cop d'estat de
l'exèrcit. Hi ha mésexemples. Perquè no sortim de la prehistòria
de mort i destrucció?
Pocs expliquen que al Japó i Alemanya, dos dels països més
rics del món van aconseguir la seva riquesa perquè se'ls hi va
prohibir tenir exèrcit desprès de la 2 guerra mundial. Tota la
seva capacitat productiva podia ser aprofitada al màxim per
millorar la vida de la població picolada per la guerra. Crec que
per a Catalunya podria ser un bon exemple.
com que volem defensar Catalunya, ¿perquè no comencem
per defensar als joves catalans (i als altres també, no volem
privilegis només per nosaltres) de l'esclavatge que significa el
servei militar espanyol i animem a tots a fer objecció de
consciència? Que consti que ho diu lEstatut de Núria".
Per que un país es defensi sense exèrcit són necessàries tres
coses. Primer una societat justa on tot tinguem alguna cosa a
defensar. Segon, una societat descentralitzada on es pugui
destruir el centre de poder i substituir-lo per un altre. Tercer,
una societat entrenada en les tècniques d'acció no-violenta.
Suposa que faran falta més coses, però l'artícle ja es prou llarg.
Recomano Ileguir als excelents desarmistes catalans que, molt
més seriosos i documentats que jo, estudien aquests temes i
podria citar a V. Fisas, A. Oliveres, R. Grasa entre altres.
També caldria citar alts càrrecs militars de diferents països
que, espantats pel que es portaven entre mans, han deixat
l'exercit i treballen pel DESARMAMENT JA.
P.D. Si Sellarès a més de llegir còmics dHazafias Bélicas",
llegeix el meu article, desitjo que no es molesti pel to d'humor.
Li tinc un gran respecte des de que el vaig conèixer dirigint les
arriscades reunions de l'Assemblea de Catalunya. El que
passa és que quan penso en temes militars m'entra tal terror
que només amb humor puc coordinar les idees. l per que vegi
que no només critico, m'ofereixo a ser "Comissari Generar pel
Desarmament, l'Objecció i la Insubmissió de Catalunya i
l'univers, anomenat pel "Govern Català".
Pepe Beúnza
Objector Collita 1971

,MOCADOR 28 MODELS DE DEFENSA 35
PEL DESARMAMENT UNILATERAL
En aquest artícle que ens han fet arribar
companys de l'Union Pacifistefrancesa ens
presenten la campanya pel desarmament
unilateral. L'any passat, finalment, els
animadors de la iniciativa van aconseguir
L'objecció de consciència és un acte
individual característic de qui refusa portar
i utilitzar armes en un país militaritzat. El
desarmament unilateral és l'objecció de
consciència a l'escala d'un poble que
refusa, en un entorn militaritzat, l'ús de
les armes per resoldre els conflictes. El
desarmament unilateral, decisió
col.lectiva, escaracteritzaper la supressió
de tot armament sense excepció, deixar
de fabricar armament, de comerciar amb
ell, refusar-ne el tràfic Amb aquesta
finalitat estan entossudits, des de fa molt
de temps, els partidaris del pacifisme
integral. Consideren que un passemblant
tindrà valor d'exemple. Així, és el
desarmament general mundial el que es
perfila darrere el desarmament unilateral
d'un país.
HISTÒRIA
Tots els objectors coneixen Louis
LECOIN, l'home que, amb una llarga i
perillosa vaga de fam, va fer cedir el
general de Gaulle i va obtenir una llei
sobre l'objecció de consciència. És el
mateix home que, envoltat de militants
determinats, reprenent una idea ja vella
-transmesa en elsegle passat pel senador
Jules FAVRE va emprendre fa vint-i
cinc anys una primeracampanya amb la
finalitat d'obtenir l'admissió d'una
proposició de llei relativa al desarmament
unilateral de França. L'Union Pacifiste,
reagrupament dels pacifistes integrals,
ha continuat l'acció engegada per Louis
que un grup de senadors francesos
presentessin un projecte de Llei que, de
dur-se a la pràctica, deixaria l'Estat francès
sense armament.
LECOIN, i la quarta campanya llançada
el 1992 va ser coronada per un èxit.
Franck SERUSCLAT,senadorde Rhòne,
i quatre col.legues seus van dipositar el
passat 22 d'abril, sobre la mesa del
Senat, una proposició de llei molt
inspirada en els articles originals,
redactats i polits pel nostre moviment en
el curs d'un quart de segle del nostre
"combat per la pau. La determinació de
Franck SERUSCLAT de dipositar la
proposició de llei ha estat enfortida,
segons lesseves paraules, "per les cartes
de suport tan nombroses que ara van
més enllà dels militants de lUnion
Pacifiste". Si Franck SERUSCLAT ha
pogut escriure això és perquè, des del
principi de la nostra campanya, a l'abril
del 1992, hem tingut la preocupació
d'informar a una centena d'associacions
i de revistes, excedint l'estricta obediència
dels pacifistes integrals. Som feliços,
avui, de veure aquest corrent d'opinió
oficialment reconegut.
