APUNTS D'HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA - Aldea Global

APUNTS D'HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA - Aldea Global APUNTS D'HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA - Aldea Global

aldeaglobal.net
from aldeaglobal.net More from this publisher
22.04.2013 Views

José Vicente Mestre Chust: Apunts d’Història de la Filosofia 2.1.1. FILOSOFIA MOISTA Com ja hem assenyalat anteriorment, consideren que l'Arkhé és una substància única, la qual és l'origen cronològic de l'univers, i a la qual anirà a parar tot l'univers després d'un procés de corrupció. 2.1.1.1. TALES DE MILET Tales de Milet (639-545 a C) és el primer autor del qual es coneix el seu nom i el seu pensament, tot i que no va arribar a escriure cap obra. Serà l'iniciador d'una escola filosòfica a Milet on destacaran Anaximandre i Anaxímenes. És igualment el creador del concepte d'Arkhé com a substància origen de l'univers i proposarà com Arkhé l'aigua. Podem trobar diverses raons que justifiquin el fet que Tales hagi escollit com a Arkhé l'aigua. La primera seria que l'aigua és gairebé sinònim de vida. Allà on hi ha aigua hi ha vida, i la vida sense aquesta és del tot impossible. Tales va viure una temporada a Egipte on va poder adonar-se de la importància de l'aigua per a la vida. Una altra raó seria geopolítica ja que la Grècia Clàssica té com a centre el Mar Egeu, d'aquí la importància de l'aigua. 2.1.1.2. AAXIMADRE Anaximandre (610-547 a C), deixeble de Tales, considera que no és possible que l'Arkhé formi part d'aquest univers i per això considera que l'Arkhé hauria de ser una substància no existent en aquesta realitat. Per això l'anomenarà Apeiron (allò que és indeterminat). S'adona que el temps té una successió cíclica degut a la lluita de contraris: fred-calor llum-foscor...,i afirma que l'Arkhé seria una realitat fora d'aquest univers on aquests contraris conviurien. En un moment determinat, un dels contraris triomfa sobre l'altre creant-se una situació injusta, intervenint la Justícia Còsmica. La Justícia Còsmica farà triomfar el contrari derrotat anteriorment, iniciant-se així el procés cíclic de canvi que caracteritza aquesta realitat. Aquest pensament influirà notablement sobre Heràclit (un dels Presocràtics més importants). 2.1.1.3. AAXÍMEES Anaxímenes (588-524 a C), deixeble d'Anaximandre considerarà que l'Arkhé és l'aire el qual per condensació crea la resta de la matèria. Aquests tres autors formen una unitat ja que tots tres són originaris de la ciutat de Milet (origen de la Filosofia). 2.1.1.4. PITÀGORES Pitàgores (580-524 a C), més que no pas un filòsof es tracta d'un líder d'un grup religiós (els Pitagòrics) els quals tenien com a precepte més important la creença en la transmigració de les ànimes. Així consideren que l'ànima és una part immaterial, unida al cos, sent l'ànima la part més important de l'ésser humà, la qual és capaç de viure fora del cos, immortal, sent l'ànima presonera del cos. Així Pitàgores té una visió dual de l'ésser humà, dividint-lo en cos (matèria) i ànima (immaterial). 5

José Vicente Mestre Chust: Apunts d’Història de la Filosofia Aquesta idea influirà notablement sobre el pensament de Plató. Però el pensament dels Pitagòrics va molt més enllà de la seva teoria de l'ànima. Consideren que el número 1 és l'origen de l'univers, que al respirar, crea les tres dimensions i l'extensió de la matèria. Consideren que el Nº 10 és la perfecció, però davant del problema de trobar-se que només hi havia 9 cossos celestials, i no 10 com hauria de ser, s'inventen un 10è Planeta (L'Antiterra) per poder continuar la coherència de l'argument anterior. Per poder entendre encara més aquesta metodologia anticientífica cal dir que els pitagòrics van amagar a la resta de filòsofs l'existència dels números irracionals els quals podien contradir la seva visió de l'univers de forma matemàtica i racional. És a dir, quan alguna cosa de les que descobrien contradia el seu pensament, en lloc de replantejar el seu pensament (seguint el mètode científic) intenten, de totes totes, amagar aquesta descoberta. En definitiva, el pensament Pitagòric és important no pas pel seu pensament en sí, sinó per la importància històrica que tindrà a l'influir sobre el pensament de Plató i sobre la Nova Ciència a partir del segle XVI. 2.1.1.5. HERÀCLIT Heràclit (540-470 a C), considerarà que l'univers està regit per l'enfrontament de contraris, fet que determina que aquest món sigui un món totalment dinàmic. Tan dinàmic és aquest món, que el seu futur és totalment imprevisible, ja que els éssers canvien constantment, deixant de ser allò que eren, sense seguir cap tipus d'ordre establert. Aquest pensament és expressat en la famosa sentència: Mai no et podràs banyar dos cops al mateix riu. Aquest dinamisme extrem té com a conseqüència important la impossibilitat del coneixement per dues raons: 1. Tot procés de coneixement necessita un període de temps, i durant aquest temps l'objecte canvia, deixant de ser allò que era. 2. Durant aquest període de temps, també el subjecte canvia passant a ser un altre ésser. Dins d'aquest dinamisme expressat en la lluita de contraris podem trobar la influència del pensament d'Anaximandre; i com aquest, també necessita l'existència d'un element que sigui l'encarregat de possibilitar aquesta lluita de contraris, així afirma l'existència del Logos, similar a la Justícia Còsmica de la que ens parlava Anaximandre. Afirma l'existència d'un Arkhé, el qual ha de ser, naturalment, un element dinàmic i el troba al Foc, així doncs, per a Heràclit, la substància material la qual és l'origen de l'univers dinàmic és el foc. Heràclit serà un dels autors Presocràtics més importants ja que influirà notablement sobre Plató, i serà un dels elements clau d'una polèmica sobre el moviment o el canvi, juntament amb Parmènides, polèmica que centrarà el pensament filosòfic prop de 150 anys, i que no serà solucionada definitivament fins l'obra d'Aristòtil. 2.1.1.6. PARMÈIDES Parmènides (540-450 a C) inicia el pensament afirmant L'Ésser és i el o-ésser no és. Aquesta afirmació l'hem d'agafar des del punt de vista següent: l'Ésser existeix i el No-ésser no existeix. Però, com veiem, Parmènides afirma l'existència d'un únic ésser el qual és esfèric, etern, indiferenciat, immutable i perfecte. 6

