Els textos més antics conservats en la nostra llengua ... - Aldea Global

LA FORMACIÓ DEL CATALÀ
PÀG. WEB
o www.romaniaminor.net/mapes/romania.swf
o www.bibiloni.net/llengues/mapes.htm
Valencià‐1r de Batxillerat/ 1
S. III ABANS DE C. FINS EL S. Vé DESPRÉS DE C.
• Els romans arriben a la Península Ibèrica en l’any 218 a. d. C.
• La romanització s’imposa als pobles ibers. L’iber i el basc són substrats del llatí.
• La península es divideix en dues províncies Hispània Citerior i Hispània Ulterior.
Cadascuna tindrà una ocupació diferent, la Citerior serà ocupada pels legionaris,
comerciants, classes populars, amb un llatí més popular, viu i amb contacte amb la
metròpoli.
(Substrat. Llengua d’un territori que ha sigut substituïda per una altra per causes de conquesta, la
primera influeix aportant característiques.)
S. Vé DESPRÉS DE C. AL S. VIIIé DESPRÉS DE C.
• Període de les llengües preromàniques.
• Any 476 d.d.C. caiguda de l’imperi romà a mans dels pobles bàrbars. La llengua
germànica és un superstrat. Comencen les tendències disgregadores en el llatí.
(Superstrat. Llengua que influeix sobre una alta sense suplantar-la.)
• 813 d.d.C. concili de Tours, en el qual s’acordà permetre predicar, fer les homilies
en Rústica Romana Lingua
• Alguns exemples de la nova fesomia del romanç.
o Són canvis molts lents i imperceptibles pels parlants.
o Canvia la pronunciació, forma, el significat de les paraules.
o Caiguda de la o, u a final, després de síl·laba plana: gat, pes, cavall
o Eliminació n final: pa, mà, vi
o Canvi de cl a ll: orella, ull
• s. VIII després de C. Arriben els àrabs, que són un factor de cohesió i una
presència molt llarga a la Catalunya Nova, al País Valencià i a Mallorca. Cal
reparar els topònims, agricultura, oficis per a comprovar la influència de l’àrab.
S. X DESPRÉS DE C. LLENGÜES ROMÀNIQUES
1. LITERATURA MEDIEVAL
Els textos més antics conservats en la nostra llengua són el Llibre Jutge i les
anomenades Homilies d’ Organyà. Són textos amb caràcter eminentment pràctic. El Llibre
Jutge constitueix un breu fragment de la traducció catalana del Forum Judicum. Les
Homilies d’ Organyà s’anomenen així perquè es tracta d’un recull d’apunts o recordatoris
perquè serviren d’ajut al capellà a l’hora de pronunciar els sermons o homilies. El còdex
fou descobert a Organyà, a la comarca de l’alt Urgell. L’existència d’aquestes dues
primeres obres posen de manifest com, a poc a poc, els escrits que fins aleshores havien
estat redactats en llatí comencen a escriure’s en «pla», ja que, probablement, el poble no
comprenia la llengua de Roma; llengua, el llatí, en què continuaven escrivint-se la
immensa majoria de textos, ja foren de caràcter legal, jurídic, religiós, etc.

Valencià‐1r de Batxillerat/ 2
HOMILIES D’ ORGANYÀ
“Et naprés d’aiçò N(nostre) S(enior) posà la sua benedita mà sobre.ls uls del ceg e S(em)pre él vit. E.l ceg,
qan ag vist, fed grans gràcies a N(nostre) S(enior) e segí’l en totes bnes obres. E les compaines de les
gens, qan videren lo tan gran miracle, feren grans gràcias en grans laudors a N(nostre) S(enior).”
“S(eniors) audid avetz del ceg qe N(nostre) S(enior) alumenà per la seua vertud e per lo poxeule qe.l ceg li
fazie de mercè a clamar, per qe el no estave per los menazador qi.l volian fer calar; et él on màs li
menaçaven, él màs cridave així com odid avetz:Jehesu, f (ili) David, m (iserere) m (ei).”
1.1. LES PRIMERES MANIFESTACIONS POÈTIQUES
Les primeres manifestacions poètiques, d’escriptors nascuts al nostre àmbit
lingüístic es feren en llengua provençal. Aquesta afirmació pot semblar sorprenent des
d’una perspectiva actual. El fet, però, no té res d’especial si pensem en el sistema de vida
medieval. D’una banda, hem de recordar que durant l’edat mitjana la llengua habitual dels
textos escrits a tot Europa era el llatí. D’altra banda, però, comencen a desenvolupar-se
unes llengües romàniques, filles del llatí. D’aquestes llengües, la que gaudí de major
prestigi fou precisament la formada a partir de les parles de la Gascunya, el Llenguadoc,
la Provença, el Llemosí i l’Aubèrnia; parlars que conformaren l’anomenada llengua
provençal o llengua d’Oc. L’esplendorosa vida social dels senyors feudals d’aquelles
terres de la Provença donaren peu a la creació de la primera producció lírica culta
romànica: la poesia dels trobadors. Aquestes manifestacions poètiques van tenir una
extraordinària difusió i alguns poetes de llengua no occitana, com ara del nord de l’actual
Catalunya, atrets per l’esplendor d’aquesta poesia sense oblidar tampoc el factor moda,
es decantaren per escriure versos en llengua occitana, i no en la seua llengua natural.
Aleshores els poetes s’anomenaven trobadors. Aquest nom se’ls donava perquè
intentaven trobar les paraules adequades per a compondre les seues poesies i poder-les
casar amb una melodia, perquè no hem d’oblidar que la poesia trobadoresca bàsicament
havia de ser cantada. La producció trobadoresca va tenir el seu moment de màxima
esplendor els segles XII i XIII, però la seua influència es deixà notar fins al segle XV. La
poesia trobadoresca era divulgada per músics-cantors anomenats joglars, alguns dels
quals componien versos però sense ser trobadors.
El tema central de la poesia trobadoresca és l’amor cortès que, d’alguna manera
està molt relacionat amb la seua societat. Així la rígida estructura social del feudalisme es
trasllada a la poesia
SENYOR ------ FIDELITAT ------ VASSALL
DAMA ------ FIDELITAT ------ AMADOR
És una literatura d’homes, és el món vist pels homes, un món masculí. La dona no
ocupa lloc en un món de masculí, excepte que siga dona/esposa, germana, mare, filla.
Les dones ploren, es desmaien, interpreten el paper que convé a l’ordre feudal.
La dama (Domina o Midons) que sol ser casada, és objecte de l’amor (vassallatge)
del trobador. Altres personatges són el marit enganyat (Gilós) i els qui denunciaven els
amants (Lausangiers). El nom de la dama mai no apareix explícit, sinó amagat amb un
pseudònim (Senyal) que, generalment es troba a l’última estrofa.

Valencià‐1r de Batxillerat/ 3
Els trobadors elaboren un concepte platònic de l’amor: nostàlgia per la dona absent
i inabastable.
Hi havia dos estils bàsics: d’una banda uns poetes feien ús de conceptes hermètics
i pautes difícils i rebuscades: es tractava de l’anomenat trobar clus, és a dir, tancat.
D’altres, per contra, utilitzaven el trobar lleu, molt més assequible i senzill.
El poema està constituït per estrofes (cobles) susceptibles de ser cantades:
CANÇÓ. La mètrica és rígida, la rima també.
Entre els gèneres conreats recordem: la cançó, la pastorel·la, l’albada, la dansa,
de tema amorós; el sirventès i el plany són de temàtica moral i política.
Entre els trobadors de la nostra àrea lingüística convé destacar-ne els següents:
Guillem de Berguedà conegut, sobretot, pels seus sirventesos encaminats a posar de
relleu la seua oposició de senyor feudal contra les autoritats, bé es tracte de bisbes, de
nobles del seu entorn o, fins i tot, del mateix monarca. Guillem de Cervera autor que
pertany a la segona meitat del segle XIII i ha estat considerat com el darrer poeta
trobadoresc del període clàssic. És l’autor de qui més obres es conserven: cent vint
poemes, entre els quals hi ha cançons, pastorel·les, planys, etc. Beatritz de Dia,
coneguda com a Comtessa de Dia (finals del segle XII mitjans del segle XIII) fou una
trobairitz occitana de la qual han pervingut alguns poemes, però de la seva vida se'n sap
molt poc, ja que no són diversos els personatges històrics documentats que podrien
correspondre a aquesta trobadora.
La història ha bandejat aquestes poetesses que han deixat poesies amoroses que
sorprenen pel seu realisme i les referències directes a l’amor carnal. Canten als amants,
no als marits; l’amor no era freqüent en el matrimoni, perquè era una institució de
conveniència, on no hi conten els sentiments: l’amor s’expressa fora d’aquesta aliança.
JO AME EL QUI ÉS BO I BELL (versió actualitzada)
Jo ame el qui és bo i bell/ i sóc feliç com el blanc ocell/ que, per amor, crida la seua cançó,/ i sóc
senyora i sobirana,/ i aquell que jo ame que no se’n retracte,/ puix que, per damunt de totes, sóc
la millor amant/ que ha escollit l’amic més preuat/ i el millor del món, i l’ame tant/ que jo, pensant
en ell, crec veure’l/i tenir-lo;/ i quan això no és així,/ em fereix una desesperació immensa,/ quan
sé que ell es troba a França.
L’enyorança i el gran desig/ que sent per vós em pot matar,/ mon dolç i estimat senyor,/ i bé
podré prompte morir/ per vós, a qui tant ame i desitge,/ si en breu temps no us veig tornar ací,/
que tant em costa poder abraçar/ i enraonar/ i fer qualsevol altra cosa./ I quan considere que us
n’heu anat/ i no torneu,/i que lluny us trobeu,/ el meu cor gairebé viu desesperat;/ per poc no mor/
si no té prompte guariment de vós!
Pietat, marit, que sofrint passe/ els mals que em doneu, i per tant, torneu,/ que cap tresor/ no val
un cor/que per vós mor,/ amb amorós pensament.
Constança de Mallorca

1. 2. ELS INICIS DE LA PROSA: RAMON LLULL
Valencià‐1r de Batxillerat/ 4
És un cas insòlit de la cultura medieval. Va més enllà de la pertinença a una
llengua perquè la finalitat de la seua obra és apologètica. Les notícies biogràfiques les
tenim per tres vies: per les al·lusions biogràfiques, per un text: Vida coetània, per les
notícies de la seua època.
El fet que la poesia inicialment es fes en llengua provençal, no significa que el
català no fóra utilitzat, des d’un primer moment, com a llengua literària, encara que
exclusivament per a la prosa.
En aquest sentit és molt important la figura de Ramon Llull que, malgrat que va
escriure tota la seua producció prosística en català -no debades se’l coneix com el
creador de la prosa catalana-, també va conrear la poesia seguint l’estil dels trobadors,
encara que se n’allunyà prou pel que fa als continguts.
Però la gran aportació de Llull la trobem en la literatura no poètica: narrativa, obra
mística i obra didàctica de caire generalment filosòfic; sobretot pel fet d’estar redactades
en català, encara que també en té en llatí i àrab. Cal recordar que, fins aleshores, les
obres filosòfiques eren escrites en llatí i, per tant, Ramon Llull va haver d’aportar
solucions a molts problemes lingüístics, tant d’estructures oracionals (oracions
subordinades, ús del subjuntiu), com de lèxic (nombrosos neologismes), que renovà a
través de l’àrab, del llatí a partir d’un sistema de derivació amb sufixos nominals: -able, -
ible, -ança, -ença, -esa, etc i els sufixos verbals –ar, -er, -ir. Si és anomenat creador de la
prosa literària catalana és, entre altres raons, perquè es va veure obligat a adoptar molts
conceptes per als quals les llengües romanç, encara no havien creat una forma pròpia. La
seua sintaxi combina elements cults amb altres de populars, és una prosa dúctil i flexible,
que esdevingué un model de llengua que no fou modificat fins que posteriorment la
Cancelleria Reial n’imposà un d’altre.
LA POESIA. Resulta de la fusió de diferents veus: l’element trobador, la presència d’un
sentiment d’amor universal vers la natura i les persones i una coherència per la difusió del
dogma.
PROSA. Blanquerna i Llibre de meravelles o Fèlix, són les dues primeres mostres de
novel·la en el sentit modern.
L’OBRA MÍSTICA. Llibre d’Amic e Amat (l’amic l’home, l’amat Déu i l’amor l’intermediari
entre els dos), són tres-centes seixanta-sis metàfores; i presenta, en forma dialogada, la
vivència d’amor entre l’amic e l’amat i el Llibre de Contemplació de Déu.
L’OBRA DIDÀCTICA. Llibre de l’ordre de cavalleria orientat per conéixer des de l’escuder
fins el cavaller.

Valencià‐1r de Batxillerat/ 5
Ramon Llull
Ramon Llull ciutat de Mallorca, (1232/35 - 1316?), poeta i prosista, és un dels escriptors
més fecunds que han existit mai en una llengua romànica (el seu catàleg comprèn 143 obres
segures). Fou un home de vida dinàmica que als catorze anys entrà al servei del rei Jaume II
com a patge i que rebé una educació palatina i cavalleresca. En la seua joventut conreà la poesia
trobadoresca. Es casa i tingué un fill i una filla. Passada la trentena -segons conta ell mateix- se
li aparegué la imatge de Crist crucificat i decidí de canviar l’estil de la seua vida: dedicar-se a la
conversió dels infidels. Després d’aquesta conversió es retirà del món. Comprà un esclau moro
que li ensenyà l’àrab, al temps que es formava religiosament al Monestir de Santa Maria la Real.
Jaume II li permeté la fundació del monestir de Miramar, dedicat a l’estudi de les llengües
orientals per a formar missioners. A partir de 1287, quan ja tenia més de cinquanta anys,
començà a buscar a la cort pontifícia i diverses corts reials ajut per a dur endavant la seua tasca
missional, però les seues gestions fracassaren una i una altra vegada. L’any 1288 obtingué a la
Universitat de Paris el títol de Mestre en Arts. Després predicà a Bugia on fou empresonat i, ja
octogenari, les informacions sobre la seua vida desapareixen.
Pel que fa a la seua obra, abraçà pràcticament totes les modalitats del moment. En poesia va
escriure el Cant de Ramon, de caràcter autobiogràfic, lo Desconhort i alguns altres textos com
ara el Plant de Nostra Dama, de temàtica mariana. Però la gran aportació de Llull la trobem en
la literatura no poètica: narrativa, obra mística i obra didàctica. En narrativa convé recordar el
Llibre d’Evast e Blanquerna, que estructurat en cinc parts, ve a ser una mena d’autobiografia de
l’autor i que en el seu conjunt constitueix una de les grans obres de la narrativa medieval.
L’altra obra narrativa de Llull, Fèlix o el Llibre de Meravelles és un ampli recull que sota la
fórmula novel·lada exposa la doctrina cristiana del moment. Aquesta obra, s’estructura en deu
parts d’entre les quals convé destacar el llibre setè, l’anomenat Llibre de les Bèsties que
constitueix un magnífica apologia de la conducta humana a través d’una cort conformada per
animals. Pel que fa a l’obra mística, convé recordar el Llibre de Contemplació en Déu, redactat
primerament en àrab i posteriorment traduït al català; i també el Llibre d’Amic e amat conjunt de
metàfores morals considerades la seua obra mes aconseguida literàriament. Entre les seues obres
de Caire didàctic -que d’altra banda caracteritzava tota la seua producció- destaquem el Llibre de
l’Ordre de Cavalleria, orientat vers la formació de l’escuder que desitjava arribar a esdevenir un
cavaller modèlic Aquest tractat que va set molt popular i del qual se’n feren diverses traduccions
a altres llengües, va ser emprat per Joanot Martorell com a material per a conformar la doctrina
que sobre el cavaller va exposar l’autor del Tirant lo Blanc a l’inici de la seua magistral novel·la.
TEXTOS
Ramon Llull: Libre d’amic e amat
2. Les carreres per les quals l’amic encerca son amat són llongues, perilloses, poblades
de consideracions, de sospirs e de plors, e enluminades d’amors.
19. Demanà l’amic a l’enteniment i a la voluntat quina era més prop del seu amat; i
corregueren ambdós, i arribà abans l’enteniment al seu amat que la voluntat.
87. Estava l’amic en llanguiments i en tristor per sobreabundància de pensaments, i
trameté precs al seu amat perquè li enviara un llibre on foren escrites les seues formes,
per tal que li donara algun remei. L’amat envià aquell llibre al seu amic, i doblaren a l’amic
els seus treballs i els seus llanguiments.
103. Van acompanyar-se memòria i voluntat, i van pujar en lo munt de l’amat perquè
l’enteniment s’exalçara, i l’amor es doblara en amar l’amat.

Valencià‐1r de Batxillerat/ 6
123. Enllumenà amor el núvol que estava posat entre l’amic i l’amat; i el va fer lluminós i
resplendent com és la lluna en la nit, i l’estel en l’alba, i el sol en el dia, i l’enteniment en la
voluntat. I per aquell nuvolat tan lluminós es parlen l’amic i l’amat.
165. Digues, amador: ¿en què tens més d’enteniment: o en entendre veritat, o falsedat?
En entendre veritat. -Per què? -Perquè entén la falsedat per poder entendre millor la
veritat.
240. S’adormí l’amic i morí l’amor, perquè no tingué de què viure. Es despertà l’amic i
reviscolà l’amor en els pensaments que l’amic trameté al seu amat.
295. Foll, digues: què és amor? Amor és aquella cosa que els lliures posa en servitud i els
serfs dóna la llibertat . I és qüestió de quin dels dos és més prop amor: o de la llibertat o
de la servitud.
332. L’amic, amb la seua imaginació, pintava i formava les formes del seu amat en les
coses corporals, i amb el seu enteniment les polia en les coses espirituals, i amb la
voluntat les adorava en totes les criatures.
352. Angoixós i plorós anava l’amic a encercar el seu amat per vies sensuals i per camins
intel.lectuals. I és qüestió en quin dels dos camins entrà primerament mentre cercava el
seu amat, ni en quin l’amat es mostrà a l’amic més declaradament
RAMON LLUL Llibre d’Evast e Blanquerna
... “ Dementre(1) que Nastàsia estava a la finestra, donzella, ab molt gran gent, venia
pregar a Déus a l’església, e devia ésser l’endemà núvia. Molt fo bella e molt noblement
vestida, e cavalcava en un bell palafré(2). Molts honrats hómens la seguien a peu, e
moltes honrades dones; bornadors(3), joglars qui cantaven e sonaven struments, e
hómens qui ballaven, fahien honor a aquella donzella. Nastàsia cridà Natana, e dix que
estegués ab ella a la finestra. - Filla - dix Nastàsia. Vejats com bella cosa és a veher la
donzella e tots los altres qui van ab ella. Dementre que Nastàsia dix aquestes paraules,
passà un cors(4) que hom portava a soterrar a l’església. Lo dolor ni el plor que sa muller
fahia, qui el vos poria dir? - Mare - dix Natana. Veets vos con gran dolor ha aquella dona
qui ha perdut son marit? Nastàsia no respós a ses paraules, e llevà’s de la finestra per
çò que(5) Natana se’n llevà’s e no veés lo plor ni la dolor que la dona menava(6)...”
(1) Mentre, al mateix temps; (2) Cavall noble de sella pero no de batalla; (3) El qui prenia
part en un born o torneig; (4) Cas; (5) Perquè; (6) Conduir, guiar, dirigir.

1. 3. LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES
Valencià‐1r de Batxillerat/ 7
Crònica és un text que narra fets històrics en ordre cronològic. La Història és una
exposició sistemàtica dels esdeveniments.
Ve del llatí CHRONICA, en grec KRONIKA, biblios,>llibres que segueixen l’ordre
del temps.
La historiografia havia començat a casa nostra amb els cronicons i amb la Gesta
Comitum Barcinonensium. Els cronicons eren relacions de notes inconnexes sobre fets
històrics redactades en llatí, que es van començar a redactar a partir del segle XII en
esglésies i monestirs. El centre més important de producció d’aquesta mena d’escrits va
ser el monestir de Ripoll.
A partir del segle XIII, apareixeran les quatre grans cròniques, que són, juntament
amb l’obra de Ramon Llull, les primeres manifestacions literàries importants en llengua
catalana.
Convé tenir present que aquests dos segles, el XIII i el XIV, són una època
d’esplendor: de gestes heroiques acomplides amb èxit, d’expansió i d’hegemonia imperial
al llarg de tota la Mediterrània. Aquesta esplendor mou els cronistes a deixar constància
dels fets que van presenciar, és a dir, no fets passats sinó contemporanis.
Les tres primeres cròniques tenen una gran influència de la literatura èpica oral,
avui perduda. Els estudiosos hi han pogut trobar vestigis de rima, i han arribat a la
conclusió que els cronistes aprofitaren cançons de gesta preexistents, que prosificaren i
incorporaren als seus llibres.
Després de les quatre grans cròniques, el gènere va entrar en decadència. Però la
gran aportació històrica i lingüística són les quatre grans cròniques, llibres que es van
escriure entre mitjan segle XIII i darreries del XIV. Totes mostren una preferència pel
diàleg i l’estil directe, pels detalls i les reflexions. Se situarien entre l’epopeia i la novel·la.
L’epopeia, els poemes èpics es troben en la seua base, gènere que difongueren els
joglars durant els ss. XII i XIII, durant aquests anys es van produir fets que afavoriren
aquesta literatura, la conquista de les terres als sarraïns, els orígens dels comtats
catalans, la independència dels reis francs, etc. La novel·la perquè acusen l’empremta
d’un gènere lligat a la versemblança i la llegenda, són fets viscuts pels autors, hi ha
fantasia-verisme, estan concebudes per ser llegides i escoltades. Formen un conjunt de
singular importància lingüística, historiogràfica i literària.
Per ordre cronològic, son:
Llibre dels fets, de Jaume I, escrit aproximadament entre 1240 i 1280, però reelaborat durant la
primera meitat del segle XIV. Sembla ser que la conquesta de Mallorca (1229) n’impulsà la
redacció. Jaume I mor el 1276, per tant, l’obra degué ésser quasi acabada poc abans. No obstant
això, les còpies que en tenim són posteriors (el manuscrit més antic conservat és de 1343.) La
Crònica narra, de forma autobiogràfica, la vida i les gestes més importants del rei, sobretot les
conquestes de Mallorca i València. La història comença amb el seu naixement i acaba amb la
seva mort (del 1208 al 1276). Algú proposat per ell en féu el pròleg i l’epíleg: tant per la seva
erudició com per la seva perfecció estilística aquest pròleg degué ser fet per algú diferent, de

Valencià‐1r de Batxillerat/ 8
cultura superior, i un cop el rei ja era mort. El conqueridor fou ben explícit a l’hora d’expressar la
finalitat de les seves “memòries”: “E per tal que los hòmens coneguessen, quan hauríem
passada aquesta vida mortal, ço que nós hauríem fet [...] e per dar eximpli a tots los altres
hòmens del món...”.
La intenció didàctica i justificativa, i el sentiment religiós i providencialista es reflecteixen al llarg
de tota la Crònica. El rei, a qui agrada d’aparèixer com un heroi d’epopeia, no sempre fa història
militar i política, sinó que sovint ens mostra els petits fets de la seva vida i els racons més íntims
de la seva personalitat. A la Crònica es fa ús d’un llenguatge viu i popular (refranys, dites i
expressions col·loquials, utilització de la primera persona del plural, etc.) i de la llengua pròpia
per part dels personatges (català, castellà, aragonès, àrab, francès, etc.).
Llibre del rei en Pere, redactat per Bernat Desclot entre el 1283 i el 1288. Se centra
en el regnat de Pere II el Gran, fill i successor de Jaume I.
La Crònica de Ramon Muntaner fou escrita entre els anys 1325 i 1328.
L’obra fou escrita per ésser llegida en veu alta. Sempre que s’adreça als seus “oients” els sol
anomenar “senyors”. Muntaner aconseguí d’establir una comunicació directa amb els seus
“oïdors”. Per això utilitza procediments joglarescos (com la interrogació “què us diré?”) a més
d’usar un llenguatge viu i col·loquial. L’objectiu fonamental de l’obra és la de glorificar els reis del
casal d’Aragó. El monarquisme del nostre cronista està estretament relacionat amb el
providencialisme i amb el nacionalisme. La sang, un destí comú i la llengua (el “bell catalanesc”)
són els elements que integren la base de la comunitat catalano-aragonesa. És impossible trobar
en tota l’Europa medieval res que s’assembli a la maduresa “nacional” de la Crònica. La seva
vida i l'adhesió a la dinastia i a la llengua catalana, a les quals expressà una extraordinària
devoció, representen el contrapès a les forces centrífugues dins la comunitat nacional catalana
resultat de l'organització de les terres conquerides en nous regnes (Mallorca, València, Sicília) i
de vegades de la implantació d'una nova branca dinàstica (Mallorca, Sicília). La consciència del
perill de la divisió i del valor de la unió l'explicità també en la seva Crònica, especialment en
l'exemple de la Mata de Jonc.
Crònica del rei Pere III redactada entre 1363 i 1386 per un equip de col·laboradors
seus, entre els quals cal destacar Bernat Descoll. Aquesta obra degué ser composta per
personatges que escrivien al dictat del rei o que redactaven seguint les seues
instruccions, d’una forma semblant a com probablement s’escrigué el Llibre dels fets.
1. 4. L’HUMANISME
A inicis del segle XIV s’estén des d’Itàlia a Europa un corrent de pensament
-l’humanisme- que pretén un canvi literari i de mentalitat basat en la valoració de la
intel·ligència i la bellesa. Es tracta de posar l’home com a centre del món a partir de les
regles dels models clàssics greco-llatins i no a Déu com havia passat fins aleshores.
L’Humanisme és una manera nova de veure l’home i entendre el món a conseqüència en
bona part del racionalisme burgés: ànsia pel saber, valoració de la intel·ligència, la bellesa
i dels llibres com a transmissió del saber. L’Humanisme no és altra cosa que la projecció
de l’home: consisteix a esguardar-ho tot amb ulls humans, capir-ho tot amb intel·ligència
humana, a estimar-ho tot amb cor humà. Per això, l’Humanisme podria acceptar com a
fórmula aquella de Protàgora d’Abdera “l’home és la mesura de tot” o la de Menandre
“Sóc home, i res d’humà no m’és estrany.”

