Poesia escènica I

El Celebrant, posades les mans damunt el
llibre, llegeix en veu alta:
Prepareu els edificis que han de commoure els olis.
¿Heu de plorar perquè els cavalls no pensen en els
vostres decrets? No pregueu que la tempesta no visiti
els vostres ramats. Netejarà les robes si els apareix al
davant. I xiularà per embellir el missatge, com un valent.
I doblegarà les soques i en prendrà la defensa.
¿Per ventura els camins no són antiquíssims en els
temps d’angoixa? Ens eixugui tota llàgrima l’etern
flamejar d’una torxa al cim d’una gran muntanya,
amb el sol per únic designi. En això consisteix estar
a la porta i trucar, ara més i per sempre.
El ministre diu:
Ara i per tots els segles, a la fi del temps, per sempre
i sempre.
El Celebrant llegeix:
Feliç qui està així i no plany plaça a les meravelles, ni
es cobreix de nuvolades, columnes o dotze cordes, i
sense greus raons fa sonar ocells entre les branques,
i així s’alcen en ofrena els gemecs de tots els arbres,
i li fan extensiva la salutació, cadascun amb la seva
visió d’un bosc d’arrels a la profunditat.
Acabada la lectura el Celebrant va al mig de
l’altar, s’inclina profundament i, estenent
les mans, diu:
- 162 -