La - Conselleria de Cultura i Esport - Generalitat Valenciana

Tribunal de les Aigües
QUAN EL
TREBALL
ESDEVÉ
CULTURA
Número 01 - Gener 2010

UNA NOVA LLUM SOBRE EL PASSAT
“Una aposta informativa per la
difusió de patrimoni cultural valencià”.
EDITORIAL
Trini Miró, Consellera de Cultura i Esport E
Les labors de recuperació, rehabilitació i conservació del patrimoni historicoartístic de la
Comunitat perdrien part del seu sentit i de la seua eficàcia si no estigueren acompanyades
d’una decidida política de difusió, promoció i posada en valor de totes les obres artístiques
i monuments arquitectònics que han sigut o estan sent restaurats pels equips
tècnics de les institucions valencianes. En estos últims quinze anys, la Generalitat ha situat
dins de les seues prioritats la promoció i difusió del patrimoni cultural valencià perquè
siga valorat i conegut per tots els habitants de la nostra Comunitat. En eixe sentit, la
Conselleria de Cultura i Esport, a través de la Direcció General de Patrimoni Cultural
Valencià, ha fet un esforç intens i continuat per la recuperació i divulgació de la nostra
riquesa patrimonial, com demostra la promulgació de la Llei de Patrimoni Cultural Valencià
el 1998, la posada en marxa de l’Institut Valencià de Conservació i Restauració de
Béns Culturals el 2005 o les diverses exposicions de La llum de les imatges per mencionar
només tres iniciatives de naturalesa molt distinta, però complementàries. L’èxit d’assistència
de La llum de les imatges en cada una de les localitats on s’ha organitzat demostra
que el poble valencià valora cada vegada més els seus tresors patrimonials. A part de
la labor de l’Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns Culturals o de les diverses
exposicions que han integrat La llum de les imatges, la conselleria de Cultura i Esport
continua explorant noves vies d’informació i comunicació perquè el ric patrimoni
cultural valencià siga conegut tant pels mateixos valencians com pels qui visiten les nostres
terres. En este context se situa precisament el naixement d’ ABante, com una publicació
especialitzada en matèria de patrimoni, però també com una revista per a tots
els públics, amb la comesa fonamental d’informar sobre aspectes d’actualitat relacionats
amb la nostra riquesa patrimonial, com la declaració del Tribunal de les Aigües de l’Horta
de València com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO o
la recent restauració de les pintures murals del rerealtar de l’església de Santa Maria del
Mar de València. ABante també pretén contribuir a la difusió de les activitats i dels
continguts de les diverses institucions museístiques i centres formatius vinculats al patrimoni
cultural valencià, així com aprofundir en el coneixement de les obres artístiques i
monuments arquitectònics de la nostra comunitat.
És necessari recordar que la preocupació ciutadana pel patrimoni historicoartístic és relativament
recent. Fa només mitjà segle era una preocupació que es restringia als ambients
acadèmics, artístics o filantròpics. En eixe sentit, la revista ABante naix amb la
voluntat de promoure eixe interés de la ciutadania de conéixer millor el ric patrimoni
cultural de la Comunitat Valenciana.
Gener 2010 ABante 3

MUSEU DE LA IMPREMTA I DE LES ARTS GRÀFIQUES
Monestir de Santa Maria del Puig
C/ de Joanot Martorell, 6. 46540 Puig. València
Entrada gratuïta
Visita guiada amb cita prèvia
961 961 272
Horari:
De dimarts a dissabtes, de 10 a 14 h i de 16 a 18 h
Diumenges i festius, de 10 a 14 h
Tancat tots els dilluns, l’1 de gener, el Divendres Sant i el 25 de desembre.
Com arribar:
Per tren: Línia C6 València a Barcelona amb parada al Puig (Estació del
Nord)
Per autobús: Línia 112 València-Platja Pobla de Farnals-Puig (Estació
d’Autobusos, andana 42)

UNA REVISTA PER A TOTS
EDITORIAL
Paz Olmos. Directora General de Patrimoni Cultural Valencià E
“El terme llatí ABante ante reflectix el propòsit de
conservació d’elements del passat i la posada en valor
en el present i el futur”
La Comunitat Valenciana és una regió rica en història, tradicions i cultura. Des de la Direcció
General de Patrimoni Cultural Valencià la nostra màxima preocupació és salvaguardar
tota eixa riquesa patrimonial, conservar-la, restaurar-la, posar-la en valor i difondre’n
la importància. Per este motiu ix a la llum ABante, una revista per a tots els públics
que donarà a conéixer les mostres més representatives del patrimoni cultural valencià
i la labor que duem a terme des de la Generalitat Valenciana per a conservar-les.
Per a posar nom a esta nova publicació, hem triat la conjunció llatina ABante, la dualitat
de significats de la qual està molt d’acord amb la filosofia d’esta direcció general i de la
Conselleria de Cultura i Esport. El terme llatí ABante pot significar “des d’abans de”
però també “des de davant”, cosa que reflectix el propòsit de conservació d’elements del
passat i la posada en valor en el present i el futur. Un dels temes principals d’este primer
número de la revista és el reconeixement per part de la UNESCO del Tribunal de l’Horta
de València, un organisme centenari que continua en funcionament en l’actualitat i que és
una mostra única de les tradicions de la regió.
Visita obligada per a qualsevol persona interessada en la cultura valenciana és el santuari
de la Balma a Zorita del Maestrazgo, un bell temple excavat en la roca que, després de la
recent rehabilitació de l’hostatgeria, aspira a convertir-se en un motor turístic per a la comarca.
Així mateix, el Museu d’Arqueologia de Sagunt, que conté valuosos vestigis de les
èpoques ibera i romana és un tresor que descobrirem en este número de la revista. També
hi mereix especial atenció l’extraordinari treball de restauració dut a terme al rerealtar de
l’església de Santa Maria del Mar, que torna a lluir hui tota l’esplendor de les pintures murals
del segle XVIII.
En l’estrena d’esta publicació hem volgut conversar amb Fernando García Fontanet, director
del Museu Escolar de Pusol, l’únic centre pedagògic europeu que acaba de ser reconegut
per la UNESCO. Coneixerem la labor que, des de fa quaranta anys, du a terme
el claustre de professors d’esta escola unitària d’Elx, en la qual han sabut combinar amb
mestria l’ensenyança i la recuperació d’un patrimoni que, d’una altra manera, hauria
desaparegut.
La riquesa cultural i patrimonial de la Comunitat Valenciana fa que la publicació d’una
revista com ABante siga necessària per a donar a conéixer a valencians i estrangers el
gran valor cultural de la regió, des de les troballes prehistòriques fins a les creacions artístiques
contemporànies. Conéixer, apreciar i recuperar la cultura pròpia, posar-la en valor i
difondre-la és un dret i un privilegi que volem ser els primers a dur a terme.
Gener 2010 ABante 5

S
SUMARI
Edita: Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià.
Diseny i producció: Grupo ISMOS. Tel. 96 329 34 77.
Fotografía: José Jordán.
Imprimix: Presval. Depòsit legal: V-803-2010.
Exemplar gratuït / Prohibida su venta.
COMITÉ D’HONOR
Hble Sra. Trinidad Miró
Consellera de Cultura i Esport
Il·lm. Sr. Rafael Miró
Secretari autonòmic de Cultura
Il·lma. Sra. Paz Olmos
Directora general de Patrimoni Cultural Valencià
COMITÉ CIENTÍFIC
Coordinació: Felisa Martínez Andrés
Assessorament tècnic:
Camen Iborra, cap de l’Àrea de Patrimoni Cultural i
Museus.
Consuelo Matamoros, cap del Servici de Patrimoni
Arqueològic, Etnològic i Històric de la DGPCV.
Ricardo Sicluna, cap del Servici de Patrimoni
Arquitectònic i Mediambiental de la DGPCV.
Susana Vilaplana, cap del Servici de Belles Arts i Béns
Museístics de la DGPCV.
Equip tècnic de la Direcció General de Patrimoni
Cultural Valencià i de les direccions territorials
d’Alacant, Castelló i València.
6 ABante Enero 2010
14
ETNOLOGIA
Tribunal de l’Horta
de València
El Tribunal de l’Horta de València es
comprén millor, amb tota probabilitat,
quan se sent el cant dels sequiers de
Marràqueix, tan paregut al de l’aigua
fresca que baixa de les muntanyes de
l’Atles; o a Hama, a mitjan camí entre
Alep i Damasc, a la vista d’alguna de les
grans sénies que des de fa segles
administren l’aigua, sempre escassa, del
riu Orontes, tan vell i savi com les
hortes que rega. La declaració del
Tribunal de les Aigües de l’Horta de
València com a Patrimoni Immaterial
de la Humanitat de la UNESCO posa
en relleu davant dels valencians un fet
cultural de gran valor: l’aliança de
l’home i el seu treball amb el paisatge,
la feracitat de la terra i la recta gestió de
les aigües.
08
ARQUITECTURA
Santuari
de la Balma
El santuari de la Balma, construït
en un gran abric natural sobre els
meandres del riu Bergantes, és un
dels llocs més extraordinaris i
misteriosos de la Comunitat
Valenciana.

20
MUSEUS
Museo Arqueològic
de Sagunt
Per a comprendre i valorar la
importància dels vestigis ibers i
romans de Sagunt, testimonis
silenciosos d’una part fonamental
de la nostra història, resulta
imprescindible la visita al Museu
Arqueològic de Sagunt.
26
DE PROP
Pintures de Santa
María del Mar
La Direcció General de Patrimoni
Cultural Valencià ha restaurat les
pintures murals del rerealtar de
Santa Maria del Mar, que
constituïxen l’única obra que es
conserva firmada i datada de l’artista
barroc Juan Bautista Bayuco.
36
SUMARI
ENTREVISTA
Fenando García
Fontanet
Director del Centre de Cultura
Tradicional-Museu Escolar de Pusol
Al final dels anys seixanta, els
mestres de l’escola unitària de Pusol,
encapçalats per Fernando García
Fontanet, van posar en marxa un
innovador projecte pedagògic.
Gener 2010 ABante 7
S

Vista del Santuari de la Balma (Zorita del Maestrazgo)
La Balma,
un santuari envoltat
en el misteri
8 ABante Gener 2010

TEXTOS I FOTOS: JOSÉ MANUEL ALMERICH
És negra nit però una immensa resplendor es veu des de molt
lluny. Centenars de fogueres apareixen disperses i una multitud a
penes perceptible ocupa la mola del Tossal. Entre les ombres
inquietes de les flames, els pelegrins es retiren a dormir abrigats en
les seues mantes. A l’endemà, esta multitud es triplicarà i amb
facilitat hi haurà vint mil persones.
Gener 2010 ABante 9