Valencià‐1r de Batxillerat/ 9
Davant d’aquesta incipient modificació dels valors, l’església reacciona tot oposantse
de dues maneres, uns autors com ara el valencià Antoni Canals i el barceloní Felip
de Malla intenten fer-hi front tot introduint autors clàssics, especialment llatins, que són
emprats coma autoritats indiscutibles per a refermar els dogmes del cristianisme
-mitjançant traduccions del llatí que aporten a la llengua aspectes formals innovadors i
una bellesa derivada d’un estil ampul·lós, brillant i subtil- uns altres, com ara Francesc
Eiximenis o Vicent Ferrer intenten afermar els valors tradicionals defensats per
l’església.
La figura de Vicent Ferrer (València, 1350 - Vannes, 1419) va tenir una gran
importància en la seua època no sols com a clergue, sinó també políticament, fins al punt
de ser un dels compromissaris que a Casp (1412) decidiren l’elecció del candidat castellà
Ferran d’Antequera com a Rei del Casal d’Aragó. Les obres que d’ell ens han arribat -uns
Sermonaris- no es deuen a la seua mà sinó que van ser transcrits per reportadors que,
als peus de la trona anaven copiant els seus sermons. El sermó havia de ser entretingut i
convincent, capaç de seduir amb recursos que van des de la dramatització a
l’argumentació astuta. Tots els sermons vicentins estan construïts d’una manera
semblant; primer extreia el tema d’un versicle de la Bíblia; després del res de l’Ave Maria,
es passava a la introducció, on es desenvolupava la doctrina continguda en el versicle,
acaba amb un ensenyament moral. Malgrat la falta d’intenció literària de sant Vicent,
aquests textos tenen un gran interès com a document i com a exemples de l’oratòria
popular medieval, Joan Fuster ens recorda que “els sermons que ara llegim foren dits...La
veu del dominicà hi era essencial.”. Destaquem com a característiques de la seua
oratòria: el caràcter popular i, fins i tot, vulgar exposat amb un llenguatge planer i
col·loquial; l’ús de diminutius i augmentatius , hipèrboles, onomatopeies, teatralitat
(gestualitat, diàlegs en estil directe), frases fetes, frases curtes i coordinades que
mantenien el fil de la narració.
Francesc Eiximenis
Francesc Eiximenis, gironí nascut pels voltants del 1327. De molt jove entrà en l’orde de sant
Francesc. Durant molt anys recorregué Europa, recollint experiències i ensenyaments en els
convents franciscans d’Itàlia, França i Anglaterra, on estudia a Oxford. Eiximenis intentà
contrarestar els nous corrents de pensament, que entraven a Europa de mà de l’humanisme, des
de posicions escolàstiques, amb una gran obra, Lo Crestià, compendi de totes les activitats de la
vida medieval. Encara que el seu projecte original es componia en principi de tretze llibres, sols
n’arribà a escriure quatre en els quals es val de molt recursos literaris com ara proverbis,
màximes, contes o faules per tal d’explicitar les doctrines exposades. Home influent en el món
polític de la capital valenciana, en la qual va residir molts anys, va escriure dins del Dotzè del
Crestià (és a dir, el volum que hauria fet el numero dotze de la seua obra un tractat, El
Regiment de la cosa pública adreçat a refermar en les institucions municipals els principis ètics
del món medieval, el seu llenguatge és cult perquè s’adreçava a una classe urbana: mercaders,
menestrals. Va morir a Elna, el Rosselló, el 1409 poc després de ser nomenat bisbe d’aquella
diòcesi.

Valencià‐1r de Batxillerat/ 10
Entre els escriptors relacionats amb la Cancelleria Reial sobresurt amb mèrits
propis l’aportació de Bernat Metge. Nascut a Barcelona el 1340, de ben jove orientarà la
seua activitat cap als serveis cancellerescos, en els quals va iniciar-se en una nova
manera d’entendre la llengua, tot apropant-la a les construccions sintàctiques del llatí.
Encara que les seues primeres produccions literàries s’inscriuen dins de la tradició
medieval, prompte es decanta pels autors del renaixement italià, i en especial per
Petrarca, del qual tradueix. La Història de Valter e Griselda. Però la seua obra més
reeixida -i una de les obres mestres de la nostra literatura- és Lo Somni. El llibre,
estructurat en quatre parts, és un text dialogat. El que és més important és la seua actitud
davant la vida que es manifesta amb un conjunt de característiques totalment modernes i
humanistes tals com: el sentit crític, la ironia, l’escepticisme i l’exaltació de la bellesa. Dins
d’aquest corrent humanístic reportem igualment la versió catalana en vers de La Divina
Comèdia, feta per Andreu Febrer; la traducció del Corbatxo feta per Narcís Franc, i
també versions anònimes de El Decameró o de textos de Ciceró, Séneca, Ovidi etc. Cal
remarcar encara un altre nom important, coetani d’aquests autors humanistes que produí,
principalment, obres didàctiques en prosa influenciades per la tradició àrab. Es tracta
d’Anselm Turmeda (1352-1430) que va escriure, entre d’altres, la Disputa de l’ase.
LA CANCELLERIA REIAL: FACTOR DE COHERÈNCIA IDIOMÀTICA
La Cancelleria Reial és una institució administrativa i burocràtica de la monarquia formada per
escrivans, secretaris i protonotaris, encarregats tots ells de la redacció dels documents administratius i
reials. Durant el regnat de Pere el Cerimoniós es féu profunda transformació. Aquests documents
s’escampaven per tot el territori de la corona, la qual cosa determinava una varietat lingüística, un model
lingüístic, sobre les altres. La formació d’aquests funcionaris enllaçà directament amb les innovacions
humanístiques, tots havien de dominar tres llengües: català, llatí i aragonés. Aquestos es convertiren en
els primers traductors de les obres clàssiques i contribuïren a la difusió de l’esperit humanístic.
La llengua catalana amb anterioritat al s. XV presenta una uniformitat en prosa notable, la qual
cosa és per la decisiva intervenció de la Cancelleria, que assumí la direcció dels afers d’estat i determinà
la manera de redactar els diferents documents burocràtics. La formació dels propis funcionaris, molts
d’ells dedicats a escriure possibilità la renovació dels motlles estilístics.
La Cancelleria cobrà prestigi amb Jaume I, que ordenà es redactaren en català els documents de
l’estat, tot i que l’establiment definitiu fou amb Pere el Cerimoniós. Amb aquest rei la Cancelleria es
convertí en un focus cultural que assimilà el nou estil dels humanistes i sintetitzà la tradició llatina,
cristiana, grega, àrab, jueva, etc..
Actualitzaren l’estil seguint la tradició de l’Ars Dictandi, que contenia les regles de redacció
dels formularis, salutacions, preàmbuls, el nucli dels documents, etc. les regles gramaticals, sintàctiques,
figures retòriques, sentències o ritme de les frases. El profund coneixement del llatí que tenien els
funcionaris modelà el català sense violentar-lo.
Alguns exemples de mostra d’aquest estil són: amplificació dels períodes sintàctics, hipèrbatons
més o menys forçats, existència de cadències rítmiques i la massiva incorporació de cultismes lèxics
clàssics.

Valencià‐1r de Batxillerat/ 11
TEXTOS
Sant Vicent Ferrer. Sermó
“Jo he vist cinc turments que van ser aplicats a Santa Margarida. [...] El segon turment
que li van fer: quan va ser despullada tota nua, la van fer posar en l’aculeu (son dos
bastons que ballen així com unes tisores), i la va fer lligar allí amb cordes, les mans dalt,
així, i els peus baix, així, i així estava nugada, i, estirant-li els braços, s’estiraven els
nervis. Ooh!, quin dolor i pena tenia! [...] El tercer turment que‘li van donar: la van
colpejar amb vergues de ferro, amb vergues duríssimes i mal podades; i li pegaven així
fortament, i la sang li corria. I el magistrat li va dir: “Margarida: tingues pietat de la teua
bellesa, del teu cos”. I ella va respondre: “Jo tinc pietat de la bellesa de la meua ànima,
que és imatge del meu Senyor Jesucrist”. El quart turment que li van donar és que, amb
ferros aguts i tallants de la part de dins, la va fer tallar tota així, així com estava en
l’aculeu, i ella no deia res, sinó “Jesús” ; aquell turment era tan fort, que els infidels que hi
havia allí ploraven i deien: “Ooh!, tanta bellesa es perd!” I ella no deia res. [...] El cinquè
turment és que ell va fer preparar llaunes ardents de ferro, i quan estaven ardents pel foc,
la va fer tornar al primer turment de l’aculeu, i amb aquelles llaunes ardents la cremava
així: “xii, xiiii”; i el foc no li feia mal. I quan el magistrat va veure açò, que el foc no la podia
cremar, va pensar que la faria ofegar en l’aigua; que se la menjaren, i va manar que la
posaren dins i la portaren, i, així com la volien llançar a dins, ella va fer el senyal de la +
dient: “In nomine Patris, et Filii et Spiritus Sancti, amen”, i súbitament va venir un tro del
cel i un terratrèmol, i tot es va inundar. I quan el poble va veure aquest miracle, es van
convertir dotze mil o quinze mil persones. Ací tenim la doctrina: que siguem ferms i fidels
en la fe, etc.”
Santa Margarida fou molt venerada durant l’EM, va véncer el drac, que era el dimoni, fent el senyal de la
creu. Després de turmentar-la fou decapitada, tot per no accedir a casar-se amb el governador d’Antioquia,
pel vot de castedat i la seua proclamació del cristianisme. Fou molt reverenciada en la cort espanyola,
moltes dones de la reialesa porten el seu nom.
Sant Vicent Ferrer
«Així fan els pares i les mares als seus fills, per la mala vida que els ensenyen. Digues,
bon home; ¿Tens tu algun fill? “Ara té sis anys o set o dotze anys” ¿I què li dius ara? “Fill
meu, porta al costat dret aquest punyalet, i si algú et diu bif tu dis-li baf. Mostra, fill meu,
de qui ets, i si et diuen una paraula torna-li-la immediatament”. I vosaltres, dones, a les
vostres filles, ¿què els ensenyeu? Ahh! “Ara mira, filla meua, així és com t’has d’afaitar
(depilar); mira, pren l’espill i estira aquest pelet així; ¿I tu no veus que hi està bé? Filla
meua, ballaràs així, de costadet, i així faràs aquesta volta” la mare es fa alcavota de la
filla; i ¿on va aquest camí?. A l’infern, tu i ella...».
Francesc Eiximenis: Lo Crestià
”Així, (un mercader) va encendre aquella candela a la imatge del diable. I a la vesprada,
la seua ment, va somniar en el seu llit que el diable se li apareixia molt alegre, fent-li
gràcies per l’honor que li havia fet, dient-li que feia cent anys que ell era pintat en aquella
església i mai no havia trobat qui tant honor li fes; per la qual cosa ell li va dir que
demanàs allò que volgués, que ell immediatament li ho donaria. El mercader li va
demanar molts diners. Va dir el diable: -Jo te’n donaré molts. I li va parèixer que el
portava a un gran camp; i allí el va fer cavar i hi va trobar una gran olla plena d’or. [...] I
quan el mercader va fer allò que el diable li havia aconsellat el diable se’n va anar; i el

Valencià‐1r de Batxillerat/ 12
mercader es va despertar amb un goig infinit esperant poder anar a aquell camp que
havia vist en el somni i poder agafar el tresor. I va reconèixer que tot havia estat un somni
en el llit. [...] Mira el diable com va ofendre a aquest. Igual fa en tots aquells que per la
seua mà volen ser hòmens rics, ja que al final tots són enganyats. I mereixen que això els
passe ja que fan Déu dels diners, els quals volen fer-los créixer i multiplicar sense fi. “
Anselm Turmeda: elogi dels diners
(Abdallah at-Tarjuman al-Mayurqui)
Diners de tort fan veritat Diners alegren los infants lleixant a Déu e tots los
e de jutge fan advocat, e fan cantar los capellans sants,
savi fan tornar l’hom orat e los frares carmelitans diners adoren.
pus que d’ells haja. a les grans festes.
Diners fan vui al món lo joc,
Diners fan bé, diners fan mal Diners, magres fan tornar e fan honor a molt “ badoc “;
diners fan l’home infernal gords,
a qui diu “no” fan-li dir “hoc”.
e fan-lo sant celestial e tornen lledesmes los bords. Vejats miracle!
segons que els usa. Si dirás “jas” a hòmens
Diners fan bregues e remors,
sords,
tantots se giren.
Diners,
aplegar.
doncs, vulles
e vituperis e honors,
Si els pots haver no els lleixs
e fan cantar preïcadors: Diners tornen los malalts anar;
Beati quorum.
sans;
si molts n’hauràs poràs tornar
moros, jueus e crestians, -
Papa de Roma.
1. 5. LA POESIA AL SEGLE XIV I XV: EL SEGLE D’OR VALENCIÀ
La influència de la poesia trobadoresca, sobretot pel que fa a les formes mètriques,
tipus de composicions i la utilització d’una llengua més o menys aprovençalada
continuarà entre els nostres poetes fins ben entrat el segle XV. A les darreries del segle
XIV es produeix un nou reviscolament de la poesia trobadoresca, sobretot amb la
institució, per part del rei Joan I a la ciutat de Barcelona (1393), del certamen poètic de la
Gaya Ciència. Però ja s’havien produït molts canvis econòmics, polítics i socials. Les
corts dels trobadors ja no eren les mateixes. Els temes i tòpics ja no significaven el
mateix. Per tant la lírica neotrobadoresca serà una poesia de consistori, feta per tal que
un jurat la jutgés; una mena de concurs. Aquests consistoris i les seues normes exerciren
Jordi de Sant Jordi
Cavaller i escriptor nascut probablement à l’antic Regne de
València i mort el 1424,de molt jove fou cambrer reial i fruí de
la protecció d’Alfons el Magnànim. L’any 1420 va prendre
part en l’expedició a Còrsega i Sardenya, època en què va ser
fet cavaller. Va ser fet presoner a Nàpols per les tropes de
Francesco Sforza i, estant en captivitat, escriví un dels seus
més famosos poemes: Presoner, on evidencia les seues
angoixes, el seu enyorament per la vida cortesana i també la
seua confiança en una breu alliberació per part del rei. Va ser
un poeta eminentment cortesà. Es relacionà estretament amb
altres poetes, com Andreu Febrer i Lluís Icard, però sobretot
amb el castellà Iñigo de Mendoza, Marqués de Santillana, El
seu breu cançoner (18 composicions és essencialment amorós,
dins l’actitud vinculada al món cortesà trobadoresc. Malgrat
l’influx trobadoresc, però, Jordi de Sant Jordi recorre també a
expressions i recursos de caire més novedós presos de la lírica
italiana de Petrarca, que aleshores comença a difondre’s entre
els nostres poetes.
una gran influència i impedien el
tractament de temes i formes nous.
En aquest entorn destaquen
les figures de Jaume March
(1335?-1410), autor precisament d’un
Llibre de Concordances; Pere
March, germà de Jaume i pare
d’Ausiàs March, -nascut als voltants
de 1335 i mort el 1413-, encara que
de nissaga catalana, va ser nomenat
senyor de Beniarjó (La Safor);

Valencià‐1r de Batxillerat/ 13
Gilabert de Pròixita (València? - Gènova, 1405) i el poeta vigatà Andreu Febrer (1375-
1440) autor de la primera traducció catalana de La Divina Comèdia de Dante, datada
l’any 1429. El millor poeta d’aquest corrent és, sens dubte, Jordi de Sant Jordi, poeta
que aporta a la nostra tradició literària una empremta molt personal. Les poesies
amoroses que es conserven d’ell responen a les tècniques i motius trobadorescos, però ja
evidencien un canvi d’actitud en la plasmació d’una sinceritat i una humanitat impensable
en la producció anterior. Ha estat considerat el nostre poeta més important anterior a
Ausiàs March. Té una sèrie de composicions, Estramps, que són estrofes sense rima
fonètica, en les quals les tres primers expressen la idea central, les tres següents i la
tornada són lloances a la bellesa de la dama amada i precs del poeta per tenir-la a prop.
A partir del segle XV, Barcelona perd l’hegemonia social i econòmica, just al mateix
temps que la ciutat de València assoleix un desenvolupament extraordinari. Com a
conseqüència, la capitalitat cultural i literària es desplaça de Barcelona a aquesta ciutat.
Amb l’esplendor econòmica de la capital del Regne de València, hi ha un ascens social
de la burgesia i, alhora, apareix un públic lector; al mateix temps, els escriptors es
reuneixen en tertúlies a les cases dels nobles o dels burgesos adinerats, i proliferen els
certàmens literaris. Entre tota la plèiade de poetes que floreixen a la València
quatrecentista, hi ha dos noms que en sobresurten: Ausiàs March i Joan Roís de Corella.
Ausiàs March és sense cap mena de dubte el nostre més extraordinari poeta
clàssic, que s’aparta dels temes i de la llengua dels anteriors poetes neotrobadorescos i
inaugura una nova concepció de la poesia: la poesia que gira al voltant del jo, de manera
que els poemes analitzen les vivències i preocupacions personals del poeta. La seua obra
Ausiàs March
Nascut probablement a Gandia als voltants de 1397, fon fill de Pere March i
nebot de Jaume March, poetes que pertanyien a la petita noblesa valenciana.
Participà a les campanyes de Còrsega i de Sardenya, i també als setges de
Calvi i Bonifazio(1420). Quatre anys més tard prengué part en l’expedició
de Gerba, al nord d’Àfrica, gràcies a la qual fon recompensat per Alfons el
Magnànim amb una ampliació dels privilegis que ja tenia concedits son pare
com a senyor de Beniarjó. El 1425 era falconer del rei al Regne de València.
Quan tenia al voltant de 41 anys contragué matrimoni amb Isabel Martorell,
germana del novel·lista autor del Tirant lo Blanc. En morir Isabel, es tornà a
esposar amb Joana Escorna, però de cap d’elles no tingué successió. Això no
obstant, fon pare de cinc fills bastards.
L’obra coneguda d’Ausiàs consta de 111 poemes i uns 10000 versos que
van gaudir de gran estima entre els seus contemporanis i en segles
posteriors. La primera edició dels seus poemes va ser enllestida a Barcelona
l’any 1543 i ràpidament traduïts a diversos llengües. A partir de les primeres
edicions dels seus poemaris, s’intentà d’agrupar-los temàticament -cants
d’amor, cants morals cants de mort-, encara que algunes edicions hi
afegeixen una quarta part tot conferint al Cant espiritual una de les seues
composicions mes celebrada, autonomia pròpia. L’obra poètica de March
sol ser estructurada atenent els diversos senyals que usa. Cada cicle -“Plena
de seny”, “Llir entre cards”, “Amor amor, “Mon darrer bé”, “oh foll amor”.-
presenta una unitat significativa marcada por una forta coherència interna,
encara que pràcticament tota la seua obra podria resumir-se amb una sola
paraula: amor. D’altra banda March és el primer poeta que descobreix el
concepte modern d’individualitat en oposició a la poètica anterior, plena
d’estructures i procediments expressius codificats. El seu apassionament i la
seua personalitat poderosa i sempre angoixada fan d’ell un líric
extraordinàriament subjectiu. En aquest sentit, Ausiàs March és el poeta
medieval que més s’acosta a les preferències del lector actual. És sens dubte
un dels més notables poetes de la nostra lírica de tots els temps -si no el més
subtil d’ells- i la seua obra tingué una gran repercussió sobretot en els poetes
hispànics del segle XVI i, fins i tot del XVII, no sols entre els catalans, sinó
també entre els poetes del segle d’or castellà com Garcilaso de la Vega,
Quevedo, etc.
poètica ens mostra una
gran densitat de
sentiments i una subtilesa
psicològica extraordinàries.
Els seus poemes són el
reducte per a autoanalitzar
les seues preocupacions
personals: la profunditat
del seu jo turmentat que
busca en l’amor correspost
la seua plenitud.
L’amor, doncs,
esdevé una obsessió, és a
dir, que la seua producció
es presenta com una lluita
per a expressar els seus
sentiments contradictoris.
D’una banda, March canta
l’amor espiritual, platònic -
fina amor- i d’altra canta
l’amor sensual desmesurat
-folla amor-, amor que duu
a la bogeria.

