L'HUMANISME - IES Mossèn Alcover

L'HUMANISME: UN CANVI DE MENTATLITAT
L'Humanisme. Traduït del grec significa “amor a la condició humana”.
Corrent literari i de pensament que pretén incorporar les formes culturals del món clàssic a la
civilització medieval. Propòsit de recuperar els clàssics, ja que són un instrument per a l'elevació de
l'esperit de la persona. Segons paraules de Lluís Nicolau d'Olwer, polític i escriptor català (1888-
1961), l'Humanisme “no és més que la projecció de l'home”; una nova valoració de l'home i del seu
paper en el món, que forjarà les bases ideològiques del Renaixement (finals del segle XV- 1a meitat
del segle XVI).
Més que coneixement dels clàssics implica una nova actitud davant la seva presència: els autors
clàssics ja eren coneguts des de feia temps a Catalunya, però en sentit d'autoritats o un conjunt de
màximes. Es tracta, doncs, d'una nova situació de l'home i de la seva manera d'entendre el món.
L'ànsia pel saber, la valoració de la intel·ligència, de la bellesa i dels llibres com a forma material de
transmetre-la són símptomes del canvi de mentalitat.
Causes.
Crisi econòmica de l'Europa medieval. Crisi de mitjans de subsistència, ja que l'agricultura no
donava l'abast a alimentar una població creixent, terres i boscos no podien suportar una explotació
tan intensa. Males collites, deutes reials, devaluació de la moneda... provoquen misèria,
descontentament, revoltes...Totes aquestes crisis desemboquen en una crisi de mentalitats: el
teocentrisme fou substituït per l'antropocentrisme; la mentalitat cavalleresca, donarà pas a la
supremacia dels diners i del treball per a resultats pràctics; l'aristocràcia entra en decadència per
donar pas a una creixent burgesia.
Canvi en la finalitat de la literatura. Segons la mentalitat medieval, la literatura havia de tenir una
finalitat didàctica i moral i la bellesa era sempre referida al seu Creador -Déu- i servia per a
reconèixer la seva grandària. Segons la mentalitat humanística, la literatura tenia com a finalitat la
satisfacció espiritual i la perfecció humana. La bellesa era considerada un valor per si mateixa.
Itàlia: bressol de l'Humanisme.
Tingué l'origen a Itàlia al segle XIV (Trecento). Dante (1265-1321) ja havia anunciat el canvi de
mentalitat, però Petrarca (1304-1374) n'esdevé el model. Els humanistes com Petrarca recuperen el
gust pels clàssics. No només els llegeixen, tradueixen i admiren, sinó que també assimilen la seva
manera de pensar i escriure. Escriuen inicialment en llatí, però també en vulgar. La seva poesia
escrita en italià inicia una revolució poètica que afecta tant a la mètrica com als continguts.
L'Humanisme català. La Cancelleria reial.
Cal tenir present que l'Humanisme només tingué repercussió en la prosa. L'entrada de l'Humanisme
a Catalunya pot situar-se vers l'any 1380, moment en què comença a operar-se un canvi en les
lletres catalanes i s'emprèn la primera traducció de Petrarca: Valter e Griselda per Bernat Metge.
Ja al regnat de Pere el Cerimoniós (1336-87) s'accentua el coneixement de la cultura llatina a base
de traduccions d'obres històriques. Alfons el Magnànim va establir la capital de la Corona a Nàpols;
va fomentar la literatura en català, llatí i aragonès i fou protector d'artistes i intel·lectuals.
1

La Cancelleria reial és un organisme burocràtic integrat per escrivans, secretaris i protonotaris,
encarregats cadascú al seu grau de redactar tota mena de documents reials (lletres, informes,
nomenaments...que s'escampaven per tot el regne). La Cancelleria actua de model unificador de la
llengua després de Llull. El membres de la Cancelleria dominaven les tres llengües diríem oficials:
llatí, català i aragonès. Un bon llatinista suposa haver adquirit una preparació gramatical, retòrica i
estilística. El grup de funcionaris de la Cancelleria reial creà un ambient literari que contribuí a la
difusió de l'esperit humanístic (Bernat Metge).