A
ARQUITECTURA
El Santuari de la Balma
Interior del Santuari de la Balma (Zorita del Maestrazgo).
L es
campanes voltegen des de l’alba i no cessaran
fins a l’ocàs. Amb la llum del dia van arribant carruatges,
muls amb alforges, cavalleries i alguns automòbils.
Els animals que proveïxen de carn la multitud
són sacrificats allí mateix, a la vista de tots. En algunes
parades venen pa, torrons, dolços i porrats.
També ciris i exvots de cera que reproduïxen parts
del cos. De sobte es fa un silenci en la multitud i la
gent s’aparta, temorosa. Les caspolines, dones d’edat
avançada vestides de negre, fan acte de presència. Són
considerades bruixes i amb les seues danses comencen
els preparatius per a iniciar l’exorcisme. Procedixen
majoritàriament de la ribera del Bergantes i del
Guadalop, sobretot de la població aragonesa de Casp,
d’on prové el seu nom. Amb antelació han triat la
víctima, alguna dona jove, malaltissa, de caràcter feble,
suggestionable, que entrarà en èxtasi i portaran
La Balma és una illa de devoció i fe en un món de muntanyes.
L’estampa de la vida rural i profunda que encara manté vives
les seues tradicions, tot i que ja no queden masovers
corrents a l’interior del santuari. A la porta de l’església,
les caspolines pregonen les seues virtuts sense
vergonya, desafiant la ciència i la medicina. Repten
els incrèduls a explicar els successos i fan en públic
complexos rituals.
En l’interior del santuari, enfront de la reixa de ferro
forjat, un grup de dones agenollades demanen a la
Verge pietat. Al seu costat, centenars de ciris es consumixen
mentre impregnen de fum les parets de l’església
i es mesclen amb l’olor de la multitud. La gent
s’amuntega en l’interior i espera, després d’alguns
dies de viatge, que els arribe el torn. Veuran de prop
l’exorcisme per a després poder contar-ho les nits d’-
10 ABante Gener 2010
hivern vora el foc de les seues cases.
Esta colpidora escena, pròpia del cinema més negre
de Berlanga, va ser freqüent al santuari de la Balma
entre els anys 1873 i 1932. Poc després de la Guerra
Civil també s’hi van donar alguns casos, però el 1949
el sacerdot mossén Manuel Almela, nomenat ecònom
de Zorita, va eliminar els exorcismes i les actuacions
de les caspolines, i des de llavors ja no s’ha tingut
constància de la pràctica de més rituals, els actes dels
quals seran vigilats fins i tot per la mateixa Guàrdia
Civil.
El santuari de la Balma, construït en un gran abric
natural sobre els meandres del riu Bergantes, és un
dels llocs més extraordinaris i misteriosos de la Comunitat
Valenciana. Amb tota probabilitat ja va ser
un lloc de culte preromà, un paratge sagrat on els
seus habitants oferien dons als déus vinculats als fenòmens
de la naturalesa.
Des del balcó natural on es
troba el santuari, s’observa
la duresa del paisatge dels
Ports, només suavitzat per
les hortetes de Zorita del
Maestrazgo, hui a penes cultivades.
Descobrim la Balma en silenci un matí d’octubre.
Acompanyats només pel vigilant del recinte, que ens
ensenya zelosament les instal·lacions en remodelació,
les obres de les quals convertiran l’antiga hostatgeria
en un exclusiu allotjament rural. Passar la nit en
qualsevol de les habitacions serà un privilegi, tant
pel santuari en si com pel lloc on s’ubica.
El restaurant, els lavabos, la cafeteria, que va ser l’antic
bar, les àmplies balconades i la resta de les dependències
han sigut restaurats per la mateixa empresa
que es va encarregar de la rehabilitació del castell
d’Alaquàs, l’Edifici del Rellotge del Port de València

o l’església de Sant Doménec de Xàtiva. El projecte
va ser encarregat per la Conselleria de Cultura i Esport,
a través de la Direcció General de Patrimoni
Cultural Valencià, arran de l’estat d’abandó en què es
trobava tot el conjunt. L’objectiu principal d’esta actuació
ha sigut adequar i posar en valor les instal·lacions
del santuari, declarat Bé d’Interés Cultural el
2007, i especialment recuperar la tradició d’acollida i
estada de visitants i pelegrins habitual en ermites i
santuaris, per mitjà del condicionament de l’hostatgeria
ja existent, que disposava d’un menjador rústic i
unes quantes dependències.
La mateixa ubicació de l’edifici, que es troba incrustat
en les roques, havia augmentat el deteriorament,
alhora que presentava més complicacions per a la rehabilitació
i problemes de despreniments. Per això,
les intervencions han hagut de ser minucioses i respectuoses,
especialment la injecció de formigó i cables
d’acer als llocs en què la roca començava a desintegrar-se,
juntament amb sistemes de subjecció i consolidació
de l’entorn geològic on s’integra el santuari.
Les instal·lacions elèctriques, el sanejament, l’aigua
potable i la millora d’accessos per a persones amb minusvalidesa
han sigut altres factors tinguts en compte,
així com la millora de l’estabilitat estructural de
totes les dependències.
Considerat com un monument singular de gran valor
històric i etnogràfic, el santuari de la Balma es remunta
al segle XIII, encara que els seus orígens són molt
confusos. La primera referència que en tenim és un
document notarial en què un noble de Morella, Arnau
de Pinós, deixa en el testament una important
quantitat de diners per al santuari. Un altre testament
datat el 1389, i conservat en els protocols notarials,
té una clàusula semblant, i el 1437 es va fer un
inventari de tots els béns materials de què disposava
l’“església i casa de la verge Maria de la Balma al terme
de Zorita”. A mesura que els donatius i almoines anaven
en augment, especialment entre els segles XV i
XVI, el santuari anà ampliant les dependències i
construint-ne d’altres de noves. El 1513 el papa Benet
XIII li va concedir una butla pontifícia, i hi ha
una altra atribuïda a Pau IV, el 1558. Alguns anys després,
el bisbe de Tortosa Gaspar Punter va cantar la
primera missa a la Balma i va augmentar les seues dotacions,
ja que era un gran devot de la Mare de Déu,
cosa que va permetre l’ampliació de l’hostatgeria. Paral·lelament,
el número de pelegrins anava en aug-
ARQUITECTURA
El Santuari de la Balma A
Gener 2010 ABante 11

A
ARQUITECTURA
El Santuari de la Balma
Interior del Santuari de la Balma (Zorita del Maestrazgo).
ment i el 1594 es va col·locar l’actual reixa que tanca
el cambril de la Mare de Déu.
La consolidació de les roques, la construcció de la
cuina i l’entrada de l’hostatgeria, l’adequació del
camí d’entrada, les millores a la sagristia, les capelles,
les portes, els armaris, les reixes i el santuari, i la substitució
de l’empedrat del sòl per lloses, són millores
que es fan a mesura que el santuari adquirix importància
i augmenta el número de visitants. El 1667 comença
la construcció del campanar amb importants
donacions populars, i el mateix papa Pius V li conce-
La reforma que s’ha dut a terme actualment
suposa la inversió més elevada de la història del
santuari i la més gran del Consell en matèria
cultural a Castelló durant l’any 2008.
dix gràcies extraordinàries i un jubileu. En el segle
XVIII es construïx la sala de danses, les manifestacions
de la qual són, potser, un dels seus patrimonis
més importants. Moltes de les danses que es ballaven
durant la festa el dia de la romeria s’han perdut per
sempre, però d’altres com la del Pastor, els Negrets,
les Verges o de les Llauradores es mantenen, encara
que en el poble de Zorita a penes queda ningú que
les balle. Les Guerres Carlines i la resta de conflictes
que van tindre lloc durant el segle XIX van mantin-
12 ABante Gener 2010
dre el santuari en un estat d’abandó i precarietat fins
al tancament el 1873. La millora de les comunicacions,
com la construcció del pont sobre el riu Bergantes
el 1925 o la carretera el 1929, permetran que
nous pelegrins, amb nous mitjans, accedisquen al santuari
i es torne a obrir. La Guerra Civil va ser un altre
parèntesi, en què desaparegué la imatge de la Mare
de Déu original, aquella que la tradició atribuïa al
pastor a qui se li va aparéixer en la cova, i una nova
imatge de Joan Porcar va ocupar el seu lloc a l’altar
de Santa Maria al final de 1940. La reforma que s’ha
dut a terme actualment ha disposat d’un
pressupost superior als quatre milions
d’euros, sense cap dubte la inversió més
elevada de la història del santuari i la més
gran del Consell en matèria cultural a Castelló
durant l’any 2008. S’hi ha respectat
completament l’aparença exterior del santuari,
que li aporta la seua imatge més característica, i
s’ha rehabilitat totalment l’interior, obrint àrees que
estaven tancades contra la roca, fet que provocava
que l’edifici no tinguera una ventilació correcta, i habilitant
un sistema d’accessos —escales i ascensor— i
uns quants patis interiors que asseguren l’entrada
d’aire.
Després de passar la primera escala que porta a les
dependències i al llarg corredor, sembla que creuem
el túnel del temps. L’església, a la qual arribem quasi

ajupits, amb pòrtic esculpit en la mateixa roca, ens
recorda les ciutats pètries de l’antiguitat, i en l’interior,
tot un món de misteri i exorcismes, però, al seu
torn, el recinte transmet pau i assossec, com qualsevol
lloc sagrat. Al fons de la cova es troba la sala dedicada
als exvots: ciris, fotos, vestits de nóvia, gorres de
l’antiga “mili”, barrets, figures de cera, textos implorant
perdó o agraïment, vestits de soldat vinguts de la
guerra del Golf i centenars de fotografies, són el testimoni
d’una societat vinculada tradicionalment a les
creences dels nostres avantpassats i al temor de Déu
en les situacions inesperades.
La Balma és una illa de devoció i fe en un món de
muntanyes. L’estampa de la vida rural i profunda
que encara manté vives les seues tradicions, tot i que
ja no queden masovers.
Cada any s’hi continuen reunint milers de pelegrins
en diverses romeries, però la més important és la del
8 de setembre, festa major de la Mare de Déu de la
Balma. Durant tot el dia hi van arribant els romeus i
es ballen danses l’origen de les quals es perd en el
— Bibliografia
ENIGMA
— i serenitat
A mesura que ens acostem al santuari,
ens envaïx una intensa sensació de
curiositat que serà substituïda per
l’admiració i l’assossec en traspassar
el llindar del pòrtic i penetrar en la
foscor del recinte. La seua història
ancorada en el temps i la seua
ubicació en un abric de la mateixa
paret de la muntanya impregnen el
lloc d’un halo de misteri irresistible
per a viatgers, pelegrins i curiosos,
que trobaran en el santuari una
esplendor renovada.
Cúpula de la creu coberta, decorada amb frescos
pintats en el segle XIX pel pintor Cruells.
ARQUITECTURA
El Santuari de la Balma A
Entrada rupestre a l’església, incrustada en la roca calcària.
temps. Tres dies duraran les festes, els actes de les
quals es completen amb bous, balls, xocolatades i
d’altres actes profans similars a les festes patronals de
qualsevol població. Durant molts segles, la Balma va
ser també el consol de la fam i la misèria que tantes
vegades hem constatat a les masies disperses i als pobles
abandonats.
El vigilant ens observa silenciós mentre fem les últimes
fotos del santuari. La llum natural que penetra
per les finestres entreobertes és tènue però suficient.
L’ambient enigmàtic i seré, com ancorat en la història
detinguda, és difícil de plasmar en les imatges.
Des de fora, l’aspecte és imponent i el paisatge superb.
El riu Bergantes, de vegades sec, de vegades
desbordat, crea allargats boscos de ribera com una
gegantina serp verda amb la pell brillant al sol, mentre
els hortets adquirixen a poc a poc els matisos de
la tardor. Atrapat entre les parets calcàries de la cova
i la forta olor a encens i cera, el santuari de la Balma
continuarà impregnant de misteri l’aire i el paisatge
dels Ports de Morella durant molts anys.
ALVAR MONFERRER: Els endemoniats de la Balma. Consell Valencià de Cultura, València, 2007.
Mª -ÁNGELES ARAZO-FRANCESC JARQUE: Nuestras fiestas. València, 1980.
ANTONI ARIÑO: Festes, rituals i creences. València, 1988.
RICARDO MUÑOZ BADÍA: Els Ports de Morella. Sus tierras, sus gentes. Castelló, 1989.
JOSÉ MANUEL ALMERICH: Rutas por el patrimonio cultural y natural de la Comunidad Valenciana. Els Ports. CEV. València, 2000.
Gener 2010 ABante 13

E
ETNOLOGIA
Tribunal de l’Horta de València
PATRIMONI IMMATERIAL DE LA HUMANITAT
QUAN EL
TREBALL ESDEVÉ
CULTURA
TEXTOS: F. P. PUCHE FOTOS: JOSE JORDÁN
El Tribunal de l’Horta de València es comprén
millor, amb tota probabilitat, quan se sent el
cant dels sequiers de Marràqueix, tan paregut
al de l’aigua fresca que baixa de les muntanyes
de l’Atles; o a Hama, a mitjan camí entre Alep i
Damasc, a la vista d’alguna de les grans sénies
que des de fa segles
administren l’aigua,
sempre escassa, del riu
Orontes, tan vell i savi
com les hortes que
rega. La declaració del
Tribunal de les Aigües de l’Horta de València
com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat
de la UNESCO posa en relleu davant dels
valencians un fet cultural de gran valor:
l’aliança de l’home i el seu treball amb el
paisatge, la feracitat de la terra i la recta
gestió de les aigües.
14 ABante Gener 2010
Centenars de turistes acudixen cada dijous a la reunió del Tribunal.