Valencià‐1r de Batxillerat/ 14
Ausiàs March es lamenta de qualsevol caiguda en aquest últim amor que no pot
evitar i que el porta a una frustració per cedir als impulso carnals; transforma l’amor en
una mena de religió on el destinatari és sempre ideal.
L’estil d’Ausiàs March s’allunya del virtuosisme tècnic i de la tradició formal
anterior, la qual cosa no vol dir que la seua poesia no siga acurada, ben al contrari és un
poeta molt preocupat per l’estructuració formal dels seus poemes, que són llargues
comparacions on apareix com un individu sol front a un paisatge marítim o a sensacions
salvatges o freqüents interrogacions retòriques que li donen al text un to de sinceritat i
dramatisme. Utilitza abundants antítesis i metàfores, tot i que fa ús d’expressions
col·loquials, casolanes, que donen força al vers a pesar d’emprar un llenguatge que, de
vegades, resulta dur a l’oïda, lluny de l’artificiositat formal dels poetes anteriors.
Joan Roís de Corella és ja un poeta plenament renaixentista i un autor que
s’adreçava a les classes nobles. La seua obra és un exemple de la transició de la Baixa
Edat Mitja al Renaixement. Lector infatigable dels clàssics llatins -Ovidi, sobretot- i dels
humanistes italians, escriví tant poesia com prosa, en algunes composicions les alterna;
on apareixen dades autobiogràfiques, com si la literatura l’ajudara a alleugerir les seues
penes. L’amor constituí l’eix temàtic principal de la seua producció en prosa. Escriu per
consolar-se de les adversitats amoroses: la ploma que sovint greus mals descansa.
L’amor, s’allunya del Cortés i el tracta d’una manera moderna. Parteix de l’amor ideal,
però els amors feliços no tenen història, és l’infortuni, la desgràcia o la tragèdia els qui
ofereixen possibilitats temàtiques. També va escriure bellíssims poemes religiosos.
Corella, d’altra banda, és el més genuí representant de l’anomenada «valenciana prosa»
que es caracteritzava per la utilització de nombrosos llatinismes i per l’ús d’estructures
sintàctiques que intentaven imitar l’hipèrbaton de les oracions llatines, abunden les
metàfores les al·lusions mitològiques, cristianes, les hipèrboles, etc.
Joan Roís de Corella
Joan Roís de Corella nasqué a Gandia entre l’any 1433 i el 1443 i va morir a València el 1497. Fill d’Ausiàs Roís
de Corella i d’Aldorça March, la seua família estava en estreta relació amb les d’Ausiàs March i de Joanot
Martorell. Entre 1455 i 1461 intercanvià lletres de casuística amorosa amb el príncep Carles de Viana, fet que
demostra que llavors ja tenia un reconegut prestigi com a poeta. Entre 1461 i 147l obtingué el grau de mestre en
teologia. Dugué una vida benestant i es dedicà al conreu de la literatura. Fou un escriptor prolífic i divers, en prosa
i en vers, tant de temes religiosos com de profans. Escriví també vides de sants, com ara la de santa Anna i la de la
Magdalena, que són excel·lents mostres de bella prosa i gran habilitat narrativa. Les seues proses, molt elegants i
artificioses, segueixen Ovidi i en elles exposa faules mitològiques com les de Mirra, Naids, Tisbe, Hero i Leandre,
el Judici de Paris, La tragèdia de Caldesa, etc. Pel que fa al vers, ha estat considerat el millor poeta valencià de
la segona meitat del XV. Els seus poemes són els d’un vertader artífex del vers al qual dóna una moderna i
sumptuosa sonoritat. Els seus versos estramps -és a dir, sense rima- tenen una sonoritat molt calculada i es conten,
sense dubte, entre els millors de la seua producció.

TEXTOS
Jordi de Sant Jordi: Lo Presoner
Deserts d’amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d’enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmés,
no vei algú que de mé s’haja cura,
e soi guardats, enclós, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.
Eu hai vist temps que no em plasia res;
ara em content de ço qui em fai tristura,
e los grillons lleugers ara preu més
que en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei que ha mostrat son valer
sus mé, volent que en tal punt vengut sia;
però no em cur, pus hai fait mon dever
amb tots los bons que em trob en
companyia.
Car prenc conhort de com sui presoner
per mon senyor, servint tant com podia,
d’armes sobrat e per major poder,
no per defaut gens de cavalleria.
E prenc conhort quan no puc conquerir
haver en res sens que treball no senta
mas d’altra part cuid de tristor morir
Ausiàs Marc
LXVII
No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça,
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc, d’estiu, com la calor se met;
preant molt poc la valor del senyor
o concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.
¿Com se farà que visca sens dolor
tenint perdut lo bé que posseïa?
Clar e molt bé ho veu, si no ha follia,
que mal porà tenir estat millor.
Doncs, ¿qué farà, puix altre bé no el resta,
sinó plorar lo bé del temps perdut?
Veent molt clar per si ser decebut,
mai trobarà qui el faça millor festa.
Jo son aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
Valencià‐1r de Batxillerat/ 15
com vei que el món del revers se contenta.
Tots aquests mals no em son res de sofrir
en esguard d’u qui al cor me destenta
e em fai tot jorn d’esperança partir:
com no vei res que ens avanç d’una espenta
en acunçar nostre deslliurament,
e més que Vei ço que ens demana Sforça
que no sofir algú raonament,
de què llangueix ma virtut e ma força.
Per què no sai ni vei res al present
que em puixa dar en valor d’una escorça,
mas Déu tot sol, de qui prenc fundament
e de qui fiu, i·z amb qui mon cor s’esforça;
e d’altra part del bon rei liberal,
qui em socórrec per gentilesa granda,
lo qui ens ha mes del tot en aquest mal,
que ell me’n traurà, car soi jus sa comanda.
Tornada
Reis virtuós, mon senyor natural,
tots al present no us fem altra demanda,
mas que us record que vostra sang reial
mai defallí al qui fos de sa banda.
e pusc haver ab ells los propis jocs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne el venc esment de fer mai homenatge,
en tot lleig fet hagué lo cor salvatge,
solament diu que bon guardó no em fall.
Plena de seny, lleigs desigs de mi tall
herbes no es fan males en mon ribatge
sia entès com dins de mon coratge
los pensaments no en devallen avall.

(Versió moderna)
No em passa així com al petit xiquet
que vol senyor que el tinga ben content:
escalfat quan faça fred de valent
i en la calor de l’estiu ben fresquet;
estimant poc el valor del senyor
i disgustat pel seu comportament,
veient ben clar que anirà malament,
canviar vol l’estat seu en millor.
I com serà que visca sens dolor
havent perdut el bé que posseïa?
Ho veu ben clar, si no té bogeria:
mai no podrà tindre un estat millor.
Doncs què farà si un altre bé no resta
sinó plorar el bé del temps perdut?
Veient molt clar que a si s’ha decebut,
Mai trobarà qui li faça millor festa.
Jo sóc aquell qui en el temps de tempesta,
quan molta gent festeja prop dels focs,
podent amb ells compartir els seus jocs,
XXIX
Sí com lo taur se’n va fuit pel desert
quan és sobrat por son semblant qui el força,
ne torna mai fins ha cobrada força
por destruir aquell qui l’ha desert,
tot enaixí em convé llunyar de vos,
car vostre gest mon esforç ha confús;
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.
Valencià‐1r de Batxillerat/ 16
Vaig sobre neu, descalç, nua la testa
servint senyor mai vassall, sempre fort
que no volgué fer mai cap homenatge,
en tot fet lleig mostrà el seu cor salvatge;
no em falten –diu- guardó ni bona sort.
Plena de seny: lluny de mi el desigs tort;
Herbes no es fan dolentes al meu riu;
siga entés que dins el meu cor viu
el pensament, segur com en bon port.
(versió moderna)
Tal com el brau que se’n fuig pel desert
quan és vençut pel seu semblant que el força,
i ja no torna fins que ha recuperat la força
per destruir aquell qui l’ha ofés,
així em cal a mi allunyar-me de vós,
car el vostre gest ha confós el meu coratge;
no tornaré fins que haja del tot arrancat de mi
la gran por que m’impedeix de ser feliç.

Valencià‐1r de Batxillerat/ 17
LXXVI (versió moderna)
¿On és lo lloc on ma pensa repose? ¿On és el lloc on la ment em repose?
¿On serà, on, que mon voler contente?
Ab escandall jo cerc tot fons e tente,
e port no trob on aturar-me gose.
Lo que, dabans, de tot vent me guardava
és envers mi cruel platja deserta;
vagabund vaig la casa qui mé’s certa;
treball és gran en part on jo vagava.
¿On serà, on, que alegre el meu amor?
Amidant fons, sondant amb calador,
no trobe port on aturar-me gose.
Allò que abans de tot vent em guardava
és, contra meu, cruel platja deserta;
vaig com vagant per casa que m'és certa;
l'afany és gran allí on jo vagava.
¿On és aquell delit, quan jo pensava
ésser amat de la qui·m entenia?
Tot mon valer i el seu no·m defenia
d’amar, en tant com son poder bastava.
Tots los senyals q.amor donen entendre,
en ella viu, no‘tolent-ne la obra.
¿Qui és aquell qu·en amor tant descobra,
que no pogués d’ella sentiment pendre?
¿On és aquell delit, quan jo pensava
ser estimat per la qui m'entenia?
El meu voler i el seu no em defenien
d'amor perquè el seu poder bastava.
Tots els senyals que amor donen a entendre,
en ella vaig veure, fins i tot l'obra.
¿Quin és aquell, amant expert de sobra
que no pogués d'ella sentiment prendre?
Ja res del món dolor no·m pot defendre,
Del dolor, res del món no em pot defendre,
perdut és ja tot lo goig de mon viure,
perdut és ja tot el goig del meu viure,
a mos amics de tristor puc escriure,
als meus amics, de tristor puc escriure,
no·m basta temps a poder-me’n rependre. no tinc prou temps, per poder-me'n reprendre.
Tant la tristor ha falagat ma pensa, Tant la tristor m'ha afalagat la pensa
que tot m’és trist quan puc oir ne veure, que tot m'és trist, quant puc sentir o veure,
tant que m’és greu que jo vinga en creure
que a tristor jo pusqu·aver deffensa.
tant, que em sap greu que jo arribe a creure
que de tristor puga tindre defensa.
Puys que amor ab lo cor ferm dispensa Amb el cor ferm amor concedir pensa
que sos delits follament los espere que els seus plaers espere bojament
(e per açò del món me desespere (per açó estic desesperadament,
car sens amor tot delit m’és ofensa),
que sens amor tot plaer m'és ofensa),
l’arma coman a Déu lo qui l’ha feta,
l'ànima a Déu comane, al Creador,
lexant lo cors desastruc per mal astre;
quan deixe el cas dissortat per mal astre;
ja no li plau de sos volers lo rastre,
ja no li plau dels seus volers el rastre,
puix ab dolor viu per ell, no discreta.
ans viu pel cas, indiscreta, amb dolor.
Sí com l’hom vell, qui·n son temps vid·ha feta
sats plaentment en algun·art apresa,
e per fort cas aquella l’és defesa
(no sap en què son giny de viure meta),
ne pren a mi que no sé com me visca,
perquè d’amor me veig tancada porta,
ne sé pus fer, ne·l voler me comporta
Com l'home vell que ha viscut sens tristor
prou plaentment, en un art instruït,
i es dóna el cas que tal li és prohibit
(no té raó de viure en la vellor),
em passa a mi, que no sé ni com visca,
perquè d'amor em veig tancada porta,
que d’aquest ús per altre jo·m desisca.
Oh foll amor, malament s’arrisca
ni sé fer més, ni el voler em comporta
que aquest ús per altre jo em desisca.
qui per virtuts vol amar nulla dona; Oh, foll amor, malament s'arrisca
sa calitat i el lloc la fan ser bona qui, per virtut, estima una dona;
car en raó, ¿qual serà la que hi visca? la qualitat i el lloc la fan ser bona,
perquè en raó, ¿quina serà qui hi visca?

Joan Roís de Corella: «Balada de la garsa i l’esmerla»
Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
pennatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes e lo il·lustre,
que no és al món poeta tan il.lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:
«Del mal que pas no puc guarir,
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
que ja no us plau
que io per vos haja a morir.
Si muir per vos, llavors creureu
l’amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d’aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir,
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que io per vos haja a morir».
Valencià‐1r de Batxillerat/ 18
Glossari:
peus: potes;
pennatge: plomatge;
garsa: ardéid, bernat pescaire (Ardea
cinerea);
esparsa: aillada, separada, sola;
del mirar: en contemplar-la;
esmerla: falcó;
ben acordada: ben harmònica;
cant e tenor: amb cadència i
modulació; guarir: restablir-me, sanar;
haja a: haja de;
port: porte, tinc;
jaquir: deixar, abandonar;
girau: gireu.
Joan Roís de Corella: Cobla esparsa
Si en la mal temps la serena bé canta,
io dec cantar, puix dolor me turmenta
en tant extrem, que ma pensa és contenta
de presta mort; de tot l’altre s’espanta.
Mas, si voleu que davall vostra manta
muira prop vós, hauran fi mes dolors:
seré l’ocell que en llit ple de odors
mor, ja content de sa vida ser tanta.
Valenciana prosa
La significació de l’estil de valenciana prosa ha estat interpretat de dues maneres:
1. Els estudiosos de la literatura interpreten que és un estil artitzat que vol dir,
manera concreta de fer literatura.
2. Els estudiosos de la llengua, en canvi, la interpreten simplement com prosa
feta per autors valencians.
Consistia bàsicament en una prosa pomposa i artificial de la llengua confonent la
llatinització amb la culturalització. Destacava per ser un estil retòric ple
d'estructures sintàctiques complexes, abundor de perífrasis verbals i contínues
referències clàssiques al llatí sense traduir. Aquest estil, és la culminació de
HllatinitzacióH
sintàctica iniciada amb els autors humanistes. És una prosa de gran
exuberància ornamental, amb unes característiques d’artifici, una prosa barroca i
retòrica. Algunes característiques són anteposició de l'adjectiu al nom, col·locació
d’epítets a una i altra banda del nom, utilització de sinònims innecessaris, ús
d’oracions d'infinitiu gerundi, participi, ús de perífrasis verbals...

1. 6. LA NOVEL·LA CAVALLERESCA
Valencià‐1r de Batxillerat/ 19
Les primeres manifestacions de la novel·la medieval es realitzen en vers: la
Matèria de Bretanya contribuí a la seua difusió. Reberen el títol de roman, versos apariats
generalment octosíl·labs, el públic encara no llegia escoltava. En català reberen el nom
de noves rimades, notícies rimades.
Des de mitjà del XIV l’aparició d’una burgesia lectora, desitjosa de lleure, llegir era
una altra manera de diversió, afavorí l’aparició d’un gènere nou: la novel·la.
La pròpia evolució de la societat fa que la vella narració èpica de contingut històric
s’esgote i que el públic demane altres temes i maneres d’escriure. Es demana brevetat
formal i temàtica, temàtica que isca de la vida quotidiana, que siga diversa, i lluny dels
grans ideals de la història. L’afany pels diners, la vida escandalosa dels clergues, l’astúcia
i l’engany del mercader o de l’esposa, són temes reals que imposa el nou gust dels
lectors i les lectores. Hi ha com una complaença en la transgressió dels valors morals.
Apareixen noves actituds ideològiques fins aquests moments inèdites: escepticisme,
cinisme, burla, la sàtira, etc..
Però els orígens els situem, si fa no fa a la segona meitat del XII, també en els
cançons de gesta que eren llargs poemes que descrivien fets històrics amb notable
revestiment fantasiós i exagerat. Aquests se centraven en moments gloriosos i en
personatges cèlebres, enriquits per la imaginació i recitats pels joglars, cosa que afavoria
la seua fama, la dels personatges i que passaren a la memòria col·lectiva.
Per a aquests narracions la cavalleria esdevenia una font d’imaginació. Aquesta
era una ordre militar que s’iniciava durant el s. XI i adquirí molta força en el període
feudal, estava força estructurada i reglamentada i el seu ideari era la defensa de la religió,
atenció i protecció dels febles, fidelitat al rei, menyspreu de la mort i recerca de l’honor i la
glòria.
Chrétien de Troyés és l’autor més important d’aquest gènere, ell és el creador del
cavaller errant, de la seua imaginació neixen personatges com Lancelot, Perceval,
Gauvain, tots ells cavallers de grans aventures. Aquest autor s’inspira en materials
existents i els dóna una forma nova, tots els móns que crea són totalment imaginaris. Se
servirà de relats folklòrics de tradició celta que els joglars portaven de la Bretanya insular
a la Bretanya continental. Les obres de Chrétien i els seus seguidors són plenes
d’històries de boscos salvatges, inhòspits, habitats per personatges misteriosos, malvats,
bèsties blanques, que prenen rostre humà, per naus que navegues sense rems ni
remadors, per castells que apareixen i desapareixen, per estranys fenòmens que
descarreguen terribles tempestes de tot tipus, etc.
Tot açò no era inventat era recreat per ell, inventà l’estructura de contar, l’organitzà
segons una manera nova pensada i cohesionada. En els seus relats sempre apareixen
elements desencadenants de les aventures dels personatges, la vida que en un principi
pareix plàcida es complica perquè aparega el cavaller errant, protagonista de les
aventures i autèntic cavaller ple de virtuts i profundament enamorat d’alguna dama.
Tot açò era una idealització de la societat, la realitat possiblement era diferent,
bastant més allunyada d’aquests refinaments.

Valencià‐1r de Batxillerat/ 20
Aquest gènere fou tot un èxit, la novel·la ensenyava, transmetia valors però també
divertia. Durant el XIII s’intentà recopilar totes les aventures que s’havia escrit de
cavallers artúrics, la novetat era que es va fer en prosa.
Allà pel s. XV la figura del cavaller errant era un personatge real. Els camins i les
corts de la Corona d’Aragó estaven plens d’aquests personatges, el mateix Joanot
Martorell podria ser un d’ells.
Aquest autor pertanyia a la noblesa mitjana valenciana, afeccionada a les bregues i
justes, cosa que degué influir en la seua literatura, tingué qüestions amb els seu cosí
Joan de Mompalau, amb el cavaller poeta Ausiàs Marc.
Martorell a diferència de Troyés escrigué basant-se en la realitat. La realitat
convertida en ficció literària tenia molta més gràcia que l’anterior, ja esgotada. Va escriure
una novel·la d’empreses cavalleresques com si foren reals, s’inventava la realitat. Els
seus personatges neixen de la seua imaginació i els dóna vida, com si foren reals,
persones de veritat.
Al començament del XV, la cavalleria havia perdut els privilegis, la literatura recollí
els principis i els ideals que l’havien particularitzada i convertí els personatges en els
protagonistes. Els ideals de la jurisdicció de la terra. La lleialtat i el vassallatge, la
religiositat i el compendi d’honors i de virtuts cristianes, són elements comuns a qualsevol
narració. Contràriament el món cavalleresc es troba desconnectat de la fantasia, esdevé
més realista.
La tradició narrativa d’origen medieval basada en l’ideal de la cavalleria va
travessar les fronteres de tota Europa com a ressò d’una forma d’entendre el món,
basada en les relacions feudals. Així podem distingir dues modalitats que, tot i tenir
idèntics protagonistes -els cavallers- parteixen de concepcions i supòsits diferents: les
novel·les cavalleresques i els llibres de cavalleria.
Per llibres de cavalleria s’entenen aquelles narracions, com ara l’Amadís de
Gaula, Lancelot, etc., en què la presència de fets inversemblants i de caire meravellós
dracs, serps monstruoses, gegants desmesurats, predomini de l’encanteri i de la màgia.. ,
la seua ubicació en terres exòtiques i ignotes, la seua localització cronològica
indeterminada, etc. els confereixen un caràcter específic de fantasia i de somni, de
manera que s’allunyen força de la realitat. Més aviat són successions d’episodis o
d’aventures que no tenen massa relació entre elles. L’anònim Blandín de Cornualla i La
faula de Guillem de Torroella (1349? - 1375?) són dues narracions de cavalleria que han
sobreviscut en la nostra literatura.
Les novel·les cavalleresques, per contra, s’apropen molt més al concepte modern
de novel·la realista, ja que els seus herois no són mai sobrehumans, sinó que tenen la
fortalesa, la valentia i la intel·ligència humanes. Estan gairebé desprovistes de fets
extraordinaris i la seua localització espacio-temporal és molt més immediata: escenaris
coneguts i localització temporal pròxima. El realisme i la versemblança, doncs, són els
trets que caracteritzen les novel·les cavalleresques, entre les quals, Curial e Güelfa i
Tirant lo Blanc hi tenen un lloc preeminent. La prosa no serà excessivament retòrica, la
parla és més planera, més popular, mentre que als llibres de cavalleries hi haurà una
concatenació de parataxi.
Curial e Güelfa. Amb aquest nom és coneguda actualment la novel·la sense títol
descoberta per Manuel Milà i Fontanals el 1876 a la Biblioteca Nacional de Madrid.

Valencià‐1r de Batxillerat/ 21
L’obra, dividida en tres llibres, narra la vida i la història d’amor entre el seu protagonista,
Curial i la seua dama, la Güelfa. La novel·la, ubicada geogràficament (Itàlia, França etc.) i
cronològica (s. XV), relata la historia de l’ascensió d’un jove de baixa condició per mitjà de
la pràctica de la cavalleria i de l’amor. Curial hi és retratat com a model de cavaller, no
tant pel nombre de torneigs i justes militars en què intervé, sinó pel valor que demostra.
Curial i Güelfa està considerada com una de les primeres novel·les modernes perquè
presenta un heroi real amb mesures humanes, però sobretot perquè l’autor hi va fent un
retrat psicològic del personatge central, amb el seu caràcter unes vegades apassionat,
d’altres ingenu, unes voltes simpàtic i en algunes ocasions, fins i tot, contradictori. L’heroi
representa la nova classe -la burgesia- en ascens ja que assoleix la fortuna gràcies als
seus mèrits personals i no per la nissaga.
Tirant lo Blanc
”Novel·la de cavalleria, fantàstica, històrica, militar, social, eròtica, psicològica,- tot
açò junt i res exclusivament, ni més ni menys que la realitat”. Amb aquestes paraules
tracta Vargas Llosa de fer una aproximació a la novel·la de Joanot Martorell. “Tirant lo
Blanc -afirma l’escriptor peruà- és una novel·la total”. Recordem que ja Cervantes l’havia
considerada “el mejor libro del mundo”. Efectivament, tots aquells que l’han llegida l’han
considerada com una de les peces mestres de la narrativa universal de tots els temps.
La gènesi d’aquesta novel·la cal buscar-la en un relat inacabat - el Guillem de
Varoic- que Martorell redactà amb ocasió del seu viatge (o viatges) a la Cort d’Enric IV
d’Anglaterra. Sobre aquesta base que s’inclou al Tirant, Martorell munta una peça
vertaderament moderna i un cas insòlit dins la literatura europea del segle XV. La
versemblança i el realisme són els dos trets estilístics que destaquen en el Tirant. Els
episodis meravellosos i fantàstics -tan usuals als llibres de cavalleria- són ací
pràcticament inexistents. L’heroi Tirant és un personatge amb mides humanes i no lluita
mai contra més d’un adversari i, com a home, és ferit, repetidament. El tractament que
s’hi fa dels protagonistes és sempre coherent; personatges de carn i ossos. La novel·la de
Martorell es troba impregnada d’una profunda humanitat. Suposà l’abandonament dels
ideals medievals religió i cavalleria i adaptà els ideals moderns burgesos del plaer, raó,
humor.
S’estructura al voltant de tres eixos: 1) el cavalleresc, per l’abundància de torneigs i
accions bèl·liques; 2) l’històric, per la referència a la realitat d’aquella època i 3) el
realista, per l’ús de l’alternança de la primera i tercera persona.
Totes dues novel·les representen un món nou, una nova classe social en ascens:
la burgesia, que demana major realisme en la narrativa per tal d’identificar-se amb els
seus personatges.
Fou escrita entre el 1460-1468 i publicada el 1497.
A continuació tens el comentari que fa el rector en l’obra del Quixot de Cervantes,
en trobar el Tirant lo Blanc en la seua biblioteca, de don Quixot.

