Poesia escènica I

prés fundaria el Teatre Lliure–, és quan hom comença a
identificar-lo més amb el teatre d’acció. Coca comenta
els intents de Jordi Mesalles o de Hermann Bonnín «per
descobrir l’essència íntima de la Poesia escènica i, alhora,
la seva viabilitat com a teatre d’obligat repertori» 4 .
Malgrat els anys transcorreguts des de la data d’aquells
mots, les coses no han canviat gaire i els joves directors
que s’acosten a la seva obra ho fan, la majoria de les
vegades, atrets per aquest teatre d’acció que, tot sigui
dit, és més fàcil de representar.
Sense deixar de banda aquest vessant més lúdic, la
present edició vol posar a disposició del públic lector tota
l’obra teatral de Brossa en petits volums que en facilitin
la lectura i, tant de bo, la representació. La intenció no
és la de fer-ne una edició crítica ni arqueologia sinó la
de fer reviure la poesia escènica de Brossa des de la
mateixa concepció que ell en tenia: «jo entenc el teatre
com una activitat retreta dintre regions poètiques» 5 .
L’obra de Brossa forma un conjunt totalment coherent
en què paraula, acció i visualitat es lliguen. Per això, dins
de la magna extensió teatral de què parlava Fàbregas,
és possible trobar peces presidides pel diàleg, d’altres
per l’acció, o d’altres pel tema. El que és segur és que
l’espectador no pot quedar mai passiu: entre parlaments
aparentment absurds, actes deslligats o incitacions a
la participació, sempre hi trobarà la particular poesia
brossiana, aquest «enraonar a partir del silenci» que
tant ha desorientat directors i actors:
4 J. Coca, Joan Brossa. Oblidar i caminar. Barcelona, La Magrana, 1992, p. 11.
5 «El capità», publicat a Inquietud [Vic] núm. 12, març de 1958 i reproduït a J.
Brossa, Vivàrium. Barcelona, Edicions 62 (col. Cara i Creu, 17), 1972, p.82.
- 9 -