Quan vei l'alosa aletejar, Bernat de Ventadorn ... - A casa nostra

CAN VAI LA LAUZETA MOVER, Bernat de Ventador
CONTEXT I AUTORIA
La poesia trobadoresca s’origina a Occitània, al sud de l’actual França, a començaments del segle XII
i perviu arreu d’Europa fins a finals del s. XIII. Els primers escriptors empren la llengua occitana ja
que la lírica trobadoresca és la primera mostra de literatura culta en una llengua romànica. El
provençal havia desenvolupat un estàndard literari que les altres llengües romàniques no havien
fet. Així són dues les raons per les quals els nostres trobadors utilitzaren el provençal en la seua
poesia:
• Perquè era una espècie de llengua de gènere, per l’enorme prestigi de la poesia dels
trobadors.
• Perquè la proximitat geogràfica entre Occitània i la Corona d’Aragó va permetre de mantenir
relacions polítiques, culturals i econòmiques molt intenses.
L’autor d’aquesta composició és Bernat de Ventadorn. Bernat era possiblement fill d'un forner del
castell de Ventadorn, a Corresa, al Llemosí. Molt probablement va aprendre l'art de cantar i
d'escriure del seu protector, el vescomte de Ventadorn.
Va compondre els seus primers poemes a l'esposa del seu patró, Margarida de Turena. Forçat a
deixar Ventadorn després d'enamorar-se de Margarida, va viatjar a França.
Ventadorn és únic entre els compositors seculars del segle XII per la quantitat de la seva música que
ha sobreviscut: dels seus 45 poemes, 18 tenen la seva música intacta. Les seves melodies van
circular extensament i els primers compositors trobadors semblen haver-lo imitat. La majoria dels
seus poemes són amorosos. Es diferencia d'altres autors de l'època per la manera més personal de
mostrar els seus sentiments.
TEMA I ESTRUCTURA
El poema representa l’acomiadament del poeta de la seua dama ja que definitivament ella no
correspon el seu amor.
Podem dividir la composició en tres parts:
La primera part correspon a la 1a cobla, on ens presenta la situació, contrasta l’estat d’ànim del
poeta amb el de la lauzeta, ja que aquesta se sent lliure i no té cap preocupació.
La segona part comprén de la cobla II fins a la VI on el poeta comunica els seus sentiments que
contrasten amb l’alegria de l’ocell, el poeta expressa la seua insatisfacció i difama la dama i les
dames que l’acompanyen per no haver-lo ajudat.
La tercera part està composta per les dues últimes cobles i ací el poeta s’acomiada de tots, silenci i
abandó són les actituds que ha pres el trobador davant la fredor de l’estimada que no correspon als
precs del poeta.

CONTINGUT
I cobla: Com hem dit abans en aquesta primera cobla es contrasta l’estat d’ànim del poeta amb el
de l’ocell que vola lliurement sense cap altra preocupació, estat que el poeta enveja, ja que ell està
turmentat pel dolor que li causa l’amor. L’ocell representa la natura dinàmica (el seu vol àgil i sense
complicacions), plena d’alegria i dolçor “que el cor li vessa de dolçor” I, v. 4. Mestre que el poeta
sent enveja del seu vol, “tan gran enveja m’ha copsat/d’aquell ocell que veig joiós” I, v.5,6., ja que
el seu cor està ferit d’amor. “ que em meravell que el cor, dardat pel gran desig, no en resti fos” I, v.
7,8.
II cobla: Comença amb una expressió de lament “Ai las, que poc en sé d’amar,/ tant que me’n creia
sabedor! Per tant, pensem que el trobador ja es troba en la fase d’entenedor, ja que en sap d’amor
amb profunditat però ella no el correspon “la qui no sap raó d’amor” II, v. 4. El poeta es lamenta
perquè ella li ha robat el cor (tòpic de la dama com a lladre de cors) i en canvi l’ha deixat en
soledat, no li ha donat el guardó, no li ha atorgat més “favor” i per això eixe sentiment de frustració
i abandó que sent el poeta en els versos 7 i 8 “i fuig, deixant-me, en soledat,/desigs ardents, cor
anhelós”
III cobla: Ací el poeta ens presenta el tòpic trobadoresc que després perdurarà al llarg de la nostra
literatura amorosa, l’amor entra pels ulls “d’aquell instant enfollidor/ que em va deixar sos ulls
mirar” III, v. 2,3. Els ulls de l’amada són clars i en ells s’ha mirat el poeta i ha caigut dins d’ells com el
mite grec de Narcís va caure a la Font (història d'un amor impossible i d'una metamorfosi a flor) .