1. 7. L’ESCOLA SATÍRICA VALENCIANA
Valencià‐1r de Batxillerat/ 22
“... y asiendo casi ocho de una vez, los arrojó por la ventana. Por tomar muchos
juntos, se le cayó uno a los pies del barbero, que le tomó gana de ver de quién era,
y vio que decía Historia del famoso caballero Tirante el Blanco.
- ¡Válame Dios –dijo el cura, dando una gran voz-, que aquí está Tirante el
Blanco! Dádmele acá, compadre, que hago cuenta que he hallado en él un
tesoro de contento y una mina de pasatiempos. Aquí está don Quirieleison
de Montalbán, y el caballero Fonseca, con la batalla que el valiente Tirante
hizo con el alano, y las agudezas de la doncella Placerdemivida, con los
amores y embustes de la Viuda Reposada, y la señora Emperatriz,
enamorada de Hipólito, su escudero. Dígoos verdad, señor compadre, que
por su estilo es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y
duermen y mueren en sus camas y hacen testamento antes de su muerte,
con estas cosas de que todos los demás libros de este género carecen. Con
todo eso, os digo que merecía el que le compuso, pues no hizo tantas
necedades de industria, que le echaran a galeras por todos los días de su
vida. Llevadle a casa y leedle, y veréis que es verdad cuanto de él os he
dicho.”
Primer parte. Cap. VI
Del donoso y el grande escrutinio que el cura y el barbero
hicieron de la librería de nuestro ingenisoso hidalgo
Joanot Martorell
Joanot Martorell (Gandia?, 1413/14 - València, 1468) pertanyia a una família de la noblesa establerta a Gandia i
emparentada amb Ausiàs March. Molt jove, participà en l’expedició d’Alfons el Magnànim a Sardenya i Còrsega.
El 1436 la seua àvia li va fer donació dels llocs de Benibrafim i de Murla i, a partir de 1437,es dedica a un dels
afers que havien arribat a esdevenir habituals entre els cavallers valencians de l’època: un repte a mort mitjançant
una lletra de batalla. A causa d’aquesta pràctica cavalleresca, Martorell anà a Anglaterra, a la cort d’Enric IV,
perquè el monarca acceptés d’actuar com a jutge del combat. En tornar, el nostre autor continuà creuant lletres de
batalla amb d’altres cavallers i viatjant, tant a Portugal com a Anglaterra i a Nàpols. Joanot Martorell encarnà la
figura del típic cavaller de la València del quatre-cents: personatge lluitador i bregós que es mou amb desimboltura
per les corts europees que visita, però que no dubta a exigir justícia -amb raó o sense- i que contínuament mostra la
il·lusió d’haver sigut el cavaller que hauria desitjat. El dia 20 de novembre de 1490 apareixia a València, editada
per Nicolau Spindeler la primera edició de la seua novel·la: El Tirant lo Blanc que havia servit per fer un pagament
a Joan Martí de Galba que fou qui promogué la seua publicació, quan ja l’autor havia mort. No se sap molt bé si
Martí de Galba va intervindre, o no, en la redacció de l’última part de la novel·la tal i com es dóna a entendre a la fi
de la primera edició. Des dels seus inicis, Tirant lo Blanc va tenir un gran èxit i va ser traduïda, ja l’any 1511 al
castellà i el 1538 a l’italià. Recentment ha estat traduïda a l’anglès, Francés, alemany, suec, holandès, xinès, xec,
portuguès, àrab, hongarès, etc.
A partir del segle XV, s’inicien una sèrie de canvis econòmics i culturals que faran
que la societat vaja modificant la seua estructura amb l’aparició de noves classes socials.
Si fins ara havien estat els nobles la classe política dominant, amb el Renaixement serà la
burgesia acomodada (notaris, juristes, metges, canonges...) qui, a poc a poc, anirà fent
sentir més la seua presència i el seu pes al si de la societat urbana.
En aquest sentit, la ciutat de València esdevindrà modèlica: la burgesia adinerada
començarà a omplir les seues hores de lleure amb el consum de cultura, i més
concretament de literatura. Un fet típic d’aquesta època són les tertúlies com la presidida

Valencià‐1r de Batxillerat/ 23
per Bernat Fenollar, de caire burgès. Els burgesos intenten d’imposar nous gustos literaris
que, a partir de la realitat immediata, s’orienten cap a la burla i la sàtira social de
enginyós, de vegades obscé. Són poesies menors, que defugien del llegat de Marc; el
tractament de l’amor el fan de manera burlesca, paròdica i realista.
La literatura burgesa, doncs, centra la seua atenció en l’observació de la vida
quotidiana, de manera que va adquirint un caire realista molt allunyat de la producció
literària anterior. Dels literats que formaven aquesta tertúlia va eixir el corrent conegut
com a Escola satírica valenciana que donà autors com són Jaume Roig, Jaume
Gassull, el mateix Bernat Fenollar, i d’altres, que produïren obres com Escacs d’amor,
Lo procés de les olives, Lo somni de Joan i La Brama dels llauradors. Hi havia una altra
tertúlia de caràcter aristocràtic, la de Berenguer Mercader, en la qual destacava Joan
Roís de Corella.
Entre els membres de l’Escola satírica valenciana destaca la figura de Jaume
Roig, personatge nascut a València a primeries del segle XV. Estudià probablement a
Barcelona i a França. Ocupà càrrecs en el govern de la ciutat de València, d’on fou
administrador de l’hospital d’En Clapers de 1450 a 1462. Fou el metge personal de la
reina Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim. La seua obra, precursora de la
novel·la burgesa, s’anomena Espill, també conegut com a Llibre de les dones perquè el
seu contingut constitueix una feroç diatriba contra aquestes (misogínia). L’obra, acabada
cap al 1460 -pràcticament coetània del Tirant lo Blanc- va ser publicada el 1531, és a dir,
cinquanta-tres anys després de la mort del seu autor (Benimàmet, 1478). La novel·la que
narra els esdeveniments que succeeixen a Grosser, ens ofereix un mosaic de la realitat
quotidiana de la València cinc-centista. La novel·la està narrada en primera persona i
l’heroi és d’origen humil, allunyat del tot de la noblesa i els honors. Va haver de guanyarse
la vida des de menut. I el seu ideal és la vida burgesa i tranquil·la. Aquesta obra té
alguns punts de contacte amb el Corbaccio de Boccaccio i amb el Lazarillo, ambdues pel
seu caràcter picaresc.
Cal remarcar que la narració està escrita en versos de quatre síl·labes i amb rima
aparellada, fet que no deixa de sorprendre si tenim present que el costum d’escriure
novel·les en forma versificada havia decaigut fins i tot a França, dos segles abans.
L’Espill: misogínia o misantropia?
Tradicionalment ha sigut considerada un exponent de la misogínia eclesiàstica medieval. Segons
açò, Jaume Roig pretén demostrar que la dona és vil i menyspreable per naturalesa. En els quatre
llibres que el componen, relata les aventures amoroses d’un home maltractat per elles. Amb tot,
alguns estudiosos consideren, a banda de la misogínia, un aspecte més ambiciós: mostrar les
misèries i la tragèdia intrínseques a la condició humana.
Jaume Roig fa dues excepcions, la Mare de Déu. Maria està exempta del pecat original i
sempre fou pura i verge, asèpticament apartada de tota contaminació sexual, era la dona
que menys s’assemblava a les dones. L’altra excepció n’és la seua dona.
Ho diu d’una manera críptica
Ys, primer mort,
lo peix licer,
hach nom primer

Jaume Roig: L’Espill
Perquè ens amàssem. e concordàssem
com se pertany, ¡ab quant afany
i temps perdent! Primer volent-
la solaçar e abraçar,
a totes parts ariçons, cards,
porca crespina no tenen spina
pus fort punyent; porcell grunyent
tota la nit era en lo llit;
com se gitava primer cercava
lo coixinal de son senyal,
nu del llançol, si està on sol;
après rallava si io callava
no responent. Deia: “Dolent,
¿só endiablada o só orada?
No em responeu? Mal esclateu!”
Tenint-li corda, mai me recorda
restàs la mia. Si s’adormia,
tantost roncava; molt m’enujava
cascuna nit, Sovint al llit
com s’orinava e fressejava
tant i sovint, lo llit podrint.
D’altre pudia quan li venia
son ordinari, sens pus pensar-hi,
cames i cuixes les calces fluixes,
tot se n’omplia; drap si es metia
ab tal olor e tal color
com Déu se sap, llançava el drap
per los racons, davall caixons,
entre la palla; no hi dava malla
hom si el trobava; lla el se lleixava
on li caïa. Mig any vestia
una camisa de sa divisa
gentil brodada, tota clapada
de roges flors; nunca,del cos
sinó podrida, trossos partida...
Valencià‐1r de Batxillerat/ 24
Jo, pacífic, us asseguro que vaig posar tot el
meu enginy i tot el meu saber a treballar nit i
dia per aconseguir que ens estiméssim com
pertany. Quant de temps i esforç vaig perdre!
Si, volent-la solaçar i festejar, l’abraçava, no
trobava sinó eriçons i cards. El porc espí no
té una espina més punyent! Al llit no tenia
altra cosa que un porcell grunyint tota la nit.
Quan hi anava, el primer que feia era buscar
el seu coixí. Després parlava i, si jo callava,
en deia: “ Dolent! És que estic endiablada o
sóc boja? No responeu? Així rebenteu!”
Tenint-li corda, mai no responia res que la
molestés. Però això no la feia ni més mansa
ni més assenyada. Si s’adormia, roncava i
m’enutjava molt totes les nits amb els seus
moviments. Sovint s’hi orinava i podria el
llit. Altrament, feia molta pudor quan li venia
la menstruació, i s’embrutava les cames i les
cuixes. Els draps que usava aquells dies feien
una olor repugnant i tenien un color tan
fastigós que només ho sap Déu. I quan se’ls
treia, els llançava per tots els racons i els
deixava escampats per tota la casa. Eren uns
trossos repulsius i nauseabunds. Mig any
vestia una camisa brodada amb la seua divisa
i estampada amb flors roges, i no se la treia
mai del cos si no era podrida

Valeri Fuster: Cançó de les dones
Dones, l’hivern ja s’acosta:
si voldreu tenir delit,
prenga cascuna marit.
L’estiu bell amb la calor
ja del tot vos ha deixat,
i ara ve l’hivern traïdor
enemic del despullat:
les que estau en soledat,
perquè us consoleu de nit,
prenga cascuna marit.
Les que estau forres de roba
proveïu al temporal;
i la que és mesella i pobra
recullga’s a l’hospital;
mas les que tenen cabal,
perquè seguesquen l’escrit;
prenga cascuna marit.
La qui vol fred no sentir
prop lo foc se deu posar,
i el malalt per a guarir
Déu i sants deu reclamar:
la que es vol grossa tornar
en lo menjar i en lo llit,
prenga cascuna marit.
La fredor és enemiga
a dones en temps plujós;
per ço em par que és bé que
us diga:
cerqueu lo foc saborós
que escalfant no és enutjós,
ans plaent; com ja tinc dit,
prenga cascuna marit.
Les que anau per lo gran gel
quasi mortes en est centre,
xupau qualque canyamel
que amb dolçor vos calfe el
ventre.
Valencià‐1r de Batxillerat/ 25
Jóvens,
tempre,
velles amb bon
per semblant les que heu
parit:
prenga cascuna marit.
Si, doncs vostra campana
amb lo vent bruny per sonar,
lo batall de bona gana
no lo hi deixeu de posar;
amb la fervor del tocar
vos calfareu sens despit:
prenga cascuna marit.
Procurau, sense perill,
si us aqueixa lo gran fred,
beure oli del setrill,
per los matins, un poquet.
Feu-ho, que és consell discret,
si ho notau al bon sentit,
prenga cascuna marit.

Valencià‐1r de Batxillerat/ 26
Cap a mitjans del segle XVI i fins la meitat del segle XIX, la nostra literatura enceta
una etapa de decaïment -sobretot si es compara amb la producció del període anterior i
amb la coetània d’altres literatures europees- que ha estat coneguda durant molt de
temps amb el nom de Decadència.
En general la quantitat i la qualitat de la nostra producció literària decau
considerablement en aquest període. Aquest declivi és degut a diversos factors polítics i
econòmics entre els quals destaquem: 1) la castellanització de la noblesa; 2) la
desaparició de la cort (1478); 3) la Revolta de les Germanies valencianes i mallorquines
(1521) que culmina amb la forta repressió per part de la Virreina Germana de Foix. A
causa d’aquest alçament popular i burgès, la noblesa valenciana es castellanitza, perd
poder econòmic i comença l’èxode cap a la cort castellana; 4) Expulsió dels moriscos
(1609) amb conseqüències nefastes per a l’economia i la demografia ja que eren la mà
d’obra del camp i l’artesania; 5) La guerra dels Segadors, contra el Comte-duc d’Olivares
en la qual Catalunya resulta derrotada i delmada i 6) la Guerra de Successió i Decrets de
Nova Planta (1700-1714). Entre les causes culturals destaquem: 1) l’atracció que exerceix
sobre els nostres escriptors la puixant ascensió de les lletres castellanes. De fet, molts
dels nostres poetes passen a escriure en castellà i la producció en català es veu cada
vegada més farcida de castellanismes. També es produeix un afebliment de la
consciència de la unitat lingüística; 2) l’ús exclusiu del llatí per al escrits científics i 3)
L’oblit dels nostres clàssics.
En aquests segles, però, tot i que no són comparables amb els anteriors, no
manquen produccions literàries de tota mena -principalment de poesia, col·loquis i
dietaris, gènere aquest darrer que és característic de l’època-, com ara mateix tindrem
ocasió de comprovar.
El nom com s’ha denominat aquests segles, actualment no és un concepte, que
siga unànime. Els estudiosos estan d’acord que la Decadència afectà els usos socialment
prestigiats i a la literatura culta, però no al seu ús ni als gèneres literaris populars. El
català continuà com a llengua de l’administració fins el s. XVIII i la castellanització fou
lenta, però gradual, més intensa en la literatura que en la parla.
2. 1. EL RENAIXEMENT
2. La Decadència
“En certa mesura els intel·lectuals del Renaixement són l’evolució natural de la
figura de l’humanista, tipus d’escriptor gestat a les darreries del XIV.”
És el període històric que, a les nostres terres, comprèn des del darrer terç del
segle XV fins als inicis de la segona meitat del segle XVI. Va ser un moviment renovador,
basat en la valoració de l’home i de la natura segons el principi clàssic l’home és la
mesura de totes les coses; hi ha una nova interpretació dels ideals de l’antiguitat clàssica.
Un dels canvis de la ideologia renaixentista més notable es va produir en el camp religiós
ja que va ser decisiva la influència d’Erasme de Rotterdam. A partir d’Erasme, Luter
iniciaria la reforma protestant. L’erasmisme va intentar conciliar el pensament humanista
amb l’ideari cristià. Molts humanistes estaven vinculats a aquest moviment com Joan
Lluís Vives, Pere Antoni Beuter i Cristòfor Despuig.

Valencià‐1r de Batxillerat/ 27
En el camp artístic té lloc una evolució de l’estètica clàssica, basada en la
proporció i l’harmonia, a una tendència basada en el dramatisme i el contrast. En aquesta
època interessa la representació del sentiment i el vitalisme.
Joan Lluís Vives (1492-1540) valencià d’origen jueu que va viure a Anglaterra i als
Països Baixos, on va morir. La seua obra va ser escrita en llatí, llengua internacional de
cultura a Europa durant molt de temps. En l’àmbit de la prosa erasmista del renaixement
destaca la figura de Cristòfor Despuig (1510-1580), autor dels Col·loquis de la insigne
ciutat de Tortosa, obra en què, en forma de diàleg, es passa revisió als principals
problemes del moment. . També cal recordar, entre d’altres, el valencià Jeroni Conques
que fou processat per la Inquisició a causa de la seua traducció del Llibre de Job
Durant el s. XVI, el període del Renaixement i de la generalització de l’Humanisme,
la poesia es debat entre la pervivència dels models medievals, sobretot d’Ausiàs Marc, i
la incorporació de les innovacions mètriques del Renaixement. Cal destacar l’obra de
Pere Serafí i Joan Pujol, que encara que molt influenciats pels models italians i castellans,
presenten ressonàncies ausiasmarquianes.
En LA POESIA, destaquem Pere Serafí (1505/10- 1567) l’autor en les poesies del
qual ja es palesen clarament les influències italianes, però conciliades amb la tradició que
arranca d’Ausiàs March. A València, per contra, la poesia troba la seua expressió més
rellevant en la prolongació de l’anomenada Escola Satírica valenciana, de la qual
destaquem Joan Timoneda (1518/20-1583) l’autor i el compilador que més reisqué en
activitat: edità una gran quantitat de cançoners -en castellà i en català- per tal de difondre
la producció poètica del moment. Els seus reculls contenen de diversos autors, alguns
anònims, però també uns altres escrits per Timoneda. El més important de tots és el
Cancionero llamado Flor de enamorados, on hi ha una ampla representació de poemes
catalans.
Al llarg del segle XVI, pel que fa al TEATRE hi hagué una gran profusió de
dramaturgs, especialment a la cort valenciana de la virreina Germana de Foix: Guillem de
Castro, Virués, etc. que escriviren en castellà. La influència castellanitzant de la cort
arribà, doncs, també al teatre. De fet, només es conserven algunes obres bilingües: La
vesita de Joan Ferrandis d’Herédia (1480-1549) i les farses de El Cortesano de Lluís de
Milà (aproximadament. 1500-1561).
2. 2. EL BARROC
“L’escriptor del Barroc juga amb l’artifici i el recargolament expressiu, dominat per
una intenció d’obscuritat. S’alluny del Renaixement i esdevé projecció de la ideologia de
la Contrareforma.”
El barroc, s.XVII, com a corrent estètic i més concretament en el camp literari, es
caracteritza pel seu afany d’enlluernar, fascinar i atraure el lector. La tècnica consisteix en
la utilització de tots aquells recursos retòrics, sintàctics i de versificació que confereixen
als textos una estàtica efectista i artificiosa.
Suposa l’evolució del renaixement. L’harmonia i la bellesa renaixentistes són
substituïdes pel recarregament lèxic i sintàctic, l’obscuritat en els conceptes, la sàtira
mordaç, etc. Els temes sovint responen a la sensació de frustració i de desengany de la

Valencià‐1r de Batxillerat/ 28
vida, el sentiment de la mort i la fugacitat del plaer. L’objectiu del barroc és la provocació
mitjançant el contrast, per l’oposició o per la complexitat. S’intenta deformar la realitat a
dos nivells: un de caricaturesc i un altre d’idealitzat per arribar a la bellesa absoluta. en
aquest sentit podem distingir dos corrents bàsics:
El Conceptisme, que aconseguia la provocació mitjançant l’associació arbitrària
d’idees i mots, l’ús de l’equívoc, el contrast, la caricatura cruel i la paròdia de la mitologia.
El Culteranisme, en canvi, pretenia la provocació mitjançant la creació d’un món
de bellesa absoluta, l’ús de metàfores, neologismes, hipèrbatons, recursos fònics, la
mitologia, etc.
El poeta barroc busca l’enlluernament, per això els recursos de la retòrica, la
sintaxi i la versificació Es tracta d’una literatura en què l’estètica i l’artfici duu a la
convicció que tot és il·lusió i que darrere de la bellesa s’amaga la degradació i el
desengany.
L’estil trenca l’equilibri del Renaixement, el seu efecte sobre la llengua és una
reelaboració, l’objectiu del qual és la provocació.
Alguns elements característics de l’estil:
• Contrast vida/mort; realitat/il·lusió; llum/ombra; delicadesa/grolleria;
bellesa/lletgesa
• Deformació, la realista la caricatura; idealisme, bellesa absoluta
• L’artificiositat, a més dificultat més belles. Elitisme
• L’exageració, la hipèrbole
• Dinamisme i vitalisme basats en l’ordre sintàctic
La complicació barroca no fou entesa per tots els autors d’igual manera; per a uns,
els conceptistes, la provocació s’aconseguí amb l’associació arbitrària d’idees i mots, l’ús
de l’equívoc, parònims i paradoxes, el contrast enginyós, la caricatura cruel, la paròdia de
la mitologia.
Hi ha una enorme influència de la literatura castellana que es fa sentir d’una
manera aclaparadora en la nostra poesia: hi ha una sobtada proliferació d’estrofes, com
la dècima, que no responen a cap tradició autòctona i els castellanismes, tant lèxics com
sintàctics, augmenten de forma extraordinària. Els poetes autòctons imiten els models de
les lletres castellanes.
Convé mencionar la producció de Francesc Vicent Garcia, conegut popularment
com el Rector de Vallfogona. La seua obra presenta dues vessants, una de versificació
elegant, cortesana retòrica i l’altra de caire més burlesc i irònic.
Francesc Fontanella (Barcelona, 1610/20 - Perpinyà, 1685/89) és un altre dels
nostres poetes que, a l’igual que el Rector de Vallfogona, presenta composicions líriques
de tema amorós i de caràcter religiós. També va escriure dues obres de teatre: Lo
Desengany i Tragicomèdia pastoral d’amor, firmesa i porfia. Al País Valencià aconseguí
una gran fama Francesc Mulet (1624-1675i, poeta festiu i escatològic que va conrear
també el teatre amb les comèdies Los amors de Melisenda i La infanta Tellina i el rei
Matarot.