De fet, s'observa en els documents un nou estil caracteritzat en l'amplificació dels períodes
sintàctics (frases molt llargues), hipèrbatons més o menys forçats (amb verbs al final de l'oració),
incorporació de cultismes lèxics i cúmul de subordinades.
DANTE I EL DOLCE STIL NOVO (DOLÇ ESTIL NOU)
A Itàlia, durant els segles XIV i XV la poesia de tradició trobadoresca evoluciona i dóna lloc a
l'escola poètica del dolce stil novo. És un moviment renovador de la lírica italiana que suposa la
superació de la poesia trobadoresca. El seu iniciador és Dante Alighieri amb la seva obra Divina
Comèdia, amb la qual pretén marcar distàncies amb els seus predecessors: és una recerca de
l'autenticitat, de la sinceritat i del pensament íntim a l'hora de reflectir els sentiments amorosos en la
poesia. Dolç en l'expressió amorosa. Una dolçor aconseguida per la delicadesa de la frase i la
musicalitat del llenguatge. Una musicalitat que s'elabora amb paraules. El text se separa de la
música. Nou, per una nova manera d'expressar l'amor. El vincle vassallàtic de l'amor cortès és
superat per la contemplació meravellada de l'estimada. L'amor heretat dels trobadors assumirà un
valor espiritual, símbol de la divinitat.
Els poetes que integren aquest corrent produeixen les seves obres entre finals del segle XIII i
principis del XIV.
DANTE (1265-1321)
Iniciador del dolce stil novo, concep l'amor d'una manera absoluta (l'amor que mou el cel i les
estrelles, en diu). Espiritualitza exageradament la seva estimada Beatrice, la seva musa. El seu amor
cap a Beatriu segueix després de la mort d'ella, com a estímul de perfecció moral i com a elevació
cap a Déu. La seva obra principal, la Divina Comèdia, ens parla del viatge de Dante a l'infern, al
purgatori i al cel. En aquest viatge, recrea la societat en el seu conjunt. Un poema al·legòric en què
descriu els passos que ha de fer l'home per assolir la felicitat espiritual i material.
PETRARCA I L'HUMANISME
Iniciador de l'Humanisme. Admira tant l'època clàssica que escriu la major part de les obres en llatí.
Al marge d'aquestes obres, però, també té 366 composicions en romanç (toscà, la base de l'italià
d'avui) que, tot i que ell no les té en bona consideració, són el model que servirà de base a la lírica
moderna. Laura serà la seva inspiració, la seva musa.
2

Vegem, a grans trets, com han evolucionat el tractament de l'estimada, el paper de l'enamorat
i l'estil en la poesia trobadoresca, en la de Dante i en la de Petrarca.
Tractament de l'enamorada:
Poesia trobadoresca Dante Petrarca
L'estimada és la “midons” La “midons” és superada L'amor ideal no és la dona angeliun
ésser superior jeràrqui- per la dona “angelicata”, cal de Dante, sinó més bé una docament
parlant. Aquella que mereix ser na idealitzada. Per al poeta,
amada no per la noblesa Laura arribarà a la més elevada
de sang, sinó per la noblesa espiritualitat.
de cor. Per a Dante, Beatriu
serà la Teologia que el conduirà
cap a Déu.
Paper de l'enamorat:
P. trobadoresca Dante Petrarca
L'amor s'entén com una El poeta parla de l'amor Per al poeta no es tracta de cercar
relació de vassallatge. Per amb una expressió culta molta originalitat psicològica,
tant, l'enamorat ha de ser- carregada d'espiritualitat sentiments nous, sinó de refinar
vir la dama,és a dir estimar-la. i misticisme. Aprofundeix i matisar la gamma d'afectes i
en els sentiments que són estats d'ànim en un enamorat
comunicats de manera desesperançat. Els sentiments
psicològica partint del són expressats en voluntat
del seu interior. Introspectiva, de conèixer-se
per dins, sense estalviar-se
sensacions contradictòries que
experimenti.