Gener 2010 ABante 15

E
ETNOLOGIA
Tribunal de l’Horta de València
L’alguatzil del Tribunal és en si mateix una institució.
B Béns
com el Tribunal de l’Horta de València,
amb mil anys de vida, són una raresa que mereix
ser custodiada com un tresor. Perquè tenen lloc
quan hi ha un clima ambiental propici perquè el treball
esdevinga cultura. En el seu llibre El Tribunal de
las Aguas de Valencia, Vicente Giner Boira, l’advocat
que va ser secretari de la institució durant dècades,
va evocar un vell costum, ja perdut en els usos dels
membres de la institució: “El president concedia l’ús
de la paraula assenyalant qui havia de parlar, no amb
la mà, sinó amb el peu: els grans senyors i doctors de
la llei musulmans al desert, encara hui assenyalen
igualment amb el peu en compte de fer-ho amb la
mà.”
Giner Boira, que en els seus estudis jurídics i sociològics
va al·ludir una vegada i una altra a l’indubtable
origen musulmà del Tribunal de les Aigües, hauria estat
feliç per esta declaració. Especialment perquè el
passat 30 de setembre la decisió es va prendre a Abu
16 ABante Gener 2010
PERVIVÈNCIA
— i projecció
“El Tribunal de les Aigües
sempre ha estat al servici
de la justícia, del bon
repartiment de l’aigua, i al
servici dels llauradors i
regants de l’Horta d’estes
séquies mil·lenàries. Esta
declaració permetrà
garantir la seua pervivència
i la seua projecció
internacional”, va dir el
president Camps davant
dels mitjans informatius
quan es va conéixer la
notícia. I va afegir: “A
València, com ja va passar
amb la Llotja, o com va
passar a Elx amb el
Palmerar i el Misteri, tenim
un altre element que tota la
humanitat considera que és
patrimoni seu.”
“L’activitat que es desplega a la Llotja, ajustant-se a les més belles i antigues maneres,
és un monument vivent, tan viu com el Tribunal de les Aigües que, cada dijous, any
rere any, es reunix a la porta dels Apòstols per a dictar justícia.”
(Manuel Broseta Pont. Senador i catedràtic. Las Provincias 22.11. 1981)
Dhabi, un lloc de cultura musulmana on el valor de la
recta administració de l’aigua és evident i reconegut.
Durant segles, el que per al poble valencià era un
costum mantingut per la necessitat, va ser un sorprenent
tresor per als viatgers. Des del baró de Davillier
fins a Madame Gasparin, tots van glossar l’exotisme
musulmà que transcendia d’eixa reunió de savis jurisconsults
nascuda del poble per a fer justícia entre
el poble. De manera que si Jaume I va respectar els
usos dels regants, Blasco Ibáñez va configurar entorn
del Tribunal el nus gordià de La barraca, el d’un llaurador
que necessita regar per a salvar la seua collita i
és objecte d’un fals testimoni davant del “monstre
dels set caps”.
PROTEGIR L’HORTA TAMBÉ
Història, justícia, treball, paisatge, literatura, pintura…
Patrimoni de la Humanitat. Patrimoni en este cas immaterial
en la mesura que, més que uns objectes, el bé

que s’ha de protegir és una atmosfera cultural, una
manera de relacionar-se de les persones amb l’entorn a
través d’un treball. De manera que no és difícil, més
aïna és estrictament obligatori, entendre que s’està volent
protegir també l’Horta de València, un bé en perill,
un bé digne de preservació, amb tot el que això
comporta. Que per descomptat és la pervivència de
l’Horta mateixa en condicions remuneradores per als
agricultors temptats de cedir a la pressió general a causa
de l’escassa rendibilitat del seu treball.
Són molts els vessants d’este reconeixement pel qual
la Conselleria de Cultura i Esport ha treballat en els
últims anys. Hi ha un vessant elemental, de caràcter
turístic i promocional. Però n’hi ha d’altres, indubtables,
jurídic, cultural i històric, que han de ser considerats
en la mesura que parlem d’un tribunal mil·lenari
que ha sobreviscut a diverses normatives constitucionals
i que té la virtut, ponderada en el món judicial, de
portar-nos sense alteracions a un model de justícia ide-
ETNOLOGIA
Tribunal de l’Horta de València E
Seients dels membres del Tribunal. Després de la declaració de la UNESCO, les autoritats valencianes van acudir a la reunió del Tribunal.
“Els llauradors viuen fora de la ciutat en barraques i alqueries on regna la netedat més
absoluta. El sòl és de brunyits taulells i les parets resplendixen per l’extrema blancor; és
admirable la cura de les llauradores valencianes, la netedat i bellesa de l’interior de les
seues barraques.” (José de Vicente Caravantes, Los valencianos. El semanario Pintoresco.1839)
al —oral, directe, ràpid, eficient, sense apel·lacions—
practicat en l’antiguitat.
En l’àmbit mediambiental no hi ha dubte que la declaració
protectora també pretén la conservació d’un
patrimoni paisatgístic en què l’harmonia del ser humà
i la terra establixen un diàleg a través del paisatge; que
en este cas és històric, reunix una experiència ancestral
i ens arriba carregat de mil i una tècniques d’un dels
oficis més antics del món. L’Horta de València, on l’agricultura
es convertix en delicada artesania dels recursos,
és diferent d’altres formats agrícoles i conté
una cultura que ha de preservar-se fins i tot en el cas
que quede fora de l’abast dels usos rendibles.
A Abu Dhabi, el Tribunal de les Aigües de l’Horta de
València va competir amb més d’un centenar de candidatures
de trenta-quatre països del món. Totes eren
expressions culturals d’índole no material que reclamaven
protecció en un món globalitzat. El comité va
subratllar especialment el bon treball realitzat en la
Enero 2010 ABante 17

18 ABante Gener 2010
Reunió del Tribunal
de l’Horta de
València.

La directora general de Patrimoni Cultural Valencià, Paz Olmos, amb dos
membres del Tribunal de l’Horta de València.
“A pesar de la forma tan senzilla del
Tribunal de les Aigües, els seus juís
tenen tota l’autoritat dels tribunals
ordinaris, i s’afirma que els delinqüents
es neguen a obeir-lo.”
(Charles Davillier. Viaje por España. 1864)
preparació de la doble candidatura presentada per València
i Múrcia: “tribunals de regants del Mediterrani
espanyol: el Consell d’Hòmens Bons de l’Horta de
Múrcia i el Tribunal de les Aigües de l’Horta de València”.
I va justificar l’elecció, basada en cinc criteris avaluadors:
el Tribunal de les Aigües és reconegut pel poble
valencià com a part del seu patrimoni cultural; és
l’òrgan visible de què depén el bon orde laboral dels
regants de l’Horta; mereix que eixes pràctiques es perpetuen
en el temps i assenyala com fer-ho; la comunitat
de regants beneficiada secunda la petició de declaració
i el Tribunal mereix el reconeixement públic a
través de la declaració com a Bé d’Interés Cultural per
part de les autoritats regionals.
No és possible transcriure en estes pàgines l’esforç desplegat
des de l’any 2007, en què es va iniciar la tramitació
ara conclosa a través de la declaració com a Bé d’Interés
Cultural per part de la Conselleria de Cultura i Esport.
N’hi haurà prou amb dir que ha sigut un dels objectius
constants del departament, a través de la seua
àrea de patrimoni, i que ha sigut eixe treball tenaç el que
ha donat fruit, finalment, mitjançant una candidatura reconeguda
com a perfecta pels encarregats d’avaluar-la.
ETNOLOGIA
Tribunal de l’Horta de València E
TESTIMONIS
— Aigua, horta, estalvi i paisatge
CULTURA ÉS ALLÒ QUE L’HOME FA AL MEDI ON VIU. EL
TREBALL DEL LLAURADOR VALENCIÀ DE TERRES DE REGADIU
ESTÀ LLIGAT, DE MANERA INDISSOLUBLE, A LA TERRA I A
L’AIGUA. AL PAISATGE I AL REG, QUE ÉS ESTALVI D’UN BÉ
ESCÀS QUE EL TRIBUNAL ADMINISTRA. A TRAVÉS D’ALGUNES
VISIONS I TESTIMONIS, VET ACÍ EL RESUM DE DEU SEGLES
D’HISTÒRIA I CULTURA.
“Per nos e per los nostres, donam e atorgam a vos tos
ensemps e sengles habitadors e pobladors de la
Ciutat e del Regne de Valencia e de tor lo terme de
aquell Regne, totes e casqunes cequies franques e
liures, majors e mijanes, e menors, ab aygues…”
(Jaume I. Els Furs. S. XIII)
“A l’altre costat de València, a vora cinc o sis llegües
de distància estan els pobles i jardins més bells que es
puguen veure, adornats amb figueres, tarongers,
magraners, ametlers i altres fruits no vistos al nostre
país. (Antonio de Lalaing. Primer viaje de Felipe el
Hermoso a España. 1501)
“En este lloc, cada dijous laborable, a les dotze del
migdia, es convoca de nou un tribunal més antic que
els mateixos apòstols de pedra, el qual, però, té un
caràcter més modern que les ensordidores màquines
del segle XX. És el famós Tribunal de les Aigües de
València, el tribunal de justícia més antic d’Europa.”
(Robert Litell. Die Weltwoche. 1964)
“Que la UNESCO se’n recorde de nosaltres, del
Tribunal de les Aigües, quan a Espanya estan posant
en dubte els agricultors valencians sobre si sabem o
no sabem regar, és molt important. (…) El Tribunal
servix per a posar pau a l’Horta valenciana. Eixa és la
nostra comesa. (…) No som advocats ni hem estudiat
la carrera, però sí que sabem les normes que s’han
d’utilitzar per a regar a l’Horta. Som jutges i pèrits en
aigües.”
(Vicente Nácher, president del Tribunal de les
Aigües. 1 octubre 2009).
Gener 2010 ABante 19

M
MUSEUS
Museu Arqueològic de Sagunt
TEXTOS: BLANCA LÓPEZ HANDRICH
FOTOS: JOSE JORDÁN
Els qui han visitat Sagunt, probablement hauran
admirat el Teatre i el Circ romà, o les restes del
Fòrum, tractant d’imaginar com va ser la vida en estos
mateixos llocs fa vint segles. Per a comprendre i
valorar la importància d’estos vestigis, testimonis silenciosos
d’una part fonamental de la nostra història,
resulta imprescindible la visita del Museu Arqueològic
de Sagunt, obert el 2007, que conté una
valuosa mostra de les èpoques ibera i romana i del
procés de romanització de la ciutat. Estes restes arqueològiques
revelen la importància històrica de la
localitat, així com els usos i costums de les civilitzacions
que la van poblar, que no disten tant de les
nostres com podem pensar..
La ciutat ibera d’Arse, que data del segle V aC, s’erigia
sobre un dels turons del castell de l’actual Sagunt.
Gràcies a esta estratègica ubicació, dominava la vall
del riu Palància, i la producció agrícola de les seues
terres permetia als habitants accedir amb facilitat al
grau Vell, des d’on mantenien relacions comercials
amb els principals ports del Mediterrani. Encara es
conserva part d’una de les muralles d’esta important
població i el Museu Arqueològic de la ciutat conté
diverses peces de l’època, com l’escultura d’un bou
ibèric assegut sobre les quatre potes o la inscripció en
pedra amb alfabet ibèric llevantí.
20 ABante Gener 2010
Escultura de xiquet sedent sobre roca. s. I-II.
Procedència desconeguda.
SAGUNT
MOSTRES D’UN
PASSAT GLORIÓS
La ciutat de Sagunt va ser un dels escenaris de la II
Guerra Púnica, en què romans i cartaginesos pugnaren
pel control de la península Ibèrica. Com a aliada
de Roma, a pesar d’un tractat que prohibia als romans
estendre’s més enllà del riu Ebre, territori d’influència
cartaginesa, la ibèrica Arse va ser presa per
Anníbal el 219 aC, després de huit mesos de setge, i
fou tornada als seus habitants per Escipió el 212 aC i
reconstruïda posteriorment.
Durant eixos anys, la localitat, que va passar de ser
ciutat federada a colònia llatina, va viure un ràpid
procés de romanització i va experimentar importants
canvis urbans, com l’ampliació del seu perímetre o la
implantació d’un complex religiós, possiblement un
capitoli, del qual el Museu conserva restes que representen
cavalls, soldats i un fragment del mitològic
griu.
D’este període de lenta romanització d’Arse-Saguntum,
pot admirar-s’hi una col·lecció de tretze estatuetes
de bronze, conegudes com a exvots o ofrenes, que
els habitants de la ciutat feien a les divinitats. La convivència
de les cultures ibèrica i romana i la lenta assimilació
de la cultura romana per part de la població
indígena també queden patents en la inscripció bilingüe
del segle I aC o les monedes encunyades amb el
doble nom d’Arse-Saguntum que exposa elcentre.