Valencià‐1r de Batxillerat/ 29
Una altra manera de fer literatura, sense pretensions artístiques, però amb la
voluntat de narrar el que passava; fou la pràctica dels dietaris. Els dietaristes recullen les
incidències insòlites, crims, baralles, processons espectaculars, anècdotes lúgubres, de la
ciutat. Destaca entre els dietaristes Pere J. Porcar, que intenta fer un reportatge
esquemàtic, amb una certa exactitud del que passava pels carrers de la ciutat.
Veiem què ens conta
Home vestit com a dona. Dijous a
26 de setembre de 1624, entre sis i
set del matí, trovaren un home
vestit ab son mantell com a dona ab
ben armat i un punyal, i dien que
era un beneficiat en la Seu que es
deia mossén Jover.
2. 3. EL NEOCLASSICISME i LA lL·LUSTRACIÓ
El neoclassicisme com a corrent literari naix a França i es caracteritza per una
imitació dels models grecs i llatins amb una formulació en què predomina l’equilibri formal
i la versemblança en les obres, la unitat d’estil i la finalitat moralitzadora o didàctica de les
seues propostes estètiques. Una de les manifestacions del neoclassicisme la constitueix
la Il·lustració, també coneguda com a enciclopedisme. En la Il·lustració, nascuda
paral·lelament a Anglaterra, França i Alemanya, s’hi observa un predomini de la ciència
empírica, basada en el racionalisme, que intenta diferenciar-se de l’especulació religiosa i
metafísica que havia omplert els segles anteriors, i ben especialment el barroc. Com a
resultat de l’exaltació de la raó, hi trobem la consideració de la igualtat i de la llibertat
connatural de tots els éssers humans.
El segle XVIII suposa per a la nostra àrea lingüística un moment de crisi política
que s’obri amb la desfeta de les nostres armes davant de les castellanes i la subsegüent
promulgació del Decreto de Nueva Planta i altres disposicions legals per les quals les
nostres terres passen a formar part d’Espanya. Sols l’illa de Menorca travessa un període
de pertinença alternativa a França i a Anglaterra, fet que posa l’illa en contacte amb les
cultures francesa i anglesa respectivament.
Pel que fa a l’ús de la llengua -i no sols en la seua vessant literària- és sancionada
per llei una pràctica que s’havia iniciat al segle XVI: la utilització al nostre territori del
castellà com a vehicle de cultura. No sols la vida oficial es fa en aquesta llengua, sinó que
els models literaris que vénen d’Europa (barrocs, neoclàssics, il·lustrats) passen a casa
nostra a través del castellà. A aquesta mediatització de models literaris castellans cal
afegir encara el fet ja comentat que, a partir del Decreto de Nueva Planta, l’administració
central és absolutament fèrria en la promulgació de lleis i Reales Decretos en què es
prohibeix la utilització de la llengua del país en tots els àmbits no estrictament privats.
Aquesta coincidència de pressions podria explicar d’alguna manera l’estat de prostració
que sofreix la nostra llengua.
Però malgrat les disposicions de caire polític, la llengua -que continua essent el
vehicle habitual d’expressió oral dels nostres pobles- troba encara qui la intente conrear
literàriament, com és el cas del valencià Lluís Galiana (1740-1771) autor de l’anomenada

Valencià‐1r de Batxillerat/ 30
Rondalla de rondalles o del català Rafael d’Amat i Cortada, Baró de Maldà autor del
dietari Calaix de Sastre, extensa obra que ocupa una seixantena de volums en què relata
els esdeveniments ocorreguts entre 1769 i 1816. Més amunt hem comentat que l’illa de
Menorca va rebre més directament els influxos dels corrents literaris europeus a causa de
la seua dependència de França i Anglaterra. Així el comprèn que a terres menorquines
arrelarà amb major força el neoclassicisme. En aquest sentit, hi destaca la figura de Joan
Ramis (Maó, 1746-1819) poeta, historiador i sobretot dramaturg; producció en què
sobresurten les seues tragèdies Lucrécia, Armida, Constança i Rosaura, obres que,
seguint l’estil de Racine, constitueixen les mostres més clares de la nostra producció
neoclàssica.
Crisi de la consciència lingüística
Al llarga d’aquest segles, la nostra llengua no visqué el procés que seguiren les
altres llengües cultes de l’Europa occidental. No es féu la depuració i la fixació de les
normes gramaticals.
Per altra banda van esdevenir una sèrie de canvis lingüístics en l’estructura interna
de la llengua, cosa que accentuà el procés de fragmentació i de dialectalització, perquè
no afectà a tots els dialectes d’igual manera. En el cas del valencià aparegueren les
manifestacions fonètiques de l’apitxar, valencià central, les terminacions verbals –ara, -
era, -ira, a més de castellanismes.
Les dèbils relacions entre els antics territoris de la Corona d’Aragó aguditzà un
sentiment de particularitat, es generalitzen les denominacions locals: llengua valenciana,
catalana, mallorquina, menorquina. Malgrat tot no es perdé la consciència de la unitat
lingüística.
Vicenç Garcia, rector de la Vallfogona
«A una hermosa dama de cabell negre,
que se pentinava en un terrat amb una
pinta de marfil»
«A una mossa gravada de verola»
Bon viatge us dó Déu, monja corcada,
Ab una pinta de marfil polia
bresca sens mel, trepada celosia,
sos cabells de finíssima atzabeja,
formatge ullat, cruel fisonomia,
a qui los d’or més fi tenen enveja,
ab més puntes i grops que té l’arada.
en un terrat la bella Flora un dia.
D’alguna fossa us han desenterrada
per no sofrir los morts tal companyia,
Entre ells la pura neu se descobria
quan eixa mala cara se us podria
del coll, que ab son contrari més campeja;
i estava ja de cucs mig rosegada.
i a la mà que com lo marfil blanqueja,
pinta i mà d’una peça pareixia.
Però, si sou de vermes escapada,
perquè siau menjar de les cucales,
Jo de lluny tan atònit contemplava que de mal en pitjor la sort vos porta,
lo dolç combat que ab extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien, mantinga-us Déu la negra burullada,
adéu-siau, que em par que em naixen ales
que el cor enamorat se m’alterava,
i em torno corb després que pic carn morta.
i, temeròs de alguna gran desgràcia,
de pendre’ls tregües ganes me venien.

A una dama que es pentinava darrera
una reixa en temps de Vicenç Garcia A LA MORT DE NISE
Valencià‐1r de Batxillerat/ 31
Amor, señor de l’ampla monarquia
que publica el clavell i el foc proclama
en l’ardor de la galta i en la flama
de l’exaltació que l’aire cria.
Els cabells de finíssima atzabeja
¡Oh dures fletxes de mon fat rompudes,
rompudes per ferir més doloroses,
que, llevant-me les plomes amoroses,
deixen al cor les puntes més agudes!
en el combat de vori que pentina
perú de lliris i de llunes mina,
ornament de les neus, dels ors enveja.
treu de la reixa, i que la saborosa
feina del bes, batalla graciosa
del córrer d’unes cames despullades,
Flames més eclipsades que vençudes,
aurores algun dia lluminoses,
ombres ja de ma vista tenebroses,
tenebroses, mortals, però volgudes.
deixí les verdes herbes alterades. Principi trist de penes inhumanes,
Oh desmai en les tiges onejades
de marbres, ceres, roses bateganes.
terme feliç de l’ànima afligida
que per alivio son dolor adora;
B. Rosselló-Pòrcel
3. El Romanticisme
fletxes sereu i flames soberanes
si llevau a mon cor la trista vida
per donar a mos ulls eterna aurora.
Francesc Fontanella
“L’artista troba un regne subjectiu ideal per a l’evasió de la realitat, del present: un
terreny perfecte per construir, des del jo individual, una fantasia literària sobre la història
del passat medieval o sobre una vida aventurera, allunyada de la vulgaritat i de la rutina,
en països exòtics.”
El romanticisme constitueix un moviment que, nascut a mitjans del segle XVIII
s’estén per bona part del segle següent. La seua influència va ser molt notable, fins al
punt de configurar molt la creació artística posterior. És un fenomen cultural que s’inicia a
mitjans del s. XVIII en una línia de pensament estètic iniciada per la Il·lustració alemanya
(Kant) i l’Enciclopedisme francés (Diderot i Voltaire) i continuada per certs representants
d’una crítica preromàntica: Rousseau, Sturm und Drang i la filosofia de Herder defensora
de l’esperit nacional i el retorn a una mitologia popular. S’allarga fins ben entrat el XIX. La
seua empenta és molt important perquè encara configura bona part de la cultura actual.
Cal relacionar-lo amb el canvi de sensibilitat que es produeix arreu d’Europa i que
té com a base els progressos tècnics que comportaren la revolució industrial i l’ascens de
la burgesia com a classe social. El burgès -i no l’aristòcrata- passa a ser el centre de la
vida cultural i literària. L’artista, procedeix en la seua major part d’aquesta burgesia.
Davant del racionalisme característic de la Il·lustració, amb la corresponent
exaltació dels arguments objectius i la raó, l’artista romàntic hi ressalta l’emoció
subjectiva, els sentiments i els impulsos del seu jo íntim: l’art és concebut com a
expressió del talent individual i irracional, és un moviment fonamentalment subjectiu. Els
interessa especialment el somni, el misteri, la fantasia, les tradicions, els viatges,
l’exotisme, etc.

Valencià‐1r de Batxillerat/ 32
L’artista no pot trobar-se sotmès a cap model fix, raó per la qual s’hi abandonen les
preceptives literàries: hom barreja la prosa i el vers, el sublim i el grotesc i la originalitat
triomfa sobre qualsevol altre pressupòsit.
En parlar de l’origen del moviment romàntic cal tenir present que aparegué
coetàniament a diversos punts d’Europa, tot i que sovint sol parlar-se d’un romanticisme
conservador (habitualment identificat amb l’alemany) i un altre de progressista (que hom
identifica amb la resta del romanticisme europeu, sobretot l’anglès i el Francés) encara
que amb l’esdevenir del temps, les tendències conservadora i progressista acaben
intercanviant-se.
La literatura romàntica
Barreja gèneres: poesia i prosa. Al costat d’un poema llarg hi haurà un d’expressió més senzilla. El
vers serà sonor, abundant en imatges, en comparacions.
Els temes: exaltació del jo, hi ha una oposició a l’objectivisme neoclàssic, heroi demoníac: rebutjat,
incomprés, dissortat. L’amor desesperat, passions desfermades, la mort prematura. El paisatge, que
esdevé el llibre de la naturalesa i símbol: cementeris, ruïnes, espadats, selves, tempestes… Els llocs
exòtics es trien perquè no estan contaminats de la civilització; l’Edat Mitjana és presa per l’exotisme del
temps. La lluita contra el destí, i fe en el futur, la justícia, el progrés.
Defensaran l’originalititat creadora, el somni. Incorporaran al concepte de bellesa el del lleig, el
grotesc.
La literatura esdevingué molt dinàmica, inquieta, intensa, sense límits. Buscà el màxim els recursos
expressius.
3. 1. LA POESIA ROMÀNTICA: LA RENAIXENÇA
En el nostre àmbit lingüístic, el s. XIX es caracteritza, des del punt de vista cultural,
per la Renaixença, un moviment de recuperació de la llengua i la literatura, que no hauria
estat possible sense l’impuls del romanticisme en tres aspectes bàsics: la revaloració de
les nacionalitats europees, l’interés per la història i les cultures pròpies i la valoració de la
tradició popular.
La Renaixença pren el seu nom per oposició a la Decadència i en el seu ideari
proposa la identificació entre la llengua i la nació, de manera que la consolidació d’un
moviment polític nacionalista es basarà en la normalització de la llengua, a més la
burgesia s’identifica amb la llengua i li dóna prestigi.
En el camp de la literatura, el romanticisme es concreta a la nostra àrea lingüística
en el moviment anomenat Renaixença. El redescobriment de la pròpia terra, fet que
permet als escriptors de connectar les seues produccions amb les essències i les
tradicions del passat.
És en aquesta darrera característica sobretot, on la nostra poesia posarà el seu
accent: la revisió, tant del passat medieval, com de les tradicions populars. I aquest desig
de connexió amb les essències del passat passava obligatòriament per la reivindicació de
la llengua pròpia com a vehicle d’expressió culta. No podem oblidar la Decadència.
Bonaventura Carles Aribau (Barcelona, 1798-1862), amb el seu poema Oda a la pàtria
(1833), sol ser considerat l’iniciador de la renaixença; és a dir, l’autor que recupera el
català com a vehicle d’expressió literària. El sentiment reivindicatiu s’accentua encara

Valencià‐1r de Batxillerat/ 33
més amb l’obra de Joaquim Rubió i Ors (1818-1899), autor que signava els seus versos
amb el pseudònim «Lo Gaiter del Llobregat».
Al País valencià el poeta Vicent Boix (1813-1880) utilitza el pseudònim «Lo
trobador del Túria» i juntament amb Tomàs Villarroya (1812-1856) i Josep Maria
Bonilla (1808-1880) formen el nucli de la primera generació romàntica valenciana. Una
renaixença, la valenciana, que no aconseguí els èxits de la catalana.
Dues tendències oposades ocuparen l’espai literari en valencià. Una fou
conservadora, exclusivament culturalista, regionalista i elitista, Teodor Llorente fou el seu
líder. No reivindicà cap poder polític autonòmic, ni cap normalització lingüística o cultural.
L’altra, de caràcter progressista volgué donar-li un contingut polític, però no
aconseguí arrossegar a les classes burgeses. La liderà Constantí Llombart fundador de
“societat d’amadors de les glòries valencianes” Lo Rat Penat en 1875. Tot i la seua poca
implantació constituí les bases dels futurs moviments valencianistes.
A València, a partir de 1857, Teodor Llorente comença -animat per la lectura dels
poemes de Lo Gaiter del Llobregat- a fer les seues primeres provatures de poesia en la
llengua del País. L’any següent arribà, destinat com a director de la Biblioteca
Universitària de València, el mallorquí Marià Aguiló, autor que exercirà una notable
influència, tant sobre Llorente com sobre Vicent Venceslau Querol (València, 1837 -
Bétera, 1889). Les relacions entre els tres àmbits geogràfics de la nostra llengua es
tornen a posar de relleu després de molts anys de desinterès mutu: el 1859 -just el mateix
any de la restauració dels Jocs Florals de Barcelona- se celebrà al Paranimf de la
Universitat de València una festa literària en què actuà com a mantenidor el mallorquí
Marià Aguiló i hi taren premiats Teodor Llorente i el català Víctor Balaguer.
Durant la segona meitat del segle excel·leix la figura de Jacint Verdaguer, autor
que ha estat considerat el més emblemàtic escriptor de la Renaixença, important sobretot
pels seus poemes èpics L’Atlàntida i Canigó. En aquesta mateixa línia cal considerar
l’obra poètica d’Àngel Guimerà, encara que la seua gran aportació a la nostra literatura
la constituesca la seua extensa obra teatral.
Amb tot la Renaixença catalana i la valenciana tenen alguns elements que les
diferencien:
A Catalunya Al País Valencià
1. La Renaixença es recolza sobre
una realitat social: la revolució
industrial
2. Fenomen estès a tots els camps de
la cultura.
3. Politització del moviment que
culminarà en el nacionalisme.
4. Triomf del romanticisme
conservador
5. Tasca de normativització que
possibilità una autèntica recuperació
lingüística.
1. La Renaixença fou un fenomen
superestructural ja que no hi hagué revolució
industrial.
2. Fou un fenomen estrictament literari.
3. No hi hagué politització per desídia de la
burgesia.
4. Prevalença del romanticisme liberal
5. Nul·la tasca de normativització a causa, en
part, de la pugna entre els poetes de guant
(arcaïtzants) i poetes d’espardenya
(populistes)

Valencià‐1r de Batxillerat/ 34
A Mallorca reïx la figura de Marià Aguiló (1825-1897), autor que, a més d’escriure
una destacable obra poètica, realitzà una notable tasca intel·lectual de catalogació d’una
gran quantitat de cançons tradicionals populars. També representà un esperó per a altres
poetes -tant a València com a la resta del domini lingüístic- ja que, gràcies a la seua
influència, es decantaren per la utilització de la llengua autòctona com a vehicle
d’expressió poètica.
L’exemple dels primers renaixentistes el continuaren altres intel·lectuals, com ara
Antoni de Bofarull (1821-1892) o Victor Balaguer (1824-1901), autors que representen,
al seu torn, les dues tendències característiques del romanticisme, conservadora i
admiradora de l’esplendor del passat, la primera i liberal i reivindicativa de les llibertats
perdudes, la segona. Això no obstant, els dos sectors participen en la renovada
institucionalització dels Jocs Florals de Barcelona (1859), que sorgeix com a record de
les justes poètiques medievals.
TEXTOS ROMÀNTICS
Vicent M. Querol (1837-1889): Pàtria, Fides, Amor
D’un plec d’eixes muntanyes, d’un dels Casals que els roures
volten en les garrigues dels Pirineus veïns,
sis segles fa, els meus avis, durs fills de l’aspra serra,
sortiren quan en Jaume alça el penó de guerra,
esglai dels sarraïns.
I al devallar dels cingles vers les flairoses planes.
por l’or del sol canviant-ne l’argent pur de les neus,
l’escalf sant de la pàtria duien al cor mos avis,
los lais d’amor dels poetes catalans en los llavis
i en los escuts les creus.
Jo, que una breu estona vinc a seure a esta antiga
sagrada llar, on crema lo foc de l’avior,
com els soldats d’en Jaume, nét d’ells, i germà vostre,
los tres mots per divisa encara amb orgull mostre
de Pàtria, Fe i Amor.
Fill sóc de la joiosa vila que al sol escampa
tot temps de fresques roses brodat son marital verd;
ja coronada amb pàmpols i fruits que la llum dora,
la que la seda fila, la que remembra i plora
l’alarb en lo desert.
Fill sóc de la que guaiten, com dos gegants, captiva,
d’un cap Penyagolosa, de l’altre cap Montgó;
de la que en l’aigua juga, de la que fón per bella
dues voltes desposada amb lo Cid de Castella
i amb Jaume d’Aragó.
L’Amor, la Fe i la Pàtria foren tres bones fades
que els bressols dels meus pares varen tronar llavors:
la Fe amb les verdes palmes del martiri i la glòria,
la Pàtria amb los que serva llorers eterns la història,
i amb la murta els Amors.

¡La Pàtria... En corts o en lluites amb sang o amb valentia
contra els estranys la terra, los furs contra el dret reial
bé els defensà València amb clar seny i amb mans fortes;
por ço el punyal d’En Pere grava dalt de ses portes:
”Dues voltes lleial”.
Bonaventura Carles Aribau: «La
pàtria»
Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repós etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents,
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits e son perfum les flors.
Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.
3. 2. EL TEATRE AL SEGLE XIX
Valencià‐1r de Batxillerat/ 35
Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis,
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora,
que en pensar en sos llars, no es consum ni
s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!
En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment.
puix surten mes raons del centre de mon pit.
Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en con gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon con ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passo per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.
Al segle XIX, paral·lelament al moviment romàntic, de caràcter més erudit, continua
produint-se el desenvolupament de la literatura popular. Aquest fet serà potenciat per la
industrialització, la modernització de les tècniques d’impressió i la democratització de la
cultura, que cada dia abasta nous lectors i nous espectadors.
L’expansió de la literatura de caire més popular es palesa, sobretot, en el terreny
teatral, on alguns autors assoleixen grans èxits. Comencen a proliferar tant les sales de
representació com els muntatges teatrals. I d’entre totes les manifestacions teatrals, és el
sainet la modalitat preferida pel públic. Hi són remarcables els nom de Frederic Soler
(1839-1895), també conegut amb el pseudònim Serafí Pitarra reïx, especialment en el
sainet de caràcter paròdic amb peces en les quals no son inhabituals les seues critiques
contra el romanticisme i la renaixença.

Valencià‐1r de Batxillerat/ 36
Entre les obres produïdes per ell destaquen: La botifarra de la llibertat, Els herois i
les grandeses, El castell dels tres dragons, etc. Al País Valencià, continua una forta
tradició de misteris, col·loquis i miracles. Els miracles són peces teatrals de caràcter
popular que comencen a ser representades al segle XIX i escenifiquen un fet prodigiós
atribuït al pare Vicent Ferrer. Però molts escriptors es dedicaren, també, a produir sainets:
Josep Bernat i Baldoví (1810-1864), Francesc Palanca i Roca (1834-1897), Joaquim
Balader (1828-1893), etc. Entre els saineters valencians cal destacar Eduard Escalante
que escrigué un total de 47 obres de trama simple. El seu èxit ve donat per la seua
comicitat sense malícia ni sàtira excessiva i per la seua lleu crítica d’allò que s’anomena
coentor, és a dir, del ridícul que es fa en desitjar accedir i agradar a la classe social
superior. Les seues obres estan situades totes en barris populars de la ciutat de València.
Entre altres, convé remarcar: La Xala, Les xiques de l’entresuelo, Tres forasters de
Madrid, L’escaleta del dimoni, Bufar en caldo gelat, etc. Àngel Guimerà, pel contrari,
maldà per aconseguir una manifestació literària culta què tingués un ampli ressò social.
Per aquesta raó encaminà els seus esforços creatius cap a l’escena.
3. 3. LA PROSA: EL NATURALISME
Dins de la tradició romàntica hi ha l’intent de realitzar una normalització de la
narrativa amb esforços no massa reeixits com Lo coronel d’Anjou de Francesc Pelagi o
L’orfaneta de Menargues d’Antoni de Bofarull. Posteriorment la nostra literatura intenta,
sobretot en narrativa, seguir els models que vénen d’Europa i, en particular, el
naturalisme propugnat pel Francés Emili Zola.
El naturalisme pretén fer, mitjançant la novel·la, un retrat el més ajustat possible de
la realitat, posant l’accent especialment en l’estudi del comportament de les diferents
capes socials. Per aquesta raó, l’escriptor naturalista no defuig els ambients degradats,
l’alcoholisme, ni qualsevol altra lacra que puga sumir l’individu en la més absoluta misèria.
A més a més, el naturalista intenta fer de la seua obra un utensili didàctic per a
aconseguir que la literatura de creació esdevinga una autèntica ciència.
A Catalunya el naturalisme entra de la mà de Josep Ixart, crític d’art i literari que
coneix i es relaciona amb Zola. Pel que fa als novel·listes que conreen aquesta tendència
destaquen Emili Vilanova, Josep Pin i Soler i, sobretot, Narcís Oller. Va nàixer a Valls el
1846 i va morir a Barcelona el 1930. Estudià Dret. Arran de l seu descobriment de l’obra
de Zola començà la seua etapa realista amb obres com La Papallona, de 1882, obra que
tres anys després és traduïda al Francés encapçalada per una Carta-pròleg d’Emili Zola i
que marca l’inici del Naturalisme a les nostres terres. El 1884 publicà una novel·la curta
molt notable L’escanyapobres. Entre 1890 i 1893 apareix la seua obra més ambiciosa La
febre de l’or. A partir de 1893, coincidint amb l’aparició del Modernisme, Oller perd la
influència que abans havia tingut i només publica dues obres: La bogeria (1899) i Pilar
Prim.