Estil
p. trobadoresca Dante i Petrarca
Poesia escrita en provençal Continua utilitzant-se la cançó, però s'imposa progressivament
i subjecta a unes normes el sonet. Composicions escrites en romanç. Un llenguatge que
rigoroses tant en la forma harmonitza estil i contingut, amb una musicalitat elaborada
com en la música i el per les paraules. Se separa el text de la música.
contingut. Tres estils.
3

Exemple d'un dels sonets del Cançoner de Petrarca. Traduït per Narcís Comadira.
M'esperona el voler, l'Amor em guia,
el plaer em tira, l'hàbit em transporta,
l'esperança m'incita i reconforta
i dóna la mà dreta al cor, que defallia.
La pren el miserable i no s'adona
que és cega i deslleial la nostra escorta:
hi regnen els sentits, la raó és morta,
i un desig vague un altre n'afaiçona.
Virtut, honor, bellesa, un gest gentil
i dolços mots als bells rams m'han lligat,
on el cor s'hi envesca, bla, sens mida.
Mil tres-cents vint-i-set, havent tocat
just l'hora prima, el dia sis d'abril,
vaig entrar al laberint; no en veig eixida.
Els versos d'aquest sonet ens mostren la capacitat artística de Petrarca: sap reflectir l'estat angoixós
de l'enamorat, el contrast de sentiments, l'afany de purificar l'emoció amorosa. La dona estimada,
Laura, és imatge de la bellesa que cal saber traduir en les paraules. Laura, l'amor ideal del poeta, és
la dona que ell va conèixer a Avinyó el 6 d'abril de 1327, de bon matí -”just a l'hora prima”-.
Així parla de Beatriu, Dante, en diferents versos de Vita nuova.
El cel, que no té altre defecte
que no tenir-la a ella.
Diu d'ella Amor: “Una cosa mortal
com pot ser tan rica i pura”?
Dels seus ulls, quan ella els mou,
surten esperits d'amor inflamats,
que fereixen els ulls de qui els mira.
A ella li veieu l'Amor pintat al rostre
on ningú no pot mirar-la fixament.
Dante expressa el sentiment amorós amb una càrrega d'espiritualitat i misticisme. Beatriu és talment
un ésser puríssim molt allunyat de la dona real.
4

BERNAT METGE
Bernat Metge (1340/46-1413) fou la figura més notable del cercle d’autors que desenvoluparen la
seva tasca literària al voltant de la Cancelleria Reial. La seva prosa és, doncs, un magnífic exemple
de l’estil imposat per la institució, i traspua llatinismes tant en la sintaxi com en el lèxic.
Metge fou, a més, el representant d’una nova concepció més agosarada de la realitat humana que
l’allunyà dels autors estudiats de la literatura religiosa i moral. No trobam en ell cap preocupació
doctrinal, com en el cas de Francesc Eiximenis, ni de reforma moral, com en els sermons de sant
Vicent Ferrer. El seu caràcter és més aviat escèptic, però, a diferència també d’Anselm Turmeda,
l’escepticisme del qual s’amagava sota una capa fingida de religiositat –adés cristiana, adés
musulmana–, era més obert, més cínic i amb uns trets que el relacionaven directament amb el
corrent clàssic de l’epicureisme. 1
Bernat Metge no fou en absolut un escriptor d'idees originals. Recollí materials d'allà on els trobà, i
no es preocupà gaire d'elaborar-los. Tanmateix, no podem acusar-lo de plagiar sense caure en un
anacronisme, ja que durant l'Edat Mitjana l'adjectiu de plagiari no comporta la mateixa significació
que en l'actualitat. Allò que és plenament original en Metge és la seva actitud davant la vida, que es
manifesta en un conjunt de característiques totalment modernes i, doncs, humanístiques: sentit
crític, ironia, escepticisme, exaltació de la bellesa com a finalitat.