EXPOSICIÓ DE MOTIUS
Art. 1: Tota fabricació i tota exportació d'armament són
prohibits en el territori nacional. Sobre productes semblants,
n'és prohibit el tràfic a França.
Art. 2: Les fàbriques, els arsenals i establiments diversos
que treballen per als exèrcits, i eventualment per a la guerra,
són reconvertits amb finalitats d'interès civil.
Art. 3: França autoritza tota verificació internacional que
permeti de constatar l'aplicació de la present llei.
Art. 4: França procedeix a la destrucció o a la transformació
progressiva de tots els seus armaments i enginys de guerra,
En virtut d'un principiadmès, sivispacem
para bellum (si vols la pau, prepara la
guerra), des de fa segles i segles la
humanitat s'afanya a trobar els mitjans
per matar massivament, a gran distància
i amb la màxima precisió: i ha sortit molt
bé. Des de fa segles i segles, aquestes
"qualitats militars" no han evitat mai la
guerra. Pelcontrari, sembla que serveixen
regularment les ambicions boges en
LA LLEI
detriment dels drets més fonamentals de
la humanitat. Els esdeveniments tràgics
recents en el cor d'Europa i en el Tercer
Món ho confirmen de manera
particularment significativa i horrorosa.
Ha arribat l'hora de prendre consciència
d'aquesta hipocresia que només és útil al
comerç d'armes, malauradament motor
d'algunes economies de països
"civilitzats".
Enfront d'aquestes evolucions i enfront,
sobretot, del context internacional, que
s'hauria de permetre un repàs,
particularment al si de l'Europa dels
Dotze, antic espai de combats que van
comprometre el món i que evoluciona
cap a la pau, cal prendre una iniciativa.
L'avenir de la humanitat és greument
compromès per múltiples causes,
superpoblació, mala nutrició, pol.lució,
guerres Cal voler-hi respondre. És a
dir, posar-hi els mitjans i lliurar les sumes
necessàries per aquests setges
prioritaris.
La cursa mundial d'armament continua i
representa una dilapidació demencial de
cara a les necessitats urgents de
solidaritat i de desenvolupament.
Cal reprendre amb gran determinació, i
no només en discursos ocasionals,
aquesta marxa difícil cap a cada dia més
desarmament. Avui França ha de donar
proves de gosadia i d'imaginació, haurà
de prendre la iniciativa d'engreixar el
així com a la dissolució per etapes de tots els exèrcits, de
terra, de mar i de l'aire.
Art. 5: El govern francès és l'encarregat de l'aplicació de la
present llei; presentarà cada quatre anys al Parlament una
llei de programació, tot comprometent el procés de
desarmament i de reconversió fins a la seva conclusió, de
la forma que s'ha definit en l'article precedent.
Art. 6: El govern francès és l'encarregat d'engegar el procés
de federació amb tots els altres governs que adoptin una llei
semblant.

36 MODELS DE DEFENSA MOCADOR 28
desarmament mundial. A més, França
hasuspès unilateralment els experiments
nuclears a Mururoa.
La conversió de les despeses militars
permetrien d'aixecar altres reptes
essencials, entre ells els prioritaris de
desenvolupament i de l'entorn. Cal voler
convertir els finançaments i lescapacitats
destructives consagrades avui als
bloq uejos militars, en capacitatscreatives
per equiparun món en desenvolupament
i en espera, per permetre a molts milers
d'homes de viure dignament, de
desenvolupar les riqueses de llurs terres.
Aquestavoluntat consistiria a voler reduir
les desigualtats insuportables que seran,
d'altra manera, l'origen de moviments
violents i devastadors per part d'aquells
que en són víctimes.
Si !ajut al desenvolupament permet a
aquests milions de pobres i desguarnits
de fer front a la fam i a la precarietat de
llur forma de viure, aquests pobles
trencaran amb el sentiment que els països
rics són indiferents a la seva situació.
Així és com es podrà construir una
solidaritat mundial i com podran ser
evitades les guerres.
La proposició de llei relativa al
desarmament unilateral de França és,
com ja ho va proposar Jules Favre a
finals del segle passat, un senyal llançat
per França al món per construir una pau
sense armes. El ressò que França tindria
per una iniciativa semblant seria per si
mateix una penyorade pau. Però aquesta
proposició és també una incitació a
desenvolupar un gran corrent mundial
del qual els països en desenvolupament
tenen necessitat.
El desarmament no ha de quedar-se
més temps en utopia, cal que esdevingui
una realitat i serà la prioritat entre els
problemes actuals.
La responsabilitat dels parlamentaris és
compromesa. Han d'apoderar-se'n amb
evidència per debatre-ho.
