Recepció crítica de «Pilar Prim» - Grup 62 Infantil Juvenil

Recepció crítica de «Pilar Prim»
Obres completes, vol. 2, Barcelona, Editorial Selecta,
1948, pàg. 1045-1054
«Veu de Catalunya, 17 de febrer de 1906. —Pilar Prim.
»Feia temps que era esperada la novel·la de l’Oller...
Feia cap a sis anys que els assedegats de literatura
n’havien anat a assaborir les primícies en una sessió
pública que ens va donar l’autor mateix... Però d’aquella
lectura ençà, la confecció de l’obra semblava que
romangués aturada, fins que aquest estiu, sense saber
d’on ens venia, ens va arribar l’agradosa nova: en un
racó de Catalunya, a Puigcerdà, el mestre enllestia la
tasca per tant temps interrompuda... I per fi tenim el
llibre entre les mans: un llibre gentil, enquadernat seriosament,
editat amb el bon gust a què ja d’anys ens
té acostumats la “Il·lustració Catalana”.
»L’obrim per la primera pàgina, n’emprenem la lectura
i endavant! Sembla que un hi vagi a preu fet... No
es deixa tan fàcilment la Pilar Prim... És agradosa, és
simpàtica, és pintoresca. A estones vibra d’emoció, a
estones pel colorit, a estones fins un esperit totalment
burleta que sura de l’acció en ser-nos presentats alguns
dels personatges.
* * *
»De primer antuvi l’autor ens fa acompanyar la Pilar
Prim, la seva filla i el seu fill, en un viatge cap a Puigcer-
1

dà...Amunt!... Els paisatges ens passen davant dels ulls,
es succeeixen sense treva, deixant-nos una impressió
ràpida, però fonda, L’autor observa per nosaltres i ens
presenta des de la finestreta tot el que d’interessant
es troba pel camí. Però dintre del compartiment hi ha
també quelcom que ens interessa: hi ha un personatge
que, novel·la endins, ha de prendre gran relleu. Per
això l’autor, en les estones que no troba paisatges
prou dignes de ser observats, ens entreté agradosament
amb la descripció del viatger i de les seves companyes,
posant-nos en antecedents de llur vida, de llur
fortuna, de llur manera de ser.
»Ja tenim les figures principals de la novel·la; ja coneixem
en Deberga i la Pilar... Ell és solter i ella vídua;
ell és encara jove i ella també. Res no té, doncs, d’estrany
que, vida enllà, arribin a enamorar-se... I això és
el que succeirà de mica en mica. I l’Oller ens pintarà
semblant amor des del començament i acabarà per
conduir-nos al daltabaix final... un daltabaix que no ho
sembla, per la suavitat amb què el pinta l’autor.
»No val apuntar-se l’argument de la Pilar Prim... Es
una d’aquelles novel·les que no permeten la concentració
en poques ratlles.Tot intent semblaria un desflorament.
N’hi ha prou amb dir que l’acció avança en
bloc, suau i pintoresca en els primers capítols, majestuosa
cap a la meitat, sotraguejant i tràgica cap al darrer
terç... Descripció i narració es barregen, es confonen,
s’harmonitzen d’una manera acabada... Quan
neixen les passions que han de fer bategar l’obra, l’Oller
pinta el medi ambient amb un ritme ample, que li
dóna temps d’apilar detalls per a ficar-nos a l’ànima de
cada una de les figures... Un toc aquí, una pinzellada
allà... i els, personatges prenen cos i cobren vida... L’au-
2

tor ens els fa conèixer íntimament, francament... Però
ve un instant en què ja sabem els punts que calcen
cada un i aleshores esclata el conflicte; aleshores que
estem en perfecta disposicíó de comprendre’l en tota
la seva intensitat.
* * *
»És un cas molt comú el de l’home acomodat que llega
la fortuna a la seva dona, però amb el ben entès
que, mort ell, no podrà ésser esposa d’un segon marit.
Aquest cas és el que estudia l’Oller com a novel·lista,
mostrant sense predicots, sinó d’una manera literària,
els esculls que poden oposar-se a la voluntat del
mort... El marit pot voler que la dona no contregui segones
núpcies, però no pot evitar que sigui d’un altre
home... I heus aquí que, quan es presenta aquesta circumstància,
resulta que el marit encara hi perd, perquè
el que hauria pogut realitzar-se lícitament es realitza
d’una manera il·lícita. I ve el daltabaix final i
aleshores sí que la fortuna del mort corre el perill
d’ésser esmerçada a deshonrar la seva memòria.
»Això no ho diu l’Oller. I precisament en el no dirho
i en el fer-ho comprendre malgrat l’absència volguda
de tota opinió pròpia, consisteix un dels mèrits
principals de la Pilar Prim. No pledeja l’autor: presenta
la lluita d’una dona que es troba en el cas descrit i la
presenta sense apassionar-se, sense blasmar el marit
mort ni disculpar la muller plena de vida jove, deixant
al lector tota mena de judicis respecte a la manera
d’obrar de l’un i de l’altre.
»Per això pot dir-se que, si bé en el fons de la Pilar
Prim hi ha una tesi, desapareix sota l’aspecte artístic de
l’obra. Pilar Prim té una tesi, però no és una novel·la de
tesi... És qüestió de matís, això.
3