Escultura d’Hermes Bàquic.
Mitjan del S. II. Cabeçolet,
1933
Gener 2010 ABante 21

M
MUSEUS
Museu Arqueològic de Sagunt
L’interés per les excavacions
arqueològiques a Sagunt va començar en el
segle XVI, en què van acudir a la ciutat
erudits de diverses parts del món a la
recerca d’antiguitats
El període de romanització d’Arse va coincidir amb
l’època de la República romana i va culminar amb
l’arribada de l’Imperi, que va suposar la plena romanització
de la ciutat, que aleshores passà convertirse
en el municipi de dret romà Saguntum, amb una
estructura i organització política definida i complexa.
En esta època es va construir el fòrum com a
centre de la vida política, religiosa i social, amb una
plaça pública que contenia vistosos elements decoratius
i arquitectònics, com columnes, estàtues, retrats
o inscripcions. Durant l’Alt Imperi, en el segle
I, la ciutat va créixer fins a incloure el riu Palància, i
Escultura de bou ibèric. Segle IV a.C.
Partida del Terrer, Montíber, 1930.
22 ABante Gener 2010
es va estructurar formant terrasses que li conferien
un aspecte monumental. A més, per a divertiment
dels seus habitants, Saguntum disposava d’un circ i
un teatre, en el qual encara hui es representen espectacles
i amb unes restes que podem admirar en
una visita a la localitat.
ECONOMIA I VIDA QUOTIDIANA
Si la primera planta del Museu Arqueològic de Sagunt
servix per a il·lustrar el procés de romanització
d’Arse fins que es va convertir en la ciutat romana de
Saguntum, el segon pis de l’edifici ens revela com vivien
els seus habitants, descobrint-nos que els costums
dels que habitaven estes terres fa més de vint
segles no distaven tant de les nostres com a priori podem
pensar.
De la mateixa manera que en el pis inferior del museu
trobàvem els exvots o ofrenes als déus, sense dubte
un dels elements més curiosos de la planta superior
són les defixiones, malediccions que les persones
entregaven als déus infernals per mitjà d’un acte màgic
que consistia en una inscripció feta sobre metall,
que s’emprava per a deslliurar-se dels enemics, contra
els lladres, per a obtindre alguna cosa d’algú o perquè
una cosa succeïra o no succeïra, com una
que diu: “Que Quíntula no estiga amb Fortunal
mai per mai.”
Sorprén la vitrina del Museu dedicada
als objectes de la vida domèstica,
que conté belles lluernes
de bronze per a il·luminar
les cases, pesos de teler, hams,
agulles, fitxes de joc, daus,
braçalets i grans de collars,
botons, anells, gerres i recipients
on les dones guardaven
els ungüents de bellesa.
Tots estos objectes descobrixen,
sens dubte, la faceta més
humana dels antics habitants
de Sagunt, i ens revelen el progrés
de la civilització que va habitar
el territori fa molts segles i

Escultura togada de l’época romana
de la qual hem heretat una part importantíssima de
la nostra cultura.
Com totes les societats anteriors i posteriors, els romans
tenien també els seus propis estrats socials.
Així, al Museu podem observar com els habitants
més acomodats decoraven el sòl de les seues cases
amb rics mosaics fets amb marbres importats de diversos
punts del Mediterrani. També decoraven les
seues cases amb escultures de marbre com el Xiquet
de la Roca, el cap d’Hermes Bàquic o la figura del sàtir
recolzat en un tronc d’arbre. La col·lecció de monedes
que alberga el centre mostra l’evolució de la
societat saguntina, que va començar a encunyar els
seus propis diners en el segle IV aC, emprant dissenys
relacionats amb el mar com petxines, dofins, o naus,
que delataven la seua proximitat de la costa i la importància
del mar en les seues relacions comercials.
Posteriorment, el canvi d’estes imatges per figures femenines
amb casc o proes de naus, i la inscripció bilingüe
Arse-Saguntum, ens revelen la progressiva romanització
de l’urbs. Les últimes encunyacions de
moneda van tindre lloc en època imperial i corresponien
ja al model provincial de Roma, amb la figura de
l’emperador a l’anvers i la proa d’una nau al revers.
De la prosperitat econòmica de la ciutat, tant en l’època
ibera com en la romana, donen testimoni els diversos
objectes relacionats amb l’economia i el comerç
presents al Museu. Si la importació de marbres
de tot el Mediterrani queda patent en el sòl de les cases
més acomodades, l’exportació de productes saguntins,
com el vi, que es produïa des de l’època ibèrica,
pot observar-se en la col·lecció d’àmfores de vi i
salaó que daten des del segle II aC fins als segles II i
IV. Trobem també, en esta mateixa sala del Museu,
una statera o balança de precisió, testimoni de la importància
de les relacions comercials. La inscripció en
un dels seus braços, que indica que la peça va passar
un control de fiabilitat a Roma l’any 112, de nou ens
remet a la transformació de la ibera Arse en la romana
Saguntum.
CONSERVAR EL PASSAT, CONSTRUIR EL PRESENTE
L’interés per les excavacions arqueològiques a Sagunt
Gener 2010 ABante 23

M
MUSEUS
Museu Arqueològic de Sagunt
Per a albergar una mostra d’estes
extraordinàries troballes es va triar un
edifici del segle XIV pròxim al Teatre
romà i conegut popularment com la casa
del Mestre Peña.
va començar en el segle XVI, en què van acudir a la
ciutat erudits de diverses parts del món a la recerca
d’antiguitats. La ciutat figura en escrits i dibuixos
d’autors d’esta època com Accursio, Cock o l’artista
flamenc Anthonie van den Wijngaerde, que el 1563 la
va representar juntament amb diverses peces arqueo-
Conjunt de relleus narratius. Segle I aC. Àrea del Fòrum. Plaça d’Armes. Castell de Sagunt.
lògiques com l’estàtua del personatge masculí togat
amb bulla, exposada a la planta inferior del Museu.
Desafortunadament, algunes de les restes saguntines
es van veure greument afectades o fins i tot totalment
destruïdes durant la revolta de les Germanies
en el segle XVI, la Guerra de la Independència, la
construcció de vies fèrries en el segle XIX i, finalment,
el creixement urbanístic dels anys seixanta
del segle XX, que va dur a edificar sobre els terrenys
del Circ romà.
24 ABante Gener 2010
No obstant això, per sort, al llarg dels segles hi hagué
investigadors i erudits interessats en la matèria que
van fer notables esforços per a conservar els vestigis.
En el segle XVIII, Enric Palos i Navarro, el Dr. Palos,
va dedicar una sala de la Casa de la Vila, coneguda
com “quarto de les Pedres”, a diverses inscripcions
ibèriques i romanes, la qual va constituir el primer
museu arqueològic de la localitat, encara que moltes
de les peces que custodiava el recinte es van perdre
després de la Guerra de la Independència.
Les primeres publicacions que arreplegaven informació
sobre antiguitats saguntines van veure la llum en
el segle XIX gràcies a autors com Antonio de Valcár-
cel y Pío de Saboya, conegut com el príncep Pío, o
Antoni Chabret, que va emprar per primera vegada
arguments arqueològics i descripcions d’algunes peces
per a aclarir la història antiga de la ciutat.
El mateix Chabret, juntament amb Enric Boix, van
reunir al Teatre romà les restes arqueològiques que
es trobaven disperses per la ciutat. Posteriorment, el
1921, gràcies a les troballes de González Simancas,
la col·lecció d’antiguitats saguntines es va ampliar
considerablement i van començar a realitzar-se ex-

Vista general de la vitrina de la vida domèstica.
cavacions arqueològiques de manera sistemàtica. El
1925, la construcció del Museu Historicomilitar va
permetre exposar els vestigis trobats per Simancas,
encara que, durant la Guerra Civil, la col·lecció va
ser traslladada a València, per a tornar intacta a Sagunt
el 1943.
A mitjan segle XX es va construir un Museu Arqueològic
al costat del Teatre romà, que es va demolir
el 1990 a causa de l’enfonsament d’una part de la
coberta. El Museu Arqueològic actual, que, amb el
Teatre i el Castell, és gestionat per la Generalitat
Valenciana des de 1984, va obrir les portes al públic
Conjunt de tretze estatuetes de bronze. Segle I aC.
Àrea del Fòrum. Plaça d’Armes. Castell de Sagunt.
MUSEUS
Museu Arqueològic de Sagunt M
el 2007, gràcies a l’esforç i l’interés dels investigadors
i erudits que, al llarg dels segles, van lluitar per
conservar, recuperar i glossar esta part fonamental
de la nostra història.
UN ALMODÍ PER A UN MUSEU
Per a exposar una mostra d’estes extraordinàries troballes
de les èpoques iberes i romanes de Sagunt, es
va triar un edifici pròxim al Teatre romà conegut popularment
com la casa del Mestre Peña.
Les investigacions arqueològiques fetes en este immoble
del segle XIV van mostrar vestigis iberoromans
als fonaments, així com restes d’un cementeri
islàmic del segle XI. L’estructura del pis inferior, formada
per un sistema d’arcs apuntats, revela que l’ús
que tingué originàriament l’edifici va ser probablement
el de llotja o almodí. Posteriorment, l’immoble
va passar a tindre un ús domèstic fins a la recent rehabilitació,
en què també s’ha restituït la seua funció
pública. Per a la recuperació d’esta construcció medieval
amb vista a convertir-la en el Museu Arqueològic
de Sagunt, esplèndidament duta a terme per tècnics
de restauració de la Conselleria, es va decidir respectar
la seua estructura original, de manera que l’edifici
mostrara al visitant el passat iber i romà de la
ciutat i alhora la història àrab i medieval de la vila.
Gener 2010 ABante 25

D
DE PROP
Pintures Santa Maria del Mar
RECUPERANT
BELLESES BARROQUES
LA DIRECCIÓ GENERAL DE PATRIMONI CULTURAL VALENCIÀ HA
RESTAURAT LES PINTURES MURALS DEL REREALTAR DE SANTA MARIA
DEL MAR DE VALÈNCIA, QUE DATEN DEL SEGLE XVIII I CONSTITUÏXEN
L’ÚNICA OBRA QUE ES CONSERVA FIRMADA I DATADA DE L’ARTISTA
BARROC JUAN BAUTISTA BAYUCO.
Darrere de l’altar major de l’església
de Santa Maria del Mar,
situada a la zona dels Poblats Marítims
de València, s’amaga una capelleta
recoberta des de terra fins a la
cúpula per bellíssimes pintures murals
que daten de 1702, i que representen
les tres virtuts teologals, Fe,
Esperança i Caritat, i la Revelació, la
Doctrina i la Trinitat, acompanyades
d’àngels, cornucòpies, gerres, llaços i
garlandes de flors i fruites.
Durant molts anys, estos frescos van
ser atribuïts a Dionís Vidal, però posteriorment
s’ha pogut comprovar que
la firma “Bta. Bayu…o pint” correspon
a l’artista barroc Juan Bautista Bayuco,
i que es tracta de l’única obra firmada
i datada del pintor i d’una de
les dos úniques que es conserven de
l’artista, els treballs del qual s’han
perdut, a excepció d’un quadro que
es conserva al convent de San Martín
de Segorbe, fet atorga a este conjunt
26 ABante Gener 2010
Detall de la restauració.
artístic un alt valor historiogràfic.
A causa del fum dels ciris, de la brutícia,
del pas dels segles i dels diversos
usos que es va donar a l’església durant
la Guerra Civil, les pintures s’havien
enfosquit i deteriorat, per la
qual cosa, des de la Direcció General
de Patrimoni Cultural Valencià, es va
decidir restaurar este valuós testimo-
ni de la pintura barroca valenciana.
La recuperació s’ha dut a terme en
dos fases: la primera, que va finalitzar
el novembre de 2008, i que va afectar
la part de la capella situada sobre la
cornisa, on es troba la cúpula, el tambor
i les petxines, i esta última fase,
finalitzada el mes de novembre, en
què s’han restaurat les pintures situa-

Vista completa de la cúpula restaurada. Detall de les pintures de la cúpula.
>
Gener 2010 ABante 27