Aquests són els motius d'aquesta
proposició de llei que us demanem
d'adoptar.
LA LLEI: UNA RUPTURA, UNA
PROGRAMACIÓ, UNA FORÇA
Els articles 1 i 4 creen una ruptura amb
tot el passat. Aquesta ruptura és potser
el que més caracteritza el pacifisme
integral de molls altres pacifismes. Alguns
pacifistes pensen poder arribar
progressivament al desarmament sense
canvis fonamentals. (Per exemple, quan
ataquen primer i únicament l'armament
nuclear, o quan recomanen la defensa
nacional mínima, o quan esperen una
defensa civil de reemplaçament).
Som conscients que les armes nuclears
són molt perilloses. N'estem per la
supressió, però cal no oblidar que des
dels bombardejaments d'Hiroshima i
Nagasaki, que van provocar en pocs
minuts dos-cents mil morts, vint
milions de persones han mort en
els conflictes que usaven armes
convencionals. Una defensa
nacional mínima continua essent
una defensa armada, i és fins i tot
més perillosa que l'absència total
de defensa, ja que linvasor
eventual", sabent que pot ésser,
malgrattot, agredit,té unacoartada
per atacar. Ouant a voler esperar
la posada en marxa d'una defensa
civil de reemplaçament, si és
intel.lectualment seductor, no
oblidem que només en l'acció es
construeixen les solucions
substitutives.
Tanmateix, ruptura no significa
immediata i som conscients que
aquest canvi de cap a cap només
es pot fer progressivament, per
etapes programades. L'article 5 de
la proposició n'és la confirmació.
Per part nostra, a l'Union Pacifiste,
pensem que cinc lleis de
programació, que comprometin el
procés de desarmament i de reconversió,
són necessàries. Primer, la destrucció
de les armes ofensives: la primera llei de
programació suprimeix les nuciears; la
segona, l'aviació; la tercera, la marina.
Tot seguit, la destrucció de les armes
defensives s'obté per una quarta llei:
supressió dels blindats; i una cinquena
llei suprimeix l'exèrcit de terra. Aquesta
destrucció del nostre armament, fent
càlculs sobre vint anys (ben bé una
generació), permet una transició en els
fets i en les mentalitats, des del concepte
de "pau armada" al de "pau real". El
barem dels vint anys és el termini
indispensable per reconvertir el conjunt
de fàbriques d'armament. Des del 1945,
el nostre país ha emprès dues grans
reconversions: la mineria i la siderúrgia.
Veritablement, les reconversions porten
sempre problemes, però, per assegurar
la pau, els francesos són capaços de
suportar pressions, igual que en les dues
conversions precedents n'han patit per
satisfer les ex.igències del sistema
capitalista. D'altra banda, cal rendir-se a
l'evidència, el desarmament unilateral és
el corol.lari dels canvis socials. Un
desarmament parcial, en un periode
donat, pot intervenirsempre en el sistema
actual, però sovint és la tècnica la que
mana per reorientar cap a un armament
encara més sofisticat i més destructor. El
desarmament total d'un país, decretat
unilateralment, significa que el seu poble
vol sortir d'un esquema d'explotació de
l'home per l'home, amb el profit d'una
relació fraternal per edificar una societat
nova que només podrà establir-se en
l'acció.
L'article 3 condueix a una altra relació
entre els pobles amb l'exigència de
transparència. En efecte, França, "havent
estat desarmada unilateralment", ha de
conservar el seu lloc a l'ONU. Serà, en el
concert de nacions, un exemple. Podrà,
pel seu dret de vet, oposar-se a tota
intervenció militar sota la protecció de les
Nacions Unides;Si a l'època de la guerra
del Golf els representants de França
haguessin estat els d'un país sense
armes, s'haurien oposat a aquesta guerra
finalment, si hagués tingut lloc, no
s'hauria pogut fer més que per països
que la volien a qualsevol preu: els USA.
Avui, en el marc de lugoslàvia, França,
tal com nosaltres la desitgem, seria una
forçaper intervenir entre els bel.ligerants,
mentre que ara, al mateix temps que
porta a terme una acció humanitària
certament útil, manté el conflicte, donat
que és el tercer exportador d'armes del
món. L'article 6 vol donar a França el
paper motor per una acció eficaç en
favor de la pau, particularment a l'ONU...

MOCADOR 28 MODELS DE DEFENSA 37,
Però, una França semblant seria
llavors despatxada d'aquesta "honorable
assemblea"?