José Vicente Mestre Chust: Apunts d’Història de la Filosofia<br />

2.1.1. <strong>FILOSOFIA</strong> MOISTA<br />

Com ja hem assenyalat anteriorment, consideren que l'Arkhé és una substància única, la qual<br />

és l'origen cronològic de l'univers, i a la qual anirà a parar tot l'univers després d'un procés de<br />

corrupció.<br />

2.1.1.1. TALES <strong>DE</strong> MILET<br />

Tales de Milet (639-545 a C) és el primer autor del qual es coneix el seu nom i el seu<br />

pensament, tot i que no va arribar a escriure cap obra. Serà l'iniciador d'una escola filosòfica a<br />

Milet on destacaran Anaximandre i Anaxímenes. És igualment el creador del concepte<br />

d'Arkhé com a substància origen de l'univers i proposarà com Arkhé l'aigua. Podem trobar<br />

diverses raons que justifiquin el fet que Tales hagi escollit com a Arkhé l'aigua. La primera<br />

seria que l'aigua és gairebé sinònim de vida. Allà on hi ha aigua hi ha vida, i la vida sense<br />

aquesta és del tot impossible. Tales va viure una temporada a Egipte on va poder adonar-se<br />

de la importància de l'aigua per a la vida. Una altra raó seria geopolítica ja que la Grècia<br />

Clàssica té com a centre el Mar Egeu, d'aquí la importància de l'aigua.<br />

2.1.1.2. AAXIMADRE<br />

Anaximandre (610-547 a C), deixeble de Tales, considera que no és possible que l'Arkhé<br />

formi part d'aquest univers i per això considera que l'Arkhé hauria de ser una substància no<br />

existent en aquesta realitat. Per això l'anomenarà Apeiron (allò que és indeterminat). S'adona<br />

que el temps té una successió cíclica degut a la lluita de contraris: fred-calor llum-foscor...,i<br />

afirma que l'Arkhé seria una realitat fora d'aquest univers on aquests contraris conviurien.<br />

En un moment determinat, un dels contraris triomfa sobre l'altre creant-se una situació<br />

injusta, intervenint la Justícia Còsmica. La Justícia Còsmica farà triomfar el contrari derrotat<br />

anteriorment, iniciant-se així el procés cíclic de canvi que caracteritza aquesta realitat. Aquest<br />

pensament influirà notablement sobre Heràclit (un dels Presocràtics més importants).<br />

2.1.1.3. AAXÍMEES<br />

Anaxímenes (588-524 a C), deixeble d'Anaximandre considerarà que l'Arkhé és l'aire el qual<br />

per condensació crea la resta de la matèria. Aquests tres autors formen una unitat ja que tots<br />

tres són originaris de la ciutat de Milet (origen de la Filosofia).<br />

2.1.1.4. PITÀGORES<br />

Pitàgores (580-524 a C), més que no pas un filòsof es tracta d'un líder d'un grup religiós (els<br />

Pitagòrics) els quals tenien com a precepte més important la creença en la transmigració de<br />

les ànimes. Així consideren que l'ànima és una part immaterial, unida al cos, sent l'ànima la<br />

part més important de l'ésser humà, la qual és capaç de viure fora del cos, immortal, sent<br />

l'ànima presonera del cos. Així Pitàgores té una visió dual de l'ésser humà, dividint-lo en cos<br />

(matèria) i ànima (immaterial).<br />

5

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!