“car endinsant-m’hi, m’hi he ofegat, /així en la font Narcís formós”. També trobem la referència a la
malaltia o bogeria d’amor al primer vers d’aquesta estrofa ja que el poeta es troba fora de si des
que la va veure per primera vegada “Senyor de mi no só d’ençà /d’aquell instant enfollidor / que em
va deixar sos ulls mirar”. La dama traïdora (altre tòpic literari) és un mal senyor, que no té cura del
seu súbdit o vassall.
IV cobla: Apareix ací una mica de misogínia medieval: rebaixa la midons a “domna” i la cançó
comença a ser Mala Cançó (critica a tot el gènere femení, perquè no l’ajuden, perquè no són de
confiança, perquè el desesperen, perquè una el destrueix i el confon “la qui em forneix dolors” IV v.
6, i les tem, i no les creu, i totes són iguals “car totes sou en falsedat/iguals a infondre les llangors”
IV, v. 7-8). Hi ha referències a l’estil de vida cavalleresc: abans defensava les dones i ara les
“desempararà”, “que si us solia perdonar/ara heu perdut el meu favor” IV v.3-4
V cobla: Continua rebaixant la dama: de midons a domna i ara a femna en la versió occitana
(femella). És capriciosa i voluble "oblida el que s’ha de desitjar /i fa allò que és ofenedor" v. 4-5. La
"mala mercè" d'ell és , en realitat, un insult cap a ella, a qui comença a considerar com a "massa alta
per a ell". Dins la cobla apareix un vers estrany,que sembla ser un proverbi antic: "i he fet com el
boig en el pont". L'explicació que se li ha donat és que en un pont inestable o a punt de caure, un
cavaller havia de descavalcar i dur el cavall per les regnes, o bé repartir el pes de les seves bosses,
etc. per poder passar sense problemes. Un boig no ho faria, i per tant el pont i ell caurien. És una

metàfora del fet que la seva bogeria per amor "l'ha dut a caure en desgràcia". Tant que se’n creia
sabedor d’amor ara de massa alt que havia pujat ha caigut ferit per un destí advers “ara em fereix
un fat irós” v. 8
VI cobla: Continua acusant la dama de mala senyora: la que hauria de tenir més pietat no en té, per
tant, ja no la pot tenir ningú més. Amb la pregunta retòrica deixa el pensament en l’aire, ja que sap
la desposta “Qui en té (de pietat) Senyor?” v. 4 I continua acusant-la de deixar que mora per amor,
dolgut i sense el seu ajut “deixar que em mori, dolençós/ orbat de bé i de pietat, /sense l’ajut d’ella,
Amorós!” v. 6-7-8 Altra vegada la referència al tòpic trobadoresc de la mort per amor.
VII cobla: En aquesta cobla insinua que tenia alguna mena de dret a ser estimat per ella, però és
discret i no especifica per què. A l'Edat Mitjana, quan un vassall era abandonat pel senyor, s'exiliava
del feu, marxava. Ell fa igual: calla ("com a mort li responc", és una metàfora) i se'n va, ja que ella no
el reté a la seva vora, “m’ha mort i marxo malmirrós/ no sé pas on, exiliat / de sa volença, entre
foscors” v. 6-7-8. L'acumulació de les coses que no han influït en ella (ni precs, ni pietat, ni dret),
mitjançant una enumeració, encara agreuja el seu sentiment i la pietat del lector envers ell “ puix
que no em val plorar o pregar/ ni el dret que tinc pel meu dolor, / i el meu amor és ben en va” v. 1-
2-3
VIII cobla: Amb el senyal Tristany acaba el poema, no amaga la identitat de la dama ja que es
dirigeix al seu joglar i com ell exiliat en la foscor així li diu que romandrà el seu cant, aquest poema
tampoc veurà la llum i quedarà en l’exili com el poeta. En realitat no és al seu joglar sinó a un
trobador amic seu Rimbaut d’Arenga. Segurament, tot el poema era una pura convenció: en
realitat, el trobador no se’n va enlloc.