* * *
»Que l’acció de la Pilar Prim és interessant, no cal dirho.
Primer —ja ho he indicat— avança majestuosa
dintre un ambient pintoresc i agradós, però després
marxa enventa i sotraguejant, arrossegant el lector a
través dels aconteixements, que es succeeixen sense
treva, portant cada un per la seva banda un nou motiu
d’interès... I entren personatges nous i es belluguen
cada un i van lligant-se en el quadre general a proporció
de llur importància per a formar un conjunt harmònic
i equilibrat... Les descripcions són justes, la narració
vibrant, el diàleg viu i sobri, amb la vivesa de la
realitat i amb la sobrietat que exigeix l’obra artística...
Tots els elements s’encavallen, es lliguen, s’harmonitzen,
formant un tot esvelt per fora i animat per dins al
buf de la inspiració.
»És una novel·la bona... i ben feta, la Pilar Prim.
—J. Morató».
«Las Noticias de 23 de febrero de 1906. —Notas Bibliográficas.
»Pilar Prim. —Novel·la de costums del nostre
temps, per Narcís Oller. Barcelona. —Il·lustració Catalana.
—1906.
»De todas las novelas de Oller es ésa la mejor
amasada, la mejor distribuida y la más deleitosa. Quisiéramos
hallar términos adecuados y suficientemente
expresivos para señalar el alcance de ese juicio rápido
y concreto formulado apenas cerramos el libro.
Diremos, sin embargo, y para salir del trance, que la
lectura de la última obra de Oller causa una sensación
mas completa y atractiva, más intensa y sabrosa que la
producida por sus anteriores novelas. Pilar Prim care-
4

ce del movimiento y peripecias de la Febre d’or; no tiene
las llamaradas pasionales de La Papallona; pero la
intención es más emotiva; la composición es más espléndida;
origina el efecto moral por el desenvolvimiento
acompasado, sin repliegues ni composturas, de
los hechos y acciones humanas; impresiona imperativamente
por la exposición radiante y majestuosa de la
naturaleza; y consigue la adhesión inmediata y viva del
leyente por la esbeltez y diafanidad de la labor artística.
»En esta empresa Oller ha empleado todos sus
bríos. No cabe comparar Pilar Prim a un vasto diorama
en el que se reproducen con asombrosa fidelidad las
gallardías y sinuosidades del cuerpo social, porque la
comparación resulta poco elocuente. El lienzo, sea
cual fuere la magia con que se pinte y exhiba, no puede
dar ni una idea aproximada del medio con que
Oller describe. La totalidad del escenario humano se
ve y se palpa.
»Presumimos que el lector habrá adivinado que se
trata de una novela de tesis alta y hondamente social
sin ser tendenciosa, sin parecerlo. Y en tanto no lo parece,
en tanto no lo es, que el desarrollo de esa tesis
va cubierto con una guirnalda de flores naturales. El
amor sensacional y lubricitante se encarga de tener
esa guirnalda.
»A un autor del temple de Oller no puede negársele
el derecho de escoger para sus obras la dirección
que mejor se acomode a su temperamento. Si el arte
no ha de tener un fin que responda a las condiciones
morales e intelectuales del escritor, entonces será
arte toda chapucería. Y Oller no está en el caso de
suscribir esa receta de arte anónimo, decapitado, sin
5

filiación, sino que sintiéndolo sinceramente en todas
las palpitaciones de la vida y en cuanto se presenta bello
y verdadero,sólo a lo bello y a lo verdadero se atiene.
Que su manera de sentir concuerda con tendencias
sociales más o menos candentes, o más o menos
combatidas, tanto mejor y desde luego plausible. Lo
que importa es que la obra artística, como resulta Pilar
Prim, sea efecto de una impresión personal bien caracterizada,
recibida en la observación atenta de los
hechos humanos, y es indisputable que Oller sabe recibir
estas impresiones como muy pocos, utilizando
para ello un lenguaje nítido, transparente, sonoro y
siempre atildado».
«El Poble Català, 17 de març de 1906. —Llibres
Nous.
»Pilar Prim, novel·la d’en Narcís Oller. Un volum de
388 planes, relligat en tela, edició de la Il·lustració Catalana;
preu 5 pessetes.
»És una hermosa novel·la i una obra generosa.
»M’han dit que primitivament l’autor la titulava La
Vídua i era certament una encertada condensació, un
enunciat representatiu del que constitueix l’anima de
la novel·la. Tota ella ve a ésser una defensa indirecta
del dret a l’amor, a la vida, de la pobra enviduada que
oprimeixen bàrbarament els prejudicis del món, els
egoismes de la família, la despòtica voluntat d’un difunt
gelós, part d’allà de la tomba, dels seus drets de senyor
absolut sobre l’ànima i el cos de la verge innocent, que
les seves riqueses i la sequedat de cor d’una vella cobdiciosa
li feren adquirir, amb la benedicció de l’Església
i la firma del notari.
»Mes dessota d’aquesta primera corrent subterrà-
6