EL DESARMAMENT I ELS SINDICATS
El desarmament unilateral no és només
un assumpte de cinc senadors que han
dipositat la proposició de llei, ni de
pacifistes que sostenen aquesta acció,
és assumpte de tots. Tanmateix, alguns
tenen una posició "particular, són els
assalariats del sector de l'armament i els
seus sindicats. També, paral.lelament a
l'acció rellançada fa un any cap als
parlamentaris, l'Union Pacifíste empren,
des defatres anys, la d'establir contactes
amb els sindicalistes, sigui amb la cúpula
o amb la base de la seva organització. És
així com hem trobat els responsables
nacionals de les federacions o del sector
"pau" de lesconfederacions: CGT, CFTC,
CGT-FO, CFDT. Només la CFE-CGC ha
refusat la trobada. Hem enviat també
molta correspondència als secretaris del
Comitè d'empresa (enllaç sindical) de
110 societats que treballen en
l'armament. Hem obtingut algunes
respostes, hem pogut també trobar-nos
amb una delegació sindical d'una
d'aquestes empreses. Amb aquests
contactes, fem que, poc a poc, els
assalariats del sector armamentístic facin
de la (re)conversió una de les seves
reivindicacions principals i prioritàries.
És dur, molt dur però no desesperem,
conscients que no es canvien a curt
termini les mentalitats. Cal perseverar-hi
i ho farem. Recentment, hem escrit a tots
elssindicats de lessocietats que treballen
o han trebailat pels carros Leclerc. Hem
obtingut dues respostes... És poc? No si
considerem que fins i tot on no responen
hi ha debat entre els interpel.lats per les
nostres cartes. És molt important perquè
és el primer pas del canvi. Simplement
no ens deixem seduir per alguns termes.
Diversificació i reconversió no signifiquen
el mateix. La diversificació és la fabricació
de material civil en una fàbrica
d'armament: sovint és imposada per
consideracions econòmiques de tipus
cojuntural sense que hi hagi voluntat
afirmada de suprimir la fabricació
d'armes. L'empresa continua preparada
per reprendre el lot armament així que
la situació ho permet. La reconversió és,
pel contrari, la voluntat afirmada d'aturar
a termini la fabricació d'armes fins i tot si
cal procedir per etapes per assegurar la
transformació de les eines de producció
o per posar-se a construir noves
fabricacions que permetin de satisfer les
necessitats expressades o denunciades
entre la població.
L'AVENIR
El dipòsit de la proposició de llei no ha
estat mai, per l'Union Pacífiste, unafinalitat
per si mateixa. Els partidaris del
desarmament unilateral lluitaran,
militaran... per i fins l'aplicació d'aquesta
llei. Però, aquí també, hi ha etapes a
superar, la primera fer conèixer la
proposició de llei de FranckSERUSCLAT,
registrada sota el número 271. Per aixà
l' Union Pacifiste ha jutjat útil la renovació
de les FORCES LLIURES de la PAU.
Aquest col.lectiu agrupa actualment, a
més del nostre moviment: el Pensament
Lliure, laUnió d'Anarquistes, així com les
publicacions: el Llibertari, la Raó i les
Noves Llibertàries. Ha estat redactat el
següent preàmbul:
Preàmbul a la carta de les Forceslliures
de la pau
1/És un càrtel d'assocíacions i d'órgans
de premsa o de difusió que militen pel
desarmament unilateral com a
preludi del desarmament mundial.
Aquesta iniciativa va, a termini, lligada
a un canvi de societat.
2/La fita del contracte reactualitzat entre
aquestes associacions és:
- fer conèixerla proposició de llei núm.
271
(dipositada al Senat el
21 d'abril del 1993);
-
treballar per:
*
un debat en el
Parlament
població,
entre la
* l'adopció per vot
parlamentari o una
consulta en
referèndum,
* la seva aplicació.
3/Com en el passat, el
col.lectiu resta vigilant i
preparatpermobilitzar
se per tal de prevenir
tota causa de guerra.
4/Tota nova associació o
nou òrgan de premsa o
de difusió que s'uneíxí
amb les Forces lliures
de la pau escompromet
per escrit a l'acceptació
dels punts 2/ i 3/.
5/Ningú no pot adherir
se a títol individual (només a través
d'una associació o d'un òrgan de
premsa o de difusió).
En funció d'aquest preàmbul, aquest
càrtel resta, doncs, molt obert i
particularment al Moviment dels
Objectors de Consciència, si es decideix
i es compromet com a demandant.
CONCLUSIÓ
Un país sense armes no és forçosament
un país desarmat. En un sistema on els
diners són el rei, elscivils podrien molt bé
vendre'sper reemplaçarels militars, atès
que, cada cop més, la tècnica
armamentística condueix a fer crida de
personal altament qualificat. Per aquest
fet, la generalització de l'objecció de
consciència no condueix forçosament al
desarmament. Per contra, el
desarmament unilateral, tria de societat,
suprimeix els exèrcits per la desaparició
de tot armament, deixa sense objecte
l'objecció individual i engreixa un gran
projecte de societat on el compromís de
tots, i particularment dels més joves, és
necessari.