D
DE PROP
Pintures Santa Maria del Mar
Detall de les pintures de la cúpula.
des per davall de la cornisa fins al sòl.
Tal com comenta el responsable de la
restauració, Andrés Ballesteros, la primera
tasca que es va dur a terme al rerealtar
va ser la neteja física de les pintures
murals, emprant una goma d’esborrar
semblant a la que utilitzen els
escolars. Posteriorment, es va fer una
neteja química més tècnica i després
es van reforçar els estrats en perill de
despreniment i es va procedir a la
reintegració volumètrica i cromàtica
per mitjà de diverses tècniques.
Abans de ser restaurat, este rerealtar
xicotet formava part de l’oficina pa-
28 ABante Gener 2010
A causa del fum dels ciris, de la brutícia, del pas
dels segles i dels diversos usos que es va donar a
l’església durant la Guerra Civil, les pintures
s’havien enfosquit i deteriorat
rroquial i contenia alguns mobles que
ocultaven els frescos. Esta capelleta
és un testimoni únic de l’església
construïda el 1600, ja que el temple
actual va ser erigit un segle més tard.
A més, es tracta d’una important referència
de l’arquitectura barroca valenciana,
en la qual era habitual la
construcció de reresagraris on es custodiava
l’eucaristia quan no rebia culte
públic. Després de la recuperació
de les pintures està prevista la utilització
de la capella com a sala per a la
firma dels matrimonis, atesa la bellesa
de l’espai i la comoditat per a accedir-hi
des de l’altar major de l’esglé-

sia. Santa Maria del Mar és sens dubte
un dels edificis religiosos més emblemàtics
de València. Construït en
l’època de Jaume I, quan el monarca
va incorporar a la ciutat acabada de
conquistar de València la Vilanova
del Grau, conscient potser de la importància
que tindria la ciutat al Mediterrani.
El temple figura en documents
històrics de 1332 i 1392 ja amb
el nom d’“Església de Santa Maria de
la Mar de la ciutat de València”.
L’església és un valuós testimoni de
la vocació marítima de València des
de fa segles i forma part del bell con-
junt d’edificis portuaris compost per
les Drassanes, que actualment s’empren
com a sala d’exposicions, els
magatzems marítims i, per descomptat,
l’Edifici del Rellotge, un prodigi
de l’arquitectura eclecticista.
A més, este temple destaca pel fervor
dels seus feligresos, que també han
DE PROP
Pintures Santa Maria del MarD
Detall de les pintures de la cúpula abans de la restauració. Detall de les pintures de la cúpula després de la restauració.
Detall de la recuperació de les pintures. Detall de la recuperació de las pintures.
Esta capelleta és un testimoni
únic de l’església construïda
el 1600, ja que el
temple actual va ser erigit
un segle més tard.
participat en la restauració del rerealtar,
i per l’enorme devoció al Crist del
Grau, del qual es diu que va arribar
per mar a València, que queda patent
en la Setmana Santa Marinera. L’església,
encapçalada pel rector Antonio
Díaz, ha fet un gran esforç econòmic
per a obrir les finestres de la capella,
possiblement cegades després
de la Guerra Civil, i per a renovar la
instal·lació elèctrica, a fi que estes
pintures, que han estat tant de temps
ocultes darrere de la brutícia, la pols i
el fum, tornen a lluir tota la seua riquesa
cromàtica.
Gener 2010 ABante 29

N
NOTÍCIES
Exposició “Els Musulmans al Comtat”
ELS MUSULMANS
AL COMTAT
Una de les empremtes culturals més importants de la nostra comunitat
L a
Conselleria de Cultura i Esport ha col·laborat en la
producció de l’exposició “Els musulmans al Comtat”
que té lloc al Museu Arqueològic i Etnològic del Comtat de
Cocentaina, gestionat pel Centre d’Estudis Contestans de
Cocentaina, amb motiu del quatre-centens aniversari de
l’expulsió dels moriscos. La mostra exhibix gran part de la
col·lecció que durant anys ha anat reunint l’entitat contestana
i diverses peces cedides per altres museus de la Comunitat
Valenciana, com el MARQ.
La directora general de Patrimoni Cultural Valencià, Paz
Olmos, va destacar durant la inauguració la gran oportunitat
que suposa esta mostra per a conéixer la cultura morisca,
i “conéixer i apreciar un fragment de l’islam valencià,
eixe islam ‘pròxim’ que va nodrir les nostres terres i al qual
convé girar la mirada, amb la perspectiva del temps passat
però amb els ulls del nostre temps, com a mitjà també d’obrir-se
a una societat que torna, com en segles passats, a
ser multicultural”.
El 9 d’abril de 1609 Felip III promulgava un decret en què
ordenava l’expulsió dels moriscos, descendents dels musulmans
convertits al cristianisme en el segle XVI, durant el
regnat dels Reis Catòlics. Quatre-cents anys després, l’exposició
“Els musulmans al Comtat” tracta d’acostar el visitant
a esta cultura, la seua transcendència i l’empremta
Inscripció en pedra.
30 ABante Gener 2010
Atuell de l’exposició “Els musulmans al Comtat”
que va deixar en les nostres terres. A este efecte, el Centre
d’Estudis Contestans fa més d’un any que estudia la presència
musulmana a la comarca del Comtat, recopilant documentació
històrica, arqueològica i etnològica i fent fotografies
i planimetries de castells, despoblats i jaciments arqueològics.
La mostra disposa de nombroses restes arqueològiques
trobades a la zona, entre les quals destaquen ceràmiques
islàmiques, restes epigràfiques i documents amb escriptura
àrab, andalusí i mudèjar-morisca. També inclou utensilis i
planimetries de castells i despoblats, plafons explicatius
sobre les innovacions que van aportar els musulmans, com
en l’urbanisme, el reg o els molins, i la seua pervivència en
la cultura actual, i una selecció de monedes, per a la qual
s’ha tingut la col·laboració de col·leccions privades.
Per a fer el muntatge d’esta exposició es va realitzar una
important reforma al Museu Arqueològic i Etnològic del
Comtat, organitzant les seues dos plantes per a tindre sales
temàtiques dedicades a les alqueries i els despoblats,
els castells, l’aportació dels musulmans a la nostra cultura,
la religió, l’epigrafia musulmana i l’escriptura àrab al Comtat,
la circulació monetària, la ceràmica i, finalment, l’expulsió
dels moriscos el 1609.
L’exposició, que va acompanyada d’un ampli catàleg amb
una introducció del destacat medievalista de la Universitat
de Lió Pierre Guichard, especialista en temes relacionats
amb al-Àndalus, podrà visitar-se fins al mes d’abril del
2010. Tal com va assenyalar la directora general de Patrimoni
Cultural Valencià, Paz Olmos, la mostra constituïx un
valuós testimoni de l’empremta que van deixar els musulmans
en la nostra societat, “una pàgina especialment singular
del nostre passat, aquella que recorda que entre un
d’eixos nombrosos solatges culturals, l’islàmic va ser dels
més decisius en la configuració del nostre modus vivendi i
de la nostra memòria col·lectiva”.

UN TRESOR SOTERRAT
Fa uns deu segles, durant l’època d’esplendor de Balansiya, la
València musulmana, un habitant de la ciutat va ocultar sota terra
un atuell ple de monedes.
P otser
la persona que va soterrar
este tresor estava inquieta
per l’imminent assetjament
del Cid, o potser simplement temia
un possible furt en un moment
d’inestabilitat social. El que
sí que és segur és que mai va aconseguir
recuperar el seu tresor, que,
amb el pas dels segles, s’ha convertit
en un tresor patrimonial per
al poble valencià i en una troballa
arqueològica de gran interés.
El passat mes de novembre, Pau
Armengol, l’arqueòloga responsable
d’una excavació duta a terme
en un solar de l’avinguda de la
Constitució, va trobar este atuell
en el que probablement va ser un
hort en època islàmica. Tal com
explica Tina Herreros, gerent Disbauxes
i Naumàquies, que ha sigut l’empresa responsable
de les excavacions, este tipus de troballes “s’interpreten
com a ocultacions”. L’ocultació de diners “devia ser una
pràctica habitual en èpoques d’inestabilitat general”, explica
l’arqueòloga, que, al llarg de la seua carrera, ja ha fet
dos troballes més d’este tipus. El que crida l’atenció, segons
comenta, és que estos tresors ocults no solen contindre
joies, sinó únicament monedes en curs, “tal vegada per
a poder utilitzar-les en el seu lloc d’origen, o perquè eren
més fàcils de gastar”.
La troballa de pous i fosses en el curs d’estes obres, que
van començar el 2006, amb la participació de la Direcció
General de Patrimoni Cultural Valencià, sembla apuntar a
l’ús d’estes terres com a terrenys de cultiu des de l’època
musulmana fins al final del segle XIX, en què comença a
NOTÍCIES
La València musulmana N
Atuell amb monedes trobat en un solar de l’avinguda de la Constitució.
urbanitzar-se els afores de la ciutat. Davall d’estos vestigis
islàmics s’ha trobat també un fornet de ceràmica d’època
romana, que pareix denotar un poblament dispers i de caràcter
rural a la zona, atesa la proximitat de la Via Augusta
i la ciutat romana.
De moment, la gerreta es troba al depòsit del SIAM de l’Ajuntament
de València, a l’espera que es procedisca a la
recuperació. Si es jutja pel seu pes, podria contindre bastants
monedes, de les quals només se n’ha netejat una,
que s’havia després, i que, segons l’estudi numismàtic, deu
datar del segle XI. La decoració vidrada en verd manganés
i la tipologia de la gerra també la situen en eixa mateixa
època. No obstant això, caldrà esperar a la recuperació,
l’estudi i la neteja del contingut de l’atuell per a poder datar
el tresor segons les monedes més tardanes.
Gener 2010 ABante 31

N
NOTÍCIES
Museu del Xocolate
El complex museístic oferix un recorregut per la història del
xocolate, la seua evolució i elaboració, des que va començar a
desenvolupar-se’n la producció a la Vila Joiosa fins a l’actualitat,
incloent-hi les noves tecnologies.
L a
Conselleria de Cultura
i Esport de la Generalitat
va atorgar recentment
la consideració de
Museu de la Comunitat
Valenciana al Museu Valencià del Xocolate, situat a la localitat
alacantina de la Vila Joiosa. Este centre museístic,
ubicat en una antiga casa d’horta del segle XIX, ha sigut
una fàbrica familiar de xocolate des de 1875. Després de la
firma d’un conveni entre l’empresa Chocolates Valor i l’Ajuntament
de la localitat, s’han dut a terme una labor de
conservació dels objectes i mobles associats a la producció
de xocolate, i l’adquisició de material dels segles XIX i
XX procedent d’altres empreses. El 1998 es va fundar el
Museu del Xocolate, que disposa d’una de les col·leccions
més importants en el seu gènere.
El Museu oferix al visitant l’oportunitat de conéixer la història
del xocolate i la seua evolució des que, fa cinc-cents
anys, Colom el va rebre com a regal d’un cap maia fins als
nostres dies. També oferix una visió de l’elaboració d’este
producte des que en el segle XIX començà a fabricar-se a
la Vila Joiosa fins a l’actualitat, amb les noves tecnologies;
des del tradicional corró o cilindre de pedra, on primitivament
es molia i refinava la pasta de cacau, fins a la revolu-
32 ABante Gener 2010
Peces de la galeria d’art amb xocolate.
CULTURA RECONEIX EL MUSEU DEL
XOCOLATE DE LA VILA JOIOSA
ció que va suposar la introducció de l’electricitat. A més, el
centre posseïx peces rústiques d’excepcional valor, com la
balança per a pesar les unces, els molins on es mesclaven
artesanalment els ingredients o un singular armari refrigerador
per a donar consistència a les pastilles.
El recorregut va mostrant els canvis que s’han anat succeint,
la labor de les cinc generacions de mestres xocolaters
que han estat al capdavant de l’empresa des que va
nàixer el 1881, i les tres fàbriques de Chocolates Valor
que han existit al llarg dels segles XIX i XX fins a arribar a
l’actual, que és una de les més avançades del món. A
més d’admirar este modern centre de producció, els visitants
podran gaudir de la galeria d’art amb xocolate i
contemplar l’arbre del cacau, criat en un hivernacle al
jardí del recinte.
Sens dubte, una part indiscutible de la història d’este producte
i de la marca Valor ha sigut l’acurada estètica de les
formes i embolcalls dels seus productes, així com els cartells
publicitaris, que han anat evolucionant al llarg dels
anys, i que el visitant podrà contemplar en la visita al Museu.
A més, a fi de fomentar l’interés i els coneixements
sobre el tema, el centre ha convocat diverses beques d’investigació
per a fer estudis sobre la indústria tradicional
del xocolate.