nia d’idees, que fa de la novel·la una cosa viva i transcendent,
n’hi ha una altra de més fonda i encara de
més alta transcendència. Sens dubte la iniquitat legal
que reconeix al marit el dret d’esclavitzar l’esposa des
de dintre la fossa, d’ofegar en ella el desig de viure, sitiant-la
per fam, si no mata en son cor tota poncella de
sentiment que hi despunti. Si no executa al peu de la
lletra la voluntat del difunt, si no es fa l’estèril vestal de
les cendres d’un record; sense dubte aquesta monstruosa
subordinació de la vida a la mort és una grossa
immoralitat, un crim contra Natura. Però més que els
fets en si, són importants les causes que els produeixen.
I el que fa possibles monstruositats com l’esmentada
és la dolenta educació, més ben dit, la carència
absoluta d’educació de la dona entre nosaltres.
»És clar que no em refereixo pas, en dir això, a totes
aquelles flors i violes de francès i de piano i habilitats
d’agulla i altres gràcies que formen el fons del sistema
de la gran majoria d’indústries educatives
establertes per Madres sense fills i sors de totes coloraines.
D’aquestes superficialitats enlluernadores, de
tot el que sigui cantar i tocar, i de sobresortir en treballs
de paciència, i de fórmules d’això que s’anomena
bona educació, i de la manera de saludar i d’entrar en
una sala de visita, i d’asseure’s amb totes les regles d’elegància;
d’això sí que les ensenyen! Fins en alguns establiments
que monopolitzen la clientela rica, assagen
setmanalment aquestes comèdies amb la minuciosa
escrupolositat d’un hàbil director d’escena. Mes de
formar l’esperit d’aquelles futures mares de família,
d’armar-les poderosament per a les lluites de la vida,
ningú no se’n preocupa. I en comptes de la Dona resulta
una graciosa figurina de testa buida ignorant de la
7

seva missió, inepta per a complir-la, víctima de la brutalitat
i els egoismes que la rodegen o fent víctimes els
que té més a prop de la seva frivolitat, de la seva incomprensió
i lleugeresa.
»La falsa educació que ha rebut la manté en perpètua
infantesa. Verge, tot el que enlluerna l’atrau: el
mateix pot seguir el primer seductor que sàpiga escalfar-la
de cap, si el temperament hi ajuda, que pot
vendre legalment el seu cos, amb assistència d’un capellà
i un representant del jutge, a qualsevol vellot que
amb les seves riqueses satisfaci el desig de luxe que li
han excitat en el col·legi. Mare de família, no pot educar
els fills per fer-ne homes, perquè ella comença per
no tenir l’educació necessària. I una vegada vídua es
troba desvalguda enfront del terrible atac de totes les
humanes concupiscències.
»Heus aquí la gran lliçó moral que desprèn de l’última
novel·la de l’Oller; heus aquí el que fa del nom de
la protagonista que serveix de títol a l’obra, tot un
símbol. Oh sí. És un pilar ben prim, per a la pobra dona
que es veu sola enmig del tràngol de la vida, és un pilar
ben prim per a apoiar la seva feblesa, aquella falsa
educació de fórmules i convencions amb què li han
deformat l’esperit desde criatura!
»Amb lo dit podria semblar que la novel·la de l’Oller
és un seguit de transcendentals declamacions, una
obra tendenciosa d’aquelles en les quals cada personatge
porta la veu d’una escola o d’una secta. Res més
lluny de la veritat. La Pilar Prim és abans que tot i per
sobre tot una obra artística. La moralitat d’ella, i
aquest és el gran mèrit de l’Oller, ressurt dels fets i no
de les disquisicions de l’autor. I aquells s’encadenen
sempre lògicament, naturalment, com en la mateixa
8