André Weiss i Francisca Martínez
membres de l'Union Pacifiste

38 CUL DE SAC MOCADOR 28
NOTÍCIES DE LA I.R.G. -
Nou CENTRE AUSTRALIÀ PER A LA
NOVIOLENCIA. La xarxa Australian
Nonviolence Network (ANN) ha obert
un nou Centre de Noviolència a victòria.
L'ANN és una xarxa de comunitats,
organitzacions, grups d'afinitat icol.lectius
involucrats en una granvarietat de temes
de canvi social. El centre proporcionarà
suport al moviment pacifista amb
informació sobre contactes, programes
d'educació noviolenta, grups d'afinitat,
estratègies per campanyes i comunitats
noviolentes. L'ANN també ofereixtallers,
inclosa la "Introducció a la noviolència"
de la Internacional de Resistents a la
Guerra, tallers dedicats a dones i altres
destinats a ajudar als grups per treballar
millor i a resoldre conflictes. Així
mateix, tenen programes més
extensos per activistes amb
experiència. El centre disposa
d'una biblioteca sobre l'educació
en noviolència, amb revistes,
llibres, vídeos i estudis.
Contacte: Centrer for
Nonviolence, PO Box 474,
Seymour, Victoria 3661,
Austràlia. Tel.: +61 57 938400.
nonviolence@peg.apc.org.
Nonviolence Today és la revista
d'aquesta xarxa. Els exemplars
contenen informes sobre aquesta,
anuncis i informació sobre
programes d'educació en
noviolència, articles danàlisi, anàlisi
de campanyes d'acció noviolenta
a Austràlia i a l'estranger, articles
sobre formes noviolentes de
defensa, sobre llibres i una secció
de cartes. La subscripció anual (6
números) és de A$30 per
internacional. NonviolenceToday,
PO Box 5292, West End,
Queensland 4101, Austràlia.
L'ENERGIA NUCLEAR DESCARRILA.
Uns activistes contra l'energia
nuclear alemanya van aixecar
trenta metres de via privada amb
l'objectiu de bloquejar el transport de
rodets de combustible usat d'un reactor
nuclear bàvar. El combustible gastat a
Gundremmingen s'envia totes les
setmanes a Sellafiels, la planta on es
recicla material nuclear, al nord-oest
d'Anglaterra. Els quatre activistes va
estar uns 90 minuts aixecant lavia abans
de ser detinguts. La policia els va retenir
mentre s'arreglava temporalment la via i
sortia la carga cap a Sellafiels. S'els ha
acusat de danys criminals i de destrucció
malintencionada d'una instal.lació
ferroviària, la qual cosa comporta una
condemna mínima de 3 mesos.
Un grup d'acció noviolenta local,
"Mahnwache Gundremmingen", ha
estat protestant contra aquesta planta
des del Dia de Txernobyl 1989. Organitza
vetlles els diumenges i han bloquejat
gairebé tots els enviaments de rodets de
la planta. Mahnwache
Gundremmingen, c/o Carl Kabat Haus,
Schulstr 7 D-73555 Mutlangen,
Alemanya. Tel.: +49 7171 74263; fax:
75661.
ARGENTINA: 2.000$ PER EVITAR EL SERVEI
MILITAR. A Argentina, com a altres llocs,
els joves no son particularment
entusiastes per complir el servei militar.
WRI
DEJUNI VOLUNTARI
PER LA LLIBERTAT
DELS INSUBMISOS
EMPRESONATS
miu
informació
debats
Ni
C..
material
animació
RAMBLA NOVA • TARRAGONA
8 matí dissabte 19 febrer fins 8 vespre diumenge 20febrer
NO HI HA PRESÓ
QUE PARI LA INSUBMISSIÓ !!!
al hecli ,14 rArán. L Réus S4,1 Vicenç 3‘ ASSEMBLEA D'INSUBMISOS
Pel maig de 1993, durant el sorteig,
milers de joves de 17 0 18 anys esperen
saber si els hi tocarà fer el servei d'un
any. Un 90% es salva. I acostumen
celebrar lasort molt obertament. La resta
(10%) no tenen moltes possibilitats.
Aquest any 1993, cinc d'ells han decidit
declarar-se objectors de consciencia, tot
i que no hi ha una llei que ho reconegui.
Uns quants més es van afegir a l'acció,
i tots ells estan esperant la resposta de
les autoritats. Participen en el FOSMO
(Front Opositor al Servei Militar
Obligatori, associat a la IRG) en la seva
lluita per abolir l'obligació de fer el servei
NEWS
militar.
D'altres opten percol.laborar amb oficials
militars corruptes i metges per ser
declarats físicament no aptes per raons
mèdiques. En el districte militar de La
Plata, des de 1991 uns 13.000 joves van
ser exempts per aquests motius. Això vol
dir que un 46% dels joves argentins són
minusvàlids... Pérò la corrupció ha estat
descoberta i diversos oficials militars i
metges han estat detinguts. Demanaven
2.000 dòlars per cada cas. per
descomptat, això no passa només a La
Plata, però fins ara no existeixen altres
investigacions judicials. És possible que
la majoria d'aquests joves malalts tinguin
que passar per una nova revisió mèdica
i fins i tot podrien veure's
processats si es comprova que
són físicament aptes.