E l
passat mes d’octubre, es va inaugurar al Centre del
Carme la mostra “L’empremta fotogràfica en la nova
pintura realista. L’aportació valenciana (1963-2005)”, que
mostrava la influència de la fotografia en el nou ressorgiment
de la pintura realista valenciana que ha tingut lloc durant
els últims cinquanta anys. L’exposició, comissariada
per Felisa Martínez Andrés, va poder visitar-se fins al 10 de
gener a València i estarà a la sala d’exposicions d’Ibercaja
de Saragossa fins al mes de març. La mostra inclou obres
d’artistes valencians o relacionats amb la Comunitat Valenciana
de primer nivell com l’Equip Crònica, l’Equip Realitat,
Soledad Sevilla, Carmen Calvo o Artur Heras.
La mostra està organitzada cronològicament i comprén
l’evolució de més de quatre dècades d’art contemporani
valencià a través de huitanta obres de vint-i-quatre artistes,
prenent com a eix temàtic l’ús de la imatge fotogràfica,
siga com a recurs creatiu o com a font d’inspiració i
observació plàstica.
Les obres que componen esta mostra provenen de centres
museístics com l’IVAM, el Reina Sofia, la Fundació
Martínez Guerricabeitia, el Centre d’Art Contemporani
de Perpinyà, l’Ajuntament de València, els Museus de Belles
Arts de Bilbao i Àlaba i nombroses col·leccions particulars,
fet que “denota el rigor i la rellevància d’esta exposició”,
va assenyalar la directora general de Patrimoni
Cultural Valencià, Paz Olmos, durant la inauguració de la
mostra. La directora general va destacar també que “el
públic podrà descobrir com des dels anys seixanta fins als
nostres dies el poder comunicatiu i referencial de la imatge
ha presidit una bona part de les millors produccions de
l’art contemporani valencià”.
NOTÍCIES
Exposició d’art contemporani N
ELS MILLORS ARTISTES
VALENCIANS CONTEMPORANIS
AL CENTRE DEL CARME
El Centre del Carme va acollir l’exposició “L’empremta fotogràfica en la nova
pintura realista (1963-2005)”, una mostra que reunia importants peces dels més
destacats artistes valencians dels últims anys.
La directora general de Patrimoni Cultural Valencià, Paz Olmos; Felipe
Garín, assessor científic del Consorci de Museus de la Comunitat
Valenciana, i Felisa Martínez Andrés, comissària de la mostra.
Després del seu pas per València, la mostra ha viatjat a les
sales d’Ibercaja de Saragossa, on, fins al mes de març, els
visitants podran gaudir d’obres de Joan Genovés, l’Equip
Crònica o l’Equip Realitat, que daten dels anys seixanta i
setanta; peces representatives d’artistes com Manuel Boix,
Artur Heras, Gonzalo Sicre, Antoni Miró, Carmen Calvo,
Horacio Silva, Manuel Sáez i Enric Solves, i els treballs més
actuals de Carolina Ferrer, Ximo Lizana, Rosada Villalonga,
Antonio Alcaraz i Sebastián Nicolau.
Tal com va comentar la comissària de la mostra, Felisa Martínez
Andrés, “esta exposició és una revisió històrica que
pretén fer entendre la important aportació que han fet els
nostres artistes en este camp, i alguns dels que figuren en
la mostra haurien d’estar considerats entre els millors exponents
de l’art espanyol contemporani”.
Gener 2010 ABante 33

N
NOTÍCIES
Centre d’Interpretació del Patrimoni — Ecomuseu de Bicorp
S’INAUGURA
L’ECOMUSEU DE BICORP
L’Ajuntament de Bicorp, amb la col·laboració tècnica i econòmica de la Conselleria de
Cultura i Esport, acaba d’obrir el Centre d’Interpretació del Patrimoni — Ecomuseu
de Bicorp, un projecte cultural que té com a objectiu el desenvolupament sostenible de
la comunitat de Bicorp i la promoció, difusió i posada en valor del seu valuós
patrimoni.
Detall del plafó central de la bassa de Calicanto (Bicorp).
E l
1911 es van trobar unes pintures rupestres a l’abric
de Tortosillas, a Ayora, que van constituir la primera
troballa d’este tipus que tenia lloc a la comunitat. Posteriorment,
al principi dels anys vint, es va descobrir l’excepcional
conjunt de les coves de l’Aranya a Bicorp, que es
van convertir en un referent per als estudis d’art rupestre
a la península Ibèrica. Amb el pas dels anys, s’han trobat
més pintures d’este tipus, fins a superar el mig centenar,
repartides en Dos Aguas, Enguera, Millares, Moixent, Navarrés
i Quesa.
Atesa la importància d’estes troballes situades en abrics i
coves, les serres i els barrancs d’esta zona s’han convertit
en autèntics museus a l’aire lliure en què els nostres
avantpassats prehistòrics ens han llegat un increïble testimoni
dels seus costums, creences, objectes, mitjans de
vida, vestimentes i adorns. Per a poder comprendre, interpretar
i difondre el valor d’estes primitives formes d’art,
s’ha inaugurat l’Ecomuseu de Bicorp, en les sales del qual
podem trobar plafons explicatius, fidels reproduccions de
34 ABante Gener 2010
les pintures rupestres i audiovisuals. El centre ens introduïx
en primer lloc en la geografia i orografia del massís
del Caroig, una plataforma calcària solcada per una xarxa
de barrancs les aigües dels quals van a parar al riu Xúquer.
Durant la prehistòria, esta zona va tindre una notable ocupació
humana, tal com testimonien les pintures rupestres,
considerades Bé d’Interés Cultural i declarades Patrimoni
Mundial per la UNESCO el 1998.
D’entre totes, les més famoses i reconegudes són les de
les coves de l’Aranya, situades al marge esquerre del barranc
d’Hongares, afluent del Cazuma.
El Centre d’Interpretació de Patrimoni de Bicorp tracta de
promoure el desenvolupament sostenible de la zona i donar
a conéixer el gran valor arqueològic del conjunt de
pintures rupestres del massís del Caroig, la importància
històrica del nucli antic de Bicorp, que conté edificis monumentals
i jaciments de l’edat del bronze i de les èpoques
ibèrica, romana i musulmana, i el valor patrimonial
de la localitat.

PROTECCIÓ DEL
PATRIMONI MILITAR
E El
primer pas és la documentació.
Després dels estudis
científics de la línia defensiva denominada
“La Immediata” fets pel
professor José Durbán Aparisi, se
n’estan documentant tres trams,
procedint a l’alçament topogràfic
d’elements d’enginyeria militar
dins del projecte denominat “Documentació
de línies defensives
dels centres de resistència València
la Vella i Los Carasoles”.
Els treballs, en curs de finalització,
han donat múltiples informacions:
l’estat i la ubicació dels elements
defensius, la relació entre ells, les
zones de visibilitat, l’abast de les
armes... Tota esta informació s’ha
inclòs en una base de dades, en
procés de revisió, que serà penjada a la pàgina web de la
Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià els pròxims
dies.
La “Línia Immediata” estava ubicada a uns onze quilòmetres
al voltant de València i constituïa l’última defensa de la
capital de la república en cas d’un bloqueig militar, que mai
es va dur a terme. La distància elegida superava en un parell
de quilòmetres l’abast de les armes utilitzades per la facció
nacional, en un intent d’evitar un bombardeig a la ciutat
mateix, com ocorria a Madrid diàriament durant aquells
mesos. Iniciada el 1938, la “Línia Immediata” no arribà a acabar-se
totalment a causa dels esdeveniments històrics.
No obstant això, constituïx un exemple d’organització de
NOTÍCIES
Patrimoni militar de la Guerra Civil N
La Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià ha iniciat els inventaris del
patrimoni militar de la Guerra Civil amb vista a la possible protecció, conservació,
posada en valor i difusió.
Vista des del búnquer.
la defensa del territori en una contesa de trinxeres. El seu
traçat ha pogut conservar-se en gran part perquè està
ubicat en un lloc de difícil accés, per una banda, i perquè
forma part de zones protegides pel seu valor mediambiental,
per una altra.
Després de la documentació vindrà la valoració dels elements
existents, tant per a posar-los en valor per mitjà de
recorreguts i senyalització, com per a protegir-los a través
dels diversos instruments que atorga la Llei del Patrimoni
Cultural Valencià: dotant la major dels elements
existents del reconeixement de Bé de Rellevància Local i
reservant la màxima categoria de Bé d’Interés Cultural
per als més rellevants.
Gener 2010 ABante 35

E
ENTREVISTA
Fenando García Fontanet
FERNANDO GARCÍA FONTANET
— Director del Centre de Cultura Tradicional-Museu Escolar de Pusol
“Cada peça que han anat aportant els
ciutadans ha format part de la vida de
la nostra ciutat”
BLANCA LÓPEZ HANDRICH
Al final dels anys seixanta, els mestres de l’escola unitària
de la localitat elxana de Pusol, encapçalats per Fernando
García Fontanet, van posar en marxa un innovador
projecte pedagògic en què els infants estudiaven les
diverses matèries a partir de la seua realitat quotidiana i
immediata: l’escola i el medi rural en què s’ubicava. Gràcies
al seu treball i a la implicació dels seus familiars, els
alumnes van aconseguir recuperar oficis, tradicions, ferramentes
i utensilis que s’estaven perdent. El centre va
acollir diverses exposicions etnogràfiques fruit d’este
treball i, amb el temps, va acabar convertint-se en el
Centre de Cultura Tradicional — Museu Escolar de Pusol,
un centre de referència que acaba de rebre el reconeixement
de la UNESCO, gràcies al suport de la Conselleria
de Cultura i Esport, que el va presentar per a esta
qualificació. El seu director, Fernando García Fontanet,
ens dóna les claus d’esta excel·lent labor.
¿COM HAN REBUT EL RECENT RECONEIXEMENT DE LA
UNESCO EN EL REGISTRE DE PRÀCTIQUES EXCEL·LENTS EN
MATÈRIA DE SALVAGUARDA DEL PATRIMONI CULTURAL
IMMATERIAL?
Per a nosaltres ha sigut una immensa alegria perquè
no esperàvem este reconeixement mundial, ja que
només s’han aprovat tres projectes internacionalment.
Això ha enfortit els ànims de l’equip i de les
persones que intervenen en este projecte educatiu.
¿QUIN ÉS L’ORIGEN DEL PROJECTE?
Fa ja quaranta-dos anys que treballem en el projecte,
36 ABante Gener 2010
i, a poc a poc, quan esta escola unitària era verdaderament
unitària, ens limitàvem a l’estudi de l’escola i
de la partida rural on se situa. I a poc a poc vam anar
captant les persones de l’entorn, que van col·laborar
amb el col·legi en tots els aspectes de la posada al
punt, la remodelació, la construcció i els tallers, i van
ajudar els alumnes a recuperar la seua pròpia història
i costums.
¿COM VA SORGIR LA IDEA DE CONVERTIR ESTE CENTRE
PEDAGÒGIC EN UN MUSEU?
El nostre projecte educatiu no sols comprén la recuperació
dels usos i costums, les tradicions i els oficis
perduts, sinó que és més ampli, perquè estudia la
naturalesa, els comportaments, la sociabilitat, els hàbits,
la laboriositat, l’esforç. Tot això ho cultivem ací.
El tema etnològic va sorgir com un més dels productes
que tenim ací, encara que potser és el més vistós
de tots els que produïm. Al llarg dels anys, a través
d’exposicions i visites de personalitats, hem anat
ampliant l’àrea d’influència i no sols ens ocupem del
camp d’Elx, sinó que hem introduït el comerç i la
indústria, i finalment, qualsevol aspecte de la vida
de la ciutat està arreplegat ací, de manera que la
gent ve a fer les seues donacions per a perpetuar-se i
que el seu nom i les seues coses no es perden. Ens
porten, per exemple, els records dels avis que han
estat en la guerra de Cuba, o els vestits dels segles
XVII, XVIII i XIX. Hi ha una gran quantitat d’elements
que, si no hagueren sigut donats, haurien desaparegut.
Cada peça que han anat aportant els ciutadans
ha format part de la vida de la nostra ciutat.