vida, sense que mai l’acció és desencaixi per anar vers
un fi preconcebut.
»Així que s’obre el llibre ja sedueix l’ambient de
realitat que brolla de les seves planes. Tot hi és just,
precís, fill de l’observació. Des d’aquelles delicioses escenes
de viatge amb què comença la novel·la, fins a la
caiguda fatal de la protagonista, ni un petit detall, ni un
episodi desfà la impressió de veritable vida de la lectura.
Sobretot els personatges tenen un vigor, una
plasticitat extraordinària.Tot just esbossats, ja surten
enfora, ja prenen relleu en la imaginació, per a no esborrar-se’n
més.
»És magistral en aquell sentit l’Elvireta, aquella noia
impulsiva, voluntariosa, dominadora, que el mateix
s’imposa a sa mare com lluita amb ella mateixa i venç
les seves naturals febleses de dona. L’Oller n’ha fet una
figura de carn i ossos, amb sang i nervi i passions, una figura
d’aquelles que, acabada la lectura, un està més
cert de conèixer materialment i moralment que a
molta gent de la que veu i tracta tots els dies. I tots els
altres personatges, els dos oncles de la noia, ell, en Robert,
egoista i brutal, ella, la Julita, orb instrument del
seu marit, a qui creu superior a tota cosa; i les dues
amigues de la Pilar, l’Urita i la Clotilde; i aquella elefantina
donya Pomposa amb les seves pretensions i les
seves enveges; i el titella del seu fill, gomós fins a la ridiculesa;
i totes les altres figures que intervenen poc o
molt en la novel·la, totes participen d’aquestes qualitats
plàstiques, totes viuen intensament. Fins aquelles
més incidentals, tenen una netedat vigorosa d’aiguafort.
Són bon exemple d’això els dos comerciants que
consulta la Pilar al final del llibre i el confessor de l’Elvireta;
malgrat no fer més que passar esporàdicament
9

a través del que forma l’acció principal, queden perfectament
gravades i definidament en la memòria del
llegidor.
»Potser el personatge més boirós és el de la protagonista.
Ja se la veu, ja s’endevina el que forma la
base del seu caràcter, però aquesta resta quelcom flotant,
amb certa vaguetat, no s’entra de ple fins als últims
replecs de la seva ànima, per més que aquesta tingui
poc de complicada. Jo crec que això és efecte de
no haver-nos donat d’una manera detallada el procés
de la seva vida, anterior al començament de la novel·la.
Això perjudica també la comprensió de certs
elements principals de l’obra, com per exemple aquell
antagonisme entre mare i filla que, malgrat la diferència
de caràcter, resta gairebé inexplicat, fins que intervé
entre les dues la gelosia de dona. I ara que ve a
tomb, no vull deixar d’assenyalar una de les coses més
hermoses de la novel·la: aquella escena d’intensa sobrietat
entre mare i filla quan en Deberga desapareix
sobtadament de Puigcerdà.
»En canvi, aquest, en Deberga, tot i ésser d’una psicologia
bon tros més complexa que la de Pilar, es dibuixa
d’una manera perfecta. I és que l’autor en fa el
procés, amb cura minuciosa, d’aquell egoista indolent
que una innata cavallerositat salva de caure en la baixesa.
»En quant al procediment, l’Oller es separa bastant
del que, en el meu entendre, constitueix la característica
de la moderna novel·la catalana.
»En la Pilar Prim, no s’hi troba aquella pintura contínua,
minuciosa, que va seguint per petites gradacions
el desenrotllo dels fets i dels caràcters, com succeeix
en Solitud, per no citar més que un exemple. L’Oller
10

procedeix per moments isolats, a la manera d’un mosaic.
La impressió de conjunt l’obté per la justa posició
dels episodis, no per la llur continuïtat. I això el diferencia
dels nostres novel·listes d’última hora.
»En resum: la Pilar Prim és una de les més hermoses
novel·les catalanes i pot posar-se entre el millor que
ha produït la ploma de l’Oller. Té el mateix vigor, la
mateixa potència de vida que constitueix la qualitat
mestra de L’Escanyapobres. —Joan d’Avinyó (J. Pous i Pagès)».
«Joventut, 22 de març de 1906. —Notes Bibliogràfiques.
»Narcís Oller. —Pilar Prim. Novel·la de costums
del nostre temps. —Barcelona.“Il·lustració Catalana”,
1906.
»La Pilar Prim és vídua; el marit, l’opulent fabricant
Dou, li deixà en morir una brillant posició social, emperò
amb la condició de no tornar-se a casar. Precisament
això, per ésser un costum tan practicat a Catalunya,
no sembla a primera vista cap despropòsit, com
també deu semblar la cosa més natural del món per
un musulmà, la poligàmia, i com degué semblar-ho l’esclavitud
als pobles de l’antiguitat, sense excloure
aquells qual civilització ens apareix encara com una
posta lluminosa. Doncs per la mateixa raó que l’esclavatge
no ha estat abolit fins ara fa poc, i en general per
la força de la llei que adquireixen els costums, àdhuc
els que després han d’ésser tinguts per més bàrbars,
és que la humanitat accepta per cosa justa el que, si a
mà ve, l’evolució incessant de les idees revelarà ésser
el més injust que imaginar-se pugui. Nosaltres hem de
confessar que la lectura de Pilar Prim ens ha estat com
11