El FOSMO vaenviar un comunicat
de premsa dient que els vulguin
oposar-sealservei militarobligatori
haurien de plantejar raons de
consciència i prendre contacte
amb el FOSMO. Una bona
oportunitat per donar-se a
conèixer.
A VENEÇUELA. Com en altres
països latinoamericans, a
Veneçuela l'exèrcit aplica el
reclutament obligatori per a
sobreviure. I quan els homes són
reclutats, han de complir un servei
de dos anys. La Red de Apoyo
por la Justícia y la Paz ha iniciat
una campanya per que els joves
facin el servei alternatiu
immediatament, abans que
vinguin a buscar-los. L'estratègia
consisteix en que demanin
formalment que la feina que
estiguin fent en l'educació, obres
públiques, drets humans, etc...,
sigui reconeguda com un servei
alternatiu al militar. Al mateixtemps
es farà circular un projecte de llei
sobre l'objecció i el servei alternatiu
entre els partits polítics
representats en el Congrés i al govern.
Així mateix, s'intentarà mobilitzar a
l'opinió pública per que es pronunciï
contra el reclutament obligatori, la qual
cosa no serà tan difícil com convèncer
als legisladors de la necessitat de la llei.
-
-
La Reddemana que s'envrin cartes a les
següents adreces:
Ministre de Defensa. Fuerte Tiuna,
Caracas, Veneçuela.
Fiscalia
Manduca
General de la República.
a Ferrenquín, Caracas,
Veneçuela.
- Congrés de la República, Comissió de
la Defensa de la Cambra del Senat.

MOCADOR 28 CUL DE SAC 39
Caracas, Veneçuela.
- Congrés de la República, Comissió de
la Defensa de la Cambra de Diputats.
Caracas, Veneçuela.
Copies a: Red de Apoyo por la Justicia
y la Paz. Apartat 455, Carmelitas,
Caracas 1010-A, Veneçuela.
SALIH ASKEROGUL COMDEMNAT. Salih
Askerogul, objector de consciència
turco-xipriota, ha estat condemnat a 3
anys i 3 mesos per la seva negativa a
realitzar el servei militar amb les forces
armades de Xipre del Nord i per declarar
públicament les raons de la seva negativa.
La seva companya, Yiota, greco-xipriota,
vaser explusada a Xipredel Suddesprès
de ser detinguda. El Tribunal Militar de
les Forces Armades també van trobar
culpable a Salih de '`fer propaganda
Segons l'Alt Comissariat de les Nacions Unides per els
Refugiats (ACNUR), els països d'acollida més hospitalaris -
classificats en funció del nombre de refugiats en relació el PNB
per habitant- són Malawi, Pakistan i Etiòpia, molt per davant
dels primers països industrialitzats, Alemanya i Canadà, que
només es troben al vuitè i novè lloc, respectivament.
Coincidint amb la nova campanya de desobediència al tercer
grau es van realitzar diverses tancades al llarg del país i per
reclamar la llibertat dels 45 empresonats arreu de l'Estat. A
Girona quinze insubmisos es van tancar a l'edifici de les
Àligues de la Universitat el dissabte 19 de febrer al llarg de
24 hores, al mateix temps que duien a terme un dejuni.
El mateix dia una vintena d'insubmisos de les comarques
tarragonines feien el dejuni al llarg de 36 hores, entre les vuit
del matí del dissabte a les vuit del vespre de l'endemà. El lloc
escollit fou la Rambla Nova de Tarragona. Tot i el mal temps
no es va abandonar l'emplaçament a l'aire lliure.
A dos quarts d'onze del matí del 9 de febrer havia de fer-se el
judici contra l'insubmís Gilbert Trilles Nadal, de Reus, al jutjat
penal n933 de Barcelona. Finalment ha quedat suspès per un
seguit de fets que han portat que l'acusat i el seu advocat,
Francesc Arnau, hagin recusat al jutge Juan Fermín Prado
Ardillo, basant-ho en una denúncia per l'animadversió iactitud
injuriosa mostrada pel jutge. En la mateixa denúncia es fa
esment de la intransigència que ha demostrat el magistrat
demanant la presència de la Guàrdia Civil sense que hi
hagués cap aldarull. També el jutge ha fet diverses
consideracions relacionades amb el respecte degut al Tribunal,
d'una forma rigorosa, i la restricció a l'accés a la sala per part
dels assistents al judici. Finalment ha pronunciat frases com "a
pesar de sus ideas, aquí se va a hacer justícia" i d'altres
injurioses amb respecte a la llengua i la cultura catalanes.