GÈNERE, MÈTRICA I ESTIL
Es tracta d’una cançó que és el gènere amorós per excel·lència. Serveix per lloar i idealitzar la dama.
Ofereix l'estructura bàsica de la poesia provençal; generalment, es divideix entre cinc i set estrofes,
anomenades cobles, del mateix nombre de versos (normalment 8) En aquest cas Bernat de
Ventadorn ens presenta un poema dividit en 8 cobles de 8 versos cadascuna i no presenta tornada.
És una composició d’estil planer, pròpia del trobar lèu ja que és una poesia d'expressió senzilla,
directa i emotiva com demostra l’ús de figures literàries poc complicades.
FIGURES LITERÀRIES
Entre les figures literàries més abundants trobem les de repetició, ja que partim d’un poema de
transmissió oral i acompanyat de música i per tant les figures que li donen ritme al poema són les
figures de repetició com el paral·lelisme, el polisíndeton, l’anàfora, l’ús de la tornada.
Per a expressar l’enveja que sent el poeta per l’ocell empra les contínues antítesi per a contrastar el
seu estat d’ànim i l’alegria de l’ocell.

El contrast també s’empra per a demostrar el canvi en la visió del poeta si abans ho perdonava tot
ara ja no ho farà més.
Utilitza les comparacions per demostrar com se sent, igual que Narcís el bell es va ofegar a la Font
així s’ha ofegat el poeta en els ulls de la seua estimada “car endinsant-m’hi, m’hi he ofegat, /així en
la font Narcís formós”.
La metonímia s’utilitza per a ressaltar el sentiment, “la part” per “el tot”, els ulls com a mirall i com
a metonímia de tota la dama ”que em va deixar sos ulls mirar, mirall plaent de gran claror” II v.3-4
És continu l’ús de la hipèrbole per a intensificar la seua insatisfacció i el seu abandó “ que em
meravell que el cor,/ dardat pel gran desig, no en resti fos” I, v 7,8. O en “Oh mirall, des que m’hi he
guaitat, m’he mort endintre sospirós” III, v. 5,6. I l’ús del polisíndeton per a intensificar el sentiment
de frustració “Roba el meu cor, que és furt malvat, / i el cor del món i el seu, tots dos,/ i fuig…” II, v.
5,6. aquest polisíndeton suma significats i engrandeix el poder d’ella que ho té tot “a ell, a ella
mateixa, a tot el món…”
La metàfora senzilla per dir el que no es vol dir: “ joiosa al raig matinador” I, v. 2 per indicar el
moment del dia, al matí, el raig del sol; o “el cor, dardat pel gran desig” I, v. 7,8 el gran desig
d’estimar-la; i també a “Oh mirall” III, v. 5 on simbolitza els ulls de l’estimada. També s’usa per
amagar la identitat de l’amada “la qui no sap raó d’amor” II v. 4
El senyal apareix en l’última cobla i en aquest cas no amaga la identitat perquè està referint-se al
seu joglar, Tristany.
L’hipèrbaton s’empra per ressaltar allò que vol dir en primer lloc com al vers 3 de la 2a cobla
“Perquè d’amar no em puc estar /la qui no sap raó d’amor” i al vers 8 de la 3a cobla. “ així en la
font Narcís formós”
CONCLUSIÓ
Com a conclusió podem dir que es tracta d’una composició amorosa on el trobador se sent
totalment abandonat per la seua dama i decideix definitivament deixar de cantar-li ja que ella no el
correspon. Presenta un contrast entre l’alegria i la insatisfacció i també entre la delicadesa i l’insult,
ja que encara que pareix delicat per l’expressió també difama l’estimada i les seues dames que no
han fet possible la relació amorosa.
És una cançó d’estil planer amb figures retòriques que embelleixen el poema, composició pròpia de
la literatura trobadoresca ja que presenta els tòpics d’aquest tipus de poesia com són: morir per
amor, la malaltia d’amor, l’amor cortés, la relació extramatrimonial, la relació de vassallatge…