Lo Somni
En l’obra Lo Somni és on trobem una formulació més personal de l’escepticisme de Metge. La
redacció de l’obra (datada el 1399) està unida a unes circumstàncies concretes de la biografia de
l’autor.
Un cop mort Joan I, el 1395, un grup de funcionaris, entre els quals hi havia el nostre escriptor,
foren acusats de corrupció i de malversació de fons, així com també de traïció. L’acusació ja venia
de temps enrere, formulada pel govern de la ciutat de Barcelona, però el monarca es negava
reiteradament a perdre la confiança en els seus servidors i consellers. Quan sembla que, finalment,
es decidí a obrir una investigació que normalitzés la situació, li sobrevingué la mort en un accident
de cacera, en unes circumstàncies que no es van aclarir mai. La sospita d’assassinat s’afegia així a
la llarga llista de delictes atribuïts al grup de funcionaris en què es trobava Metge.
El 1396 s’obrí un procés contra els acusats. Pel que conta el mateix Metge a l’inici de Lo Somni,
possiblement fou empresonat, però el 7 de desembre del 1398 el rei Martí I l’Humà absolgué tots
els acusats en una mena d’amnistia general, incloent-hi el nostre autor, que passà al seu servei.
Aquests fets són imprescindibles per a comprendre els motius de la redacció de Lo Somni. Darrere
l’obra hi ha una intencionalitat política i eminentment personal, d’autodefensa, lluny, per tant, de les
motivacions morals i socials dels intel·lectuals generadors d’una literatura doctrinal. El receptor més
immediat de l’obra fou el nou rei, Martí l’Humà, a qui Metge intentava convèncer de la seva
innocència i de la fidelitat amb què el serviria, tal com havia servit el seu antecessor. I ho féu d’una
manera interessant: posant la defensa en boca del mateix rei difunt, Joan I.
1 Als epicuris, durant l'Edat Mitjana, se’ls considerava persones que no creien en la immortalitat de l’ànima i que, en
conseqüència, sols cercaven el plaer sensual. Aquesta era una simplificació del pensament del filòsof Epicur, però
mostra la imatge que els teòlegs tenien d’alguns intel·lectuals que començaven a mostrar el seu escepticisme envers
la religió
5

Lo Somni està escrit en primera persona i consta de quatre parts, estructurades en forma de diàleg:
• Llibre primer. La primera part s’obre amb el jo protagonista a la presó; mentre dorm, en un estat
de somni febril, se li apareix l’esperit de Joan I, acompanyat de dos personatges més: l’ancià
Tirèsies i el jove Orfeu. Metge aprofita per a preguntar al rei sobre el seu destí després de la sobtada
mort d’aquest,i l’esperit del monarca l’informa que es troba al purgatori, del qual sols podrà sortir
quan finalitzi el Cisma d’Occident. Davant l’escepticisme del seu antic notari, que no creu que
l’ànima pugui viure al marge del cos, s’enceta un diàleg sobre la immortalitat de l’ànima, en el
qual el rei es basa en arguments lògics i en autoritats.
• Llibre segon. Aquesta part està dominada per la justificació de l’autor. Joan I explica els motius
de la seva mort: Déu va permetre que morís sobtadament per tal que així es pogués manifestar
públicament la innocència de Metge i de la resta dels encausats. Joan I descriu la seva situació en el
purgatori i, incidint un cop més en la innocència del seu antic servidor, li manifesta que el motiu de
la seva visita és treure’l de l’error en què es troba pel fet de creure que l’ànima mor amb el cos.