El Ministeri de Justícia té problemes amb els objectors
acumulats. El fet que la xifra d'objectors augmenti d'una forma
contínua fa insuficients els esforços del Ministeri per col.locar
los en places de PSS. Segons Pablo Santolaya, director
general d'Assumptes Religiosos i Objecció de Consciència,
l'any 1993 es van declarar 68.209 objectors i es disposava de
26.778 places. Tot plegat fa hi hagi 115.779 prestacionistes
pendents d'iniciar el servei.
La Casa Ocupada de la Paz de Saragossa, després de ser al
contra les forces de seguretat amb la
seva declaració del 24 de setembre i el
va condemnar a tres anys de presó. Així
mateix, se'l considerà culpable d'incitar a
la insubmissió a la mili i de "insultar a les
forces de seguretat", però aquests dos
càrrecs es van considerar subsidiaris del
de "propaganda", per la qual cosa no es
va incrementar la condemna.
S'han recorregut aquestes tres darreres
acusacions al tribunal constitucional de
Xipre de Nord. Els advocats
argumentaran que no s'ha respectat el
dret a la llibertat d'expressió de Salih.
Ara mateix lapressió internacional hauria
de caure sobre el líder de Xipre del
Nord, Rauf Denktas: espotfer referència
al tema dels drets humans fonamentals,
a la llibertat d'expressió i de consciència
i demanar que es retirin les acusacions
contra Salih i que aquest pugui reunir-se
BREUS
amb la seva companya Yiota i la seva
filla Melissa.
-
Cartes i faxs a: Sr. Rauf Denktas.
Cumhurbaskanligí. Lefkosa Kibris.
Via Mersin 10, Turquia. (fax +90 520
72252)
Còpies als següents diaris de Xipre del
Nord:
- Yenidüzen (fax +90 520 75240)
- Kibris
(fax +90 520 81934)
Com que la "República Turca de Xipre
del Nord" no ha estat reconeguda per
cap altre país que Turquia, es poden
enviar copies de la carta a l'ambaixada o
consolatturc. Es recomana especialment
que les cartes tinguin un to cortès si es fa
referència a la influència de Turquia a
Xipre del Nord -la qual cosa vol dir que
no es faci referència que Turquia té allà
instal.lats 40.000 soldats
llarg de molts anys un punt de trobada i treball de grups
alternatius, va ser desallotjada per la policia el passat 23 de
desembre.
Continuen els preparatius per la campanya contra la reunió del
Fons Monetari Internacional (FMI), Banc Mundial (BM) i
l'Acord General sobre Arancels i Comerç (GATT)programada
-
per l'octubre d'enguany a Madrid. Al mateix temps s'està
organitzant un Fòrum Alternatiu Trobada Mundial de
Moviments Socials i ONGs com a resposta del 26 de
setembre a l'1 d'octubre de 1994. (Veure l'AGENDA)
AGENDA
16 i 17 d'abril. Trobadadecoordinació europeade la campanya
de suport als desertors a Bàle (Suïssa). Organitza: Fòrum
Cívic Europeu. Apartat Postal. CH-4002 Bàle. Tfn.:
+41.61446619; fax: +41.61446620
15 de maig. Diada Internacionalde l'ObjecciódeConsciència.
Accions contra la celebració de l'Assemblea del 50 aniversari
del Fons Monetari Mundial (FMI) i del Banc Mundial (BM).
- 22
- 12
- 23
- 2
d'abril: Diada Internacional de la Terra.
de juliol: vigília de la celebració oficial del 50 aniversari
a Bretton Woods.
de setembre al 8 d'octubre: Fòrum Alternatiu. Trobada
Mundial de Moviments Socials i ONGs.
i 5 d'octubre: vigílies de la finalització de l'Assemblea
General
Coordinació central: AEDENAT. c/ Campomanes 13, 2a.
28013 Madrid. Tfn: 91-5590334. Fax: 91-5717108.
Coordinació Catalunya: El Lokal. c/de la Cera 1 bis. 08001
Barcelona. Tfn: 93-329064.3
10 al 17 dedesembre. Trienalde la Internacionalde Resistents
a la Guerra a Sào Leopoldo, al sur del Brasil. Organitza: IRG.
5 Caledonian Road, London N1 90X, Anglaterra.
Cada dimarts. Programa sobre Educació perla Pau iObjecció
de Consciència a càrrec de Dolors Sabaté. Ràdio Badalona.
91,4 Mhz. 16-16,30 h.

EL KLEENEX
desinformatiu per la lluita
antimilitarista
Per què el Kleenex? Perquè el MOCADOR, com s'usa diverses vegades entre rentada i rentada, és una font constant de
contagi. Amb unkleenex, en canvi, els microbis van de cap ales escombraries. Aquest és el principi del kleenex: tots els seus articles
són d'un sol ús, i qualsevol similitud amb. personatges de la "moguda" de la insubmissió no només és pura coincidència sinó que
a més a més és casualitat.