TEXTOS
Àngel Guimerà, Terra baixa.
Valencià‐1r de Batxillerat/ 37
En l’obra hi ha conflictes socials de la vida quotidiana. Exposa la història d’un triangle
amorós: Marta, el seu amo Sebastià i Manelic, el pastor de les terres altes i pures. Sebastià
desitja la Marta. Ella no té diners. Sebastià fa que es case amb el Manelic; així el Sebastià tindrà
la tapadora ideal per tenir accés a la Marta i per poder casar-se amb una dona rica que pagarà
tots els deutes que ell té. Però els plans no ixen com l’amo els havia pensat. Manelic està
disposat a acceptar la Marta a sa casa, allà en la terra alta. En la terra alta hi ha la puresa, no hi
ha els enganys i la corrupció de la terra baixa; i a més es troba lluny del Sebastià. A partir d’ací
l’amo comença a sentir odi... Ara llig l’escena següent:
MARTA (sanglotant rabiosa). M’han tractat com a una pedra dels camins, que es fa anar
amb els peus perquè rodoli! Mata’m! Mata’m!
MANELIC (subjectant-la, plorant). Marta! Ai, Marta! .. Si jo no et puc matar, no, perquè
t’estimo, Marta! T’estimo! I t’estimava des d’allà dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de
neu que es va fondre mirant-te. I t’he estimat encara més al venir a trobar-te, pobre de mi,
davallant a salts, com l’aigua dels cims a ajuntar-se amb l’aigua de la mar, que diuen que
és amarganta! Que ho siga, d’amarganta, que ho siga; ella atrau com tu m’atraus a mi,
perquè et desitjo i t’estimo, Marta! (Ella es val desprendre d’ell amb energia, bregant) i ara
més, ara més; per... perquè no ho sé el perquè, ni em fa el saber-ho! Perquè m’has
enganyat potser; perquè he sentit la calor de la teua sang; perquè t’he respirat a tota tu tot
jo! I mira, per mi no hi ha lleis d’ací baix ni res que m’aturi, que els llamps i les
mestralades m’han fet lliure, i vull jo, perquè ho vull, besar-te i mossegar- te fins a
l’ànima, i estrenye’t en mos braços ofegant-t’hi en ells, confonent en un afany rabiós la
mort i la vida, com a home i com a fera, que ho sóc i ho vull per ser sempre home i fera,
tot junt, tot, contra de tu i amb tu, i contra tothom, de la terra. (La té a ella en sos braços
mig desmaiada. Mira cap a la banda de la cortina i se l’emporta ràpid a l’altra banda en
sos braços) I ara que me la vinguen a prendre! Ira de Déu! Que vinguen!
MARTA. Déu meu!
MANELIC. Marta, ets meva! (Aixecant-la en sos braços i anant-la a besar)
MARTA. No! No ! (no consentint-ho i fugint d’ell)
MANELIC. Marta?!
MARTA. (Resolta) No, per donar-me així, no! Que tu em perdones perquè no ho saps tot
encara, doncs vas a saber-ho al punt, i per mi mateixa. I després lo que Déu vulga!
MANELIC. A saber-ho, si més no ací baix, Marta, que el cel s’ha enterbolit amb lo baf de
tantes misèries, i Déu no et veuria la cara quan parlessis.
MARTA. Doncs allà dalt, i ara mateix!
MANELIC. Sí, anem-hi, sí, que allà es perdona tot; que no és com aquí baix, on tot se
corromp. Quin fàstic. (Enduent-se-la) Que dalt, Marta, fins los cossos en la neu se
conserven. Ves què faran les ànimes!
MARTA. Oh, anem-hi, anem-hi de pressa’ (Van per sortir)
SEBASTIÀ. (Corrent a ella furiós) Marta què està dient aquest home, Contesta’m! Que
em contestis!
MARTA. Sí, que ens en anem!
SEBASTIÀ Marta! Marta! Que tu te’n vas amb ell! Ira de Déu! (Agafant-la per un braç i
sacsejant-la)
MANELIC. (Interposant-s’hi) Nostramo! Què feu, nostramo! Que és la Marta!

Valencià‐1r de Batxillerat/ 38
SEBASTIÀ. (Al Manelic) I tu què t’has pensat? Sí jo d’això en disposo! Jo, jo en disposo!
MANELIC. És meva! És la meva dona!
SEBASTIÀ (Rient irònic) Teva? Teva la Marta?
MARTA. Sí que ho sóc, sí!
SEBASTIÀ. Marta!
MARTA. Sí que ho sóc, sí!
SEBASTIÀ. Marta!
MARTA. Tot s’ha acabat! (Agafant-se al Manelic)
SEBASTIÀ. Mossèn: aquells que vinguen i treu-me d’aquí a aquest home! (Mossèn va a
la porta del porxo i crida tothom).
sanglotant: plorant; amarganta: amarga; mestralades: vent de Mestra;
Eduard Escalante : Les xiques de l’entresuelo
ESCENA III
BATISTE, D. MACARI, ROMANA, MARIQUETA I PURA, fòrum.
D. MAC. Me feu pegar uns passejos que aplegue rendit a casa! Per a postres els
pantalons me van caent, pues els falta l’hebilla, i en lo chaleco tres botons.
MARIQ. Mira, Romana.
ROMANA. Eixe és el xocolatero? Que visita!
(Romana i Mariqueta s’aboquen al balcó. Pura seu prop del vetlador, fullejant el llibre que
hi ha damunt)
BATISTE. Per la traça s’ha fet bon passeig!
D. MAC. Rendit estic de la caminata. Sobre córrer l’Alameda quatre voltes a la llarga, al
porrat de Campanar hem anat después, i encara volien elles, al vindre, passar per
enfront la guàrdia del Principal.
BATISTE. Per a què fer eixa roda?
D. MAC. Per si estava el teniente Santi-Ponce, un amic nostre, que balla amb les xiques
quan anem a la reunió de casa les de Galbán.
MARIQ. Ja em fa senyes.
(Al segon balcó; suposant que contesta les senyes i telègrafs que li fa algú)
Luís, Què diu? No sap altra cançó. ¡cuándo seré suya! Que venga y saque la cara tu
papa.
BATISTE. I sobre la meua petició, què me diu?
D. MAC. ¡Vaya! Pues no s’han rist poc les xiques!
BATISTE. Riure’s! Que ho han pres de xauxa?
D. MAC. Que tu m’ho has dit de veres? Xiquetes, vingau.
PURA. Què passa?
D. MAC. La petició de Batiste és formal, així ho declara.
PURA. Com!
ROMANA. Parleu-li en castellà, mai se doneu importància.
BATISTE. És tan formal, que si alguna de vosatros no em desaira, me case ans d’un
mes.
MARIQ. De veres?
ROMANA. De veras querido?
PURA. Estranya, no sabent en quines rentes comptes tu o en quina paga.
BATISTE. En la xocolateria que la pobra tia Blaia al morir-se m’ha deixat.
ROMANA. ¡Parese, que no, y es ganga!

Valencià‐1r de Batxillerat/ 39
D. MAC. I vols que ninguna d’estes en la taulell despatxara?
BATISTE. Jo ne conec de tan bones...
MARIQ. ¡Qué risa!
ROMANA. jJesús, que guaza!
PURA. Mariquita, mos dirien les xocolateres.
MARIQ. Calla!
ROMANA. Yo, si entrase Santi-Ponce y me dijese: “Romana, me da usted media
pastilla?” Jo creo que me desmayaba!
BATISTE. No, xica, no te desmaies, ni cal tanta moixiganga.
MARIQ. S’agraïx la proporció.
PURA. Gràcies de tots modos...
ROMANA. Gracias.
MARIQ. ¡Que idea!
PURA. És xistós el llanç!
ROMANA. Si la contamos en casa las de Galbàn, ya veréis que canyarete se arma!
(Tornant-se al mateix extrem que ocupaven en els balcons, i Pura seent-se, agafa un
llibre)
D. MAC. Elles en la seua classe...
BATISTE. Quina classe ni quin haca! Burlar-se d’eixa manera, això ès de poca criança.
Quan no acomoda una cosa, se diu que no i santas pascuas.
D. MAC. És gent...sent de tos modes el teu sofoco...
BATISTE. Malhaja lo que en sofoque, al revés, si m’han fet un pont de plata. Tu saps lo
molt que t’aprecie...Ja passaré per ta casa, pues te dec tes quarterons de xocolate...
BATISTE. Home, vaja...
D. MAC. Per què no veus ma neboda?...
BATISTE. (En ella pensant estava)
D. MAC. Veges...
BATISTE. (Quina diferéncia!...)
D. MAC. Tu, quan te done la gana, en la mateixa franquea que entre nosatros reinava
quan érem veïns, te’n véns per ací.
BATISTE. (I és molt més guapa...) Bien adiós.
D. MAC. Adiós.
BATISTE. Coentes, que em ric de la carabassa.
Emili Vilanova: Lo forjador (Del meu tros)
Les mans a les butxaques, l’esmorzar sota el braç, lo nas dins lo tapaboques,
acotat lo cap i la vista enlaire i apressant lo pas, travesso carrers i carrerons, trobant
altres treballadors que d’igual manera i amb semblant posició -com si ens copiéssim- van
a la taleia calfats i diligents. Arribo a la Rambla on, en direcció contrària, baixen algunes
colles de carboners de mar que vénen d’Hostafrancs amb lo cabasset de la minestra a la
mà, lo cigarro a la boca, bromejant amb l’alegre i sorollosa parlamenta dels riberenys de
l’Ebre. M’aturo al carrer de l’Hospital per prendre un quarto de cafè, puix així com molts lo
prenen en havent dinat, molts altres som que el prenem després d’haver dormit. Allí, fent
rotllo al carretó de la beguda amb altres parroquians, entre xarrup i bufada [...] cadascú hi
diu la seva; si algú tot rient se’n descuida es posa una boca com si hagués glopejat
salfumant, bufa quan ja no hi és a temps, paga el quarto, i se’n va com los altres a la
feina amb una coïssor a la boca que val mes no pensar-hi. [...] Quan torno a casa per
dinar, la dona ja riu al veure’m la cara tota plena de ditades negres [...] I lo plat ple
d’escudella amb una nuvolada de fum, que també alimenta, aviat queda buit i tan net com

Valencià‐1r de Batxillerat/ 40
abans de posar-la a taula. La carn d’olla ve seguidament amb sa senzilla varietat,
composta de la col, mes verda que una primavera i mes dolça que sucre, los cigrons que
s’empassen tan lleugers coll avall com si fessin una barrisca, la pilota que té vint-i-cinc
gustos i que és la botifarra de tot l’any, i altres viandes que componen aqueix plat tan
català, i que tan gustós, que ningú se’n recorda mes que a l’hora de dinar. Amb tant de
gust se saboreja, que els desgraciats que cada dia mengen costelletes amb molles de pa
i julivert i allioli falsificat, ja pagarien alguna cosa per tenir un quart de bon apetit com és lo
meu a l’hora de dinar.
Narcís Oller L’escanyapobres
No obstant, un dia se li féu fosc; tan fosc, que la Tuies i la Coixeta ja no pogueren
esperar més sense tancar-se, i l’home no arribava. L’esperaven fins a alta hora
desvetllades i amb sobresalt: més de por trobar-se soles que no pas del que a ell hagués
pogut passar; i acabaren per condormir-se i anar-se’n al llit. Morta de son, la Tuies s’hi
ficà sense fer l’acostumada visiteta al sou tresor; però, a mitja nit, un pesombre la
desvetllà amb una al·lucinació terrible. -Si m’haurà fugit robant-me!- Encengué llum, i
tirant-se uns enagos damunt, nerviosa i febrosenca, començà a forcejar la feixuga
capçalera amb temeritat de brau. Bregant i mes bregant, n’eixí, bé que molla de suor i
lassa i esporuguida del cop que donà la fusta en caure a terra. Però ja veia la porta del
seu sagrari, ja l’obria amb la clau, ja tocà no sols les seves dobles sinó les de l’Oleguer i
tot. Allí podia barrejar-les, estendre-les dament del seu llit, encara calent, sense perill
d’ésser escanyada; nedar en una mar d’or: «ella ho tenia tot!, era mes rica!, era feliç!».
_«Tuies... -deia un paper que trobà al peu del portal la Coixeta l’endemà al matí- Tuies:
per Déu i pels sants i per tota la cort celestial, no et recordis de la meva prohibició. Estic
pres, amenaçat de mort. Deixa mil duros, mil, sense que n’hi manqui ni un, al peu del
reixat a mà dreta, aquesta nit; i no avisis, per Déu, la justícia: si no, sóc mort. Mira-ho bé:
és la meva lletra; hi poso la meva firma. Mil duros sense que hi manqui ni un xavo...
Tuies, sóc jo, el teu marit: no t’enganyo. Pateixo molt. No diguis res. Posa mil duros ben
embolicats, que els puguin agafar de pressa. No guaitis, no vulguis saber qui els ve a
buscar: si no, ho pagaràs tu després. Mil, sense que hi falti ni una malla».
La Tuies, amb els ulls enfonsats per la febre de la nit, ho llegí amb prou feines,
escrit amb lletra tremolosa, en un paper tan arrugat i emmascarat que ho feia
inintel·ligible. La Coixeta, veient que mudava el color i pressentint el que passava saltà,
tota anguniosa: ---Que és de l’amo? Que està pres? -Calla, tafanera! ¿Per què ha d’estar
pres? -respongué la Tuies, indignada i clavant-li els ulls fins al cor. -Podrien ser lladres.
-Els lladres no busquen els pobres. Cus-te la boca! Deixa’m estar! I, esqueixant el paper
en mil bocins, els tira al foc i passà el dia tota sorruda, tancada al dormitori, furetejant pel
primer pis, pels racons més foscos del castell, pujant i baixant, anant i venint com rata
emmetzinada i no deixant eixir ni al peu de la porta la Coixeta. Cap al tard, tancà ja el
castell, va endur-se’n totes les claus a la butxaca, i no aclucà l’ull en tota la nit.
L’endemà, abans d’obrir a la Coixeta, sortí al pati, badà a pleret la porta gran, i al llindar
trobà un segon paper sota la pedra. «, Tuies, és el darrer mot. Si algú ha pres aquells mil,
posa-n’hi altres tants, al racó dret del reixat, colgats amb herba. No et demano res teu:
encara, després (jo t’ho prometo, t’ho juro), te’n donaré mil per a tu. Posa’ls-hi, sense por:
ningú et farà res; i, si no, sí. No et recordis del que et deia: me’n desdic de debò. No te’n
demanaré compte, no; encara et besaré les petjades. M’hauràs salvat d’una mort
esgarrifosa. Ves si et deuré, que t’ho donaré tot, tot. Tuies, per Déu! No puc més!
Salva’m! Demà ja no hi seràs a temps! -Oleguer.» Aquesta carta la llegí tres voltes,
fixant-se en les frases «darrer mot, «si no, sí» i «demà no hi seràs a temps»; la darrera

Valencià‐1r de Batxillerat/ 41
mig esborrada, evidentment, per una llàgrima. Cremà el paper, cridà la Coixeta, i altre cap
se la veié rondar tot el matí, esfereïda, pel castell, fins a migdia, que travessà la cuina
amb el davantal carregat i, tota corba pel pes que hi duia, entrà amb rostre rioler a la
cambra i s’hi tancà. Havia trobat tres saquets sota una rajola del quarto fosc. I, comptant
les dobles i recomptant-les, no eixí a dinar fins a les tres. Encara no s’havia post el sol, ja
tancà i barrà el castell; i, quan es trobà sola a la cambra, obrí l’amagatall, obrí la
calaixera, comptà damunt d’ella mil duros en dobles de quatre, i les apilà formant dos
pilarets d’or, airosos i lluents, que l’encisaven. I, perlejant-hi els ulls, embadalida, es llançà
a abraçar-los, exclamant: -Això, em voldríeu pendre?... No, no: no m’ho pendreu! Els
pilars s’enfondraren, formant un bon grapat d’or. Llavors, més frisosa que mai, arreplegà
les unces, i, amb elles, amb les del secret i amb els cabdells dels durillos, emplenà tot un
cabasset, se’l posà a la falda, i, abraçant-la gelosa com la mare al fill que va a morir,
passà tota la nit a la cadira, al peu d’una finestra, escoltant anguniosa, arraulida, el mes
insignificant cruixit.
4. El Modernisme
Entenem per Modernisme l’ampli moviment cultural que es produí a finals del s.
XIX i principis del XX. A Catalunya entre 1890 i 1911, any de la mort de Maragall. No fou
un moviment únicament literari sinó també artístic -recordem Gaudí, Puig i Cadafalch, el
disseny de mobles, l’anomenat art noveau, etc. L’art és vist i valorat des de punts de vista
divergents. La burgesia el descobreix, l’industrialitza i el comercialitza, l’art té un valor
decoratiu i és un motiu de satisfacció de les necessitats i d’ostentació. Tot el que era
modern es considerava com a signe de progrés, era positiu i no els valors dominants
considerats caducs, estèrils i endarrerits.
El Modernisme fou un moviment complex i en alguns aspectes contradictori.
Segons Marfany el Modernisme és el propòsit de modernitzar una cultura. Marfany també
defineix el Modernisme com la voluntat de trencar amb una concepció tradicionalista i
regionalista de la cultura catalana, de transformar aquesta cultura en una cultura nacional
i moderna. Observeu aquests dos últims adjectius de la definició ja que són claus per fer
una aproximació al Modernisme: moderna pel desig de transformació de la cultura
catalana, com ja hem vist, i nacional ja que és durant aquests anys que naix i es
desenvolupa el nacionalisme.
El seu ideari.
• Pretenia transformar la societat a través de la cultura.
• Era un procés globalitzador, que combinava la transgressió
artística, superava les convencions tradicionals i potenciava
altres gèneres.
• Per a Maragall, la creació poètica era com un doll no
premeditat d’energia vital que es genera al voltant d’una
paraula viva.
• Falta de confiança en el procés tècnic i científic: la raó.
S’apropen a la filosofia irracionalista.
• L’artista es refugia en el seu món interior i en la fantasia.
Busca l’evasió, s’automargina, busca ambients de marginació:
bars, cerveseries, prostíbuls. Apareix la figura del dandi, model
esteta i provocador, el bohemi i el tedi.
Característiques.
• L’objectiu de l’artista és l’art per l’art (Art
for Art’s sake), sobretot en la segona etapa.
• Suposà una renovació de la matèria lírica.
• El poeta perseguí un ideal de sinceritat, en
contra de la idealització.
• Manifestaren un punt de vista nou sobre el
paisatge, la vida urbana, els baixos fons,
l’erotisme, tractat amb veracitat i intimitat.
• Les glòries del passat foren per crear una
plataforma de futur.
• Tingueren afany de civisme.
• Reberen la influència d’altres autors.
• Proposaren una literatura minoritària, on el
Simbolisme té un paper important. No
volien representar el món real, sinó crear
simbòlicament la realitat.

4. 1. ETAPES DEL MODERNISME
Valencià‐1r de Batxillerat/ 42
A) Etapa de formació i lluita (1892/1900). És l’època més agressiva i més
creadora. Fou sobretot a les revistes que es manifestà amb més força. Els intel·lectuals
modernistes s’agruparen entorn de quatre grans revistes: L’Avenç, Catalònia, de caire
literari i Els Quatre Gats i Pèl i Ploma de caire artístic. També des de les pàgines literàries
de La Vanguardia i del Diario de Barcelona s’acolliren i promocionaren destacats
modernistes.
L’Avenç des del començament pren una línia crítica i progressista tant a nivell
ideològic com cultural. Proposa la necessitat de codificar la llengua i alguns dels seus
col·laboradors, immediatament comencen una campanya per la reforma lingüística;
propugnen una solució ortogràfica que tinga en compte el català que ara es parla,
superant la visió arcaïtzant de la Renaixença. Amb la desaparició de la revista, els
modernistes prenen un camí més esteticista, Santiago Rusiñol serà el conductor
d’aquesta nova situació. Aquesta nova tendència es veu influïda per l’estètica simbolista,
es deixa de banda el compromís per la transformació de la societat i es passa a tenir un
culte a l’art i a la bellesa. La revista Catalònia equilibrarà aquesta situació sintetitzant les
dues posicions: la regeneracionista i la simbolista: l’artista esdevé un guia i profeta de la
comunitat.
B) Etapa de consolidació i triomf (1900/1911). Perduda l’agressivitat i arraconats
els qui creien en l’anarquisme, es consolida el moviment diluït el caràcter ideològic en
l’activitat literària. Marfany qualifica aquesta etapa com el Modernisme desvirtuat que es
caracteritza per una lenta i confusa dissolució sense una direcció definida ni un objectiu
clar. La revista més important d’aquest període és Joventut (1900/1906).
4. 2. POSTURES
A) Regeneracionisme. Els artistes defensen la idea que l’art pot incidir en la
societat i pot transformar-la. Els integrants d’aquest corrent adoptaren una actitud d’atac
contra l’estructura social i político-econòmic. S’enfronten a la Restauració borbònica i la
monarquia. A Catalunya critiquen el conservadorisme de la burgesia, defensaven que
Catalunya s’havia d’obrir al progrés europeu com a punt de partida per regenerar
moralment i cultural, el país. Entenien la literatura com una tasca social i proposaven una
literatura compromesa amb la societat. Els autors eren, sobretot, assagistes i dramaturgs.
Dins aquest corrent podem distingir dues vessats. Destaquem a Maragall o Jaume
Brossa.

Joan Maragall
Neix a Barcelona el 1860, fill d’un industrial. Estudià
batxillerat i en acabar va passar a treballar en la fàbrica
paterna: no li agradava gens. Finalment va aconseguir que li
deixassen estudiar dret. El 1890 entra a treballar com a
secretari al Diario de Barcelona on va treballar molt
activament com a periodista. El 1891 va passar a col·laborar
amb la revista L’Avenç on va publicar articles i poemes. Es
relacionà a partir de 1900 amb intel·lectuals castellans com
Unamuno. Va morir el 1911.
Gràcies al seu coneixement de diverses llengües -en
fou un destacat traductor: Wagner, Nietzsche, Novalis-, obrí
les portes de la literatura catalana als nous corrents
intel·lectuals europeus. Tot i que en alguns aspectes se’l pot
considerar un neo-romàntic, en uns altres moments és un
poeta modern i renovador.
És l’obra més coherent i significativa dels modernistes. Els
seus temes són tòpics dels romàntics = natura, paisatge,
tradicions. Però amb una manera molt diferent d’expressarse.
Utilitza aquests temes per les possibilitats de vida, de
salut, de regeneració, en una paraula d’energia vital. El seu
llibre Poesies de 1895 n’és un exemple. El 1900 va publicar
Visions i cants on tracta personatges històrics o llegendaris
com Joan Garí, Serrallonga, Comte Arnau amb els quals va
voler configurar mites on recolzar el seu creixent sentiment
nacionalista. En la vessant estrictament civil no cau en el
tòpic folklòric. Volia ser crític i desapassionat: davant la
mediocritat de la seua classe social, Maragall opta per la
resposta crítica contundent per tal de regenerar-la.. Cal
destacar Oda a Barcelona (arran de la setmana tràgica) o
Oda a Espanya (arran la desfeta colonial de 1898).
Maragall també té una important obra assagística
(periodisme, epistolari, discursos i pròlegs). Esdevingué guia
d’artistes i conductor de l’opinió de grans sectors socials. Va
fruir d’un gran prestigi intel·lectual i tothom el respectava,
fins i tot els seus enemics literaris -els noucentistes-.
Valencià‐1r de Batxillerat/ 43
B) Esteticisme. Eren els partidaris de
l’art per l’art. També anomenats
simbolistes o decadentistes.
Destaquem a Santiago Rusiñol,
Raimon Casellas i Adrià Gual.
Participen de la voluntat de
modernitzar la cultura catalana però
dubten de la capacitat de l’artista per
transformar la realitat.
L’Art (valor absolut) era l’única cosa
que podia influir en les persones. La
societat burgesa rebutja l’art. Ells, per
contra, s’hi refugien com si fos una
religió. S’oposen a la burgesia no per
motius polítics sinó justament pel
rebuig burgès a l’art i a la bellesa. Eren
apolítics. Es consideren víctimes de la
societat materialista. Defugen la realitat
i se n’evadeixen, tot considerant l’art
com una religió i a ells com els iniciats
o sacerdots. Proposaren una literatura
minoritària, per als escollits, on hi juga
un paper fonamental el simbolisme. No
volien representar el món real, sinó
expressar simbòlicament la realitat.
4. 3. LA POESIA MODERNISTA
Joan Maragall és el poeta més
representatiu i reeixit del moviment
modernista. Amb ell s’inicia la nostra
poesia moderna. La seua obra lírica
connecta perfectament amb la producció europea del moment, sobretot amb la poesia
germànica (Goethe, Novalis, etc.); literatura que coneixia bé i que va traduir. Maragall
defensà el valor de la intuïció i es convertí en l’àrbitre cultural i polític del seu temps, i
aportà a la poesia un seriós intent de renovació.
A Mallorca, apareix un fort moviment poètic anomenat l’ Escola Mallorquina, entre els autors de
la qual destaquen Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover, sense oblidar, però, Miquel dels Sants Oliver i
Gabriel Alomar. Costa i Llobera (1854-1926) parteix del paisatgisme romàntic -no oblidem el seu famós
poema Lo pi de Formentor-, per a evolucionar posteriorment cap a concepcions de caire més classicista:
Horacianes (1906). Costa i Llobera es fa necessari un retorn, tant a la puresa i a la perfecció dels
clàssics, com al rigor formal. Joan Alcover (1862-1932) és bàsicament el poeta de la serenor i de la
calma traspuat per un sentiment de dolor que amara bona part de la seua producció. El seu poemari més
celebrat duu el títol Cap al tard que, a més d’una sèrie d’elegies, recull altres poemes populars, com ara
La Balanguera.
A nivell estètic, segueixen la línea iniciada per Pons i Gallarza, contenida i equilibrada d’arrel
clàssica, de rigor acadèmic de la forma, temàtica limitada, sovint paisatgística i en un to expressiu
mesurat, sense violències ni audàcies.
Aquesta perfecció formal dels versos i l’humanisme clàssic i mediterrani que hi ha al fons de la
poesia l’acosten en un cert sentit al Noucentisme i, sobretot, a Carner, que va defensar en moltes
ocasions l’estètica classicitzant dels poetes mallorquins.