Fernando García Fontanet, director del Centro de Cultura Tradicional-Museo Escolar de Pusol.
“El tema etnológico surgió como
uno más de los productos que
tenemos aquí, aunque quizá sea
el más vistoso de todos”
EL MUSEU POSSEÏX UNA REPRODUCCIÓ MOLT FIDEL D’UNS DELS
CARRERS COMERCIALS D’ELX TAL COM ERA EN LES PRIMERES DÈ-
CADES DEL SEGLE XIX, AMB ELEMENTS ORIGINALS. ¿COM VAN
COMENÇAR A RECUPERAR ESTOS ESTABLIMENTS?
La primera va ser la Drogueria Seguí, que és la botiga
més emblemàtica del carrer Salvador d’Elx. Quan es
van jubilar els dos germans, no volien que es perdera
la memòria de la botiga, i ens la van oferir íntegra.
Vam portar el mobiliari, productes, documentació,
cartells… Increïble. Hi ha prou objectes per a formar
ENTREVISTA
Fenando García Fontanet E
un ecomuseu amb esta botiga. A partir d’aleshores,
quan es van anar jubilant les persones que regentaven
els recintes comercials més emblemàtics de la
ciutat, van depositar ací els seus fons. I per això els
col·locàrem, a mesura que venien, l’un al costat de
l’altre, i ací tenim un carrer Salvador, amb la recuperació
del comerç tradicional de la ciutat.
LA METODOLOGIA D’ESTE CENTRE ÉS MOLT INNOVADORA,
¿L’HAN EXPORTADA A CENTRES SIMILARS?
Han vingut de Catalunya, de Navarra, del País Basc,
de Galícia, també hem participat com a ponents a Salamanca
en la vint-i-cinc edició de la creació del Centre
de Cultura Tradicional. Quan explicàrem el projecte
a la gent, els va encantar, i van vindre dels centres
de cultura tradicional de tot Espanya. A partir
d’aleshores no han cessat de cridar-nos com a ponents
Gener 2010 ABante 37

E
ENTREVISTA
Fenando García Fontanet
La Consellera de Cultura i Esport, Trini Miró, durant la seva visita al Centre de Cultura Tradicional-Museu Escolar de Pusol.
per a explicar el projecte, perquè és un projecte que
ha anat directament al problema: a través dels xiquets,
conscienciar la societat perquè deposite els
fons més íntims.
EN UNA ÈPOCA DE GLOBALITZACIÓ, NOVES TECNOLOGIES I
PLAYSTATION, ¿ÉS COMPLICAT MANTINDRE ESTE SISTEMA?
El problema ha sigut la globalització, que ha deshumanitzat
l’ensenyança i ha desarrelat els alumnes
dels seus llocs. Per això, en molts poblets on van
traure els alumnes de l’escola unitària, ara s’hi ha
tornat. La gent jove està tornant una altra vegada a
les seues arrels i es manté este tipus d’ensenyança,
que és el més humà i el més efectiu que s’ha comprovat
que hi ha. En altres països europeus es va globalitzar
tot, i han tornat una altra vegada a les escoles
unitàries, perquè donaven vida, dinamitzaven la
vida del camp. L’escola sempre ha sigut el centre
neuràlgic on s’han centralitzat els problemes de la
partida rural, del poblet. Crec que és la forma més
bonica de formar un xiquet, perquè encara tenen l’oportunitat
que un mestre puga modelar un xiquet i
ell recorde el seu professor.
¿CREU QUE HI HA RISC DE PERDRE O OBLIDAR TRADICIONS,
OFICIS O TESTIMONIS ORALS SI NO ES FA UNA LABOR DE
RECUPERACIÓ COM ESTA?
38 ABante Gener 2010
“Quan et decidixes a dedicar-te
a l’ensenyança, saps que el fruit
es veu al cap dels anys”
Efectivament, la transmissió oral cada vegada es veu
més reduïda, perquè les unitats familiars ja no són tacomplexes
com fa deu anys, quan es transmetia molt
la tradició. Ara s’ha deshumanitzat la família també;
no estan en contacte els uns amb els altres, no hi ha
transmissió i hi ha un greu perill d’abandó de tot. I a
més la televisió va inculcant noves tradicions com celebrar
Halloween en compte de Tots Sants.
FA MÉS DE QUARANTA ANYS QUE ESTÀ AL CAPDAVANT D’ESTE
MUSEU, ¿COM SE SENT QUAN MIRA ARRERE I CONTEMPLA EL
TREBALL REALITZAT?
Quan et decidixes a dedicar-te a l’ensenyança, saps
que el fruit es veu al cap dels anys. Per això, els professors
que estan poc de temps en un centre, mai podran
veure l’esforç que han fet. I jo ara veig això com
una cosa natural, amb la satisfacció que tinc uns companys
que continuen les mateixes línies pedagògiques
de sempre, uns pares que estan desitjosos que els seus
fills reben este tipus d’ensenyança, i un orde, una
col·laboració i una participació total de les famílies,
que estan veient resultats des del primer dia.

GENER
Reials Drassanes
Fins al 17 gener
La interacció plàstica.
Rodolfo Navarro.
Centre del Carme
Fins al 10 gener
L’empremta fotogràfica en la nova
pintura realista.
Delegació Comunitat Valenciana
a Madrid
Gener-març
Aurora Valero. Vents favorables.
Museu de Belles Arts de València
Fins al 10 gener
L’esplendor del Renaixement
a Aragó.
FEBRER
Centre del Carme
Febrer-maig
Cartografies de la creativitat.
100% valencians
Delegació Comunitat Valenciana a
Madrid
Gener-març
Aurora Valero. Vents favorables.
Fundació Chirivella Soriano
Febrer-abril
Pintura, expressionisme i kitsch.
La generació de l’entusiasme (els 80).
Llotja del Peix d’Alacant
Febrer-maig
Emilio Varela
Museu de Belles Arts de Castelló
Febrer-maig
Enric Mestre
Museu de Belles Arts de València
Febrer-maig
Memòria i art de l’esperit cartoixà.
Las cartoixes valencianes
MARÇ
Centre del Carme
Febrer-maig
Cartografies de la creativitat. 100% valencians
Delegació Comunitat Valenciana
a Madrid
Gener-març
Aurora Valero. Vents favorables.
AGENDA
ExposicionsA
Fundació Chirivella Soriano
Febrer-abril
Pintura, expressionisme i kitsch.
La generació de l’entusiasme (els 80).
La Gallera
Fins al 28 de març
Insolació. Francis Naranjo
Llotja del Peix d’Alacant
Febrer-maig
Emilio Varela
Museu d’Art Contemporani d’Alacant
Condició cinètica
Museu de Belles Arts de Castelló
Febrer-maig
Enric Mestre
Museu de Belles Arts de València
Febrer-maig
Memòria i art de l’esperit cartoixà.
Las cartoixes valencianes
Gener 2010 ABante 39

A
AGENDA
Activitats
MUSEUS I COL·LECCIONS MUSEOGRÀFIQUES
ADSCRITS A LA DIRECCIÓ GENERAL DE
PATRIMONI CULTURAL VALENCIÀ
Museu Arqueològic de Sagunt
C/ del Castell, s/n. 46500 Sagunt. València.
Tel: 96 266 55 81
Web: www.cult.gva.es/dgpa/sagunto/
Horari: Hivern: de dimarts a dissabte, de 11 h a 18 h; diumenges i festius, d’11 h a
15 h. Estiu: de dimarts a dissabte, de 11 h a 20 h; diumenges i festius, d’11 h a 15 h.
Museu de Belles Arts de València
C/ Sant Pius V, núm. 9. 46010 València.
Tel: 96 387 03 00
Web: www.museobellasartesvalencia.gva.es
Horari: de dimarts a diumenge, de 10 h a 20 h.
Museu de Belles Arts de València - Centre del Carme
C/ Museu, 3. 46003 València.
Tel: 96 387 03 00
Horari: de dimarts a diumenges i festius, de 10 h a 20 h.
Museu de la Impremta i de les Arts Gràfiques
Monestir Santa Maria del Puig
C/ de Joanot Martorell, 6
46540 El Puig. València.
Visita guiada amb cita prèvia: 96 196 12 72
Horari: de dimarts a dissabte, de 10 h a 14 h i de 16 h a 18 h.
Diumenges i festius, de 10 h a 14 h.
Museu de la Valltorta
Partida Pla de l’Om, s/n. 12179 Tírig. Castelló.
Tel: 96 476 10 25
Web: www.gva.es/tirig/tirig3.html
Horari: D’octubre a abril: de dimarts a diumenge, de 10 h a 14 h i de 16 h a 19 h.
De maig a setembre: de dimarts a diumenge, de 10 h a 14 h i de 17 h a 20 h.
40 ABante Gener 2010
AGENDA D’ACTIVITATS
Gener
Museu Arqueològic d’Alacant, MARQ.
Als confins d’El Argar. Una cultura de l’edat
del bronze a Alacant. Fins a febrer.
MUA – Museu de la Universitat d’Alacant
Sala Sempere: Retorn als orígens, d’Elvira
Pizano. Fins a febrer.
Sala Naias: D’un món a un altre. Exposició
fotogràfica organitzada per les Alliances
Françaises d’Espanya. Fins a febrer.
Sala 365: Pepe Azorín. Investigaciones sobre
el dibujo, 1995-2010. Fins a febrer.
Museo Julio Quesada de Crevillent
Julio Quesada y la Semana Santa.
Fins a febrer.
Museu Etnològic d’Oliva
Pobles abandonats, pobles en la memoria.
Exposició del Museu d’Etnologia de
València. Fins a febrer.
Museu del Taulell d’Onda
Exposició Noves Adquisicions, 2003-2008.
La Casa Gran – Museu Etnològic de la Pobla
de Vallbona
Un any de festes a La Pobla. (Fotografía).
Fins a febrer.
MUVIM
Sala alta: Desitjos, promeses, realitats: huit
objectius per al desenvolupament. Fins a
febrer.
Sala baixa: Eduardo Arroyo: boxa i
literatura. Fins a febrer.
Impresos d’avantguarda a Espanya, 1912-
1936. Fins a febrer.
Sala Alfons Roig: Maçoneria i il.lustració.
Obres del museu de la Francmaçoneria de
París. Fins a febrer.
Vestíbul: SIC, Velluters. Fins a febrer.
Ciutat Vella i participació ciutadana.
Fins a febrer.
Febrer
Museu Arqueològic d’Alacant, MARQ.
Als confins d’El Argar. Una cultura de l’edat
del bronze a Alacant.
MUA – Museu de la Universitat d’Alacant
Sala Altamira: Cabezo Redondo. 60 anys
d’excavacions i estudis. Fins a abril.
Sala Sempere: Retorn als orígens, d’Elvira
Pizano.
Sala Naias: D’un món a un altre. Exposició
fotogràfica organitzada per les Alliances
Françaises d’Espanya.
Sala 365: Pepe Azorín. Investigacions sobre
el dibuix, 1995-2010.
Museu Julio Quesada de Crevillent
Julio Quesada i la Setmana Santa.
Fins a febrer.
II Trobada Interdiocesana de Confraries i