• Llibre tercer. En aquesta part prenen la paraula els dos acompanyants de l’esperit reial. L’endeví
Tirèsies acompanya el rei per la seva afició en vida a l’astrologia, mentre que Orfeu representa la
seva afició a la música. Tots dos narren llurs respectives històries, i Tirèsies, el moralista rigorós i
agre, blasma contra les dones, en una traducció gairebé literal de Corbaccio de Boccaccio.
• Llibre quart. Aquesta part és la resposta de Metge al parlament de Tirèsies. Fa una defensa de les
dones, proposant models de virtut femenina en l’antiguitat, i acaba amb la lloança de la nova reina,
Maria de Lluna. A més, ofereix arguments per a demostrar que tots els vicis que Tirèsies ha atribuït
a les dones també es troben, en un grau molt més elevat, en els homes. L’obra finalitza en el
moment en què, una vegada acabats els diàlegs, el jo protagonista es desperta del seu somni.
És evident la finalitat d’autojustificació que domina les pàgines de Lo Somni, que pel que sembla va
tenir l’efecte desitjat sobre Martí l’Humà. Tota l’obra és un joc magistral en què l’autor condueix
hàbilment el lector cap al terreny que li interessa: reconciliar-se amb el rei i continuar gaudint del
favor reial. L’escepticisme de Metge s’hi presenta amb una intel·ligent ironia i es troba
perfectament resumit en la frase amb què justifica davant el monarca la seva descreença: “ço que
veig crec, e del pus no cur”.
La major part de Lo Somni està construïda a partir de manlleus directes –fins i tot literals– d’altres
obres, com les Tusculanae i el Somnium Scipionis de Ciceró, el Corbaccio i el De genealogia
deorum de Boccaccio, les Metamorfosis d’Ovidi, els Facta et dicta memorabilia de Valeri Màxim,
el De remediis utriusque fortunae de Petrarca, etc., cosa, d’altra banda, perfectament normal a
l’Edat Mitjana.
Amb tot, la mestria de Metge organitza els materials fins a dotar el conjunt d’una originalitat
notable, i l’autor aporta la seva particular actitud intel·lectual, que plana sobre tota l’obra.
Un altre element que atorga unitat a Lo Somni, i que fa que sigui quelcom més que la mera
juxtaposició de fragments manllevats d’aquí i d’allà, és l’estil de la prosa, característic de la prosa
notarial cancelleresca a què ens hem referit abans.
6

Altres obres de Bernat Metge
Altres obres escrites per Metge són les següents:
• El Llibre de Fortuna e Prudència (1381), sobre la qüestió de la Providència, analitzada des d’una
perspectiva plenament medieval. Es tracta d'una obra en vers d'octosíl·labs aprariats.
• La Història de Valter e Griselda (1388), traducció al català d’una versió llatina de Petrarca d’un
conte del Decameró. Cal destacar que en el pròleg es troba el primer elogi de Petrarca sorgit de la
ploma d’un escriptor de la península ibèrica; una mostra més, en definitiva, dels nous camins que
s’albiraven en la producció de Bernat Metge, autor a cavall entre l’esperit medieval i una nova
manera de fer literatura unida a una nova concepció de l’home i del seu lloc en l’univers.
La narració descriu com un marquès sotmet a dures proves de fidelitat la seva dona, d'extracció
humil, fins que en resta convençut. En aquest cas, l'argument pertany encara a l'òrbita medieval, per
contra, és important el fet que catorze anys després de la mort de Petrarca (1374) un escriptor d'un
altre país ja se'n fa ressò.
Aquesta traducció, pulcra i precisa, constitueix cronològicament el primer rastre de petrarquisme a
la Península Ibèrica. Bernat Metge la dedica a Isabel de Guimerà, filla d'un tresorer reial, amb la
intenció que el pogués ajudar en la resolució favorable dels seus processos amb la justícia. Cal
destacar els elogis a Petrarca en la carta dedicatòria,.