4. 4. LA NARRATIVA DEL MODERNISME
Valencià‐1r de Batxillerat/ 44
La visió del món que comporta el modernisme no s’adiu ja amb la pràctica de la
novel·la realista i naturalista propugnada per Zola. El narrador modernista, per contra, hi
oposa una actitud pessimista i crítica davant la societat i el gènere humà, que ha estat
conegut com «el mal del segle» que els decadentistes converteixen en un mode
d’entendre l’existència. A partir d’ara, l’objecte literari ja no és la realitat objectiva, sinó
que aquest es vertebra en nombroses realitats subjectives, diferents i contradictòries.
La nostra narrativa, d’altra banda, no troba una infraestructura tècnica industrial
forta i culturalment estable. Per aquesta raó, no és d’estranyar que la prosa modernista
no aparega fins ja entrat el segle XX i utilitzant com a canals d’expressió els diaris i els
setmanaris. Raimon Casellas (1855-1910) és l’impulsor del nou corrent narratiu i ho fa
en dues direccions diferents: d’una banda creant-ne l’aparat teòric amb articles i
ressenyes; i per una altra, assaja les seues propostes literàries en una sèrie de contes: La
damisel·la santa i altres contes. Això no obstant, la seua obra més marcadament
modernista és Els sots feréstecs (1901). A Josep Pous i Pagès (1873-1952) es deuen
diverses obres, entre les quals cal recordar La vida i la mort de Jordi Fraginals (1912).
La prosa modernista compta amb d’altres autors com ara Prudenci Bertrana,
autor de Proses bàrbares, Josafat, etc.,- Joaquim Ruyra (1858-1939), autor de Marines i
boscatges; Víctor Català -pseudònim de Caterina Albert-, autora dels anomenats
Drames rurals, Solitud etc. Dins del marc de la narrativa modernista trobem una obra
única pel seu plantejament: L’Auca del senyor Esteve, obra d’un dels artistes més
complets del moment, Santiago Rusiñol personatge que alterna el dibuix i la pintura amb
la literatura, tant en la seua vessant narrativa com teatral.
4. 5. EL TEATRE
El moviment modernista sent una especial predilecció pel teatre, ja que aquest es
presenta com una plataforma de gran audiència per a comunicar les seues idees i els
seus projectes vitals. El teatre del moment, tot val a dir-ho, podria haver entrat en carreró
sense eixida de no haver comptat amb el mestratge de certs autors escandinaus com
August Strindberg (1849-1912) i, sobretot, Henrik Ibsen (1828-1906). Així, Ignasi Iglesias
(1871-1928) mostra en els seus drames certa predilecció pels ambients obrers i pels
conflictes que s’hi produeixen. Entre les seues peces més celebrades convé recordar El
cor del poble (1902), Els vells (1903) i Les garses (1905). Per la seua banda, Joan Puig i
Ferrater (1882-1950) fa en les seues obres una denúncia de la injustícia social i defensa
un ideari vitalista. Entre les seues produccions recordem: Aigües encantades (1908), La
dama enamorada (1908), etc.
Paral·lelament a l’eclosió del teatre naturalista, el modernisme en presenta una
altra varietat, el teatre simbolista en què, a partir d’un nucli argumental molt senzill,
s’intenta de potenciar una ambientació màgica i sorprenent. Els models seran ara tant
l’obra de Maurice Maeterlinck com els muntatges teatrals i operístics de Richard Wagner.
A Catalunya alguns escriptors modernistes com són Santiago Rusiñol, Apel·les Mestres i
Adrià Gual realitzen obres teatrals relacionades amb el simbolisme.

TEXTOS
Joan Maragall: Oda a Espanya
Escolta, Espanya, - la veu d’un fill
que et parla en llengua - no castellana;
parla en la llengua - que m’ha donat la terra
aspra:
en’questa llengua - pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
Valencià‐1r de Batxillerat/ 45
El simbolisme
És el corrent literari que s’extengué al llarg d’Europa l’últim terç del XIX. Aquests
artistes són la resposta al Realisme d’aquesta època.
En la literatura usen bàsicament el vers, la poesia, i la metàfora esdevé l’element
principal del recurs poètic. Reivindiquen els primers romàntics perquè la poesia és la millor
forma d’expressió simbòlica. És la paraula l’important, “cal cedir la iniciativa als mots” deia
Mellarmé, i a la seua musicalitat. Els poetes esdevenen artesans de la paraula, i és aquesta la
que pot transforma la realitat en essència pura, no és la significació establerta de la paraula el
que val. El llenguatge per als simbolistes no sols serveix per reproduir la realitat, també per
reinterpretar-la. El treball amb les paraules i la seua musicalitat, els portà a fer un treball
laboriós d’investigació del llenguatge i les estructures d’aquest. La rima, el ritme, la melodia,
l’armadura lògica o el lèxic està al servei de la creació estètica, de la veritat pura.
No pretenien quedar-se en el més absolut dels esteticismes, però sí que volien
diferenciar-se dels realistes (de la seua representació d’allò que veien), i subratllar els efectes
de desmembrament social que estava produint la societat industrial. Era en aquest treball de
recerca on els simbolistes volien manifestar la desaparició d’un esperit col·lectiu que estava en
perill com a conseqüència del progrés material de les societats modernes. Aquest progrés
material “ha comportat un empobriment mitològic, literari i lingüístic de les societat de l’era
industrial.”
Jo vull parlar-te - molt altrament.
per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d’ara -i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica dures - a mort els fills,
te satisfeies - d’honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l’atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.
T’han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries -i els teus records,
records o glòries - només de morts:
has viscut trista.
On son els barcos? - On son els fills?
Pregunta-ho al ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t - de tant de mal;
que el plô et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? - no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre
perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu Espanya!

Joan Maragall: «EXCÈLSIOR»
Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dû a la tranquila
aigua mansa de cap port.
Gira, gira els ulls en l’aire,
no miris les platges roïns,
dóna el front an el gran aire,
sempre, sempre mar endins.
Sempre amb les veles suspeses,
Daniel Martinez Ferrando:«Anhel»
Allà on està la llum més Clara i més intensa,
anar en esperit, tan sols en esperit,
seria del meu cor l’ardent anhel complit,
seria del meu cor una alegria immensa.
Escoltar des del cim un cant de dolces notes
i sentir dins del pit un raig de veritat,
deixar ja d’aquest món la freda soledat,
volant, sempre volant, per regions ignotes.
Prudenci Bertrana: Josafat
Valencià‐1r de Batxillerat/ 46
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.
Fuig-ne, de la terra immoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble!
sempre, sempre mar endins.
Fora terres, fora platja,
oblida’t de tot regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més...
Trobar eterna pau en tanta claredat
insensible al dolor, a tot lo que és dolor,
i sense passions, on tot sia bondat,
sentir-me ben amat, sentir-me tot amor.
No arribar a la fi, al lloc més desitjat...
Morir? Potser morir... No sé lo que és, Senyor!
Les relacions de Josafat i Fineta duraren mitja primavera. Quan ella se li presentà de nou, ell no discutí pas
amb la seva consciència; però de vegades els remordiments li exprimien l’ànima. Cada dia, allà a les vuit,
mentre trescava per l’església, veia com un senyor jesuïta, de llavis tremolosos i testa nevada, es ficava al
confessionari. Llavors el campaner sentia ganes de rentar-se de tot pecat, i lentament voltava l’absis amb
intenció de prosternar-se als peus del confessor. Però mai no ho féu. “- Demà”, pensava. Sabia que un cap
confessada la seva concupiscència ja no hi hauria manera de tornar a veure Fineta. Oh, l’amor de Fineta.
Amb quina ànsia el fruïa, i com l’esperava cada tarda! Solia emmenar-se la bagassa a dalt, a les golfes,
sobre la gran volta, i allí, asseguts en una estora vella, entre dos pilars dels que sostenien les bigues,
conversaven fins a l’arribada dels crepuscle. Al principi Fineta no volia seguir-lo: ella desitjava foscor,
brutalitat, grapades de fera, dureses de granit, flaires de cova, tot un deliri d’amor antihumà, horrible, que
aconseguís commoure les seves entranyes perverses, fartes d’amors de tota mena. Pels forats que servien
de ventiladors entrava una claredat enlluernadora, i Josafat satisfeia amb la bagassa la seva curiositat: ni
una bellesa de Fineta restà per ell desconeguda. Queia en èxtasi d’imbècil; aprés, saciat, tornava a sentir
remordiments. Fineta anava al campanar quan, exasperada per carícies que defallien tan bon punt
començades, trobava d’enyor la fera energia de Josafat. Hi arribava a les quatre de la tarda, hora en què
sols alguna beata romania enfront de la imatge predilecta, i, per a dissimular el seu aspecte desimbolt, es
vestia de negre, embicant-se els bandós luxuriosos amb una mantellina, i àdhuc, si tenia por d’ésser
espiada, s’agenollava a les grades d’alguna capella i feia xiuxiuejar els seus llavis. Procurava tant com
podia no comprometre Josafat, a qui en certs dies agitava un frisament gens tranquil·litzador. I aquella
actitud de penediment li esqueia, i li agradava per la novetat que introduïa en la seva vida aventurera.
Dalt de la sobrevolta tornava a ésser la dona frenètica: llençava les seves robes i, amb poses de bacant,
feia delirar el faune. Ella l’instruïa, i l’iniciava a poc a poc la perversió: li ensenyava el seu paper
d’orangutan, aconseguia d’atreure’l en el buit de la porta, dins l’escala, allí on va gojar-la per primera
vegada. Ella parodiava l’esglai de la dona robada, i ell el bestial amor, la insaciable cobdícia del simi.

Valencià‐1r de Batxillerat/ 47
Aquestes orgies intimes atuïen el campaner, li llevaven tota energia i el convertien en una joguina de Fineta,
que de dia en dia li feia aprendre un nou refinament, el convidava a una nova aberració.
Pega’m, Josafat.
I ell la pataquejava amb les seves manasses, sense mirament, contaminat d’aquella voluptuositat insana.
En apropar-se les nits xardoroses, a Fineta li dolia posar-se el vestit, que la feia suar, i, en abandonar les
fresques golfes, llançar-se al carrer per tornar al seu llit de meretriu, on s’ofegava de calor bo i sofrint les
abraçades raquítiques d’alguns jovenet tísic o els afalacs cerimoniosos d’algun vell idiota.
Vols que em quedi, Josafat? -li digué un capvespre ple de calda.
El campaner es posà un xic anguniós.
Tota la nit?
Tota.
I el mirà d’una manera com fent-li ofrena de cosa infinitament agradosa que ell encara no havia somniat. El
campaner abaixà la testa amb resignació. Anaren a la seva cambra; però, per a no passar pel trifori i no
temptar Déu, començaren un pelegrinatge fantàstic per les rampes de les teulades, fins a trobar la torre de
les sagnants despulles, per la qual davallaren al terrat, enclòs entre els dos esperons, i s’endinsaren en la
isolada cambra sense orejar, que pudia a salvatgina.
El moviment cultural que a la nostra àrea lingüística coneixem com a noucentisme
es produeix al llarg de la primer part del segle XX. El nom prové, justament, del nou segle:
el noucents. Amb tot, cal remarcar que durant aquesta època conviuen estètiques
diverses: romanticisme, realisme, naturalisme, modernisme, etc., i que sovint hi ha autors
que s’adscriuen a una o una altra tendència d’acord amb les modes o amb l’evolució de la
seua estètica particular.
5. El Noucentisme
No és fàcil de determinar quins són els
models estètics que segueixen els noucentistes.
En tot cas, a l’igual que ocorria amb el
modernisme, els participants d’aquest nou
corrent malden per una voluntat decidida de
modernitat, d’actualització i de normalitat de la
cultura catalana. A diferència del modernisme,
el noucentisme exalta el classicisme, adora la
raó i proposa una cultura elitista i molt
intel·lectualitzada.
Però amb el noucentisme -i en això se
separa del modernisme- hi ha, per part dels
intel·lectuals del moment, un intent d’assolir
també el poder polític. El noucentisme dóna
suport a polítics com Prat de la Riba i Francesc
Cambó i recolza decididament plataformes com
La Lliga Regionalista o la Mancomunitat de
Catalunya. La seua ideologia política es
manifesta en quatre aspectes: el primer,
Josep Carner
Escriptor nascut a Barcelona l’any 1884, morí a
Brussel·les l’any 1970. Es llicencià en dret i en
Filosofia i Lletres.. Va ser membre de la
direcció filològica de l’Institut d’Estudis
Catalans i col·laborà amb Pompeu Fabra en
l’obra de normalització de la llengua. Ingressà
en la carrera diplomàtica tot exercint càrrecs
consulars. Acabada la guerra civil s’exilià a
Mèxic i després a Brussel.les. Les seues
primeres obres foren: Primer llibre de sonets
(1905), Segon llibre de sonets (1907) i,
sobretot, el poemari Els fruits saborosos
(1906) que és considerat per la crítica com una
de les fites del noucentisme, moviment literari
del qual Carner fou un pilar fonamental. Entre
d’altres obres més, publicà Auques i ventalls
(1914), on reprengué la tradició satírica; El cor
quiet (1925). Després de la guerra civil
espanyola publicà a Buenos Aires, Nabí (1941),
llarg poema lírico-narratiu. A més d’altres
textos, Carner es dedicà a traduir al català obres
de Dickens, Shakespeare, Mark Twain, Musset,
Lafontaine, Carroll, etc.
transformar les plataformes culturals i educatives; la segona aconseguir una llengua
literària pura, flexible i codificada; la tercera, recuperar per a la literatura catalana totes les
etapes de la literatura europea; quarta, aconseguir la professionalització de l’escriptor.

Valencià‐1r de Batxillerat/ 48
El principi estètic que defineix millor la idea genèrica del noucentisme és el
concepte de l’obra ben feta, que es manifesta en la recerca d’uns nous patrons per a la
llengua i per a la poesia.
El noucentisme, com a corrent literari, no pot entendre’s sense vincular-lo a un
procés de normalització política, procés que hauria de dur a la modernització de la nostra
societat en tots els aspectes.
Els noucentistes, d’altra banda, senten la necessitat d’una autèntica normalització
de la llengua i per açò s’esforcen per dotar-la d’un sistema d’escriptura que siga fix,
definitiu i acceptat per tothom. I aquesta tasca és duta a terme per Pompeu Fabra. El
desig de conduir Catalunya cap a la modernitat els fa despreocupar-se de la novel·la i
centrar els seus objectius en la poesia, la narrativa curta i l’assaig.
Etapes del noucentisme.
• Primera des de 1898-1905. Aparició del moviment sobetot
des d’un punt de vista polític
• Segona, 1906-1910. Antagonisme amb el modernisme
• Tercera, 1911-1916. Plenitud. Es publiquen les Normes
At
Ortogràfiques de Fabra
• Quarta, 1917-1925. Declivi. Dictadura de Primo de Rivera
que paralitza l’activitat cultural en català
Idees literàries.
• Rebuig del romanticisme
• Arbitrarietat. La realitat és percebuda a partir d’una
representació abstracta i idealitzada
• Civilitat. Elabora el mite de la ciutat ideal
• Classicisme. El món clàssic és reconegut per l’harmonia,
la raó, la mesura i l’ordre
Dades 1906-1932
1906. Es publica el Glossari d’Eugeni d’Ors. I Congrés de la Llengua Catalana. Solidaritat
Catalana
1907. Institut d’Estudis Catalans
1912. Secció de Filologia de l’IEC
1913. Normes Ortogràfiques
1914. Mancomunitat
1917. Diccionari Ortogràfic
1918. Gramàtica
1923. Dictadura de Primo de Rivera
1932. Diccionari General de la Llengua Catalana. Normes de Castelló.

5. 1. LA POESIA
Valencià‐1r de Batxillerat/ 49
Un component bàsic de la nova tendència el constituí la revalorització del concepte
de classicisme, que implicava una referència a la atemporalitat i la immanència,
característiques dels temps clàssics. Per aquesta raó, és el moment del triomf absolut del
sonet ben metrat.
Ja no hi predomina la figura d’un jo poètic, més o menys farcit d’angoixes, o el fet
d’escriure sobre temes importants o transcendentals. Ara la poesia pot parlar d’allò que
vulga el poeta sempre que aquest ho faça amb la perfecció i l’elegància formal desitjada.
Fins al punt que el contingut poètic ha esdevingut inseparable del continent, de la forma
poètica elegida.
Els màxims exponents de la poesia noucentista són Guerau de Liost i Josep
Carner. Guerau de Liost (1878-1933) és el pseudònim literari del polític nacionalista
Jaume Bofill i Mates. La seua obra poètica es concreta en una sèrie de llibres: La
muntanya d’ametistes (1908), poemari que ja planteja alguns dels trets que defineixen la
seua poesia posterior, més decididament noucentista; i, sobretot, La ciutat d’ivori (1918),
obres que evidencien plenament la inflexió cap al tema urbà, tal com demanava el corrent
més progressista del moviment.
Josep Carner és la figura més excepcional del moviment noucentista i un dels
nostres millors poetes de tots els temps. Periodista, narrador, assagista, dramaturg,
traductor, etc. Carner s’interessà per tots els vessants de la creació literària. Pel que fa
concretament a la poesia, destaquen els seus Primer llibre de Sonets (1905), Segon llibre
de Sonets (1907) i, sobretot, Els fruïts saborosos (1906), poemari en què Carner fixa el
que seran els cànons poètics del noucentisme.
El sonet adquireix en Carner tota la seua esplendorosa, però assossegada bellesa.
D’altra banda, és absolutament necessari de posar de relleu la gran aportació que Carner
fa a la llengua, ja que inclou una gran quantitat de neologismes lèxics en les seues obres.
Josep Maria Lopez-Picó (1886-1959) és, juntament amb Guerau de Liost i amb
Carner, el tercer gran poeta del noucentisme. La seua trajectòria estètica acabarà
marcant el pas cap a la poesia pura. La seua poesia és bàsicament intel·lectual i
academicista, on el to religiós i místic es presenten com una dau en la solució dels
conflictes més íntims del poeta.
5. 2. LA PROSA NOUCENTISTA
La figura més representativa de la prosa del noucents és Eugeni d’Ors, autèntic
«àrbitre» intel·lectual del moment. La seua obra s’inicia l’any 1906 amb col·laboracions al
diari La veu de Catalunya, que són publicades sota l’epígraf «Glosari», assaigs curts que
apareixen signats amb el pseudònim «Xènius».
D’Ors intenta d’articular la seua obra al voltant del que ell anomena «classicisme
mediterrani» i en què, segons ell, hi haurien d’imperar conceptes com la civilitat, la
proporció i l’ordre. A partir de 1920 Eugeni d’Ors perd el càrrecs oficials que

Valencià‐1r de Batxillerat/ 50
desenvolupava i, dolgut, s’allunya de Catalunya i comença a escriure exclusivament en
castellà.
La novel·la pateix, durant el noucentisme, una època d’incertesa. El predomini de la
poesia és acompanyat per un revifament de la prosa no novel·lada, modalitat literària que
s’adiu més amb el desig noucentista de l’obra ben feta, cisellada i preciosista. Reportem,
en aquest sentit els exercicis narratius de Josep Carner: La creació d’Eva i altres contes
(1922), Les bonhomies (1925); les propostes del valencià Ernest Martínez Ferrando
(1893-1965): Primavera inquieta (1926).
TEXTOS
Eugeni d’Ors: La ciutat tria ( 8-III-1907)
Elecció vol dir: tria. -¡Tria!...- En aital intern
moviment, que és una exterior calma, rau
l’august sentit estètic de les eleccions... -¡La
Ciutat tria!- Imagineu-les, les Eleccions
ideals. Un Diumenge. Tot, en l’urbs extensa,
està tranquil. Tranquil i ordenat. Juguen al
sol els nins, ragen les fonts, i les estàtues
dels pans homes s’eleven impàvides dintre la
llum. Hi ha un gran repòs, un silenci, en
l’aire, entre les cases, en els jardins.
Recolliment. Part de dintre del repòs, del
silenci, del recolliment, una orgia sagrada.
Una orgia de llibertat. -; La Ciutat tria... ; Oh,
l’admirable Tragèdia!... I, com en la Tragèdia
clàssica, aquesta bellesa essencial: l’austera
limitació d’expressió. En la Tragèdia clàssica,
la més profunda crisi de voluntat perquè
travessés un hèroe eixia, mesurada,
LES PRUNES D’OR
En un incomparable triomf, Migdia mor.
Passada pel flameig, la terra s’aclivella.
Aglaia seu a l’ombra de la prunera vella.
Relluen delitoses, endins, les prunes d’or.
¡Oh cos d’Aglaia, breu com saonada fruita,
cimat de cabellera com d’una nit Mortal!
Els llavis se li baden per a la dolça lluita
i té en els ulls un caire brillant com de punyal.
Les prunes d’or a Aglaia reüllen temptadores.
Són en una illa verda, cenyida de claror:
en el redós, a penes hi ha fresses torbadores:
un fregadís de mates, l’insecte en bonior.
numerada, ponderada, en els peus dels vers.
En les Eleccions, la més profunda crisi de
voluntat cívica ix, mesurada, numerada,
ponderada, en els noms de la candidatura.
Té un metre determinat. En ell cal que la
Ciutat ho expressi tot: amors, odis, dolors,
entusiasmes, ideals, còleres, venjances,
agraïments... El meravellós és veure que si,
que ho expressa. Ho expressa
definitivament, de cara a l’avenir, de cara a la
Història... En el diumenge tranquil de l’urbs
extensa, -sense sang, sense aventura-
serenament, clàssicament, -és la Història
que es fa-. Es fa la Història, mentre les
estàtues s’eleven impàvides dins la llum, i les
fonts ragen, i els nins, que recolliran el fruit
madur del dolor nostre, juguen al sol.
Aglaia sent un mot. És ella o el brancam?
I l’aire és torç, ardent d’una flama frisosa,
i la calitja parla d’una terrible fosa.
L’agost com es rebolca, tot sol, damunt del camp!
Aglaia té una set que eixuga el seny, la parla...
Superbament s’aixeca, damnant el seu descans
i s’enfonsa en la prunera les cobejoses mans
i enlaira tot el rostre, com si volgués besar-la.
I l’arbre, que amb un lleu serpejament de branques
sembla oferir-nos l’or, la mel d’algun pecat,
s’estremeix un moment de la ferocitat
del gran perfum impúdic i de les dents tan blanques.
Josep Carner