una revelació, car mai no se’ns havia ocorregut meditar
sobre un cas com el que l’Oller ens presenta, amb
tot i tenir davant dels ulls a cada moment el document
humà que podia haver-nos suggerit les mil reflexions a
què dóna lloc la novel·la de què tractem.
»Essent, doncs, el que hem dit, en quant a nosaltres,
l’efecte que ens ha produït la novel·la, podríem
arribar a la conclusió que el llibre de l’Oller és una
obra de tesi; però, generalment, aitals obres el que
guanyen des del punt de vista doctrinal ho perden
com a obra d’art; i precisament l’haver sabut fugir d’un
perill semblant l’autor de Pilar Prim, és el primer i el
millor elogi que se’ns ocorre respecte del llibre. Si en
Narcís Oller hagués volgut fer obra de sectari prenent
peu del cas de la Pilar Prim, hauria pogut fulminar una
diatriba tremenda i acabar predicant les excel·lències
de l’amor lliure; fent-ho així, l’autor hauria tal vegada
assolit la consideració de novel·lista transcendent,
però l’art n’hauria de segur valgut de menys.
»L’argument de la novel·la no és gens complicat,
encara que hi ha en tot el llibre un hermós equilibri
entre ses proporcions totals i el nombre i vàlua relativa
dels episodis que l’integren. En aquests conceptes
ens creurem ben lluny de tota exageració afirmant
que Pilar Prim és la millor novel·la de l’Oller i una de
les millors dintre la nostra literatura. Hi ha, és veritat,
en començar, una certa profusió descriptiva mentre
els episodis que es succeeixen tenen lloc a Puigcerdà,
com si l’autor s’hagués proposat fer ressortir la humanitat
del tipus que ens presenta desplegant a son entorn
un veritable luxe documental i revestint totes ses
anades i vingudes materials de les garanties necessàries.
Mes això no fa sinó acreditar novament l’Oller de
12

on observador, i si bé dóna així caràcter a aquesta
part del llibre, potser endarrereix una mica l’interès
de qui el llegeix. Amb tot, ens estarem molt bé de dir
que això sigui un defecte; i no asseguraríem pas que
aquesta prolixitat que retraiem no pogués fins constituir
un nou atractiu per a una segona lectura.
»La novel·la comença amb el viatge de les senyores
Dou (o sigui la Pilar Prim vídua, i sa filla, ja casadora), el
qual dóna ocasió a llur coneixença amb en Marcial Deberga,
jove que mena una gran vida de solter per virtut
de la protecció d’una tia molt rica i xacrosa, de la
qual li pervindrà, segons totes les probabilitats, una
quantiosa herència a la mort d’ella. El fet és que la vídua
Dou i Elvira, la filla, senten aviat per en Deberga
una simpatia natural. El que passa a là filla no tindrà
conseqüències, ja que oportunament li sortirà el partit
convenient en la persona d’un ric bilbaí; que per
això ha estat educada dintre d’un sentit pràctic que fa
d’ella l’antítesi de sa mare. Aquesta, casada molt jove
amb un home vell, gelós i incapaç de comprendre-la,
s’ha trobat vídua, com qui diu, amb el tresor íntegre de
ses il·lusions jovenívoles.
»Però per damunt de la voluntat de la Pilar hi ha la
tirànica disposició del testament de son marit; i la dona
que ocupa una posició social envejable, no podrà
mai assolir una veritable felicitat sense empenyar-hi
tots els avantatges que son estat de vídua pot tan sols
assegurar-li. L’egoisme desenfrenat de tots els que
l’envolten arribarà, però, a fer insuportable per a Pilar
Prim una semblant situació, i vindrà un moment en
què, d’una manera fatal, la vídua caurà en els braços
d’en Marcial Deberga, el qual l’estarà esperant ja desitjós
de resoldre per sa part d’una vegada el proble-
13

ma d’una existència aventurera i xorca de veritables
emocions. I en aquesta situació s’acabarà el llibre, ja
que els termes precisos de l’entente entre els dos enamorats
queden a la discreció del lector, el qual podrà
suposar, o que la protagonista es casa amb l’home escollit
sacrificant sa posició material, o bé que s’entrega
a aquest fent taula rasa de les consideracions socials i
de tot escrúpol de consciència.
»Per a posar en acció aquest argument, en Narcís
Oller ha estudiat d’après nature una colla de tipus que
li han permès produir un conjunt força animat, imaginant
una variada successió d’escenes, lligades les unes
amb les altres d’una manera ben lògica. L’acció es desenrotlla
sense sotragades brusques i sense aquelles dilacions
innecessàries a què tan sovint recorren els autors
per a augmentar l’interès de llurs narracions. Cal
reconèixer la bona fe del novel·lista en aquesta ocasió;
les quatre-centes planes de la Pilar Prim són ben aprofitades.
»Tal vegada podríem discutir l’oportunitat d’aquella
escena en què donya Pomposa Roig tracta d’atreure’s
novament la voluntat de son aimant d’un dia; potser
aquell diàleg resulta massa comprometedor per al
bon concepte què en Deberga mereix a les senyores
Dou, davant de les quals es desenrotlla el violent apart
amb donya Pomposa. Aquesta escena ens ha semblat
poc versemblant, i en certes ocasions el tipus de l’esmentada
senyora massa carregat de color, encara que
al transcurs del llibre arribi a adquirir un cert relleu el
personatge.
»Per últim, establirem aquí una observació que sobre
la darrera novel·la de l’Oller podrà fer qualsevulla
que s’ho proposi. Ens referim al llenguatge. Nosaltres
14

