APUNTS D'HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA - Aldea Global

José Vicente Mestre Chust: Apunts d’Història de la Filosofia
També seria interessant afegir que el motor que determina el pensament d'Aristòtil és acabar
de forma definitiva amb la polèmica entre Heràclit i Parmènides respecte a la coexistència de
l'ésser i el moviment, polèmica que no havia estat superada per Plató, ja que aquest separarà
els éssers (Món Intel·ligible) dels mòbils (Món Sensible) però sense fer-los compatibles com
serà la intenció inicial del pensament d'Aristòtil.
2.3.2. METAFÍSICA
Com ja hem assenyalat, quan Aristòtil inicia el seu pensament, la polèmica entre Heràclit i
Parmènides és encara viva. Així aquesta polèmica ens mostra la impossibilitat de fer
compatibles l'ésser i el moviment. Heràclit accepta l'existència del moviment, però els éssers
no són estables. En canvi Parmènides assenyala l'existència d'un ésser estable, però sent
totalment impossible el moviment o el canvi. A més a més hi havia un tret comú dels dos
pensaments: el coneixement és totalment impossible. Com ja hem assenyalat, la solució
platònica no serà efectiva, ja que separarà els éssers dels mòbils, mostrant, encara, una
postura filosòfica incapaç de fer compatibles l'ésser i el moviment. Aristòtil ho solucionarà
afirmant que L'ésser es diu de diverses maneres.
Amb això el que diu és que el moviment no seria des d'un Ésser rígid al No-ésser, sinó des
d'un ésser específic a un altre, ja que hi ha diferents formes de ser.
A aquestes diferents formes de ser les anomenarà Categories, les quals seran dividides en dos
grans grups:
. La Substància. És l'autèntic ésser, definida com allò que pot existir per sí sol.
. Els Accidents. Són les diverses formes de ser de la substància. Són 9: Quantitat, Qualitat,
Relació, Lloc, Temps, Posició, Estat, Acció i Passió.
Com hem vist, la substància és l'autèntic ésser ja que els accidents són les diverses formes de
ser de la Substància i sense la qual, aquests no tenen sentit. Per això, la Metafísica, que serà
definida com la Ciència de l'ésser en quant a ésser, estudiarà la substància ja que aquesta és
l'ésser. En un principi, quan encara era platònic, Aristòtil afirmarà que la substància és
l'universal, però posteriorment, canviarà de parer i afirmarà que la substància és el particular,
el qual és el compost de Matèria i Forma. Entenem per Forma allò que fa que un objecte sigui
el què és (universal) mentre que la Matèria és allò que fa que un objecte sigui qui és, és a dir,
la Matèria és l'element individualitzador. Però la substància no és la Forma, ni la Matèria,
sinó el compost de Matèria i Forma. Així veiem que Aristòtil uneix exactament allò que Plató
separava; Plató afirma l'existència d'elements universals i materials, però separats formant
dos mons, mentre que Aristòtil afirma que aquests dos elements (universal i matèria) formen
una unitat indissoluble a la qual anomena substància.
Per això, l'autèntic ésser és el particular, el compost de Matèria i Forma. Mai no trobarem
Matèria sense Forma, i mai no trobarem (excepte en un cas molt especial) Forma sense
Matèria. Aquesta és la diferència fonamental entre la concepció de l'ésser de Plató i
d'Aristòtil. Tot i això, veurà que és tan important la Forma que, de vegades, l'anomenarà
Substància Segona.
20