ACTIVITATS
1. Els humanistes defensaven el dret a pensar, a observar críticament el món que els envoltava.
Si bé hi havia ja un escepticisme medieval, l'humanisme desenvoluparà un escepticisme
humanista des del qual expressarà les mateixes reflexions sobre la vida, però ara a través
d'una òptica més racional i més humana.
Classifica les característiques següents segons que els consideris propis d'un pensament
medieval, basat en la fe, o un d'humanista basat en la raó. Intenta relacionar-los en parelles
de contraris.
• El fet d'escriure s'entén sols sota el prisma de l'evangelització.
• Ars predicandi.
• El llibre és un company que proporciona delectació i saviesa.
• Imitació servil dels recursos de l'oratòria llatina.
• Societat de mercat, regida per la banca, la indústria i el comerç.
• Antropocentrisme.
• Tempus fugit.
• La Fortuna és cega i regeix capriciosament els destins dels humans.
• Teocentrisme.
• La jerarquia estamental es pot subvertir amb el poder dels doblers.
• Concepció del món feudal i estamental.
• El fet d'escriure representa un goig, un ennobliment social i un mitjà d'expressar idees
noves.
• Ars dictandi.
• La Fortuna és una força supeditada a la voluntat de Déu.
• La trasucció d'obres clàssiques llatines al romanç servien per a secularitzar i expandir la
7

cultura.
• Intenten fer del romanç un vehicle d'expressió culta.
• L'afany moralitzador els porta a citar els clàssics descontextualitzant-los.
• Carpe diem.
Medieval Humanista
Tempus fugit Carpe diem
2. Si compareu els dos textos següents veureu com conten la mateixa història però amb dos estils
totalment diferents. Intenta fer un comentari comparatiu d'ambdós. Has de tenir en compte la teoria
sobre les característiques estilístiques de cadascun dels autors i de l'època respectiva.
En una ciutat era una dona, e per un gran crim fonc sentenciada que morís de fam: pens que devia
ésser alguna honrada dona. La dona havia una filla, e la filla criava la seva criatura; e sabent que era
sentenciada sa mare, així la filla feia alletar son fill, e ella conservava la llet per a sa mare. E hac
gràcia que hi entràs a visitar sens vianda; e així, conservant la llet, e com era entrada en la presó,
dava a mamar a sa mare e buidava-li les mamelles, e així dos vegades lo dia, hora de dinar e al
vespre. Així la sostenc molts dies, e lo jutge deia: “Com se pot fer que no sia morta?”. Lo jutge dix:
“No pot ésser”, e lo jutge ho volc veure, e véu que la vella mamava. Plagué-li tant esta pietat, que
delliurà la mare. Esta era bona filla.
SANT VICENT FERRER
Bé pens que et recorde d'aquella mesquina mare, per crim capital per lo pretor a mort condemnada
en lo carçre, e per compassió de son execudor, per tal que aquí famejant morís, reservada, com sa
filla, la qual algunes vegades l'entrava vesitar, jatsia fos ben amonestada e sol·licitada ab gran pena
per lo dit execudor que no li metés dina alguna vianda ne res ab què pogués sa vida allongar, no
contrastant lo dit manament, veient que en altra manera no li podia ajudar, la sostenc ab la llet de
les sues mamelles per gran temps, entrò que fou sabut per les guardes del dit càrcer, e publicants
açò al dit pretor, obtengueren a aquelles per aquesta novitat remissió graciosa.
3. Llegeix el fragment de lo Somni i contesta les qüestions proposades:
BERNAT METGE
"Poc temps ha passat que estant en la presó, no per demèrits que mos perseguidors e envejosos
sabessen contra mi, segons que despuis clarament a llur vergonya s'és demostrat, mas per sola
iniquitat que m'havien, o per ventura per algun secret juí de Déu, un divendres, entorn mija nit,
estudiant en la cambra on jo havia acostumat estar, la qual és testimoni de les mies cogitacions, me
vénc fort gran desig de dormir, e llevant-me en peus passegé un poc per la dita cambra; mas sobtat
de molta son, covenc-me gitar sobre lo llit, e sobtosament, sens despullar, adormí’m, no pas en la
forma acostumada, mas en aquella que malalts o famejants solen dormir.