hem cregut veure-hi un progrés en relació a obres anteriors
del mateix autor. Cal no oblidar que en pocs
anys el nostre llenguatge literari s’ha perfeccionat d’una
manera ben visible, i el català de què es servien els
escriptors de vint anys enrera avui no seria admès
sense protestes.Volent nosaltres deliberadament cercar
en aquest aspecte de son llibre el punt flac del novel·lista,
els primers èxits del qual daten ja d’una època
que molts no hem assolida, ens veiem obligats a
declarar honradament que hi hem trobat poc per censurar
i en canvi molt que és mereixedor de lloança.
Sense que l’Oller se’ns presenti aquí com un consumat
estilista, cosa que dificulta en gran manera la necessitat
de fer parlar gent que en la vida real usen un
català corromput, el llenguatge amb què l’autor se’ns
dirigeix és ben correcte i polit. L’obra es faria llegir
amb gust per aquest sol concepte, si a més no resultés
el tema ja de si interessant, com es pot deduir del que
queda exposat abans.
»Es tracta, doncs, d’una obra que fa força honor
encara al degà dels nostres novel·listes; essent, així
mateix, una nova manifestació de l’esplendor de la renaixença
de les lletres catalanes».
«Las Provincias. —Valencia, 2 de abril de 1906. —Artículo.
»De Re Literaria. —Pilar Prim, novela de Narciso
Oller.
»Veni, vidi, vinci, pudo decir como César, el escritor
catalán Narciso Oller, cuando publicó La Papallona.
Aquélla era su primera novela,y bastó para elevarle de
repente al rango de los novelistas maestros, no sólo
en España, sino también fuera de ella. Por tal le reco-
15

noció gente del oficio, tan competente como Pereda y
Galdós, como Alfonso Daudet y Zola. En la literatura
catalana, el género novelesco estaba aún entones en el
período de la preparación. Siguiendo un desarrollo paralelo
al de la poesía, comenzó por la novela histórica,
de la que fue quizas el spécimen más notable, en aquellos
albores, L’orfeneta de Menargues, y siguió por lo
que pudiéramos llamar la novela rural, la que pinta las
costumbres y los sentires de los campesinos y lugarerios,
que por conservar mejor que los ciudadanos los
habitos tradicionales, daban mayor interés y originalidad
a estos cuadros. Los tipos barceloneses habían tenido
un retratista, con la exactitud del fotógrafo, y la
exquisitez del artista consumado, en el popular Emilio
Vilanova, fallecido poco ha. Pero éste sólo dedicaba
sus felicísimas instantáneas a la gente popular y menestral,
y si acaso, a la pequeña burguesía; nunca a la
sociedad más elevada, ni acometió la difícil empresa de
la verdadera novela: sus primorosas obrillas eran a
ésta lo que el sainete es a la comedia.
»La novela urbana estaba aún intacta, y a ésta es a
la que se atrevió Oller en La Papallona, sorprendiendo
a todos con aquella pintura tan fiel, tan interesante y
tan sobria, que resultó triunfo indiscutible y definitivo.
Yo tengo un criterio, en mi sentir muy seguro, para
apreciar el mérito de las novelas. Algunas de ellas, al
leerlas me sorprenden, me atraen, me impresionan
por la novedad del argumento, por lo extraño de los
tipos, por su fuerza dramática; después pasa el tiempo,
y aquellas extraordinarias aventuras van borrándose
de mi memoria, como las imágenes de un kaledoscopio;
nada queda de ellas al fin. Otras novelas, y ésas
son las buenas, las de mérito real, quizás no parezcan
16