- Un
dels audaços periodistes del Kleenex descobreix una trama
criminal promoguda per membres del MOC. La trama,
coneguda com a "Fla Liceu rconsistia en cremar el Casal de
la Pau deliberadament l'objectiu, accelerar les expropiacions de
les habitacions de la gent de la CDDT, el Mili KK i la IDS.
Sembla que el pla consistia en, prèviament, assegurar tot el
material existent al Casal (una de les pistes que ens va portar a
descobrir el pla va ser trobar uns rebuts, subscrits per un dels
màxims dirigents del MOC, segons els quals s'havien assegurat
fins i totlesenganxines i xapetes), i després incendiar-lo (sembla
que l'incendi s' havia de produir "fortuïtament" mentre
s'intentava arreglar el pany de larxiu de material amb un
soldador). Posteriorment, un cop havent conclós les
"expropiacions", es tornaria a acondicionar el Casal gràcies al
que es cobrés de lassegurança, a les aportacions del MOC
Estatal i la1RG, i adiverses campanyes perrecollir fons entreels
lectors de la revista Mocador. Sembla que ja estava previst, fins
i tot, que en Lluís Llach cantés PInsubmi's a les runes del Casal,
i un concert pro-reconstrucció del Casal amb aquest i altres
cantautors.
- No
és veritat que es pensi reconvertirel Casal en un centre per
a l'acollida de boines verdes maltractats. De fet, l'equip de
redacció del Kleenex i membres del CMSF (ex-AIC) estan
plantejant la possibilitat de crear escamots per a maltractar
psicològicament els boines verdes i altra xurma similar quan
estiguin de permís.
-Enshanarribatrumorsquediuen quedesprésdeléxitde lasèrie
"Arnau, els directius de TV3 ara en volen fer una versió
modema en què el protagonista seria l'advocat Francesc Arnau,
i que es titularia "L' Arnau al•segle XX: l'heroi contra els abusos
de poder".
- Jaha
estatjutjatelprimeraocjectorquees vaplantar als9 mesos.
Tot i que la campanya política assegura que ho va fer com a
protesta per la desigual durada de la prestació militar
substitutória, les males llengües asseguren que es va tractar
simplement d'una baixa per maternitat.
- Antics
membres del SIMOC denuncien una apropiació
indegudadel nomperpartdemembres delMOC que, confonent
la gimnasia i la magnèsia, pensen que les activitats del SIMOC
se centren únicament en fer córrer "cotillejos" estúpids i sense
fonament Se sap que un conegut membre del MOC-Sagrera
(sector maoísta poc-violent) va arribar a perdre els nervis en
conèixer alguns dels rumors infundats que corrien i va dir "si a
mi em fessin una cosa així, els mato."
- No
només es re,contraconfirma la independència del Mocador
envers el MOC, sinó que a més el Kleenex es constitueix com
a braç armat del Mocador.
- L'
assemblea d'insubmisos de Barcelona i perifèria més
pròxima, semprealllorodeles últimes tendències, obreel primer
Karaoke per la insubmissió. De moment ja s'httn regrabat les
cançons del Rock Anti-rnili i de la cinta per la Insubmissió
d'Euslcadi ometent-ne les veus perquè els punkos' puguin tenir
l'oportunitatde lluir-se cantant les seves cançonspreferides. Ara
s'està mirant de fer el mateix amb temes antimilitaristes cantats
en català per al sector més kumba-indepe'
-Filosofiabarataperalaposteritat els éssershumans nosón més
intel.ligents que els animals; només una mica més sofisticats.
-
Exclusiva mundial: el Kleenex, gràcies als seus contactes amb
les més altes instàncies (d' 1,90 metres en amunt) ha descobert
alguns dels detalls més escandalosos de les negociacions de
Ginebra. Sembla ser que per aconseguir el cessament dels
bombardejos a Sarajevo, els responsables de 1ONU van
prometre concedir-li a canvi el Nobel de la Pau a Radovan
Karadzic.
- Creat un nou cos per part de FONU: les escombres blaves'.
Aquest cos, que estarà format per prestacionistes socials
substitutoris de tot el món, tindrà laclara missió de ferles feines
brutes de reraguarda dels cascos blaus.
- I
AIXó ÉS TOT, AMICS!!! (Ara imagineu-vos la musiqueta
final delBugs Bunny i podreu donarperacabadalavostralectura
trimestral delKleenex. Després, els que encara teniu lamoral de
fer-ho, ja podeu començar a fullejar el Mocador.)
Possiblement, estimat lector, convindràs amb la redacció del Kleenex que no es pot aprofitar res de la resta de la revista. Exigeix
que alliberint aquesta secció del MOCADOR retallant la pàginaper la línia de punts i paga l'import proporcional. Finalment el
Rleenex, no tan sols s'ha convertit en un espaifix, sinó que amenaça amb editar-se independentment.