8

Estant així, a mi aparec, a mon vijares, un hom de mija estatura, ab reverent cara, vestit de vellut
pelós carmesí, sembrat de corones dobles d'aur, ab un barret vermell en lo cap. E acompanyaven-lo
dos hòmens de gran estatura, la u dels quals era jove, fort bell e tenia una rota entre les mans; e
l'altre era molt vell, ab llonga barba e sens ulls, lo qual tenia un gran bastó en la mà. E entorn de tots
los dessús dits havia molts falcons, astors e cans de diversa natura, qui cridaven e udolaven fort
llejament.
E quan haguí ben remirat, especialment lo desús dit hom de mija estatura, a mi fo vijares que veés
lo rei En Joan d'Aragó, de gloriosa memòria, que poc temps havia que era passat d'aquesta vida, al
qual jo llongament havia servit. E dubtant qui era, espaordí'm terriblement. Lladoncs ell me dix:
–Llunya tota paor de tu, car jo són aquell que et penses.
Quan jo l'oí parlar, coneguí'l tantost; puis tremolant diguí:
–Oh senyor! ¿Com sóts vós ací? ¿E no morís l'altre dia?
–No morí –dix ell–, mas lleixí la carn a la sua mare, e retí l'espirit a Déu, qui el m'havia donat.
–¿Com l'espirit? –diguí jo–. No puc creure que l'espirit, si res és, puixa tenir altre camí sinó aquell
que la carn té.
–E doncs, ¿què entens –dix ell– que sia jo? ¿No saps que l'altre dia passé de la vida corporal en què
era?
–Oït ho he dir –responguí jo–, mas ara no ho crec, car, si fóssets mort, no fórets ací; e entén que sóts
viu. Mas la gent, o per tal com ho volria, car totstemps s'alegra de novitats, e especialment de
novella senyoria, o per alguna barateria que vol fer, ha mès en fama que sóts mort.
–La fama –dix ell– és vera que jo je pagat lo deute a natura; e lo meu espirit és aquest qui parla ab
tu.
–Vós, senyor, me podets dir què us plaurà; mas, parlant ab vostra reverència, jo no creuré que siats
mort, car hòmens morts no parlen.
–Ver és –dix ell– que els morts no parlen; mas l'espirit no mor, e per consegüent no li és impossible
parlar.
–No em par –diguí jo– que l’espirit sia res aprés la mort, car moltes vegades he vist morir hòmens e
bèsties e ocells, e no veïa que espirit ne altra cosa los isqués del cos, per la qual jo pogués conèixer
que carn e espirit fossen dues coses distintes e separades; mas totstemps he creegut que ço que hom
diu espirit e ànima no fos àls sinó la sang o la calor natural que és en lo cos, que per la discrepància
de les sues quatre humors se mor, així com fa lo foc per lo vent qui el gita de son lloc, o quan és
corromput lo subjecte en què és, qui s'apaga e d'aquí avant no el veu hom."
(De Lo somni. Barcelona: Quaderns Crema, 1999, p. 53-55)
a. Fes la descripció del rei, quan apareix a Bernat Metge.
b.Com eren els personatges que l'acompanyaven? Qui eren? Cerca'n informació (Recorda que
sempre has de citar-ne les fonts)
9

c. Qui creus que deu ser “la mare de la carn” que se cita a la línia ?
d. Fes un resum del diàleg entre el rei don Joan i Bernat Metge.
e. Digues a quin llibre de Lo Somni pertany el pragment i per què.
10