APUNTS D'HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA - Aldea Global

José Vicente Mestre Chust: Apunts d’Història de la Filosofia
Com podem veure, totes les demostracions de l'existència de Déu, són demostracions a priori,
basades en el concepte de Déu, i no en l'experiència. Però no en tinc prou demostrant que Déu
existeix, he de demostrar que Déu no és enganyador per desfer la Hipòtesi del Geni Maligne i
poder recuperar directament la Matemàtica i la Lògica. Déu és perfecte i poderós, i poder
enganyar a algú és símptoma de poder, però voler enganyar a algú és símptoma de debilitat, i
Déu, no pot ser dèbil, i per això, Déu no és enganyador. Amb aquest argument hem desfet el
dubte de la Matemàtica i la Lògica. Però, si Déu no és enganyador no pot permetre'm
l'engany, ja sigui directe o indirecte, i, per tant, els sentits m'ofereixen també la veritat. Una
explicació més acurada de la recuperació de la realitat del coneixement sensible seria la
següent.
Davant un objecte sensible, aquest pot procedir de tres fonts:
. De Déu, que m'enganya. (Ja sabem que aquesta no és possible).
. De l'engany d'un altre ésser. (Però si Déu em crea de tal forma que permet que un
altre ésser m'enganyi, Ell és responsable indirecte de l'engany, i això és impossible ja
que Déu no és enganyador).
. De l’experiència del propi objecte, que existeix, per tant hem d’acabar acceptant la
sensibilitat com a font vàlida de coneixement
No hem de perdre de vista que Descartes és un científic que intenta fornamentar la Nova
Ciència nascuda de la Revolució Científica de Copèrnic. Aquesta ciència té com a elements
fonamentals precisament la Sensibilitat (l’observació) i la Matemàtica. Aquests dos principis
són posats en dubte per Descartes amb la intenció de recuperar-los amb més força, i no amb
la intenció de dubtar seriosament de la seva validesa. Quan Descartes comença dubtant de la
Sensibilitat i de la Matemàtica, està dubtant precisament de les dues noves eines fonamentals
de la ciència: l'observació empírica i la Matemàtica com a nova eina científica. Això ens
mostra clarament que el dubte no és escèptic, sinó metòdic: Descartes no dubta per rebutjar,
dubta per recuperar amb més força la validesa d'aquestes dues eines fonamentals per la
ciència. Amb això queda recuperat tot allò que havia estat dubtat dins el procés de Dubte
Metòdic. Ara bé, segons hem acabat afirmant, semblaria impossible l'error, i, en canvi, l'error
es produeix. Descartes el justifica afirmant que l'error no es produeix per una manca del
sistema de coneixement, sinó de la voluntat que fa que jo em precipiti a l'hora de considerar
que ja conec, el que encara no conec prou bé, facilitant l'error.
5.1.1.4. TIPUS DE SUBSTÀCIES
Descartes a l'hora de definir substància afirma que és tot allò que existeix de tal forma que no
necessita de res més per existir. Si agafem aquesta definició de forma literal, només podem
trobar a Déu com a substància. Però, en canvi, tot i no seguir la definició establerta Descartes
considera l'existència de tres tipus diferents de substància:
. Res Cogitans. És el pensament, la raó i la intel·ligència, el qual és immaterial. És el Jo
sorgit del Cogito. Seria l'equivalent a l'ànima.
. Res Extensa. És la matèria en la seva qualitat d'extensió.
44