tan interesantes; tal vez, a su lectura, nos hagan el efecto
de que el autor se habrá calentado poco la cabeza,
pues personajes creemos haberlos conocido en el
mundo; nada tienen de extraordinario, y lo que les
pasa no es más que lo que les debe pasar. Y, sin embargo,
esos sucesos y esos protagonistas quedan tan
impresos en nuestra imaginación, toman en ella tanto
relieve, tal calor de vida, que ya nunca se esfuman ni se
borran. Nos parecen tan reales como las personas vivientes
que conocimos y que mejor recordamos.
»Y eso es lo que me pasa,a pesar de no haber vuelto
a leer la primera novela de Narciso Oller, con el estudiante
mujeriego a quien dio el simbólico nombre de
La Mariposa, y con aquella Margarita de la menestralía
barcelonesa, seducida por él, y cuyos sentimientos pinta
con tan sentidas notas el escritor catalán. Es aquel
cuadro que siempre tengo presente, y que desde el
primer momento me hizo esperar otras obras del
mismo autor, que fuesen timbre de gloria, no sólo para
las renacientes letras catalanas, sino para la común patria
española.
* * *
»Aquella esperanza no quedó defraudada. A La Papallona,
siguió La Febre d’Or. Presenta esta novela un
cuadro mucho más amplio que aquélla, y pinta (cosa
interesante) un estado social. Oller, por medio de una
fábula de palpitante emoción, describe los estragos
que produjo el vértigo de la especulación, el caràcter
especial a que la eterna auri sacra fames dio aquel febril
desarrollo de los negocios en el pueblo más industrial
de España. La Febre d’Or no causó el vivísimo
efecto de sorpresa de La Papallona: era lo que se esperaba,
una novela de maestro, ¿por qué después de
17

aquel segundo triunfo, se detuvo la labor del gran novelista
catalán? Que no se había agotado ni debilitado
su feliz ingenio, dábanlo a entender algunas obras de
reducidas dimensiones: cuadros también de perspicaz
observación del natural, como el Escanyapobres (obra
maestra también, aunque diminuta); pero otra “novela
grande” no la escribió, o no la publicó, en mucho tiempo.
La última vez que tuve el placer de verle (ya hace
de esto algunos años) lo encontré enteramente desalentado;
parecía descontento de los éxitos obtenidos,
y llegué a temer que no tomase ya la pluma más
que para escribir pedimientos, notificaciones y demás
diligencias propias de su despacho de procurador en
la Audiencia de Barcelona, prosaica profesión que
ejerce, o lo menos ejercía entonces, con la mayor conciencia
y escrupulosidad.
»Por eso mismo, causóme la mayor satisfacción el
anuncio de que la excelente y simpática “Il·lustració
Catalana” iba a regalar a sus lectores una novela de
Oller, y creí adivinar que mi buen amigo Francisco Matheu,
director de aquella Revista, y el más entusiasta y
perseverante de los escritores catalanes, era quien había
sacado de su desaliento al autor de La Papallona y
La Febre d’Or. Si así es, ¡allá va un abrazo, amigo Matheu!Y
¡allá va otro bien apretado, para el novelista redivivo,
porque su nueva obra es digna de las primeras,
y aún me parece que las gana en savoir faire!
»Pilar Prim es el estudio de un carácter de mujer.
Eso es lo que se ha propuesto el autor, y lo ha logrado
a maravilla. Es también, y eso no sé si se lo ha propuesto,
o le ha salido sin proponérselo, un cuadro acabado
de la sociedad barcelonesa elevada, y aún
también del peculiar tipo catalán. Un reputado crítico,
18

al ocuparse de esta novela en el Diario de Barcelona, ha
dicho que por estar basada en sentimientos y pasiones
que son congénitos de la humanidad, traducida a
cualquier idioma extraño, ofrecería el mismo interés
que en el texto primitivo. Es mucha verdad; pero también
es cierto que los personajes de Oller, en esta novela
como en las dos anteriores, no son el hombre
abstracto con las condiciones generales propias de la
humana naturaleza, sino tipos catalanes, o por mejor
decir, barceloneses de hoy, copiados d’après nature, y
esto aumenta el extraordinario valor de sus obras novelescas,
escritas con sujeción a los actuales cánones
del arte de novelar.
* * *
»La protagonista de la novela es una viuda, para tener
una hija casadera, todavía joven. La enlazaron muy
pronto con un hombre digno y bien acomodado, pero
viejo para ella, y duro de corazón. Fue consorte fiel,
pero no esposa feliz. La familia de su marido tiene por
Dios el negocio. A Pilar le legó aquél el usufructo de
una buena fortuna industrial; pero con la condición de
perderlo al contraer segundas nupcias. Un cuñado,
seco también, imperioso y absorbente, rige los bienes
en la sociedad de la familia. A la viuda le son repulsivos
este cuñado y todos los suyos. Es de otra índole:
tiene gustos delicados, siente en el corazón ternuras
algo fantásticas. Su hija,“I’Elvireta” (tipo perfectamente
comprendido y que es un feliz hallazgo), ha heredado
algo de las cualidades de la línea paterna: ella misma
se jacta a veces de ser positivista, y hasta llega a
burlarse de las sensiblerías de su madre.
»Y he aquí que madre e hija, y un hijo menor, marchan
un verano a la Cerdaña, por la salud de ese niño,
19

