Poesia escènica I

egala dels arbres ni mai més dels segles les òlibes
emmudiran i abaixaran tant els ulls. Tampoc no és
la força abassegadora de qui posa seny i pastura, la
que amb els bous s’enduu la riquesa al seu racó. Ben
cert: darrera el vent, uns estrangers al vostre camp
somien somnis que per a vosaltres són judicis, en
aquesta època en què ha estat generalitzat l’ús del
tambor per a vendre les collites. Per què el vostre
pensament es contamina de ruïna fins a tant que de
vegades arriba a tapar el sol? (¿I no hi veieu, destacat,
l’anunci d’un eclipsi?) Per això cal tenir sempre
present els munts de diners i espècies i no posar les
rels als astres. Heus aquí que us heu d’adreçar a les
terres més apartades, abundoses de boscatges, i
heu d’alliçonar les més llunyanes desferres amb ben
plantada gana de pa. De l’una terra a l’altra abateu
les estàtues i crideu amb furor dins les soques, no
sigui que us penedíssiu que les muntanyes en formin
una de sola i incommovible. Perquè, rompuda la set
d’aigua d’altres rius, qui no ensopegaria ben de gust,
en la calma de la nit, com caigut al fons d’un mar
amb caps interiors, cenyits en festiva inundació? I
somoguts els portals oberts a la muntanya, i vingut
nocturn el rugit del lleó, només s’escaparà aquell
qui es resisteixi i hagi tallat a la roca el seient seu.
I vindrà que la saviesa no us eixamplarà ja la boca
si, forçuts, no jutgeu els fonaments que encenen
la vinya dels cims que delegeu i, atenint-vos a les
descripcions d’algun rústec calendari lunar, deixeu
- 164 -