LES LLIMONES CASOLANES
Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa
damunt el voleiar dels braços i del vestit.
El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa
I ja a la cantonada és Licàs el marit.
Liceni trenca un vidre, Naïs s’esmuny plorosa.
Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus,
amb una revolada cruel i una amorosa
ha restablert Metimna la pau, que amen els déus.
Valencià‐1r de Batxillerat/ 51
Cansada, pren la copa de bella transparència
on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,
i riu, sabent que a l’aigua mesurarà amb ciència
el raig de la llimona, la mel del romaní.
I beu, dant a l’entorn les últimes mirades.
La llum en el cristall, esparvilladament,
damunt sa cara es mou i l’omple de besades
i li fa cloure els ulls, repòs de tant d’esment.
Josep Carner
6. Els moviments d’Avantguarda
A la primera meitat del segle XX, període d’entreguerres, les revolucions obreres,
la crisi econòmica del 1929 i els naixement dels totalitarismes. Un seguit de moviments
artístics intenten revolucionar la concepció de l’art arreu d’Europa, al marge de la
burgesia que fins aleshores tenia l’art en les seues mans. En definitiva, van aparéixer a
conseqüència de les contradiccions en el si de les societats industrials d’Europa i EEUU
Els moviments avantguardistes: el cubisme (1907), el futurisme (1909), el
dadaisme (1916), el surrealisme (1924), etc. qüestionen els valors culturals i ideològics
vigents. Els avantguardistes potenciaran nous valors com la irracionalitat, l’absurd, la
incoherència o la descomposició. Aquests creadors formaren grups organitzats que
lluitaren contra la tradició academicista i buscaren noves formes d’expressió basades en
l’empirisme formal, l’exaltació de la novetat i de l’originalitat.
La I Guerra Mundial radicalitzà la ideologia, les avantguardes van ser diverses,
caòtiques i contradictòries, van ser el trencament més important en el món de la creació
artística des del Renaixement.
A Catalunya, l’avantguardisme en el terreny literari no suposà una alternativa a la
literatura oficial, fou una peripècia literària individual, sense cohesió i adscripció que
actuaren més com a franctiradors.
A més sortiren de manera intermitent, mentre que de manera paral·lela es
desenvolupava una estètica rigorosa, amb consciència d’escola que volia afermar una
literatura normalitzada en català. Les figures més representatives de l’avantguardisme
són: Josep Vicent Foix, Joan Salvat-Papasseit, Josep Mª Junoy i Josep Mª Folguera

Valencià‐1r de Batxillerat/ 52
CUBISME. Moviment d’avantguarda que es desenvolupà entre 1907 1 1914 caracteritzat
en literatura per: alliberament de la realitat, originalitat absoluta, eliminació de l’anècdota i
la descripció -la qual cosa provoca fragmentarisme i elipsi-, il·logisme,
antisentimentalisme, maquinisme l’humor. Destaquem la tècnica del collage i, en poesia,
el cal·ligrama, que és una tècnica mixta d’escriptura poètic i arts plàstiques, on es
barregen textos amb tipografia i colors diferents combinats amb símbols gràfics, que
suggerirà el tema. La seua figura principal fou Guillaume Apollinaire.
FUTURISME. Data de 1909. Pretén l’anul·lació i rebutgen la tradició artística d’un món ja
passat, caduc, i l’acceptació d’un nou art d’acord amb el món modern. Exaltaren el
maquinisme, les noves tecnologies, la velocitat, el dinamisme, l’audàcia, l’heroisme, la
lluita, el perfil, etc. Ho podem resumir amb una frase de Marinetti Un automòbil de
carreres és més bell que la Victòria de Samotràcia. Exaltaren la intuïció enfront a la
intel·ligència, pretenien la destrucció del discurs mitjançant les paraules en llibertat:
destrucció de la sintaxi, abolició de la puntuació i de les majúscules, de l’ordre lògic,
utilitzaven símbols matemàtics i onomatopeies, descobriren el valor del silenci que es
representava per espais en blanc, també e soroll, usaven verbs en infinitiu, etc. Tot per tal
d’arribar als mots essencials.
DADAISME. Moviment d’avantguarda que apareix el 1916. Proposa una actitud negativa
de tot: la destrucció per la destrucció. El seu objectiu era crear una situació caòtica
intel·lectualment que fos reflex de la guerra 1914/1918. La seua principal figura fou
Tristan Tzara.
SURREALISME. Naix a partir del Dadaisme, a finals de 1924. Vol crear una crisi de la
consciència i anar cap al compromís polític -acció revolucionària i acostament al Partit
Comunista-. Té molt de romanticisme, per exemple la valoració del somni. Incorpora
mètodes científics derivats dels llibres de Freud. Les seues tècniques són l’escriptura
automàtica, l’humor, l’absurd, relats de somnis, imatges, etc. Potser siga el moviment que
més ha perdurat i que més ha influït al món cultural occidental, penseu el Dalí o Buñuel.
Tots posen l’èmfasi en la modernitat, en la consideració dels avanços mecànics,
com a gran fita aconseguida per la humanitat, en la consideració de l’art com a
experiència vital, com una aventura en què s’hi ha de dominar l’originalitat. L’avantguarda
-que és el nom genèric que els comprèn a tots- posa el seu accent en el menyspreu per la
tradició, en la innovació més absoluta i, en definitiva, en tot allò que trenque les
estructures establertes. En definitiva, molts poemes avantguardistes tenen, precisament
en la seua estructura i en la seua disposició tipogràfica, un dels no menys desdenyables
atractius. Convé assenyalar, però, què l’avantguarda no aconseguí de desplaçar certes
manifestacions literàries modernistes que encara eren acceptades per àmplies capes
benestants de la societat, ni tampoc les manifestacions noucentistes -o com les ha
batejades Joan Fuster: neonoucentistes entre els quals cal considerar part de l’obra de
Carles Riba.

6. 1. LA POESIA D’AVANTGUARDA
Valencià‐1r de Batxillerat/ 53
L’avantguardisme també comptà amb una sèrie de revistes des d’on es divulgaren
les noves concepcions de l’art. Així, el 1916 apareixia la revista Trossos, que va ser
dirigida progressivament per Josep M. Junoy i Joan Salvat- Papasseit.
Josep M. Junoy (1887-1955) és l’introductor del cubisme literari a Catalunya. En la
seua primera etapa, decidit impulsor de l’avantguarda, publicà els seus poemes tot
valent-se de cal·ligrames, collages i, en general, d’aquells elements que traslladen la
poesia considerada en la seua disposició tradicional, a un plànol més aviat plàstic i
configuratiu, molt apropat al dibuix i a la composició plàstica. Seua és l’oda a Guynemer
(1915), que ha estat considerada una de les manifestacions més belles de la nostra
poesia plàstica. Cap als anys vint, Junoy, a causa d’una forta crisi personal, canvia de
concepció i es decanta per la poesia de caire més classicitzant. Això no obstant, aquest
any encara publicà Poemes & Cal·ligrames, poemari prologat pel poeta cubista Francés
G. Apollinaire.
Joan Salvat-Papasseit dirigí les
revistes Un enemic del poble
(1917- 1919), Arc voltaic (1918) i
Proa (1921). I cal no oblidar la
publicació de la revista 39i,
apareguda a Barcelona sota la
direcció d’un dels mentors del
dadaisme, Francis Picabia, arran
de la seua estada a la ciutat
comtal.. Influït per Maragall, però
des dels plantejaments del
futurisme italià, Salvat-Papasseit
donarà una empremta molt
original a la seua producció. Amb
Poemes en ondes hertzianes
(1919) i, sobretot, amb el seu
poemari L’irradiador del port i les
gavines, l’avantguardisme català
Joan Salvat-Papasseit
Escriptor nascut a Barcelona el l894, cap als 15 anys començà a
col·laborar, en castellà i en català, en diversos revistes d’ideologia
llibertària. La seua prosa és de caràcter eminentment social i
traspua una ideologia que fluctua entre l’anarquisme, el socialisme i
una molt personal concepció del nacionalisme. L’any 1919
aparegué el seu primer llibre de poesia, Poemes en ondes
hertzianes, on mostrà la fascinació que sobre ell exerceixen els
poetes futuristes italians i també Apollinaire, tal vegada perquè veié
en ells i en l’avantguardisme que exemplificaven el model llibertari
que no havia trobat en el noucentisme burgès. En les seues
composicions combina l’admiració pel món “futur” de la màquina,
amb els paisatges visuals i socials del seu barri, la Barceloneta. El
seu segon poemari, L’irradiador del port i les gavines (1921)
aposta de manera més decisiva encara per l’avantguarda. L’any
1923 trau a la llum La rosa als llavis, que ha estat qualificat com un
dels millors poemes eròtics de la literatura europea. Són també
dignes de retraure els seus dos manifestos: Concepte del poeta
(1919) i Contra els poetes amb minúscula (1920). Morí de
tuberculosi l’any 1924.
assolirà una fita molt alta, amb la utilització de recursos procedents del cubisme i del
futurisme italià (cal·ligrames, sintaxi trencada, exaltació del progrés i de la màquina, etc.,).
Ultra la seua proposta poètica, Salvat-Papasseit duu a terme tot un programa per mitjà de
manifestos adreçats a provocar l’ànim de la nova generació de poetes que començava a
quallar. Així, l’any 1919, a la revista Un enemic del poble, publicà el manifest Sóc jo, que
parlo als joves, text on són freqüents conceptes com rebel·lia, llibertat, joventut, lluita,
acció, etc. A les darreries d’aquell mateix any publicà a la revista Mar vella el text
Concepte de poeta on, amb sis punts programàtics, explicità com havia de ser el nou
poeta, capdavanter i avantguardista, compromès amb la societat. L’any vint, i amb el
subtítol de “Primer manifest català futurista”, publicà Contra els poetes amb minúscula
on, després de criticar els poetes noucentistes -però d’enaltir la figura de Joan Maragall-,
Salvat-Papasseit fa una invitació als nous poetes perquè prenguen el camí del futur, per
acabar dient: sigueu Poetes, Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i sobretot
sincers.

Josep Vicenç Foix és el representant més destacat
del moviment surrealista català en la seua vessant
literària. Durant els anys 1926-1928 va formar part del
grup que editava la revista L’Amic de les Arts, juntament
amb Salvador Dalí, Joan Miró, Josep Maria Carbonell,
Sebastià Gasch i Lluís Muntanyà. Prèviament havia
col·laborat en les revistes Terra mar i Monitor. Foix va
mantenir estretes relacions amb el pintors surrealistes i
redactà els catàlegs de les primeres exposicions públiques
de Joan Miró (1918) i de Salvador Dalí (1925). D’altra
banda, no podem oblidar la seua vessant d’escriptor
compromès amb el nacionalisme més radical, textos que
Carles Riba
Escriptor i humanista (1893-1959), doctor en
lletres. Els viatges que realitza a Itàlia (1920) i a
Grècia (1927) constituïren fites en la seua
evolució personal i intel·lectual. L’any 1927
ingressà a la Universitat Autònoma de Barcelona
com a professor de grec. L’any 1939 s’exilià a
l’estat Francés on residí, entre altres llocs, prop
del castell de Bierville. Allí començà a traduir
per a la Fundació Bernat Metge, de la qual va
arribar a ser director. Com a traductor cal
esmentar, en primer lloc, L’Odissea, de la qual
féu dues versions (1919 i 1948) i obres d’altres
autors com Kavalis, Sófocles, Esquil, Plutarc,
Hölderlin, Poe, Rilke, etc. El 1943 retornà a
Catalunya on esdevingué mestre de les noves
generacions de poetes. Conrea també la narrativa
i publicà una sèrie de contes infantils. La seua
obra poètica s’inicià amb El primer llibre
d’estances (1919), al qual seguí el Segon llibre
d’estances (1930). Com a resultat del seu exili
acabada la guerra d’Espanya, publica a Buenos
Aires Les Elegies de Bierville (1943) que
constitueixen una exposició de les seues
vivències religioses. Obra plena de maduresa
poètica, és alhora, un símbol de poesia civil. La
temàtica religiosa la reprengué de nou a Salvatge
cor (1952), una mena de cant espiritual. La seua
darrera obra poètica és l’Esbós de tres oratoris
(1957).
alterna amb
col·laboracions
literàries a les
principals plataformes
artístiques i culturals
del moment.
Amb la guerra
d’Espanya i
l’adveniment de la
dictadura, Foix es
reclogué en un exili
interior.
Contemporani
de Foix és Carles
Riba, un altre dels
màxims exponents de
la nostra literatura del
segle XX. Riba, a
Valencià‐1r de Batxillerat/ 54
Josep Vicenç Foix
Josep Vicenç Foix nasqué a Sarrià l’any
1893 i morí l’any 1987, iniciarà estudis de
dret, deixà per a dedicar-se al comerç
familiar i al conreu de la literatura.
Començà en el camp del periodisme
col·laborant en revistes. L’any 1947
publicà una col·lecció de sonets amb data
d impremta de 1936, per tal d’escapar a la
censura imposada pel franquisme. El llibre
duu el títol sol i de dol i, malgrat la seua
tardana publicació, inclou poemes datats el
1913. Aquest poemari ha estat considerat
un dels llibres clau de la nostra poesia
d’aquest segle. En els setanta sonets que
conformen el llibre, el poeta alterna els
recursos i les troballes més agosarades
pròpies de l’avantguardisme surrealista
amb estructures i elements directament
hereus dels clàssics, (tant greco-llatins,
com medievals catalans). L’any 1948
publicà Les Irreals omegues en vers lliure
però gairebé sempre de mètrica
decasíl·laba o alexandrina. D’altra banda,
no hi ha dubte que J.V. Foix és el nostre
escriptor més reeixit de l’anomenada
poesia en prosa, de la qual el seu Diari
1918 (1956) n’és una magnífica mostra.
Des dels anys setanta rep nombrosos
guardons: Premi d’Honor de les lletres
catalanes, Premio Nacional de las Letras
Españolas, etc. També va estar proposat
per al Nobel de literatura i és, sens dubte,
un dels grans poetes de l’Europa del segle
XX.
l’igual que Paul Valèry, malda per aconseguir la
poesia nua, despullada de tota consideració aliena:
és el que s’ha anomenat “poesia pura”, aquella
capaç d’arribar a les capes més profundes de
l’esperit. Carles Riba conreà pràcticament totes les
facetes literàries: exercí de professor, publicà crítica
literària, féu traduccions, escriví poemes, etc., i
col·laborà en nombroses revistes literàries. D’entre les seues traduccions cal destacar les
dues versions en vers que realitzà de l’Odissea.
Marià Manent, entre els seus llibres destaquen La branca (1918), La collita en la
boira (1920), L’ombra i altres poemes (1931). Reportem també la presència de la
poetessa Clementina Arderiu, autora a qui devem Cançons i Elegies (1916), Cant i
paraules (1936), Sempre i ara (1946) i L’esperança encara (1969). En tintes generals, la
seua poesia es caracteritza per un alt sentit musical i per la senzillesa dels temes que
elegeix per a bastir les seues produccions, així com una declarada influència de Carner.

Valencià‐1r de Batxillerat/ 55
En una visió succinta de la nostra poesia no podíem deixar al marge Josep M, de
Sagarra perquè, encara que excel·lí en el teatre i en la prosa, fou un poeta molt
destacable. La seua obra poètica s’allunya, tant dels darrers modernistes, com dels
noucentistes, i connecta directament amb la tradició popular. Tomàs Garcés constitueix
un fidel exponent del poeta elegant i culte tan característic del noucentisme. Garcés
conreà sobretot una poesia prosística provista d’una gràcia amable plena de sensibilitat.
Entre els seus poemaris recordem L’ombra del lledoner (1924), Nit de Sant Joan (1951),
etc.
TEXTOS
Carles Riba: «Penso en el cor»
D’on venim, que no fos tornada?
(Salvatge cor, VII)
Penso en el cor -i en l’orient
Com una absurda enamorada,
la vida ens fa plorar el passat.
de la perla encara marina; On tornem, que no fos naixença?
en el somni que l’endevina Vivim de mort, i no ens és grat;
i que l’ull massa ric desment. morim d’amor, i no s’hi pensa.
Cap triomf no pesa en el vent
i, juntes, al buf que hi declina,
s’esborren l’onada divina
i l'aventura vehement.
Josep Vicenç Foix
Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles
del temps antic, i a l’acost de la fosca,
sota un llorer i al peu de la font tosca,
de remembrar, cellut, setge i batalles.
Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,
I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
véncer, rabent, els guals. Oh món novell!
De matí em plau, amb fèrries tenalles l’antic museu, les madones borroses,
i claus de tub, cercar la peça llosca i el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
a l’embragat, o al coixinet que embosca m’exalta el nou i m’enamora el vell.
l’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.
Josep Vicenç Foix
Bru i descofat, descalç, d’aventura,
en dia fosc, per les platges desertes Entre sospirs, el seny interrogava
errava sol. Imaginava inertes si veia just: ¿Les imatges funestes
formes sense aura i nom, i llur pintura. eren en mi o en la natura brava?
I veia, drets davant llur sepultura, I m’ho pregunt encara en mil requestes:
homes estranys amb les testes obertes, les ficcions -i jo en visc!-, fan esclava
un doll de sang en llurs ombres incertes, la ment, o són els seus camins celestes?
i un cel de nit fent dura llur figura.

J. V. Foix: És quan dormo que veig clar
(On he deixat les claus...)
És quan plou que ballo sol.
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, ori escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
J. V. Foix: «Sol i de dol»
Sol, i de dol, amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m’aturen, astuts.
i dic: On só? Per quina terra vella,
Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D’astre ignorat m’adreç passos retuts?
Joan Salvat Papasseit: Nadal
Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen tots d’adreça al mercat.
Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Valencià‐1r de Batxillerat/ 56
Amb una agulla saquera.
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.
Sol, sóc etern. M’és present el paisatge
De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:
Jo m’hi sent nat; i en desert sense estany
O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure’m tot. O del diable engany.
Ara esguardo la lluna que m’apar lluna plena;
i ells recullen les plomes
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

6. 2. LA RENOVACIÓ DE LA PROSA
Valencià‐1r de Batxillerat/ 57
Durant el primer quart de segle apareixen a Europa nombroses novel·les de nou
encuny que acabaran per marcar els camins narratius a seguir. Especial importància hi té
l’obra de Marcel Proust (1871-1922), però convé no oblidar les aportacions d’altres autors
com ara Thomas Mann, Franz Kafka, James Joyce, William Faulkner, Andrè Gide, etc.
A l’hora analitzar la nostra producció, com la de la resta d’autors contemporanis no
es poden obviar aquests noms la influència dels quals serà definitiva per a tots els autors
posteriors. Desaparegudes les objeccions a la novel·la com a gènere narratiu per
excel·lència, els nostres literats comencen a conrear aquest gènere de manera decidida
tot i que en gran nombre de casos intenten entroncar amb les tintes narratives fetes per
Emili Vilanova i Narcís Oller. Aquest és el cas de Joan Puig i Ferrater (1912-1956), autor
que en la seua millor novel·la, Camins de França (1934) presenta un transfons
modernista per quan hi fa ús de la sinceritat com a eina literària. Per contra, Josep Maria
de Sagarra és un novel·lista que escapa a aquest esquematisme i que ens ofereix una de
les millors novel·les de la nostra narrativa del segle XX: Vida privada (1932). L’obra
novel·lística de Miquel Llor (1894-1966) és profundament psicològica. Recordem la seua
obra mestra, Laura a la ciutat dels sants (1931).
La magnitud de l’obra literària de Josep Pla s’evidencia si es té en compte que la
seua Obra Completa va començar a publicar-se l’any 1966 i fins a l’actualitat han
aparegut quaranta-cinc volums i encara resten per publicar molts textos dispersos. Sens
dubte el seu llibre narratiu més conegut és El quadern gris. La prosa de Pla parteix del
significat denotatiu dels mots, la claredat expositiva i l’ordre lògic de les paraules en la
sintaxi de la frase perquè creu que la missió de l’escriptor és d’oferir una llengua clara,
senzilla i directa.
6. 3. EL TEATRE
Paral·lelament a la literatura de caràcter culte hi ha, en el període anterior a la
Guerra d’Espanya, una producció de caire popular que abraça pràcticament totes les
àrees, des del gènere còmic fins a la literatura per a infants. Però, pel seu ressò social, no
hi ha dubte que el teatre és la manifestació literària que més predicament té entre amples
capes de la societat del moment i, en especial, la manifestació que ha estat qualificada
com a comèdia burgesa o «alta comèdia». En aquest sentit sobresurt l’obra teatral de
Josep Maria de Sagarra, autor que a més de la novel·la i la poesia, cultivà també el
gènere teatral amb gran èxit. En aquesta modalitat literària, Sagarra demostrà un gran
domini en la riquesa i varietats de la llengua, fins al punt que en fou un mestre.
6. 4. LA LITERATURA AL PAÍS VALENCIÀ DURANT LA DÈCADA DELS 30
Al llarg d’aquesta dècada hi hagué al País Valencià una gran profusió d’iniciatives
culturals que es concretaren en la creació de revistes i institucions nacionalistes i
culturals, especialment durant el temps de la República.
D’entre els intel·lectuals que participaren en aquest revifament convé remarcar un
grup de literats, englobats sota la denominació de “Generació poètica de 1930” que
conrearen la poesia d’una manera digna, aportant normalitat i, per tant, qualitat a aquest
gènere. Es tracta de noms com Carles Salvador (1893-1955), Bernat Artola

Valencià‐1r de Batxillerat/ 58
(1904-1959), Francesc Almela i Vives (1903-1955) i Enric Navarro i Borràs. . Pel que
fa a la narrativa cal esmentar Eduard Lopez Chavarri (1871-1970) que escriví De l’horta
i la muntanya, i Croquis valencians; Salvador Guinot (1866-1944) autor de Escenes
castellonenques. Però entre els autors valencians de narrativa d’aquesta època destaca
Ernest Martínez Ferrando (1891-1965) que publicà una novel·la, Una dona s’atura en
camí, i alguns llibres de relats: Les llunyanies suggestives, Primavera inquieta .

Índex
1 La literatura medieval
1. 1. LES PRIMERES MANIFESTACIONS POÈTIQUES
1. 2. ELS INICIS DE LA PROSA: RAMON LLULL
1. 3. LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES
1. 4. L’HUMANISME
1. 5. LA POESIA AL SEGLE XIV I XV: EL SEGLE D’OR VALENCIÀ
1. 6. LA NOVEL·LA CAVALLERESCA
1. 7. L’ESCOLA SATÍRICA VALENCIANA
2 La Decadència
2. 1. EL RENAIXEMENT
2. 2. EL BARROC
2. 3. EL NEOCLASSICISME i LA lL·LUSTRACIÓ
3 El Romanticisme
3. 1. LA POESIA ROMÀNTICA: LA RENAIXENÇA
3. 2. EL TEATRE AL SEGLE XIX
3. 3. LA PROSA: EL NATURALISME
4 El Modernisme
4. 1. ETAPES DEL MODERNISME
4. 2. POSTURES
4. 3. LA POESIA MODERNISTA
4. 4. LA NARRATIVA DEL MODERNISME
4. 5. EL TEATRE
5 El Noucentisme
5. 1. LA POESIA
5. 2. LA PROSA NOUCENTISTA
6 Els moviments d'Avantguarda
Valencià‐1r de Batxillerat/ 59
6. 1. LA POESIA D’AVANTGUARDA
6. 2. LA RENOVACIÓ DE LA PROSA
6. 3. EL TEATRE
6. 4. LA LITERATURA AL PAÍS VALENCIÀ DURANT LA DÈCADA DELS 30