algo delicada, y en el departamento en que hacen el
viaje se encuentran con Marcial Deberga. Es éste un
soltero ya maduro, casi un solterón, hombre corrido,
que por su cultura, por sus finos modales, por su amable
conversación, por algo que hay en él de atractivo y
de simpático, atrae al bello sexo. Pilar y “I’Elvireta” se
sienten a la vez agradablemente impresionadas. Y ya
tenemos en marcha a la novela. La viuda, lo que piensa
es que aquel hombre tan agradable podía ser un
buen marido para su hija, y que teniendo en casa un
hombre tan hombre, podría emanciparse de la tutela
enojosa de su cuñado. A la niña no le parece mal el
partido.Y éste es el plan que se desarrolla en el deleitoso
veraneo de la Cerdaña, y que da lugar al autor
para aunar en esta primera parte de la novela, a las peripecias
de esos proyectos matrimoniales, la hermosísima
descripción de aquella pintoresca comarca, escrita
con magistral vigor y colorido.
»Intrigas de gente envidiosa o contrariada destruyen
los planes de Pilar Prim. Su hija rechaza Deberga,
víctima de infames calumnias. Aquel cuñado antipático
para la viuda, no para Elvireta, que tiene de él gran
concepto, se apodera del ánimo de ésta y le proporciona
un brillante casamiento con un banquero bilbaíno.
Deberga no lo siente: aquella joven insignificante
no era su ideal; la madre, aún bella, sedienta de
cariño, delicada y exquisita de sentimientos, era quien
insensiblemente le atraía. Y esa mujer impresionable
siente a la vez las desgracias de la muerte de su padre,
viejecito paralítico, último resto de su familia, del desamor
de su hija, de la hostilidad de los parientes del
marido, y ve a Deberga asiduo para atenderla y servirla,
y se siente también atraída hacia él, aunque no quie-
20

a confesárselo.Todo esto está pintado con pinceladas
de observación tan exacta, que parece, no imaginado,
sino vivido, como se dice ahora, y prepara el conflicto,
que es tremendo.
»A “l’Elvireta”, muy feliz con su opulento marido
en Bilbao, le hacen creer que su madre ha cedido a las
seductoras atenciones de Deberga, y le escribe una
carta de brutal reproche; la pobre Pilar, al recibirla, cae
como herida del rayo, y está muchos días entre la vida
y la muerte. No es posible seguir así; atribuye las infamias
a su cuñado; rompe con él; quiere quitarle, porque
esto está en su mano, la gerencia de la Sociedad
en que está incluida la riqueza que usufructúa; pero
está sola, no tiene quien la ayude, quien la aliente,
quien le dé lo que le hace más falta, lo que nunca logró,
un poco de cariño, de calor del alma, y en esta lucha
desesperada, que las circunstancias avivan, llega a
lo que creyó que no llegaría nunca, a dar su corazón y
su vida a aquel hombre agradable y simpático que encontró
en el tren, camino de Ripoll.
»Termina el libro en el momento en que después
de hondísimas dudas, incertidumbre y luchas, Pilar, con
los papeles de sus negocios en la mano, entra en el
despacho del abogado Marcial para entregarle, más
que la dirección de su fortuna, la dirección de su alma.
Allí acaba, en realidad, la novela, si la novela consiste
en el proceso psicológico de la pasión amorosa de la
viuda. Pero el vulgo de los lectores quedará algo contrariado:
se interesa ingenuamente ese público vulgar
por los personajes novelescos; quiere saber su historia
hasta el fin. Pilar, al contraer nuevas nupcias, pierde
su caudal; Deberga, que ha vivido a lo grande, porque
contaba con el apoyo y con la herencia de una tía mi-
21

llonaria y anciana, con quien vivía, los pierde también
porque le da a la vieja la chochez de casarse, y por eso
aquél tiene que abrir bufete. Pobre él, pobre ella, ¿qué
les va a pasar? Yo, que en este caso soy también algo
vulgo, quisiera que Oller nos lo hubiese dicho. Dejarlo
en el tintero, como cosa secundaria, es quizás mas artístico,
más a la moderna. Mi voto en esta cuestión es
recusable, porque soy acérrimamente anticuado.
»Lo que sí digo es que la novela es un encanto. Muchas
novelas hay, las más, en que siempre tenemos
presente al autor, y notamos que lo que vamos leyendo,
él es quien nos lo cuenta. Pero cuando el autor conoce
bien los secretos de su arte, desaparece ante el
lector; la novela no es entonces una historia contada,
sino vista por nosotros: y esa visión directa es la perfección
del género. Eso es lo que pasa con Pilar Prim: a
mí, por lo menos, ese efecto me produce. La simpática
y contrariada viuda, el atractivo galán, la hija desamorada,
el cuñado codicioso, perdurarán en mi memoria,
no como figuras pintadas, sino con el relieve y
con el aliento de las personal reales y vivientes.
»Valentino (Teodoro Llorente)».
22