Poesia escènica I

comunicació, sinó com un vehicle poètic que pot obrir
les portes de l’inconscient.
El devessall inconnex de mots xoca amb la síntesi
extrema de l’acció que desenvolupa en obres com
Simple anècdota de novel·la, i especialment en Sordmut,
l’exemple paradigmàtic del que es pot arribar a
expressar amb una senzilla pujada i baixada de teló.
Malgrat que en aquest estadi el poeta prescindeix
del llenguatge verbal, al final del període, a Missal de
Caragat, insistirà en el poder màgic i evocador dels
mots, mitjançant la repetició de fórmules pròpies de
les cerimònies religioses.
Dues obres inèdites completen aquest volum: El
pas de 1946 i Escenes d’equitació de 1947. Les hi hem
inclòs, tot seguint el criteri d’incorporar a la publicació
de la poesia escènica de Brossa obres inèdites escrites
a mà i després passades a màquina i, per tant, donades
com a acabades. La primera té la virtut d’agrupar de
manera sintètica en un espai molt breu alguns elements
d’acció espectacle (es fa participar el públic), un llenguatge
extret de la vida quotidiana («Afaiteu-vos amb
fulles Gillette») i uns personatges anònims absurds (tot
i que un té nom, els altres són anomenats «home»
o «dona», com a la majoria d’obres de Brossa), que
fan accions pròpies de novel·la de fulletó, però diuen
imatges totalment poètiques (el cuiner, per exemple).
La segona és semblant a d’altres en què es repeteix
persistentment un mateix mot (en aquest cas, «cavall»)
i hi ha un assassinat inesperat.
Per acabar, caldria destacar la visualitat d’aquest
tipus de teatre, una plasticitat equivalent a l’estètica
- 17 -