APUNTS D'HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA - Aldea Global

José Vicente Mestre Chust: Apunts d’Història de la Filosofia
Per això que considerarà com a fals, allò que no sigui evident que és cert. Així del primer que
dubtarà serà del coneixement que li porporcionen els sentits per dues raons:
. Els sentits m'han enganyat diverses vegades i no és prudent refiar-se de qui ja ens ha
enganyat anteriorment.
. És certament complicat distingir el somni de la vigília, ja que moltes vegades quan crec tenir
una experiència, forma part d'un somni que és totalment irreal; per tant, no em puc refiar del
coneixement que em proporciona la sensibilitat.
Sembla en canvi bastant més difícil dubtar de la Matemàtica i de la Lògica, ja que aquestes
no depenen de si jo estic despert o somiant, sinó que semblen completament evidents.
Però podria ser que existís un ésser que m'enganyés, un Geni Maligne que faci que jo
consideri com a certa la Matemàtica quan és totalment falsa. És per això que cal dubtar també
de la Matemàtica i la Lògica. La Hipòtesi del Geni Maligne està totalment relacionada amb el
Pròleg d'Osiander al De Revolutionibus de Copèrnic. Amb la figura del Geni Maligne el que
pretén fer Descartes és ridiculitzar la proposta d'Osiander al Pròleg del De Revolutionibus de
Copèrnic, segons la qual el model de Copèrnic és una bona eina hipotètica i pràctica, però
falsa. Així, Déu crea el món d'una forma però ens el mostra d'una altra, impossibilitant la
ciència. Contra aquesta postura Descartes crea la figura del Déu enganyador, o Geni Maligne,
ridiculitzada i refutada pel pensament cartesià.
Però, si existeix un Geni Maligne que m'enganya, és obvi que enganya a algú, si m'enganya,
si dubto, si penso... existeixo. (Cogito ergo sum) Aquesta és la primera veritat indubtable a la
que arriba Descartes. És el pilar que li permetrà construir la resta del pensament filosòfic; és
el punt de suport que demanava Arquímides per moure el món. L'existència del Jo és
indubtable, ja que es tracta d'una veritat evident. Això no vol dir que jo existeixi per la raó
que pensi, i que quan ja no pensi, no existiré. El Cogito no és la clau de l'existència, sinó de la
consciència de l'existència. Jo no existeixo gràcies al Cogito, sinó que sé que existeixo
gràcies al Cogito. Tot aquest Procés de dubte fins arribar a la veritat evident, és conegut com
el Dubte Metòdic. Aquest dubte no és un dubte escèptic, ja que el que està pretenent
Descartes des del principi és fonamentar la ciència, i, per fer-ho utilitza com a eina aquest
dubte.
Ara bé, si jo trobo dins meu alguna idea que no hagi pogut sorgir de mi, hauré de concloure
que existeix un altre ésser, i per tant serà possible sortir del solipsisme (només existeixo jo).
Així troba que entenc per Déu un ésser etern, perfecte, infinit, i en canvi, jo no sóc ni etern, ni
infinit, ni perfecte, i, per tant, és impossible que aquesta idea hagi sorgit de mi, i, per tant he
de concloure que existeix un ésser etern, perfecte, fora de mi, al qual conec sota el nom de
Déu. Aquesta és la primera demostració de l'existència de Déu. Descartes en té dues més:
. Si jo m'hagués creat, m'hauria creat perfecte, i, en canvi, sóc imperfecte, per tant hi ha un
altre ésser que m'ha creat.
. Dins l'essència de Déu, hi és l'existència. Déu no pot no existir, i, per tant existeix. Aquesta
és una nova edició de l'Argument Ontològic de St. Anselm.
43