Obra de J.L. Jover exposada en el MUVIM. Museu de la taulell a Onda.
Germandats de Setmana Santa de la
Comunitat Valenciana, 6 de febrer.
La col·lecció plàstica de l’Ajuntament de
Crevillent. Fins a març.
Guanyador Concurs de Fotografia 2009.
Fins a març.
Els divendres del MUSS: conferència por
determinar. 26 de febrer.
Museu del Taulell d’Onda
Exposició Premio Alfa de Oro 2005-2009.
Museu Etnològic d’Oliva
Pobles abandonats, pobles en la memoria.
Exposició del Museu d’Etnologia de
València.
La Casa Gran – Museu Etnològic de la Pobla
de Vallbona
Un any de festes a La Pobla. (Fotografía).
Fins a febrer.
Històries de La Pobla per a xiquets. Contes
tradicionals valencians.
28 de febrer:
17.00-17.45 h conte en valencià
17.45- 18.30 h conte en castellà
MUVIM
Sala alta: Desitjos, promeses, realitats: huit
objectius per al desenvolupament.
Sala baixa: Eduardo Arroyo: boxa i
literatura.
Impresos d’avantguarda a Espanya,
1912-1936.
Sala Alfons Roig: Maçoneria i il.lustració.
Obres del museu de la Francmaçoneria de
París.
Vestíbul: SIC, Velluters.
Ciutat Vella i participació ciutadana.
Març
MUA – Museu de la Universitat d’Alacant
Sala Sempere:
Mulier, mulieris”, IV Convocatòria d’Arts
Plàstiques 2010. Fins a maig.
Sala 365: Pepe Azorín. Investigacions sobre
el dibuix, 1995-2010. Fins a abril.
Museu Julio Quesada de Crevillent
400 anys de religió a Crevillent. Fins a abril.
La col·lecció pictòrica de l’Ajuntament de
Crevillent.
1910-2010. Félix Candela. Fins maig.
Museu Etnològic d’Oliva
Homenaje a Francisco Brines. Fins a abril.
Museu del Mar i de la Sal – Torrevieja
Sala d’Exposicions dels Aljubs:
VII Exposició de Modelisme Naval Estàtic i
Radiocontrol Ciutat de Torrevieja. Fins
maig.
Jardí de les Nacions:
Exhibicions de radiocontrol al llac del Jardí de
les Nacions. Diumenges de 11h a 14h.
La Casa Gran – Museu Etnològic de la Pobla
de Vallbona
Quant hem canviat!!! (Utensilis).
Fins a abril.
Històries de La Pobla per a xiquets.
Contes tradicionals valencians.
28 de març:
17.00-17.45 h Conte en valencià
17.45- 18.30 h Conte en castellà
MUVIM
Sala alta: Fragments d’un any. Fins a maig.
Sala baja: Artel. Art d’ús diari. 1908-1935.
Fins a maig.
AGENDA
ActivitatsA
Sala Alfons Roig:
Mèxic il.lustrat. Llibres i revistes. 1920-1950.
Fins a maig.
Vestíbul: J.L. Jover. Collages. Fins a maig.
Abril
Museo Julio Quesada de Crevillent .
1910-2010 Félix Candela.
Museu Etnològic d’Oliva.
Març- abril. Homenatge a Francisco Brines.
Abril-maig. Les dones en la prehistòria.
Exposició del Museu de Prehistòria de València.
La Casa Gran-Museu Etnològic de la Pobla
de Vallbona.
Imatges de l’interior. Fotografía australiana
de frontera: 1810-1940.
25 de abril: Històries de la pobla per a
xiquets.
Pobles tradicionals valencians. 17 a 17.45h:
Valencià. 17.45-18h: Castellà.
Museo Julio Quesada de Crevillent .
400 años de religió en Crevillent.
Museu de la Universitat d’Alacant, MUA.
Sala Sempere. Març-maig: Mulier Mulieris. IV
Convocatòria d’Arts Plàstiques.
Sala 365. Gener - abril: Pepe Azorín,
Investigació sobre el dibuix. 1995-2010.
Museu Valencià de la Il·lustració i de la
Modernitat.
Sala Baja: Artell. Art d’Ús Diari, 1908-1935.
Sala Alfons Roig: Mèxic Il·lustrat. Llibres i
Revistes 1920-1950.
Sala vestíbul: J.L. Jover. Collages.
Sala Alta: Fragments d’un Any.
Gener 2010 ABante 41

A
ANNEX
Accions de la Direcció General
BÉNS D’INTERÉS CULTURAL (BICS)
Declarats
Ares del Maestre: Barranc dels Molins.
Castielfabib: Església parroquial de Nuestra
Señora de los Ángeles.
Requena: Església de San Nicolás de Bari.
Utiel: Església parroquial de l’Asunción de
Nuestra Señora.
València: Monestir de Sant Miquel dels
Reis.
Incoats
Orihuela: Reial Monestir de la Visitación
de Santa María. Santuari de Nuestra Señora
de Monserrate.
PATRIMONI ARQUEOLÒGIC
Cullera: Soterraments d’època romana en
les obres d’urbanització del carrer 25
d’Abril.
Alginet: Intervenció arqueològica al fossat
del castell. Trobades unes finestres
que devien comunicar amb el passadís
interior i la torre a l’angle nord-oest del
castell.
Sagunt: Trobat un cementeri jueu al
vessant nord del turó del castell, una torre
de planta quadrangular, un llenç de
muralla i una espitllera en el projecte
d’intervenció al castell de Sagunt.
Villena: Protecció i restauració de l’antosta
de l’edat del bronze de Cabezo Redondo.
RECONEIXEMENTS DE MUSEUS I
COL·LECCIONS MUSEOGRÀFIQUES
PERMANENTS, 2009
Alaquàs: Castell-Palau.
Almoines: Museu del Ferrocarril Alcoi-
Gandia i Port d’Almoines.
Crevillent: Museu de la Setmana Santa
Museu Pintor Julio Quesada.
La Vila Joiosa: Museu Valencià del Xocolate.
Casa Museu de la Barbera de l’Aragonés.
Onda: Col·lecció Municipal de Paleontologia
i Mineralogia de l’Ajuntament d’Onda.
ADQUISICIÓ D’OBRAS
La Pietat de Joan de Joanes. Museu de Belles
Arts de València.
42 ABante Gener 2010
RESTAURACIONS
Patrimoni Immoble
Albaida: Mur del carrer Trinitat del castell
palau dels Milà d’Aragó.
Algemesí: Pintura mural El Mannà de l’església
parroquial de Sant Jaume Apòstol.
Almedíjar: Aqüeductes Alfara i HN.
Alpuente: Castell i muralles. Llenços en
l’interior de la població, enderrocament i
finalització de la tàpia. Policromia de la
porta renaixentista de la torre de l’Aljama.
Torre i tram de muralla.
Altura: Enderrocament del mur de la cuina
de la cartoixa de Valldecrist i rehabilitació
de les façanes de l’antiga església de
Sant Miquel Arcàngel (centre cultural).
Ares del Maestrat: Consolidació de tram
de muralla.
Artana: Aljub del castell.
Bejís: Segona fase de la restauració del segon
tram de l’aqüeducte romà.
Benissa: Molí del Quisi.
Bocairent: Consolidació de l’àrea de ruïna
núm.3 del nucli antic de la vila
(barri medieval).
Buñol: Pintures murals de la capella de la Comunió
de l’església de San Pedro Apóstol.
Callosa del Segura: Pintures murals de la
capella de la Immaculada de l’església de
San Martín.
Cervera del Maestrat: Adequació de l’edifici
i pintura de la torre i del molí de l’oli.
Chelva: Remodelació de la plaça Major i
restauració de la font de la plaça Major.
Chulilla: Despreniments de la muralla del
castell.
Cortes de Arenoso: Mur de la testera de
l’església de San Vicente.
Cullera: Torre de l’Albacar-octogonal del
castell. Aljub del castell.
Fuentes de Ayódar: Molí.
Fondó de les Neus: Primera capella de lateral
dret de l’església de la Mare de Déu
de les Neus.
La Jana: Capella de la Mare de Déu dels Àngels
de l’església parroquial de Sant Bartomeu.
La Torre de les Maçanes: Torre Major i llavador
font Major.
Llíria: Molí de la Parra.
Montán: Eliminació d’humitats de l’exterior
del convent de servites.
Morella: Ermita de la Puritat.
Nules: Capella de Sant Josep de l’església
de la Sagrada Família.
Orihuela: Pintures del tambor i el cambril
de l’església monestir de Santa Ana.
Palanques: Font Vella.
Requena: Rehabilitació de l’antic convent
de San Francisco.
Serra Engarcerán: Nevera.
Torrent: Arquets de Baix.
Torres Torres: Restauració del vestíbul i reparació
de la séquia dels banys àrabs.
València: Ortofotos dels paviments de taulellets
del Col·legi de l’Art Major de la Seda.
Retirada d’etiquetes del Saló de la Fama del
Col·legi de l’Art Major de la Seda.
Capella del rerealtar de l’església de Santa
Maria del Mar.
Pintura mural del reresagrari de l’església
de la Mare de Déu de la Misericòrdia de
Campanar.
Cobertes de l’església de Sant Agustí.
Segona fase de les pintures murals de l’església
del Col·legi del Patriarca.
Vilafamés: Capella del Palau del Museu
d’Art Contemporani.
Xàtiva: Restauració i reforma de la capella
gòtica de l’Hospital Municipal.
Patrimoni Moble (IVACOR)
Pintures de cavallet i grans formats
Museu de Belles Arts de València
Vicent Castelló, Somni de l’Infant Jesús.
Pau Pontons, Martiri de sant Joan
Evangelista.
Pau Pontons, Degollació de Sant Joan
Baptista.
Jeroni Jacint Espinosa, Aparició de sant
Pere i sant Pau a Constantí.
Francesc Ribalta. Mare de Déu de
Portaceli.
Obres depositades al Museu de Belles
Arts de València
Josep Benlliure Gil. La vident.
Reial Col·legi Seminari de Corpus
Christi de València
Còpia de Roger van der Weyden.
Davallament.
Catedral Metropolitana de Valéncia
Jeroni Jacint Espinosa. Sagrada Família.
Església de Santa Maria de Cocentaina
(Alacant)
Nicolau Borràs. Adoració dels pastors.

ANNEX
Accions de la Direcció General A
Monestir de Sant Miquel dels Reis, declarat Bé d'Interès Cultural. El Museu del Ferrocarril Alcoi-Gandia ha estat
reconegut com a museu.
Església de San Juan Bautista de Chiva
(València)
Josep Vergara Gimeno. Martiri de sant
Alexandre i sant Macari.
Palau Arquebisbal de València
Anònim del segle XVIII. La Fe.
Anònim del segle XVIII. La Caritat.
Museu d’Art Contemporani Vicente
Aguilera Cerni de Vilafamés (Castelló)
Francisco Cruz de Castro. Estos van ser
els seus poders.
Raul Torrent. Sense títol.
Manuel Castañón. Exestenedor peça 1.
Manuel Castañón. Exestenedor peça 2.
Museu de la Ciutat. Ajuntament de
València
Josep Benlliure Gil. Sant Francesc a la
muntanya Bèrnia.
Josep Benlliure Gil. La Ciociara.
Ermita de Santa Llúcia de València
Gaspar de Huerta. La Mare de Déu dels
Desemparats.
PINTURA MURAL
Església parroquial de San Juan Bautista
de Chiva (València)
Josep Vergara: Exaltació del corder; Sant
Pere i sant Pau.
Reial Església del Salvador de València
Pintures murals de la volta de la nau central:
cinc escenes de la passió de Crist.
Palau de la Senyoria d’Alfara del Patriarca
Pintures murals.
ESCULTURA DE FUSTA DAURADA I
POLICROMADA
Museu de Belles Arts de València
Marçal de Sax. Retaule de Sant Miquel Arcàngel.
Museu de la Setmana Santa d’Orihuela
(Alacant)
Francisco Salzillo.
El penediment de sant Pere.
Església parroquial de Sant Jaume Apòstol
de la Pobla de Vallbona (València)
Anònim valencià del segle XV. Sant Jaume.
ESCULTURA PÈTRIA
Museu Municipal de l’Almodí de Xàtiva
(València)
Anònim del segle XVIII. Al·legoria de la primavera,
ca. 1790.
METALLS I ORFEBRERIA
Església de Sant Martí Bisbe i Sant Antoni
Abat de València
Mare de Déu de Gràcia amb l’Infant Jesús,
segle XV.
Creu gòtica amb lignum crucis, segle XIV.
Creu gòtica amb peu gòtic
Reliquiari de sant Martí, segle XVI.
Reliquiari de santa Victòria, segle XVI.
MOBILIARI
Catedral Metropolitana de Valéncia
Arqueta per a portar pergamí.
CERÀMICA
Ajuntament d’Alfara del Patriarca
Plafó ceràmic de Santa Rita de Cassià.
Plafó ceràmic del Baptisme de Crist.
PUBLICACIONS
El Arte Rupestre del Arco Mediterráneo de
la Península Ibérica. 10 años en la lista del
Patrimonio Mundial de la UNESCO, (actas
del IV Congreso de Arte Rupestre del Arco
Mediterráneo de la Península Ibérica), València,
Generalitat Valenciana, 2009.
Los regadíos históricos del Turia medio: la
Serranía y el Camp de Túria. València, Generalitat
Valenciana, Universitat de València,
2009.
Castillos de España. Nº 156-157-158-159,
Año LVI, número especial Fortificaciones
de la Comunidad Valenciana, Madrid, Associació
Espanyola d’Amics dels Castells
2009-2010.
ACTIVITATS
I Congrés de Models de Gestió del Patrimoni
Arqueològic en el segle XXI (2001-2010).
Gener de 2010.
Gener 2010 ABante 43